Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: ESCENARIS DEL TRICENTENARI

Els últims bastions: Barcelona i Cardona

Barcelona, capital de Catalunya, va ser la ciutat més afectada per la Guerra de Successió. Va viure els principals fets de la guerra i, al mateix temps, també els més dramàtics, en ser conquerida l’11 de setembre de 1714 per l’exèrcit borbònic.

Façana litoral amb el castell de Montjuic

El 22 d’agost de 1705, després d’haver-se signat el Pacte de Gènova entre britànics i catalans, va desembarcar a Barcelona una gran flota de l’exèrcit aliat sota el comandament de Lord Peterborough i Georg von Hessen-Darmstadt.

Barcelona assetjada pels austricistes el 1705Inicialment, les autoritats de la ciutat es van posar al servei de Felip V i van formar la milícia urbana anomenada la Coronela per protegir la ciutat de l’atac austriacista; però, el setembre de 1705, l’exèrcit aliat, amb l’ajut d’un miler de vigatans, va derrotar l’exèrcit borbònic a la batalla de Montjuïc i, des d’allà, va bombardejar la ciutat.

Assetjada Barcelona per les tropes aliades, el virrei de Catalunya, Fernández de Velasco, va capitular el dia 9 d’octubre.

Al principi d’abril del 1706, un nombrós exèrcit borbònic, format per més de 20.000 soldats i encapçalat pel mateix Felip de Borbó i els comtes de Tolosa i de Tessé, es va establir a Sarrià per preparar un atac a Barcelona. La ciutat comptava amb prop de 10.000 homes per a la seva defensa, entre la Coronela, el regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, els voluntaris i els soldats britànics, alemanys i holandesos.

bcn_1706El 19 d’abril els borbònics van atacar la fortalesa de Montjuïc, des d’on bombardejaren la ciutat de Barcelona. Vuit dies més tard, una gran flota britànica a les ordres de l’almirall John Leake va aconseguir desembarcar a Barcelona, fet que va provocar la retirada ràpida i desordenada de l’exèrcit borbònic que assetjava la ciutat. Felip V va anar cap a França, travessant la frontera per Navarra, per tornar a la cort madrilenya.

Carles IIIBarcelona va ser la cort del rei Carles III fins al maig del 1711, moment en què va ser nomenat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, després de la mort del seu germà, l’emperador Josep I. La reina, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, es va quedar a Barcelona com a governadora, fins que l’1 de març de 1713 va ser embarcada per una flota britànica cap a dominis imperials, juntament amb molts cortesans.

La Catalunya austriacista, reduïda a les dues places fortificades de Barcelona i Cardona, havia d’optar entre rendir-se o continuar la lluita en defensa pròpia.

Felip VA mitjan 1713 la Junta de Braços de les Corts sense el rei van ser convocades per prendre una decisió al respecte. Encara que els braços militar i eclesiàstic i els diputats de la Generalitat, davant la desproporció existent entre les forces catalanes ja sense el suport de les tropes de la Gran Aliança, i les de Felip V, s’inclinessin per l’acceptació del rei Borbó, el braç popular va decidir la votació a favor de la resistència. Davant aquesta decisió, la Generalitat, un cop més, va fer una crida a la defensa de la ciutat.

El duc de Pòpuli, comandant general dels exèrcits borbònics, preparava l’ofensiva final contra Catalunya amb un exèrcit francoespanyol format per uns 25.000 soldats i concentrat a les fronteres d’Aragó i de València.

El setge va ser iniciat pel duc de Pòpuli. El general Antoni de Villarroel va ser posat al capdavant de les tropes catalanes. Catalunya veia en Felip V la instauració definitiva de l’absolutisme i del centralisme a tots els territoris sotmesos. Els testimonis planol ciutat barcelonacontemporanis contemplaven el setge de Barcelona com l’agressió a un poble que havia fet de la llibertat el fonament de les seves institucions. Escriptors de l’època descriuen la defensa de Barcelona com un gest heroic admirat a tot Europa.

En una primera fase, els borbònics van conquerir els convents i masos del voltant de Barcelona, amb la intenció d’anar estrenyent el setge. Al maig del 1714, després d’haver arribat canons francesos de gran calibre, es va iniciar un bombardeig sistemàtic a la ciutat. L’objectiu no van ser les defenses sinó la població civil, les cases i els ciutadans de Barcelona.

bombardeix per via maritima

Una gran flota francesa a les ordres de l’almirall Jean Baptiste du Casse va bombardejar i bloquejar la ciutat per via marítima.

baluard del portal nou copiaEl 6 de juliol, el duc de Berwick va substituir el duc de Pòpuli com a comandant en cap dels exèrcits borbònics.

Amb ell van arribar més reforços francesos. Aleshores assetjaven Barcelona uns 47.000 soldats i uns 40.000 més ocupaven la resta d’un país que, amb prou feines, arribava aleshores al mig milió de persones.

Berwick va decidir penetrar les muralles per la banda del riu Besòs, pels baluards de Santa Clara i del Portal Nou, on actualment trobem el passeig de Lluís Companys, l’Arc de Triomf i el parc de la Ciutadella.

baluard de santa claraVa fer bombardejar les muralles i, el 13 d’agost, després d’haver tingut moltes baixes, va ordenar l’atac al baluard de Santa Clara, que, després d’una dura lluita que es va allargar dos dies, va ser controlat pels catalans.

Els borbònics van allargar unes setmanes més els bombardejos. L’eficàcia del bloqueig marítim i la impossibilitat del marquès del Poal de trencar el setge de Barcelona amb les seves tropes, van deixar Barcelona al límit de les seves possibilitats. Les reserves de pólvora es reduïen i l’aliment escassejava.

batalla 11 setembreL’11 de setembre de 1714, després que la Junta de Braços hagués rebutjat una altra oferta de rendició per part del duc de Berwick, va començar l’assalt general de les tropes borbòniques, que van penetrar a la ciutat per la Bretxa Reial, situada entre el baluard de Santa Clara i el del Portal Nou.

L’assalt es va allargar durant tot el dia amb intensos combats pels carrers. Els principals punts d’enfrontament van ser el convent de Sant Agustí, els baluards del Portal Nou i de Sant Pere, i el Palau Reial Nou. Finalment, la majoria dels membres del govern de la ciutat, reunits al baluard de Sant Antoni, van decidir capitular.

Es calcula que durant el setge de Barcelona hi va haver unes 22.000 baixes, unes 7.000 del bàndol català i unes 15.000 del bàndol borbònic. Caigueren sobre la ciutat unes 30.000 bombes, que destrossaren completament una tercera part de la ciutat i en malmeteren força la resta.

Els borbònics van empresonar tots els militars austriacistes més destacats, mentre que els que van poder s’exiliaven a territoris imperials.

Ben aviat es va demolir una part del barri de la Ribera, les restes del qual es poden veure a l’antic mercat del Born. En el seu lloc, al cap de dos anys, s’hi va construir la Ciutadella, una fortificació militar destinada a la vigilància i al control de la ciutat.

setge

Totes les institucions i constitucions barcelonines i catalanes van ser abolides, i la nova administració, militar i castellanitzadora, es va articular a través del Real Decreto de Nueva Planta de 1716.

carsona2Cardona va ser una de les viles catalanes amb més transcendència durant la Guerra de Successió.

El seu castell va esdevenir un dels focus més destacats de la resistència catalana i es va convertir en el darrer baluard de les llibertats de Catalunya, resistint victoriosament nombrosos atacs de les tropes borbòniques.

planol castell cardonaLa seva capitulació es va produir una setmana més tard que la de Barcelona i quan tot el país ja estava controlat per l’exèrcit borbònic.

Hi ha tres fets de la guerra a Cardona que destaquen per la seva magnitud: el setge de Cardona de novembre i desembre del 1711; el setge de l’agost del 1713, i la capitulació del castell, el 18 de setembre del 1714.

L’hivern del 1711, el castell de Cardona, que aleshores era un important baluard controlat per les tropes austriacistes, va resistir un terrible setge davant d’un exèrcit d’uns 25.000 soldats borbònics comandats pel tinent general comte de Muret, a les ordres del duc de Vendôme, mariscal de l’exèrcit borbònic.

Setge de Cardona el 177Els borbònics van entrar a la vila el 17 de novembre i es van apropiar dels queviures que hi van trobar, bombardejant el castell durant 34 dies.

El 18 de desembre es van presentar les tropes austriacistes del general Guido von Starhemberg i Rafael Nebot per tal de trencar el setge del castell. Des d’aquell moment, el baluard de Cardona, amb el coronel Desvalls al capdavant, va resistir a l’ofensiva borbònica fins al final.

Des del castell, l’exèrcit català del marquès del Poal s’anava desplaçant per l’interior de Catalunya atacant les guarnicions borbòniques i els destacaments que es movien per l’interior.

marxaDesprés d’haver resistit el llarg setge del 1711 i un fort atac a la fi de l’agost del 1713, el baluard de Cardona, debilitat de provisions i municions, acabà capitulant el 18 de setembre de 1714, després d’haver-se pactat com una de les quatre condicions imposades en la rendició de Barcelona.

Pels volts del 18 de setembre, se celebra l’Aplec del 18 de Setembre, que commemora els fets històrics succeïts a la vila de Cardona durant la Guerra de Successió amb una representació teatral que reconstrueix amb fidelitat històrica la capitulació del castell, seguit d’una solemne baixada de torxes i altres actes festius i commemoratius.

castell-de-cardona

BONA DIADA!
Biblioteca Joan Oliva i Milà.

3 comentaris

Barcelona: El tractat de Gènova

El primer fet de la Guerra de Successió en territori català es va produir a Vic: el Pacte dels Vigatans, formalitzat el 17 de maig de 1705 a l’ermita de Sant Sebastià. Es tracta d’un document signat per diverses personalitats de la petita noblesa i l’aristocràcia rural vigatana, en què s’impulsava formalitzar una aliança amb els anglesos i a adherir-se a la causa austriacista.

Sin título-Plaça Major de Vic

El 20 de juny de 1705 dos representants dels partidaris de l’arxiduc es van entrevistar a Gènova amb Mitford Crowe, representant del govern anglès, comunicant l’acord pres pels vigatans, que comportava el compromís d’aixecar 6.000 homes armats per facilitar el desembarcament de l’arxiduc Carles a Barcelona. A canvi, els anglesos oferien armament i ajut militar als catalans, si aquests decidien revoltar-se contra Felip V; alhora, Anglaterra es comprometia a defensar els privilegis polítics de Catalunya, fos quin fos el resultat militar de la guerra.

plana de vicAl cap d’un mes es va formalitzar aquest acord que es coneix com el Pacte de Gènova. El Pacte dels Vigatans i el Tractat de Gènova van involucrar Catalunya a la Guerra de Successió.

El 22 d’agost de 1705 una gran esquadra angloholandesa, amb uns 10.000 soldats i una gran quantitat d’armament, va desembarcar a la costa catalana amb el pretendent arxiduc Carles d’Àustria i el general anglès Lord Peterborough. Al novembre, els vigatans austriacistes van formar el regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, que va arribar a tenir 900 combatents i que va lluitar en moltes de les batalles de la Guerra de Successió.

Ermita de Sant SebastiàLa ciutat de Vic va estar sota l’obediència del rei Carles d’Àustria fins al 30 d’agost de 1713, quan el mariscal de camp borbònic Feliciano Bracamonte va entrar a la ciutat amb un gran exèrcit i va posar-la sota l’obediència del rei Felip de Borbó. Els vigatans havien estat vençuts.

Vic és avui una de les ciutats catalanes amb el patrimoni monumental més ben conservat. Són molts els elegants edificis barrocs que vinculen la ciutat amb el període de la Guerra de Successió. D’aquest patrimoni barroc en destaquen les façanes d’algunes de les cases de la plaça del Mercadal, la Casa de la Ciutat o el Palau Episcopal. Si bé Vic és una ciutat amb un contingut patrimonial considerable, el principal testimoni viu de la Guerra de Successió és l’ermita de Sant Sebastià, situada a 5 km a ponent del nucli de Vic i visible des de gran part de la Plana de Vic, és una peça principal dins de la memòria històrica de la Guerra de Successió.

Pacte vigatans

Cada any, pels volts del 17 de maig, s’hi commemora l’aniversari del Pacte dels Vigatans. S’hi encén la Flama del Pacte dels Vigatans, que posteriorment s’utilitza la nit del 10 de setembre durant la Marxa dels Vigatans per cremar simbòlicament el Decret de Nova Planta a Vic.

Manresa fou una de les primeres ciutats catalanes que jurà obediència a l’arxiduc Carles. La ciutat va col·laborar força amb l’exèrcit austriacista, tant en subministrament de munició i de queviures com en contribució d’homes per a la guerra, com va fer durant els enfrontaments dels Prats de Rei i Cardona durant la tardor i l’hivern del 1711.

Gravat històric de Manresa emmurallada

També va ser una de les ciutats catalanes més represaliades durant la Guerra de Successió. El seu posicionament a favor de l’exèrcit austriacista fou castigat amb una desmesurada severitat.

Incendi de ManresaEl 13 d’agost de 1713 un gran exèrcit borbònic, format per quatre batallons de guàrdies espanyoles i dotze companyies de granaders i comandat pel general José de Armendáriz, incendià Manresa amb la intenció que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc va arrassar 522 edificis, inclosa la Casa de la Vila i l’església del Carme, i alguns molins de pólvora que agreujaren més les flames.

L’incendi borbònic de Manresa fou una clara voluntat del duc de Pópuli d’exemplificar la repressió estenent el terror per tal d’obtenir la submissió pacífica dels pobles de la Catalunya central.

La Seu de ManresaEl 4 de setembre de 1714, una setmana abans de la caiguda de Barcelona, Manresa va viure un important fet bèl·lic. El marquès del Poal, amb els seus fusellers, va ocupar la ciutat i va atacar la seva guarnició borbònica, el regiment napolità de la Basilicata, que es va fer fort als convents del Carme, Sant Domènec, Sant Francesc i la Seu.

El dia 5, l’exèrcit del marquès del Poal va intensificar l’atac i es va fer amb el control de la ciutat. Els fusellers catalans van aconseguir entrar a la Seu de Manresa, on s’havia refugiat una part important de la guarnició borbònica. Es van produir molts estralls a dins de la basílica, seguits d’un gran incendi, que va destruir tot l’interior. El mateix dia 5, en saber-se que el comte de Montemar venia en auxili de la guarnició borbònica assetjada, l’exèrcit del marquès del Poal va abandonar la ciutat.

SallentDesprés de la ciutat de Manresa, Sallent va ser la vila del Pla de Bages que més es va significar durant la Guerra de Successió, tant pel que fa a la seva col·laboració amb sometents a la causa de l’arxiduc Carles com a la repressió que en va fer l’enemic.

L’agost del 1713 les tropes borbòniques van cremar la vila, poc després de fer el mateix a Manresa.

El gener del 1714 una divisió de l’exèrcit borbònic va arribar a Sallent i es va disposar a ensorrar i a cremar la vila per ser adepta de l’arxiduc Carles. Els sallentins es van concentrar al portal del pont per defensar-se, però els soldats borbònics van penetrar a la vila. Molts sallentins es van tancar a l’església.

Castell de Talamanca

Els dies 13 i 14 d’agost de 1714, un mes abans de la capitulació de Barcelona, al terme de Talamanca es va produir la darrera batalla guanyada per l’exèrcit català contra les tropes borbòniques.

La batalla es va desenvolupar en un abrupte terreny delimitat pel castell i el poble de Talamanca, al sud, i per la casa de Mussarra, al terme de Monistrol de Calders, al nord.

Batalla de TalamancaEl dia 13 d’agost el marquès del Poal es trobava a Talamanca amb uns 2.500 efectius del seu exèrcit, que ocupaven el castell i poble. El mateix dia es va presentar un nombrós exèrcit borbònic, a les ordres del mariscal de camp comte de Montemar, amb més de 3.500 efectius, d’entre els quals uns 1.500 eren dragons de cavalleria. Els borbònics van instal·lar el seu quarter a la casa de Mussarra i van fer baixar per les abruptes carenes la seva infanteria en direcció a la riera amb l’objectiu d’atacar l’exèrcit català.

Als peus de la riera de Talamanca, els regiments de fusellers de muntanya del marquès del Poal es van enfrontar a la infanteria i als dragons borbònics, i es va iniciar una dura batalla que s’allargà fins l’endemà, quan els catalans van aconseguir vèncer els borbònics i perseguir-los fins a Sant Llorenç Savall.

batalla prats del reiLa batalla dels Prats de Rei va ser una de les més importants de la Guerra de Successió a Catalunya. Hi van participar un gruix molt important de les tropes i els seus comandaments principals: per la part borbònica, el duc de Vendôme, i, per la part austriacista, el mariscal Guido Von Starhemberg, comandant suprem dels exèrcits aliats de l’arxiduc Carles d’Àustria.

La primavera del 1711, les tropes austriacistes de Starhemberg havien aconseguit reagrupar les seves forces, estabilitzar el front i recuperar part de les terres que havien estat ocupades pels borbònics.

Torre de la ManresanaEl setembre del 1711 les tropes aliades se situaven entre la Manresana i els Prats de Rei, i les tropes borbòniques, arribades de les terres de Lleida i comandades pel duc de Vendôme, s’ubicaren entre Calaf, els Prats de Rei i Sant Martí de Sesgueioles.

L’endemà, Vendôme va ordenar bombardejar i enderrocar els murs i el poble dels Prats de Rei. Aleshores Starhemberg ordenà l’ocupació de la vila. Ambdós exèrcits van mantenir les seves posicions i van cavar trinxeres als voltants de la vila, que va ser bombardejada pels borbònics durant tota la primera setmana d’octubre.

Durant la tardor, el principal objectiu de l’exèrcit borbònic era controlar l’altiplà de Calaf per facilitar l’assalt definitiu al castell de Cardona i després avançar cap a Barcelona.

D’altra banda, els exèrcits aliats necessitaven fer-se forts en aquesta zona per evitar-ho i poder subministrar reforços, armes, municions i queviures al castell de Cardona, el principal baluard austriacista de la Catalunya central.

A mitjan novembre, la contesa bèl·lica es va estendre cap a Cardona.

batalla prats del rei1

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

1 comentari

La ressistència a Tarragona

Com la resta de ciutats importants de Catalunya, Tarragona va jurar obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria l’any 1705.

Vista de Tarragona

Les tropes britàniques, seguint els compromisos del Pacte de Gènova, van desembarcar al port de Tarragona l’any 1705 i van ocupar militarment la ciutat, ajudats des de l’interior per les tropes austriacistes del coronel Joan Nebot.

Muralla de TarragonaEl 17 d’octubre de 1706, quan l’arxiduc Carles va visitar la ciutat, aquesta li manifestà clarament la seva posició.

La guarnició militar austriacista estava formada bàsicament per tropes britàniques, que durant la seva estada van reforçar les antigues muralles romanes per tal d’adaptar les defenses a la nova artilleria, van rehabilitar les fortificacions i van reformar el port.

La crueltat de les tropes borbòniques que van derrotar els aliats a Lleida el novembre del 1707 va provocar un moviment migratori de refugiats de les terres de Ponent cap a la Conca i el Camp de Tarragona.

Plànol de la ciutat de Tarragona el 1713La ciutat de Tarragona va ser una de les darreres ciutats catalanes que resistí a l’ocupació borbònica. El marquès de Lede, general dels exèrcits borbònics, va aconseguir-ne la capitulació el 14 de juliol de 1713 pacíficament i sense resistència, ja que les tropes imperials havien rebut l’ordre d’evacuar la ciutat.
 
Fortí de la ReinaD’altra banda, el general austriacista català Rafael Nebot va reunir uns 1.300 soldats, entre cavalleria, infanteria i miquelets, per intentar evitar el lliurament de la plaça de Tarragona al marquès de Lede, però va ser derrotat a Torredembarra el 16 de juliol de 1713.

Tarragona és una de les ciutats més monumentals de Catalunya, patrimoni de la humanitat pel conjunt arqueològic de l’antiga Tàrraco, la capital de la Hispania Citerior Tarraconensis. El Conjunt Arqueològic de Tarraco l’ha fet ser considerada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Portal de SAnt AntoniRelacionades directament amb la Guerra de Successió destaquen les muralles defensives, completament remodelades durant els anys 1707-1713 pels soldats britànics i austríacs.

Es va construir la Falsa Braga i es van bastir nous baluards i fortins avançats, alguns dels quals encara perduren, com el fortí de Sant Jordi i el fortí de la Reina, a la zona de la punta del Miracle.

El portal de Sant Antoni, situat al cantó marítim de la muralla, es conserva gairebé intacte i té un caràcter purament defensiu. Actualment és l’única porta original de l’antiga muralla romana que es conserva a Tarragona.

Torredembarra, com la majoria de poblacions costaneres, disposa d’arquitectura militar defensiva.

Castell Torredembarra

El castell de Torredembarra, avui seu de l’ajuntament de la vila, flanquejat per quatre torres dins del recinte emmurallat, n’és un exemple singular, atesa la planta quadrada renaixentista.

MiqueletsLa batalla de Torredembarra va resultar una gran derrota per als austriacistes: 400 presoners i una vuitantena de morts. El marquès de Lede, sota les ordres del duc de Pòpuli, i en última instància per instigació del mateix Felip V, va dur a terme una política atroç de represàlia dels presoners de guerra catalans, que alhora va servir de propaganda per al poder borbònic.

Cada 18 de maig, el nucli antic de Torredembarra commemora els fets de la Guerra de Successió amb la recreació del campament militar de la batalla del 1713.

Muralla AltafullaA tocar de Torredembarra trobem Altafulla, vila closa que conserva encara restes de muralles, dues torres circulars i dues portes de l’antic recinte emmurallat.

El seu origen és medieval i es va fundar com a conseqüència de les campanyes dutes a terme per Ramon Berenguer I a la Catalunya Nova. Es desconeix la data exacta de la fundació, encara que en 1059 el castell d’Altafulla apareix ja esmentat en documents.

L’actual Palau Municipal va esdevenir caserna de les tropes borbòniques durant la Guerra de Successió.

L’any 1705, la ciutat de Tortosa havia jurat obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei. Des d’aleshores, la ciutat estava defensada per la Coronela de Tortosa i per una guarnició austriacista d’uns 4.000 soldats a les ordres del comte d’Effern.

Tortosa

Tortosa era una ciutat emmurallada i molt ben protegida, que havia reformat les seves defenses a mitjan del segle XVIII. Després de l’ocupació de Lleida l’octubre de 1707, Tortosa esdevenia el segon objectiu estratègic de l’ofensiva borbònica en terres catalanes.

Tortosa_1642El seu enclavament geogràfic resultava atractiu per als borbònics per la proximitat a la frontera valenciana i pel control que tenia sobre el pas de l’Ebre.

El 9 de juny de 1708 un exèrcit d’uns 25.000 soldats, comandats pel duc d’Orleans i el marquès d’Asfeld, va posar setge a la ciutat. Es van requisar totes les collites i es va tallar tot l’aprovisionament, tant per via terrestre com per via fluvial. El 9 de juliol va començar l’assalt final, que es va produir amb una lluita molt sagnant, on els borbònics van perdre uns 3.500 soldats.

Tortosa va capitular a favor de Felip V i, el dia 15 de juliol, els soldats austriacistes van abandonar la ciutat, llevat dels naturals del país, que van ser durament repressaliats per les autoritats borbòniques.

Castell de la SudaAmb la capitulació de Tortosa es va exigir també el lliurament de la ciutadella d’Ares, amb la qual es completava tota la conquesta del Regne de València per part dels borbònics.

La ciutat es va convertir en la base d’operacions d’un poderós exèrcit borbònic que es llançaria a la conquesta de tot Catalunya.

Amb l’ocupació borbònica del juliol de 1708 es va reforçar la ciutat amb la construcció de noves fortificacions. El conjunt més emblemàtic de la ciutat és el del castell de la Suda, on podem trobar actualment el parador de turisme.

MiravetMiravet va donar l’obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria el setembre de 1705, després de presentar-se davant de la plaça el coronel Joan Nebot amb el seu exèrcit. El castell es va mantenir sota l’obediència austriacista fins a l’any 1707, quan va ser ocupat per les tropes borbòniques, durant l’ofensiva dirigida pel duc d’Orleans, que van malmetre força les edificacions del castell.

Posteriorment, a principis de l’any 1709, el castell va tornar a l’obediència austriacista fins que el 28 de febrer de 1711 una divisió d’uns 3.000 soldats valons de l’exèrcit borbònic se n’apoderava definitivament, deixant la plaça de Miravet en control de Felip V.

El castell de Miravet, alçat damunt d’un turó a la riba dreta del riu Ebre, té una llarga història com a fortalesa estratègica de la Catalunya meridional.

Els seus orígens es remunten al segle IX com a castell andalusí. Al segle XII el castell va ser conquerit pels cristians i el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, el va donar als templers. A principis del segle XIV, després de ser assetjats per les tropes del comte-rei Jaume II el Just, el castell va passar als hospitalers, que el van mantenir com a domini fins a l’any 1835.

castell miravet

A partir del segle XVII, el castell es va adequar a les innovacions militars del moment. Durant la Guerra dels Segadors, el castell va ser preparat per als usos de l’artilleria, que van permetre convertir la fortalesa en un punt estratègic durant la Guerra de Successió.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Les terres frontereres: Girona

Amb una Girona assetjada per borbònics i austriacistes durant els anys 1711-1713, les comarques gironines van resistir els embats del conflicte gairebé fins al final, defensant de forma persistent la causa austriacista.

planol de girona

El 14 de desembre de 1710, els borbònics, a les ordres del mariscal duc de Noailles, es disposaven a conquerir Girona amb un exèrcit de divuit mil homes, mentre que el governador de Girona, el general Ignasi Picalqués, tenia una guarnició de dos mil soldats.

Vista de gironaEl Nadal del 1710 els borbònics van començar el bombardeig a la ciutat i a la fortalesa de Montjuïc, que capitulava el 29 de desembre, cosa que va permetre a Noailles emplaçar bateries d’artilleria al Puig d’en Roca, des d’on va bombardejar la ciutat, atac només aturat per les fortes pluges i la crescuda de l’Onyar, que va immobilitzar les tropes franceses.

Durant el temps que es va allargar el setge hi va haver una gran mobilització de tropes arreu de Catalunya per aturar-lo, però la superioritat numèrica dels borbònics es va acabar imposant. La ciutat va capitular el 14 de gener de 1711 i el dia 25 varen ser signades les capitulacions, per les que els ciutadans que havien estat mobilitzats no serien castigats.

castell montjuic

La primavera del 1712 Girona va viure un nou setge. Els austriacistes, dirigits pel general Wetzel, van intentar recuperar la ciutat, defensada per una guarnició de dotze batallons i dos-cents cavalls borbònics a les ordres del marquès de Brancas.

El setge s’allargà i, com que la gana es va apoderar de la població, va caldre recórrer al consum de carn de cavall, d’ase, de gos, de gat i de ratolí

La muralla de Girona va tenir un paper ben destacat en la defensa de la ciutat durant els dos setges de la Guerra de Successió. Després d’un recomanable itinerari al llarg de la muralla i al voltant de la ciutat antiga, fora muralles hi trobarem la fortalesa de Montjuïc, construïda al segle XVII i homònima a la de Barcelona, que va tenir un paper destacat en els dos setges.

L’Empordà sempre ha estat una comarca estratègica per a l’accés francès al Principat, tant pels passos pirinencs com per l’extens litoral. En aquest espai obert a la invasió, hi trobarem dos llocs especialment rellevants: la fortalesa costanera de Roses controlant el golf; i la ciutat de Figueres, enmig de la immensa plana empordanesa i primer objectiu des de la frontera.

Plànol de RosesRoses va ser l’única fortalesa catalana que va romandre sota sobirania borbònica durant tota la Guerra de Successió.

La seva importància residia en la seva ciutadella, construïda a mitjan segle XVI, durant el regnat de l’emperador Carles V. La ciutadella constava d’un gran recinte pentagonal delimitat i defensat per cinc baluards.

L’enginyer militar francès Louis Jean-Baptiste de Joblot va projectar una reforma de la plaça militar de Roses el maig del 1707 per tal de tenir-la més defensada des del mar. Es va construir un pont a la Porta del Mar, es van restaurar les barreres que tancaven el camí de Castelló i el del castell de la Trinitat, i es va reforçar el camí cobert.

Ciutadella de Roses

Els principals testimonis arquitectònics de la Guerra de Successió a Roses són la Ciutadella i el castell de la Trinitat. El recinte de la Ciutadella, és una fortificació renaixentista situada al nord-est de Roses i molt propera al mar.

En realitat es tracta del sistema de defenses de la vila vella de Roses, algunes restes de la qual es conserven encara a l’interior, així com la ciutat grega i romana de Rhodes i el monestir de Santa Maria.

La Ciutadella va ser ampliada i modernitzada durant els segles XVII i XVIII pel seu caràcter defensiu i de control del port natural més septentrional de l’Empordà.

Castell de la TrinitatCom a defensa avançada de la Ciutadella de Roses, hi havia també el castell de la Trinitat, situat a 2,5 km i emplaçat just en el lloc on comencen els estreps muntanyosos del massís del Cap de Creus.

Va ser construït a mitjan segle XVI per protegir la badia de Roses per l’est. Les seves dimensions són força considerables. El conjunt, actualment molt enderrocat, és un extraordinari exemple d’una fortalesa d’artilleria de costa.

El 3 de novembre de 1701 es van ratificar a Figueres els acords per a les noces reials del monarca Felip V de Borbó i Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. Això no obstant, la vila va passar a l’obediència de l’arxiduc Carles d’Àustria quan el setembre del 1705 el coronel austriacista Birolà va atacar la ciutat.

Al cap de mig any, el febrer del 1706, l’exèrcit francès del duc de Noailles va ocupar la ciutat. Des d’aleshores, Figueres va exercir com a quarter general de les tropes franceses que entraven a Catalunya pels passos pirinencs de Pertús-Panissars i Banyuls.

Castell de Sant Ferran a FigueresEls austriacistes van aconseguir foragitar els borbònics en diferents ocasions, però la proximitat amb França feia que Figueres fos fàcilment recuperable.

Segons el pensament de l’època una fortalesa important hauria evitat, o almenys pal·liat, els estralls de la guerra a l’Empordà. I l’any 1753, es va iniciar la construcció de la plaça forta de Sant Ferran a Figueres, convertint-la en una plaça militar estratègica per controlar els passos fronterers.

Les obres del Castell de Sant Ferran van continuar fins al 1766, encara que no l’obra no estava enllestida i s’hi va treballar fins al 1790).

Olot entre volcansLa vila d’Olot es va adherir des del primer moment a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Els primers fets de guerra importants es van viure a Olot i altres pobles de la Garrotxa la tardor del 1709. Un exèrcit borbònic integrat per 12.000 soldats, a les ordres del duc de Noailles, va ocupar Olot l’11 d’octubre i la vila va jurar obediència a Felip V.

Al març del 1711 les tropes austriacistes del general Rafael Nebot van entrar a Olot i van foragitar l’exèrcit borbònic del comte de Fiennes. Des de la fi del 1711 i durant tot el 1712 el pas dels dos exèrcits per Olot va ser un fenomen molt continuat. A la vila hi havia allotjat el regiment austriacista del general duc d’Ahumada. El juliol del 1713 Olot es va posar definitivament sota l’obediència de Felip V.

Durant la Guerra de Successió, a Hostalric hi va haver una de les principals fortaleses austriacistes de les comarques gironines.

La vila d’Hostalric es troba situada en un punt estratègic, dalt d’un turó a la vora esquerra del riu Tordera, que domina el més tradicional dels camins que anaven antigament de Barcelona cap a França.

planol hostalric

Al llarg de la disputa, la plaça va estar guarnida per diverses formacions aliades, fins que els exèrcits imperial i borbònic van signar el conveni de l’Hospitalet el 22 de juny de 1713, amb què es reglamentava l’evacuació de les tropes aliades i l’entrega de les fortaleses a les noves autoritats borbòniques.

Castell d'HostalricA mitjan agost del 1713, l’expedició militar catalana del diputat Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot va acudir a Hostalric per evitar l’entrega de la fortificació. L’operatiu va fracassar i, el 17 d’agost de 1713, el coronel Francesco Marulli, seguint el conveni de l’Hospitalet, va lliurar la fortalesa a l’exèrcit borbònic. La fortificació d’Hostalric es convertia, així, en la darrera plaça aliada entregada a Felip V. La seva guarnició va abandonar Catalunya tot embarcant-se des de Blanes.

Torre del FrareEl castell d’Hostalric, amb orígens medievals, va ser enderrocat l’any 1695 per ordres del mariscal francès duc de Noailles i un any més tard es va començar a reconstruir a partir de la planificació de l’enginyer militar Josep Chafrion.

L’aspecte actual de la fortalesa militar correspon a la reconstrucció feta entre els anys 1719 i 1754. Avui dia, se’n conserva la major part de l’estructura i el sistema defensiu, atès que hi va haver una guarnició militar fins al segle xx.

A més del castell, la vila té uns 600 m de recinte emmurallat i vuit torres cilíndriques que en configuren l’aspecte fortificat. A l’extrem més oriental destaca la torre del Frare, que controlava l’entrada a la vila.

Castell de MontsoriuA 15 km al nord-oest d’Hostalric hi trobem la ciutat d’ Arbúcies.

La població va viure un combat el 13 de gener de 1714 entre els sometents revoltats de les Guilleries i un regiment borbònic que es dirigia al castell d’Hostalric.

Els borbònics, que eren valons, van ser derrotats. Encara avui la llegenda popular diu: “Gent d’Arbúcies, gent d’astúcies, mata valons a cop de bastons”.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La Guerra de Successió a Ponent

La Guerra de Successió començà a Catalunya l’any 1705, quan es produí l’aixecament militar dels austriacistes catalans, arrossegant Catalunya cap a la guerra.

El triomf borbònic a la batalla d’Almansa, el 25 d’abril del 1707, va permetre la conquesta de València i d’Aragó, la supressió dels seus furs i l’inici de la invasió de Catalunya.

batalla almansa

L’ocupació borbònica va començar el setembre del 1707 per Lleida, la ciutat més important de l’oest de Catalunya. La ciutat caigué en mans borbòniques l’11 de novembre de 1707.

Lleida quedaria militaritzada per convertir-se en una plaça estratègica que permetia controlar tota la regió de ponent.

Castell de la SudaLa conquesta de Lleida, va suposar per als borbònics la possessió de les planes agrícoles imprescindibles per a la logística dels exèrcits aquarterats tant al Castell del Rei, com a la Seu Vella, l’antiga catedral de Lleida transformada en caserna militar, que més tard atacarien la resta del país i la seva resistent capital, Barcelona.

El castell de la Suda o castell del Rei, d’origen andalusí, va tenir un destacat protagonisme durant la Guerra de Successió, atès quea l’interior hi havia la guarnició austriacista, juntament amb part de la població refugiada, que va resistir durant dos mesos el setge borbònic.

La mancança d’aigua i els intensos bombardejos van fer que el castell acabés capitulant el novembre del 1707.

seu vellaAl costat de la Suda, la Seu Vella de Lleida, l’antiga catedral, un altre dels elements patrimonials de la Guerra de Successió a la ciutat.

La Seu Vella s’alça sobre un turó que porta el seu nom, des del qual s’albira tota la ciutat, el riu Segre i gran part de l’horta de Lleida.

A mitjan segle xviii es va construir una nova catedral a Lleida, la Seu Nova, consagrada l’any 1781. Aquesta, d’estil barroc i amb grans tendències classicistes,va substituir definitivament la Seu Vella com a catedral de Lleida.

L’any 1706 la ciutat de Balaguer es va posar sota l’obediència de l’arxiduc Carles d’Àustria. A començaments de maig del 1710, Felip V va sortir de Madrid amb l’objectiu de conquerir–la.

balaguer

Aleshores, Balaguer era una plaça forta ben protegida per l’artilleria i defensaza per una guarnició força nombrosa. Qualsevol intent de setge es preveia llarg i havia de donar temps als aliats per rebre reforços. Les tropes borbòniques es van trobar amb el gran cabal del riu Segre, provocat pel desglaç de les muntanyes i les pluges, que dificultava molt la conquesta de la ciutat.

Un dels dos ponts que construïen els borbònics va ser destruït pel corrent d’aigua, i la seva situació va esdevenir tant precària que es van retirar.

La capitulació de Balaguer a favor de les tropes borbòniques hauria d’esperar encara un any.

Santa Maria dAlmenar2Molt a prop, a Almenar es va produir una de les batalles més importants de Catalunya durant la Guerra de Successió. La batalla va tenir lloc el 27 de juliol de 1710, just després que l’exèrcit borbònic es retirés de l’intent de setge a Balaguer.

Amb els borbònics en retirada cap a Lleida, els austriacistes van fer una marxa forçada nocturna i van creuar el riu Noguera Ribagorçana per més anticipar–se al pas de l’exèrcit borbònic. Van ocupar la població i hi van establir una bateria de canons per tal d’evitar el pas dels borbònics.

Des de la plaça de l’església de Santa Maria d’Almenar, pot observar-se bastant bé el camp de batalla de l’enfrontament entre els dos grans exèrcits el 27 de juliol de 1710. Des del mirador situat a la plaça es veu el panorama ofert pel riu Noguera Ribagorçana, així com la considerable altura de l’altiplà de Fenollet, a l’oest del poble, indrets protagonistes de la batalla.

cerveraPer la seva part, Cervera tenia motius per estar agraïda a Felip V, ja que el març del 1702 el monarca havia atorgat a la vila el títol de ciutat, això sí després de pagar una suma important de diners.

Iniciada la guerra, però, al setembre del 1705, Cervera va proclamar l’obediència a Carles d’Àustria. Començaria així un període molt difícil per a la ciutat pel fet de trobar-se durant set anys en plena frontera dels dos exèrcits.

universitat cerveraAl final del mes de juliol del 1712, bona part de la població va abandonar la ciutat a causa de la inseguretat. En tornar a Cervera, a mitjan 1713, els ciutadans, amb la població pràcticament arruïnada, van decidir enviar dos síndics a Madrid per tal d’obtenir bones concessions reials per a la ciutat, com la construcció d’una universitat. Felip V va acceptar i a més va decidir recompensar la ciutat per la seva suposada fidelitat durant el conflicte, i va decidir transferir tots els estudis universitaris del Principat de Catalunya a la ciutat de Cervera.

Amb la creació d’aquesta universitat se substituïen les cinc universitats que existien al Principat abans de la Guerra de Successió: Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic, considerades com un focus de resistència antiborbònica.

castellciutat

El Tractat dels Pirineus de 1659, que va segregar els territoris catalans del nord dels Pirineus de la resta del Principat de Catalunya, havia deixat la frontera pirinenca oberta a possibles incursions franceses i la fortalesa de Castellciutat, avui dins del municipi de la Seu d’Urgell, va tenir una funció estratègica clau per barrar el pas dels exèrcits francesos cap a l’interior de Catalunya, posant a prova les defenses austriacistes a la zona fronterera pirinenca.

El baluard era governat per un dels herois principals del conflicte a Catalunya, el general Josep Moragues. L’any 1710 les tropes catalanes defensaven aferrissadament la fortalesa davant dels atacs d’un cos considerable de l’exèrcit francès. La manca de queviures i municions, però, va fer que el 28 de setembre de 1713 Moragues hagués d’acceptar la capitulació de la fortalesa davant del setge del general borbònic Feliciano Bracamonte.

torre solsonaEl castell de Castellciutat és la gran fortalesa catalana de l’alta vall del Segre. Es troba situat sobre puig d’Urgell, lloc d’un gran valor estratègic. Des del castell es domina la ciutat de la Seu d’Urgell i un dels accessos fronterers més importants.

Al començament del segle XVIII, al sud de Castellciutat es va bastir la Ciutadella, ampliant l’anomenada Torre Blanca. És una fortalesa en forma de dos migs baluards, amb els costats flanquejats per una torre hexagonal. A la mateixa època es va fer també la Torre de Solsona, una altra fortificació perifèrica per protegir les defenses de migdia.

Altres restes arquitectòniques que exemplifiquen la funció militar del recinte són els grans fragments de muralla i els cinc baluards, refets l’any 1751.

A 20 km a l’est de la Seu d’Urgell trobem el municipi d’Aristot, que conserva encara les ruïnes de l’antic castell medieval. Va tenir un paper destacat durant la Guerra de Successió, quan el 20 d’octubre de 1708 els miquelets i fusellers catalans van vèncer les tropes borbòniques que es disposaven a conquerir-lo.

El castell d’Aristot, governat també pel general Moragues, va capitular davant de les tropes borbòniques el mateix dia que el de Castellciutat, del qual depenia.

solsonaVolem acabar aquest recorregut pels escenaris més importants de la província de Lleida, a la ciutat de Solsona. Tot i que no va ser escenari de fets rellevants de la Guerra de Successió, sí que va participar-hi col·lateralment.

Solsona va jurar obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria la tardor de l’any 1705 i va lluitar per la causa austriacista fins al 1713. Una de les conseqüències de la victòria borbònica fou la pèrdua de la Universitat Literària, creada l’any 1620 i ubicada al Palau Llobera. Va ser tancada l’any 1717, en el mateix moment que es creava la Universitat de Cervera.

Des de Solsona va sortir bona part de la tropa borbònica que va assetjar el castell de Cardona.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

El Tricentenari

Aquest any 2014 es compleix el 300 aniversari dels fets de l’11 de setembre de 1714.

carlos-iiEuropa sortia llavors d’un dels conflictes bèl·lics més importants de la seva història, la Guerra de Successió espanyola, a la qual Catalunya havia jugat un paper protagonista.

L’any 1700 moria sense descendència Carles II, darrer monarca de la dinastia dels Àustria a Espanya, deixant la Corona a Felip de Borbó, duc d’Anjou, net de Lluís XIV de França que va entrar a Madrid el 1701. Posteriorment Felip V es va fer reconèixer en els estats de la Corona d’Aragó, va convocar Corts a Catalunya, va jurar les Constitucions i va ser proclamat Comte de Barcelona.

L’emperador Leopold I d’Àustria, Anglaterra i Holanda, però, no acceptaren el testament del monarca traspassat i van subscriure els drets de l’altre pretendent, l’arxiduc Carles d’Àustria.

carles iii
Les potències europees es van posar en guàrdia ja que França o Àustria podien sumar els territoris hispànics i convertir-se en potència suprema.

La guerra mundial va esdevenir imparable. En la Gran Aliança de l’Haia és van aplegar Anglaterra, Portugal, Àustria, Holanda, Prússia, Hannover i Saboia, les potències partidàries del manteniment dels Àustries a Castella i Aragó. I tement que França i Espanya acabessin a mans d’un mateix sobirà van declarar la guerra al Borbó de França i al d’Espanya, proclamant els drets de l’Arxiduc Carles.

El conflicte internacional també va tenir una dimensió peninsular, amb Castella donant suport als Borbó i els territoris de la Corona d’Aragó als Àustries.
 

GDS_conflicte001

El juny de 1705 representants de l’oposició catalana van signar amb la Gran Bretanya el Pacte de Gènova, pel qual la monarquia anglesa es va comprometre a garantir la integritat constitucional de Catalunya.

El novembre del 1705 la flota anglo-holandesa i voluntaris austracistes, després d’alliberar València, van ocupar Barcelona, i l’Arxiduc Carles va ser proclamat rei.

Des d’aleshores, la Guerra de Successió esdevingué també interestatal i civil a la península. La guerra va ser llarga i els aliats van estar a punt de vèncer en diferents ocasions, però les tropes de Lluis XIV van aguantar.

Felip AnjouLa superioritat militar dels felipistes, i el fet que Carles d’Àustria heretés la corona de l’imperi austríac, van conduir les potències europees a signar el Tractat d’Utrecht (1713).

Aquest tractat posava fi a la guerra de Successió espanyola i confirmava Felip d’Anjou com a rei d’Espanya i de les colònies americanes, amb el compromís de renunciar a la Corona de França i a canvi de cedir territoris.

Nàpols, Milà i els Països Baixos espanyols passaven a Àustria. Sicília passava a Saboia, les fortaleses de Bèlgica passaven a mans holandeses, i Gibraltar i Menorca a la Gran Bretanya que obtenia, a més a més avantatges en el tràfec d’esclaus.

No hi ha cap dubte que la principal guanyadora del conflicte fou Anglaterra i la principal perdedora fou Catalunya.

Des d’aleshores, Catalunya va restar sola davant dels exèrcits borbònics. L’11 de setembre de 1714 es va produir l’assalt final de les tropes borbòniques a la ciutat de Barcelona. Un cop caiguda la capital, només resistia a Catalunya la plaça militar de Cardona, que capitulà el 18 de setembre.

Les conseqüències de la Guerra de Successió van ser l’ocupació de Catalunya per les tropes borbòniques i la desaparició de totes les institucions catalanes, que s’havien anat configurant des de l’alta Edat Mitjana. El Decret de Nova Planta (1716) imposà a Catalunya les institucions i lleis de Castella.

El Tricentenari s’està commemorant durant tot aquest any arreu del país. Els actes de celebració es produeix intensament a les poblacions d’arreu de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. La història de Catalunya també va passar per aquestes capitals catalanes, que van jugar un paper significatiu en tot el procés succeït fa tres segles, i ara és el moment de recordar els fets per conèixer els nostres orígens.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris