Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per octubre, 2012

Veolia Environnement Wildlife Photographer of the Year

Raig de bombolles de pingüins emperadors

El guanyador del concurs internacional de fotografia de la vida silvestre anomenat Veolia Environnement Wildlife Photographer of the Year 2012 va ser Paul Nicklen de Canadà, per la seva imatge Raig de bombolles d’emperadors. Va ser presa prop de la colònia de pingüins emperadors en una zona congelada del mar de Ross, entre l’oceà Glacial Antàrtic i l’Antàrtida. Nicklen va esperar pel retorn dels pingüins, immòbil en l’aigua gelada i amb un tub de busseig.

Ós de KomodeAquest guardó organitzat pel Museu d’Història Natural de Londres i la revista BBC Wildlife Magazine són considerats els més prestigiosos guardons de fotografia de natura del món. En aquesta darrera edició han concursat quasi cinquanta mil fotografies, enviades per professionals de noranta vuit països. Una de les imatges que va estar a punt d’obtenir el premi en la categoria Animals en el seu medi va ser aquest retrat de l’estrany ós de Kermode, una subespècie d’ós negre amb pelatge de color crema que viu al Canadà, captada per Paul Nicklen.

Gos africà salvatge a Zimbawe

En la categoria de joves, es va imposar Owen Hearn, de catorze anys, amb la seva imatge Flight paths, el vol d’un milà reial en la hisenda dels seus avis a Bedfordshire, Regne Unit. Steve Winter, dels Estats Units, va ser el guanyador en la categoria de fotoperiodisme. amb la imatge d’un tigre de Sumatra, una espècie en perill, de la qual existeixen menys de cinc-cents exemplars. Winter va configurar una càmera-trampa automàtica per capturar aquesta instantània.

Yacaré negre de musell estretAltres fotografies destacades són la que va portar al concurs Anna Henly del Regne Unit des d’un vaixell a l’arxipèlag de Svalbard, situat a l’oceà Glacial Àrtic. L’ós polar camina sobre panells de gel trencats, un recordatori que l’escalfament global està afectant el medi ambient marí. Un sud-africà Kim Wolhuter va guanyar el Premi Gerald Durrell per les Espècies en Perill després d’estar més de quatre anys filmant gossos africans salvatges a la Reserva Salvatge Malilangwe, a Zimbabwe.

També cal fer menció a una imatge del llac Peyto al Banff National Park del Canadà realitzada per el rus Vladimir Medveded, a on el seu color és causat per la llum que reflecteixen els sediments suspesos en l’aigua, coneguda com llet glacial, desafiant les adverses condicions meteorològiques. Per últim destacar la fotografia del brasiler Luciano Candisani que va guanyar en la categoria Comportament: animals de sang freda amb un yacaré negre de musell estret, en les aigües poc profundes i tèrboles del Pantanal del Brasil.

Ós polar a l’ Oceà Glacial Àrtic

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

El que ens passa per dins

Llibre recomanatEl que ens passa abans de néixer té tanta o més importància en la nostra destinació que el que ens passa després. Eduard Punset.

El darrer llibre d’Eduard Punset analitza la realitat humana a partir de les nou grans etapes de l’existència, des que naixem fins que morim, passant per l’enamorament, el treball i la malaltia.
Els dubtes que tenallen l’home al llarg de la seva vida es redueixen a la por a canviar i a la resistència a entendre com és l’altre i com funcionem per dins.

Es tracta d’una avaluació del nostre dia a dia escrita amb optimisme, rigor i una àmplia visió del que és la ciència. Una anàlisi de la nostra realitat a partir de les nou etapes de la nostra existència: quan naixem, creixem, ens formem, ens enamorem, ens relacionem, quan treballem, emmalaltim, envellim i quan mirem a la mort.

Lo que nos pasa por dentro pretén ser una guia optimista reforçada per la rigorositat dels coneixements científics. S’hi recullen desenes de consultes ateses durant els dos últims anys pels professionals de Suport Psicològic Online de la Fundació Eduard Punset .

També dóna cabuda a malalties com la depressió o l’Alzheimer. Segons l’Organització Mundial de la Salut, el 2020 la depressió serà la segona causa de discapacitat, només per darrere de malalties cardiovasculars; en aquest llibre trobarem motivacions i formes d’aconseguir trobar l’equilibri necessari per evitar caigudes emocionals o com poder afrontar-les de la millor forma per superar-les.

Llibres

Lo que nos pasa por dentro

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Muerte en primera clase, de J.M. Guelbenzu

Muerte en primera clase. J.M. GuelbenzuJosé María Guelbenzu va néixer a Madrid el 14 d’Abril de 1944. Va cursar estudis de batxillerat al Col·legi Sorrals de la Companyia de Jesús a Madrid i, posteriorment, va ingressar a la Universitat.

El 1964 es va incorporar a la recentment fundada revista Cuadernos para el diálogo com confeccionador i col·laborador, més tard, es va fer càrrec de la direcció de producció de la secció de llibres fins a 1969. Va ser també un dels co-directors del Cinema-Club Imagen de Madrid i va col·laborar en periòdics nacionals de l’època i en diverses revistes literàries.

El 1970 s’incorpora a l’editorial Taurus i el 1977 assumeix la direcció editorial de la mateixa. El 1982 es fa càrrec, simultàniament amb l’anterior, de la direcció literària de l’editorial Alfaguara. Exerceix ambdós càrrecs fins a 1988, en què abandona les dues editorials per dedicar-se exclusivament a l’exercici de la literatura,

És col·laborador regular de les seccions d’Opinió i Cultura i exerceix la crítica setmanalment al suplement de llibres Babelia, totes elles del diari El País, on escriu des de la seva fundació. Col·labora també regularment a Revista de Libros.

Ha obtingut el Premio de la Crítica de narrativa el 1981, el Premio Internacional de Novela Plaza & Janés el 1991, el Premio Fundación Sánchez Ruipérez de Periodisme el 2007 i el Premi Torrente Ballester de Narrativa el 2010.

Per la nova aventura de la jutge Mariana de Marco, José María Guelbenzu ha escollit el Nil com a escenari de Muerte en primera clase, en la qual la corrupció financera i l’amistat entre dones centren la trama. Es tracta de la sisena entrega d’aquesta sèrie.

Les aventures d’aquest personatge van començar el 2001 amb No acosen al asesino, una novel·la que va sorgir gairebé com una necessitat, en un moment en què Guelbenzu es trobava escrivint Esta pared de hielo, que va trigar a acabar cinc anys. Aquest personatge l’ha acompanyat des de llavors i sembla que encara li queden més misteris per resoldre.

Julia Cruz, íntima amiga de la jutge Mariana de Marco, rep una invitació per assistir a un creuer de luxe pel Nil, un d’aquests viatges que tenen com a principal objectiu que persones influents es relacionin entre elles. Mariana tracta de refer després de la profunda commoció soferta després d’una aventura que ha ferit la seva dignitat i maltractat el seu cor, i Julia decideix que un creuer és just el que necessita el seu amiga.

El grup de convidats al viatge sembla orbitar al voltant conjumina figura central, una dona d’uns seixanta anys anomenada Carmen Montesquinza, amb una elegància natural i fermesa de caràcter que li atorguen una distinció que de seguida cridarà l’atenció de la perspicaç Mariana, que començarà a observar amb expectació els moviments al voltant de la dama. Després de una vetllada memorable en què una jove del grup protagonitza un escandalós i provocador número de ball, Carmen desapareix, sense motiu aparent, i, tot i la insistència de Julia, Mariana de Marco se sentirà incapaç de desmarcar-se del assumpte i emprendrà una investigació en solitari que traurà a la llum una fosca trama familiar i financera.

Un dels temes que aborda l’autor de Muerte en primera clase és l’amistat entre dues dones, un tema que sempre li va semblar molt interessant. És molt diferent a la dels homes, té un punt de confidencialitat, suport i solidaritat més gran, més obert i complex, assenyala.

Malgrat la coincidència entre el títol i la localització en què es desenvolupa aquesta novel·la, l’escriptor nega que es tracti d’un homenatge a la famosa Agatha Christie. “És tot més senzill. He triat el Nil perquè vaig fer un creuer i em vaig adonar que era un escenari interessant”, ha manifestat.

J.M. Guelbenzu a la BibliotecaJosé María Guelbenzu a la biblioteca.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

50 de Bond: Skyfall

Sam Mendes no té por de deixar que els moments dramàtics més tranquils respirin … i el director de fotografia Roger Deakins fa de les seqüències d’acció tremendament ambicioses les més boniques dels 50 anys de carrera de Bond. The Telegraph

Daniel Craig

La darrera pel·lícula de James Bond porta el titol de Skyfall i ha estat elogiada per la crítica que considera que s’ha aconseguit arribar al nivell d’exelència en aquesta darrera missió, concretament ja van vint-i-tres, que ha portat al cinema l’oscaritzat Sam Mendes, per American Beauty, amb l’agent secret del govern britànic, que justament ara fa cinquanta anys, i que segueix donant-li vida l’actor Daniel Craig per tercera vegada.

Javier Bardem

En aquesta nova entrega, el famós agent britànic haurà de posar a prova la seva fidelitat i amistat cap a M, encara interpretada per Julie Dench, quan l’experimentada cap del servei d’intel·ligència comenci a ser assetjada pel seu passat. James Bond haurà d’esbrinar d’on procedeix el focus del perill per poder tallar i mantenir fora de perill no només a M, sinó a tota l’agència, fins i tot a si mateix del dolent de torn, en aquesta ocasió interpretat per Javier Bardem.

Un dels èxits d’aquesta llarga vida del personatge ha estat saber adaptar-se als nous temps. Als anys seixanta es mostrava un estil de vida de luxe amb un magnífic Sean Connery que aconseguia enlluernar els espectadors amb els seus cotxes de luxe i els seus fastuosos viatges. Posteriorment amb Roger Moore es va evidenciar un canvi de tendència en el personatge, és aleshores quan es vol rejovenir el personatge accentuant la seva vessant més cínica i humorística. Amb l’arribada de Pierce Brosnan durant els anys noranta es va fer una tornada als origens del personatge amb el luxe i el glamour per aconseguir revitalitzar el personatge d’una època d’ un cert oblit entre els espectadors.

Un agent secret és una persona que sempre ha d’actuar amb discreció en les seves missions però traslladat al cinema això no succeeix amb el personatge de James Bond. Ell freqüentment és presenta amb el seu autèntic nom, fins i tot el coneixen en molts indrets, però no deixa de ser aquesta mateixa arrogància d’agent perfecte un dels elements que més destaquen en l’èxit del personatge cinematogràfic de les seves primeres dècades.

A les darreres aparicions l’agent secret se’ns mostra més humà, més imperfecte, fins i tot arriba a perillar seriosament la seva vida però sempre aconsegueix salvar tots els perills, perquè encara que passin els anys, ja són cinquanta, continua sent el millor agent secret del Servei d’Espionatge Britànic.

  • 50 anys amb James Bond
  • Skyfall
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    2 comentaris

    Faraday de tardor

    Aquest divendres, 26 d’octubre, comença a la ciutat la segona edició del Faraday tardor, extensió del seu germà gran, el Faraday que es realitza durant els darrers anys a principis d’estiu a la Platja del Far de Vilanova i la Geltrú.

    L’ edició de tardor del festival aproparà a l’Auditori Eduard Toldrà a músics de primera fila com el Sr. Chinarro, Paul Fuster i Ferran Palau pel divendres a la nit; i en la sessió de dissabte es reserva l’actuació d’artistes tan destacats com Manos de Topo, Maria Coma o Ronaldo & Clara.

    Faraday de Tardor

    El sevillà Antonio Luque és un dels noms més respectats de l’escena i ens presentarà el seu darrer treball anomenat ¡Menos samba!.
     

    El cantautor Paul Fuster farà el mateix amb el seu primer disc íntegrament en català amb el nom de El repte.

    Un altre artista, Ferran Palau, membre de la banda Anímic, presentarà, en format de duet, L’aigua del rierol.

    Per el darrer dia es deixa el pop surrealista de Manos de Topo que recalarà al Faraday de Tardor per presentar el seu tercer treball anomenat Escapar con el anticiclón.

    També es podrà gaudir de la música de Maria Coma, en format de banda, a on donarà vida a les cançons del seu segon disc, Magnòlia.

    Finalment com a cloenda els lleidatans Renaldo & Clara presentaran Lilà, un treball que s’ha fet esperar però que no deixarà indiferent. El Faraday tardor de Vilanova i la Geltrú començarà a l’Auditori Eduard Toldrà els dos dies programats a les 19 hores i tindrà una duració fins a mitjanit.

    FARADAY TARDOR

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El nen ja menja sol

    Llibres

    Llibre recomanatEl niño ya como sólo de de Gill Rapley i Tracey Murkett acaba amb el mite que hem de alimentar amb cullera als nadons i demostra que la manera més sana de contribuir al desenvolupament de l’infant és que comenci a menjar només des del principi de la introducció de sòlids d’una manera sensata i alhora divertida.

    Però els primers mesos d’alimentació sòlida no són res divertits en algunes ocasions, ni per als pares ni per al nen. S’enfronta a problemes que van des de la no acceptació del menjar o la taula de menjar es converteix en l’escenari d’una batalla que desanima els progenitors i produeix insatisfacció en el fill.

    És llavors quan es pot plantejar seriosament la possibilitat de canviar és sistema. Què passa quan es deixa que sigui el nen qui decideixi quan i com vol començar a ingerir sòlids?. ¿Que passa si el nen manipula per si mateix el menjar en comptes de donar-li triturada amb cullera?.

    És el moment d’atrevir-nos a que el nostre fill decideixi quins aliments li agraden més.

    Aprendre a menjar sol és segur, natural i fàcil i és un sistema que funciona tant si el nadó ha mamat, ha pres el biberó o una barreja d’ambdues coses, i és més fàcil i agradable en tots els aspectes.

    Somriure d’un nadóAquest llibre pretén demostrar que el mètode ACS (aprendre a menjar sol) és la manera més lògica d’introduir aliments al nostre fill, i ho fa a través de consells pràctics que aconseguiran que el nostre fill aconsegueixi menjar només el que necessiti i reduirà les probabilitats de patir sobre pes quan creixi. L’experiència d’altres pares que han aplicat aquest sistema és compartida en aquesta novetat a la biblioteca, perquè altres progenitors puguin aconseguir que el menjar sigui un hàbit divertit, saludable i agradable per a tothom.

    El mètode ACS.

  • El nadó es seu a taula amb la resta de la família i participa quan estigui preparat.
  • Se l’anima a experimentar amb el menjar quan mostra interès i se li permet agafar amb les mans.
  • El menjar serà presentat en mides i formes que el nen pugui manipular amb facilitat.
  • El nadó decideix quant vol menjar i quan ampliar el ventall d’aliments que li agraden.
  • El nadó segueix prenent llet sempre que ho desitja i decideix quan està preparat per començar a reduir les preses.
  • Bloc

    Aquest bloc ens ofereix informació sobre la lactància i la introducció d’aliments sòlids en els nadons amb el mètode ACS. També es pot trobar un índex de consulta sobre alimentació complementària a demanda.

    Una maternitat diferent: Baby-Led Weaning

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Cuervos, de John Connolly

    Cuervos. John ConnollyJohn Connolly, nascut a Dublín el 1968, va estudiar filologia anglesa al Trinity College de Dublín i periodisme a la Dublin City University.

    Va ser funcionari en l’Administració local i va treballar en els magatzems Harrod’s de Londres, i com a cambrer, abans d’exercir com a periodista freelance de l’Irish Times, per al qual segueix escrivint a hores d’ara.

    Viu a Dublín, però passa part de l’any als Estats Units, on es desenvolupen les seves obres. És autor de la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades pel turmentat detectiu Charlie Parker, àlies Bird.

    A Cuervos, l’onzè títol de la sèrie, Connolly presenta una complexa trama plena de suspens i voltes de rosca.

    Pastor’s Bay, al Maine, és l’escenari d’aquesta història en la qual l’autor irlandès manté intacta l’essència dels seus anteriors lliuraments, el dilema entre el bé i el mal i l’inevitable contagi del mal a tot allò que toca.

    Per a la policia de l’estat de Maine, el suposat segrest d’un menor ha de considerar homicidi tres hores després que es denunciï la seva desaparició. Allà, una mare alerta de la desaparició de la seva filla adolescent, Anna, i la policia comença una recerca desenfrenada.

    La investigació oferirà moltes sorpreses, ja que a Pastor’s Bay s’amaguen alguns homes de passat inconfessable. Entre ells es compta Randall Haight, qui comença a rebre acusacions anònimes i fotografies comprometedores. El suposat segrest de la jove l’ha obligat a reviure el que va passar fa anys, a ressuscitar la memòria d’una altra noia morta, sap que això i les amenaces estan relacionats, però no sap qui li assetja, i per esbrinar-ho decideix contractar el detectiu privat Charlie Parker.

    Com en altres novel·les de la sèrie, es desenvolupa una trama aparentment diferent, però que s’unirà a l’anterior. És la de l’espiral descendent de Tommy Morris, un gàngster que el de seus antics socis i que només compta amb l’ajuda de Martin Dempsey i Frankie Ryan, dos homes que farien qualsevol cosa que els demanés.

    La presència de l’FBI al poble confirma a Parker que la desaparició d’Anna encobreix un entramat criminal tan perillós i complex que haurà de demanar ajuda als seus amics Àngel i Louis. El compte enrere ha començat, sota la àvida mirada dels corbs.

    Llibres

  • Los amantes
  • El ángel negro
  • Los atormentados
  • Cuervos
  • Los hombres de la guadaña
  • Els Homes de la Dalla
  • El libro de las cosas perdidas
  • El poder de las tinieblas
  • Las puertas del infierno
  • Todo el que muere
  • Els turmentats
  • The unquiet
  • Voces que susurran
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El enigma de las catedrales, de José Luis Corral

    “En un instant el meu cor va ser tocat, i vaig creure…”, va escriure el dia de Nadal de 1886 un jove Paul Claudel descregut en entrar a Notre Dame de Paris.

    Notre-Dame de Paris

    José Luis CorralDes del seu origen a mitjans del segle XII les catedrals gòtiques han exercit una fascinació extraordinària, deixant l’empremta d’una fabulosa i llegendària edat mitjana en l’imaginari col·lectiu. Encara desperten admiració per les seves dimensions, la seva qualitat artística i la seva distribució espacial, tot i haver estat criticades durant segles pel seu distanciament de la cultura clàssica.

    Amb idea d’abordar les qüestions tècniques derivades de la seva construcció entre els segles XII i XIII i d’analitzar aquells mites i llegendes que els han estat atribuïts, l’historiador José Luis Corral acaba de publicar El enigma de las catedrales.

    Escriptor i catedràtic d’Història Medieval, José Luis Corral, nascut a Daroca (Saragossa) el 1957, ha dedicat més una dècada de viatges visitant més del 80% de les catedrals d’Europa i de consultes bibliogràfiques recopilant material, amb el resultat del llibreEl enigma de las catedrales, on Corral ens introdueix en aquests grans temples lluminosos, aixecats a la major glòria de Déu, i ens desvetlla els perquès de la seva construcció, així com els misteris que s’oculten després de les seves pedres, les seves escultures, els seus laberints i les seves vidrieres.

    El enigma de las catedralesEn aquest llibre, il·lustrat amb fotografies, plànols, dibuixos i mapes, les protagonistes absolutes són les catedrals gòtiques, la creació més sorprenent dels homes de l’Edat Mitjana. On es condensen segles de saviesa, ciència, lluites i dogmes… A més, inclou un catàleg de les principals catedrals gòtiques en què es recullen dades com les dates de construcció, els mestres constructors que van intervenir, les mesures i la descripció de la planta. Lluny de ser una història d’arquitectura, aquest és un assaig per comprendre en tota la seva extensió el que van significar les catedrals gòtiques per a la humanitat de l’Occident medieval entre els segles XII i XIV.

    El enigma de las catedrales recorre els principals temples gòtics d’Europa i Espanya. Porta el lector al moment exacte de la construcció de les més significatives d’aquest estil, oferint tots els detalls tècnics, però també curiosos, que li donen el seu caràcter únic. També fa una breu visita a les aixecades a l’altra banda de l’Atlàntic, sobretot als Estats Units i Equador.

    La passió de José Luis Corral per les catedrals ve de lluny, quan amb només 9 anys va visitar la de Burgos i es va quedar “fascinat” per aquests edificis religiosos que van sorgir al segle XII a París, amb la construcció de Saint-Denis, en 1136, i es van estendre al llarg dels segles següents per tot Europa.

    La catedral de Lleó és per Corral la més harmònica per la seva unitat d’estil i les seves vidrieres, que són com un calidoscopi. Com a exemple de màxima bellesa mundial, proposa la de Chartres. Les vidrieres són les originals, cosa estranya en les catedrals. A més, és la menys restaurada, llevat el sostre, que va cremar al XIX, assenyala. La de Girona és la catedral gòtica amb la nau central més ampla del món. Pel que sembla tindria tres naus, però al final va quedar convertida en una sola, el que explica les seves grans dimensions. “Per descomptat, també la de Burgos i la de Barcelona són una meravella”, afegeix Corral, “sense oblidar la de Palència, coneguda com “la Bella desconeguda” pel poc coneixement que se’n té, sent una de les més boniques.

    En aquest vídeo trobareu una selecció de les catedrals que, segons els experts, són les més inquietants, les més belles i les que al llarg de la història han alimentat un major nombre de llegendes:

    Un edifici tan majestuós com una catedral gòtica és l’escenari perfecte per deixar volar la imaginació. “Per això, mentre segueixin aquí, com a testimonis prodigiosos d’un temps remot i llegendari, la seva imatge ens conduirà al record d’una època lluminosa i brillant en què uns pocs éssers humans van pretendre conquerir la llum i emular en la terra, amb pedres i vidres, la construcció de l’univers, l’obra atribuïen a Déu”, conclou José Luis Corral.

    En definitiva, un llibre per a no perdre’s, que podeu reservar a la Biblioteca:

  • El enigma de las catedrales

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Cornelia Webber-Tejedor a Frankfurt, entre dues cultures

    Skyline de la ciutat de Frankfurt

    Rosa Ribas Moliné va néixer el 1963 al Prat de Llobregat, una ciutat coneguda sobretot perquè en el seu terme municipal es troba l’aeroport de Barcelona. Després d’estudiar en escoles molt diferents, des d’una
    ultrareligiosa fins a una alternativa antiautoritària, es va llicenciar i doctorar en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona.

    Rosa Ribas a FrankfurtVa guanyar-se la vida fent activitats molt diverses: des d’àrbitre de bàsquet, malgrat els seus 160 cm d’alçada, empaquetadora de barretes de plastilina, traductora, professora de grec clàssic, sense saber grec…

    El 1991 va traslladar-se a Berlín perquè l’interessava la cultura alemanya i des de fa 18 anys viu a Frankfurt am Main, on ha exercit com a lectora d’espanyol a la Johann Wolfgang Goethe Universität i com a professora d’Estudis Hispànics Aplicats a la Universitat de Heilbronn.

    Sempre li va agradar escriure i explicar històries, i després de bastants anys dedicada a la docència i la recerca a la universitat a Alemanya, va decidir deixar-ho per poder dedicar amb més intensitat a la literatura.

    El fet d’haver viscut a prop d’un aeroport, i a només un carrer de les vies del tren amb el soroll de fons d’una fàbrica de paper, la van fer addicta a la ciutat i a un mínim nivell de so sense el qual no pot concentrar-se. Per això li agrada escriure en cafès, encara que no menyspreï les biblioteques.

    La polizeipräsidiumDes de fa més de vint anys viu entre dues cultures, cosa que li permet observar el seu entorn des d’un punt de vista una mica forà, i també li ha servit per crear el personatge de Cornelia Weber-Tejedor, comissària al departament d’homicidis del Polizeiprësidium de Frankfurt.

    Nascuda i criada a Alemanya, Cornelia Weber-Tejedor se sent en realitat molt alemanya però d’altra banda experimenta tots els conflictes d’identitat que són propis d’una persona que es troba entre dues cultures. Els seus pares són l’alemany Horst Weber, i la gallega Celsa Tejedor, que va emigrar a Alemanya el 1962. Tots dos es van conèixer treballant en la Opel de Rüsselsheim, quan ell li va explicar a ella que Weber significa en alemany el mateix que Tejedor en espanyol, anècdota que a hores d’ara encara els provoca el somriure.

    Als seus 39 anys, no massa alta, rossa, amb el nas lleugerament tort, a causa d’una caiguda de la bicicleta de petita, és una dona plena de contrastos: espanyola i alemanya, esquerra de mà i dreta de cama. Una mica trist, però amb gran sentit de l’humor. Un xic hipocondríaca, li agrada escoltar a la ràdio programes sobre malalties i no obstant això fuma i s’afarta de donuts, com el protagonista de la seva sèrie preferida, els Simpson, que gairebé mai arriba a temps de veure.

    Vista de la ciutat

    Encobreix amb la seva duresa la profunditat dels seus sentiments. Des de la tristesa per l’abandonament del seu marit, que passa un mes recorrent Austràlia amb moto per trobar-se a si mateix, fins l’enemistat amb algun company o el mal que li fan les mentides del seu principal col·laborador.

    En el seu treball és creativa, capaç d’observar un cas des de múltiples perspectives. Intuïtiva i racional, dirigeix el seu equip amb competència i serenitat i amb l’autoritat que li atorga la seva graduació. Els seus companys són el subcomissari Reiner Fischer, cinquanta anys i gran amic i el jove Leopold “Lleonet” Müller recentment incorporat a homicidis, pel qual Cornelia sent una debilitat especial. El centre antic de Frankfurt amb la Commerzbank Tower al fons, una mostra de la dualitat de la ciutatDestaca el forense Winfried Pfisterer, àlies Goethe, que escriu poemes en l’escena del crim i no s’assembla gens als CSI als quals estem habituats. Una de les seves frases preferides és que només es pot determinar l’hora de la mort d’una persona si l’ha atropellat un tren suís. També són remarcables, el seu cap Mathias Ockenfeld i l’antipàtic Sven Juncker.

    Una de les grans aportacions de Cornelia a la sèrie, és que ella representa l’evolució de les societats actuals, la barreja més o menys harmònica de cultures i tot això influeix en la seva forma d’actuar, en la seva forma de veure els casos que ha d’investigar.

    Rosa Ribas té previst dedicar un cicle de cinc novel·les a Cornelia Weber-Tejedor. De moment són tres les publicades, i el marc triat per l’autora és Frankfurt, no en va és la ciutat que millor coneix a part de Barcelona. A més, la imatge que va ser el germen de la primera de la sèrie Entre dos aguas, un cos surant en les aigües del riu Main, li va venir al cap durant un viatge amb autobús. Així que estava clar que aquesta novel·la havia de tenir Frankfurt com a escenari.

    Pont al MainA Entre dos aguas investiguen l’assassinat d’un gallec amo de diversos restaurants i la desaparició de la immigrant il·legal equatoriana Esmeralda Valero. Cornelia, que de vegades se sent mischling (mestissa), navega entre les dues aigües de la seva herència que es visualitza en petits i grans contrastos: des dels polvorons davant del pa especiat, fins l’expressió sense embuts del dolor davant la contenció alemanya.

    El títol de la novel·la al·ludeix a la desubicació que pateixen els immigrants. En el cas de la primera generació, es deu en moltes ocasions a que l’estada a Alemanya es suposava molt breu. La majoria volien passar uns anys treballant fora i després tornar. Alguns ho van fer, però molts altres s’han passat quinze, vint o trenta anys vivint de manera provisional, enyorant el que van deixar, que ja no existeix, i sense arrelar enlloc.

    El carrer Zeil, la via més comercial de la ciutatLa segona generació, té altres problemes. Generalment, el més important és la identitat. Els seus pares no tenen dubtes sobre això. Porten diverses dècades vivint a Alemanya, però són espanyols, italians, turcs, etc. Els fills, que, o bé han nascut a Alemanya o arribar a aquest país de molt petits i s’han socialitzat a Alemanya, ho tenen més difícil. Sobretot si provenen d’un matrimoni mixt.

    A Frankfurt, on conviuen més de 170 nacionalitats, totes les combinacions són possibles. Segons com siguin les seves experiències al país, el grau d’integració de la seva família, o el cercle d’amistats en què es mouen, se sentiran més o menys identificats amb alguna de les seves cultures.

    Així succeeix amb Cornelia i amb el seu germà Manuel. Ell se sent espanyol, ella alemanya. Però al llarg de la novel·la, anirà descobrint que aquesta identitat en què se sentia tan segura no era tan ferma com ella pensava. D’aquí ve la seva insistència en que ella és alemanya i que sobretot ha sortit al seu pare.

    A Con anuncio l’agència de publicitat Frankfurt Baumgard & Holder està sent amenaçada per dur a terme una campanya de promoció de la ciutat de Frankfurt duta a terme per l’ajuntament de la ciutat.

    El centre financerTot comença amb uns anònims i pintades en els cotxes dels publicistes amb missatges racistes, el que fa pensar a la policia en grups radicals de la ciutat. Un cas més dins de la comissaria, que en principi està en un segon pla mentre investiguen un cas de desaparició d’una prostituta moldava.

    Fins que apareix el primer mort, el que podria ser el personatge més rellevant al capdavant de l’agència de publicitat que investiguen. Serà llavors quan Cornelia s’instal·la com observadora i tots els esforços de la comissaria giren entorn d’aquest cas, estudiant diferents possibilitats com la rivalitat entre agències, grups radicals que tracten de defensar una Alemanya neta, i que no estan d’acord amb la cara de la ciutat que les agències volen mostrar…

    Tot això deixa al descobert el rerefons més fosc de la capital financera d’Europa, el seu costat més bonic i el més miserable, un collage que li dóna personalitat.

    L’aeroport de FrankfurtA En caida libre, Cornelia Weber-Tejedor ens porta a les entranyes de l’aeroport de Frankfurt, on s’infiltra com a empleada de la neteja entre els més de 70.000 empleats que treballen diàriament en aquest fascinant eixam per on cada mes circulen més de cinc milions de persones.

    Un accident fortuït a l’aeroport ha posat en alerta la policia de Frankfurt. Quelcom d’estrany succeeix en el major aeroport de càrrega del món i un dels més transitats d’Europa, i tot sembla indicar que es tracta d’un tèrbol assumpte de drogues.

    Rosa Ribas explica que els llibres de Weber-Tejedor li exigeixen molt esforç i planificació. Encara que ella coneix la trama des del principi li costa dosificar, saber quan la comissària, i alhora el lector, hi descobriran alguna cosa. Té ja una idea per a la quarta novel·la, que farà viatjar a la comissària fins a Allariz, a Galícia.

    També vol explicar per què Cornelia, una dona amb una carrera universitària, va decidir ser policia. És possible que no es limiti als cinc llibres, potser siguin set, però mai sis o vuit que són números que la agraden menys, el que té clar és que mai trivilizará la sèrie.

    Frankfurt am Main

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Daniel Pennac, Chagrin d’école

    CancreLe cancre
    Il dit non avec la tête
    mais il dit oui avec le coeur
    il dit oui à ce qu’il aime
    il dit non au professeur
    il est debout
    on le questionne
    et tous les problèmes sont posés
    soudain le fou rire le prend
    et il efface tout
    les chiffres et les mots
    les dates et les noms
    les phrases et les pièges
    et malgré les menaces du maître
    sous les huées des enfants prodiges
    avec des craies de toutes les couleurs
    sur le tableau noir du malheur
    il dessine le visage du bonheur.

    Jacques Prévert

    Chers lecteurs, lectrices.

    Je souhaite la bienvenue à tout le monde pour cette quatrième et nouvelle saison du Club de Lecture en français de la bibliothèque Joan Oliva i Milà et vous propose pour une rentrée en bon et du forme, un thème quotidien comme il se doit: celui de l’école.

    Mais l’école certainement moins habituelle que celle que nous avons connue dans notre enfance car nous aborderons la question de l’école du point de vue d’un élève et en l’occurrence d’un mauvais élève, ancien cancre lui-même, l’auteur deviendra plus tard professeur.

    Daniel PennacLe revers et l’envers du miroir que nous offre Pennac dans ce magnifique essai.

    Chagrin d’Ecole, un essai critique sur l’enseignement, une réflexion sur la pédagogie, sur les disfonctionnements de l’institution scolaire, sur le rôle des professeurs,de la famille et les possibles conséquences positives ou absolument néfastes qui peuvent affecter l’élève pour construire son identité et auto-estime.
     
    L’AUTEUR

    Avec ce magnifique essai autobiographique, Daniel Pennac, de son vrai nom Daniel Pennacchioni, a gagné le prix Renaudaut en 2007. Il est un écrivain français, très populaire en France, né à Casablanca (Maroc), le 1r décembre 1944.

    Chagrin d’écoleIl est surtout connu pour sa série Malaussène, Au bonheur des ogres, La fée carabine, La petite marchande de prose et Monsieur Malaussène. Son écriture drôle et légère, touchante et spontanée fait le bonheur de ses lecteurs.

    La problématique de l’éducation le tient en haleine et il a écrit aussi pour les enfants à propos du thème écolier dans la série Kamo. Ses études de lettres le portent à devenir enseignant pendant plus de vingt ans et à partir de 1995 il se dédie exclusivement à la littérature.

    Il aime que la lecture s’écoute, c’est pourquoi je pense qu’il est un fervent defenseur de la littérature audio car peu d’écrivains et c’est une force, associent comme lui clairement l’écriture à l’envie de partager le bonheur de lire.

    LE LIVRE

    L’auteur revient sur ses années passées sur les bancs de l’école, sur cette étiquette de cancre le vrai, celui qui en souffre et qui trouvera à travers la lecture une aide et alliée précieuse.

    À VOUS DE COMMENTER:

  • L’importance de certains professeurs dans la vie des élèves n’est pas à négliger. Dans un moment du livre Pennac cite que l’avenir, c’est moi en pire, voilà en gros ce que je traduisais quand mes professeurs m’affirmaient que je ne deviendrais rien.
    Propos trés dur à entendre pour un enfant!
  • Dans Comme un roman, son grand succès littéraire il cite que… la vertu paradoxale de la lecture est de nous abstraire du monde pour lui trouver un sens.
    Êtes vous d’accord?

  • Esther Bruna
    Club de Francès.

    9 comentaris

    Pàgina Següent »