Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per març, 2012

Els Jocs de la Fam

Katniss EverdeenLa primera adaptació al cinema del gran éxit literari Els Jocs de la Fam de Suzanne Collins s’ha estrenat als Estats Units amb un éxit aclaparador d’espectadors. Es tracta d’una trama juvenil sobre una lluita a mort dels joves en una futura societat opresiva, interpretada en els seu paper principal, el de Katniss Everdeen, per Jennifer Lawrence com a una adolescent que lluita en un combat a mort televisat obligada per les regles dels tirans del Capitoli, convertint-se un un fil d’esperança per la llibertat contra el govern autoritari que els està oprimint els dotze districtes que divideixen Panem, on tothom viu oprimit per no poder sortir dels seus limits, però Katniss Everdeen gosa desafiar les normes per aconseguir la supervivència de tots plegats.

Katniss Everdeen i Gale HawthorneEn l’elecció dels tributs per als Jocs de la Fam s’ofereix voluntària per salvar la seva germana de dotze anys d’una mort segura; ella i el seu company de districte, Peeta Mellark, s’aventuren a un estadi, on podrien morir en segons: cada distracció és una invitació a la mort.
Però tot canvia quan Peeta i Katniss es veuen obligats a fingir un amor per diversió del Capitoli, però en un acte per quedar dos supervivents, es veuen vistos com icones dels rebels.

L’escriptora Suzanne Collins havia exercit com a guionista televisiva, i també va publicar anteriorment al seu gran éxit, Les cròniques de les Terres baixes, pero va ser posteriorment que va aconseguir la fama amb Els jocs de la fam, que es va publicar a l’any 2008. El llibre inicia una trilogia que l’autora va completar amb En flames, i L’ocell de la revolta a l’any 2010.

La trilogia dels Jocs de la Fam

La pròpia autora va tenir la idea central mentre feia zapping veient la televisió i barrejar accidentalment les imatges d’un conflicte bèl·lic amb un reality show, el que li va donar peu a inventar un joc de supervivència brutal que se segueix per televisió. En aquesta obra també s’han pres elements de la mitologia grega, i en concret de la història de Teseu, amb similituds evidents entre la seva obra i Battle Royale, la novel·la de Koushun Takami.

El divendres, 20 d’abril, s’estrena una adaptació cinematogràfica, co-escrita i co-produïda per la mateixa autora del llibre i dirigida per Gary Ross. La pel·lícula està protagonitzada per Jennifer Lawrence, Josh Hutcherson com Peeta i Liam Hemsworth com Gale. Estem preparats per jugar?…

The Hunger Games

Llibres

  • Els jocs de la fam
  • En flames
  • L’Ocell de la Revolta
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Graceland, 25 anys

    Paul Simon a la gira de GracelandA principis dels 80 Paul Simon va escoltar una cinta de casset dels sud-africans Boyoyo Boys. Contenia ritmes anomenats Township o Mbaqanga, típics dels carrers de Soweto, que a deixar a Simon aclaparat i tan enamorat d’aquest so que en la seva ment va començar a fructificar la idea de fer un disc que unís tot allò amb la seva manera de compondre i treballar.

    En aquells moments Sud-àfrica encara estava immersa en l’Apartheid. L’arribada dels europeus al segle XVII, i el posterior descobriment de mines de diamants en el territori, va suposar per als Zulus i els Xhosa la pèrdua progressiva de drets i terres. La segregació racial era encara evident i Simon no va trobar facilitats per fer el seu disc.

    Paul Simon fotografiat amb tots els músics sud-africans que van intervenir en el polèmic album Graceland.Tot i això, el 1985 volava a Johannesburg, disposat a gravar amb molts dels músics que havia descobert en aquelles cassets com Forere Motloheloa, acordionista, al costat de qui signa la música de The boy in the bubble; General MD Shirinda, coautor del tema I know what I know; Jonhjor Mkhalali and Lulu Masilela que composen juntament amb Simon Gumboots; Joseph Shabalala que signa Diamonds on the sols of her shoes i Homeless. I un altre gran grup format per Ladysmith Black Mambazo, The Gaza Sisters, Chikapa “Ray” Phiri, Demola Adepoju, Baghiti Khumalo, Vusi Khumalo, Lulu Masilela, Youssou N’Dour, Makhaya Mahlangu, Babacar Faye i Assane Thiam. Tots ells gaudien d’una cultura musical curiosa: la dictadura del país els prohibia qualsevol tipus d’expressió, però en canvi ells sí que s’havien obert a la cultura occidental. La resultant va ser músics tocant instruments del rock i el pop d’una manera completament inusual.

    La sintonia entre Simon i els músics va ser completa. Ell es va presentar sense cap cançó ni idea prèvia, i de la improvisació i assajos van néixer la majoria de temes del disc. Més tard va anar afegint les lletres i arranjaments addicionals.

    A tot el posat en peu a Sud-àfrica li faltava encara la fusió amb la tradició musical dels Estats Units. Així que Simon va buscar col·laboracions infalibles com la preciosa veu de Linda Ronstadt en el magnífic tema Under African skies.

    Portada de Graceland: Part d’una icona de finals del segle XV i principis del XVI d’Etiòpia del Peabody Essex MuseumSense saber-ho, estava a punt d’obrir definitivament la porta de la música africana. Tenint-gairebé tot en contra, no es va rendir fins que l’1 de setembre de 1986 va veure la llum Graceland, anomenat així per la casa d’Elvis Presley, artista que va abraçar la música afroamericana com a influència directa del rock and roll.

    Quan els sons Mbaqanga, Isicathamiya, entre altres coses, van arribar impresos en els solcs de Graceland a milions de llars del món, gairebé ningú sabia que allò venia directament de Sud-àfrica contenent influències dels antics ritus zulus.

    Un cop editat, la comunitat internacional es va mostrar disgustada. Allò suposava trencar el boicot cultural que es mantenia a l’administració Sud-africana. Molts músics i activistes pro drets humans van ser molt crítics, i el Congrés Nacional Africà i l’ONU declaren a Simon persona no grata per haver trencat el boicot en atrevir a gravar a Sud-àfrica i amb músics sud-africans just en un dels moments més crus i més repressius contra la població negra del país.

     

    Simon es va mantenir ferm en les seves conviccions, i el 1987 anunciava a Londres que ambdues entitats havien reconsiderat la seva postura i li havien esborrat de les llistes negres. La realitat, vista amb els anys, va ser que un bon nombre de talentosos artistes fossin llançats mediàticament a la resta del món. Tot pel fet que el disc va arribar al número 1 en les llistes de vendes d’infinitat de països. Va ser el boom de la barreja entre la música de les tribus sud-africanes i la música popular occidental.

    Ara, als 25 anys de la seva edició, Graceland és considerat un dels millors discs de la història, un d’aquells treballs que va guanyant amb el pas del temps i el músic ha estat objecte d’estudi per part de Joe Berlinger, guanyador de dos premis Grammy, que ha dirigit el documental Under African skies que s’ha estrenat aquest mes de gener al Festival de Cinema de Sundance.

    En aquest treball es pot observar la influència que el disc ha exercit sobre diverses generacions de músics al llarg d’aquests anys. Igualment, s’analitza com va ser el procés de creació del disc i com ha anat forjant la seva llegenda, així com les seves controvèrsies amb l’assumpte de l’apartheid.

    El documental es comercialitzarà al costat d’una reedició del disc en edició de luxe que es llançarà aquesta primavera. A més, el 15 de juliol, en el Hard Rock Calling festival, Paul Simon interpretarà Graceland al londinenc Hyde Park, acompanyat per Ladysmith Black Mambazo . Els teloners seran Alison Kraussand Union Station.

    No està gens malament com a celebracions del 25è aniversari d’un disc que va trencar barreres i va ser el boom de la barreja entre la música de les tribus sud-africanes i la música popular occidental.

    Paul Simon a la BibliotecaPaul Simon a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La llamada de un extraño, de Rafael Alcalde

    La llamada de un extraño. Rafael AlcaldeNascut a Barcelona 1961, Rafael Alcalde és Llicenciat en Filosofia i doctor en Economia. Actualment exerceix de professor de batxillerat a Vilafranca del Penedès i, fins el moment, ha publicat dues novel·les: B.T. (A la merda), amb la qual va guanyar el XI Premi de Narrativa “Alfonso VIII”, i Diari ancià, Premi de Novel·la Mario Vargas Llosa 2010.

    Aquest any ha estat guardonat amb el Premi internacional de novel·la negra L’H Confidencial amb La llamada de un extraño, que Rafael Alcalde va presentar amb el títol provisional de ¿Te suena un tal López?, ambientada a l’Espanya actual. La llamada de un extraño ha estat presentada el 24 de març a la Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, en la mateixa cerimonia de lliurament del premi a l’autor.

    El jurat del premi va destacar de la novel·la guanyadora d’aquesta sisena edició la reflexió sobre la condició humana i la desaparició de la intimitat en una societat en la qual les noves tecnologies estan al servei de la comunicació i de la seguretat i va subratllar l’agilitat del text, absolutament dialogat, que progressa fins submergir-nos en un thriller de conseqüències apocalíptiques. La llamada de un extraño et pot sorprendre. Si aquest estrany sembla conèixer-te millor que tu a tu mateix, pot arribar a inquietar-te.

    Si l’estrany et truca a tu i als teus, pot desconcertar-te. Si no pots evitar les seves trucades, et desesperaràs. Si aquest estrany està disposat a recompensar-te, et pots aficionar. I si decideix castigar-te, serà massa tard per rectificar, si és que alguna vegada vas poder rectificar.

    Una novel·la negra amb un dolent cortès i misantrop, i uns bons corrents i atrapats. Una novel·la negra formalment atrevida: dialogada; literalment dialogada. Ni una descripció, ni una acotació, ni un narrador. Els protagonistes, tots els protagonistes, estan desemparats.

    Resa perquè no et truqui un estrany.

    Llibres

  • La llamada de un extraño
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Antonio Tabucchi

    Antonio Tabucchi

    Aquesta setmana ens ha deixat un dels escriptors més originals de les darreres dècades i un referent literari europeu. Es va iniciar en aquest món a l’any 1975 amb la novel·la Plaça Itàlia, una mena de saga familiar que compta noranta anys de vida en un petit poble de la Toscana.

    Tabucchi va néixer el 1943 a la ciutat italiana de Pisa. Va ser aquí on va conèixer els grans clàssics de la literatura, per seguir les seves empremtes a través de viatges per Europa durant la seva joventut. Però va ser un poema de Fernando Pessoa, el que va activar la fascinació de Tabucchi per Portugal com a país, amb la seva llengua i la seva cultura, que va difondre activament a través de traduccions, però també de la seva magnífica obra.

    El compromís civil i l’aura de misteri que predominen en el seu estil literari es troben en les seves darreres obres importants com són La cabeza perdida de Damasceno Monteiro, Tristan Muere, i Se está haciendo cada vez más tarde (2001).

    Confés amant de Portugal, l’escriptor italià, autor de conegudes obres com l’esmentada Sostiene Pereira, va guanyar diversos premis literaris, entre ells el Pen Club, el Campiello i el Viareggio-Répaci a Itàlia, el Prix Médicis Etranger, el Prix Européen de la Littérature o el Prix Méditerranée a França. Tabucchi ha estat reconegut per la crítica literària com un mestre de les narracions curtes i formava part del Parlament Internacional d’Escriptors, una associació solidària. Ens ha deixat una darrera novel·la que porta el títol de Ricconti con Figure escrita l’any passat, uns mesos abans de la seva desaparició.

    Llibres

  • Afirma Pereira
  • Autobiografías ajenas: poéticas a posteriori
  • La cabeza perdida de Damasco Monteiro
  • Dona de Porto Pim
  • Es va fent més i més tard
  • Nocturn a l’Índia
  • Petits equivocs sense importància
  • Rèquiem: una al·lucinació
  • Se está haciendo cada vez más tarde
  • El Temps envelleix de pressa : nou històries
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Els misteris d’Andy Warhol

    Andy WarholAndy Warhol. Els misteris de l’art ofereix durant bona part de la primavera prop de quaranta obres que pretenen fer un recorregut per les curiositats de l’artista Andy Warhol. Entre els objectes que podem trobar hi ha una cadira elèctrica que l’artista de Pittsburg utilitzava per mirar pel·lícules de terror, també s’hi pot trobar altres creacions com la llengua dels Stones, o també el logotip de la marca de llet Polk’s.
    Aquests objectes de característiques similars i d’altres són els que es poden trobar en aquesta exposició del Centre Cultural Unnim de Terrassa que es podrà visitar fins al diumenge, 3 de juny.

    La mostra recorre tots les etapes creatives de Andy Warhol excepte els seus primers anys quan residia a Nova York i les valuoses serigrafies de Liza Minelli, Diana Ross, Brigitte Bardot o Mao; però sí es pot gaudir de les imatges d’altres celebritats com Frank Sinatra, Mike Jagger, Jimi Hendrix o John Lennon.

    Marilyn de WarholCal tenir en compte que la majoria de les obres exposades tenen l’autoria compartida ja que porten també la signatura de Basquiat i Pietro Psaier. Warhol posava l’enginy i els seus col·laboradors en la majoria de les ocasions ho posaven a la pràctica fent realitat la idea inicial. Es tracta d’un tipus d’art que connecta ràpidament amb el públic i a més es poden trobar molts punts de referència en les creacions que es mostren.

    La gran virtut de Warhol en l’art era eliminar la diferència entre les belles arts i les arts comercials utilitzats per a les il·lustracions de revistes, llibres d’historietes, àlbums de registre o campanyes publicitàries.

    Andy Warhol va morir el 22 febrer de 1987 a causa de complicacions després d’una operació de vesícula biliar. Aquesta mostra itinerant li vol oferir el seu petit homenatge.

    Els misteris de l’art

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Imaginary

    ImaginaryLes matemàtiques formen part de la nostra vida diària. Així ho posa de manifest l’exposició Imaginary/BCN.La mirada matemàtica, les arits i el patrimoni, que es pot visitar al Museu d’Història de Barcelona i que posa en relleu les relacions entre la ciència dels números i l’art a través d’algunes de les formes que trobem al nostre entorn i d’alguns dels espais que podem trobar a la nostra ciutat.

    Una de les parts més atractives de la mostra és la interactiva, amb programes de visualització matemàtica com el Suerfer que permet treballar amb imatges de superfícies algebraiques reals. En la part de la mostra que relaciona matemàtiques amb Barcelona hi ha exemples interessants com poden ser el monestir de Pedralbes o la capella de Sant Miquel. També es poden observar a la mateixa Barcelona a les estacions de tren i de metro de la plaça d’Espanya i la plaça de Catalunya, convertint-los en espais únics.

    Llibre de Xavier Duran i Mercè PiqueresA l’obra Passejades per la Barcelona científica, el seu autors Xavier Duran i Mercè Piqueres ens afegeixen altres indrets que per la seva nomenclatura els podríem qualificar també de matemàtics.

    A la confluència dels carrers de la Mineria i de la Mare de Déu del Port, al districte de Sants-Montjuïc hi ha la plaça de les Matemàtiques. Molt a prop trobarem el carrer de la Física i al districte de Nou Barris hi ha el carrer d’Euclides, matemàtic grec del segle III abans de Crist.

    Altres indrets de Barcelona són un carrer i un passatge dedicats a Pitàgoras, a Sarria hi ha el carrer de Mossèn Vives, que va ser músic i matemàtic; i també el carrer de Gabriel Ferrater que era un apassionat de l’àlgebra a part de la seva vocació poètica.

    Imaginary

     
    DIGUES LA TEVA

  • Us atreviu a fer una cosa semblant amb els edificis més emblemàtics de Vilanova?
  • Com podríem adaptar la matemàtica en alguns d’ells?
  • Hi ha algun nom de carrer a la ciutat que es pugui associar amb el món de l’àlgebra i la matemàtica?

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

  • No hi ha comentaris

    El padrí, 40 anys

    Els protagonistes de les tres parts d’El Padrí

    Aquest mes es compleixen 40 anys de l’estrena als Estats Units de la primera part d’El Padrí, una trilogia cinematogràfica que va trencar molts esquemes, com el fet que la segona part també arrasés amb els Oscars, igual que la primera. La tercera, tot i que va tenir set nominacions, no va aconseguir-ne cap.

    El guió d’El Padrí, basat en el best-seller que la Paramount havia comprat fins i tot els drets abans de ser publicat, és fidel a la novel·la homònima de Mario Puzo, qui juntament amb el director Francis Ford Coppola van assumir-ne l’escriptura. Comptava amb 160 pàgines, 40 més de l’habitual.

    Però el rodatge de la pel·lícula semblava maleït. Fins a dotze directors es van negar a dirigir-la abans que caigués a les mans de Francis Ford Coppola, llavors un jove director de 32 anys, autor del guió de Patton.

    Coppola es va entestar que Marlon Brando encarnés a Vito Corleone. L’estudi es va negar en rodó pels constants conflictes que provocava l’actor fins que Coppola els va portar un enregistrament. En ell, Brando s’havia col·locat uns cotons a les galtes per semblar un bulldog.

    Robert de Niro també va realitzar proves per a la pel.lícula, però afortunadament no va ser escollit el que li va permetre encarnar el jove Vito Corleone a la segona part.

    Per al seu projecte, Coppola va voler comptar amb una banda sonora inoblidable creada per Nino Rota, que retrotraía als millors títols del cinema italià, i amb la fotografia tenebrista i enlluernadora de Gordon Willis.

    El rodatge va durar 67 dies, 14 més del que oferia en principi Paramount, però 13 menys dels que Coppola volia. Es van usar 150 mil metres de pel·lícula, l’equivalent a 90 hores.

    La Família és present al llarg de la trilogia. No només és una cosa important per als Corleone, ho és també per Coppola. Per això, la seva germana Talia Shire va aconseguir el paper de Connie Corleone, la noia de la família. El nadó que al final de la primera part es bateja no és altre que Sofia Coppola, la filla de Francis, que després protagonitzaria la tercera part. I rastrejant entre els extres ens trobem als pares del director, Carmine i Itàlia, i altres vint parents més.

    La segona part va arribar al públic dos anys després. Encara que les dues històries s’ambienten a Nova York, per moments apareixen els paisatges de Sicília, de l’Havana, Cuba, i de Las Vegas, Nevada. Això passa principalment a la segona part.

    Una cosa important és que la tercera part d’El Padrí va ser feta amb base en els relats de Puzo, però també en el de David Yalup, un anglès creador del llibre En el nom de Déu, que relata els entramats de la mort del papa Joan Pau I.

    El guió d’aquesta última versió, apareguda el 1990, és de Ford Coppola i Puzo. Encara que va ser nominada per a molts premis, sempre es va quedar només com a candidata.

    La violència forma part d’aquesta obra, igual que ho fan la mentida i l’engany. La narració sobre com opera la màfia a la ciutat de Nova York ens mostra un retrat impecable sobre els negocis il·legals del joc i de la prostitució, i de la manera com es barregen amb activitats aferrades a la llei. Però, per sobre de màfia, crims i venjances, El Padrí no és una altra cosa que la història d’una família.

    “Vius amb la teva família?”, pregunta Vito Corleone al cantant Johnny Fontane-. “Perquè un home que no viu amb la seva família no pot ser un home”.

    Llibres

  • El Padrino, Mario Puzo
  • DVD

  • El Padrino
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    A Saint Mary Mead, la naturalesa humana és igual que a tot arreu. Miss Marple

    Un poble aparentment tranquil

    Nascuda i resident a la localitat de Saint Mary Mead, al sud-est d’Anglaterra, Miss Marple és descrita en moltes ocasions per la seva creadora com una encantadora senyora d’edat avançada dotada d’un sisè sentit que li permet donar solució als crims més enrevessats.

    Solitària, però optimista, Jane Marple és una gran observadora, més aviat diríem que tafanera. Almenys, això és el que en pensen al seu poble. Alguns l’acusen de ser una gran murmuradora, però a St Mary Mead ningú està lliure d’aquest pecat. Sempre pensa malament i sempre encerta, els seus coneguts diuen d’ella que té la ment com una claveguera.

    La casa de Miss Marple?Mentre té cura del seu jardí o observa els ocells amb els seus prismàtics, percep tot el que passa al seu voltant. Després, en la solitud de la seva llar, mentre teixeix, analitza els sentiments de les persones i busca les seves motivacions.

    Coneix a tot el poble, tots els detalls de la vida de cada persona. Té totes les oportunitats per observar la naturalesa humana, i és que, com sovint assenyala: “Hi ha una gran quantitat de maldat en la vida del poble”.

    Miss Jane Marple no s’assembla en absolut a cap detectiu. És alta i prima, d’aspecte fràgil, amb el cabell completament blanc, els ulls blaus cel, amables i benevolents, amb rostre blanc i rosat, dolç i afable, solcat d’arrugues. Però les aparences poden enganyar…

    Magnífica coneixedora de la ment, Miss Marple sap que la naturalesa humana és més o menys igual arreu i que els tipus de gent poden ser reduïts a uns pocs. Molts no són bons ni dolents, sinó simplement ximples, altres són perversos i han de ser castigats, fins i tot amb la pena de mort. L’èxit de les seves investigacions es basa en els paral·lelismes que estableix amb la vida rural que coneix, un Les diferents Miss Marplemicrocosmos on es donen similars passions i conductes a les que mouen els criminals de tot arreu. Utilitza la intuïció basada en l’experiència i resol amb èxit alguns casos que desconcerten a la policia.

    La primera aparició de Miss Marple va ser en 1927, a El club dels dimarts, el primer d’una sèrie de relats que van aparèixer publicats en revistes britàniques i nord-americans i més tard serien recopilades a Miss Marple i tretze problemes. A partir d’aquest moment el personatge, un dels més famosos creats per la seva autora, va protagonitzar dotze novel·les i una gran quantitat de contes recopilats en almenys tres antologies. El títol que posa punt i final a la sèrie de Miss Marple és Un assassinat dormit, obra d’Agatha Christie que es va publicar de manera pòstuma.

    El personatge de Miss Marple ha estat molt popular i s’han realitzat nombroses adaptacions al cinema, la televisió i el teatre. D’entre les actrius que van interpretar el personatge caldria destacar el treball de Margaret Ruherford, que va marcar el debut al cinema, i també els d’Àngela Lansbury, Joan Hickson, Geraldine McEwan i Julia McKenzie.

    St Mary Mead, el poble fictici recreat per Agatha Christie per a l’establiment de les històries amb Miss Marple, és un microcosmos on es representa la naturalesa humana a tot el món: els seus residents representen la gelosia, l’adulteri, la cobdícia, la luxúria i l’orgull. Se suposa que és al sud-est d’Anglaterra, a uns 25 quilòmetres de Londres i a uns 12 de Danemouth, un centre turístic a la costa. L’estació de tren principal està situat a Much Benham, a dos quilòmetres de distància.

    St Mary Mead

    És un poble tranquil i pintoresc, típic del camp anglès, que està lluny de ser un lloc avorrit. Sembla que mai no hauria de passar res que s’aparti de les regles tradicionals dels pobles però freqüentment es veu embolicat en diferents afers que pertorben la vida dels seus residents: en l’interval de temps d’aproximadament quaranta anys hi ha 14 casos d’assassinat, cinc enverinaments, dos ofegaments, dos estrangulaments i cinc morts per causes no identificables. A més d’això, hi va haver quatre intents d’assassinat, cinc robatoris, vuit malversacions i dues sèries de xantatge. I, com no, tots els casos són resolts per Miss Marple. Això sí, sempre envoltada pels seus amics: el reverend Leonard Clement, el Dr. Haydock, l’inspector Craddock, el coronel Arthur Bantry i la seva dona Dolly Bantry, una de les millors amigues de Miss Marple, Amanda Hartnell, Caroline Wetherby

    Habitació de l’Hotel BertramGràcies a l’ajut del seu nebot i única família, l’escriptor Raymond West, sol viatjar de vacances a Londres, i també a la ciutat es troba amb una cadena d’esdeveniments violents al luxós Hotel Bertram, al cor de Piccadilly, on s’allotja. Des de la grandesa de les habitacions, el servei impecable, sembla que res de dolent pugui ocórrer, però Miss Marple descobreix que s’amaguen molts misteris darrere del luxós i tradicional Hotel Bertram.

    Misteri també a una illa del CaribUn altre any, el seu nebot la convida a passar l’hivern a una illa del Carib, amb totes les despeses pagades, perquè millori del seu reumatisme. Els dies passen monòtons per a tots fins que, de sobte, un dels hostes mor enverinat. Miss Marple decideix investigar el Misteri al Carib, i de nou surt triomfant.

    Anys després, llegint els anuncis fúnebres als diaris, veu que ha mort Jason Rafiel, un conegut amb qui havia coincidit a l’hotel del Carib. Dies després, Miss Marple rep una carta dels advocats del Sr. Rafiel, notificant-li que el seu amic li ha deixat una petita herència Castell de Leeds a Kent amb la condició que faci justícia en relació amb un crim comès en el passat, ja que sempre l’havia considerat una Némesis (deessa de la justícia).

    Miss Marple comença a investigar perquè és el que més li agrada fer a la vida i perquè ho considera un deure després d’acceptar els diners de l’herència. Posteriorment li arriba una altra carta que explica que, per voluntat i finançada pel difunt, ha de participar d’una excursió en la qual visitarà diversos jardins i castells de Anglaterra. En el viatge coneix a diverses persones que estaven relacionades amb el Sr. Rafiel i, a poc a poc, aconsegueix donar un sentit a la sol·licitud feta per l’amic abans de morir: el seu fill havia estat acusat d’un crim que no havia comès i Miss Marple, amb el seu coneixement sobre la naturalesa humana, aconsegueix descobrir al veritable assassí.

    Com veiem, per a una dona que ha passat la seva vida a la petita població de St Mary Mead, Miss Marple resulta sorprenentment mundana i allà on va es troba amb misteriosos crims per resoldre: Chipping Cleghorn (S’anuncia un assassinat), Londres (Un grapat de sègol), Brackhampton (El Tren de les 4,50), Belhnein (Némesis),Dillmouth (Assassinat adormit, Joc de Miralls)…

    Tot i que havia estat escrita cap als anys 40, Un assassinat dormit és la novel·la que posa punt i final a la sèrie de Miss Marple. L’obra, que en aquest cas està situada a Londres, es va publicar posteriorment a la mort de la seva autora, Agatha Christie.

    Agatha Christie a la Biblioteca Agatha Christie a la Biblioteca

    Torre del Rellotge

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Eugène Delacroix a Barcelona

    Eugène DelacroixA l’espai del Fòrum de Barcelona es realitza fins al diumenge, 20 de maig, un recorregut per l’obra pictòrica del pintor francès Eugène Delacroix , una de les figures més destacades del romanticisme. Entre aquestes obres hi ha alguns dels seus olis més coneguts, com Grècia expirant a les ruïnes de Missolonghi , exposat al Museu de Belles Arts a Bordeus; també un dels esbossos de La mort de Sardanàpal, Museu del Louvre a París; o Les dones d’Alger, també provinent del Museu del Louvre a París.

    Aquesta exposició ens proposa un recorregut per les diferents etapes de la seva vida artística, des de les primeres obres fins a l’etapa de maduresa, en què l’artista extreu els seus temes de la realitat. Les més de cent vint obres pictòriques exposades permeten reconstruir l’evolució de l’artista des dels seus inicis, quan buscava la inspiració en creacions artístiques i textos literaris, fins a l’etapa final.

    Es tracta, en definitiva, d’una retrospectiva amb una nova imatge del pintor, allunyant-se de l’associació del mateix artista a les composicions de temes històrics i el presenta com un revolucionari enfrontat a les rígides convencions de l’art neoclàssic.

    La llibertat guiant al pobleLa mostra també aprofundeix en el vincle de Delacroix amb Espanya, resultat del viatge que va realitzar pel nord d’Àfrica a l’any 1832, i que el va portar posteriorment a diverses ciutats de la península on va mostrar un gran interès per l’art espanyol i concretament per l’obra Els capricis de Goya, que van influenciar posteriorment en la confecció dels seus dibuixos i gravats.

    Grècia expirant a les ruïnes de MissolonghiDelacroix va ser considerat un incessant observador del món que l’envolta i va arribar a il·lustrar diverses obres de William Shakespeare, Walter Scott i Johann W. von Goethe.

    La tècnica de Delacroix, de grans contrastos de color, que aplicava amb petits cops de pinzell provocava la creació d’un particular efecte de vibració que va influir posteriorment en l’art impressionista.

    En el seu Diari exposa els seus pensaments i idees sobre art i els artistes, compara les seves pròpies obres anteriors i posteriors, les analitza i expressa les seves opinions sobre l’art, la política i la vida.

    Delacroix al CaixaFòrum de Barcelona.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Una pérdida razonable, d’Anne Perry

    Una pérdida razonable. Anne PerryAmb nom de naixement Juliet Marion Hulme, Anne Perry va néixer a Londres el 28 d’octubre de 1938, però va passar gran part de la seva infància a Nova Zelanda. Successives malalties, la van fer addicta a la lectura, fonamentalment del tema policíac. En la seva joventut, va ser protagonista d’un fosc episodi, amb assassinat inclòs, que li va valer cinc anys de presó. Aquest fet va ser portat al cinema en Criatures celestials el 1994.

    Després de sortir en llibertat el 1959, Perry va tornar a Gran Bretanya amb la seva mare. Quan aquesta es va casar de nou, va agafar el cognom del seu padrastre i es va canviar el nom a Anne. Així, el nom d’Anne Perry no és pseudònim, sinó el seu nom oficial des d’aleshores.

    Abans d’assolir fama com a escriptora, va haver de fer diverses feines per guanyar-se la vida, com hostessa d’aerolínia. Començà a escriure ja els anys 1960, però no fou fins el 1979 que va poder publicar la seva primera novel·la, El botxí del carrer Cater.

    La seva prolífica obra (per contracte d’escriure dues novel·les l’any) d’ambient policíac tradicional, està ambientada principalment a l’Anglaterra de l’època victoriana, la inspiració del qual li venia del seu padrastre, que especulava sobre la possible identitat de Jack l’Esbudellador, sent minuciosa, detallista i ben documentada, i no és de tipus deductiu, com la d’altres famosos de l’època, sinó que es recrea en problemes socials, ideològics i polítics

    Aquí van néixer els seus protagonistes, els policies Charlotte Pitt i el seu home, Thomas Pitt, que vivien a Londres a l’època dels assassinats de Jack l’Esbudellador. Més tard també va crear el detectiu privat, William Monk, que, en contrast amb els Pitts, és més aviat un personatge fosc. La seva dona Hester Monk aporta una força i capacitat de resolució de la qual el seu marit està mancat, així com l’experiència de l’exèrcit, ja que ella hi va ser infermera.

    Durant una estada de cinc anys al sud de Califòrnia, es va convertir al mormonisme, religió que encara professa avui. Actualment, Anne Perry viu al petit poble de Portmahomack, a Escòcia.

    Una pérdida razonable és el nou episodi, el dissetè, de la sèrie protagonitzada pel cap de la policia fluvial de Londres, comandant Monk, que, després desemmascarar un depravat explotador sexual de menors en el títol anterior, continua ara les seves indagacions, disposat a processar al misteriós finançador i últim beneficiari del repulsiu negoci.

    Les investigacions de Monk el porten a descobrir que el principal responsable és sir Arthur Ballinger, poderós advocat de l’alta societat londinenca amb amistats influents en l’àmbit de les finances, la política i la judicatura, disposades a protegir davant qualsevol eventualitat.

    No obstant això, l’aparició en el Tàmesi del cadàver d’un altre delinqüent involucrat en el tràfic de menors, escanyat amb una luxosa corbata, és l’excusa perfecta per investigar els secrets de la corrupció i l’explotació infantil que s’amaguen darrera de la façana dels més respectables cercles londinencs, cosa que permet a Monk reunir noves proves que apunten amb més evidència el famós advocat al que aconsegueix portar davant els tribunals.

    L’actuació policial interfereix amb les relacions familiars de Monk, ja que la dona és amiga de la filla de Ballinger i entusiasta defensora de la innocència d’aquest.

    Encara que l’acció es desenvolupa en el refinat ambient de l’Anglaterra victoriana, a finals del segle XIX, tant els personatges com les situacions descrites, egoisme dels poderosos, indefensió dels febles, extorsions i xantatges presenten trets comuns amb episodis airejats per la premsa en el món actual.

    Llibres

  • La amenaza de Bedford Square. 2000
  • Los anarquistas de Long Spoon Lane. 2006
  • Ángeles en las tinieblas. 2006
  • Asesino en la oscuridad. 2007
  • El complot de Whitechapel. 2003
  • Esclavos de una obsesión. 2002
  • Falsa inocencia
  • Marea incierta. 2004
  • La médium de Southampton Row. 2004
  • El misterio de Brunswick Gardens. 2000
  • No dormiremos.2009
  • Una pérdida razonable
  • El peso del cielo. 2005
  • Los secretos de Connaugth Square. 2004
  • Las trincheras del odio. 2008
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »