Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per octubre, 2011

Les aventures de Tintin: el secret de l’Unicorn

El cartell de la pel·lículaHan calgut gairebé tres dècades perquè Les aventures de Tintín arribin al cinema com es mereix l’heroi més popular del còmic europeu. Nascut de la mà d’Hergé i capaç de vendre més de 350 milions d’àlbums en 80 idiomes, el jove reporter no comptava més que amb una adaptació animada i dos en imatge real d’una qualitat molt per sota de la seva fama.

Las aventuras de Tintín: el secreto del Unicornio, és la gran pel·lícula d’aventures que tothom esperava, però no traeix la idea original d’Hergé. “Vostè és l’únic capaç d’adaptar a Tintín”, confessava l’autor a Spielberg dues setmanes abans de morir de càncer el 1983.

El celebèrrim personatge creat per Hergé per a la publicació Le Petit Vingtième allà per 1929, un Tintín molt menys sofisticat que el que ara coneixem, viatjava al país dels Soviets i sobrevivia a l’amenaça comunista a través de vinyetes en blanc i negre.
 
 
Després d’aquesta, serien 23 més les aventures del reporter belga que aviat es convertíria en una de les icones del còmic europeu i arribés a milions de lectors a tot el món.

Spielberg ja havia descobert en Tintin dos anys abans, quan les contínues comparacions del seu acabat d’estrenar Indiana Jones (A la recerca de l’Arca perduda) van picar la seva curiositat. Per això no va dubtar a adquirir els drets per portar-lo a les sales de cinema quan va morir l’autor.

Finalment, Las aventuras de Tintín: El secreto del Unicornio, film nascut de l’amor del productor Peter Jackson i el director Steven Spielberg pel personatge, s’apunta com el principi d’una més que prometedora saga, ja que el següent lliurament ja comença a prendre forma.

De moment, el magnífic guió d’aquesta cinta inaugural adapta tres dels còmics de la sèrie: El cranc de les pinces d’or (1940-1941), El secret de l’Unicorn (1942-1943) i El tresor de Rackhman el Roig (1943), que ensamblen una història d’intrigues, aventura i humor molt evocadora per als admiradors del reporter més famós de la història del còmic

Tintin (Jamie Bell), el famós i intrèpid reporter, és un jove i aventurer periodista que resol tots els seus casos en companyia del seu gos Milú. Un dia, adquireix per un mòdic preu la maqueta d’un preciós vaixell en un mercat, L’Unicorn . Amagat dins d’un dels seus pals troba un secret en forma de pergamí, el que li posa en el punt de mira del malvat Ivan Ivanovitch Sakharine (Daniel Craig), que creu que Tintin ha robat un tresor els orígens del qual es remunten als temps del pirata Rackham el Roig.

Tintin El capità Haddock Milú

En el seu camí, es trobarà amb l’ajuda més o menys valuosa del rondinaire Capità Haddock (Andy Serkis) i els maldestres detectius Hernández (Simon Pegg) i Fernández (Nick Frost). La recerca del secret de L’Unicorn els portarà per tot el món en una cursa frenètica i amb perillosos obstacles.

Amb un final evidentment obert i disposat a la continuació de les aventures del periodista, no podem sinó alegrar-nos i desitjar la millor de les sorts a una pel·lícula autènticament universal. A esperar la següent.

I per conèixer més sobre els personatges i les seves aventures:

TintinTintin

Biblioteca Joan Oliva i Milà

No hi ha comentaris

Saló del Manga

CartellEls guerrers samurais de l’antic Japó i els tradicionals quimonos seran dos dels principals protagonistes de la XVII edició delSaló del Manga, que se celebrarà entre el 29 d’octubre i l’1 de novembre a La Farga de l’Hospitalet.

Un dels convidats estrella serà el dibuixant Hiroshi Hirata, considerat una història viva del còmic, que s’encarregarà d’un taller i pronunciarà una conferència. Així mateix, mostrarà pàgines originals i il·lustracions d’algunes de les seves obres com Herois anònims, Relats insòlits de samurais, Promeses trencades, Orgull de samurai o La rebel·lió de l’emblema. També s’espera que viatgi a l’Hospitalet la jove Kazue Kato, autora de Blue Exorcist, un dels mànigues i animi de més èxit en l’actualitat.

Un altre dels convidats d’aquest any és Fujo Hirata, descendent d’una saga de samurais -és la 17 generació de Shogo Hirata, avi del conegut Musashi Miyamoto- i durant quatre dècades responsable de la Policia Metropolitana de Tòquio. Altres persones que acudiran al saló són Morionosinuke Kawaguchi, que tractarà sobre cultura japonesa otaku i innovació i l’expert Carlos Rubio, que parlarà sobre el boom actual de la literatura japonesa. Amb el títol Llum en la foscor, al Saló es podrà veure, a més, una retrospectiva, comissariada pel periodista Jaume Vidal, en la qual es repassarà la trajectòria i l’estètica gòtica de la dibuixant Victoria Francés.

Obres d’Hiroshi Hirata

El diumenge hi haurà una desfilada i una exposició de quimonos, en un acte organitzat per l’Associació Cultural Kimono Club de Barcelona i l’Associació Edo Syouten de Tòquio. La intenció és mostrar tant quimonos relacionats amb el manga, com altres tradicionals i els més moderns, que fins i tot podran provar les assistents que ho desitgin, cosa que suposarà un interessant intercanvi cultural.

Una mostra de quimono mangaD’altra banda, al Saló s’espera la presència del cineasta Keiichi Hara, director de les pel·lícules de Shin-chan, que presentarà el seu últim treball, Colorful. Dins de les activitats paral·leles prèvies al certamen destaca l’exposició Japó: paradís de les mascotes que té lloc a Casa Àsia. D’altra banda, l’Ateneu de Barcelona acull un cicle de conferències sobre el màniga.

Un espai de videojocs, un cicle de cinema, així com les actuacions musicals de Cécile Corbel i de la banda de pop coreà Jyj són altres activitats del Saló

Aquest serà el darrer any que el Saló del Manga se celebrarà a La Farga, però el creixement que ha experimentat al Saló en expositors i públic ha provocat que es quedin per falta d’espai companyies que volen participar. Per això, a partir de l’any que ve, el Saló del Manga se celebrarà al Palau 8 de Fira de Barcelona Montjuïc.

Us recordem que els visitants del Saló del Manga que vinguin disfressats de personatges manga, anime o videojocs podran entrar gratuïtament el dilluns 31 d’octubre als tres recintes del Saló. Això sí, la caracterització ha de ser integral, no val que la disfressa sigui parcial.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Nova secció: Escenaris de ficció

banner

Que els autors escriuen per ser llegits és una veritat irrefutable. Però per aconseguir que ens interessi la lectura, no n’hi ha prou amb enllaçar paraules. Per connectar, per arribar a una complicitat amb nosaltres els lectors, a l’autor li cal construir uns personatges d’alló més real, amb unes característiques particulars que ressaltin la seva originalitat, que siguin capaços d’irrompre en les nostres vides per explicar-nos la seva d’una manera creïble.

Els autorsI si ens parlen de les nostres passions, els nostres desitjos, les nostres obsessions i vivències, és obvi que els seus personatges han de reflectir uns sentiments similars als nostres: patiment, joia, estimació, enveja, odi…, i ha de situar-los en un escenari que podem “veure”. Les seves paraules han de transmetre’ns unes imatges imprescindibles perquè podem arribar a imaginar-nos en el lloc on passa l’acció.

En definitiva, un autor només ens atraparà quan els seus seus personatges i escenaris cobrin vida pròpia.

Els detectiusI si tot això ho podem aplicar a la literatura en general, sembla evident que si parlem de la novel·la policiaca o de misteri es fa encara més imprescindible. És amb l’adveniment de la novel·la negra que els personatges comencen a consolidar-se com una cosa viva no com a mer pretext per desenvolupar una trama. Tots coneixem els detectius que han fet de la novel·la negra un gènere seguit per milions de persones: Sherlock Holmes, Hèrcules Poirot, Miss Marple, Kalle Blomkvist, Guido Brunetti, Patrick Hedström… Però, ens hem preguntat algun cop com són, on viuen, més enllà de les novel·les que hi intervenen?

Ara, a través del bloc, volem que coneixeu una mica més els personatges que us són tan familiars i que visiteu les ciutats, els paisatges per on es mouen habitualment.

El primer personatge que recrearem juntament amb el seu entorn serà Kurt Wallander, creat per l’autor suec Henning Mankell.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

1 comentari

Mylo xyloto

Chris Martin

Mylo xyloto es tracta bàsicament d’un àlbum conceptual sobre dos joves que tracten de sobreviure en una societat repressiva: lluitaran contra ella i acabaran enamorant i triomfant junts. El quartet londinenc Coldplay l’ha batejat amb aquest críptic títol que ara diuen que respon als noms dels protagonistes del conte: Mylo i Xyloto.

En el videoclip del single Paradise els integrants de la banda, sense donar la cara, es disfressen d’elefants de peluix. En ell intenten narrar la història d’un elefant que s’escapa d’un zoològic i viatja per trobar-se amb els seus amics a la seva terra.

El grup s’inicia musicalment el 1996 quan Chris Martin, Guy Berryman, Jonny Buckland i Will Champion ingressen a la Universitat de Londres i gràcies al gust compartit per la música, comencen a compondre cançons i organitzar formalment la banda.

És a l’any 1998 que la música de Coldplay és donada a conèixer just quan realitzen la seva primera presentació en públic en el Cuban Cafe de Manchester i els sorgeix l’oportunitat de gravar el seu primer treball amb el títol de Safety. Però és al 2000 quan aconsegueixen l’éxit amb Shiver i Yellow, com avançament del que seria el seu primer disc, Parachutes, que els valdria el reconeixement mundial.

Coldplay van aconseguir l’èxit mundial ja amb el primer àlbum llançat al 2000. Des de llavors han publicat quatre àlbums d’estudi amb els quals han aconseguit nombrosos i importants premis musicals i han venut més de 50 milions de discs arreu del món. La relació dels seus àlbums són Parachutes (2000); A Rush of Blood to the Head (2002) ;X&Y (2005); Viva la Vida or Death and All His Friends (2007) i Mylo Xyloto (2011).
Mylo xyloto de Coldplay

Coldplay

Cds

  • A Rush of blood to the head
  • Viva la vida
  • X&Y
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mi primer muerto, de Leena Lehtolainen

    Mi primer muerto. Leena LehtolainenLeena Lehtolainen, nascuda a Vessanto (Finlàndia) l’11 de març de 1964, va créixer a la ciutat minera d’Outokumpu, a la província de Carèlia del Nord. Va publicar dues novel·les sent encara adolescent, la primera quan tenia només dotze anys.

    La sèrie protagonitzada per l’agent de policia Maria Kallio, iniciada a mitjans dels noranta amb Mi primer muerto i de la qual s’han publicat onze llibres, l’han convertit en l’autora de novel·la policíaca més coneguda de Finlàndia, amb vint traduccions i més d’un milió i mig d’exemplars venuts a tot el món.

    Lehtolainen va ser la primera escriptora finlandesa que va recórrer a una dona policia com a protagonista de les seves històries. A través del seu personatge, aprofundeix no només en el crim, sinó també en les complexes interaccions que es produeixen entre la vida domèstica i el treball per a una dona que a més d’investigadora és mare, i que ha d’esperar que els seus fills es dormin per tal d’estudiar la documentació del cas que l’ocupa o fins i tot, en alguna ocasió, ha de compatibilitzar les indagacions amb les molèsties de l’embaràs.

    Mi primer muerto està narrada en primera persona per Maria Kallio qui en aquest lliurament inaugural de la sèrie és encara una jove policia en pràctiques. Però el seu cognom, que vol dir “penya-segat”, és molt indicatiu de la seva determinació de no deixar-se acovardir en aquest món masculí al que acaba d’arribar.

    A Vila Maisetta, la intimidant finca dels Pelton, troben mort de matinada el fill de la família, Jukka, un ric seductor amb mentalitat d’adolescent. A la vila s’allotgen aquests dies set companys del jove de la coral d’estudiants, tots ells amb motius sobrats per matar a Jukka: per enveja, per despit, per gelosies professionals o sexuals, per interès econòmic…

    Per a la policia encarregada del cas, Maria Kallio, jove, pèl-roja i molt poc convencional, recentment reincorporada a la policia després d’una temporada apartada del cos per estudiar Dret, es tracta d’un cas difícil, no només perquè és el seu primer assassinat, sinó perquè travessa una forta crisi vocacional agreujada per l’actitud condescendent dels seus companys de la Brigada d’Investigació Criminal de Hèlsinki, que semblen no confiar massa en la capacitat de la jove per trobar l’assassí.

    Aclaparada per la sensació que investigar crims no li permet canviar el món de la manera com l’havia somiat i per la necessitat de prendre una decisió sobre el que vol fer amb la seva vida, Kallio es veu obligada a recórrer a tot el seu instint i el seu coratge per intentar esbrinar el que ha passat, un repte doblement complicat en un cas amb algunes connexions amb el seu passat i, sens dubte, més d’una repercussió en el seu futur.

    Si llegiu el Primer capítol, segur que no la podreu deixar.

    Llibres

  • Mi primer muerto
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un segle de Joan Oliva i Milà

    Cartell de la mostra

    Aquest dimecres, 26 d’octubre a les 19.30 hores, s’inaugura l’exposició Joan Oliva i Milà: erudit i fidel bibliotecari (1858–1911) que vol donar a conèixer el treball minuciós i acurat de catalogació del fons de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer que va realitzar l’impressor i bibliotecari Joan Oliva i Milà.

    Joan Oliva va treballar a París i a Londres i des del 1882 fou bibliotecari de la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova. És autor d’un Breu compendi d’Història de Catalunya (1901).

    L’any 1899 establí a Vilanova una impremta que esdevingué famosa amb el nom Oliva de Vilanova convertint-se en el millor centre tipogràfic de Catalunya de bona part del segle XX. Va publicar el famós Anuari Oliva el 1907 i, entre moltes altres, les obres Les filigranes del paper i Les rajoles catalanes i valencianes, que fou continuada pels seus fills Demetri Oliva i Sala i Víctor Oliva i Sala.

    Joan Oliva i MilàAquesta exposició s’estructura en sis àmbits que ressegueixen els diferents aspectes de la vida de Joan Oliva, tot fent especial èmfasi en la vessant de bibliotecari, a partir de la documentació original relacionada amb la seva feina. La seva principal tasca va consistir en la classificació dels llibres i l’elaboració del catàleg de la Biblioteca Victor Balaguer. En el moment de la seva mort, Joan Oliva havia catalogat gairebé 40.000 llibres.

    El mateix dia es farà la presentació del llibre Llum entre ombres. 6 biblioteques singulars a la Catalunya contemporània, una obra col·lectiva coordinada des de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, amb la participació de les biblioteques del Centre de Lectura de Reus, l’Ateneu Barcelonès, el Centre Excursionista de Catalunya, la Biblioteca Pública Arús i la Biblioteca de Catalunya amb l’objectiu de retre homenatge a Joan Oliva bibliotecari.

  • Any Oliva
  • Retrat de Joan Oliva
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    20 anys sense Miles Davis

    Aquesta tardor fa vint anys de la mort de Miles Davis, una de les grans icones de la història del jazz. Ningú com Miles Davis, ha fet correspondre les edats artístiques del seu desenvolupament estilístic amb les diferents etapes del jazz.

    Miles DavisLa música ja era a casa quan va néixer i el natural era que aquell nen s’interessés per ella. Va ser als 12 anys quan va començar a prendre lliçons de l’instrument que potser ningú hagi tocat com ell: la trompeta. Als quinze anys ja la tocava professionalment i, després d’una apassionant etapa, en què va entrar en contacte amb el be-bop, el 1944 es va traslladar a Nova York per perfeccionar la seva formació en la Juilliard School of Music.

    Va formar part del grup de Charlie Parker i, amb només 21 anys, va gravar el seu primer disc com a líder, amb el mateix Parker, John Lewis i Max Roach a les seves ordres. Era només el principi, dos anys després, amb 23, grava el que seria un àlbum clau en la història del jazz El naixement del cool. Miles Davis es fa imprescindible en les gravacions i directes dels grans i viceversa.

    El so de la seva trompeta és absolutament característic pel seu ús de la sordina d’acer Harmon, que li proporcionava un toc més personal i íntim, el so és suau i melòdic, a base de notes curtes, tendent al lirisme i a la introspecció.

    El 1957 Jeanne Moreau el convenç per gravar la banda sonora de la pel·lícula de Louis Malle Ascenseur pour l’échafaud i ho fa en una sola nit, improvisant davant de la pantalla. Un altre àlbum per a la història. No obstant això, el seu àlbum definitiu Kind of blue trigaria dos anys a arribar. Un àlbum en què reuneix alguns dels millors músics del moment, tots ells en estat de gràcia.

    Miles odiava assajar i va elaborar el seu mític Kind of blue en només dues sessions d’enregistrament de cinc hores cadascuna. D’aquest disc, gravat el 1959 en el llavors acabat d’inaugurar estudi de Columbia al Carrer 30 de Nova York, van sortir autèntics clàssics com So what, Freddie FreeLoader, Blue in Green, All Blues i Flamenco Sketches. Des que es va publicar, Kind of blue s’ha mantingut com l’àlbum de jazz més reeixit de tots els temps, amb fins a 80.000 còpies venudes per any en les últimes cinc dècades.

    Però la carrera de Miles Davis, que abasta cinquanta anys, es caracteritza per la seva constant evolució i recerca de nous camins artístics: participa amb la mateixa força del bebop i del cool, com del hardbop i de l’avantguarda jazzística, sobretot en el seu vessant modal i de fusió amb el rock.

    Un nou salt estilístic cap endavant de Miles es va poder veure a l’escenari del Festival de l’Illa de Wight del 29 d’agost de 1970, la música més lliure que Miles mai havia fet. Quan li van preguntar a Miles quin era el gènere de la música que va tocar va dir: “Anomena’l com vulguis”.

    La improvisació col·lectiva de Davis, el bateria Jack DeJohnette, el baixista Dave Holland Holland, el saxofonista Gary Bartz, el pianista Corea, l’organista Keith Jarret i el percusionista Airto Moreira … veritables pesos pesants de la música … gaudeixin!


    Mig segle dóna per a molt i la vida personal de Miles Davis més que la seva carrera pateix alts i baixos, especialment a causa de les drogues. El juliol del 91, dos mesos abans de morir, el genial Miles Davistrompetista va posar el punt final a la seva carrera amb un concert al festival de Montreux en què va interpretar, sota la direcció de Quinci Jones, els arranjaments que havia escrit per a ell en els 50 Gil Evans. Dos anys després, l’enregistrament d’aquest concert va merèixer el setè grammy per a Davis en la categoria de grans formacions.

    Miles es va emportar el secret de la seva música i de la seva vitalitat. Aviat, però, el jazz del llegendari trompetista tornarà a sonar en una pel·lícula sobre la seva vida i un disc de hip hop que començaran a produir-se el proper any.

    La cinta estarà interpretada per Don Cheadle i la dirigirà Antoine Fuqua , i la seva banda sonora comptarà amb la participació de Herbie Hancock, que va formar part d’un dels quintets de Davis.

    Cds

  • Ascenseur pour l’échafaud
  • Ballads & blues
  • The Essential Miles Davis
  • Kind of blue
  • A Trumpet vs. darkness
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El petit príncep multimèdia

    El petit príncep i l’asteroide B612

    El petit príncep, aquesta petita joia literària del segle XX plena de valors humanistes, en paraules d’Olivier D’Agay, el nebot segon d’Antoine de Saint-Exupéry, director de la gestió del llegat de l’escriptor i aviador francès, qui diu que tothom hauria de tenir-lo a la seva tauleta de nit o bé rellegir-lo cada deu anys, ja que el seu missatge mai s’esgota. Afegeix que és un llibre màgic, el més traduït al món, exactament a 257 llengües fins avui.

    El petit príncepAra El petit príncep ha conquerit un nou planeta: la petita pantalla. Més de vuitanta països comencen a emetre una sèrie d’animació en 3D sobre el cèlebre personatge. El projecte ha durat tres anys i hi han treballat 450 persones. En aquesta adaptació, els autors han respectat els elements principals d’origen: la galàxia, els estels, l’asteroide B612, la Rosa, que reapareix amb rostre, la Serp i l’amic del protagonista, la Guineu, tot i que han estat retocats i adaptats a l’actualitat. Es tracta d’un petit príncep multimèdia per als nens del segle XXI, un nou personatge que no traeix el del seu primer creador.

    La sèrie es projecta com una seqüela i transcorre en vint planetes que recorre el Petit Príncep, amb el seu inseparable amic la Guineu, en el seu camí de tornada des de la Terra al seu petit asteroide B612, on l’espera la Rosa, protegida sota una campanya de vidre.

    Tot un seguit d’incursions espacials del petit príncep fora de l’asteroide B612: el veurem amb la seva característica capa blava plena d’estrelles, però també pilotant un biplà de la Primera Guerra Mundial amb el que travessa galàxies, enfrontant-se a monstres als que combatrà amb una espasa, o amb el seu acompanyant, la Guineu que apareix en el llibre de Saint-Exupéry però que en el dibuix animat serà el seu àlter ego còmic.

    El nou rostre del petit príncepLa imatge del protagonista també ha estat modificada: més propera a l’adolescència que a la infantesa, els dibuixants s’han inspirat en les creacions màniga dels japonesos o en animacions de síntesi per ordinador com Shrek.

    Molt aviat s’obrirà a internet en espanyol el lloc elprincipito.com, que ja existeix en francès i en anglès.

    En 2013, coincidint amb el 70 aniversari de la publicació de l’obra als Estats Units, on Saint-Exupéry vivia llavors exiliat, estan previstes exposicions a Nova York, Japó i Brasil.

    Un any després, el 2014, obrirà les seves portes a França un museu dedicat a l’autor. Serà al castell de Saint-Maurice-de-Rémens, on passava els estius en la seva infantesa, al nord de Lió, on va néixer el 29 de juny de 1900.

    Llibres

  • El petit príncep
  • Còmics

  • El Petit príncep : basat en l’obra d’Antoine de Saint-Exupéry
  • Contes

  • El Petit príncep i el seu jardí : basat en l’obra d’Antoine de Saint-Exupéry

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Crímenes, de Ferdinand von Schirach

    Crímenes. Ferdinand von Schirach“Tothom té un costat obscur i un altre de lluminós”, això és el que afirma Ferdinand Von Schirach un prestigiós advocat penalista alemany nascut el 1964 a Munich, que s’ha convertit en una revelació editorial i un dels majors èxits dels darrers anys a Alemanya.

    Von Schirach, que exerceix des de 1993 com a advocat penalista a Berlín, ha participat en alguns dels casos més enrevessats del seu país, judicis que han tingut una cobertura mediàtica espectacular. Un sòlid i creïble advocat que fa dos anys va sorprendre a Alemanya i ara a gran part d’ Europa amb un llibre fascinant que recrea alguns dels casos en què es va veure implicat

    Aquest llibre és Crímenes, un conjunt d’onze relats basats en l’experiència judicial del seu autor, on Von Schirach, demostra que és un sòlid narrador, dotat d’una humanitat, tendresa, honestedat i delicadesa a prova de bombes. Les onze històries que aquí es narren, totes elles verídiques, tot i que semblen simplement increïbles, indaguen en les raons de la criminalitat, perquè la majoria de les vegades les coses no són com aparenten. Com una vegada li va dir un oncle jutge al nostre advocat: “La majoria de les coses són complicades, i la culpabilitat és sempre un assumpte espinós”.

    Von Schirach
    explica històries apassionants que parlen de tipus profundament desgraciats que es veuen abocats a un crim irremeiable que la societat comprèn, o hauria de comprendre, i que fins i tot pot fins perdonar. La història per exemple d’un home, bellíssima persona, que mata la seva dona a cops de destral després d’anys d’humiliacions, o la història d’un atracador de bancs que l’únic que vol són diners per pagar-se un passatge per tornar a Etiòpia amb la seva dona i seu fill. També parla de gent que ha comès delictes, per vici o necessitat.

    Fins i tot ens parla d’històries fosques, de crims terribles, comesos aparentment en legítima defensa o en estat de necessitat que es guanyen el favor del públic i que no obstant això van girant i revelant un vessant sinistre que acaba repugnant.

    També hi ha moltes històries d’amor, que poden acabar bé, com la de la prostituta que s’enamora d’un rodamón que intenta salvar-la de la presó trossejant el cadàver d’un client … que ha mort de forma natural; o que poden acabar malament, com la del que es va voler menjar a la seva adorada núvia o com la del que va matar la seva companya per una gelosia infundats. Hi ha molta bogeria en aquestes històries, i molts delinqüents d’estar per casa, i molta ira i molt poca premeditació, i bastant mala sort.

    Amb Crímenes, Ferdinand von Schirack ha aconseguit el prestigiós Premi Kleist.

    Llibres

    Crímenes

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’escala de l’evasió

    Fins al proper mes de març es pot veure a la Fundació Joan Miró l’exposició L’escala de l’evasió, la major retrospectiva dedicada a Joan Miró (1893-1983), amb unes 170 obres, entre olis, treballs sobre paper i escultures, que inclou els primers treballs del pintor, escultor, gravador i ceramista Autorretrat de Joan Miróespanyol, inspirats en la seva terra i la seva resposta davant la Guerra Civil (1936-39) i la caiguda de França davant el domini nazi, entre 1935 i 1941. Està considerada com la més important que s’ha pogut veure a Espanya en els últims 20 anys.

    Joan Miró, qui va néixer a Palma de Mallorca, és considerat un dels màxims representants del surrealisme. Segons els experts, en la seva obra va reflectir el seu interès en el subconscient, en l’infantil i en el seu país, en principi a partir de fortes influències fauves, cubistes i expressionistes, passant a una pintura plana amb cert aire naïf. No obstant això, a partir de la seva estada a París, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb els punts del surrealisme i incorporant-se a aquest moviment, fins a 1930 que ell mateix va acceptar la necessitat d’afavorir una expressió contemporània.

    L’exposició, que reuneix obres de col·leccions públiques i privades de tot el món, ha estat organitzada conjuntament amb la Tate Modern i concebuda pels comissaris de la Tate, Matthew Gale i Marko Daniel, en col·laboració amb Teresa Montaner, conservadora de la Fundació Joan Miró, vol mostrar el compromís polític mantingut per Miró al llarg de la seva existència i també la influència de la seva cultura catalana, evidenciant la naturalesa inquieta i radical de la seva obra.

    Algunes de les pintures exposades a L’escala de l’evasió

    Les primeres sales de l’exposició exploren els vincles amb la seva Catalunya natal, en especial amb la masia familiar de Mont-Roig, així com la inflexió que va suposar la seva estada a París i l’alliberament creativa del surrealisme; d’aquest període són La masia (1921-1922), que va pertànyer al seu amic Ernest Hemingway, i la seqüència Cap de pagès català (1924-1925).

    A la secció central es repassa el drama de la Guerra Civil, amb protestes explícites de l’artista en obres com la sèrie de Pintures salvatges (1924-1936) o la Natura morta del sabatot (1937), i també s’inclouen les peces que va pintar per encàrrec del Govern de la República per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París, on van conviure amb el Guernica de Picasso.

    L’esclat de la Segona Guerra Mundial va provocar respostes més íntimes, com les cèlebres Constel·lacions, sèrie desenvolupada entre 1940 i 1941, i altres més pertorbadores com la sèrie Barcelona (1944), el comentari plàstic de Miró a la Guerra Civil.

    L’exposició és un dels esdeveniments artístics de l’any, i per això anirà acompanyada de jornades acadèmiques, d’itineraris turístics per la Barcelona de Miró i fins i tot d’altres mostres, com Joan Miró. Cartells d’un temps, d’un país, al Museu d’Història de Catalunya.

    Llibres

  • Joan Miró : años 20 mutación de la realidad : 90º aniversario de Joan Miró
  • Joan Miró : la metàfora de l’objecte
  • Joan Miró : obra gràfica 1955-1971
  • Miró
  • Miró ceramista
  • Miró escultor
  • Miró: noranta anys

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »