Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CLUBS DE LECTURA

Estimades Zambrano, Mercè Foradada

LA TERTÚLIA
Dimecres 9 de maig

La darrera sessió del Club, el curs d’enguany, ens fa una especial il·lusió perquè ens visita l’autora, Mercè Foradada. Ben coneguda de la casa, el nostre blog de la Joan Oliva, “Fora del prestatge”, juga amb el títol de la seva primera novel·la, “En el prestatge”. És conductora de clubs a la Biblioteca Armand Cardona i a Les Jardineres de Gràcia; fou regidora de Cultura i manté una presència activa en el món editorial, amb 11 llibres publicats, entre novel·les i reculls de contes. “Estimades Zambrano” és una de les seves novel·les més especials, perquè la ficció hi té un paper ben reduït, i tampoc no hi ha cap intromissió de l’autora, si no és en el seu apropament a la filòsofa María Zambrano. crisalideComencem! Avui decidim de canviar el format habitual de roda de comentaris per una sèrie de preguntes a l’autora, ja que la tenim aquí. Ella ens regala un verb: “zambranejar”.

MªJosep Fonollosa li pregunta si els fragments en cursiva que apareixen en el text són escrits per María Zambrano, o bé inventats. La Mercè Foradada ens diu que són textuals, però traduïts del castellà. On no hi ha cursiva, tot és inventat.

MªJosep li comenta que hi ha algunes frases molt encertades. Mercè ens explica que fou a partir d’aquí, d’aquestes frases, que a ella també se li desvetllà la curiositat per aprofundir i conèixer l’obra sencera de María Zambrano, que parla de filosofia, però també de política, d’intuïció, de somnis, i elabora la teoria de la “raó poètica”, segons la qual per interpretar la realitat no n’hi ha prou amb la raó, falta alguna cosa més. La Mercè Foradada va fer seva la frase de Montserrat Roig, quan diu que si no entén una cosa, l’escriu. Ella va decidir, doncs, de fer una novel·la sobre María Zambrano. Va trobar molt material bibliogràfic sobre la seva obra, i molt poc sobre la seva vida. Aleshores va decidir que li calia un torsimany, un personatge que li fes d’intèrpret, de traductora de les idees filosòfiques de María Zambrano per al públic no especialitzat. Aleshores va pensar en la germana, Araceli Zambrano, amb la qual va conviure en l’exili, des del seu retorn de Cuba, a París, Roma i al seu refugi suís del Jura, vora Ginebra, en la granja anomenada “La Pièce”. Araceli patia transtorns psicològics des de l’afusellament del seu company, Manuel Muñoz, alt càrrec republicà, deportat de la presó de La Santé a París fins a l’Espanya de Franco. Una de les seves dèries era envoltar-se de gats: van arribar a tenir-ne 30 o 40, cosa que motivà la seva marxa de Roma.

Mercè Porta li explica a la nostra autora que la seva novel·la li ha permès saber més d’ella; suscita la curiositat a l’entorn de la filòsofa, i ella en va voler llegir “Claros del bosque”, i té ganes de llegir “Delirio y destino”. Maria Josep Fonollosa comenta que és una novel·la àgil, pel seu caràcter epistolar. 1493009123_973918_1493009597_noticia_normalA Dolors Juan li agrada que comenci amb el diari de l’Araceli, i després es completi amb les cartes de la María. En aquestes dues parts, veu que l’autora ens transmet l’amor que es tenen dues germanes. En la 1ª, tracta de l’exili; en la 2ª, ens parla de la seva preocupació per la germana gran, transida d’enyor i de dolor, fins arribar a la vellesa i al deliri. A la Dolors li recorda la seva relació amb la seva germana. Dolors creu que la Mercè Foradada ens ha fet un gran regal literari, on s’exhorta a la valentia, la fortalesa, la voluntat i l’esforç. La Mercè ens recomana un monogràfic de María Zambrano a la revista Ànthropos. Joaquim Vergés també recorda uns articles d’El País, on es comentava que María Zambrano era la “gran desconeguda”, si bé fou deixeble d’Ortega y Gasset, el seu “Don José”.

Mercè Foradada ens llegeix un fragment escollit, una cita de Diotima, la sacerdotessa del Diàleg sobre l’amor, de Plató: “Vaig tenir un somni…Una serp avançava cap a mi…Ànima petita, feble, blanquinosa, que tremola…”. El temor d’enverinar-se es conjura amb la pietat. Aquest sentit de bondat, de pietat, suscita l’empatia. Mercè Foradada ens explica que la seva última novel·la, “Perles cultivades”, s’interroga també sobre la bondat.

Concloem amb un bon nombre més de preguntes i de comentaris, i acabem amb el tradicional pica-pica que compartim amb la Mercè Foradada, la Soledat Marsal, l’Enriqueta Olivar, la Maria Josep Fonollosa, la Teresa Rodríguez, la Dolors Juan, en Quim Vergés, la Mercè Porta, la Paquita Puig, la Pepi Mota i jo mateixa.

I quedem per al 8 de juny, a Sant Pere de Ribes, on farem la Trobada Comarcal de Clubs amb l’autora Jenn Díaz, de qui vam llegir “Mare i filla”.

L’AUTOR
Mercè Foradada

(Barcelona, 1947) és escriptora i professora de català. Autora de llibres de text i materials d’aprenentatge del català, activitat a la que ha dedicat bona part de la seva vida, ha publicat també llibres de ficció, com ara En el prestatge (Premi Don-na 2001), merce foradadael recull de narracions Velles, amb v de vida (2002), la novel·la Centaures (2005), un dels contes del recull Mira’m, contes de vides especials (2009), Vilanovines, de l’arxiu a l’evocació (2010), , Bruixes(Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó 2011) i La casa verda (2013). El 2014 va publicar la col·lecció de relats Com una reina i el 2016 va publicar la seva novel·la Estimades Zambrano. La seva darrera novel·la és Perles cultivades (Ed. Saldonar, 2018).

El 14 de juny de 2013 va visitar l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú com a autora convidada de la Trobada amb els Clubs de Lectura Alt Penedès- Garraf. És conductora de clubs de lectura, entre els quals el de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell. Ha guanyat els premis Don-na (En el prestatge, 2001) i Sebastià Juan Arbó de Sant Carles de la Ràpita (Bruixes, 2011).

L’OBRA
Estimades Zambrano

Estimades Zambrano, de Mercè Foradada, una novel·la epistolar, és fruit d’un enamorament. Més encara, al meu parer de lectora de María Zambrano (1904-1991): és fruit d’una fulguració. Deia Zambrano que la filosofia és pregunta i la resposta és poesia. Aquesta és l’arrel de la filosofia zambraniana: la Raó Poètica, com finalment va acabar quallant com a concepte en la seva obra, tot i que la idea ja es va mostrar ben lluminosa des del principi dels seus treballs, amb l’escriptura del llibre Hacia un saber sobre el alma, publicat el 1934. Aquest text va allunyar María Zambrano del seu mestre, José Ortega y Gasset, que no va rebre gaire bé el salt intel·lectual de la deixebla avançada: Encara no hem arribat aquí i vosté fa un salt, es planta més enllà, li va dir. I ella, segons conta en els seus escrits autobiogràfics, va sentir que don José havia mort… simbòlicament, és clar. Va sentir que s’havia quedat òrfena de mestre, tot i que sempre se sentiria deixebla seva.

descargaMaría Zambrano, la claror de la seva filosofia expressada en forma tan literària –d’aquí ve que a vegades se la titlli d’hermètica– és inspiradora. María Zambrano, el poder de la seva paraula –la paraula alliberada del llenguatge, com deia ella mateixa, tot referint-se a la seva expressió tan plena d’imatges– atrau com la llum. Per aquest motiu no és casualitat que la novel·lista que hi ha en Mercè Foradada hagi volgut acabar el seu relat amb una imatge de la llum. Així és com situa la veu de la filòsofa en l’últim tram de la seva vida, en el tros de camí que l’acosta a la llum definitiva: La llum, el centre de la flama, Ara, vaig cap a ella. Ara és Araceli, la germana estimada de María, que l’ha precedit en el camí cap a la llum última. La vida, doncs, entre dues llums. Entre la llum de l’aurora –María Zambrano va escriure moltes pàgines sobre aquest estadi auroral de la llum com a figura del coneixement, com a símbol de la consciència en el seu despertar– i entre la llum última, l’espiritual, la de l’esplendor de l’ànima en fondre’s en la llum divina.

Una mística, es dirà, d’aquesta filosofia zambraniana. I així és tal com jo l’entenc. I és per aquest motiu, em sembla, per entendre aquesta Raó Poètica, o aquesta paraula poètica que tan sovint s’acosta a la mística (a més de reflexionar sobre el llegat dels filòsofs, Zambrano també va reflexionar, per exemple, sobre Joan de la Creu), que Mercè Foradada ha escrit Estimades Zambrano.

I per escriure el seu text, Foradada ha necessitat dues veus en diàleg (això és també la filosofia: diàleg, segons Plató o el nostre Eugeni d’Ors): la d’Araceli Zambrano, nascuda el 1911, en el temps d’escriure un Diari secret a María, i que aquesta no llegirà fins després de la mort de la germana l’any 1972, i els escrits-resposta que María adreça a Araceli en el que és el seu últim tram de la vida, quan la filòsofa finalment ha retornat a Espanya després de més de quaranta anys d’exili, repartits entre Amèrica i Europa. Escrits dictats, cal dir-ho, ja que la filòsofa, molt envellida i amb xacres, té ja poques forces i gairebé no hi veu. El llibre de Mercè Foradada, Estimades Zambrano, té dues parts, doncs, que són com un mirall l’una de l’altra. Foradada, que ha llegit Zambrano amb profunditat i que s’ha documentat a fons, recrea lliurement la correspondència (de fet, l’inventa) entre les dues germanes, una fraternitat que va més enllà de la sang per convertir-se en una fraternitat també intel·lectual. Araceli, el seu personatge, fa de contrapunt al personatge filosòfic de María. I així es va descabdellant, i entrellaçant, la vida i l’obra de la filòsofa amb la vida i obra de la germana.

Teresa Costa-Gramunt, article publicat a “Núvol

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Clubs de lectura en francès. Última trobada conjunta de la temporada 2017-2018.

Chers lecteurs, lectrices
 
Après l’essai de la Tirade du nez, plus rien ne pourra nous arrêter et nous partirons très bientôt brûler les planches là où il faut. Pour ne pas faire rire le velours, il va falloir mettre du bois et si nous voulons tenir l’affiche nous devrons ne pas jouer les divas, ne pas parler trop bas ni faire pleurer Margot. Il nous faudra suivre quelques conseils si nous voulons casser la baraque: ne pas jouer au pied levé, ne pas faire l’avion au rideau et surtout faire le pitre afin d’amuser le badaud et l’attirer dans la salle. Aucun acteur ne pêchera à la ligne, aucun acteur n’aura le beau rôle, aucun acteur ne jouera les accessoires, notre mise en scène sera collective. Pour faire chéri-chéri, il va falloir chauffer la salle et pour ne pas se ramasser de veste, il va falloir bien travailler mais surtout bien s’amuser.
 

  • C’est amusant découvrir les expressions du théâtre !
  •  

     

  • Je vous passe aussi le lien où vous pouvez apprécier vos dons d’acteurs et actrices dans la célèbre Tirade du Nez (acte II).
  •  

     

  • Merci pour faire de la lecture en français un voyage passionnant, merci pour votre enthousiasme, merci pour votre engagement, merci pour tout. À très bientôt !
  •  

     
     
    Quelques images:
     

    DSC_0031 DSC_0033

     

    Cyrano a ôté son chapeau

     

    IMG_0711

     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Prohibido leer a Lewis Carroll, Diego Arboleda

    portadaTot va començar amb un anunci ben peculiar. I és que no és gaire habitual que un dels requisits per optar a una oferta de feina sigui la teva capacitat per dir mentides, sobretot quan l’oferta és per a una institutriu francesa que ha d’encarregar-se de l’educació de l’única filla d’un ric matrimoni de Nova York. Qui respon l’oferta de feina és la jove Eugéne Chignon, amb grans qualitats per a les tasques d’institutriu, però amb un petit inconvenient: és molt maldestre. Al seu voltant, tot acaba convertint-se, sense ella voler-ho, en un petit desastre.

    El senyor i senyora Welrush són el ric matrimoni pares de l’Alice, la noieta de qui haurà de fer-se càrrec l’Eugène. I tot just arribar a la mansió Welrush, a Nova York, la nova institutriu coneixerà totes les “peculiaritats” de la seva nova feina. Una d’aquestes peculiaritats és que la petita Alice és una rèplica gairebé exacta del personatge homònim del famós llibre Alícia en el país de les meravelles..i aquest fet no fa gaire gràcia als seus distingits pares.

    Per si aquesta semblança no fos suficient, la veritable Alícia del conte visitarà en pocs dies la Universitat de Colúmbia a Nova York…i sota cap excepció pot saber-ne res l’Alice Welrush. Serà possible mantenir el secret de tan il·lustre visitant?

    il·lustració 3 il·lustració 4

    Prohibido leer a Lewis Carroll és la lectura amb què tanquem el curs 2017-2018 del Club de Lectura Llibr@venturers. Un títol curiós, unes il·lustracions extraordinàries farcides de detalls i una història esbojarrada, construïda a partir d’un fet real. El seu autor és Diego Arboleda, les il·lustracions són obra de Raúl Sagospe i el llibre va ser guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil 2014.

    Arribem a la darrera lectura del club en un obrir i tancar d’ulls. Al llarg d’aquestes trobades hi hem llegit 8 llibres, que esperem que us hagin agradat molt. Aquestes són les lectures que hem compartit els llibr@venturers:

    aprenent de bruixot i els invisibles_portada 9788483434093 les aventures de tom sawyer la cala del mort_portada
    els secrets de la faith green portada llibre El signe prohibit 9788499757124 portada

    Llibres

  • L’aprenent de bruixot i els invisibles
  • L’últim gat birmà
  • Les aventures de Tom Sawyer
  • La cala del mort
  • Els secrets de la Faith Green
  • El signe prohibit
  • Història de la bicicleta d’un home llangardaix
  • Prohibido leer a Lewis Carroll
  • Ens acomiadem fins al curs vinent amb algunes fotos de la darrera sessió del Club de Lectura Llibr@venturers, celebrant que ja hem fet 6 anys!!!

    IMG_20180512_155058 IMG_20180512_174001

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Praga Mortal, Philip Kerr

    BANNER-560

    Philip Kerr, l’autor

    Philip Kerr va néixer a Edimburg el 22 de febrer de 1956. Va estudiar dret a la Universitat de Birmingham entre 1974 i va obtenir un màster en lleis en 1980. La major part dels seus estudis la va fer en alemany, i va ser quan va començar a interessar-se per la història alemanya del Segle XX i, en particular, dels nazis.

    Va treballar com a redactor publicitari per a diverses companyies, entre elles Saatchi & Saatchi. Va passar la major part del seu temps en publicitat investigant una idea que havia tingut per a una novel·la sobre un policia amb base a Berlín l’any 1936.

    Philip-KerrDesprés de diversos viatges a Alemanya, i una gran quantitat de passejades pels carrers medievals de Berlín, el 1989 va publicar la seva primera novel·la Violetes de Març (March Violets), obra amb la qual va iniciar una sèrie de thrillers històrics ambientats a l’Alemanya nazi coneguda com “trilogia berlinesa” (també anomenada Berlin Noir), i protagonitzada pel detectiu alemany Bernhard “Bernie” Gunther.

    La resta de la seva obra acostuma a ser novel·la negra o policíaca, i s’ambienta en diferents èpoques, fins i tot futures, com ara Una investigació filosòfica (A Philosophical Investigation).

    El 2009 va obtenir el III Premi RBA de Novel·la Negra, per Si els morts no ressusciten, la història de la qual transcorre en un Berlín en ple apogeu del nazisme, poc abans de les Olimpíades i la II Guerra Mundial. Aquest títol forma part de la “sèrie Bernie Gunther”.

    També ha escrit tres novel·les centrades en l’intricat ambient del futbol: Mercado de invierno, (2014), La mano de Dios (2015), Falso nueve (2018).

    A més d’escriure per al Sunday Times, Evening Standard i New Statesman, ha publicat novel·les orientades al públic juvenil, signades sota el nom de PB Kerr, en la sèrie “Els fills de la llum” (Children of the Lamp), com L’enigma d’Akenatón, El geni Blau de Babilònia o La cobra rei de Katmandú.

    Ha viscut a Londres, amb la seva dona, l’escriptora Jane Thynne i els seus tres fills, fins a la seva mort a conseqüència d’un càncer el 23 de març de 2018.

    escritor-philip-kerrPer saber-ne més…

    Praga mortal, el llibre

    En un Berlín fosc, aclaparat per la guerra i meravellosament descrit per Kerr, l’atribolat i sempre cínic Gunther sobreviu com a detectiu de la policia berlinesa.

    praga mortalLa novel·la, que segons el propi autor s’anava a titular L’home amb el cor de ferro, ens ofereix el retrat convuls de l’Alemanya d’abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial. En una sola obra es donen cita la història, una recreació de la situació desesperada de Berlín el 1941, la recrudescència de l’assetjament als jueus, el perfil d’un esgarrifós jerarca nazi com Reinhard Heydrich, els actes de sabotatge empresos pels moviments de resistència txecs, i la ficció: un cas d’assassinat amb tocs d’Agatha Christie i John Dickson Carr, i el romanç tràgic de Gunther amb una dona de vida alegre.

    Ens trobem al setembre de 1941. Encara commocionat per les execucions en massa de jueus de que ha estat testimoni en el front oriental, Bernie Gunther torna a un Berlín que pateix els estralls de la contesa: racionament d’aliments, apagades, florida del mercat negre, bombardejos de la RAF… La població jueva ha estat obligada a identificar-se cosint-se un estel de David a la roba i comença a ser despullada dels seus drets. Terroristes txecs sembren el pànic en resposta a l’establiment pels nazis del Protectorat de Bohèmia i Moravià, al capdavant del qual està Reinhard Heydrich. A sobre, un assassí en sèrie que opera a les estacions de tren ocupa les primeres pàgines dels diaris.

    Bernie Gunther mal parlat, desafiant, cínic i poc amant del poder, un personatge fascinant i ple de contradiccions que no perd el seu impuls vital i de vegades suïcida, es reincorpora al seu lloc com a comissari d’Homicidis de la Kripo, la policia criminal de Berlín. Mentre investiga l’assassinat d’un ferroviari holandès que podria estar relacionat amb un dels líders de la resistència txeca més buscats per les autoritats alemanyes, coneix la glamurosa Arianne, amb la qual inicia una relació apassionada.

    No obstant això, tot queda en suspens en ser reclamat pel propi Reinhard Heydrich, recentment nomenat Diputat Reich-Protector de Bohèmia i Moràvia, per passar un cap de setmana a la seva residència al palau Panenské Břežany amb alts comandaments de la SS i el SD.

    oliva 300-loguilloHeydrich el vol al seu costat per protegir-lo, ja que tem per la seva vida. Tot i això és un dels seus ajudants Albert Kuttner, qui és assassinat. Gunther, encara trontollant per les seves experiències de participar en assassinats jueus a Ucraïna, s’identifica amb l’angoixa de Kuttner per ser testimoni d’atrocitats similars a Letònia. Si haver de confraternitzar amb individus als que detesta profundament no fos suficient càstig, l’aparició del cadàver de Kuttner l’obligarà a prendre les regnes d’un cas summament complex, ja que l’habitació de la víctima estava tancada per dins i no eren pocs els desitjosos de veure-li abandonar aquest món.

    Vigilat de prop pel temible amfitrió de la casa, que no acceptarà un fracàs i al qual la recerca i captura d’un líder de la resistència txeca té molt alterat, Gunther donarà inici als interrogatoris entre tots els nazis d’alt rang a Praga, uns alts comandaments gens acostumats a retre comptes per seus actes. Un punt positiu per a l’escriptura de Kerr és que no els retrata com un tot homogeni, sinó que revela els personatges i els trets individuals.

    Paral·lelament, les connexions de la seva estimada Arianne amb les cèl·lules clandestines txeques prometen costar-li la vida si aconsegueixen vincular-la a ell. Massa camps de mines de sortejar per a un sol home, per astut i cínic que sigui.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    IMG_20180503_182754

    Els clubaires de L’Oliva Negra s’acomiaden fins al curs vinent! Bon estiu!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Dins el darrer blau, Carme Riera

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 4 d’abril

    Comencem la sessió al voltant de la novel·la històrica “Dins el darrer blau”, de Carme Riera, amb la sensació que aquesta lectura ha topat amb unes certes dificultats per part dels nostres lectors i lectores: llarga, densa, les vacances de Setmana Santa i la preparació de les mones, d’una banda, no ens han ajudat, mentre que, de l’altra, el tipus de lletra molt petit i la falta de traducció al castellà també han dificultat i, de vegades, impossibilitat la lectura completa.

    Dins el darrer blauTanmateix, comencem. En Ramon Also s’excusa de cara a la propera i última sessió, pel fet que anirà a emprendre una caminada que reprodueix el famós Viatge al Pirineu Català de dos escriptors consagrats, Cela i Espinàs. Comença el comentari, tot dient que l’autora ha tret, d’un fet verídic –la persecució dels jueus conversos, el segle XVII, a Mallorca- una novel·la “espessa”. Li ha agradat el tractament de la llengua, el parlar, ple d’expressions en mallorquí, i li ha fet gràcia constatar com la persecució descrita pot tenir algunes similituds amb el present. Descriu la novel·la com una obra en tres parts: la primera, la més feixuga; la segona, d’un to diferent, més amè; la tercera, la dels autos de fe, on ja estem plenament decidits a saber com acaben els protagonistes.

    Teresa Rodríguez també remarca la repressió horrorosa de què són víctimes els protagonistes. Li ha agradat molt, així mateix, llegir en mallorquí.

    Rosa Llop comenta que li va costar molt de llegir, sobre tot la primera part, on es presenta el fet històric, espurnejat de descripcions. Elogia el llenguatge, i la crítica al poder i als diners.

    MªJosep Fonollosa, una amant de la novel·la històrica, troba que l’autora no ha seguit les regles del gènere. Marcada per una desorientació inicial, retreu a l’autora que fins a la pàg. 100 no ens presenti l’Inquisidor. Considera les anades i vingudes temporals com una manca de respecte envers els lectors i lectores. Certament, aquest gènere no acostuma a introduir aspectes de la literatura més experimental, però pensem que Carme Riera no ho fa pas per manca de respecte, sinó perquè forma part del seu estil.

    En aquest sentit, Mary Carmen Paredes assenyala que ella va ser lectora i admiradora del primer recull de contes de Carme Riera, “Te deix, amor, la mar com a penyora”, que la van donar a conèixer, i on justament l’autora ja jugava amb l’experimentació literària. Li ha agradat aquesta novel·la coral, on destaca la figura extremament rigorosa de l’Inquisidor, i es pregunta per què els jueus sempre han de ser perseguits. També destaca el tractament del llenguatge, la parla mallorquina reproduïda com devia sonar a l’època en què se situa l’obra.

    Patricia Lewis assegura, també, que l’obra li ha agradat molt, malgrat que certament el llenguatge utilitzat li ha estat un repte. Ha trobat molt encertada la crítica del fanatisme religiós. Troba que és una història molt ben narrada, des de la lluita del poder fins a l’evident anul·lació de les dones: des de Beatriu “La coixa”, una meuca molt humana, que comprèn la natura dels homes i també de les altres dones, fins a Maria, verge i casta, passant per Sara, la “boja”, que veu aparicions marianes. Sap reproduir bé els sentiments de la gent, i descriu impecablement l’espectacle dels autos de fe, les torxes humanes, que la gent anava a veure amb el berenar, sense ni un bri de compassió pels ajusticiats.

    crisalideEn Joaquim també se sorprèn que aquesta novel·la històrica sigui tan complicada, i la compara amb una obra de gruix considerable, “Los cipreses creen en Dios”, de Josep M. Gironella, que va llegir d’una tirada. Li agrada el llenguatge utilitzat, encara que troba a faltar un vocabulari especialitzat que n’aclarís els termes, així com un plànol que permetés de situar-nos en els escenaris descrits. La guia dels personatges, remarca, és incompleta. Malgrat tot, la conclusió que n’ha extret és que certament es planteja un paral·lelisme amb la situació actual i la persecució del procés català. El tema li recorda el de l’obra “El hombre que supo amar” (1976), sobre San Juan de la Cruz, on també es parla dels jueus conversos. Remarca que, de vegades, s’assoleix un nivell estilístic molt alt: quan compara uns peus amb “la meravella d’aquells dos glops de llet quallada”.

    L’Ana Jiménez comenta que li ha costat molt d’entrar-hi, per la llengua i per l’estil, però que finalment li ha agradat llegir-la. Destaca, també, que la primera part fou la més difícil, i a partir d’aquí s’anà incrementant l’interès. Destaca algun personatge que no havíem esmentat, com en Joao Peres, que surt al principi i novament al final, de manera que és en acabar l’obra que podem tornar al principi i completar l’estructura circular.

    L’Enriqueta Olivar s’excusa pel tipus de lletra, la Maria Jesús Alonso, per la manca de traducció i la falta de temps, l’Evelia Casado, també per la falta de temps. La Dolors Juan, que no ha pogut venir, ha comentat tanmateix que li ha semblat molt interessant.

    Així doncs, tanquem aquesta sessió amb la sensació que malgrat que possiblement no era l’obra idònia per a unes vacances breus i atrafegades, la seva lectura no ens ha deixat indiferents. Esperem tenir més temps per a la pròxima i darrera del curs, “Estimades Zambrano”, de Mercè Foradada, ja que comptarem amb la presència de l’autora.

    L’AUTORA
    Carme Riera

    Carme Riera i Guilera (Palma, Mallorca, 1948) és catedràtica de literatura espanyola i escriptora en llengua catalana. Es donà a conèixer l’any 1975 amb la publicació del llibre “Te deix, amor, la mar com a penyora”, considerat un best-seller de la literatura catalana. Va ser escollida membre de la Real Academia Española a l’abril de 2012.

    Carme Riera 2A banda de la producció narrativa, la fecunda activitat literària de Carme Riera, en paral·lel a l’activitat docent i investigadora a la UAB, comprèn obres en gèneres tan diversos com l’assaig i la crítica literària. Riera va escriure remarcables estudis sobre els poetes de l’Escola de Barcelona Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, guions de ràdio i televisió, literatura infantil i juvenil i dietarisme.

    També destaca com a traductora al castellà de les seves pròpies obres, tota una mostra d’autoexigència i de rigor literari, que li permet convertir-se, alhora, en lectora crítica de l’obra original, gràcies al distanciament del text de partida. “M’hauria agradat ser periodista” diu l’autora en una entrevista a La Vanguardia, diari en què s’incorpora com a articulista amb una periodicitat quinzenal a partir del 2 de febrer.

    Primera etapa. El seu primer llibre de contes, “Te deix, amor, la mar com a penyora”, va tenir una gran repercussió, un gran èxit de públic. Riera aportava un estil nou i fresc i utilitzava la parla mallorquina col·loquial per a suggerir i crear una narrativa que posava sobre la taula temes que fins aleshores havien estat tabús, com l’amor entre les dones, i al mateix temps era força crítica amb la societat del moment. Amb el següent recull de contes, “Jo pos per testimoni les gavines”, un conjunt de narracions que segueixen els mateixos principis narratius de l’obra anterior, es tanca aquesta primera etapa de la producció literària de l’autora.

    35279100Segona etapa. L’estrena com a novel·lista amb la publicació l’any 1980 d’“Una primavera per a Domenico Guarini” obre la segona etapa de l’obra de Riera, que comprèn la producció literària de la dècada dels vuitanta. Aquesta primera novel·la no sols representa un canvi de gènere sinó també d’objectiu, el de formular un model de novel·la culta alternada amb elements col·loquials i el d’experimentar amb la simbiosi de registres i de gèneres (la narrativa policíaca i l’assaig, el llenguatge culte i el periodístic). Aquesta voluntat experimentadora i investigadora de l’autora, i una actitud de joc, amb una mirada sovint lúdica i irònica, són els eixos de les obres d’aquest període, com el recull de narracions “Epitelis tendríssims” i les novel·les “Qüestió d’amor propi” i “Joc de miralls”.

    Tercera etapa. Amb les novel·les històriques “Dins el darrer blau” i “Cap al cel obert”, amb bona rebuda per la crítica, s’inicia la tercera etapa. Totes dues novel·les construeixen la doble identitat de jueus i mallorquins dels protagonistes, a partir de dues històries enllaçades: la primera, ambientada a la Mallorca de final del segle XVII, narra la persecució d’un grup de jueus condemnats a la crema pública a la foguera per la Inquisició; la segona té com a protagonistes els descendents dels jueus del segle XVII establerts a l’illa de Cuba en ple conflicte colonial. Amb aquestes dues ambicioses narracions, Riera va reconstruir amb tot detall i rigor els escenaris històrics d’aquell moment. L’escriptora va desplegar històries de ficció i va traçar amb molt de talent el caràcter i perfil dels diferents personatges. Ambdues obres tenen un gran valor literari i testimonien una excel·lent trajectòria literària, que es consolida definitivament en la segona meitat de la dècada dels noranta.

    L’OBRA
    Dins el darrer blau

    “Dins el darrer blau” (1994) representa l’entrada de Riera dins el gènere històric. Per escriure aquesta obra l’autora passà cinc anys dedicats a l’estudi i documentació d’aquests fets. En aquesta novel·la, Riera assoleix el repte d’utilitzar el punt de vista del narrador omniscient que li permet crear un món objectivat i autònom, dins del qual es desenvolupa la vida dels personatges i s’escolta el seu discurs polifònic. “Dins el darrer blau” és una novel·la coral, no té doncs un protagonista únic perquè cada personatge ho és de la seva peripècia vital, del seu drama personal i intransferible. Cal destacar també la depuració de l’estil que, sense perdre espontaneïtat, ironia o efusió lirica, s’enriqueix amb un lèxic molt rigorós que intensifica l’efecte de veritat històrica.
    Cal destacar també la depuració de l’estil que, sense perdre espontaneïtat, ironia o efusió lirica, s’enriqueix amb un lèxic molt rigorós que intensifica l’efecte de veritat històrica atès que no fa servir paraules datades més enllà del segle XVII. Tampoc els materials literaris incorporats en el text no procedeixen més que de llibres que hagin pogut llegir o escoltar els personatges de l’època.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Història de la bicicleta d’un home llangardaix, Fina Casalderrey

    9788499757124Per a tu, aquest relat amb gust de pastís de xocolata negra i de suc de llimona amb sucre.

    Amb aquesta dedicatòria tan dolça comença el llibre que hem llegit aquest mes els nens i nenes del Club de Lectura Llibr@venturers. I és que aquesta sensació tan dolça i aquest regust d’esperança són alguna de les emprentes que deixa la lectura del llibre Història de la bicicleta d’un home llangardaix. Sí, potser té un títol una mica estrany, però des de la primera pàgina t’enganxes a la història i, sobretot, a dos dels seus personatges: El Mundo i en Camilo.

    El Mundo, un nen de només 7 o 8 anys amb un “nom més gran que un edifici de trenta plantes” i en Camilo, un zelador de telefonia, de l’època ja llunyana en què als pobles hi havia només un telèfon i tothom passava per “la botiga” a trucar els amics i familiars que vivien lluny. Perquè per molt estrany que ens pugui semblar, hi va haver una època en què el telèfon va ser un article de luxe i tenir notícies dels éssers estimats que no vivien al costat no era tan fàcil com ara.

    En Camilo era d’aquells senyors que s’enfilaven als pals de telefonia per fer arribar el telèfon a tot arreu i que viatjaven en bicicleta. Sí, la bicicleta que dona nom al llibre. A més a més, en Camilo era un bon amic de la família de’n Mundo. Un molt bon amic i ho demostrarà quan “les aigües comencin a baixar tèrboles”.

    15cba11b799a82f8b8e29668b040d0c6

    Si et ve gust fer una ullada a les primeres pàgines del llibre, només cal que facis clic a continuació:

    9788499757124_portadaPrimeres pàgines.

    Fina Casalderrey (Pontevedra, 1951) és mestra i autora d’un bon nombre de llibres per a nens i joves, com ara Història de la bicicleta d’un home llangardaix. L’any 1996 va rebre el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil per O misterio dos fillos de Lúa.

    Llibres

  • Història de la bicicleta d’un home llangardaix
  • Els llibr@venturers ens tornem a trobar dissabte 12 de Maig!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Cyrano de Bergerac. Trobada de clubs de lectura en francès

    Un baiser, mais à tout prendre, qu’est-ce ?
    Un serment fait d’un peu plus près, une promesse
    Plus précise, un aveu qui veut se confirmer,
    Un point rose qu’on met sur l’i du verbe aimer;
    C’est un secret qui prend la bouche pour oreille,
    Un instant d’infini qui fait un bruit d’abeille,
    Une communion ayant un goût de fleur,
    Une façon d’un peu se respirer le cœur,
    Et d’un peu se goûter, au bord des lèvres, l’âme !


     
    Chers lecteurs/lectrices,
     
    C’est un vrai plaisir pour les Clubs de lecture en français de la Bibliothèque Joan Oliva i Milà de clore la saison avec Cyrano de Bergerac, personnage littéraire qui n’a nul besoin de présentation. Ayant fait l’objet de nombreuses adaptations cinématographiques, il est régulièrement à l’affiche dans les programmations théâtrales aussi bien en France qu’à l’étranger. Notamment, le 20/05/2018 à 19h où il sera brillamment représenté par Lluís Homar au Théâtre Principal de Vilanova i la Geltrú.
     
    Les atouts de ce personnage sont nombreux: homme fier, esprit libre, verve poétique, fidèle à ses principes, il va être honnête jusqu’à la fin, envers son ami Christian (son rival, dans le triangle amoureux qu’ils forment tous deux avec Roxane). Socialement, Cyrano est apprécié et admiré au sein de la compagnie des cadets. Il a une bonne réputation et n’hésite pas à s’exprimer et à se moquer de l’ordre établi s’il le faut, provocateur et fier d’être gascon, son panache et son franc-parler ne passe pas inaperçu.
     
    Éperdument amoureux de Roxane, une amatrice de théâtre qui adore se faire courtiser en recevant des compositions poétiques, il va avoir l’occasion de gagner son cœur en lui adressant des lettres mais d’une façon anonyme en quelque sorte puisqu’il doit se faire passer pour l’autre.
     
    De quoi souffre Cyrano pour accepter cette prouesse ? Les lecteurs se laisseront-ils emportés par la verve de Christian (l’un récite, l’autre souffle) dans la fameuse scène du balcon ? Condamneront-ils Roxane pour être si naïve ? Se sentiront-ils touchés par la sensibilité que dégage Le Bret? Beaucoup de questions et beaucoup plus de réponses nous attendent après la lecture de ce livre.
     
    Acte I, scène 3 La célèbre tirade du nez avec l’acteur Gérard Depardieu en tant que Cyrano dans la version de Jean-Paul Rappeneau.
     

     
    C’est une belle variante théâtrale de l’époque du classicisme qu’Edmond Rostand, dramaturge, essayiste et poète français, né à Marseille en 1868 offre à ses spectateurs en 1897. Il a situé l’action en 1640 à Paris et s’est inspiré de la vie de l’écrivain Hercule Savinien de Cyrano de Bergerac (1619-1655) pour écrire cette pièce qui connait un immense succès et lui vaut le titre de chevalier de La légion d’honneur.
     
    Avant d’être élu à l’Académie Française en 1901 où il ne sera accueilli que trois ans plus tard à cause d’une maladie pulmonaire, il écrit La Princesse lointaine dont l’intrigue est très semblable à celle de Cyrano de Bergerac (triangle amoureux, l’un doté de beauté et l’autre de belles paroles) et La Samaritaine, un évangile en trois tableaux puis obtient un fort succès pour sa pièce dramatique L’Aiglon, dont la comédienne Sarah Bernhardt tient le rôle principal (costumée en homme). Par ailleurs, en hommage à un grand de la poésie romantique, Victor Hugo, lors de son centenaire et du 72è anniversaire d’Hernani, il écrit le magnifique poème Un soir à Hernani.
     
    Je vous affiche ici-bas quelques liens intéressants pour en savoir bien plus sur cet auteur et, notamment, celui de l’artiste, auteur du buste de Cyrano qui correspond à l’image du marque-page exclusif de notre rencontre de Clubs de lecture en français de la bibliothèque le 18/05/2018 à 16h30. Je souhaite qu’il vous plaise ! ???????????????????????????
     
    Site d’actualité sur Cyrano.
     
    Livres audios.
     
    À ne pas perdre : « La Ronde des jurons » de Georges Brassens.
     
    Site de l’artiste sculpteur statuaire Dan Robert, auteur du buste de Cyrano avec l’image utilisée pour le marque-page.
     
    Clips de poésies chantées.
     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    P de Perill, Sue Grafton

    BANNER-560

    El passat dijous 5 d’abril, els clubaires de l’Oliva Negra van trobar-se a la biblioteca per comentar la lectura d’aquest darrer mes: P de Perill, de l’escriptora nord-americana Sue Grafton.

    Sue Grafton, l’autora

    Sue Taylor Grafton va néixer a Louisville, Kentucky, el 24 d’abril de 1940.

    sue-graftonEls seus pares eren gent intel·ligent, molt cultes, fills de missioners presbiterians que vivien a la Xina i ells parlaven i entenien xinès i llegien molt.

    El seu pare era molt treballador, un advocat alcohòlic, a qui li encantava la novel·la negra i va publicar-ne tres sense èxit. La seva mare era molt depressiva, i es medicava a si mateixa, cosa que no va ser bona per a ella. L’autora va créixer amb la llibertat que li van donar uns pares que no la supervisaven i immersa en els mons que li proporcionaven les seves lectures.

    Va graduar-se a la Universitat de Louisville, on va obtenir el títol en Literatura anglesa i diplomatures en humanitats i belles arts. Als 18 va començar a prendre seriosament l’escriptura, va acabar la seva primera novel·la als 22 (les dues primeres novel·les que va escriure no eren de misteri), però no va ser fins a cinc anys després que publicaria la quarta, Kezia Gane (1967), després de guanyar un concurs. De les set primeres només aquesta i la següent, The Lolly-Madonna War (portada al cinema en 1973) van ser publicades.

    oliva 300-loguilloGràcies als diners que la Metro Goldwyn Mayer li va pagar per la cessió de drets de The Lolly-Madonna War, i farta d’un matrimoni que feia aigües (des de 1962 estava casada per segona vegada) i de feinetes ocasionals com a cambrera, recepcionista i secretària, va marxar a Hollywood amb els seus tres fills, Lee Food Carnes, Jay Schmidt i Jamie Schmidt) i un gat.

    Va treballar a Hollywood durant 15 anys realitzant guions per a programes i telefilms, incloent la premonitòria adaptació de diverses novel·les d’Agatha Christie. A l’octubre de 1978 es va casar amb el també escriptor Steven Frederick Humphrey.

    Llibretista d’innombrables telefilms i capítols de sèries, el 1979, després d’un “amarg divorci i lluita per la custòdia dels fills”, mentre imaginava “diferents formes d’assassinar el seu ex marit” va concebre el seu alfabet del crim.

    Ha rebut importants premis com el “Christopher Award” pel guió per a televisió de Walking Through the Fire el 1979, el “Mysterious Stranger Award” el 1983, el “Shamus Award” el 1985 i 1986 i, el “Anthony Award” en 1985, 1986 i 1987.

    Va morir el 28 de desembre de 2017 a Santa Bàrbara, Califòrnia, a l’edat de 77 anys, després de dos anys lluitant contra el càncer.

    WJAXYKRM4NFWJNQI2RBL5LRYDMPer saber-ne més…

    P de Perill, el llibre

    Ningú pot explicar-se per què Down Purcell, un prestigiós especialista en medicina geriàtrica de Santa Teresa (Califòrnia), porta desaparegut des de fa nou setmanes i ningú, excepte la seva exdona, Fiona, havia mostrat el menor interès a donar avís de la seva desaparició.

    Purcell està aparentment molt enamorat de Crystal, la seva segona esposa, una ex ballarina de striptease. Però el curiós és que és Fiona, la seva primera esposa, qui contracta a Kinsey Millhone, convençuda que, en realitat, Purcell volia fugir de Crystal.

    570eceba5313c0c3458b4567.__grande__La lògica de les pistes convidaven a seguir un itinerari simple, i el nom propi no és un altre que el de Crystal, l’actual cònjuge de Purcell, una noia de fosc passat com a ballarina de striptease.

    Però deu anys com a detectiu privat, i dues dures experiències de divorci a l’esquena, són suficients per a Kinsey Milhone per intuir que el cas de la desaparició de Down Purcell comporta moltes complicacions afectives.

    Està Fiona despitada o, per contra, ansiosa de rebre el quantiós diners de l’assegurança del seu marit? Tindria alguna cosa a veure les estranyes conductes sexuals de Down Purcell per explicar l’estrany llaç que li unia a Crystal? La detectiu no triga a esbrinar que hi ha una altra possibilitat: s’ha esfumat Purcell per eludir algun compte pendent amb la justícia?

    Cap de les peces encaixa en una lògica delictiva i el cas sembla esvair-se qual boira marina californiana. Durant la investigació, Kinsey coneix un dels germans Hevener, i s’il·lusiona pensant que pot haver novetats en la seva vida. El que ignora és que aquestes novetats són en realitat de molt diferent i amenaçadora natura …

    I ja encetem la recta final del nostre Club de Lectura de Gènere Negre. El proper 3 de maig ens acomiadarem fins al proper curs, tot comentant Praga mortal de Philip Kerr.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    El cafè de la granota, Jesús Moncada

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 7 de març

    Encarem amb molta satisfacció el comentari d’aquesta obra de Jesús Moncada, l’escriptor de Mequinensa, deixeble de Pere Calders, un dels narradors clàssics de la literatura catalana moderna. El deix dialectal dels contes ha agradat especialment als lectors i lectores que vénen d’aquest vessant del català occidental: Rosa Llop, que vivia a Granja d’Escarp, i Ramon Also, de Tortosa. La Rosa Llop explica que li ha agradat molt la reconstrucció que es fa d’aquell ambient; els treballs de l’embassament, els miners, amb un to d’humor i d’ironia. Recorda el punt on el Segre s’uneix amb el Cinca, i com, de petita, les van tenir en una barca, agitant banderets espanyoles, esperant el pas del “Caudillo”.

    crisalideLa Paquita Puig també valora el retrat de la vida del poble i de la gent. L’època li ha fet pensar en un altre narrador, Paco Candel, amb la seva obra “Els altres catalans”.

    A la Teresa Ventosa li ha agradat: els personatges, la gent del poble; hi veu un bon retrat.

    La Mercè Porta destaca que, malgrat ser relats curts, fa una descripció acurada dels personatges i l’espai. Manté un to irònic i crític, que alterna amb la tendresa i el respecte pels personatges. Així, destaca el partit de futbol, el sepel·li on es canten les absoltes, la carta a la sra. Mort (barquer) i el Preludi de Traspàs.

    La Pepi Mota també en destaca el vocabulari.

    La Dolors Juan hi veu una vivència personal. Recorda haver conegut personalment l’autor, que li féu una dedicatòria. Destaca la narració titulada “Informació provisional sobre les corredisses d’Elies”, una història que es llegeix amb molt d’interès, on es parla de la gasiveria d’Elies, per damunt fins i tot de la mort de la seva esposa Joana (corre darrera l’autocar per assegurar-se que no compraran el medicament, ja que ella ja no té salvació).

    A la Teresa Rodríguez li han agradat molt aquests contes, plens de detalls de l’època (per ex., porten espardenyes en lloc de sabates). També creu que hi ha trets biogràfics d’en Jesús Moncada, com es desprèn de l’ús del vocabulari del lloc.

    A en Quim li ha agradat molt. La troba una obra costumista, que li recorda Ulldecona (Montsià), que coneix bé. Les historietes són reals, amb humor. Sempre veiem la dona en segon terme, possiblement perquè era el seu lloc en aquella època; Moncada ens fa de cronista d’una altra època. El tractament de l’amor, els termes amorosos, són usats amb pudor. El vocabulari està molt ben tractat, amb paraules que no s’utilitzen: per ex., “galifardeua”.

    L’Enriqueta Olivar assegura que hi ha gaudit molt. Troba que aquest llibre conté crítica social i política, i que ho narra amb un estil propi, ple de finals inesperats, per bé que s’hi noti la influència de Pere Calders. Destaca la riquesa del vocabulari. La seva mare, d’Ivars de la Noguera, deia paraules que ara ha retrobat en aquest llibre: enfarfegada, tòtila, fanfàrria, pispar, ganàpia.

    Mequinenza-680x510L’Ana Jiménez també hi ha vist una barreja de crítica i humor.

    A la Mary Carmen Paredes li han agradat aquests relats curts, i recorda una exposició al Born sobre el món de Jesús Moncada: el pantà de Mequinensa, el poble desaparegut després de l’embassament, la sensació d’un país en blanc i negre. Destaca la ironia, per exemple, del personatge que decideix morir-se mentre la dona fa el sopar, “per no molestar-la”.

    En Ramon Also esmenta la novel·la “Camí de sirga”, i el que era el camí de sirga en realitat: l’ús dels matxos per arrossegar les barques riu amunt. Hi veu una obra en la frontera entre la realitat i la ficció.

    La Patricia Lewis ha trobat una certa dificultat en el llenguatge, encara que ens recorda que també en l’argentí hi ha girs i expressions diferents del castellà. Troba que les narracions tenen molta gràcia.

    L’Anna Maria Montané, que torna a venir a les nostres sessions, ens parla sobre les varietats dialectals, així com el missatge d’aquestes històries, on es combina la crítica política-social amb el retrat d’una època. Destaca els contes “Sabó” i “L’arbre de les olives”, que l’han fet riure tota sola, mentre llegia.

    Acabem la sessió contents d’haver llegit aquesta obra, amb ganes de llegir-ne més de l’autor i la proposta de seleccionar, per al curs vinent, alguna obra de Francesc Candel.

    L’AUTOR
    Jesús Moncada

    Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, el Baix Cinca, 1 de desembre de1941- Barcelona, 13 de juny de 2005). És considerat com un dels autors en català més traduïts de la seva època i va rebre diversos premis per la seva obra, entre altres el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Joan Crexells de Narrativa o la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, l’any 2001. Les seves obres s’han traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita… El mateix autor va traduir un nombre considerable d’obres del castellà, del francès i de l’anglès.

    Mequinensa, la població on va viure fins que va desaparèixer negada per l’embassament de Riba-roja d’Ebre, és l’escenari principal de la seva obra literària.

    jesús moncadaJesús Moncada arriba a Barcelona a mitjan anys seixanta i, després d’un any de dedicar-se a la pintura, entra a treballar a l’Editorial Montaner i Simon, i s’hi queda fins al tancament de l’empresa. Per a Jesús Moncada, són anys de formació. Pere Calders, escriptor a qui admira, l’anima a escriure i l’encoratja a utilitzar el seu català de la banda de l’Ebre. D’aquests anys són els primers contes i els primers premis (premi Joan Santamaria (1971), entre d’altres), i pren la decisió de dedicar cada vegada més temps a la literatura. Jesús Moncada és autor dels llibres de contes Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999); de les novel·les Camí de Sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997); i del recull d’escrits Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003).

    Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l’entitat organitzadora del premi, el 1973. L’autor reconeix en l’estil d’aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders. Tant en el primer recull -que va reeditar ampliant-lo amb noves narracions i el pròleg de Pere Calders, el 1981 a Editorial la Magrana (des d’aquell moment editorial on Moncada ha publicat en exclusiva)-, com en el segon, El cafè de la granota (1985) recreen -a cavall entre el realisme i la fantasia- el passat mític de l’antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-; temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions). Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l’autor va estudiar els anys cinquanta.

    El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d’Or, 1998. En aquesta novel·la d’intriga, Moncada furga en la memòria col·lectiva, estremida per l’afusellament d’uns bandolers a Mequinensa -gent del poble- que van assaltar el recaptador del Banc d’Espanya i l’escorta, a la primera etapa de la Restauració alfonsina.

    El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d’un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.

    L’OBRA
    El cafè de la granota

    El cafè de la Granota és un recull de catorze relats curts escrits entre els anys 1980 i 1985. el cafè de la granotaAlgunes narracions situen l’acció en la dècada dels anys 50. L’escenari en què es desenvolupen els contes té com a centre la vila de Mequinensa al Baix Cinca. A més, totes les històries són contades al cafè de la granota. Els personatges que hi apareixen són gent senzilla: miners, pagesos, botiguers. Alguns personatges protagonistes són un pagès molt tafaner, uns afeccionats al futbol, un antic barquer, un afeccionat a les novel·les d’intriga i un delinqüent vocacional. El que caracteritza els contes és l’humor, la forta ironia i la crítica social. Fins i tot hi ha ironia en algunes escenes d’un funeral. Tots els contes són redactats des de la mirada del narrador omniscient, des de la perspectiva de l’àmbit quotidià més humil, i això els fa més crítics socialment.

    Emili Bayo, referint-se al recull El Cafè de la Granota, escriu: ”Es caracteritza per una gran homogeneïtat, aconseguida per la presentació de tot ell com una gran crònica on s’inclouen les diferents històries, d’una gran uniformitat. El narrador s’atorga el nom de cronista i s’esforça a convèncer el lector que la seva història és fruit d’una investigació, de contínues consultes. Generalment, el narrador pren com a punt de referència, com a testimoni d’autenticitat, la figura del vell Cristòfol. El vell explica una anècdota que constitueix part de la història del poble, però que, generalment, no va viure directament ell. Aquest personatge només fa de transmissor de la informació que la memòria popular ha acumulat amb el pas dels anys.”

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Carter, Ted Lewis

    BANNER-560

    Els membres del club L’Oliva Negra, al llarg del darrer mes, han llegit un clàssic de la novel·la negra britànica: Carter, de l’escriptor Ted Lewis.

    Ted Lewis, l’autor

    L’escriptor britànic Alfred Edward Lewis, Ted per als seus amics, va néixer el 15 de juny de 1940 a Manchester, però va créixer a la ciutat de Barton-upon-Humber, mentre assistia al Col·legi d’Art de Hull a l’altre costat del riu Humber.

    El seu primer treball va ser a Londres, en publicitat i després com a especialista en animació en televisió i pel·lícules (entre elles, el Yellow Submarine dels Beatles).

    Ted_LewisDesprés del col·lapse del seu matrimoni, Lewis va tornar a la seva ciutat natal en la dècada de 1970.

    Brian Greene, l’autor que més ha escrit sobre Lewis a Internet, parla del retrat que d’ell fan els seus vells amics i companys de col·legi. El d’un noi que podia ser angelical i encantador però que s’entestava obstinadament a ser vist com un tipus dur. Parla d’un dark angel, carregat de ràbia, turmentat per cruels episodis d’humiliació i entestat a no revelar a ningú el mínim indici de sofriment o debilitat.

    Indissoluble del Lewis rebel i turmentat estava l’adolescent d’enorme sensibilitat artística, el pianista de jazz, el precoç dibuixant que aviat deixaria Barton-upon-Humber, la seva petita ciutat, per anar a Londres, igual que Jack Carter, a llaurar-se un futur professional.

    Ted Lewis tenia tot just 30 anys el 1970, quan va publicar la que és sens dubte una de les millors novel·les de la història del gènere negre. Jack’s Return Home, posteriorment retitulada Get Carter després de l’èxit de la pel·lícula del mateix nom protagonitzada per Michael Caine, que va crear l’escola noir de crim britànic i va empènyer Lewis a la llista de best-sellers.

    Cinc anys abans s’havia estrenat amb una obra d’inspiració autobiogràfica, All the Way Home and All the Night Through. Considerat bastant unànimement com un primer pas prometedor però immadur, el llibre havia passat sense pena ni glòria pel mercat editorial. oliva 300-loguilloFrustrat i disposat a convertir el seu segon esforç en un èxit de vendes, Lewis havia recorregut a la seva vella passió pels films policíacs de sèrie B i del seu coneixement del món de l’hampa londinenc per elaborar un llibre que aboqués el que ell necessitava comptar en un motlle de narrativa popular capaç d’atraure un bon nombre de lectors. I precisament així, aconseguir la seva maduresa com a autor.

    Durant la dècada dels 70, hi va escriure set novel·les més, dues d’elles preqüeles dels esdeveniments de Carter. Els seus problemes amb la beguda i els seus freqüents períodes de depressió li van fer descurar la qualitat, donant com a resultat les seves dues obres més imperfectes (encara que en absolut menyspreables), Boldt (1976) i Jack Carter and the Màfia Pigeon (1977). A partir d’aquí, va venir el declivi.

    El seu univers és negre i sense esperança, en un món poblat de criminals sàdics, de malfactors sense pietat, un món de night-clubs i de bars dominat per les pulsions violentes, el sexe i els diners. Un univers que el mateix Ted Lewis freqüenta assíduament portant-li a una mort prematura, als 42 anys, minat per l’alcohol.

    ted-lewisPer saber-ne més…

    Carter, el llibre

    Després de vuit llargs anys absent i d’haver rebut la notícia de la mort del seu germà Frank, Jack Carter viatja a la seva ciutat natal al nord d’Anglaterra per descobrir què ha passat realment, convençut que Frank ha estat assassinat i que el suposat accident de trànsit en el qual ha mort no és més que un muntatge per enganyar a la policia i a ell.

    9788494680908La versió oficial és que el seu germà ha mort al precipitar-se amb el cotxe per un penya-segat en un evident estat d’embriaguesa. I Jack sap que el seu germà no beu, ni faria mai una cosa així.

    Enrere deixa els dos mafiosos per als quals treballa a Londres i la seva amant, Audrey, núvia d’un d’aquests per a més senyes, amb la qual planeja fugar-se aviat a Sud-àfrica abandonant-ho tot.

    Al mateix temps que visita vells coneguts i molesta diversos personatges del crim organitzat local, Jack rememora la seva adolescència i joventut. D’aquesta manera, va descobrint al lector la complexa relació que va mantenir amb el seu germà i el fet que potser ell mateix no és més innocent que els tipus als quals vol donar caça.

    Lewis ens desgrana una història amb dos germans, a través dels records de Jack, en la qual aviat ens queden clares les diferències entre tots dos i com un d’ells anava clarament encaminat cap a una vida poc o gens respectuosa amb la llei.

    Una novel·la negra, molt negra, amb uns personatges extraordinaris, un ritme precís i vibrant.

    Us deixem amb el tràiler de l’adaptació cinematogràfica de Carter, interpretada per Michael Caine l’any 1971: Un asesino implacable.

    L’Oliva Negra es tornarà a reunir el proper 5 d’abril!

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »