Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per novembre, 2011

Old Idees i nou llibre

Nou disc de CohenLeonard Cohen publicarà a principis de 2012 el dotzè disc de la seva carrera, i portarà el títol de Old Idees, que ell mateix defineix com el més obertament espiritual de la seva trajectòria.

El nou àlbum d’estudi del canadenc, guardonat aquest any amb el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres , succeirà a Dear Heather (2004), i a ón les noves cançons es submergeixen en els temes més profunds de l’existència humana com la relació amb un ésser superior, l’amor, la sexualitat, la pèrdua i la mort, inspirant camins cap a un major sentit de la compassió i de la decència.

La seva carrera musical es va iniciar en la dècada dels seixanta, quan, acompanyat de la seva guitarra, comença a descriure els sentiments humans, gràcies a les seves lletres i la seva característica veu ronca. El seu primer èxit li va arribar de la mà del tema Suzanne, interpretat per la veu de Judy Collins.

Cohen, que va obtenir el Príncep d’Astúries per saber explicar la vida com una balada interminable i haver creat un imaginari sentimental en què es fonen la poesia i la música, és l’autor d’àlbums mítics com Live Songs (1973) , New Skin for the Old Ceremony (1974), Mort d’Ladies Man (1977), Recent Songs (1979), Various Positions (1984) i I’ma Your Man (1988).

A l’any 2009, Leonard Cohen publica Live In London un recorregut per les grans cançons que han jalonat els 40 anys de carrera del mític cantant i autor canadenc. L’àlbum va ser gravat en directe en el concert que va oferir l’any anterior a l’O2 Arena de Londres i que va significar el seu retorn als escenaris després de 15 anys sense trepitjar-los.

A l’envellir, comprenc que les normes vénen dictades per una veu: no lamentar-se. I si un ha d’expressar la gran derrota que ens espera a tots, ho ha de fer dins dels estrictes cànons de la dignitat i la bellesa. Leonard Cohen.

I a les portes de l’edició d’Old Idees, aquest dimecres es presenta a l’Escola Massana de Barcelona Ilustrísimo Sr. Cohen, un retrat íntim del cantant canadenc. Un llibre singular i amb format de elepé de vinil (33 per 33 centímetres) que vol retre homenatge al gran poeta de la música.

Ilustrísimo Sr. CohenL’autor del text és Alberto Manzano, un dels grans experts espanyols en Cohen i amic personal del cantant. Manzano ha seleccionat les 24 cançons que considera fonamentals de la llarga producció de l’autor de Songs of Love and Hate, tradueix la lletra a l’espanyol, contextualitza les peces, revela la gènesi en què van ser compostes per descobrir-nos el món metafòric i essencial de Cohen, explica les claus internes de cadascuna de les cançons sense obviar les anècdotes i curiositats que amaguen. També hi ha una actualitzada discografia i bibliografia.

Amb pròleg de Luis Eduardo Aute, un altre cohenmaníac confés, Ilustrísimo Sr. Cohen conté una interpretació gràfica de cada una de les 24 cançons:

Bird on the Wire, A Thousand Kisses Deep, Born in Chains, A Singer Must Die, First We Take Manhattan, The Future, The Guests, The Traitor, Anthem, Sisters of Mercy, Dance Em to the End of Love, Tower of Song, Diamonds in the Mini, Field Commander Cohen, On That Day, By the Rivers Dark, Hallelujah, Undertow, Famous Blue Raincoat, Mort d’un Ladies’Man, Memories, Suzanne, Story of Isaac i Darkness.

Un elenc dels millors il·lustradors del moment, entre ells alguns premis nacionals, proposa la seva personal mirada gràfica: Elisa Arguilé, Arnal Ballester, Carlos Cubeiro, Imapla, Pep Montserrat, Elena Odriozola, Sonia Pulido i Sesé.

“Bob Dylan és el Picasso del rock, i jo, en tot cas, seria el Matisse”. Leonard Cohen

Llibres

  • Leonard Cohen: Conversaciones con un superviviente. A. Manzano
  • Libro del anhelo
  • Cds

  • Leonard Cohen : I’m your man : motion picture soundtrack
  • I’m your man
  • Dear Heather
  • Acordes con Leonard Cohen
  • Recent songs
  • Poetas en Nueva York de Lorca
  • More Best of Leonard Cohen
  • Live songs
  • Playlist de Leonard Cohen.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Los amigos de Eddie Coyle

    Los amigos de Eddie Coyle. George V HigginsGeorge V. Higgins va néixer a Stockton (Massachusetts) el 1939. Va estudiar al Boston College ia la Universitat de Stanford.

    Després d’uns primers anys dedicats al periodisme, es va graduar en Dret i va exercir com a fiscal i advocat, carrera que va compaginar amb la d’escriptor i docent a la Universitat de Boston i el Boston College. Durant set anys va treballar per al govern en la lluita contra el crim organitzat a la zona de Boston, activitat de la qual trauria inspiració per a moltes de les seves novel·les.

    El 1970 va publicar Los amigos de Eddie Coyle, que seria la primera de vint novel·les, i també la que li va donar més fama i prestigi. El 1973 va ser adaptada al cinema per Peter Iots amb Robert Mitchum en el paper d’Eddie Coyle. Entre les seves altres novel·les destaquen The Digger’s Game (1973), Cogan’s Trade (1974), The Rat on Fire (1981) i The Agent (1999). És també autor de llibres de contes i d’assaigs sobre política, esport i literatura.

    Considerada per molts com una de les millors novel·les negres del segle passat, la publicació de Los amigos de Eddie Coyle va revolucionar el gènere als EUA. Fruit de les seves experiències com a fiscal i periodista, Higgins va introduir en la novel·la l’ambient criminal amb el qual estava familiaritzat i va aconseguir donar als seus personatges la veu que veritablement tenien en la realitat. Els seus diàlegs, les seves trames i els seus personatges s’allunyen dels estereotips que fins llavors imperaven en el gènere, deixant enrere les maniquees distincions entre bons i dolents per endinsar-se en els autèntics i complexos grisos dels que està feta la vida.

    El tret més definitori de Los amigos de Eddie Coyle és el seu caràcter de novel·la dialogada. Higgins minimitza les descripcions, concises però exactes, especialment les geogràfiques, fins al punt de convertir Boston en un element capital de l’atmosfera i del relat.

    Eddie Coyle, un delinqüent d’estar per casa en el Boston dels anys 60, passa per un mal moment, ja que s’ha de presentar davant d’un tribunal, i li poden caure uns quants anys de presó. L’única manera per la que pot evitar-ho és delatant a altres delinqüents. Però això no és tan senzill.

    Per la seva banda, els traficants d’armes segueixen amb els seus assumptes, negociant amb grups d’allò més divers, des d’atracadors a moviments presumptament terroristes, i una cadena d’atracaments a bancs està assolant la zona. I tot es complica moltíssim.

    Mentrestant els anys 60 estan alterant totes les estructures socials dels EUA, amb la irrupció del moviment feminista, el black power, i l’intent de modificar les relacions socials… i les reaccions en contra d’aquests moviments. I tot això ho explica l’autor donant la veu de l’ambient criminal i policial de l’època, que ara ens és més familiar, però que en aquells anys va resultar nou i brillant.

    El seu caràcter de fresc urbà, l’exemplar equanimitat moral amb la qual retrata els seus personatges, la fa una de les quatre o cinc millors novel·les negres mai escrites.

    Llibres

  • Els amics d’Eddie Coyle
  • La jugada d’en Digger
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Bananity

    BananityAquesta nova xarxa social nascuda fa pocs dies és un projecte dels joves emprenedors Pau García-Milà, creador del popular servei d’escriptor en núvol eyeOs, i Sergi Galiano, co-fundador de la consultaria Coin+D; amb la valuosa empenta de la productora El Terrat del popular presentador Andreu Buenafuente.

    Els seus creadors han manifestat que l’objectiu és, a diferència de Facebook, conèixer noves persones fora del teu cercle d’amistats i poder connectar amb ells a través de temes d’interès comú, aquest serà el principal vincle vehícular d’aquesta nova xarxa social.

    La fase experimental d’aquest projecte s’ha iniciat amb la creació de més de deu mil bananities o conceptes en que figuren personatges, sèries, menjars i altres temes que permetrà entrar als diferents usuaris en contacte amb noves persones que comparteixin els mateixos interessos per intercanviar informació. Però per damunt de tot es vol destacar que s’aconsegueix compartir informació, al mateix temps què és respecta la privacitat de cada persona.

    En aquests moments està disponible en quatre llengües: català, castellà, anglès i portuguès per compartir les nostres preferències amb la resta del món virtual. Provem-ho?…Bananity.

  • Una comunidad virtual que ama y odia lo mismo
  • La xarxa social de gustos i odis
  • DIGUES LA TEVA

  • Hi ha espai actualment per una nova xarxa social?
  • És un projecte innovador com asseguren el seus creadors?
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Maigret a París

    El famós Quai des Orfevres

    Simenon amb l’ombra de Maigret Georges Simenon, autor de gran èxit i enormement prolífic, va escriure centenars de novel·les populars, utilitzant diversos pseudònims. Les escrivia d’una tirada, un capítol per dia, de 7:00-09:30. Després, les sotmetia a un ràpid i variable procés de revisió que, d’altra banda, no afectava el desenvolupament de l’argument.

    En el gènere policíac europeu ens va llegar un personatge dels més carismàtics, que va ser el protagonista de més de 70 títols: el parsimoniós comissari francès Jules Maigret, que resol els seus casos gràcies a una notable intuïció psicològica i a un coneixement profund de les motivacions del delinqüent.

    Qui podria descriure millor a Maigret sinó el seu creador? L’any 1953 Simenon va redactar una exhaustiva descripció de l’inspector que més o menys deia:

    El comissari MaigretJules-Amédée François Maigret va ser fill únic. Va néixer l’any 1887 al poble fictici de Saint-Fiacre, prop de la ciutat de Moulins, al departament d’Alier (Alvèrnia). És, doncs, d’origen camperol, robust i fornit. El seu pare, Evarist Maigret, era administrador d’una finca prop de Moulins. La seva mare va morir quan Jules tenia 8 anys i amb 12 anys va ser enviat a un internat a Moulins. Als 13 va anar a viure a Nantes amb la família de la seva tia, propietaris d’un forn.

    Al 1907 Maigret va començar la carrera de medicina a Nantes. No per amor a la medicina, sinó perquè somiava, sense dir-ho a ningú, amb una mena de professió inexistent: la de “apedaçador de destins”. Li semblava que molts individus no arribaven fins al final del seu veritable destí per no comprendre’s a si mateixos. En la seva adolescència, li semblava que la medicina era la professió que més s’acostava a aquest somni.

    La mort del seu pare li va impedir continuar els seus estudis. Va descobrir llavors que la policia criminal permet ocupar-se dels homes d’una manera força afí als seus desitjos juvenils i es va traslladar a París on comença com a agent ciclista, vigilant la via pública. Recorre tots els serveis policials (com es feia aleshores, quan les oposicions tenien menys importància que la pràctica): la brigada de carrers, la d’estacions de ferrocarril, grans magatzems, narcòtics, etc. fins a accedir el 1912 com a secretari a la comissaria del barri de Saint-Georges. Als 30 anys

    A l’abril de 1913, arran de la seva primera investigació, ingressa a Homicidis, on li assignen un despatx en el Quai des Orfèvres, i el 1917 Xavier Guichard, cap de la Policia Judicial i antic amic del seu pare, el nomena inspector de la brigada especial. Anirà ascendint en l’escala fins arribar el 1928 a comissari en cap de la brigada especial, i no pujarà més perquè declinarà posteriorment l’ascens a director de la Policia Judicial.

    Terrasa del famós cafè Les Deux MagotsAlt, ample d’esquena amb un rostre ampli i mirada plàcida, vestit amb un abric de coll de vellut, barret fong i amb una pipa a la seva mà, que fuma amb curtes i llamineres glopades, li agrada menjar bé, i també beure: de vegades cervesa, de vegades glops curts de bons aiguardents. Li agrada passejar pels carrers i seure a la terrassa d’algun cafè.

    Maigret és humil i la seva autoritat emana de la força dels seus arguments. No té un mètode definit d’investigació: de vegades deixa transcórrer la trama i altres tendeix trampes. Unes vegades empra tots els mètodes clàssics: interrogatoris a testimonis i sospitosos, reconstruccions, tècniques forenses i altres es val es la seva intuïció. De vegades dubta de la culpabilitat d’un acusat i en altres està segur des del principi.

    Vista del París de fa uns anysSe serveix dels inspectors de la seva brigada, però prefereix anar en persona, al lloc indicat, seguir ell mateix els rastres, fer vigilàncies i diligències que molts considerarien incompatibles amb el seu càrrec. Encara que en ocasions se sent descoratjat, mai perd la paciència i moltes vegades se li podria creure borratxo o dormit precisament en el moment en què està més despert. És pacient. Espera el déclic. El déclic, a què es refereixen amb afectuosa i respectuosa ironia seus col·legues, és el moment en què Maigret, amarat d’un ambient i dels personatges a qui acaba de seguir pas a pas durant hores, dies i setmanes, aconsegueix per fi pensar i sentir com ells.

    Odia la maldat deliberada i es mostra feroç amb la hipocresia. Per contra, és indulgent envers les faltes que són fruit de les debilitats de la naturalesa humana. Un jove o una jove que van per mal camí li inspiren no només pietat, sinó irritació contra la seva sort o contra l’organització social que està en l’origen d’aquesta mala orientació. De vegades fins i tot oblida que és un instrument de la llei i ajuda a determinats culpables a escapar a un càstig que considera exagerat. Quan pot, intenta, com en els seus somnis juvenils, apedaçar les destinacions. La qual cosa li crea sovint conflictes amb els seus superiors i sobretot amb els magistrats, que jutgen als homes tan sols a la llum dels textos de les lleis.

    Va conèixer Louise Leonard, la que seria la seva dona, en una vetllada a la qual va convidar-lo un amic. De seguida es van interessar l’un per l’altre, però ell no s’atrevia a declarar-se per pensant Mercat de la Bastilla, al Bv. Richard Lenoirque tenia poc a oferir a una dona d’una classe social superior a la seva. Finalment, empesos per la família d’ella, es van comprometre i van casar-se al 1912. Louise és una dona dolça, rodanxona, tendra i senzilla, que l’anomena respectuosament Maigret. Ella manté la seva llar minuciosament neta, li prepara suculents guisats, mai s’impacienta quan ell roman molts dies fora de casa i suporta amb indulgència els seus alts i baixos. L’única tristesa que ha ennuvolat la seva vida conjugal ha estat la falta de fills.

    Amb l’ascens de Maigret, la seva posició social millora i es traslladen de la plaça dels Vosges a l’apartament del Boulevard Richard Lenoir, prop de la Bastilla, un barri ni ric ni pobre, que no abandonaran fins a la jubilació del comissari al 1956 a l’edat de 69 anys. Aleshores Maigret es retira en una casa de camp que havia comprat al 1953 i on sovint passava els caps de setmana, a Meung-sur-Loire, al departament del Loiret.

    Quai des OrfevresLes investigacions de Maigret són una altra forma de conèixer París. Segons els llibres de Simenon, París és una ciutat de llum amb edificis blancs i el sol brillant sobre els plàtans dels boulevards però també és el París de les ombres dels carrerons sense sortida, i els estrets carrers il·luminats només pels bassals.

    Per a Maigret, el dia comença quan entra, a través d’un vestíbul fosc i dos trams d’escales, en el seu despatx al número 36 del Quai des Orfèvres, al costat del Palau de Justícia. Des de les seves finestres, que donen al Sena, pot veure la fictícia Brasserie Dauphine, el bar que Maigret utilitza per fer-se pujar les cerveses i entrepans enmig d’una de les seves llargues nits dels interrogatoris. En realitat, el cafè Aux Trois marchés que es troba no a la Place Dauphine, sinó al carrer de Harlay gairebé a la cantonada del Quai des Horloges.

    Rellotge de tres esferesA l’illa de la Cité no només hi ha les principals localitzacions relacionades amb Maigret sinó gran part de la història de França amb majúscules, inclosa Notre Dame, la Conciergerie i el palau de Justícia. Vuit ponts comuniquen l’illa de la Cité amb la ciutat: el més antic de París, el Pont Neuf, travessa l’illa en el seu extrem oest unint les dues ribes del Sena. A la Place du Pont Neuf podem prendre un aperitiu la Taverne Henry IV, amb les parets plenes de fotos de Simenon, i seguint el Pont Neuf, el més antic dels vuit que comuniquen l’illa de la Cité amb la ciutat, ens podem arribar , le Bistro des Augustins, al Quai des Grands Augustins, des d’on s’albiren les finestres del comissari. Més enllà, a la cantonada amb el Pont Saint Michel encara podem veure el rellotge amb tres esferes que apareix en els seus relats.

    Plànol de ParísEn les seves investigacions, Maigret es mou a la perfecció per tot París, des dels districtes més populars als més refinats. Excepte el districte 12è, la resta han estat escenari, en una o altra novel·la, d’un delicte investigat pel comissari de la pipa. A L’ombra xinesa es passeja amunt i avall de la plaça des Vosges, entrant a l’estanc Le tabac des Vosges, interrogant al sabater, bevent una cervesa belga al bistro. A L’amiga de Madame Maigret, són desenes els carrers recorreguts per l’inspector, però també fa una visita al Quai du Vert-Galant, a sota mateix del Pont Neuf, on solen fondejar alguns vaixells. A Maigret prepara una trampa, és al barri de Montmartre on es comenten els assassinats que el comissari haurà d’investigar.

    París

    L’únic vincle de Maigret amb la criminologia és el cap del laboratori forense, Josep Moers, l’únic del personal científic que comprèn que per al comissari un cas criminal mai és un cas més o menys científic, un problema abstracte sinó que és un cas humà. Vol comprendre. Es fica a la pell dels seus personatges, dels qui, poc abans de veure’ls per primera vegada, ho desconeix tot, i quan hi ha un crim, necessita esbrinar fins als més petits detalls. Atorga molta importància a l’ambient en què viuen. Creu fermament que determinat gest no hauria estat el mateix en un ambient diferent.

    Home casolà i amant de la rutina, en acabar la seva feina se’n va tranquil·lament cap a casa, encara que sovint fa alguna aturada per prendre un aperitiu en alguna taverna parisenca. El podem imaginar creuant el Sena pel Pont de Nôtre Dame, resseguint la vora del riu pels diferents quais fins arribar al Boulevard Henri IV, fer una aturada a la terrassa del cafè Le Reveil, per després creuar la Plaça de la Bastille i arribar fins al Boulevard Richard Lenoir on l’espera la seva esposa Louise. Home casolà i amant de la rutina, surt poc. Un cop a la setmana va al cinema i una vegada al mes sopa amb el seu vell amic, el doctor Pardon i la seva esposa que viuen al veí Boulevard Voltaire.

    Fins aquí el nostre recorregut pel París de Maigret, potser una mica nostàlgic, però si voleu conèixer la ciutat actual no deixeu de clicar aquest botó:

    Fotografies de Paris

    Les novel·les de Maigret també van ser portades al cinema. Els actors que han interpretat al famós comissari són: Pierre Renoir, Abel Tarride, Harry Baur, Charles Laughton, Michel Simon, Maurice Manson, Gino Cervi, Heinz Rühmann, i sobretot Jean Gabin qui va compondre un Maigret ric i versemblant.qui va saber i donar-li una composició intel·ligent.

    Llibres

    Novel·les de Maigret a la Biblioteca Joan Oliva

    Guies de viatge

  • París: guia de viatge. Peter Eckerlin
  • París. Anaya
  • París. El País Aguilar
  • Retorno a… París. Marta Marín Anglada, Daniel Córdoba-Mendiola
  • París. Anaya Touring Club
  • París. Steve Fallon, Nicola Williams
  • París essencial. Elisabeth Morris
  • DVD

  • Paris
  • Contes

  • Valentina a París. Anatxu Zabalbeascoa
  • París para niños : aventuras en la ciudad, juegos, entretenimientos y adivinanzas. Victoria Tang Goffard
  • El canal de Saint Martin, molt a prop del Boulevard Richard Lenoir

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Lisa Simpson: Ponche de ácido lisérgico

    Portada del llibreNo és només el millor llibre sobre els hippies, és un llibre fonamental per comprendre i conèixer una època vibrant i vertiginosa. The New York Times.

    En els anys seixanta Ken Kesey, autor d’Algú va volar sobre el niu del cucut, ha reunit al seu voltant als bromistes, una esbojarrada tall de joves radicals embarcats en revolucionaris projectes de vida.

    S’han proposat recórrer els Estats Units de costa a costa en un autobús que condueix Neal Cassady, i celebren la vida, l’èxtasi permanent, i un món de drogues que obren les portes de la percepció. I tenen a les forces de l’ordre i al FBI en els talons…

    Tom WolfeLa utilització de monòlegs interiors, diàlegs i múltiples punts de vista, recursos tots ells provinents de la literatura de ficció, combinats com investigació exhaustiva i entrevistes minucioses donen com a producte aquest llibre titulat ponx d’àcid lisèrgic. Es tracta de la millor crònica que s’ha escrit mai sobre l’èpic viatge de Ken Kesey i els seus companys, veritable nucli dur del moviment hippie, envoltada d’una atmosfera i uns personatges dignes de les millors històries d’Updike o de Bellow.

    La seva primera novel·la de ficció va ser La foguera de les vanitats (1987), història de corrupció i avarícia ambientada a la ciutat de Nova York. Posteriorment apareixeria Tot un home (1998), i dos anys després va publicar Hooking up (2000), una col·lecció d’assajos i històries curtes.

    La tercera i darrera novel·la de Tom Wolfe és Sóc la Charlotte Simmons (2004), història d’una brillant estudiant universitària que deixa el seu context de poble a Carolina del Nord per endinsar-se en Dupont en un món de sexes, drogues i alcohol.

    Tom Wolfe

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Lisa Simpson: Soc la Charlotte Simmons

    Charlotte SimmonsDesprés de disseccionar el món dels yuppies i de les altes finances a La foguera de les vanitats i en Tot un home, Tom Wolfe s’acosta en Soc Charlotte Simmons el món de les universitats d’elit, amb els seus esportistes mimats, els seus genis becats i els seus embolics de dormitori, encara que també amb els seus conflictes de raça i de classe.

    Una brillant estudiant d’una petita i puritana població de Carolina del Nord, obté, gràcies a una beca, la possibilitat d’estudiar a la prestigiosa i selecta Universitat de Dupont que acull la flor i nata de la joventut americana en un sumptuós entorn de chapiletes gòtics i de gespa meravellosament tallada.

    Una sèrie de personatges, magistralment retratats, contribuiran a obrir-li els ulls: Beverly, la seva companya obsessionada amb el sexe, la roba de marca i els esportistes del camps; Jayjay Johansens, l’únic titular blanc de l’equip de bàsquet; Hoyt Thorpe, un busca raons que encapçala el cercle MCAS exclusiu i esbojarrat de la universitat, i finalment Adam Galler, un intel·lectual jueu i redactor del diari del campus que es guanya el suport escrivint els treballs acadèmics als esportistes i repartint pizzes a domicili.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Freddie Mercury… per sempre

    Freddy MercuryAmb tota seguretat una de les veus més grans que ha donat la història del rock, Freddy Mercury va morir ara fa vint anys, un 24 de novembre de 1991 en la seva casa de Londres per una broncopneumònia complicada per la sida.

    Mercury, una estrella que mai ha deixat de brillar, va aconseguir elevar-se en vida al títol de Màxim Déu del Rock, tal com van assegurar els mitjans britànics la fatídica data de la seva mort.

    Farrokh Bulsara, nom real del desaparegut artista, va néixer un 5 de setembre de 1946 a l’illa de Zanzíbar (Tanzània). Al poc temps de nascut la seva família es va traslladar a Bombai, Índia, per raons de treball del seu pare, Bombi, que era funcionari de la Cort Suprema del govern britànic.

    El 1954 se’n va anar a estudiar al col·legi St Peter, a Panchagani, a uns 80 quilòmetres de Bombai i va ser allà on els seus amics van començar a dir-li Freddy, nom que la família també va adoptar. Destacava a l’escola com a atleta i li agradava jugar al cricket, tennis de taula, hoquei i boxejar, però la seva veritable passió era l’art. Li encantava la música i es passava hores escoltant vells discs i cantant. El director de l’escola es va adonar de les seves qualitats i va convèncer als seus pares perquè l’apuntessin en classes de música. Va formar part del cor de l’escola i va aprendre a tocar el piano.

    Freddy MercuryQuan tot just tenia 12 anys, juntament amb quatre amics va formar una banda de rock and roll anomenada Els Hectics, en la qual precisament tocava el piano. El 1962 Freddy va acabar l’escola i va tornar a Zanzíbar, però el 1964 va haver d’emigrar a Anglaterra causa de l’estat prebèl·lic que es vivia al país. Allà va voler estudiar art i va iniciar un curs a la universitat. Durant les vacances va treballar com a cambrer a l’aeroport de Heathrow i transportant caixes en un magatzem. Dos anys després va ingressar a l’Escola d’Art Ealing, on es va inclinar per la il·lustració gràfica. En aquesta època es va convertir en un ardent seguidor de Jimi Hendrix, i decorava la seva habitació de Kensington amb dibuixos i il·lustracions fets per ell mateix.

    Es va fer molt amic del baixista Tim Stafell, company de l’escola. Juntament amb Brian May, a la guitarra, i Roger Taylor, a la bateria, va formar un grup anomenat Smile. També va conèixer a Chris Smith amb el que escriuria diverses cançons.

    Mentrestant, Tim Stafell, vocalista dels seus excompanys Smile, abandonava la formació. Aquests van demanar a Freddie que el substituís, proposta que va acceptar i va canviar el nom del grup pel de Queen, adoptant ell mateix el sobrenom de Freddie Mercury. Un any després Queen estava complet, en sumar-se’ls John Deacon.

    Logo de QueenFreddie va dissenyar el logo del grup prenent com a base els signes zodiacals dels membres del grup: dues verges pel seu signe (Virgo), dos lleons per Roger i John (Leo) i un cranc per Brian (Càncer).

    La seva poderosa veu va estar acompanyada per la seva tremenda poesia i intel·lecte, que el va portar a escriure èxits com Bohemian Rhapsody, Killer Queen, Somebody to Love, We Are the Champions, Crazy Little Thing Called Love o la pròpia Your say Stop Me Now. Tots, sense excepció, grans temes.

    El 5 de setembre, Google va voler commemorar el 65 aniversari del naixement del cantant creant aquest doddle que ens mostra els moments més importants de la carrera del famós cantant.

    Nosaltres guardem al cor una de les actuacions més màgiques de Freddie Mercury quuan, en companyia de Montserrat Caballé, va enlluernar als Jocs Olímpics de Barcelona 92.

    Llibres

  • Freddie Mercury : su vida contada por él mismo
  • Cds

  • Greatest hits II
  • A Kind of magic
  • Live at Wembley Stadium
  • Made in Heaven
  • A Night at the Opera
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Impressionistes a Barcelona

    73 obres de la Col·lecció Sterling & Francine Clark Art Institute, entre elles de Renoir, Monet, Degas, Manet, Morisot, Pissarro, Bonnard, Corot, Gauguin, Sisley, Tolousse-Lautrec i Gérôme, es mostren a CaixaFórum de Barcelona, ​​en l’única parada espanyola de la gira internacional que efectua aquesta institució.

    Els quadres, una de les col·leccions impressionistes més importants del món, van ser adquirits durant més de cinc dècades (1910 a 1950) per aquest matrimoni de mecenes.

    A la mostra, podrem gaudir de la trentena de coloristes obres de Renoir que s’exhibeixen i també conèixer que Sterling Clark era nét d’un dels fundadors de les màquines de cosir Singer, militar i explorador professional, que en la seva estada a París es va enamorar de Francine, una actriu de la Comédie, que ja era mare d’una nena de nou anys.

    Sterling i Francine Clark Clark, qui no adquiria una obra sense abans consultar-ho amb la seva dona, i pràcticament va trencar amb la seva família perquè no entenien la seva relació amb Francine, dedica molta atenció als primers anys de la producció de Renoir, entre 1874 i 1880, i inclou tots els gèneres, des nus a escenes de la vida moderna o retrats.

    El recorregut s’inicia amb l’Escola de Barbizon, amb pintors com Camille Corot, Jean-François Millet o Théodore Rousseau, retirats al bosc de Barbizon, lluny del món modern, amb obres que reflecteixen el seu interès per la llum, el color i els paisatges.

    Les primeres composicions de Claude Monet, Gustave Caillebotte o Alfred Sisley tenen també el seu espai i són la constatació que en els seus inicis, els quadres del moviment impressionista no tenien el caràcter revolucionari amb el qual se’ls va associar posteriorment.

    En un altre dels àmbits, es poden veure diferents llenços com Oques a la riera, de Claude Monet, amb una imatge que ja és el resultat de la superposició de pinzellades individuals.

    Cebes de RenoirLa renovació que aquests pintors van aplicar en les denominades natures mortes es consigna en una altra de les àrees de CaixaForum amb pintures de Sisley, Manet, Fantin-Latour, Morisot i el mateix Renoir. El quadre Cebes era el favorit de Sterling Clark.

    Els quadres sobre el cos humà tenen el seu espai en aquesta exposició, ja siguin el Nu assegut, de William-Adolphe Bourguereau, com el pertorbador Encantador de serps, de Gérome.

    L’exposició acaba amb retrats de impressionistes i postimpressionistes, entre els quals destaquen Touluse-Lautrec, Degas, Bonnard o Gauguin.

    Llibres

  • La Pintura del Impresionismo : 1860-1920. Ingo F. Walther
  • El Impresionismo en detalle. Simona Bartolena
  • Infantil

  • Impresionismo. Jude Welton
  • Los Impresionistas:en los orígenes de la pintura contemporánea. Francesco Salvi
  • El Impresionismo. Ramón de Jesús Rodríguez
  • El impresionismo. Guillermo Solana
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La devoción del sospechoso X

    La devoción del sospechoso. La devoción del sospechosoKeigo Higashino va néixer a Osaka el 1958. Fill d’un rellotger, va treballar com a enginyer en una empresa de components d’automòbils. Durant tres anys va escriure a les nits i els caps de setmana fins que es va dedicar plenament a l’escriptura. En l’actualitat viu a Tòquio.

    En els seus llibres critica assumptes com la cultura del treball o l’energia nuclear. “Vull que la gent llegeixi els meus llibres per comprendre com pensen, estimen i odien els japonesos”, va declarar a The Wall Street Journal. Les seves novel·les són ben acceptades a Àsia i l’escriptor ja havia publicat en anglès, Naoko (2004), però va passar sense pena ni glòria.

    En canvi, amb La devoción del sospechoso X, que va obtenir al Japó, entre d’altres premis, el prestigiós Naoki, i que ha estat portada al cinema, ha aconseguit conquerir als lectors occidentals.

    A la pàgina 26 ja sabem qui són les assassines: Yasuko, una mare soltera i divorciada, que pensava que per fi s’havia lliurat del seu exmarit, i la seva filla adolescent Misako. L’ex marit, que les assetja, es presenta al seu apartament, en un complex d’apartaments a Tòquio, i les coses es compliquen. La dona el rebutja i ell intenta perseguir Misako, però aquesta li colpeja al clatell amb un gerro de bronze. Ell s’aixeca. Yasuko corre en ajuda de la seva filla i l’escanya amb el cable d’un braser elèctric.

    Higashino prefereix aquesta fórmula: el lector sap molt aviat qui o qui són els assassins. “Així retrato millor els sentiments de culpa o d’angoixa”. Ho aconsegueix, encara que, com a bon escriptor policíac es guarda un as a la màniga que sorprendrà a les últimes pàgines.

    Tot d’una, Ishigami, l’enigmàtic veí de la porta del costat, s’ofereix a ajudar-les a desfer-se del cadàver i buscar la coartada perfecta. Yasuko, desesperada, accepta immediatament. Quan el cos finalment apareix i és identificat, Yasuko es converteix en sospitosa.

    No obstant això, el detectiu Kusanagi, encara que no troba fissures en la coartada de Yasuko, sap que hi ha alguna cosa estranya. Així que decideix consultar el doctor Yukawa, un físic de la Universitat de Tòquio que sol col·laborar amb la policia. Aquest, conegut com el Professor Galileu, va estudiar en el passat amb Ishigami, l’enigmàtic veí de la sospitosa. En retrobar-se, el Professor Galileu intueix que Ishigami té alguna cosa a veure amb l’assassinat…

    I el que aflora dóna un gir inoblidable a aquesta fascinant història.

    Llibres

  • La Devoción del sospechoso X
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Tallers infantils de tardor

    El dissabte 19, la Biblioteca Joan Oliva va organitzar dos tallers infantils amb la temàtica comú de la tardor.

    A les 5 de la tarda, va començar El bolet del Barrufet que estava dedicat als nens i nenes de 3 a 5 anys que havien d’ajudar a reconstruir els bolets del barrufets que en Gargamel havia trepitjat sense adonar-se’n i els havia deixat sense casa.

    Tots els petits van posar-se a treballar, i ajudats pels seus pares i mares van aconseguir uns preciosos bolets que de ben segur faran les delícies dels barrufets. Aquí podeu veure quina feina més ben feta:

    A continuació, a les 6.30 de la tarda, els nens i nenes a partir de 7 anys van participar en el taller L’arbre dels colors on se’ls va ensenyar a confegir un bonic arbre per guardar els seus llapis. Mireu amb quina afició van treballar i quin bon resultat:


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »