Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per maig, 2011

El hermano pequeño, de J.M. Guelbenzu

JM Guelbenzu. El hermano pequeñoJosé María Guelbenzu va néixer a Madrid el 1944. Va estudiar el batxillerat al Col·legi Areneros de Madrid, cursant Dret a la Universitat Complutense de Madrid i Direcció d’Empreses a l’ICADE.

Va treballar per Cuadernos para el diálogo des de 1964 fins 1967, col·laborant a la vegada en diversos diaris i revistes. El 1970 es va incorporar a la Editorial Taurus, elevant-se a la direcció editorial el 1977. El 1982 es fa càrrec simultanejant el seu treball amb l’anterior de la Editorial Alfaguara, abandonant ambdós treballs el 1988 per dedicar-se de ple a escriure. És col·laborador literari del diari El País i d’altres revistes.

Ha obtingut entre altres, el Premi de la Crítica de Narrativa el 1981, i el Internacional Plaza & Janés el 1991.

José María Guelbenzu es va apropar a la literatura policíaca per omplir el buit d’escriptura al que semblava condemnar l’obra que tenia entre mans, i va acabar embarcat en una sèrie que ja va per la seva cinquena novel·la, “El hermano pequeño”, i tot, perquè es va enamorar d’un personatge, Mariana de Marco:

“Segueixo escrivint pel personatge, si no, no faria novel·la policíaca”, diu l’autor, que confia a arribar amb ella a les deu novel·les. “És la meva intenció, llevat que el personatge s’esgoti”.

Guelbenzu, escriptor en actiu i editor retirat, torna a l’actualitat literària amb un nou cas per resoldre per la jutge Mariana de Marco i li pren el pols amb força a una història, que ens recorda que els crims sempre ocorren el dia menys adequat.

Per què apareix el cadàver d’una bella exmodel eròtica amb les mans tallades? Per evitar la seva identificació? Però la gent del lloc la reconeix sobre la marxa… Mariana de Marco haurà de resoldre aquesta contradicció per instruir un cas que oscil·la entre el crim passional, l’ajust de comptes, el tràfic de blanques o el resultat d’una ment malalta, alhora que lluita per mantenir la seva integritat davant alguns dels poders fàctics …

En aquest moment apareix a la petita ciutat de províncies el germà petit de la jutge: un bon vivant al que li havia perdut la pista, que li portarà claus del passat i aclarirà també algunes incògnites del futur.

Guelbenzu, que va guanyar amb El hermano pequeño el premi Torrent Ballester 2010, està convençut que una novel·la policíaca de gran qualitat literària pot competir amb qualsevol novel·la, i per això les escriu “amb tot rigor” i intenta donar-les-hi “una dignitat literària”.

Llibres

Obres de la sèrie Mariana de Marco:

  • No acosen al asesino
  • La muerte viene de lejos
  • El cadáver arrepentido
  • Un asesinato piadoso
  • El hermano pequeño
  • Altres obres de l’autor:

  • 25 cuentos tradicionales españoles
  • El amor verdadero
  • El sentimiento
  • La tierra prometida
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Entre nosaltres

    Entre nosaltresA partir d’aquest dimecres, 1 de juny la biblioteca us convida a una mostra de retrats realitzats per part d’alumnes de l’Escola Municipal d’Art i Disseny (l’EMAID). L’objectiu és ensenyar a partir d’un fragment d’un rostre com es treballa les llums i les ombres en el dibuix per donar volum a les cares perseguint l’expressivitat dels grafismes i del traç.

    Aquestes creacions han estat realitzades per alumnes de l’escola i des d’aquí els volem donar un merescut reconeixement publicant els seus noms: Manuel Arenas, Carme Bernet, Concepció Blanchart, Laura Borràs, Víctor Busquet, Núria Casanellas, Lluis M. Coopa, Carme Ferran, Núria Formatger, Laia Forns, Vicki Guglietti, Mercè López, M.Carme López, Puri López, Lourdes Martínez i Josep Vidal.

    Ara ens queda descobrir a qui correspon cada creació i us convidem a fer-ho amb la visita a aquesta mostra que romandrà exposada fins el proper dilluns, 20 de juny. No us la perdeu!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Bob Dylan, setanta anys de llegenda

    Robert Allen Zimmerman, nom real de Bob Dylan celebra el seu setantè aniversari. Amb una carrera prolífica i polèmic (cantautor, músic, escriptor, poeta, pintor i director de cinema), avui està considerat per molts com un autèntic geni revolucionari.

    Bob Dylan, de joveDes de començaments dels 60, quan el seu encès repertori va trobar lloc en les proclames d’una societat que bullia per la guerra del Vietnam alhora que s’unia a la lluita pels drets civils, ha estat un símbol de la contracultura nord-americana.

    Ell, però, sempre va tractar de restar valor a les seves composicions: “Les meves cançons no són sermons i no considero que hi hagi res en elles que digui que sóc un portaveu de res ni de ningú”, deia. Cançons com les mítiques Like a Rolling Stone, ” Blowin In The Wind o The Times They Are A-Changin, amb les quals, segons la seva opinió, només tractava de plasmar la realitat que veia passar davant dels seus ulls com a bon artista “folk”, segueixen vigents i es passen de generació en generació.

    És un dels músics més influents de la història, capaç d’usar les lletres per expiar els seus propis pecats i convertir-los en prosa addictiva, ja sigui a manera de pop, rock, country o folk, mentre deixa escapar seus laments per aquesta gola que podria semblar trencada per moments però sempre acariciada per la seva inseparable harmònica.

    Bob DylanDylan ha aconseguit dotze premis Grammy, inclosos dos al millor àlbum de l’any per la seva participació a The Concert of Bangladesh, el 1972, i per Time Out Of Mind, el 1997. També va guanyar un Globus d’Or i un Oscar el 2001 per la cançó Things Have Changed, escrita per al film Wonder Boys. Premi Príncep d’Astúries 2007, és membre del Saló de la Fama del Rock and Roll i podria arribar a convertir-se en Nobel de la Pau.

    Un expedient d’or per a un home que va tenir molt clar des del principi que havia de sortir de Hibbing, la seva gèlida Minnesota natal, per trobar la llum als carrers plens de vida del Greenwich Village novaiorquès, on va trobar inspiració en la poesia de Dylan Thomas, i de qui va agafar el nom que li acompanyaria la resta de la seva vida artística. Sobre el seu canvi de nom, Dylan va escriure en la seva autobiografia: “Hi havia vist alguns poemes de Dylan Thomas. La pronunciació de Dylan i Allyn era similar. Robert Dylan & Robert Allyn. Per quina decidir-me? La lletra D tenia més força. No obstant això, el nom Robert Dylan no era tan atractiu com Robert Allyn. La gent sempre m’havia dit Robert o Bobby, però Bobby Dylan em semblava cursi, i a més ja estaven Bobby Darin, Bobby Vee, i molts altres Bobbie. La primera vegada que em van preguntar el meu nom, automàticament vaig deixar anar: “Bob Dylan”.

    Al seu primer disc, Bob Dylan (1962), li van seguir altres com els imprescindibles The Freewheelin’ Bob Dylan(1963), The Times They Are a-Changin (1964), Another Side of Bob Dylan (1964), Highway 61 Revisited (1965) o Blonde on Blonde (1966), que contenien himnes clàssics de protesta política. Era la primera fase de la seva època més brillant, continuada amb obres més líriques i elèctriques com New Morning (1970), Pat Garrett & Billy the Kid (1973), Desire (1975)-on apareixia la inoblidable Hurricane- o Blood on the Tracks (1975). En la dècada dels 90 va caure en una davallada creativa de la qual va aconseguir sortir-se’n amb treballs tan triomfants com Time Out of Mind (1997) i especialment, ja en el nou segle, amb Modern Times (2006).

    L’any 2004 la revista Rolling Stone va triar Like a rolling stone com la millor cançó de tots els temps:

    Han estat més de cinc dècades en actiu, per a una trajectòria que va viure un important punt i a part en 1966, quan va patir un greu accident de moto que el va portar a recloure’s de la fama i la pressió, allunyant-se dels escenaris mentre passava més temps amb la família.

    A diferència d’altres artistes de la seva generació, Bob Dylan encara publica discos interessants, tot i que la seva veu ja no té res a veure amb la del començament de la seva carrera.

    La seva vida i obra va quedar retratada amb clarividència en les seves memòries Chronicles, Volume One (2004) i en el documental de Martin Scorsese No Direction Home (2005).

    Cliqueu aquí

    Clicant l’icona podeu accedir a lletres en anglès i castellà de
    totes les cançons de Bob Dylan i també els seus poemes,
    escrits, i totes les portades dels seus discos oficials.

    I si en voleu saber més, a la Biblioteca trobareu:

    Llibres

  • Bob Dylan : hombre, músico, poeta, mito. Vicente Escudero
  • Bob Dylan. Años de juventud. Paul Williams
  • Bob Dylan. Años de luces y sombras. Paul Williams
  • Bob Dylan : letras : 1962-2001
  • Dylan sobre Dylan : 31 entrevistas memorables. Edició a càrrec de Jonathan Cott
  • Cròniques. Bob Dylan
  • Cds

  • Garcia plays Dylan
  • Blonde on blonde
  • MTV Unplugged
  • Love and Theft
  • Down in the groove
  • Greatest hits
  • The Times they are a-changin
  • Modern times
  • Together through life
  • DVD

  • No direction home. Martin Scorsese
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Malla Nunn – Un hermoso lugar para morir

    Malla Nunn. Un hermoso lugar para morir

    Malla Nunn va néixer a Swazilàndia, al sud d’Àfrica, i va assistir a un internat per a alumnes de raça mestissa fins que la seva família va emigrar a Austràlia en els anys setanta.

    Es va llicenciar a la Universitat Western Austràlia i completar els seus estudis amb un màster de teatre a Filadèlfia.

    Posteriorment, a Nova York va escriure el seu primer guió, va treballar en diversos rodatges i va conèixer el seu marit, amb qui es va casar a Swazilàndia en una cerimònia tradicional.

    Ha publicat diverses novel·les de gènere negre. Com a cineasta, ha estat premiada amb les seves tres pel·lícules.

    Actualment viu a Sydney.


    Un hermoso lugar para morir
    transcorre en la Sud-àfrica dels anys 1950, amb les noves lleis de l’apartheid recentment entrades en vigor.

    En aquestes condicions que fan enormement més perillosa la vida, Emmanuel Cooper, de la policia de Johannesburg, decideix viatjar des de Ciutat del Cap a un petit poble a la frontera amb Moçambic per investigar l’assassinat de Willem Pretorius, comissari de policia de la petita localitat. Pretorius era un afrikaner aparentment respectat pels seus compatriotes i conegut per la seva rectitud moral. Però Cooper, en col·laboració amb el policia zulu Shabalala, descobreix de seguida que la conducta del comissari no era tan irreprotxable com creia la seva família. I es trobarà amb tot un panorama de corrupció, pornografia i un complex entramat de relacions interracials.

    Segons The Sydney Morning Herald a Un hermoso lugar para morir: “No es malgasta ni una paraula. Colpidor. Un llibre inoblidable i una escriptora amb talent a la qual convé no perdre de vista”.

    Si voleu llegir un fragment del llibre, cliqueu aquí.

    En aquest vídeo la seva autora, Malla Nunn, explica com la vida dels seus propis pares, una parella interracial en l’època de l’apartheid, li va servir d’inspiració per escriure Un hermoso lugar para morir.

    Llibres

    Un Hermoso lugar para morir : el primer caso del detective Cooper

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El cribatge del càncer de pròstata

    Diagnòstic precoç del càncer de pròstata

    Aquesta informació té com a finalitat que es conegui els dubtes que existeixen actualment sobre la conveniència de fer proves per al diagnòstic precoç de càncer de pròstata. És vostè mateix qui ha de
    prendre la decisió de si vol o no fer-se les proves.

    El càncer de pròstata és molt freqüent en els homes. La majoria de càncers de pròstata tenen una evolució lenta, superior als 10 o 15 anys, i molts d’aquests mai arribaran a donar símptomes. 2 de cada 3 pacients diagnosticats de càncer de pròstata no haurien tingut símptomes, mai haurien sabut que en tenien i haurien mort d’altres causes. Dels pacients que tenen símptomes i molèsties a causa del càncer de pròstata, més de la meitat morirà per unes altres causes.

    El PSA és una substància de la pròstata que es pot mesurar amb una simple anàlisi de sang. Quan es troba un PSA alt pot indicar que la pròstata és més gran del normal, que
    està inflamada o infectada, i també que pot haver-hi un càncer. Un PSA alt no sempre significa que hi hagi un càncer. Juntament amb el PSA cal fer també un tacte rectal.

    Pròstata

    Fa uns anys es va començar a utilitzar el PSA per fer el diagnòstic precoç del càncer de pròstata, perquè es pensava que així es podrien salvar vides. Amb els coneixements
    mèdics actuals hi ha dubtes respecte la recomanació de fer-se el PSA.

    Avui en dia, no coneixem els beneficis d’aquesta prova però sabem que en alguns casos pot perjudicar-lo. El PSA no és una prova exacta. Quan un PSA surt alt, cal fer una altra prova (biòpsia de pròstata) per confirmar si hi ha o no un càncer. Hi haurà homes a qui es trobarà un PSA alt que no tindran càncer de pròstata. Altres homes amb PSA normal tindran en realitat un càncer que no es diagnosticarà. Si la biòpsia confirma un càncer, i no està avançat, podrà oferir-se un tractament amb cirurgia o radioteràpia per intentar curar-lo. Els efectes beneficiosos d’aquests tractaments no es coneixen bé. Els tractaments tenen amb freqüència efectes secundaris importants.

    Quan es diagnostica un càncer, no podem saber si serà un dels que es desenvoluparà o no. El PSA pot identificar càncers que mai haguessin donat problemes. A aquestes persones se’ls farà un tractament que no els aportarà cap benefici.

    Tractaments

    Beneficis i riscos del diagnòstic precoç del càncer de pròstata

    Beneficis

    - Diagnòstic del càncer de pròstata quan està poc avançat.
    - Més possibilitats de fer un tractament par intentar curar el càncer.

    Riscos

    - Realització de biòpsies de pròstata que no aporten cap benefici
    (efectes secundaris i angoixa).
    - Diagnòstic de càncers que mai haurien evolucionat.
    - Efectes secundaries i complicacions derivades dels tractaments.

    Així doncs, davant el dubte de si s’ha de demanar o no el PSA, per a descartar un possible càncer de pròstata, el millor es posar-ho en coneixement del vostre metge de família el qual valorarà els vostres antecedents familiars, personals, símptomes actuals i farà una revisió exploratòria i entre els dos es decidirà la millor opció per reduir el risc d’efectes secundaris.

    http://www.fisterra.com/guias2/cp.asp

    http://www.ics.gencat.cat/3clics/main.php?page=ArticlePage&id=317&lang=CAS

    http://www.cancer.gov/espanol/tipos/necesita-saber/prostata/page9

    Dra. Moreno Lorente.
    Medicina familiar i comunitària.

    2 comentaris

    La feina o la vida: certeses (provisionals) d’una mare desacomplexada

    Llibres

    Llibre recomanatVas pel món amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda. Has deduït que la famosa conciliació laboral i familiar és una llegenda urbana: se’n parla molt però no l’ha vista mai ningú. Fas de mare com pots, i sempre trobes a algú disposat a explicar-te que les coses es fan justament al revés.

    Tens una agenda tan estressada que no et queda ni mig minut per replantejar-te res, i potser val més així: si mai t’atures a agafar aire, et vénen ganes d’engegar-ho tot a rodar. Perquè el presumpte alliberament que et fa anar de bòlit en nom de la revolució femenina és l’estafa del segle, i educar nens per telèfon surt car.

    Els fills s’han carregat la teva independència i t’han convertit en campiona olímpica de recollir roba de terra, però parar taula per a sis persones quan abans éreu només ell i tu dóna sentit a la vostra història…

    En definitiva, aquest llibre és una reflexió sincera i desacomplexada sobre la maternitat, les criatures, els dubtes, les contradiccions i les certeses (provisionals) d’una dona d’avui.

    Eva Piquer.

    L’autora d’aquest llibre és Eva Piquer. Ha guanyat el premi Josep Pla amb la novel·la Una victoria diferent. També ha publicat entre d’altres els llibres La noia del temps; Alícia al país de la televisió; No soc obsessiva, no soc obsessiva, no soc obsessiva; Els fantasmes no saben nedar; i Supermare treballadora i altres estafes.

    Ha rebut el premi Atlàntida a la millor artículista en llengua catalana i ha estat coordinadora del suplement Cultura del diari Avui així com professora a la Universitat Autònoma de Barcelona.

    Bloc

    Us oferim en aquesta ocasió el blog de l’autora d’aquest llibre, Eva Piquer, amb el mateix nom del llibre que recomanem: La feina o la vida. En aquesta bitàcora trobarem recomancions de llibres, enllaços d’interés sobre diferents portals d’actualitat, o articles escrits en els diferents mitjans de comunicació.

    La feina o la vida per Jordi Cervera.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Un territorio oscuro, de Val McDermid

    Val McDermid. Un territorio oscuro

    Val McDermid és una escriptora britànica nascuda a Kirkcaldy, Escòcia, el 4 de juny de 1955. Va estudiar al St Hilda’s College d’Oxford, sent la primera estudiant provinent d’una escola pública escocesa a aconseguir-ho.

    Sempre va voler escriure, però tothom li deia que seria impossible poder viure de l’escriptura i que es busqués una feina més adequada, així que després de llicenciar-se va decidir convertir-se en periodista. Va estar dos anys exercint a Devon, i va guanyar uns quants premis, inclòs el de Millor Periodista Jove de l’Any.

    Després, i durant catorze anys, va treballar en diaris nacionals de Glasgow i Manchester Sud. Mentrestant, seguia intentant ser escriptora. Va realitzar un primer intent de novel·la quan treballava a Devon, però va ser rebutjada per totes les editorials de Londres. Més tard, un actor que la va llegir va pensar que en podria extreure una bona peça teatral, així que la va reescriure i la hi va mostrar al director del Plymouth Theatre Company, qui va decidir que podria encaixar perfectament en la temporada d’obres d’autors novells que havia programat. Així que als 23 anys es va convertir en autora teatral.

    McDermid
    sabia que no tenia aptituds per assolir èxit amb obres dramàtiques, de manera que va decidir passar-se a la novel·la negra perquè era un gènere amb el qual havia gaudit molt com a lectora, i estava tan excitada amb la nova onada d’escriptores americanes d’aquest gènere que es preguntar si no podria escriure alguna cosa similar però amb un enfocament britànic.

    L’èxit li arribaria el 1987 amb la seva novel·la de misteri Report for Murder: The First Lindsay Gordon Mystery. És precisament Lindsay Gordon, una periodista lesbiana (potser inspirada en la pròpia McDermid), un dels seus personatges més importants. Altres caràcters recurrents són l’investigador privat Kate Brannigan i el psicòleg Tony Hill, protagonitzant cada un d’ells una sèrie de novel·les. Aquesta última sèrie ha estat adaptada a la televisió al Regne Unit sota el nom de Wire in the Blood.

    Va deixar de treballar de periodista a l’abril de 1991, i des de llavors viu dels seus llibres. Tot i que encara encara escriu crítiques i opinió per a diversos diaris britànics i per a la BBC Radio 4 i la BBC Radio Scotland.

    A Un territorio oscuro, la inspectora Karen Pirie s’enfronta a un nou cas.

    Fa més de vint anys, el segrest a Escòcia d’una milionària i el seu fill va acabar de la pitjor manera possible: després del lliurament del rescat, van trobar morta a la dona i el seu fill va desaparèixer. Ara, quan ja gairebé ningú recorda el tràgic succés, un periodista reobre la investigació en descobrir una pista que porta a la Toscana. A la inspectora Karen Pirie li assignen aquest desagradable cas en un mal moment. Pirie està embrancada en un lleig assumpte relacionat amb la desaparició de Mick Prentice, un treballador que havia decidit convertir-se en esquirol en l’apogeu de la vaga de miners que ha sacsejat el país. Una cosa molt, molt tèrbola s’amaga darrera d’aquest cas, que al principi semblava rutinari.

    L’habilitat amb què McDermid alterna present i passat en dues històries paral·leles no concedirà ni un moment de treva al lector.

    Per altra banda, a Un territorio oscuro, Val McDermid recupera els seus records com néta de miners escocesos i els anys de declivi d’aquella comunitat minera que el 1984 va jugar fort i va perdre. És doncs, un tros de la història d’Escòcia, un tros de la seva història personal i familiar.

    Llibres

  • Asesino de sombras
  • El cuerpo tatuado
  • Lugar de ejecución
  • Un territorio oscuro
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Primavera Sound 2011

    Primavera Sound 2011Primavera Sound és un festival que ja és imprescindible entre els seus fidels seguidors i on cada any augmenten el nombre de grups que apareixen, així com la preparació d’amplis escenaris per gaudir de la bona música que ens ofereix sempre aquest esdeveniment. La novetat més destacada d’aquesta edició la trobem en Bradford Cox Deerhunter amb el seu èxit Halcyon Digest i amb Grinderman, la banda encapçalada per l’artista d’origen australià Nick Cave amb el seu darrer treball Grinderman 2.

    El rock de Moon Duo, de plena actualitat per la publicació de Mazes, la psicodèlia tribal de Prince Rama i els nacionals Marina Gallardo, Za! i La Feble són altres reclams del festival que actuaran a l’espai del Fòrum.

    Els propers 26, 27 i 28 de maig també podrem gaudir de bandes com The Flaming Lips, Interpol, Pulp o Bell & Sebastian. En l’estudi barceloní d’animació Fakestudio han creat l’anunci per a aquest any on van decidir oferir un homenatge a l’arribada de la Primavera.

    Altres grups destacats que visitaran el festival són Interpol, PJ Harvey, Animal Collective, Fleet Foxes, Echo & The Bonymen, The Walkmen, The Flaming Lips, DJ Shadow, of Montreal, Pulp, Simian Mobile Disco, Explosions in the Sky, Sufjan Stevens, The National, Mogwai o Caribou. El cartell complet del festival el podeu consultar a la web oficial del Primavera Sound.

    Altres esdeveniments a destacar dins d’aquesta nova edició del festival trobem novament la celebració del Primavera Pro com una eina enfocada als professionals de l’àmbit de la música i representa una oportunitat immillorable per al networking i per impregnar-se de les últimes novetats en el terreny de la música independent.

    Un altre esdeveniment el trobarem a la Minimúsica; és una activitat infantil on els més petits poden viure una experiència interactiva en la qual diversos artistes presenten en directe un repertori adaptat al públic familiar. L’espectacle, que arriba a la seva cinquena edició en el si del festival, afavoreix el diàleg i la participació del públic infantil. Des que el festival va decidir confiar a Minimúsica la custòdia del seu públic infantil, els més petits del festival han pogut veure prop de 50 bandes, com Herman Dune, Dones, Chris Brokaw, Dirty Projectors, Manos de Topo, Coconot, Fred i Són o Le Pianc.

  • Entrevista a Alberto Guijarro, codirector del Primavera Sound
  • 2011: Fútbol o festival
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    XV Festival de Circ i Firaires

    Trapezi 2011Ja s’acosta una nova edició de Trapezi que es celebrarà el darrer cap de setmana del mes de maig a Vilanova i la Geltrú: 27,28 i 29 de maig. Aquesta edició manté els escenaris de La Vela, la plaça de la Vila, la plaça de Soler i Carbonell, l’escola Pompeu Fabra, la plaça de les Neus i el Teatre Principal.

    Un dels principals reclams és la exposició de fotografies de circ que s’inaugurarà el divendres, 27 a les 18 hores a la Sala Toc (Sant Sebastià, 11) amb entrada lliure. En aquest espai trobarem fotografies a càrrec de Manel Sala relacionades amb el món del circ al carrer amb documentació gràfica des de l’any 2002. També tindrem la realització de nous Tallers de Circ Menut per a l’espai de l’escola Pompeu Fabra i altres noves propostes com Dona’m una pista, amb la qual la es posa a disposició dels artistes una pista de circ on puguin ensenyar al públic les seves creacions i desenvolupar la seva vessant més artística.

    Com cada edició Trapezi ens ofereix diferents tallers destinats als més petits. En aquesta ocasió podrem gaudir d’una una carpa de circ en miniatura on els més petits es sentiran els més grans. També es podrà gaudir d’una experiència única amb els Flying Tiritas.

    Entre els firaires trobem en aquesta edició a Oixque, companyia de teatre ambulant que combina el teatre de carrer amb el de titelles amb unes creacions molt divertides que no es recomanable perdre’s. També és comptarà amb la participació de Guixot de 8 que descarregaran una tona de ferralla a la Plaça de la Vila. Aquests residus aniran agafant forma i es convertiran en estructures de formes insòlites.

    Laboratorio clandestino Trukturados

    Les companyies que ens envoltaran durant aquest màgic cap de setmana a la ciutat són molt diverses i entre elles trobarem noms com Circ Teatre Modern, Circo Claxon, Ateneu Popular 9 Barris, Companyia a plom i vol, Dudu & Companyia, Michael Guelette, Roman, Pessic de Circ o Vatua l’Olla.

    Entre tots segur que tornarem a somiar desperts amb una nova edició de circ al carrer durant un altre cap de setmana per recordar.

    Programació Trapezi 2011

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Punt i final

    Trencaones– Els teus cabells ondulats són braus com les ones que moren en el trencaones d’aquesta platja. La teva pell és el llençol que he anhelat en les llargues nits d’hivern, el recer que he buscat enmig de les tempestes que m’han atrapat a la intempèrie. Els meus pulmons només volen respirar l’aire que s’escapa dels teus llavis. No he deixat de pensar en tu ni un sol instant. Et desitjo, et somio, et necessito. T’estimo, musa, t’estimo més que a mi mateix. Torna amb mi.

    No puc aturar les llàgrimes que s’escolen per les meves galtes. M’he allunyat de l’Arnau i de la seva estimada musa tant com he pogut, però a la platja no hi ha amagatalls i el murmuri dels seus mots m’arriba a les orelles arrossegats pel vent. Les seves paraules són tan tendres… Fins i tot el pare Capulet hauria perdonat el seu consogre Montagu si hagués sentit una declaració semblant de la boca dels seus fills.

    – Demana’m perdó.

    Les paraules de la musa ressonen fredes contra la sorra fina de la platja de Ribes Roges.

    – Perdó? – l’Arnau s’aparta uns centímetres del rostre de la seva estimada.

    – No em vas voler tocar la serenata de violí, ni tan sols mitja, em vas dir que no em necessitaves. Demana’m perdó si vols que tot quedi oblidat.

    – Musa, han passat gairebé vint anys! No pots estar parlant seriosament!

    – Si no em demanes perdó, me n’aniré i no em tornaràs a veure mai més – la musa es posa dreta i comença a caminar cap a les ones.

    – Però… Però… – l’Arnau la segueix a quatre grapes, com un cadell perdut, i s’atura en adonar-se de la meva presència –. Però no li vas dir a la Teresa que em busqués?

    – És clar que li vaig demanar que et busqués. De debò et penses que pots ofendre a un ésser llegendari com jo i desaparèixer del mapa sense deixar rastre? Ah, no, de cap manera: a mi ningú no em deixa plantada!

    – Però tu… Tu no m’est… No m’estimes?

    – Jo? A tu?! – la musa esclata a riure com si fos l’acudit més ridícul que hagués sentit durant la seva vida immortal –. Bona seria que hagués d’estimar tots els artistes amb ínfules que cauen rendits als meus peus. Escolta’m bé, criatura – la musa s’ajup al costat de l’Arnau i li toca la punta del nas amb el dit índex –, no ets més que un miserable mortal que ha descobert que no pot viure sense mi… Fas pena si et penses que jo podria estimar un cuc de terra com tu.

    – Mus… Musa… No pots…

    – Sí puc – la musa s’aixeca i reemprèn el seu camí en direcció al mar –. Em necessites. Si vols que em quedi, m’hauràs de demanar perdó, m’hauràs de suplicar que et perdoni, t’hauràs d’arrossegar com el cuc que ets. Si no ho fas, no em tornaràs a veure, mai més.

    – Doncs fot el camp i bon vent!

    Platja de Ribes Roges

    El crit de la Jeanne ens fa donar un bot a tots tres. Giro el cap i me la trobo dreta al meu costat, amb els braços en forma d’àmfora i mirant desafiadora la musa que s’ha aturat en sec a tocar de les onades. La Mari Ona i en Pere de la Barca també han aparegut sense fer fressa i es miren la musa amb cara de pocs amics.

    – Jeanne, quant de temps… – murmura la musa empetitint els ulls –. Com et va la vida?

    – De puta mare des que et vaig borrar de la meva llista d’amics del Facebook!

    – Tu també la vas borrar, borrar? – intervé la Mari Ona –. Mira, com jo. Sabies que la molt porca, porca, em volia cobrar 3.000 euros per inspirar-me a on s’havia amagat el caniche de l’alcalde?

    – Mari, controla la llengua… – mussita la musa serrant les dents –. No crec que tinguis edat per fer-me enfadar. No deus voler que t’inspiri un petit accident, oi que no, vella xaruga?

    En Pere de la Barca es posa davant de la Mari Ona com si volgués protegir-la amb el seu cos.

    – El qui faltava pel quartet! – exclama la musa obrint els braços –. El somiador empedreït que vol que tots els escriptors del món s’oblidin de mi – la musa esclata a riure –. No t’has adonat que és una batalla perduda, beneit?!

    En Pere de la Barca respon amb un gruny.

    – No tinc raó, potser? – pregunta la musa girant-se cap a l’escriptor que encara continua a quatre grapes –. Arnau, per què no li demostres que s’equivoca? Demana’m perdó, demana’m que torni. Tornarem a ser un tàndem invencible. No tens ganes de tornar a ser un escriptor famós?

    L’Arnau abaixa la mirada i es posa dempeus. Agafa una de les mans de la musa entre les seves i s’escura la gola abans de començar a parlar.

    – Musa, jo…

    – No!

    – Aturat!

    Passeig Marítim de Ribes RogesDues dones apareixen corrents des del Passeig Marítim de Ribes Roges, travessen la platja i s’aturen al costa de l’Arnau.

    – Què voleu vosaltres dues?! – exclama la musa enfurismada.

    – Jo sóc… L’Ana Teresa… – es presenta la primera entra esbufecs.

    – I jo… La Pepa… Castelló… – continua la segona mentre també malda per recuperar la respiració.

    – Sóc l’editora de la Jeanne…

    – I jo… La d’en Pere de la Barca…

    – I vull fitxar l’Arnau! – afirmen les dues a l’uníson.

    – Jo ho he dit primer! – crida l’Ana Teresa.

    – No, jo! – replica la Pepa Castelló.

    – Es pot saber què està passant?! – pregunta la musa alliberant-se de les mans de l’Arnau d’una estrebada.

    – Crec que en Pere i jo hem tingut la mateixa pensada – respon múrria la Jeanne –. Vam rebre el relat que ens va enviar la Teresa i el vam reenviar a les nostres editores: volíem demostrar a aquest talòs que no et necessitava per una punyetera merda.

    – I crec que això demostra que no et necessita – afegeix en Pere mentre s’interposa entre les dues editores per separar-les.

    – L’Arnau em necessita! No pot viure sense mi! – crida la musa fora de si, agafant les mans de l’escriptor –. Què és el què m’estaves a punt de dir abans que apareguessin aquest parell de sonades?

    – Musa, jo… – mussita l’Arnau deixant la mà de la seva estimada –. No et necessito.

    – Què?! – la musa es mira l’escriptor amb els ulls esbatanats i recula cap a les onades fins que l’aigua li arriba als genolls –. Què has dit, insensat?!

    – Crec que ha dit que te’n vagis a prendre pel sac – tradueix la Jeanne amb un somriure d’orella a orella.

    – Ramat d’escriptors desagraïts! Us penedireu d’aquesta decisió! – amenaça convertint-se en un figura d’aigua –. No em tornareu a veure mai més!

    L’estàtua d’aigua explota i es converteix en una pluja fina que desapareix engolida per les onades. La musa desapareix en el no res, com si mai no hi hagués estat, com si mai no hagués existit.

    – Jo fitxaré l’Arnau!

    – El fitxaré jo!

    L’Ana Teresa i la Pepa Castelló continuen discutint. La Mari Ona m’agafa la cara entre les mans i em fa un petó al front.

    – Tot gràcies a tu, criatura, criatura.

    – A mi? Però jo… Jo no he fet res.

    – Ens vas enviar el puto escrit – ratifica la Jeanne, clavant-me un cop a l’espatlla en senyal d’aprovació.

    – L’Arnau ha vist que no necessita la musa gràcies a tu – confirma en Pere de la Barca, assentint amb el cap.

    L’eludit se m’acosta, aparta la Mari Ona i m’abraça. Abans que me’n pugui adonar, està plorant sobre la meva espatlla.

    – Com t’ho podré agrair?

    – Nosaltres tenim una idea! – salten les dues editores alhora –. Per què no l’ajudes a ajudar a escriure?

    – Com? – pregunta l’Arnau trencant l’abraçada.

    – Ens ha parlat dels relats d’aventura, dels de gènere negre i dels de fantasia – resumeix l’Ana Teresa –. Ens ha mostrat la importància de descriure amb els cinc sentits, la diferència entre el dir i el mostrar i el poder cabdal dels detalls. Ens ha fet veure que no és el mateix que la història l’expliqui un déu tot poderós, algú que hi era o el mateix protagonista. Ens ha ensenyat a construir un personatge a partir de com parla, de com el veuen els altres o de com actua.

    – Però encara ens queden milions de coses per aprendre! – intervé la Pepa Castelló.

    – Què? – insisteix l’Arnau.

    – És una llarga història… – responc per tancar el tema.

    – I per què no me l’expliques mentre fem una cervesa? – em proposa picant-me l’ullet.

    – Què?! – exclamo posant-me vermella com un pebrot.

    L’Ana Teresa i la Pepa Castelló deixen escapar unes rialletes i fugen corrents cap al Passeig Marítim. La Jeanne, la Mari Ona i en Pere de la Barca desapareixen sense deixar rastre abans que me’n pugui adonar. L’Arnau m’agafa de la mà i comença a caminar en direcció al xiringuito que ens queda més a prop.

    Qui m’hauria dit, fa vuit mesos, que la recerca de l’escriptor més prometedor dels anys noranta acabaria amb una cervesa a la platja de Ribes Roges? Hem après a escriure quan no sabíem què escriure, a escriure amb restriccions per esmolar la nostra creativitat, a corregir els nostres textos. Hem après a escriure sense esperar l’ajuda de les muses, hem après que a escriure només se n’aprèn escrivint. Només ens queda una lliçó, l’última i potser la més important: quan escrivim, escrivim per algú. El lector és una part fonamental del procés. Sense ell, nosaltres, vosaltres, els escriptors, no som ningú. Us proposo un últim exercici. Agafeu un dels relats que hàgiu escrit i llegiu-lo en veu alta. Com sona? S’entén? Diu el que volíeu que digués? Busqueu un amic, un familiar, un conegut o un desconegut i llegiu-li el vostre relat. Què li sembla? Si us hi animeu, fins i tot podeu gravar un vídeo, penjar-lo a internet i compartir-lo amb tots nosaltres.

    una cervesa

    La recerca s’ha acabat. Deixeu que, aquesta vegada, sigui jo la primera a presentar l’exercici de la quinzena. Vosaltres heu estat els meus lectors. Què us han semblat els escrits de cada quinzena? El taller ha estat com us esperàveu que fos? Què us ha agradat? Què no us ha agradat? Què milloraríeu? Què mantindríeu? Totes les opinions seran rebudes amb els braços oberts!

    Ens veiem entre lletres!

    M.T. Saborit.
    Taller d’Escriptura Creativa Negre Virtual.

    4 comentaris

    Pàgina Següent »