L’any 1989 va publicar la seva primera novel·la Las edades de Lulú , obra eròtica que va guanyar el XI Premi La Sonrisa Vertical i va ser portada al cinema per Bigas Luna l’any següent. La novel·la va tenir un gran èxit i ha estat traduïda a més de 19 idiomes. D’aleshores ençà ha publicat una desena de llibres, la majoria dels quals han tingut una adaptació cinematogràfica.

L’any 2008 li van concedir el Premi de Novel·la Fundación José Manuel Lara i el Premi del Gremi de Llibreters de Madrid per la seva novel·la El corazón helado, un complex relat on plasma la vida de dues famílies espanyoles des de l’època de la postguerra civil fins als nostres dies.

Aquest mes de setembre acaba de publicar Inés y la alegría, la primera entrega de les sis previstes en una sèrie de novel·les que retratarà la història espanyola contemporània, des de la postguerra fins a la transició, sota el títol genèric d’Episodios de una guerra interminable.

Veieu el reportatge que ha realitzat la directora de cinema Azucena Rodríguez amb motiu de la publicació d’Inés y la alegria, on Almudena Grandes explica alguns dels esdeveniments històrics que van inspirar la història d’Inés:

Explica l’autora que seran sis novel·les independents, “amb un esperit comú” i que recorreran la postguerra i la dictadura de Franco des del 1939 fins 1964, quan el règim va celebrar els seus 25 anys. Les sis entregues compartiran alguns personatges i tindran també un epíleg que desembarca als protagonistes en la Transició, per “situar-los en el moment fundacional del present en què vivim”.

Admiradora profunda de Benito Pérez Galdós, Almudena Grandes pren com a referència una de les millors sèries de la narrativa espanyola, els Episodios nacionales. “La seva primera paraula no és fruit d’una elecció casual, sinó que ha estat per vincular els meus episodis, més enllà del temps i de les meves limitacions, als de Pérez Galdós, que per a mi és, com he declarat en moltes ocasions, l’altre gran novel·lista, després de Cervantes, de la literatura espanyola de tots els temps”, afirma.

La diferència entre els meus episodis i els de Pérez Galdós és que ell explica grans batalles i jo, reconstrueixo, des de la ficció, històries reals i heroiques, però molt més petites, perquè en el franquisme només hi va haver una gran batalla: resistir.

Inés i l’alegria explica la història de la invasió de la vall d’Aran, una operació militar desconeguda per la immensa majoria dels espanyols i que va tenir lloc entre el 19 i el 27 d’octubre de 1944, i està escrita des del punt de vista de els homes que van creuar els Pirineus i que, com diu l’autora, “es van jugar la vida sense saber per què, ni per a què, però disposats a entregar-la per la llibertat d’Espanya.

Una exemplar història d’amor, la d’Inés, dona de classe benestant que descobreix els atractius del socialisme i Galán, inesgotable militant de l’esquerra, ocupa al centre d’aquest panorama. Al seu voltant giren les peripècies d’un nodrit grup de exiliats. Aquestes trajectòries privades pivoten al voltant de la militància política dels republicans amb el que la novel·la adquireix dimensió pública. Ficció i realitat apareixen en un mateix pla al imbricar la vida d’éssers imaginaris i reals ben coneguts (Pasionaria o Carrillo).

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

En els anys noranta va crear a Petra Delicado, el personatge literari elogiat per The New York Times, adorat per italians i alemanys i mereixedor el 2008 del premi Raymond Chandler , que emparenta a la seva creadora amb John Le Carré o John Grisham en l’inventari de premiats.

La inspectora de policia Petra Delicado té quaranta i escaig anys, advocada de professió abans d’ingressar a l’Acadèmia de Policia, és rescatada del Departament de Documentació d’una comissaria en què llanguia per incorporar-se a la investigació de diversos casos de violació. Des de llavors no ha parat de resoldre tot tipus de casos: assassinats en urbanitzacions de classe alta, delictes relacionats amb el trànsit i la corrupció de menors o la immigració il legal, lluites de gossos, el crim organitzat i en el seu últim cas s’enfronta a l’assassinat d’un monjo i la desaparició de la mòmia d’un beat en un convent de monges.

Petra té un caràcter contradictori. És una persona amb cert punt asocial que detesta els convencionalismes i i que s’enfronta als problemes amb un excés de lògica, tant en el terreny professional com en el personal. També és de vegades molt divertida. Viu en una petita casa amb jardí al barri barceloní del Poblenou, freqüenta el gimnàs per mantenir-se en forma i beu amb la contundència d’un personatge de Raymond Chandler. Entre els seus inconfessables inclinacions es compta la de mortificar sense compassió al subinspector Garzón.

El seu inseparable Fermín Garzón col·labora amb Petra, i s’escandalitza davant els seus mètodes però seria capaç de donar la vida per ella. És un home amb molt sentit comú, que detesta la solitud, i representa el policia tradicional suposant el contrapunt perfecte per Petra, quan ella s’irrita, ell és pura calma. Junts formen una parella imbatible en les investigacions criminals que protagonitzen:

En les seves primeres novel·les Petra Delicado és una dona amb dos divorcis a l’esquena que gaudeix de la soledat a casa del Poblenou i se’n va sola de vacances. A Nido vacío va conèixer un home encantador i en El silencio de los claustros s’ha casat amb ell.

En la seva vuitena aparició literària, la inspectora Petra Delicado topa amb l’església. L’estrany assassinat d’un restaurador d’art, per més senyes monjo de Poblet, mentre es troba treballant en una obra d’art en un monestir de clausura, dóna el tret de sortida als seus mals de cap. Per complicar les coses, desapareix la mòmia d’un beat que es guardava en el mateix monestir i els indicis porten a la inspectora a estirar fils que arriben fins a la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909, durant la qual es va viure un fort aixecament anticlerical.

Paral·lelament, Petra Delicado ha de tractar amb la seva nova vida privada: en casar-se adquireix de cop quatre nous fills amb els que ha establert unes relacions una mica marcianes que acaben de complicar la seva ja enrevessada vida. Per sort, té al seu costat, per a bé i per mal, el fidel ajudant Garzón.

Alicia Giménez Bartlett presentant El silencio de los claustros

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Dimarts, 7 de setembre és el dia marcat per l’organització d’una prova esportiva considerada de les tres curses ciclistes més importants del món, per fer de Vilanova i la Geltrú la ciutat d’arribada d’una de les seves etapes, concretament la que surt de Tarragona.

L’espectacle de la serp multicolor que formen els més de 170 ciclistes que conformen el anomenat gran grup de corredors inscrits per la cursa i que circularan per les carreteres catalanes durant aquest dimarts i dimecres, és un esdeveniment únic i difícilment repetible en pocs anys on cap aficionat a l’esport hi deuria faltar.

Els corredors més importants que arribaran a la nostra vila són, entre d’altres, Andy Schleck (segon classificat al darrer Tour de França); el català Joaquim Rodríguez; l’italià Vicenzo Nabali (podi al Giro d’Itàlia d’aquest any); Frank Schleck que s’ha marcat com a objectiu aquesta Vuelta després de la seva caiguda i lesió (fractura de clavícula) al darrer Tour; Dennis Menchov (guanyador de la Vuelta), Roman Kreuziger, o el rus Vladimir Karpets. També tindrem el pas dels millors corredors espanyols com Ruben Plaza, David Arroyo, Luís León Sánchez, Carlos Sastre, David García o Iñigo Cuesta .

Però aquest dimarts també hi ha algunes opcions de que es disputin guanyar l’etapa altres corredors, són els anomenats especialistes: els sprinters. Entre els suposats favorits per aquesta etapa, si l’exigent pujada a l’Alt del RatPenat a Castelldefels no ho impideix, se la podrien disputar corredors com Mark Cavendish (guanyador de nou etapes al Tour en els darrers dos anys), Also Petacci, Daniele Benatti o Thor Hushovd. Però clar, sempre pot haver-hi sorpreses en una arribada en massa.

Dos sentits records marcaran el retorn d’aquest esport a la ciutat: el vilanoví Issac Galvez, mort desgraciada i tràgicament en un campionat internacional en pista a Gante a l’any 2006; i la mortal caiguda del també espanyol Manuel Sanroma durant l’arribada de la segona etapa de la Volta a Catalunya de l’any 1999 a Vilanova i la Geltrú.

Onze anys després i amb l’esperança d’oblidar per sempre aquella fatídica tarda, l’arribada de la cursa ciclista a la ciutat està prevista aquest dimarts entre les 16 i les 17 hores, i sempre oberta a retards o avançaments sobre l’horari previst. El lloc serà el Passeig Marítim davant la Rambla de la Pau.

Després els corredors faran nit i es preparen per la sortida de l’etapa de dimecres que també ho farà des de la nostra ciutat al voltant de les 11 del matí, travessant Vilanova i la Geltrú arribant fins a Ronda Europa. Serà l’inici del recorregut que els portarà fins Andorra.

L’espectacle està servit i no hi podem faltar, Vilanova i la Geltrú serà el centre de l’atenció d’ Espanya, Europa i part del món amb tota la cobertura de medis informatius que comporta aquesta cursa: periodistes acreditats de televisió, ràdio, premsa o internet internacionals i estatals.

Tots els ulls ens miren…

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

L’estructura d’aquesta nova categoria del bloc de la biblioteca és basa en seleccionar una activitat que es celebri i organitzi a la ciutat aquella setmana per aproximar-se al fet i el significat de l’esdeveniment escollit, i també a les persones que el porten a terme, per d’aquesta forma acostar, presentar i viure una gran part dels esdeveniments que composen l’agenda cultural.

Ens agradaria, si ens ho permeteu, que participeu amb nosaltres oferint-nos aquelles activitats a la ciutat que es vulguin donar a conèixer i difondre, perquè no tinguin prou ressò o senzillament perquè us agradaria que apareguessin en aquest bloc; i des d’aquest espai estarem agraïts de poder difondre aquesta proposta que es realitza a Vilanova i la Geltrú i col·laborar amb vosaltres.

La propera setmana començarem aquest espai amb un esdeveniment que destaca per damunt de la resta per la seva importància i per la seva singularitat.

Es tracta de l’arribada, per primer cop, d’una etapa de la Vuelta a Espanya de ciclisme a Vilanova i la Geltrú, concretament al Passeig Marítim, amb tota la difusió i publicitat que per a la ciutat significa. A l’endemà serà també el lloc de sortida per la següent etapa.

Ara tan sols ens resta tenir la vostra complicitat i comptar amb la vostra participació en aquest nou espai, que s’ha decidit denominar amb un títol senzill, directe i prou significatiu del contingut que hi trobareu:
A la ciutat.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

	En primer lloc hi trobem el club de més èxit i ja una llarga tradició a la biblioteca: La Crisàlide. Aquesta nova edició serà també a càrrec de Sílvia Romero i es realitzarà el tercer dimecres de cada mes a les 17:30 h.
	També ens endinsarem en els pensament dels clàssics amb el Club de Lectura de Filosofia a càrrec una edició més de Sílvia Sunyer. Es realitzarà les sessions el segon dimarts de cada mes a les 18:00 h.
	En el cas que es vulgui perfeccionar l’anglès tant en conversa com llegit també disposem d’un club adient a aquest objectiu, es tracta del Club de Lectura en anglès a càrrec de Claire Reed i que es farà el primer dimecres de cada mes a les 18:00 h.
	En el cas de que sigui el francès, també disposem d’un club dirigit a perfeccionar aquesta llengua. El Club de Lectura en francès anirà a càrrec d’Esther Bruna i es realitzarà un dijous al mes a les 15:30 h.
	Finalment també tindrem les Lectures comentades a càrrec de Joan Calderón el primer dilluns de cada mes a les 17:30 h.
	En el cas del Club de Lectura Fàcil en Català les inscripcions començaran el dilluns, 4 d’octubre i està dirigit a aquelles persones nou vingudes que volen tenir nocions de català. Es un club que està a càrrec d’Eulàlia Ribó i se celebrarà el segon divendres de cada mes a les 16:00 h.

I què passa amb el Taller d’Escriptura Creativa que tant bona acollida ha tingut a la biblioteca durant aquestes passades edicions? Doncs no hi faltarà a la cita i en aquest cas per partida doble: un taller presencial i un taller virtual.

	El Taller d’Escriptura Creativa presencial anirà a càrrec de Mercè Rey i se celebrarà el tercer dilluns de cada mes a les 18 h.
	En el cas del Taller d’Escriptura Creativa virtual anirà a càrrec de Maria Teresa Saborit, no necessita inscripcions ni horaris ja que es farà a traves del nostre bloc de la biblioteca Fora del Prestatge.

No us els perdeu!!! Apunteu-vos!!!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

El Parc Nacional Kruger és la reserva natural més gran del continent africà. Té més o menys la mateixa mida i forma de Gal·les, cobreix 18.989 km² i s’estén per 350 km de nord a sud i 60 km d’est a oest. És part del Parc Transfronterer del Gran Limpompo, un parc de la pau que vincula al Parc Nacional Kruger amb el Parc Nacional Gonarezhou a Zimbabwe i al Parc Nacional Limpompo a Moçambic. Els canyons del parc Kruger han estat nomenats Reserva de la Biosfera per la Unesco.

El Kruger pot presumir de ser la reserva de vida salvatge més extensa i antiga de l’Àfrica. Era l’any 1898 quan el llavors president sud-africà, Paul Kruger, es va fixar l’objectiu de frenar els caçadors blancs i els traficants d’ivori que estaven delmant la fauna de la zona.

Actualment és un dels pocs parcs africans on és fàcil organitzar safaris al teu aire. Qui ho desitgi, pot creuar amb el seu vehicle privat (hi ha agències de lloguer a Skukuza) qualsevol de les portes d’accés del parc (es paga una entrada molt barata) i disposar-se a l’aventura amb la condició de complir una sèrie de normes bàsiques, com no abandonar el cotxe, no sortir-se dels 2.000 quilòmetres de camins que travessen el parc i abandonar el safari abans de les sis de la tarda.

Als campaments es pot dormir, menjar, comprar, aparcar l’auto caravana -un mitjà bastant popular per explorar el Kruger- i, sens dubte, gaudir d’un contacte més directe amb la naturalesa.

Ja coneixem la reserva natural més gran d’Àfrica, ara intentarem acostar-nos una mica el país que l’envolta: Sud-àfrica.

Sud-àfrica va ser un país marcat molt cruelment per les regles de l’apartheid imposades per la població blanca d’origen europeu després de la II Guerra Mundial. A l’any 1990, després d’un llarg període de resistència per part de diversos moviments antiapartheid (sobre tot el Congrés Nacional Africà), el govern del Partit Nacional va fer un primer pas cap a la negociació abolint la prohibició del Congrés Nacional Africà i altres organitzacions polítiques d’esquerres, i alliberant Nelson Mandela després de 27 anys a presó.

La legislació de l’Apartheid va ser gradualment substituïda dels texts estatutaris i es van dur a terme les primeres eleccions multiracials el 1994. El Congrés Nacional Africà (ANC) les va guanyar amb una gran majoria, i des de llavors s’ha mantingut en el poder i el país sudafricà ha esdevingut un país molt escollit per visitar-lo.

Sud-àfrica està dividida en nou províncies, amb les seves respectives capitals, totes elles amb moltes peculiaritats, ciutats increïbles, paisatges fabulosos, on destaquen les ciutats de Cape Town, capital legislativa, a la província de Cap Occidental, o la província de Gauteng, on és la ciutat de Johannesburg. A més també podem visitar la ciutat de Pretòria, capital administrativa, a la ciutat de Tshwane, o altres indrets destacats com Bloemfontein, capital judicial, o altres ciutats on es troben els ports més importants de Sud-àfrica, el nexe d’unió entre l’Atlàntic i l’Índic, amb llocs com Port Elisabeth, Mossel Bay o East London.

Els sud-africans parlen 11 idiomes oficials i els més utilitzats són tres: el zulu, el xhosa i l’afrikaans. No obstant això, les llengües més utilitzades són l’anglès entre els sud-africans i l’afrikáans que deriva de l’holandès més comú en els mestissos i descendents d’holandesos.

La cultura de Sud-àfrica és molt àmplia i la mateixa ha anat enriquint amb el pas del temps als diferents sectors de la societat tals com l’art, la música, el credo, costums i la gastronomia del país. A pesar d’haver estat influïda per la cultura occidental, Sud-àfrica sempre ha mantingut les antigues tradicions africanes.

La societat sud-africana és multirracial, per això al moment de diferenciar l’origen d’algú ha de tenir-se molta cura, existeixen descendents de afrikáners i de britànics, a qui no els fa cap gràcia que se’ls confongui. Actualment el mestissatge en les àrees urbanes ha promogut la desaparició de la cultura però encara existeixen tradicions importants.

Aquesta és la darrera entrada d’aquest estiu a Biblioviatges. Esperem que us hagi agradat les ciutats i els països que hem anat visitant tots plegats durant aquestes darreres setmanes. Marxem, si ens deixen els animals…

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

El francès Étienne Brûlé va ser el primer europeu a explorar la regió d’Ontario, la més poblada de Canadà i també la més gran després de Quebec. L’any 1613 va arribar a la marge sud del riu Ottaw. L’origen del seu nom deriva del llac del mateix nom, el llac Ontario, nom donat pels iroqueses, que significa “llac bell” o “aiguas brillants”.

El litoral d’Ontario té 3840 km. Aquesta xifra augmenta a 8452 km si comptem totes badies, estuaris i illes banyats pels Grans Llacs, que cobreixen prop de la meitat de la seva superfície. La província té més de 250000 llacs i més de 100000 km de rius.

• Les Planes de la Badia de Hudson que s’estenen al llarg del nord de la província i es caracteritzen pel seu terra rocós i pobre, gairebé impermeable.
• L’Escut Canadenc, abasta l’est d’Ontario, el sud de la badia de Hudson i el nord del llac Superior i del llac Huron, i que s’estén fins al centre-est de la província, amb un terreny accidentat, i amb presència de petits rierols i llacs i vastos boscos boreals.
• Les Planes dels Grans Llacs, al sud del llac Huron, a l’est del riu St Clair, al nord del llac Erie i al sud del Escut Canadenc. És la regió més habitada. A destacar és la presència de les Cascades del Niagara.
• Les Planes de Sant Llorenç, la menor de les quatre regions, al sud-est de l’Escut Canadenc i al nord del riu Sant Llorenç.

El 1841, La Canadà Baixa, avui Quebec, i la Canadà Alta, avui Ontario, es van unir per formar la Província de Canadà. El 1857, la Reina Victòria va designar la ciutat d’Ottawa com la Capital permanent del Canadà. 10 anys després la mateixa reina va presidir la proclamació de la Independència de Canadà a través de la British North America Act, començant així la història del Canadà com a nació independent i sobirana.

Ottawa és la capital del Canadà però també és una de les ciutats canadenques més boniques i més tranquil·les. Ottawa té de tot per a residents i visitants per igual: excel·lents museus, galeries d’art, el Centre Nacional de les Arts…

A la frontera entre els EUA i Canadà, en la confluència amb el llac Ontario, el Sant Llorenç és sembrat d’illes de totes mides, que s’estenen uns 80 km. L’arxipèlag s’anomena Mil Illes. En total hi ha 1865 illes, algunes de més de 100 quilòmetres quadrats àrea, mentre que altres són petits illots que hi ha aus marines migratòries. El nombre d’illes va ser determinat segons el criteri, indicant que qualsevol illa ha d’estar sobre el nivell de l’aigua durant els 365 dies de l’any, ha de contenir almenys un arbre o arbust i com com a mínim 1 metre quadrat.

Toronto, la capital de la província d’Ontario és la ciutat més gran i important del Canadà. La població de la ciutat és de 2,5 milions d’habitants, però l’àrea metropolitana de Toronto té una població de 5,8 milions. És considerada el motor econòmic del Canadà, amb influència regional, nacional i internacional, i el centre financer i cultural del país, i és una de les ciutats més segures de Nord-Amèrica.

Toronto és famosa per la Torre CN, amb 553 m d’alçària. La ciutat es considera el centre de la cultura canadenca anglòfona i compta amb importants museus com el Real Museu d’Ontario .

A la frontera Estats Units-Canadà, es troben les cascades del Niagara, formades fa uns 12000 anys, i descobertes per Louis Hennepin el 1678. Les aigües han erosionat les roques toves i la pedra calcària de l’escarpament de Niagara, a una velocitat de 1 metre per any. Avui en dia, cauen a 11 km del seu punt d’origen! Comprenen tres salts d’aigua diferenciats: la cascada de la Ferradura o canadenca (en anglès Horseshoe Falls o Canadian Falls), a la província d’Ontario; la cascada nord-americana o American Falls, a l’estat de Nova York; i la més petita, la cascada del Vel de Núvia o Bridal Veil Falls. Encara que no tenen una gran alçada són molt àmplies, i són les més voluminoses d’Amèrica del Nord, per passar per elles tota l’aigua dels Grans Llacs. El nom de Niagara deriva d’una paraula de la tribu índia iroquesa que significa “tro d’aigua”. A l’hivern, el gel petrificat en les caigudes són un espectacle sorprenent.

El Sistema de Parcs d’Ontario va començar la seva llarga història amb la creació de l’Algonquin Park el 1983. Avui compta amb més de 260 parcs. Encara que alguns no són operatius tots estan envoltats d’un impressionant paisatge i sorprenents vistes i una notable presència d’aus migratòries i altres animals: Sauble Falls, Rock Point, Bon Echo, Kap-Kig-Iwan, Llac Superior, Sleeping Giant, Darlington, Wasaga Beach…

Molts dels parcs són Patrimoni de la Humanitat, i cobreixen tot tipus de climes i vegetacions. La fauna i la flora són abundants i en molts dels parcs hi ha zones per acampar. Alguns són molt inhòspits i només per excursionistes.

En l’actualitat, hi ha dos grups d’idiomes aborígens a Ontario: l’algonquià, parlat per les tribus de l’Algonquin i ojibwa, i l’iroquès, parlat pels iroquesos. La cultura francesa segueix formant una part molt representativa d’Ontario. Les successives onades d’immigrants han continuat enriquint la cultura de la província i les seves ciutats són microcosmos del món en la seva vasta varietat ètnica. En l’actualitat, a Ontario hi ha més de 80 cultures.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Hugo Pratt va néixer en una localitat molt propera a la ciutat italiana de Rimini. Encara que ell mateix es considerava venecià en passar la seva infantesa en aquesta ciutat. No hi ha més que llegir un parell d’obres de l’autor per descobrir la fascinació que li produïa Venècia, segurament associada a les imatges de la seva infantesa d’aventures i imaginació viscudes a cada racó de la ciutat al costat de la lectura de llibres i còmics.

Corto Maltès va néixer a l’any 1887 a La Valeta (Malta). El seu pare era un marí britànic procedent de Cornualles i la seva mare era una gitana nascuda a Sevilla. A causa de l’origen del seu pare Corto Maltès és un súbdit britànic. La seva residència oficial és en La Antigua, a l’Antilles, però la seva residència preferida es troba a Hong-Kong.

A l’any 1992 i davant de l’èxit d’aquest personatge de còmic es va estrenar Cortomaltés: la pel·lícula on es portava una història seva de còmic al cinema: Corto Maltès a Sibèria.

El nostre personatge acudeix en ajuda de les Llanternes Vermelles, una societat secreta que ha salvat la seva vida en més d’una ocasió. Al costat de Rasputín, el seu vell amic i també enemic, es creuaran amb tota sort de societats secretes xineses, una duquessa russa tan encantadora com perversa, un home que està convençut de ser la mateixa encarnació de Genghis Khan, un aviador nord-americà i cert nombre de generals escindits.

La biblioteca disposa dels següents títols d’aquest famós personatge de còmic:

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Per un bon començament us recomanem aquest llibre, En efectiu o amb targeta? de Carles Torrecilla, professor de Direcció de Màrqueting d’Esade, i Jordi Basté, director del programa El Mon a RAC1.

Un economista a qui li agrada parlar i un periodista que s’interessa per l’economia dialoguen a sobre el dia a dia de les nostres butxaques. Des d’un punt de vista terrenal i amb un estil directe i optimista, els dos autors comparteixen opinions sobre el que realment preocupa la gent: la despesa diària, el consum habitual, la factura domèstica, la pujada de gener, i molt més, amb l’objectiu d’ajudar-nos a estalviar i consumir millor.

Quant costa tenir un fill? Què hem de tenir en compte en fer la compra al supermercat? Quant costa el manteniment del cotxe? És millor pagar amb targeta o en efectiu? ¿Comprar pis o llogar? Què podem fer amb els estalvis? Quin és el consum i el preu real dels diferents subministraments de la llar?

Un llibre que ofereix criteris de consum alternatius als habituals per optimitzar recursos i estalviar, amb curiositats, dades, idees, reflexions i anècdotes verídiques sobre l’economia diària.

Un diàleg revelador i sorprenent analitzant la conducta dels consumidors i els seus problemes per arribar a final de mes, i ens dóna un grapat de consells pràctics per fer la crisi més passadora.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Quebec, la província més extensa de Canadà va ser habitada primer pels algonquins, els hurons, els iroquesos i els inuits. El primer explorador francès a Quebec, Jacques Cartier, va desembarcar a la península Gaspè l’any 1534 i va prendre la regió en nom de França. A mitjans del segle XVI, Canadà va ser declarada província francesa. Els britànics van entrar en conflicte el 1670 i les hostilitats entre els dos colonitzadors va portar finalment al Tractat de París el 1763, quan França va entregar Canadà a Gran Bretanya. Les dues cultures dins del Canadà van continuar lluitant fins que la creixent força dels EUA necessitar un front més unit. El 1867 La Llei dels Anglesos d’Amèrica del Nord (Llei BNA) va donar a llum a la moderna i autònoma Canadà. Han estat 400 anys d’història marcats per fites: trobades amb els pobles amerindis, batalles entre francesos i anglesos i terribles epidèmies que han anat forjant la seva pròpia idiosincràsia.

Situat al nord-est del continent americà, Quebec té una superfície superior a tres vegades la mida de França, amb gairebé 6000 km de litoral marítim. La seva geografia és molt vasta i diversa, i també ho és el seu clima: les regions del nord i el Quebec central, amb un clima àrtic i subàrtic, i el Quebec meridional i occidental, amb estius calents i humits i hiverns freds.

La província del Quebec està dividida en 22 regions turístiques, cadascuna de les quals ofereix, per la seva geografia, història i cultura, una imatge particular de Quebec.

La regió meridional està recorreguda pel Sant Llorenç, un dels grans rius del planeta, que compta amb una gran varietat de paisatges: una plana fluvial fecunda, grans extensions de boscos, taigà i tundra en què hi ha més d’un milió de llacs i milers de rius.

El Sant Llorenç està considerat com una de les grans vies navegables del món. A més, el seu estuari és conegut pel gran nombre d’espècies de mamífers marins, ocells i peixos que es troben allà durant tot l’any.

Des de la punta de Gaspésie fins a Montreal, una carretera voreja cadascuna de les seves riberes i permet explorar un litoral de vegades muntanyós, algunes vegades campestre, altres vegades salvatge. A Tadoussac, a més de gaudir del recorregut dels incomparables fiords del riu Saguenay fins al llac de St Jean, podrem observar balenes i d’altres mamífers marins.

Seguint el curs del riu, arribarem a la capital de la província, Quebec, situada a la confluència dels rius Sant Llorenç i Sant Carles. La ciutat va ser fundada per l’explorador francès Samuel de Champlain l’any 1608 que li va donar el nom de Quebec utilitzat pels nadius i que vol dir “on el riu s’estreny”. La part més antiga de Quebec es divideix en dues zones: la Haute-Ville, situada sobre un promontori rocós anomenat Cape Diamond, que manté l’antiga atmosfera europea, i la Basse-Ville, que es troba en les riberes dels rius i és el centre econòmic de la ciutat, amb modernes edificacions. Les muralles, construïdes entre 1823 i 1832, envolten gran part de la zona antiga del Quebec i estan dominades per una ciutadella.

Quebec és la seu de la Universitat Laval, els Arxius Nacionals, el Museu del Seminari, el Museu del Quebec, el Conservatori de Música, el Gran Teatre, el Museu de la Civilització, el Palau Montcalm i el Teatre Capitol. El 1985 el districte històric va ser declarat per la UNESCO Patrimoni cultural de la Humanitat.

A la confluència dels rius Sant Llorenç i Ottawa, ens apareix Montreal, una ciutat cosmopolita amb una població que té majoritàriament el francès com a llengua materna. Fundada pel francès Paul Chomedey l’any 1642, ofereix una equilibrada barreja d’estils arquitectònics antics i moderns. Des de la Place d’Armes es pot admirar el seminari del Sant Suplici, la basílica de Notre Dame i altres grans edificis d’oficines, com el Banc de Montreal o el Banc Nacional. Al costat d’aquesta plaça, es pot veure l’antic Montreal, amb restes arquitectòniques com el Maison Saint Gabriel i el castell de Ramezay, d’estil francès, avui convertit en museu. Altres museus gairebé imprescindibles són el Museu d’Art Contemporani i el Museu de les Belles Arts. El sector comercial, al centre de la ciutat, gran part del qual es va construir sota terra per protegir als comerciants dels durs hiverns, conté més de 1600 establiments i 200 restaurants.

A més de les ciutats, el Quebec compta amb 27 parcs nacionals. Cadascun amb la seva pròpia personalitat a causa de la seva ubicació, la flora i la fauna, i tots ells compten amb una diversitat sorprenent dels llocs naturals i paisatges. Els parcs nacionals de Gatineau de Mont-Tremblant, de la Mauricie, de Jacques Cartier, de la Gaspésie… Aquests espais protegits són un exemple perfecte de la geografia de múltiples facetes del Quebec.

El més gran dels parcs del Quebec és el Parc Nacional de Mont-Tremblant (1500 km2), mentre que el menor, el de Miguasha a Gaspésie, tot just fa 87 ha? En aquest últim parc hi ha un extraordinari museu on s’exposen fòssils de peixos que van existir fa 370 milions d’anys.

Quebec ha desenvolupat una cultura plena de vida, contemporània i oberta al món, una cultura que se situa a la cruïlla de les tendències europees i americanes. Compta amb una formidable xarxa de creadors en totes les disciplines, que s’imposen cada vegada més en l’escenari internacional.

La literatura també permet expressar-se i afirmar-se a la cultura quebequesa. Nombroses editorials publiquen anualment milers de llibres que es difonen en importants salons i en una àmplia xarxa de biblioteques públiques.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.