Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per març, 2009

Centres d’esplai

Els Centres d’Esplai i Agrupaments, estan formats per joves que destinen voluntàriament part del seu temps de lleure a desenvolupar activitats lúdiques adreçades a infants i adolescents.

A través del joc i la creativitat, els esplais i agrupaments promouen l’educació en el lleure d’infants i joves fomentant la convivència i la participació.

No hem d’oblidar que el joc és un espai idoni per instruir en la llibertat, on gestionar el consens i les dissensions, un veritable exercici de democràcia. El joc té una gran importància en la vida dels infants i adolescents, ja que a més de proporcionar-los satisfacció i diversió, els ajuda a relacionar-se amb els altres i a desenvolupar habilitats.

La participació és l’altre principal objectiu a l’hora d’educar els infants, ja que és l’essència de la societat democràtica, en la qual els ciutadans no es limiten a votar cada quatre anys, sinó que s’organitzen en col·lectius i associacions per emprendre accions que puguin incidir en la millora del seu entorn.

Cooperació

Alguns centres d’esplai a la nostra ciutat són els següents:

- Agrupament Escolta Ictíneu
Els escoltes marins de Vilanova, una entitat d’educació en el lleure adreçada a infants i joves de Vilanova i la Geltrú i rodalies

- CE Drac Màgic.
És un espai d’intercanvi d’experiències amb l’objectiu d’adaptar els propòsits educatius a la realitat del temps i les necessitats dels nens i nenes.

- CE L’Espurna.
Vinculats a la parròquia de Sant Joan, es treballa amb la voluntat de ser un servei per a la comunitat més propera.

Altres centres d’esplai a Vilanova i la Geltrú són: CE Els Grumets, CE La Capsa i CE La Geltrú.

També destaquem un agrupament:

- Espavila.
Coordinadora d’Esplais i Agrupaments de Vilanova i la Geltrú.

MÉS INFORMACIÓ. Esplais a Catalunya.

Esplac. Esplais catalans
Associació catalana d’educació en el lleure infantil i juvenil.

Fundació Catalana de l’Esplai.
Notícies del món de l’Esplai a Catalunya.

VÍDEO. Interpretacions de la paraula ESPLAI arreu d’Europa.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

A peu per Múrcia. Valle de Ricote, de Josep Maria Espinàs

Josep Maria Espinàs Josep M. Espinàs ha presentat aquests darrers dies A peu per Múrcia. Valle de Ricote (Edicions La Campana), el seu vintè viatge, al sud del País Valencià.
Espinàs escriu les seves cròniques de viatges a partir dels petits detalls i les anècdotes que sorgeixen de les seves trobades amb la gent. Per això, no és estrany que declari que per a ell resulti “més exòtic viatjar a l’interior de Múrcia que anar a Nova York”, perquè sap que “allà els contactes m’aporten molt més literàriament”.
A peu per Múrcia. Valle de Ricote
Segons la seva editora Isabel Martí, “aquests llibres són un gran retaule de mig segle de vida petita de la gent corrent”, i afegeix: “La gràcia de l’Espinàs és la música que posa darrere les paraules i que converteix en matèria literària allò que aparentment és vulgar”.
Espinàs busca “la dimensió de ficció que hi ha en la realitat” i en té prou amb dir bon dia perquè els vilatjans li ofereixin en safata les seves petites històries: “Viatjo amb els ulls ben badats i l’atzar m’aporta anècdotes de pel·lícula, com l’home que s’anomena rei dels ganduls o la dona que balla sola amb la mà alçada com si agafés la seva parella de ball”.
De les grans, no en parla. No al·ludeix, per exemple, a la corrupció urbanística que ha proliferat per la regió murciana, i és crític en els seus comentaris: “Quan un poble no pot pagar un bibliotecari, però projecta triplicar la població en pocs anys i quadruplicar els camps de golf, alguna cosa està passant”.

Aquests són els 20 “A PEU” que ha escrit Josep M. Espinàs, i que podeu trobar a la Biblioteca:

  • A peu pel Pallars i la Vall d’Aran (1957)
  • A peu pel Priorat (1962)
  • A peu per la Segarra (1972)
  • A peu per la Terra Alta (1989)
  • A peu per la Llitera (1990)
  • A peu per l’Alt Maestrat (1991)
  • A peu pels camins de cendra (1994)
  • A peu per l’Alcalatén (1996
  • A peu pel Matarranya (1996)
  • A peu pel Comtat i la Marina (1996)
  • A peu per Castella (1999)
  • A peu pel País Basc (2000)
  • A peu per Extremadura (2001)
  • A peu per Galícia (2002)
  • A peu per Andalusia (2003)
  • A peu per la Costa da Morte (2004)
  • A peu per Mallorca (2005)
  • A peu per Aragó (2006)
  • A peu per l’Alt Camp (2007)
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Louis i Dico

    Trinfo en Hollywood y otras historias

    En Triunfo en Hollywood y otras historias, dos amics: Louis i Dico (Pànico en Londres y Escándalo en New York) segueixen oferint-nos bon humor i estan disposats al que sigui per conquistar el món; tot i que ho puguin deixar tot de potes enlaire en el camí. Aquesta vegada passaran per Hollywood i deixaren la seva peculiar petjada.

    L’humor francès de René Pétillon, guionista, (el creador, entre d’altres, del detectiu Jack Palmer) i Jean-Marc Rochette, dibuixant, ens apropen a una història repleta de personatges que ronden per diferents indrets que anirem descobrint al llarg de la lectura.

    L’humor satíric que Petillon desenvolupa a través d’aquesta trilogia (Pánico en Londres, Escándalo en New York i Triunfo en Hollywood) es fa evident en el tracatament que realitza amb diferents temes que envolten la realitat política i social que es van trobant els nostres personatges. En la col·lecció de les tres històries apareixen temes tan diversos com les relacions entre França i Anglaterra, la visió del capitalisme d’Estats Units, les colles d’afroamericans de Nova York, els secrets de Hollywood, la visió de la vida a els alts estaments aristocràtics, o el fonamentalisme islàmic.

    Altres històries a recomanar de René Pétillon són els còmics: L’arxiu cors, El cas de la Top Model i El cas del vel.

    Triunfo en Hollywood y otras historias, així com altres títols de música i cinema, surten com a novetat a la biblioteca durant aquesta setmana. No t’ho perdis!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La xerrameca dels personatges

    Tercera entrada del Taller d’escriptura creativa. Com ja sabeu, em dic Mercè Rey i condueixo el taller el tercer dilluns de cada mes. A la darrera sessió varem comprovar els diferents estils i modes de diàleg entre personatges.
    Inspiració creativa
    “Ara tots comencem a llegir de manera diferent els llibres que cauen a les nostres mans. Busquem aquell detall que mostrava sense presentar o aquell altre que diferenciava el protagonista de la resta”.

    Aquest és un dels comentaris que es van fer dilluns passat. No cal dir cóm em va arribar a agradar saber que realment als alumnes els hi va creixent el desig d’aprendre encara més, de voler fer-ho cada vegada millor, d’intentar veure alguna cosa més dins de cada frase escrita. Així que, com encara em dura la joia, l’exercici d’avui serà prou facilet. I ben lliure.

    Us demano un text en el qual utilitzeu les paraules “silenci, ulleres, rellotge, núvol i calendari”. Res més. Us suggereixo que no llegiu els relats ja escrits abans de redactar el vostre per tal que no us condicionin. Ja veureu que no s’assemblaran gaire els uns als altres. Recordeu no allargar-vos massa i signar amb pseudònim.

    Així doncs, us encoratjo a escriure, com sempre. Per cert, m’encantaria batre el rècord de la primera entrada, que no es pugui dir que se’ns desinflen les tecles!!

    MÉS INFORMACIÓ. Enllaços interessants relacionats:

    - Pàgina del meu Déu particular, (que ho serà fins que vingui ell i em digui que no em vol):
    http://www.monzo.info

    -Portal del rei dels meus autors preferits:
    http://www.juliocortazar.com.ar

    - Un altre gran malabarista de les lletres, en Pere Calders:
    http://www.escriptors.cat/autors/caldersp

    - I per acabar avui, un web no literari que es mereix tota la vostra atenció:
    http://www.absurddiari.com/

    Aquesta vegada el vídeo sí té relació amb la meva entrada. És una entrevista que van fer-li a Quim Monzó al programa televisiu “Pàgina 2”. Així, si hi ha algú que encara no el coneix, podrà fer-se una petita idea sobre aquest gran escriptor.

    Com sempre, esperem que feu d’aquest bloc un bocinet del vostre món. Gràcies.

    VÍDEO. Quim Monzó a Pàgina 2

    Mercè Rey.
    Taller d’escriptura creativa.

    14 comentaris

    Muriel Barbery

    Muriel BarberyEscriptora francesa nascuda a Casablanca el 1969. Va estudiar a l’Escola Normal Superior de Fontenay-Saint-Cloud, i després va ser professora de filosofia en un institut francès.
    Les dues novel•les publicades fins al moment marquen dos trets característics de la seva narrativa. Per una banda, el gust per l’art gastronòmic. Per altra banda, l’enamorament vers la cultura japonesa (que l’ha duta a anar-hi a viure, concretament a Kyoto). I, per descomptat, hi ha una tercera característica que ve donada per la seva formació professional: la filosofia.

    La primera obra apareix publicada l’any 2000: Une gourmandise (Una golosina). L’èxit i acceptació del públic lector va fer que es traduís a 12 llengües. Aquesta novel•la ha estat considerada una crítica gastronòmica a la recerca d’un gust desconegut.

    La segona obra és L’élégance du hérisson (L’elegància de l’eriçó, 2006), que de seguida es va convertir en una sorpresa editorial: més d’un milió d’exemplars venuts en un curt període de temps, i número ú de vendes durant trenta setmanes. A aquest èxit comercial cal afegir que va ser mereixedora del ‘Premi dels llibreters francesos 2007’ i que s’ha traduït a més de 50 llengües.

    DIGUES LA TEVA

    Més enllà d’aquesta novel•la, que ha assolit un nivell de vendes extraordinari, que ha consolidat la seva escriptora, i que ha estat traduïda a més de 50 llengües, podríem plantejar-nos altres preguntes al voltant del món creatiu de Muriel Barbery.

    Ja hem comentat en la breu biografia que, en L’elegància de l’eriçó, hi trobem tres característiques que també apareixen en la seva primera novel•la publicada (Una golosina): el gust per l’art gastronòmic, l’enamorament per la cultura japonesa i la formació professional: la filosofia.

  • Considereu vàlida aquesta informació?.
  • Creieu de veritat que aquests tres elements es repeteixen, amb diferent intensitat, en ambdues obres?.
  • Què us sembla el final?. És sorprenent o esperat?. Lògic o incoherent?
  • L’elegància de l’eriçó és una novel•la que ha captivat milers de lectors.
    Segur que hi podeu dir la vostra!

    VÍDEO. L’élégance du hérisson.

    Sílvia Romero.
    Web.
    Club La Crisàlide.

    1 comentari

    L’elegància de l’eriçó

    La senyora Michel té l’elegància de l’eriçó: per fora està cuirassada de punxes, una veritable fortalesa, però tinc la intuïció que per dins és simplement tan refinada com els eriçons, que són uns animalons falsament indolents, feroçment solitaris i terriblement elegants.”

    Aquesta és la definició que ens fa la Paloma a la pàgina 122 del llibre. Una definició que retrata gairebé a la perfecció una de les protagonistes de la novel•la, la senyora Renée Michel, i que és feta per l’altra protagonista, com hem dit abans, la Paloma.Però en realitat aquesta definició es podria dir que serveix per a les dues: per a la Renée, una dona de 54 anys, i per a la Paloma, una adolescent de 12.

    L’elegància de l’eriçó

    La Renée és la portera de l’edifici d’apartaments on viu la Paloma i, el que les vincula de debò, és que ambdues tenen unes ments brillants i intel•ligents, però opten per amagar-ho a la resta de veïns i persones del seu entorn. La Paloma perquè no vol que a casa seva, on les aparences són d’una importància cabdal, es plantegin que el seu intel•lecte frega el qualificatiu de superdotada. La Renée perquè creu que si pertany al món obrer no té dret a mostrar les seves aptituds, a banda dels conflictes que li podria ocasionar.

    Amb aquesta premissa com a punt de partida i centrant l’exposició argumental en aquests dos personatges, Muriel Barbery ens ofereix una història a dues veus: el dietari de la Paloma, amb els anomenats ‘pensaments profunds’, i la narració també en primera persona de la Renée, amb reflexions filosòfiques, raonaments sobre literatura i música, i apunts al voltant del món del cinema, entre altres.

    Tot això amb una mirada enginyosa, crítica, en ocasions farcida d’humor i ironia, i en altres moments indignada pel comportament aliè. Però el més important és que aquesta panoràmica social que se’ns mostra al llarg de les pàgines de la novel•la, no només fixa el seu objectiu en els mals de la burgesia, sinó que la seva visió es pot extrapolar vers un comportament social més genèric i no sols propi d’aquesta classe: la necessitat d’aparentar.

    L’eriçó

    Sigui com sigui, aquesta façana, la màscara que tant la Renée com la Paloma han edificat de portes enfora es veurà sacsejada amb l’arribada d’un nou inquilí a la finca: el senyor Kakuro Ozu. Ell simbolitza un plantejament del viure molt més senzill i planer, que sense abandonar la bona educació, sap cercar persones entremig de la gent sense fer cas a la tendència imperant del ‘políticament correcte’. Aquesta alenada d’aire fresc modificarà per força els hàbits d’ambdues protagonistes, farà que es coneguin entre elles més enllà del tracte veïnal i s’identifiquin l’una amb l’altra, i aportarà una nova forma d’encarar la realitat i la vida.

    VÍDEO. L’elegància de l’eriçó a Els matins de TV3.
    El col·laborador del programa, Jordi Llavina, ens parla al racó de literatura del llibre L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery.

    MÉS INFORMACIÓ. Crítica literaria de Aurora Intxausti a El Pais.
    L’elegància de l’eriçó a El Pais Digital. (en castellà)

    Sílvia Romero.
    Web.
    Club La Crisàlide.

    No hi ha comentaris

    Dia Mundial de l’Aigua

    El diumenge 22 de març se celebrarà el Dia Mundial de l’Aigua, i Vilanova i la Geltrú vol afegir-se a aquesta commemoració amb l’espectacle de màgia Els secrets de l’aigua , que ocuparà la plaça de la Vila aquest dissabte, 21 de març. L’acte és promogut per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú amb col·laboració de la Companyia d’Aigües i compta amb el suport de l’Agència Catalana de l’Aigua. Simultàniament, un estand informarà la ciutadania sobre mesures d’estalvi d’aigua.

    A la Biblioteca hi haurà una selecció de fons sobre el tema de l’aigua.

    Aquest any, el Dia Mundial de l’Aigua vol fer èmfasi en qüestions relacionades a les aigües compartides, és a dir, en els recursos hídrics que creuen fronteres i ens uneixen.

    dia-mundial-de-laigua-2009.gif

    Les 263 conques i llacs transfronterers del món s’estenen a través del territori de 145 països, i cobreixen gairebé la meitat de la superfície terrestre de la Terra. Hi ha suficient aigua dolça per satisfer les necessitats de tots, tanmateix els recursos hídrics no estan equitativament distribuïts i, sovint, no són gestionats de manera adequada. Al dia d’avui, molts països enfronten problemes d’escassetat d’aigua. En algunes zones, la disponibilitat d’aigua dolça de bona qualitat s’ha reduït significativament a causa de la contaminació produïda pels rebuigs generats pels humans, la indústria i l’agricultura. Des de 1900, la meitat dels aiguamolls del món, és a dir, la nostra principal font d’aigua dolça renovable, s’han perdut. El canvi climàtic tindrà, sense cap dubte, un impacte directe en el subministrament d’aigua dolça a moltes regions.

    Tots els països tractaran de satisfer les seves necessitats d’aigua en un context de recursos hídrics limitats, i en aquest context Les Nacions Unides han publicat el 12 de març la tercera relació mundial sobre els recursos de l’aigua a pocs dies del Fòrum Mundial de l’Aigua, que reunirà aproximadament 20000 persones a Istanbul, a partir del 16 de març fins el 22, un document que per primera vegada té un to alarmant i preveu un futur ple de conflictes si no s’actua urgentment per evitar una crisi global.En aquest sentit, és important fomentar les oportunitats de cooperació que la gestió dels recursos hídrics transfronterers pot proporcionar.

    No oblidem que tots compartim la responsabilitat de la gestió dels recursos hídrics transfronterers per a les generacions actuals i futures.

    La festa de l’aigua del 22 de març

    Afegint-se a la celebració, el diumenge 22 de març, el Departament de Medi Ambient i Habitatge organitza, mitjançant l’Agència Catalana de l’Aigua, l’ 11a Festa de l’Aigua, on es podrà gaudir d’espectacles centrats en l’aigua, tallers per als més menuts i, especialment enguany, d’actuacions musicals en directe, entre les quals destacarà la Cantata de l’Aigua, interpretada per quatre-cents noies i nois. A més, donarà a conèixer les mesures que es duen a terme per garantir una gestió eficient de l’aigua.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Francesc Torralba

    Francesc TorralbaFrancesc Torralba va néixer a Barcelona el 15 de maig de l967. Va estudiar filosofia en la Universitat de Barcelona i teologia en la Facultat de Teologia de Catalunya. Va acabar la llicenciatura en filosofia en 1990 i va rebre el Premi Extraordinari de Llicenciatura al millor expedient acadèmic. Posteriorment va ampliar estudis a la Universitat de Copenhaguen on va estudiar llengua danesa per fer la seva tesi sobre el pensador Söeren Kierkegaard, que va defensar el 1992 i gràcies a la qual va obtenir el Premi Extraordinari de Doctorat a la millor tesi de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. També va realitzar la llicenciatura en Teologia (1993) sobre la cristologia de Kierkegaard i va defensar la tesi doctoral en teologia sobre el pensament antropològic del teòleg catòlic Hans Urs Von Balthasar (1997).

    En l’actualitat és Professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona i imparteix cursos i seminaris en moltes altres universitat d’Espanya i de Sud Amèrica. Ensenya Història de la Filosofia contemporània i Antropologia filosòfica i alterna la seva activitat docent amb l’ofici d’escriure.

    Ha publicat més d’una quarantena de llibres: Cercles infernals. Sobre el pensament del jove Nietzsche. Punt d’inflexió. Lectura de Kierkegaard. Geografia de l’absurd. Ètica del perdó. Amor y diferencia. El misterio de Dios en Kierkegaard. L’eternitat de l’instant. El sofriment, un nou tabú?. Rostres del silenci. Pedagogía del sentido. Presència i fragilitat. El misteri de la paternitat. L’home en el drama de Déu segons Hans Urs von Balthasar. Antropología del cuidar. Poética de la libertad. Lectura de Kierkegaard. Per què creure? La raonabilitat de la fe. Por qué creer? La razonabilidad de la fe. Explorar el sentido de la realidad. Rostro y sentido de la acción educativa. La conxorxa dels espectres. Filosofia de la Medicina. Vint-i-cinc catalans i Déu. I si la mare de Gandhi tingués raó?. Cartas sobre Dios y el Buda. Ética del cuidar. Pares i fills. L’aventura de trobar-se avui. ¿Un altre món és possible? Educar després de l’Onze de setembre. L’art de saber escoltar. Els mestres de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud, entre d’altres.

    Sílvia Sunyer.
    Club de Filosofia.

    4 comentaris

    El sentit de la vida

    En aquest llibre Francesc Torralba compara la vida amb un viatge en un tren. I diu això a grans trets:

      “Viatgem en un tren, però no sabem cap on. Jo sóc al tren, i no vaig demanar entrar-hi, ni em consultaran quan n’hagi de baixar. I mentre sóc al tren puc empipar el proïsme, fastiguejar-me, robar, però també puc estimar, contemplar el paisatge, establir vincles”.

    Al llibre El sentit de la vida Francesc Torralba ens convida a “viure el dia d’avui com si fos l’últim”.

    MÉS INFORMACIÓ. Entrevista a Francesc Torralba.
    Francesc Torralba parla del seu llibre El sentit de la Vida.

    El sentit de la vida DIGUES LA TEVA

  • Quin és el sentit de la vida?
  • Aquest sentit es troba? Es construeix?
  • Quina diferència veieu entre trobar el sentit de la vida o descobrir-lo?
  • El sentit de la vida i les creences. Quin paper tenen aquestes?
  • En quins moments ens preguntem pel sentit de la vida?
  • Com es pot definir l’existència autèntica?
  • Què ens pot ajudar a omplir el sentiment de buit (si l’hem patit mai)?
  • Sílvia Sunyer.
    Club de Filosofia.

    14 comentaris

    La nit que la muntanya va baixar al riu

    Llegendes d’arreu de Catalunya

    La nit que la muntanya va baixar al riu és un recull de llegendes de totes les comarques de Catalunya, recollides per
    Pep Coll
    i brillantment il·lustrades per Carles Arbat. Les llegendes estan agrupades per vegueries i hi ha un capítol especial per a la ciutat de Barcelona i un altre per als territoris de la Franja de Ponent, Andorra i la Catalunya del Nord.

    Altres obres de Pep Coll a la sala infantil són:

    Mi Long, el drac de la perla.
    La Fada del mirall.
    La Corona de Sant Nicolau.
    Les Bruixes del Pla de Negua.

    VÍDEO. Pep Coll ha recollit en un llibre llegendes d’arreu de Catalunya.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Pàgina Següent »