Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CLUBS DE LECTURA

Soumission. Michel Houellebecq

Le monde, ainsi plus généralement que tous les journaux de centre-gauche, c’est à dire en reálité tous les journaux, avaient régulièrement dénoncé les “Cassandres” (…) Dans la mythologie grecque, Cassandre se présente d’abord comme une très belle fille(…)Tombé amoureux d’elle, Apollon lui accorde le don de la prophétie en échange de leurs futurs ébats(…) Michel Houellebecq.

 
Chers lecteurs/lectrices,
 
Nous lisons ce mois-ci un autre roman de l’écrivain Michel Houellebecq que nous avions déjà abordé au Club il y a sept ans et dont nous avions fait la lecture Les particules élémentaires, son deuxième roman, avec lequel il a été connu à niveau International en 1998 et où il met en scène deux frères dont l’un, Michel, généticien, a découvert le moyen de produire le plaisir sans relation sexuelle générant une nouvelle civilisation qu’il situe en 2079.
 
Cette fois-ci c’est au tour du roman d’anticipation politique et sociale, Soumission qui se déroule à Paris l’an 2022 et qui dès sa parution, a obtenu un record de ventes en France et dans toute l’Europe suite aux attentats terroristes de la revue Charlie Hebdo (7/01/2015). L’auteur a été accusé d’alimenter l’islamophobie, dont nous débattrons les avis des lecteurs et des lectrices sur cette question.hqdefault
 
Dans tous les cas, depuis qu’il reçoit le prix Goncourt en 2010, avec La Carte et le territoire, cet essayiste, romancier et réalisateur français qui commença sa carrière littéraire en tant que poète s’inspirant de Baudelaire, son favori, continue à publier et à être l’un des auteurs contemporains de langue française le plus connu et traduit.
 
C’est sans doute le fait de chercher à provoquer d’une certaine manière son lectorat ou ce plaisir à montrer la face obscure de l’’être humain, la “culture occidentale”, vide, matérialiste, triste, solitaire, individualiste qui lui vaut d’être autant lu.
 
À vrai dire il est loin d’être un écrivain laissant indifférent et a donné lieu à différentes controverses médiatiques de ses livres par rapport aux idées politiques, morales et philosophiques que soutiennent ses personnages. L’aspect scandaleux ou provocateur de certains de ces points de vue a donné lieu à différentes interprétations (racisme de l’auteur, xénophobie, jeu médiatique..etc.)
 
Il se définit lui-même, lors d’un entretien de la journaliste Catherine Argand, correspondant au type du nerveux, c’est- à -dire, émotif, primaire, non actif (…) qui dispose d’un sens tactile très développé. Son terrain intellectuel est très variable, parfois extrêmement fort, parfois nul. Soumission_cover Il en est de même pour son intérêt sexuel. Par bien des côtés il correspond au portrait du maniaco-dépressif…
 
Les thématiques qu’il aborde dans Soumission sont la solitude, la frustration , le bonheur, la religion et le sexe (pour qui il a une obsession pesante) et qui sont récurrentes dans la totalité de son oeuvre et, la politique, où il mêle réalité et fiction dans le récit en plaçant des personnages politiques tels que Marine Le Pen, Lionel Jospin, François Hollande, Manuel Valls et l’Islam s’emparant du pouvoir en France.
 
Je vous affiche un entretien que la journaliste et professeur Sylvain Bourmeau lui fait à propos de son livre.
 
Cliquez ICI pour le lire et je vous attends vendredi 16/03/2018 à la bibliothèque pour nos commentaires et les différentes interprétations que nous aurons extraits ou non de cette lecture.
 
 
 

 

 
 
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
 

No hi ha comentaris

Els amants d’Hiroshima, Toni Hill

BANNER-560

La sessió de l’Oliva Negra del passat 1 de febrer va ser ben especial, ja que vam comptar amb la presència de l’autor del llibre que comentàvem. En Toni Hill, autor d’Els amants d’Hiroshima, ha compartit tertúlia amb els nostres clubaires.

Toni Hill, l’autor

Tot i el seu cognom anglès, l’escriptor Toni Hill (1966) és un barceloní de soca-rel. Segons la tradició familiar, que mai li ha preocupat gaire, Hill va ser un avantpassat que va arribar a Espanya a finals del segle XIX.

El seu pare explicava una història molt bonica d’un soldat anglès, que estava lluitant a França i que es va venir cap aquí. L’autor, menys romàntic, s’inclina a pensar que, si va creuar els Pirineus enlloc de marxar a Anglaterra, és perquè es tractava d’un desertor. Li sembla l’opció més probable.

Toni HillAbans de llançar-se i convertir-se en un escriptor d’èxit, Toni Hill va llicenciar-se en psicologia, però aviat es va adonar que volia una altra cosa. Durant més de deu anys s’ha dedicat a la traducció literària i a la col·laboració editorial en diferents àmbits. Entre els autors traduïts per ell es troben David Sedaris, Jonathan Safran Foer, Glenway Wescott, Rosie Alison, Peter May, Rabih Alameddine i A.L. Kennedy.

Va fer un curs de novel·la a l’Aula de Lletres de Barcelona i va començar llegint manuscrits i decidint si havien de ser o no publicats.

oliva 300-loguilloDes de 2011 va decidir iniciar el seu camí com a novel·lista i està dedicat en cos i ànima a la novel·la negra. La seva trilogia de l’inspector Hèctor Salgado s’ha publicat en més de vint països i ha estat un èxit de venda i crítica: L’estiu de les joguines mortes (2011), Els bons suïcides (2012) i Els amants d’Hiroshima (2014).

Encara que el misteri de la desaparició de Ruth Valldaura està present al llarg de les tres novel·les de la saga, en cadascuna d’elles s’han anat investigant també altres casos policials que han tingut el seu principi i la seva fi. No serà fins a Els amants d’Hiroshima que Toni Hill dóna les claus i tanca completament el que va succeir.

En la seva última novel·la, Els àngels de gel (2016), ens ofereix una magistral història d’intriga psicològica que penetra en els racons més foscos de la ment humana, alhora que ens reflecteix l’ambient d’uns anys marcats per la guerra i la tensió social.

Per a Hill, la geografia de la ciutat de Barcelona és un escenari on succeeixen les accions i on es mouen els personatges, no ha intentat fer un retrat de la ciutat.

Toni Hill 2_rodonaPer saber-ne més…

Els amants d’Hiroshima, el llibre

En una casa abandonada al camp i que ha estat ocupada, apareixen dos cadàvers entrellaçats. Com dos amants, junts fins i tot en la mort. Coberts per unes estovalles grogues amb flors. Aviat, l’equip investigador pensa que els cadàvers poden ser les restes de dos joves barcelonins que van desaparèixer fa set anys i dels quals no es va saber res. Es va pensar que un amic dels joves, clarament desequilibrat, els havia matat però ell mai ho va reconèixer i tampoc es van trobar proves que l’hi incriminessin directament.

els amants HiroshimaLa desaparició és un d’aquells casos no resolts que totes les comissaries guarden. Però l’aparició dels cadàvers dóna un gir a l’assumpte i el nou equip investigador, amb Hèctor i Leire al capdavant, faran el possible per, aquesta vegada sí, descobrir qui els va assassinar.

En una altra línia d’investigació paral·lela, encara que no oficial, Hèctor continua buscant el parador de Ruth, la seva exdona, desapareguda sense deixar rastre ara fa sis mesos. La investigació ara recau en l’inspector Dídac Bellver, que mai ha suportat a Hèctor i ara s’ha convençut que aquest és el culpable de la desaparició del seu ex-dona, gelós perquè aquesta l’abandonés per una altra dona.

El suport en aquest cas de l’agent Leire Castro s’ha fet realment inestimable per a ell. Dades inesperades i indagacions sobre nens robats durant la dictadura, els permetran entreveure les arrels d’aquella dolorosa desaparició.

En aquesta novel·la Toni Hill s’ha atrevit a anar més enllà, creant una estructura més complexa que altres vegades, però que alhora no complica seguir la trama, ja que juntament amb les dues investigacions que es duen a terme durant tota la novel·la, ens trobem que a l’inici de cadascuna de les cinc parts de què està composta, ens presenta un capítol del que ens imaginem és una investigació en la qual Salgado i Leire són els protagonistes i de la qual poc sabrem, més que els dos s’han posat d’acord en el que van a declarar i que sembla que no es va a ajustar totalment a la realitat. També hi ha moments en què es retrotreu al passat, a fa set anys quan van desaparèixer els morts.

Dues trames policíaques, que lligades a cruels successos, aniran avançant parelles al ritme d’una ciutat en crisi, plena de contrastos i contradiccions, que reclama impassible el seu paper protagonista.

I per acabar, un parell de fotos de la trobada amb l’autor:

IMG_20180201_173455 IMG_20180201_173504

L’Oliva Negra es tornarà a reunir el proper 8 de març!

Sofia de Ruy-Wamba
L’Oliva Negra

No hi ha comentaris

La guitarra blava, John Banville

LA TERTÚLIA
Dimecres 10 de gener

Comencem el comentari amb l’opinió de l’Ana Jiménez, una lectora sempre agraïda. Diu que li ha agradat el llibre, tant per la forma com pels personatges, encara que en general tot ell desprèn una certa tristor. Tant la relació de la Glòria amb l’Orme, el protagonista, com també la de la Polly i en Marcus, les dues parelles que acabaran creuades sotmeses a un destí incert, estan descrites amb precisió i profunditat. El protagonista, el pintor en hores baixes, té alguna cosa que sembla remetre a la biografia de l’autor, si més no la descripció física –baix, robust, no gaire agraciat, i tanmateix seductor- s’adiu a la fotografia d’en Banville. Pel que fa a l’Orme, és algú a qui li costa d’expressar les emocions, i així mateix és covard: des de petit roba objectes, fins i tot en la maduresa roba un llibre de Rilke d’un personatge curiós, de la noblesa, que acabarà tenint la Polly de parella. Quan es troba amb problemes, l’Orme, dolent, covard, lluny d’afrontar-los, emprèn la fugida.

La Lluïsa Guerrero, que no ha pogut acabar el llibre, explica que Banville li agrada com a escriptor, troba que a estones té un estil que fins i tot fa riure. Retrata un personatge sense il·lusió, un cop s’ha mort la seva filla petita, i que sovint es dirigeix directament al lector/a (un toc modern). Els personatges, resumeix, revelen una tristor feliç i una alegria trista.

La Patricia Lewis ens parla del títol, “La guitarra blava”, que ja de per si suggereix un relat ple de descripcions i gestos pictòrics. Els colors tindran una gran importància i són descrits amb originalitat. Pel que fa al pintor, quan deixa de pintar viu sotmès a una gran falta d’autoestima. És com si fes un autoretrat des de baix de tot, i fuig d’ell mateix. Una mica passiu, rep les emocions dels altres.

crisalideLa Maria Teresa Ventosa l’ha trobat un llibre dens a trossos, on destaca sobretot la personalitat del protagonista, que malgrat tot intenta passar desapercebut. Hi ha trobat frases i tons interessants, que traspuen una gran saviesa.

La Mary Carmen Paredes destaca d’aquest llibre les descripcions minucioses, dintre d’una estructura entre caòtica i perdedora. Així, ens situa en el funeral d’en Marcus sense que sapiguem encara que s’ha mort. Pel que fa al protagonista, el presenta com un personatge autodestructiu, fracassat, que no sap què fer ni on anar. D’altra banda, hi ha la influència del clima irlandès, present en aquest i altres llibres: una grisor i una tristor,que sembla que amarin les pàgines.

La Maria Jesús Alonso remarca que aquest llibre costa una mica de llegir, dens, difícil, però que al mateix temps proporciona un tipus de lectura diferent del que hom escolliria habitualment, per tant compleix les expectatives d’un club de lectura. Descriu el protagonista com algú que oscil·la entre la sensació de culpa i la inevitabilitat de cedir als propis impulsos, en un clima melangiós, de meditació: “Además de ser católico, ¡es católico irlandés!”. L’amor, la gelosia i la traïció es descriuen amb una gran riquesa lingüística, literària i pictòrica. No és tan important el que es diu com la forma de comunicar-ho, amb un estil narratiu musical i poètic. Hi ha un gran nombre de metàfores i recursos que mereixen ser subratllats: “alas de la memoria/ alas de la imaginación”. Tant els fets com el sentiments són analitzats i vistos d’una manera pictòrica, d’acord amb l’activitat central (ara abandonada) del protagonista.

Maria Josep Fonollosa, tot i que assegura que la història no l’ha arrossegada gens, s’ha esforçat a seguir endavant amb una novel·la tan premiada, de forçosa qualitat. Li han agradat les descripcions, similars a un quadre o una fotografia, amb alguna imatge molt original, com “Una finestra plena de cel”. També destaca la relació del protagonista amb les seves germanes.

Rosa Llop, des del principi, l’ha trobat un llibre fabulós, on tant les descripcions com els diàlegs t’omplen de ganes de llegir. Un gaudi tant pel llenguatge com pel vocabulari. Pel que fa al tarannà del protagonista, certament és el d’un caradura, d’una gran fredor.

landscape-1477320_960_720Evelia Casado coincideix a dir que tots els personatges són molt “sui generis”, amb una actitud diferent al normal. Precisament, aquesta fugida de la “normalitat” és el que cerca el protagonista a través del robatori: des del primer tub de pintura a l’oli fins a l’ocell de vidre que els amics tenien com a decoració, amb un trosset trencat a la cua L’Orme, a més, magnifica molt qualsevol cosa: sembla que necessiti aquestes situacions per sobreviure. D’altra banda, l’estructura és complexa però perfectament travada: a partir del record de les dues parelles, tanca el cercle argumental amb el principi, fins i tot des de la bugadera que el cuida al final. La mare té algun tret dels que ell hereta. En resum, trobem un bon retrat de personatges originals.

En Ramon Also assegura que no és el seu tipus de lectura, però que tot i així se’n podrien destacar algunes frases, i descripcions dels personatges que són gairebé una caricatura, ja que voregen el grotesc.

La Teresa Rodríguez explica que el principi se li va fer lent, i que li ha costat de seguir el personatge protagonista. Destaca, però, alguna escena, com la de l’estudi, i especialment la descripció dels colors del cel en la posta de sol.

L’Enriqueta Olivar troba que és un personatge molt especial, tant per la vida com per la pròpia indecisió. Es nota, però, que l’autor busca el seu estil propi.

Mercè Porta ens explica que és un llibre que ja havia llegit anteriorment; aleshores ho va fer amb molta calma, la que requereix l’obra, i la va fruir molt; enguany, que s’ha afanyat més, potser no tant. En destaca la barreja de fets, reflexions i descripcions, dins d’un relat molt precís. Tant els paisatges com els escenaris casolans ens donen la sensació d’estar veient quadres; l’estructura, d’altra banda, proporciona canvis temporals i espacials sense continuïtat, tot un repte a la sagacitat lectora. Particularment, li hauria agradat que el personatge de la Glòra tingués més paper.

Així doncs, entrem en una animada tertúlia sobre la dificultat que presenta aquesta estructura moderna (qui sap si Banville va tenir al cap l’altre cèlebre irlandès, James Joyce) i fins a quin punt hi ha un component autobiogràfic en el fet que el protagonista sigui un artista en fase de bloqueig. Ens acomiadem fins a la primera sessió, on comentarem “Mare i filla”, de Jenn Díaz, l’obra proposada per ser objecte de la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura, que se celebrarà el 7 de juny a Sant Pere de Ribes.

L’AUTOR
John Banville

John Banville (Wexford, 8 de desembre de 1945) és un novel·lista irlandès que escriu novel·la negra sota el pseudònim de Benjamin Black. És considerat “un dels grans talents de la llengua anglesa”. Entre altres guardons, fou Premi Booker 2005 i Premi Príncep d’Astúries de les Lletres el 2014.

john-banvilleL’escriptor irlandès, autor d’El mar o Els infinits, alter-ego de Benjamin Black, segueix meravellant amb les seves novel·les. Les històries que ens proposa John Banville són importants, però el que més meravella de les seves novel·les és com cuida el llenguatge fins al punt de crear una literatura on el més important és el ‘com’ i no pas el ‘què’ explica, on no deixa res a l’atzar o improvisació. La seva obra ha estat àmpliament guardonada amb el premi Booker, Premi Kafka i el Príncep d’Astúries, i qui sap si algun dia rebrà el premi Nobel de literatura. John Banville comparteix tasques literàries amb el seu alter-ego Benjamin Black per escriure la sèrie de novel·la negra protagonitzada pel forense Quirke, tot i que també podríem afegir a la llista una nova personalitat després de recuperar el personatge del detectiu Marlowe de Raymond Chandler a La rossa dels ulls negres.

Aquesta dualitat no sembla preocupar a Banville i fins i tot podríem assegurar que escriure les novel·les negres com a Benjamín Black li serveixen com a via d’escapament del gran esforç literari que deu suposar escriure obres com El mar, Els infinits o La guitarra blava.

L’OBRA
La guitarra blava

John Banville assegura que La guitarra blava ha estat una de les novel·les més difícils d’escriure i defineix al personatge protagonista com un dels pitjors monstres que ha creat.El protagonista de La guitarra blava és Oliver Orme un pintor sense inspiració i artísticament bloquejat que es dedica a robar. Es tracta d’un lladre diferent que només roba per plaer d’apoderar-se de les pertinences dels altres. Robar objectes segons Orme suposa dotar-los d’una nova vida ‘’amb el temps, la majoria de les possessions perden la seva pàtina, es tornen apagades i anònimes; robades, retornen a la vida, agafen la lluïssor de la unicitat un altre cop. D’aquesta manera, és que el lladre no fa un favor a les coses pel procés de renovar-les? Què no millora el món abrillantant-ne la plata entelada?’’. Orme, casat amb Glòria, decideix començar una aventura amb Polly, la parella del seu amic Marcus. guitarra-blava-john-banvilleLa relació de tots dos servirà a John Banville a parlar d’un altre tema destacat a La guitarra blava com és l’amor i com a vegades el divinitzem ‘’com va ser que tot d’una perdés la lluïssor divina? Perquè això és el que perseguies, tots ho sabem, fer-la divina, ni més ni menys. D’acord, ho admeto, sí que vaig intentar la tasca normalment encarregada a Eros -sí, Eros-, la tasca de conferir llum divina al que és ordinari. Però no, no, era més que això el que perseguia: no era menys que la transformació total, el fang convertit en esperit’’. L’autor per mitjà del personatge d’Oliver Orme assegura que l’amor és un acte narcisista perquè ‘tot amor és amor a un mateix’’.

També el protagonista de la novel·la assegura ‘que en certs casos així que es forja una unió, brota la llavor de la separació’’. El protagonista de la nova novel·la de John Banville es refugia en la seva infantesa per redimir-se dels pecats i per posar ordre a la seva vida. Orme començarà un viatge també un viatge interior per intentar buscar respostes. La pèrdua d’una filla, la visió de l’amor com un acte narcisista amb el seu component platònic que pot variar amb el pas del temps i el bloqueig artístic d’un pintor i les relacions i comportaments humans centren la narració de La guitarra blava.

La història que ens ofereix pot semblar banal; no rau aquí, doncs, la grandesa que de manera intermitent adquireix la novel·la. El que la fa estimulant és la seva capacitat de reflexió sobre la realitat de la condició humana. El seu talent metafòric, principalment en les digressions. En plaer que ofereix La guitarra blava no és la d’un llibre passapàgines. És el que prové de la satisfacció de topar constantment amb frases que se’t claven i que et fan tenir la sensació que t’estan fent créixer en la comprensió del món i de tu mateix. El que es coneix com a experiència literària, vaja.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

6è Concurs de Microrelats de Gènere Negre NegrOliva

generenegrejomLa Biblioteca Joan Oliva i Milà, amb la col·laboració de l’Editorial Alrevés, Llorens Llibres i La Mulassa, organitza el 6è Concurs de Microrelats de Gènere Negre NegrOliva.

A partir del divendres 26 de gener i fins al diumenge 18 de febrer de 2018 a la mitjanit (ambdós inclosos), podran enviar els microrelats a l’adreça electrònica: microrelatsjoanoliva@vilanova.cat, indicant en l’assumpte Concurs NegreOliva i, en el correu, les dades de participació que s’inclouen en les bases. S’hi podran enviar tants microrelats com es vulgui, però només es podrà optar a un premi final.

Aquest concurs té com a objectiu fomentar la creació literària i la lectura i, alhora, difondre el centre d’interès de Gènere Negre de la biblioteca. L’edat per participar-hi és a partir de 18 anys. Per Sant Jordi 2018, la biblioteca editarà un punt de llibre, que es repartirà entre els usuaris, amb el títol i l’autor dels tres microrelats guanyadors.

Bases de participació del Concurs de Microrelats de Gènere Negre NegrOliva 2018

IMG_20160129_112640Tots tres guanyadors rebran una ruta cultural per a dues persones i, a més a més, també tots tres seran obsequiats amb un lot de llibres gentilesa de les llibreries de la ciutat, La Mulassa i Llorens Llibres, de l’Editorial Alrevés i de Libelista.

Enguany, el jurat estarà format per Gregori Dolz Kerrigan, director de l’Editorial Alrevés; Mª Rosa Nogué, escriptora, conductora del club de lectura La Crisàlide, de la biblioteca; Rosana Lluch Millan, filòloga, gerent de la lliberia Llorens Llibres; i Veri Pena Montfort, llibretera a la Llibreria La Mulassa.

El veredicte es farà públic a partir del dia 14 de març a través del web, el blog i el facebook de la biblioteca.

Microrelats guanyadors del Concurs NegrOliva 2017

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La cala del Mort, Lauren St John

La cala del Mort és el primer llibre que hem comentat els Llibr@venturers aquest 2018 i quina millor manera de començar l’any! la cala del mort_portadaLa Laura Marlin és la protagonista absoluta d’aquest primer volum dels quatre que, de moment, formen part de la col·lecció Els misteris de Laura Marlin.

La Laura té onze anys i mai no ha viscut en un casa amb la seva família. La seva mare va morir tot just quan ella va néixer i el pare mai no el va conèixer, així que la seva llar és Sylvan Meadows, un centre d’acollida on els llibres s’han convertit en el seu refugi i la seva finestra cap al món. Però quan ja no hi confiava, els serveis socials troben un parent de la Laura que ha acceptat acollir-la a casa seva. És en Calvin Redfern, el germà de la seva mare, que tampoc no tenia notícia de l’existència de la Laura.

Així, d’un dia per l’altre, la Laura canvia Sylvan Meadows per una veritable llar a St. Ives, al comtat de Cornualla, convençuda que allà hi trobarà la vida plena d’aventures que tant desitja, tot i que potser no n’esperava tants de misteris.

A St. Ives no només hi trobarà el seu únic familiar, sinó també el que acabarà sent el seu millor amic, en Tariq…i molts i molts misteris. Vols saber-ne quins? No t’ho pensis més i comença a llegir ja La cala del Mort!

la cala del mort_portada rodonaPrimeres pàgines.

L’autora de la col·lecció de llibres Els misteris de Laura Marlin és Lauren St. John. Aquesta escriptora va néixer el 1966 a Zimbabwe (Àfrica) i es va criar en una granja situada dins d’una reserva de caça, on tenia una girafa i diversos gossos i cavalls. Després de llicenciar-se en Periodisme se’n va anar a viure a Anglaterra, on va treballar uns quants anys com a corresponsal. Actualment viu a Londres amb el seu gat de Bengala.

Llibres

  • La cala del Mort
  • Cita a Rússia
  • El Club de Lectura LLibr@venturers tornarà a reunir-se el proper 17 de febrer!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Sé el que estàs pensant, John Verdon

    BANNER-560

    El club de lectura l’Oliva Negra comença l’any nou comentant la novel·la Sé el que estàs pensant, de l’autor nord-americà John Verdon. La sessió va tenir lloc el passat dijous 11 de gener.

    John Verdon, l’autor

    John Verdon diu que sempre va voler estar en un altre lloc, fer una altra cosa i, fins i tot, ser un altre.

    Nascut l’1 de gener de 1942, sempre va voler ser escriptor, però abans de dedicar-s’hi, va treballar en diferents oficis en els quals no se sentia realitzat.

    1386964825_013428_1386965182_noticia_normalVa desenvolupar una notable carrera com a escriptor publicitari a Nova York, on va treballar per a les més importants agències publicitàries durant uns embogits 32 anys. Potser per aquest motiu, va abandonar la seva professió, va estudiar fusteria i durant deu anys es va dedicar a fer mobles estil Shaker. Va moblar part de la seva casa i les dels seus tres fills amb mobles fets amb les seves pròpies mans i fins i tot va vendre mobles manufacturats per ell a botigues d’antiguitats.

    oliva 300-loguilloQuan la seva dona Naomi va deixar el seu treball com a professora, van marxar a viure fora de la ciutat, a la zona rural de les Catskill Mountains, al nord de l’estat de Nova York. I, per primera vegada a la seva vida, Verdon va deixar de voler estar en un altre lloc. El món dolç i pacífic que la seva dona i ell van trobar era el que tots dos havien estat somiant.

    Allà va començar a devorar llibres, de temàtica policial, negra, de misteri… les històries de detectius clàssics en totes les seves varietats, de Conan Doyle a Ross Macdonald o Reginald Hill. Però sobretot es va sentir fascinat per la forma mateixa, la mecànica de construir el crim amagat i exposar-la gradualment.

    Amb el suport i ànim de la seva dona, decideix escriure per primera vegada una novel·la, Sé el que estàs pensant, aconseguint un gran èxit comercial i arribant a ser número u en vendes. A causa d’això, la seva editorial l’anima a seguir escrivint històries protagonitzades per Gurney i el 2011 va publicar la seva segona novel·la, aconseguint el mateix èxit. Des de llavors, no ha deixat d’escriure best-sellers.

    john verdon_rodonaPer saber-ne més…

    Sé el que estàs pensant, el llibre

    Mark Mellery, un vell company de la universitat de David Gurney, que s’ha convertit en una mena de guru multimilionari pioner de l’autoajuda a l’estil de Paulo Coelho, li explica que ha rebut una carta que el convida a pensar en un número qualsevol, el qual apareix anotat dins del sobre que acompanyava la carta. Està espantat i li demana ajuda.

    portada llibreDavant d’això, Dave Gurney tractarà d’ajudar-lo a resoldre aquest enigma.

    Amb el pas dels dies, a Mark li arriben altres notes, amenaces en forma de poemes i fins i tot una segona invitació a aquell joc mental en què el remitent sembla saber novament quin número ha pensat.

    Llavors, enmig de tant embolic, dubtes, misteri, hipòtesis, plantejament de teories i anàlisi de les notes, ocorre un assassinat que només confirma que el remitent de les cartes no només és un tipus que endevina números gairebé màgicament, sinó que també és un pertorbat assassí que només una ment ensinistrada com la de Dave Gurney pot aturar.

    Com a personatge principal tenim a David. Al llarg de la història que ens narra la novel·la anirem coneixent la seva personalitat, la relació amb els seus familiars més pròxims, les seves penes i tragèdies, la seva infància i el partit que ha tret a una ment tan analítica com la seva, molt d’acord amb la professió que ha tingut fins fa poc, i que l’ha ajudat molt en el seu passat per resoldre una infinitat de crims i convertir-se en un dels millors policies però que, alhora com a impediment, no pot relegar a un segon pla i no és capaç de parar de pensar que tot és un enigma a resoldre.

    Però, ¿qui és l’autor d’aquestes notes amenaçadores on s’endevinen el que pensen els receptors? Per què escull a qui tria? Com és capaç de saber el que pensen? L’explicació a aquesta última pregunta no sembla possible i és el detall que conquesta la ment inquieta de David Gurney.

    Els clubaires ens tornarem a reunir l’1 de febrer per comentar Els Amants d’Hiroshima, de Toni Hill. I hi comptarem amb la presència de l’autor! Com podeu veure a la fotografia, l’any ha començat d’allò més animat en el nostre club de gènere negre.

    foto Oliva Negra 11_01_18

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    Séance de lecture en voix-haute de poésie. Charles Baudelaire

    Le club de lecture en français commence l’année en poésie.

    Dialogue Mallarmé avec Degas…Le peintre entreprenant d’écrire des sonnets… « J’ai pourtant des idées… » et Mallarmé qui répond « Mais Degas, ce n’est point avec des idées qu’on écrit des vers : c’est avec des mots »
     
    Harmonie du soir XLVII
     
    Voici venir les temps où vibrant sur sa tige c5366a7c3832e8d79e79a7ff8e48276b--baudelaire-weheartit
    Chaque fleur s’évapore ainsi qu’un encensoir ;
    Les sons et les parfums tournent dans l’air du soir ;
    Valse mélancolique et langoureux vertige !
     
    Chaque fleur s’évapore ainsi qu’un encensoir ;
    Le violon frémit comme un cœur qu’on afflige ;
    Valse mélancolique et langoureux vertige !
    Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir.
     
    Le violon frémit comme un cœur qu’on afflige,
    Un cœur tendre, qui hait le néant vaste et noir !
    Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir ;
    Le soleil s’est noyé dans son sang qui se fige.
     
    Un cœur tendre, qui hait le néant vaste et noir,
    Du passé lumineux recueille tout vestige !
    Le soleil s’est noyé dans son sang qui se fige …
    Ton souvenir en moi luit comme un ostensoir !
     
    Baudelaire.
     
    Quoi de plus satisfaisant que d’entamer l’année 2018 en poésie. Ce genre littéraire qui a permis à l’humanité toute entière de s’exprimer à travers les mots qui sont susceptibles de nous procurer de l’émotion. La poésie est une belle expérience pour le lecteur quand il s’y en approche, la tâtonne et y prend gout jusqu’à lui en devenir fidèle. Le lecteur qui aborde la poésie, entreprend une aventure fascinante, en découvre le sens souterrain et les divers chemins à laquelle elle mène.
     
    L’écrivain choisi pour notre séance de lecture de poésie est Charles Baudelaire, poète né à Paris en1821. Définir son écriture est chose bien compliquée. Elle se caractérise pour sa modernité et pour extraire la beauté du Mal, son thème central, pour concevoir l’inspiration intime qui est celle d’essayer d’atteindre l’Idéal sans jamais y arriver, le beau et le bien qui oscillent entre l’angélique et le satanique, la passion voluptueuse, l’hymne à la sensualité féminine, la mélancolie , le souvenir lié à l’amour, l’ambivalence, la dualité , la contradiction, le trajet de l’humain toujours sans fin par sa mortelle condition et, un long etcetera.
     
    Il est donc beaucoup plus important plutôt que d’essayer de la définir, de la lire et y rechercher ses figures de style, la sonorité de ses rythmes, l’imagination ou l’intention du poète qui réactive la nôtre et ainsi la penser pour mieux l’apprécier. La lecture en groupe et en voix haute est un exercice très bénéfique et où les assistants sont la clé qui donne le sens à ce partage d’idées.
     
    L’auteur
     
    Charles Baudelaire perd son père en 1827, peintre et homme illustré et haïra l’homme avec lequel sa mère se marie un an plus tard, le baron et commandant militaire Aupick . Il suivra ses études suivant les villes où son beau-père sera destiné et se plaira à s’opposer aux valeurs de la bourgeoisie du Second Empire.
     
    Provocateur et in conformiste il se lie étroitement à la bohème romantique, aux artistes par vocation, anti-bourgeois, aux écrivains tels que Gérard de Nerval, Balzac, Théodore de Banville, Théophile Gautier qui s’efforcent à prendre leurs distances par rapport à la grande poésie romantique de la république des lettres (Victor Hugo, Lamartine, Alfred de Musset, Alfred de Vigny). Il rêve comme ceux de sa génération dans une société qui ne leur accorde pas d’importance et où les activités artistiques sont de simples distractions.
    Suivant la critique érudite, c’est l’époque où il connaitra, Sarah La Louchette, une prostituée avec qui il s’initiera et qui lui transmettra la syphilis. Les trois autres femmes et inspiratrices d’une part de son œuvre bien qu’elles n’y soient jamais mentionnées seront Jeanne Duval (1842), Marie Aubrun (1847) et Apollonie Sabatier(1852).
    Baudelaire aime sa vie de dandy flâneur, écrit beaucoup de 1840 à 1843 bien qu’il ne publie pas. Remarquable dessinateur, poète distingué et original, il se préoccupe autant de peinture que de poésie. Il est grand admirateur du peintre Delacroix et de Manet et a été un brillant défenseur de la peinture romantique et un grand critique d’art. Il a admiré l’écrivain nord-américain Edgar Poe et a traduit au français ses Histoires extraordinaires et Les nouvelles histoires extraordinaires ainsi que la musique de Wagner.
     
    Je vous affiche la chronologie de sa vie recompilée par l’écrivain, journaliste et érudit français Pascal Pia (Pierre Durand) pour en savoir bien davantage sur cet artiste.
     

    Vie-de-Baudelaire-001 Vie-de-Baudelaire-002 Vie-de-Baudelaire-003 Vie-de-Baudelaire-004 Vie-de-Baudelaire-005

    Vie-de-Baudelaire-006 Vie-de-Baudelaire-007 Vie-de-Baudelaire-008 Vie-de-Baudelaire-009

    Vie-de-Baudelaire-010 Vie-de-Baudelaire-011 Vie-de-Baudelaire-012 Vie-de-Baudelaire-013

     
    http://litterae.pagesperso-orange.fr/page3.3.baudelaire.html
    http://www.discursovisual.net/dvweb35/TT_orejudo.html
    http://www.litteratureaudio.com/livre-audio-gratuit-mp3/baudelaire-charles-lalbatros-poeme-version-6.html

     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    3 comentaris

    El temps de les cireres, Montserrat Roig

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 13 de desembre

    Encarem en aquesta sessió el comentari d’un clàssic, El temps de les cireres de Montserrat Roig, en l’any del 25è aniversari de la seva prematura mort. Comença la roda de paraules la Teresa Rodríguez, a qui li ha agradat. Troba que la novel·la reflecteix molt bé l’ambient de l’època, just després de l’execució de Puig Antich, a través del personatge de la Natàlia, la protagonista, que torna d’uns anys de Londres i es retroba amb l’ambient resclosit que havia deixat. Destaca la manera com s’entrecreuen vàries històries generacionals, en particular el personatge de la tia Patrícia, a casa de la qual es queda a viure la Natàlia.

    el temps de les cireres_montserrat roigEn Ramon Also comenta que li ha agradat molt; ell havia seguit Montserrat Roig quan fou articulista, durant 4 anys, d’El Periódico, i en coneixia la trajectòria literaria i humana, els dos fills, la seva mort a la Clínica del Pilar. Troba que en la novel·la es fa un bon retrat del postfranquisme, i remarca que la de Puig Antich fou l’última execució realitzada amb el garrot vil. Té la sensació que la descripció del pis de l’Eixample és tan vívida i realista com si hi visquéssim, així com de l’ambient de l’època: la repressió, els avortaments clandestins, les vagues, la presó, les anades a Perpinyà per veure L’últim tango a París.

    L’Evelia Casado considera que tots els personatges viuen molt aïllats: tant la protagonista com el seu germà, Lluís, la seva cunyada, la Sílvia, o també la seva tia Patrícia. És la descripció d’uns éssers frívols, vistos amb una mirada molt freda per l’escriptora.

    La Rosa Llop diu que com a relat reflecteix perfectament l’època, però que li ha costat una mica d’entrar-hi, també per certs aspectos tècnics.

    La Sole Marsal l’ha trobada una historia molt amarga. La majoria de personatges tenen diners, però es relacionen entre ells amb una gran fredor, que es transmet en la història. Li va agradar més la primera novel·la, Ramona, adéu.

    La Teresa Ventosa hi veu una crònica de l’època. Li ha fet gràcia retrobar algunes coses que es feien, ara del tot desfasades, com exhibir l’aixovar de la núvia abans del casament. També hi veu un bon retrat de l’ambient universitari. La forma d’escriure és peculiar, una mica dificultosa, com l’entrada de paràgrafs sense cap punt ni coma.

    La Mary Carmen Paredes diu que ja l’havia llegida, però que prefereix L’agulla daurada, a l’entorn d’una estada de l’autora a Sant Petersburg, amb referències al setge de Leningrad. El temps de les cireres no li acaba d’agradar, encara que destaca les referències a la mort de Puig Antich i, especialment, la recerca del paradís perdut que suggereix el títol, que l’ha portada a llegar el poema original.

    Mercè Porta hi veu un seguit d’històries personals molt complexes, des de la Natàlia fins al germà i la cunyada. Són relacions molt condicionades pel context polític i social, dels quals se’n fa una acurada descripció. També destaca alguns escenaris, comn Santa Maria del Mar. Li ha agradat la barreja de descripció i diàleg, i destaca especialmente la descripció de les mans de la tia Patrícia, que revelen tota la seva vida i manera de ser.

    A Maria Lluïsa Guerrero no li ha entusiasmat, hi veu una mica de poti-poti, com si hagués volgut explicar massa coses en poc espai. Destaca el personatge de Natàlia, que ve a ser un alter ego de l’autora (que va viure la Caputxinada).

    agulla dauradaLa Patricia Lewis troba que potser les descricpcions són una mica massa llargues, però que transmeten la sensació d’una època on el temps no passava, on tot era monòton. Els diàlegs li han agradat molt, així com la percepció de la vida de cadascú, plena de coses complicades. El seu personatge preferit és l’Emilio, que ajuda la Natàlia a sortir de l’ambient tan sufocant. Quan ella vol tornar a casa, recorda aquell ambient i té nostàlgia de Londres, però també a Londres s’enyorava de casa i es va trobar amb la mateixa Barcelona grisa, la mateixa realitat.

    A l’Ana Jiménez li ha agradat; troba que, en general, la vida dels personatges és dura i difícil. Destaca la relació del pare de la Natàlia, Joan Miralpeix, amb la seva dona, la Judit, un amor autèntic, ja que ella el fa sortir del trauma derivat de veure les relacions del pare amb una minyona. Tots s’assemblen una mica, són fills de casa bona i viuen en un cercle tancat. En contrast, també està bé el retrat de les clases populars, el desgrat de la Natàlia amb l”olor de pobre”, els pisos mal construïts amb què les clases altes es fan d’or (l’”accident” a l’hotel de Lloret, un incendi, entraría dintre del mateix camp).

    La Pepi Mota destaca la descripció de Barcelona i de l’època, que permet de trasladar-se en el temps. També destaca el retrat dels personatges més grans, als quals se’ls han trencat les il·lusions i només volen fugir de la realitat. En contrapartida, la Natàlia i en Màrius segueixen buscant un ideal, però estan molt perduts.

    Finalment, la Dolors Juan ens diu que la troba una novel·la fresca, artesanal, i també rodorediana, que reflecteix d’una manera entre exagerada i irónica les formes d’una societat que existía i que, possiblement, existeix. Té un adjectiu per a casa personatge: la Sílvia, voluble; l’Encarna, conseqüent; el pare, pujat a clatellots; la Patrícia, alliberada per la beguda. Al final, conclou, trobem un regust de cireres àcides.

    I ens acomiadem fins a la propera sessió, on comentarem Mare i filla, de Jenn Díaz.

    L’AUTORA
    Montserrat Roig

    Montserrat Roig i Fransitorra neix a l’Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de l’escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop (Barcelona 1902-1987), que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre, i que està en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Viu, doncs, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura. Montserrat RoigCursa l’ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l’escola de la Divina Pastora, a l’Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l’institut de secundària Montserrat i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, entre d’altres, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia. Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l’any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès. Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint “que vol oblidar”.

    Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d’Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó…), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l’edició comercial. Precisament s’assabenta que és guanyadora d’aquest premi quan, hores abans de la nit de Santa Llúcia, el 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d’intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l’anomenat “procés de Burgos”, que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d’ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: “Vaig entrar a Montserrat com a ‘llicenciada’ i en vaig sortir com a ‘escriptora’”.

    ramona adeuDesprés de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, per acte testimonial, amb el número deu, convençuda que no obtindrà l’acta de diputada. Més endavant abandona el partit quan aquest travessa una de les primeres crisis internes. A partir del 1977 conviu amb Joaquim Sempere, qui més tard serà el traductor a l’espanyol del seu llibre El cant de la joventut (El canto de la juventud. Península, 1990), i amb qui té un segon fill. Es declara admiradora literària de l’escriptora Mercè Rodoreda, que considera la seva “mestra”, i confessa en algunes entrevistes que l’únic que l’ha fet sentir “realitzada com a dona” ha estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure.

    De fet, aquesta dedicació gairebé vocacional és el que la fa entrar al món de la narrativa ja de ben jove. La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l’assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre. Fa alguns viatges becats, en un dels quals escriu la crònica L’agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans ha estat també a Anglaterra, primer com a lectora de llengua espanyola a la Universitat de Bristol (1973-74) i després com a professora visitant a Glasgow, a la Universitat d’Strathclyde (1983). Des de molt aviat té una idea clara del que per ella és la literatura i, concretament, la novel·la, gènere en el qual farà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987): “El que importa en una novel·la és la selecció de detalls, el clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel·lista allò que fa que l’escriptura sigui o no convincent“. Fidel a aquesta convicció, les seves novel·les beuen de les fonts de la societat del seu temps.

    L’OBRA
    El temps de les cireres

    El temps de les cireres és un retrat i una mirada crítica a un segment social que es pot concretar en els fills de la Primavera de Praga i el Maig Francès. La novel·la relata el retorn a Barcelona de la Natàlia, després d’haver viscut dotze anys a França i Anglaterra, i pocs dies després de l’execució de Salvador Puig i Antich. crisalideLa Natàlia pertany a una família burgesa de Barcelona, la família Miralpeix. Tots els personatges de la novel·la intenten buscar un sentit a la vida en una Barcelona marcada pels darrers anys del franquisme. El títol de la novel·la fa referència a Le temps des cerises de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, subratllant el desig de recerca d’un paradís perdut. Obra de caràcter psicològic, ambientada en ple franquisme, l’ambient d’opressió militar, d’obscurantisme religiós, de terrorisme polític i cultural, s’endevina mitjançant els diàlegs i els pensaments dels personatges. El luxe, la superficialitat, l’estupidesa cultural en què aquests viuen és la punta de l’iceberg que sura sobre una base d’egoisme, renúncies, hipocresia, insensibilitat, masclisme, violència…, que finalment els “passarà factura”. La trama, composta de diàlegs i actes socials de la vida quotidiana d’aleshores, dibuixa un quadre on “el temps de les cireres”, o temps de la felicitat, queda per als records idealitzats de joventut o per a un futur que, ara sabem, no s’esdevindrà com cal. Temps perdut, olor de por, so de records, malalts de quietud, només somnis: tot això i més ens mostra El temps de les cireres de Montserrat Roig.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mecanoscrit del Segon Origen. Manuel de Pedrolo. Lectura Fàcil. Versió de Núria Martí Constans

    Fa uns dies que una tècnica de la biblioteca Joan Oliva i Milà, en representació de les biblioteques de Vilanova i la Geltrú, va assistir al lliurament de Premis de Lectura Fàcil 2017 que es va celebrar al Museu Marítim de Barcelona. Doncs bé, la novetat que la biblioteca Joan Oliva i Milà us ofereix aquesta setmana de l’obra abastament coneguda de Manuel de PedroloMecanoscrit del segon origenMecanoscrit és una versió de Núria Martí Constans en la categoria de LF.
     
    No cal parlar-ne massa, d’aquesta novel·la tan coneguda.
    Només recordar-vos una mica de què va: L’Alba i en Dídac, els dos personatges, es troben sols a la Terra després que aquesta hagi estat atacada per un platets voladors. Ells, que encara són adolescents, decideixen ser l’origen d’una nova generació d’humans. Però abans de tot hauran d’aprendre a sobreviure i ho aconseguiran amb la lectura.
     
     
    Manuel de Pedrolo I d’en Manuel de Pedrolo, què us podem dir que no sàpigueu ja. Autor de poesia, teatre, narrativa curta, assajos periodístics… i novel·les. Els temes propis del novel·lista van ser: la solitud, la incomunicació, la vida sense sentit… Els recursos que utilitzava eren sempre variats, així com les tècniques: psicologia, simbolisme, policíaca… Va tenir problemes amb la censura per l’erotisme i les idees catalanistes i progressites dels seus llibres. Va ser un dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle vint.
     
     
    Núria Martí Constans Núria Martí Constans, dinamitzadora de clubs de LF i escriptora, en el marc del lliurament del premis de Lectura Fàcil 2017, va oferir un taller dedicat a la creació d’un club de Lectura Fàcil (LF), a part de dedicar-se a l’ensenyament.
     
    Les adaptacions de novel·les que ha fet a lectura fàcil són:

  • Cavall de guerra, de Michael Morpurgo (2014)
  • El temps de les cireres, de Montserrat Roig (2016)
  • Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (2016)
  • liver Twist, Charles Dickens (2016)
  • Molt soroll per res, William Shakespeare (2017)
  • Obres que ella ha escrit dins el marc de lectura fàcil:

  • Trampa de foc. (La Mar de Fàcil, 2011)
  • Set dies al llac. (La Mar de Fàcil, 2012)
  • Marcus Marc i la ruta del cacau (Adapta Editorial, 2016)
  •  
    I en què consisteix la lectura fàcil? Us en farem cinc cèntims.
     
    El punt de sortida és que la ciutadania té el dret a accedir als documents d’interès general en un llenguatge i un format entenedors, és a dir, seguint els criteris de lectura fàcil. Aquest dret està reconegut en la llei d’accessibilitat aprovada pel Parlament de Catalunya a finals de l’any 2044 (Llei 13/2014, del 30 d’octubre d’accessibilitat del Parlament de Catalunya).
     
    Els materials de lectura fàcil es basen en les directrius internacionals d’Inclusion Europe, xarxa europea de representació de les persones amb discapacitat intel·lectual, i de l’IFLA, federació internacional d’associacions de biblioteques.
     
    Els destinataris són aquelles persones que tenen dificultats lectores, tant del caràcter permanent (dislèxia, trastorns neuropsicològics, senilitat, etc.), com transitori (immigració, incorporació tardana a la lectura, accidents, etc.)
     
    Ús de llenguatge planer i directe, contingut assequible i disseny que harmonitzi contingut i formes. El llenguatge planer augmenta la transparència, evita els malentesos, incentiva la participació ciutadana, disminueix el temps d’atenció de trucades, consultes, etc; contribueix que les persones amb dificultats lectores entenguin els missatges.
     
    Els criteris de llegibilitat i tipografia: lletra gran, línies no excessivament llargues, marges generosos, interliniat ample, ús d’un o dos tipus de lletres, no justificació el text a la dreta.
     
    El que us hem exposat anteriorment són unes pinzellades introductòries al món de la lectura fàcil. A continuació us facilitem una petita bibliografia:
    Cassany, Daniel. La cuina de l’escriptura. Barcelona. Empúries. 2002
    Comissió Europea. Escribir con claridad. 2010
    Directrius per a materials de Lectura Fàcil. 2010. Revisió de Gyda Skat Nielsen, Misako Nomura i Bror Tronbacke. IFLA Professional Reports, núm 120
     
    Moltes biblioteques organitzen clubs de lectura fàcil, amb la qual cosa es facilita l’accés a novel·les clàssiques i de noves que s’han adaptat a aquells lectors que tenen dificultats. La xarxa de biblioteques de Vilanova i la Geltrú n’ofereix tres. La biblioteca Joan Oliva i Milà, dos: un de lectura fàcil en català (amb col·laboració amb el Centre de Normalització Lingüística de l’Alt Penedès-Garraf) i un en francès; i la biblioteca Armand Cardona Torrandell un dedicat a persones amb discapacitat intel·lectual.
     
    Llibres Llibres de lectura fàcil a les biblioteques VNG.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Día de perros, Alicia Giménez Bartlett

    BANNER-560

    En acostem a finals d’any amb una nova sessió del Club de Lectura de Gènere Negre L’Oliva Negra. La trobada va tenir lloc el passat dijous 14 de desembre i, en aquesta ocasió, els clubaires van comentar Día de perros d’Alicia Giménez Bartlett.

    Alicia Giménez Bartlett, l’autora

    Alicia Giménez Bartlett va néixer a Almansa (Albacete) el 1951 i va crèixer a Tortosa. Actualment està casada, té dos fills i dues netes, i des de 1975 viu a cavall entre Barcelona i Vinaròs. El segon cognom Bartlett ve del seu primer marit. Quan va començar a publicar encara estaven casats i la seva agent Carmen Balcells li va aconsellar afegir-lo al seu en previsió de les futures traduccions a l’estranger. I,
    com gairebé sempre, l’agent no s’equivocava ja que l’autora està traduïda a 15 idiomes.

    gimenez-bartlett--575x623Giménez Bartlett va estudiar Filologia Espanyola a la Universitat de València i es va doctorar en Literatura Espanyola per la Universitat de Barcelona.

    L’any 1984 va publicar la seva primera novel·la, Exit. El 1997 va obtenir el primer guardó literari de la seva carrera: el Premi Femenino Singular, de l’editorial Lumen, amb Una habitación ajena on, a través del relat de la vida de Virginia Woolf i la seva empleada de la llar, Nelly Boxal, apreciem els paral·lelismes i diferències d’aquestes dues dones.

    Un any abans, la lectura de La jota de corazones de Patricia Cornwell la va motivar a iniciar una sèrie de novel·les policíaques amb la inspectora de policia Petra Delicado com a protagonista, que ha donat peu fins ara a onze obres de la saga. Aquesta sèrie li ha reportat diversos guardons, com el Premi Raymond Chandler el 2008, que anteriorment van obtenir John le Carré i John Grisham.

    La “gran dama de la novel·la negra”, com se l’ha anomenat, explica que va pensar que aquest era un gènere en el qual es podien dir moltes coses i on l’humor, que per a ella és molt important, es pot incloure sense que passi res. Va provar i es va divertir moltíssim, però no havia pensat en cap moment continuar amb això. Era una prova amb la qual es va divertir i punt. Però l’editor li va dir, “¿i per què no continues amb Petra?” I va continuar.

    oliva 300-loguilloEl 2011 va obtenir el Premi Nadal per la seva obra Donde nadie te encuentre,una novel·la històrica sobre la vida de la guerrillera hermafrodita del maquis Teresa Pla Meseguer, àlies La Pastora, oculta en els boscos de Tortosa.

    El 2015 li van donar el Premi Carvalhoper haver renovat la novel·la policíaca espanyola aportant una perspectiva femenina i feminista pionera en aquest àmbit”.

    Va obtenir el Premi Planeta per la seva obra Hombres desnudos, en la qual dos personatges veuen canviar de forma dràstica les seves vides,que acaben creuant-se en el món de la prostitució masculina.

    En l’acte de lliurament del premi va fer ostensible la seva fama de ser una persona políticament incorrecte que diu sempre el que li dóna la gana. Portava ben visible la paraula “merde” i confessa que, tot i ser una rebel·lia de col·legi, li va encantar veure la cara d’horror de les autoritats a mesura que s’hi anava acostant. Va pensar que ningú li podria robar aquella bona estona.

    Alicia-Gimenez-BartlettPer saber-ne més…

    Día de perros, el llibre

    Ens trobem davant el segon cas de la inspectora Petra Delicado i el seu ajudant el sotsinspector Fermín Garzón, caracteritzat per l’escassetat de pistes i amb un excepcional i gens agraciat protagonista caní.

    Un home apallissat, no fitxat, sense cap tipus d’identificació, és trobat en un carrer de Barcelona i ha entrat en coma. Ningú pregunta per ell, ningú el reclama.

    imgUna trucada alerta a la policia sobre un gos que porta diversos dies bordant sense parar, en un pis deshabitat.

    A la casa en qüestió es troben amb un gosset mestís acanyat, llanut, negre i orellut, de potes curtes i tortes, però simpàtic i amb una mirada lúcida que de seguida crida l’atenció de Petra.

    Sospitant que el seu amo pugui ser la víctima trobada malferida, a la inspectora se li ocorre la gran idea de ficar-lo d’amagatotis a l’hospital per intentar identificar-lo. La seva reacció no dóna lloc a dubtes: “Embogit, galvanitzat per la troballa, va començar a saltar i a emetre lladrucs alegres al voltant de llit de l’individu inconscient. Per fi, ja a dues potes, va veure el que sens dubte era el seu amo, Ignacio Lucena i va esclatar en gemecs de felicitat, mentre intentava llepar-li les mans”.

    En honor a la seva lletjor li escullen el primer nom que els ve al cap, Espanto i quan Lucena mor, Petra rebutja la idea de deixar-ho a la gossera, primer perquè s’ha encapritxat amb ell i segon, perquè està convençuda que d’alguna manera els pot ajudar amb el trencaclosques.

    La investigació comença partint del lloc on va ser trobat el cadàver del seu amo. Espanto els condueix a través d’un bosquet fins a un descampat on una dona, Valentina Cortés, ensinistra gossos per a defensa personal.

    petraweb_principalgaleriaapaisadaElla és la primera d’uns quants personatges, que els dos policies es van trobant pel camí de la resolució de l’assassinat, tots ells formant part de l’enorme entramat que envolta el món dels gossos, entre d’altres l’atractiu veterinari Juan Monturiol, del qual Petra s’enamora o més aviat s’encapritxa, o Ángela Chamorro, la millor experta en gossos de tot Barcelona, que compta amb una llibreria especialitzada en animals i que de seguida enlluerna amb reciprocitat el cor de Garzón.

    La troballa de la primera pista, un munt de diners amagats i les llibretes de la comptabilitat de Lucena, els dirigeix en principi cap al que sembla ser una xarxa de lladres de gossos de carrer, que els venen a les indústries farmacèutiques i hospitals, amb el cap de dedicar-los a l’experimentació.

    Però segons van avançant en la investigació, es submergeixen en un assumpte més enrevessat i, si és que pot ser possible, més malvat i miserable.

    Ens veurem de nou, ja al 2018, per comentar Sé el que estàs pensant, de l’escriptor nord-americà John Verdon.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »