Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: - LA CRISÀLIDE

El cafè de la granota, Jesús Moncada

LA TERTÚLIA
Dimecres 7 de març

Encarem amb molta satisfacció el comentari d’aquesta obra de Jesús Moncada, l’escriptor de Mequinensa, deixeble de Pere Calders, un dels narradors clàssics de la literatura catalana moderna. El deix dialectal dels contes ha agradat especialment als lectors i lectores que vénen d’aquest vessant del català occidental: Rosa Llop, que vivia a Granja d’Escarp, i Ramon Also, de Tortosa. La Rosa Llop explica que li ha agradat molt la reconstrucció que es fa d’aquell ambient; els treballs de l’embassament, els miners, amb un to d’humor i d’ironia. Recorda el punt on el Segre s’uneix amb el Cinca, i com, de petita, les van tenir en una barca, agitant banderets espanyoles, esperant el pas del “Caudillo”.

crisalideLa Paquita Puig també valora el retrat de la vida del poble i de la gent. L’època li ha fet pensar en un altre narrador, Paco Candel, amb la seva obra “Els altres catalans”.

A la Teresa Ventosa li ha agradat: els personatges, la gent del poble; hi veu un bon retrat.

La Mercè Porta destaca que, malgrat ser relats curts, fa una descripció acurada dels personatges i l’espai. Manté un to irònic i crític, que alterna amb la tendresa i el respecte pels personatges. Així, destaca el partit de futbol, el sepel·li on es canten les absoltes, la carta a la sra. Mort (barquer) i el Preludi de Traspàs.

La Pepi Mota també en destaca el vocabulari.

La Dolors Juan hi veu una vivència personal. Recorda haver conegut personalment l’autor, que li féu una dedicatòria. Destaca la narració titulada “Informació provisional sobre les corredisses d’Elies”, una història que es llegeix amb molt d’interès, on es parla de la gasiveria d’Elies, per damunt fins i tot de la mort de la seva esposa Joana (corre darrera l’autocar per assegurar-se que no compraran el medicament, ja que ella ja no té salvació).

A la Teresa Rodríguez li han agradat molt aquests contes, plens de detalls de l’època (per ex., porten espardenyes en lloc de sabates). També creu que hi ha trets biogràfics d’en Jesús Moncada, com es desprèn de l’ús del vocabulari del lloc.

A en Quim li ha agradat molt. La troba una obra costumista, que li recorda Ulldecona (Montsià), que coneix bé. Les historietes són reals, amb humor. Sempre veiem la dona en segon terme, possiblement perquè era el seu lloc en aquella època; Moncada ens fa de cronista d’una altra època. El tractament de l’amor, els termes amorosos, són usats amb pudor. El vocabulari està molt ben tractat, amb paraules que no s’utilitzen: per ex., “galifardeua”.

L’Enriqueta Olivar assegura que hi ha gaudit molt. Troba que aquest llibre conté crítica social i política, i que ho narra amb un estil propi, ple de finals inesperats, per bé que s’hi noti la influència de Pere Calders. Destaca la riquesa del vocabulari. La seva mare, d’Ivars de la Noguera, deia paraules que ara ha retrobat en aquest llibre: enfarfegada, tòtila, fanfàrria, pispar, ganàpia.

Mequinenza-680x510L’Ana Jiménez també hi ha vist una barreja de crítica i humor.

A la Mary Carmen Paredes li han agradat aquests relats curts, i recorda una exposició al Born sobre el món de Jesús Moncada: el pantà de Mequinensa, el poble desaparegut després de l’embassament, la sensació d’un país en blanc i negre. Destaca la ironia, per exemple, del personatge que decideix morir-se mentre la dona fa el sopar, “per no molestar-la”.

En Ramon Also esmenta la novel·la “Camí de sirga”, i el que era el camí de sirga en realitat: l’ús dels matxos per arrossegar les barques riu amunt. Hi veu una obra en la frontera entre la realitat i la ficció.

La Patricia Lewis ha trobat una certa dificultat en el llenguatge, encara que ens recorda que també en l’argentí hi ha girs i expressions diferents del castellà. Troba que les narracions tenen molta gràcia.

L’Anna Maria Montané, que torna a venir a les nostres sessions, ens parla sobre les varietats dialectals, així com el missatge d’aquestes històries, on es combina la crítica política-social amb el retrat d’una època. Destaca els contes “Sabó” i “L’arbre de les olives”, que l’han fet riure tota sola, mentre llegia.

Acabem la sessió contents d’haver llegit aquesta obra, amb ganes de llegir-ne més de l’autor i la proposta de seleccionar, per al curs vinent, alguna obra de Francesc Candel.

L’AUTOR
Jesús Moncada

Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, el Baix Cinca, 1 de desembre de1941- Barcelona, 13 de juny de 2005). És considerat com un dels autors en català més traduïts de la seva època i va rebre diversos premis per la seva obra, entre altres el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Joan Crexells de Narrativa o la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, l’any 2001. Les seves obres s’han traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita… El mateix autor va traduir un nombre considerable d’obres del castellà, del francès i de l’anglès.

Mequinensa, la població on va viure fins que va desaparèixer negada per l’embassament de Riba-roja d’Ebre, és l’escenari principal de la seva obra literària.

jesús moncadaJesús Moncada arriba a Barcelona a mitjan anys seixanta i, després d’un any de dedicar-se a la pintura, entra a treballar a l’Editorial Montaner i Simon, i s’hi queda fins al tancament de l’empresa. Per a Jesús Moncada, són anys de formació. Pere Calders, escriptor a qui admira, l’anima a escriure i l’encoratja a utilitzar el seu català de la banda de l’Ebre. D’aquests anys són els primers contes i els primers premis (premi Joan Santamaria (1971), entre d’altres), i pren la decisió de dedicar cada vegada més temps a la literatura. Jesús Moncada és autor dels llibres de contes Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999); de les novel·les Camí de Sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997); i del recull d’escrits Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003).

Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l’entitat organitzadora del premi, el 1973. L’autor reconeix en l’estil d’aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders. Tant en el primer recull -que va reeditar ampliant-lo amb noves narracions i el pròleg de Pere Calders, el 1981 a Editorial la Magrana (des d’aquell moment editorial on Moncada ha publicat en exclusiva)-, com en el segon, El cafè de la granota (1985) recreen -a cavall entre el realisme i la fantasia- el passat mític de l’antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-; temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions). Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l’autor va estudiar els anys cinquanta.

El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d’Or, 1998. En aquesta novel·la d’intriga, Moncada furga en la memòria col·lectiva, estremida per l’afusellament d’uns bandolers a Mequinensa -gent del poble- que van assaltar el recaptador del Banc d’Espanya i l’escorta, a la primera etapa de la Restauració alfonsina.

El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d’un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.

L’OBRA
El cafè de la granota

El cafè de la Granota és un recull de catorze relats curts escrits entre els anys 1980 i 1985. el cafè de la granotaAlgunes narracions situen l’acció en la dècada dels anys 50. L’escenari en què es desenvolupen els contes té com a centre la vila de Mequinensa al Baix Cinca. A més, totes les històries són contades al cafè de la granota. Els personatges que hi apareixen són gent senzilla: miners, pagesos, botiguers. Alguns personatges protagonistes són un pagès molt tafaner, uns afeccionats al futbol, un antic barquer, un afeccionat a les novel·les d’intriga i un delinqüent vocacional. El que caracteritza els contes és l’humor, la forta ironia i la crítica social. Fins i tot hi ha ironia en algunes escenes d’un funeral. Tots els contes són redactats des de la mirada del narrador omniscient, des de la perspectiva de l’àmbit quotidià més humil, i això els fa més crítics socialment.

Emili Bayo, referint-se al recull El Cafè de la Granota, escriu: ”Es caracteritza per una gran homogeneïtat, aconseguida per la presentació de tot ell com una gran crònica on s’inclouen les diferents històries, d’una gran uniformitat. El narrador s’atorga el nom de cronista i s’esforça a convèncer el lector que la seva història és fruit d’una investigació, de contínues consultes. Generalment, el narrador pren com a punt de referència, com a testimoni d’autenticitat, la figura del vell Cristòfol. El vell explica una anècdota que constitueix part de la història del poble, però que, generalment, no va viure directament ell. Aquest personatge només fa de transmissor de la informació que la memòria popular ha acumulat amb el pas dels anys.”

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Mare i filla, Jenn Díaz

LA TERTÚLIA
Dimecres 7 de febrer

Avui comptem amb la presència d’Imma Martínez, la nostra bibliotecària itinerant, que com cada any ens acompanya, ens ajuda i ens fa un reportatge fotogràfic (i una interessantíssima entrada de blog) a l’hora de parlar de la lectura escollida per a la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura. També comptem amb un nou clubaire, en Joaquim, i amb el retorn d’Anna Maria Montané, que ja està més recuperada de la vista. En Joaquim enceta el comentari, que en aquesta ocasió estarà molt polaritzat entre aquells a qui ha agradat la novel·la i aquells a qui no. En tot cas, no és una novel·la que deixi indiferent! En Joaquim l’ha trobat un llibre molt esquemàtic, on ni l’espai ni el temps no estan especificats. Sembla situar-se a l’època de la Transició, pel conservadorisme religiós. Cada personatge té una mancança: la Glòria, la mare, és la més amargada; la tieta Dolors, la cunyada, manté un alè d’esperança, malgrat que l’empaita el fantasma de la Roser, la dona del seu pretendent vidu. Fa pensar en “La Tieta” de la cançó d’en Serrat.

La-escritora-Jenn-Díaz.Per a la Dolors Juan, és una narració fàcil de llegir, tant pel tema, com els capítols curts i fins i tot el tipus de lletra. Té una forma divertida i al mateix temps dramàtica, amb un to irònic. Els personatges són exagerats, amb frases reiteratives, com “Hi ha moltes maneres de ser dona”. Es nota que l’autora és jove, moderna i crítica. En resum, hi trobem la vida i la mort donant-se les mans”.

La MªTeresa Rodríguez troba que la tieta Dolors se sent en fals, ja que viu acollida a casa del germà, sense vivenda ni, gairebé, vida pròpia. També li sorprèn que la Natàlia arribi a estimar tant en Mateu, un home casat, a qui veu un cop a la setmana, sense que mai reclami el lloc que li pertany.

A la MªJosep Fonollosa li ha agradat la novel·la, encara que troba que el tema és el de sempre. Són situacions on es prioritza l’amor per sobre de tot i de tothom, com veiem en l’enamorament d’en Mateu i la Natàlia (encara que ell estigui casat amb l’Erika), o de la tieta Dolors amb l’home vidu (malgrat el record de la Roser, la seva dona).

A la Soledat Marsal li ha agradat, però les troba, en general, unes dones fora d’època: unes bledes, realment, malgrat les seves professions (mestra, advocada).

Per a l’Anna Maria Montané es tracta d’una lectura diferent, amb temes enrevessats, en una ficció difícil d’interpretar. Ofereix un cant a la vida, a l’amor i a la mort, a base de records, sensacions i memòries. Cada personatge ofereix un tipus de personalitat: l’Àngel és humà i solidari, la Glòria és la “dona de caràcter”, i entre mare i filla el que trobem és la falta de confiança, d’on caldria treure l’egoisme, la ràbia i la gelosia. En aquest sentit, és un retrat sincer, al qual poden al·ludir les cites inicials de Mercè Rodoreda i Ingmar Bergman.

Per a la MªTeresa Ventosa, l’autora és una bona dibuixant dels caràcters dels personatges. Malgrat això, semblen una mica fora de l’època actual (per exemple, la tieta). La redacció és una mica pobra. La relació extramatrimonial de la Natàlia i en Mateu, un cop a la setmana, és una mica exagerada.

crisalidePer a la Patricia Lewis, és una lectura senzilla, fàcil, on cada personatge té una part fosca i una de clara. En general, són unes relacions fredes, amb poc amor; els costa de lluitar contra els prejudicis.

La Rosa Llop ho ha trobat un relat una mica massa senzill, amb poques paraules o frases per subratllar, i on els personatges tenen molta barreja de sentiments i caràcters.

En Ramon Also coincideix que és un llibre fàcil de llegir, molt dedicat a les dones, encara que li ha costat d’identificar els personatges pels seus noms. Considera que no li ha aportat res.

L’Evelia Casado també creu que és un llibre senzill, que narra d’una manera simple la història d’una família dominada per la Glòria. Mort el seu marit, l’Àngel, la filla petita, l’Àngela, és l’única que se li escapa, mentre els altres li rendeixen pleitesia.

A la Paquita Puig tampoc li ha agradat, “una carrinclonada com un temple”, encara que alguns dels personatges li recorden fets de la seva pròpia família.

La MªLluïsa Guerrero coincideix que no li ha aportat gran cosa; tots els personatges són desgraciats, es mouen en la incomprensió i hi ha moltes repeticions.

A la Pepi Mota, en canvi, li ha agradat, troba que és un llibre de sentiments, on els secrets impedeixen la comunicació de tots plegats, fins i tot en la relació entre la Dolors i la Natàlia, que es tenen més confiança.

A l’Ana Jiménez li ha agradat, també, el troba un llibre entre lleuger i profund, amb una bona galeria de personatges femenins, plens d’emocions i sentiments. Tots tenen una singularitat.

L’Enriqueta Olivar creu que no és una gran obra, però li ha agradat llegir-la, com la història d’una casa on tots s’estimen d’una manera diferent, amb una extremada reserva. Destaca l’entrega total de la Natàlia a l’amor d’en Mateu, el casat; recorda el disgust de la Glòria quan sap que la seva filla va avortar perquè no era mestressa de les seves pròpies decisions. En destaca una frase: “Un silenci humit, que s’instal·la en els ossos com el mal temps”.

L’Imma creu que els personatges són víctimes d’una societat que impossibilitava la felicitat. I, tot recordant que el 8 de juny hi haurà la Trobada de Clubs amb l’autora de “Mare i filla”, Jenn Díaz, acordem preguntar-li si l’absència d’un espai i un temps concrets és deliberada, així com la manca de descripcions físiques dels personatges.

Finalment, ens acomiadem fins al 7 de març, en què llegirem els contes d’”El cafè de la granota”, de Jesús Moncada.

L’AUTORA
Jenn Díaz

Jenn Díaz (Barcelona, 25 abril 1988) va estudiar filologia hispànica i treballa com a traductora i redactora, a més de novel·lista. Jenn DiazVa publicar la primera novel·la als 22 anys, amb influències d’Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Miguel Delibes, José Donoso o Gabriel García Márquez. L’obra va ser traduïda a l’italià per Edizioni La Linea. Col·labora en les publicacions culturals Catortze.cat i Jot Down, al blog «Mujeres» d’El País i té una columna mensual a El Periódico. A més, ha publicat El duelo y la fiesta (Principal de los Libros, 2012), Mujer sin hijo (Jot Down Books, 2013) i Es un decir (Lumen, 2014). Mare i Filla (Amsterdam Ara, 2015), fou el seu debut en llengua catalana. Els seus relats han aparegut a Última Temporada. Nuevos narradores españoles 1980-1989 (Lengua de Trapo, 2013) i a l’antologia Bajo treinta (Salto de Página, 2013). El novembre de 2017 es va anunciar que ocuparia la vuitena posició a la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya-Junts pel Sí a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. Fou escollida diputada.

L’OBRA
Mare i filla

Mare i filla relata la vida d’un seguit de dones pertanyents a branques molt properes d’un mateix arbre genealògic. Persones per a les quals l’àmbit familiar més que un possible refugi ha esdevingut, al llarg dels anys, un autèntic calvari de sentiments contraposats i caràcters antagònics. La senzillesa d’una cunyada enfrontada a la impertinència de l’altra o la fredor d’una mare davant la impulsivitat d’una filla.

mare i filla portadaUna bomba de rellotgeria que esclata de bon començament amb la mort, curiosament, d’una figura masculina, l’home que apaivagava qualsevol indici d’enfuriment. La partida sense retorn de l’Àngel, nom amb connotacions evidents, donarà pas a una guerra oberta entre les dones de la família: germanes irreconciliables, cunyades angoixades, mare i filles amb llaços irreconeixibles de tan fets malbé.

Mare i filla explora els sentiments i, sobretot, els dubtes dels seus personatges, dones amb històries personals centrades en les relacions amoroses, en la idea de matrimoni i en la de la maternitat, temes tractats des de perspectives diferents, però també de desenvolupament força previsible. Desplegament d’actituds i pensaments que responen a rols molt marcats, propis d’una societat patriarcal. Les relacions entre elles i també amb els personatges masculins, pocs, que treuen el cap durant el transcurs de l’obra, es troben sotmeses a una certa esclavitud social.

Distanciament, incomprensió, ressentiment. De motius per explicar la complicada convivència dins el nucli familiar no en falten. En un temps i un espai del tot indefinits, els personatges de Mare i filla naveguen per les seves vides a remolc de les opinions alienes i amb les seves habilitats, poc eficaces, per tal d’entomar decepcions, assumir la pèrdua d’oportunitats o assimilar penediments.

Vicissituds que s’entrellacen les unes amb les altres a un ritme frenètic i que configuren un quadre familiar força convencional: “La família crea llaços que després la convivència no sap com seguir tensant, es desfan tristament.” (Mar Fontana, rev. digital Núvol)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La guitarra blava, John Banville

LA TERTÚLIA
Dimecres 10 de gener

Comencem el comentari amb l’opinió de l’Ana Jiménez, una lectora sempre agraïda. Diu que li ha agradat el llibre, tant per la forma com pels personatges, encara que en general tot ell desprèn una certa tristor. Tant la relació de la Glòria amb l’Orme, el protagonista, com també la de la Polly i en Marcus, les dues parelles que acabaran creuades sotmeses a un destí incert, estan descrites amb precisió i profunditat. El protagonista, el pintor en hores baixes, té alguna cosa que sembla remetre a la biografia de l’autor, si més no la descripció física –baix, robust, no gaire agraciat, i tanmateix seductor- s’adiu a la fotografia d’en Banville. Pel que fa a l’Orme, és algú a qui li costa d’expressar les emocions, i així mateix és covard: des de petit roba objectes, fins i tot en la maduresa roba un llibre de Rilke d’un personatge curiós, de la noblesa, que acabarà tenint la Polly de parella. Quan es troba amb problemes, l’Orme, dolent, covard, lluny d’afrontar-los, emprèn la fugida.

La Lluïsa Guerrero, que no ha pogut acabar el llibre, explica que Banville li agrada com a escriptor, troba que a estones té un estil que fins i tot fa riure. Retrata un personatge sense il·lusió, un cop s’ha mort la seva filla petita, i que sovint es dirigeix directament al lector/a (un toc modern). Els personatges, resumeix, revelen una tristor feliç i una alegria trista.

La Patricia Lewis ens parla del títol, “La guitarra blava”, que ja de per si suggereix un relat ple de descripcions i gestos pictòrics. Els colors tindran una gran importància i són descrits amb originalitat. Pel que fa al pintor, quan deixa de pintar viu sotmès a una gran falta d’autoestima. És com si fes un autoretrat des de baix de tot, i fuig d’ell mateix. Una mica passiu, rep les emocions dels altres.

crisalideLa Maria Teresa Ventosa l’ha trobat un llibre dens a trossos, on destaca sobretot la personalitat del protagonista, que malgrat tot intenta passar desapercebut. Hi ha trobat frases i tons interessants, que traspuen una gran saviesa.

La Mary Carmen Paredes destaca d’aquest llibre les descripcions minucioses, dintre d’una estructura entre caòtica i perdedora. Així, ens situa en el funeral d’en Marcus sense que sapiguem encara que s’ha mort. Pel que fa al protagonista, el presenta com un personatge autodestructiu, fracassat, que no sap què fer ni on anar. D’altra banda, hi ha la influència del clima irlandès, present en aquest i altres llibres: una grisor i una tristor,que sembla que amarin les pàgines.

La Maria Jesús Alonso remarca que aquest llibre costa una mica de llegir, dens, difícil, però que al mateix temps proporciona un tipus de lectura diferent del que hom escolliria habitualment, per tant compleix les expectatives d’un club de lectura. Descriu el protagonista com algú que oscil·la entre la sensació de culpa i la inevitabilitat de cedir als propis impulsos, en un clima melangiós, de meditació: “Además de ser católico, ¡es católico irlandés!”. L’amor, la gelosia i la traïció es descriuen amb una gran riquesa lingüística, literària i pictòrica. No és tan important el que es diu com la forma de comunicar-ho, amb un estil narratiu musical i poètic. Hi ha un gran nombre de metàfores i recursos que mereixen ser subratllats: “alas de la memoria/ alas de la imaginación”. Tant els fets com el sentiments són analitzats i vistos d’una manera pictòrica, d’acord amb l’activitat central (ara abandonada) del protagonista.

Maria Josep Fonollosa, tot i que assegura que la història no l’ha arrossegada gens, s’ha esforçat a seguir endavant amb una novel·la tan premiada, de forçosa qualitat. Li han agradat les descripcions, similars a un quadre o una fotografia, amb alguna imatge molt original, com “Una finestra plena de cel”. També destaca la relació del protagonista amb les seves germanes.

Rosa Llop, des del principi, l’ha trobat un llibre fabulós, on tant les descripcions com els diàlegs t’omplen de ganes de llegir. Un gaudi tant pel llenguatge com pel vocabulari. Pel que fa al tarannà del protagonista, certament és el d’un caradura, d’una gran fredor.

landscape-1477320_960_720Evelia Casado coincideix a dir que tots els personatges són molt “sui generis”, amb una actitud diferent al normal. Precisament, aquesta fugida de la “normalitat” és el que cerca el protagonista a través del robatori: des del primer tub de pintura a l’oli fins a l’ocell de vidre que els amics tenien com a decoració, amb un trosset trencat a la cua L’Orme, a més, magnifica molt qualsevol cosa: sembla que necessiti aquestes situacions per sobreviure. D’altra banda, l’estructura és complexa però perfectament travada: a partir del record de les dues parelles, tanca el cercle argumental amb el principi, fins i tot des de la bugadera que el cuida al final. La mare té algun tret dels que ell hereta. En resum, trobem un bon retrat de personatges originals.

En Ramon Also assegura que no és el seu tipus de lectura, però que tot i així se’n podrien destacar algunes frases, i descripcions dels personatges que són gairebé una caricatura, ja que voregen el grotesc.

La Teresa Rodríguez explica que el principi se li va fer lent, i que li ha costat de seguir el personatge protagonista. Destaca, però, alguna escena, com la de l’estudi, i especialment la descripció dels colors del cel en la posta de sol.

L’Enriqueta Olivar troba que és un personatge molt especial, tant per la vida com per la pròpia indecisió. Es nota, però, que l’autor busca el seu estil propi.

Mercè Porta ens explica que és un llibre que ja havia llegit anteriorment; aleshores ho va fer amb molta calma, la que requereix l’obra, i la va fruir molt; enguany, que s’ha afanyat més, potser no tant. En destaca la barreja de fets, reflexions i descripcions, dins d’un relat molt precís. Tant els paisatges com els escenaris casolans ens donen la sensació d’estar veient quadres; l’estructura, d’altra banda, proporciona canvis temporals i espacials sense continuïtat, tot un repte a la sagacitat lectora. Particularment, li hauria agradat que el personatge de la Glòra tingués més paper.

Així doncs, entrem en una animada tertúlia sobre la dificultat que presenta aquesta estructura moderna (qui sap si Banville va tenir al cap l’altre cèlebre irlandès, James Joyce) i fins a quin punt hi ha un component autobiogràfic en el fet que el protagonista sigui un artista en fase de bloqueig. Ens acomiadem fins a la primera sessió, on comentarem “Mare i filla”, de Jenn Díaz, l’obra proposada per ser objecte de la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura, que se celebrarà el 7 de juny a Sant Pere de Ribes.

L’AUTOR
John Banville

John Banville (Wexford, 8 de desembre de 1945) és un novel·lista irlandès que escriu novel·la negra sota el pseudònim de Benjamin Black. És considerat “un dels grans talents de la llengua anglesa”. Entre altres guardons, fou Premi Booker 2005 i Premi Príncep d’Astúries de les Lletres el 2014.

john-banvilleL’escriptor irlandès, autor d’El mar o Els infinits, alter-ego de Benjamin Black, segueix meravellant amb les seves novel·les. Les històries que ens proposa John Banville són importants, però el que més meravella de les seves novel·les és com cuida el llenguatge fins al punt de crear una literatura on el més important és el ‘com’ i no pas el ‘què’ explica, on no deixa res a l’atzar o improvisació. La seva obra ha estat àmpliament guardonada amb el premi Booker, Premi Kafka i el Príncep d’Astúries, i qui sap si algun dia rebrà el premi Nobel de literatura. John Banville comparteix tasques literàries amb el seu alter-ego Benjamin Black per escriure la sèrie de novel·la negra protagonitzada pel forense Quirke, tot i que també podríem afegir a la llista una nova personalitat després de recuperar el personatge del detectiu Marlowe de Raymond Chandler a La rossa dels ulls negres.

Aquesta dualitat no sembla preocupar a Banville i fins i tot podríem assegurar que escriure les novel·les negres com a Benjamín Black li serveixen com a via d’escapament del gran esforç literari que deu suposar escriure obres com El mar, Els infinits o La guitarra blava.

L’OBRA
La guitarra blava

John Banville assegura que La guitarra blava ha estat una de les novel·les més difícils d’escriure i defineix al personatge protagonista com un dels pitjors monstres que ha creat.El protagonista de La guitarra blava és Oliver Orme un pintor sense inspiració i artísticament bloquejat que es dedica a robar. Es tracta d’un lladre diferent que només roba per plaer d’apoderar-se de les pertinences dels altres. Robar objectes segons Orme suposa dotar-los d’una nova vida ‘’amb el temps, la majoria de les possessions perden la seva pàtina, es tornen apagades i anònimes; robades, retornen a la vida, agafen la lluïssor de la unicitat un altre cop. D’aquesta manera, és que el lladre no fa un favor a les coses pel procés de renovar-les? Què no millora el món abrillantant-ne la plata entelada?’’. Orme, casat amb Glòria, decideix començar una aventura amb Polly, la parella del seu amic Marcus. guitarra-blava-john-banvilleLa relació de tots dos servirà a John Banville a parlar d’un altre tema destacat a La guitarra blava com és l’amor i com a vegades el divinitzem ‘’com va ser que tot d’una perdés la lluïssor divina? Perquè això és el que perseguies, tots ho sabem, fer-la divina, ni més ni menys. D’acord, ho admeto, sí que vaig intentar la tasca normalment encarregada a Eros -sí, Eros-, la tasca de conferir llum divina al que és ordinari. Però no, no, era més que això el que perseguia: no era menys que la transformació total, el fang convertit en esperit’’. L’autor per mitjà del personatge d’Oliver Orme assegura que l’amor és un acte narcisista perquè ‘tot amor és amor a un mateix’’.

També el protagonista de la novel·la assegura ‘que en certs casos així que es forja una unió, brota la llavor de la separació’’. El protagonista de la nova novel·la de John Banville es refugia en la seva infantesa per redimir-se dels pecats i per posar ordre a la seva vida. Orme començarà un viatge també un viatge interior per intentar buscar respostes. La pèrdua d’una filla, la visió de l’amor com un acte narcisista amb el seu component platònic que pot variar amb el pas del temps i el bloqueig artístic d’un pintor i les relacions i comportaments humans centren la narració de La guitarra blava.

La història que ens ofereix pot semblar banal; no rau aquí, doncs, la grandesa que de manera intermitent adquireix la novel·la. El que la fa estimulant és la seva capacitat de reflexió sobre la realitat de la condició humana. El seu talent metafòric, principalment en les digressions. En plaer que ofereix La guitarra blava no és la d’un llibre passapàgines. És el que prové de la satisfacció de topar constantment amb frases que se’t claven i que et fan tenir la sensació que t’estan fent créixer en la comprensió del món i de tu mateix. El que es coneix com a experiència literària, vaja.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

El temps de les cireres, Montserrat Roig

LA TERTÚLIA
Dimecres 13 de desembre

Encarem en aquesta sessió el comentari d’un clàssic, El temps de les cireres de Montserrat Roig, en l’any del 25è aniversari de la seva prematura mort. Comença la roda de paraules la Teresa Rodríguez, a qui li ha agradat. Troba que la novel·la reflecteix molt bé l’ambient de l’època, just després de l’execució de Puig Antich, a través del personatge de la Natàlia, la protagonista, que torna d’uns anys de Londres i es retroba amb l’ambient resclosit que havia deixat. Destaca la manera com s’entrecreuen vàries històries generacionals, en particular el personatge de la tia Patrícia, a casa de la qual es queda a viure la Natàlia.

el temps de les cireres_montserrat roigEn Ramon Also comenta que li ha agradat molt; ell havia seguit Montserrat Roig quan fou articulista, durant 4 anys, d’El Periódico, i en coneixia la trajectòria literaria i humana, els dos fills, la seva mort a la Clínica del Pilar. Troba que en la novel·la es fa un bon retrat del postfranquisme, i remarca que la de Puig Antich fou l’última execució realitzada amb el garrot vil. Té la sensació que la descripció del pis de l’Eixample és tan vívida i realista com si hi visquéssim, així com de l’ambient de l’època: la repressió, els avortaments clandestins, les vagues, la presó, les anades a Perpinyà per veure L’últim tango a París.

L’Evelia Casado considera que tots els personatges viuen molt aïllats: tant la protagonista com el seu germà, Lluís, la seva cunyada, la Sílvia, o també la seva tia Patrícia. És la descripció d’uns éssers frívols, vistos amb una mirada molt freda per l’escriptora.

La Rosa Llop diu que com a relat reflecteix perfectament l’època, però que li ha costat una mica d’entrar-hi, també per certs aspectos tècnics.

La Sole Marsal l’ha trobada una historia molt amarga. La majoria de personatges tenen diners, però es relacionen entre ells amb una gran fredor, que es transmet en la història. Li va agradar més la primera novel·la, Ramona, adéu.

La Teresa Ventosa hi veu una crònica de l’època. Li ha fet gràcia retrobar algunes coses que es feien, ara del tot desfasades, com exhibir l’aixovar de la núvia abans del casament. També hi veu un bon retrat de l’ambient universitari. La forma d’escriure és peculiar, una mica dificultosa, com l’entrada de paràgrafs sense cap punt ni coma.

La Mary Carmen Paredes diu que ja l’havia llegida, però que prefereix L’agulla daurada, a l’entorn d’una estada de l’autora a Sant Petersburg, amb referències al setge de Leningrad. El temps de les cireres no li acaba d’agradar, encara que destaca les referències a la mort de Puig Antich i, especialment, la recerca del paradís perdut que suggereix el títol, que l’ha portada a llegar el poema original.

Mercè Porta hi veu un seguit d’històries personals molt complexes, des de la Natàlia fins al germà i la cunyada. Són relacions molt condicionades pel context polític i social, dels quals se’n fa una acurada descripció. També destaca alguns escenaris, comn Santa Maria del Mar. Li ha agradat la barreja de descripció i diàleg, i destaca especialmente la descripció de les mans de la tia Patrícia, que revelen tota la seva vida i manera de ser.

A Maria Lluïsa Guerrero no li ha entusiasmat, hi veu una mica de poti-poti, com si hagués volgut explicar massa coses en poc espai. Destaca el personatge de Natàlia, que ve a ser un alter ego de l’autora (que va viure la Caputxinada).

agulla dauradaLa Patricia Lewis troba que potser les descricpcions són una mica massa llargues, però que transmeten la sensació d’una època on el temps no passava, on tot era monòton. Els diàlegs li han agradat molt, així com la percepció de la vida de cadascú, plena de coses complicades. El seu personatge preferit és l’Emilio, que ajuda la Natàlia a sortir de l’ambient tan sufocant. Quan ella vol tornar a casa, recorda aquell ambient i té nostàlgia de Londres, però també a Londres s’enyorava de casa i es va trobar amb la mateixa Barcelona grisa, la mateixa realitat.

A l’Ana Jiménez li ha agradat; troba que, en general, la vida dels personatges és dura i difícil. Destaca la relació del pare de la Natàlia, Joan Miralpeix, amb la seva dona, la Judit, un amor autèntic, ja que ella el fa sortir del trauma derivat de veure les relacions del pare amb una minyona. Tots s’assemblen una mica, són fills de casa bona i viuen en un cercle tancat. En contrast, també està bé el retrat de les clases populars, el desgrat de la Natàlia amb l”olor de pobre”, els pisos mal construïts amb què les clases altes es fan d’or (l’”accident” a l’hotel de Lloret, un incendi, entraría dintre del mateix camp).

La Pepi Mota destaca la descripció de Barcelona i de l’època, que permet de trasladar-se en el temps. També destaca el retrat dels personatges més grans, als quals se’ls han trencat les il·lusions i només volen fugir de la realitat. En contrapartida, la Natàlia i en Màrius segueixen buscant un ideal, però estan molt perduts.

Finalment, la Dolors Juan ens diu que la troba una novel·la fresca, artesanal, i també rodorediana, que reflecteix d’una manera entre exagerada i irónica les formes d’una societat que existía i que, possiblement, existeix. Té un adjectiu per a casa personatge: la Sílvia, voluble; l’Encarna, conseqüent; el pare, pujat a clatellots; la Patrícia, alliberada per la beguda. Al final, conclou, trobem un regust de cireres àcides.

I ens acomiadem fins a la propera sessió, on comentarem Mare i filla, de Jenn Díaz.

L’AUTORA
Montserrat Roig

Montserrat Roig i Fransitorra neix a l’Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de l’escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop (Barcelona 1902-1987), que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre, i que està en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Viu, doncs, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura. Montserrat RoigCursa l’ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l’escola de la Divina Pastora, a l’Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l’institut de secundària Montserrat i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, entre d’altres, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia. Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l’any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès. Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint “que vol oblidar”.

Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d’Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó…), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l’edició comercial. Precisament s’assabenta que és guanyadora d’aquest premi quan, hores abans de la nit de Santa Llúcia, el 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d’intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l’anomenat “procés de Burgos”, que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d’ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: “Vaig entrar a Montserrat com a ‘llicenciada’ i en vaig sortir com a ‘escriptora’”.

ramona adeuDesprés de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, per acte testimonial, amb el número deu, convençuda que no obtindrà l’acta de diputada. Més endavant abandona el partit quan aquest travessa una de les primeres crisis internes. A partir del 1977 conviu amb Joaquim Sempere, qui més tard serà el traductor a l’espanyol del seu llibre El cant de la joventut (El canto de la juventud. Península, 1990), i amb qui té un segon fill. Es declara admiradora literària de l’escriptora Mercè Rodoreda, que considera la seva “mestra”, i confessa en algunes entrevistes que l’únic que l’ha fet sentir “realitzada com a dona” ha estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure.

De fet, aquesta dedicació gairebé vocacional és el que la fa entrar al món de la narrativa ja de ben jove. La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l’assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre. Fa alguns viatges becats, en un dels quals escriu la crònica L’agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans ha estat també a Anglaterra, primer com a lectora de llengua espanyola a la Universitat de Bristol (1973-74) i després com a professora visitant a Glasgow, a la Universitat d’Strathclyde (1983). Des de molt aviat té una idea clara del que per ella és la literatura i, concretament, la novel·la, gènere en el qual farà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987): “El que importa en una novel·la és la selecció de detalls, el clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel·lista allò que fa que l’escriptura sigui o no convincent“. Fidel a aquesta convicció, les seves novel·les beuen de les fonts de la societat del seu temps.

L’OBRA
El temps de les cireres

El temps de les cireres és un retrat i una mirada crítica a un segment social que es pot concretar en els fills de la Primavera de Praga i el Maig Francès. La novel·la relata el retorn a Barcelona de la Natàlia, després d’haver viscut dotze anys a França i Anglaterra, i pocs dies després de l’execució de Salvador Puig i Antich. crisalideLa Natàlia pertany a una família burgesa de Barcelona, la família Miralpeix. Tots els personatges de la novel·la intenten buscar un sentit a la vida en una Barcelona marcada pels darrers anys del franquisme. El títol de la novel·la fa referència a Le temps des cerises de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, subratllant el desig de recerca d’un paradís perdut. Obra de caràcter psicològic, ambientada en ple franquisme, l’ambient d’opressió militar, d’obscurantisme religiós, de terrorisme polític i cultural, s’endevina mitjançant els diàlegs i els pensaments dels personatges. El luxe, la superficialitat, l’estupidesa cultural en què aquests viuen és la punta de l’iceberg que sura sobre una base d’egoisme, renúncies, hipocresia, insensibilitat, masclisme, violència…, que finalment els “passarà factura”. La trama, composta de diàlegs i actes socials de la vida quotidiana d’aleshores, dibuixa un quadre on “el temps de les cireres”, o temps de la felicitat, queda per als records idealitzats de joventut o per a un futur que, ara sabem, no s’esdevindrà com cal. Temps perdut, olor de por, so de records, malalts de quietud, només somnis: tot això i més ens mostra El temps de les cireres de Montserrat Roig.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

A la platja de Chesil. Ian McEwan

LA TERTÚLIA
Dimecres, 15 de novembre

Segona sessió del Club, que celebrem una setmana després del previst, a causa de les convulses circumstàncies polítiques del nostre país…A la sala d’audiovisuals del primer pis, envoltats d’ordinadors, saludem dos clubaires que encara no havien vingut mai: Ramon Also (el nostre home a la tertúlia!) i Pepi Mota.
 
Comencem el comentari de l’excel·lent novel·la breu “A la platja de Chesil”, d’Ian McEwan, La platja... un dels millors autors britànics de la seva generació, que se sol citar al costat de Kazuo Ishiguro, premiat enguany amb el Nobel, i de Julian Barnes.
 
Comença la roda la Teresa Rodríguez, que ha quedat enamorada de la novel·la fins al punt que l’ha llegida dues vegades. L’ha trobada una obra de gran sensibilitat, on Florence, la protagonista, desvetlla tota la seva passió per la música, que en canvi li manca en la relació amb el seu futur marit. Frustrada la relació amorosa poc després, i a causa, de la nit de noces, ella seguirà tenint la música, mentre que ell es quedarà tot sol.
 
María Jesús Alonso fa una anàlisi molt aguda, que incideix en algunes preguntes que desvetlla la novel·la i que queden per respondre. Per exemple, per què les dones amb perfil de bones professionals que apareixen en la novel·la han de ser al mateix temps fredes i distants? Quina relació hi hagué entre la Florence i el seu pare? Remarca una cita: “Ser jove és un obstacle social”, i creu que s’han de tenir en compte tant el moment històriic com les diferències socials, així com que tots els personatges són persones cultes, educades, a qui costa de relacionar-se íntimament.
 
Mª Lluïsa Guerrero creu que tots dos protagonistes tenen un problema: a ella li costa obrir-se, i ell és molt tímid. Hi ha una gran manca de comunicació, que s’accentua per les pors d’ella, però també les d’ell: tots dos són verges. Destaca la bona descripció tant de l’home com de la dona, tenint en compte que es tracta d’un autor.
 
Ana Jiménez explica que li ha agradat, encara que el principi se li va fer bastant feixuc. Destaca la falta de comunicació, tant dels nuvis com també dels seus pares: així, per exemple, la mare de la Florence mai no la tocava, no l’abraçava, mentre que el pare se l’enduia de viatge, en un paper que resta confús.
 
Ramon Also ens explica una anècdota real de l’Espanya dels anys 70, en què un advocat contava com l’havien anat a visitar dos joves acabats de casar per preguntar-li què havien de fer per consumar el matrimoni, ja que la manca absoluta d’educació sexual podia produir aquests tràngols.
 
Rosa Llop creu que és un tema molt interessant i valent de tractar en una novel·la. Li ha agradat molt. En destaca també el fet que hi hagi una trama amb suspense, entre que explica les seves vides i ens va mostrant l’abans i el després d’aquesta nit fatídica per a ells.
 
crisalide Josefa Fonollosa el troba un llibre remarcable per les seves descripcions, tant de paisatges com de personatges. Destaca també el tractament d’aquesta amistat que podia haver estat llarga i asexual, però que no arriba a ser un amor eròtic clàssic, com exigeix la societat.
 
MªTeresa Ventosa també diu que li ha agradat, i que creu que els dos joves casats podrien haver prosperat si haguessin tingut més ajuda, sobretot ella.
 
Mercè Porta explica que li ha agradat força. Al marge del tema central, el tancament absolut de la Florence envers la sexualitat i, en canvi, el ferm desig d’ell de fer-li l’amor, essent tots dos verges, la Mercè remarca la gran sensibilitat en el tractament del tema, així com l’habilitat literària en el moment de fer descripcions, com per exemple el soroll del mar que se sent des de l’habitació de l’hotel, i que converteix el mar en un altre personatge. També parla dels pares d’ell; la mare artista, amb problemes mentals, i el pare ajudant.
 
L’Enriqueta Olivar diu que li ha enganxat, amb un únic problema: els talls massa secs de què es val l’autor per passar del present al passat, i retornar al present. Pel que fa a la parella, creu que la Florence no té prou confiança en el seu recent marit. També destaca el diàleg final.
 
La Paquita Puig la troba una novel·la bona per a tots els temps. Creu que els protagonistes haurien pogut seguir junts si s’haguessin pogut comunicar més, si ella li hagués tingut confiança o si ell hagués pogut acceptar la seva proposta (que ell tingués altres amants, ja que ella no s’hi veia amb cor). Destaca que ell és molt bon noi, un bon gendre que ha de fer tots els papers per caure bé; això ho troba ben real.
 
La Pepi Mota coincideix en què els falla la falta de confiança. Tots dos tenen por de la intimitat, encara que la noia té aversió al contacte sexual, mentre que ell el desitja amb fervor.
 
Mary Carmen Paredes l’ha trobat una novel·la breu però intensa, li ha agradat molt. Tot passa només en una nit, però és una nit crucial. Destaca l’escena de la baralla a la platja, així com el personatge de la mare d’ell.
 
Patricia Lewis coincideix enn trobar-la una novel·la molt intensa, on es proporciona una visió molt introspectiva de cada personatge, la qual cosa ens fa comprendre el perquè d’aquest matrimoni frustrat.
 
Dolors Juan, lectora entusiasta d’Ian McEwan (ens recomana el seu darrer títol, “Closca de nou”), creu que aquest autor sempre va més enllà dels atguments, en les seves històries. En aquesta novel·la, hi veu l’estimació idealitzada, el refús del contacte i la vulnerabilitat del cos, de part de la Florence; aspectes que ell menysprea amb la paraula fatídica, “frígida”: la lluna de mel es transforma en lluna de fel.
 
Evelia Casado, per concloure, creu que tot el problema els ve de la incapacitat per sincerar-se, mentre que ella precipita el final en proposar-li una solució que no era l’adequada.
 
I ens acomiadem fins al 13 de desembre, si no hi ha res de nou, en què comentarem “El temps de les cireres” de Montserrat Roig.
 
Sobre Ian McEwan
 
Ian McEwan és considerat un dels cinquanta millors escriptors britànics de l’actualitat. Estudià llengua anglesa a la Universitat de Sussex i escriptura creativa a la Universitat East Anglia. Ha obtinguts diversos premis: Whitbread, Man Booker, Shakespeare, James Tait Back Memorial. Ian
 
És un actiu defensor dels drets humans, l’ecologisme, entre d’altres.
 
Ha escrit novel·les, entre les quals: Jardín de Cemento (1978), El placer del viajero (1981), Niños en el tiempo (1987), Expiación (2001), Sábado (2005), La platja de Chesil (2007), Cáscara de nuez (2016); relats; algun conte infantil i adaptacions cinematogràfiques d’alguns dels seus llibres: Jardín del cemento, Expiación
 
 
Llibres Llibres d’en McEwan que podeu trobar a les biblioteques VNG.
 
 
Maria Rosa Nogué
La Crisàlide
 
Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Manual per a dones de fer feines, Lucia Berlin

LA TERTÚLIA
Dimecres 4 d’octubre

Primera sessió del Club La Crisàlide, quarta temporada en què tinc l’honor de ser-ne la conductora, de compartir la tertúlia literària de la Sala Blava de la Joan Oliva amb una colla de bones lectores –i algun lector-en aquesta estona robada a les obligacions i a la rutina per concentrar-nos en allò que ens alimenta: la literatura, la cultura, la lectura compartida. La directora, Teresa Forcadell, rep com sempre les clubaires i ens convida a sentir-nos com a casa. Fetes les presentacions, comencem: algunes cares noves –Mary Carmen Paredes, Teresa Rodríguez, Patricia Lewis, Lluïsa Guerrero, M.Mercè Caba- i algunes baixes, que acomiadem des d’aquí amb l’esperança de reveure’ns: Anna Maria Montané, Maria Carmen Quintana, Gemma Capdet, Rosa Raventós i Carme Lavall.

Lucia BerlinI anem per feina: inaugurem el curs amb el Manual per a dones de fer feines, recull de narracions de Lucia Berlin, una autora nordamericana pràcticament desconeguda a casa nostra fins a l’edició i traducció d’aquest llibre que fou un èxit fulgurant i ens va desvelar una mirada que no coneixíem, crua, realista, irònica, sobre la societat americana a partir dels anys 50. Comença el comentari l’Ana Jiménez, a qui li ha agradat molt aquest llibre autobiogràfic, on es veu el retrat d’una dona lluitadora, que parla d’activitats comunes en el dia a dia, i sap com embellir-les en relatar-les. Li ha recordat la mirada d’Alice Munro, i creu que és apropiada una de les cites de la contraportada per definir el seu estil: “Leerla es desconcertante y maravilloso, doloroso e inolvidable”.

Lluïsa Guerrero també hi veu un fons biogràfic, ja que narra en primera persona, amb una estructura una mica embolicada i un cert humor negre, les anècdotes d’una dona que parla del sofriment, de l’alcoholisme, de dures vivències de la infantesa, com els abusos de l’avi. L’ha trobat interessant.

Per a MªJesús Alonso, es tracta d’uns relats entre bells i dolorosos, escrits amb un estil peculiar (per exemple, els rètols que es reprodueixen en majúscules), que ens permeten una mirada especial sobre les coses quotidianes, ja que l’autora té una gran capacitat d’observació. Així, per exemple, veiem l’ambient d’una casa nadalenca, o de l’espera a la sala d’urgències. També ens transmet la curiositat per altres cultures i formes de vida (els indis natius, Mèxic), i la capacitat de la narradora de moure’s en diferents móns, amb continus trasllats, canvis de vida i de feina (ajudant de dentista, netejadora, professora, etc.), així com de parlar-nos de la seva relació amb la família i els amics.

Per a Mary Carmen Paredes, el llibre ha estat un descobriment; li ha agradat molt la capacitat de l’autora de mostrar-nos amb naturalitat les coses més increïbles.

crisalideMercè Porta, en canvi, admet que la lectura de la primera narració, en què la narradora –una nena- accedeix a l’ordre del seu avi que li tregui totes les dents que li quedaven, en el seu saló de dentista, la va fer escruixir tant que no es va veure amb ànims de continuar.

El mateix li va passar a la Marta Gómez, encara que l’havia començat amb il·lusió perquè l’autora havia nascut al mateix any que la seva mare, el 1936; a les narracions hi va trobar un món de desconcert i caos, una mirada massa crua i cruel.

També per a la Paquita Puig i la Maria Teresa Ventosa la narració de l’avi dentista es va convertir en una barrera, encara que la Teresa destaca que la narradora sempre manté un aire vital.

A l’Enriqueta Olivar, en canvi, li ha agradat l’estil, malgrat reconèixer la tristor del recull. La narradora va tenir una vida molt difícil, amb una infantesa trista, molt influenciada per la mala conducta de l’avi i de la mare; tanmateix, és una dona intel·ligent, que descriu molt bé com li toca adaptar-se als canvis de situació, com quan el marit l’envia a Mèxic.

La Dolors Juan, que va néixer en una data pròxima a la de l’autora (1932), ha fet un acurat resum de cada narració (43) i recomana a les lectores que facin el pas de seguir endavant amb aquest recull, que val la pena. Ella hi ha trobat una literatura espontània, fresca, on la narradora ens mostra fragments del seu món. Destaca les descripcions tan precises de les flors, i també la narració de successos fascinants, per bé que tristos i estranys, com en la narració “Mi hijito”, en què una mare adolescent acaba ofegant el seu fill, o la relació amb la germana que pateix un càncer terminal. És un recull, diu, distret i emocionant.

A l’Evelia Casado, diu, al principi li va agradar, però després d’algun somriure també li va desvetllar una amargor progressiva. Troba una forma d’escriure planera, que enganxa, i que revela una dona de caràcter, que a pesar de les dificultats sap reconduir la seva vida.

A la Rosa Llop li ha costat d’acabar aquests relats, encara que els ha trobat ben escrits, no li agrada el retrat del món que ens transmet.

La Patricia Lewis els ha trobat uns relats variats, que parlen d’una dona molt moderna i compassiva, d’una autora que sap fixar-se en els personatges sense importància social (com l’indi que es troba a la bugaderia), i parlar-ne des del sentiment. També elogia les descripcions de ciutats com El Paso, les referències a Chile o a Mèxic, així com l’ambient del col·legi de monges, que a ella mateixa, que és sudamericana, li recorda referències comunes.

Lucia Berlin_2A la Mercè Caba li ha agradat la manera de relatar que té l’autora, a qui veu com una dona dura, valenta, plena d’esperit de superació, que la porta fins i tot a vèncer l’alcoholisme. Aprecia l’estil, que destaca per les frases curtes.

La Teresa Rodríguez parla també d’alguna narració que transmet autèntica felicitat, com la que explica les primeres pràctiques de submarinisme en el mar del Carib, plena de bellesa i de realisme. Destaca que l’autora, a pesar del seu alcoholisme i vicissituds personals, era també una dona culta, que va ser professora d’universitat.

La Soledat Marsal diu que li ha costat d’entrar-hi, però que després li han agradat aquestes narracions, entre curioses i dramàtiques, sempre molt humanes, especialment en la narració que parla de les dues germanes.

Després de fer esment de la pròxima Convenció de Literatura Fantàstica i de Ciència-Ficció (25/26 novembre, Vilanova i la Geltrú) i de la possibilitat d’acudir el 13 de novembre a la Biblioteca Cardona Torrandell a una trobada amb l’autor David Cirici, per parlar del seu llibre Zona prohibida, ens acomiadem fins al pròxim 8 de novembre, per comentar la novel·la A la platja de Chesil, d’Ian Mc Ewan.

L’AUTORA I L’OBRA
Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines

Quan, acabat el segle XX, semblava tancada també la llista dels grans contistes nord-americans del segle: Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Truman Capote, Paul Bowles, Raymond Carver, Alice Munro, Lydia Davis… heus aquí que apareix un nom nou, amb una obra escassa –setanta-set contes en total– però que enlluerna a tothom i conquereix sense disputa un lloc entre els grans. Es tracta de Lucia Berlin, traspassada el 2004, i de qui, fins aleshores, gairebé ningú no havia sentit parlar. Va ser l’agost del 2015 quan “un dels secrets més ben guardats d’ Amèrica” (en paraules d’un crític) va sortir a la llum. portada llibre manual per a dones de fer feinesPerquè un dels segells més poderosos dels Estats Units, Farrar Straus and Giroux, va publicar Manual per a dones de fer feines / Manual para mujeres de la limpieza, una selecció dels seus millors contes. Per sorpresa de tothom el llibre es va situar tot just acabat de sortir en el segon lloc de la llista dels més venuts del The New York Times. En poques setmanes havia venut més del que van vendre, al llarg de trenta anys, tots els seus llibres ante¬riors junts. Però qui era Lucia Berlin?

Moltes coses. I aquesta és una de les claus que explica la riquesa, la varietat dels seus contes. Lucia era filla d’un enginyer de mines i d’una dona freda, racista i alcohòlica (així la descriu en molts dels seus relats). Va passar la infantesa de ciutat minera en ciutat minera a Idaho, Montana i Arizona. Després, el seu pare se’n va anar a la guerra i Lucia, la seva mare i la seva germana es van quedar a El Paso (Texas), on Lucia va assistir, becada, a una escola de monges, on era l’única protestant; a més, com que la seva mare preferia l’ampolla a les seves filles, Lucia vivia pràcticament amb la família siriana del costat (ho narra al conte Silenci). Va tenir, com es pot veure, moltes oportunitats per observar les diferències culturals per religió o origen social o geogràfic, i fins i tot per imaginar què hauria estat la seva vida en una altra comunitat, per exemple, si la seva família hagués mort en un terratrèmol i ella s’hagués quedat a viure amb els amics sirians (Tornar a casa). Amb l’adolescència va venir una nova mudança, a Santiago de Xile, i amb ella, una metamorfosi: de nena nord-americana de classe mitjana sense més, Lucia es va trobar convertida en una senyoreta de la classe alta xilena, alumna d’una exclusiva escola privada, que dividia el seu temps, els caps de setmana, entre les festes de l’alta societat, amb ball i sopars de sis plats, i visites als abocadors i barraques en companyia d’una professora nord-americana, mig missionera, mig revolucionària (el conte en el qual ho narra, Bons i dolents, és magistral, i el personatge de la professora, inoblidable). Va estudiar després –volia ser escriptora, o periodista– a la Universitat de Califòrnia, on entre d’altres va tenir com a professor Ramón J. Sender.

Lucia Berlin_3Diversos trasllats (“he de portar unes dues-centes mudances a sobre”, diu en un dels contes), casaments, divorcis i fills després, trobem Lucia a Nova York, vivint, per falta de recursos econòmics, en un edifici d’oficines on s’apaga la calefacció de nit: era tot suposadament alegre, despreocupat i liberal, amb molt jazz, nomadisme, sexe i copes (el tipus de vida retratada per Kerouac o Ginsberg). Però Lucia i els seus dos fills havien de dormir vestits amb roba d’esquí. El pare, com tants en aquella època d’una llibertat sexual acabada d’estrenar les conseqüències de la qual, tot i això, pagaven elles més que ells, havia tocat el dos.

Als trenta-dos anys, Lucia Berlin tenia en el seu historial tres matrimonis desfets, quatre fills al seu càrrec i un alcoholisme amb què lluitaria tota la vida… Això sense comptar amb problemes de salut greus i crònics: doble escoliosi, que l’havia obligat a portar una cotilla ortopèdica durant anys, problemes respiratoris… El que no tenia era una professió, ni ingressos regulars. De manera que va haver de posar-se a treballar en el que va poder: recepcionista en la consulta d’un ginecòleg, ajudant d’infermeria a la sala d’urgències d’un hospital, i fins i tot dona de fer feines (encara que li costava de trobar feina perquè les senyores, explica, desconfien de les candidates “instruïdes”). Tot això i més (el seu pas per centres de desintoxicació, les seves freqüents visites a Mèxic, on vivia la seva germana…) ho reflecteix en els seus relats, el valor dels quals rau en aquesta àmplia gamma d’experiències, moltes d’elles rarament abordades en literatura –poques escriptores o escriptors han treballat atenent malalts terminals o netejant cases–, però sobretot en la veu de l’autora.

Una veu, com assenyala Lydia Davis al pròleg, irresistiblement càlida, propera, feta d’esperit d’observació, empatia, alegria de viure, humor: “No m’importa explicar-li a la gent coses terribles si puc fer-les divertides”, apunta ella mateixa. Els seus models eren Txékhov, per la humanitat, Katherine Mansfield, per la capacitat de trobar bellesa fins i tot en el més vulgar, Paul Bowles, per la l’agudesa a percebre i entendre les diferències culturals.

Però, sens dubte, Lucia Berlin va aconseguir trobar la seva pròpia veu, avui retrobada per a totes les lectores i els lectors.

(Laura Freixas)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Clubs de Lectura a la biblioteca Joan Oliva

El proper divendres 1 de setembre, la Biblioteca Joan Oliva obre el període d’inscripció dels Clubs de Lectura. La inscripció és un tràmit presencial així doncs, si hi esteu interessats, haureu de passar per la biblioteca a formalitzar-la.

Els Clubs de Lectura que us oferim són els que us indiquem a continuació:

Logo_La CrisàlideClub de Lectura La Crisàlide: Conduït per la Mª Rosa Nogué, la Crisàlide es reuneix un dimecres al mes de 17.30 h a 19 h. Les dates de trobada previstes enguany són: 4 octubre, 8 novembre, 13 desembre, 10 gener, 7 febrer, 7 març, 4 abril i 9 maig.

Club de Lectura en Francès: Consolidat des de fa molts anys dins de l’oferta de clubs de lectura de la Joan Oliva, CLFJOMel Club de Lectura en Francès va dirigit a persones que tinguin un elevat coneixement de la llengua francesa, que serà l’idioma vehicular de l’activitat. La seva conductora és l’Esther Bruna i el tercer divendres de cada mes de 16.30 h a 18 h és el dia triat per les sessions. Les dates previstes són 20 octubre, 17 novembre, 15 desembre, 19 gener, 16 febrer, 16 març, 20 abril i 18 maig.

Logo_Oliva NegraClub de Lectura L’Oliva Negra: La Joan Oliva és una de les 4 biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona especialitzada en gènere negre i policíac. Ara fa dos cursos, la Joan Oliva va posar en marxa un club de lectura d’aquest gènere i en aquest període de temps ja s’ha convertit en una activitat indiscutible. La seva conductora és la Sofia de Ruy-Wamba i un dijous al mes de 17.30 h a 19 h, el dia que porten a terme les sessions. El calendari previst inclou aquestes dates: 5 octubre, 9 novembre, 14 desembre, 11 gener, 1 febrer, 8 març, 5 abril i 3 maig.

Logo llibre@venturersI per als més petits, el Club de Lectura Llibr@venturers: Dirigit a nois i noies de 10 a 12 anys, el Club de Lectura Llibr@venturers és conduït per Fanny Guinart. Les trobades tenen lloc un dissabte al mes de 16.30 h a 17.30 h amb aquestes dates en el seu calendari: 30 setembre, 28 octubre, 25 novembre, 16 desembre, 20 gener, 17 febrer, 17 març, 14 abril i 12 maig.

Enguany, el cost d’inscripció en concepte de préstec interbibliotecari és de 7,5€ per a La Crisàlide, 12 € per al club de lectura en Francès i 6 € per a L’Oliva Negra.

Logo_Club de LF en catalàI una mica més endavant, també podreu inscriure-vos en els dos Clubs de Lectura Fàcil que ofereix la biblioteca. A partir del 2 d’octubre, obrim les inscripcions per al Club de Lectura Fàcil en Català, que té previstes les trobades dilluns a les 17 h. Aquest club que la biblioteca Joan Oliva fa en col·laboració amb el Servei de Català del Garraf i Vilanova i la Geltrú és conduït per Fanny Guinart (les sessions dels dies 6 novembre, 4 desembre i 15 gener) i Lourdes Escrigas (els dies 5 març, 16 abril i 7 maig).

Logo_Club de LF en francèsA partir del 20 de novembre, us podreu inscriure en el Club de Lectura Fàcil en Francès conduït també per L’Esther Bruna. Les persones inscrites en aquest club es troben el tercer dimarts de mes a les 16.30 h (16 gener, 20 febrer, 20 març, 17 abril i 18 maig). Igual que el curs passat, la darrera sessió del 18 de maig aplegarà de manera conjunta els membres del Club de Lectura Fàcil i els del Club de Francès.

Tots els clubs tenen places limitades així que, si hi esteu interessats, passeu per la Joan Oliva a partir de divendres 1 de setembre!

Si feu clic aquí us podeu descarregar la informació de tots els clubs de lectura.

A continuació, algunes fotos dels clubs de lectura del curs passat:

CLFJOM TLF 2017 Club de LF en català

IMG-20170505-WA0001 Llibr@venturers

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La casa dels cants, Maria Rosa Nogué

LA TERTÚLIA
Dimecres 14 de juny

Aquest curs 2016-17, el tercer de la meva estada al capdavant del Club La Crisàlide, em vaig atrevir a tirar endavant una idea que va llançar a l’aire, com qui no vol la cosa, la Gemma Capdet: “Maria Rosa, ja ho saben aquestes senyores que tens una novel·la per a adults, “La casa dels cants”(Ed. Barcanova, 2010)?” Van demanar-me de llegir-la, així que ho vaig consultar amb la Teresa Forcadell, la directora de la Biblioteca Joan Oliva. Em va dir que sí, de seguida, amb l’únic problema que potser no n’hi hauria prou exemplars. Així que (ara que la meva novel·la està d’oferta, 6€), en vaig comprar 20 i els vaig donar a la Joan Oliva. Vam quedar de fer una sessió extra, fora de programa, però que al final la Teresa Forcadell va insistir perquè formés part del cicle, ja que havia fet la donació.

Palau-de-la-Musica-Catalana-Xl

Vam programar la novel·la per al mes de juny, encara que el curs se sol tancar el mes de maig, i per postres, el dia assenyalat, el 7 de juny, va coincidir amb l’examen de piano del meu fill gran, que fa 5è de Grau Professional. Un altre cop, doncs, canvi de data: 14 de juny. I, tanmateix, van venir gairebé totes les lectores, i les que no van poder es van excusar i fins i tot em van fer un comentari (Evelia Casado, María Jesús Alonso, Maria Teresa Ventosa). Què més es pot demanar?

Doncs bé, molts comentaris. Vam trencar el format tradicional de la roda d’intervencions, per deixar pas a les preguntes lliures, mentre ens anàvem cruspint unes catànies obsequi de la Rosa Raventós (que el curs vinent deixarà el Club, a causa del dolor i de les múltiples activitats que ja fa). Jo també n’havia portat unes altres, o sigui que fou una sessió calòrica…No vaig prendre notes, però recordo tot el que em van dir. Ana Jiménez em va felicitar, va dir que se li havia fet molt amena i l’havia omplert de ganes de visitar el Palau de la Música Catalana.

crisalideMercè Porta va explicar que l’havia començada a llegir abans d’hora, per por de no arribar a temps, i que en una setmana se l’havia cruspida. Moltes lectores van comentar que era llarga però no feixuga, i els vaig agrair l’elogi. La Mercè Porta em va preguntar pel final de la novel·la, si era volgudament que la presència maligna de la Clara es queda vagarejant pel Palau, i li vaig dir que sí. També va endevinar quin era el meu alter ego de cantaire en la novel·la: la Mireia.

La María José Fonollosa va elogiar també les descripcions del Palau de la Música i l’aspecte vivencial del present que enllaça amb el passat, com també Mari Carmen Quintana, Enriqueta Olivar, Rosa Llop i Rosa Raventós.

Anna Maria Montané va parlar de la passió per la música que es desprèn de la novel·la, i de les cites poètiques i culturals que hi són presents.

Marta Gómez també va dir que li havia agradat molt, que li havia fet pensar en el Palau de la Música i veure’l d’una altra manera, així com la Gemma Capdet, que ja l’havia llegida quan va sortir i va ser la causant de tot aquest embolic, en el bon sentit, és clar! No hi ha més gran plaer per a una escriptora que poder parlar del seu llibre amb unes lectores atentes i amigues.

Soledat Marsal també em va dir que l’havia llegida molt de gust, i Dolors Juan en va fer una anàlisi afectuosa, aguda i encertada, com sempre.

casa dels cantsI l’autora, què hi diu? Emocionada, no vaig parar de xerrar en tota la sessió, a l’inrevés del que és habitual, i els vaig acabar fent un resum de les meves novel·les: la novel·la breu que va guanyar el premi del Diari de Vilanova l’any 2000, “Els Sonets a Anaïs”, la juvenil de la qual ara he fet una segona part: “La noia del descapotable” (2009) i ara “La noia del creuer” (2017). També els vaig parlar de la novel·la negra que va guanyar el premi Bellvei d’enguany, “No arriba la mort”, que sortirà al febrer del 2018 (Ed. Gregal).

I de la que estic acabant…La MariCarmen Quintana em va preguntar si tenia algun tema que em cridés la inspiració. De tema, en tinc un, li vaig dir, més aviat un propòsit: recuperar el temps passat, aconseguir que el que he viscut, el que hem viscut, trobi una fixació en la literatura. I de motiu d’inspiració, un: la ciutat de Venècia. “Què t’inspira, la decadència?”, em va dir la MariCarmen. Ostres, dit així, sona estrany, oi? Però potser sí, ben mirat, potser la plenitud on es comença a albirar una nota de davallada, l’heroi que comença el seu declivi, l’amor que no és un cor vermell travessat per una fletxa, sinó que té les seves marques de veritat i de saviesa, m’inspiren més que no pas el creixement eufòric.

Bon estiu, Teresa, Esther, Fanny, bibliotecàries que ens ajudeu i acompanyeu. Bon estiu, lectores, i a veure si l’any vinent arrepleguem també algun lector!

L’AUTORA
Maria Rosa Nogué

Sóc de la collita del 65. Sempre m’ha agradat escriure, llegir, fer música, ensenyar, aprendre…Ja de petita, volia ser professora i escriptora. Del 1983 al 1988, vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i tot seguit els Cursos de Doctorat, dirigits per Joaquim Molas. Als 18 anys vaig començar a impartir Cursos de Català per a Adults, i el 1991 en vaig ser coordinadora al Centre de Normalització Lingüística, tot just creat. L’any 1992 vaig treure el títol de Professora de Piano. El 1993 vaig guanyar les oposicions de Professora de Llengua i Literatura Catalanes. Havia aconseguit ser professora. Però, i l’escriptora?

Maria Rosa NoguéL’any 1991 l’Ajuntament vilanoví va publicar el meu primer conte, El Regal, amb il·lustracions de Glòria Fort. L’any 1999 vaig escriure la narració de la cantata El Follet Valent (Catalunya Cultura), composta per Núria Juanet, sobre idea original i cançons de Clara Ripoll. L’any 2000 vaig guanyar el Certamen de Novel·la Breu del Diari de Vilanova i la Geltrú, i des del 2001 hi col·laboro amb una columna d’Opinió, “Les hores i els dies”.

L’any 2006 vaig entrar de professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on faig Narrativa. El 2009 sortí publicada la meva novel·la juvenil La noia del descapotable (Ed.62, Estrella Polar), ambientada a l’Institut Joan Benaprès de Sitges, i el 2010 la novel·la per a adults La casa dels cants (Ed. Barcanova), al voltant del món de l’Orfeó Català i del Palau de la Música. El 2015 vaig escriure El secret d’en Bec Llarg, il·lustrat per Sebastià Serra (El Cep i la Nansa Edicions). Des del curs 2014-15 m’encarrego del Club de Lectura La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva. El 2017 sortirà publicada la meva segona novel·la juvenil, La noia del creuer (Ed. Voliana), i la novel·la guanyadora del I Premi Bellvei Negre, No arriba la mort (Ed. Gregal).

L’OBRA
La casa dels cants

La casa dels cants és una bella faula moderna. De fet, sempre partim d’uns referents. La casa dels cants parteix tant de la imaginació creativa de l’autora (desplegada en les pàgines del seu llibre com els bells mosaics modernistes del Palau) com de la seva experiència com a cantaire a l’Orfeó Català durant una pila d’anys. Això li va permetre viure la música des de dins –és a dir: fent música–, i conèixer d’una manera privilegiada el Palau de la Música, la casa dels cants, com va anomenar-lo Joan Maragall. Com a abonada als concerts setmanals de l’orquestra del Palau durant més de 20 anys, poc m’ha costat imaginar la presència de la fada de la història (en dos temps històrics que queden entrellaçats per aquesta mena de musa) que s’explica a La casa dels cants. orfeo-catala-antoni-bofill_16241Com a oïdora de música en aquest indret, tinc interioritzades la fesomia intemporal de les muses, la llum canviant dels vitralls, el tacte llisquent de les roses de ceràmica, la corprenedora bellesa de claraboia solar al mig de la sala de concerts. Així doncs, m’he situat ben bé com a casa, com molts de vosaltres podreu fer quan llegiu la novel·la, i reconèixer en les pàgines de La casa dels cants les històries que es disparen amb el soroll de les fustes en caminar, o la sensació d’escalada etèria vers mons desconeguts quan pujava les escales cap al pis de dalt. Gràcies a l’habilitat narradora de Maria Rosa Nogué, he pogut conviure d’una forma sensible amb les aparicions de la fada-fantasma encapsada intemporalment en el Palau de la Música, i que tants maldecaps proporciona als familiars que la pateixen. Ja se sap que les ànimes en pena són ànimes en pena fins que no s’alliberen de la presó on han quedat atrapades, sovint a causa d’una mort traumàtica, com és el cas. I ja no dic res més. Qui vulgui saber la història i deixarse atrapar per l’enjòlit, que llegeixi el llibre.
(Article de Teresa Costa-Gramunt, publicat al Diari de Vilanova i la Geltrú)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Un home de paraula, Imma Monsó

LA TERTÚLIA
Dimecres 3 de maig

Habituals lectores de novel·les, avui comentarem una obra plantejada des de la no-ficció, una obra que neix d’un dol sincer i prolongat, el de l’escriptora Imma Monsó arran de la mort prematura del seu marit.

Maricarmen Quintana comença la roda de paraules definint l’obra com una reflexió sobre la vida, que enganxa, malgrat que té una estructura repetitiva. Observa que l’autora mitifica el seu marit, al mateix temps que s’infravalora.

crisalideEvelia Casado també comenta que el llibre l’ha enganxat força, encara que, com diu la dita “Dios nos libre del día de las alabanzas”. Així, el Cometa, l’absent, el protagonista de l’obra, és dibuixat com un home amb una vida molt plena, entre amics, que més aviat es deixa estimar per ella, la qual l’idealitza i es nodreix de la vida d’ell. Observa que tots dos duen un nivell de vida molt alt, amb grans viatges.

Rosa Llop, que malauradament va perdre el seu marit tot just fa un any, i de manera inesperada, comenta emocionada que hi ha massa semblances entre el cas del llibre i el seu com per poder-ho analitzar amb fredor. Tots dos matrimonis estaven molt units, la pèrdua és prematura, el dol és terrible i també provenen de Lleida, com expressa l’Imma Monsó. La nostra taula resta en silenci davant de l’enyor profund que manifesta la Rosa, i Dolors Juan, també vídua recent, lamenta no tenir el do d’Imma Monsó per poder fer un relat similar del seu marit.

Maria José Fonollosa es pregunta si estem davant d’una biografia o d’una ficció, ja que el tractament narratiu és similar al de la novel·la, i realment no se’n explica tot del protagonista, sinó, sembla, només les parts més admirables.

María Jesús Alonso coincideix a assenyalar la gran dependència de l’autora envers del Cometa, i la idealització que manifesta durant tot el llibre. Veu l’obra, en part, com un desfogament, però també en valora la reflexió al voltant del dol, i anota aquesta reflexió: “Es posible vivir sin memoria pero es imposible vivir sin olvido”. dublinesosLi ha agradat, també, l’estructura, els capítols A o B segons tracti una temàtica o una altra. Hi veu una novel·la d’amor, per l’estil narratiu i les distàncies que crea entre els personatges. Així mateix, reflecteix amb molta delicadesa els tòpics sobre el pèsam. Li crida l’atenció la lluita confessa de l’autora contra el tedi, i la seva dificultat per al diàleg filosòfic amb el seu marit, el Cometa, que li retreu la falta de “logos”.

Dolors Juan reflexiona sobre el títol, “Un home de paraula”: honest i, al mateix temps, comunicador. Valora la cita que fa l’autora d’una obra cimera, Dublinesos, de James Joyce. Considera l’obra un exhaustiu relat sobre el personatge absent, que es llegeix fàcilment malgrat les repeticions, i que ve a representar una mort dignificada.

Marta Gómez valora l’originalitat de l’estructura, i la capacitat d’una persona que, amb el do de la paraula, és capaç de fer sentir i reconèixer el valor d’una altra. També hi veu l’amor-devoció, on “tu quedes anul·ada mentre enalteixes l’altre”. Veu, tanmateix, en aquesta parella, un gran respecte per la llibertat de tots dos, i li agrada com reflecteix la varietat de gustos: en la literatura, en la música. Troba molt bé alguns detalls realistes, com la manera com l’autora i la seva filla corren a rebre el Cometa quan senten el soroll de la porta. Considera que pot ser un llibre terapèutic, tant per a l’autora com a d’altres persones.

Mercè Porta el troba un llibre sincer, escrit des de l’ànima, que no és sentimentaloide, encara que hi hagi molt sentiment. la farmacia del olvidoLa història d’amor que explica és la d’un Amor Absolut, on l’admiració fa que la persona estimada atregui com un imant. Així ho diu l’autora amb una imatge molt clàssica: és una dona que “posa tots els ous al mateix cistell”. Pel que fa al dol, li agrada la idea que el sofriment es pot “contenir”, però no “superar”, i constata que el comparteixen amb la filla, incorporant el pare el la vida diària. Mercè Porta fins i tot ha buscat la identitat real del Cometa, el filòsof Rogelio Moreno, i n’ha trobat el llibre que apareix a la “novel·la”: La farmacia del olvido. Ho tindrem en compte.

Segueix la Rosa Raventós, que el troba un llibre real i ben escrit. Considera que ella està molt pendent d’ell, i que treu molt de profit dels seus ensenyaments vitals.

Ana Jiménez també l’ha trobat un llibre personal i sincer. Destaca les 3 parts: malaltia, dol i tria de la manera com el vol recordar, marcada en aquest cas per la facilitat d’escriure. Considera que, malgrat la idealització del personatge, dóna la sensació que d’alguna manera era ella qui aconseguia portar-lo a ell al seu terreny, i, per tant, acabava tenint el domini de la situació, encara que semblés el contrari.

Enriqueta Olivar hi està d’acord, creu que ella és molt llesta. Sent adoració per la parella, però no se sent infravalorada, sinó que és molt forta. Per això ens explica que, abans de conèixer el Cometa, s’havia enamorat de molts homes, però de seguida hi perdia l’interès. Ell, en canvi, és molt llegit, culte i ric de paraules, i també un “bon vivant”. Ella el va portant al seu terreny. Li agrada la cita de Juan Rulfo, i els noms amb què s’anomenen els uns als altres: ella és la Lot, l’autora.

Finalment, Anna Maria Montané ens diu que li ha agradat moltíssim, ja que ens parla d’un amor etern, infinit, i d’una obra que ens demostra que, mentre existeixi el record, la persona no morirà mai.

L’AUTORA
Imma Monsó

Nascuda a Lleida (1959), va estudiar Filologia Francesa a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en Lingüística aplicada a les universitats d’Estrasburg i Caen. La seva trajectòria com a narradora comença el 1996, amb el llibre de contes Si és no és, que va rebre el Premi Ribera d’Ebre de Narrativa. Aquell mateix any publicà la novel·la No se sap mai. Imma MonsóL’any 1998 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana de Novel·la i Cavall Verd de la Crítica Catalana per Com unes vacances. El 2001 publica la novel·la Tot un caràcter i més tard es dedica al gènere del conte i la narració curta, que havia estat la seva primera opció. Durant els últims anys han vist la llum dos llibres d’aquest gènere, Millor que no m’ho expliquis (2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). També ha publicat un estudi en clau irònica sobre les semblances entre el poble català i el japonès, Hi són però no els veus (2004).

Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, a les editorials Tusquets, Alfaguara, RBA i Planeta. També en aquesta llengua, lectors i crítica han dispensat una molt favorable acollida a la seva narrativa. Igualment té obra traduïda al francès, italià, portuguès, hongarès, neerlandès i anglès.

El 2007 guanya el Premi Internacional Terenci Moix al millor llibre de l’any de ficció, per Un home de paraula. El 2009 publica la novel·la Una tempesta. El 2012 guanya el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes per la novel·la La dona veloç, guardonada també amb el Premi El Setè Cel de Salt, el 2013.

L’OBRA
Un home de paraula

L’any 2004, a Imma Monsó se li va morir el seu home, amb qui havia conviscut durant setze anys. Ella, obrera de la paraula, va començar a escriure, volia capturar cada moment, cada sentiment, tot el procés del dol. Era una manera de fixar el record, però no era encara el projecte de cap llibre. Durant tres anys va escriure i reescriure. Amb els mesos, la perplexitat va començar a ser el motor d’aquesta escriptura que s’anava convertint en procés literari.

un home de paraulaMonsó va trobar una manera de parlar d’ell, de la seva existència i de la seva pèrdua, estructurant cada capítol en dues parts: la A, sobre la història d’amor que van viure, un Amor Absolut diu ella, i la B, sobre el procés del dol, de la pèrdua. ‘Parlar d’ell, de la vida amb ell, de la vida sense ell’, diu. I també: ‘A d’afecte, A d’alegria, A d’arraulir-se al seu costat. B de bàrbar, B de brutal, B de buit. B de brotar de nou’.

Tots els fets que Imma Monsó reprodueix en el llibre són reals, però l’autora reclama que Un home de paraula es tracti com una novel·la. El to és sorprenent: crea un distanciament però també hi ha calidesa, un to que li permet parlar sense ennuegar-se però que fa ennuegar el lector/a.

Hi destaca la capacitat d’observació psicològica, amb la construcció d’un narrador omniscient per sobre de dos personatges que, en realitat, són ella mateixa i la persona estimada; amb una combinació de distanciament i d’implicació que ha trobat, segurament, el punt mitjà. Un treball de distanciament del qual, entre altres, hi ha la petja als noms ficticis que utilitza per referir-se als tres personatges principals; com si, de fet, els convertís encara més en personatges: el Cometa per al company mort, la Lot per a ella mateixa, i la Píulix per a la filla de tots dos. I aquest és, sense dubte, un dels encerts de l’obra, allò que l’allunya definitivament del mer despullament sentimental. Perquè, segurament, Imma Monsó ha escrit l’obra que ella necessitava, però passada pel filtre estilístic, literaturitzada, fins convertir-la en una obra sobre el coneixement personal i l’aprenentatge de la persona que s’estima, sobre la vida i algunes possibles maneres d’afrontar-la. : “De tota manera, mai no sabré què ni com hauria estat aquest dol en altres circumstàncies. Si, per exemple, no hi hagués hagut tantes pàgines per llaurar. Si, per exemple, no m’hagués obstinat a confiar, malgrat tot, en el poder de les paraules”.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Massa felicitat, Alice Munro

LA TERTÚLIA
Dimecres 5 d’abril

Avui ens encarem a la lectura d’un llibre de narracions, 10 relats de diferents extensions, l’últim dels quals entraria en el gènere de novel·la breu (60 pàg.), si hagués estat el propòsit de l’autora. De fet, serà un dels interrogants d’aquesta sessió: quin és el propòsit de l’autora? Fet un petit mostreig previ, hi ha força lectores que es queixen de la duresa de les històries i diuen que no les han pogut llegir de tanta crueltat com contenen. Tenen raó: en la primera, “Dimensions”, tres nens són assassinats pel seu pare que, lluny de penedir-se’n, creu que els ha vist al cel i en vol convèncer la seva esposa. Donem preferència a les lectores que han pogut llegir-los tots, els hagin agradat o no.

Alice MunroComença a parlar Ana Jiménez, que, al contrari de l’opinió general, l’ha llegit de grat i creu que és un llibre per rellegir. Elogia el to col·loquial amb què són narrats aquests drames; la manera com es dóna la informació més cruenta, en un to delicat, i destaca que totes les protagonistes siguin dones. Parlem també de “Forats-fondos”, on el protagonista, un sense-sostre, s’ha adaptat a una realitat diferent: la lectora comenta que n’ha vist de veritat, al carrer, creu que és ben versemblant.

Dolors Juan ha preparat el seu comentari tot fent un petit resum i una valoració de cadascun dels deu contes. Més aviat els ha trobat desconcertants, amb un final obert en moltes ocasions, per exemple en el primer conte, Dimensions.

Rosa Llop ha tingut la disciplina de llegir-los, però no li han agradat gens: els ha trobat uns relats centrats en l’absurd de l’existència, d’un to molt dur, que en ocasions ni tan sols tenen un sentit.

Mercè Porta hi coincideix, creu que la majoria de personatges tenen un rerefons patològic i no creu que la literatura s’hagi de recrear en aquest aspecte fosc de les persones.

Intervé Anna Mª Montané, que ens fa un comentari centrat en la possibilitat que les vivències de l’autora, canadenca, en un marc de diversitat de races i d’idiomes (entre Quebec i Toronto) hagi volgut fer aquest retrat de la humanitat que l’envolta, tot mostrant sense jutjar. Arribades en aquest punt, els proposo un joc: posarem a la pissarra una llista de pros i contres, i mirarem què pesa més en la balança.

sonya-kovalevsky-1850-1891-grangerA part de les lectores que ja hem esmentat, la Maricarmen Quintana, la Maria José Fonollosa, la Rosa Raventós, la Carme Lavall, la Maria Teresa Ventosa, l’Enriqueta Olivar, l’Evelia Casado, la Paquita Puig i la Soledat Marsal coincideixen a opinar que en la llista dels “contres” del recull hi ha la mirada, massa dura i cruel, com de vidre, sobre l’ànima humana. També es fa esment d’algun conte que, en principi, no se sap per què hi és (“Fusta”), més aviat sembla que sigui pel gust de parlar de diferents tipus d’arbre i mostrar com s’obren i quines vetes ofereixen a l’hora de fer-ne fusta. Parlem també del conte “Coses de nenes”, on dues amigues ofeguen una nena “especial” en el decurs d’un campament d’estiu.

La Carme Lavall observa que l’escena està narrada sense detalls escabrosos. Els recordo una escena similar en el clímax de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, una autora que sens dubte coincideix en certs aspectes amb Alice Munro en el tipus de mirada acerada. També parlem de la segona història, “Algunes dones”, on un senyor agonitzant es troba gairebé intimidat per la masatgista, Roxanne.

Enriqueta Olivar destaca, per la seva singularitat, la narració llarga que dóna títol al recull, Massa felicitat. És una biografia de la matemàtica russa Sofia Kovalevski, una dona pionera, que va descobrir les matemàtiques com un terreny idoni per desplegar la seva intel·ligència abstracta i la seva imaginació. Es va haver de casar per poder sortir de Rússia i estudiar amb els genis matemàtics del seu temps. El conte recull els seus últims dies i les seves últimes paraules, que foren, precisament, Massa felicitat. Maricarmen Quintana recorda que el seu nom, Sofia, fou donat en honor seu a un cràter de la Lluna.

He de dir que en aquesta sessió especial, sense roda formal de paraula, ha estat més difícil anotar les intervencions de cadascuna. Ens hem descontrolat una mica, i sens dubte ha mancat l’ordre habitual en les intervencions. Però també ha estat una sessió molt viva i molt rica, i hem arribat a un acord: l’obra ens pot haver agradat o no, però no ens ha deixat pas indiferents! I una conclusió: som unes lectores parladores i apassionades.

Quedem per al 5 de maig, amb l’obra Un home de paraula, d’Imma Monsó.

L’AUTORA
Alice Munro

Alice Ann Munro, de naixement Alice Ann Laidlaw (Wingham, Ontàrio, 10 de juliol del 1931), és una escriptora de contes canadenca que escriu en anglès. premi nobelVa rebre el Premi Nobel de Literatura del 2013 i el Premi Booker del 2009.

La ficció dels contes de Munro se situa al seu país natal del comtat d’Huron (Canadà), al sud-oest de la província canadenca d’Ontàrio. Les seves “accessibles i commovedores històries” exploren les complexitats humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç. La seva obra ha fet de Munro “un dels nostres (canadencs) més grans escriptors de ficció contemporanis”o, com diu Cynthia Ozick, “la nostra Txékhov”. El 2013, Munro rebé el Premi Nobel de Literatura per la seva obra com a “mestra del conte modern”.

L’OBRA
Massa felicitat

Infanticidis, enverinaments, robatoris, automutilacions, suïcidis, caigudes gairebé mortals… Qualsevol diria que Alice Munro, en el recull Massa felicitat, s’ha passat a la literatura sensacionalista. Les aparences enganyen: la violència està en aquests 10 contes per convertir-se en el cor ferit de la trama, que Munro decideix acariciar i operar sense assegurar-nos que la víctima es curarà. crisalideTracta la violència d’una manera naturalista i necessària, com si el més atroç (vegeu el magnífic relat ‘Dimensions’) fos inevitable. El que és inevitable és ‘normal’, i la ‘normalitat’ amb què introdueix aquesta catarsi, que canviarà el full de ruta del relat, sorprèn el lector, acostumat a l’emotiu, tranquil detallisme de l’anomenada Txékhov canadenca. El més admirable de Massa felicitat és la manera com aquesta violència –que pot estar fora de camp, en forma d’un adulteri que es cou al mateix espai domèstic (‘Ficció’), o que pot esclatar com un crit velat, en forma de violació no reconeguda (‘El tall de Wenlock’)– varia el destí dels seus personatges sense caure en la redempció epifànica ni en la condemna moralista. Sembla que els contes de Munro no s’acabin: no és que els seus finals siguin oberts sinó que els seus protagonistes segueixen el seu camí, i es converteixen lentament en un punt que es fon amb l’horitzó. Com si després d’haver entrat en detalls, de gravar amb la microcàmera de les paraules l’objecte més banal –i per això més significatiu–, el llenguatge abandonés la seva matèria primera a la més lànguida o tenebrosa de les seves sorts. massa felicitatMunro explora l’etern femení sense fer concessions de gènere. En molts relats les dones surten mal parades: sovint no saben calibrar la distància entre el que esperen de la vida i el que rebran. O de vegades expliquen, vagament indiferents, un fet terrible que escandalitzaria molta gent. Són més intel·ligents que els homes, més apassionades i més perilloses. Fins i tot en el memorable relat ‘Cara’, narrat des d’un punt de vista masculí, la dona apareix com l’oportunitat perduda, la que va agafar la paella pel mànec marcant-se la cara sense miraments per a assemblar-se més al seu objecte estimat, que va néixer amb un capritx. A Massa felicitat, Munro torna al gènere del ‘basat en fets reals’ que va posar en pràctica a ‘La vista desde Castle Rock’. Si a ‘Tres roses grogues’ Raymond Carver es conformava observant l’agonia de Txékhov per compondre una sentida elegia, Munro concentra en 60 pàgines l’atribolada vida de Sofia Kovalevski, novel·lista i matemàtica russa, per assajar una meditació sobre el seu personatge favorit, aquella dona que es debat entre la submissió a les normes virils i la reivindicació del seu lloc a l’univers. No és difícil reconèixer en els trets de Kovalevski l’ADN de l’arquetip Munro: l’heroïna que, presa de la seva sensibilitat, ha après a respectar la seva visió del món. I quina meravellosa visió del món tindrem si ens enfilem sobre aquests bellíssims contes! (Sergi Sánchez, El Periódico, 2011)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »