Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per agost, 2012

El negre, un gènere en alça en temps de crisi

Dolents que són molt dolents, bons que de vegades són una mica dolents i, en general, finals en què es fa justícia. Aquests són els entramats de la novel·la negra, un gènere que gaudeix de millor salut que mai i en què els lectors poden trobar títols per a tots els gustos.

Gènere negreÉs un dels gèneres que més autors nous incorpora a cada temporada, des de persones anònimes i periodistes fins a cineastes prestigiosos. L’objectiu dels escriptors, en general, és explicar el món desconcertant en què vivim, amb totes les excepcions que es vulgui.

Encara que el fenomen Millenium, la trilogia pòstuma de l’escriptor suec Stieg Larsson, va dotar de nova empenta al gènere i va atreure tots els focus sobre la novel·la criminal que va arribar del fred, la veritat és que els països nòrdics ja eren, des de fa dècades, un viver d’aquest gènere, en el qual el matrimoni format per Maj Sjöwall i Per Wahlöö va establir les bases amb el detectiu Martin Beck.

Escriptors de gènere negreDesprés van arribar, entre altres, Henning Mankell amb l’inspector Wallander, Asa Larsson, la polifacètica Camilla Läckberg, Mari Jungsted, Jo Nesbo, Arnaldur Indridason, Anne Holt o Johan Theorin. Les seves novel·les segueixen destil·lant la denúncia social que va caracteritzar als seus antecessors, i que en general solen succeir-se en forma de sagues que compten amb legions de seguidors.

En l’arc mediterrani, el grec Petros Markaris també aprofita les aventures i desventures del seu comissari Kharitos per endinsar-nos en la crisi grega en clau de novel·la negra. I l’italià Andrea Camilleri opina que la negra és, ara per ara, l’única novel·la realment social, l’única que pot reflectir les coses com són.

Però l’entusiasme per la novel·la negra no es limita només als lectors, ni als escriptors estrangers. Cada vegada més, els nostres autors s’endinsen amb èxit en el gènere negre, fins i tot alguns de consagrats com Carme Riera, que ha signat aquest any Natura quasi morta.

Simpatia por el diablo, primera novel·la del cineasta Agustín Díaz Yanes, entre el negre i la política ficció, fa por, perquè el que narra podria passar en qualsevol moment: un banquer corrupte, amb molts draps bruts que amagar posa en marxa, amb la inapreciable ajuda de polítics corruptes i d’un elitista fons d’inversions nord-americà, una conspiració per donar un cop d’Estat, de dretes, naturalment. Tot és ficció, però el lector atent pot identificar alguns personatges de la política espanyola.

Narcolepsia, primera novel·la de Jordi Ledesma, és la història d’un noi de la Barceloneta que gairebé sense adonar-se’n es converteix en un camell. Prospera ràpidament fins que comet el seu primer assassinat i es perd a si mateix.

José Sanclemente fa una radiografia en Tienes que contarlo , de la crisi a la prensa escrita, de la publicitat a Internet i el periodisme digital en una història d’amors i desamors entre un policia i una arriscada periodista.

El rostro de la maldadEl rostro de la maldad, segona novel·la negra de Julián Sánchez, protagonitzada per l’inspector David Ossa, part d’un terrible atemptat en uns grans magatzems (recorda Hipercor, però no té res a veure). La venjança d’un artificier a qui els seus companys van deixar caure voluntàriament en el foc serà terrible i el seu principal escenari és el La tristeza del samurai subsòl barceloní.

La tristeza del samurai, de Víctor de l’Árbol, és un cas curiós. Es va publicar el 2011, amb bones crítiques però va passar amb més pena que glòria. Publicada a França, ha estat un rotund èxit al país veí, on ha obtingut el Premi Polar Europeu. Ara ha aparegut al nostre país en edició de butxaca. Abasta un període que va des dels primers anys quaranta a bé entrats els vuitanta. Els abusos dels polítics de la postguerra, de com es van situar després de la guerra i van prosperar durant la transició, arriben fins al present.

El gènere negre a la Biblioteca El gènere negre al bloc de la Biblioteca.

Biblioteca Joan Oliva i Milà

No hi ha comentaris

Vogadors a La Biennale

L’exposició Vogadors és una síntesi precisa d’on som, d’on venim i cap on volem mirar, encara que avancem, com els vogadors mirant enrere. Ferran Mascarell.

Architectural Rowers

La mostra Vogadors és la primera participació catalana i balear a la biennal de Venècia d’Arquitectura que ha donat inici aquesta mateixa setmana en la seva 13à edició i s’ha portat sota un lema molt eloqüent: Common ground referint-se a denominador comú o terreny compartit.

Nau del projecteAquesta exposició està basada en una idea il·lustrada per nou obres que han estat totes realitzades per arquitectes joves catalans. Es caracteritza per una línia arquitectònica que utilitza materials naturals com la pedra, la fusta i la ceràmica, que s’adapta també a les circumstàncies actuals de context econòmic. Aquestes obres de Vogadors semblen estar impregnades d’un optimisme quasi desbordant.

Els creadorsA més dels plànols, maquetes, mostres de materials i catàlegs digitals en diferents aparells electrònics, s’utilitzen imatges que mostren com hi viuen els seus habitants a través dels espais com poden ésser les escoles, centres de formació professional o equipaments públics. També cal fer menció als vint antecedents en construcció de diferents èpoques que s’ofereix com a epíleg de la mostra a Venècia.

A partir d’aquestes creacions, l’objectiu és mostrar que aquesta arquitectura no és una resposta automàtica a la crisi actual, sinó una tendència cultural i estètica que entronca amb la tradició intel·lectual, tècnica i social de l’arquitectura catalana i balear.

Vogadors
69è Festival de Cinema de Venècia

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

50 anys amb The Beatles

Els Beatles al 1962

El mes d’agost de 1962 John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr van formar The Beatles, la icònica banda de rock que va marcar una fita en la història de la música contemporània.

Procedents de Liverpool, i amb una formació inicial de cinc components que incloïa a Lennon, McCartney, Harrison, Stuart Sutcliffe (baix) i Pete Best (bateria), la banda va construir la seva reputació en els clubs de Liverpool i Hamburg. El 1961 Sutcliffe va abandonar el grup i l’any següent Best va ser reemplaçat per Starr.

El primer contracte dels BeatlesArrelat al skiffle i el rock and roll dels anys cinquanta, el grup va treballar més tard amb diferents gèneres musicals, que anaven des de les balades pop fins al rock psicodèlic, incorporant sovint elements clàssics, entre d’altres, de manera innovadora en les seves cançons.

Dos mesos després de la seva unió, The Beatles obtenen el contracte per gravar, i realitzen el senzill Love Me Do, Beatlemaniaamb el que van aconseguir situar-se en les llistes d’èxits del Regne Unit. El 1963, Please, please me, From me to you i She loves you també accedeixen a les llistes d’èxit en llocs preferents. Neix d’aquesta manera la beatlemania, l’adoració dels seus incondicionals, principalment adolescents, que mostren el seu fanatisme per la banda de manera desbordada.

Un any més tard els Beatles assalten el mercat nord-americà, on els seus temes arriben als primers llocs en les llistes d’èxit.

Paral·lelament al seu treball musical i aprofitant la seva enorme popularitat, roden algunes pel·lícules, A Hard Day’s Nigth! (1964), Help! (1965),The Magical Mistery Tour (1967),The Yellow Submarine (1968), i Let It Be (1970).

Mentrestant, els Beatles seguien augmentant la seva discografia i l’èxit i popularitat de la banda creixia de manera imparable. El 1967 va aparèixer un dels seus treballs més destacats, Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, un LP que marcaria el naixement de la música psicodèlica i va suposar un rotund èxit mundial per al grup britànic, que va aconseguir el número u simultàniament a les llistes britàniques i nord-americanes.

El 1970 van publicar Let it be, probablement un dels seus millors temes, però les desavinences entre els membres del grup ja eren evidents i aquest mateix anys van separar-se, començant cadascú la seva pròpia carrera en solitari.

L’evolució estètica dels BeatlesIniciadors del fenomen beat, la naturalesa de la seva enorme popularitat, es va transformar i alhora les seves composicions es van tornar més sofisticades. Les seves cançons van reflectir els problemes d’un cert sector de la joventut de l’època, que pretenia restar al marge de l’anomenada societat de consum i superar les convencions i els aspectes més retrògrads de la societat occidental, alhora que reclamava nous valors tant estètics i artístics com espirituals i socials relacionats, per exemple, amb l’alliberament sexual i l’antimilitarisme. Van arribar a ser percebuts com l’encarnació dels ideals progressistes, estenent la seva influència en les revolucions socials i culturals de la dècada de 1960.

Van tenir el bon sentit o l’oportunitat de trencar al cim de la seva creativitat, deixant set anys de música gravada, i un brillant cadàver perfecte que manté intacta la mística i la bellesa dels Beatles. Cinquanta anys després, les seves cançons són tan bones avui com quan van ser escrites, estan arrelades en l’ADN de la civilització moderna. La major part van néixer de la imaginació i la química de Lennon i McCartney. El que és increïble és que dues persones amb aquest tipus de visió musical arribessin a reunir-se i a fer tota aquesta música junts. El que van crear va ser totalment original, un punt de partida per a moltes bandes que van seguir.

El 1980 John Lennon va ser assassinat per un pertorbat, un fet que va causar una gran commoció a tot el món i va impedir, definitivament, qualsevol retrobament de la banda.

En aquest aniversari d’or, la seva música segueix tan vital i fresca com sempre i segueix encisant a les noves generacions.

The Beatles a la BibliotecaThe Beatles a la Biblioteca

Els Beatles al 1970


Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

L’ordre del Temple

Els templers guerrers de DeuAquest any és compleixen set segles de la desaparició dels templers catalans, concretament un 22 de març de l’any 1312, quan el papa Climent V va decidir anihilar l’ordre del Temple. Va decidir suspendre aquesta ordre religiosa i militar que s’havia fundat a principis de segle XII a Jerusalem amb la missió de protegir els pelegrins que es dirigien a Terra Santa.

Abans, el 13 d’octubre del 1307 i per ordres del rei Felip IV el Bell, els oficials reials van irrompre als convents templers i van detenir els frares sota l’acusació de pràctiques herètiques i homosexuals. Amb aquesta acció començaria el procés contra l’ordre del Temple, que s’estendria per terres catalanes i per altres indrets de la cristiandat, i que culminaria amb la supressió de la influent institució. Uns mesos més tard, Jaume II va signar l’ordre d’arrest dels templers i aquests es van concentrar a les terres de l’Ebre, concretament a Montsó, Miravet i Xalamera on les condicions en que resistien eren molt dolentes fins que la fortalesa va caure finalment un any i mig després.

En commemoració d’aquesta efemèride s’ha publicat aquesta setmana la novetat literària Els templers guerrers de Deu. Entre Orient i Occident a càrrec de Joan Fuguet i Carme Plaza. Alguns templers van decidir continuar resistint contra els musulmans a Orient amb Pere de Castella, i d’altres van participar en combats contra els cristians, i fins i tot alguns van decidir dedicar-se a la pirateria.

L’Ordre del TempleEn l’obra de Joan Fuguet i Carme Plaza s’explica qui eren els templers, que van significar en la seva època i detallen el seu tràgic final a través de la documentació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó que ens condueix a noves informacions per entendre millor el seu llegat. També cal fer menció a altre obres literàries anteriors sobre aquesta ordre que de tan ben documentada ens permet accedir profundament a la vida dels templers a les terres catalanes.

Entre aquestes es troba La fi dels templers catalans, un llibre que ens acosta a la resistència als castells des del setge, passant per les negociacions, fins arribar a la forçada capitulació. També cal fer menció a Umberto Eco i el seu llibre El pèndol de Foucault, on l’autor arremet contra totes les teories esotèriques establertes, utilitzant la sàtira en el seu llenguatge aconsegueix posar en dubte totes les teories establertes sobre els coneixements ocults dels templers.

  • Els templers
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’Ecce Homo de Borja

    L’Ecce Homo original, ja deteriorat i la fallida restauració

    Unes dues hores va trigar Elías García Martínez a elaborar la ja celebèrrima pintura mural de l’Ecce Homo, en l’església del Santuari de Misericòrdia de la localitat saragossana de Borja, alterada significativament després de ser sotmesa a una peculiar restauració per part d’una dona molt gran que, amb la millor intenció, va entrar a l’església i va decidir pel seu compte reparar l’obra, molt deteriorada per ser un oli pintat sobre la paret sense ser tractada prèviament.

    Dues restauradores estudiaran la pintura per esbrinar l’estat en què ha quedat i les possibles solucions, amb la col·laboració de la dona octogenària artífex de la trencadissa, perquè expliqui el material utilitzat, i intentar recuperar la pintura, tot i que són conscients de les dificultats, ja que es trobaba molt malmesa pel pas del temps i la humitat.

    Paròdies de la restauracióL’obra, d’uns 50 centímetres d’alt per 40 d’ample, té escàs valor econòmic, encara que sí sentimental, ja que els familiars de l’artista encara guarden relación amb Borja. El que no hi ha dubte és que amb la catastròfica restauració ha assolit una insospitada popularitat a través de les xarxes socials on els internautes han fet gala del seu sentit de l’humor, i han aparegut innombrables versions amb personatges famosos, des d’Homer Simpson a Kiko Rivera.

    És tal la repercussió que l’obra té en les xarxes que fins a un internauta ha iniciat una recollida de signatures a través de la plataforma digital change.org perquè la nova versió de l’Eccehomo es mantingui tal com la veïna del poble l’ha restaurat. En 24 hores s’han recollit 6.902 signatures de suport per al manteniment de la nova versió de l’Eccehomo de Borja, i el nombre no para de créixer.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Brave (Indomable)

    Mèrida a BraveUna vegada més Pixar, ara ja ha deixat de competir amb Disney ja que va ser comprada fa un temps per aquesta, ens apropa una història que farà les delícies de grans i petits amb aquesta nova proposta que ens apropa al personatge de Mèrida, una jove i bella princesa que somia amb viure aventures i ser algú important per a la història del seu regne. Mèrida és filla del rei d’Escòcia Fergus, que perd la cama esquerra lluitant amb un ós maligne gegant, i de la Reina Elinor.
    Però els seus pares, els reis, no veuen l’esperit de llibertat de la seva filla com a convenient, i prefereixen que la seva vida transcorri en la tranquil·litat de palau. Llavors Mèrida, després de discutir amb els seus progenitors, fugirà i emprendrà una odissea en la qual s’enfrontarà a mil i un perills, com bèsties formidables o mags foscos, i que segur ens farà passar una bona estona al cinema.
     
    Brave (Indomable) ha estat dedicada a la memòria del desaparegut Steve Jobs, creador d’Apple i un dels fundadors de Pixar, però no segueix el camí habitual d’aquest tipus de cinema. Es tracta d’un conte i no falten alguns dels seus arquetips habituals com pot ser la bruixa, però com a diferència a les seves predecessores narra una història on regnen les dones. Els homes empren el temps en altres coses: libacions alcohòliques, fanfarronades i guerres nècies però són les dones les que porten el pes de tot i destaquen per la seva intel·ligència.
     

     
    Cal fer menció finalment a una recomanació: arribar puntualment a la sala de cinema, ja que abans de començar la pel·lícula s’ofereix a l’espectador un curtmetratge que no ens deixarà indiferents, ben al contrari, ens agradarà tant com la pròpia Brave. Com es tradició a Disney-Pixar en les seves darreres estrenes comença la projecció amb un petit curt, en aquest cas anomenat La lluna, què va optar a l’estatueta en l’última edició dels Oscars, i ha estat el debut com a realitzador i guionista de Enrico Casarosa. Us fem aquí un avançament, però cal dir que no està complet, per veure-ho tot caldrà anar al cinema a veure la darrera creació de Pixar.
     

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un segle de Gene Kelly

    Fred Astaire representa l’aristocràcia i jo el proletariat. Gene Kelly

    Gene KellyEugene Curran Kelly va néixer a Pittsburgh avui fa cent anys. Els seus començaments en plena crisi econòmica no van ser precisament fàcils mentre ajudava al seu pare que feia de venedor. Les coses van agafar color quan va començar en una escola de ball local i aviat va demostrar un talent que el va fer destacar ràpidament, això li va permetre molt aviat aconseguir un primer contracte a Broadway, més concretament en el musical Leave it to Me quan tenia l’edat de vint-i-sis anys. A l’any 1941 va arribar el seu primer èxit amb el paper protagonista del musical anomenat Pal Joey que va tenir tantes bones crítiques que mai tornaria a ésser el mateix, la seva carrera es va disparar en un ascens imparable a la fama.

    Només un any després, Gene Kelly ja era tot un fenomen a Nova York i aviat Hollywood el va trucar per realitzar la seva primera pel·lícula anomenada For Me and My Gal, que va ser només una bestreta de les seves dues grans películes inoblidables com An american in Paris i Singing the rain.

    Durant la seva carrera cinematogràfica va tenir moltes parelles de ball, encara que cap tan important i transcendental com Stanley Donen, a qui va conèixer nou vingut a Broadway i amb el qual signaria l’actuació musical sota la pluja d’aquesta obra mestra de la història del cinema. Gene Kelly li va atorgar al musical d’aquella època, un gènere atacat de superficialitat, una transcendència, una precisió emocional i una profunditat inabastable per a qualsevol altre actor o ballarí, elevant aquest gènere a la categoria de gran cinema.

    Gene Kelly a la Xarxa de Biblioteques de Vilanova i la Geltrú.

  • 100th Birthday
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La tràgica comèdia o còmica tragèdia de Mr.Punch

    Misteer PunchAquest còmic que serà novetat a partir de demà a la biblioteca és una novel·la fosca i aterridora que ens acosta a un nen que passa l’últim estiu de la seva infància a casa dels seus avis, en un món en decadència format per miralls màgics i belles sirenes. Però el descobriment de dos titelles abandonades li revelarà la realitat dels adults, creada a partir de violència, mentides i oportunitats desaprofitades. Mister Punch és l’obra mestra dels dos autors britànics que han canviat la manera de concebre el còmic: Neil Gaiman, creador de The Sandman. Maverwhere i Stardust; i Dave McKean, autor de Cages i The Sandman Dustcovers.

    Mr.Punch és l’obra més singular de Neil Gaiman, de caire violent, contingut fosc, i que decideix oferir als seus lectors una experiència de lectura totalment atípica que no és freqüent de trobar en aquest art. Tot es desenvolupa en un món tètric, depriment i aterridor on el lector tindràs la sensació d’estar ficat dins d’un malson. El senyor Punch és un dels personatges més importants de la tradició de titelles angleses, i el protagonista d’aquesta història és un psicòpata que llença un nadó per la finestra, després assassina la seva dona, també el policia que intenta arrestar, i fins i tot al botxí que l’anava a executar aconseguint burlar també al mateix diable.

    Meil Gaiman

    Tot aquest tenebrós i retorçat món dels records de la infància vagament recuperats és dibuixat amb gran habilitat pel col·laborador habitual de Gaiman pel que fa a la il·lustració com és la figura de Dave McKean.

    Mr.PunchEn aquest còmic barreja dibuixos amb composicions fotogràfiques, les quals retoca digitalment i tanmateix les barreja amb pintures. Els dibuixos són foscos, grisos, amb un aire que ens apropa en certs moments a l’art cubista. La resta de les imatges són composicions fetes amb titelles, muntatges, escenaris, màscares i altres figures d’atrezzo, que el propi autor fotografia per fer composicions o mescles de ficció i realitat.

    Finalment cal dir que el personatge del senyor Punch va néixer en el segle XIV dins dels espectacles de la comèdia italiana, per posteriorment crèixer i fer-se més conegut a Anglaterra on el titella, Mister Punch, va adquirir la fama popular arribant a ser prohibit per la pròpia violència de la història.

    La trágica comedia o cómica tragedia de Mister Punch

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El darrer viatge del Capità Salgari

    Llibre recomanatEs compleixen 150 anys del naixement d’Emilio Salgari, creador de Sandokan i el Corsari Negre, que van ser els protagonistes de les seves exòtiques aventures. Ara apareix la documentada novel·la biogràfica El último viaje del capitán Salgari de l’escriptor Ernesto Ferrero que aprofundeix en la vida i la personalitat d’aquest novel·lista veronès apassionat pel ciclisme i l’esgrima, pèssim alumne i lector omnívor, que va viure amb la seva dona, quatre fills en una casa humil, treballant sense parar i sempre aclaparat per la falta de diners. Aquest llibre en forma de novel·la ens apropa especialment als últims dies d’aquest escriptor d’aventures a través d’un cor de testimonis entre els quals destaca una intrèpida noia, Angiolina, que vol aprendre del mestre Salgari els secrets de l’escriptura i que l’acompanyarà en el seu últim viatge.

    Emilio Salgari escrivia sense descans. La necessitat de plasmar totes les seves vivències sobre el paper donant-los forma de novel·la d’aventures era més gran que la de tenir cura dels assumptes quotidians de la seva vida. Des del principi, va trobar fàcilment editors per publicar les seves obres, i la seva pressa per desprendre d’elles quan les acabava li impedia fixar-se en els detalls dels contractes de cessió de drets o per discutir les seves clàusules. Els editors van aprofitar la seva distracció per incloure condicions abusives i enriquir-se a costa seva.

    Ernesto FerreroA poc a poc, els seus llibres es feien més coneguts: els lectors demanaven seves aventures amb avidesa i en els països on es posaven a la venda traduïdes tenien el mateix èxit. No obstant això, Salgari malvivia en una casa ruïnosa on romania sempre tancat i escrivint. Només els seus editors es feien cada vegada més rics i aquest va ser el seu pitjor destí, una pobresa que el va condemnar en vida però que li oferiria un regal després de morir com és el reconeixement permanent de la seva obra.

    En el cas de Ferrero, la fascinació davant Salgari arriba fins al punt de viure a la mateixa casa on va residir el mític capità. Era un dels seus majors somnis i, així que va poder, la va adquirir per a si: un veritable luxe que molt pocs podrien permetre. No hi ha un lloc més adequat en el món per captar l’esperit de Salgari i plasmar-ho en el paper de la manera magistral que demostra en el seu darrer viatge al costat del Capità Salgari.
     

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Què els hi dic?… com escoltar i parlar de drogues amb els fills

    Llibres

    Llibre recomanatDes dels primers anys de la vida dels seus fills fins a l’adolescència, els pares han d’enfrontar-se a situacions relacionades amb les drogues que solen ser difícils de resoldre com preguntes sobre drogues, començar a voler provar l’alcohol, o potser trobar droga a la butxaca de la roba d’un adolescent.

    Les preguntes que els pares fan sobre l’educació dels seus fills pot resumir en dues: què faig? i què els dic?. Parlar i actuar són les dues grans i principals eines pedagògiques i aquestes al seu torn poden dividir-se en cognitives i conductivistas, és a dir, basades en les paraules o l’acció. Els progenitors han de consensuar que educació prefereixen per als seus fills.

    Cal posar-se al lloc dels fills, comprendre els seus interessos, empatitzar amb el seu món afectiu, encertar amb l’expressió a utilitzar per connectar amb ell i els seus interessos, no provocar mecanismes d’autodefensa en l’adolescent i intentar ajudar a canviar adequadament les seves idees i sentiments.

    El principal perill és arribar a témer, com sovint succeeix amb la sexualitat, de parlar de drogues serveixi per despertar la seva curiositat o simplement l’afany de portar la contrària a allò que li expliquen els seus pares. No es pot protegir des de fora i s’ha de fer des de dins i el problema és la forma, però l’objectiu final hauria de ser ensenyar als fills a conviure-hi.

    Però, com fer-ho?, com establir un mètode eficaç de prevenció?. L’experiència ensenya que informar sobre els efectes perniciosos d’aquestes substàncies i el risc del seu consum no és suficient en la majoria dels casos perquè la percepció del risc no existeix i fins i tot juga en contra dels joves. Han d’adquirir autonomia, responsabilitat, seguretat, coratge i sobretot la capacitat de triar les amistats i de gaudir sense necessitat de recórrer a substàncies químiques.

    L’educació preventiva ha de servir per frenar tot tipus de conducta de risc com la violència, els embarassos no desitjats, la conducció temerària, el fracàs escolar o el consum de drogues. A les mans dels pares i en la responsabilitat dels adolescents haurà el aconseguir un equilibri que permeti gaudir del seu entorn d’una manera lliure i sana.

    Fundación de Ayuda contra la Drogadiccion.

    Bloc

    En aquesta ocasió us volem adreçar a l’Obra Social “La Caixa” que ofereix en el seu espai virtual una completa informació del món de les drogues; a on tenim que adreçar-nos quan trobem un perill en el nostre entorn, també ofereix una guia d’ajuda a les famílies, un programa educatiu virtual, i es poden realitzar i consultar les preguntes que fan els estudiants als científics sobre aquesta temàtica.

    Hablemos de drogas

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »