Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per abril, 2012

Yasmina Khadra, L’attentat

Une même consanguinité…Tout Juif de Palestine est un peu arabe et aucun Arabe d’Israël ne peut prétendre ne pas être un peu juif, dit Amine. À ce que le vieillard palestinien lui répond: Tout à fait d’accord avec toi. Alors, pourquoi tant de haine dans une même consanguinité?

Yasmina Khadra

L’auteur:

Yasmina Khadra, de son vrai nom Mohamed Moulessehoul nait à Kenadsa (Sahara algérien) le 10 janvier 1955 d’un père infirmier et d’une mère nomade.

Il est confié à une institution militaire à l’âge de neuf ans, d’où il sort sous-lieutenant. Après 36 ans passés dans les rangs de l’armée algérienne, il la quitte en août 2000.

Yasmina Khadra, Mohamed MoulessehoulSa passion pour écrire lui vient très jeune et il publie, en Algérie et en langue française diverses nouvelles et romans sous le pseudonyme féminin de Yasmina Khadra qui en réalité est le nom de sa femme. C’est en 2001, lorsque parait son roman autobiographique L’Écrivain qu’il révèle sa véritable identité au public.

L’attentat fait partie de sa célèbre trilogie qui aborde le dialogue stérile opposant l’Orient et l’Occident: Les hirondelles de Kaboul (Afghanistan), L’attentat (Conflit Israélien Palestinien) et Les sirènes de Bagdad (Irak). Avec L’Équation africaine il prolonge cette trilogie (Somalie).

Il reçoit le Grand Prix de littérature Henri Gal le 21 juillet pour l’ensemble de son œuvre.

Cet écrivain est maintenant connu dans le monde entier et traduit en maintes langues. Son écriture est souple, fine, sensible, claire, sans complications et le but de ce bon humaniste comme nous pouvons le constater est d’atteindre le plus grand nombre de lecteurs pour passer le témoin du message qu’il veut transmettre.

Dans L’attentat il met en scène, à travers le destin singulier d’Amine, le déchirement tragique de ces deux peuples condamnés à vivre ensemble.

Il fait part au lecteur de la profondeur de l’identité. Qu’est-il pour son peuple d’origine? Pourquoi les israéliens veulent-il le lyncher suite à l’attentat du kamikaze? Pourquoi son entourage le rejette lui qui n’est là que pour sauver les vies humaines quelles qu’elles soient?

Ainsi, pour Amine, la position humaniste qu’il défend est celle qui compte et celle que lui avait inculqué son père: Et rappelle-toi ceci: il n’y a rien, absolument rien au-dessus de ta vie et ta vie n’est pas au-dessus des autres.

Le livre:

L’attentatDans un restaurant bondé de Tel Aviv, une femme fait exploser la bombe qu’elle dissimulait sous sa robe de grossesse. A l’hôpital, le docteur Amine, israélien d’origine arabe, opère, à la chaîne les nombreux blessés de cet horrible attentat.

Dans la nuit qui suit le carnage, on le rappelle d’urgence pour examiner le corps déchiqueté de la kamikaze. Son monde va alors s’écrouler, il s’agit de sa femme Sihem. C’est un choc terrible, comment admettre l’impossible pour cet homme qui a toujours refusé de prendre parti dans le conflit qui oppose son peuple et son peuple d’adoption et qui ne vivait que pour son métier et sa femme.

Il va se poser mille questions et soutenu par Kim, sa compagne de travail et ancien amour il décide de partir à la recherche de la cause qui a poussée la femme qu’il aimait à commettre cet acte et se réconcilier avec lui-même, ses origines et la patrie qui l’a intégré.
 

À vous de commenter:

  • L’auteur nous transmet différents messages. Quels sont t’ils?
  • Il évoque tout le long du livre le problème de l’identité et nous ne pouvons que constater combien la haine engendre la haine. Comment sa femme bien-aimée en est-elle venue, sans qu’il soupçonne rien, à devenir kamikaze? Amine n’était-il pas aveuglé par son ascension sociale?
  • La violence a une résonance politique importante dans le livre même si l’auteur expose les faits sans vouloir prendre position mais ce qui à mon avis ressort est bien la violence morale de ce chirurgien qui la refuse aveuglément. Ainsi il y a un autre sentiment qui le pousse à poursuivre réellement son enquête? Lequel est-ce?
  • Biographie de Yasmina Khadra

    Esther Bruna
    Club de Francès.

    6 comentaris

    Lectura encadellada: Pere Calders

    Pere CaldersAquest any 2012 se celebra el centenari del naixement de Pere Calders, un dels escriptors més llegits de la literatura catalana, que va destacar sobretot com a contista.

    Calders es va donar a conèixer en els primers anys trenta amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Als 24 anys debuta amb la publicació del llibre de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén. En acabar la Guerra Civil es va haver d’exiliar, primer a França i després a Mèxic on va viure durant vint anys, Calders i Tísnercoincidint amb el seu cunyat escriptor Avel·lí Artís Gener (Tísner), i on va escriure els que han estat considerats els seus millors textos, que van obtenir des del primer moment el reconeixement de la crítica, com els contes Cròniques de la veritat oculta (1955) i Gent de l’alta vall (1957).

    El 1962 va tornar a Catalunya, va fer treballs d’editorial i col·laboracions periodístiques, i encara va disposar de temps per escriure L’ombra de l’atzavara (1964), amb què va guanyar el Premi Sant Jordi. En la dècada dels vuitanta li va arribar la popularitat arran de l’èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus. Des de llavors es van reeditant tots els seus llibres i encara publiquen de nous amb contes inèdits. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1986) i poc abans de morir és distingit amb el Premi Nacional de Periodisme (1993).

    Enguany, en commemoració del centenari del naixement de l’autor, el proper dissabte 12 de maig, de les 10 a les 13 h, tindrà lloc a la plaça de la Vila de la nostra ciutat una lectura encadellada de Pere Calders de fragments dels seus contes recollits a Cròniques de la veritat oculta. Els interessats podran llegir un fragment d’una durada d’uns 3 minuts.

    Es tracta d’una activitat organitzada per les llibreries Llorens Llibres i La Mulassa conjuntament amb les biblioteques Joan Oliva i Milà i Armand Cardona Torrandell, on podreu formalitzar les inscripcions en cas de voler participar a l’esdeveniment.

    Cròniques de la veritat ocultaL’activitat és oberta a tothom fins al 5 de maig. En cas de voler participar a l’esdeveniment, podeu formalitzar les inscripcions a les llibreries Llorens i Mulassa.

    Cròniques de la veritat oculta és un recull de contes que es va publicar el 1955, tot i que el 1954 guanyà el premi Víctor Català, que es compon de 31 relats que es divideixen en tres parts: La imprevista certesa, Ver, però inexplicable i L’escenari desconcertant.

    Es tracta del tercer llibre de narracions de l’autor i, possiblement, sigui una de les seves obres més conegudes. Suposa un moment clau en la narrativa de Calders: la seva descoberta per al públic de la postguerra. En aquest recull destaquen trets característics de la producció de Calders com ara l’humor més o menys ambigu, sorneguer però tendre. La fantasia crea situacions impossibles, incorpora elements sobrenaturals a la quotidianitat i situa les històries en un temps i un espai abstractes, imprecisos, irreconeixibles.
     

    Pere Calders a la Biblioteca Joan Oliva i Milà Pere Calders a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Bram Stoker

    Bram StokerHi ha vegades que un autor queda indissolublement lligat a una obra. Poc importa que la seva bibliografia comprengui molts més títols, per al lector únicament compte un. L’escriptor irlandès perviurà sempre eternament a través del seu Dràcula de Transsilvània (1897). S’ignoren d’aquesta manera les seves altres deu novel·les, entra les quals hi ha títols tan aconseguits com La dama del sudari (1909) i tota la seva producció breu entre la qual destaquen peces úniques com L’enterrament de les rates, d’inclusió obligada en tota antologia del gènere fantàstic i de terror.

    Totes les sagues actuals com Crespuscle o les pel·lícules i sèries de televisió es basen en Stoker i decideixen deixar de banda la tradició medieval. Impressionat pel treball de l’actor Henry Irving va començar una estreta relació amb ell que el va impulsar a escriure contes fantàstics després del seu trasllat amb la seva dona a Londres per representar a l’actor.

    Arminius VambéryA l’any 1882 apareix el primer relat, es tracta de Under de sunset, una col·lecció de contes infantils. Va continuar la seva producció de contes fins que va escriure la seva primera novel·la amb el títol de Snake’s pass, era l’any 1890.
    I finalment, a l’any 1897, va concloure la seva obra mestre, la que el convertiria en etern durant dècades i dècades. L’autor de Dràcula va basar bona part de la seva obra en les converses que va mantenir amb un erudit hongarès anomenat Arminius Vambéry, ja que aquest va ser qui li va parlar de Vlad Draculea.

    Mentre anaven succeint-se els anys a Londres la seva vida va estar també com els seus personatges posseïda per una relació vampírica amb el seu representat, que posteriorment li faria contraure la sífilis que l’acabaria matant degut a la seva mala vida dels seus darrers anys. Però ell ja podia intuir que Dràcula seria etern. Ara, tot just 100 anys després, també Stoker ho és.

    Bram Stoker (1847-1912)

    Llibres

  • El catau del cuc blanc
  • El convidat de Dràcula
  • Cuentos de medianoche
  • Drácula
  • Dràcula
  • La madriguera del gusano blanco
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Maika Makovski

    Maika MakovskiL’artista mallorquina de sang andalusa i macedònia realitza aquesta nit un concert a la ciutat, concretament al Foment Vilanoví a partir de les 21 hores, on presentarà un repertori amb les seves millors cançons i melodies. Maika interpreta a homes sense sang a les venes, tipus pels quals voldria dessagnar-se, miola per reivindicar l’amor volcànic i renega de aquest altre amor que no és tal sinó droga mal tallada, s’agenolla davant el diable i sospira per la vida al camp des dels gratacels de Manhattan.

    Maika Makovski ha acabat trobant el destí d’un viatge que va començar quan es va donar a conèixer al Festival de Pop Rock de Palma de Mallorca amb només quinze anys. Donant petjades amb botes de punta d’acer punk en el seu primer disc, Kradiaw a l’any 2005; i amb sabates de ballarina en Kraj So Kóferot, a l’any 2007. Posteriorment John Parish, conegut per ser productor d’artistes com PJ Harvey o Tracy Chapman, va convidar a l’artista al seu estudi de Bristol per gravar el seu tercer àlbum de nom Maika Makovski publicat a l’any 2010.

    Thank you for the bootsL’artista en la seva interpretació de la música en viu vindrà acompanyada dels millors companys de travessia possibles com David Martínez a la bateria, Joan Carles Luque al baix i la percussió i Oskar Benas a la guitarra, el banjo i els cors i està conquistant amb ells els escenaris de tot el món.

    En el concert d’aquesta nit a Vilanova i la Geltrú presentarà el seu darrer àlbum que porta el títol de Thank you for the boots i què és l’esperat nou treball d’aquesta artista que es confirma com una les figures emergents més rutilants del panorama espanyol. El disc suposa a més un canvi de registre cap a sonoritats més pop amb el piano com a instrument principal. Un reflex del moment creatiu però també vital, optimista i exultant, d’una Maika Makovski que enlluerna en la interpretació de les seves noves cançons només amb un teclat i amb la seva magnífica veu que l’ha portat a guanyar l’any passat el premi a la millor artista de música independent.

  • Entrevista a Mika Makovski
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    No llames a casa, de Carlos Zanón

    No llames a casa. Carlos Zanón
    Carlos Zanón va néixer a Barcelona l’1 de maig de 1966. Llicenciat en Dret, és poeta, novel·lista, guionista, articulista i crític literari. Ha guanyat premis com el Certamen de Conte de Plaça i Janés o el Alfons el Magnànim de poesia.

    El 1989 publicar el seu poemari El sabor de tu boca borracha i en 2008 va sortir a la venda la seva primera novel·la, Nadie ama a un hombre bueno. A més, Zanón ha publicat diversos assajos sobre el món de la música.

    No llames a casa és la seva tercera novel·la, després de Nadie quiere a un hombre bueno i Tarde, mal y nunca. Es tracta d’una obra negríssima, plena de matisos i que colpeja el lector com si fos un pes pesat de boxa.

    En la Barcelona d’avui en dia, Zanón endinsa el lector en dos grups de personatges molt diferents per retratar la violència des de la seva dimensió més quotidiana. Primer, ens apropa al submón de Bruno, Raquel i Cristian, un trio atípic, drogoaddictes, que cavalquen entre el món establert i la marginació. Són tres buscavides, carn de bar de mala mort, de local de barri amb fidels i invariables parroquians. Consumidors de farlopa i alcohol.

    Tenen un negoci segur per anar tirant i, en alguns casos, per guanyar una bona suma de diners: fan xantatge a les parelles que solen citar-se en els apartaments de lloguer per hores. La cosa sembla senzilla: s’acosten a la porta d’algun hotel de cites, on homes benestants porten els seus amants d’amagat. Després només queda anotar la matrícula del cotxe, comprovar el telèfon del propietari d’aquest vehicle i procedir al xantatge, un negoci altament rendible.

    De l’altra, dos amants, Merche i Max, dues persones de classe mitjana. Ella és una dona casada i amb fills i ell un home separat amb tres fills que es converteixen en el nou objectiu de Bruno, Raquel i Cristian. A priori, Max és un tipus assequible, tou, però Cristian, Bruno i Raquel són massa ambiciosos i incauts i Max tampoc té tant a perdre, encara que sí molt a guanya. D’aquesta manera s’inicia una mena de dansa de la mort, en el qual els personatges s’acosten i s’allunyen, però caminen inevitablement cap a un final que el lector sempre intueix tràgic, però que no s’imagina quant ho serà.


    No llames a casa
    és una història despietada i cruel, magníficament escrita, tan sòrdida com fascinant, que ofega un crit a la boca del lector en les seves últimes línies.

    Llibres

  • Nadie ama a un hombre bueno
  • No llames a casa
  • Tarde, mal y nunca
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    The Pelayos

    Amb Daniel Brühl i Lluís Homar Aquest cap de setmana s’estrena als cinemes una producció catalana que està basada en l’apassionant història real d’una família, Els Pelayo, que va descobrir una imperfecció en les ruletes i que els va permetre desbancar casinos de tot el món, guanyant més de dos-cents cinquanta milions de les antigues pessetes a principis dels anys noranta.

    Aquesta curiosa història està basada en el llibre que porta el títol de La fabulosa historia de Los Pelayo, publicat a l’any 2003 i basada en fets reals. Los Pelayo es van fer molt popular en dissenyar un mètode legal per guanyar a les taules de ruleta dels casinos, aprofitant-se de imperfeccions en la fabricació d’aquestes taules arreu d’Espanya.

    Després de tancar-se les portes de tots els casinos del país, van començar a viatjar a per tot el món cercant augmentar la seva fortuna, i entre d’altres indrets van visitar els Estats Units, Austràlia, i diferents països d’Europa.

    Ara, nou anys després, de la mà del director Eduard Cortés arriba al cinema aquest cap de setmana, després d’inaugurar una nova edició del Festival de Cinema de Málaga, la seva història amb dos actors encapçalant el seu repartiment: Lluís Homar i Daniel Brühl. Al més pur estil Ocean’s Eleven, Gonzalo García Pelayo (Lluis Homar) és un científic boig, que aconsegueix desenvolupar juntament amb el seu fill Iván (Daniel Bruhl) un mètode matemàtic estadístic que permet saltar la banca dels casinos legalment.

  • Fer saltar la banca
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Diada de Sant Jordi

    Una rosa per Sant Jordi

    Ja podeu consultar totes les novetats que la biblioteca us ha preparat per aquest Sant Jordi 2012.

  • Guia de novetats: novel·les

  • Guia de lectura infantil

  • Amb el carnet de la biblioteca podeu agafar en préstec una novetat de Sant Jordi i el punt de llibre que ha realitzat la biblioteca per aquesta diada.
    Podeu reservar el títol que estigui en préstec a través del Catàleg Col·lectiu de les Biblioteques. Bona diada!

  • Llibres i notícies de Sant Jordi
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Dinamarca segons la visió de Carl Mørck

    El canal de Nyhavn a Copenhague

    Jussi Adler-Olsen és conegut per la seva versatilitat en el món de la cultura. Periodista, sociòleg i director de cinema, com a escriptor va aconseguir un cert èxit fora de Dinamarca, fins que un productor danès el va proposar crear un personatge que es pogués dur a la pantalla.

    Així va néixer Carl Mørck, subcomissari de la Policia criminal a Copenhague, un policia gens convencional, que pot treballar en qualsevol part del món, sense límits, fins i tot tornar a històries del passat sense una línia de recerca concreta. Evidentment, té alguna cosa del seu creador, que es defineix com el tipus més mandrós que hom es pugui imaginar, però li fa tanta vergonya que treballa com un cosac. L’avantatge de Mørck és que s’ho pot permetre, perquè fa bé la seva feina, diu l’autor.

    AllerødAlt i elegant, Carl Mørck viu en Allerød, un poblet a uns 20 km de Copenhaguen, amb Jesper, un adolescent sense ganes d’estudiar, fill de la seva ex-dona Vigga amb la qual manté una peculiar relació, i el seu llogater, Morten, un obès venedor de videos de 33 anys, que cuina i neteja la llar dels tres homes, als quals s’afegirà més endavant Hardy, el company “La millor mestressa de casa” que Carl ha conegut, però incapaç de mantenir una vida social normal.

    Carl Mørck és un personatge interessant. No té aficions, no practica cap esport i fuma, fins i tot al despatx. Ha treballat 23 anys a la policia, 10 d’ells a la Brigada d’homicidis, i es considerat un fantàstic policia, amb gran experiència i instint.

    HornbækLa seva vida era relativament tranquil·la fins que en un escenari d’homicidi un home armat dispara sobre ell i els seus companys Hardy Henningsen i Anker Høyer. El resultat és fatal: Anker mort, Hardy en un llit d’hospital de Hornbæk sense poder moure de coll cap avall i Carl només amb una ferida al front on li va fregar una bala. El seu sentiment de culpabilitat augmenta quan el seu cap i la premsa dubten de la seva actuació, cosa que li fa entrar en una de les èpoques més negres de la seva vida.

    Se li agreugen els defectes: arriba tard, és mandrós, intractable, malhumorat, escèptic, mordaç, a la feina torna bojos als seus companys… Per apartar-lo del carrer i dels conflictes amb els seus companys, el cap d’Homicidis decideix aprofitar-se d’una qüestió política i crear el Departament Q, una brigada mòbil que s’ocuparà de casos arxivats que requereixen especial atenció. Així ells aconseguiran milions d’euros cada any i es desfaran de Carl donant-li una puntada de peu cap amunt en posar-lo al capdavant del recent departament, que curiosament està situat al soterrani en una habitació sense finestres.

    Li assignen com a ajudant a Hafez el-Assad, un immigrant sirià de misteriós passat, arribat a Dinamarca el 1998. ¿Membre dels serveis secrets de Síria? ¿Assassí professional? ¿Un refugiat devot d’Al·là? Tant se val. Neteja, prepara cafè, condueix i poc a poc va ocupant un lloc central en les investigacions gràcies a la seva intel·lligència i la seva simpatia, que obre camins tancats per Mørck.

    Més endavant, a l’equip s’hi afegeix l’anàrquica Rose Knudsen, que simbolitza el caos que tots portem a dins. A Rose no li importa res ni ningú, i de vegades és molt útil comportar-se així.

    Les investigacions de Carl Mørck a DinamarcaQuan s’incorpora al seu despatx del Departament Q, la intenció de Mørck és deixar passar el temps fins a la seva jubilació. Entre els seus plans més immediats, només hi ha el de jugar a les cartes i el de sumir-se en un profund sopor que alleugi les hores que passa assegut al seu despatx.

    Un munt d’expedients procedents dels diferents districtes, s’apilen a la taula que la Prefectura d’Homicidis li ha instal·lat al soterrani de la comissaria, a l’espera que el subcomissari decideixi sortir de la seva letargia voluntària. Tampoc és que a la Prefectura esperin molt més d’ell. És clar que ni el comissari Marcus Jacobsen ni el mateix Carl comptaven amb la hiperactivitat i curiositat innates d’Assad, que és contagiosa.

    Gairebé a contracor, Carl divideix la pila d’arxius que representen els casos en tres piles. A continuació, selecciona el cas de la desaparició de la jove parlamentària Merete Lynggaard, que va desaparèixer mentre viatjava amb el seu germà Uffe en un transbordador a Berlin. Encara que se la va donar per ofegada, el seu cos mai va aparèixer. El subcomissari decideix que és hora de moure. Pel seu gust s’hagués quedat al despatx fent solitaris, però no vol quedar malament davant d’Assad. Així comença a investigar el cas.

    Escenaris de l’acció de La dona que esgarrapava les parets

    Merete Lynggaart mai va destacar per les seves relacions personals però sí pel seu èxit professional i malgrat que s’aventuraven tot tipus de rumors, ningú sabia que la raó d’aquesta actitud es deia Uffe i tampoc que va haver de tenir cura d’ell després de la mort dels seus pares i que a ella això no li importava massa encara que li hauria agradat disposar d’una mica més de temps per a si mateixa.

    Tancada i exposada als capritxos dels seus segrestadors, La dona que esgarrapava les parets sap que morirà el 15 de maig de 2007, a la seva presó, al bell mig de la regió de Sjælland. Sort tindrà de la intuició de Carl Mørck i el talent del seu sagaç assistent.

    El cas d’Els nois que van caure en el parany el condueixen al nord de Dinamarca, on a una casa d’estiueig a la vora d’un llac la policia va trobar a finals dels anys noranta dos germans adolescents brutalment assassinats. Han estat colpejats, torturats i violats sense compassió.

    La investigació policial apunta que els culpables poden trobar entre un grup de joves de bona família, fills de pares reeixits, rics, cultes. No obstant això, el cas es tanca molt aviat per falta de proves concloents fins que, pocs anys més tard, un dels sospitosos es lliura sense raó aparent i confessa aquest crim.

    Escenaris de l’acció de Els nois que van caure al parany

    Semblava tot resolt, però els arxius apareixen vint anys després al despatx de l’inspector Carl Mørck, cap del Departament Q. Al principi Mørck pensa que el cas hi és per error a la taula però aviat s’adona que en la investigació original es van cometre moltes irregularitats… Juntament el sagaç Assad, reprèn la recerca. En aquest cas ajudats per la caòtica i malhumorada Rose.

    Ha passat el temps. Assad i Rose es troben investigant una sèrie d’incendis que semblen estar relacionats amb un cas anterior quan arriba al Departament Q una ampolla que conté un missatge escrit amb sang humana. Feia una eternitat que l’ampolla estava oblidada a una comissaria del nord d’Escòcia.

    Carl Mørck amb prou feines li dóna importància, però Rose i Assad aconsegueixen desxifrar algunes paraules, en danès, del que va ser l’últim senyal de vida de dos nois desapareguts en els anys noranta. Sembla, sens dubte, una petició d’auxili.

    Escenaris de l’acció de El missatge que va arribar en una ampolla

    Aviat s’adonen que la seva família mai va denunciar la seva desaparició. Per què? El cas aconsegueix despertar l’interès de l’inspector, que intueix que no es tracta d’un cas aïllat i que el criminal podria seguir actuant en l’actualitat. A partir d’aquí tot es va posant en marxa. Les escasses pistes que es deriven del missatge que va arribar en una ampolla atzar i, per atzar, oblidat durant anys, i per altra banda la sagacitat, mètode i afany sense límits per aconseguir la veritat que caracteritzen als curiosos membres del Departament Q, els permetrà desentranyar una llarga seqüència de segrestos infantils amb semblant resultat de mort i silenci.

    Pel camí es trobaran amb fanatismes religiosos, obscurantisme, infàncies dures, famílies marcades per sempre per la tragèdia i esbrinaran les pràctiques de les sectes religioses, el seu secretisme, les seves estrictes regles i la seva filosofia d’adoctrinament.

    Jussi Adler-Olsen a la Biblioteca Jussi Adler-Olsen a la Biblioteca

    Posta de sol a Hornbæk


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Dia de la Terra

    Dia de la TerraEl nostre planeta, la nostra casa està sent descuidada. El canvi climàtic continua sense parar. Sembla que hi ha un nou desastre ecològic i passa gairebé diàriament. El diumenge, 22 d’abril es celebra el dia on es vol conscienciar a la societat de la necessitat de tenir cura dels recursos naturals del nostre planeta.

    El Dia de la Terra creix ràpidament al llarg dels anys des dels seus humils començaments, allà per la dècada del 70. Es calcula que més de 500 milions de persones en 85 països de tot el món són les que ho celebren. Les Nacions Unides celebren també un Dia de la Terra cada any en l’equinocci de març, una tradició que va ser iniciada per l’activista de la pau John McConnell des de l’any 1969.

    Tots aquests anys han servit poc a poc per prendre consciència i impulsar algunes lleis en favor de planeta, és per això que cada vegada apareixen noves fonts d’energies renovables com l’eòlica o la solar, que van guanyant progressivament més espai davant de centrals nuclears i els seus impredictibles efectes com en el desgraciat i recent terratrèmol i tsunami que va assotar el Japó.

    Però també és veritat que encara es continua depredant el medi ambient amb fabriques que segueixen abocant les seves deixalles als rius; en el cas d’altres sectors productius com pot ser la mineria i altres que no sempre utilitzen les seves millors pràctiques, i l’immens parc automotor que contínua elevant els nivells de CO2, de manera que el tema de l’escalfament global segueix sent un aspecte de risc.

    Cal preguntar-se encara que només sigui un dia a l’any cap a quina direcció ens dirigim i sobretot que els hi quedarà a les properes generacions si segueix el mateix ritme de consum de recursos naturals incontrolats que es consumeixen diàriament sense tenir present quan s’acabaran i el més important: què passarà a partir d’aleshores?…

  • Earth Day
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    40 de Ziggy & Bowie

    Fora de l’escenari sóc un robot. A l’escenari consegueixo emocionar-me. Això probablement explica per què prefereixo disfressar-me de Ziggy a ser David“.
    David Bowie.

    Ziggy StardustJa fa quaranta anys de l’aparició en el mercat de un dels treballs més determinants i decisius de la carrera de David Bowie, The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from Mars, obra musical que va caracteritzar l’aspecte més camaleónic de l’artista i que va ser un referent indiscutible del glam rock dels anys setanta.

    L’escenografia de Ziggy va trencar models de l’època i va perseguir reunir essències de la música pop amb una força que ja anticipava la contundència de la música punk. Un àlbum que va marcar a contemporanis com Lou Reed o Iggy Pop, i també generacions posteriors com Echo and The Bunny-men, Radiohead, Gary Glitter o la mateixa Lady Gaga.

    El personatge de Ziggy va aparèixer al món juntament amb l’aparició del disc a l’any 1972 i ràpidament va eclipsar el cantant. Aquest recurs de personatge de ficció va ser al llarg dels anys posteriors molt associat a aquesta vocació camaleònica de que feia gala sempre que podia David Bowie, que aconseguia arribar on altres intèrprets de rock de l’època no podien aconseguir: reinventar i trencar el model de rock i pop que s’utilitzava en aquells anys.

    En aquesta època David Bowie era un músic molt reconegut que representava el costat intel·lectual del rock amb treballs com Space oddity o The man who sold the world. Després de dispars èxits comercials a finals de la dècada de 1970, va aconseguir tornar a l’èxit amb Scary Monsters (and Super Creeps). Els anys vuitanta van portar a David Bowie per un camí diferent, i més concretament a una etapa més comercial, amb treballs com Let’s Dance publicat a l’any 1983.

    Al llarg de les dècades dels anys noranta i posteriorment a principis de segle XXI, Bowie va seguir experimentant amb diferents estils musicals, incloent blue-eyed soul, adult contemporary i jungle. Però va decidir acomiadar-se del gran públic amb el seu darrer disc Reality a l’any 2003.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »