Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: - LA CRISÀLIDE

Estimades Zambrano, Mercè Foradada

LA TERTÚLIA
Dimecres 9 de maig

La darrera sessió del Club, el curs d’enguany, ens fa una especial il·lusió perquè ens visita l’autora, Mercè Foradada. Ben coneguda de la casa, el nostre blog de la Joan Oliva, “Fora del prestatge”, juga amb el títol de la seva primera novel·la, “En el prestatge”. És conductora de clubs a la Biblioteca Armand Cardona i a Les Jardineres de Gràcia; fou regidora de Cultura i manté una presència activa en el món editorial, amb 11 llibres publicats, entre novel·les i reculls de contes. “Estimades Zambrano” és una de les seves novel·les més especials, perquè la ficció hi té un paper ben reduït, i tampoc no hi ha cap intromissió de l’autora, si no és en el seu apropament a la filòsofa María Zambrano. crisalideComencem! Avui decidim de canviar el format habitual de roda de comentaris per una sèrie de preguntes a l’autora, ja que la tenim aquí. Ella ens regala un verb: “zambranejar”.

MªJosep Fonollosa li pregunta si els fragments en cursiva que apareixen en el text són escrits per María Zambrano, o bé inventats. La Mercè Foradada ens diu que són textuals, però traduïts del castellà. On no hi ha cursiva, tot és inventat.

MªJosep li comenta que hi ha algunes frases molt encertades. Mercè ens explica que fou a partir d’aquí, d’aquestes frases, que a ella també se li desvetllà la curiositat per aprofundir i conèixer l’obra sencera de María Zambrano, que parla de filosofia, però també de política, d’intuïció, de somnis, i elabora la teoria de la “raó poètica”, segons la qual per interpretar la realitat no n’hi ha prou amb la raó, falta alguna cosa més. La Mercè Foradada va fer seva la frase de Montserrat Roig, quan diu que si no entén una cosa, l’escriu. Ella va decidir, doncs, de fer una novel·la sobre María Zambrano. Va trobar molt material bibliogràfic sobre la seva obra, i molt poc sobre la seva vida. Aleshores va decidir que li calia un torsimany, un personatge que li fes d’intèrpret, de traductora de les idees filosòfiques de María Zambrano per al públic no especialitzat. Aleshores va pensar en la germana, Araceli Zambrano, amb la qual va conviure en l’exili, des del seu retorn de Cuba, a París, Roma i al seu refugi suís del Jura, vora Ginebra, en la granja anomenada “La Pièce”. Araceli patia transtorns psicològics des de l’afusellament del seu company, Manuel Muñoz, alt càrrec republicà, deportat de la presó de La Santé a París fins a l’Espanya de Franco. Una de les seves dèries era envoltar-se de gats: van arribar a tenir-ne 30 o 40, cosa que motivà la seva marxa de Roma.

Mercè Porta li explica a la nostra autora que la seva novel·la li ha permès saber més d’ella; suscita la curiositat a l’entorn de la filòsofa, i ella en va voler llegir “Claros del bosque”, i té ganes de llegir “Delirio y destino”. Maria Josep Fonollosa comenta que és una novel·la àgil, pel seu caràcter epistolar. 1493009123_973918_1493009597_noticia_normalA Dolors Juan li agrada que comenci amb el diari de l’Araceli, i després es completi amb les cartes de la María. En aquestes dues parts, veu que l’autora ens transmet l’amor que es tenen dues germanes. En la 1ª, tracta de l’exili; en la 2ª, ens parla de la seva preocupació per la germana gran, transida d’enyor i de dolor, fins arribar a la vellesa i al deliri. A la Dolors li recorda la seva relació amb la seva germana. Dolors creu que la Mercè Foradada ens ha fet un gran regal literari, on s’exhorta a la valentia, la fortalesa, la voluntat i l’esforç. La Mercè ens recomana un monogràfic de María Zambrano a la revista Ànthropos. Joaquim Vergés també recorda uns articles d’El País, on es comentava que María Zambrano era la “gran desconeguda”, si bé fou deixeble d’Ortega y Gasset, el seu “Don José”.

Mercè Foradada ens llegeix un fragment escollit, una cita de Diotima, la sacerdotessa del Diàleg sobre l’amor, de Plató: “Vaig tenir un somni…Una serp avançava cap a mi…Ànima petita, feble, blanquinosa, que tremola…”. El temor d’enverinar-se es conjura amb la pietat. Aquest sentit de bondat, de pietat, suscita l’empatia. Mercè Foradada ens explica que la seva última novel·la, “Perles cultivades”, s’interroga també sobre la bondat.

Concloem amb un bon nombre més de preguntes i de comentaris, i acabem amb el tradicional pica-pica que compartim amb la Mercè Foradada, la Soledat Marsal, l’Enriqueta Olivar, la Maria Josep Fonollosa, la Teresa Rodríguez, la Dolors Juan, en Quim Vergés, la Mercè Porta, la Paquita Puig, la Pepi Mota i jo mateixa.

I quedem per al 8 de juny, a Sant Pere de Ribes, on farem la Trobada Comarcal de Clubs amb l’autora Jenn Díaz, de qui vam llegir “Mare i filla”.

L’AUTOR
Mercè Foradada

(Barcelona, 1947) és escriptora i professora de català. Autora de llibres de text i materials d’aprenentatge del català, activitat a la que ha dedicat bona part de la seva vida, ha publicat també llibres de ficció, com ara En el prestatge (Premi Don-na 2001), merce foradadael recull de narracions Velles, amb v de vida (2002), la novel·la Centaures (2005), un dels contes del recull Mira’m, contes de vides especials (2009), Vilanovines, de l’arxiu a l’evocació (2010), , Bruixes(Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó 2011) i La casa verda (2013). El 2014 va publicar la col·lecció de relats Com una reina i el 2016 va publicar la seva novel·la Estimades Zambrano. La seva darrera novel·la és Perles cultivades (Ed. Saldonar, 2018).

El 14 de juny de 2013 va visitar l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú com a autora convidada de la Trobada amb els Clubs de Lectura Alt Penedès- Garraf. És conductora de clubs de lectura, entre els quals el de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell. Ha guanyat els premis Don-na (En el prestatge, 2001) i Sebastià Juan Arbó de Sant Carles de la Ràpita (Bruixes, 2011).

L’OBRA
Estimades Zambrano

Estimades Zambrano, de Mercè Foradada, una novel·la epistolar, és fruit d’un enamorament. Més encara, al meu parer de lectora de María Zambrano (1904-1991): és fruit d’una fulguració. Deia Zambrano que la filosofia és pregunta i la resposta és poesia. Aquesta és l’arrel de la filosofia zambraniana: la Raó Poètica, com finalment va acabar quallant com a concepte en la seva obra, tot i que la idea ja es va mostrar ben lluminosa des del principi dels seus treballs, amb l’escriptura del llibre Hacia un saber sobre el alma, publicat el 1934. Aquest text va allunyar María Zambrano del seu mestre, José Ortega y Gasset, que no va rebre gaire bé el salt intel·lectual de la deixebla avançada: Encara no hem arribat aquí i vosté fa un salt, es planta més enllà, li va dir. I ella, segons conta en els seus escrits autobiogràfics, va sentir que don José havia mort… simbòlicament, és clar. Va sentir que s’havia quedat òrfena de mestre, tot i que sempre se sentiria deixebla seva.

descargaMaría Zambrano, la claror de la seva filosofia expressada en forma tan literària –d’aquí ve que a vegades se la titlli d’hermètica– és inspiradora. María Zambrano, el poder de la seva paraula –la paraula alliberada del llenguatge, com deia ella mateixa, tot referint-se a la seva expressió tan plena d’imatges– atrau com la llum. Per aquest motiu no és casualitat que la novel·lista que hi ha en Mercè Foradada hagi volgut acabar el seu relat amb una imatge de la llum. Així és com situa la veu de la filòsofa en l’últim tram de la seva vida, en el tros de camí que l’acosta a la llum definitiva: La llum, el centre de la flama, Ara, vaig cap a ella. Ara és Araceli, la germana estimada de María, que l’ha precedit en el camí cap a la llum última. La vida, doncs, entre dues llums. Entre la llum de l’aurora –María Zambrano va escriure moltes pàgines sobre aquest estadi auroral de la llum com a figura del coneixement, com a símbol de la consciència en el seu despertar– i entre la llum última, l’espiritual, la de l’esplendor de l’ànima en fondre’s en la llum divina.

Una mística, es dirà, d’aquesta filosofia zambraniana. I així és tal com jo l’entenc. I és per aquest motiu, em sembla, per entendre aquesta Raó Poètica, o aquesta paraula poètica que tan sovint s’acosta a la mística (a més de reflexionar sobre el llegat dels filòsofs, Zambrano també va reflexionar, per exemple, sobre Joan de la Creu), que Mercè Foradada ha escrit Estimades Zambrano.

I per escriure el seu text, Foradada ha necessitat dues veus en diàleg (això és també la filosofia: diàleg, segons Plató o el nostre Eugeni d’Ors): la d’Araceli Zambrano, nascuda el 1911, en el temps d’escriure un Diari secret a María, i que aquesta no llegirà fins després de la mort de la germana l’any 1972, i els escrits-resposta que María adreça a Araceli en el que és el seu últim tram de la vida, quan la filòsofa finalment ha retornat a Espanya després de més de quaranta anys d’exili, repartits entre Amèrica i Europa. Escrits dictats, cal dir-ho, ja que la filòsofa, molt envellida i amb xacres, té ja poques forces i gairebé no hi veu. El llibre de Mercè Foradada, Estimades Zambrano, té dues parts, doncs, que són com un mirall l’una de l’altra. Foradada, que ha llegit Zambrano amb profunditat i que s’ha documentat a fons, recrea lliurement la correspondència (de fet, l’inventa) entre les dues germanes, una fraternitat que va més enllà de la sang per convertir-se en una fraternitat també intel·lectual. Araceli, el seu personatge, fa de contrapunt al personatge filosòfic de María. I així es va descabdellant, i entrellaçant, la vida i l’obra de la filòsofa amb la vida i obra de la germana.

Teresa Costa-Gramunt, article publicat a “Núvol

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Dins el darrer blau, Carme Riera

LA TERTÚLIA
Dimecres 4 d’abril

Comencem la sessió al voltant de la novel·la històrica “Dins el darrer blau”, de Carme Riera, amb la sensació que aquesta lectura ha topat amb unes certes dificultats per part dels nostres lectors i lectores: llarga, densa, les vacances de Setmana Santa i la preparació de les mones, d’una banda, no ens han ajudat, mentre que, de l’altra, el tipus de lletra molt petit i la falta de traducció al castellà també han dificultat i, de vegades, impossibilitat la lectura completa.

Dins el darrer blauTanmateix, comencem. En Ramon Also s’excusa de cara a la propera i última sessió, pel fet que anirà a emprendre una caminada que reprodueix el famós Viatge al Pirineu Català de dos escriptors consagrats, Cela i Espinàs. Comença el comentari, tot dient que l’autora ha tret, d’un fet verídic –la persecució dels jueus conversos, el segle XVII, a Mallorca- una novel·la “espessa”. Li ha agradat el tractament de la llengua, el parlar, ple d’expressions en mallorquí, i li ha fet gràcia constatar com la persecució descrita pot tenir algunes similituds amb el present. Descriu la novel·la com una obra en tres parts: la primera, la més feixuga; la segona, d’un to diferent, més amè; la tercera, la dels autos de fe, on ja estem plenament decidits a saber com acaben els protagonistes.

Teresa Rodríguez també remarca la repressió horrorosa de què són víctimes els protagonistes. Li ha agradat molt, així mateix, llegir en mallorquí.

Rosa Llop comenta que li va costar molt de llegir, sobre tot la primera part, on es presenta el fet històric, espurnejat de descripcions. Elogia el llenguatge, i la crítica al poder i als diners.

MªJosep Fonollosa, una amant de la novel·la històrica, troba que l’autora no ha seguit les regles del gènere. Marcada per una desorientació inicial, retreu a l’autora que fins a la pàg. 100 no ens presenti l’Inquisidor. Considera les anades i vingudes temporals com una manca de respecte envers els lectors i lectores. Certament, aquest gènere no acostuma a introduir aspectes de la literatura més experimental, però pensem que Carme Riera no ho fa pas per manca de respecte, sinó perquè forma part del seu estil.

En aquest sentit, Mary Carmen Paredes assenyala que ella va ser lectora i admiradora del primer recull de contes de Carme Riera, “Te deix, amor, la mar com a penyora”, que la van donar a conèixer, i on justament l’autora ja jugava amb l’experimentació literària. Li ha agradat aquesta novel·la coral, on destaca la figura extremament rigorosa de l’Inquisidor, i es pregunta per què els jueus sempre han de ser perseguits. També destaca el tractament del llenguatge, la parla mallorquina reproduïda com devia sonar a l’època en què se situa l’obra.

Patricia Lewis assegura, també, que l’obra li ha agradat molt, malgrat que certament el llenguatge utilitzat li ha estat un repte. Ha trobat molt encertada la crítica del fanatisme religiós. Troba que és una història molt ben narrada, des de la lluita del poder fins a l’evident anul·lació de les dones: des de Beatriu “La coixa”, una meuca molt humana, que comprèn la natura dels homes i també de les altres dones, fins a Maria, verge i casta, passant per Sara, la “boja”, que veu aparicions marianes. Sap reproduir bé els sentiments de la gent, i descriu impecablement l’espectacle dels autos de fe, les torxes humanes, que la gent anava a veure amb el berenar, sense ni un bri de compassió pels ajusticiats.

crisalideEn Joaquim també se sorprèn que aquesta novel·la històrica sigui tan complicada, i la compara amb una obra de gruix considerable, “Los cipreses creen en Dios”, de Josep M. Gironella, que va llegir d’una tirada. Li agrada el llenguatge utilitzat, encara que troba a faltar un vocabulari especialitzat que n’aclarís els termes, així com un plànol que permetés de situar-nos en els escenaris descrits. La guia dels personatges, remarca, és incompleta. Malgrat tot, la conclusió que n’ha extret és que certament es planteja un paral·lelisme amb la situació actual i la persecució del procés català. El tema li recorda el de l’obra “El hombre que supo amar” (1976), sobre San Juan de la Cruz, on també es parla dels jueus conversos. Remarca que, de vegades, s’assoleix un nivell estilístic molt alt: quan compara uns peus amb “la meravella d’aquells dos glops de llet quallada”.

L’Ana Jiménez comenta que li ha costat molt d’entrar-hi, per la llengua i per l’estil, però que finalment li ha agradat llegir-la. Destaca, també, que la primera part fou la més difícil, i a partir d’aquí s’anà incrementant l’interès. Destaca algun personatge que no havíem esmentat, com en Joao Peres, que surt al principi i novament al final, de manera que és en acabar l’obra que podem tornar al principi i completar l’estructura circular.

L’Enriqueta Olivar s’excusa pel tipus de lletra, la Maria Jesús Alonso, per la manca de traducció i la falta de temps, l’Evelia Casado, també per la falta de temps. La Dolors Juan, que no ha pogut venir, ha comentat tanmateix que li ha semblat molt interessant.

Així doncs, tanquem aquesta sessió amb la sensació que malgrat que possiblement no era l’obra idònia per a unes vacances breus i atrafegades, la seva lectura no ens ha deixat indiferents. Esperem tenir més temps per a la pròxima i darrera del curs, “Estimades Zambrano”, de Mercè Foradada, ja que comptarem amb la presència de l’autora.

L’AUTORA
Carme Riera

Carme Riera i Guilera (Palma, Mallorca, 1948) és catedràtica de literatura espanyola i escriptora en llengua catalana. Es donà a conèixer l’any 1975 amb la publicació del llibre “Te deix, amor, la mar com a penyora”, considerat un best-seller de la literatura catalana. Va ser escollida membre de la Real Academia Española a l’abril de 2012.

Carme Riera 2A banda de la producció narrativa, la fecunda activitat literària de Carme Riera, en paral·lel a l’activitat docent i investigadora a la UAB, comprèn obres en gèneres tan diversos com l’assaig i la crítica literària. Riera va escriure remarcables estudis sobre els poetes de l’Escola de Barcelona Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, guions de ràdio i televisió, literatura infantil i juvenil i dietarisme.

També destaca com a traductora al castellà de les seves pròpies obres, tota una mostra d’autoexigència i de rigor literari, que li permet convertir-se, alhora, en lectora crítica de l’obra original, gràcies al distanciament del text de partida. “M’hauria agradat ser periodista” diu l’autora en una entrevista a La Vanguardia, diari en què s’incorpora com a articulista amb una periodicitat quinzenal a partir del 2 de febrer.

Primera etapa. El seu primer llibre de contes, “Te deix, amor, la mar com a penyora”, va tenir una gran repercussió, un gran èxit de públic. Riera aportava un estil nou i fresc i utilitzava la parla mallorquina col·loquial per a suggerir i crear una narrativa que posava sobre la taula temes que fins aleshores havien estat tabús, com l’amor entre les dones, i al mateix temps era força crítica amb la societat del moment. Amb el següent recull de contes, “Jo pos per testimoni les gavines”, un conjunt de narracions que segueixen els mateixos principis narratius de l’obra anterior, es tanca aquesta primera etapa de la producció literària de l’autora.

35279100Segona etapa. L’estrena com a novel·lista amb la publicació l’any 1980 d’“Una primavera per a Domenico Guarini” obre la segona etapa de l’obra de Riera, que comprèn la producció literària de la dècada dels vuitanta. Aquesta primera novel·la no sols representa un canvi de gènere sinó també d’objectiu, el de formular un model de novel·la culta alternada amb elements col·loquials i el d’experimentar amb la simbiosi de registres i de gèneres (la narrativa policíaca i l’assaig, el llenguatge culte i el periodístic). Aquesta voluntat experimentadora i investigadora de l’autora, i una actitud de joc, amb una mirada sovint lúdica i irònica, són els eixos de les obres d’aquest període, com el recull de narracions “Epitelis tendríssims” i les novel·les “Qüestió d’amor propi” i “Joc de miralls”.

Tercera etapa. Amb les novel·les històriques “Dins el darrer blau” i “Cap al cel obert”, amb bona rebuda per la crítica, s’inicia la tercera etapa. Totes dues novel·les construeixen la doble identitat de jueus i mallorquins dels protagonistes, a partir de dues històries enllaçades: la primera, ambientada a la Mallorca de final del segle XVII, narra la persecució d’un grup de jueus condemnats a la crema pública a la foguera per la Inquisició; la segona té com a protagonistes els descendents dels jueus del segle XVII establerts a l’illa de Cuba en ple conflicte colonial. Amb aquestes dues ambicioses narracions, Riera va reconstruir amb tot detall i rigor els escenaris històrics d’aquell moment. L’escriptora va desplegar històries de ficció i va traçar amb molt de talent el caràcter i perfil dels diferents personatges. Ambdues obres tenen un gran valor literari i testimonien una excel·lent trajectòria literària, que es consolida definitivament en la segona meitat de la dècada dels noranta.

L’OBRA
Dins el darrer blau

“Dins el darrer blau” (1994) representa l’entrada de Riera dins el gènere històric. Per escriure aquesta obra l’autora passà cinc anys dedicats a l’estudi i documentació d’aquests fets. En aquesta novel·la, Riera assoleix el repte d’utilitzar el punt de vista del narrador omniscient que li permet crear un món objectivat i autònom, dins del qual es desenvolupa la vida dels personatges i s’escolta el seu discurs polifònic. “Dins el darrer blau” és una novel·la coral, no té doncs un protagonista únic perquè cada personatge ho és de la seva peripècia vital, del seu drama personal i intransferible. Cal destacar també la depuració de l’estil que, sense perdre espontaneïtat, ironia o efusió lirica, s’enriqueix amb un lèxic molt rigorós que intensifica l’efecte de veritat històrica.
Cal destacar també la depuració de l’estil que, sense perdre espontaneïtat, ironia o efusió lirica, s’enriqueix amb un lèxic molt rigorós que intensifica l’efecte de veritat històrica atès que no fa servir paraules datades més enllà del segle XVII. Tampoc els materials literaris incorporats en el text no procedeixen més que de llibres que hagin pogut llegir o escoltar els personatges de l’època.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

El cafè de la granota, Jesús Moncada

LA TERTÚLIA
Dimecres 7 de març

Encarem amb molta satisfacció el comentari d’aquesta obra de Jesús Moncada, l’escriptor de Mequinensa, deixeble de Pere Calders, un dels narradors clàssics de la literatura catalana moderna. El deix dialectal dels contes ha agradat especialment als lectors i lectores que vénen d’aquest vessant del català occidental: Rosa Llop, que vivia a Granja d’Escarp, i Ramon Also, de Tortosa. La Rosa Llop explica que li ha agradat molt la reconstrucció que es fa d’aquell ambient; els treballs de l’embassament, els miners, amb un to d’humor i d’ironia. Recorda el punt on el Segre s’uneix amb el Cinca, i com, de petita, les van tenir en una barca, agitant banderets espanyoles, esperant el pas del “Caudillo”.

crisalideLa Paquita Puig també valora el retrat de la vida del poble i de la gent. L’època li ha fet pensar en un altre narrador, Paco Candel, amb la seva obra “Els altres catalans”.

A la Teresa Ventosa li ha agradat: els personatges, la gent del poble; hi veu un bon retrat.

La Mercè Porta destaca que, malgrat ser relats curts, fa una descripció acurada dels personatges i l’espai. Manté un to irònic i crític, que alterna amb la tendresa i el respecte pels personatges. Així, destaca el partit de futbol, el sepel·li on es canten les absoltes, la carta a la sra. Mort (barquer) i el Preludi de Traspàs.

La Pepi Mota també en destaca el vocabulari.

La Dolors Juan hi veu una vivència personal. Recorda haver conegut personalment l’autor, que li féu una dedicatòria. Destaca la narració titulada “Informació provisional sobre les corredisses d’Elies”, una història que es llegeix amb molt d’interès, on es parla de la gasiveria d’Elies, per damunt fins i tot de la mort de la seva esposa Joana (corre darrera l’autocar per assegurar-se que no compraran el medicament, ja que ella ja no té salvació).

A la Teresa Rodríguez li han agradat molt aquests contes, plens de detalls de l’època (per ex., porten espardenyes en lloc de sabates). També creu que hi ha trets biogràfics d’en Jesús Moncada, com es desprèn de l’ús del vocabulari del lloc.

A en Quim li ha agradat molt. La troba una obra costumista, que li recorda Ulldecona (Montsià), que coneix bé. Les historietes són reals, amb humor. Sempre veiem la dona en segon terme, possiblement perquè era el seu lloc en aquella època; Moncada ens fa de cronista d’una altra època. El tractament de l’amor, els termes amorosos, són usats amb pudor. El vocabulari està molt ben tractat, amb paraules que no s’utilitzen: per ex., “galifardeua”.

L’Enriqueta Olivar assegura que hi ha gaudit molt. Troba que aquest llibre conté crítica social i política, i que ho narra amb un estil propi, ple de finals inesperats, per bé que s’hi noti la influència de Pere Calders. Destaca la riquesa del vocabulari. La seva mare, d’Ivars de la Noguera, deia paraules que ara ha retrobat en aquest llibre: enfarfegada, tòtila, fanfàrria, pispar, ganàpia.

Mequinenza-680x510L’Ana Jiménez també hi ha vist una barreja de crítica i humor.

A la Mary Carmen Paredes li han agradat aquests relats curts, i recorda una exposició al Born sobre el món de Jesús Moncada: el pantà de Mequinensa, el poble desaparegut després de l’embassament, la sensació d’un país en blanc i negre. Destaca la ironia, per exemple, del personatge que decideix morir-se mentre la dona fa el sopar, “per no molestar-la”.

En Ramon Also esmenta la novel·la “Camí de sirga”, i el que era el camí de sirga en realitat: l’ús dels matxos per arrossegar les barques riu amunt. Hi veu una obra en la frontera entre la realitat i la ficció.

La Patricia Lewis ha trobat una certa dificultat en el llenguatge, encara que ens recorda que també en l’argentí hi ha girs i expressions diferents del castellà. Troba que les narracions tenen molta gràcia.

L’Anna Maria Montané, que torna a venir a les nostres sessions, ens parla sobre les varietats dialectals, així com el missatge d’aquestes històries, on es combina la crítica política-social amb el retrat d’una època. Destaca els contes “Sabó” i “L’arbre de les olives”, que l’han fet riure tota sola, mentre llegia.

Acabem la sessió contents d’haver llegit aquesta obra, amb ganes de llegir-ne més de l’autor i la proposta de seleccionar, per al curs vinent, alguna obra de Francesc Candel.

L’AUTOR
Jesús Moncada

Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, el Baix Cinca, 1 de desembre de1941- Barcelona, 13 de juny de 2005). És considerat com un dels autors en català més traduïts de la seva època i va rebre diversos premis per la seva obra, entre altres el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Joan Crexells de Narrativa o la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, l’any 2001. Les seves obres s’han traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita… El mateix autor va traduir un nombre considerable d’obres del castellà, del francès i de l’anglès.

Mequinensa, la població on va viure fins que va desaparèixer negada per l’embassament de Riba-roja d’Ebre, és l’escenari principal de la seva obra literària.

jesús moncadaJesús Moncada arriba a Barcelona a mitjan anys seixanta i, després d’un any de dedicar-se a la pintura, entra a treballar a l’Editorial Montaner i Simon, i s’hi queda fins al tancament de l’empresa. Per a Jesús Moncada, són anys de formació. Pere Calders, escriptor a qui admira, l’anima a escriure i l’encoratja a utilitzar el seu català de la banda de l’Ebre. D’aquests anys són els primers contes i els primers premis (premi Joan Santamaria (1971), entre d’altres), i pren la decisió de dedicar cada vegada més temps a la literatura. Jesús Moncada és autor dels llibres de contes Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999); de les novel·les Camí de Sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997); i del recull d’escrits Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003).

Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l’entitat organitzadora del premi, el 1973. L’autor reconeix en l’estil d’aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders. Tant en el primer recull -que va reeditar ampliant-lo amb noves narracions i el pròleg de Pere Calders, el 1981 a Editorial la Magrana (des d’aquell moment editorial on Moncada ha publicat en exclusiva)-, com en el segon, El cafè de la granota (1985) recreen -a cavall entre el realisme i la fantasia- el passat mític de l’antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-; temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions). Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l’autor va estudiar els anys cinquanta.

El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d’Or, 1998. En aquesta novel·la d’intriga, Moncada furga en la memòria col·lectiva, estremida per l’afusellament d’uns bandolers a Mequinensa -gent del poble- que van assaltar el recaptador del Banc d’Espanya i l’escorta, a la primera etapa de la Restauració alfonsina.

El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d’un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.

L’OBRA
El cafè de la granota

El cafè de la Granota és un recull de catorze relats curts escrits entre els anys 1980 i 1985. el cafè de la granotaAlgunes narracions situen l’acció en la dècada dels anys 50. L’escenari en què es desenvolupen els contes té com a centre la vila de Mequinensa al Baix Cinca. A més, totes les històries són contades al cafè de la granota. Els personatges que hi apareixen són gent senzilla: miners, pagesos, botiguers. Alguns personatges protagonistes són un pagès molt tafaner, uns afeccionats al futbol, un antic barquer, un afeccionat a les novel·les d’intriga i un delinqüent vocacional. El que caracteritza els contes és l’humor, la forta ironia i la crítica social. Fins i tot hi ha ironia en algunes escenes d’un funeral. Tots els contes són redactats des de la mirada del narrador omniscient, des de la perspectiva de l’àmbit quotidià més humil, i això els fa més crítics socialment.

Emili Bayo, referint-se al recull El Cafè de la Granota, escriu: ”Es caracteritza per una gran homogeneïtat, aconseguida per la presentació de tot ell com una gran crònica on s’inclouen les diferents històries, d’una gran uniformitat. El narrador s’atorga el nom de cronista i s’esforça a convèncer el lector que la seva història és fruit d’una investigació, de contínues consultes. Generalment, el narrador pren com a punt de referència, com a testimoni d’autenticitat, la figura del vell Cristòfol. El vell explica una anècdota que constitueix part de la història del poble, però que, generalment, no va viure directament ell. Aquest personatge només fa de transmissor de la informació que la memòria popular ha acumulat amb el pas dels anys.”

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Mare i filla, Jenn Díaz

LA TERTÚLIA
Dimecres 7 de febrer

Avui comptem amb la presència d’Imma Martínez, la nostra bibliotecària itinerant, que com cada any ens acompanya, ens ajuda i ens fa un reportatge fotogràfic (i una interessantíssima entrada de blog) a l’hora de parlar de la lectura escollida per a la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura. També comptem amb un nou clubaire, en Joaquim, i amb el retorn d’Anna Maria Montané, que ja està més recuperada de la vista. En Joaquim enceta el comentari, que en aquesta ocasió estarà molt polaritzat entre aquells a qui ha agradat la novel·la i aquells a qui no. En tot cas, no és una novel·la que deixi indiferent! En Joaquim l’ha trobat un llibre molt esquemàtic, on ni l’espai ni el temps no estan especificats. Sembla situar-se a l’època de la Transició, pel conservadorisme religiós. Cada personatge té una mancança: la Glòria, la mare, és la més amargada; la tieta Dolors, la cunyada, manté un alè d’esperança, malgrat que l’empaita el fantasma de la Roser, la dona del seu pretendent vidu. Fa pensar en “La Tieta” de la cançó d’en Serrat.

La-escritora-Jenn-Díaz.Per a la Dolors Juan, és una narració fàcil de llegir, tant pel tema, com els capítols curts i fins i tot el tipus de lletra. Té una forma divertida i al mateix temps dramàtica, amb un to irònic. Els personatges són exagerats, amb frases reiteratives, com “Hi ha moltes maneres de ser dona”. Es nota que l’autora és jove, moderna i crítica. En resum, hi trobem la vida i la mort donant-se les mans”.

La MªTeresa Rodríguez troba que la tieta Dolors se sent en fals, ja que viu acollida a casa del germà, sense vivenda ni, gairebé, vida pròpia. També li sorprèn que la Natàlia arribi a estimar tant en Mateu, un home casat, a qui veu un cop a la setmana, sense que mai reclami el lloc que li pertany.

A la MªJosep Fonollosa li ha agradat la novel·la, encara que troba que el tema és el de sempre. Són situacions on es prioritza l’amor per sobre de tot i de tothom, com veiem en l’enamorament d’en Mateu i la Natàlia (encara que ell estigui casat amb l’Erika), o de la tieta Dolors amb l’home vidu (malgrat el record de la Roser, la seva dona).

A la Soledat Marsal li ha agradat, però les troba, en general, unes dones fora d’època: unes bledes, realment, malgrat les seves professions (mestra, advocada).

Per a l’Anna Maria Montané es tracta d’una lectura diferent, amb temes enrevessats, en una ficció difícil d’interpretar. Ofereix un cant a la vida, a l’amor i a la mort, a base de records, sensacions i memòries. Cada personatge ofereix un tipus de personalitat: l’Àngel és humà i solidari, la Glòria és la “dona de caràcter”, i entre mare i filla el que trobem és la falta de confiança, d’on caldria treure l’egoisme, la ràbia i la gelosia. En aquest sentit, és un retrat sincer, al qual poden al·ludir les cites inicials de Mercè Rodoreda i Ingmar Bergman.

Per a la MªTeresa Ventosa, l’autora és una bona dibuixant dels caràcters dels personatges. Malgrat això, semblen una mica fora de l’època actual (per exemple, la tieta). La redacció és una mica pobra. La relació extramatrimonial de la Natàlia i en Mateu, un cop a la setmana, és una mica exagerada.

crisalidePer a la Patricia Lewis, és una lectura senzilla, fàcil, on cada personatge té una part fosca i una de clara. En general, són unes relacions fredes, amb poc amor; els costa de lluitar contra els prejudicis.

La Rosa Llop ho ha trobat un relat una mica massa senzill, amb poques paraules o frases per subratllar, i on els personatges tenen molta barreja de sentiments i caràcters.

En Ramon Also coincideix que és un llibre fàcil de llegir, molt dedicat a les dones, encara que li ha costat d’identificar els personatges pels seus noms. Considera que no li ha aportat res.

L’Evelia Casado també creu que és un llibre senzill, que narra d’una manera simple la història d’una família dominada per la Glòria. Mort el seu marit, l’Àngel, la filla petita, l’Àngela, és l’única que se li escapa, mentre els altres li rendeixen pleitesia.

A la Paquita Puig tampoc li ha agradat, “una carrinclonada com un temple”, encara que alguns dels personatges li recorden fets de la seva pròpia família.

La MªLluïsa Guerrero coincideix que no li ha aportat gran cosa; tots els personatges són desgraciats, es mouen en la incomprensió i hi ha moltes repeticions.

A la Pepi Mota, en canvi, li ha agradat, troba que és un llibre de sentiments, on els secrets impedeixen la comunicació de tots plegats, fins i tot en la relació entre la Dolors i la Natàlia, que es tenen més confiança.

A l’Ana Jiménez li ha agradat, també, el troba un llibre entre lleuger i profund, amb una bona galeria de personatges femenins, plens d’emocions i sentiments. Tots tenen una singularitat.

L’Enriqueta Olivar creu que no és una gran obra, però li ha agradat llegir-la, com la història d’una casa on tots s’estimen d’una manera diferent, amb una extremada reserva. Destaca l’entrega total de la Natàlia a l’amor d’en Mateu, el casat; recorda el disgust de la Glòria quan sap que la seva filla va avortar perquè no era mestressa de les seves pròpies decisions. En destaca una frase: “Un silenci humit, que s’instal·la en els ossos com el mal temps”.

L’Imma creu que els personatges són víctimes d’una societat que impossibilitava la felicitat. I, tot recordant que el 8 de juny hi haurà la Trobada de Clubs amb l’autora de “Mare i filla”, Jenn Díaz, acordem preguntar-li si l’absència d’un espai i un temps concrets és deliberada, així com la manca de descripcions físiques dels personatges.

Finalment, ens acomiadem fins al 7 de març, en què llegirem els contes d’”El cafè de la granota”, de Jesús Moncada.

L’AUTORA
Jenn Díaz

Jenn Díaz (Barcelona, 25 abril 1988) va estudiar filologia hispànica i treballa com a traductora i redactora, a més de novel·lista. Jenn DiazVa publicar la primera novel·la als 22 anys, amb influències d’Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Miguel Delibes, José Donoso o Gabriel García Márquez. L’obra va ser traduïda a l’italià per Edizioni La Linea. Col·labora en les publicacions culturals Catortze.cat i Jot Down, al blog «Mujeres» d’El País i té una columna mensual a El Periódico. A més, ha publicat El duelo y la fiesta (Principal de los Libros, 2012), Mujer sin hijo (Jot Down Books, 2013) i Es un decir (Lumen, 2014). Mare i Filla (Amsterdam Ara, 2015), fou el seu debut en llengua catalana. Els seus relats han aparegut a Última Temporada. Nuevos narradores españoles 1980-1989 (Lengua de Trapo, 2013) i a l’antologia Bajo treinta (Salto de Página, 2013). El novembre de 2017 es va anunciar que ocuparia la vuitena posició a la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya-Junts pel Sí a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. Fou escollida diputada.

L’OBRA
Mare i filla

Mare i filla relata la vida d’un seguit de dones pertanyents a branques molt properes d’un mateix arbre genealògic. Persones per a les quals l’àmbit familiar més que un possible refugi ha esdevingut, al llarg dels anys, un autèntic calvari de sentiments contraposats i caràcters antagònics. La senzillesa d’una cunyada enfrontada a la impertinència de l’altra o la fredor d’una mare davant la impulsivitat d’una filla.

mare i filla portadaUna bomba de rellotgeria que esclata de bon començament amb la mort, curiosament, d’una figura masculina, l’home que apaivagava qualsevol indici d’enfuriment. La partida sense retorn de l’Àngel, nom amb connotacions evidents, donarà pas a una guerra oberta entre les dones de la família: germanes irreconciliables, cunyades angoixades, mare i filles amb llaços irreconeixibles de tan fets malbé.

Mare i filla explora els sentiments i, sobretot, els dubtes dels seus personatges, dones amb històries personals centrades en les relacions amoroses, en la idea de matrimoni i en la de la maternitat, temes tractats des de perspectives diferents, però també de desenvolupament força previsible. Desplegament d’actituds i pensaments que responen a rols molt marcats, propis d’una societat patriarcal. Les relacions entre elles i també amb els personatges masculins, pocs, que treuen el cap durant el transcurs de l’obra, es troben sotmeses a una certa esclavitud social.

Distanciament, incomprensió, ressentiment. De motius per explicar la complicada convivència dins el nucli familiar no en falten. En un temps i un espai del tot indefinits, els personatges de Mare i filla naveguen per les seves vides a remolc de les opinions alienes i amb les seves habilitats, poc eficaces, per tal d’entomar decepcions, assumir la pèrdua d’oportunitats o assimilar penediments.

Vicissituds que s’entrellacen les unes amb les altres a un ritme frenètic i que configuren un quadre familiar força convencional: “La família crea llaços que després la convivència no sap com seguir tensant, es desfan tristament.” (Mar Fontana, rev. digital Núvol)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La guitarra blava, John Banville

LA TERTÚLIA
Dimecres 10 de gener

Comencem el comentari amb l’opinió de l’Ana Jiménez, una lectora sempre agraïda. Diu que li ha agradat el llibre, tant per la forma com pels personatges, encara que en general tot ell desprèn una certa tristor. Tant la relació de la Glòria amb l’Orme, el protagonista, com també la de la Polly i en Marcus, les dues parelles que acabaran creuades sotmeses a un destí incert, estan descrites amb precisió i profunditat. El protagonista, el pintor en hores baixes, té alguna cosa que sembla remetre a la biografia de l’autor, si més no la descripció física –baix, robust, no gaire agraciat, i tanmateix seductor- s’adiu a la fotografia d’en Banville. Pel que fa a l’Orme, és algú a qui li costa d’expressar les emocions, i així mateix és covard: des de petit roba objectes, fins i tot en la maduresa roba un llibre de Rilke d’un personatge curiós, de la noblesa, que acabarà tenint la Polly de parella. Quan es troba amb problemes, l’Orme, dolent, covard, lluny d’afrontar-los, emprèn la fugida.

La Lluïsa Guerrero, que no ha pogut acabar el llibre, explica que Banville li agrada com a escriptor, troba que a estones té un estil que fins i tot fa riure. Retrata un personatge sense il·lusió, un cop s’ha mort la seva filla petita, i que sovint es dirigeix directament al lector/a (un toc modern). Els personatges, resumeix, revelen una tristor feliç i una alegria trista.

La Patricia Lewis ens parla del títol, “La guitarra blava”, que ja de per si suggereix un relat ple de descripcions i gestos pictòrics. Els colors tindran una gran importància i són descrits amb originalitat. Pel que fa al pintor, quan deixa de pintar viu sotmès a una gran falta d’autoestima. És com si fes un autoretrat des de baix de tot, i fuig d’ell mateix. Una mica passiu, rep les emocions dels altres.

crisalideLa Maria Teresa Ventosa l’ha trobat un llibre dens a trossos, on destaca sobretot la personalitat del protagonista, que malgrat tot intenta passar desapercebut. Hi ha trobat frases i tons interessants, que traspuen una gran saviesa.

La Mary Carmen Paredes destaca d’aquest llibre les descripcions minucioses, dintre d’una estructura entre caòtica i perdedora. Així, ens situa en el funeral d’en Marcus sense que sapiguem encara que s’ha mort. Pel que fa al protagonista, el presenta com un personatge autodestructiu, fracassat, que no sap què fer ni on anar. D’altra banda, hi ha la influència del clima irlandès, present en aquest i altres llibres: una grisor i una tristor,que sembla que amarin les pàgines.

La Maria Jesús Alonso remarca que aquest llibre costa una mica de llegir, dens, difícil, però que al mateix temps proporciona un tipus de lectura diferent del que hom escolliria habitualment, per tant compleix les expectatives d’un club de lectura. Descriu el protagonista com algú que oscil·la entre la sensació de culpa i la inevitabilitat de cedir als propis impulsos, en un clima melangiós, de meditació: “Además de ser católico, ¡es católico irlandés!”. L’amor, la gelosia i la traïció es descriuen amb una gran riquesa lingüística, literària i pictòrica. No és tan important el que es diu com la forma de comunicar-ho, amb un estil narratiu musical i poètic. Hi ha un gran nombre de metàfores i recursos que mereixen ser subratllats: “alas de la memoria/ alas de la imaginación”. Tant els fets com el sentiments són analitzats i vistos d’una manera pictòrica, d’acord amb l’activitat central (ara abandonada) del protagonista.

Maria Josep Fonollosa, tot i que assegura que la història no l’ha arrossegada gens, s’ha esforçat a seguir endavant amb una novel·la tan premiada, de forçosa qualitat. Li han agradat les descripcions, similars a un quadre o una fotografia, amb alguna imatge molt original, com “Una finestra plena de cel”. També destaca la relació del protagonista amb les seves germanes.

Rosa Llop, des del principi, l’ha trobat un llibre fabulós, on tant les descripcions com els diàlegs t’omplen de ganes de llegir. Un gaudi tant pel llenguatge com pel vocabulari. Pel que fa al tarannà del protagonista, certament és el d’un caradura, d’una gran fredor.

landscape-1477320_960_720Evelia Casado coincideix a dir que tots els personatges són molt “sui generis”, amb una actitud diferent al normal. Precisament, aquesta fugida de la “normalitat” és el que cerca el protagonista a través del robatori: des del primer tub de pintura a l’oli fins a l’ocell de vidre que els amics tenien com a decoració, amb un trosset trencat a la cua L’Orme, a més, magnifica molt qualsevol cosa: sembla que necessiti aquestes situacions per sobreviure. D’altra banda, l’estructura és complexa però perfectament travada: a partir del record de les dues parelles, tanca el cercle argumental amb el principi, fins i tot des de la bugadera que el cuida al final. La mare té algun tret dels que ell hereta. En resum, trobem un bon retrat de personatges originals.

En Ramon Also assegura que no és el seu tipus de lectura, però que tot i així se’n podrien destacar algunes frases, i descripcions dels personatges que són gairebé una caricatura, ja que voregen el grotesc.

La Teresa Rodríguez explica que el principi se li va fer lent, i que li ha costat de seguir el personatge protagonista. Destaca, però, alguna escena, com la de l’estudi, i especialment la descripció dels colors del cel en la posta de sol.

L’Enriqueta Olivar troba que és un personatge molt especial, tant per la vida com per la pròpia indecisió. Es nota, però, que l’autor busca el seu estil propi.

Mercè Porta ens explica que és un llibre que ja havia llegit anteriorment; aleshores ho va fer amb molta calma, la que requereix l’obra, i la va fruir molt; enguany, que s’ha afanyat més, potser no tant. En destaca la barreja de fets, reflexions i descripcions, dins d’un relat molt precís. Tant els paisatges com els escenaris casolans ens donen la sensació d’estar veient quadres; l’estructura, d’altra banda, proporciona canvis temporals i espacials sense continuïtat, tot un repte a la sagacitat lectora. Particularment, li hauria agradat que el personatge de la Glòra tingués més paper.

Així doncs, entrem en una animada tertúlia sobre la dificultat que presenta aquesta estructura moderna (qui sap si Banville va tenir al cap l’altre cèlebre irlandès, James Joyce) i fins a quin punt hi ha un component autobiogràfic en el fet que el protagonista sigui un artista en fase de bloqueig. Ens acomiadem fins a la primera sessió, on comentarem “Mare i filla”, de Jenn Díaz, l’obra proposada per ser objecte de la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura, que se celebrarà el 7 de juny a Sant Pere de Ribes.

L’AUTOR
John Banville

John Banville (Wexford, 8 de desembre de 1945) és un novel·lista irlandès que escriu novel·la negra sota el pseudònim de Benjamin Black. És considerat “un dels grans talents de la llengua anglesa”. Entre altres guardons, fou Premi Booker 2005 i Premi Príncep d’Astúries de les Lletres el 2014.

john-banvilleL’escriptor irlandès, autor d’El mar o Els infinits, alter-ego de Benjamin Black, segueix meravellant amb les seves novel·les. Les històries que ens proposa John Banville són importants, però el que més meravella de les seves novel·les és com cuida el llenguatge fins al punt de crear una literatura on el més important és el ‘com’ i no pas el ‘què’ explica, on no deixa res a l’atzar o improvisació. La seva obra ha estat àmpliament guardonada amb el premi Booker, Premi Kafka i el Príncep d’Astúries, i qui sap si algun dia rebrà el premi Nobel de literatura. John Banville comparteix tasques literàries amb el seu alter-ego Benjamin Black per escriure la sèrie de novel·la negra protagonitzada pel forense Quirke, tot i que també podríem afegir a la llista una nova personalitat després de recuperar el personatge del detectiu Marlowe de Raymond Chandler a La rossa dels ulls negres.

Aquesta dualitat no sembla preocupar a Banville i fins i tot podríem assegurar que escriure les novel·les negres com a Benjamín Black li serveixen com a via d’escapament del gran esforç literari que deu suposar escriure obres com El mar, Els infinits o La guitarra blava.

L’OBRA
La guitarra blava

John Banville assegura que La guitarra blava ha estat una de les novel·les més difícils d’escriure i defineix al personatge protagonista com un dels pitjors monstres que ha creat.El protagonista de La guitarra blava és Oliver Orme un pintor sense inspiració i artísticament bloquejat que es dedica a robar. Es tracta d’un lladre diferent que només roba per plaer d’apoderar-se de les pertinences dels altres. Robar objectes segons Orme suposa dotar-los d’una nova vida ‘’amb el temps, la majoria de les possessions perden la seva pàtina, es tornen apagades i anònimes; robades, retornen a la vida, agafen la lluïssor de la unicitat un altre cop. D’aquesta manera, és que el lladre no fa un favor a les coses pel procés de renovar-les? Què no millora el món abrillantant-ne la plata entelada?’’. Orme, casat amb Glòria, decideix començar una aventura amb Polly, la parella del seu amic Marcus. guitarra-blava-john-banvilleLa relació de tots dos servirà a John Banville a parlar d’un altre tema destacat a La guitarra blava com és l’amor i com a vegades el divinitzem ‘’com va ser que tot d’una perdés la lluïssor divina? Perquè això és el que perseguies, tots ho sabem, fer-la divina, ni més ni menys. D’acord, ho admeto, sí que vaig intentar la tasca normalment encarregada a Eros -sí, Eros-, la tasca de conferir llum divina al que és ordinari. Però no, no, era més que això el que perseguia: no era menys que la transformació total, el fang convertit en esperit’’. L’autor per mitjà del personatge d’Oliver Orme assegura que l’amor és un acte narcisista perquè ‘tot amor és amor a un mateix’’.

També el protagonista de la novel·la assegura ‘que en certs casos així que es forja una unió, brota la llavor de la separació’’. El protagonista de la nova novel·la de John Banville es refugia en la seva infantesa per redimir-se dels pecats i per posar ordre a la seva vida. Orme començarà un viatge també un viatge interior per intentar buscar respostes. La pèrdua d’una filla, la visió de l’amor com un acte narcisista amb el seu component platònic que pot variar amb el pas del temps i el bloqueig artístic d’un pintor i les relacions i comportaments humans centren la narració de La guitarra blava.

La història que ens ofereix pot semblar banal; no rau aquí, doncs, la grandesa que de manera intermitent adquireix la novel·la. El que la fa estimulant és la seva capacitat de reflexió sobre la realitat de la condició humana. El seu talent metafòric, principalment en les digressions. En plaer que ofereix La guitarra blava no és la d’un llibre passapàgines. És el que prové de la satisfacció de topar constantment amb frases que se’t claven i que et fan tenir la sensació que t’estan fent créixer en la comprensió del món i de tu mateix. El que es coneix com a experiència literària, vaja.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

El temps de les cireres, Montserrat Roig

LA TERTÚLIA
Dimecres 13 de desembre

Encarem en aquesta sessió el comentari d’un clàssic, El temps de les cireres de Montserrat Roig, en l’any del 25è aniversari de la seva prematura mort. Comença la roda de paraules la Teresa Rodríguez, a qui li ha agradat. Troba que la novel·la reflecteix molt bé l’ambient de l’època, just després de l’execució de Puig Antich, a través del personatge de la Natàlia, la protagonista, que torna d’uns anys de Londres i es retroba amb l’ambient resclosit que havia deixat. Destaca la manera com s’entrecreuen vàries històries generacionals, en particular el personatge de la tia Patrícia, a casa de la qual es queda a viure la Natàlia.

el temps de les cireres_montserrat roigEn Ramon Also comenta que li ha agradat molt; ell havia seguit Montserrat Roig quan fou articulista, durant 4 anys, d’El Periódico, i en coneixia la trajectòria literaria i humana, els dos fills, la seva mort a la Clínica del Pilar. Troba que en la novel·la es fa un bon retrat del postfranquisme, i remarca que la de Puig Antich fou l’última execució realitzada amb el garrot vil. Té la sensació que la descripció del pis de l’Eixample és tan vívida i realista com si hi visquéssim, així com de l’ambient de l’època: la repressió, els avortaments clandestins, les vagues, la presó, les anades a Perpinyà per veure L’últim tango a París.

L’Evelia Casado considera que tots els personatges viuen molt aïllats: tant la protagonista com el seu germà, Lluís, la seva cunyada, la Sílvia, o també la seva tia Patrícia. És la descripció d’uns éssers frívols, vistos amb una mirada molt freda per l’escriptora.

La Rosa Llop diu que com a relat reflecteix perfectament l’època, però que li ha costat una mica d’entrar-hi, també per certs aspectos tècnics.

La Sole Marsal l’ha trobada una historia molt amarga. La majoria de personatges tenen diners, però es relacionen entre ells amb una gran fredor, que es transmet en la història. Li va agradar més la primera novel·la, Ramona, adéu.

La Teresa Ventosa hi veu una crònica de l’època. Li ha fet gràcia retrobar algunes coses que es feien, ara del tot desfasades, com exhibir l’aixovar de la núvia abans del casament. També hi veu un bon retrat de l’ambient universitari. La forma d’escriure és peculiar, una mica dificultosa, com l’entrada de paràgrafs sense cap punt ni coma.

La Mary Carmen Paredes diu que ja l’havia llegida, però que prefereix L’agulla daurada, a l’entorn d’una estada de l’autora a Sant Petersburg, amb referències al setge de Leningrad. El temps de les cireres no li acaba d’agradar, encara que destaca les referències a la mort de Puig Antich i, especialment, la recerca del paradís perdut que suggereix el títol, que l’ha portada a llegar el poema original.

Mercè Porta hi veu un seguit d’històries personals molt complexes, des de la Natàlia fins al germà i la cunyada. Són relacions molt condicionades pel context polític i social, dels quals se’n fa una acurada descripció. També destaca alguns escenaris, comn Santa Maria del Mar. Li ha agradat la barreja de descripció i diàleg, i destaca especialmente la descripció de les mans de la tia Patrícia, que revelen tota la seva vida i manera de ser.

A Maria Lluïsa Guerrero no li ha entusiasmat, hi veu una mica de poti-poti, com si hagués volgut explicar massa coses en poc espai. Destaca el personatge de Natàlia, que ve a ser un alter ego de l’autora (que va viure la Caputxinada).

agulla dauradaLa Patricia Lewis troba que potser les descricpcions són una mica massa llargues, però que transmeten la sensació d’una època on el temps no passava, on tot era monòton. Els diàlegs li han agradat molt, així com la percepció de la vida de cadascú, plena de coses complicades. El seu personatge preferit és l’Emilio, que ajuda la Natàlia a sortir de l’ambient tan sufocant. Quan ella vol tornar a casa, recorda aquell ambient i té nostàlgia de Londres, però també a Londres s’enyorava de casa i es va trobar amb la mateixa Barcelona grisa, la mateixa realitat.

A l’Ana Jiménez li ha agradat; troba que, en general, la vida dels personatges és dura i difícil. Destaca la relació del pare de la Natàlia, Joan Miralpeix, amb la seva dona, la Judit, un amor autèntic, ja que ella el fa sortir del trauma derivat de veure les relacions del pare amb una minyona. Tots s’assemblen una mica, són fills de casa bona i viuen en un cercle tancat. En contrast, també està bé el retrat de les clases populars, el desgrat de la Natàlia amb l”olor de pobre”, els pisos mal construïts amb què les clases altes es fan d’or (l’”accident” a l’hotel de Lloret, un incendi, entraría dintre del mateix camp).

La Pepi Mota destaca la descripció de Barcelona i de l’època, que permet de trasladar-se en el temps. També destaca el retrat dels personatges més grans, als quals se’ls han trencat les il·lusions i només volen fugir de la realitat. En contrapartida, la Natàlia i en Màrius segueixen buscant un ideal, però estan molt perduts.

Finalment, la Dolors Juan ens diu que la troba una novel·la fresca, artesanal, i també rodorediana, que reflecteix d’una manera entre exagerada i irónica les formes d’una societat que existía i que, possiblement, existeix. Té un adjectiu per a casa personatge: la Sílvia, voluble; l’Encarna, conseqüent; el pare, pujat a clatellots; la Patrícia, alliberada per la beguda. Al final, conclou, trobem un regust de cireres àcides.

I ens acomiadem fins a la propera sessió, on comentarem Mare i filla, de Jenn Díaz.

L’AUTORA
Montserrat Roig

Montserrat Roig i Fransitorra neix a l’Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de l’escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop (Barcelona 1902-1987), que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre, i que està en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Viu, doncs, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura. Montserrat RoigCursa l’ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l’escola de la Divina Pastora, a l’Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l’institut de secundària Montserrat i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, entre d’altres, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia. Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l’any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès. Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint “que vol oblidar”.

Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d’Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó…), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l’edició comercial. Precisament s’assabenta que és guanyadora d’aquest premi quan, hores abans de la nit de Santa Llúcia, el 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d’intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l’anomenat “procés de Burgos”, que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d’ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: “Vaig entrar a Montserrat com a ‘llicenciada’ i en vaig sortir com a ‘escriptora’”.

ramona adeuDesprés de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, per acte testimonial, amb el número deu, convençuda que no obtindrà l’acta de diputada. Més endavant abandona el partit quan aquest travessa una de les primeres crisis internes. A partir del 1977 conviu amb Joaquim Sempere, qui més tard serà el traductor a l’espanyol del seu llibre El cant de la joventut (El canto de la juventud. Península, 1990), i amb qui té un segon fill. Es declara admiradora literària de l’escriptora Mercè Rodoreda, que considera la seva “mestra”, i confessa en algunes entrevistes que l’únic que l’ha fet sentir “realitzada com a dona” ha estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure.

De fet, aquesta dedicació gairebé vocacional és el que la fa entrar al món de la narrativa ja de ben jove. La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l’assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre. Fa alguns viatges becats, en un dels quals escriu la crònica L’agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans ha estat també a Anglaterra, primer com a lectora de llengua espanyola a la Universitat de Bristol (1973-74) i després com a professora visitant a Glasgow, a la Universitat d’Strathclyde (1983). Des de molt aviat té una idea clara del que per ella és la literatura i, concretament, la novel·la, gènere en el qual farà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987): “El que importa en una novel·la és la selecció de detalls, el clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel·lista allò que fa que l’escriptura sigui o no convincent“. Fidel a aquesta convicció, les seves novel·les beuen de les fonts de la societat del seu temps.

L’OBRA
El temps de les cireres

El temps de les cireres és un retrat i una mirada crítica a un segment social que es pot concretar en els fills de la Primavera de Praga i el Maig Francès. La novel·la relata el retorn a Barcelona de la Natàlia, després d’haver viscut dotze anys a França i Anglaterra, i pocs dies després de l’execució de Salvador Puig i Antich. crisalideLa Natàlia pertany a una família burgesa de Barcelona, la família Miralpeix. Tots els personatges de la novel·la intenten buscar un sentit a la vida en una Barcelona marcada pels darrers anys del franquisme. El títol de la novel·la fa referència a Le temps des cerises de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, subratllant el desig de recerca d’un paradís perdut. Obra de caràcter psicològic, ambientada en ple franquisme, l’ambient d’opressió militar, d’obscurantisme religiós, de terrorisme polític i cultural, s’endevina mitjançant els diàlegs i els pensaments dels personatges. El luxe, la superficialitat, l’estupidesa cultural en què aquests viuen és la punta de l’iceberg que sura sobre una base d’egoisme, renúncies, hipocresia, insensibilitat, masclisme, violència…, que finalment els “passarà factura”. La trama, composta de diàlegs i actes socials de la vida quotidiana d’aleshores, dibuixa un quadre on “el temps de les cireres”, o temps de la felicitat, queda per als records idealitzats de joventut o per a un futur que, ara sabem, no s’esdevindrà com cal. Temps perdut, olor de por, so de records, malalts de quietud, només somnis: tot això i més ens mostra El temps de les cireres de Montserrat Roig.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

A la platja de Chesil. Ian McEwan

LA TERTÚLIA
Dimecres, 15 de novembre

Segona sessió del Club, que celebrem una setmana després del previst, a causa de les convulses circumstàncies polítiques del nostre país…A la sala d’audiovisuals del primer pis, envoltats d’ordinadors, saludem dos clubaires que encara no havien vingut mai: Ramon Also (el nostre home a la tertúlia!) i Pepi Mota.
 
Comencem el comentari de l’excel·lent novel·la breu “A la platja de Chesil”, d’Ian McEwan, La platja... un dels millors autors britànics de la seva generació, que se sol citar al costat de Kazuo Ishiguro, premiat enguany amb el Nobel, i de Julian Barnes.
 
Comença la roda la Teresa Rodríguez, que ha quedat enamorada de la novel·la fins al punt que l’ha llegida dues vegades. L’ha trobada una obra de gran sensibilitat, on Florence, la protagonista, desvetlla tota la seva passió per la música, que en canvi li manca en la relació amb el seu futur marit. Frustrada la relació amorosa poc després, i a causa, de la nit de noces, ella seguirà tenint la música, mentre que ell es quedarà tot sol.
 
María Jesús Alonso fa una anàlisi molt aguda, que incideix en algunes preguntes que desvetlla la novel·la i que queden per respondre. Per exemple, per què les dones amb perfil de bones professionals que apareixen en la novel·la han de ser al mateix temps fredes i distants? Quina relació hi hagué entre la Florence i el seu pare? Remarca una cita: “Ser jove és un obstacle social”, i creu que s’han de tenir en compte tant el moment històriic com les diferències socials, així com que tots els personatges són persones cultes, educades, a qui costa de relacionar-se íntimament.
 
Mª Lluïsa Guerrero creu que tots dos protagonistes tenen un problema: a ella li costa obrir-se, i ell és molt tímid. Hi ha una gran manca de comunicació, que s’accentua per les pors d’ella, però també les d’ell: tots dos són verges. Destaca la bona descripció tant de l’home com de la dona, tenint en compte que es tracta d’un autor.
 
Ana Jiménez explica que li ha agradat, encara que el principi se li va fer bastant feixuc. Destaca la falta de comunicació, tant dels nuvis com també dels seus pares: així, per exemple, la mare de la Florence mai no la tocava, no l’abraçava, mentre que el pare se l’enduia de viatge, en un paper que resta confús.
 
Ramon Also ens explica una anècdota real de l’Espanya dels anys 70, en què un advocat contava com l’havien anat a visitar dos joves acabats de casar per preguntar-li què havien de fer per consumar el matrimoni, ja que la manca absoluta d’educació sexual podia produir aquests tràngols.
 
Rosa Llop creu que és un tema molt interessant i valent de tractar en una novel·la. Li ha agradat molt. En destaca també el fet que hi hagi una trama amb suspense, entre que explica les seves vides i ens va mostrant l’abans i el després d’aquesta nit fatídica per a ells.
 
crisalide Josefa Fonollosa el troba un llibre remarcable per les seves descripcions, tant de paisatges com de personatges. Destaca també el tractament d’aquesta amistat que podia haver estat llarga i asexual, però que no arriba a ser un amor eròtic clàssic, com exigeix la societat.
 
MªTeresa Ventosa també diu que li ha agradat, i que creu que els dos joves casats podrien haver prosperat si haguessin tingut més ajuda, sobretot ella.
 
Mercè Porta explica que li ha agradat força. Al marge del tema central, el tancament absolut de la Florence envers la sexualitat i, en canvi, el ferm desig d’ell de fer-li l’amor, essent tots dos verges, la Mercè remarca la gran sensibilitat en el tractament del tema, així com l’habilitat literària en el moment de fer descripcions, com per exemple el soroll del mar que se sent des de l’habitació de l’hotel, i que converteix el mar en un altre personatge. També parla dels pares d’ell; la mare artista, amb problemes mentals, i el pare ajudant.
 
L’Enriqueta Olivar diu que li ha enganxat, amb un únic problema: els talls massa secs de què es val l’autor per passar del present al passat, i retornar al present. Pel que fa a la parella, creu que la Florence no té prou confiança en el seu recent marit. També destaca el diàleg final.
 
La Paquita Puig la troba una novel·la bona per a tots els temps. Creu que els protagonistes haurien pogut seguir junts si s’haguessin pogut comunicar més, si ella li hagués tingut confiança o si ell hagués pogut acceptar la seva proposta (que ell tingués altres amants, ja que ella no s’hi veia amb cor). Destaca que ell és molt bon noi, un bon gendre que ha de fer tots els papers per caure bé; això ho troba ben real.
 
La Pepi Mota coincideix en què els falla la falta de confiança. Tots dos tenen por de la intimitat, encara que la noia té aversió al contacte sexual, mentre que ell el desitja amb fervor.
 
Mary Carmen Paredes l’ha trobat una novel·la breu però intensa, li ha agradat molt. Tot passa només en una nit, però és una nit crucial. Destaca l’escena de la baralla a la platja, així com el personatge de la mare d’ell.
 
Patricia Lewis coincideix enn trobar-la una novel·la molt intensa, on es proporciona una visió molt introspectiva de cada personatge, la qual cosa ens fa comprendre el perquè d’aquest matrimoni frustrat.
 
Dolors Juan, lectora entusiasta d’Ian McEwan (ens recomana el seu darrer títol, “Closca de nou”), creu que aquest autor sempre va més enllà dels atguments, en les seves històries. En aquesta novel·la, hi veu l’estimació idealitzada, el refús del contacte i la vulnerabilitat del cos, de part de la Florence; aspectes que ell menysprea amb la paraula fatídica, “frígida”: la lluna de mel es transforma en lluna de fel.
 
Evelia Casado, per concloure, creu que tot el problema els ve de la incapacitat per sincerar-se, mentre que ella precipita el final en proposar-li una solució que no era l’adequada.
 
I ens acomiadem fins al 13 de desembre, si no hi ha res de nou, en què comentarem “El temps de les cireres” de Montserrat Roig.
 
Sobre Ian McEwan
 
Ian McEwan és considerat un dels cinquanta millors escriptors britànics de l’actualitat. Estudià llengua anglesa a la Universitat de Sussex i escriptura creativa a la Universitat East Anglia. Ha obtinguts diversos premis: Whitbread, Man Booker, Shakespeare, James Tait Back Memorial. Ian
 
És un actiu defensor dels drets humans, l’ecologisme, entre d’altres.
 
Ha escrit novel·les, entre les quals: Jardín de Cemento (1978), El placer del viajero (1981), Niños en el tiempo (1987), Expiación (2001), Sábado (2005), La platja de Chesil (2007), Cáscara de nuez (2016); relats; algun conte infantil i adaptacions cinematogràfiques d’alguns dels seus llibres: Jardín del cemento, Expiación
 
 
Llibres Llibres d’en McEwan que podeu trobar a les biblioteques VNG.
 
 
Maria Rosa Nogué
La Crisàlide
 
Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Manual per a dones de fer feines, Lucia Berlin

LA TERTÚLIA
Dimecres 4 d’octubre

Primera sessió del Club La Crisàlide, quarta temporada en què tinc l’honor de ser-ne la conductora, de compartir la tertúlia literària de la Sala Blava de la Joan Oliva amb una colla de bones lectores –i algun lector-en aquesta estona robada a les obligacions i a la rutina per concentrar-nos en allò que ens alimenta: la literatura, la cultura, la lectura compartida. La directora, Teresa Forcadell, rep com sempre les clubaires i ens convida a sentir-nos com a casa. Fetes les presentacions, comencem: algunes cares noves –Mary Carmen Paredes, Teresa Rodríguez, Patricia Lewis, Lluïsa Guerrero, M.Mercè Caba- i algunes baixes, que acomiadem des d’aquí amb l’esperança de reveure’ns: Anna Maria Montané, Maria Carmen Quintana, Gemma Capdet, Rosa Raventós i Carme Lavall.

Lucia BerlinI anem per feina: inaugurem el curs amb el Manual per a dones de fer feines, recull de narracions de Lucia Berlin, una autora nordamericana pràcticament desconeguda a casa nostra fins a l’edició i traducció d’aquest llibre que fou un èxit fulgurant i ens va desvelar una mirada que no coneixíem, crua, realista, irònica, sobre la societat americana a partir dels anys 50. Comença el comentari l’Ana Jiménez, a qui li ha agradat molt aquest llibre autobiogràfic, on es veu el retrat d’una dona lluitadora, que parla d’activitats comunes en el dia a dia, i sap com embellir-les en relatar-les. Li ha recordat la mirada d’Alice Munro, i creu que és apropiada una de les cites de la contraportada per definir el seu estil: “Leerla es desconcertante y maravilloso, doloroso e inolvidable”.

Lluïsa Guerrero també hi veu un fons biogràfic, ja que narra en primera persona, amb una estructura una mica embolicada i un cert humor negre, les anècdotes d’una dona que parla del sofriment, de l’alcoholisme, de dures vivències de la infantesa, com els abusos de l’avi. L’ha trobat interessant.

Per a MªJesús Alonso, es tracta d’uns relats entre bells i dolorosos, escrits amb un estil peculiar (per exemple, els rètols que es reprodueixen en majúscules), que ens permeten una mirada especial sobre les coses quotidianes, ja que l’autora té una gran capacitat d’observació. Així, per exemple, veiem l’ambient d’una casa nadalenca, o de l’espera a la sala d’urgències. També ens transmet la curiositat per altres cultures i formes de vida (els indis natius, Mèxic), i la capacitat de la narradora de moure’s en diferents móns, amb continus trasllats, canvis de vida i de feina (ajudant de dentista, netejadora, professora, etc.), així com de parlar-nos de la seva relació amb la família i els amics.

Per a Mary Carmen Paredes, el llibre ha estat un descobriment; li ha agradat molt la capacitat de l’autora de mostrar-nos amb naturalitat les coses més increïbles.

crisalideMercè Porta, en canvi, admet que la lectura de la primera narració, en què la narradora –una nena- accedeix a l’ordre del seu avi que li tregui totes les dents que li quedaven, en el seu saló de dentista, la va fer escruixir tant que no es va veure amb ànims de continuar.

El mateix li va passar a la Marta Gómez, encara que l’havia començat amb il·lusió perquè l’autora havia nascut al mateix any que la seva mare, el 1936; a les narracions hi va trobar un món de desconcert i caos, una mirada massa crua i cruel.

També per a la Paquita Puig i la Maria Teresa Ventosa la narració de l’avi dentista es va convertir en una barrera, encara que la Teresa destaca que la narradora sempre manté un aire vital.

A l’Enriqueta Olivar, en canvi, li ha agradat l’estil, malgrat reconèixer la tristor del recull. La narradora va tenir una vida molt difícil, amb una infantesa trista, molt influenciada per la mala conducta de l’avi i de la mare; tanmateix, és una dona intel·ligent, que descriu molt bé com li toca adaptar-se als canvis de situació, com quan el marit l’envia a Mèxic.

La Dolors Juan, que va néixer en una data pròxima a la de l’autora (1932), ha fet un acurat resum de cada narració (43) i recomana a les lectores que facin el pas de seguir endavant amb aquest recull, que val la pena. Ella hi ha trobat una literatura espontània, fresca, on la narradora ens mostra fragments del seu món. Destaca les descripcions tan precises de les flors, i també la narració de successos fascinants, per bé que tristos i estranys, com en la narració “Mi hijito”, en què una mare adolescent acaba ofegant el seu fill, o la relació amb la germana que pateix un càncer terminal. És un recull, diu, distret i emocionant.

A l’Evelia Casado, diu, al principi li va agradar, però després d’algun somriure també li va desvetllar una amargor progressiva. Troba una forma d’escriure planera, que enganxa, i que revela una dona de caràcter, que a pesar de les dificultats sap reconduir la seva vida.

A la Rosa Llop li ha costat d’acabar aquests relats, encara que els ha trobat ben escrits, no li agrada el retrat del món que ens transmet.

La Patricia Lewis els ha trobat uns relats variats, que parlen d’una dona molt moderna i compassiva, d’una autora que sap fixar-se en els personatges sense importància social (com l’indi que es troba a la bugaderia), i parlar-ne des del sentiment. També elogia les descripcions de ciutats com El Paso, les referències a Chile o a Mèxic, així com l’ambient del col·legi de monges, que a ella mateixa, que és sudamericana, li recorda referències comunes.

Lucia Berlin_2A la Mercè Caba li ha agradat la manera de relatar que té l’autora, a qui veu com una dona dura, valenta, plena d’esperit de superació, que la porta fins i tot a vèncer l’alcoholisme. Aprecia l’estil, que destaca per les frases curtes.

La Teresa Rodríguez parla també d’alguna narració que transmet autèntica felicitat, com la que explica les primeres pràctiques de submarinisme en el mar del Carib, plena de bellesa i de realisme. Destaca que l’autora, a pesar del seu alcoholisme i vicissituds personals, era també una dona culta, que va ser professora d’universitat.

La Soledat Marsal diu que li ha costat d’entrar-hi, però que després li han agradat aquestes narracions, entre curioses i dramàtiques, sempre molt humanes, especialment en la narració que parla de les dues germanes.

Després de fer esment de la pròxima Convenció de Literatura Fantàstica i de Ciència-Ficció (25/26 novembre, Vilanova i la Geltrú) i de la possibilitat d’acudir el 13 de novembre a la Biblioteca Cardona Torrandell a una trobada amb l’autor David Cirici, per parlar del seu llibre Zona prohibida, ens acomiadem fins al pròxim 8 de novembre, per comentar la novel·la A la platja de Chesil, d’Ian Mc Ewan.

L’AUTORA I L’OBRA
Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines

Quan, acabat el segle XX, semblava tancada també la llista dels grans contistes nord-americans del segle: Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Truman Capote, Paul Bowles, Raymond Carver, Alice Munro, Lydia Davis… heus aquí que apareix un nom nou, amb una obra escassa –setanta-set contes en total– però que enlluerna a tothom i conquereix sense disputa un lloc entre els grans. Es tracta de Lucia Berlin, traspassada el 2004, i de qui, fins aleshores, gairebé ningú no havia sentit parlar. Va ser l’agost del 2015 quan “un dels secrets més ben guardats d’ Amèrica” (en paraules d’un crític) va sortir a la llum. portada llibre manual per a dones de fer feinesPerquè un dels segells més poderosos dels Estats Units, Farrar Straus and Giroux, va publicar Manual per a dones de fer feines / Manual para mujeres de la limpieza, una selecció dels seus millors contes. Per sorpresa de tothom el llibre es va situar tot just acabat de sortir en el segon lloc de la llista dels més venuts del The New York Times. En poques setmanes havia venut més del que van vendre, al llarg de trenta anys, tots els seus llibres ante¬riors junts. Però qui era Lucia Berlin?

Moltes coses. I aquesta és una de les claus que explica la riquesa, la varietat dels seus contes. Lucia era filla d’un enginyer de mines i d’una dona freda, racista i alcohòlica (així la descriu en molts dels seus relats). Va passar la infantesa de ciutat minera en ciutat minera a Idaho, Montana i Arizona. Després, el seu pare se’n va anar a la guerra i Lucia, la seva mare i la seva germana es van quedar a El Paso (Texas), on Lucia va assistir, becada, a una escola de monges, on era l’única protestant; a més, com que la seva mare preferia l’ampolla a les seves filles, Lucia vivia pràcticament amb la família siriana del costat (ho narra al conte Silenci). Va tenir, com es pot veure, moltes oportunitats per observar les diferències culturals per religió o origen social o geogràfic, i fins i tot per imaginar què hauria estat la seva vida en una altra comunitat, per exemple, si la seva família hagués mort en un terratrèmol i ella s’hagués quedat a viure amb els amics sirians (Tornar a casa). Amb l’adolescència va venir una nova mudança, a Santiago de Xile, i amb ella, una metamorfosi: de nena nord-americana de classe mitjana sense més, Lucia es va trobar convertida en una senyoreta de la classe alta xilena, alumna d’una exclusiva escola privada, que dividia el seu temps, els caps de setmana, entre les festes de l’alta societat, amb ball i sopars de sis plats, i visites als abocadors i barraques en companyia d’una professora nord-americana, mig missionera, mig revolucionària (el conte en el qual ho narra, Bons i dolents, és magistral, i el personatge de la professora, inoblidable). Va estudiar després –volia ser escriptora, o periodista– a la Universitat de Califòrnia, on entre d’altres va tenir com a professor Ramón J. Sender.

Lucia Berlin_3Diversos trasllats (“he de portar unes dues-centes mudances a sobre”, diu en un dels contes), casaments, divorcis i fills després, trobem Lucia a Nova York, vivint, per falta de recursos econòmics, en un edifici d’oficines on s’apaga la calefacció de nit: era tot suposadament alegre, despreocupat i liberal, amb molt jazz, nomadisme, sexe i copes (el tipus de vida retratada per Kerouac o Ginsberg). Però Lucia i els seus dos fills havien de dormir vestits amb roba d’esquí. El pare, com tants en aquella època d’una llibertat sexual acabada d’estrenar les conseqüències de la qual, tot i això, pagaven elles més que ells, havia tocat el dos.

Als trenta-dos anys, Lucia Berlin tenia en el seu historial tres matrimonis desfets, quatre fills al seu càrrec i un alcoholisme amb què lluitaria tota la vida… Això sense comptar amb problemes de salut greus i crònics: doble escoliosi, que l’havia obligat a portar una cotilla ortopèdica durant anys, problemes respiratoris… El que no tenia era una professió, ni ingressos regulars. De manera que va haver de posar-se a treballar en el que va poder: recepcionista en la consulta d’un ginecòleg, ajudant d’infermeria a la sala d’urgències d’un hospital, i fins i tot dona de fer feines (encara que li costava de trobar feina perquè les senyores, explica, desconfien de les candidates “instruïdes”). Tot això i més (el seu pas per centres de desintoxicació, les seves freqüents visites a Mèxic, on vivia la seva germana…) ho reflecteix en els seus relats, el valor dels quals rau en aquesta àmplia gamma d’experiències, moltes d’elles rarament abordades en literatura –poques escriptores o escriptors han treballat atenent malalts terminals o netejant cases–, però sobretot en la veu de l’autora.

Una veu, com assenyala Lydia Davis al pròleg, irresistiblement càlida, propera, feta d’esperit d’observació, empatia, alegria de viure, humor: “No m’importa explicar-li a la gent coses terribles si puc fer-les divertides”, apunta ella mateixa. Els seus models eren Txékhov, per la humanitat, Katherine Mansfield, per la capacitat de trobar bellesa fins i tot en el més vulgar, Paul Bowles, per la l’agudesa a percebre i entendre les diferències culturals.

Però, sens dubte, Lucia Berlin va aconseguir trobar la seva pròpia veu, avui retrobada per a totes les lectores i els lectors.

(Laura Freixas)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Clubs de Lectura a la biblioteca Joan Oliva

El proper divendres 1 de setembre, la Biblioteca Joan Oliva obre el període d’inscripció dels Clubs de Lectura. La inscripció és un tràmit presencial així doncs, si hi esteu interessats, haureu de passar per la biblioteca a formalitzar-la.

Els Clubs de Lectura que us oferim són els que us indiquem a continuació:

Logo_La CrisàlideClub de Lectura La Crisàlide: Conduït per la Mª Rosa Nogué, la Crisàlide es reuneix un dimecres al mes de 17.30 h a 19 h. Les dates de trobada previstes enguany són: 4 octubre, 8 novembre, 13 desembre, 10 gener, 7 febrer, 7 març, 4 abril i 9 maig.

Club de Lectura en Francès: Consolidat des de fa molts anys dins de l’oferta de clubs de lectura de la Joan Oliva, CLFJOMel Club de Lectura en Francès va dirigit a persones que tinguin un elevat coneixement de la llengua francesa, que serà l’idioma vehicular de l’activitat. La seva conductora és l’Esther Bruna i el tercer divendres de cada mes de 16.30 h a 18 h és el dia triat per les sessions. Les dates previstes són 20 octubre, 17 novembre, 15 desembre, 19 gener, 16 febrer, 16 març, 20 abril i 18 maig.

Logo_Oliva NegraClub de Lectura L’Oliva Negra: La Joan Oliva és una de les 4 biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona especialitzada en gènere negre i policíac. Ara fa dos cursos, la Joan Oliva va posar en marxa un club de lectura d’aquest gènere i en aquest període de temps ja s’ha convertit en una activitat indiscutible. La seva conductora és la Sofia de Ruy-Wamba i un dijous al mes de 17.30 h a 19 h, el dia que porten a terme les sessions. El calendari previst inclou aquestes dates: 5 octubre, 9 novembre, 14 desembre, 11 gener, 1 febrer, 8 març, 5 abril i 3 maig.

Logo llibre@venturersI per als més petits, el Club de Lectura Llibr@venturers: Dirigit a nois i noies de 10 a 12 anys, el Club de Lectura Llibr@venturers és conduït per Fanny Guinart. Les trobades tenen lloc un dissabte al mes de 16.30 h a 17.30 h amb aquestes dates en el seu calendari: 30 setembre, 28 octubre, 25 novembre, 16 desembre, 20 gener, 17 febrer, 17 març, 14 abril i 12 maig.

Enguany, el cost d’inscripció en concepte de préstec interbibliotecari és de 7,5€ per a La Crisàlide, 12 € per al club de lectura en Francès i 6 € per a L’Oliva Negra.

Logo_Club de LF en catalàI una mica més endavant, també podreu inscriure-vos en els dos Clubs de Lectura Fàcil que ofereix la biblioteca. A partir del 2 d’octubre, obrim les inscripcions per al Club de Lectura Fàcil en Català, que té previstes les trobades dilluns a les 17 h. Aquest club que la biblioteca Joan Oliva fa en col·laboració amb el Servei de Català del Garraf i Vilanova i la Geltrú és conduït per Fanny Guinart (les sessions dels dies 6 novembre, 4 desembre i 15 gener) i Lourdes Escrigas (els dies 5 març, 16 abril i 7 maig).

Logo_Club de LF en francèsA partir del 20 de novembre, us podreu inscriure en el Club de Lectura Fàcil en Francès conduït també per L’Esther Bruna. Les persones inscrites en aquest club es troben el tercer dimarts de mes a les 16.30 h (16 gener, 20 febrer, 20 març, 17 abril i 18 maig). Igual que el curs passat, la darrera sessió del 18 de maig aplegarà de manera conjunta els membres del Club de Lectura Fàcil i els del Club de Francès.

Tots els clubs tenen places limitades així que, si hi esteu interessats, passeu per la Joan Oliva a partir de divendres 1 de setembre!

Si feu clic aquí us podeu descarregar la informació de tots els clubs de lectura.

A continuació, algunes fotos dels clubs de lectura del curs passat:

CLFJOM TLF 2017 Club de LF en català

IMG-20170505-WA0001 Llibr@venturers

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La casa dels cants, Maria Rosa Nogué

LA TERTÚLIA
Dimecres 14 de juny

Aquest curs 2016-17, el tercer de la meva estada al capdavant del Club La Crisàlide, em vaig atrevir a tirar endavant una idea que va llançar a l’aire, com qui no vol la cosa, la Gemma Capdet: “Maria Rosa, ja ho saben aquestes senyores que tens una novel·la per a adults, “La casa dels cants”(Ed. Barcanova, 2010)?” Van demanar-me de llegir-la, així que ho vaig consultar amb la Teresa Forcadell, la directora de la Biblioteca Joan Oliva. Em va dir que sí, de seguida, amb l’únic problema que potser no n’hi hauria prou exemplars. Així que (ara que la meva novel·la està d’oferta, 6€), en vaig comprar 20 i els vaig donar a la Joan Oliva. Vam quedar de fer una sessió extra, fora de programa, però que al final la Teresa Forcadell va insistir perquè formés part del cicle, ja que havia fet la donació.

Palau-de-la-Musica-Catalana-Xl

Vam programar la novel·la per al mes de juny, encara que el curs se sol tancar el mes de maig, i per postres, el dia assenyalat, el 7 de juny, va coincidir amb l’examen de piano del meu fill gran, que fa 5è de Grau Professional. Un altre cop, doncs, canvi de data: 14 de juny. I, tanmateix, van venir gairebé totes les lectores, i les que no van poder es van excusar i fins i tot em van fer un comentari (Evelia Casado, María Jesús Alonso, Maria Teresa Ventosa). Què més es pot demanar?

Doncs bé, molts comentaris. Vam trencar el format tradicional de la roda d’intervencions, per deixar pas a les preguntes lliures, mentre ens anàvem cruspint unes catànies obsequi de la Rosa Raventós (que el curs vinent deixarà el Club, a causa del dolor i de les múltiples activitats que ja fa). Jo també n’havia portat unes altres, o sigui que fou una sessió calòrica…No vaig prendre notes, però recordo tot el que em van dir. Ana Jiménez em va felicitar, va dir que se li havia fet molt amena i l’havia omplert de ganes de visitar el Palau de la Música Catalana.

crisalideMercè Porta va explicar que l’havia començada a llegir abans d’hora, per por de no arribar a temps, i que en una setmana se l’havia cruspida. Moltes lectores van comentar que era llarga però no feixuga, i els vaig agrair l’elogi. La Mercè Porta em va preguntar pel final de la novel·la, si era volgudament que la presència maligna de la Clara es queda vagarejant pel Palau, i li vaig dir que sí. També va endevinar quin era el meu alter ego de cantaire en la novel·la: la Mireia.

La María José Fonollosa va elogiar també les descripcions del Palau de la Música i l’aspecte vivencial del present que enllaça amb el passat, com també Mari Carmen Quintana, Enriqueta Olivar, Rosa Llop i Rosa Raventós.

Anna Maria Montané va parlar de la passió per la música que es desprèn de la novel·la, i de les cites poètiques i culturals que hi són presents.

Marta Gómez també va dir que li havia agradat molt, que li havia fet pensar en el Palau de la Música i veure’l d’una altra manera, així com la Gemma Capdet, que ja l’havia llegida quan va sortir i va ser la causant de tot aquest embolic, en el bon sentit, és clar! No hi ha més gran plaer per a una escriptora que poder parlar del seu llibre amb unes lectores atentes i amigues.

Soledat Marsal també em va dir que l’havia llegida molt de gust, i Dolors Juan en va fer una anàlisi afectuosa, aguda i encertada, com sempre.

casa dels cantsI l’autora, què hi diu? Emocionada, no vaig parar de xerrar en tota la sessió, a l’inrevés del que és habitual, i els vaig acabar fent un resum de les meves novel·les: la novel·la breu que va guanyar el premi del Diari de Vilanova l’any 2000, “Els Sonets a Anaïs”, la juvenil de la qual ara he fet una segona part: “La noia del descapotable” (2009) i ara “La noia del creuer” (2017). També els vaig parlar de la novel·la negra que va guanyar el premi Bellvei d’enguany, “No arriba la mort”, que sortirà al febrer del 2018 (Ed. Gregal).

I de la que estic acabant…La MariCarmen Quintana em va preguntar si tenia algun tema que em cridés la inspiració. De tema, en tinc un, li vaig dir, més aviat un propòsit: recuperar el temps passat, aconseguir que el que he viscut, el que hem viscut, trobi una fixació en la literatura. I de motiu d’inspiració, un: la ciutat de Venècia. “Què t’inspira, la decadència?”, em va dir la MariCarmen. Ostres, dit així, sona estrany, oi? Però potser sí, ben mirat, potser la plenitud on es comença a albirar una nota de davallada, l’heroi que comença el seu declivi, l’amor que no és un cor vermell travessat per una fletxa, sinó que té les seves marques de veritat i de saviesa, m’inspiren més que no pas el creixement eufòric.

Bon estiu, Teresa, Esther, Fanny, bibliotecàries que ens ajudeu i acompanyeu. Bon estiu, lectores, i a veure si l’any vinent arrepleguem també algun lector!

L’AUTORA
Maria Rosa Nogué

Sóc de la collita del 65. Sempre m’ha agradat escriure, llegir, fer música, ensenyar, aprendre…Ja de petita, volia ser professora i escriptora. Del 1983 al 1988, vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i tot seguit els Cursos de Doctorat, dirigits per Joaquim Molas. Als 18 anys vaig començar a impartir Cursos de Català per a Adults, i el 1991 en vaig ser coordinadora al Centre de Normalització Lingüística, tot just creat. L’any 1992 vaig treure el títol de Professora de Piano. El 1993 vaig guanyar les oposicions de Professora de Llengua i Literatura Catalanes. Havia aconseguit ser professora. Però, i l’escriptora?

Maria Rosa NoguéL’any 1991 l’Ajuntament vilanoví va publicar el meu primer conte, El Regal, amb il·lustracions de Glòria Fort. L’any 1999 vaig escriure la narració de la cantata El Follet Valent (Catalunya Cultura), composta per Núria Juanet, sobre idea original i cançons de Clara Ripoll. L’any 2000 vaig guanyar el Certamen de Novel·la Breu del Diari de Vilanova i la Geltrú, i des del 2001 hi col·laboro amb una columna d’Opinió, “Les hores i els dies”.

L’any 2006 vaig entrar de professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on faig Narrativa. El 2009 sortí publicada la meva novel·la juvenil La noia del descapotable (Ed.62, Estrella Polar), ambientada a l’Institut Joan Benaprès de Sitges, i el 2010 la novel·la per a adults La casa dels cants (Ed. Barcanova), al voltant del món de l’Orfeó Català i del Palau de la Música. El 2015 vaig escriure El secret d’en Bec Llarg, il·lustrat per Sebastià Serra (El Cep i la Nansa Edicions). Des del curs 2014-15 m’encarrego del Club de Lectura La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva. El 2017 sortirà publicada la meva segona novel·la juvenil, La noia del creuer (Ed. Voliana), i la novel·la guanyadora del I Premi Bellvei Negre, No arriba la mort (Ed. Gregal).

L’OBRA
La casa dels cants

La casa dels cants és una bella faula moderna. De fet, sempre partim d’uns referents. La casa dels cants parteix tant de la imaginació creativa de l’autora (desplegada en les pàgines del seu llibre com els bells mosaics modernistes del Palau) com de la seva experiència com a cantaire a l’Orfeó Català durant una pila d’anys. Això li va permetre viure la música des de dins –és a dir: fent música–, i conèixer d’una manera privilegiada el Palau de la Música, la casa dels cants, com va anomenar-lo Joan Maragall. Com a abonada als concerts setmanals de l’orquestra del Palau durant més de 20 anys, poc m’ha costat imaginar la presència de la fada de la història (en dos temps històrics que queden entrellaçats per aquesta mena de musa) que s’explica a La casa dels cants. orfeo-catala-antoni-bofill_16241Com a oïdora de música en aquest indret, tinc interioritzades la fesomia intemporal de les muses, la llum canviant dels vitralls, el tacte llisquent de les roses de ceràmica, la corprenedora bellesa de claraboia solar al mig de la sala de concerts. Així doncs, m’he situat ben bé com a casa, com molts de vosaltres podreu fer quan llegiu la novel·la, i reconèixer en les pàgines de La casa dels cants les històries que es disparen amb el soroll de les fustes en caminar, o la sensació d’escalada etèria vers mons desconeguts quan pujava les escales cap al pis de dalt. Gràcies a l’habilitat narradora de Maria Rosa Nogué, he pogut conviure d’una forma sensible amb les aparicions de la fada-fantasma encapsada intemporalment en el Palau de la Música, i que tants maldecaps proporciona als familiars que la pateixen. Ja se sap que les ànimes en pena són ànimes en pena fins que no s’alliberen de la presó on han quedat atrapades, sovint a causa d’una mort traumàtica, com és el cas. I ja no dic res més. Qui vulgui saber la història i deixarse atrapar per l’enjòlit, que llegeixi el llibre.
(Article de Teresa Costa-Gramunt, publicat al Diari de Vilanova i la Geltrú)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »