Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per abril, 2009

Paraíso inhabitado d’Ana María Matute

Ana Maria Matute
Ana María Matute va néixer el 26 de juliol de 1926 a la ciutat de Barcelona, sent la segona de cinc fills d’una família pertanyent a la petita burgesia catalana, conservadora i religiosa. Tenia deu anys quan va començar la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). La violència, l’odi, la mort, la misèria, l’angoixa i l’extrema pobresa que van seguir a la guerra van marcar profundament a la seva persona i a la seva narrativa.

Va escriure el seu primer relat amb només cinc anys, després d’haver estat a punt de morir d’una infecció al ronyó. Però la seva primera novel·la la va escriure als disset anys, Pequeño teatro, per la qual l’editorial Destino li va oferir un contracte de tres mil pessetes de l’època.

Les seves novel·les, no exemptes de compromís social, s’endinsen en el terreny imaginatiu, emocional i delicat. Són, de fet, una barreja de denúncia social i missatge poètic ambientades, moltes d’elles, a l’Espanya de la postguerra.

Ha publicat títols com El tiempo, Historias de la Artámila, Algunos muchachos, A la mitad de camino, El río, Los mercaderes, La torre vigía, Los hijos muertos, Olvidado Rey Gudú i Aranmanoth, entre d’altres.

Aquesta llarga trajectòria ha tingut un reconeixement i, a més de ser una de les tres úniques dones que formen part de la Reial Acadèmia Espanyola, té una llarga llista de guardons:

  • 1947: Finalista al Premi Nadal de novel·la per Los Abel
  • 1952: Premi Café Gijón per Fiesta al Noroeste
  • 1954: Premi Planeta per Pequeño Teatro
  • 1958: Premio de la Crítica, 1958 con Los hijos muertos
  • 1959: Premi de la Crítica de narrativa castellana per Los hijos muertos
  • 1959: Premi Nadal de novel·la per Primera Memoria
  • 1962: Premi Fastenrath per Los soldados lloran de noche
  • 1965: Premi Lazarillo de literatura infantil per El polizón de Ulises
  • 1984: Premi Nacional de Literatura Infantil per Sólo un pie descalzo
  • 1996: membre de la Real Acadèmia Espanyola
  • 2007: Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, al conjunt de la seva obra
  • 2009: Creu de Sant Jordi
  • Recentment el seu nom ha sonat com a candidata per al Cervantes, un premi del que assegura que si fos la guanyadora “pegaria uns salts d’aquí a Lima”.

    Portada de Paraíso inhabitado

    Als seus 83 anys, i després de vuit anys de silenci editorial, Ana María Matute acaba de publicar la seva darrera novel·la, Paraíso inhabitado, una historia màgica i real alhora on recrea el món d’una nena de déu anys, Adriana, filla d’un matrimoni que ja no s’estima.
    “Vaig néixer quan els meus pares ja no s’estimaven”, recorda Adriana a la primera frase del llibre, molt després que tot hagi succeït. Per això, la nena es crea un paradís propi, poblat per amics imaginaris i una família de la seva elecció. “Un dels meus records més llunyans es remunta a la nit en què vaig veure córrer a l’Unicorni que vivia emmarcat en la reproducció d’un famós tapís. Amb sorprenent nitidesa, el vaig veure llançar a córrer i desaparèixer per un angle del marc, per reaparèixer de seguida i reprendre el seu lloc; bonic, blanquíssim i enigmàtic.” Aquesta felicitat a mida es veu pertorbada quan Adriana ha d’iniciar el periple escolar i entrar definitivament al món dels adults “dels gegants”, un entorn que li resulta aliè quan no hostil. Tanmateix, sempre queda un refugi sota les lluents estrelles amagades en els cristalls de la làmpada del saló.

    La infantesa de la protagonista s’evoca des de la vellesa, des d’aquella època en què “un està a punt de dir adéu al que l’envolta” i per això, diu Matute, que no es pot permetre “dissimular ni falsejar la realitat”. De Paraíso inhabitado, Ana María Matute ha dit que és com “un despertar al món, a la vida i després hi ha una catarsi. És una història, perquè a mi m’agrada explicar històries, amb un principi i amb un final”.

    Amb una prosa senzilla i àgil, Paraiso inhabitado resulta una lectura emotiva, trista i alegre al mateix temps, per passar una molt bona estona lectora. A la Biblioteca Joan Oliva figura entre les darreres novetats. A continuació podeu gaudir de les primeres pàgines de la novel·la.

    Llegiu les primeres págines de Paraiso inhabitado

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El microconte

    El microconteEl microconte és una construcció literària narrativa diferent de la novel•la o el conte. És la denominació més usada per a un conjunt d’obres diverses la principal característica de les quals és la brevetat del seu contingut. El microconte també és anomenat minificció, microficció, conte breu o miniconte.

    Aquesta narració és sobretot concisa, és a dir, breu i precisa i d’una gran intensitat expressiva, ja que és un veritable extracte no en el sentit del resum, sinó en el sentit d’essència, és a dir, allò que conté el més important, el central.

    Aquesta narració escrita es caracteritza per la brevetat, la temàtica diversa i el encreuament de gèneres que fa que aquesta tipologia narrativa doni com a resultat la impossibilitat de definir-la o classificar-la en un registre determinat.

    El dijous, 30 d’abril, es farà un taller a la biblioteca a càrrec de Joan Pinyol on explicarà les bases per a la confecció d’un microconte.

    Si no podeu assistir-hi al taller, no heu pogut inscriure-us per participar-hi o participeu al taller i també voleu escriure, ho podeu fer des d’aquest bloc amb el vostre propi conte:

  • Us proposem la realització d’un microconte amb una extensió màxima de 30 línies amb un màxim de 15 paraules per línia, repartides en 5 ó 6 paràgrafs per facilitar la lectura i de temàtica lliure.

    Us animeu a participar?, si ho feu recordeu posar un títol al vostre conte!.

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Diada de Sant Jordi

    La RosaL’origen de la Diada de Sant Jordi el trobem en una barreja de tradicions i costums d’èpoques diferents. Antigament, les classes aristocràtiques, en aquests dies de primavera celebraven festes cavalleresques com torneigs, on les dames eren obsequiades amb roses i flors.

    Es té constància que ja des del segle XV se celebrava una fira de roses per Sant Jordi i es va anar estenent el costum d’obsequiar l’estimada amb una rosa es va anar estenent fins arribar a ésser, com ho és en l’actualitat, una festa típica celebrada arreu de Catalunya per tothom.

    Els llibresLa mateixa data, coincideix amb el Dia del llibre, celebració molt més recent ja que es va celebrar per primera vegada el 7 d’octubre de 1926, canviant-se al 23 d’abril per commemorar que aquest mateix dia però de l’any 1626, van morir els escriptors Miguel de Cervantes i William Shakespeare. El 23 d’abril també van néixer o morir escriptors universals com Josep Pla (1981), Maurice Druon (1918), K. Laxness (1902), Vladimir Nabokov (1899) o Manuel Mejía Vallejo (1923).

    I no podem oblidar el caire nacionalista que sempre ha pres la festa, però sobretot cal destacar l’ambient festiu que genera la diada, i concretament a Vilanova hi ha una atrafegada agenda cultural, tant a les biblioteques i a les llibreries de la ciutat com al carrer.

    Brots de poesia A la nostra ciutat la celebració s’inicia amb el cicle Brots de poesia que ha arribat a la seva cinquena edició, i que enguany s’ha celebrat el 18 i 19 d’abril, oferint activitats, totes gratuïtes, a les biblioteques municipals i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

    Al llarg d’aquesta setmana està prevista la presentació de diversos llibres:

  • El divendres 24 d’abril, a les 19 h, a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell el llibre 13+6 manos y pensamientos de Luis Navarro Martínez, serà presentat per Roberto i Pedro Lopes.
  • El dissabte 25 d’abril, a les 12 h, a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, Eva Bolaño presentarà Fem un conte per Sant Jordi de les Escoles d’EI i EP del Garraf i Centre de Recursos Pedagògics del Garraf.
  • Per la seva part, El Museu Víctor Balaguer s’afegirà a la celebració de la Diada de Sant Jordi amb una jornada de portes obertes el mateix dia 23 d’abril.

    Com és tradicional, aquest dia la festa sortirà al carrer, i entremig de les parades de llibres i roses que es muntaran a la Rambla Principal, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú posarà la seva a l’alçada del Teatre des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre.

    Tampoc no faltarà la presència de les biblioteques municipals a la Rambla, que faran l’obsequi del punt de llibre de cada biblioteca als seus usuaris.

    MÉS INFORMACIÓ. Novetats de Sant Jordi.

    Ja podeu venir a demanar la vostra guia de lectura a la biblioteca:

    Guia de Sant Jordi 2009
    Guia infantil de Sant Jordi 2009

    VÍDEO. Diada de Sant Jordi per Isabel Miralles

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    3 comentaris

    L’existencialisme és un humanisme

    L’existencialisme és un humanisme
    L’existencialisme és un humanisme és una conferència pronunciada a París, el 29 d’octubre de 1945, on Sartre defensa l’existencialisme dels diferents atacs rebuts per cristians i marxistes, etc.

    L’existencialisme de Sartre és un humanisme perquè és una filosofia de l’acció i de la llibertat i perquè és una teoria on l’únic univers possible és l’univers de l’home.

    DIGUES LA TEVA

  • Quines són les principals crítiques fetes a l’existencialisme?
  • ­Quines són les escoles existencialistes?
  • ­Noció de home com a “projecte”
  • ­Quins són els principals trets de l’existencialisme de Sartre?
  • Quins són els principals conceptes de l’existencialisme ateu?
  • Quines conseqüències morals té l’existencialisme?
  • ­La visió de Sartre és una visió pessimista de l’home?
  • ­Què vol dir “L’existencialisme és un humanisme”?
  • Sílvia Sunyer.
    Club de Filosofia.

    8 comentaris

    Jean-Paul Sartre

    L’existència precedeix l’essència?
    Jean-Paul Sartre és un dels pensadors més importants del segle XX. Fou el representant per excel·lència del moviment existencialista.
    Va expressar el seu pensament mitjançant diferents tipus d’obres: teatre, articles a revistes, novel·les, assaig, etc.
    A nivell filosòfic, va reflexionar sobre la soledat, l’angoixa, el fracàs, la mort… Mantenia que l’existència precedeix a l’essència i que l’home és una passió inútil. La seva obra filosòfica més important és L’Ésser i el no res.

    “És habitual distingir quatre etapes en l’obra de Jean-Paul Sartre (1905-1980). La primera és de formació en la fenomenologia (1934-38) i inclou obres com Assaig sobre la transcendència de l’ego, L’imaginari, La imaginació i Esbós d’una teoria de les emocions.
    La segona etapa és pròpiament existencialista: comença amb la novel·la La nàusea (1938) i va des dels anys de guerra fins a principis/mitjans dels anys cinquanta.
    Filosòficament, s’enceta amb Quaderns per una moral (pòstum) i les obres més significatives són L’Ésser i el no res (1943) i L’existencialisme és un humanisme, una conferència pronunciada el 29 d’octubre de 1945. En aquest moment escriu també textos literaris d’un gran valor filosòfic com Les mosques (1943), A porta tancada (1945), La puta respectuosa (1946) i Les mans brutes (1948), que li atorguen un ressò mundial. En la tercera etapa, Sartre pretén fer una síntesi entre marxisme (és a dir, materialisme) i existencialisme (idealisme), que culmina en la Crítica de la raó dialèctica (1960). Finalment, als anys 1960-1970 esdevé un emblema del radicalisme, però l’obra més significativa no és de caire polític sinó de crítica literària: L’idiota de la família. Gustave Flaubert de 1821 a 1857 (tres vols., 1971-1972)”.

    Font: http://www.alcoberro.info/planes/sartre2.htm

    Sílvia Sunyer.
    Club de Filosofia.

    6 comentaris

    Personatges V

    Vet aquí que un matí volíeu veure la cinquena entrada del Taller d’escriptura creativa de la biblioteca Joan Oliva i Milà… I va resultar que ja hi era!

    Bé, com veieu avui, tenim una pintura com a imatge. És un etíop, de la tribu de l’Omo, disfressat per a uns rituals on pinten els seus cossos i els decoren amb motius vegetals (plantes, flors, fruites…). Així que aquesta vegada escriureu lliurement sobre l’Àfrica. És a dir, voldria texts on relacionéssiu la disfressa amb el ritual que preferiu, o, si us agrada més, on expliquéssiu un viatge vostre (real o fictici) a qualsevol país d’aquell continent, o una petita història que s’hi refereixi. O podeu imaginar que hi viviu i expliqueu a la resta com es la vostra vida, o que sou nouvinguts a Catalunya i enyoreu la vostra terra, etc.

    Com sempre, podeu inventar tant com vulgueu. A dojo. Us estem esperant.

    Etíop

    MÉS INFORMACIÓ. Torno al bonic costum d’anomenar enllaços interessants:

    - Blog de l’ Elara Elvira, l’artista creadora de la pintura anterior i que paga la pena descobrir:
    http://vegetaciones.blogspot.com

    - Web que vol unir escriptures i amants de les lletres de tota mena:
    http://www.genteloca.com

    VÍDEO. De viatge per Etiopía

    El vídeo d’avui està relacionat amb la pintura que ens acompanya i que he trobat tafanejant per la web sense rumb fix. És de propaganda d’una empresa de viatges, així que està molt treballat, i m’ha semblat que us pot suggerir idees per al vostre comentari.

    Com sempre, esperem que feu d’aquest bloc un bocinet del vostre món. Gràcies.

    Mercè Rey.
    Taller d’escriptura creativa.

    15 comentaris

    From the house of the dead

    De la casa dels morts

    Leos Janácek (1854-1928) va ser un compositor txec amb una música d’un estil propi i dificil de classificar. El seu estil prové del Romanticisme i del nacionalisme del segle XIX i va derivar en el seu llenguatge ple d’armonia i en les tendències renovadores de principis del segle XX. Ell va ser juntament amb Smetana i Dvorák qui va contribuir al desenvolupament de la música d’estil nacionalista de l’antiga Txecoslovàquia.

    Nascut en el cor d’una família de mestres, i després d’un llarg temps d’aprenentatge en Praga, Leipzig, Viena i Brno, va realitzar les seves primeres obres com a compositor. La seva primera composició en la que va manifestar un estil propi ja definit va ser Jenufa, estrenada en Brno a l’any 1904, on va mostrar la relació existent entre melodia i llenguatge parlat, reproduint les inflexions pròpies de la llengua txeca.

    De la casa dels morts està basada en la novel•la Records de la casa de los morts de Fiódor Dostoievski. Desprès de la seva mort es van trobar fragments de partitures del tercer acte, i es va afegir un final més alegre. Es creu que la senzilla orquestració i el fred final eren intencionats i l’òpera s’interpreta tal com es va composar originàriament.

    Si us agrada l’òpera i voleu descobrir la seva música, escenografia, i argument, ja la tenim disponible en format DVD a la biblioteca. Surt com a novetat a partir d’aquesta setmana.
    No t’ho perdis!

    VÍDEO. From the house of the dead

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Els ulls del germà etern

    Els ulls del germà eternPotser Els ulls del germà etern no és l’obra més coneguda de Stefan Zweig, ja que l’adaptació cinematogràfica de 24 hores en la vida d’una dona ha fet que aquesta altra novel•la curta es converteixi en tot un fenomen.

    Amb Els ulls del germà etern ens trobem davant d’un relat breu escrit en clau de llegenda. Un estil narratiu que, als inicis del segle XX, va viure un període de certa renaixença en la literatura europea. Alguns crítics l’han considerada la seva llegenda més personal, ja que s’inspira en el fenomen “amic-enemic” segregat a partir de la Primera Guerra Mundial (els amics deixaven d’ésser-ho i passaven al capítol d’enemics perquè pertanyien a països mútuament enfrontats). Però, sobretot, el relat s’inspira en l’actitud excepcional d’aquells que no es deixaven seduir per aquesta mena de fatalisme.

    El protagonista d’Els ulls del germà etern és Virata, un noble, fidel servidor del rei del seu país, que durant una batalla contra un grup que s’ha revoltat, mata, involuntàriament, el seu propi germà. Aquest fet canviarà la seva vida. Els ulls del seu germà mort l’acompanyaran per sempre més. Virata, a partir d’aquesta experiència, cercarà en tot moment una manera de viure en pau, en solitud, sense influenciar en l’altre. Però amb cada nou intent s’adonarà que això no és tan senzill.

    En definitiva, una interessant novel•la breu farcida de simbolismes, que beu de la influència del pensament i de les tradicions orientals.

    DIGUES LA TEVA

    La CrisàlideStefan Zweig és un personatge que genera controvèrsia. Com s’ha indicat en la seva biografia, va néixer a Viena, al si d’una família jueva, burgesa i benestant. Però justament el seu alt nivell cultural va provocar, segons alguns crítics, que no fos capaç d’entendre l’època que li va tocar viure, amb tota la seva complexitat.

  • Què en penseu, d’aquestes afirmacions?
  • Com veieu una crítica com aquesta: “No és pas que Zweig no vegi la realitat, és més terrible encara: no la vol veure malgrat que li esclati davant dels nassos i l’esquitxi de dalt a baix” (Margarida Casacuberta, revista Avenç, maig 2003).
  • Per altra banda, al llarg del relat Els ulls del germà etern, es pot apreciar una clara influència del pensament i la cultura oriental, fruit, segurament, dels seus viatges. En aquest sentit, un element que també se li ha discutit és el plantejament del binomi acció versus no-acció. Referint-se a aquest aspecte, Antonio García Vila comenta: “También se interesó profundamente por el pensamiento y las tradiciones orientales, cuya influencia quedaría reflejada en una fábula de exquisita forma y de indigno “mensaje”: Los ojos del hermano eterno. Y es que da cierta lástima comprobar que si Joseph Roth había irrumpido en 1923 con una primera novela visionaria, terrorífica e ineludible, La tela de araña, que daba cuenta con precisión clínica del presente y auguraba con pavoroso acierto el futuro, Zweig, tres años más tarde, escribía una preciosa fabulita que ensalzaba la renuncia a la acción, una especie de “quietismo” irresponsabilizante.” (revista Quimera)

  • Considereu que Zweig, en aquesta obra, fa una defensa del quietisme o la no-acció?
  • Sílvia Romero.
    Web.
    Club La Crisàlide.

    No hi ha comentaris

    Stefan Zweig

    Stefan Zweig Stefan Zweig neix a Viena el 1881 i mor al Brasil el 1942. Fill de burgesos benestants, cursa estudis a Viena i a Berlín, llicenciant-se en Filosofia. Encara estudiant, comença a assajar les condicions d’escriptor imitant Rilke en la lírica, Hofmannsthal en el teatre i Schnitzler en la narrativa.

    Els seus nombrosos viatges es converteixen en font permanent d’inspiració. França, Itàlia, Anglaterra, Espanya, Bèlgica, Holanda, Índia, Xina, Àfrica, Amèrica… formen el marc de realitats, fets, llegendes i personatges que omplen les pàgines i pàgines escrites per Stefan Zweig.

    El 1912 inicia la seva relació amorosa amb l’escriptora Friederike Maria von Winternitz, que, per aquest motiu, abandona el seu marit. El 1914, en esclatar la I Guerra Mundial, es refugia a Suïssa, on es representa la seva obra dramàtica Jeremias, en la qual blasma la guerra, i entra en contacte amb un altre escriptor pacifista, exiliat: el seu amic Romain Roland.
    Acabada la guerra s’instal•la a Salzburg i enceta l’època més fecunda de la seva vida d’escriptor. A més, casa seva es converteix en el lloc de trobada dels principals artistes de l’Europa dels anys 20.

    El 1934 l’etapa de brillantor i d’èxit entra en zona obscura: abandona Salzburg perquè pressent que Hitler acabarà amb la independència d’Àustria. A Anglaterra es divorcia de la seva primera muller i es casa amb la seva secretària, una noia jove, Lotte Altmann.

    El 1940 Zweig emigra als EEUU i més tard al Brasil. La fatiga de la vida nòmada i l’enfonsament de les seves esperances en un món fonamentat sobre la cultura i la comprensió humana, l’indueixen a cercar la fugida i el repòs en la mort. Així, juntament amb la seva esposa Lotte Altmann, se suïcida a Petròpolis (Brasil) el 23 de febrer de 1942.

    MÉS INFORMACIÓ. Stefan Zweig

    Vida i obra de Stefan Zweig.

    VÍDEO. Stefan Zweig y Witold Gombrovicz.

    Sílvia Romero.
    Web.
    Club La Crisàlide.

    No hi ha comentaris

    Vet aquí un conte

    Vet aquí un conteAmb motiu de la diada dels Drets dels Infants, Esplac ha convocat el concurs de contes il·lustrats Vet aquí els nostres drets: contes per explicar els Drets dels Infants.
    Els contes hauran de tractar sobre un dels 10 articles de la Declaració Universal dels Drets dels Infants, de 1959 o sobre el dret a la participació, reconegut posteriorment a la Convenció dels Drets dels Infants de 1989.

    Aquest concurs va adreçat a infants, joves, famílies, monitors i monitores, i a tothom que hi vulgui participar. Us atreviu a escriure’n un?. No tenim gaire temps així que afanyeu-vos: el termini d’admissió dels relats i il·lustracions finalitzarà el 26 d’abril.

    Les bases del concurs ja les podeu consultar a Esplais Catalans.

    VÍDEO. Els drets dels infants.

    Biblioteca Joan Oiva i Milà.

    7 comentaris

    Pàgina Següent »