Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per juliol, 2011

Costa Rica, l’espectacle de la naturalesa

Parc Nacional Arenal

Parlar de Costa Rica és trobar-se amb espectaculars paisatges de naturalesa diversa, on els boscos, rius, volcans i platges constitueixen diferents entorns que són el refugi d’una original i variada fauna. És un petit país, de només 51 mil quilòmetres quadrats d’extensió però que ocupa un lloc privilegiat al cor d’Amèrica Central, amb platges banyades per dos oceans, Atlàntic i Pacífic. Un 18% del territori està constituït per Reserves Biològiques i Parcs Nacionals.

Ola esquerra a GolfitoLa zona del Carib destaca per la seva varietat d’ecosistemes aquàtics i les seves platges de sorra negra i blanca, ideals per a la pràctica d’activitats enfocades a la natura i el mar, com la pesca esportiva i el busseig en aigües clares, i també per gaudir del sol i les caminades a la vora del mar. La costa del Pacífic concentra grans centres turístics i les seves platges són preferides per a la pràctica del surf. En el sector de Golfito, es forma la famosa “onada esquerra”.

La divisió territorial de Costa Rica inclou 7 províncies: Sant Josep, Alajuela, Cartago, Heredia, Guanacaste, Puntarenas i Limón, que inclouen extensos boscos plujosos, volcans, rius que es passegen per les muntanyes, platges i molts recursos naturals protegits per la important organització dels parc nacionals i reserves forestals.

Mapa de Costa Rica amb els punts d’interès

Situada a la Meseta Central, San Jose és la província més poblada del país. S’estén cap al nord-est, travessant les impressionants muntanyes de la Serralada Central, que inclouen reserves forestals i terres fèrtils on abunden les plantacions de cafè. El Parc Nacional Braulio Carrillo és el més proper, un bosc tropical plujós, ple de nombrosos rius i cascades, llar per centenars d’espècies de plantes i animals.

La capital de Costa Rica, San José, es troba emplaçada a la Vall Central. Fundada a la primera meitat del segle XVIII, és una ciutat plena de llocs d’interès, així com de rostres i colors que reflecteixen la història d’un poble. La seva arquitectura és diversa, com ho és la gent que transita pels seus carrers. Al sector nord es poden trobar les mostres més refinades de l’urbanisme de principis del segle passat. Hi ha una gran quantitat de cases i edificacions d’inspiració europea, però construïdes amb un profund sentit de l’estil costarricense.

Teatre Nacional a San José Parc Nacional Braulio Carrillo

Heredia és la província més petita de Costa Rica, un poble apreciat per la seva tradició colonial i arquitectura d’abans. La ciutat d’Heredia, més coneguda com la Ciutat de les Flors, es va fundar el 1706. A Heredia hi ha encara una gran quantitat de cafetars. Resulta fàcil delectar-se amb el captivador procés de la collita, assecat i torrat del cafè.

Entre les meravelles naturals de la província de Heredia, es troba el volcà Barva, un formidable colós que s’aixeca a 2906 metres sobre el nivell del mar. La vegetació al voltant d’aquest gegant adormit és meravellosa, un lloc ideal per a l’observació d’aus, especialment per a aquells que somien amb el sumptuós quetzal.

Les zones muntanyoses de Heredia, just abans de creuar la Serralada Central, es caracteritzen per les seves grans extensions de boscos i clima agradable. Moltes persones trien aquests llocs verds i frescos per establir-se i viure allunyats de l’enrenou que impera a la ciutat.

Quetzal a la zona del volcà Barva Llacuna del volcà Barva

Guanacaste és una terra privilegiada. Té una barreja de bosc sec i plujós, càlides platges, vastes planes i una impressionant serralada volcànica, un món natural disposat a ser explorat. És la regió més seca de Costa Rica, especialment en les seves zones costaneres. Platja Panamà, al nord de la província, és un lloc plàcid de sorra blanca i aigües tranquil·les. Platja del Coco figura entre els llocs més populars per la seva vida nocturna i Platja Flamingo, és un lloc ideal per gaudir d’un ambient serè. Les platges Ocotal i Bella, són de les més populars de la costa guanacasteca. Tamarindo ofereix una barreja de platges de sorra blanca i manglars; d’aus marines i iguanes, que la converteixen en un lloc paradisíac i perfecte per als que volen viure en harmonia amb la natura. Platja Gran es troba una mica més al sud, i juntament amb el Parc Nacional Les Baulas, és el santuari per a milers de tortugues baules que arriben a fresar a aquestes costes cada any.

El Parc Nacional Santa Rosa es troba al nord de la província, aquesta és una joia del bosc tropical sec que posseeix un inventari biològic extraordinari. Enclavats a la Serralada de Guanacaste, hi ha els volcans Tenorio, Miravalles i el Rincón de la Vieja, aquest últim envoltat pel parc nacional del mateix nom.

Platja a la costa de Guanajaste Tortuga al Parc Nacional Las Baulas

Coneguda com “la Perla del Pacífic”, Puntarenas és la província més gran de Costa Rica, amb una àrea de 11.276 Km2, que ofereix una variació de platges, parcs nacionals i reserves naturals amb una importància ecològica extraordinària, ja que és una zona de transició entre les terres tropicals seques de Guanacaste i els verds boscos del Pacífic Central.

Playa Hermosa
ofereix als surfistes un dels millors trencaments del món. No obstant això és important esmentar que els corrents són molt forts i no són les aigües ideals per nedar. En canvi, Jaco i Esterillos ofereixen onades perquè surfistes principiants i experimentats les gaudeixin.

El Parc Nacional Carara constitueix una de les millors vitrines del patrimoni natural de Puntarenas. Aquesta reserva comprèn una extensió de 11.600 acres de boscos i manglars. La paraula “Carara” es deriva d’un terme indígena, que vol dir riu ple de cocodrils. El Parc Nacional Manuel Antonio, amb les seves impressionants platges de sorra blanca, les aigües blaves del Pacífic i centenars d’hectàrees de bosc plujós, és un dels més petits de Costa Rica, però també un dels més visitats. Manuel Antonio és un dels pocs llocs a Costa Rica on encara habita el mico tití. Dins el parc també es troben més de 100 espècies de mamífers i igual nombre de tipus d’aus. A Puntarenas també destaca el Parc Nacional Corcovado, que constitueix un hàbitat important d’espècies endèmiques com el gripau daurat.

Platja a Puntarenas Lloro al Parc Nacional de Carara

Cartago és la regió més important de Costa Rica en matèria d’art colonial. Potser, el millor exemple és el temple de Orosi. La ciutat de Cartago, que data de 1743, és una joia històrica que ha estat testimoni del naixement d’una nació. Coneguda també com La Vella Metròpoli, va ser la capital de Costa Rica fins a 1823, quan es va traslladar aquest títol a la ciutat de Sant José.

Cartago és una terra de tradició i religiositat. Cap al nord es troba el monument nacional de Guayabo, situat als afores de la ciutat de Turrialba. A Guayabo es poden admirar enigmàtiques construccions que daten de l’època precolombina. És una de les àrees arqueològiques més grans que s’ha descobert al país. Monticles, ponts, places i calçades, així com un aqüeducte que encara funciona, són alguns dels vestigis de les antigues cultures.

Cartago té un clima tropical humit, el seu sistema muntanyós comprèn dues serralades, la Central, on se situen els volcans Irazú i Turrialba. Irazú és un fantàstic gegant encara actiu amb cinc cràters. És el volcà de major altitud al país, amb 3432 metres sobre el nivell del mar. Hi neixen diversos rius que proveeixen les conques dels rius Chirripó, Reventazón, Sarapiquí i Gran de Tárcoles.

Catedral de la ciutat de Cartago Volcà Irazú

A Alajuela se la coneix com la “Terra dels Mànecs”. El seu territori s’estén cap al nord, fins a limitar amb Nicaragua. Va ser fundada el 1782 i és el bressol de personatges històrics famosos. Aquesta província té una riquesa natural envejable, la seva topografia desigual comprèn des bosc plujós fins a les exuberants planes del nord. I també dos dels volcans actius més impressionants del país: el volcà Arenal de la ciutat de Sant Carles i el volcà Poás, a la Serralada Volcànica Central.

El volcà Poás és un dels volcans més esplendorosos de Costa Rica pel seu bonic panorama. Al cim es poden trobar dos cràters. El principal amb un diàmetre d’1 km i mig i una profunditat de 300 m, que presenta una llacuna circular d’aigua calenta amb punts de fumaroles actives. El segon cràter és la base de la llacuna Botos, d’aigua freda d’origen fluvial que desemboca al Carib a través del riu Àngel, afluent del riu Sarapiquí. Al voltant del volcà es poden apreciar diferents hàbitats; des del bosc ennuvolat fins a àrees amb vegetació escassa, on creixen espècies que s’han adaptat a les emissions de gasos i el factor climàtic propi de volcà. Per la seva banda, el volcà Arenal, amb la seva bella silueta, un con gairebé perfecte de 1,633 m. d’alçada, és un dels més actius del món. Però sens dubte el seu encant s’accentua cada nit, quan es poden apreciar el colorit de les seves erupcions i els rius de lava.

El volcà Poás amb la llacuna Botos al fons Els rius de lava del volcà Arenal a la nit

El volcà Rincón de la Vieja deu la seva singularitat a l’explosió simultània de diversos cons volcànics, que van créixer i es van ajuntar en una sola muntanya. S’han identificat nou llocs independents d’activitat volcànica en el límit de la muntanya. Un altre volcà, el Tenorio desprèn misterioses fumaroles que transformen la unió dels rius Buenavista i Roble en un corrent blavós, donant així vida a un dels fenòmens més extraordinaris de la naturalesa: Río Celeste. Dins del seu corrent es troben aigües termals, racons de tranquil·litat blavosa i una cascada de bellesa singular, tot envoltat per variada flora i fauna.

Volcà Rincón de la Vieja Río celeste

La província caribenya de Limón és un paradís natural, formada per una combinació de tancades jungles, imponents muntanyes i paradisíaques platges. Té el més alt percentatge de terres protegides a Costa Rica, amb una extensa varietat de flora i fauna. La seva vegetació és exuberant, així com les cultures que convergeixen en tota la província.

Potser, la regió més exuberant de Limón és el Parc Nacional de Tortuguero, en la part nord de la província. Aquest parc va ser creat per protegir la flora i fauna de la regió, i ha contribuït a les investigacions científiques. Moltes llacunes i canals travessen el parc. Poden ser navegats i també són l’hàbitat per a molts cocodrils, tortugues, manatins, crancs i 52 espècies de peixos de riu.

La ciutat de Limón és un port essencial per a la vida econòmica de Costa Rica i el més viu exemple de la trobada multicultural que ha viscut aquesta regió al llarg de la història. Viatjant al sud, a una hora de distància es troba Cahuita, una vila d’origen afrocaribeny, interessant no només per representar l’essència d’una cultura sinó per la bellesa del Parc Nacional Cahuita, un indret ideal per als amants del “snorkeling”, ja que l’espectacle sota l’aigua és meravellós, una àmplia cadena d’escull compost de diferents classes de coral ocupat per una immensa varietat de peixos tropicals. Un altre punt important a la província caribenya és Puerto Viejo. En aquest poble es respira un profund respecte per la identitat cultural dels seus habitants. Una amalgama de música, platges i menjar molt pròpia del lloc són un conjunt d’elements d’allò més atractiu.

Cocodril al Parc Nacional de Tortuguero Fons del mar a Cahuita

La més gran manifestació de l’herència natural de Costa Rica està constituïda per les seves espècies vivents de plantes i animals. Aproximadament 9000 tipus diferents de plantes amb flor creixen al país, incloent més de 1300 espècies d’orquídies. Tot i que Costa Rica cobreix només el 0,3% de la superfície de la terra, prop del 5% de les espècies de plantes i animals del planeta es troben al país.

Flora de Costa Rica

Prop de 870 espècies d’aus han estat identificades, la qual cosa constitueix un major nombre d’espècies, que les trobades als Estats Units, Canadà i la meitat nord de Mèxic junts. El país també alberga 209 espècies de mamífers, 383 tipus de rèptils i amfibis, al voltant de 2000 espècies de papallones i almenys 4500 tipus diferents d’arnes o papallones nocturnes.

Fauna de Costa Rica

Tan variada com la seva fauna i la seva flora, ho és la cultura de Costa Rica ja que té influències inicialment de la cultura indígena i europea, i posteriorment de la cultura afrocaribenya i asiàtica.

Roda d’una carretaLa carreta és el símbol nacional del treball costa-riqueny. Simbolitza la cultura, la humilitat, la paciència, el sacrifici, i la constància en l’afany per assolir els objectius traçats. També és una expressió genuïna de l’art popular del país. Encara que les decoracions tenen semblances evidents, no hi ha dues carretes pintades exactament iguals, ja que es donen canvis en els detalls i l’acomodament dels dibuixos. És per això que es diu que no hi ha dues carretes iguals. Cap altra roda serà decorada exactament igual, d’ací el gran valor de cada peça. El mateix succeeix amb el jou, un instrument de fusta que serveix per enganxar als bous a la carreta del camperol, unint pels seus colls per tal d’empènyer.

Tot i que les poblacions indígenes que van habitar Costa Rica abans de l’arribada dels espanyols no van construir estructures arquitectòniques que rivalitzin amb les piràmides maies del nord de Centreamèrica, els ancestres que van viure al Pacífic Sud de Costa Rica van deixar com a llegat una producció misteriosa d’esferes de pedra elaborades artísticament, el significat roman avui en el misteri.

Esferes de pedraHi ha 235 esferes de pedra registrades a Costa Rica, totes amb una circumferència perfecta, des dels 20 cm fins als dos metres de diàmetre la més gran, que pesa prop de 16 tones. Van ser creades en un període que va iniciar-se al voltant de l’any 400 aC fins a la colonització de Costa Rica per part dels espanyols. La majoria van ser trobades en el Pacífic Sud i van constituir un element tan important per a aquestes societats, que la seva producció es va estendre a prop de mil anys. Aquestes esferes van estar associades amb poblacions i regions precolombines, on van ser exhibides en places, zones de pas i terrenys oberts. Les esferes van estar freqüentment alineades amb altres, formant línies, triangles o rectangles amb un significat desconegut.

Aquests grups indígenes també van ser reconeguts pel seu treball en metall i ceràmica, i el Pacífic Sud de Costa Rica va ser, de fet, el principal focus d’elaboració d’objectes precolombins.

Les esferes de pedra de Costa Rica es van fer mundialment famoses per aparèixer en la seqüència d’inici de la pel·lícula A la recerca de l’arca perduda, on una maqueta rodava a gran velocitat a punt d’aixafar el Indiana Jones.

Els costarricenses parlen el espanyol estàndard americà. També parlen altres idiomes com el Bribie que ha transmès la tradició oral popular.

La Biblioteca Nacional es va fundar el 13 d’octubre de 1888. El 16 de juliol de 1961 es va designar com a Biblioteca Nacional Miguel Obregón Lizano, en honor a aquest ciutadà qui va dedicar molts anys a la creació de biblioteques públiques en les províncies del país. És l’encarregada de reunir la producció documental editada al país i també a l’estranger, a més de les obres més representatives del coneixement universal. La seva missió és conservar i preservar el patrimoni documental del país, així com crear els instruments necessaris per al coneixement i utilització dels seus fons, amb la finalitat de contribuir al desenvolupament integral de la nació.
Veure plànol San José

Guies

  • Costa Rica. El País/Aguilar
  • Costa Rica. Anaya
  • Llibres

  • Océanos
  • El planeta vivo: América
  • Cinema

  • Costa Rica
  • Tucà pic iris

    No hi ha comentaris

    Dansalona 2011

    Dansalona 2011Dansalona, és un esdeveniment cultural amb Barcelona i la dansa com a denominadors comuns, que respon a la voluntat de compartir experiències i emocions amb un llenguatge universal i plural com és la dansa. Va néixer l’any passat com a resposta a la necessitat de promoure la dansa i fer de Barcelona un epicentre d’aquest art universal.

    L’objectiu d’aquest festival és consolidar Dansalona com un festival de dansa de referència a Barcelona, oferir una programació conjunta de dansa de qualitat, dinamitzar l’oferta d’espectacles durant els mesos d’estiu i atraure un turisme diferent, interessat en l’alta cultura en general i en la disciplina de la dansa en particular.

    En aquest sentit, la segona edició del festival, que tindrà lloc des del 15 d’agost el 24 de setembre té com a premissa oferir una programació de qualitat, dinàmica, vibrant i oberta a tot tipus de públic i edats.

    Seguint la mateixa línia artística de l’any passat, es combinaran esdeveniments tant l’aire lliure com a recintes tancats en un matexi marc de ritmes i estils de dansa diferents, com ara la contemporània, el flamenc, el claqué, balls del món, country i espectacles de dansa adreçats a públic familiar.

    Actuacions

    Se sumen al a iniciativa, per segon any consecutiu, les companyies de Trànsit Dansa, de Maria Rovira, i la de Mar Gómez, que aportaran tot un seguit d’espectacles singulars. També repeteix el Teatre Tantarantana, que s’afegeix a aquest projecte a través del seu VIII Cicle de Dansa i Teatre Físic: TANTAdansa i l’Almeria Teatre, de Víctor Álvaro, entre d’altres.

    Teatre Lliure. Mercat de les Flors. MontjuichTanmateix, l’actual edició vol oferir un ventall d’activitats paral·leles i de nova creació. Així, el Mercat de les Flors i el Teatre Lliure presenten un projecte conjunt sota el denominador comú del cinema i la dansa a l’emblemàtica Plaça de Margarida Xirgu. Una altra nova proposta és ensenyars els espais dels creadors de dansa, en format d’Estudis Oberts, i crear un espai on es puguin mantenir xerrades entre els creadors i el públic.

    Es tracta d’una programació artística estructurada a partir de la suma de complicitats de moltes entitats i pensada per a tots els públics, per a ciutadans de Barcelona i visitants d’arreu del món, en diferents espais de referència, i en els principals teatres de la ciutat.

    No us ho perdeu!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Voces para un blues negro

    Voces para un blues negroVoces para un blues negro és una novel·la negra molt especial, perquè si escriure una bona història policíaca és difícil més ho és quan els escriptors són 15 i no hi ha ni uns personatges dibuixats, ni un esbós de trama i ningú sap com serà el desenllaç. El que encara complica més les coses als 15 artistes que han anat il·lustrant capítol a capítol i la visió de gent i escenes ha ajudats també a construir el món del tinent Colifatto.

    Aquest experiment narratiu s’ha gestat en el si del concurs To be continued, una iniciativa per al foment de la lectura, l’escriptura i la il·lustració editorial. El seu objectiu va ser la redacció i il·lustració a múltiples mans d’una novel·la i compta amb la participació d’autors reconeguts com ara Santiago Roncagliolo, Agustín Fernández Mallo i Cristina Fallarás.

    Ha estat un projecte global incomparable i apassionant, amb participants a Espanya, Mèxic, Colòmbia, Argentina, Estats Units, Veneçuela, Perú, Xile i Equador, iniciat el gener i que ha comptat amb més de 3.500 usuaris registrats i gairebé 600 treballant en les diferents propostes. Centenars de col·laboradors, milers de converses i la creació d’una comunitat d’autors d’un costat i altre de l’Atlàntic. Però el millor de tot ha estat descobrir, en paraules del gran Xavi Bru, “el que és capaç de fer la gent corrent quan treballa en una mateixa direcció”: meravelles:

    I aquest és el resultat:

    El detectiu Fermín Colifatto, neuròtic l’ordre i de la lògica, s’enfronta a un nou cas amb ressonàncies al seu passat. Un cadàver ha aparegut a la marquesina d’un teatre de la Gran Via madrilenya on es representa un famós musical. Incrustat en la segona “O” de les grans lletres de la marquesina on pot llegir-se el nom: “High School Musical”, per ser exactes.

    Entre adolescents amb atacs d’histèria, el detectiu es tornarà a enfrontar al seu capità, Quijano, del qual depèn la brigada més impresentable de la policia i es trobarà amb un passat que inclou una madrastra enigmàtica i molts cadàvers que el detectiu ha pretès oblidar, posant un oceà de distància entre ell i ells. Però com més vols fugir del teu passat, més ràpid t’atrapa. Aquest nou cadàver no és més que el començament d’un descens als inferns ple de còmica complicitat i centenars de personatges que el detectiu pensava tenir oblidats. Res tornarà a ser el mateix.

    Llibres

  • Voces para un blues negro
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Karen Blixen

    Karen BlixenNascuda el 1885 a Rungstelund davant del estret d’Oresund al nord de Copenhague, el seu autèntic nom era baronessa Karen Christence Blixen-Finecke i es va casar amb el seu cosí suec el baró Von Blixen-Finecke.

    Va viatjar a Kenya on es va establir en una granja i conreant cafè encara que sense èxit. Es va separar del seu marit després de vuit anys de matrimoni i va seguir en la plantació fins a 1930 que va tornar a Dinamarca a la mort, en un accident d’avioneta, del seu amant el caçador Denys Finch-Hutton.

    L’escriptora danesa Karen Blixen ha estat qui més ha contribuït a popularitzar Kenya a tot el món. A través del seu conegut llibre Memòries d’Àfrica, signat amb el pseudònim d’Isak Dinesen, on explica la seva experiència de 17 anys al país africà.

    Els anys que Karen viu a l’Àfrica són anys decisius per a la història d’aquest país, i el seu testimoni i vivències es tornen claus per entendre la transició dramàtica que es va viure en aquella regió entre una època, la Victoriana, i la seva successora i antagònica, la època d’entreguerres. Entre els tresors que va deixar a Àfrica, la seva casa museu que porta el seu nom és de visita obligada a Nairobi.

    Safari a KenyaNairobi es troba entre les ciutats de Kampala i Mombasa. Com residència és al costat del vora oriental de la Vall del Rift, els terratrèmols i tremolors de menor importància es presenten ocasionalment. Els turons de Ngong, situat a l’oest de la ciutat, és l’accident geogràfic més important de la zona de Nairobi.

    La muntanya de Kenya es troba al nord de Nairobi i el Kilimanjaro és cap al sud-est. Ambdues muntanyes són visibles des de Nairobi en un dia clar. El riu Nairobi i els seus afluents travessen a través del Comtat de Nairobi. El galardonat com a Nobel de la Pau, Wangari Maathai ha lluitat ferotgement per salvar els indígenes del bosc Karur al nord de Nairobi, que estava sota amenaça de ser reemplaçats per habitatges i altres infraestructures.

    A Kenya, el clima sol ser humit-tropical en general, encara que tendeix a ser més tropical a la costa i més àrid a l’interior del país. Les pluges cauen durant tot l’any, però sobretot en el mes d’abril. Anar a Kenya sense fer safari és com visitar Cuzco a Perú i no anar a Macchu Picchu, visitar Egipte i no anar a les Piràmides de Gizeh, o Sao Paulo sense veure el Crist. Et sorprendran els llacs del Rift Valley i les planes de Tsavo.

    Rift Valley

    Un viatge a Kenya, és com sentir-se en el començament de la vida, per això la seva qualificatiu de Bressol de la Humanitat. Viure envoltat de la natura a flor de pell, amb platges i paisatges bonics, sorprenents animals i moltes coses per descobrir. Per als qui els agrada l’aventura, evidentment Kenya és el lloc ideal.

    Van transcorrer quinze anys sense que Karen Blixen publiqués un altre llibre de relats de certa envergadura, no va ser fins a l’any 1944 on surt la novel.la d’intriga Venjadors angelicals sota el pseudònim de Pierre Andrézel i a l’any 1952 amb El banquet de Babette i El tercer conte del cardenal.

    RungstedlundA l’any 1952 aconsegueix un dels seus somnis com és visitar els Estats Units, el país que la veurà triomfar com a escriptora i a on dedica els seus esforços a la creació de la Fundació Rungstedlund.

    Aquesta institució es va establir per crear a la propietat familiar de l’escriptora una reserva d’aus i perquè l’edifici principal de la finca es destinés a fins culturals i científics quan Karen ja no estaria, i és així com porta funcionant des de la seva mort a l’any 1962.

    El seu primer llibre de narracions, Set contes gòtics (1934), s’endinsava, amb una prosa subtil i elegant, en el terreny del sobrenatural, una constant en la seva obra. Memòries d’Àfrica (1937), en canvi, narra amb emoció i nostàlgia les seves vivències a Kenya, els èxits i fracassos de la seva plantació, i la seva tristesa en abandonar el senzill estil de vida africà que tant va admirar, elements tots ells que continuen presents en la pel.lícula Memòries d’Àfrica, basada en diversos dels seus contes. La seva única novel·la, Els venjadors angèlics (1944), va ser publicada sota el pseudònim Pierre Andrézel i en ella es descriuen d’una manera legòric els sofriments de Dinamarca durant l’ocupació alemanya en la II Guerra Mundial. Entre els últims treballs de Karen Blixen es troben Contes d’hivern (1942), un altre conjunt d’històries sobre el sobrenatural, i Ombres en l’herba (1960), petits textos descriptius de la vida a l’Àfrica. L’autora mateixa va escriure les versions angleses de tots els seus llibres.

    La seva darrera obra porta el títol d’Ehrengard, publicada pòstumament el 1962, és l’últim conte d’envergadura que Isak Dinesen va arribar a completar i un dels més extensos de tots va escriure al llarg de la seva vida. Es va convertir en la culminació cronològica de tota la seva obra, sigui per això el seu conte més acabat i també el més descarat, el més desconcertant, el més enganyós d’alguna manera. Quan ho va escriure és obvi que Isak Dinesen havia arribat a l’últim arabesc, al darrer estadi de l’escriptura de contes: aquell en el qual resulta imperceptible la frontera entre la literalitat i la ironia, aquell en què el que s’ha dit es pot entendre tant al peu de la lletra que fa només entre línies.

    Kikuyu

    Kenya és un país posseïdor d’una gran varietat d’ètnies. Qüestió que d’una banda ha afavorit a la riquesa cultural, i de l’altra, va ser sempre motiu de disputes polítiques que moltes vegades es van cobrar milers de víctimes. La fusió d’aquestes diverses races, ha deixat un color especial a cada regió, amb importants ritus culturals i manifestacions artístiques i gastronòmiques de tot tipus.

    El grup ètnic més important de Kenya és el Kikuyu, aglomerant a més del 30 per cent de la població. La seva arribada al país es remunta a molts segles enrere i al principi van saber agrupar-se en les rodalies del Mont Kenya. Sent la seva gent aguerrida per naturalesa, va ser l’ètnia més combativa per aconseguir la independència de la colonització britànica. Les seves aportacions van des de la pintura, la literatura i, sobretot, importants ritus de danses.

    Llibres

  • Memories de l’Àfrica
  • Set contes gòtics
  • Sombras en la hierba
  • Ehrengard
  • Nairobi

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    XXIV Semana Negra de Gijón

    XXIV Semana Negra de GijónFins al 31 de juliol se celebra a Gijón la XXIV edició de la Setmana Negra.

    Concebuda i dirigida des dels seus inicis per l’escriptor asturmexicà Paco Ignacio Taibo II, la Setmana Negra es va iniciar com un modest festival que reunia a escriptors policíacs i oferia més música i altres arts escèniques al públic. Al llarg d’aquests anys ha crescut fins a esdevenir un dels grans festivals pel gran nombre de convidats que convoca i la quantitat de visitants.

    Inicialment va triar com la seva columna vertebral la literatura policíaca i va incorporar elements festius que tradicionalment havien estat associats a Astúries a les celebracions polític culturals com actes solidaris, concerts, fira del llibre, terrasses de bars, mercats interètnics i oferta gastronòmica.

    Al llarg d’aquests anys va passar de 73 mil assistents en la seva primera edició a més d’un milió en les últimes, i d’una durada de set dies a 11. De 60 convidats a 250, i de 15 periodistes acreditats a més de 150, tornant-se un dels festivals més importants d’Europa i un centre de referència internacional.

    Si no podeu assistir-hi, us podeu descarregar clicant A quemarropa el diari oficial de la Setmana Negra que es publica durant els dies que dura el festival.

    Són 10 días de literatura, còmic, música, festa, lliure pensament i molt més. És la gran festa cultural de Gijón.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Rurouni Kenshin

    Rurouni KenshinLa epopeya de un espadachín en la era Meiji és un manga i anime creat per Nobuhiro Watsuki. Ambientat en els primers anys de l’era Meiji de l’Imperi del Japó, afectant també a l’argument esdeveniments succeïts en el temps Bakumatsu de la Dinastia Tokugawa.

    Himura Kenshin és el personatge principal que dóna nom a la sèrie. Està basat en el personatge històric de Kawakami Gensai i en altres personatges històrics com el rōnin Musashi Miyamoto.

    La història comença amb el desafiament de Kaoru Kamija propietària del dojo Kamija, amb el llegendari Hitokiri Battousai, un famós assassí del Ishinshishi, conegut per la seva crueltat. Però segons sembla, Kaoru s’ha equivocat, aquest samurai sense amo no té pinta de ser l’assassí que desacredita la seva dojo. El convida a quedar a casa però després d’un petit malentès ell se’n va. Kaoru descobreix que la descreditació del dojo és culpa d’un vell amic de la família, que vol extorsionar-les, però el rodamón arriba a temps a salvar i revelar-se com el veritable Hitokiri Battousai.

    Makoto ShishioEl principal argument i el fons de la trama que ens volen mostrar en aquest còmic és com un home pot viure amb la culpa. La saga principal, la més important, és la de Makoto Shishio, substitut de Kenshin com assassí i que després de ser traït, anhela dominar Japó. Kenshin s’enfronta a ell, tot i sabent que perdrà la vida, i només la seva força de voluntat i l’ajuda dels seus aliats aconsegueixen fer que segueixi amb vida.

    El període Meiji portarà conseqüències internacionals immediates com la guerra sinó-japonesa, la instauració de normes de modernitat-i la independència-a Corea, la guerra rus-japonesa i el desastre occidental. Japó es planteja el futur amb paper protagonista, fet que ni la derrota de 1945 va aturar. El samurai va quedar en l’oblit, la seva ombra es passeja per les ja perdudes carrers d’Edo i de Kyoto.

    Còmic

  • Rurouni Kenshin
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Praga

    Riu Vltava

    Praga és coneguda com la Ciutat de les Cent Torres. És considerat un refugi ideal per als amants. La capital de la República Txeca ens mostra en els seus carrers amagats les seves cafeteries, jardins i parcs, restaurants, desenes de galeries, museus i clubs de música amb jazz en viu, amb concerts de música clàssica, teatre i excursions pel riu Vltava.

    Aquestes són només algunes de les atraccions que es poden trobar aquí tot l’any. No importa quan visiti Praga. És bonic a la primavera, quan tot està en flor i es pot prendre el funicular de Petřín i admirar tota la ciutat des del local Eiffel. Els dies freds de la tardor també són convincents, amb llums brillant a la boira, i no es pot estar segur de si ha entrat en un segle completament diferent o no. I és a la tardor, quan totes les llegendes antigues i més recents amb què Praga està entreteixida es pot sentir encara més palpable. Potser en un dels seus carrers es trobarà amb un cavaller sense cap o l’ombra de Franz Kafka…

    Per visitar a Praga

    VyšehradDes dels principis mateixos de l’estat txec, ha sigut el seu centre natural polític, de negoci i cultural. Aquesta històrica ciutat però també moderna té més de 1.000 anys. El centre històric d’aquesta ciutat en el cor d’Europa és una zona urbana monumental de valor excepcional. Entre els motius que trobarem per reconeixer els valors de la capital txeca com a Patrimoni Mundial de la Unesco trobarem Hradcany i el Castell de Praga, Malá Strana, la Ciutat Vella incloent el Pont de Carles i Josefov, la Ciutat Nova i naturalment Vyšehrad.

    La Casa de la Campana de Pedra de PragaEl més interessant del centre àntic de la ciutat és el seu disseny en general.

    Carrers estrets i zigzaguejants que desemboca en petits quadrats dominada pels edificis religiosos dels quals els més antics es remunten a l’època romànica.

    El casc antic, però, és sobretot gòtic i les seves majestuoses esglésies gòtiques juntament amb les seves cases de la ciutat magnífica l’han portat a ser conegut com la Pedra de Praga.

    El riu Moldava i els seus ponts també juguen un paper fonamental. El pont més antic i millor conegut és el Pont de Carles, que va ser construït per l’emperador Carles IV, qui va jugar un paper important en l’establiment de disseny actual de Praga. Praga es considera el paral·lel europeu a la ciutat santa de Jerusalem.

    Castell de Praga

    El Castell de Praga, per sobre de tota la ciutat, domina tots els seus punts de referència. Des de temps immemorials, va ser el lloc des del qual els governants han governat les terres txeques, i segueix sent-ho avui. Un eixemple de poder és Hradcany, el castell més gran de tot el món i on el president de la República Txeca resideix.

    El castell en si i concretament la Catedral de Sant Vito és un dels símbols de la nació txeca, a més de ser un dels llocs turístics més visitats a tot el país.

    La Ciutat Vella i, concretament la seva plaça, ha estat el centre de la vida pública a Praga des de l’Edat Mitjana. Durant el segle XI, les edificacions van ser estenent des del Castell fins a la riba dreta del riu Moldava. A finals d’aquest segle s’esmenta per primera vegada l’existència d’un mercat a l’actual plaça de la Ciutat Vella. A la plaça podeu trobar l’Església de La nostra Senyora de Tyn, l’Església de Sant Nicolau i l’Ajuntament de la Ciutat Vella.

    Plaça de la Ciutat Vella

    El Clementinum és el segon complex arquitectònic més extens de la ciutat per darrere del Castell de Praga. En els seus orígens va ser la seu de l’escola jesuïta i de la Universitat. Des de fa més de dos segles el Clementinum alberga al seu interior la Biblioteca Nacional. Actualment també ofereix concerts d’orgue i música clàssica.

    El Monestir de Strahov pertany a l’ordre dels Mostenses i va ser fundat per Vladislao II el 1143. L’aspecte barroc actual data de finals del segle XVII. Durant la seva història han estat necessàries múltiples reformes per arreglar les destrosses produïdes per les incursions enemigues. A l’interior del monestir hi ha l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu. En ella es guarden les restes de Sant Norberto, el fundador de l’ordre Mostenses, així com un òrgan en el qual va tocar Mozart diverses vegades en les seves visites a Praga.

    Monastir de Strahov

    El monstir compta amb una biblioteca que cal destacar per dues sales que en certa mesura recorden a la biblioteca barroca del Clementinum: la Sala Teològica Barroca i la Sala Filosòfica Classicista. En elles es conserven llibres i manuscrits de l’Edat Mitjana, il.lustracions i globus terraqüis.

    Per a gaudir de la ciutat.

    Catedral de San VitoLa Catedral de San Vito és la catedral més important de Praga i és a on alberga la tomba de Wenceslao IV, les Joies de la Corona, i és el lloc de coronació dels reis de Bohèmia.

    Si voleu tenir les millors vistes de Praga i no us importa fer una mica d’exercici, podeu pujar a les torres de la catedral per les seves escarpades escales de cargol. Des del cim tindreu una visió magnífica de Praga.

    La fortalesa de Vyšehrad que no va ser fundada fins que el Castell de Praga ja existia, ja que es remunta a mitjans del segle X. En la segona meitat del segle XI i en el segle XII Vysehrad solia ser la residència dels prínceps Przemyslides.

    Entre les vistes destaca la que hi ha de la rotonda romànica preciosa de Sant Martí , l’església gòtica de Sant Pere i Sant Pau o el cementiri de Vysehrad.

     
    El Teatre Negre de Praga és un teatre totalment diferent que es basa en la incapacitat de l’ull humà de distingir negre sobre negre; els actors estan completament vestits amb roba negra i actuen sobre un fons negre. Això fa que l’espectador només vegi el que els actors volen mostrar.

    Objectes il.luminats, articles fosforescents o personatges flotant són alguns dels elements que fan especial aquest art. Encara que els orígens daten de l’època imperial Xina, els txecs van revolucionar la tècnica convertint el Teatre Negre en l’espectacle més popular de Praga.

    Un passeig pel riu Moldava
    és una activitat que no hauria de faltar en un viatge a Praga. Existeixen molts tipus de recorreguts amb vaixell per Praga: des de petits passejos per veure la ciutat des del riu, fins creuers diürns i nocturns amb menjar i sopar.

    Riu Moldava

    Finalment, us proposem una visita a l’Òpera Estatal de Praga. Aquest edifici va ser construït a l’any 1885 en el mateix lloc que ocupava el Teatre de la Ciutat Nova. En els seus inicis es va anomenar Nou Teatre Alemany, nom que es va mantenir fins al 1945 quan es va adoptar la denominació actual. L’edifici va ser remodelat en els anys vuitanta però ha conservat intactes alguns elements des de la seva creació: el vellut vermell, els canelobres i els estucs daurats daten de finals del segle XIX.

    La Biblioteca Municipal de Praga, és un important institució amb 42 sucursals. L’edifici de Mariánské náměstí va ser adquirit a través d’una generosa donació del Fons d’Assegurances Municipal, quan va decidir que el 10è aniversari de la fundació de la República de Txecoslovàquia, s’havia de celebrar d’una manera digne de la importància d’aquest esdeveniment. A més de biblioteca, és un important centre cultural que alberga també una galeria d’art, un teatre de titelles i els apartaments dels funcionaris de l’alcaldia de Praga. El conjunt va ser inaugurat el 25 d’octubre de 1928 i durant els més de 80 anys de la seva existència, tots els canvis a causa de les noves demandes dels lectors i la modernització de les instal·lacions tècniques s’han realitzat sempre respectant el disseny original.
    Veure plànol de Praga

    Llibres

  • Praga
  • La ciutat de K
  • Diari de Praga: 1941-1942
  • Tríptico de Praga
  • Imágenes de la Vieja Praga
  • Guies de Praga
  • Pont de Carles

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Atrapado, d’Anna Jansson

    Atrapado. Anna JanssonNascuda el 1958 a Visby, a l’illa sueca de Gotland al Mar Bàltic, Anna Jansson va començar la seva carrera com a infermera de cirurgia, però aviat va canviar d’especialitat a causa dels seus freqüents desmais en veure sang.

    Jansson va començar a escriure novel·les el 1997 després que la seva família comprés un ordinador. Malgrat que encara seguia amb la seva ocupació d’infermera, va sentir que era hora de provar alguna cosa nova. Jansson, va comentar: “A l’escola odiava escriure assajos, però de sobte vaig descobrir que en realitat com em sentia feliç era escrivint”.

    Inicialment, les seves novel·les es van inspirar en els pacients que va conèixer en el seu treball com a infermera i en les seves reunions a l’hospital, però avui combinen els assassinats cruels en el context de les qüestions ètiques.

    Des de l’any 2000, ha publicat almenys una novel·la cada any. A més d’això, Jansson ha escrit una sèrie de llibres per a nens. Malgrat la seva carrera ara amb èxit com a escriptor, Jansson encara treballa a temps parcial com a infermera a la clínica pulmonar Örebro Hospital.

    Anna Jansson ha creat un personatge recurrent de la seva dotzena de novel·les: la inspectora Maria Werner. Tots els títols en la sèrie Maria Werne han aparegut en les llistes de més venuts a Suècia.

    Atrapado, és un nou cas de la inspectora Maria Werner, que sap bé que sota la bellesa del paisatge de l’illa sueca de Gotland, i sota l’encant de les seves poblacions, s’amaga una dura realitat, injusta i sembrada de confusió, violència i sordidesa.

    Impossible imaginar que a Visby, ciutat medieval de l’illa de Gotland, s’hagin tornat tan perillosos, pensa la inspectora després de patir una violenta agressió a mans d’un grup d’adolescents. Però els esdeveniments confirmen els seus temors, als veïns de Visby els espera més violència i neguit… El cadàver d’una jove infermera decapitada, vestida de núvia i amb un macabre ram de lliris a les mans, és només la primera anella d’una tràgica cadena d’assassinats i la figura d’una persona alta, encaputxada, que deambula trontollant a la nit. Com si fos el ressò d’una sinistra llegenda, la mort sembla rondar per la bella illa sueca deixant el seu segell inconfusible, una misteriosa lletra K en el cos de les seves víctimes.

    Una intriga on les antigues llegendes medievals es fonen amb la denúncia de les calamitats d’una suposada societat del benestar: des dels foscos sentiments que es couen en una comunitat tancada, fins a les mancances de la vida hospitalària i la manca d’escrúpols de certs experiments científics.

    La inspectora Werne haurà de posar en joc tots els seus recursos per resoldre un cas pertorbador i enigmàtic, marcat per la culpa, la bogeria i la rancúnia, i així retornar la pau a aquest paratge suec, tranquil només en aparença.

    Llibres

  • Atrapado
  • Hablaré cuando esté muerto
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Contes i tallers estiu

    Juliol ha estat un mes de conte a la Biblioteca.

    Primer vam rebre la visita d’un peix protagonista d’un conte molt popular. El seu nom és Irisat i Esther Bruna, Carolina Granadino i David Casasús ens van oferir la seva història en una representació de titelles de mà.

    El conte va gaudir d’un gran èxit d’assistència i també el taller que vam fer posteriorment on els més petits (ajudats pels pares i mares) van confegir un mòbil amb els personatges del conte. I fins i tot van tenir temps de provar la seva habilitat amb la canya…

    Tots aquells que no vau poder estar presents, podeu escoltar el conte i també veure com va anar l’activitat:

    Conte “El Peix Irisat”

    Taller “El Peix Irisat”

    Però la cosa no va acabar aquí. Els nens més grandets també havien de tenir el seu conte i el seu taller. Per tant, vam decidir convidar a un altre peix protagonista de conte. En aquesta ocasió va ser el Peixet d’Or.

    Esther Bruna, David Casasús i Carolina Granadino van fer una divertida representació que va tenir molt d’èxit entre els assistents. Després, els nens i nenes van tenir molta feina: van decorar la seva canya de pescar, amb el seu peix és clar, i per últim van decorar una petxina per fer-se un penjoll.

    Aquí podeu veure els vídeos del conte i el taller:

    Conte “El Peixet d’Or”

    Taller “El Peixet d’Or”

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Ryszard Kapuscinski, el viatger que se submergia en l’entorn

    Ryszard KapuscinskiSi Heròdot va dedicar les seves millors pàgines a explicar als atenesos com vivien pobles tan allunyats com els perses o els fenicis, Kapuscinski va sortir de la seva pàtria per descobrir històries llunyanes. Com Heròdot, Kapuscinski era curiós, observador i sempre disposat a escoltar. I com ell escrivia a mà. Sempre a mà.

    Des del seu primer viatge com a corresponsal no es va separar mai d’un exemplar de la Història d’Heròdot a la qual tornava una i altra vegada (podem imaginar-nos el vell volum, amorosament trescat), i al seu voltant va reflexionar en el seu últim treball.

    Entre un moment i un altre, Kapuscinski va sobreviure a 27 revolucions, va informar 12 vegades des del front i va ser condemnat a mort en quatre ocasions.

    Ryszard Kapuscinski va néixer 4 de març de 1932 a la població de Pinsk, molt a l’est de Varsòvia, que en aquell moment formava part de Polònia i que avui dia està integrada a Bielorússia. Era la part més pobra de Polònia i possiblement d’Europa. Una terra desgraciada, de pocs recursos i d’una gran escassetat. D’aquesta manera quan va començar a viatjar arreu del món com a corresponsal de guerra, visitant les revolucions ocorregudes a Àfrica, Llatinoamèrica i Europa, Kapuscinski ja tenia una sensibilitat especial per explicar el que veia i li permetia aprofundir en els problemes del Tercer Món, la fam, la misèria, així com de l’autoritarisme i el despotisme. Era com tornar als escenaris de la seva infantesa.

    Poblat a NigeriaCom a corresponsal, Kapuscinski va destacar pel seu treball a l’Àfrica, on va ser testimoni de la caiguda del colonialisme en les dècades dels 60 i 70. Va cobrir les revolucions de Nigèria (1966), Etiòpia (1974) i Angola (1975), entre d’altres.

    Amb pocs mitjans, jugant-se la vida i la salut, Kapuscinski no es va conformar amb els estereotips o les versions oficials, que permeten als periodistes enviar cròniques sense ni tan sols sortir de l’hotel sinó que s’endinsava en els barris més pobres i s’hi instal·lava. Va viatjar a llocs que no són notícia per a nosaltres, i per rutes que només transiten els nadius africans, acostant-se a la realitat de les persones més humils, descrivint el que veia amb una mirada humana, en la qual s’endevina el desig de comprendre i ajudar.

    Vista nocturna de Luanda, capital d’AngolaMentrestant, anava ordenant les seves notes i inventant un gènere: el reportatge total. Una espècie de crònica literària on l’autor enllaça viatges, vivències, poemes, tradicions que escolta i on no roman impassible davant el que està explicant. Kapuscinski va passar del text concís i objectiu de les agències al llibre del reportatge literari. No només es veia atret per la gent i cultures dels altres països, sinó que també per la seva literatura. Abans d’un viatge estava setmanes llegint literatura del lloc de destinació.

    A començaments dels anys seixanta, va escriure llibres d’un gran nivell literari, caracteritzats per un sofisticat estil narratiu, que barrejava al periodista i a l’historiador. Va assolir un estil molt personal amb el que d’una forma simple era capaç de reflectir situacions d’elevada complexitat política i social, com la dels conflictes africans.

    Té una vintena de llibres publicats en els quals relata els diferents conflictes que ha viscut. Potser la seva obra més suggerent és L’Imperi, un viatge en tres temps a una Unió Soviètica en vies d’enderroc que va sorprendre a una Europa encara commocionada per la caiguda del Mur. Kapuscinski va recórrer en tren les estepes siberianes, va visitar les ruïnes dels camps de repressió estalinista i va endevinar algunes de les claus del que s’acostava.

    Llac Tana a EtiòpiaAbans havia publicat L’emperador, una mordaç faula sobre l’absolutisme que narrava el contrast entre el luxe de la intrigant cort de l’emperador d’Etiòpia Hali Selassie i la miserable vida dels seus súbdits. Una de les seves escenes descriu com els diplomàtics suportaven amb estoïcisme com el gos del monarca els pixava les sabates al saló del tron.

    Un bon llibre per introduir-se en el món de Kapuscinski és Eben. Potser no sigui el millor, però sí que és un dels més amens per la quantitat de “aventures” que s’hi narren. A Eben Kapuscinski ens relata una gran quantitat de situacions viscudes per ell en els anys en què va estar de corresponsal en diferents zones d’Àfrica, que coincideixen amb l’època de la descolonització. Ens parla de persones amables i hospitalàries, que tot i no tenir res per menjar, acullen l’estranger blanc a casa i es mostren amables amb ell. Aquestes mateixes gents li expliquen com va arribar la seva tribu a aquest lloc, quantes setmanes es van passar caminant gairebé sense un objectiu fix, i li ensenyen a sobreviure en aquelles terres on tan difícil és fer-ho. Allà on va, Kapuscinski troba persones que l’ajuden a arribar a altres llocs, li diuen a qui ha de dirigir-se i com ho ha de fer si vol aconseguir el favor d’aquesta persona.

    Kapuscinski, una visió d’ÀfricaEscriu al pròleg d’Eben: “He viscut uns quants anys a l’Àfrica. Hi vaig anar per primera vegada el 1957. Després, al llarg de quaranta anys, he tornat cada vegada que es presentava l’ocasió. Vaig viatjar molt. Sempre he evitat les rutes oficials, els palaus, les figures importants, la gran política. Tot el contrari: preferia pujar a camions trobats per casualitat, recórrer el desert amb els nòmades i ser hoste dels camperols de la sabana tropical. La seva vida és un martiri, un turment que, no obstant, suporten amb una tenacitat i un ànim sorprenents”.

    Està clar que la història d’Àfrica és complexa, però llegint a Kapuscinski podrem entendre la seva realitat. Aquestes són les seves paraules:

    “Aquest continent és massa gran per descriure’l. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos heterogeni i d’una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem “Àfrica”. En la realitat, excepte pel nom geogràfic, Àfrica no existeix“.

    Kapuscinski sempre viatjava sol i sempre tornava al seu atrotinat àtic de Varsòvia, on escrivia envoltat de fotos, postals, retalls de diari, paraules i llibres en tots els idiomes. El seu darrer llibre va ser justament Viatges amb Heròdot, una obra de difícil classificació. Mescla de reportatge, estudi etnogràfic i antropològic, llibre de viatges pel temps i la història.

    A Varsòvia va morir el 23 de gener de 2007 d’una greu malaltia. Segur que tenia al costat el seu breviari: la Història d’Heròdot.

    Llibres

  • Crist amb la carrabina al coll
  • Ébano
  • Encuentro con el otro
  • La jungla polaca
  • Un dia més de vida
  • Viatges amb Heròdot
  • Paisatge africà


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »