Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per maig, 2012

Arrenca l’Any Toldrà

Logo de l’Any Toldrà de Laura Borràs2012 és un any farcit de commemoracions de músics catalans: és l’any del centenari del naixement de Montsalvatge, el 50è aniversari de les morts de d’Eduard Toldrà i Lamote de Grignon i el 25è de les de Mompou i Blancafort. Justament avui 31 de maig fa 50 anys que va morir el músic, compositor i director vilanoví Eduard Toldrà, un dels grans exponents del Noucentisme musical, i Vilanova per commemorar aquest aniversari ha programat l’Any Toldrà, amb xerrades, exposicions i concerts, que s’aniran succeint fins al 26 de desembre.

Maria Lluïsa Muntada, soprano i estudiosa de la figura d’Eduard Toldrà, és la comissaria d’aquesta commemoració, que es mourà entorn a dos eixos principals: Eduard Toldrà l’home i Eduard Toldrà l’artista.

Auditori Eduard ToldràL’esdeveniment s’inicia oficialment aquest 31 de maig i es presentarà amb un acte a l’Auditori Eduard Toldrà.

A les 20.30 h, hi haurà la presentació oficial del programa de l’Any Toldrà 2012 i es podrà visitar, al mateix auditori, l’exposició Eduard Toldrà, vilanoví i músic, organitzada per la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Posteriorment, a les 21.30 h, els actors Rosa Novell i Queco Novell oferiran l’espectacle Fragments de converses. Epistolari Toldrà-Clausells (1926-1935), lectura dramatitzada d’un recull de cartes entre Toldrà i el seu avi, posant el contrapunt musical una selecció de composicions d’Eduard Toldràl, dels Sonets per a violí, de les cançons i del Giravolt de Maig.

És de destacar la participació les Biblioteques de Vilanova i la Geltrú amb la programació de les següents activitats:

Eduard ToldràL’exposició Què llegia i en què s’inspirava Eduard Toldrà, a la Biblioteca Joan Oliva i Milà entre el 31 de maig i el 30 de juny. Eduard Toldrà, enamorat de la poesia, sintetitzà en la seva música tota la bellesa lírica poètica d’autors contemporanis a ell com per exemple Joan Maragall, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Joan-Salvat Papasseit, Tomàs Garcès, Manuel Bertran i Oriola, Clementina Arderiu o Trinitat Catasus, entre d’altres.

L’exposició Eduard Toldrà, músic a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell entre el 31 de maig i el 30 de juny. Aquesta mostra recorre amb una pinzellada ràpida la trajectòria artística d’Eduard Toldrà com a violinista, compositor, director i mestre.

L’hora del conte Eduard Toldrà, canta’m un conte que es farà a totes les biblioteques de la ciutat: a l’Armand Cardona Torrandell el 2 de juny, a les 12 h, a la Joan Oliva i Milà el 9 de juny, a les 12 h, i a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer el 30 de juny, a les 12 h.

Tot això complementat amb la publicació d’una Guia de lectura Eduard Toldrà, que inclou els documents que totes tres biblioteques disposen sobre la figura d’Eduard Toldrà i la seva obra, que us podeu descarregar aquí, i també amb l’edició d’una playlist a l’Spotify de les Biblioteques Municipals amb una selecció de les seves obres més rellevants.

Eduard Toldrà a la BibliotecaEduard Toldrà a la Biblioteca


Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Eduard Toldrà, als 50 anys de la seva mort

Demà farà 50 anys de la mort d’Eduard Toldrà, una de les figures més importants de la música catalana de la primera meitat del segle XX.

Eduard ToldràNascut el dia 7 d’abril de 1895 a Vilanova, al número 19 del carrer dels Caputxins, Eduard Toldrà era fill de Francesc Toldrà, músic i violinista, compositor i director del cor de La Unió Vilanovesa. Va ser el seu pare qui va iniciar-lo en el solfeig i els seus estudis de violí.

Veient les excepcionals aptituts musicals del seu fill, el pare decidí l’aventura del trasllat a Barcelona, perqué l’Eduard pogués cursar bons estudis musicals en l’Escola Municipal de Música de la ciutat on va ingressar el 1906. Fou alumne de Lluís Millet, Antoni Nicolau i Rafael Gálvez, entre d’altres. Amb el temps, Eduard Toldrà arribaria a ser professor de violí i catedràtic de direcció orquestral en aquesta institució.

Músic precoç, per tal d’ajudar al sosteniment de la família i alleugerar les despeses de la seva carrera musical, als 12 anys ja obtenia guanys tocant el violí, en teatres i festes majors, i als 16 muntava un quartet de corda amb uns amics, el Quartet Renaixement, amb ell mateix com a primer violí, Josep Recasens, segon violi; Lluís Sanchez, viola i Antoni Planàs, violoncel, formació camarística que va tenir una existència de deu anys, assolint un gran nivell artístic.

Robert Gerhard, Agustí Grau, Joan Gibert Camins, Eduard Toldrà, Manuel Blancafort, Baltasar Samper i Ricard Lamote de Grignon. Hi falta Frederic MompouEduard Toldrà, Robert Gerhard, Frederic Mompou, Agustí Grau, Joan Gibert Camins, Manuel Blancafort, Baltasar Samper i Ricard Lamote de Grignon foren els components del “grup dels vuit”, capdavanters de la “generació del 1920″, innovadors de la música catalana del nostre segle.

Unes innovacions allunyades del romanticisme i marcades per un retorn a l’humanisme clàssic de les cultures mediterrànies i, per tant, de profunda catalanitat.

D’entre tots, destaca l’obra de Toldrà. La seva música és clara, natural i transparent, hi batega un sentit emocional entorn al colorit, la lluminositat i a un bell lirisme musical i poètic. Toldrà, enamorat de la poesia i amic dels seus grans autors, sintetitzà en la seva müsica tota la bellesa lírica poètica de Maragall, Carner, Sagarra, Salvat Papasseit, Garcés… A partir de l’any 1936, la creació musical de Toldrà s’aturà bruscament en iniciar-se la Guerra civil.

Barcelona, agost de 1936, Eduard Toldrà a la plaça de CatalunyaCom a director, havia iniciat la seva activitat el 1924 amb l’Orquestra d’Estudis Simfònics i va actuar també ocasionalment al capdavant de l’Orquestra Pau Casals.

El 1944, en fundar-se l’Orquestra Municipal de Barcelona, nucli de la posterior OCB i de l’actual OBC, es va confiar la seva direcció a Toldrà, qui va exercir amb gran brillantor el càrrec fins la seva mort l’any 1962.

Entre els seus enregistraments discogràfics destaca el Grand Prix du Disque de l’Académie Charles Cros de 1958, per la seva versió d’El sombrero de tres picos, de Falla, al capdavant de l’Orchestre National Française. Una de les culminacions del seu treball com a director va unida també a l’obra de Falla: estrenar, ja bastant malalt, el 24 de novembre de 1961 a al Gran Teatre del Liceu, la versió escènica de L’Atlàntida, completada per Ernesto Halffter.

Toldrà va marcar la seva personalitat en tots els camps de la música i, a més, fou un destacat diletant en altres vessants de la cultura, que practicà remarcablement: va escriure, dibuixar, fou un actor consumat i conreà intensivament la filosofia i l’humor per la via oral i escrita. “Era un músic total, una figura que avui dia pràcticament no existeix. A més de violinista, quartetista, compositor i director d’orquestra, jo hi afegiria la seva tasca d’escriptor: en els seus escrits d’adolescència feia unes reflexions ben assenyades i extraordinàries”, assegura Antoni Ros-Marbà, que va ser titular de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, avui l’OBC.

Per la seva part, la soprano i experta en l’obra de Toldrà Maria Lluïsa Muntada, comissària de l’Any Toldrà 2012, afirma: “La perspectiva que ens dóna el temps situa Eduard Toldrà entre els grans compositors europeus de música per a la veu, les seves cançons són un prodigi de construcció formal i d’equilibri entre música i text. M’atreveixo a afirmar-ho amb convicció després d’haver-les integrat en el meu repertori de concert i d’haver-ne enregistrat una selecció important. I si hi afegim la qualitat humana que es desprèn de l’epistolari amb el seu amic Clausells he de concloure que el seu magnetisme és extraordinari”.

Eduard Toldrà a la BibliotecaEduard Toldrà a la Biblioteca

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Un buen lugar para reposar, de Luis Gutiérrez Maluenda

Un buen lugar para reposar. Luis Gutiérrez MaluendaLuis Gutiérrez Maluenda va néixer a Barcelona el 1945. Va estudiar enginyeria industrial, màrqueting i va treballar durant anys com a gestor de grans comptes en el sector informàtic.

És conegut gràcies a les seves novel·les Putas, diamantes i cante jondo, finalista del premi Millor Primera Novel·la del 2005 atorgat per l’Associació Brigada 21; Música para los muertos, Novel·la del Mes nomenada per Ràdio Euskadi i la revista Miscel·lània, i 806 para adultos, finalista del premi Yo escribo.

Aficionat al jazz i al blues, Luis Gutiérrez va publicar l’assaig Jazz y blues en la novela negra americana i va donar una sèrie de conferències sobre aquest tema a diverses universitats espanyoles: Universitat Politècnica de Catalunya, Universitat de Salamanca i Universitat Autònoma de Barcelona.

De la seva ploma han sortit altres assajos i contes editats en nombrosos mitjans: Coloquio de los perros, LH ‘Confidential, Prótesis entre d’altres. Actualment resideix al barri de Sant Andreu, afirma que la seva gran passió segueix sent la lectura i s’inspira per escriure passejant pel casc antic de la capital catalana.

Un buen lugar para reposar és la segona novel·la de la sèrie d’Atila, que va començar amb Mala hòstia, ambdues publicades amb l’editorial Alrevès.

Atila és profundament sarcàstic, escèptic fins a les médul·la i camina sempre amb un peu en l’abisme. Coneix el Barri Xino molt millor que el palmell de la mà i reparteix el seu temps entre les investigacions que li permeten malviure, algunes extravagants, i compromeses accions filantròpiques, una núvia a temps parcial, Valentina, que intenta inútilment redimir-lo, i el consum de whisky barat a discreció.

Àtila segueix atenent als seus clients a la taula del locutori de Lena, amb aquesta foto d’una dona i un nen comprada en un basar sobre la seva taula per donar ambient al negoci.

En aquesta ocasió, desenmaraña una sèrie d’assassinats vinculats a les pàgines de contactes d’internet en les que milers de dones intenten conèixer algú millor que la colla de lamentables mascles que fins ara han jalonat la seva vida, i milers d’homes intenten lligar, encara que només sigui per poder explicar-ho als amics. Tots buscant parelles, ocasionals o no, i intentant espantar la soledat a cop de tecla, somnis i mentides.

D’altra banda, i sense ànim de lucre, Atila presta la seva ajuda a una dona gran d’aspecte polsós a la qual una i poderosa mmobiliària intenta obligar a abandonar el seu pis fent-li la vida impossible.

I, com no podria ser d’altra manera, Atila al bell mig d’on no hauria d’estar:

Una plaça a l’Hospitalet de Llobregat que fa l’efecte de pertànyer a qualsevol lloc del món excepte a la zona metropolitana de Barcelona.

Un bibliotecari que ha vist massa morts per a preocupar-se per un més.

Un amor immortal amb la data de caducitat massa propera.

Algun que un altre sicari colombià en ple exercici de les seves funcions.

Ah… i un gat mort.

A Atila segueix sense agradar-li el món i el seu treball no l’ajuda. Així que la seva millor amiga segueix sent l’ampolla de Vat 69, sempre agenciada a bon preu al pakistanès de la cantonada.

Llibres

  • Una anciana obesa y tranquila
  • Mala hostia
  • Un buen lugar para reposar

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Michael Haneke

    Crec que la nostra percepció de la realitat és fragmentària, i en el segle vint la literatura no descriu la realitat com una cosa total i completament transportable i explicable. Això ha estat acceptat en les novel·les. Però les pel·lícules de gènere sempre es pretén que la realitat sigui transportable i en ocasions també explicable.
    Michael Haneke.

    Michael HanekeLa pel·lícula Amour del polèmic director austríac Michael Haneke es va fer ahir amb la Palma d’Or del Festival de Cinema de Cannes amb un argument que aprofundeix en la relació d’una parella de músics octogenaris. El director repeteix premi després del que se li va atorgar per The white ribbon a l’any 2009 on ens introdueix a l’any 1913 i s’ocupa d’estranys incidents en un petit poble al nord d’Alemanya, que representa un govern autoritari i feixista com l’atmosfera, on els nens estan sotmesos a regles rígides i patir severs càstigs, i on es produeixen estranyes morts.

    Amour de Michael HanekeEl darrer treball cinematogràfic de Haneke és molt més que una simple pel·lícula, molt més que la dissecció d’un temps lleig, cruel i ridícul de bolquers bruts i mirades extraviades, és la lectura pautada, emotiva i plena del que queda quan ja no queda res. En un pis de París, una parella d’avis s’enfronta a tot el que acompanya a la vellesa. Que no és exactament la fèrria constància de la mort, sinó, potser, la humiliació de la pèrdua. La decrepitud i el dolor. Haneke completa així un currículum d’impressió: dues palmes d’or, un premi a la direcció per Memòria cau i un Gran Premi del Jurat per La pianista. Només Coppola, Kusturica, els germans Dardenne, Imamura i Bille August poden lluir dues palmes d’or com ell.

    El director guardonat va fer el seu debut internacional a l’any 1989 amb El setè continent, que va servir per traçar l’estil violent i audaç que floriria en algunes de les seves creacions. Haneke ha dirigit també una sèrie de produccions teatrals a Alemanya, que inclouen obres de Strindberg, Goethe i Heinrich von Kleist a Berlín, Munic i Viena. El 2006 va fer el seu debut com a director d’òpera, posada en escena de Don Giovanni de Mozart per a l’Òpera Nacional de París al Palais Garnier.

  • Entrevista a Michael Haneke
  • 65è Festival de Cannes
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Basilio Céspedes, el Humphrey del Poble Sec

    Skyline de Barcelona

    Quan, fa ja alguns anys, Luis Gutiérrez Maluenda va deixar la feina com a executiu comercial de grans comptes d’una multinacional de la informàtica per dedicar-se a exclusivament a escriure novel·la negra, ho va fer perquè no es divertia treballant. I això es reflexa en la seva escriptura: no li agrada recrear-se en la violència, prefereix allunyar-se’n mitjançant el sentit de l’humor i la ironia.

    El supervivent HumphreyDe la seva mà han sorgit una sèrie de personatges entranyables, plens de cinisme i tendresa. Un d’ells és Basilio Céspedes, que segons l’autor té tot el que ell tindria si fos detectiu privat.

    Basilio Céspedes conegut com a “Humphrey” té uns 40 anys, i viu i treballa a Barcelona, per on arrossega seu aspecte desvalgut somiant amb lligar, encara que això se li fa difícil. Les poques vegades que se sent enamorat escolta boleros, la resta de temps li agrada el blues, potser perquè en una altra vida va ser pobre, negre i cec (en aquesta només és pobre). És abstemi, addicte a la taronjada, només beu en ocasions especials. Condueix un Seat Ritme Crono, i té una gossa anomenada Cariño.

    El seu despatx és un tuguri de 3×4 metres al Paral·lel, fred a l’hivern i calorós a l’estiu, adornat per litografies dolentes. Com gairebé tots els detectius, sobreviu a força de fer treballs d’estar per casa: principalment, tafanejar en assumptes d’adulteri, desaparicions o fraus empresarials. El seu únic mètode d’investigació és seguir les pistes i quan no n’hi ha es deixa portar per la intuïció. I si es bloqueja, canvia de cas.

    LPoc amic de la violència, és dolent lluitant, el més semblant a una puntada de karate que sap fer és el salt de la granota i porta un cilindre de plom a la butxaca per donar força als seus cops de puny. Mai porta pistola. Céspedes discorre per la professió de detectiu sense pretendre cridar molt l’atenció. L’autor explica que és així ja que no és un heroi sinó un supervivent.

    Ramón “Billy Ray” Cunqueiro és el seu veí de l’àtic. Originari d’Orense, es creu americà i parla una barreja incomprensible de castellà i anglès amb accent gallec. Munta festes en el seu loft, que està decorat com si fos Amèrica des de la perspectiva cutre. Afirma obtenir diners de negocis tèrbols encara que en realitat l’hi envien els seus pares. Quan es tanca l’aixeta paterna i es fica en problemes, Humphrey el treu de l’embolic i decideix convertir-lo en el seu soci.

    Llavors formen l’agència de recerca i suport a l’empresa Humphrey y Cunqueiro associados i el despatx aconsegueix una mica més de glamour, prosperitat i una secretària, Mercedes, que es vesteix, segons Humphrey, “com si el seu únic objectiu a la vida fos ser violada pel setè de cavalleria”.

    El Poble SecAltres personatges que acompanyen a Humphrey en les seves ventures i desventures són el sergent García, el comissari Jareño, amb qui l’uneix una bona amistat i Maruchi, la propietària de El reposo del guerrero, exprostituta, informadora i amant ocasional del detectiu.

    El seu centre d’operacions és el Poble Sec, una estreta franja urbana situada en un enclavament privilegiat entre el port, el Raval, l’Eixample i la Plaça Espanya.

    El Poble Sec constitueix una estreta franja entre Montjuïc i l’avinguda del Paral·lel amb una situació privilegiada entre el port, el Raval, l’Eixample i la Plaça Espanya.

    Les tres xemeneies de La CanadencaEl barri va començar a poblar-se a la segona meitat del segle XIX i es va desenvolupar en molt poc temps, de tal manera que a finals del segle XIX i principis del XX el sector del Poble Sec estava molt industrialitzat, amb fàbriques que consumien aigua a dojo i que van acabar per convertir el lloc en un assedegat poble sec.

    Entre elles, algunes bòbiles que fabricaven maons i rajoles i que van venir a complementar l’activitat lligada a l’extracció de pedra de Montjuïc, molt més antiga i que durant segles havia proveït de material de construcció als arquitectes barcelonins.

    Una reminiscència d’aquesta època són les tres xemeneies de la vella companyia d’electricitat La Canadenca.

    La plaça d’Espanya, juntament amb l’eix viari ideat i creat arrel de l’Exposició Universal de 1929, va condicionar en bona part la frontera oest del barri, donat que la seva construcció va atraure una gran massa de població a viure i conviure al barri. És en aquesta plaça que s’origina l’avinguda del Paral·lel, que arriba fins al port. Hi ha pocs carrers a Barcelona que marquin una frontera tan clara i evident con el Paral·lel. El Broadway barceloníA una banda, l’antic Barri Xino de Barcelona, ​​actualment el Raval, per obra i gràcia de la normalització lingüística i la reordenació ciutadana, un lloc on mentre tots li dèiem Barri Xino no era possible veure un sol xinès i ara que es diu El Raval és ple de xinesos. A l’altra banda, els vells teatres, amb els seus espectacles, bars i locals de varietats.

    Ja a finals del segle XIX i a principis del XX, el Paral·lel, conegut com el Broadway barceloní, animava les nits del barri i de tota la ciutat, mentre que Montjuïc brindava la tranquil·litat que irradiava la seva vegetació, encara que també animava les tardes amb els seus famosos berenadors.

    Placa commemorativaSi seguim les empremptes de Humphrey i ens endinsem cap al cor del barri, podem conèixer la primera casa que es va construir, al carrer Salvà 58, i també podrem veure al carrer Poeta Cabanyes la placa que indica on va néixer Joan Manuel Serrat , un dels personatges il·lustres que van sorgir d’aquest barri obrer, com el cantautor Jaume Sisa, la periodista Júlia Otero, o el membre del Tricicle, Joan Gràcia.

    Recorregut per MontjuicSi girem a la dreta, al final del carrer Magalhaes donarem amb el carrer Lleida i entrarem en una zona que deu el seu aspecte a les obres de l’Exposició Internacional de 1929.

    Més amunt, al passeig de Santa Madrona, hi ha el palau de l’Agricultura, obra de Manuel Maria Mayol i Josep Maria Ribas. Avui forma part de la Ciutat del Teatre, un conjunt d’instal·lacions rehabilitades entre 1985 i 2002 per formar futurs actors i actrius i per representar espectacles teatrals.

    Davant, el palau de les Arts Gràfiques, obra d’inspiració renaixentista de Raimon Duran i Reynals i Pelai Martínez, acull des de 1935 al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Si continuem pel passeig de Santa Madrona arribarem als jardins Laribal , que van ser dissenyats per l’enginyer francès Jean Claude Forestier. Dins del recinte dels jardins es troben el Teatre Grec, construït a l’aire lliure per Ramon Reventós en el buit d’una antiga pedrera, el Museu Etnològic i la Fundació Miró, que acull en un edifici de Josep Lluís Sert el llegat artístic de Joan Miró.

    La Font del GatI després d’aquesta caminada serà bo fer una aturada a la font del Gat, la més popular de les fonts de Montjuïc a les quals la gent acudia per fer fontades, és a dir, reunions al costat d’una font en què es menjava, es bevia, se celebraven festes populars i es galantejava.

    Però encara ens quedarà una cosa més a fer, que de ben segur reafirmaria el tarannà no-violent del nostre detectiu.

    Refugi 307La Guerra Civil no va tenir pietat en la ciutat de Barcelona, i la població civil va ser castigada constantment pels atacs aeris de Franco. Per evitar morts d’innocents, diversos refugis van ser construïts a tota la ciutat. Un va ser nomenat Refugi 307, i està situat al Poble Sec, al carrer Nou de la Rambla.

    Avui dia, aquest refugi anti-aeri s’ha convertit en un centre interactiu en el Museu d’Història de Barcelona. Al llarg dels gairebé 400 metres de túnels, es poden experimentar les condicions de vida patides dins dels seus murs, i observar les seves diferents sales, com les cambres de bany, una font i una infermeria, entre d’altres. És el testimoni silenciós d’una crueltat que mai s’ha de repetir. Segur que en Humphrey estaria d’acord.

    Llibres

  • Una anciana obesa y tranquila
  • Mala hostia
  • Un buen lugar para reposar
  • Guies de BarcelonaGuies de Barcelona
  • Les antigues xemeneies de La Canadenca


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Els nens salvatges

    Nens salvatgesLa directora Patricia Ferreira ens sorprèn amb un retrat elaborat i minuciós de l’adolescència actual, dels seus somnis i les seves pors a través d’una proposta lúcida i d’allò més interessant que tracta de llançar una simple pregunta a l’espectador: són salvatges o simplement són nens tractant de ser entesos?.

    Els nens salvatges és la història de tres adolescents, Álex, Gabi i Oki, amics a l’escola i fora d’ella, i on la seva vida vista des de fora no sembla massa especial, anar a classe, passar-se la tarda al parc bevent i xerrant i tornar a la nit a aquest infern que en plena adolescència suposa la pròpia casa. Cada situació i cada personatge és radicalment diferent als dels seus companys però el més important és que existeix un guió que lliga els caps de tots els personatges secundaris d’una forma molt curada i que resulta clau per conèixer els pensaments i esdevenir dels personatges com són també els seus pares i els seus professors, els quals, malgrat el poc pes que la majoria tenen en la història, amb l’excepció d’una consellera escolar interpretada per Aina Clotet que la podem veure a la televisió a la sèrie Gran Nord, queden perfectament retratats als ulls de l’espectador, capaç de veure’ls des d’un prisma molt similar al dels joves, perquè un dels majors assoliments d’aquesta pel·lícula rau en el fet d’aconseguir que l’espectador aconsegueixi entendre del tot a aquests nens que volen assolir de qualsevol forma els privilegis de ser adults.

    Patricia FerreiraSegons la seva directora, Patricia Ferreira, es tracta d’una proposta “que pren partit pels adolescents i és una defensa absoluta dels joves i un toc d’atenció als adults, i malgrat el seu títol ni els nens són salvatges, ni vénen de famílies desestructurades, ni són delinqüents comuns, ni es droguen: és el terme amb què els adults ens referim als adolescents quan els veiem actuar pels carrers , potser perquè hem oblidat el que hem estat”.

    Aquesta proposta cinematogràfica catalana va ser la guanyadora de la Biznaga d’Or a la millor pel·lícula en el quinzè Festival de Cinema Espanyol de Màlaga celebrat fa unes setmanes. També va ser reconeguda i guanyadora dels premis al millor guió, per Patricia Ferreira i Virginia Yagüe, a la millor actriu de repartiment, per Aina Clotet, i al millor actor de repartiment, per Álex Monner. Es tracta d’una història actual que no ens decebrà i que es pot anar a veure als cinemes des d’aquest cap de setmana.

  • Entrevista a Patricia Ferreira i Aina Clotet.
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Primavera Sound 2012

    Primavera Sound

    Aquest festival s’ha consolidat com un referent internacional de la música, els sons i els gèneres més enllà de la frontera comercial, allunyant-se de la resta de macro esdeveniments musicals. Compromès amb la línia artística establerta, el cartell comptarà am propostes dels més diversos estils, i es podrà gaudir d’un gran nombre d’artistes de contrastada trajectòria. Entre els principals escenaris del Parc del Fòrum ens trobarem amb grups tan emblemàtics com poden ser The Cure. A més també actuaran Rufus Wainwright, Jeff Mangum, Wilco, Aeroplane, Franz Ferdinand, The xx, Anímic, Yo La Tengo, BeachHouse, Refree, Justic, Spiritualized, The Rapture o Wavves.

    El festival va més enllà oferint activitats complementàries com Minimúsica, on s’escoltaran bandes que adapten el seu repertori a un públic familiar amb diferents fires discogràfiques i una mostra itinerant de pòsters de concert realitzats per diferents artistes plàstics dins del DayPro que tindrà lloc entre dimecres, 30 de maig i divendres, 1 de juny. Com a novetat més significativa d’aquesta edició trobem un nou escenari a la Ciutat de l’Arc de Triomf amb dos concerts gratuïts de la mà de Yann Tierssen, Jeremy Jay i The Wedding Present.

    El Primavera Sound omplirà entre el proper divendres, 20 de maig i fins el diumenge, 2 de juny, la ciutat de Barcelona de la millor música urbana i independent del moment en la dotzena edició d’aquest festival que segur no deixarà els seus assistents indiferents.

  • Primavera Sound
  • PrimaveraPro
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Literatura i cinema

    Entre cinema i literatura és possible trobar diversos punts de contacte, préstecs, paral· lelismes i diferències infranquejables, fins i tot malentesos i mutus prejudicis.

    Literatura i cinemaAmb la mateixa rapidesa i facilitat amb què el cinema va passar de ser una invenció a una atracció de fira, es va convertir després en espectacle i després en expressió artística. Des de fa molt temps és una mica de cadascuna d’aquestes coses i, també forma part essencial de la nostra cultura i societat, fins al punt d’haver significat un canvi transcendental en certs aspectes de la vida de l’home, encara que a simple vista sembli un mer entreteniment que només algunes vegades arriba a la categoria d’art.

    Gràcies a l’experiència cinematogràfica, hem pogut conèixer llocs, homes, costums i, fins i tot, èpoques remotes, a més, hem conegut també sentiments que no havíem experimentat, o almenys no plenament, com l’amor, l’heroisme, la violència o la por.

    El cinema i la literaturaÉs ben sabut que el cinema, quan tot just feia els primers passos, per inspirar-se va recórrer a la literatura, on va trobar una font inesgotable d’arguments i un públic potencial: els lectors.

    Aquesta influència directa té a veure amb aspectes com l’elecció de temes, de la intriga i de les tècniques literàries, així com la transformació de gèneres i de formes narratives.

    D’acord amb una definició ja clàssica, tota novel·la és un mirall que es passeja per un camí reflectint-ho tot. Des de fa cent anys aquest mirall literari coincideix amb el mirall en què s’ha constituït també el cinematògraf. Cap dels dos podrien ignorar-se, per més que ho volguessin, així que inevitablement han acabat per reflectir-se mútuament, prestant, robant i multiplicant entre si les imatges i les idees reproduïdes per un i altre.

    L’adaptació d’una obra literària al cinema en general és un assumpte complicat i difícil. Una bona adaptació no necessàriament és una fidel còpia de l’escrit, sinó una obra completa i independent de la seva mare literària. En definitiva, aquestes recreacions aconsegueixen el propòsit final de qualsevol obra artística: colpir-nos i obrir-nos una mica més la ment, ja sigui a través d’unes fulles de paper o d’una pantalla.

    A la Biblioteca trobareu exemples d’excel·lents Adaptacions:Adaptacions

    I Escriptors que han sentit la necessitat d’escriure en imatges:Escriptors

    O Cineastes que han tingut la inspiració d’escriure amb càmeres:Cineastes escriptors

    En els links trobareu informació sobre les pel·lícules, els llibres en què han estat inspirades, i els autors i directors. No dubteu a remenar…

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Benvinguts a Españistan

    Còmic recomanatBenvinguts al país amb el millor sistema educatiu de tot Àfrica. El país de les hipoteques creixents i els sous minvants, una democràcia jove que el mateix et patenta el pal de fregar que et planta un adossat sobre una fossa comuna per allò de tancar velles ferides.

    Benvinguts al país amb els directius més ben pagats d’Europa i la taxa de per més alta del món lliure. El país on el 65% dels diners circula en bitllets de 500, la nació de nacions amb més idiomes, balls regionals i cocaïna per habitant del planeta.

    La capital mundial del currículum vitae, el neó en els baixos i l’anglès nivell mitjà, orgullosos inventors de la hipoteca a cinquanta anys i el mini pis cucut però asfixiant …José. A. Pérez.

    D’aquesta forma tan directa comença el còmic Españistan d’Aleix Saló que ens presenta la història d’un espanyol que, en el seu afany per desfer-se de la hipoteca, haurà de recórrer el Regne de Españistán per enfrontar-se amb tots i cada un dels malandrins, menjaciris i soplagaites que el poblen, donant lloc a un relat ple de tòpics, tacs i faltes d’ortografia, aturats, mileuristes, pensionistes, funcionaris, bisbes, societat general d’autors i editors, telebrossa, endolls i suborns de tot tipus.

    Saló, a més de tenir un fi sentit l’humor és un gran divulgador de conceptes econòmics i polítics. En el seu darrer llibre Simiocracia. Crónica de una resaca empresarial torna a desemmascarar les contradiccions del sistema i, per descomptat, les contradiccions de la mentalitat dels dirigents, encara que aquesta vegada posant el punt de mira sobre els responsables del desgavell: banquers, empresaris i polítics, així com les conseqüències que aquesta combinació de factors comportaran a la malmesa i ranquejant classe mitjana.

    Españistan es va convertir en un èxit sorpresa de vendes arran de la difusió massiva que va arribar amb un curt animat del mateix títol que l’autor va realitzar per promocionar el còmic que podem veure a continuació, i que també tenim disponible aquesta setmana com a novetat a la biblioteca.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mala suerte, de Lee Child

    Mala suerte - Lee Child Lee Child, pseudònim de Jim Grant, és un escriptor britànic nascut a Coventry, Anglaterra, l’any 1954. Als quatre anys es va mudar amb els seus pares i els seus tres germans a Birmingham i el 1974 va ingressar a la Facultat de Dret de la Universitat de Sheffield però sense la intenció de desenvolupar aquests estudis professionalment.

    Després de la seva etapa universitària va començar a treballar en televisió fins a 1995 en què la va haver d’abandonar després d’una reestructuració de la companyia i va ser llavors quan va començar a escriure novel·les. El 1997 va ser publicada la primera Killing Floor, que va guanyar el premi Anthony Award, i el 1998 es va traslladar a viure als Estats Units, on resideix.

    Lee Child és l’únic escriptor britànic que, després de JK Rowling, ha liderat la llista dels més venuts en tots els formats a banda i banda de l’Atlàntic.

    La seva famosa sèrie protagonitzada per Jack Reacher, que ja va per les 16 novel·les, ha venut més de 40 milions d’exemplars a tot el món.

    Jack Reacher, és un tipus taciturn amb un particular sentit de l’humor, un ésser solitari amb certa tendència a la marginalitat i bastant encartronat, però capaç de ficar-se en les venes del lector i comprometre’l en les seves aventures. És un tipus fred i ple de contradiccions, que pot arribar a ser brutal, però només en defensa dels seus particulars principis.

    Un personatge que passaria inadvertit per la seva forma reservada i honesta de ser, sinó fos per fa gairebé dos metres d’alçada, detesta la injustícia i als pedants abusius, i té una set de justícia implacable.

    El millor de les novel·les de Child és que estan construïdes en un estil idèntic al seu personatge central: directe, metòdic i contundent.

    Mala suerte
    , publicada als Estats Units l’abril de 2007, és l’onzena de la sèrie. Una història molt ben estructurada, detallada i resolta; personatges ben construïts i una intriga hàbilment dosificada per sostenir l’atenció del lector.

    Com Jack Reacher havia d’estar en algun lloc, portava ja dos dies a Portland, Oregon. Havia conegut una ajudant del fiscal del Districte i només això el retenia. Però ja era hora, pensava, de posar un nou rumb a alguna altra banda, com sempre, amb autobús. Ja veuria on. El saldo del seu compte corrent tenia la paraula. Però devia haver un error, en arribar al caixer va descobrir que tenia 1.030 $ de més.

    Ningú coneixia el seu número de compte, així que aquells 1.030 $ no podien ser altra cosa que un missatge, un missatge del passat. Aquí estava davant seu extracte bancari. 10.30. Si un policia militar necessita urgentment l’ajuda d’un col·lega transmet un codi 10.30. Havia de ser això. Però Reacher feia nou anys que havia abandonat la policia militar i l’Exèrcit. Qui necessitava del seu ajut?

    La següent pregunta que li va venir al cap va ser: Què li preocupava tant a Frances L. Neagley? Sí, només podia ser ella. La sergent Neagley. Reacher havia servit 13 anys a l’Exèrcit, tots ells a la policia militar. Havia treballat amb Neagley de tant en tant durant set. Neagley mai havia volgut un ascens més enllà de sergent. Era intel·ligent, amb molts recursos i conscienciosa. També molt dura. Si el demanava devia trobar-se en un mal assumpte. I l’esperava a Los Angeles. Els 1.030 dòlars eren un missatge, però no un regal. Valien per un bitllet d’avió.

    Neagley era l’única dels membres d’Unitat d’Investigacions Especials de l’Exèrcit que havia pogut localitzar Angela, la dona de Calvin Franz, un dels nou que van formar part d’aquell comando d’elit capaç de tot. El seu marit havia aparegut mort en ple desert, llançat des de mil metres d’alçada. Neagley, amb tots els mitjans de què disposava en la companyia de seguretat privada de la qual era sòcia, només havia trobat Reacher. On eren els altres sis?

    Tant Reacher com Neagley temien el pitjor. Podria l’assassí de Franz anar darrere de tots ells? No era fàcil eliminar oficials tan experimentats com Tony Swan, Jorge Sánchez, Calvin Franz, Frances Neagley, Stanley Lowrey, Manuel Orozco, David O’Donnell i Karla Dixon. El mateix Reacher havia triat personalment a cada un. Eren cos d’elit. El millor entre el millor. En poc temps Reacher descobrirà que quatre d’ells han mort assassinats. Qui ha liquidat a quatre dels “investigadors especials”?

    Llibres

  • El camino difícil
  • Un disparo: una nueva investigación de Jack Reacher
  • Mala suerte
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »