Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per juliol, 2010

Biblioviatges: La Toscana

Vista de Florència

La regió de la Toscana és coneguda per la bellesa dels seus paisatges, el seu ric llegat artístic i l’enorme influència que ha tingut sobre la cultura. No en va és considerada com el veritable lloc de naixement del Renaixement italià, i ha estat la llar d’algunes de les persones més importants en la història de les arts i les ciències.

Plànol de la ToscanaD’aquell extraordinari període, la Toscana conserva els màxims testimonis. Grans obres de l’arquitectura civil i religiosa, escultures i obres pictòriques d’extraordinari valor artístic. La regió compta amb diversos museus, la majoria dels quals es troben a Florència.

Però la Toscana no és només Florència. Es també Siena amb la Piazza dei Campo, on cada estiu té lloc el famós Palio. A la província de Siena també destaquen Montepulciano i Pienza, joies de l’art renaixentista, i San Gimignano, amb les seves famoses torres i cases amb torrasses. I Pisa, coneguda arreu del món per la seva torre inclinada, Carrara, amb la seva catedral recoberta amb l’apreciat marbre que pren el nom de ciutat, i Lucca, Pistoia, Arezzo, Grosseto, Livorno, Prato

Sis localitats toscanes han estat designades Patrimoni de la Humanitat: el centre històric de Florència (1982), el centre històric de Siena (1995), la piazza dei Miracoli de Pisa(1987), el centre històric de San Gimignano (1990), el centre històric de Pienza (1996) i Val d’Orcia (2004). D’altra banda, Toscana té més de 120 espais naturals protegits.

I sobretot el seu paisatge: el típic, únic, dolç i càlid paisatge toscà. Com podeu veure, són innombrables les belleses naturals d’aquesta Regió:

I sense oblidar les meravelloses illes. L’arxipèlag toscà està constituït per set illes principals i alguns illots menors compostos de roques, inclosos en gran part dins del Parc Nacional de l’Arxipèlag Toscà. L’illa principal és la d’Elba. Al nord es troben l’illa de Capraia i l’illa de Gorgona. Al sud de l’illa d’Elba es troben l’illa de Pianosa, l’illa de Montecristo i l’illa del Giglio. Tot un paradís per descobrir:

Per als amants de la cultura italiana, la Toscana és un lloc ideal, ja que gaudeix d’un patrimoni artístic i cultural immens, expressat en les nombroses esglésies de la regió, palaus, galeries d’art, museus, pobles i places. Artísticament, Florència és un dels centres més importants del món, tant que sovint és anomenada la capital de l’art d’Itàlia. A la Toscana van viure pintors com Giotto, considerat el pare de la pintura italiana, així com Arnolfo i Andrea Pisano, renovadors de l’arquitectura i l’escultura, Brunelleschi, Donatello i Masaccio, avantpassats del Renaixement, Ghiberti, Filippo Lippi, Fra Angelico, Botticelli, Paolo Uccello i els que sens dubte, van ser els dos artistes més importants de l’època: Miquel Àngel, el pintor polifacètic, escultor, home de lletres i arquitecte, i Leonardo da Vinci, l’igualment polifacètic, pintor, enginyer, arquitecte, escultor, músic i poeta.

El Ponte Vecchio

Diuen que el novel·lista francès Stendhal va visitar Florència el 1817, tractant de no perdre’s ni un detall per al seu diari. Va passar tot un dia admirant esglésies, museus i galeries d’art i es va commoure a cada pas amb el malbaratament magnífic de cúpules, frescs, estàtues i façanes. Però de sobte, en entrar a la majestuosa església de Santa Croce, es va sentir estabornit, amb palpitacions, vertigen, angoixa i una sensació d’ofec que el va obligar a sortir per prendre aire. El metge li va diagnosticar “sobredosi de bellesa” i des de llavors aquest símptoma es coneix com “Síndrome de Stendhal”. L’escriptor havia descobert un mal que afecta a milions de viatgers de tot el món i de tots els temps cada vegada que trepitgen Florència: és tan bella que atordeix els sentits.

Toscana té una literatura de renom i presumeix de diversos famosos escriptors i poetes. El toscà és la base de la llengua italiana, adoptat per ser el dialecte en què van escriure les seves obres grans autors italians com Dante Alighieri que amb La divina comedia creà el model que es convertiria en un estàndart per a l’italià modern, i Francesco Petrarca, Giovanni Boccaccio, Nicolau Maquiavel, que li donaren l’autoritat de ser la llengua literària de la península itàlica.

La Biblioteca Nacional Central de Florència és una una de les dues biblioteques centrals d’Itàlia, juntament amb la Biblioteca Nacional Central de Roma. Fundada el 1714 quan Antonio Magliabecchi, un famós erudit italià, va llegar la seva col·lecció completa de llibres, des 1743 es requereix que una còpia de cada obra publicada a la Toscana es cedeixi a la biblioteca. Originalment coneguda com la Magliabechiana, la biblioteca es va obrir al públic el 1747. El 1885, va ser rebatejada com Biblioteca Nacional Central de Florència, o BNCF. Des de 1870, ha recollit les còpies de totes les publicacions italianes.
Veure plànol de Florència

Llibres

  • Toscana, Florència. Sergio Romano
  • En un lugar de la Toscana. D.L. Smith
  • A la Toscana. Sergi Belbel
  • Florencia de los Médicis. Luis Racionero
  • Museus de Florència. Emma Micheletti
  • Florencia. David Leavitt
  • Amor y muerte en Florencia. Sarah Dunant
  • Les Màscares de Florència. Rosa Planas
  • Uffizi, Florencia. Elena Ginanneschi
  • La Encantadora de Florencia. Salman Rushdie
  • Sangre de abril : Florencia y la conspiración contra los Médicis. Lauro Martines
  • La Ciutat del lliri roig : Florència o La il·lustre follia dels Mèdici. Josep Valls
  • Los Médicis : nuestra historia. Lorenzo de Medici
  • Guies

  • Florencia y Toscana. Jim Jepson
  • Florencia y Toscana
  • Florencia y Toscana
  • Toscana : Florencia, Pisa, Siena : Lucca, San Gimignano, Volterra…
  • Música

  • Cieli di Toscana. Andrea Bocelli
  • Tosca. Giacomo Puccini
  • Cinema

  • Bajo el sol de la Toscana
  • Florencia
  • Belleza robada
  • Paisatge de la Toscana

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    3 comentaris

    Les vacances

    De moment, la Mercè Rey no ens ha pogut fer arribar la seva entrada, però hem de posar-nos a la feina i res millor que un text de Josep Maria Espinàs sobre els viatges per reflexionar sobre quines són les vacances somiades per vosaltres.

    Vacances a la ciutatM’agrada anar a passar vuit dies en una ciutat estrangera. Ho he fet sovint. Però quan vaig amb taxi cap a l’aeroport, encara no sóc feliç. Ni tampoc estic content, encara, quan a l’aeroport recullo la maleta ni quan un taxista em deixa a la porta de l’hotel. Pujar a l’habitació. Desfer la maleta. Posar-me a la bossa de mà les pipes i el tabac, un paraigua petit, el plànol de la ciutat. Sortir al carrer i aturar-me a la cantonada. Aquest, sí, és el moment de la petita i tan segura felicitat: mirar, per primera vegada, l’aparador d’una botiga. Botiga del que sigui. No agafar un taxi, un metro un autobús per anar al Ponte Vecchio, a la Königsalee, a la place Vendôme.

    Aturar-me davant un aparador, com faria algú que viu aquí i mira si veu alguna cosa que li interessi. Però a mi no m’interessen les sabates, ni els televisors, ni els perfums que hi ha a l’aparador. El que m’interessa és que hi ha una botiga. I aturar-m’hi. Sense pressa. I després, la del costat. Aleshores penso que faré aquest camí d’avui uns quants dies seguits i que reconeixeré cada un dels aparadors i em reconeixeré a mi mateix com a habitant d’aquesta ciutat, però més lliure que els que hi viuen sempre. En aquest moment, quan miro el primer aparador, o espero que el semàfor es posi verd, o llegeixo en una placa el primer nom d’un carrer, és quan sento que el viatge ha començat, que finalment els tràmits han quedat enrere i que no tinc cap programa al davant. Que puc jugar a l’atzar de l’espai i sentir-m’hi senyor del temps”.

    I si us interessen més unes vacances a la platja, no deixeu de veure aquest video de Les vacances de Mr. Hulot. Segur que us inspirarà.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    8 comentaris

    Fer de mare: superar els nou reptes de la maternitat

    Llibres

    Llibre recomanatLes nocions errònies sobre la maternitat condueixen algunes dones a confondre els sofriments normals en el desenvolupament d’una mare amb el fracàs. Valerie Davis Raskin ha identificat els reptes que les mares han d’afrontar en el seu procés evolutiu i dóna les claus per superar-los: una nova identitat, la depressió després del part, un canvi en la relació amb la parella o el seu creixement professional.

    Els nou reptes de la maternitat segons aquest llibre són: una nova identitat, moments gens afectuosos, respectar al pare, la separació, establir uns límits, institucions imperfectes, revisar els somnis, l’adversitat i el comiat. Aquest llibre pretén deslliurar les dones del sentiment de culpabilitat de no sentir-se unes mares perfectes.

    Valerie Davis Raskin es llicenciada en Psiquiatria. És professora associada a l’Escola Pritzker de Medicina de la Universitat de Chicago i ha estat presidenta de la Societat de Psiquiatria d’Illinois. Ha col·laborat en nombroses revistes adreçades a mares i pares com ara Redbook, Cosmopolitan, Parenting o Parents.

    Revistes

    Aquesta vegada us oferim dos articles relacionats amb l’embaràs i el nadó. En el primer tracta de les tiroides, els problemes que comporten i com poden afectar a l’embaràs, el nadó i el post-part.

    El segon article proposat ens acosta els petits problemes de deformació en els peus del nadó que es visualitzen en els pocs dies de néixer i que poden estar produïts simplement per una mala situació a l’úter de la mare.

  • ¿Problemas de tiroides?: 1,2 i 3. Embarazo Sano. Juliol, 2010.
  • Piececitos con problemas: 1 i 2. Ser Padres. Agost, 2010

    Bloc

    Per finalitzar us oferim un bloc sobre l’embaràs molt recomanable amb diferents vessants d’información vers la concepció i els hàbits alimentaris o diferents recomanacions previ al part. 

    Embarazada Blog ha estat creat amb la intenció d’oferir tota la informació necessària a aquella dona que es troba en període de gestació o es troba en la recerca d’un embaràs.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

  • 1 comentari

    Biblioviatges: Sant Petersburg

    Panoràmica de Sant Petersburg

    Sant Petersburg és la segona ciutat de Rússia en importància. Fundada pel tsar Pere el Gran el maig de 1703 amb la intenció de convertir-la en la nova finestra de Rússia a Europa. Des de llavors es va convertir en capital de l’imperi rus durant més de dos-cents anys fins que després de la Revolució Russa la capitalitat del País va passar a Moscou.

    Els noms de la ciutat seguien els canvis polítics. Plànol del centre de Sant PetersburgL’original Sant Petersburg (1703-1914) era en l’honor de l’apòstol Sant Pere. En esclatar la Primera Guerra Mundial, el tsar Nicolau II el va canviar per Petrograd (1914-1924) que vol dir el mateix però en rus. Després de la mort de Lenin és va anomenar Leningrad (1924-1991). I finalment, l’any 1991 es va organitzar un referèndum entre la població i per la decisió de la majoria, li van tornar seu nom històric. Col·loquialment els seus habitants li diuen Peterburg o més familiarment “Piter”.

    Situada en el delta del riu Neva, la ciutat és essencialment una sèrie d’illes i canals units per més de 300 ponts magnífics (22 llevadissos), una característica que li ha valgut el sobrenom del “La Venècia del nord ” o la “Ciutat amb 101 illes“.

    Sant PetersburgAmb profusió de palaus, catedrals, avingudes i parcs, Sant Petersburg és encantadora sota una manta de brillant neu d’hivern i fabulosa a la primavera quan els gels del Neva es trenquen i flueixen per la ciutat. Però el seu moment de més bell esplendor el té durant els mesos juny i juliol quan la llum del sol no arriba a posar-se sota la línia d’horitzó i la ciutat queda sota el vel màgic de les “nits blanques”.

    Imprescindibles de visitar són la Fortalesa de Pere i Pau, el nucli on es va començar la ciutat, la Catedral de Sant Pere i Sant Pau, amb les tombes dels tsars russos, la Catedral de Sant Isaac, la més grandiosa de les esglésies de la ciutat amb una alçada de 101,5 metres, l’Església del Salvador sobre la sang vessada, construïda al lloc de l’assassinat del tsar rus Alexandre II, la Plaça del Palau, immensa plaça front all Palau d’Hivern, la principal residència dels tsars, l’Avinguda Nevsky, centre neurològic de la ciutat, i els ponts que creuen el riu des d’on es pot gaudir de vistes espectaculars, o la Plaça del Senat amb el “Genet de Bronze“.

    Sant Petersburg és coneguda com el tresor cultural de Rússia i el museu a l’aire lliure. El simple fet de caminar pels seus carrers i deambular per les seves vies fluvials fàcilment podria considerar-se com una experiencia cultural en si mateixa. No en va el seu centre històric està classificat com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

    Aquí es troben més de 140 museus, entre les quals cal destacar el Museu Hermitage i el Museo Estatal Rus. Cuna dels compositors Txaikovski, Musorgskij, Shostakovich i Stravinsky, Sant Petersburg compta amb una excel·lent Orquestra Filarmònica formada el 1882, sense oblidar el Teatre Mariinsky (anteriorment conegut com Kirov).

    Una visita virtual pel Museu Hermitage

    Sant Petersburg també va nodrir l’esperit de moltes cèlebres figures de la poesia i la prosa que hi van viure. El jove Aleksandr Pushkin es va convertir, en opinió de molts, en el pare de la literatura russa contemporània. I no oblidem a Dostoyevski, a qui sol catalogar-se entre els millors novel·listes de tota la història.

    La Biblioteca Nacional de Rússia, fundada el 1795 per ordre de Caterina II, va ser concebuda no com a magatzem de llibres, sinó com “una font de l’educació pública”. És va inaugurar amb el nom de Biblioteca Pública Imperial el 2 de gener de 1814. Després de la revolució, va passar a anomenar-se Biblioteca Pública de Rússia. La Biblioteca Nacional de Rússia ara és una de les grans bibloteques del món. Conté la col·lecció més important dels llibres en rus. Actualment en els seus fons es guarden uns 34 milions d’exemplars, molts dels quals són únics i valuosíssims.
    Veure mapa de Sant Petersburg

    Llibres

  • Historias de San Petersburgo, Nikolai V. Gogol
  • Viaje a Rusia, Joseph Roth
  • Rusia y sus imperios, 1894-2005, Jean Meyer
  • La Rusia de los zares, Alejandro Muñoz-Alonso
  • Rusia, Simon Richmond
  • Raquel, Andrei Guelàssimov
  • El Manual del debutante ruso, Gary Shteyngart
  • Viaje a Rusia, Joseph Roth
  • El Príncipe del viento, Leonid Yusefovich
  • La Casa Rusia, John le Carré
  • Mentre visqui un sol poeta, Aleksandr S. Puixkin
  • Lolita, Vladimir Nabokov
  • Guies

  • Moscu, San Petersburgo, Kiev
  • San Petersburgo
  • San Petersburgo
  • San Petersburgo, Mara Vorhees
  • Cinema

  • Doctor Zhivago
  • Teléfono rojo volamos hacia Moscú
  • El Acorazado Potemkin
  • Lolita
  • Música i audiollibres

  • Sinfonía nº 2: Pequeña Rusia, Tchaikovsky
  • La Consagración de la primavera, Stravinsky
  • Quadres d’una exposició, Musorgskij
  • Sinfonía nº 7 “Leningrado”, Shostakovich
  • La Tempestad de nieve [Audiollibre], Alexander Pushkin
  • El capote [Audiollibre], Nikolai Gogol
  • Los Hombres que están de más… y otros cuentos [Audiollibre], Anton Chéjov
  • Infantil

  • El Peixet d’or : conte rus
  • Els Tres pans : conte rus
  • Nataixa i la bruixa : conte popular rus
  • La Reina Rodamón a Rússia, Montse Ganges, Pep Montserrat
  • Un Pollastre amb quatre potes i altres contes de la Rússia Blanca
  • Nits blanques a Sant Petersburg

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un peix al cove

    Un  peix al cove

    El dijous 22 fou un dia de festa a la Biblioteca. l’Esther Bruna va explicar el conte El peixet d’or als nens i nenes que van arribar-s’hi per després fer el taller Un peix al cove, una activitat que consistia en omplir uns recipients de vidre amb sals de colors i dibuixar una tapa amb un peixet per cobrir el pot i que arribés a casa tan bonic com havia quedat.


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Ha nascut un drac

    És juliol. Això vol dir vacances. Temps de lleure. Un bon moment per anar a la Biblioteca a escoltar un conte. El dimecres 14, a les 6 de la tarda, Montse Balada i Lorena Torres van explicar-nos Ha nascut un drac.

    Ha nascut un dracUn dia d’estiu la Tulita va trobar un ou al carrer del Tigre, del barri de la Geltrú. Però era un ou molt especial.

    - De què serà?

    Veniu i esbrineu com neixen els dracs de festa major!

    Aquest conte de Montse Balada, Susana Peix i amb il·lustracions de Lorena Torres ha guanyat el primer premi del concurs de contes infantils “Barrina que Barrinaràs”, convocat l’any 2009 per l’Associació d’Amics del Drac de la Geltrú, de Vilanova i la Geltrú.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Biblioviatges: Berlin

    

    Porta de Brandeburgo

    Brandenburger Tor és una antiga porta d’entrada a Berlín i un dels principals símbols tant de la ciutat com d’Alemanya. No es tracta d’un arc del triomf, sinó que era l’accés, a tall de propileos, al “Nou Berlín” de l’època. Està situada en el centre actual de la ciutat, a la Plaça de París, formant el final de l’avinguda Unter donin Linden i marcant el començament del gran parc Tiergarten. En les proximitats també es troben el Reichstag i la Potsdamer Platz.

    La Porta va ser construïda el 1789 en estil classicista i està decorada amb una quadriga portada per la Deessa Eirene i amb figures que mostren la pau. Malgrat que la Porta es basa en la pau, de sempre s’ha associat a la Guerra i ha estat l’emblema de Napoleón, que es va endur la quadriga a França en senyal de victòria, i ha vist passar les desfilades militars socialistes, passant per ser un símbol en la separació d’Alemanya.

    És tan fort el simbolisme que té la porta de Brandeburgo que ha passat a formar part de la monedes d’Euro de la Union Europea. Des d’aquest punt surten cada dia visites guiades gratuïtes en castellà per conèixer d’una forma diferent i molt recomanable la ciutat de Berlín amb la seva història i també altres indrets d’interès turístic.

    Postdamer PlatzAlexanderplatz és la gran plaça ubicada en l’àrea cèntrica de Berlín, a prop del riu Spree i el Palau de la República, entre altres edificis històrics. Originalment es deia Ochsenmarkt o mercat del bou, un dels centres neuràlgics de la ciutat com Potsdamer Platz. Aquesta és l’indret més futurista d’una ciutat en constant evolució dels seus grans espais on hi ha zones comercials, d’oci i d’entreteniment formant un conjunt de colors, llums i modernitat conegut com a Sony Center. En aquesta plaça es porta a terme el Festival de Cinema de Berlín, més conegut com la Berlinale; on es fa lliurament dels óssos d’or.

    FarnsehturmEl Fernsehturm és una torre de televisió ubicada en el centre de Berlín, és tracta de la torre més alta existent a l’Europa de l’Est. És un punt de referència molt conegut, proper a l’Alexanderplatz. La torre va ser construïda el 1969 per la desapareguda República Democràtica Alemanya (la RDA) i la seva imatge va ser usada des de llavors pel govern de la República Democràtica d’Alemanya com un símbol de Berlín Oriental. Des d’ella es poden veure fàcilment tots els districtes del centre de Berlín i continua sent un símbol de la ciutat.

    Berlín Est és el nom del sector soviètic de Berlín que es va formar després de la Segona Guerra Mundial, en contraposició a Berlín Oest, format pels tres sectors restants, cadascun sota la tutela d’un dels aliats occidentals: sector americà, sector britànic i sector francès. Totes les ambaixades d’aquests països són presents davant de la porta de Brandeburgo.

    Mur de BerlinAquesta divisió de la ciutat va desaparèixer amb la caiguda del mur de Berlin que separava i dividia la ciutat. El mur de la vergonya com era anomenat formava part de la frontera entre les dues Alemanya i separà Berlín Oest de Berlín Est i de l’RDA del 13 d’agost de 1961 al 9 de novembre de 1989. És el símbol més conegut de la Guerra freda i de la divisió d’Alemanya.

    L’antiga zona on hi havia el mur encara es pot reconèixer, avui, especialment per grans esplanades com les que es troben al carrer Bernauer Straße i al llarg del carrer Alte Jakobstraße. Els amples traçats entre les dues línies de mur es coneixen avui dia com Mauerstreifen. Al centre de la ciutat, però, a aquests terrenys se’ls va donar ben aviat uns altres usos.

    El fragment més conegut que es conserva del mur voreja el riu Spree entre l’estació Ostbahnhof i el pont Oberbaumbrücke. Formava part de la línia de mur més propera al costat oriental. L’any 1990 es va convocar una trobada d’artistes internacionals perquè el pintessin; ara es coneix com a East Side Gallery i gaudeix de la condició de patrimoni protegit. Un altre fragment del mur es troba al carrer Niederkirchnerstraße, prop del parlament regional.

    Va ser fundada el 1661 com la Biblioteca del Príncep Elector a Colonia del Spree. Durant la Segona Guerra Mundial tot el seu contingut (en aquell temps al voltant de tres milions de llibres i altres materials) va ser amagat en 30 monestirs, castells i mines abandonades. Una part de les seves col·leccions van tornar a la seu original després de 1945. En 1954 va ser nomenada Biblioteca Estatal Alemanya per la República Democràtica Alemanya. Des de la seva reunificació l’1 gener de 1992, l’actual Staatsbibliothek zu Berlin – Preußischer Kulturbesitz ofereix un servei en dues seus al districte de Mitte, Av Unter den Linden, 8 (est) i al carrer Potsdamer Strasse 33 (oest).
    Veure mapa de Berlin

    Llibres

  • L’amant de Brecht
  • Una princesa a Berlin
  • Cronicas Berlinesas
  • Viatge a l’URSS i als dos Berlins
  • Guies de viatge

  • Berlin. Primera Plana, 2010.
  • Berlin. Anaya Touring. 2010
  • Berlin. El País-Aguilar, 2008
  • Còmic

  • Berlin. Ciudad de humo: una novela gráfica
  • Berlin. Ciudad de piedras: una novela gráfica
  • Per finalitzar volem destacar l’església del Kaiser Guillermo, o més popularment coneguda com Gedächtniskirche (església del record), és un més dels testimonis vius que continuen dempeus a la ciutat de Berlín, com a record de la Segona Guerra Mundial.

    Les seves pedres d’església luterana, ennegrides pel pas del temps i sobretot pel foc, es retallen contra el cel a la seva torre, encara alçada, però rota per un passat que s’ha congelat en ella per recordar les bombes que van arrasar la ciutat de Berlín.

    Gedächtniskirche

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Premis Brigada 21

    L’associació Brigada 21, Formada per lectors i aficionats al gènere negrecriminal, en acabar “el curs” lector, dóna cada any els Premis a les millors novel·les. Són uns premis sense remuneració econòmica però que compten amb el prestigi de ser atorgats pels lectors.

    Enguany, aquesta és la llista dels guanyadors:

    PREMIS BRIGADA 21 2010

    Les novel·les premiades

    • Millor novel·la traduïda al castellà
    • Millor novel·la en català
      • Emulsió de ferro
        Sebastià Jovani
    • Millor novel·la traduïda al català
    • Premi Florenci Clavé a la millor portada

    Són del tot recomanables. Si no els heu llegit, us recomanem que ho feu aquest estiu! Això sí, després ens expliqueu què us han semblat…

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Biblioviatges: Tòquio

    Vista de Tòquio

    TòquioEl 1457 el shogun Ōta Dōkan va construir el Castell d’Edo, que va donar nom a l’àrea que rodejava al castell. Edo esdevingué centre polític del Japó el 1603, quan Tokugawa Ieyasu va establir el seu govern feudal. Unes dècades més tard, Edo s’havia convertit en una de les ciutats més poblades del món. Amb la Restauració Meiji del 1868, l’emperador es va mudar de Kioto al castell Edo, convertint-lo en el Palau Imperial del Japó i va decretar que la ciutat fos la nova capital alhora que li canviava el nom d’Edo per Tòquio (Capital de l’Est). La ciutat va ser devastada per un terratrèmol el 1923 i pels bombardejos el 1945, les dues vegades per renéixer de les cendres.

    Un dels elements més emblemàtics de Tòquio és la Tōkyō Tawa, acabada de constuir l’any 1958, que es troba al barri de Minato. La torre mesura 332,6 metres d’altura, 8,6 més que la Torre Eiffel.

    En l’actualitat Tòquio és un dels centres urbans més importants del planeta, i la seva regió metropolitana una de les més modernes i atractives del món.

    L’àrea coneguda tradicionalment con la ciutat de Tòquio està conformada per 23 Barris Especials (tokubetsu-ku) que amb el temps han anat desenvolupant la seva pròpia personalitat. Per als viatgers, la selecció acostuma a concentrar-se en els més populars:

    Ginza és la zona més famosa de compres de luxe i oci de la ciutat, amb nombroses botigues, boutiques, galeries d’art, restaurants, clubs nocturns i cafès.

    Barris de TòquioShinjuku és zona d’oficines durant el dia i de marxa nocturna. És el barri dels gratacels, incloent l’espectacular edifici de l’Ajuntament de Tòquio, dues torres bessones obertes als turistes. Es pot pujar al pis 45 per veure la ciutat i la muntanya Fuji en dies clars.

    Akihabara, la ciutat de l’electrònica, els videojocs, el manga i l’anime i tot el que l’envolta. Un paradís per als amants de les últimes novetats. També es troben centenars de botigues de còmics i regals amb productes inspirats en còmics japonesos.

    Asakusa, un dels districtes més colorits i interessants. És el Tòquio més popular. Es va desenvolupar al voltant del Temple Senso-ji i s’ha convertit en una de les parts més vibrants de la ciutat. Des d’Asakusa, és possible arribar fins al riu Sumidagawa que travessa la ciutat, i fer un creuer fins a desembocar a la badia de Tòquio.

    Shibuya és l’epicentre de la moda juvenil japonesa. Centenars de comerços de moda i de tot tipus de gadgets, fan d’aquest barri un basar imprescindible per comprar records “nipons”. A la seva estació es pot veure la famosa estàtua del gos Hachiko, que anava diàriament a esperar el seu amo malgrat que ja havia mort. Molt a prop, al parc Yoyogi solen situar-se els caps de setmana les noies “Harajuku”, famoses per les seves estètiques extremes i impossibles, una de les cares del Japó modern.

    Roppongi Hill és una zona amb bars d’ambient, restaurants i clubs nocturns. També ha guanyat renom com a centre cultural gràcies a la presència de diversos museus d’art.

    Chiyoda és un districte amb molts atractius. El principal és el Palau Imperial del Japó, també conegut com Koky, que es pot visitar dos dies a l’any (l’aniversari de l’emperador i Any Nou). Els jardins de l’ala est, però, estan oberts al públic. A Chiyoda també hi ha la Dieta del Japó, (Kokkai) l’òrgan màxim de poder estatal. El seu bell edifici va ser construït el 1936.

    Amagats darrera els gratacels, trobarem antics santuaris sintoistes. El temple més venerat de Tòquio el trobem a Asakusa. El Senso-ji, fundat l’ any 628 per consagrar una estatueta d’or del Bodhisattva Kannon (la personificació budista de la infinita compassió), que, segons una llegenda, va ser trobada per dos pescadors al riu Sumida. El Kaminarimon (Porta del tro ) és famós per la seva enorme llanterna de paper vermell i estàtues guardianes.

    Els temples

    Un altre dels temples memorables és el de Meiji, a Shibuya. Construït el 1920, aquest santuari sintoista està dedicat a l’emperador Meiji, que va ser acreditat amb l’obertura del Japó al món exterior.

    Segell temple

    I no oblideu anar preparats amb minillibretes, ja que en molts temples o llocs turístics hi ha sempre un segell perquè el pogueu estampar com a record..

    Segell temple

    Tòquio és considerat com el centre cultural del Japó. El Teatre Nacional, l’Orquestra Filharmònica del Japó, són alguns dels millors exemples que la ciutat té per oferir culturalment. Hi ha moltes prestigioses galeries i museus que val la pena visitar: el Museu Nacional d’Art Modern, el Museu d’Art Contemporani, l’Hara Museu o el Watari Museu d’Art Contemporani, L’Exposició de l’Aigua, Keiichi Tanaami…

    Tòquio alberga nombroses biblioteques. La més important és la Biblioteca Nacional de la Dieta, “Kokuritsu Kokkai Toshokan”, localitzada al barri de Chiyoda a Tòquio i també amb una altra instal·lació a Kyoto. És la successora de tres col·leccions diferents: la biblioteca de la Cambra dels Pars, la biblioteca de la Cambra de Representants, i la Biblioteca Imperial. Va obrir les seves portes l’any 1948, i amb els seus més de dos milions de llibres, 50.000 títols de revistes i més de 1.500 diaris, reuneix la major col·lecció de textos del país. A més, té la major col lecció de textos en llengües estrangeres al Japó.
    Veure mapa de Tòquio

    Llibres

  • La tierra pura, Alan Spence
  • Tòquio Blues, Haruki Murakami
  • Estupor i tremolors, Amélie Nothomb
  • Tòquio : tot sol a la gran ciutat, Graham Marks
  • Cien años del cine japonés, Donald Richie
  • El menjar al Japó
  • La cocina japonesa
  • La Cocina japonesa: 200 recetas originales. Ingredientes esenciales, Kimiko Barber
  • Crònica japonesa : per terres del sol ixent a cor obert, Nicolas Bouvier
  • El Espíritu del agua : cuentos tradicionales japoneses
  • Memòries d’una geisha, Arthur Golden
  • El Monasterio de Yokohama, Charles Haquet
  • Pagodes i gratacels : un viatge al Japó, J. N. Santaeulàlia
  • La sirena de los ojos dorados, Michel Girin
  • Guies de viatge

  • Tokio
  • Ciudades del mundo. Tokio
  • Tokio, Kioto
  • Tokio. Lonely Planet
  • Japón
  • Còmic

  • Tokio es mi jardín, guió Benoît Peeters y Frédéric Boilet
  • La Biblia de Dragon Ball, Vicente Ramírez
  • Pel·lícules

  • Japón: memorias de un imperio secreto
  • Japón
  • Los Secretos del sushi
  • La Vida secreta de las geishas
  • Hiroshima, mon amour
  • Antropología del paisaje : climas, culturas y religiones , Tetsuro Watsuji
  • Arte japonés, Tomoko Sato
  • Zatoichi: el samurai ciego
  • Lost in translation
  • Dolls
  • Takeshis
  • Infantil

  • La Flor del cirerer : llegendes japoneses
  • Tap Tàpera i el senyor Tufa al Japó, Lewis York
  • Els amants papallona, Benjamin Lacombe
  • Takao : jo sóc del Japó, Anna Gasol Trullols
  • Contes del Japó
  • Panoràmica del Fuji

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Els gèneres literaris

    Ara que ja heu agafat embranzida, fem unes pinzellades de teoría. Avui parlarem dels gèneres literaris. La primera definició és d’Aristòtil, qui les va reduir a tres: èpica, lírica i dramàtica. Encara ara, és la base de la classificació actual:

    Llegint gèneres literaris

  • poesía (incloent des de les cançons, els poemes lliures moderns, les odes o els epigrames)
  • narrativa (sempre ficció: la novel·la, el conte i les llegendes, per exemple)
  • teatre (trobem sarsueles, comèdies, òperes, drames i un llarg etcètera)
  • oratòria (pretén convèncer, la forma més habitual és la conferència)
  • història (narra realitats objetives, podem anomenar una biografia o una autobiografia)
  • didàctica (l’única finalitat és ensenyar i els subgèneres més coneguts són els assajos i les crítiques).
  • I, ara, anem a la part que jo sé que heu vingut a buscar: l’exercici. Situeu-vos: heu trobat el remei infalible per a curar l’al·lergia primaveral (o al gos del veí, o a la veïna del cinquè). Doncs ens ho haureu d’explicar a la resta, que no el coneixem. Podeu fer-ho mitjançant qualsevol dels gèneres anomenats. El que vull és que feu treballar la imaginació. Ja sabeu que els qui amb un sol text no en tingueu prou, teniu permís per fer-ne més.

    Com a lectura relacionada, us recomano El petó de la dona aranya, d’en Manuel Puig. És una novel·la, però peculiar.

    Com sempre, esperem que feu d’aquest bloc un bocinet del vostre món. Gràcies

    Mercè Rey.
    Taller d’Escriptura Creativa.

    11 comentaris

    Pàgina Següent »