Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per agost, 2011

Escriptors viatgers i llibres de viatges

Un món per descobrirEls viatges han estat sempre font inesgotable d’inspiració literària. En l’antiguitat van servir als escriptors per establir la comunicació amb els lectors socials. Servien per portar notícies als ciutadans que no tenien la possibilitat de viatjar per terres estranyes i trobar les meravelles que els viatgers comptaven.

Però què és realment un escriptor viatger? Un escriptor que viatja o un viatger que escriu? El desig de conèixer mons desconeguts per a les majories, establir contacte amb pobles de costums diferents, obtenir nous coneixements, realitzar les més variades gestes, tornar i explicar-ho. Potser aquests serien els motius que mouen a l’escriptor viatger, per bé que viatjar i narrar després el què s’ha viscut és una cosa gairebé innata a l’ésser humà.

La llarga història dels llibres de viatges podria començar a L’Odissea d’Homer (s.VIII–s.VII a.C.), un poema èpic que narra el complicat retorn a casa d’Ulisses després de la guerra de Troia. Ulisses inverteix una dècada en arribar a la seva llar, a l’illa d’Ítaca, on l’esperaven la seva dona, Penèlope, i el seu fill, Telèmac.

Alguns dels exemples més antics de literatura de viatges són L’Eneida de Virgili al segle I a.C. o la Descripció de Grècia de Pausànies al segle II d.C. Tot i que la dels escriptors viatgers hauria iniciar-se amb el pare de la Història i del Periodisme, el grec Heròdot (segle V a.C.), aquest viatger insaciable que va recórrer extenses regions d’Orient i Occident, i que en les seves cròniques no només va recollir importants dades sobre la geografia i la història, Xu Xiakesinó que va ser capaç d’interpretar la realitat que presenciava des d’un punt de vista més aviat literari que li va costar la crítica de molts dels seus coetanis. A més del seu innegable valor històric, les obres d’aquests autors van servir de font i estímul als literats des de l’Antiguitat al Renaixement.

La literatura de viatges també es va fer popular durant la Dinastia Song (960–1279) de la Xina medievall. Autors com Fan Chengda i Xu Xiake incorporaven una gran quantitat d’informació geogràfica i topogràfica als seus escrits.

Així mateix, el gènere de viatges era força comú en la literatura àrab medieval. Els llibres que van descriure dels seus viatges al llarg del món conegut Ibn Jubayr (1145–1214) o Ibn Battuta (1304–1377) qui, després de 29 anys de viatges, va instal·lar-se a la ciutat de Fes al 1353 i va dictar el seu Diari de ruta, A través del Islam, són una font d’informació fantàstica sobre el Mediterrani, l’Orient i l’Àfrica del segle XIV, sobre les cultures locals, costums, personatges, paisatges, i, en especial, mercaderies i tot tipus de productes que descriuen.Ibn Battuta

En l’Edat Mitjana el món conegut pels europeus s’engrandeix i per tant les cròniques dels viatgers també. Bona mostra són Descriptio Cambria, de Gerald de Gales que tan bé descriu la història i geografia galesa, o l’obra que inaugura aquest gènere dins de la literatura espanyola a Embajada a Tamorlán de Ruy González de Clavijo, crònica d’un viatge que van fer els enviats del rei Enric III a la trobada de l’emperador asiàtic Tamorlán.

Marco Polo Ara bé, el clàssic incontestable de la literatura de viatges és el Llibre de les meravelles del món de Marco Polo.

El mercader i explorador venecià Marco Polo va néixer el 1254. El seu primer viatge a la Xina, en companyia del seu pare i el seu germà, el va obligar a creuar Armènia, Pèrsia, Padir i el desert de Gobi. Després de tornar a Venècia, va iniciar un segon viatge a Xina, on va arribar a ser conseller de l’emperador Kublai Kan. Un cop tornat a Venècia i empresonat pels genovesos, va dictar el seu llibre a l’escriba Rustichello de Pisa el seu extraordinari recorregut a través de la Ruta de la Seda.

Només he explicat la meitat del que he vist!, amb aquesta frase Marco Polo resumia l’impacte de l’explorador en el seu viatge a la Xina.

En aquest punt s’ha de diferenciar entre el llibre de viatges novel·lat i el llibre de viatges real, un gènere que es va desenvolupar en particular a partir del segle XVIII. El francès Alexandre de Laborde va escriure una monumental enciclopèdia de viatges que després va ser ampliada per l’espanyol Pedro Estala en una popular gran col lecció de 43 volums: El viajero universal o noticia del mundo antiguo y nuevo, obra recopilada de los mejores viajeros, traducida al castellano y corregido el original e ilustrado con notas por don Pedro Estala (Madrid, 1795-1801).

Jonathan Swift i el seu GulliverUn clar exemple d’escriptor de llibres de viatges novel·lats és l’escriptor irlandès Jonathan Swift, autor de Els Viatges de Gulliver (1726) que narra els viatges fantàstics de Gulliver, i és alhora una sàtira dels costums anglesos de l’època de l’autor i de la naturalesa humana en general, i una paròdia del gènere literari de les narracions de viatges de l’època.

Anys després, el 1863, Jules Verne va publicar el primer dels seus 60 Viatges extraordinaris. La sèrie, perllongada durant gairebé 40 anys, inclouria títols com Viatge al centre de la Terra, De la Terra a la Lluna, La volta al món en 80 dies, Vint mil llegües de viatge submarí

Escriptors del segle XIXEl Romanticisme i la ciència propicien grans viatges en el segle XIX,dels quals queden excel·lents fruits literaris: Herman Melville amb el seu Typee: Una ullada a la vida polinèsia, R.L. Stevenson amb Un viatge interior, Mary Kingsley amb Viatges per Àfrica Occidental , Alexis de Tocqueville amb Viatge a Amèrica, Gustave Flaubert amb Flaubert a Egipte, Joseph Conrad, Charles Darwin amb El viatge del Beagle, Alí Bei (Domènec Badia) amb Voyages d’Ali-Bey el Abbasi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807, John Byron, T. E. Lawrence, el famós Lawrence d’Aràbia, amb Els set pilars de la saviesa, Mark Twain amb Seguint la línia de l’Equador

Escriptors del segle XXEn el segle XX la literatura de viatges canvia de to perquè la majoria dels escriptors viatgers d’èxit viatgen pel gust de viatjar. El viatge és una aventura i els escriptors escriuen el que han vist i les experiències que el viatge els hi ha aportat: Karen Blixen amb Memòries d’Àfrica, Ernest Hemingway amb París era una festa, Alberto Moravia, amb Una idea de l’Índia, André Gide amb Voyage al Congo, Javier Reverte amb la seva Trilogia d’Àfrica, Ryszard Kapuscinski amb Viatges amg Heròdot, Juan Goytisolo amb De la Ceca a la Meca, Peter Mayle amb Un any a la Provença, Claudio Magris amb El viatjar infinit, Ignacio Carrión amb India. Vagón 14-24, Gabriel Pernau amb A la Xina amb bicicleta, Xavier Moret amb Amèrica, Amèrica, i tants d’altres…

En definitiva, bé es pot dir que el tema del viatge és un tòpic reiterat en la literatura universal. L’evocació de la travessa vista, viscuda i posteriorment plasmada en algun tipus d’escrit o narració, seguirà acompanyant-nos. Una mostra d’això són els nombrosos llibres de viatge que s’editen en l’actualitat, dels quals molts són elaborats per veritables professionals de l’art de viatjar, i que ofereixen un ampli ventall de possibilitats per als que volen conèixer el món.

No oblidem que per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre.

Llibres de viatges

Llibres

  • A Jerusalem. Josep Piera
  • A l’encontre d’altres cultures: viatge a l’Índia, la Xina i la Indoxina. J. Maluquer; fotografies de M. R. Margalef
  • A la sombra del baobab: viaje en busca de las raíces de África. Xavier Moret
  • A la Xina amb bicicleta. Gabriel Pernau
  • A la recerca d’El Quemado : un viatge mític per terres mexicanes. Maria Botey Pascual
  • A peu per Extremadura : las Villuercas i los Ibores. Josep M. Espinàs
  • A peu per Galícia : de la Ulloa a Val de Camba. Josep M. Espinàs
  • A peu per Múrcia : Valle de Ricote. Josep M. Espinàs
  • Adiós a China : un viaje por el gigante asiático. Suso Mourelo
  • Al país de la reina de Sabà : per la ruta de les caravanes del Iemen. Carmen Rohrbach
  • Un Altre tomb, si us plau! : un viatge pel mal i pel bé del nostre temps. Tiziano Terzani
  • Los Árabes del mar : tras la estela de Simbad : de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar. Jordi Esteva
  • Argèlia sense pors : vivències d’una viatgera nòmada. Rosa Vendrell Miret
  • Atrapats al gel: la llegendària expedició a l’Antàrtida de Shackleton. Caroline Alexander
  • La Aventura de viajar : historias de viajes extraordinarios. Javier Reverte
  • El Cáucaso, entre leyendas y kaláshnikov. Marc Morte
  • La Ciutat del lliri roig : Florència o La il·lustre follia dels Mèdici. Josep Valls
  • Los Confines del mundo: 100 mapas que cambiaron la percepción de la tierra. Jeremy Harwood
  • Crònica japonesa : per terres del sol ixent a cor obert. Nicolas Bouvier
  • Las Damas de Oriente : grandes viajeras por los países árabes / Cristina Morató
  • Darwin : el viaje del Beagle. James Taylor
  • La Descripció del món : llibre de les meravelles. Marco Polo
  • Desviació a Santiago. Cees Nooteboom
  • Diario del viaje de un naturalista alrededor del mundo. Charles R. Darwin
  • Diario de un lobo. Mariusz Wilk
  • Diarios de Corea : viaje a la última frontera de la guerra fría. Bruno Galindo
  • Ébano. Ryszard Kapuscinski
  • En mares salvajes : un viaje al Ártico. Javier Reverte
  • En Noruega. León Lassa
  • En tierra extraña, en tierra propia : anotaciones de viaje. Lorenzo Silva
  • El Esnobismo de las golondrinas. Mauricio Wiesenthal
  • Grandes exploradores. pròleg de Miguel de la Quadra-Salcedo
  • Guia del Transiberiano. Marc Morte
  • Hacia rutas salvajes. Jon Krakauer
  • La Huella de Babur : a pie por Afganistán. Rory Stewart
  • Iberia: la puerta iluminada. Manuel de Lope
  • India, vagón 14-24. Ignacio Carrión; il·lustracions d’Alfredo
  • El Libro de los hielos. Eduardo Martínez de Pisón, Sebastián Álvaro
  • El Meu Iran : la cova d’Ali Babà al basar d’Esfahan. Anna M. Briongos
  • El món en dotze postals. Joan B. Campos
  • El món sobre rodes. Albert Casals i Serradó
  • Per l’Àfrica de l’Índic : Kenya, Tanzània, Botswana, Zimbabwe i Abissínia. J. Maluquer; fotografies de M. R. Margalef
  • Per terres d’Al·là : viatge a l’altra riba de la Mediterrània. Gabriel Pernau
  • El Río de la luz : un viaje por Alaska y Canadá. Javier Reverte
  • La Ruta blava : viatge a les mars del Sud. Josep Maria de Sagarra
  • Shangrilá : viaje por las fronteras chino tibetanas. Pedro Ceinos Arcones
  • Sempre l’oest : la volta al món sense avió i sense mapa. J.M. Romero
  • 7 desiertos con un par de ruedas. Sergio Fernández Sosa
  • Treinta días en Sidney : una crónica desaforada. Peter Carey
  • Ubuntu : estimada terra africana. Nicolás Valle
  • Viaje a las Islas Occidentales de Escocia. Samuel Johnson
  • Viaje por Sudamérica. Ernesto Che Guevara
  • Viatge màgic a l’Àfrica. Jordi Llompart
  • Els viatges. Ibn Battuta
  • Viatge a Portugal. José Saramago
  • Els Viatges al Nou Món. Cristòfor Colom
  • El viatjar infinit. Claudio Magris
  • La Vida errante : diarios de viaje por el Mediterráneo. Guy de Maupassant
  • Infantil

  • De viatge. Il·lustracions: Violeta Monreal; textos: Meritxell Martí
  • Gran atlas de los exploradores. Anita Ganeri, Andrea Mills
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Premis NegrOliva

    El dijous 7 de juliol va tenir lloc a la Biblioteca el lliurament dels premis del Primer Concurs de Relat Curt NegrOliva. Els guanyadors del Primer Premi han estat Vicenç Aguado i Cudolà, amb l’obra El misteri dels escuts de la plaça de la Vila, i Ignacio Arribas Martínez, amb La petita Mariona. Aquests dos relats seran publicats a la segona antologia de relats de gènere negre, continuació de Crims.cat, que publicarà l’Editorial Alrevés.

    Els guanyadors del concurs NegrOliva

    El segon i tercer premi han estat atorgats a Mercè Foradada Morillo per Un mort xerraire, i a Joan Abellaneda Fernández per El final no té relat, que podeu llegir clicant a sobre del títol.

    Fins la propera edició!…

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Nova Zelanda, la natura extrema

    Sortida del sol a Auckland

    Nova Zelanda (en maori Aotearoa) està format per un conjunt de nou illes, sent l’illa del Nord i l’illa del Sud les que tenen més extensió i importància. Aquestes dues illes es troben tan sols a 32 quilòmetres de distància, separades per l’estret de Cook.

    Mapa de Nova ZelandaÉs un país llarg (més de 1600 km) i estret (una amplada màxima de 400 km), amb uns 15134 km de litoral. Després de les Illes Nord i Sud, les cinc illes habitades més grans són l’Illa Stewart, les Illes Chatham, Illa Gran Barrera, Illa D’Urville i la Illa Waiheke, la més poblada de les cinc.

    Nova Zelanda, està situada a prop de 2000 km al sud-est d’Austràlia al mar de Tasmània, i a causa d’aquest aïllament geogràfic, la fauna i flora silvestres són molt particulars i en molts casos úniques al món. Fa més de 80 milions d’anys es va separar de l’antic continent Gondwana, i la seva vida silvestre ha evolucionat aïllada de la resta del món. Al país es va desenvolupar una fauna endèmica dominada per les aus. En mancar de predadors naturals, algunes de les espècies d’aus van perdre la capacitat de volar, com per exemple el kiwi, animal emblemàtic del país, i moltes es van extingir després de l’arribada dels humans i els mamífers que van introduir.

    El kiwi, mascota oficial de Nova Zelanda

    No obstant això, la flora neozelandesa és excepcionalment desenvolupada. L’aïllament de l’illa i la seva colonització tardana han contribuït al desenvolupament d’espècies vegetals úniques. Els arbres natius no perden les fulles a l’hivern, sinó que romanen d’un color verd durant tot l’any. Hi ha 1500 que tan sols existeixen a Nova Zelanda, com el kowhai daurat o el pohutukawa. Abans de l’arribada dels europeus, la vegetació estava constituïda per boscos d’arbres de fulla perenne, amb sòls de molsa i falgueres. Actualment, aquest bosc només existeix en els parcs nacionals i les zones habitades.

    Hi ha tretze parcs nacionals i tres reserves marines que serveixen per protegir els tresors naturals de Nova Zelanda, mantenint els paisatges, la flora i la fauna en el seu estat original. En qualsevol punt del país sempre hi ha un parc nacional a curta distància.

    A l’Illa del Nord, Te Ika a Maui (en maori el peix de Maui), hi ha quatre parcs. No gaire lluny de Rotorua, està situat el Te Urewera National Park, que conté la major floresta nativa. Al cor de l’illa, a la regió de les muntanyes volcàniques, es troba el Tongariro National Park, el parc dels volcans actius i de les estacions d’esquí al centre de l’Illa del Nord, amb tres volcans parcialment actius: el Ruapehu, el Ngauruhoe i el Tongariro.

    Els parcs nacionals de l’illa del Nord

    Al sud-est de l’Illa al Whanganui National Park, es poden fer moltes activitats com caiac o passejos pels boscos. La cultura Maori és present en molts racons del parc, sent un atractiu extra per al visitant. El volcà Taranaki és el centre del parc, i fins i tot es pot pujar fins a dalt, tot i que s’ha de tenir cura en l’hivern amb les tempestes de neu i vent. A l’època del desglaç es formen cascades espectaculars en diversos punts del parc. A la costa occidental, l’Egmont National Park ofereix una vida del cor rural de Nova Zelanda. Al centre del parc, el volcà Taranaki (2518 m.) presenta formacions de lava de més de 100 metres d’altura, i ofereix un escenari espectacular per a aquells que fan el difícil l’ascens. A l’estiu, durant el desglaç, en diversos punts del parc es formen espectaculars cascades. Al centre de l’illa es troba es troba el llac Taupo, que ocupa el cràter d’un volcà extint i és el més gran de Nova Zelanda.

    AucklandÉs en aquesta illa que se situen algunes de les ciutats més importants de Nova Zelanda, especialment Auckland, que n’és la més poblada, i Wellington, la capital.

    Anomenada en maori Ta-maki Makau Rau, Auckland s’ubica en un istme que li permet tenir dos ports: el Manukau i Waitemata que comuniquen amb el mar de Tasmània i l’Oceà Pacífic, respectivament. Està construïda entre i sobre volcans, uns 48, que prenen forma de cons, llacs, estanys, illes i depressions.

    Les seves arrels són eminentment europees encara que també existeixen comunitats maoris, polinèsies i asiàtiques formant una curiosa barreja cultural i ètnica. En l’actualitat Auckland és una ciutat pròspera, moderna i dinàmica.
     
     

    Situada a la vora d’un gran port i envoltada d’un amfiteatre Wellingtonnatural de turons boscosos, Wellington, la capital neozelandesa, és una urbs dinàmica preocupada per la cultura i l’art. Així mateix, és la seu del govern i dels tresors nacionals. Cal destacar el Museu de Nova Zelanda o Te Papa Tongarewa, el Museu del Mar i Ciutat de Wellington, el Museu de la Casa natal de Katherine Mansfield i la City Gallery.

    La ciutat, originalment fundada per colons anglesos a la dècada de 1840, està dividida en quatre zones: Lambton Quay, el principal districte de compres i negocis; Courtenay Place, el districte d’entreteniment; Cuba Street, el barri bohemi, ple de cafès i botigues de segona mà, i Willis Street, la zona artística.
     

    L’illa del Sud, Te Wai Pounamu, en maori terra del jade verd, és la massa de terra més gran de Nova Zelanda i està dividida al llarg pels Alps del Sud. Dins d’aquesta serralada hi ha 18 cims de més de 3000 m, el més alt dels quals és la muntanya Cook, amb 3754 m. Les parts més altes de l’illa del Sud estan cobertes per boscos, protegits per diversos parcs nacionals.

    Al nord de l’illa, prop de la ciutat de Nelson l’Abel Tasman Park National ofereix òptimes i belles platges, a més de penya-segats de granit esculpits per l’acció del temps. La famosa Abel Tasman Coast Track voreja la seva costa i compta amb un clima temperat durant tot l’any. A la cantonada oest de l’illa Sud el Kahurangi Park National ofereix més de 570 km de camins, penya-segats, arcs naturals, i pous a més de les cavernes més profundes en el món.

    Els parcs nacionals de l’illa del Sud

    Nelson Lakes National Park, a 1 hora i mitja de cotxe de la ciutat de Nelson, ofereix espectaculars paisatges esculpits per les glaceres a gran escala durant les edats de gel més recents, els llacs i Rotoiti i Rotoroa són els dos exemples més evidents. Els límits del Paparoa National Park , a l’oest de l’illa, es van establir acuradament per abastar una gamma completa de paisatges, des del granit i cims de la Serralada de Paparoa fins les formacions rocoses en capes de Punakaiki i les delicades formacions costaneres de l’estrany Pancake Rocks que és tan ben conegut per la zona.

    Situat als Alps Neozelandesos entre les ciutats de Christchurch i Greymouth, l’Arthur Pass National Park es caracteritza per pintoresques valls i barrancs, belles cascades i pics nevats com el Rolleston (2225 m). És un parc ple de contrastos, ideal per a aquells que desitgen transitar per camins, molt ben marcats, que porten a llocs espectaculars. El Westland Tai Poutini National Park es troba a l’oest de l’illa, entre els Alps i el mar, el que fa que sigui ple de contrastos i magnífiques vistes: a la muntanya, glaceres, una font calenta, llacs i un bosc temperat humit i, a la costa, aiguamolls i platges a més de les restes d’alguns poblats miners de l’època de la febre d’or.

    Els parcs nacionals de l’illa del Sud

    Situat a la part central de l’illa, al cor dels Alps del Sud, l’Aoraki/Mount Cook National Park alberga 19 pics amb més de 3000 metres, incloent la muntanya més alta de Nova Zelanda, l’Aoraki/Mount Cook. Les glaceres cobreixen el 40% de la seva superfície han ajudat a modelar el paisatge amb cinc grans sistemes de valls: Godley, Murchison, Tasman, Hooker i Mueller. La glacera Tasman, la més gran i antiga de Nova Zelanda, és clarament visible des de la carretera principal a l’entrada del parc. El Mount Aspiring National Park s’estén a banda i banda de l’extrem sud dels Alps del Sud, prop de la ciutat de Queenstown. En el seu centre es troba Mount Aspirint (3027 m.) conegut pels maoris com Tititea o pic lluent. És una zona d’inigualable bellesa natural i acull a centenars de rutes de senderisme, rutes d’escalada en roca i rius de pesca a poca distància del llac Wakatipu tocant a Glenorchy.

    Al sud-oest, el Fiordland National Park és una de les grans àrees naturals de l’hemisferi sud. És una zona on les muntanyes nevades, rius de gel, llacs profunds, boscos intactes i praderies cespitoses produir un paisatge d’excepcional bellesa. En les eres glacials es van formar gran quantitat de fiords, El més famós és el Milford Sound. El gel ha tallat illes, sent les més importants les de Secretari i Resolució. Molts llacs voregen el parc, sent els més importants el Te Anau, el Manapouri, el Monowai, l’Hauroko, i el Poteriteri.

    Els parcs nacionals de l’illa del Sud

    Invercargill és la ciutat situada mes al sud de de Nova Zelanda, a l’Illa Sud, sent a més un dels assentaments humans permanents més meridional del món. Es troba al cor de les àmplies extensions de planes de les planes de Southland, a vora del riu Oreti ia uns 30 quilòmetres al nord de Bluff, que és efectivament la població més al sud del país i la porta d’entrada a un dels paisatges més bells de Nova Zelanda com és Rakiura National Park a l’illa Stewart, en maori Rakiura, que es tradueix “La Terra del cel brillant” que, probablement, es refereix tant a l’espectacle durant la nit de l’Aurora Australis, com a les suaus albes i postes de sol. La tercera illa més grand de Nova Zelanda és un indret verge, amb boscos plens d’ocells natius i platges paradisíaques, en el lloc més al sud del país, un dels més propers a l’Antàrtida que l’home hagi arribat mai. Es poden veure foques, pingüins, weka i moltes altres aus, com el kiwi, una espècie poc comú tant a l’illa del Nord com en la del Sud, però que es pot veure amb bastant freqüència en Stewart, especialment a les seves platges.

    NelsonQueenstownL’illa del Sud té moltes ciutats interessants, com Nelson, envoltada per muntanyes per tres costats, i la Tasman Bay per l’altre, on hi ha proves que els maoris van començar a assentar-s’hi fa uns 1100 anys. També Christchurch la ciutat més gran i més anglesa de totes les de Nova Zelanda. I gairebé imprescindibles són Glenorchy i Queenstown, situades a la vora d’un llac transparent i envoltades d’altes muntanyes. Queenstown fa justícia al seu nom, ja que només una ciutat de la reina, podia ser tan atractiva, amb carrers reservats només per a vianants i construccions restaurades del segle passat.

    Moeraki BouldersLlar de la primera Universitat de Nova Zelanda, Dunedin, la segona ciutat més important de l’illa del Sud, és reconeguda actualment com a ciutat de la cultura i l’aprenentatge, on es destaquen les seves importants biblioteques, museus i galeries d’art.

    Al nord de Dunedin, es troben escampades a la platja, les meravelloses Moeraki Boulders, aquestes estranyes i gegants pedres formades fa 65 milions d’anys.

    Nova Zelanda és un país desenvolupat que sempre es posiciona en llocs alts en els llistats internacionals sobre molts temes, incloent la manca de corrupció, el nivell d’educació i la llibertat econòmica. Les seves ciutats constantment se situen entre les de millor qualitat de vida al món. La major part de la població neozelandesa és de ascendència europea, sent els indígenes maoris la minoria més nombrosa. Els asiàtics i els polinesis també són minories significatives, especialment en les zones urbanes.

    Moko maoriLa cultura de Nova Zelanda està conformada per una fusió entre la cultura maori i la provinent dels descendents dels colons britànics, dels quals la majoria era de classe obrera.

    La cultura maori, coneguda com maoritanga, el seu estil de vida i concepció del món constitueixen una part canviant i creixent de la vida de Aotearoa (Nova Zelanda en maori). No obstant això, els maoris han adoptat com a propis molts aspectes de la cultura occidental, i un nombre creixent de neozelandesos comparteixen les riqueses del patrimoni maori.

    Els adorns corporals són una de les característiques de la cultura maorí. El tatuatge o moko és una de les expressions artístiques més importants, a través del qual s’indicava l’estatus, la família o la tribu de la persona que el portava.

    Nova Zelanda posseeix tres idiomes oficials: l’anglès neozelandès, el maori i el llenguatge de signes de Nova Zelanda. El més usat és l’anglès neozelandès. També anomenat newzild, l’anglès neozelandès és semblant al anglès australià en pronunciació, però té petites diferències que tenen a veure amb la influència maorí. L’idioma maorí, una llengua de Polinèsia oriental, està estretament relacionat amb el tahitià i el maori de les Illes Cook. S’han fet molt esforços per frenar la tendència a la seva davallada com la concessió de condició de llengua oficial de 1987, la setmana de l’idioma maorí i un canal de televisió. El lenguatge de signes de Nova Zelanda és considerat un dialecte del llenguatge de senyals britànic, australià i neozelandès. Com qualsevol altre idioma de signes, va ser ideat per i per gent sorda, sense relacions lingüístiques amb qualsevol altra llengua escrita o parlada, i és capaç d’expressar qualsevol cosa que es vulgui dir. Es va convertir en idioma oficial en abril de 2006.

    Katherine MansfieldPoc després de l’arribada dels europeus a Nova Zelanda, la història i llegendes maoríes de transmissió oral, es van completar amb els relats escrits pels primers viatgers, com els del capità James Cook, qui va visitar el país el 1769. Durant els cent primers anys d’assentaments europeus, els textos més importants eren els corresponents a diaris o relats verídics que parlaven de la vida dels pioners, com és el cas de El primer any de l’assentament de Canterbury del novel·lista anglès Samuel Butler.

    Només uns pocs colons van ser capaços de plasmar amb pròpia veu la preocupació general per la tradició cultural britànica de l’època. Entre ells destaquen els novel·listes William Satchell i Jane Mander, i els poetes Rak Mason i Blanche Edith Baughan. Però va ser Katherine Mansfield, coetània a tots ells, qui va guanyar l’atenció dels lectors sobre les peculiaritats de Nova Zelanda. En la seva curta vida, va aconseguir una gran reputació internacional i va escriure la seva obra dins de la tradició literària de Nova Zelanda. Fins a la dècada de 1970, Mansfield, juntament amb l’escriptora de novel·les policíaques Ngai Marsh i la novel·lista Sylvia Ashton-Warner, van destacar d’entre el petit elenc d’escriptors coneguts fora del país.

    L’any 1869 va ser aprovada a Nova Zelanda la llei de biblioteques públiques i el 1874 va ser presentada una petició a l’ajuntament de Wellington per establir una biblioteca pública i gratuïta.

    Però no va ser fins l’any 1890 que va arribar l’impuls definitiu per a la fundació de la Biblioteca Pública de Wellington amb la donació monetària del comerciant local WH Levin. Després de canviar d’ubicació diverses vegades, va establir-se al carrer Victoria amb el nom de Wellington City Libraries. Avui compta amb un important fons i recursos sobrel a cultura maori.
    Veure plànol de Wellington

    Guies

  • Nueva Zelanda. Kirsten Ellis
  • Nueva Zelanda. Charles Rawlings
  • Llibres

  • En el país de la nube blanca. Sarah Lark
  • Diario. Katherine Mansfield
  • Felicitat. Katherine Mansfield
  • La Garden Party i altres contes. Katherine Mansfield
  • Un home casat i altres crueltats. Katherine Mansfiel
  • Una mica infantil. Katherine Mansfield
  • Un niu de tòrtores. Katherine Mansfield
  • Hacia otro verano. Jane Frame
  • Infantil

  • Cuentos y leyendas de los maoríes: un pueblo de Oceanía. C.Merleau-Ponty, C.Mozziconacci
  • Far de Castlepoint, a la regió de Wellington

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    El aviso, de Paul Pen

    Paul Pen. El aviso

    Paul Pen va néixer a Madrid l’any 1979. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, treballa en premsa i televisió. Ha estat redactor de revistes masculines líders en el mercat, i guionista del programa de televisió Supervivientes.

    Escriu ficció des que va llegir Les Bruixes, de Roald Dahl, l’autor que més l’ha marcat juntament amb Stephen King, però no es considerarà escriptor fins que no vegi l’edició de butxaca d’una novel·la seva venent-se en els aeroports.

    El seu relat Una escena matrimonial del tot insòlita va ser seleccionat per formar part de Visions 2007, antologia anual de nous autors que publica l’Associació Espanyola de Fantasia, Ciència Ficció i Terror. També ha publicat Kokomo, relat que va quedar finalista en el III Certamen Internacional de Relats el llumí Màgica. El Aviso és la seva primera novel·la i ja està treballant en la segona.

    Un mateix avís. Tres missatges. Dos arriben per carta. Aquests són els missatges amb els que Paul Pen crea el misteri ambientat a Arenas de la Despernada, a la Serra de Madrid:

    AVÍS 1: No pretenc espantar-te, però seria impossible explicar-ho. Si us plau, no vagis a la botiga de la benzinera d’Arenas. La botiga de l’americà. No vagis el 14 d’agost de 2009. No vull espantar-te, però podria ser la data de la teva mort. No vagis. Ho sento, havia de avisar.

    AVÍS 2: Algú vol advertir que alguna cosa dolent passarà a l’agost de 2009. No recordo el dia. No sé més. Explica això a un adult o als teus pares. No puc fer més. No puc jugar-me-la …

    AVÍS 3
    : ¿Leo? Ets Leo? Escolta, Leo, sé que ja t’han avisat del que pot passar-te el 14 d’agost. No vagis a la botiga. Vaig a intentar que no passi res. Però tu no has d’anar…

    Leo és un nen aparentment com tots els altres. Encara no ha complert nou anys, però, a diferència dels seus companys, mai vol anar a la botiga de l’americà. El lloc que cada tarda es converteix en terra promesa de sucre i diversió per als alumnes de l’escola. L’Open. En realitat la botiga es deia d’una altra manera, però la paraula escrita en neó que brillava a la nit en morat i groc sobre la porta havia acabat per convertir-se en el seu veritable nom. Alguns deien que el senyor Palmer, l’amo, s’havia portat el cartell amb ell des de Estats Units.

    Leo no volia anar a l’Open perquè tenia por que li peguessin un tret. Li havien avisat que així seria. Un tir com el que li van donar a Davo. Aquí mateix, a l’Open, un divendres de maig uns anys abans, el 2000, sense temps tan sols a donar-se compte. S’acosta la data i Leo es mor de por. Però els seus pares no li creuen. Creuen que aquesta nota l’ha escrit ell mateix, per cridar l’atenció. Així que aquest dia, el seu pare l’obliga a entrar on l’americà tot i que el senyor Palmer ja s’ha jubilat…

    Escrita d’una manera ràpida i efectiva, ens trobem amb moltes referències visuals que permet imaginar a la perfecció el marc en què es desenvolupa la història. D’altra banda, els personatges són propers i et permeten empatitzar amb ells es del primer moment.

    Llibres

  • El aviso
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Javier Reverte

    Javier Reverte camí de l’Àrtic

    Periodista i escriptor, Javier Martínez Reverte ha viatjat pels cinc continents, en un intens treball que el va connectar amb la crònica d’esdeveniments polítics i bèl·lics però que també li va permetre la recopilació del valuós material i el descobriment de paisatges i gents diferents per la seva obra.

    Riu CongoUn viatge d’una durada de molts anys, coneixent gent i paisatges i plasmant totes les seves experiències tant en llibres i novel·les com en literatura de viatges, amb la fascinant visió del continent negre. Per a Javier Reverte el viatjar és fugir de la monotonia i conèixer gent i paisatges. La fascinació del viatge li ve des de petit, quan les novel·les i pel·lícules d’aventures li van captivar per sempre amb aquestes terres d’homes, de colors i de sabors. El lector, al costat de Reverte se sent navegar per falues ​​omanites a l’Índic o remuntant el riu Congo en una temible nit en què els militars aguaiten.

    El Congo és el riu més gros de ponent de l’Àfrica Central. Amb una llargada de 4.380 km és el segon riu més llarg de l’Àfrica just per darrera del Nil a Egipte. El seu recorregut té lloc, en la seva major part, dins del territori de la República Democràtica del Congo, on llevat del tram final, on forma frontera entre aquest estat i la República del Congo i, als darrers 50 km, amb Angola.

    El riu Congo travessa en dues ocasions l’equador i és fàcilment navegable en seccions de gran distància, en particular entre Kisangani i el llac Malebo. En aquest llac que suposa un eixamplament del riu, es troben les capitals Kinshasa i Brazzaville. Una mica més a l’oest de Kinshasa el corrent s’estreny i cau per una cadena de cataractes creades per una sèrie de canons profunds, conegudes com les cataractes Livingstone.

    Llac Malebo

    Viatger incansable, Reverte ha obtingut un gran èxit de vendes amb els seus llibres de viatges, i, en particular, amb la seva Trilogia d’Àfrica , formada per El sueño de África, Vagabundo en África i Los caminos perdidos de África, en la qual combina els seus experiències directes amb referències històriques sobre les terres que visita, explicant a través del passat la situació del present.

    També ens ha deixat altres obres de notable èxit, com la Trilogía de Centroamérica, tres històries que transcorren a Nicaragua, Guatemala i Hondures; els llibre de viatges amb el títol El corazón de Ulises que està ambientat a Grècia, Turquia i Egipte; o El rio de la desolación, sobre un viatge pel Amazones que va estar a punt de costar-li la vida a causa de la malària, i també els poemaris Metrópoli i El volcà ferit, i assajos històrics centrats en la figura de Pere Páez, missioner jesuïta a Etiòpia durant el segle XVII.

    Antiga GuatemalaGuatemala és una de les destinacions turístiques preferides pels motxillers, amb una gran varietat de paisatges, que van diversificant a mesura que s’avança en el viatge. Una de les regions més populars és Rio Dulce, que es troba situat a la costa oriental del país. Un altre racó és Platja Blanca, d’esplèndides sorres blanques i aigües color turquesa. Moltes platges com aquesta encara tenen una única via d’accés ja que la jungla costanera és molt espessa. Un altre dels llocs per visitar és Antiga, una ciutat situada a les muntanyes centrals de Guatemala, envoltada pels volcans Aigua, Foc i Acatenango.

    Honduras està banyada en el nord pel mar Carib i la del sud per l’oceà Pacífic. En el Golf de Fonseca, al sud-oest, hi ha moltes illes amb volcans. Els grans valls fèrtils de les terres baixes situades al costat del mar Carib es dediquen majoritàriament al cultiu de plàtans. La major part de la població es concentra en la meitat occidental del país. També està bastant poblada la zona al voltant de Puerto Cortés, que s’estén des del llac Yojoa cap al nord fins arribar al mar Carib.

    Managua

    Per la seva banda, Nicaragua té dos grans llacs : el Llac de Managua o Llac Cocibolca. La zona del Pacífic del país es caracteritza per ser la regió volcànica i lacustre del país. La zona de l’Atlàntic del país és una gran extensió coberta de grans boscos, presentant-se grans rius que corren per les seves terres. Entre els principals rius trobem: Coco, Wawa, Kukalaya, Prinzapolka, Bambana, Gran de Matagalpa, Kurinwás o Amagat.

    Capvespre a AlaskaA l’any 2006 apareix la seva obra La aventura de viajar. Historias de viajes extraordinarios, on narra la seva vida com a viatger, des de les excursions infantils, passant per les cròniques de guerra que el van portar per tot el món. A l’any 2009 publica a El rio de la luz el seu viatge per Alaska i Canadà, seguint el camí de la febre de l’or i les peripècies d’autors com Jack London.

    El Parc nacional de Denali és una de les zones verges més importants del continent. En ell poden trobar tot tipus d’exemplars de la flora i fauna com el moltó d’Alaska, el caribú, l’ant, l’ós grizzly o el llop.

    El clima presenta diferents tipus, segons la regió. La costa occidental posseeix un clima oceànic, mentre que la resta de l’estat presenta un clima continental i àrtic. En Juneau, la capital, i en la meitat sud-est el clima és oceànic, mentre que és àrtic en la meitat nord. En general, aquesta zona és la més humida i càlida, alhora, d’Alaska amb suaus temperatures a l’hivern i alts nivells de precipitació al llarg de l’any.

    Les muntanyes del Pacífic ocupen tota la costa meridional, mentre que a la regió interior s’estén el riu Yukon amb els seus afluents en unes vastes altiplans. La zona àrtica septentrional, per la seva banda, està ocupada per la cadena muntanyosa de Brooks.

    Brooks

    La seva darrera obra publicada fins ara porta el títol de En mares salvajes (2011). Un viatge a l’Àrtic, i en ella descriu el seu viatge a través del Pas del Nord-oest, la ruta marítima del nord canadenc que uneix el oceà Atlàntic amb el Pacífic a través d’aigües àrtiques .

    La definició de la seva obra es apareix constantment en els seus llibres de viatges que es caracteritzen per aproximar al lector amb naturalitat i tendresa als paisatges, rostres i històries que el Reverte viatger troba en el camí, barrejant-los amb acurades notes històriques, que persegueixen posar el lector en el context adequat, i amb puntuals reflexions filosòfiques i polítiques que no ens deixen indiferents.

    Llibres

  • La aventura de viajar: historias de viajes extraordinarios
  • Trilogia de Centroamérica
  • Barrio cero
  • Los caminos perdidos de África
  • Corazón de Ulises: un viaje griego
  • En mares salvajes: un viaje al Ártico
  • El médico de Ifni
  • La noche detenida
  • El ojo sentimental
  • El río de la desolación
  • El rio de la luz: un viaje por Alaska y Canadá
  • El sueño de África: la busqueda de los mitos blancos del continente negro
  • Vagabundo en África
  • Juneau

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    35 de Taxi Driver

    Robert De NiroRobert de Niro va tenir que estar durant quatre setmanes fent de taxista nocturn per ficar-se en el paper de Travis. En aquella època, el director del projecte Martin Scorsese i l’oscaritzat per The Goodfather 2, no eren gaire amics però tot i això va renunciar a un projecte de més envergadura per ficar-se en la pell del protagonista que li proposava el director: Travis Bickle.

    La història d’un tipus solitari que dona voltes per Nova York armat amb una pistola va ser ràpidament ben rebut per De Niro. No va dubtar gens un cop llegit el guió de Paul Schrader a acceptar un baix sou ja que l’actor sempre havia pensat molts cops a escriure una pel·lícula on el protagonista fos un conductor de taxi, cap proposta va ser tan fàcil d’acceptar. Un altre repte abans de començar a rodar Taxi Driver va ser visitar amb freqüència el zoològic per estudiar el comportament dels llops i apropar-se d’aquesta forma al perfil del personatge.

    Taxi DriverFrancis Ford Coppola ja tenia el seu espai en la indústria gràcies a la repercussió de les primeres parts de El padrí i estava a punt d’iniciar l’aventura d’Apocalypse now, obra mestre que li va costar bona part de la seva fortuna. Per la seva part, Schrader va viure un calvari per finalitzar el guió. Nits sense dormir amb substàncies molt diverses no van poder amb la virulència inusual en que va plasmar l’argument el seu director, i amb un Robert de Niro que va abordar el seu personatge com si fos el darrer de la seva carrera.

    No podríem acabar sense fer referència a dues actrius que van començar la seva carrera aquí. Es tracta de una aleshores incipient Jodie Foster, que amb 12 anys i mig va ser seleccionada per al paper d’Iris, una prostituta adolescent. Per la seva banda, podem gaudir també de l’aparició de Cybill Shepherd, que es va donar a conèixer a Taxi Driver per finalment arribar a l’èxit amb la sèrie Luz de Luna. També, per finalitzar, cal destacar la presència de Hervey Keitel. Benvinguts a Taxi Driver.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Buenos Aires

    Puerto Madero

    En el centre de Buenos Aires es concentra la majoria de les seus bancàries, hotels internacionals, i tota varietat de propostes comercials, culturals, i d’entreteniment. Un dels seus atractius és el famós carrer Florida, una travessia vianants que aglutina en tota la seva extensió una infinitat de locals i múltiples galeries. Aquí es troba la Gran Via, una plaça històrica i de les més belles de Buenos Aires, i que va ser marc de les invasions angleses el 1806 i 1807.

    ObeliscLa Avinguda 9 de Julio fa un recorregut de banda a banda de la ciutat, i és també l’avinguda més ampla del món amb 140 mts d’extrem a extrem. En la seva intersecció amb Avinguda Corrientes es troba l’Obelisc, el qual rememora les dues fundacions de Buenos Aires el 1536 i 1580.

    En aquesta avinguda 9 de Julio s’ubica també el prestigiós Teatre Colón de Buenos Aires, orgull nacional, fastuós i d’una acústica insuperable, segons els crítics, el millor teatre líric del món i un dels tres teatres simfònics més importants.

    Un altre punt d’interès per al turisme és la coneguda Avinguda Santa Fe, caracteritzada pels seus atractius comerços de roba, calçats, importants galeries, cafès i bars, des de l’Arenal fins al Jardí Botànic. En aquest indret ens trobarem amb Galerias Pacífico, és tracte d’un dels tants atractius existents, un dels shoppings més sumptuosos d’Amèrica, amb gegantins frescos de Spilimbergo “El domini de les forces naturals”; Urruchúa, La fraternitat; Colmeiro, La parella humana; Castagnino, “La vida domèstica” i Berni amb L’amor.

    Puerto Madero.

    La seva creació va tenir com a objectiu recuperar l’antiga zona portuària, abandonada per molts anys, i integrar-la a la ciutat com una prolongació del seu centre. Es van obrir carrers i es van reciclar els vells caserons grans de maó.

    Té un atractiu encant que li imposen la seva espaiosa rambla, les escalinates del riu, la pèrgola i l’espigó amb els seus diferents establiments i monuments, que són visitats contínuament per un nombre important de persones, especialment els caps de setmana.

    L’oferta gastronòmica és molt variada. Es troben locals especialitzats en graella, pastes, marisc i alta cuina, aptes per a bons gourmets. A més compta amb locals de fast food. Un altre dels atractius que presenta aquesta zona és la reserva ecològica, que es pot visitar tant de dia com de nit, en passeigs organitzats sota la llum de la lluna.

    En aquesta reserva es va establir una abundant flora i fauna en les seves llacunes, pastures, boscos petits i a la costa riberenca, que li atorguen a la ciutat un peculiar ambient natural per gaudir, a escassos metres de la gran metròpoli.

    Recoleta.

    RecoletaLa Recoleta és des de fa diverses dècades el barri més prestigiós de la capital. Es distingeix tant per les seves edificacions antigues que es presenten com un resum de l’arquitectura Europea del segle passat, com per la seva intensa vida que li donen els veïns i els turistes que passegen per les seves travesies plenes de glamour.

    Va ser concebuda a principis del segle XVIII, com un espai per la retirada i oració de frares, monjos i religiosos franciscans. Funcionava el llavors Convento de los Padres Recoletos.

    L’espai més caracteritzat de Recoleta, és res més ni res menys que el seu cementiri, famós per la majestuositat dels seus mausoleus, el seu encant particular i la prosàpia dels que allà descansen.

    Palermo

    Jardí japonés a PalermoÉs el barri de major extensió a la Ciutat de Buenos Aires. I sens dubte amb el major nombre d’espais verds, en parcs, boscos, i places. Antigament ,fins del segle XVI, va ser un vast camp de fruiters i vinyes, propietat de Juan Dominguez Palermo. A ell deu el seu nom.

    Aquest barri es divideix en Palermo Chico, Palermo Viejo i amb àrees recreades que la subdivideixen en les joves Palermo Hollywood, Las Cañitas, i Palermo Soho. Aquestes últimes es caracteritzen per oferir diferents alternatives gastronòmiques, (Palermo Hollywood) cuina internacional, pubs temàtics, bars, cafès literaris, i tota l’avantguarda en termes de disseny i moda (Palermo Soho). És la meca del disseny jove i alternatiu a Buenos Aires.

    Plaza de Mayo

    Plaza de Mayo.

    Aquesta plaça ha estat escenari dels esdeveniments històrics més rellevants. Presidents i els seus discursos (Al balcó de Casa Rosada), revolucions, reclams obrers, protestes socials, revoltes, caigudes, l’anunci de guerra amb Anglaterra, Eva Perón, i una llista interminable d’esdeveniments decisius pel país. En aquesta plaça es concentren la Casa Rosada, seu presidencial del govern des de l’any 1862; el Cabildo de Buenos Aires; i la catedral de la ciutat d’estil neoclàssic.

    Belgrano

    Belgrano és un altre dels barris considerats tradicionals de la ciutat, amb un important sector residencial i comercial. També agraciat pels seus paisatges, parcs i rodolons, Belgrano és una excel·lent alternativa de passeig a 10 minuts del microcentre.

    Estació de Belgrano

    San Telmo

    El barri de San Telmo ha estat testimoni de fets transcendents per a la història de la ciutat. Va ser a mitjan segle XIX lloc de residència de la classe més benestant de Buenos Aires. Cap a finals del mateix segle arran d’una penosa epidèmia de febre groga seus habitants emigren cap a la regió nord de la ciutat, avui Barri Nord i Recoleta.

    En els anys setanta s’inicia la restauració de part del barri, rica en estil arquitectònic, generant tota una moguda molt especial entorn de l’art, la bohèmia i els antiquaris. Avui és el més important referent del mercat d’antiguitats.

    Tigre

    TigreEn el seu extrem nord es troba el Delta del Paraná, Delta del Tigre, o simplement Tigre, gegantí conglomerat d’illes, reserva natural de la forestals i fauna autòctona.

    L’escenari és únic, ple de matisos; rius, canals, arbres frondosos, fruiters, cases pintoresques amb els seus molls, embarcacions, i la vida sana com a principi vertebrador.

    És un dels icones de Sant Isidre. En el recorregut des de la capital cap Tigre, s’ubiquen els principals districtes del Gran Buenos Aires, San Fernando, San Isidro, i Vicente López. A la zona de Tigre trobarem la Catedral de San Isidro, un temple neogòtic construït el 1898.

    La biblioteca pública Ricardo Güiraldes, ubicada al límit entre els barris de Recoleta i Retiro, ocupa un antic edifici que va pertànyer a la família Helguera per passar a ser patrimoni de la Ciutat de Buenos Aires. Compta amb gran quantitat de vitralls, xemeneies de pedra, un pati andalús i un gran jardí, convertit actualment en pati de lectura i amfiteatre.

    Ofereix el servei gratuït de lectura en sala, préstec de llibres, Internet, WI FI, servei de referència i lectura de diaris i revistes. És seu de la Direcció General del Llibre i Promoció de la Lectura, a càrrec de la xarxa de 29 biblioteques públiques de la Ciutat de Buenos Aires.
    Veure plànol de Buenos Aires

    Llibres

  • Buenos Aires
  • Cosmópolis: Borges y Buenos Aires
  • Buenos Aires: mirar, admirar, escoltar
  • Buenos Aires 1880-1930: la capital de un imperio imaginario
  • El compadrito
  • Buenos Aires: la reina del teatro
  • Guapa, rica, culta i argentina
  • Malos tiempos en Buenos Aires
  • Avinguda 9 de julio

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Federico García Lorca

    Federico García LorcaAvui es compleixen setanta-cinc anys de la mort de Federico García Lorca, però la figura, l’obra i el llegat d’aquest poeta universal continuen avui més vius que mai, igual que el misteri sobre el parador dels seus restes.

    Federico García Lorca havia nascut el 5 de juny de 1898 a Fuentevaqueros, un petit poble de la vega granadina en una família sense problemes de diners. El seu pare era un ric pagès, propietari de moltes terres. Des de petit es va decantar per la música, però la seva mare, que era mestra, i la seva estada a la Residencia de Estudiantes a Madrid van fer que la literatura, especialment la poesia i el teatre, arribessin a formar part de la seva vida.

    Amic de molts intel·lectuals de l’època, com Dalí, Manuel de Falla i Fernando de los Ríos, va anar cercant suports per millorar com a poeta i aconseguir la maduresa, literàriament parlant.

    L’estiu de 1936 l’ambient a Madrid es tornava molt violent. Espanya estava abocada a la Guerra Civil. La nit del 13 de juliol, després d’haver llegit, davant un selecte grup d’amics, el flamant manuscrit de La casa de Bernarda Alba, Lorca va prendre un tren cap a Granada i es va refugiar a la casa d’estiu de la família, la Huerta de San Vicente.

    Final de La casa de Bernarda Alba en el manuscrit autògraf de Lorca

    En arribar va sentir la tensió, ja que es coneixia gairebé tothom i la situació era molt propícia per encarnar els odis, les rancúnies i els ànims de venjança. Si el que volia era escapolir dels tumults de Madrid, la seva elecció va ser un desencert: una setmana després, els militars colpistes es van apoderar de Granada, convertint-la en Comandància Militar a les ordres del general Queipo de Llano, qui va implantar el terror com a mètode oficial.

    Federico García Lorca no es va sentir realment amenaçat fins al 9 d’agost, quan una patrulla va irrompre a la Huerta de San Vicente a la recerca dels germans del propietari, Gabriel Perea Ruiz. Insultat, colpejat, humiliat, va témer per la seva vida i va demanar ajuda al seu amic Luis Rosales, un poeta ben situat pel seu suport a la Falange. L’amic li va proposar passar a la zona republicana, però per això calia creuar les línies enemigues i García Lorca no va voler arriscar-se, preferint emparar-se a la casa dels Rosales, on va passar els últims dies de la seva vida.

    Allà li va arribar la notícia, el 16 d’agost, de l’execució del seu cunyat José Fernández-Montesinos, alcalde socialista de la ciutat; aquest mateix dia, a la tarda, una patrulla es va presentar a la casa dels Rosales amb una ordre de detenció en contra seva.

    Sota d’aquesta olivera va ser assassinat García LorcaUn mestre d’escola, Dióscoro Galindo González, i dos joves anarquistes, Joaquín Arcollas Cabezas i Francisco Galadí Melgar, van ser els seus companys de cel·la durant un parell de dies en una dependència del Govern Civil. El 18 d’agost va ser conduït a La Colònia, presó improvisada als afores de Viznar i a la matinada del 19 els van afusellar sota uns oliverars.

    La història de Lorca és sorprenent, ja que encara avui se segueixen desconeixent les causes de la seva mort. Es creu que es va deure a la seva homosexualitat. Altres diuen que va ser una venjança a causa de les picabaralles de les famílies de la Vega. Fins i tot van poder estar implicats en la seva mort familiars llunyans que, després de la publicació de La casa de Bernarda Alba, van veure en l’obra la gota que va fer vessar el got en les disputes pel repartiment de terres. Però la veritat és que el poeta va ser un dels més de cinc mil granadins executats durant la guerra.

    “Jo mai seré polític. Jo sóc revolucionari perquè no hi ha veritable poeta que no sigui revolucionari”, així va definir-se García Lorca. Potser aquesta raó sigui l’origen de la desraó de la seva mort.

    Llibres

  • Amor
  • Andalucía : lo sagrado, lo bello, lo comunitario
  • Bodas de sangre
  • La casa de Bernarda Alba
  • Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores
  • Mariana Pineda
  • Poesía inédita de juventud
  • Poeta en Nueva York
  • Yerma
  • La zapatera prodigiosa
  • DVD

  • Bodas de sangre
  • Cds
    Primer romancero gitano; Llanto por Ignacio Sánchez Mejías

    Contes

  • Federico García Lorca para niños
  • Santiago
  • 4 poemas de Lorca y un viaje a Nueva York

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Retrato póstumo, d’Alexandra Marínina

    Retrato póstumo. Alexandra MarininaAlexandra Marínina (pseundònim de Marina Anatolyevna Alekseyeva), néixer el 16 de juny 1957 a Lviv, Ucraïna, a una família d’advocats. Va viure a Leningrad fins a 1971 i actualment viu a Moscou. Va rebre una llicenciatura en Dret per la Universitat Estatal de Moscou el 1979.

    De 1979 a 1998 va treballar en les unitats d’investigació i educació del Ministeri de l’Interior de Rússia (MVD). Va estudiar la personalitat dels delinqüents amb anomalies de la mentalitat i els criminals que han comès delictes violents repetits, obtenint un doctorat (Kandidat de Llicenciat en Dret) el 1986.

    Marínina va renunciar al seu sistema de militsiya (un terme semi-formal per al conjunt de les organitzacions de MVD) el febrer de 1998 per convertir-se en una escriptora a temps complet. Abans de la seva dimissió, tenia el rang de tinent coronel de militsiya.

    Autora de més de trenta novel·les, i amb més de 20 milions d’exemplars venuts en tot el món, Marínina, guardonada en repetides ocasions dins i fora del seu país, és sens dubte l’autora russa contemporània que gaudeix de major popularitat a tot el món.

    La protagonista de totes les seves novel·les és la comandant de policia de Moscou Anastasia Kaménskaya. Mandrosa, freda, de físic corrent, poc hàbil amb les armes, intel ligent i una mica xacrosa, resulta un personatge fascinant pel qual el lector sent una instantània simpatia.

    Alina Vaznis és una actriu que fins fa un any protagonitzava pel·lícules de petit pressupost. Després de molt esforç i vicissituds havia aconseguit, per fi, el reconeixement internacional. I, sobtadament, algú ha acabat amb la seva vida.

    Anastasia Pavlovna Kaménskaya, Nastia, és comandant de policia a Moscou. Treballava com a analista a la Direcció General de l’Interior del Ministeri de l’Interior de Rússia en Petrovka, 38, fins que el seu cap Viktor Alexéyevich Gordéyev, “el bunyol”, va decidir que passés a l’acció.


    Kaménskaya
    , es veurà embolicada en la investigació d’aquest estrany cas, i encara que al principi sembla que ningú podria tenir motius per acabar amb Alina, a poc a poc va descobrint que l’actriu tenia més enemics dels que podia pensar: familiars, companys de repartiment, l’esposa del propietari de la productora de les pel·lícules de la víctima, un talentós director de cinema la carrera del qual havia caigut en picat fins a conèixer a Alina i iniciar una relació amb ella, i fins i tot un estrany admirador secret podrien ser els assassins.

    Anastasia, amb l’única ajuda de Yuri Korotkov, el seu cap, i Iván Zatochny, un antic policia que ara treballa com a cap de seguretat de la productora, haurà d’unir les peces d’aquest immens trencaclosques en què res és el que sembla.

    Llibres

  • Los crímenes del balneario
  • Morir por morir
  • Muerte y un poco de amor
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pierre Loti, l’escriptor impressionista

    Pierre Loti, pintat per Henri RousseauPierre Loti, nascut sota el nom de Julien Viaud a Rochefort el 1850, va ser oficial de marina, gran viatger i novel·lista. La seva professió li va permetre viatjar per tot el món, circumstància que marca la seva obra, ambientada en llocs exòtics.

    En el seu millor moment Pierre Loti va ser sens dubte el millor escriptor descriptiu del dia a dia. En l’exactitud delicada amb la que reprodueix les formes no familiars, colors, sons i perfums, no tenia rival. Els seus majors èxits van ser obtinguts en la mena de confessió, a mig camí entre la realitat i la ficció, que va assajar en els seus primers llibres. Malgrat les seves limitacions Pierre Loti es manté, en el mecanisme de l’estil i la cadència, com un dels escriptors francesos més originals i més perfecte de la segona meitat del segle XIX.

    Pierre Loti, oficial de la Marina FrancesaL’octubre de 1867, Pierre Loti va entrar a l’Escola Naval de Brest, i un cop embarcat va descobrir Alger i Amèrica del Sud. A finals de 1871, va arribar a Tahití on va escriure El matrimoni de Loti. A Tahití, la reina Pomaré, impressionada per les seves dots com oficial de la marina, li va donar el sobrenom Loti, nom d’una flor tropical, que ell adoptaria com a pseudònim a partir 1876.

    El 1877 va ser enviat a Istanbul com a instructor de la Marina Turca, quedant fascinat per Turquia on va conèixer a Hatice, bella i taciturna odalisca d’ulls verds amb qui va viure una gran passió. Hatice era una jove
    Hatice circasiana que pertanyia a l’harem d’un dignatari turc. Van viure una gran història d’amor: abans de la partida de Loti, Hatice havia fet amb les seves joies un anell que va oferir al seu amant. Més tard, quan Loti va tornar a Constantinoble, va recercar desesperadament a la seva estimada, però va descobrir que ella havia mort de pena. Per a ella va escriure el 1879 Aziyade, una de les històries d’amor més belles mai escrites, i també Fantôme d’Orient, escrit el 1892. Alguns crítics fan referència a la possible homosexualitat de Pierre Loti i diuen que Hatice era realment un home jove.

    En tot cas, Pierre Loti buscava a través de les dones exòtiques una certa puresa primitiva capaç de regenerar el món occidental.

    Gravat de Senegal al segle XIXEl 1881, va ser ascendit a tinent de vaixell i va publicar la seva primera novel·la signada com a Pierre Loti Le Roman d’un spahi, on registra les aventures de la malenconia d’un soldat senegalès. El 1883 va participar a la campanya de Tonkin i va escriure fil per randa la història de la presa d’Hué Trois Journées de guerre en Annam, que va aparèixer a les columnes de Le Figaro, i li comportà les crítiques del govern que li retreien que denunciés la ferocitat i la crueltat dels soldats francesos.

    Pierre Loti arriba el 1885 a Nagasaki, on es casarà amb una japonesa de 18 anys Okané-San, batejada com Kikou-San (Madame Chrysanthème). Aquest matrimoni només dura la seva estada a Nagasaki i el 21 d’octubre de 1886 es casa amb Blanche Franc de Ferrière, d’una notable família bordelesa amb qui tindrà el seu fill legítim Samuel Loti-Viaud. Aquest mateix any, Loti publica el seu gran èxit Pêcheur d’Islande sobre la vida entre els pescadors bretons, en el qual Loti adapta algunes de les tècniques impressionistes de pintors contemporanis, sobretot de Monet, a la prosa, i es converteix en un clàssic de la literatura francesa.

    Casa de Pierre Loti a HendaiaL’any 1894 coneix a Crucita Gainza, una jove d’origen basc. Lloga una casa a Hendaia que es dirà Bakhar-Etchea (la casa solitària), que Crucita no hi habitarà mai, ja que l’escriptor la instal·la a Rochefort on donarà a llum quatre infants, que constituirà la “família basca”.

    L’any 1899 compra la casa dels seus avantpassats a l’illa de Oléron, on Pierre Loti va passar la seva primera joventut, i diferents moments de la seva vida. L’anomena “la casa de les àvies”, i al seu jardí serà enterrat 25 anys després.

    Temple de Confuci a PequinEl 1899 i 1900 Loti va visitar l’Índia britànica, per tal de descriure el que va veure, el resultat va aparèixer el 1903 en L’Inde (sans les Anglais).

    Durant la tardor de 1900 va anar a Xina formant part de l’expedició internacional enviada per combatre la Boxer Rebellion. L’escriptor va descriure el que va veure després del setge de Beijing el Les derniers Jours de Pekin (1902).

    Cafè Pierre Loti a IstanbulDesprés es trasllada durant vint mesos a Istanbul per preparar Vers Ispahan (1904). El 1910, s’hi instal·la novament, lluitant contra el desmantellament de l’Imperi Otomà cobejat per les potències occidentals i publica La Turquie agonisante, que malgrat els seus punts de vista orientalista, va rebre una recepció crítica positiva per part dels intel·lectuals turcs. Al turó d’Eyup, a les rodalies de la ciutat, encara es pot visitar el cafè dedicat al novel·lista, on hi anava per inspirar-se, amb una extensa terrassa sota els arbres des d’on es contemplen les millors vistes de la Banya d’Or.

    El 1921 va sofrir una hemiplegia i va morir a Hendaya el 10 juny de 1923. Després d’un funeral d’Estat, va ser enterrat al jardí de la “casa de les àvies” a Saint-Pierre d’Oléron.

    Avui es conserva encara la seva casa natal de Rochefort on l’escriptor donava festes memorables. Va transformar l’estructura en un lloc teatral al qual van ser convidats alguns grans noms de la seva època. Allà poden trobar-se, uns al costat d’altres, els estils gòtic, renaixentista, oriental i de l’Extrem Orient. Actualment, la Maison de Pierre Loti és un museu obert als visitants. Màgica i exòtica, es pot trobar l’atmosfera d’escriptor de viatges apassionats.

    Llibres

  • Novela de un spahi; Pescador de Islandia; Ramuncho; Aziyadé
  • Peregrino de Angkor ; seguido de fragmentos del Diario íntimo (1901)
  • La India : sin los ingleses ; seguido de fragmentos del Diario íntimo (1900)
  • Los últimos días de Pekín
  • Panoràmica d’Istanbul


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris