Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per febrer, 2011

Chico y Rita

Chico y Rita

Ja fa sis anys que Chico y Rita es va posar a caminar de la mà de Mariscal i Trueba. Sis anys des que decidissin que volien fer junts una pel·lícula i des que imaginessin l’esbós d’aquesta hora i mitja de màgia dibuixada i musicada. Fernando Trueba i Javier Mariscal amb un dels dissenys Dos anys amb el guió entre mans (escrit entre Fernando Trueba i Ignacio Martínez de Pisón) i un any buscant finançament van ser el pròleg a un treball obsessiu, amb sis equips d’animació funcionant a preu fet connectats a través d’un programari i enviant els dibuixos i els programes d’animació via web: sis unitats de treball a les Filipines, Hongria, Letònia, Brasil, Madrid i Barcelona, un gegantí estudi global.

Premi Goya a la millor pel·lícula d’animacióDurant mesos i mesos, l’estudi de Javier Mariscal, sota la batuta de Tono Errando i la supervisió del propi Mariscal i de Trueba, en una espècie de formiguer on prop de 80 dibuixants i animadors van anar composant una impossible arquitectura de xifres colossals: 25 dibuixos per segon, 1.500 dibuixos per minut, 144.000 dibuixos per a 96 minuts de pel·lícula. Tota una feinada que finalment s’ha vist reconeguda amb el Premi Goya a la millor pel·lícula d’animació.

Chico y Rita és un homenatge al cinema clàssic dels anys quaranta més la gosadia gràfica de Javier Mariscal, diu Trueba, que afegeix: “El cinema, des que es va inventar, sempre ha estat dividit entre realitat i fantasia: els germans Lumière d’una banda i Méliès de l’altra, uns obrers sortint d’una fàbrica o un viatge a la lluna amb una lluna de cartró pintat.Chico y Rita és els obrers sortint de la fàbrica… però feta com si fos l’arribada a la lluna de cartró “.

El jove pianista enamorat de Chico y Rita no és, assegura Fernando Trueba, Bebo Valdés, “sinó un homenatge a tots aquells músics cubans dels quaranta i els cinquanta”… però queda clar que és ab-so-lu-ta-ment Bebo Valdés. El seu personatge, la seva vida i les seves composicions estan, al costat d’un videoclip de La negra Tomasa, en el germen d’aquest projecte.

Rita y ChicoSeva és, a més, la música original de la pel·lícula, per la qual pul·lulen a més els sons de Charlie Parker, Budd Powell, Nat King Cole, Dizzy Gillespie… Per això va ser ell un dels primers privilegiats en veure-la: “No oblidaré aquell moment, Bebo plorava. Mai l’havia vist plorar “, recorda Trueba.

Un dels moments més delicats en la gènesi de la pel·lícula es va produir quan Ton Errando intentar convèncer a Fernando Trueba que seria millor rodar prèviament amb actors de carn i ossos, abans de procedir a dibuixar i animar, per tal de conquerir millors cotes de realisme. Rodar amb bons actors suposa que després els animadors disposen d’expressions reals, no se les han d’inventar. Una primera idea va ser rodar amb actors cubans o espanyols a Barcelona, però Trueba, va convèncer a Mariscal de que cap lloc per rodar com a Sant Antoni.

Javier Mariscal es va trobar al davant d’un dels majors reptes de la seva carrera. “Aquesta pel·lícula és una història d’amor, afirma, però darrere d’ella hi ha un munt de coses Carrers de La Habanamés si es vol buscar, la pel·lícula pretén explicar com era Cuba en els anys quaranta i cinquanta, què diu Alejo Carpentier de Cuba, què diu Cabrera Infante, com eren les pel·lícules de llavors, com sonaven aquelles orquestres, com era l’Havana, com eren els bars, les ampolles, els cendrers, la publicitat, els cotxes, les fotografies, els edificis, com eren aquelles situacions en què a un l’obligaven a anar al seient del darrere de la guagua, o no el deixaven banyar-se en una piscina, i tot per ser negre…”. I continua: “Jo m’ho vaig passar tan bé i vaig riure tant amb Fernando que de vegades em deia a mi mateix: ‘I a sobre al millor fins i tot ens paguen!’.

A la Cuba de finals dels quaranta, Chico i Rita inicien una apassionada història d’amor. Chico és un jove pianista enamorat del jazz i Rita somia amb ser una gran cantant. Des de la nit en que el destí els junta en un ball de l’Havana, la vida va unint i separant-los com si de la lletra d’un bolero es tractés.

Els anys 50 són una explosió de disseny: són els cotxes, els túrmix, la televisió, una Havana presa pels americans, una explosió de grafismes, de comerços, de cartells publicitaris de rom, licors i tabacs. Un Brodway il·luminat per cent mil neons, amb cotxes fantàstics circulant. L’arquitectura colonial de l’Havana i els inspirats gratacels de Nova York. Els brillants cabarets cubans i els primers clubs de jazz novaiorquesos, foscos i plens de fum. A Cuba els vestits marquen les corbes de les dones, mentre que a Nova York triomfa l’alta costura de Christian Dior. Tot això està en Chico y Rita.

Una vista de Nova York

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Camí als Òscars: El cigne negre

El cigne negreBlack swan

  • Millor pel·lícula
  • Millor director: Darren Aronosfky
  • Millor actriu protagonista: Natalie Portman
  • Millor fotografia: Matthew Libatique
  • Millor muntatge: Andrew Weisblum
  • Nina és una ballarina de 28 anys obsessionada amb el seu treball. Ho vol fer tot amb precisió mil.limètrica, sense sortir dels paràmetres, basada en la seva exquisida tècnica. Quan en una companyia de ballet de Nova York decideixen fer una versió de El llac dels cignes, Nina vol que el paper principal sigui per a ella.

    Amb l’aparició de Lily, una bella i desinhibida companya, Nina veurà trontollar la seva esquerdada estabilitat, portant per un camí on la bogeria pot arribar a convertir-se en el seu pitjor enemic. La recerca d’un somni pot donar-li l’èxit o la condemna en el seu propi infern.

    El realitzador Darren Aronofsky pren els elements de la llegenda d’El llac dels cignes d’origen germànic i l’empra com a fil conductor per a realitzar un fascinant estudi del preu tant psicològic com físic que implica la recerca de la perfecció per part la ballarina protagonista, interpretada per Natalie Portman.

    En aquesta ocasió empra el seu estil i tractament per externalitzar el que li està succeint psicològicament al seu personatge. Somnis, lucinacions i confusió són empleats amb habilitat, cosa que unit a la bellesa amb què Aronosfky ha filmat aquesta fosca faula fan de El cigne negre una pel lícula imprescindible.

    Millor actor protagonista

    Javier Bardem per Biutiful

    Colin Firth per El discurso del rey

    Jesse Eisenberg per La red social

    James Franco per 127 horas

    Jeff Bridges per Valor de ley

    Aquest premi és un dels més disputats però amb el permís de James Franco, el nostre favorit és Javier Bardem per la seva magnífica interpretació a Biutiful.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Camí als Òscars: The fighter

    The fighterThe fighter

  • Millor pel·lícula
  • Millor director: David O. Russell
  • Millor actor de repartiment: Christian Bale
  • Millor actriu de repartiment: Amy Adams
  • Millor guió original: Scott Silver, Paul Tamasy y Eric Johnson
  • Millor muntatge: Pamela Martin
  • Micky Ward és un jove boxejador que procedeix d’una família treballadora, i que viu, com el seu germanastre, del món de la boxa. La seva mare és qui els porta els combats, i el seu germanastre, el conegut Dicky Eklund, és qui li fa d’entrenador.

    La carrera de Ward no és que estigui plena de triomfs i èxits, atès que els seus principals combats són contra boxadors que li fan servir com a pedra de suport per aconseguir victòries i entrenar els seus punys. La seva vida començarà a desestabilitzar quan el seu germanastre, abans un boxejador de gran fama que va aconseguir tombar el mateix Sugar Ray Leonard, comenci a sortir del camí d’estabilitat en el qual estava.

    El títol de la pel·lícula juga amb la ambiguetat de saber quí es el lluitador, el boxejador o el germà que intenta sortir de les drogues. També cal dir que està lluny d’assolir una història complerta com succeix a Toro Salvaje, i potser està una mica més a prop de la línia de Million dollar baby o The Wrestler , però segueix resultant més optimista que qualsevol d’aquestes.

    En difinitiva, The Fighter és una de les històries de gent amb problemes, amb tot en contra, que busca l’èxit intrèpidament malgrat totes aquestes adversitats.

    Millor actriu protagonista

    Annette Bening per Los chicos están bien

    Natalie Portman per Cisne negro

    Jennifer Lawrence per Winter’s bone

    Michelle Williams per Blue Valentine

    Nicole Kidman per Rabbit hole

    En aquest premi hi ha una favorita indiscutible: Natalie Portman. Nomès cal anar a veure El cigne negre per comprovar-ho. Una interpretació genial.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Camí als Òscars: Toy Story 3

    Toy Story 3Toy Story 3

  • Millor pel·lícula
  • Millor pel·lícula d’animació
  • Millor cançó original: We belong together
  • Millor muntatge de so: Tom Myers y Michael Silvers
  • El jove Andy es va a la Universitat. Woody, Buzz Lightyear i els altres juguets ja no són els seus habituals companys de jocs, així que el seu futur no és clar: les golfes o l’abocador semblen el seu proper destí i no gaire llunyà pensen ells… Però accidentalment són tirats i recollits pels escombriaires, els quals els envien a una guarderia, on han de tractar de sobreviure de descurats nens de preescolar.

    L’emotivitat és present en cada moment, especialment per a aquells espectadors que hagin crescut amb els films, ha vist els primers en la seva infància. I és que l’evolució d’aquests no deixa de ser l’evolució que marca el propi personatge d’Andy, ¿que fem amb els nostres joguines quan passem de la infància a l’adolescència? Ells mateixos dins de la ficció de la història debaten sobre si el seu futur ha de ser convertir-se en les joguines d’altres nens o quedar per al record a les golfes.

    Els personatges de Toy Story

    És sorprenent com Toy Story, al llarg d’aquestes tres parts des de la primera entrega a l’any 1995 en la primera aparició de Pixar, ha fet evolucionar a Andy ensenyant-li a tota la família com cal transcendir i donar pas a nous cicles. Utilitzant un diàleg àgil, d’humor intel ligent i amb joc de paraules, ha anat transmetent aquest efectiu missatge al llarg de les seves diferents parts.

    Millor guió original.

    Another Year de Mike Leigh
    The Fighter de Scott Silver, Paul Tamasy i Eric Johnson
    Inception de Christopher Nolan
    The Kids Are All Right de Lisa Cholodenko, Stuart Blumberg
    The King’s Speech de David Seidler

    El favorit en aquesta categoria és David Seidler per El retorn del rei que ens ofereix uns diàlegs molt suggerents per acompanyar el desenvolupament de la història.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El factor Scarpetta, de Patricia Cornwell

    El factor ScarpettaPatricia Cornwell, de nom de soltera Patricia Carroll Daniels, va néixer a Miami, Florida el 9 de juny de 1956. Cornwell diu que hi ha moltes similituds entre ella i el personatge principal de les seves novel·les, Kay Scarpetta. Ambdues van néixer a Miami, es van divorciar, i van tenir relacions difícils amb els seus pares ja morts.

    Amb sis anys, es va traslladar amb la seva família a Montreats, i per malaltia de la seva mare, va viure diversos anys sota tutela de l’estat, fet que marcaria la seva infància i joventut. Va assistir al King College de Bristol i es va graduar en Filologia Anglesa al Davidson College. Va treballar com a reportera en temes criminals per The Charlotte Observer, I més tard a l’oficina del Forense Cap de Virgínia i al departament de policia de Richmond, el que li va formar en la temàtica de la seva escriptura.

    Després d’escriure tres novel·les sense aconseguir publicar-les, ho va aconseguir el 1991, ja amb un gran èxit, que la va acompanyar en endavant. Ha rebut diversos premis, inclòs un Edgar.

    És autora de novel·les policíaques, i ben coneguda una sèrie protagonitzada per una doctora forense anomenada Kay Scarpetta. Aviat començarà a rodar-se una pel·lícula basada en aquesta sèrie interpretada per Angelina Jolie.

    El factor Scarpetta, el dissetè llibre de la sèrie, reuneix de nou als personatges a Nova York. Marino treballa per al Departament de Policia, Benton Wesley fa servir la seva experiència en psicologia forense en Kirby i Bellevue i Lucy continua la seva “tanteig” amb les investigacions forenses tecnològiques quan torna a treballar en un altre cas amb la fiscal de Nova York, Jaume Berger.

    Una novel·la magnífica, de ritme vertiginós i acció trepidant que transcorre una setmana abans de Nadal. L’economia s’enfonsa. Això ha impulsat a la doctora Kay Scarpetta (malgrat la seva atapeïda agenda i el seu continu treball com a analista forense sènior de la CNN) a oferir gratuïtament els seus serveis a l’oficina del metge forense cap de la ciutat de Nova York. En poc temps, la seva creixent visibilitat sembla que mou els fils de inesperats i inquietants esdeveniments. És preguntada en directe sobre el sensacional cas de Hannah Starr, que ha desaparegut i a la qual es presumeix morta. Moments després, durant el mateix programa de TV, rep una alarmant trucada d’ajuda d’un antic pacient de psiquiatria de Benton Wesley. Quan torna després del xou a l’apartament on viu amb Benton, troba un enorme paquet (possiblement una bomba) esperant a la seva taula del despatx. Aviat, l’aparent amenaça a la vida de Scarpetta l’envolta en una trama surrealista que inclou un famós actor acusat d’un impensable crim sexual i la desaparició d’una preciosa milionària amb qui Lucy, neboda de Scarpetta, sembla haver compartit un passat secret.

    El productor de la CNN de Scarpetta vol que llanci un programa de televisió anomenat “El factor Scarpetta”. A causa dels estranys esdeveniments que estan succeint, Kay tem que la seva incipient fama generi la il·lusió que ella té un “factor especial”, una habilitat mística per resoldre tots els seus casos. Es pregunta si acabarà sent com qualsevol altre personatge televisiu: el seu propi estereotip.

    Llibres

  • At risk
  • Causa de mort
  • El factor Scarpetta
  • El frente
  • La huella
  • Identidad desconocida
  • La mosca de la muerte
  • Predator
  • Retrato de un asesino: Jack el destripador : caso cerrado
  • Scarpetta
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Camí als Òscars: Winter’s Bone

    Winter’s BoneWinter’s bone

    Millor pel·lícula
    Millor actriu protagonista: Jennifer Lawrence
    Millor actor de repartiment: John Hawkes
    Millor guió adaptat: Debra Granik i Anne Rosellini

    Desoladora del primer a l’últim pla, poblada de mirades agres, d’humanitat gèlida a flor de pell, de neguit i vergonya, Winter’s Bone traspua tensió per totes les seves escenes, però no per la inèrcia fosca del relat pseudo noir, sinó per la inhòspita naturalesa humana que la pobla. Debra Granik esquitxa el seu notable treball de implícita violència, de rancor engarrotat mentre es recrea en una coreografia sonora i visual impregnada de sinistre naturalisme, sense intent de treva.

    Granik també aconsegueix treure el millor d’un repartiment en estat de gràcia, en la qual no només destaca l’ascendent Jennifer Lawrence, sinó dels seus secundaris, tant novells amb una intuïció interpretativa sorprenent, com aquells consagrats a la televisió com el també nominat John Hawkes o el cameo de l’enyorada Laura Palmer, l’actriu Sheryl Lee, en un genial gest de complicitat.

    Aquesta pel·lícula és generosa en el retrat d’ambients i personatges, molt astuta en la dosificació i detalls de la trama, que ronca al voltant de l’espectador sense deixar-se veure amb claredat, sinó suggerint. La història és òbviament dramàtica, però el seu clima és negre tèrbol i manté un equilibri molt cinematogràfic entre el que mostra (els tipus i entorns) i el que eludeix (les causes del drama), fins a aconseguir una conversió molt complexa.

    Millor guió adaptat

    127 horas de Danny Boyle y Simon Beaufoy

    La red social de Aaron Sorkin

    Toy story 3 de Michael Arndt. Story by John Lasseter, Andrew Stanton y Lee Unkrich

    Valor de ley de Joel Coen y Ethan Coen

    Winter’s bone de Debra Granik y Anne Rosellini

    En aquest premi hi ha un favorit molt clar, amb el permís de Debra Granik, es tracta d’Aaron Sorkin pel seu magnífic treball d’adaptació a The Social Network.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Camí als Òscars: Los chicos están bien

    The kids are rightThe kids are right de Lisa Chodolenko.

  • Millor pel·lícula
  • Millor actriu protagonista: Annette Bening
  • Millor actor de repartiment: Mark Ruffalo
  • Millor guió original: Lisa Cholodenko i Stuart Blumberg
  • Nic i Jules són una parella de lesbianes. Anys enrere van acudir a un donant d’esperma per poder tenir descendència. D’aquesta manera van tenir dos fills, que amb el temps s’han convertit en adolescents: Joni, la major, que està a punt d’anar a la universitat, i Laser.

    Joni, interpretat per Mia Wasikowska, compleix divuit anys i instigada pel seu germà menor, en els prolegòmens de la seva marxa a la universitat, furga en els seus orígens i aconsegueix trobar el parador del seu pare biològic, Paul.

    La seva presència, cada vegada més omnipresent en el cercle familiar, fèrriament regit i constituït per Nic, encara lacat sota presumptes aires liberals i democràtics que està convertint-se en una asfíxia per a uns fills adolescents que busquen el seu lloc propi, fa destapar la caixa dels trons , mentre que simultàniament, a poc a poc, anem sent testimonis d’aquestes petites esquerdes silenciades en una aparent i compacta medul d’entesa i afecte.

    Anette Bening

    Paul, sens dubte, serà una mena de catalitzador d’aquestes tensions ocultes que viuen sota el mantell de la felicitat, desplegant en cada un d’ells, aquestes aspiracions aparcades pel bé comú: les frustracions dels somnis de joventut no realitzats de Jules, o l’absència d’un model masculí positiu en Laser, interpretat per Josh Hutcherson.

    Divertida i argumentalment insòlita“: El País.
    Tremendament divertida sense exagerar els seus efectes còmics, i punyent amb tot just uns mínims adorns melodramàtics“: The New York Times.

  • La familia homosexual viscuda amb naturalitat
  • Millor actor de repartiment

    Christian Bale per The fighter

    John Hawkes per Winter’s bone

    Jeremy Renner per The town

    Mark Ruffalo per Los chicos están bien

    Geoffrey Rush per El discurso del rey

    En aquesta ocasió el nostre favorit és Christian Bale per The Fighter perquè mai ens deixa indiferents amb les seves interpretacions.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Convocatòria Premi Llimona 2011

    La il·lustradora Mercè LlimonaDes de l’any 1997 l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i l’Obra Social Caixa Catalunya convoquen el Premi Mercè Llimona de literatura infantil il·lustrada, en homenatge a aquesta il·lustradora amb lligams familiars amb la nostra ciutat. L’obra guanyadora es converteix en el Conte de Nadal, i, a més a més, Publicacions de l’Abadia de Montserrat inclou el conte en una de les seves col·leccions.

    Des de l’any 2002, el Premi es convoca en modalitats separades de text i il·lustració. Per a la part escrita el veredicte es fa públic pels volts del dia de Sant Jordi, quan s’obre automàticament la convocatòria per a la modalitat d’il·lustració, el guanyador de la qual es coneix a finals de juliol. Cada any, professionals de cadascun dels dos sectors formen part dels respectius jurats.

    Contes premiats des de 1998

    Aquest mes de febrer ha començat l’edició del Premi Mercè Llimona 2011 amb la convocatòria en la modalitat de text. El termini per presentar els treballs és l’1 d’abril.

    Les obres que es presentin a la modalitat de text han de ser contes dirigits a un públic d’entre 6 i 8 anys, escrits en català, originals i inèdits. Es concedirà un únic premi, dotat amb 1.600 euros, al text guanyador.

    Un cop anunciat el guanyador o guanyadora del text es convoca automàticament la modalitat d’il·lustració, que té com a termini màxim per presentar els treballs el 30 de juny de 2011. Les il·lustracions que aspirin al premi hauran de basar-se en el conte premiat, que es publicarà al web de l’Ajuntament de VNG.

    Premi Mercè Llimona 2010El conte guanyador del Premi de Literatura Infantil Il·lustrada Mercè Llimona 2011 s’editarà abans de Nadal de 2011, per Publicacions de l’Abadia de Montserrat i es presentarà en un acte públic a la Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    El guanyador de l’edició del 2010 va ser En Roc sense cap, de Mercè Canals, il·lustrat per Òscar Julve.

    El Premi Mercè Llimona 2011 manté el format d’un àlbum gran, 20×33. Una mida considerada com a la més òptima per a la seva difusió, ja que permet una extensió suficient per als escriptors i una major llibertat per als il·lustradors.

    Les propostes, tant de text com d’il·lustració, s’han de presentar a l’ Oficina d’Atenció Ciutadana, ubicada a la planta baixa de l’Ajuntament de VNG.

    Els interessats podeu trobar aquí tota la informació i les bases del premi:

    Bases del premi

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Camí als Òscars: Valor de ley

    Valor de lleiTrue grit

  • Millor pel·lícula
  • Millor direcció: Joel Coen i Ethan Coen
  • Millor guió adaptat: Joel Coen i Ethan Coen
  • Millor actor: Jeff Bridges
  • Millor actriu de repartiment: Hailee Steinfeld
  • Millor efectes de so
  • Millor edició de música
  • Millor vestuari: Mary Zophres
  • Millor fotografia: Roger Deakins
  • Millor direcció d’art
  • Durant uns quants anys des de principis dels anys 70 els productors de cinema es van oblidar en els seus projectes d’un gènere per excel·lència: el western; fins que a l’any 1992 va arribar Unforgiven de Clint Eastwood que incorporava tots els registres imprescindibles d’aquest gènere i va ser aclamada pel gran públic convertint-se avui dia en un clàssic de culte. Però a partir d’aquest sonor éxit la situació no va canviar.

    Des de Sin Perdon fins ara només ens aventurem a destacar dues pel·lícules de l’oest com són Apaloosa (2008) i El tren de las 3.10 (2007), que sense arribar al nivell de l’obra mestre abans esmentada de Clint Eastwood, van fer-nos als amants d’aquest gènere tornar a gaudir amb el western.

    A l’any 1969 es va estrenar un western clàssic en el que es van basar els germans Cohen per fer el seu treball i amb el mateix títol per no deixar lloc a dubtes: True Grit. A més de ser una de les darreres pel·lícules de John Wayne, és la que li va permetre guanyar finalment el premi Oscar a millor actor, tot un éxit per a un gran del cinema que va començar des de baix, en el cinema de sèrie B.

    Però han aparegut els germans Cohen, sempre excel·lent targeta de presentació, i aquest any ens hem trobat amb una nova adaptació de la producció dels anys 60 de la novel.la de Charles Portis molt recomanable. La idea argumental principal és la mateixa: l’agutzil Rooster Cogburn (Jeff Bridges per John Wayne), borni i bevedor, és contractat per una noia, Mattie Ross (la magnífica actuació en el treball dels Cohen d’ Hailee Steinfeld per Kim Darby) per matar a Tom Chaney (Josh Brolin per Jeff Corey), que havia assassinat al seu pare. Cogburn ha de carregar amb la companyia de la noia, i de l’agent dels Rangers de Texas La Boeuf (Matt Damon per Glen Campbell) que també busca el fugitiu Chaney. I tot per una bona recompensa d’una important suma de dòlars.

    Millor actriu de repartiment

    Amy Adams per The fighter.
    Helena Bonham Carter per El discurs del rei.
    Melissa Leo per The fighter.
    Hailee Steinfeld per Valor de ley.
    Jacki Weaver per Animal kingdom.

    La nostra favorita, és Haile Steinfeld pel seu treball a Valor de ley.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Trece escalones, de Ruth Rendell

    Ruth Rendell. Trece escalonesRuth Rendell, Baronessa Rendell de Babergh (títol de Dama de l’Imperi Britànic obtingut el 1996) va néixer a Londres, Gran Bretanya, el 17 febrer de 1930. Ruth Rendell, que ha escrit també sota el pseudònim de Barbara Vine, és una de les escriptores més prolífiques de la literatura de misteri britànica.

    A més de la gran quantitat de novel·les i contes publicats, la seva producció destaca per la gran qualitat literària de les seves obres que l’han fet mereixedora de premis com la Daga de Plata de l’Crime Writers Association el 1987, la Daga d’Or en quatre ocasions (1976, 1986, 1987 i 1991), la Daga de Diamants per les seves aportacions al gènere, el National Book Award el 1980, tres premis Edgar Allan Poe i el premi literari del Sunday Times el 1990.

    La seva primera novel·la publicada va ser From Doon with Death el 1967 en què apareix per primera vegada un dels seus personatges més populars, l’inspector Wexford. Actualment Rendell té 20 novel·les publicades del que es coneix com les “Wexford novels”, totes elles ambientades en la localitat anglesa de Kingsmarkham, l’última d’elles End in Tears (2006). A part de la sèrie Wexford, ha escrit més de 30 novel·les negres i nombrosos contes de misteri.

    És característic de la seva tècnica literària l’ús del intertext, utilitzant clàssics inqüestionables de la literatura anglesa i universal per a crear, a partir d’ells, nous arguments, per exemple, en Carn trèmula (1986) utilitza elements de Crim i càstig de Dostoievski; La casa de les escales (1988) té com una de les principals línies argumentals la intriga de Les ales del colom de Henry James i utilitza també fragments de El gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald, “Mariana in the South” de Tennyson i de Safo, un altre exemple seria la novel·la No More Dying Then, de l’inspector Wexford, que es basa en el sonet 146 de Shakespeare .

    Algunes de les seves obres han estat portades a la petita pantalla per la BBC i al cinema per directors com Claude Chabrol (La demoiselle d’honneur) o Pedro Almodóvar (Carne trémula, 1997).

    Amb Trece escalones, Ruth Rendell presenta amb el seu mestratge habitual un retrat pertorbador i pervers de dos personatges tremendament diferents però alhora agermanats per les seves neurosis romàntiques. De passada, la gran dama de la novel·la de suspens psicològic incideix en temes tan espinosos com el culte als grans criminals de la història o les ànsies de celebritat que caracteritzen la nostra societat.

    Gwendolen Chawcer és una soltera octogenària que viu lliurada a la lectura ia la fantasia d’un vell amor, però tan melancòlica i plàcida existència es veu alterada quan decideix llogar la planta de dalt de la mansió familiar al barri de Notting Hill. El seu nou arrendatari, Mix Cellini, és un mecànic de màquines de fitness amb una fixació: els crims comesos seixanta anys abans pel tristament cèlebre John Christie.

    Gwendolen no triga a descobrir tan sinistra obsessió, però ignora que aquesta adquirirà tints cada vegada més macabres quan Mix s’enamori perdudament de la model Nerissa Nash.

    Llibres

  • El agua está espléndida
  • Carne trémula
  • El daño está hecho
  • Después del asesinato
  • El hijo perdido
  • El minotauro
  • Trece escalones
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »