Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: - LA CRISÀLIDE

Trobada amb l’escriptor Vicenç Aguado a la Joan Oliva

La sessió de desembre del Club de Lectura La Crisàlide serà ben especial ja que els clubaires comptaran amb la presència de l’autor del llibre que han llegit al llarg del darrer mes. El proper dimecres 12 de desembre a les 20 h, l’escriptor Vicenç Aguado parlarà de la seva primera novel·la, L’escultor de Déu, a la biblioteca Joan Oliva i Milà. L’acte, obert a tothom, serà presentat per la conductora del club de lectura La Crisàlide, la també escriptora Maria Rosa Nogué.

portada Escultor de DéuL’escultor de Déu és la primera novel·la de Vicenç Aguado, tot i que no pas la seva primera aproximació a l’escriptura. Fins ara, havia publicat d’altres títols, destinats a públic infantil i juvenil, així com monografies i articles sobre Dret, ja que n’és professor a la Universitat de Barcelona. Els contes de Vilanova i la Geltrú (2012), Les aventures del gavot a l’illa misteriosa (2014) i El tren i el xiulet màgic (2016) són alguns dels títols infantils publicats per aquest autor barceloní establert a Vilanova i la Geltrú.

No podem deixar de destacar el microrelat de gènere negre amb què Vicenç Aguado va guanyar el 1r Premi del Concurs NegrOliva , l’any 2011, a la nostra biblioteca. El seu relat El misteri dels escuts de la Plaça de la Vila va obtenir el primer premi i, posteriorment, va ser recollit i publicat a Crims.cat: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans.

L’escultor de Déu, guardonat amb el IV Premi Gregal de Novel·la 2015, està protagonitzat per Jordi de Déu, un personatge històric que va viure al segle XIV. El protagonista d’aquesta novel·la històrica va ser un esclau grec capturat a l’illa de Sicília per les tropes catalanes de Pere el Cerimoniós. Un cop a Catalunya, l’esclau va ser comprat per l’escultor Jaume Cascalls, va rebre el nom de Jordi de Déu i, del seu amo, va aprendre’n l’ofici.

Al costat de Cascalls, Jordi de Déu va participar en la construcció d’obres emblemàtiques del gòtic català, com per exemple, el panteó reial del Monestir de Poblet, la Seu Vella o l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. A més a més, de Déu va ser testimoni de fets cabdals de l’època que li va tocar viure: la guerra amb Castella, la persecució dels jueus o el naixement de la Generalitat.

Darrerament, la novel·la va ser presentada a Vilafranca del Penedès, a l’Institut d’Estudis Penedesencs:

No deixeu perdre l’oportunitat. Us esperem el dia 12 de desembre a les 20 h a la Joan Oliva i Milà!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Camí de Sirga, Jesús Moncada

LA TERTÚLIA, L’OBRA I L’AUTOR
Dimecres 7 de novembre, Camí de Sirga i Jesús Moncada

Camí de SirgaEn aquesta ocasió, el Club La Crisàlide es prepara per a una sessió especial. Teresa Forcadell, directora de la nostra Biblioteca, va sol·licitar a l’associació Amics dels Clàssics, ocupada en la divulgació dels clàssics catalans en els clubs de lectura, que pogués venir un/a especialista a parlar-nos de l’obra que sol·licitéssim. Com que el curs passat ens van agradar molt els contes d’El cafè de la granota , del mateix autor, vam escollir Camí de sirga, la gran novel·la de Jesús Moncada sobre la història del poble de Mequinensa, abans i després de la seva desaparició sota les aigües de l’ebrenc pantà de Riba Roja. La Teresa va venir a saludar-nos i a rebre també la Lurdes Ivars, de l’associació Espais escrits. Lurdes va ser amiga personal de Jesús Moncada, i una de les artífexs del museu dedicat a la seva memòria, així com de la creació de la ruta literària que porta el seu nom.

Entusiasta, doncs, tothora amatent i molt ben preparada, Lurdes ens va rebre amb una projecció sobre l’entorn geogràfic de la novel·la i una exposició de primeres edicions de tota l’obra de Jesús Moncada. Acabades les presentacions, ens va adelitar amb una xerrada on destacaren, principalment, tres parts:

Presentació del marc geogràfic de la novel·la: Mequinensa, un poble entre dos rius, el Segre i l’Ebre. De caràcter lluitador, amb poques diferències socials, el poble vivia de la mineria i del trasllat del lignit amb els llaüts. Era un poble viu i complet, amb l’església, el bar, dos cines, orquestres, sessió de ball cada diumenge. Durant la Guerra Civil es decantà del tot pel bàndol republicà, i l’anegament del poble (que hauria pogut ser evitat) es va viure com una represàlia del dictador, Francisco Franco, ja que l’agonia del poble va durar anys (molt ben mostrats a la novel·la), malgrat que ja estava decidit el seu trasllat complet en un altre punt. Espais literarisHi hagué famílies, però (les de la part no anegada) que es van quedar sense indemnització. L’Enher va traslladar el castell medieval, que era propietat de l’exèrcit, i el va reconstruir on es pot visitar actualment.

Presentació de l’autor. Jesús Moncada era fill d’un botiguer. Inquiet, intel·ligent, ja de petit parava l’orella a les històries que contaven els avis en els cafès (que recull en molts dels seus contes i novel·les). Estudià en un internat de Saragossa, fins als 17 anys, i estudià Magisteri, però era tan jove que encara no podia exercir de mestre. Aprengué la llengua catalana de manera autodidacta, amb els llibres d’Edmon Vallès. Feu la mili a Saragossa, estudià francès i dibuix, fou mestre d’una escola privada i als 24 anys marxà cap a Barcelona, amb la intenció de ser pintor. Però per guanyar-se la vida, entrà a treballar a l’Editorial Montaner i Simó, on va conèixer Pere Calders. jesus moncadaLi transmeté les seves inquietuds literàries, i va rebre el seu mestratge. L’Editorial La Magrana va publicar el seu primer llibre, Històries de la mà esquerra. Mentrestant, anava i venia de Mequinensa, i va viure tota la incertesa de la construcció del pantà i la desaparició del poble, el germen de Camí de sirga. Moncada ho va viure de prop, ja que el seu pare era alcalde de Mequinensa en el temps de la construcció del pantà.

Presentació de Camí de sirga. És una novel·la monumental, que aconsegueix reconstruir el món de Mequinensa des del segle XIX fins a la desaparició del poble, el 1971, amb la seva reconstrucció posterior, que ja no forma part del corpus de la novel·la. L’autor, per poder-la escriure, va haver d’allunyar-se físicament del poble, però sempre hi va retornar literàriament. Des de la “Història d’un llaüt”, Moncada reconeixia que el tibaven els personatges, dels quals reconstrueix la manera de ser, la parla, les temàtiques i expressions pròpies. Tot plegat traspua humor i ironia, però també tendresa. Moncada era amic dels llaüters, de les velletes, hi parlava; anava al poble nou a recollir històries. Amb el seu cotxe, acudia als instituts a fer xerrades; en canvi, posava excuses per a les recepcions oficials. Va rebre el Premi de les Lletres Aragoneses, atorgat per primer cop a un escriptor català.

crisalideConclusions. Jesús Moncada és un autor amb un gran domini del llenguatge, que es va proposar de fugir dels localismes a l’ús però que, al mateix temps, efectuà un estudi dialectal seriós, i amb la seva obra va fer una aportació important a la dialectologia catalana, per exemple, amb l’ús de les frases fetes.

•Destaca el seu humor, la maduresa i força narrativa, la creació d’un món complex, ric, divertit i personal. Té molta destresa literària, sap fer el pas del local a l’universal, i utilitza els col·loquialismes de la Franja amb una gran agudesa lingüística. Recull tot el món del riu i de les cases que van ser enderrocades; a mida que queien les cases, queien les històries, que ell va saber recollir. Malgrat el desordre aparent, sabé reconduir-lo per elaborar una novel·la testimonial i personal, un magnífic llegat al poble de Mequinensa, a la cultura del riu i a la literatura catalana.

•L’any 2010 s’inaugurà el Museu Jesús Moncada, a Mequinensa, on es fa la ruta que tothom està convidat a realitzar.

Després d’aquesta intervenció, intensa i extensa, alguns membres del Club vam fer algunes preguntes a la Lurdes, i ens vam acomiadar amb la sensació d’haver viscut una experiència tant personal com literària, molt càlida i interessant.

Per saber-ne més, feu clic aquí.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

L’amiga genial, Elena Ferrante

LA TERTÚLIA
Dimecres 3 d’octubre

La primera sessió d’aquest nou curs, 2018-19, té l’emoció especial de reveure les lectores i lectors del curs passat, més les lectores noves que ens acompanyaran enguany. Acomiadem amb una abraçada les amigues Maria Jesús Alonso, Marta Gómez, Evelia Casado, M. Mercè Caba, Pepi Mota, Lluïsa Guerrero, Dolors Juan i l’amic Quim Vergés, amb qui hem compartit molt grates estones, i saludem l’Anna Aguayo, l’Olga Fatgini, la Maria Rodríguez, la Glòria Company, la Mercè Fernández, la Pilar Masdeu i la Montse Rius, amb qui segur que formarem un club ben entranyable.

Comptem un any més amb Paquita Puig, Anna Maria Montané, Teresa Rodríguez, Patricia Lewis, Mercè Porta, Ramon Also, M.Soledat Marsal, Enriqueta Olivar, Rosa Llop, Mary Carmen Paredes, Ana Jiménez, Josefa Fonollosa i Maria Teresa Ventosa. Sigueu totes benvingudes i benvinguts, i, doncs, comencem!

Inicia el comentari Mercè Porta, que ha trobat en L’amiga genial un relat precís, de por i de submissió, on destaquen els fets del passat i la misèria del present. Sobresurt de tot plegat l’amistat de dues nenes, l’Elena i la Lila, unides així mateix per l’enveja, la rancúnia i l’admiració. El final, amb la Lila entre els dos pretendents, queda obert cap al segon volum de la tetralogia.

L’Anna Aguayo diu que aquest llibre l’ha fascinada; l’ha llegit amb ganes de saber com seguia, i el considera una radiografia excepcional d’una època, tant pel comportament femení com pels 50 personatges dels quals se’n detallen noms i cognoms. La història és la de dues nenes que descobreixen la vida: la infantesa, l’adolescència, estan plenes de quimeres, somnis i desitjos. Un relat que desprèn claredat i humanitat, amb una mirada molt concreta a l’escola pública, tan severa i plena de càstigs, en un barri dur i humil dels anys 50-60.

Amiga genialA la Patricia Lewis li ha agradat molt: la recreació de l’època, les conductes, on predomina el masclisme i la violència, en el si d’una societat napolitana. Remarca el control dels germans sobre el comportament de les seves germanes; una societat opressora que duu les protagonistes a una competició plena d’orgull. També es fa esment de l’atracció pel luxe: els diners, els cotxes, mentre la Lila i la Lenù rivalitzen per aprendre grec i llatí.

A la Sole Marsal li ha agradat, però se li ha fet molt llarga; li ha trobat un to de pel·lícula italiana.

La Teresa Rodríguez l’ha trobada una bona novel·la, especialment pel que fa a la formació de l’Elena, que es trobarà entre dos móns, el dels amics de la infància i el de les noves amistats que farà a l’Institut. Tant el germà de la Lila com el pare els troba extremadament masclistes, un tret que marca tota la societat en general.

La Montse Rius ho veu com el relat d’una època, on destaca l’estimació entre dues dones en una societat molt masclista, que dona per fet que les noies han de quedar-se a casa o treballar, però no pas estudiar. La mestra Oliveiro és, en tot cas, qui aconsegueix que una d’elles, la Lena, pugui seguir els estudis.

A la Teresa Ventosa li ha semblat un relat agradable, que destaca l’amistat de dues nenes, on la Lila és la més atrevida, descarada, amb un punt de dolenteria, mentre que la Lena, Lenù, està molt influenciada per ella. Totes dues són molt llestes, immerses com estan en l’ambient tancat del barri napolità.

La Pilar Masdeu vol destacar que la Lila, tot i aquest punt de dolenteria, ajuda i esperona molt la Lena: la punxa perquè treballi més, l’ajuda, malgrat les enveges entre totes dues, és com si la Lila volgués aquest destí, diferent del seu, per a la seva amiga.

La Mercè Fernández comenta la realitat amb què s’enfronten totes dues: una autèntica lluita contra les ciscumstàncies. Lila, malgrat tot, semblava haver triomfat per damunt del despotisme del germà i del pare, però acaba assumint un destí diferent de la Lena. Remarca que, quan estan enfadats, parlen en napolità, mentre que si volen quedar bé parlen en italià estàndard, que representa més fi.

L’Anna Mª Montané comenta que li ha agradat molt; l’ha trobat una crònica descriptiva d’una realitat humana i complexa. Destaca que el llibre té una estructura complicada, i que s’hi toquen molts temes, des de les relacions familiars, fins a la dualitat de les persones, amb esment de Plató, passant per la confecció acurada d’unes sabates.

L’Ana Jiménez hi veu el reflex d’una època. Una novel·la amena, molt centrada en una barriada, d’on destacaria la inquietant relació de dependència entre la Lena i la Lila.

La Josefa Fonollosa, a qui també se li ha fet una mica llarga, remarca la relació entre totes dues amigues, molt interessant. Veu tots els personatges molt marcats per un barri tancat, d’on costa de sortir; ni tan sols han anat a veure el mar, estant a Nàpols.

L’Enriqueta Olivar diu que li ha agradat molt; en cap moment hi ha perdut l’interès. Remarca el caràcter de les dues amigues, fort el de la Lila, dòcil el de la Lena. El seu comportament a classe, tan diferent, pot ser el que motivi un comportament diferent de la mestra, que se’n va a casa de la Lena per demanar, exigir, gairebé, als pares, que estudiï, mentre no ho fa amb la Lila.

crisalideL’Olga Fatgini comenta que el retrat del barri, en crisi després de la guerra, li recorda la seva infantesa al barri de Mar vilanoví: els comentaris quan algú pintava una paret, les enveges, les gelosies. Lena té enveja, fins i tot, del xicot de la Lila: és com un model, voldria fer tot el que ella fa.

En Ramon Also, que desconeixia l’autora i l’obra, ho ha llegit amb molt interès. Destaca que la Lila,, a l’escola, devia ser la típica nena “repel·lent”, que tot ho feia a la perfecció. En el barri, així mateix, hi comença a aparèixer la màfia.

La Maria Rodríguez explica que aquesta novel·la, per a ella, no ha estat llegir un llibre, sinó trobar-se un diari que podria ser el seu propi. Ella també té una amiga genial, amb qui ho compartien tot, amb qui encara es veuen. Venint de Cornellà, d’un barri humil i tancat, s’hi sent indentificada.

A la Rosa Llop, que ha llegit tres de les novel·les del cicle, li ha agradat molt, té molt bon record de molts aspectes. Compara el contrast napolità/italià amb la gent del poble que, tornant d’estudiar a Lleida, adoptaven el castellà perquè feia més fi. Li agrada el domini de la descripció i de l’argument.

Mary Carmen Paredes tanca la roda comentant que hi ha hagut molta unanimitat a l’entorn de la novel·la, cosa poc freqüent; a ella també li ha agradat aquest relat on es pot veure com les nenes, plenes de somnis, els van perdent quan arriba l’adolescència. Destaca el personatge de la Lila, rebel i supervivent, fins i tot del propi pare, que l’arriba a llançar per la finestra, i com és estrany que vulgui casar-se als 17 anys. Però, és clar, cal llegir la segona part.

Finalment, comentem que és pràcticament segur que l’autora anònima encobria la personalitat de la traductora Anita Raja, qui va triomfar amb aquesta sèrie autobiogràfica.

L’OBRA
L’amiga genial

L’amiga genial és una història honesta i fascinant d’una relació d’amistat complexa i sincera entre la Lenù i la Lila, dues nenes d’una barriada humil de Nàpols, ambientada en una època de canvis poc després de la Segona Guerra Mundial. L’atracció entre elles és tàcita, profunda i captivadora. Amb distanciaments i rivalitats, amb inseguretats, dependències i necessitats, s’influencien per les coses bones i per les que no ho són tant. I evoluciona de manera gradual, mentre la Lenù i la Lila es van fent noies i descobreixen els reptes i els embolics de la vida; els somnis i les quimeres; el desig; la por; la implacable evidència de la realitat.

Amiga genial historia del meu cognom

Una realitat on es mouen prop d’una cinquantena de personatges que les acompanyen en el seu concomitant viatge per la infància i l’adolescència. Personatges que Ferrante decora amb gran riquesa de matisos, amb una humanitat flagrant, moltes vegades aspra (perquè no sublima), que és capaç de transformar-se en poesia amb una sola frase, un pensament o la descripció d’una conducta en un moment determinat. Això contribueix a fer que l’ambientació supuri de versemblança, d’autenticitat.

La novel·la té més de cinc-centes pàgines, però es consumeixen amb una sensació contradictòria de dolçor i voracitat. Ferrante omple una part del nostre temps amb la seva capacitat de crear escenes de tendresa, de tensió i de complicitat amb el seu llenguatge amè, directe i precís, que segurament hauria satisfet dos grans defensor de la intel·ligibilitat integral (plana, accessible a tothom) com Josep Pla o Albert Camus, que ja va dir que “aquells que escriuen amb claredat tenen lectors; els que escriuen obscurament tenen comentaristes”. I qui vol ser comentarista, podent ser lector?

L’amiga genial, i la resta de volums que completen la història de la Lenù i la Lila, s’han convertit en un fenomen mundial. La descripció de la seva intensa relació és addictiva des de les primeres pàgines i es converteix en una mena de tractat de la condició (i l’amistat) femenina que ha fet que algunes veus la proposessin com a mereixedora del Nobel de Literatura.

Una fuig, l'altra es queda historia de la nena perduda

Amb L’amiga genial, ens ficarem dins d’una història en què la franquesa dels sentiments que s’hi exposen ens farà vibrar i angoixar: Em feia por que li passessin coses, bones o dolentes, sense que jo hi fos. Era un temor antic, un temor del qual no m’havia desfet mai: la por que, en perdre’m trossos de la seva vida, la meva perdés intensitat i importància.

Discorrent per la nitidesa de les seves paraules, la novel·la ens induirà a fer allò que hauria de ser tan inexcusable de llegir pel pur plaer de fer-ho, sense subterfugis tan de moda com dir que no es té temps perquè s’està estressat. Com pot ser que visquem en un món en què no estar estressat estigui mal vist? La lectura hauria de ser la nostra teràpia més sagrada per no tornar-nos definitivament estúpids.

(Francesc Ginabreda, article publicat a Núvol)

L’AUTOR
Elena Ferrante

Elena Ferrante (Nàpols, 1943) és el pseudònim d’una escriptora de la qual hi ha molt poca informació. S’ha parlat de la traductora Anita Raja, arran d’un treball d’investigació periodística que va confirmar un enorme augment del seu compte corrent bancari arran de la publicació de la tetralogia iniciada amb Una amiga genial. Sembla que va néixer a Nàpols, després es va mudar a Grècia i finalment a Torí. En una entrevista atorgada via correu electrònic al periodista Paolo Di Stefano, Ferrante va declarar: “No em penedeixo del meu anonimat. Descobrir la personalitat de qui escriu per mitjà de les històries que proposa, dels seus personatges, dels objectes i paisatges que descriu, del to de la seva escriptura no és sinó una bona manera de llegir“. El 2002 va publicar I giorni dell’abbandono (Els dies de l’abandó). L’any següent se’n va estrenar la pel·lícula, dirigida per Roberto Faenza.

Elena Ferrante és l’escriptora sense cara; la seva figura està envoltada d’un secret total. Sobre els llibres, diu que “no necessiten per res els autors, un cop estan escrits”. Llegir el llibre amb la seva aura de misteri, justament, val molt la pena: els enigmes literaris-identitaris (sobreentenent-ne la qualitat de la prosa), ens agraden.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Ja tornen a ser aquí els Clubs de Lectura de la Joan Oliva!

Avui dilluns 3 de setembre obrim el període d’inscripció dels Clubs de Lectura de la biblioteca Joan Oliva i Milà. El tràmit d’inscripció és presencial així que per formalitzar-la heu d’acostar-vos a la biblioteca. Si voleu fer un cop d’ull als clubs que us oferim, us els presentem a continuació:

Logo_La CrisàlideClub de Lectura La Crisàlide: Conduït per l’escriptora vilanovina Mª Rosa Nogué, la Crisàlide es reuneix un dimecres al mes de 17.30 h a 19 h. Les dates previstes enguany per a les trobades són: 3 d’octubre, 7 de novembre, 12 de desembre, 9 de gener, 6 de febrer, 13 de març, 10 d’abril i 8 de maig.

logo frances 2018-2019 2 b_i_n retalladaClub de Lectura en Francès: Tot un clàssic dins de l’oferta de clubs de lectura de la biblioteca Joan Oliva, el Club de Lectura en Francès va dirigit a persones que tinguin un elevat coneixement de la llengua francesa, ja que serà l’idioma vehicular de l’activitat. L’Esther Bruna és la seva conductora i, durant el curs 2018-2019, les sessions tindran lloc el tercer dimarts de cada mes de 16.30 h a 18 h. Els dies previstos són: 16 d’octubre, 20 de novembre, 18 de desembre, 15 de gener, 19 de febrer, 19 de març, 16 d’abril i 21 de maig.

Logo_Oliva NegraClub de Lectura L’Oliva Negra: Aquest club, especialitzat en gènere negre i policíac, ha estat tot un èxit des de la seva estrena. No és casual que la Joan Oliva decidís posar en marxa un club de lectura temàtic del gènere, ja que la nostra biblioteca és una de les quatre, dins de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, que hi està especialitzada. La conductora de L’Oliva Negra és la Sofia de Ruy-Wamba i un dijous al mes de 17.30 h a 19 h, el dia que porten a terme les sessions. El calendari previst és el següent: 4 d’octubre, 8 de novembre, 13 de desembre, 10 de gener, 7 de febrer, 7 de març, 4 d’abril i 2 de maig.

Logo llibr@venturersEls més petits també tenen el seu club a la Joan Oliva, el Club de Lectura Llibr@venturers: Aquest club està dirigit a nois i noies de 10 a 12 anys i la seva conductora és la Fanny Guinart. Les trobades tenen lloc un dissabte al mes de 16.30 h a 17.30 h amb aquestes dates en el seu calendari: 29 de setembre, 13 d’octubre, 10 de novembre, 15 de desembre, 19 de gener, 16 de febrer, 16 de març, 6 d’abril i 11 de maig.

Enguany, el cost d’inscripció, en concepte de préstec interbibliotecari, és de 7,5€ per a La Crisàlide, per al Club de Lectura en Francès i per a L’Oliva Negra.

Logo_Club de LF en catalàLa biblioteca Joan Oliva disposa també de dos Clubs de Lectura Fàcil, un en Català i un altre en Francès. Les inscripcions començaran, però, una miqueta més endavant. Les inscripcions per al Club de Lectura Fàcil en Català començaran el proper 1 d’octubre. Les trobades tenen lloc els següents dilluns a les 17 h: 5 de novembre, 3 de desembre, 11 de febrer, 11 de març, 6 de maig i 3 de juny. Aquest club, que la biblioteca Joan Oliva fa en col·laboració amb el Servei de Català del Garraf i Vilanova i la Geltrú, és conduït per la Lourdes Escrigas.

Logo_Club de LF en francèsLes persones interessades a inscriure’s en el Club de Lectura Fàcil en Francès ho podran fer a partir del proper 22 d’octubre. L’Esther Bruna n’és també la conductora. Les persones inscrites en aquest club es troben el segon dimarts de mes a les 16.30 h (11 de desembre, 8 de gener, 12 de febrer, 12 de març i 9 d’abril) i dimarts 21 de maig quan, igual que els cursos anteriors, tindrà lloc una sessió conjunta dels membres d’aquest Club de Lectura Fàcil i els del Club de Francès.

Recordeu que els clubs de lectura tenen places limitades així que, si hi esteu interessats, heu de passar per la Joan Oliva a partir del 3 de setembre!

Per descarregar tota la informació dels Clubs de Lectura de la Joan Oliva 2018-2019 feu clic aquí.

Us deixem amb algunes fotos dels clubs del curs passat:

IMG_0714 IMG_20180201_173455
DcsAPGMX0AEC-bg IMG_20180512_174001

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Lectures fresques

books-918521_640

l’1 de setembre passat, us donàvem la benvinguda a la temporada de Clubs de Lectura 2017-2018 de la Joan Oliva amb un petit vídeo de presentació. Ara, com a cloenda, hem preparat també un vídeo amb algunes de les lectures que més han agradat als clubaires al llarg de tot aquest curs. Així que si no sabeu què llegir aquest estiu, aquí hi trobareu algunes recomanacions:

Els llibres recomanats són:

  • Set dies al llac, de Núria Martí Constans i Miquel Strogoff, de Jules Verne: tots dos, llibres del Club de Lectura Fàcil en Català.
  • Petit Pays, de Gaël Faye i Le vieux nègre et la médaille, de Ferdinand Oyono: ambdós, llibres del Club de Lectura en Francès.
  • Els amants d’Hiroshima, de Toni Hill: lectura del Club de Lectura de Gènere Negre l’Oliva Negra.
  • L’aprenent de bruixot i els Invisbles, de Jordi Sierra Fabra: un dels llibres que més ha agradat als nois i noies del Club de Lectura LLibr@venturers.
  • Finalitzem amb aquest post les videorecomanacions que hem fet aquest estiu. Recordeu que el proper setembre’18 obrirem el període d’inscripció 2018-2019 per a tots els clubs de lectura de la biblioteca Joan Oliva.

    Bon estiu i millors lectures!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Estimades Zambrano, Mercè Foradada

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 9 de maig

    La darrera sessió del Club, el curs d’enguany, ens fa una especial il·lusió perquè ens visita l’autora, Mercè Foradada. Ben coneguda de la casa, el nostre blog de la Joan Oliva, “Fora del prestatge”, juga amb el títol de la seva primera novel·la, “En el prestatge”. És conductora de clubs a la Biblioteca Armand Cardona i a Les Jardineres de Gràcia; fou regidora de Cultura i manté una presència activa en el món editorial, amb 11 llibres publicats, entre novel·les i reculls de contes. “Estimades Zambrano” és una de les seves novel·les més especials, perquè la ficció hi té un paper ben reduït, i tampoc no hi ha cap intromissió de l’autora, si no és en el seu apropament a la filòsofa María Zambrano. crisalideComencem! Avui decidim de canviar el format habitual de roda de comentaris per una sèrie de preguntes a l’autora, ja que la tenim aquí. Ella ens regala un verb: “zambranejar”.

    MªJosep Fonollosa li pregunta si els fragments en cursiva que apareixen en el text són escrits per María Zambrano, o bé inventats. La Mercè Foradada ens diu que són textuals, però traduïts del castellà. On no hi ha cursiva, tot és inventat.

    MªJosep li comenta que hi ha algunes frases molt encertades. Mercè ens explica que fou a partir d’aquí, d’aquestes frases, que a ella també se li desvetllà la curiositat per aprofundir i conèixer l’obra sencera de María Zambrano, que parla de filosofia, però també de política, d’intuïció, de somnis, i elabora la teoria de la “raó poètica”, segons la qual per interpretar la realitat no n’hi ha prou amb la raó, falta alguna cosa més. La Mercè Foradada va fer seva la frase de Montserrat Roig, quan diu que si no entén una cosa, l’escriu. Ella va decidir, doncs, de fer una novel·la sobre María Zambrano. Va trobar molt material bibliogràfic sobre la seva obra, i molt poc sobre la seva vida. Aleshores va decidir que li calia un torsimany, un personatge que li fes d’intèrpret, de traductora de les idees filosòfiques de María Zambrano per al públic no especialitzat. Aleshores va pensar en la germana, Araceli Zambrano, amb la qual va conviure en l’exili, des del seu retorn de Cuba, a París, Roma i al seu refugi suís del Jura, vora Ginebra, en la granja anomenada “La Pièce”. Araceli patia transtorns psicològics des de l’afusellament del seu company, Manuel Muñoz, alt càrrec republicà, deportat de la presó de La Santé a París fins a l’Espanya de Franco. Una de les seves dèries era envoltar-se de gats: van arribar a tenir-ne 30 o 40, cosa que motivà la seva marxa de Roma.

    Mercè Porta li explica a la nostra autora que la seva novel·la li ha permès saber més d’ella; suscita la curiositat a l’entorn de la filòsofa, i ella en va voler llegir “Claros del bosque”, i té ganes de llegir “Delirio y destino”. Maria Josep Fonollosa comenta que és una novel·la àgil, pel seu caràcter epistolar. 1493009123_973918_1493009597_noticia_normalA Dolors Juan li agrada que comenci amb el diari de l’Araceli, i després es completi amb les cartes de la María. En aquestes dues parts, veu que l’autora ens transmet l’amor que es tenen dues germanes. En la 1ª, tracta de l’exili; en la 2ª, ens parla de la seva preocupació per la germana gran, transida d’enyor i de dolor, fins arribar a la vellesa i al deliri. A la Dolors li recorda la seva relació amb la seva germana. Dolors creu que la Mercè Foradada ens ha fet un gran regal literari, on s’exhorta a la valentia, la fortalesa, la voluntat i l’esforç. La Mercè ens recomana un monogràfic de María Zambrano a la revista Ànthropos. Joaquim Vergés també recorda uns articles d’El País, on es comentava que María Zambrano era la “gran desconeguda”, si bé fou deixeble d’Ortega y Gasset, el seu “Don José”.

    Mercè Foradada ens llegeix un fragment escollit, una cita de Diotima, la sacerdotessa del Diàleg sobre l’amor, de Plató: “Vaig tenir un somni…Una serp avançava cap a mi…Ànima petita, feble, blanquinosa, que tremola…”. El temor d’enverinar-se es conjura amb la pietat. Aquest sentit de bondat, de pietat, suscita l’empatia. Mercè Foradada ens explica que la seva última novel·la, “Perles cultivades”, s’interroga també sobre la bondat.

    Concloem amb un bon nombre més de preguntes i de comentaris, i acabem amb el tradicional pica-pica que compartim amb la Mercè Foradada, la Soledat Marsal, l’Enriqueta Olivar, la Maria Josep Fonollosa, la Teresa Rodríguez, la Dolors Juan, en Quim Vergés, la Mercè Porta, la Paquita Puig, la Pepi Mota i jo mateixa.

    I quedem per al 8 de juny, a Sant Pere de Ribes, on farem la Trobada Comarcal de Clubs amb l’autora Jenn Díaz, de qui vam llegir “Mare i filla”.

    L’AUTOR
    Mercè Foradada

    (Barcelona, 1947) és escriptora i professora de català. Autora de llibres de text i materials d’aprenentatge del català, activitat a la que ha dedicat bona part de la seva vida, ha publicat també llibres de ficció, com ara En el prestatge (Premi Don-na 2001), merce foradadael recull de narracions Velles, amb v de vida (2002), la novel·la Centaures (2005), un dels contes del recull Mira’m, contes de vides especials (2009), Vilanovines, de l’arxiu a l’evocació (2010), , Bruixes(Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó 2011) i La casa verda (2013). El 2014 va publicar la col·lecció de relats Com una reina i el 2016 va publicar la seva novel·la Estimades Zambrano. La seva darrera novel·la és Perles cultivades (Ed. Saldonar, 2018).

    El 14 de juny de 2013 va visitar l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú com a autora convidada de la Trobada amb els Clubs de Lectura Alt Penedès- Garraf. És conductora de clubs de lectura, entre els quals el de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell. Ha guanyat els premis Don-na (En el prestatge, 2001) i Sebastià Juan Arbó de Sant Carles de la Ràpita (Bruixes, 2011).

    L’OBRA
    Estimades Zambrano

    Estimades Zambrano, de Mercè Foradada, una novel·la epistolar, és fruit d’un enamorament. Més encara, al meu parer de lectora de María Zambrano (1904-1991): és fruit d’una fulguració. Deia Zambrano que la filosofia és pregunta i la resposta és poesia. Aquesta és l’arrel de la filosofia zambraniana: la Raó Poètica, com finalment va acabar quallant com a concepte en la seva obra, tot i que la idea ja es va mostrar ben lluminosa des del principi dels seus treballs, amb l’escriptura del llibre Hacia un saber sobre el alma, publicat el 1934. Aquest text va allunyar María Zambrano del seu mestre, José Ortega y Gasset, que no va rebre gaire bé el salt intel·lectual de la deixebla avançada: Encara no hem arribat aquí i vosté fa un salt, es planta més enllà, li va dir. I ella, segons conta en els seus escrits autobiogràfics, va sentir que don José havia mort… simbòlicament, és clar. Va sentir que s’havia quedat òrfena de mestre, tot i que sempre se sentiria deixebla seva.

    descargaMaría Zambrano, la claror de la seva filosofia expressada en forma tan literària –d’aquí ve que a vegades se la titlli d’hermètica– és inspiradora. María Zambrano, el poder de la seva paraula –la paraula alliberada del llenguatge, com deia ella mateixa, tot referint-se a la seva expressió tan plena d’imatges– atrau com la llum. Per aquest motiu no és casualitat que la novel·lista que hi ha en Mercè Foradada hagi volgut acabar el seu relat amb una imatge de la llum. Així és com situa la veu de la filòsofa en l’últim tram de la seva vida, en el tros de camí que l’acosta a la llum definitiva: La llum, el centre de la flama, Ara, vaig cap a ella. Ara és Araceli, la germana estimada de María, que l’ha precedit en el camí cap a la llum última. La vida, doncs, entre dues llums. Entre la llum de l’aurora –María Zambrano va escriure moltes pàgines sobre aquest estadi auroral de la llum com a figura del coneixement, com a símbol de la consciència en el seu despertar– i entre la llum última, l’espiritual, la de l’esplendor de l’ànima en fondre’s en la llum divina.

    Una mística, es dirà, d’aquesta filosofia zambraniana. I així és tal com jo l’entenc. I és per aquest motiu, em sembla, per entendre aquesta Raó Poètica, o aquesta paraula poètica que tan sovint s’acosta a la mística (a més de reflexionar sobre el llegat dels filòsofs, Zambrano també va reflexionar, per exemple, sobre Joan de la Creu), que Mercè Foradada ha escrit Estimades Zambrano.

    I per escriure el seu text, Foradada ha necessitat dues veus en diàleg (això és també la filosofia: diàleg, segons Plató o el nostre Eugeni d’Ors): la d’Araceli Zambrano, nascuda el 1911, en el temps d’escriure un Diari secret a María, i que aquesta no llegirà fins després de la mort de la germana l’any 1972, i els escrits-resposta que María adreça a Araceli en el que és el seu últim tram de la vida, quan la filòsofa finalment ha retornat a Espanya després de més de quaranta anys d’exili, repartits entre Amèrica i Europa. Escrits dictats, cal dir-ho, ja que la filòsofa, molt envellida i amb xacres, té ja poques forces i gairebé no hi veu. El llibre de Mercè Foradada, Estimades Zambrano, té dues parts, doncs, que són com un mirall l’una de l’altra. Foradada, que ha llegit Zambrano amb profunditat i que s’ha documentat a fons, recrea lliurement la correspondència (de fet, l’inventa) entre les dues germanes, una fraternitat que va més enllà de la sang per convertir-se en una fraternitat també intel·lectual. Araceli, el seu personatge, fa de contrapunt al personatge filosòfic de María. I així es va descabdellant, i entrellaçant, la vida i l’obra de la filòsofa amb la vida i obra de la germana.

    Teresa Costa-Gramunt, article publicat a “Núvol

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Dins el darrer blau, Carme Riera

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 4 d’abril

    Comencem la sessió al voltant de la novel·la històrica “Dins el darrer blau”, de Carme Riera, amb la sensació que aquesta lectura ha topat amb unes certes dificultats per part dels nostres lectors i lectores: llarga, densa, les vacances de Setmana Santa i la preparació de les mones, d’una banda, no ens han ajudat, mentre que, de l’altra, el tipus de lletra molt petit i la falta de traducció al castellà també han dificultat i, de vegades, impossibilitat la lectura completa.

    Dins el darrer blauTanmateix, comencem. En Ramon Also s’excusa de cara a la propera i última sessió, pel fet que anirà a emprendre una caminada que reprodueix el famós Viatge al Pirineu Català de dos escriptors consagrats, Cela i Espinàs. Comença el comentari, tot dient que l’autora ha tret, d’un fet verídic –la persecució dels jueus conversos, el segle XVII, a Mallorca- una novel·la “espessa”. Li ha agradat el tractament de la llengua, el parlar, ple d’expressions en mallorquí, i li ha fet gràcia constatar com la persecució descrita pot tenir algunes similituds amb el present. Descriu la novel·la com una obra en tres parts: la primera, la més feixuga; la segona, d’un to diferent, més amè; la tercera, la dels autos de fe, on ja estem plenament decidits a saber com acaben els protagonistes.

    Teresa Rodríguez també remarca la repressió horrorosa de què són víctimes els protagonistes. Li ha agradat molt, així mateix, llegir en mallorquí.

    Rosa Llop comenta que li va costar molt de llegir, sobre tot la primera part, on es presenta el fet històric, espurnejat de descripcions. Elogia el llenguatge, i la crítica al poder i als diners.

    MªJosep Fonollosa, una amant de la novel·la històrica, troba que l’autora no ha seguit les regles del gènere. Marcada per una desorientació inicial, retreu a l’autora que fins a la pàg. 100 no ens presenti l’Inquisidor. Considera les anades i vingudes temporals com una manca de respecte envers els lectors i lectores. Certament, aquest gènere no acostuma a introduir aspectes de la literatura més experimental, però pensem que Carme Riera no ho fa pas per manca de respecte, sinó perquè forma part del seu estil.

    En aquest sentit, Mary Carmen Paredes assenyala que ella va ser lectora i admiradora del primer recull de contes de Carme Riera, “Te deix, amor, la mar com a penyora”, que la van donar a conèixer, i on justament l’autora ja jugava amb l’experimentació literària. Li ha agradat aquesta novel·la coral, on destaca la figura extremament rigorosa de l’Inquisidor, i es pregunta per què els jueus sempre han de ser perseguits. També destaca el tractament del llenguatge, la parla mallorquina reproduïda com devia sonar a l’època en què se situa l’obra.

    Patricia Lewis assegura, també, que l’obra li ha agradat molt, malgrat que certament el llenguatge utilitzat li ha estat un repte. Ha trobat molt encertada la crítica del fanatisme religiós. Troba que és una història molt ben narrada, des de la lluita del poder fins a l’evident anul·lació de les dones: des de Beatriu “La coixa”, una meuca molt humana, que comprèn la natura dels homes i també de les altres dones, fins a Maria, verge i casta, passant per Sara, la “boja”, que veu aparicions marianes. Sap reproduir bé els sentiments de la gent, i descriu impecablement l’espectacle dels autos de fe, les torxes humanes, que la gent anava a veure amb el berenar, sense ni un bri de compassió pels ajusticiats.

    crisalideEn Joaquim també se sorprèn que aquesta novel·la històrica sigui tan complicada, i la compara amb una obra de gruix considerable, “Los cipreses creen en Dios”, de Josep M. Gironella, que va llegir d’una tirada. Li agrada el llenguatge utilitzat, encara que troba a faltar un vocabulari especialitzat que n’aclarís els termes, així com un plànol que permetés de situar-nos en els escenaris descrits. La guia dels personatges, remarca, és incompleta. Malgrat tot, la conclusió que n’ha extret és que certament es planteja un paral·lelisme amb la situació actual i la persecució del procés català. El tema li recorda el de l’obra “El hombre que supo amar” (1976), sobre San Juan de la Cruz, on també es parla dels jueus conversos. Remarca que, de vegades, s’assoleix un nivell estilístic molt alt: quan compara uns peus amb “la meravella d’aquells dos glops de llet quallada”.

    L’Ana Jiménez comenta que li ha costat molt d’entrar-hi, per la llengua i per l’estil, però que finalment li ha agradat llegir-la. Destaca, també, que la primera part fou la més difícil, i a partir d’aquí s’anà incrementant l’interès. Destaca algun personatge que no havíem esmentat, com en Joao Peres, que surt al principi i novament al final, de manera que és en acabar l’obra que podem tornar al principi i completar l’estructura circular.

    L’Enriqueta Olivar s’excusa pel tipus de lletra, la Maria Jesús Alonso, per la manca de traducció i la falta de temps, l’Evelia Casado, també per la falta de temps. La Dolors Juan, que no ha pogut venir, ha comentat tanmateix que li ha semblat molt interessant.

    Així doncs, tanquem aquesta sessió amb la sensació que malgrat que possiblement no era l’obra idònia per a unes vacances breus i atrafegades, la seva lectura no ens ha deixat indiferents. Esperem tenir més temps per a la pròxima i darrera del curs, “Estimades Zambrano”, de Mercè Foradada, ja que comptarem amb la presència de l’autora.

    L’AUTORA
    Carme Riera

    Carme Riera i Guilera (Palma, Mallorca, 1948) és catedràtica de literatura espanyola i escriptora en llengua catalana. Es donà a conèixer l’any 1975 amb la publicació del llibre “Te deix, amor, la mar com a penyora”, considerat un best-seller de la literatura catalana. Va ser escollida membre de la Real Academia Española a l’abril de 2012.

    Carme Riera 2A banda de la producció narrativa, la fecunda activitat literària de Carme Riera, en paral·lel a l’activitat docent i investigadora a la UAB, comprèn obres en gèneres tan diversos com l’assaig i la crítica literària. Riera va escriure remarcables estudis sobre els poetes de l’Escola de Barcelona Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, guions de ràdio i televisió, literatura infantil i juvenil i dietarisme.

    També destaca com a traductora al castellà de les seves pròpies obres, tota una mostra d’autoexigència i de rigor literari, que li permet convertir-se, alhora, en lectora crítica de l’obra original, gràcies al distanciament del text de partida. “M’hauria agradat ser periodista” diu l’autora en una entrevista a La Vanguardia, diari en què s’incorpora com a articulista amb una periodicitat quinzenal a partir del 2 de febrer.

    Primera etapa. El seu primer llibre de contes, “Te deix, amor, la mar com a penyora”, va tenir una gran repercussió, un gran èxit de públic. Riera aportava un estil nou i fresc i utilitzava la parla mallorquina col·loquial per a suggerir i crear una narrativa que posava sobre la taula temes que fins aleshores havien estat tabús, com l’amor entre les dones, i al mateix temps era força crítica amb la societat del moment. Amb el següent recull de contes, “Jo pos per testimoni les gavines”, un conjunt de narracions que segueixen els mateixos principis narratius de l’obra anterior, es tanca aquesta primera etapa de la producció literària de l’autora.

    35279100Segona etapa. L’estrena com a novel·lista amb la publicació l’any 1980 d’“Una primavera per a Domenico Guarini” obre la segona etapa de l’obra de Riera, que comprèn la producció literària de la dècada dels vuitanta. Aquesta primera novel·la no sols representa un canvi de gènere sinó també d’objectiu, el de formular un model de novel·la culta alternada amb elements col·loquials i el d’experimentar amb la simbiosi de registres i de gèneres (la narrativa policíaca i l’assaig, el llenguatge culte i el periodístic). Aquesta voluntat experimentadora i investigadora de l’autora, i una actitud de joc, amb una mirada sovint lúdica i irònica, són els eixos de les obres d’aquest període, com el recull de narracions “Epitelis tendríssims” i les novel·les “Qüestió d’amor propi” i “Joc de miralls”.

    Tercera etapa. Amb les novel·les històriques “Dins el darrer blau” i “Cap al cel obert”, amb bona rebuda per la crítica, s’inicia la tercera etapa. Totes dues novel·les construeixen la doble identitat de jueus i mallorquins dels protagonistes, a partir de dues històries enllaçades: la primera, ambientada a la Mallorca de final del segle XVII, narra la persecució d’un grup de jueus condemnats a la crema pública a la foguera per la Inquisició; la segona té com a protagonistes els descendents dels jueus del segle XVII establerts a l’illa de Cuba en ple conflicte colonial. Amb aquestes dues ambicioses narracions, Riera va reconstruir amb tot detall i rigor els escenaris històrics d’aquell moment. L’escriptora va desplegar històries de ficció i va traçar amb molt de talent el caràcter i perfil dels diferents personatges. Ambdues obres tenen un gran valor literari i testimonien una excel·lent trajectòria literària, que es consolida definitivament en la segona meitat de la dècada dels noranta.

    L’OBRA
    Dins el darrer blau

    “Dins el darrer blau” (1994) representa l’entrada de Riera dins el gènere històric. Per escriure aquesta obra l’autora passà cinc anys dedicats a l’estudi i documentació d’aquests fets. En aquesta novel·la, Riera assoleix el repte d’utilitzar el punt de vista del narrador omniscient que li permet crear un món objectivat i autònom, dins del qual es desenvolupa la vida dels personatges i s’escolta el seu discurs polifònic. “Dins el darrer blau” és una novel·la coral, no té doncs un protagonista únic perquè cada personatge ho és de la seva peripècia vital, del seu drama personal i intransferible. Cal destacar també la depuració de l’estil que, sense perdre espontaneïtat, ironia o efusió lirica, s’enriqueix amb un lèxic molt rigorós que intensifica l’efecte de veritat històrica.
    Cal destacar també la depuració de l’estil que, sense perdre espontaneïtat, ironia o efusió lirica, s’enriqueix amb un lèxic molt rigorós que intensifica l’efecte de veritat històrica atès que no fa servir paraules datades més enllà del segle XVII. Tampoc els materials literaris incorporats en el text no procedeixen més que de llibres que hagin pogut llegir o escoltar els personatges de l’època.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El cafè de la granota, Jesús Moncada

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 7 de març

    Encarem amb molta satisfacció el comentari d’aquesta obra de Jesús Moncada, l’escriptor de Mequinensa, deixeble de Pere Calders, un dels narradors clàssics de la literatura catalana moderna. El deix dialectal dels contes ha agradat especialment als lectors i lectores que vénen d’aquest vessant del català occidental: Rosa Llop, que vivia a Granja d’Escarp, i Ramon Also, de Tortosa. La Rosa Llop explica que li ha agradat molt la reconstrucció que es fa d’aquell ambient; els treballs de l’embassament, els miners, amb un to d’humor i d’ironia. Recorda el punt on el Segre s’uneix amb el Cinca, i com, de petita, les van tenir en una barca, agitant banderets espanyoles, esperant el pas del “Caudillo”.

    crisalideLa Paquita Puig també valora el retrat de la vida del poble i de la gent. L’època li ha fet pensar en un altre narrador, Paco Candel, amb la seva obra “Els altres catalans”.

    A la Teresa Ventosa li ha agradat: els personatges, la gent del poble; hi veu un bon retrat.

    La Mercè Porta destaca que, malgrat ser relats curts, fa una descripció acurada dels personatges i l’espai. Manté un to irònic i crític, que alterna amb la tendresa i el respecte pels personatges. Així, destaca el partit de futbol, el sepel·li on es canten les absoltes, la carta a la sra. Mort (barquer) i el Preludi de Traspàs.

    La Pepi Mota també en destaca el vocabulari.

    La Dolors Juan hi veu una vivència personal. Recorda haver conegut personalment l’autor, que li féu una dedicatòria. Destaca la narració titulada “Informació provisional sobre les corredisses d’Elies”, una història que es llegeix amb molt d’interès, on es parla de la gasiveria d’Elies, per damunt fins i tot de la mort de la seva esposa Joana (corre darrera l’autocar per assegurar-se que no compraran el medicament, ja que ella ja no té salvació).

    A la Teresa Rodríguez li han agradat molt aquests contes, plens de detalls de l’època (per ex., porten espardenyes en lloc de sabates). També creu que hi ha trets biogràfics d’en Jesús Moncada, com es desprèn de l’ús del vocabulari del lloc.

    A en Quim li ha agradat molt. La troba una obra costumista, que li recorda Ulldecona (Montsià), que coneix bé. Les historietes són reals, amb humor. Sempre veiem la dona en segon terme, possiblement perquè era el seu lloc en aquella època; Moncada ens fa de cronista d’una altra època. El tractament de l’amor, els termes amorosos, són usats amb pudor. El vocabulari està molt ben tractat, amb paraules que no s’utilitzen: per ex., “galifardeua”.

    L’Enriqueta Olivar assegura que hi ha gaudit molt. Troba que aquest llibre conté crítica social i política, i que ho narra amb un estil propi, ple de finals inesperats, per bé que s’hi noti la influència de Pere Calders. Destaca la riquesa del vocabulari. La seva mare, d’Ivars de la Noguera, deia paraules que ara ha retrobat en aquest llibre: enfarfegada, tòtila, fanfàrria, pispar, ganàpia.

    Mequinenza-680x510L’Ana Jiménez també hi ha vist una barreja de crítica i humor.

    A la Mary Carmen Paredes li han agradat aquests relats curts, i recorda una exposició al Born sobre el món de Jesús Moncada: el pantà de Mequinensa, el poble desaparegut després de l’embassament, la sensació d’un país en blanc i negre. Destaca la ironia, per exemple, del personatge que decideix morir-se mentre la dona fa el sopar, “per no molestar-la”.

    En Ramon Also esmenta la novel·la “Camí de sirga”, i el que era el camí de sirga en realitat: l’ús dels matxos per arrossegar les barques riu amunt. Hi veu una obra en la frontera entre la realitat i la ficció.

    La Patricia Lewis ha trobat una certa dificultat en el llenguatge, encara que ens recorda que també en l’argentí hi ha girs i expressions diferents del castellà. Troba que les narracions tenen molta gràcia.

    L’Anna Maria Montané, que torna a venir a les nostres sessions, ens parla sobre les varietats dialectals, així com el missatge d’aquestes històries, on es combina la crítica política-social amb el retrat d’una època. Destaca els contes “Sabó” i “L’arbre de les olives”, que l’han fet riure tota sola, mentre llegia.

    Acabem la sessió contents d’haver llegit aquesta obra, amb ganes de llegir-ne més de l’autor i la proposta de seleccionar, per al curs vinent, alguna obra de Francesc Candel.

    L’AUTOR
    Jesús Moncada

    Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, el Baix Cinca, 1 de desembre de1941- Barcelona, 13 de juny de 2005). És considerat com un dels autors en català més traduïts de la seva època i va rebre diversos premis per la seva obra, entre altres el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Joan Crexells de Narrativa o la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, l’any 2001. Les seves obres s’han traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita… El mateix autor va traduir un nombre considerable d’obres del castellà, del francès i de l’anglès.

    Mequinensa, la població on va viure fins que va desaparèixer negada per l’embassament de Riba-roja d’Ebre, és l’escenari principal de la seva obra literària.

    jesús moncadaJesús Moncada arriba a Barcelona a mitjan anys seixanta i, després d’un any de dedicar-se a la pintura, entra a treballar a l’Editorial Montaner i Simon, i s’hi queda fins al tancament de l’empresa. Per a Jesús Moncada, són anys de formació. Pere Calders, escriptor a qui admira, l’anima a escriure i l’encoratja a utilitzar el seu català de la banda de l’Ebre. D’aquests anys són els primers contes i els primers premis (premi Joan Santamaria (1971), entre d’altres), i pren la decisió de dedicar cada vegada més temps a la literatura. Jesús Moncada és autor dels llibres de contes Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999); de les novel·les Camí de Sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997); i del recull d’escrits Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003).

    Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l’entitat organitzadora del premi, el 1973. L’autor reconeix en l’estil d’aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders. Tant en el primer recull -que va reeditar ampliant-lo amb noves narracions i el pròleg de Pere Calders, el 1981 a Editorial la Magrana (des d’aquell moment editorial on Moncada ha publicat en exclusiva)-, com en el segon, El cafè de la granota (1985) recreen -a cavall entre el realisme i la fantasia- el passat mític de l’antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-; temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions). Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l’autor va estudiar els anys cinquanta.

    El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d’Or, 1998. En aquesta novel·la d’intriga, Moncada furga en la memòria col·lectiva, estremida per l’afusellament d’uns bandolers a Mequinensa -gent del poble- que van assaltar el recaptador del Banc d’Espanya i l’escorta, a la primera etapa de la Restauració alfonsina.

    El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d’un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.

    L’OBRA
    El cafè de la granota

    El cafè de la Granota és un recull de catorze relats curts escrits entre els anys 1980 i 1985. el cafè de la granotaAlgunes narracions situen l’acció en la dècada dels anys 50. L’escenari en què es desenvolupen els contes té com a centre la vila de Mequinensa al Baix Cinca. A més, totes les històries són contades al cafè de la granota. Els personatges que hi apareixen són gent senzilla: miners, pagesos, botiguers. Alguns personatges protagonistes són un pagès molt tafaner, uns afeccionats al futbol, un antic barquer, un afeccionat a les novel·les d’intriga i un delinqüent vocacional. El que caracteritza els contes és l’humor, la forta ironia i la crítica social. Fins i tot hi ha ironia en algunes escenes d’un funeral. Tots els contes són redactats des de la mirada del narrador omniscient, des de la perspectiva de l’àmbit quotidià més humil, i això els fa més crítics socialment.

    Emili Bayo, referint-se al recull El Cafè de la Granota, escriu: ”Es caracteritza per una gran homogeneïtat, aconseguida per la presentació de tot ell com una gran crònica on s’inclouen les diferents històries, d’una gran uniformitat. El narrador s’atorga el nom de cronista i s’esforça a convèncer el lector que la seva història és fruit d’una investigació, de contínues consultes. Generalment, el narrador pren com a punt de referència, com a testimoni d’autenticitat, la figura del vell Cristòfol. El vell explica una anècdota que constitueix part de la història del poble, però que, generalment, no va viure directament ell. Aquest personatge només fa de transmissor de la informació que la memòria popular ha acumulat amb el pas dels anys.”

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mare i filla, Jenn Díaz

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 7 de febrer

    Avui comptem amb la presència d’Imma Martínez, la nostra bibliotecària itinerant, que com cada any ens acompanya, ens ajuda i ens fa un reportatge fotogràfic (i una interessantíssima entrada de blog) a l’hora de parlar de la lectura escollida per a la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura. També comptem amb un nou clubaire, en Joaquim, i amb el retorn d’Anna Maria Montané, que ja està més recuperada de la vista. En Joaquim enceta el comentari, que en aquesta ocasió estarà molt polaritzat entre aquells a qui ha agradat la novel·la i aquells a qui no. En tot cas, no és una novel·la que deixi indiferent! En Joaquim l’ha trobat un llibre molt esquemàtic, on ni l’espai ni el temps no estan especificats. Sembla situar-se a l’època de la Transició, pel conservadorisme religiós. Cada personatge té una mancança: la Glòria, la mare, és la més amargada; la tieta Dolors, la cunyada, manté un alè d’esperança, malgrat que l’empaita el fantasma de la Roser, la dona del seu pretendent vidu. Fa pensar en “La Tieta” de la cançó d’en Serrat.

    La-escritora-Jenn-Díaz.Per a la Dolors Juan, és una narració fàcil de llegir, tant pel tema, com els capítols curts i fins i tot el tipus de lletra. Té una forma divertida i al mateix temps dramàtica, amb un to irònic. Els personatges són exagerats, amb frases reiteratives, com “Hi ha moltes maneres de ser dona”. Es nota que l’autora és jove, moderna i crítica. En resum, hi trobem la vida i la mort donant-se les mans”.

    La MªTeresa Rodríguez troba que la tieta Dolors se sent en fals, ja que viu acollida a casa del germà, sense vivenda ni, gairebé, vida pròpia. També li sorprèn que la Natàlia arribi a estimar tant en Mateu, un home casat, a qui veu un cop a la setmana, sense que mai reclami el lloc que li pertany.

    A la MªJosep Fonollosa li ha agradat la novel·la, encara que troba que el tema és el de sempre. Són situacions on es prioritza l’amor per sobre de tot i de tothom, com veiem en l’enamorament d’en Mateu i la Natàlia (encara que ell estigui casat amb l’Erika), o de la tieta Dolors amb l’home vidu (malgrat el record de la Roser, la seva dona).

    A la Soledat Marsal li ha agradat, però les troba, en general, unes dones fora d’època: unes bledes, realment, malgrat les seves professions (mestra, advocada).

    Per a l’Anna Maria Montané es tracta d’una lectura diferent, amb temes enrevessats, en una ficció difícil d’interpretar. Ofereix un cant a la vida, a l’amor i a la mort, a base de records, sensacions i memòries. Cada personatge ofereix un tipus de personalitat: l’Àngel és humà i solidari, la Glòria és la “dona de caràcter”, i entre mare i filla el que trobem és la falta de confiança, d’on caldria treure l’egoisme, la ràbia i la gelosia. En aquest sentit, és un retrat sincer, al qual poden al·ludir les cites inicials de Mercè Rodoreda i Ingmar Bergman.

    Per a la MªTeresa Ventosa, l’autora és una bona dibuixant dels caràcters dels personatges. Malgrat això, semblen una mica fora de l’època actual (per exemple, la tieta). La redacció és una mica pobra. La relació extramatrimonial de la Natàlia i en Mateu, un cop a la setmana, és una mica exagerada.

    crisalidePer a la Patricia Lewis, és una lectura senzilla, fàcil, on cada personatge té una part fosca i una de clara. En general, són unes relacions fredes, amb poc amor; els costa de lluitar contra els prejudicis.

    La Rosa Llop ho ha trobat un relat una mica massa senzill, amb poques paraules o frases per subratllar, i on els personatges tenen molta barreja de sentiments i caràcters.

    En Ramon Also coincideix que és un llibre fàcil de llegir, molt dedicat a les dones, encara que li ha costat d’identificar els personatges pels seus noms. Considera que no li ha aportat res.

    L’Evelia Casado també creu que és un llibre senzill, que narra d’una manera simple la història d’una família dominada per la Glòria. Mort el seu marit, l’Àngel, la filla petita, l’Àngela, és l’única que se li escapa, mentre els altres li rendeixen pleitesia.

    A la Paquita Puig tampoc li ha agradat, “una carrinclonada com un temple”, encara que alguns dels personatges li recorden fets de la seva pròpia família.

    La MªLluïsa Guerrero coincideix que no li ha aportat gran cosa; tots els personatges són desgraciats, es mouen en la incomprensió i hi ha moltes repeticions.

    A la Pepi Mota, en canvi, li ha agradat, troba que és un llibre de sentiments, on els secrets impedeixen la comunicació de tots plegats, fins i tot en la relació entre la Dolors i la Natàlia, que es tenen més confiança.

    A l’Ana Jiménez li ha agradat, també, el troba un llibre entre lleuger i profund, amb una bona galeria de personatges femenins, plens d’emocions i sentiments. Tots tenen una singularitat.

    L’Enriqueta Olivar creu que no és una gran obra, però li ha agradat llegir-la, com la història d’una casa on tots s’estimen d’una manera diferent, amb una extremada reserva. Destaca l’entrega total de la Natàlia a l’amor d’en Mateu, el casat; recorda el disgust de la Glòria quan sap que la seva filla va avortar perquè no era mestressa de les seves pròpies decisions. En destaca una frase: “Un silenci humit, que s’instal·la en els ossos com el mal temps”.

    L’Imma creu que els personatges són víctimes d’una societat que impossibilitava la felicitat. I, tot recordant que el 8 de juny hi haurà la Trobada de Clubs amb l’autora de “Mare i filla”, Jenn Díaz, acordem preguntar-li si l’absència d’un espai i un temps concrets és deliberada, així com la manca de descripcions físiques dels personatges.

    Finalment, ens acomiadem fins al 7 de març, en què llegirem els contes d’”El cafè de la granota”, de Jesús Moncada.

    L’AUTORA
    Jenn Díaz

    Jenn Díaz (Barcelona, 25 abril 1988) va estudiar filologia hispànica i treballa com a traductora i redactora, a més de novel·lista. Jenn DiazVa publicar la primera novel·la als 22 anys, amb influències d’Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Miguel Delibes, José Donoso o Gabriel García Márquez. L’obra va ser traduïda a l’italià per Edizioni La Linea. Col·labora en les publicacions culturals Catortze.cat i Jot Down, al blog «Mujeres» d’El País i té una columna mensual a El Periódico. A més, ha publicat El duelo y la fiesta (Principal de los Libros, 2012), Mujer sin hijo (Jot Down Books, 2013) i Es un decir (Lumen, 2014). Mare i Filla (Amsterdam Ara, 2015), fou el seu debut en llengua catalana. Els seus relats han aparegut a Última Temporada. Nuevos narradores españoles 1980-1989 (Lengua de Trapo, 2013) i a l’antologia Bajo treinta (Salto de Página, 2013). El novembre de 2017 es va anunciar que ocuparia la vuitena posició a la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya-Junts pel Sí a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. Fou escollida diputada.

    L’OBRA
    Mare i filla

    Mare i filla relata la vida d’un seguit de dones pertanyents a branques molt properes d’un mateix arbre genealògic. Persones per a les quals l’àmbit familiar més que un possible refugi ha esdevingut, al llarg dels anys, un autèntic calvari de sentiments contraposats i caràcters antagònics. La senzillesa d’una cunyada enfrontada a la impertinència de l’altra o la fredor d’una mare davant la impulsivitat d’una filla.

    mare i filla portadaUna bomba de rellotgeria que esclata de bon començament amb la mort, curiosament, d’una figura masculina, l’home que apaivagava qualsevol indici d’enfuriment. La partida sense retorn de l’Àngel, nom amb connotacions evidents, donarà pas a una guerra oberta entre les dones de la família: germanes irreconciliables, cunyades angoixades, mare i filles amb llaços irreconeixibles de tan fets malbé.

    Mare i filla explora els sentiments i, sobretot, els dubtes dels seus personatges, dones amb històries personals centrades en les relacions amoroses, en la idea de matrimoni i en la de la maternitat, temes tractats des de perspectives diferents, però també de desenvolupament força previsible. Desplegament d’actituds i pensaments que responen a rols molt marcats, propis d’una societat patriarcal. Les relacions entre elles i també amb els personatges masculins, pocs, que treuen el cap durant el transcurs de l’obra, es troben sotmeses a una certa esclavitud social.

    Distanciament, incomprensió, ressentiment. De motius per explicar la complicada convivència dins el nucli familiar no en falten. En un temps i un espai del tot indefinits, els personatges de Mare i filla naveguen per les seves vides a remolc de les opinions alienes i amb les seves habilitats, poc eficaces, per tal d’entomar decepcions, assumir la pèrdua d’oportunitats o assimilar penediments.

    Vicissituds que s’entrellacen les unes amb les altres a un ritme frenètic i que configuren un quadre familiar força convencional: “La família crea llaços que després la convivència no sap com seguir tensant, es desfan tristament.” (Mar Fontana, rev. digital Núvol)

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La guitarra blava, John Banville

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 10 de gener

    Comencem el comentari amb l’opinió de l’Ana Jiménez, una lectora sempre agraïda. Diu que li ha agradat el llibre, tant per la forma com pels personatges, encara que en general tot ell desprèn una certa tristor. Tant la relació de la Glòria amb l’Orme, el protagonista, com també la de la Polly i en Marcus, les dues parelles que acabaran creuades sotmeses a un destí incert, estan descrites amb precisió i profunditat. El protagonista, el pintor en hores baixes, té alguna cosa que sembla remetre a la biografia de l’autor, si més no la descripció física –baix, robust, no gaire agraciat, i tanmateix seductor- s’adiu a la fotografia d’en Banville. Pel que fa a l’Orme, és algú a qui li costa d’expressar les emocions, i així mateix és covard: des de petit roba objectes, fins i tot en la maduresa roba un llibre de Rilke d’un personatge curiós, de la noblesa, que acabarà tenint la Polly de parella. Quan es troba amb problemes, l’Orme, dolent, covard, lluny d’afrontar-los, emprèn la fugida.

    La Lluïsa Guerrero, que no ha pogut acabar el llibre, explica que Banville li agrada com a escriptor, troba que a estones té un estil que fins i tot fa riure. Retrata un personatge sense il·lusió, un cop s’ha mort la seva filla petita, i que sovint es dirigeix directament al lector/a (un toc modern). Els personatges, resumeix, revelen una tristor feliç i una alegria trista.

    La Patricia Lewis ens parla del títol, “La guitarra blava”, que ja de per si suggereix un relat ple de descripcions i gestos pictòrics. Els colors tindran una gran importància i són descrits amb originalitat. Pel que fa al pintor, quan deixa de pintar viu sotmès a una gran falta d’autoestima. És com si fes un autoretrat des de baix de tot, i fuig d’ell mateix. Una mica passiu, rep les emocions dels altres.

    crisalideLa Maria Teresa Ventosa l’ha trobat un llibre dens a trossos, on destaca sobretot la personalitat del protagonista, que malgrat tot intenta passar desapercebut. Hi ha trobat frases i tons interessants, que traspuen una gran saviesa.

    La Mary Carmen Paredes destaca d’aquest llibre les descripcions minucioses, dintre d’una estructura entre caòtica i perdedora. Així, ens situa en el funeral d’en Marcus sense que sapiguem encara que s’ha mort. Pel que fa al protagonista, el presenta com un personatge autodestructiu, fracassat, que no sap què fer ni on anar. D’altra banda, hi ha la influència del clima irlandès, present en aquest i altres llibres: una grisor i una tristor,que sembla que amarin les pàgines.

    La Maria Jesús Alonso remarca que aquest llibre costa una mica de llegir, dens, difícil, però que al mateix temps proporciona un tipus de lectura diferent del que hom escolliria habitualment, per tant compleix les expectatives d’un club de lectura. Descriu el protagonista com algú que oscil·la entre la sensació de culpa i la inevitabilitat de cedir als propis impulsos, en un clima melangiós, de meditació: “Además de ser católico, ¡es católico irlandés!”. L’amor, la gelosia i la traïció es descriuen amb una gran riquesa lingüística, literària i pictòrica. No és tan important el que es diu com la forma de comunicar-ho, amb un estil narratiu musical i poètic. Hi ha un gran nombre de metàfores i recursos que mereixen ser subratllats: “alas de la memoria/ alas de la imaginación”. Tant els fets com el sentiments són analitzats i vistos d’una manera pictòrica, d’acord amb l’activitat central (ara abandonada) del protagonista.

    Maria Josep Fonollosa, tot i que assegura que la història no l’ha arrossegada gens, s’ha esforçat a seguir endavant amb una novel·la tan premiada, de forçosa qualitat. Li han agradat les descripcions, similars a un quadre o una fotografia, amb alguna imatge molt original, com “Una finestra plena de cel”. També destaca la relació del protagonista amb les seves germanes.

    Rosa Llop, des del principi, l’ha trobat un llibre fabulós, on tant les descripcions com els diàlegs t’omplen de ganes de llegir. Un gaudi tant pel llenguatge com pel vocabulari. Pel que fa al tarannà del protagonista, certament és el d’un caradura, d’una gran fredor.

    landscape-1477320_960_720Evelia Casado coincideix a dir que tots els personatges són molt “sui generis”, amb una actitud diferent al normal. Precisament, aquesta fugida de la “normalitat” és el que cerca el protagonista a través del robatori: des del primer tub de pintura a l’oli fins a l’ocell de vidre que els amics tenien com a decoració, amb un trosset trencat a la cua L’Orme, a més, magnifica molt qualsevol cosa: sembla que necessiti aquestes situacions per sobreviure. D’altra banda, l’estructura és complexa però perfectament travada: a partir del record de les dues parelles, tanca el cercle argumental amb el principi, fins i tot des de la bugadera que el cuida al final. La mare té algun tret dels que ell hereta. En resum, trobem un bon retrat de personatges originals.

    En Ramon Also assegura que no és el seu tipus de lectura, però que tot i així se’n podrien destacar algunes frases, i descripcions dels personatges que són gairebé una caricatura, ja que voregen el grotesc.

    La Teresa Rodríguez explica que el principi se li va fer lent, i que li ha costat de seguir el personatge protagonista. Destaca, però, alguna escena, com la de l’estudi, i especialment la descripció dels colors del cel en la posta de sol.

    L’Enriqueta Olivar troba que és un personatge molt especial, tant per la vida com per la pròpia indecisió. Es nota, però, que l’autor busca el seu estil propi.

    Mercè Porta ens explica que és un llibre que ja havia llegit anteriorment; aleshores ho va fer amb molta calma, la que requereix l’obra, i la va fruir molt; enguany, que s’ha afanyat més, potser no tant. En destaca la barreja de fets, reflexions i descripcions, dins d’un relat molt precís. Tant els paisatges com els escenaris casolans ens donen la sensació d’estar veient quadres; l’estructura, d’altra banda, proporciona canvis temporals i espacials sense continuïtat, tot un repte a la sagacitat lectora. Particularment, li hauria agradat que el personatge de la Glòra tingués més paper.

    Així doncs, entrem en una animada tertúlia sobre la dificultat que presenta aquesta estructura moderna (qui sap si Banville va tenir al cap l’altre cèlebre irlandès, James Joyce) i fins a quin punt hi ha un component autobiogràfic en el fet que el protagonista sigui un artista en fase de bloqueig. Ens acomiadem fins a la primera sessió, on comentarem “Mare i filla”, de Jenn Díaz, l’obra proposada per ser objecte de la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura, que se celebrarà el 7 de juny a Sant Pere de Ribes.

    L’AUTOR
    John Banville

    John Banville (Wexford, 8 de desembre de 1945) és un novel·lista irlandès que escriu novel·la negra sota el pseudònim de Benjamin Black. És considerat “un dels grans talents de la llengua anglesa”. Entre altres guardons, fou Premi Booker 2005 i Premi Príncep d’Astúries de les Lletres el 2014.

    john-banvilleL’escriptor irlandès, autor d’El mar o Els infinits, alter-ego de Benjamin Black, segueix meravellant amb les seves novel·les. Les històries que ens proposa John Banville són importants, però el que més meravella de les seves novel·les és com cuida el llenguatge fins al punt de crear una literatura on el més important és el ‘com’ i no pas el ‘què’ explica, on no deixa res a l’atzar o improvisació. La seva obra ha estat àmpliament guardonada amb el premi Booker, Premi Kafka i el Príncep d’Astúries, i qui sap si algun dia rebrà el premi Nobel de literatura. John Banville comparteix tasques literàries amb el seu alter-ego Benjamin Black per escriure la sèrie de novel·la negra protagonitzada pel forense Quirke, tot i que també podríem afegir a la llista una nova personalitat després de recuperar el personatge del detectiu Marlowe de Raymond Chandler a La rossa dels ulls negres.

    Aquesta dualitat no sembla preocupar a Banville i fins i tot podríem assegurar que escriure les novel·les negres com a Benjamín Black li serveixen com a via d’escapament del gran esforç literari que deu suposar escriure obres com El mar, Els infinits o La guitarra blava.

    L’OBRA
    La guitarra blava

    John Banville assegura que La guitarra blava ha estat una de les novel·les més difícils d’escriure i defineix al personatge protagonista com un dels pitjors monstres que ha creat.El protagonista de La guitarra blava és Oliver Orme un pintor sense inspiració i artísticament bloquejat que es dedica a robar. Es tracta d’un lladre diferent que només roba per plaer d’apoderar-se de les pertinences dels altres. Robar objectes segons Orme suposa dotar-los d’una nova vida ‘’amb el temps, la majoria de les possessions perden la seva pàtina, es tornen apagades i anònimes; robades, retornen a la vida, agafen la lluïssor de la unicitat un altre cop. D’aquesta manera, és que el lladre no fa un favor a les coses pel procés de renovar-les? Què no millora el món abrillantant-ne la plata entelada?’’. Orme, casat amb Glòria, decideix començar una aventura amb Polly, la parella del seu amic Marcus. guitarra-blava-john-banvilleLa relació de tots dos servirà a John Banville a parlar d’un altre tema destacat a La guitarra blava com és l’amor i com a vegades el divinitzem ‘’com va ser que tot d’una perdés la lluïssor divina? Perquè això és el que perseguies, tots ho sabem, fer-la divina, ni més ni menys. D’acord, ho admeto, sí que vaig intentar la tasca normalment encarregada a Eros -sí, Eros-, la tasca de conferir llum divina al que és ordinari. Però no, no, era més que això el que perseguia: no era menys que la transformació total, el fang convertit en esperit’’. L’autor per mitjà del personatge d’Oliver Orme assegura que l’amor és un acte narcisista perquè ‘tot amor és amor a un mateix’’.

    També el protagonista de la novel·la assegura ‘que en certs casos així que es forja una unió, brota la llavor de la separació’’. El protagonista de la nova novel·la de John Banville es refugia en la seva infantesa per redimir-se dels pecats i per posar ordre a la seva vida. Orme començarà un viatge també un viatge interior per intentar buscar respostes. La pèrdua d’una filla, la visió de l’amor com un acte narcisista amb el seu component platònic que pot variar amb el pas del temps i el bloqueig artístic d’un pintor i les relacions i comportaments humans centren la narració de La guitarra blava.

    La història que ens ofereix pot semblar banal; no rau aquí, doncs, la grandesa que de manera intermitent adquireix la novel·la. El que la fa estimulant és la seva capacitat de reflexió sobre la realitat de la condició humana. El seu talent metafòric, principalment en les digressions. En plaer que ofereix La guitarra blava no és la d’un llibre passapàgines. És el que prové de la satisfacció de topar constantment amb frases que se’t claven i que et fan tenir la sensació que t’estan fent créixer en la comprensió del món i de tu mateix. El que es coneix com a experiència literària, vaja.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »