Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CLUBS DE LECTURA

Història de la bicicleta d’un home llangardaix, Fina Casalderrey

9788499757124Per a tu, aquest relat amb gust de pastís de xocolata negra i de suc de llimona amb sucre.

Amb aquesta dedicatòria tan dolça comença el llibre que hem llegit aquest mes els nens i nenes del Club de Lectura Llibr@venturers. I és que aquesta sensació tan dolça i aquest regust d’esperança són alguna de les emprentes que deixa la lectura del llibre Història de la bicicleta d’un home llangardaix. Sí, potser té un títol una mica estrany, però des de la primera pàgina t’enganxes a la història i, sobretot, a dos dels seus personatges: El Mundo i en Camilo.

El Mundo, un nen de només 7 o 8 anys amb un “nom més gran que un edifici de trenta plantes” i en Camilo, un zelador de telefonia, de l’època ja llunyana en què als pobles hi havia només un telèfon i tothom passava per “la botiga” a trucar els amics i familiars que vivien lluny. Perquè per molt estrany que ens pugui semblar, hi va haver una època en què el telèfon va ser un article de luxe i tenir notícies dels éssers estimats que no vivien al costat no era tan fàcil com ara.

En Camilo era d’aquells senyors que s’enfilaven als pals de telefonia per fer arribar el telèfon a tot arreu i que viatjaven en bicicleta. Sí, la bicicleta que dona nom al llibre. A més a més, en Camilo era un bon amic de la família de’n Mundo. Un molt bon amic i ho demostrarà quan “les aigües comencin a baixar tèrboles”.

15cba11b799a82f8b8e29668b040d0c6

Si et ve gust fer una ullada a les primeres pàgines del llibre, només cal que facis clic a continuació:

9788499757124_portadaPrimeres pàgines.

Fina Casalderrey (Pontevedra, 1951) és mestra i autora d’un bon nombre de llibres per a nens i joves, com ara Història de la bicicleta d’un home llangardaix. L’any 1996 va rebre el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil per O misterio dos fillos de Lúa.

Llibres

  • Història de la bicicleta d’un home llangardaix
  • Els llibr@venturers ens tornem a trobar dissabte 12 de Maig!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Cyrano de Bergerac. Trobada de clubs de lectura en francès

    Un baiser, mais à tout prendre, qu’est-ce ?
    Un serment fait d’un peu plus près, une promesse
    Plus précise, un aveu qui veut se confirmer,
    Un point rose qu’on met sur l’i du verbe aimer;
    C’est un secret qui prend la bouche pour oreille,
    Un instant d’infini qui fait un bruit d’abeille,
    Une communion ayant un goût de fleur,
    Une façon d’un peu se respirer le cœur,
    Et d’un peu se goûter, au bord des lèvres, l’âme !


     
    Chers lecteurs/lectrices,
     
    C’est un vrai plaisir pour les Clubs de lecture en français de la Bibliothèque Joan Oliva i Milà de clore la saison avec Cyrano de Bergerac, personnage littéraire qui n’a nul besoin de présentation. Ayant fait l’objet de nombreuses adaptations cinématographiques, il est régulièrement à l’affiche dans les programmations théâtrales aussi bien en France qu’à l’étranger. Notamment, le 20/05/2018 à 19h où il sera brillamment représenté par Lluís Homar au Théâtre Principal de Vilanova i la Geltrú.
     
    Les atouts de ce personnage sont nombreux: homme fier, esprit libre, verve poétique, fidèle à ses principes, il va être honnête jusqu’à la fin, envers son ami Christian (son rival, dans le triangle amoureux qu’ils forment tous deux avec Roxane). Socialement, Cyrano est apprécié et admiré au sein de la compagnie des cadets. Il a une bonne réputation et n’hésite pas à s’exprimer et à se moquer de l’ordre établi s’il le faut, provocateur et fier d’être gascon, son panache et son franc-parler ne passe pas inaperçu.
     
    Éperdument amoureux de Roxane, une amatrice de théâtre qui adore se faire courtiser en recevant des compositions poétiques, il va avoir l’occasion de gagner son cœur en lui adressant des lettres mais d’une façon anonyme en quelque sorte puisqu’il doit se faire passer pour l’autre.
     
    De quoi souffre Cyrano pour accepter cette prouesse ? Les lecteurs se laisseront-ils emportés par la verve de Christian (l’un récite, l’autre souffle) dans la fameuse scène du balcon ? Condamneront-ils Roxane pour être si naïve ? Se sentiront-ils touchés par la sensibilité que dégage Le Bret? Beaucoup de questions et beaucoup plus de réponses nous attendent après la lecture de ce livre.
     
    Acte I, scène 3 La célèbre tirade du nez avec l’acteur Gérard Depardieu en tant que Cyrano dans la version de Jean-Paul Rappeneau.
     

     
    C’est une belle variante théâtrale de l’époque du classicisme qu’Edmond Rostand, dramaturge, essayiste et poète français, né à Marseille en 1868 offre à ses spectateurs en 1897. Il a situé l’action en 1640 à Paris et s’est inspiré de la vie de l’écrivain Hercule Savinien de Cyrano de Bergerac (1619-1655) pour écrire cette pièce qui connait un immense succès et lui vaut le titre de chevalier de La légion d’honneur.
     
    Avant d’être élu à l’Académie Française en 1901 où il ne sera accueilli que trois ans plus tard à cause d’une maladie pulmonaire, il écrit La Princesse lointaine dont l’intrigue est très semblable à celle de Cyrano de Bergerac (triangle amoureux, l’un doté de beauté et l’autre de belles paroles) et La Samaritaine, un évangile en trois tableaux puis obtient un fort succès pour sa pièce dramatique L’Aiglon, dont la comédienne Sarah Bernhardt tient le rôle principal (costumée en homme). Par ailleurs, en hommage à un grand de la poésie romantique, Victor Hugo, lors de son centenaire et du 72è anniversaire d’Hernani, il écrit le magnifique poème Un soir à Hernani.
     
    Je vous affiche ici-bas quelques liens intéressants pour en savoir bien plus sur cet auteur et, notamment, celui de l’artiste, auteur du buste de Cyrano qui correspond à l’image du marque-page exclusif de notre rencontre de Clubs de lecture en français de la bibliothèque le 18/05/2018 à 16h30. Je souhaite qu’il vous plaise ! ???????????????????????????
     
    Site d’actualité sur Cyrano.
     
    Livres audios.
     
    À ne pas perdre : « La Ronde des jurons » de Georges Brassens.
     
    Site de l’artiste sculpteur statuaire Dan Robert, auteur du buste de Cyrano avec l’image utilisée pour le marque-page.
     
    Clips de poésies chantées.
     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    P de Perill, Sue Grafton

    BANNER-560

    El passat dijous 5 d’abril, els clubaires de l’Oliva Negra van trobar-se a la biblioteca per comentar la lectura d’aquest darrer mes: P de Perill, de l’escriptora nord-americana Sue Grafton.

    Sue Grafton, l’autora

    Sue Taylor Grafton va néixer a Louisville, Kentucky, el 24 d’abril de 1940.

    sue-graftonEls seus pares eren gent intel·ligent, molt cultes, fills de missioners presbiterians que vivien a la Xina i ells parlaven i entenien xinès i llegien molt.

    El seu pare era molt treballador, un advocat alcohòlic, a qui li encantava la novel·la negra i va publicar-ne tres sense èxit. La seva mare era molt depressiva, i es medicava a si mateixa, cosa que no va ser bona per a ella. L’autora va créixer amb la llibertat que li van donar uns pares que no la supervisaven i immersa en els mons que li proporcionaven les seves lectures.

    Va graduar-se a la Universitat de Louisville, on va obtenir el títol en Literatura anglesa i diplomatures en humanitats i belles arts. Als 18 va començar a prendre seriosament l’escriptura, va acabar la seva primera novel·la als 22 (les dues primeres novel·les que va escriure no eren de misteri), però no va ser fins a cinc anys després que publicaria la quarta, Kezia Gane (1967), després de guanyar un concurs. De les set primeres només aquesta i la següent, The Lolly-Madonna War (portada al cinema en 1973) van ser publicades.

    oliva 300-loguilloGràcies als diners que la Metro Goldwyn Mayer li va pagar per la cessió de drets de The Lolly-Madonna War, i farta d’un matrimoni que feia aigües (des de 1962 estava casada per segona vegada) i de feinetes ocasionals com a cambrera, recepcionista i secretària, va marxar a Hollywood amb els seus tres fills, Lee Food Carnes, Jay Schmidt i Jamie Schmidt) i un gat.

    Va treballar a Hollywood durant 15 anys realitzant guions per a programes i telefilms, incloent la premonitòria adaptació de diverses novel·les d’Agatha Christie. A l’octubre de 1978 es va casar amb el també escriptor Steven Frederick Humphrey.

    Llibretista d’innombrables telefilms i capítols de sèries, el 1979, després d’un “amarg divorci i lluita per la custòdia dels fills”, mentre imaginava “diferents formes d’assassinar el seu ex marit” va concebre el seu alfabet del crim.

    Ha rebut importants premis com el “Christopher Award” pel guió per a televisió de Walking Through the Fire el 1979, el “Mysterious Stranger Award” el 1983, el “Shamus Award” el 1985 i 1986 i, el “Anthony Award” en 1985, 1986 i 1987.

    Va morir el 28 de desembre de 2017 a Santa Bàrbara, Califòrnia, a l’edat de 77 anys, després de dos anys lluitant contra el càncer.

    WJAXYKRM4NFWJNQI2RBL5LRYDMPer saber-ne més…

    P de Perill, el llibre

    Ningú pot explicar-se per què Down Purcell, un prestigiós especialista en medicina geriàtrica de Santa Teresa (Califòrnia), porta desaparegut des de fa nou setmanes i ningú, excepte la seva exdona, Fiona, havia mostrat el menor interès a donar avís de la seva desaparició.

    Purcell està aparentment molt enamorat de Crystal, la seva segona esposa, una ex ballarina de striptease. Però el curiós és que és Fiona, la seva primera esposa, qui contracta a Kinsey Millhone, convençuda que, en realitat, Purcell volia fugir de Crystal.

    570eceba5313c0c3458b4567.__grande__La lògica de les pistes convidaven a seguir un itinerari simple, i el nom propi no és un altre que el de Crystal, l’actual cònjuge de Purcell, una noia de fosc passat com a ballarina de striptease.

    Però deu anys com a detectiu privat, i dues dures experiències de divorci a l’esquena, són suficients per a Kinsey Milhone per intuir que el cas de la desaparició de Down Purcell comporta moltes complicacions afectives.

    Està Fiona despitada o, per contra, ansiosa de rebre el quantiós diners de l’assegurança del seu marit? Tindria alguna cosa a veure les estranyes conductes sexuals de Down Purcell per explicar l’estrany llaç que li unia a Crystal? La detectiu no triga a esbrinar que hi ha una altra possibilitat: s’ha esfumat Purcell per eludir algun compte pendent amb la justícia?

    Cap de les peces encaixa en una lògica delictiva i el cas sembla esvair-se qual boira marina californiana. Durant la investigació, Kinsey coneix un dels germans Hevener, i s’il·lusiona pensant que pot haver novetats en la seva vida. El que ignora és que aquestes novetats són en realitat de molt diferent i amenaçadora natura …

    I ja encetem la recta final del nostre Club de Lectura de Gènere Negre. El proper 3 de maig ens acomiadarem fins al proper curs, tot comentant Praga mortal de Philip Kerr.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    El cafè de la granota, Jesús Moncada

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 7 de març

    Encarem amb molta satisfacció el comentari d’aquesta obra de Jesús Moncada, l’escriptor de Mequinensa, deixeble de Pere Calders, un dels narradors clàssics de la literatura catalana moderna. El deix dialectal dels contes ha agradat especialment als lectors i lectores que vénen d’aquest vessant del català occidental: Rosa Llop, que vivia a Granja d’Escarp, i Ramon Also, de Tortosa. La Rosa Llop explica que li ha agradat molt la reconstrucció que es fa d’aquell ambient; els treballs de l’embassament, els miners, amb un to d’humor i d’ironia. Recorda el punt on el Segre s’uneix amb el Cinca, i com, de petita, les van tenir en una barca, agitant banderets espanyoles, esperant el pas del “Caudillo”.

    crisalideLa Paquita Puig també valora el retrat de la vida del poble i de la gent. L’època li ha fet pensar en un altre narrador, Paco Candel, amb la seva obra “Els altres catalans”.

    A la Teresa Ventosa li ha agradat: els personatges, la gent del poble; hi veu un bon retrat.

    La Mercè Porta destaca que, malgrat ser relats curts, fa una descripció acurada dels personatges i l’espai. Manté un to irònic i crític, que alterna amb la tendresa i el respecte pels personatges. Així, destaca el partit de futbol, el sepel·li on es canten les absoltes, la carta a la sra. Mort (barquer) i el Preludi de Traspàs.

    La Pepi Mota també en destaca el vocabulari.

    La Dolors Juan hi veu una vivència personal. Recorda haver conegut personalment l’autor, que li féu una dedicatòria. Destaca la narració titulada “Informació provisional sobre les corredisses d’Elies”, una història que es llegeix amb molt d’interès, on es parla de la gasiveria d’Elies, per damunt fins i tot de la mort de la seva esposa Joana (corre darrera l’autocar per assegurar-se que no compraran el medicament, ja que ella ja no té salvació).

    A la Teresa Rodríguez li han agradat molt aquests contes, plens de detalls de l’època (per ex., porten espardenyes en lloc de sabates). També creu que hi ha trets biogràfics d’en Jesús Moncada, com es desprèn de l’ús del vocabulari del lloc.

    A en Quim li ha agradat molt. La troba una obra costumista, que li recorda Ulldecona (Montsià), que coneix bé. Les historietes són reals, amb humor. Sempre veiem la dona en segon terme, possiblement perquè era el seu lloc en aquella època; Moncada ens fa de cronista d’una altra època. El tractament de l’amor, els termes amorosos, són usats amb pudor. El vocabulari està molt ben tractat, amb paraules que no s’utilitzen: per ex., “galifardeua”.

    L’Enriqueta Olivar assegura que hi ha gaudit molt. Troba que aquest llibre conté crítica social i política, i que ho narra amb un estil propi, ple de finals inesperats, per bé que s’hi noti la influència de Pere Calders. Destaca la riquesa del vocabulari. La seva mare, d’Ivars de la Noguera, deia paraules que ara ha retrobat en aquest llibre: enfarfegada, tòtila, fanfàrria, pispar, ganàpia.

    Mequinenza-680x510L’Ana Jiménez també hi ha vist una barreja de crítica i humor.

    A la Mary Carmen Paredes li han agradat aquests relats curts, i recorda una exposició al Born sobre el món de Jesús Moncada: el pantà de Mequinensa, el poble desaparegut després de l’embassament, la sensació d’un país en blanc i negre. Destaca la ironia, per exemple, del personatge que decideix morir-se mentre la dona fa el sopar, “per no molestar-la”.

    En Ramon Also esmenta la novel·la “Camí de sirga”, i el que era el camí de sirga en realitat: l’ús dels matxos per arrossegar les barques riu amunt. Hi veu una obra en la frontera entre la realitat i la ficció.

    La Patricia Lewis ha trobat una certa dificultat en el llenguatge, encara que ens recorda que també en l’argentí hi ha girs i expressions diferents del castellà. Troba que les narracions tenen molta gràcia.

    L’Anna Maria Montané, que torna a venir a les nostres sessions, ens parla sobre les varietats dialectals, així com el missatge d’aquestes històries, on es combina la crítica política-social amb el retrat d’una època. Destaca els contes “Sabó” i “L’arbre de les olives”, que l’han fet riure tota sola, mentre llegia.

    Acabem la sessió contents d’haver llegit aquesta obra, amb ganes de llegir-ne més de l’autor i la proposta de seleccionar, per al curs vinent, alguna obra de Francesc Candel.

    L’AUTOR
    Jesús Moncada

    Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, el Baix Cinca, 1 de desembre de1941- Barcelona, 13 de juny de 2005). És considerat com un dels autors en català més traduïts de la seva època i va rebre diversos premis per la seva obra, entre altres el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Joan Crexells de Narrativa o la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, l’any 2001. Les seves obres s’han traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita… El mateix autor va traduir un nombre considerable d’obres del castellà, del francès i de l’anglès.

    Mequinensa, la població on va viure fins que va desaparèixer negada per l’embassament de Riba-roja d’Ebre, és l’escenari principal de la seva obra literària.

    jesús moncadaJesús Moncada arriba a Barcelona a mitjan anys seixanta i, després d’un any de dedicar-se a la pintura, entra a treballar a l’Editorial Montaner i Simon, i s’hi queda fins al tancament de l’empresa. Per a Jesús Moncada, són anys de formació. Pere Calders, escriptor a qui admira, l’anima a escriure i l’encoratja a utilitzar el seu català de la banda de l’Ebre. D’aquests anys són els primers contes i els primers premis (premi Joan Santamaria (1971), entre d’altres), i pren la decisió de dedicar cada vegada més temps a la literatura. Jesús Moncada és autor dels llibres de contes Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999); de les novel·les Camí de Sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997); i del recull d’escrits Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003).

    Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l’entitat organitzadora del premi, el 1973. L’autor reconeix en l’estil d’aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders. Tant en el primer recull -que va reeditar ampliant-lo amb noves narracions i el pròleg de Pere Calders, el 1981 a Editorial la Magrana (des d’aquell moment editorial on Moncada ha publicat en exclusiva)-, com en el segon, El cafè de la granota (1985) recreen -a cavall entre el realisme i la fantasia- el passat mític de l’antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-; temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions). Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l’autor va estudiar els anys cinquanta.

    El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d’Or, 1998. En aquesta novel·la d’intriga, Moncada furga en la memòria col·lectiva, estremida per l’afusellament d’uns bandolers a Mequinensa -gent del poble- que van assaltar el recaptador del Banc d’Espanya i l’escorta, a la primera etapa de la Restauració alfonsina.

    El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d’un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.

    L’OBRA
    El cafè de la granota

    El cafè de la Granota és un recull de catorze relats curts escrits entre els anys 1980 i 1985. el cafè de la granotaAlgunes narracions situen l’acció en la dècada dels anys 50. L’escenari en què es desenvolupen els contes té com a centre la vila de Mequinensa al Baix Cinca. A més, totes les històries són contades al cafè de la granota. Els personatges que hi apareixen són gent senzilla: miners, pagesos, botiguers. Alguns personatges protagonistes són un pagès molt tafaner, uns afeccionats al futbol, un antic barquer, un afeccionat a les novel·les d’intriga i un delinqüent vocacional. El que caracteritza els contes és l’humor, la forta ironia i la crítica social. Fins i tot hi ha ironia en algunes escenes d’un funeral. Tots els contes són redactats des de la mirada del narrador omniscient, des de la perspectiva de l’àmbit quotidià més humil, i això els fa més crítics socialment.

    Emili Bayo, referint-se al recull El Cafè de la Granota, escriu: ”Es caracteritza per una gran homogeneïtat, aconseguida per la presentació de tot ell com una gran crònica on s’inclouen les diferents històries, d’una gran uniformitat. El narrador s’atorga el nom de cronista i s’esforça a convèncer el lector que la seva història és fruit d’una investigació, de contínues consultes. Generalment, el narrador pren com a punt de referència, com a testimoni d’autenticitat, la figura del vell Cristòfol. El vell explica una anècdota que constitueix part de la història del poble, però que, generalment, no va viure directament ell. Aquest personatge només fa de transmissor de la informació que la memòria popular ha acumulat amb el pas dels anys.”

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Carter, Ted Lewis

    BANNER-560

    Els membres del club L’Oliva Negra, al llarg del darrer mes, han llegit un clàssic de la novel·la negra britànica: Carter, de l’escriptor Ted Lewis.

    Ted Lewis, l’autor

    L’escriptor britànic Alfred Edward Lewis, Ted per als seus amics, va néixer el 15 de juny de 1940 a Manchester, però va créixer a la ciutat de Barton-upon-Humber, mentre assistia al Col·legi d’Art de Hull a l’altre costat del riu Humber.

    El seu primer treball va ser a Londres, en publicitat i després com a especialista en animació en televisió i pel·lícules (entre elles, el Yellow Submarine dels Beatles).

    Ted_LewisDesprés del col·lapse del seu matrimoni, Lewis va tornar a la seva ciutat natal en la dècada de 1970.

    Brian Greene, l’autor que més ha escrit sobre Lewis a Internet, parla del retrat que d’ell fan els seus vells amics i companys de col·legi. El d’un noi que podia ser angelical i encantador però que s’entestava obstinadament a ser vist com un tipus dur. Parla d’un dark angel, carregat de ràbia, turmentat per cruels episodis d’humiliació i entestat a no revelar a ningú el mínim indici de sofriment o debilitat.

    Indissoluble del Lewis rebel i turmentat estava l’adolescent d’enorme sensibilitat artística, el pianista de jazz, el precoç dibuixant que aviat deixaria Barton-upon-Humber, la seva petita ciutat, per anar a Londres, igual que Jack Carter, a llaurar-se un futur professional.

    Ted Lewis tenia tot just 30 anys el 1970, quan va publicar la que és sens dubte una de les millors novel·les de la història del gènere negre. Jack’s Return Home, posteriorment retitulada Get Carter després de l’èxit de la pel·lícula del mateix nom protagonitzada per Michael Caine, que va crear l’escola noir de crim britànic i va empènyer Lewis a la llista de best-sellers.

    Cinc anys abans s’havia estrenat amb una obra d’inspiració autobiogràfica, All the Way Home and All the Night Through. Considerat bastant unànimement com un primer pas prometedor però immadur, el llibre havia passat sense pena ni glòria pel mercat editorial. oliva 300-loguilloFrustrat i disposat a convertir el seu segon esforç en un èxit de vendes, Lewis havia recorregut a la seva vella passió pels films policíacs de sèrie B i del seu coneixement del món de l’hampa londinenc per elaborar un llibre que aboqués el que ell necessitava comptar en un motlle de narrativa popular capaç d’atraure un bon nombre de lectors. I precisament així, aconseguir la seva maduresa com a autor.

    Durant la dècada dels 70, hi va escriure set novel·les més, dues d’elles preqüeles dels esdeveniments de Carter. Els seus problemes amb la beguda i els seus freqüents períodes de depressió li van fer descurar la qualitat, donant com a resultat les seves dues obres més imperfectes (encara que en absolut menyspreables), Boldt (1976) i Jack Carter and the Màfia Pigeon (1977). A partir d’aquí, va venir el declivi.

    El seu univers és negre i sense esperança, en un món poblat de criminals sàdics, de malfactors sense pietat, un món de night-clubs i de bars dominat per les pulsions violentes, el sexe i els diners. Un univers que el mateix Ted Lewis freqüenta assíduament portant-li a una mort prematura, als 42 anys, minat per l’alcohol.

    ted-lewisPer saber-ne més…

    Carter, el llibre

    Després de vuit llargs anys absent i d’haver rebut la notícia de la mort del seu germà Frank, Jack Carter viatja a la seva ciutat natal al nord d’Anglaterra per descobrir què ha passat realment, convençut que Frank ha estat assassinat i que el suposat accident de trànsit en el qual ha mort no és més que un muntatge per enganyar a la policia i a ell.

    9788494680908La versió oficial és que el seu germà ha mort al precipitar-se amb el cotxe per un penya-segat en un evident estat d’embriaguesa. I Jack sap que el seu germà no beu, ni faria mai una cosa així.

    Enrere deixa els dos mafiosos per als quals treballa a Londres i la seva amant, Audrey, núvia d’un d’aquests per a més senyes, amb la qual planeja fugar-se aviat a Sud-àfrica abandonant-ho tot.

    Al mateix temps que visita vells coneguts i molesta diversos personatges del crim organitzat local, Jack rememora la seva adolescència i joventut. D’aquesta manera, va descobrint al lector la complexa relació que va mantenir amb el seu germà i el fet que potser ell mateix no és més innocent que els tipus als quals vol donar caça.

    Lewis ens desgrana una història amb dos germans, a través dels records de Jack, en la qual aviat ens queden clares les diferències entre tots dos i com un d’ells anava clarament encaminat cap a una vida poc o gens respectuosa amb la llei.

    Una novel·la negra, molt negra, amb uns personatges extraordinaris, un ritme precís i vibrant.

    Us deixem amb el tràiler de l’adaptació cinematogràfica de Carter, interpretada per Michael Caine l’any 1971: Un asesino implacable.

    L’Oliva Negra es tornarà a reunir el proper 5 d’abril!

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    El signe prohibit, Rodrigo Muñoz Avia

    portada llibre El signe prohibitEl passat dissabte 17 de març, els llibr@venturers es van tornar a reunir a la Joan Oliva per comentar el llibre El signe prohibit, de Rodrigo Muñoz Avia, Premi Edebé de Literatura Infantil 2015.

    El signe prohibit és un llibre d’intriga, però també sobre l’amistat i, només això. També és un llibre sobre l’amor al llenguatge i als jocs de paraules, com els que feia l’escriptor francès George Perec: jeroglífics, mots encreuats i lipogrames, per exemple. Que no saps que és un lipograma? Segur que hi has jugat alguna vegada i tu sense saber-ho. Doncs un lipograma és un text que omet alguna lletra, per exemple, la a. De fet, en George Perec n’era tot un mestre i va ser capaç d’escriure tot un llibre sencer de més de 300 pàgines sense fer servir la lletra e. I el cas és que el nostre protagonista, en Jordi, coneix molt bé en George Perec perquè el seu pare, tot un enamorat dels llibres, té una llibreria que porta el nom d’aquest escriptor francès.

    El dia a dia d’en Jordi transcorria de manera bastant normal fins que un dimarts de primers de maig, l’Aleksandra, la seva millor amiga, va desaparèixer. I l’Aleksandra adora la lletra a. Segurament perquè el seu nom n’és ple. I, entre una cosa i l’altra, en Jordi decideix que si la seva millor amiga havia desaparegut, la lletra a també desapareixeria de la seva vida fins que la nena tornés a aparèixer. Tot un repte perecquià, com el va qualificar el pare d’en Jordi. I no és gens fàcil no pronunciar ni escriure cap paraula que dugui la lletra a. Imagina’t a l’hora de fer un examen a l’escola!

    Si et ve de gust, pots llegir les primeres pàgines d’El signe prohibit a continuació:

    portada llibre El signe prohibit_rodonaPrimeres pàgines.

    Llibres

  • El signe prohibit
  • El meu germà el geni
  • Els perfectes
  • Lo que no sabemos
  • Els llibr@venturers ens tornarem a reunir el proper 14 d’abril!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’Amant. Marguerite Duras

    “Je crois avoir dit l’amour qu’on portait à notre mère mais je ne sais pas si j’ai dit la haine qu’on lui portait aussi”. Marguerite Duras.

     
    L’Amant de Marguerite Duras
     
    Genre: Roman
     
    Thématiques: amour transgresseur, initiation, Indochine, Société coloniale
     
    La romancière consacrée de la littérature française du 20eS, Marguerite Duras est objet de nombreuses études en France comme à l’étranger et l’amour sont au rendez-vous , ce mois-ci , au Club de lecture de la bibliothèque.

    L'amantL’Amant est le récit d’auto-fiction grâce auquel l’auteur remporta le prestigieux prix Goncourt en 1984 . Obtenant un record de vente exceptionnel, il a été traduit dans plus de 40 langues.
     
    Duras est née en 1914,à Gia Dinh (Indonésie), antérieurement (Cochinchine et ancienne région de l’Indochine française). Elle a été profondément marquée par son enfance et adolescence en Indochine française, lieu qui lui a servi d’inspiration dans nombreuses de ses oeuvres et où elle a vécue avec sa mère jusqu’en 1932.
     
    Membre actif du Parti Communiste, elle a participée avec la Résistance puis a été déportée en Alemagne. La guerre finie, elle a commencé une intense activité littéraire dans le journalisme, littérature, théâtre et cinéma écrivant le scénario des fameux films Hiroshima, mon amour (1959), Détruire dit-elle (1969), ou India Song (1973).
     
    Elle est auteur d’une prolifique bibliographie, des entretiens, des adaptations de texte étrangers et de très nombreux articles. Elle a travaillé en tant que scénariste et dialoguiste pour le cinema et en tant que réalisatrice. Dès la sortie de son premier roman “Les impudents”, elle n’a cessé d’écrire. Ses romans se caractérisent pour avoir une écriture simple et épurée, un style très personnel et original et un clair positionnement intellectuel.
     
    Un barrage contre le Pacifique (livre où elle fait une critique très explicite du système colonial, de la division et la ségrégation raciale entre Un barrage... les colonisateurs et les colonisés) et l’Amant sont deux de ses romans les plus célèbres où apparaissent trois personnages récurrents: la mère, le frère et l’amant.
    J’ai à votre disposition sept livres de “Un barrage contre le Pacifique” pour les personnes qui préfèrent lire celui-ci ou qui ont déjà lu l’Amant et veulent en apprécier la réecriture.
     
    L’histoire de L’Amant
    Une vieille femme, la narratrice du roman, évoque une jeune fille pauvre, issue d’une famille de coloniaux, dont elle essaye de se souvenir qui est elle-même, en pleine adolescence, lors de la rencontre qu’elle fait avec un Chinois riche et très élégant. Alors qu’elle se rend à la pension de Saigon, à la fin de ses vacances scolaires, il l’aborde timidement… Elle va vivre une relation amoureuse, aux alentours des années trente, en Indochine française transgressant les convenances sociales, morales et raciales à la situation coloniale…
     
    L’histoire de Un Barrage contre le Pacifique
    La mère de Joseph et Suzanne, veuve et institutrice originaire du Nord de la France espère faire fortune en investissant ses économies dans une concession achetée en Indochine française dans la décennie 1920-1930. Les terres cependant, s’avèrent incultivables, fait qui la plonge dans le desespoir et fait mener à cette famille de colons une vie de pauvreté. M.Jo est laid,sans esprit, de faible constitution mais il est le fils d’un spéculateur et riche planteur du Nord.Il s’éprend de Suzanne et tente d’en obtenir les faveurs…
     
    Biographie de Marguerite Duras
     
     

     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Microrelats guanyadors del 6è Concurs NegrOliva 2018

    generenegrejomEl jurat del Concurs format per Gregori Dolz Kerrigan, director de l’Editorial Alrevés; Mª Rosa Nogué, escriptora i conductora del Club de lectura La Crisàlide de la biblioteca; Rosana Lluch Millan, filòloga i gerent de la llibreria Llorens Llibres i Veri Pena Montfort, llibretera a la Llibreria La Mulassa, ha decidit que els guanyadors del 6è Concurs de Microrelats NegrOliva d’aquesta edició de l’any 2018 són:

  • 1r El sopar, Clara Barranco Flores
  • 2n L’art de matar, Antoni Alsina Sánchez
  • 3r Suïcidi, Ramon González Reverter
  • Avui dimecres 14 de març, a les 20 hores, ha tingut lloc a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del 6è Concurs de Microrelats NegrOliva, en un acte obert a tothom que ha comptat amb la presència de l’Escola de Música Freqüències, tot un clàssic musical en les darreres edicions.

    El 6è Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa i Editorial Alrevès. La participació en aquesta edició ha comptat amb 34 microrelats. Volem agrair a tots els concursants la seva participació en aquest concurs literari.

    Publicació dels relats guanyadors del 6è Concurs de microrelats NegrOliva:

    concurs

    PRIMER CLASSIFICAT: Clara Barranco Flores per El sopar

    Has gaudit del sopar, estimat? Tot i que no era el més adient per una nit d’hivern, m’ha vingut de gust començar amb una vichyssoise. No et pensis que ha estat simple caprici, un plat fred era metafòricament perfecte per a avui. Ja saps que sóc de mirar aquests detalls. T’ha agradat el beure? Li vaig dir a la noia del celler: al meu marit li agraden rosses i amb poc cos. Té alguna cervesa així? En vaig comprar dues. Et conec i sé que una se’t fa poc. Hauries de vigilar, les rosses amb poc cos produeixen mals de cap l’endemà.

    Pel plat principal vaig triar una carn molt especial. Era d’animal jove, molt tendra. M’ha costat força preparar-la. Primer l’he lligat i he estat donant-li cops una bona estona. Després l’he fet al forn. A la recepta deia de posar-hi una picada d’avellanes. M’angoixa no seguir les receptes fil per randa, em poso molt nerviosa, ja ho saps. És una pena portar tants anys casada amb un home al·lèrgic als fruits secs. T’ha agradat la carn, amor meu? L’has trobat prou tendra i saborosa?

    I encara no ho has vist tot: fixa’t quins sostenidors porto! No t’ho creuràs, els vaig trobar dalt del nostre armari. No faig mai neteja a fons, nosaltres som més d’amagar la merda sota l’estora o els cadàvers dins de l’armari, depèn de la gravetat dels fets. I un dia que em decideixo, em trobo això. Meus no són, em vénen petits, però m’ha fet il·lusió que me’l veiessis posats. Les calcetes a conjunt deuen ser precioses, vet a saber, potser me les trobaré al seient de darrere del cotxe o entremig dels coixins del sofà…

    Tornem al sopar. Les postres eren ben llamineres, com a tu t’agraden. Saps que el sucre és el verí més comercialitzat? També deu ser el més dolç… Em pregunto quin gust deu tenir el cianur. Ningú que l’hagi tastat ho pot explicar, és clar. Però els qui han estat a prop d’una persona morta per aquest verí, diuen que fa olor d’ametlles dolces… que curiós, oi?

    Amor meu, no em dius res del sopar? He estat tota la tarda cuinant per a tu i et noto fred, rígid, amb la mirada perduda… Vols dir que encara m’estimés?

    concurs

    SEGON CLASSIFICAT: Antoni Alsina Sánchez per L’art de matar

    Hi ha moltes maneres de matar. La més freqüent és la impulsiva, la que practica de manera barroera qui deixa escapar la bèstia que porta dins, en el moment que no la sap controlar. És la dels que descarreguen la ràbia en els més febles, en els que tenen més a prop. Fins que un dia la seva violència es desmesura i acaba en tragèdia, plors i declaracions davant del jutge: “és que jo no ho volia fer”.

    En la mateixa categoria hi ha l’acció d’autodefensa. L’instint de supervivència davant l’amenaça d’una mort imminent és tan gran que permet desplegar la força necessària per acabar amb el botxí. En cap altra circumstància seria possible fer-ho.

    La manera més trista de morir és la d’accident, la que fa reflexionar sobre el sentit de la vida. No és el mateix ser assassinat que morir d’accident, cert, però se’n farien creus de la gent que va pel món provocant accidents que maten; tot i no fer-ho de manera intencionada, els titllaríem d’autèntics criminals!

    Si matar és tot un art, reservaríem la categoria d’artista a l’assassí que planifica meticulosament la seva obra, el que estudia amb detall la víctima i l’escenari, el que tria el moment oportú per executar-la. Tot i així, encara hauríem de destriar la mort per encàrrec, la que perpetra un professional, i la que busca obtenir un benefici propi, del veritable art. El veritable art rau en la mort consumada sense motiu, sense raó, quan l’equilibri entre els factors de la fórmula precisió més sofriment i crueltat s’iguala als de bellesa i perfecció. L’acció de matar per matar, executada a la perfecció, conduirà a l’èxtasi de l’obra suprema.

    Un cas particular és el suïcidi, quan el fet d’occir s’aplica sobre un mateix. El suïcidi, com acció desesperada que busca l’alliberament, és una mort impulsiva, mai podrà ser una veritable obra d’art. Però el suïcidi planificat meticulosament, mesurant la tècnica, el moment de procedir, la durada de l’expiació, el patiment causat, el grau de crueltat… conté tots els elements per esdevenir una autèntica obra mestra. La culminació de la vida del virtuós.

    Pel que fa a mi, que em considero un artista, ja ho tinc tot previst. M’he projectat una mort lenta i cruel, de les pitjors que hi pot haver. Deixaré que la pell se m’arrugui, que el temps consumeixi cada òrgan del meu cos, que m’abraci la demència, que els meus sentits es desdibuixin, que la força m’abandoni, que la vida se m’apagui… a poc a poc, com el foc d’una espelma que no li queda cera que cremar.

    concurs

    TERCER CLASSIFICAT: Ramon González Reverter per Suïcidi

    Amanda Rocamora era una oficial de policia prima, temperamental i esquerpa. Absorta en els seus pensaments, escrutava la cuina amb rigor professional examinant les evidències: la nevera oberta, l’aixeta de la pica gotejant i les petjades al terra. Una vegada concloses les seves indagacions, va emetre un perllongat sospir de resignació i va obrir la portella perquè sortís el gat, que no deixava de miolar entre les restes de menjar. Es va compadir de tan exemplar mansuetud perquè fora plovia a bots i barrals. Després, donant curs a les seves cabòries i tractant d’embastar el curs dels esdeveniments, va centrar la seva atenció en el cadàver que jeia sobre la catifa, ja rígid. Encara no desprenia cap ferum, sinó l’habitual aroma de perfum masculí. Fent el cor fort, ella esperava. L’atmosfera estava carregada d’un silenci ominós que es va perllongar durant interminables minuts, mentre ella es mantenia a l’expectativa. La sirena d’una ambulància va sonar en la distància. Al cap d’uns minuts van entrar un parell de sanitaris. Després va aparèixer un veterà forense intercanviant una salutació i es va enfundar uns guants de làtex abans d’iniciar les seves diligències amb la perícia d’un expert anotant quatre gargots en una llibreta prou gastada. Llavors va arribar el jutge, empipat per l’intempestiu de l’hora, pel trànsit i pel persistent ruixat. Tothom imaginava la nit de gossos que els esperava, quan de sobte un espavilat policia va trobar una nota i després d’un cop d’ull va exclamar:

    -Sembla un suïcidi, inspectora. Fins i tot m’atreviria a aventurar que com a conseqüència d’una picabaralla entre enamorats.

    L’oficial va agafar el paper i es va afanyar a llegir-lo amb avidesa. A jutjar pels indicis, va deduir que aquella carta de comiat era fruit d’un desamor. Es va fer el silenci, tot i les gotes de pluja que repicaven a l’ampit de les finestres. No va poder evitar de llegir en veu alta l’última línia:

    -“T’estimo, però saps que així no puc viure ni un dia més”. Sí, excel·lent deducció, Mateu. Descartem el crim passional per manca de mòbil.

    En un primer examen el forense no va apreciar senyals de violència ni cap marca que pogués fer-li sospitar què li havia causat la mort. A falta dels resultats de l’autòpsia rigorosa que practicaria més tard i en la qual es basaria per redactar el seu informe oficial, va conjecturar que la hipòtesi més plausible de la defunció era una fallida cardíaca provocada per culpa d’alguna droga, la xacra que assota la societat actual. Gairebé de seguida el jutge va procedir a ordenar l’aixecament de cadàver.

    Entre tots dos sanitaris es van emportar el cos al dipòsit de cadàvers. A poc a poc els policies van anar recollint les seves coses i van marxar a corre-cuita per no mullar-se. La inspectora va ser l’última a sortir. Després de verificar que es trobava a soles, va abaixar les persianes i va córrer les cortines amb delicadesa, com tantes vegades havia fet abans. Discretament es va permetre un somriure entremaliat. Tot seguit va apagar els llums, va treure unes claus de la butxaca i va tancar la porta a pany i forrellat. Aleshores el gat se li va enredar entre les cames i Amanda el va acariciar abans d’etzibar-li:

    -Em sap greu, Cleopatra. Però per fi podrem viure tranquil·les.

    ENHORABONA A TOTS ELS GUANYADORS I GUANYADORES!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Mare i filla, Jenn Díaz

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 7 de febrer

    Avui comptem amb la presència d’Imma Martínez, la nostra bibliotecària itinerant, que com cada any ens acompanya, ens ajuda i ens fa un reportatge fotogràfic (i una interessantíssima entrada de blog) a l’hora de parlar de la lectura escollida per a la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura. També comptem amb un nou clubaire, en Joaquim, i amb el retorn d’Anna Maria Montané, que ja està més recuperada de la vista. En Joaquim enceta el comentari, que en aquesta ocasió estarà molt polaritzat entre aquells a qui ha agradat la novel·la i aquells a qui no. En tot cas, no és una novel·la que deixi indiferent! En Joaquim l’ha trobat un llibre molt esquemàtic, on ni l’espai ni el temps no estan especificats. Sembla situar-se a l’època de la Transició, pel conservadorisme religiós. Cada personatge té una mancança: la Glòria, la mare, és la més amargada; la tieta Dolors, la cunyada, manté un alè d’esperança, malgrat que l’empaita el fantasma de la Roser, la dona del seu pretendent vidu. Fa pensar en “La Tieta” de la cançó d’en Serrat.

    La-escritora-Jenn-Díaz.Per a la Dolors Juan, és una narració fàcil de llegir, tant pel tema, com els capítols curts i fins i tot el tipus de lletra. Té una forma divertida i al mateix temps dramàtica, amb un to irònic. Els personatges són exagerats, amb frases reiteratives, com “Hi ha moltes maneres de ser dona”. Es nota que l’autora és jove, moderna i crítica. En resum, hi trobem la vida i la mort donant-se les mans”.

    La MªTeresa Rodríguez troba que la tieta Dolors se sent en fals, ja que viu acollida a casa del germà, sense vivenda ni, gairebé, vida pròpia. També li sorprèn que la Natàlia arribi a estimar tant en Mateu, un home casat, a qui veu un cop a la setmana, sense que mai reclami el lloc que li pertany.

    A la MªJosep Fonollosa li ha agradat la novel·la, encara que troba que el tema és el de sempre. Són situacions on es prioritza l’amor per sobre de tot i de tothom, com veiem en l’enamorament d’en Mateu i la Natàlia (encara que ell estigui casat amb l’Erika), o de la tieta Dolors amb l’home vidu (malgrat el record de la Roser, la seva dona).

    A la Soledat Marsal li ha agradat, però les troba, en general, unes dones fora d’època: unes bledes, realment, malgrat les seves professions (mestra, advocada).

    Per a l’Anna Maria Montané es tracta d’una lectura diferent, amb temes enrevessats, en una ficció difícil d’interpretar. Ofereix un cant a la vida, a l’amor i a la mort, a base de records, sensacions i memòries. Cada personatge ofereix un tipus de personalitat: l’Àngel és humà i solidari, la Glòria és la “dona de caràcter”, i entre mare i filla el que trobem és la falta de confiança, d’on caldria treure l’egoisme, la ràbia i la gelosia. En aquest sentit, és un retrat sincer, al qual poden al·ludir les cites inicials de Mercè Rodoreda i Ingmar Bergman.

    Per a la MªTeresa Ventosa, l’autora és una bona dibuixant dels caràcters dels personatges. Malgrat això, semblen una mica fora de l’època actual (per exemple, la tieta). La redacció és una mica pobra. La relació extramatrimonial de la Natàlia i en Mateu, un cop a la setmana, és una mica exagerada.

    crisalidePer a la Patricia Lewis, és una lectura senzilla, fàcil, on cada personatge té una part fosca i una de clara. En general, són unes relacions fredes, amb poc amor; els costa de lluitar contra els prejudicis.

    La Rosa Llop ho ha trobat un relat una mica massa senzill, amb poques paraules o frases per subratllar, i on els personatges tenen molta barreja de sentiments i caràcters.

    En Ramon Also coincideix que és un llibre fàcil de llegir, molt dedicat a les dones, encara que li ha costat d’identificar els personatges pels seus noms. Considera que no li ha aportat res.

    L’Evelia Casado també creu que és un llibre senzill, que narra d’una manera simple la història d’una família dominada per la Glòria. Mort el seu marit, l’Àngel, la filla petita, l’Àngela, és l’única que se li escapa, mentre els altres li rendeixen pleitesia.

    A la Paquita Puig tampoc li ha agradat, “una carrinclonada com un temple”, encara que alguns dels personatges li recorden fets de la seva pròpia família.

    La MªLluïsa Guerrero coincideix que no li ha aportat gran cosa; tots els personatges són desgraciats, es mouen en la incomprensió i hi ha moltes repeticions.

    A la Pepi Mota, en canvi, li ha agradat, troba que és un llibre de sentiments, on els secrets impedeixen la comunicació de tots plegats, fins i tot en la relació entre la Dolors i la Natàlia, que es tenen més confiança.

    A l’Ana Jiménez li ha agradat, també, el troba un llibre entre lleuger i profund, amb una bona galeria de personatges femenins, plens d’emocions i sentiments. Tots tenen una singularitat.

    L’Enriqueta Olivar creu que no és una gran obra, però li ha agradat llegir-la, com la història d’una casa on tots s’estimen d’una manera diferent, amb una extremada reserva. Destaca l’entrega total de la Natàlia a l’amor d’en Mateu, el casat; recorda el disgust de la Glòria quan sap que la seva filla va avortar perquè no era mestressa de les seves pròpies decisions. En destaca una frase: “Un silenci humit, que s’instal·la en els ossos com el mal temps”.

    L’Imma creu que els personatges són víctimes d’una societat que impossibilitava la felicitat. I, tot recordant que el 8 de juny hi haurà la Trobada de Clubs amb l’autora de “Mare i filla”, Jenn Díaz, acordem preguntar-li si l’absència d’un espai i un temps concrets és deliberada, així com la manca de descripcions físiques dels personatges.

    Finalment, ens acomiadem fins al 7 de març, en què llegirem els contes d’”El cafè de la granota”, de Jesús Moncada.

    L’AUTORA
    Jenn Díaz

    Jenn Díaz (Barcelona, 25 abril 1988) va estudiar filologia hispànica i treballa com a traductora i redactora, a més de novel·lista. Jenn DiazVa publicar la primera novel·la als 22 anys, amb influències d’Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Miguel Delibes, José Donoso o Gabriel García Márquez. L’obra va ser traduïda a l’italià per Edizioni La Linea. Col·labora en les publicacions culturals Catortze.cat i Jot Down, al blog «Mujeres» d’El País i té una columna mensual a El Periódico. A més, ha publicat El duelo y la fiesta (Principal de los Libros, 2012), Mujer sin hijo (Jot Down Books, 2013) i Es un decir (Lumen, 2014). Mare i Filla (Amsterdam Ara, 2015), fou el seu debut en llengua catalana. Els seus relats han aparegut a Última Temporada. Nuevos narradores españoles 1980-1989 (Lengua de Trapo, 2013) i a l’antologia Bajo treinta (Salto de Página, 2013). El novembre de 2017 es va anunciar que ocuparia la vuitena posició a la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya-Junts pel Sí a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. Fou escollida diputada.

    L’OBRA
    Mare i filla

    Mare i filla relata la vida d’un seguit de dones pertanyents a branques molt properes d’un mateix arbre genealògic. Persones per a les quals l’àmbit familiar més que un possible refugi ha esdevingut, al llarg dels anys, un autèntic calvari de sentiments contraposats i caràcters antagònics. La senzillesa d’una cunyada enfrontada a la impertinència de l’altra o la fredor d’una mare davant la impulsivitat d’una filla.

    mare i filla portadaUna bomba de rellotgeria que esclata de bon començament amb la mort, curiosament, d’una figura masculina, l’home que apaivagava qualsevol indici d’enfuriment. La partida sense retorn de l’Àngel, nom amb connotacions evidents, donarà pas a una guerra oberta entre les dones de la família: germanes irreconciliables, cunyades angoixades, mare i filles amb llaços irreconeixibles de tan fets malbé.

    Mare i filla explora els sentiments i, sobretot, els dubtes dels seus personatges, dones amb històries personals centrades en les relacions amoroses, en la idea de matrimoni i en la de la maternitat, temes tractats des de perspectives diferents, però també de desenvolupament força previsible. Desplegament d’actituds i pensaments que responen a rols molt marcats, propis d’una societat patriarcal. Les relacions entre elles i també amb els personatges masculins, pocs, que treuen el cap durant el transcurs de l’obra, es troben sotmeses a una certa esclavitud social.

    Distanciament, incomprensió, ressentiment. De motius per explicar la complicada convivència dins el nucli familiar no en falten. En un temps i un espai del tot indefinits, els personatges de Mare i filla naveguen per les seves vides a remolc de les opinions alienes i amb les seves habilitats, poc eficaces, per tal d’entomar decepcions, assumir la pèrdua d’oportunitats o assimilar penediments.

    Vicissituds que s’entrellacen les unes amb les altres a un ritme frenètic i que configuren un quadre familiar força convencional: “La família crea llaços que després la convivència no sap com seguir tensant, es desfan tristament.” (Mar Fontana, rev. digital Núvol)

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Els secrets de la Faith Green, Jean-François Chabas

    els secrets de la faith greenEls Llibr@venturers tornem a reunir-nos després del Carnaval per compartir impressions sobre Els secrets de la Faith Green, el cinquè llibre d’aquest curs.

    En Mickey és un noiet de 12 anys que viu amb els seus pares a Brooklyn. La seva vida trancorre sense gaires sorpreses fins a l’anunci de l’arribada de la seva besàvia Faith. Un bon dia, de cop i volta, la besàvia anuncia la seva arribada des de Montana fins al pis on viu en Mickey amb els seus pares. I a partir de llavors, el món d’en Mickey s’ensorra com un castell de cartes. Haurà de compartir habitació amb la seva besàvia! Ara que havia aconseguit una habitació per a ell sol en haver marxat el seu germà Jess a la universitat. I aquest no és l’únic “desastre” que acompanya l’arribada de la Faith: Fora televisió de l’habitació i haver de conviure amb una autèntica desconeguda de caràcter insofrible. Així, fins que l’atzar fa que en Mickey descobreixi quatre quaderns que la Faith ha portat dins de la seva maleta. El que comença com a petita venjança d’en Mickey acabarà per fer-li descobrir l’emocionant vida de la Faith i, en conseqüència, la història de la seva família. I no els podrà parar de llegir, quedarà atrapat per les vivències d’una senyora de 88 anys a qui, fins ara, pràcticament no coneixia i que, d’aleshores ençà, formarà part indiscutible de la seva història.

    L’autor de Els secrets de la Faith Green és en Jean-François Chabas, un escriptor francès nascut a París l’any 1967. Chabas és un prolífic autor de literatura infantil i juvenil que ha estat reconegut amb un gran nombre de premis literaris. Concretament, Els secrets de la Faith Green ha rebut un bon grapat de premis a França i, a casa nostra, va ser finalista del Premi Atrapallibres 2009-2010, en la categoria d’11 a 12 anys.

    Llibres

  • Els secrets de la Faith Green
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »