Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CLUBS DE LECTURA

Trobada amb l’escriptor Vicenç Aguado a la Joan Oliva

La sessió de desembre del Club de Lectura La Crisàlide serà ben especial ja que els clubaires comptaran amb la presència de l’autor del llibre que han llegit al llarg del darrer mes. El proper dimecres 12 de desembre a les 20 h, l’escriptor Vicenç Aguado parlarà de la seva primera novel·la, L’escultor de Déu, a la biblioteca Joan Oliva i Milà. L’acte, obert a tothom, serà presentat per la conductora del club de lectura La Crisàlide, la també escriptora Maria Rosa Nogué.

portada Escultor de DéuL’escultor de Déu és la primera novel·la de Vicenç Aguado, tot i que no pas la seva primera aproximació a l’escriptura. Fins ara, havia publicat d’altres títols, destinats a públic infantil i juvenil, així com monografies i articles sobre Dret, ja que n’és professor a la Universitat de Barcelona. Els contes de Vilanova i la Geltrú (2012), Les aventures del gavot a l’illa misteriosa (2014) i El tren i el xiulet màgic (2016) són alguns dels títols infantils publicats per aquest autor barceloní establert a Vilanova i la Geltrú.

No podem deixar de destacar el microrelat de gènere negre amb què Vicenç Aguado va guanyar el 1r Premi del Concurs NegrOliva , l’any 2011, a la nostra biblioteca. El seu relat El misteri dels escuts de la Plaça de la Vila va obtenir el primer premi i, posteriorment, va ser recollit i publicat a Crims.cat: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans.

L’escultor de Déu, guardonat amb el IV Premi Gregal de Novel·la 2015, està protagonitzat per Jordi de Déu, un personatge històric que va viure al segle XIV. El protagonista d’aquesta novel·la històrica va ser un esclau grec capturat a l’illa de Sicília per les tropes catalanes de Pere el Cerimoniós. Un cop a Catalunya, l’esclau va ser comprat per l’escultor Jaume Cascalls, va rebre el nom de Jordi de Déu i, del seu amo, va aprendre’n l’ofici.

Al costat de Cascalls, Jordi de Déu va participar en la construcció d’obres emblemàtiques del gòtic català, com per exemple, el panteó reial del Monestir de Poblet, la Seu Vella o l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. A més a més, de Déu va ser testimoni de fets cabdals de l’època que li va tocar viure: la guerra amb Castella, la persecució dels jueus o el naixement de la Generalitat.

Darrerament, la novel·la va ser presentada a Vilafranca del Penedès, a l’Institut d’Estudis Penedesencs:

No deixeu perdre l’oportunitat. Us esperem el dia 12 de desembre a les 20 h a la Joan Oliva i Milà!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Camí de Sirga, Jesús Moncada

LA TERTÚLIA, L’OBRA I L’AUTOR
Dimecres 7 de novembre, Camí de Sirga i Jesús Moncada

Camí de SirgaEn aquesta ocasió, el Club La Crisàlide es prepara per a una sessió especial. Teresa Forcadell, directora de la nostra Biblioteca, va sol·licitar a l’associació Amics dels Clàssics, ocupada en la divulgació dels clàssics catalans en els clubs de lectura, que pogués venir un/a especialista a parlar-nos de l’obra que sol·licitéssim. Com que el curs passat ens van agradar molt els contes d’El cafè de la granota , del mateix autor, vam escollir Camí de sirga, la gran novel·la de Jesús Moncada sobre la història del poble de Mequinensa, abans i després de la seva desaparició sota les aigües de l’ebrenc pantà de Riba Roja. La Teresa va venir a saludar-nos i a rebre també la Lurdes Ivars, de l’associació Espais escrits. Lurdes va ser amiga personal de Jesús Moncada, i una de les artífexs del museu dedicat a la seva memòria, així com de la creació de la ruta literària que porta el seu nom.

Entusiasta, doncs, tothora amatent i molt ben preparada, Lurdes ens va rebre amb una projecció sobre l’entorn geogràfic de la novel·la i una exposició de primeres edicions de tota l’obra de Jesús Moncada. Acabades les presentacions, ens va adelitar amb una xerrada on destacaren, principalment, tres parts:

Presentació del marc geogràfic de la novel·la: Mequinensa, un poble entre dos rius, el Segre i l’Ebre. De caràcter lluitador, amb poques diferències socials, el poble vivia de la mineria i del trasllat del lignit amb els llaüts. Era un poble viu i complet, amb l’església, el bar, dos cines, orquestres, sessió de ball cada diumenge. Durant la Guerra Civil es decantà del tot pel bàndol republicà, i l’anegament del poble (que hauria pogut ser evitat) es va viure com una represàlia del dictador, Francisco Franco, ja que l’agonia del poble va durar anys (molt ben mostrats a la novel·la), malgrat que ja estava decidit el seu trasllat complet en un altre punt. Espais literarisHi hagué famílies, però (les de la part no anegada) que es van quedar sense indemnització. L’Enher va traslladar el castell medieval, que era propietat de l’exèrcit, i el va reconstruir on es pot visitar actualment.

Presentació de l’autor. Jesús Moncada era fill d’un botiguer. Inquiet, intel·ligent, ja de petit parava l’orella a les històries que contaven els avis en els cafès (que recull en molts dels seus contes i novel·les). Estudià en un internat de Saragossa, fins als 17 anys, i estudià Magisteri, però era tan jove que encara no podia exercir de mestre. Aprengué la llengua catalana de manera autodidacta, amb els llibres d’Edmon Vallès. Feu la mili a Saragossa, estudià francès i dibuix, fou mestre d’una escola privada i als 24 anys marxà cap a Barcelona, amb la intenció de ser pintor. Però per guanyar-se la vida, entrà a treballar a l’Editorial Montaner i Simó, on va conèixer Pere Calders. jesus moncadaLi transmeté les seves inquietuds literàries, i va rebre el seu mestratge. L’Editorial La Magrana va publicar el seu primer llibre, Històries de la mà esquerra. Mentrestant, anava i venia de Mequinensa, i va viure tota la incertesa de la construcció del pantà i la desaparició del poble, el germen de Camí de sirga. Moncada ho va viure de prop, ja que el seu pare era alcalde de Mequinensa en el temps de la construcció del pantà.

Presentació de Camí de sirga. És una novel·la monumental, que aconsegueix reconstruir el món de Mequinensa des del segle XIX fins a la desaparició del poble, el 1971, amb la seva reconstrucció posterior, que ja no forma part del corpus de la novel·la. L’autor, per poder-la escriure, va haver d’allunyar-se físicament del poble, però sempre hi va retornar literàriament. Des de la “Història d’un llaüt”, Moncada reconeixia que el tibaven els personatges, dels quals reconstrueix la manera de ser, la parla, les temàtiques i expressions pròpies. Tot plegat traspua humor i ironia, però també tendresa. Moncada era amic dels llaüters, de les velletes, hi parlava; anava al poble nou a recollir històries. Amb el seu cotxe, acudia als instituts a fer xerrades; en canvi, posava excuses per a les recepcions oficials. Va rebre el Premi de les Lletres Aragoneses, atorgat per primer cop a un escriptor català.

crisalideConclusions. Jesús Moncada és un autor amb un gran domini del llenguatge, que es va proposar de fugir dels localismes a l’ús però que, al mateix temps, efectuà un estudi dialectal seriós, i amb la seva obra va fer una aportació important a la dialectologia catalana, per exemple, amb l’ús de les frases fetes.

•Destaca el seu humor, la maduresa i força narrativa, la creació d’un món complex, ric, divertit i personal. Té molta destresa literària, sap fer el pas del local a l’universal, i utilitza els col·loquialismes de la Franja amb una gran agudesa lingüística. Recull tot el món del riu i de les cases que van ser enderrocades; a mida que queien les cases, queien les històries, que ell va saber recollir. Malgrat el desordre aparent, sabé reconduir-lo per elaborar una novel·la testimonial i personal, un magnífic llegat al poble de Mequinensa, a la cultura del riu i a la literatura catalana.

•L’any 2010 s’inaugurà el Museu Jesús Moncada, a Mequinensa, on es fa la ruta que tothom està convidat a realitzar.

Després d’aquesta intervenció, intensa i extensa, alguns membres del Club vam fer algunes preguntes a la Lurdes, i ens vam acomiadar amb la sensació d’haver viscut una experiència tant personal com literària, molt càlida i interessant.

Per saber-ne més, feu clic aquí.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La guerre des boutons. Louis Pergaud

Le club de lecture facile en français de la Bibliothèque Joan Oliva i Milà a le plaisir de démarrer la nouvelle saison 2018-2019 de lectures avec le livre La guerre des boutons de Louis Pergaud adapté en français facile par Elyette Roussel.

 
 
Rappelons que ce club permet aux personnes inscrites d’aborder la littérature française à travers des livres adaptés d’œuvres originales d’écrivains français ou francophones et que ce club est particulièrement recommandé aux personnes qui sont en train d’étudier la langue ou qui veulent la renouer.
 
La guerre des boutons À travers le récit adapté de La guerre des boutons, roman le plus célèbre de Louis Pergaud, les lecteurs pourront s’en donner à cœur joie en suivant les aventures et les bagarres de deux bandes rivales de gamins qui sont les Longevernes et les Velrans. Alternant victoires, défaites et revanches, les héros de cette histoire qui se déroule dans la campagne française en Franche-Comté se détestent, s’insultent et s’emparent de leurs adversaires pour les faire prisonniers et les démunirent de leurs boutons, bretelles et lacets et en faire un bon butin de guerre.
 
À cette époque, rentrer chez soi avec les vêtements du dimanche sales ou abimés ne reste pas sans conséquences et le livre nous révèle un témoignage instructif qui contient des éléments autobiographiques de l’auteur facilitant un bon sujet de conversation sur la vie sociopolitique de la France rurale du début du XXe siècle.
 
Louis Louis Pergaud est très bien placé pour le faire car il connait bien la société de l’époque et la vie difficile et pauvre que mènent les paysans à la veille de la Première Guerre mondiale. Il est issu d’un père instituteur de campagne et d’une mère fille de fermiers. Elève brillant, après l’obtention de son certificat d’études, il suit ses études dans un internat de Besançon et devient instituteur dans un village du Doubs.
 
Il s’estime déçu par la pédagogie qu’il a dû pratiquer à ses élèves et heureux de quitter définitivement l’enseignement pour se dédier à la littérature où il va pouvoir réaffirmer sa manière de penser. Son écriture se caractérise par l’inspiration rustique et la liberté d’expression comme il nous démontre dans La guerre des boutons utilisant une liberté de langage et une grande désinvolture dans l’action.
 
Ses premières publications L’Aube ou L’herbe d’avril sont des recueils de poèmes qui parlent des animaux et des gens de la campagne. Il est lauréat du prix Goncourt pour De Goupil à Margot en 1910, toujours dans le domaine animalier et en publiera la suite un an plus tard dans La revanche du corbeau.

Il est très estimé du grand public mais malheureusement sa carrière littéraire prend fin au commencement de la guerre lors de son départ au front. Il y tient un carnet de guerre et échange une abondante correspondance à Delphine, son épouse. Il est porté disparu en 1915 et déclaré mort pour la France en 1921.
 

  • Louis Pergaud
  • Poemes Pergaud
  •  
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Vida? o Teatre? Charlotte Salomon

    Avui, des del bloc de la biblioteca Joan Oliva, us recomanem una exposició que des del passat 17 d’octubre i fins al proper 17 de febrer de 2019 podeu visitar al Real Monestir de Pedralbes a Barcelona. Es tracta de Vida? o Teatre?, un veritable llegat de l’artista jueva Charlotte Salomon. Una obra única d’una jove i desconeguda artista, que esdevé un reflex intens i viu de tota una època.

    charlotte-salomon-dibuixCharlotte Salomon va néixer a Berlín l’any 1917 en el si d’una família jueva acomodada. La seva mort prematura va tenir lloc al camp de concentració d’Auschwitz, l’any 1943, amb només 26 anys i embarassada del seu primer fill. La seva vida, fins a aquell moment, tampoc no va ser gaire senzilla, marcada pel suïcidi d’una bona part de la seva família materna. Davant de la notícia del suïcidi de la seva àvia materna, tot just declarar-se la Segona Guerra Mundial, amb la confirmació que la seva pròpia mare es va treure la vida quan ella tenia només 9 anys i amb la perspectiva del creixement del nacionalsocialisme alemany, Charlotte va decidir empendre una obra catàrtica que, com ella mateixa va dir, “era tota la seva vida” i una mostra de la història d’Europa de la primera meitat del segle XX.

    8 charlotte pintaAixí doncs, entre 1940 i 1942, la joveníssima Charlotte Salomon va pintar prop de 782 guaixos, a mig camí entre l’autobiografia i la ficció, en què conflueixen pintura, teatre, literatura i música i pels quals va fer servir tècniques pròpies de la cinematografia i de la novel·la gràfica. L’obra de Salomon, després de la seva mort, va quedar pràcticament oblidada, fins que el seu pare, que va sobreviure a l’Holocaust, la va fer arribar al Museu Jueu de Berlín. Ara, per primera vegada a Espanya, una selecció de 237 guaixos (amb els textos i les referències musicals originals) poden ser visitats a Barcelona.

    Vida? o Teatre? al Monestir de Pedralbes.

    L’obra de Charlotte Salomon ha estat font d’inspiració per a d’altres artistes, com per exemple, per a la novel·la Charlotte, de l’escriptor francès David Foenkinos. El llibre va ser comentat en el Club de Lectura en Francès de la Joan Oliva. Si feu clic aquí, hi podreu fer un cop d’ull a l’article que va preparar la seva conductora, Esther Bruna.

    Podeu consultar l’obra Vida? o Teatre? al complet, fent clic aquí.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Trois jours et une vie. Pierre Lemaitre

    Sa vie lui apparut petite, étriquée, il n’était pas un gangster ambitieux, cynique et organisé, juste un assassin ordinaire qui jusqu’ici avait eu de la chance. Pierre Lemaitre

    Chers lecteurs/lectrices,

    Nous finissons l’année avec un roman à suspens de Pierre Lemaitre bien qu’au Club nous avons déjà lu deux de ses livres. L’un est Robe de marié, une machiavélique et perverse histoire où Sophie, la protagoniste, voit son équilibre psychologique se détériorer petit à petit et sombre dans la folie se convertissant en une tueuse en série qui ne garde aucun souvenir de ses actes. PIERRE-LEMAITREL’autre est Au revoir là-haut, une magnifique histoire d’escroquerie que commettent deux personnages représentant des poilus au retour de la Grande Guerre. L’auteur a d’ailleurs été pour ce titre lauréat du prestigieux prix Goncourt 2013.

    Pierre Lemaitre est écrivain et scénariste français pour le cinéma et la télévision et depuis plusieurs années s’impose comme l’un des meilleurs romanciers actuels français de romans policiers et à suspens et a été couronné par de nombreux prix et reconnu par le public et la critique.

    logo frances 2018-2019 2 color rodonaNé en 1951 cet ancien enseignant de littérature française, américaine et culture générale débute sa carrière de romancier en 2006 rendant hommage à la littérature policière avec un roman intitulé Travail soigné, titre pour lequel il reçoit le Prix du premier roman polar du Festival de Cognac et qui le motive à se spécialiser dans ce genre. Il est l’auteur de la tétralogie formée par les romans Irène (2006), Àlex (2011), Camille (2012) qui ont l’inspecteur Camille Verhoeven en tant que protagoniste. Ses romans sont traduits dans une vingtaine de langues.

    Le livre:

    Dans Trois jours et une vie Lemaitre recourt une nouvelle fois à la tension psychologique en dosant bien son intrigue et en transportant le lecteur dans une ambiance accablante. 9782226325730Avec un rythme narratif vif et rempli de rebondissements placés en fin de chapitre, il dresse une histoire décrite et vécue par Antoine, son personnage principal.

    Antoine, au début du livre est âgé de 12 ans et commet un crime accidentel contre son petit voisin Rémi. Pris de panique, il décide de cacher le corps sous un grand arbre du bois de Saint- Eustache.

    À partir de ce fait tragique, l’angoisse, la peur obsédante et la culpabilité s’emparent de lui et le poursuivront toute sa vie…

    Quelques questions parmi tant d’autres à commenter:

  • À quel point croyez-vous que les imprévus de la vie peuvent influencer notre existence?
  • L’histoire narrée et le sort ineluctable du protagoniste vous a t-elle semblée vraisemblante?
  • D’après vous, Lemaitre a t-il dressé un bon portrait psychologique de ses personnages? Et dans quel but?
  • Le genre policier a un public lecteur très nombreux, fidèle et passionné et il est le genre le plus emprunté dans le réseau des bibliothèques. D’après vous, pourquoi?
  • www.allocine.fr

    www.franceculture.fr

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    En Lluc i en Fred DeSucre a l’illa invisible

    “Tot va començar amb dos fils de somnis…Els somnis es filen i s’enrotllen cabdell a cabdell. De vegades, però, l’àvia -que ja és vella- no se n’adona, i un parell de fils s’enreden i els cabdell queden junts sense remei.”

    en lluc i en fred desucre_portadaL’Ariadna viu a Marblava. És la filla del carter i el seu pare espera que la nena segueixi els seus passos i es dediqui, quan sigui gran, a repartir cartes entre els habitants de la ciutat. Però l’Ariadna té molts somnis. De fet, somia a totes hores i té grans desitjos d’aventures. Vol viatjar i conèixer món. Hi ha tantes ciutats exòtiques i fascinants a descobrir!

    Un dia, els somnis van començar a ser especials. Un noi de la seva edat, s’hi va començar a aparèixer. I parlava amb ella i li explicava tantes i tantes coses! I per si no fos prou misteri, en Lluc, que és com es deia el noi, li va enviar una carta. I entre cartes i somnis, l’Ariadna va saber de l’existència de la misteriosa ciutat de Fedora i d’en Fred deSucre, el millor amic d’en Lluc.

    I vosaltres, que n’heu sentit a parlar de Fedora? L’Ariadna tampoc, però a partir de llavors, canviaran tantes coses…i ja no-res tornarà a ser igual.

    En Lluc i en Fred deSucre a l’illa invisible és el segon llibre que hem comentat els nois i noies del club de lectura Llibr@venturers de la biblioteca Joan Oliva i Milà. Si voleu fer un cop d’ull a les primeres pàgines del llibre, només heu de fer clic aquí.

    Laia Longan (Barcelona, 1979) és llicenciada en Comunicació Audiovisual i l’autora de En Lluc i en Fred deSucre a l’illa invisible. D’altres dels seus llibres són Otto, el nen que va arribar amb la neu i Jo que vaig dormir amb lleons.

    Llibres

  • Otto, el nen que va arribar amb la neu
  • En Lluc i en Fred DeSucre a l’illa invisible
  • Jo que vaig dormir amb lleons
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    No arriba la mort, Maria Rosa Nogué

    BANNER-560

    I ja hem arribat a la segona sessió del Club de Gènere Negre de la Joan Oliva per comentar No arriba la mort, de l’escriptora vilanovina Maria Rosa Nogué. La trobada va tenir lloc el passat 8 de novembre.

    Maria Rosa Nogué, l’autora

    Maria Rosa Nogué i Almirall va néixer a Còrdova el 27 de novembre de 1965. Als tres anys es traslladà a viure a Vilanova i la Geltrú.

    Maria Rosa NoguéSempre li ha agradat escriure, llegir, fer música, ensenyar, aprendre…Ja de petita, volia ser professora i escriptora. Del 1983 al 1988, va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i tot seguit els Cursos de Doctorat, dirigits per Joaquim Molas.

    Ha exercit de professora d’Ensenyament Secundari, de cursos de català per a adults i de Narrativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Des del curs 2014-15 s’encarrega del Club de Lectura La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva, i col·labora amb centres cívics, ajuntaments i ateneus tot realitzant tallers d’Iniciació a la Narrativa.

    El 2009 va publicar la novel·la juvenil La noia del descapotable, ambientada a l’Institut Joan Benaprès de Sitges, i el 2010 la novel·la per a adults La casa dels cants, al voltant del món de l’Orfeó Català i del Palau de la Música. El 2015 va escriure El secret d’en Bec Llarg, il·lustrat per Sebastià Serra. El 2017 va publicar la segona novel·la juvenil, La noia del creuer.

    Amb No arriba la mort, publicada el 2018, fa la seva entrada en el camp de la novel·la negra, i ho fa sota l’auspici del Premi de Novel·la Bellvei Negre 2017.

    maria rosa nogue_rodonaPer saber-ne més…

    No arriba la mort, el llibre

    No arriba la mortNo arriba la mort transcorre durant les trenta-sis hores que envolten la nit màgica de Sant Joan, amb l’arribada al port de Vilanova i la Geltrú del Hosmi II, el megaiot d’un milionari egipci, que a més de tenir els seus capricis, com ara la dèria per les antiguitats i mòmies egípcies, a distància comanda una trama criminal relacionada amb el món del narcotràfic i la prostitució que està essent investigada pels Mossos d’Esquadra, dirigits per la inspectora Joana Valls i el sotsinspector Pau Raventós.

    Per proximitat amb la gent de la població, el sotsinspector té lligams amb dos membres d’un grup de joves de mentalitat alternativa, i que tindran un paper significatiu en el desenllaç de la història.

    oliva 300-loguilloAl mateix temps, les circumstàncies personals d’una de les joves protagonistes, l’Isis Camps, filla de la directora del Museu Víctor Balaguer, posaran al descobert una relació especial amb el seu padrastre, en Frank Sattel, implicat en el narcotràfic, i també amb el seu pare, el metge forense Agustí Camps, que va viure el drama per ofegament del seu fill petit i que tindrà un paper determinant en la desaparició de la mòmia Nesi, la mòmia d’un infant de sis o set anys i peça estrella del museu vilanoví i portadora d’un escarabeu al cor.

    I l’autora va venir a la Joan Oliva a compartir amb els lectors els comentaris sobre la seva novel·la. Gràcies Maria Rosa Nogué!

    IMG_20181108_173945

    Els clubaires de L’Oliva Negra es tornaran a trobar el proper 13 de desembre per comentar El talento de Mr. Ripley de l’escriptora Patricia Highsmith.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    LF – Mecanoscrit del segon origen. Manuel de Pedrolo

    El Govern de la Generalitat commemora el 2018 els cent anys
     
    del naixement de l’escriptor Manuel de Pedrolo.
     
     
    És un dels escriptors més importants en llengua catalana.
     
     
    Va escriure poesia, teatre,
     
    novel·la, contes i articles de
     
    premsa.
     
    Va voler que la llengua
     
    catalana arribés a tothom.
     
    Com que va tenir força
     
    problemes amb la censura,
     
    a causa de les imposicions de la dictadura de Franco,
     
    molts dels seus llibres es van publicar amb molts anys de retard.
     
    Alguns títols:

    • Novel·les: Cendra per Marina, Totes les bèsties de càrrega.
    • Recull de contes: Crèdits humans, Trajecte final.

     
    I les novel·les més conegudes: Joc brut i Mecanoscrit del segon
     
    origen.

     
     
    Mecanoscrit del segon origen és una
     
    novel·la de ciència-ficció publicada l’any
     
    1974. Encara que està classificada
     
    com a novel·la juvenil,
     
    els adults també la llegeixen.
     

    • Personatges: A l’inici, l’Alba té 14 anys,
       
      i en Dídac té 9 anys. I acaba,
       
      ella amb 18 anys i ell amb 13 anys.
    • Espai: La població de Benaura,
       
      Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat,
       
      viatge per la costa del Mediterrani fins a Nàpols i l’illa de Sicília.
    • Temps: els anys 70.
    • Situació: Baralla entre uns nens. Invasió alienígena
       
      i tothom mor. Només se salven l’Alba i en Dídac.

     
     
    I de què va la història? Us farem un breu resum…
     
     
    Uns nens ataquen en Dídac perquè és negre. El llencen al riu
     
    i l’Alba, la seva veïna, s’hi tira per salvar-lo.
     
    Mentres això passa, hi ha un atac alienigen i tothom mor,
     
    menys ells dos i les aus.
     
    Quan veuen tots els morts, l’Alba i el Dídac queden trasbalsats.
     
    Però s’adapten aviat a la nova situació.
     
     
    Amb dos carretons de paleta, s’emporten tot el que poden
     
    de les botigues del poble:
     
    molts aliments, paelles, serres,
     
    galledes, martells, claus, roba, mantes, jaquetes…
     
    També prenen la Xica, l’ocell d’en Dídac.
     
    Van a viure a una cova a prop del riu, al bosc. La preparen per viure-hi.
     
     
    El temps passa i tornen al poble cada vegada que necessiten
     
    menjar.
     

    maxresdefault-4

     
    Un dia s’enduen un cotxe, un altre dia un tractor i altres coses
     
    cada cop que van a Benaura.
     
     
    Passen els anys i l’Alba i en Dídac creixen i s’estimen.
     

    2Origen_revRambla03

     
     
    Durant els quatre anys que dura la narració dels fets,
     
    l’Alba es trenca una cama, en Dídac passa el xarrampió,
     
    canvien el lloc on viure: una masia, una caravana, una barca…
     
    Un dia, es troben un extraterrestre i l’Alba el mata i es queden amb la
     
    seva arma.
     
    Mentre viatgen pel Mediterrani amb una barca i un remolcador,
     
    queden sorpresos quan troben més humans vius:
     
    tres homes al nord d’Itàlia,
     
    i una dona a Gènova.
     
     
    L’Alba queda embarassada amb 18 anys i en Dídac, 12 anys. Naixerà
     
    un nen, en Mar.
     
     
    A l’últim capítol, 7138 anys després, els investigadors informen que la
     
    història és de veritat i que l’Alba va existir.
     
    Ella és la mare de la nova humanitat?
     
     
    Resum dels comentaris dels/de les clubaires: és una reflexió
     
    sobre els valors de la humanitat.
     
     
    I no expliquem res més…! Ara us toca a vosaltres descobrir
     
    i decidir!

     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La pilota Japler, Jordi Cervera

    pilota JaplerL’Abril, la jove protagonista de La pilota Japler, no esperava que aquelles vacances d’estiu fossin res d’especial. De fet, estava convençuda que serien un autèntic desastre. El seu germà gran, en Biel, era a ulls de l’Abril “un monstre capaç d’amargar-te la vida”, així que la perspectiva era passar l’estiu aguantant les bromes pesades del seu germà. I la cosa no va millorar en saber que la seva millor amiga, L’Emma, enamoradísima del seu germà, els acompanyaria aquell estiu.

    la pilota Japler il·lustracióTot i que per a l’Abril aquelles vacances començaven de la pitjor manera possible, la realitat les va convertir en una autèntica aventura que mai no podrien oblidar! Ni ella, ni el seu germà, ni l’Emma, ni la colla de nous amics i amigues que van fer al poble en què passaven les vacances: la Rosa i la Rosita, les germanes bessones; en Cassius, un xicot alt i fort; en Jethro, un noiet baixet i menut; en Gino, un noi italià que sempre està de bon d’humor i explica molts acudits; l’Emili; en Felip, el més estudiós del grup i l’Alberta i en Fabien, tots dos francesos.

    Tot va començar amb un partit de futbol que els va fer descobrir, als forasters d’aquell poble, l’existència de la mansió Japler i tots els misteris que envoltaven el seu propietari: el famós jugador de futbol, desaparegut des de fa anys, Ian Japler.

    Si voleu saber quins secrets amaga la mansió Japler, només cal que llegiu La pilota Japler, la primera lectura que hem compartit els llibr@venturers!

    Feu clic aquí si voleu fer un cop d’ull a les primeres pàgines.

    Llibres

  • La pilota Japler
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’amiga genial, Elena Ferrante

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 3 d’octubre

    La primera sessió d’aquest nou curs, 2018-19, té l’emoció especial de reveure les lectores i lectors del curs passat, més les lectores noves que ens acompanyaran enguany. Acomiadem amb una abraçada les amigues Maria Jesús Alonso, Marta Gómez, Evelia Casado, M. Mercè Caba, Pepi Mota, Lluïsa Guerrero, Dolors Juan i l’amic Quim Vergés, amb qui hem compartit molt grates estones, i saludem l’Anna Aguayo, l’Olga Fatgini, la Maria Rodríguez, la Glòria Company, la Mercè Fernández, la Pilar Masdeu i la Montse Rius, amb qui segur que formarem un club ben entranyable.

    Comptem un any més amb Paquita Puig, Anna Maria Montané, Teresa Rodríguez, Patricia Lewis, Mercè Porta, Ramon Also, M.Soledat Marsal, Enriqueta Olivar, Rosa Llop, Mary Carmen Paredes, Ana Jiménez, Josefa Fonollosa i Maria Teresa Ventosa. Sigueu totes benvingudes i benvinguts, i, doncs, comencem!

    Inicia el comentari Mercè Porta, que ha trobat en L’amiga genial un relat precís, de por i de submissió, on destaquen els fets del passat i la misèria del present. Sobresurt de tot plegat l’amistat de dues nenes, l’Elena i la Lila, unides així mateix per l’enveja, la rancúnia i l’admiració. El final, amb la Lila entre els dos pretendents, queda obert cap al segon volum de la tetralogia.

    L’Anna Aguayo diu que aquest llibre l’ha fascinada; l’ha llegit amb ganes de saber com seguia, i el considera una radiografia excepcional d’una època, tant pel comportament femení com pels 50 personatges dels quals se’n detallen noms i cognoms. La història és la de dues nenes que descobreixen la vida: la infantesa, l’adolescència, estan plenes de quimeres, somnis i desitjos. Un relat que desprèn claredat i humanitat, amb una mirada molt concreta a l’escola pública, tan severa i plena de càstigs, en un barri dur i humil dels anys 50-60.

    Amiga genialA la Patricia Lewis li ha agradat molt: la recreació de l’època, les conductes, on predomina el masclisme i la violència, en el si d’una societat napolitana. Remarca el control dels germans sobre el comportament de les seves germanes; una societat opressora que duu les protagonistes a una competició plena d’orgull. També es fa esment de l’atracció pel luxe: els diners, els cotxes, mentre la Lila i la Lenù rivalitzen per aprendre grec i llatí.

    A la Sole Marsal li ha agradat, però se li ha fet molt llarga; li ha trobat un to de pel·lícula italiana.

    La Teresa Rodríguez l’ha trobada una bona novel·la, especialment pel que fa a la formació de l’Elena, que es trobarà entre dos móns, el dels amics de la infància i el de les noves amistats que farà a l’Institut. Tant el germà de la Lila com el pare els troba extremadament masclistes, un tret que marca tota la societat en general.

    La Montse Rius ho veu com el relat d’una època, on destaca l’estimació entre dues dones en una societat molt masclista, que dona per fet que les noies han de quedar-se a casa o treballar, però no pas estudiar. La mestra Oliveiro és, en tot cas, qui aconsegueix que una d’elles, la Lena, pugui seguir els estudis.

    A la Teresa Ventosa li ha semblat un relat agradable, que destaca l’amistat de dues nenes, on la Lila és la més atrevida, descarada, amb un punt de dolenteria, mentre que la Lena, Lenù, està molt influenciada per ella. Totes dues són molt llestes, immerses com estan en l’ambient tancat del barri napolità.

    La Pilar Masdeu vol destacar que la Lila, tot i aquest punt de dolenteria, ajuda i esperona molt la Lena: la punxa perquè treballi més, l’ajuda, malgrat les enveges entre totes dues, és com si la Lila volgués aquest destí, diferent del seu, per a la seva amiga.

    La Mercè Fernández comenta la realitat amb què s’enfronten totes dues: una autèntica lluita contra les ciscumstàncies. Lila, malgrat tot, semblava haver triomfat per damunt del despotisme del germà i del pare, però acaba assumint un destí diferent de la Lena. Remarca que, quan estan enfadats, parlen en napolità, mentre que si volen quedar bé parlen en italià estàndard, que representa més fi.

    L’Anna Mª Montané comenta que li ha agradat molt; l’ha trobat una crònica descriptiva d’una realitat humana i complexa. Destaca que el llibre té una estructura complicada, i que s’hi toquen molts temes, des de les relacions familiars, fins a la dualitat de les persones, amb esment de Plató, passant per la confecció acurada d’unes sabates.

    L’Ana Jiménez hi veu el reflex d’una època. Una novel·la amena, molt centrada en una barriada, d’on destacaria la inquietant relació de dependència entre la Lena i la Lila.

    La Josefa Fonollosa, a qui també se li ha fet una mica llarga, remarca la relació entre totes dues amigues, molt interessant. Veu tots els personatges molt marcats per un barri tancat, d’on costa de sortir; ni tan sols han anat a veure el mar, estant a Nàpols.

    L’Enriqueta Olivar diu que li ha agradat molt; en cap moment hi ha perdut l’interès. Remarca el caràcter de les dues amigues, fort el de la Lila, dòcil el de la Lena. El seu comportament a classe, tan diferent, pot ser el que motivi un comportament diferent de la mestra, que se’n va a casa de la Lena per demanar, exigir, gairebé, als pares, que estudiï, mentre no ho fa amb la Lila.

    crisalideL’Olga Fatgini comenta que el retrat del barri, en crisi després de la guerra, li recorda la seva infantesa al barri de Mar vilanoví: els comentaris quan algú pintava una paret, les enveges, les gelosies. Lena té enveja, fins i tot, del xicot de la Lila: és com un model, voldria fer tot el que ella fa.

    En Ramon Also, que desconeixia l’autora i l’obra, ho ha llegit amb molt interès. Destaca que la Lila,, a l’escola, devia ser la típica nena “repel·lent”, que tot ho feia a la perfecció. En el barri, així mateix, hi comença a aparèixer la màfia.

    La Maria Rodríguez explica que aquesta novel·la, per a ella, no ha estat llegir un llibre, sinó trobar-se un diari que podria ser el seu propi. Ella també té una amiga genial, amb qui ho compartien tot, amb qui encara es veuen. Venint de Cornellà, d’un barri humil i tancat, s’hi sent indentificada.

    A la Rosa Llop, que ha llegit tres de les novel·les del cicle, li ha agradat molt, té molt bon record de molts aspectes. Compara el contrast napolità/italià amb la gent del poble que, tornant d’estudiar a Lleida, adoptaven el castellà perquè feia més fi. Li agrada el domini de la descripció i de l’argument.

    Mary Carmen Paredes tanca la roda comentant que hi ha hagut molta unanimitat a l’entorn de la novel·la, cosa poc freqüent; a ella també li ha agradat aquest relat on es pot veure com les nenes, plenes de somnis, els van perdent quan arriba l’adolescència. Destaca el personatge de la Lila, rebel i supervivent, fins i tot del propi pare, que l’arriba a llançar per la finestra, i com és estrany que vulgui casar-se als 17 anys. Però, és clar, cal llegir la segona part.

    Finalment, comentem que és pràcticament segur que l’autora anònima encobria la personalitat de la traductora Anita Raja, qui va triomfar amb aquesta sèrie autobiogràfica.

    L’OBRA
    L’amiga genial

    L’amiga genial és una història honesta i fascinant d’una relació d’amistat complexa i sincera entre la Lenù i la Lila, dues nenes d’una barriada humil de Nàpols, ambientada en una època de canvis poc després de la Segona Guerra Mundial. L’atracció entre elles és tàcita, profunda i captivadora. Amb distanciaments i rivalitats, amb inseguretats, dependències i necessitats, s’influencien per les coses bones i per les que no ho són tant. I evoluciona de manera gradual, mentre la Lenù i la Lila es van fent noies i descobreixen els reptes i els embolics de la vida; els somnis i les quimeres; el desig; la por; la implacable evidència de la realitat.

    Amiga genial historia del meu cognom

    Una realitat on es mouen prop d’una cinquantena de personatges que les acompanyen en el seu concomitant viatge per la infància i l’adolescència. Personatges que Ferrante decora amb gran riquesa de matisos, amb una humanitat flagrant, moltes vegades aspra (perquè no sublima), que és capaç de transformar-se en poesia amb una sola frase, un pensament o la descripció d’una conducta en un moment determinat. Això contribueix a fer que l’ambientació supuri de versemblança, d’autenticitat.

    La novel·la té més de cinc-centes pàgines, però es consumeixen amb una sensació contradictòria de dolçor i voracitat. Ferrante omple una part del nostre temps amb la seva capacitat de crear escenes de tendresa, de tensió i de complicitat amb el seu llenguatge amè, directe i precís, que segurament hauria satisfet dos grans defensor de la intel·ligibilitat integral (plana, accessible a tothom) com Josep Pla o Albert Camus, que ja va dir que “aquells que escriuen amb claredat tenen lectors; els que escriuen obscurament tenen comentaristes”. I qui vol ser comentarista, podent ser lector?

    L’amiga genial, i la resta de volums que completen la història de la Lenù i la Lila, s’han convertit en un fenomen mundial. La descripció de la seva intensa relació és addictiva des de les primeres pàgines i es converteix en una mena de tractat de la condició (i l’amistat) femenina que ha fet que algunes veus la proposessin com a mereixedora del Nobel de Literatura.

    Una fuig, l'altra es queda historia de la nena perduda

    Amb L’amiga genial, ens ficarem dins d’una història en què la franquesa dels sentiments que s’hi exposen ens farà vibrar i angoixar: Em feia por que li passessin coses, bones o dolentes, sense que jo hi fos. Era un temor antic, un temor del qual no m’havia desfet mai: la por que, en perdre’m trossos de la seva vida, la meva perdés intensitat i importància.

    Discorrent per la nitidesa de les seves paraules, la novel·la ens induirà a fer allò que hauria de ser tan inexcusable de llegir pel pur plaer de fer-ho, sense subterfugis tan de moda com dir que no es té temps perquè s’està estressat. Com pot ser que visquem en un món en què no estar estressat estigui mal vist? La lectura hauria de ser la nostra teràpia més sagrada per no tornar-nos definitivament estúpids.

    (Francesc Ginabreda, article publicat a Núvol)

    L’AUTOR
    Elena Ferrante

    Elena Ferrante (Nàpols, 1943) és el pseudònim d’una escriptora de la qual hi ha molt poca informació. S’ha parlat de la traductora Anita Raja, arran d’un treball d’investigació periodística que va confirmar un enorme augment del seu compte corrent bancari arran de la publicació de la tetralogia iniciada amb Una amiga genial. Sembla que va néixer a Nàpols, després es va mudar a Grècia i finalment a Torí. En una entrevista atorgada via correu electrònic al periodista Paolo Di Stefano, Ferrante va declarar: “No em penedeixo del meu anonimat. Descobrir la personalitat de qui escriu per mitjà de les històries que proposa, dels seus personatges, dels objectes i paisatges que descriu, del to de la seva escriptura no és sinó una bona manera de llegir“. El 2002 va publicar I giorni dell’abbandono (Els dies de l’abandó). L’any següent se’n va estrenar la pel·lícula, dirigida per Roberto Faenza.

    Elena Ferrante és l’escriptora sense cara; la seva figura està envoltada d’un secret total. Sobre els llibres, diu que “no necessiten per res els autors, un cop estan escrits”. Llegir el llibre amb la seva aura de misteri, justament, val molt la pena: els enigmes literaris-identitaris (sobreentenent-ne la qualitat de la prosa), ens agraden.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »