Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: ESCENARIS DE FICCIÓ

Una sèrie televisiva molt literària

Punta Secca amb la casa de Montalbano a la dreta

Camilleri-MontalbanoL’èxit literari de la sèrie de Salvo Montalbano va ser seguit per l’èxit televisiu.

Al llarg de 22 episodis, l’actor Luca Zingaretti es va posar en la pell del comissari més estimat pels italians, mentre que Sicília va prestar els seus escenaris naturals a les imaginàries Vigàta, i Montelusa.

La sèrie de televisió, basada en les investigacions de Salvo Montalbano, ha sabut conservar l’humor, el gust del comissari per la cuina siciliana, la llum dels paisatges i, sobretot, la galeria de tipus humans que ha seduït als lectors.

Montalbano viu al barri de Marinella, a Vigàta. La seva casa està aixecada davant del mar, amb l’olor del seu port que és una proporció perfecta de xarxes posades a assecar al sol, iode, algues vives i mortes i quitrà.

Scicli - Església de San MateoLa comissaria de policia es troba en la vella alcaldia de Scicli, aixecada 20 quilòmetres terra endins i ignorada per la majoria dels turistes, tot i que conserva bells monuments, com les esglésies de Sant Ignazio i San Mateo i el palau Beneventano.

L’escenari de ficció de Vigàta està situat a Ibla, el barri més antic de Ragusa on es concentren veritables tresors de l’arquitectura barroca, que se superposen a l’estructura medieval de carrerons estrets.

La seva plaça principal, un rectangle allargat que acaba en l’espectacular tram d’escales que condueixen a la Catedral de San Giorgio. Des de dalt es pot gaudir d’una vista impressionant, amb cases apilades unes sobre altres en un atuell de fang típica medieval.
 
Ragusa-SicilyEn aquest retrat de la Sicília autèntica, tan real en la seva ficció i amb prou feines alterada pel transcurs del temps, Camilleri introdueix nombroses referències a llocs reals com Palerm i Catània, Trapani, Mazara del Vallo, les illes de Mozia i Pantelleria, Tindari… amb especial predilecció per les localitats costaneres i portuàries.

Tot just retratada però sempre present, Palerm es revela com una ciutat, al marge del seu patrimoni, plena de contrastos: magnífiques esglésies al costat de carrerons atrotinats, bells palaus abandonats davant insulsos edificis moderns…

Mercat de lal Vulcciria a PalermoMontalbano li té especial afecte a la Vucciria, el mercat més antic de Palerm. Hi va en companyia de la seva nòvia Livia, que queda sorpresa davant les veus, les invitacions, els crits dels que pregonen les seves mercaderies.

A Palerm, a més, no es pot deixar de visitar la cappella Palatina i l’església de La Martorana, ambdues amb admirables mosaics bizantins, o la catedral, les catacumbes dei Cappuccini i, als afores, la catedral normanda de Monreale.
 
Piazza Duomo - CataniaA l’extrem oriental de l’illa es troba Catània, la segona ciutat de Sicília. Sota la mirada amenaçant l’Etna, colpejada al llarg de la història per erupcions i terratrèmols, ha estat reconstruïda en nombroses ocasions.

Va ser en 1693 quan va adoptar la seva imatge d’urbs barroca gràcies a l’arquitectura de Giovanni Battista Vaccarini.

El cor de Catània batega al voltant de la plaça del Duomo, mentre que la via Etnea constitueix l’espina dorsal de la ciutat, que es mostra especialment orgullosa de Santa Àgata, la seva patrona, del mercat de peix, un dels més pintorescs de l’illa, i del Teatre Romà.
 
Trapani - Vista aèriaEntre paisatges de molins i salines sorgeixen Trapani i Marsala, a l’oest de Sicília.

Aixecada sobre una llengua de terra, Trapani és una de les localitats més belles d’aquesta regió, amb una àmplia façana marítima i un ambient de moderada prosperitat.

Els personatges de Camilleri també deambulen per Marsala, coneguda pel seu famós vi dolç i on encara avui es poden contemplar alguns cellers, anomenats bagli.

Tíipic molí als voltants de MarsalaA El gos de terracota, Montalbano i Livia desembarquen en les petites illes de Pantelleria i Mozia.

Pantelleria, situada al sud-oest de l’illa de Sicília, a uns 70 km de la costa d’Àfrica, i uns 85 km de les costes d’Itàlia, constitueix la part emergent d’un volcà, i per això es compon de roques d’origen volcànic. De la composició del sòl ve que se l’anomeni Perla negra del Mediterrani.

La petita illa de Mozia va estar habitada pels fenicis al segle VIII aC i és seu d’un preciós museu arqueològic, on es mostren les restes de la que fa 3.000 anys va ser una de les ciutats més poderoses de Sicília.

L’antiga calçada romana que connectava l’illa amb la costa siciliana està avui submergida, si bé fins a principis del segle XX va estar en ús, i per ella circulaven els carros que arribaven a Mozia.

TindariLes intrigues de Montalbano també arriben fins a Tindari, que dóna nom a la novel·la en la qual el comissari s’enfronta a dos casos que resulten estar connectats entre si.

Tindari és un assentament grec que va prosperar durant el domini romà i molts dels jaciments daten d’aquesta època.

La ciutat de Tindari com a tal no existeix ja. Al llarg de la seva història va haver de sobreviure, com tantes altres ciutats i emplaçaments costaners, als saquejos i les ràtzies, a les successives destruccions.

El millor recorregut inclou l’espectacular Santuari della Madonna Nera di Tindari, emplaçat sobre una muntanya que s’aixeca al costat del mar, amb una alçada de 180 metres aprox. Als peus del santuari la muntanya cau formant un penya-segat sobre el mar, sobre la reserva natural de les llacunes de Marinello.

La sèrie ens ofereix uns paisatges tan autèntics, un retrat tan fidel d’aquesta Sicília que tots imaginem a través de les novel·les, que captura l’instant. És una manera de conèixer les meravelles de Sicília des d’un altre punt de vista.

Mt_Etna_and_Catania1

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

2 comentaris

Andrea Camilleri i el comissari Salvo Montalbano

Porto Empedocle de nit

Andrea Camilleri, el guanyador del IX Premi Carvalho que va recollir en el marc del BCNegra 2014, va néixer a Porto Empedocle, Sicília en 1925.

Andrea CamilleriVa treballar durant 40 anys a guionista i director de teatre i televisió, i el 1978 va debutar en la narrativa amb Il corso delle cose, novel·la que va resultar un fracàs.

El 1980 va publicar Un filo di fumo, primer llibre d’una sèrie de novel·les ambientades a la ciutat imaginària siciliana de Vigàta, entre fins del segle XIX i inicis del segle XX.

No seria fins el 1992 que reprendria l’escriptura amb La temporada de caça (“La stagione della caccia”) ” i per fi aconsegueria l’èxit.

Finalment, el 1994 Andrea Camilleri es converteix en un dels autors més llegits no només al seu país, sino a tot Europa. Tot comença amb la publicació de La forma de l’aigua i la seva creació del comissari Salvo Montalbano, que protagonitza una de les sèries de novel·la policíaca actual que compta amb més predicament.

camilleri-montlabánEl cognom del comissari, Montalbano és relativament freqüent a Itàlia, però sobretot suposa un homenatge de Camilleri al seu amic i admirat Manuel Vázquez Montalbán pel seu detectiu Pepe Carvalho. I la veritat és que no manquen similituds tant en els autors com en els detectius: Camilleri i Vázquez Montalbán eren homes d’esquerres, de gran rigor intel·lectual, vitalistes, i amb gran sentit d’humor i la ironia. I els investigadors, privat un, públic l’altre, són una mena de rèplica dels seus autors: són cultes, un no oblida els llibres que ha llegit, l’altre els crema; un cuina, l’altre es un amant de la bona taula; un està desenganyat de la política, l’altre la pateix, els dos protagonistes tenen una relació sentimental estable però sense convivència diària, però tampoc els passa desapercebuda cap dona que mereixi no passar inadvertida.

Estatua de Montalbano en Porto EmpedocleEl comissari Salvo Montalbano, va néixer a Catània l’any 1950. Desenvolupa el seu treball com a comissari a província de Montelusa, concretament a la localitat de Vigàta, dos noms inventats que, en realitat, corresponen a Agrigento i Porto Empedocle, ciutat on és tan estimat que li han erigit una estàtua, que, segons el mateix Camilleri ha confessat, li agrada molt, ja que li sembla molt humana, representant a Montalbano recolzat en un fanal, com si fos una persona que descansa un moment mentre fa una passejada.

Montalbano és un personatge peculiar, un funcionari zelós, representant de la Policia estatal, respectuós amb la llei, tot i que no dubta a passar-la per alt quan es tracta de resoldre els seus casos, ja que per damunt de tot combat les injustícies. És també un lector voraç i gran amant de la gastronomia i de la seva pròpia terra siciliana.

Tot plegat, resulta un policia molt humà, que s’entén a la perfecció amb els seus veïns. Sap com pensen, què els mou, què solen amagar. És respectuós en les seves visites a domicili durant les investigacions. És igual que estigui interrogant un sospitós o un simple testimoni.

Exterior comissaria VigataHome d’exabrupte fàcil, lògica sense fissures i humor retorçat i canviant segons la direcció del xaloc que bufa sense previ avís, per altra banda, la seva manera de de fer li causa enfrontaments amb els seus caps: Bonetti-Alderighi i el cap de gabinet, Lattes, o amb el fiscal Tommaseo, un obsés sexual.

Els seus companys de treball són molt importants en les històries: el malhumorat forense Pasquano, els inspectors Gallo i Fazio amb les seves dades inútils, l’agent Galluzzo, el telefonista Catarella, els problemes de llenguatge del qual fan anar de corcoll el comissari, i sobretot el subcomissari Domenico Augello, que és amic personal i amb qui més topades té doncs ha viscut com una traïció personal el matrimoni d’aquest casanova.

Penya-segats AgrigentoLivia és la seva eterna companya, viu a Gènova i a part de la distància, també els separen el treball de Montalbano i les seves diferents maneres de veure la vida. Té una amistat especial amb Ingrid Sjostrom, sueca, liberal, magnífica conductora, confident i còmplice.

Les dues televisions del poble són TeleVigàta, dirigida per Pippo Ragonese, amb cara de cul de gallina segons Montalbano i ReteLibera, on treballa el seu amic Nicolò Zito. Ambdues reflecteixen dues maneres diferents de veure la vida, la primera sempre amb un tuf groc i sensacionalista, la segona més compromesa i disposada a col·laborar amb Montalbano a resoldre els seus casos.

mapa siciliasL’acció transcorre a Sicília, una illa que, en paraules del mateix Camilleri, és una profunda gruta a cel obert. Entre assassinats, segrestos i desaparicions, Montalbano es mou amb el seu petit cotxe pels camins de terra de l’illa, entre oliveres i autèntics pedregars. Això sí, condueix fatal i provoca la desesperació i greus insults d’altres automobilistes.

Els noms de les localitats estan canviats, però existeixen a la província de Ragusa. Vigàta, on hi ha la comissaria, és Donnalucata. El Questore, el cap de Policia de la zona, té la seva oficina en un palau de Scicli, uns quilòmetres a l’interior.

Sin título-34Les platges, els monestirs, les ruïnes, els penya-segats dels quals pengen pobles de teulades vermelles, les mansions amagades al fons de grans jardins amb palmeres tancades entre murs molt alts…

Fins Punta Secca, a Marinella, el barri de Donnalucata on viu Montalbano. Allà, en un extrem, al costat del far, hi ha la casa que té la magnífica terrassa en què el comissari es relaxa davant del mar d’Àfrica, esmorza molts matins i convida a copes de vi a moltes dones durant el sopar.

Realment, el comissari Salvo Montalbano és a Sicília el que Andrea Camilleri és a la novel·la policíaca. No es pot entendre un sense l’altre.

Sin título-7

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Dave Gurney, entre la ciutat i el món rural

La tardor als camins de Delaware County

John VerdonJohn Verdon diu que sempre va voler estar en un altre lloc, fer una altra cosa i, fins i tot, ser un altre.

Potser per aquest motiu, després d’uns embogits 32 anys treballant en diferents agències de publicitat a Manhattan com a director creatiu, va abandonar la seva professio, va estudiar fusteria i durant deu anys es va dedicar a fer mobles estil Shaker.

Quan la seva dona Naomi va deixar el seu treball com a professora, van marxar a viure fora de la ciutat, a la zona rural de les Catskill Mountains, al nord de l’estat de Nova York. Allà va començar a devorar llibres, sobretot de misteri.

La seva dona el va animar a escriure i, sorprenentment, en dos anys tenia enllestida la seva primera novel·la Sé el que estàs pensant, a la qual seguirien No obris els ulls, Deixa en pau al diable, i la recent No confiïs en Peter Pan.

 

La casa de John Verdon a les Catskill Mountains

El seu protagonista, David “Dave” Gurney és un detectiu d’homicidis retirat del Departament de Policia de Nova York. Algunes de les seves característiques, segons confessa John Verdon, vénen de la pròpia història i personalitat de l’autor: tots dos van néixer al Bronx i es van graduar a Fordhan Rose Hill. També tots dos tenien carreres d’alta pressió a Nova York i es van traslladar a zones rurals diferents al que estaven acostumats.
 

Tant l’autor com el seu protagonista van abandonar la ciutat de Nova York

Fins aquí les simil·lituds, ja que Verdon assegura que si bé comparteix una part del que Dave pensa i sent, alhora té preocupacions i punts de vista diferents. L’enten tan bé com per poder escriure sobre ell, però no seria capaç de fer el mateix. “No tinc la seva duresa i la seva capacitat de confrontació”, afirma l’autor.

Mapa de Penssylvana, on se situa Walnut CrossingDave Gurney, després d’una reeixida carrera de 25 anys com a policia es va retirari es va traslladar a viure amb la seva dona a un mas del segle XIX, enclavat al racó d’un prat solitari, als turons del comtat de Delaware, a uns vuit quilòmetres del poble de Walnut Crossing. Treballa com a professor de criminologia a la universitat.

Durant el seu període en la policia va resoldre amb èxit diversos casos. Era l’home amb més talent i menys ego del departament. Es plantejava la seva professió com un repte intel·lectual i així s’aïllava dels horrors de la realitat a la qual s’enfrontava.

Conca del riu DelawareVeu el criminal com a un enigma que cal resoldre més que com un adversari al qual vèncer.
 

Estudia els fets, imagina els angles, salta les trampes i elabora històries lògiques que els expliquin. Té una capacitat per sumar dos i dos de manera que a altres se’ls escapa.

La seva ment lineal i lògica li alerta i li fa entreveure la discontinuïtat en el relat d’un sospitós.
 
 

Els meravellosos boscos de Delaware CountyDave Gurney és un home molt intel·ligent i objectiu, però alhora oblidadís i distret quan es tracta de qüestions personals i familiars. És una mica claustrofòbic i odia els espais sense finestres.

Està casat, en segones núpcies, amb Madeleine, una dona prima i atlètica de quaranta-cinc anys, que fàcilment podria passar per una de trenta-cinc i que gaudeix d’una vida simple que desitjaria que el seu espòs compartís amb ella. Treballa d’auxiliar d’infermeria en un hospital de la zona.

Els turons típics de DelawareIgual d’intel·ligent i perspicaç que el seu marit, quan ell li parla dels casos que està resolent en aquells moments, gairebé sempre li dóna una pista essencial de com resoldre’ls, però en canvi ella no està interessada gens ni mica en la seva obsessiva afició a resoldre crims. Això fa que de vegades la relació de parella sigui una mica tensa, però estan junts perquè s’estimen.

Van tenir un fill, Danny, que als quatre anys va morir atropellat. Gurney té un altre fill de 24 anys, Kyle, del seu matrimoni anterior amb Karen.

Una granja similar a la que viuen Dave Gurney i la seva donaMalgrat haver-se jubilat de la policia, Dave Gurney segueix amb la seva obsessió és esbrinar misteris, treure a la llum fets. Això és el que li dóna la seva energia vital. No en té prou amb gaudir dels meravellosos paisatges Delaware County.

L’èxit de les aventures de Dave Gurney ha despertat l’interès de Hollywood en el desenvolupament d’una sèrie de televisió d’alta qualitat basada en les novel·les de John Verdon.

Les negociacions semblen molt avançades, cosa que té fascinat a l’autor: “Ja tenim el nom d’un actor i em sembla perfecte, però no puc revelar res encara”.

Hivern a Delaware

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Una ruta per la Barcelona de Pepe Carvalho

Barcelona, vista des de Vallvidrera

Pepe Carvalho és el protagonista d’una vintena de novel·les de Manuel Vázquez Montalbán, i a estones exerceix com a alter ego de l’escriptor.

Manuel Vázquez Montalbán amb els Carvalhos de ficcióLa seva primera aparició va tenir lloc l’any 1972 a Yo maté a Kennedy, com un guardaespatlles que ha estat membre del Partit Comunista d’Espanya i, ara ho és de la CIA.

Però el Pepe Carvalho més conegut no nasqué fins a la següent entrega de la sèrie, Tatuaje, que més tard seria portada al cinema pel director Bigas Luna.

El personatge de Carvalho ha estat portat a la televisió en dues ocasions, amb Eusebio Poncela i Juanjo Puigcorbé com a protagonistes, i també al cinema, l’última de les quals, Los mares del sur, va comptar amb Juan Luis Galiardo en el paper del detectiu.
 
José Carvalho Larios, més conegut com Pepe Carvalho, és fill d’immigrants gallecs, que passant per Cuba i Madrid han acabat vivint a Barcelona. Quan estudiava va militar com a comunista i va passar uns mesos a la presó. Va ser lector d’espanyol en una universitat del Mig Oest dels Estats Units, i també va treballar com a traductor per al Departament d’Estat. La seva dona, Muriel, va abandonar-lo i va marxar amb la seva filla de 9 mesos. Llavors, Carvalho va ingressar a la CIA on va treballar més de 9 anys.

La RamblaQuan estava a punt d’aconseguir un lloc important en un país sud-americà va decidir abandonar-ho tot i retornar a Barcelona, on investiga tot tipus de delictes, des d’infidelitats conjugals a assassinats o desaparicions, en un despatx de 30 metres a la Rambla.

Viu a Vallvidrera, molt a prop de Barcelona, en una petita casa que ha llogat. Manté durant 20 anys una relació intermitent i no exclusiva amb Charo, prostituta, que acabarà retirant-se l’ofici i abandonant-lo per treballar com a recepcionista a un hotel d’Andorra.
 
El detectiu destaca per la seva desconcertant personalitat. És una figura que evoluciona amb els anys: un escèptic sentimental en els seus inicis i un amarg i melancòlic personatge en les seves últimes aventures. El detectiu és un personatge complex i contradictori, amb una visió existencial que va servir a l’autor per retratar sense complexos la societat que l’envoltava.

Home desenganyat del món, amb un gran humor negre, compta també amb un important bagatge cultural, que posa en contraposició amb la seva tradició de cremar llibres de la seva biblioteca per fer foc a la seva xemeneia. Segons diu a Asesinato en el comité central “la seva etapa de comprador de llibres va acabar a principis dels 70 quan es va sorprendre a si mateix esclau d’una cultura que li havia separat de la vida”.

Carvalho no camina sol a les aventures com a detectiu privat. Josep Plegamans Betriu, Biscúter, amb el qual va compartir uns mesos de presó, és el seu ajudant i cuiner. Té cura de la salut i alimentació de Pepe, el qual beu i fuma i no s’alimenta gaire bé, i també l’ajuda en alguns casos. Potser la bona afinitat entre ambdós es deu a les seves personalitats, totalment diferents, però alhora complementàries.

De bon matí, la Rambla s’omple de florsLa major part de les novel·les de la sèrie discorren a Barcelona, ciutat adoptiva de Carvalho, i que forma part, com un personatge més, de les seves històries. Amb Carvalho recorrem una Rambla on encara piulen els periquitos, els barris alts, el Born i, per descomptat, el Raval… No li agrada la Barcelona postolímpica: “És com si sobre ella haguessin passat avions fumigadors que han matat tots els bacteris que li permetien sobreviure”.

En Carvalho trobem la màxima expressió del detectiu gourmet, l’acompanyem al mercat de la Boqueria o petites botigues per triar els millors ingredients i el veiem cuinar des de simples canapès de salmó fins magnífics arrossos o fideus a la cassola. Tot això acompanyat pels vins més adequats per a cada plat i situació.

També gaudeix dels restaurants, des dels més populars, als més exquisits. La gent que no sap menjar li produeix una immensa tristesa. “Cal beure per recordar i menjar per oblidar”. Així resumeix el detectiu la seva gran afició pel bon menjar.

Els llocs que el detectiu Pepe Carvalho va freqüentar han donat lloc a una ruta que avui podem seguir tots els que ens movem per Barcelona.

Font de CanaletesPer no perdre’s ni un detall de l’itinerari el millor és començar a la Rambla, just a l’altura de la plaça de Catalunya. El lloc més indicat per trobar-se amb algú en aquest punt és la Font de Canaletes, un dels elements distintius de la Rambla. No es tracta d’un monument en si, però és molt popular entre els barcelonins i entre tots els que arriben de visita, ja que la tradició diu que tot el que beu de la seva aigua sempre torna a la ciutat.

El mercat de la BoqueriaMolt a prop, baixant la Rambla a la dreta, s’arriba al Mercat de la Boqueria. És el mercat més gran d’Espanya i a Barcelona, tota una institució en el seu gènere, un lloc de visita obligada per conèixer el ritme de la ciutat. No només destaca per la quantitat de productes que ofereix en les seves tres-centes parades, sinó pel seu ambient, una rara barreja entre el popular i l’exòtic, els colors i les olors.
 
La Boqueria va ser una constant en les aventures del detectiu Pepe Carvalho, ja que tant el personatge en la ficció com Vázquez Montalbán a la realitat, eren uns assidus del bar Pinotxo. L’establiment encara es troba dins del mercat i, a part de la fama que li han reportat els llibres de l’escriptor, la seva nombrosa clientela està més que justificada.

El Raval, un barri de contrastosLes novel·les de Pepe Carvalho es desenvolupaven, entre altres llocs, al barri del Raval, un dels que més transformacions ha sofert a Barcelona. Fins al mateix Carvalho, a qui res no semblava sorprendre’l, miraria el barri amb uns altres ulls en veure com ha evolucionat en els últims anys.

Actualment és un lloc de contrastos en què, alhora que s’ha anat concentrant el major grau d’immigració de la ciutat, també s’ha anat omplint d’aparadors de disseny, locals fashion i restaurants de cuina exòtica i internacional. En resum, una barreja que parla de la realitat cultural de Barcelona i que no recorda en absolut als orígens del barri al segle XIV, quan al Raval només era un camp de cultiu del qual es proveïa la ciutat.

La plaça ReialPer seguir l’itinerari cal continuar per la Rambla, però just en el seu marge esquerra. Després de passar el carrer Ferran uns arcs anuncien l’entrada de la Plaça Reial. És el lloc perfecte per als que busquen la barreja d’ambients, ja que tant pel dia com a la nit, el públic de la plaça és d’allò més heterogeni.

Els seus clàssics porxos recorden l’edifici del convent dels caputxins que ocupava el solar abans que es construís la plaça actual. Gairebé al centre de l’espai hi ha una font anomenada les Tres Gràcies acompanyada de dos elegants fanals. Si ens fixem amb detall veurem el nom del seu autor, que no és altre que Antoni Gaudí.
 
I és que a la plaça Reial no només cal acostar-se per prendre una copa a la nit, sinó també per descobrir alguna que altra sorpresa.

Balcons al barri de la RiberaDes d’aquí, en direcció a Via Laietana, és molt fàcil entrar al barri de la Ribera. Igual que el Raval, la seva transformació urbanística i cultural en els últims anys ha estat molt cridanera. Entre els diferents espais que es poden visitar, l’Espai Brossa és un dels més adequats per als que busquin una de les cartelleres teatrals més alternatives de la ciutat.

El restaurant Casa LeopoldoLa ruta acaba al restaurant Casa Leopoldo. Sens dubte, és el lloc més representatiu dels llibres de Carvalho i són molts els que s’acosten al lloc tan sols per veure-ho en persona després d’haver-ho imaginat en les novel·les de Montalbán.
 
A Casa Leopoldo no li ha calgut el reconeixement de guies gastronòmiques, que també en té, per fer-se un lloc entre els millors restaurants de la ciutat. Diuen que per assegurar-se que ens serviran el millor del millor cal esmentar una consigna: “Vinc de part de Pepe Carvalho i poden vostès posar-me el que vulguin”.

Llibres

  • Los Mares del Sur
  • Asesinato en el comité central
  • La Rosa de Alejandría
  • El balneario
  • El delantero centro fue asesinado al atardecer
  • Sabotaje olímpico
  • El premio
  • Quinteto de Buenos Aires
  • El hombre de mi vida
  • Milenio Carvalho
  • Las recetas de Carvalho
  • Barcelona a la BibliotecaBarcelona a la Biblioteca

    Nit al barri de la Ribera

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Oslo, la ciutat estimada del detectiu Harry Hole

    Oslo, ciutat on viu Jo Nesbø i escenari de moltes de les investigacions de Harry Hole

    Jo NesbøJo Nesbø va néixer a Oslo 1960 en una família de lectors i contacontes. La seva mare era bibliotecària i el seu pare era molt aficionat a explicar històries als nens, una afició que va encomanar al seu fill.

    Des de petit es dedicava a impressionar als seus amics amb unes històries de fantasmes, que de vegades li feien por a ell mateix. “Quan era nen, anàvem a una casa d’estiu, els nens dormíem a les golfes, i jo sempre era l’elegit per explicar contes de terror. I deien que em triaven perquè notaven la por en la meva pròpia veu“, apunta.

    En la seva joventut, Jo Nesbø va ser un futbolista amb talent. Als disset anys jugava a la primera lliga de la ciutat de Molde i estava convençut que arribaria a ser un jugador professional. Va deixar l’escola i el seu temps lliure l’ocupava en escriure cançons per als amics que tocaven en una banda heavy.
     

    El seu somni de futbolista va acabar amb un trencament de lligaments i es va trobar amb unes notes insuficients per triar la carrera que volia. Va decidir ingressar en l’exèrcit i va ser destinat al nord de Noruega. Allí va completar els seus estudis i en tres anys tenia les notes necessàries Mapa de Noruegaper a estudiar Economia i Negocis a l’escola Norges Handelshøyskole de Bergen, una prestigiosa institució tradicional on, a més, va trobar un entorn cultural de música, literatura i teatre, que el va empènyer a escriure algunes composicions.

    Després de llicenciar-es va traslladar a Oslo on treballava com a broker. Una nit, va mostrar algunes de les seves composicions a un jove baixista de jazz que coneixia. Van agradar tant que al dia següent naixia un nou grup de rock: Di Derre, que va esdevenir un gran èxit.

    Avui dia ja no fan gravacions, però sí concerts a l’estiu.
     
    Després d’un any de treballar de dia com a broker i a la nit tocar amb el grup a diferents llocs, Nesbø estava exhaust. Aprofitant que una editorial li va proposar escriure un llibre sobre les experiències de la banda Di Derre, Caràtula d’un disc de Di derreque s’havia fet molt popular a Noruega, es va prendre sis mesos d’excedència i va marxar a Austràlia amb el seu portàtil amb la idea d’escriure un relat sobre la vida a la carretera d’un grup de música.

    Però en el viatge de 30 hores va començar a escriure una història d’amor i mort, la d’un tipus anomenat Harry Hole que aterra a Sydney. Durant tres setmanes va escriure i escriure tancat a l’habitació de l’hotel fins que va acabar el seu manuscrit, Flaggermusmannen. De tornada a Oslo, el va presentar l’editorial amb el pseudònim de Kim Erik Lokker per no beneficiar-se de la seva fama d’estrella del pop.

    L’any anterior el seu pare havia mort poc després de jubilar-se, sense realitzar el seu somni d’escriure un llibre sobre les seves experiències a la II Guerra Mundial. Això va fer que Nesbø es replantegés la seva manera de vida i decidís no reincorporar-se a la feina.

    Flaggermusmannen apareixeria la tardor de 1997. Va tenir una excepcional acollida entre la crítica i va ser un gran èxit. L’editor li va demanar un segon llibre, la novel·la que seria la segona de la sèrie de l’inspector Harry Hole. A partir d’aquest moment podia concentrar-se en l’escriptura.

    Harry Hole, el protagonista de les seves novel·les, és un comissari creat a partir de Batman i un excèntric entrenador de futbol, Nils Arne Eggen, tot i que cada vegada més va adquirint qualitats bones i dolentes del propi Jo Nesbø . Cap al 70%, segons confessa el mateix autor.
     
    Harry Hole/Jo NesbøL’artista noruec Harald Nygård ha fet una il·lustració del detectiu basant-se en la descripció de les novel·les de Jo Nesbø i podria dir-se que és un alter ego del propi autor.

    Harry Hole va néixer el 1965 a Oppsal, un barri dels suburbis d’Oslo. És alt, fa gairebé dos metres, prim i atlètic. Porta el cabell ros rapat i al seu cap destaquen les seves grans orelles, el seu gran nas i els seus ulls blaus sempre envermellits, típic dels alcohòlics de llarga durada. La boca és el seu millor tret i el que sol atraure les dones. Acostuma a vestir texans gastats i botes tipus Dr. Martens.
     
    Oslo de nitÉs tossut i arrogant i les seves maneres deixen molt que desitjar. Fuma. És alcohòlic i intenta substituir la seva addicció per altres de menys perilloses com llegir a Jim Thomson o emprar-se a fons al gimnàs, però no sempre ho aconsegueix.

    Va fer-se policia perquè creu que no serveix per a cap altra cosa i perquè odia els dolents. És una mica irònic, amb sortides de to que no arriben a ser grolleres però voregen aquest límit perillós que existeix entre el divertit i el mal educat. Però malgrat tots els seus defectes, és un brillant detectiu que resol els casos, un dels millors investigadors d’homicidis del grup de delictes violents d’Oslo. Per això, Bjarne Møller, cap del departament d’Hole i un dels seus amics més propers, se les arregla per evitar que sigui expulsat.

    Va graduar-se a l’Acadèmia de Policia i a l’Escola de Lleis, amb notes lleugerament per sobre de la mitjana, i és un dels pocs detectius que va formar-se durant un any amb l’FBI a Chicago, especialitzant-se en assassins en sèrie.

    Sofies Gate 5Els seus pares eren mestres i no van acceptar bé que el seu fill es fes policia. Té una germana, Søs, amb síndrome de Down, amb la qual se sent molt unit.

    La seva vida privada no està plagada d’èxits però a poc a poc ha anat reconduint la seva vida tot i que no tot li surt bé en el pla amorós. Està solter i sense fills, però a vegades és com un pare per a Oleg Fauke, fill de Rakel, el gran amor de la seva vida, amb qui manté una relació sentimental fixa-discontínua. Porten un munt d’anys sortint i deixant-se i retrobant-se, fent-se mal, però buscant-se.

    Viu en un apartament de dues habitacions al número 5 de Sofies Gate al barri de Bislett, prop del palau reial. A tres minuts del seu lloc de residència es troba el seu restaurant favorit, el Restaurant Schrøder.
     
    Oslo és tan protagonista en les novel·les de Nesbø com el mateix Harry Hole, que es manifesta enamorat de la capital noruega: “Déu, com estimo aquesta ciutat”, diu obertament en la darrera novel·la.

    Palau Reial d’Oslo

    Ho és tan de protagonista, que les pàgines de Jo Nesbø són moltes vegades una guia de viatge perfecta. Llevat d’alguna comptada excepción, tot és cent per cent real, autèntic, amb l’única imprecisió que la que marca el pas del temps ja que Oslo és la ciutat que més ràpid creix a Europa.

    Vår Frelsers GravlundAfortunadament, hi ha coses que no canvien, Harry segueix preferint el tradicional Schroder’s. Queda a sopar amb Rakel al Palace Grill, un respectat local que tan sols compta amb un grapat de taules i avisa: no admeten reserves.

    Pren cafè al Java Espressobar, al barri St Hanshaugen, pròxim a casa seva i apunta, de passada, que no lluny queda l’indolent i harmoniós cementiri Vår Frelsers Gravlund, on descansen les glòries nacionals com Ibsen o Munch.

    I ens porta a Ekeberg, el significatiu turó on se situa l’aclamat quadre d’El Crit d’Edvard Munch. Des de dalt, Harry contempla la seva estimada ciutat, la capital del país amb el major índex de desenvolupament humà.
     
    Ekeberg, escenari d’El Crit de MunchTambé divisa Holmenkollen: “El monument més estimat d’Oslo, i el pitjor salt d’esquí”, diu en un moment donat, mentre que en un altre confessa la seva poca afecció pel museu que hi alberga, i tracta d’endevinar la casa de Rakel i Oleg, que viuen en aquesta tranquil·la zona residencial i tradicional de la ciutat.

    Tan tradicional però menys acabalada que la propera idíl·lica península de Bygdøy, on es troben diversos museus entre d’altres el Museu dels Vaixells Víkings, el Museu Kon-Tiki o el Museu del Poble Noruec, inaugurat el 1881, així com les residències augustes dels habitants més adinerats de Noruega. La Granja Reial, Kongsgård en noruec, i el palau Oscarshall també es troben a la península.

    Holmenkollen

    La PolitihusetNo gaire lluny d’ella, a la part antiga de la ciutat, trobem Grönland, el barri on es concentra la població immigrant formada majoritàriament per pakistanesos i somalis. Allà es troba la Mesquita d’Oslo , la més gran de Noruega.

    En aquest barri queda la caserna general de la policia d’Oslo, la Politihuset on sol treballar Harry, concretament a l’oficina 605.

    En el seu despatx té tres fotos que no ha penjat encara a la paret. Són les imatges dels seus tres companys caiguts, el Club dels Policies Morts.
     
    Jo Nesbø assegura que encara no han acabat les aventures i desventures de Harry Hole, però afirma que no viurà eternament i que quan mori no ressuscitarà.

    La península de Bygdoy

    Gènere negre

  • La estrella del diablo
  • Headhunters
  • El muñeco de nieve
  • Petirrojo
  • Némesis
  • El redentor
  • Guies de viatge

  • Capitales nórdicas. Gaesa
  • Noruega. Geoplaneta
  • Suecia, Noruega, Finlandia
  • Noruega. El País Aguilar
  • Noruega. Anaya
  • En Noruega
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La Islàndia d’Erlendur Sveinsson, ombres i llums

    Llums i ombres

    Arnaldur Indridason no renuncia a les seves arrels d’historiador, i per a les seves novel·les rebusca sota la gelada terra islandesa, desenterrant els problemes del passat les misèries dels homes que ni tan sols l’educació i el desenvolupament econòmic poden anul·lar totalment. Les seves novel·les creuen històries i personatges, amb la constant presència d’ Erlendur Sveinsson, el detectiu que serveix d’instrument per explicar la història d’Islàndia.

    Arnaldur Indridason i el seu alter ego Erlendur SveinssonErlendur Sveinsson és inspector de policia a Reykjavík. Nascut el 1946 a la granja de Bakkasel, al remot fiord Eskifjörður de l’est d’Islàndia, la seva família es va traslladar a Reykjavík després d’una tragèdia en què va perdre la vida el seu germà petit, Bergur.

    Els pares d’Erlendur, Sveinn Erlendsson i Áslaug Bergsdóttir, van morir ja fa algun temps i, si no es compten els seus fills, no té més família.

    Després de diversos treballs que no l’omplien, va tenir oportunitat d’entrar a la policia.

    Es va casar amb una dona que va conèixer en un bar, Halldóra. El 1976 es va divorciar, abandonant els seus fills Eva Lind de 2 anys i el seu germà Sindri Snaer, un nadó de mesos.

    ReykjavikHa tornat a contactar amb els seus fills i intenta tenir cura d’Eva Lind, una drogoaddicta plena de retrets. La relació amb el seu fill, Sindri Snaer, un alcohòlic rehabilitat, és més distant, encara que menys conflictiva.

    Erlendur és un home irascible, de constitució forta, cabell vermellós i celles poblades. En la seva joventut es va aficionar a la boxa, encara que ho va deixar fa molt temps. És esquerrà. No segueix a la moda i és una mica descuidat en la seva manera de vestir. Sol portar camises i per sobre armilla de punt.

    Erlendur significa “foraster” i ell se sent estrany a la seva ciutat, amb els seus fills. La seva família procedeix dels fiords de l’est i ell mai s’ha sentit a gust a la ciutat, encara que hagi passat allà la major part de la seva vida i la coneix millor que ningú. És un representant de la Islàndia antiga, d’uns valors que s’estan perdent en la societat actual. Això es veu reflectit en el tipus de menjar que li agrada, menjar tradicional islandès: carn salada amb patates, pèsols i pastanagues, xai fumat amb salsa blanca, botifarres i salsitxes, cap de xai amb puré de colirave, així com en les seves lectures preferides, relats d’infortunis i desaparicions en travessies de muntanyes i erms. Curiosament, la beguda alcohòlica preferida de l’inspector no és l’aiguardent islandès, brennivín, sinó el licor francès Chartreuse.

    No li agrada el cinema ni el teatre, encara que va per complaure Valgerdur, i en la televisió només veu reportatges. No té un reproductor de CD, prefereix la ràdio. És

    Eskifjörður, lloc de naixement dErlendur Sveinsson és un home fosc, ombrívol, introspectiu, que no comparteix molt de la seva vida. És una de les poques persones al món que detesta el sol de mitjanit, prefereix el fred de la tardor o fins i tot la foscor de l’hivern a la lluminositat de l’estiu. El seu entorn l’ofega, no és fort, no està blindat davant del dolor. L’horror del seu treball el persegueix, la brutícia i el mal li envaeixen i li fan oblidar com és la gent normal. La mort del seu germà quan la tempesta li va causar una gran impressió. Aquest esdeveniment, d’alguna manera va aturar el temps en la seva vida. Se sent vulnerable perquè se’n sent responsable.

    Molt sovint, a l’hivern, Erlendur, seu sol al seu apartament a llegir històries reals de persones que han desaparegut, que simplement van desaparèixer en la natura islandesa. Aquestes històries nodreixen els vells sentiments de pesar i dolor i pèrdua. La seva única obsessió, els casos de persones desaparegudes, un fenomen molt islandès. Són els que més li interessen com a oficial de policia. Hi ha similituds entre aquest cas i la seva pròpia vida.

    Erlendur no té amics més enllà dels seus companys de treball i Valgerdur, a qui va conèixer en el curs d’una investigació. Valgerdur és biòloga i quan es van conèixer estava casada, però el seu matrimoni feia aigües ja que el seu marit l’enganyava.

    La comissaria de ReykjavíkElínborg forma part de l’equip de Erlendur des dels inicis. És cuinera aficionada, fins i tot ha escrit un llibre de cuina. Va estudiar geologia a la universitat, però es va trobar més a gust treballant a la policia. Grassoneta, de quaranta i molts, es va divorciar del seu primer marit als 27 anys. Un any més tard va conèixer Teodor (Teddi) amb qui viu. Van adoptar el nebot de Teddi, Birkir, i tenen a més dos fills, Valthór i Aron, i una filla, Theodora. Elínborg es mostra sensible al dolor de les víctimes i descobreix matisos que a el li passen desapercebuts.

    Sigurdur Oli, és el més jove de l’equip. Alt i ben plantat, de cabells castanys, modern i meticulós, és llicenciat en ciències polítiques i a més ha estudiat criminologia als EUA. Viu amb Bergthóra, però no es compromet amb ella. És un representant de la nova Islàndia, de la gent que no dóna importància a les tradicions o la cultura islandesa sinó que prefereix les coses noves i si pot ser dels Estats Units, millor. Passa la major part del seu temps imitant tot l’americà, especialment l’esport. La seva manera de parlar, plena de paraules angleses, treu de polleguera Erlendur.

    El seu mestre/a va ser Marión Briem, policia de portentosa memòria, pedant i exigent. Mai s’especifica si és home o dona i l’ambigu nom no en dóna cap pista.

    Un paisatge agrestSegons opina Arnuld Indridason, Islàndia és un país molt interessant per situar una novel·la negra. Si és cert el que diuen, que el paisatge i les condicions climàtiques forgen el caràcter i la manera de viure dels pobles, la Islàndia descrita en les seves novel·les és idònia per reflectir el caràcter del taciturn, malenconiós i solitari inspector Erlendur Sveinsson. L’agrest paisatge, solcat de profunds fiords, amb muntanyes escarpades, valls insondables i el clima inestable reflecteixen fidelment els estats d’ànim dels personatges.

    Aquest clima canviant ha donat lloc a la dita local: “Si no t’agrada el clima, espera’t cinc minuts”. El clima també té molta importància a les novel·les de Indridason: a Las marismas una implacable pluja tardor revesteix de gris l’ambient, mentre que La veu té lloc en el més fosc de l’hivern. Ni tan sols el tènue sol primaveral de La dona de verd aconsegueix aixecar els ànims.

    Islàndia

    El millor per conèixer Islàndia és llogar un cotxe i donar una volta circular a l’illa per la seva única carretera. Aquesta illa que va néixer del fons oceànic atlàntic, és un dels països més joves de la Terra, amb només 20 milions d’anys d’antiguitat, quan va néixer d’una erupció volcànica produïda en el fons de l’Atlàntic.

    EyjafjallajökullLa seva particular formació geològica li ha permès presumir de meravellosos paisatges i, sobretot, dels seus abundants guèisers, i és que l’illa té més de 600 guèisers repartits per tota l’illa, convertint-se així al país del món que més quantitat de volcans i guèisers té. Islàndia es troba coberta gairebé en un 11% per glaceres, però curiosament, també té gairebé 200 volcans, 30 dels quals estan actius. Per això li diuen, la Terra del foc i gel. Encara tenim present l’erupció de l’Eyjafjallajökull l’any 2010, que tant va afectar a la major part del nord d’Europa.

    Erlendur Sveinsson resideix aReykjavík on exerceix la seva feina com a policia. La bella capital d’Islàndia es troba principalment a la península Seltjarnarnes, però els suburbis van molt més cap al sud i l’est. És una ciutat dispersa, la majoria de la seva àrea urbana es troba en forma de suburbis de baixa densitat, com Norðurmýri on Indridason situa Las Marismas. El centre de la ciutat, però, és una àrea molt petita caracteritzada per cases eclèctiques i acolorides, amb bones botigues i restaurants.

    Llac KleifarvatnA la mateixa península es troba l’enigmàtic llac Kleifarvatn, el llac més gran de la península i amb platges de sorra negra en ple desert de lava, on apareixen restes humanes a L’home del llac, la ciutat de Keflavik, lloc de naixement de Holberg, la víctima d’assassinat en Las marismas, i Sandgerdi, amb la tomba de la petita Audur Kolbrúnardóttir. Tot als voltants del famós Llac Blau, amb un espectacular entorn, el contrast entre el negre volcànic de les roques amb el blau cel i brillant de les aigües, i les columnes de fum i dolls de vapor sorgint al voltant, creen un paisatge únic i inoblidable. També a Hafnarfjörður, on va néixer Gudlaugur, nen prodigi i víctima a La veu.

    Llac MývatnLes investigacions també el porten a Húsavík, al nord de l’illa, on va viure uns anys Holberg. Molt a prop, al llac Mývatn es poden observar les nombroses formacions volcàniques que es troben a les seves ribes, com els cràters de Skútustaðir.

    Una terra de contrastos on la gent desapareix amb certa facilitat segons Arnaldur Indridason, encara que no tots per sempre. De vegades els torna la pròpia terra: en una excavació troben un cadàver, un llac es buida, deixant al descobert el cos d’un home… I d’altres el que condueix a la troballa de les restes mortals és l’obstinació d’Erlendur Sveinsson, entestat a donar respostes a aquells que encara esperen a casa, sense poder recuperar-se de la sobtada desaparició d’un ésser estimat.

    Hivern a Reykjavík


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El sotsinpector Emili Espinosa, un valencià a Tarragona

    Vista nocturna de Salou

    Salvador Balcells va néixer a l’Espluga de Francolí l’any 1946. Va estudiar dret i periodisme i ha estat llibreter durant vint anys al Prat de Llobregat. Sempre vinculat professionalment al món de la premsa en català i de la gestió cultural, també ha estat professor de la Universitat Catalana d’Estiu i col·laborador en diversos mitjans de comunicació escrits i de ràdio.

    Salvador BalcellsL’interès polític i ecològic dels anys vuitanta va portar-lo a publicar tres llibres: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (1982), Barcelona 92. Com desfer Catalunya (1986), i Energia i societat. Una perspectiva catalana (1986), premi Xavier Romeu de Monografies per a l’Ensenyament.

    L’any 2007 va publicar La taca negra, la seva primera obra narrativa amb la qual va guanyar el premi Joan Arús, que convoca anualment l’Ajuntament de Castellar del Vallès.

    La novel·la, dins de la tradició del millor gènere negre incorpora un heroi, o antiheroi, segons com es miri, genuïnament català i propi dels temps actuals, el sotsinspector dels Mossos d’Esquadra Emili Espinosa, protagonista també de les posteriors El vi fa sang (2010) i Dur de pair (2012), sempre ubicades en uns escenaris molt propers per a nosaltres.

    Província de TarragonaEmili Espinosa, nascut a València, al barri del Cabanyal, es va fer guàrdia civil de molt jove perquè li havien dit que tindria un sou segur i per a tota la vida. Casat amb una tortosina i amb dues filles petites, a la casa caserna on vivien els miraven malament perquè parlaven en català entre ells, tot i que l’Emili tenia una certa fama de bon investigador. De manera que, aprofitant una convocatòria dels Mossos d’Esquadra, es va apuntar a a l’Escola de Policia de Catalunya per fer el curs de reciclatge i posteriorment va ser destinat com agent a Granollers i a Blanes, primer com a caporal i després com a sergent, fins que va ser ascendit a sotsinspector i va instal·larse, pel que sembla definitivamente, a Tarragona.

    Les filles, Núria i Empar, s’han anat fent grans en tot aquest procés de canvis i se li han tornat independentistes. Això, a Espinosa, un home d’idees més aviat conservadores, no li importaria, si no fos perquè cada cop més es fiquen amb la seva feina. Tot plegat la fa pensar algunes vegades que és com tenir l’enemic a casa. De fet, vol i dol, perquè si li haguessin sortit passotes, punquis o discotequeres, encara se sentiria pitjor.

    Cinta, la dona, és des de sempre la mediadora entre ell i les filles. Els coneix molt bé a tots tres i sap quan ha d’intervenir per evitat mals majors i que les nenes se’n vagin de casa.

    Vista general de Tarragona

    A la feina, Emili Espinosa és bo, tot i els seus defectes: malparlat, individualista, i amb tendència a l’enfrontament amb els superiors, probablement la causa que no hagi ascendint més enllà de sotsinspector. També és molt intuïtiu, cosa que li ha comportat èxits però també algun fracàs, quan s’ha refiat massa del seu instint.

    La taca negraLa taca negra a la qual fa referència el títol d’aquesta novel·la és un vessament de petroli escaigut el 20 d’agost d’un any de mitjans de la primera dècada del segle XXI, que s’escampa provocant una marea negra des del port de Tarragona fins més enllà del Cap de Salou.

    En mig de les tasques de neteja apareix, ocult entre el rocam de la costa, el cadàver mutilat d’una dona jove. far de Salouapareix el cadàver decapitat i amb les mans tallades d’una dona. El cap de SalouMentrestant, a Vorkuta una ciutat del Gran Nord rus, a 50 km al nord del Cercle Polar Àrtic, fa mesos que els pares d’Irina Grosnina han perdut el contacte amb la seva filla. Sospiten soto voce que Irina es dedicava a la prostitució a Salou i recorren a un conegut amb un càrrec polític important al govern de Moscou, aconseguint que les altes instàncies mostrin un especial interès.
    La àrtica de VorkutaEl sotsinpector dels Mossos d’Esquadra Emili Espinosa es veu forçat a treballar en el cas juntament amb un col·lega enviat per Moscou. Mentre malda per dur a la presó els caps de la xarxa de prostitució de luxe que opera a la costa tarragonina, la recerca policíaca s’enrareix amb la implicació d’un magnat rus de les finances i d’un destacat polític local.

    La taca negra serveix de metàfora dels altres vessaments: els vessaments de polítics i advocats que amaguen perversions sexuals inconfessables, els vessaments econòmics i socials que duen Vorkuta al llindar de l’extinció, els vessaments lucratius d’homes de negoci i testaferros russos i catalans que mouen ràpidament fitxes per garantir-se una respectabilitat, etc.

    El vi fa sangL’assassinat d’un conegut gitano, Ramon Heredia, tractant de cavalls a l’Espluga de Francolí, és el punt de partida de la investigació a El vi fa sang, que es complica amb una lluita entre les facultats d’Enologia i de Química de la URV arran d’un suïcidi d’un professor, autor d’un informe compromès.

    El protagonista, el sotsinspector Emili Espinosa, s’enfronta en aquesta ocasió a perillosos delinqüents, fent sortir a la llum la gran pugna existent entre les facultats de la universitat tarragonina. Les investigacions duen a Espinosa i el seu equip fins a unes fondàries encara més obscures que els cellers on envelleix el bon vi.

    La descoberta del cadàver a l’estacionament de la cova de la Font Major, posa de relleu una de les atraccions turístiques de la vila, juntament amb d’altres, com ara el museu de la Vida Rural, el celler cooperatiu, la font Baixa i el monestir de Poblet.
     
    Cova de Font MajorLa cova de Font Major és una de les set coves més llargues del món, arribant a sobrepassar els 3590 metres de galeries, i una de les poques que s’estén, en gran part, pel subsòl d’un casc urbà.

    Ha quedat en ella molt patent l’activitat humana des de temps prehistòrics. Hi ha uns primers 400 m. de recorregut sec, a partir dels quals apareix un riu subterrani que surt a l’exterior per la Font Major. Aquesta font és considerada com el naixement del riu Francolí.
     
    La catedral del viEl celler cooperatiu, un dels primers cellers modernistes de Catalunya, és un edifici modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner i el dugué a terme l’any 1913 el seu fill, també arquitecte, Pere Domènech i Roura.

    L’edifici consta de tres naus amb una bella decoració exterior, recentment restaurada. Des de l’any 1998 acull al seu interior el Museu del Vi. Pocs cellers de Catalunya són tan majestuosos com aquest. Per la seva majestuositat se’l coneix com la catedral del Vi.

    Monestir de Poblet

    Dur de pairA Dur de pair, el sotsinspector té diversos fronts. En primer lloc, es veu empès pels seus caps a una estranya i discreta recerca al voltant de la desaparició la Laia Abadal, una noia de disset anys que acabarà dramàticament.

    Filla del dirigent de la patronal tarragonina, desapareix davant la desesperació de la seva mare i la inexplicable fredor del pare, un personatge que, com aviat comprovaran Espinosa i la caporal Surroca no és tan bo com el pinten. Quan el troben mort descobriran que l’odiava molta gent, potser massa.

    L’assumpte és delicat, ja que els seus superiors insisteixen més en la discreció que en la resolució d’un cas que s’intueix dramàtic.

    D’altra banda, la persecució dels múltiples tentacles d’una perillosa banda de narcotraficants detectada per la caporal Pilar Surroca, que, a més de reivindicar-se com a dona, lluita per aconseguir un lloc que s’adigui amb la seva formació i amb la seva habilitat com a policia.

    La muralla de TarragonaDos casos torbadors ambientats en el dia a dia de Tarragona, amb personatges molt propers. Persones comunes que es troben davant de problemes habituals, i no per habituals menys consternadors. Crims usuals que la policia catalana ha d’intentar resoldre, una policia catalana que Balcells retracta amb tots els ets i els uts, inclòs el difícil encaix del cos amb la policia nacional estatal, aportant un profund coneixement del seu funcionament intern.
     
    L’amfiteatre romàEls abusos sexuals a menors, la discriminació de la dona i alguns dels estralls més palpables de la crisi econòmica amaneixen aquest còctel d’actualitat, habitual a les capçaleres dels diaris.

    Tot plegat mentre la pròpia família Espinosa fa aigües per tot arreu. A mesura que es fan grans, les filles van agafant camins diferents sense renunciar a les seves conviccions. Núria serà professora d’institut i tindrà problemes amb alguns col·legues botiflers per la seva aferrissada defensa del català. En la seva vida privada serà més convencional, aparellant-se amb un company de claustre. Empar, la petita, es tornarà ocupa i es vincularà a moviments antisistema. El sotsinspector haurà de combinar molt bé la cara de policia amb la de pare per no equivocar-se.

    La catedral de TarragonaEn independitzar-se les filles, Espinosa i la seva dona es quedaran sols, amb la síndrome del niu buit i en un moment difícil per a tots dos. La Cinta, que comença a notar els efectes de la premenopausa, buscarà fora de casa, en una escola d’adults i en un gimnàs, altres al·licients per seguir viva i activa.

    Tot un seguit de conflictes familiars que tindran continuïtat a la propera novel·la de la saga. Segons afirma l’autor, no pot deixar als lectors amb aquest mal regust de boca…
     
    Tarragona és la capital més meridional de Catalunya. El seu clima temperat i suau, les amples i netes platges de sorra fina i daurada i l’important patrimoni artístic i arquitectònic, fan de Tarragona un dels llocs de major importància turística d’Europa. Els romans la feren capital de la província Tarraconense, motiu pel qual encara conserva notables restes arqueològiques d’aquesta època

     
    Llibres

  • La taca negra
  • El vi fa sang
  • Dur de pair
  • El balcó del Mediterrani

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Cornelia Webber-Tejedor a Frankfurt, entre dues cultures

    Skyline de la ciutat de Frankfurt

    Rosa Ribas Moliné va néixer el 1963 al Prat de Llobregat, una ciutat coneguda sobretot perquè en el seu terme municipal es troba l’aeroport de Barcelona. Després d’estudiar en escoles molt diferents, des d’una
    ultrareligiosa fins a una alternativa antiautoritària, es va llicenciar i doctorar en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona.

    Rosa Ribas a FrankfurtVa guanyar-se la vida fent activitats molt diverses: des d’àrbitre de bàsquet, malgrat els seus 160 cm d’alçada, empaquetadora de barretes de plastilina, traductora, professora de grec clàssic, sense saber grec…

    El 1991 va traslladar-se a Berlín perquè l’interessava la cultura alemanya i des de fa 18 anys viu a Frankfurt am Main, on ha exercit com a lectora d’espanyol a la Johann Wolfgang Goethe Universität i com a professora d’Estudis Hispànics Aplicats a la Universitat de Heilbronn.

    Sempre li va agradar escriure i explicar històries, i després de bastants anys dedicada a la docència i la recerca a la universitat a Alemanya, va decidir deixar-ho per poder dedicar amb més intensitat a la literatura.

    El fet d’haver viscut a prop d’un aeroport, i a només un carrer de les vies del tren amb el soroll de fons d’una fàbrica de paper, la van fer addicta a la ciutat i a un mínim nivell de so sense el qual no pot concentrar-se. Per això li agrada escriure en cafès, encara que no menyspreï les biblioteques.

    La polizeipräsidiumDes de fa més de vint anys viu entre dues cultures, cosa que li permet observar el seu entorn des d’un punt de vista una mica forà, i també li ha servit per crear el personatge de Cornelia Weber-Tejedor, comissària al departament d’homicidis del Polizeiprësidium de Frankfurt.

    Nascuda i criada a Alemanya, Cornelia Weber-Tejedor se sent en realitat molt alemanya però d’altra banda experimenta tots els conflictes d’identitat que són propis d’una persona que es troba entre dues cultures. Els seus pares són l’alemany Horst Weber, i la gallega Celsa Tejedor, que va emigrar a Alemanya el 1962. Tots dos es van conèixer treballant en la Opel de Rüsselsheim, quan ell li va explicar a ella que Weber significa en alemany el mateix que Tejedor en espanyol, anècdota que a hores d’ara encara els provoca el somriure.

    Als seus 39 anys, no massa alta, rossa, amb el nas lleugerament tort, a causa d’una caiguda de la bicicleta de petita, és una dona plena de contrastos: espanyola i alemanya, esquerra de mà i dreta de cama. Una mica trist, però amb gran sentit de l’humor. Un xic hipocondríaca, li agrada escoltar a la ràdio programes sobre malalties i no obstant això fuma i s’afarta de donuts, com el protagonista de la seva sèrie preferida, els Simpson, que gairebé mai arriba a temps de veure.

    Vista de la ciutat

    Encobreix amb la seva duresa la profunditat dels seus sentiments. Des de la tristesa per l’abandonament del seu marit, que passa un mes recorrent Austràlia amb moto per trobar-se a si mateix, fins l’enemistat amb algun company o el mal que li fan les mentides del seu principal col·laborador.

    En el seu treball és creativa, capaç d’observar un cas des de múltiples perspectives. Intuïtiva i racional, dirigeix el seu equip amb competència i serenitat i amb l’autoritat que li atorga la seva graduació. Els seus companys són el subcomissari Reiner Fischer, cinquanta anys i gran amic i el jove Leopold “Lleonet” Müller recentment incorporat a homicidis, pel qual Cornelia sent una debilitat especial. El centre antic de Frankfurt amb la Commerzbank Tower al fons, una mostra de la dualitat de la ciutatDestaca el forense Winfried Pfisterer, àlies Goethe, que escriu poemes en l’escena del crim i no s’assembla gens als CSI als quals estem habituats. Una de les seves frases preferides és que només es pot determinar l’hora de la mort d’una persona si l’ha atropellat un tren suís. També són remarcables, el seu cap Mathias Ockenfeld i l’antipàtic Sven Juncker.

    Una de les grans aportacions de Cornelia a la sèrie, és que ella representa l’evolució de les societats actuals, la barreja més o menys harmònica de cultures i tot això influeix en la seva forma d’actuar, en la seva forma de veure els casos que ha d’investigar.

    Rosa Ribas té previst dedicar un cicle de cinc novel·les a Cornelia Weber-Tejedor. De moment són tres les publicades, i el marc triat per l’autora és Frankfurt, no en va és la ciutat que millor coneix a part de Barcelona. A més, la imatge que va ser el germen de la primera de la sèrie Entre dos aguas, un cos surant en les aigües del riu Main, li va venir al cap durant un viatge amb autobús. Així que estava clar que aquesta novel·la havia de tenir Frankfurt com a escenari.

    Pont al MainA Entre dos aguas investiguen l’assassinat d’un gallec amo de diversos restaurants i la desaparició de la immigrant il·legal equatoriana Esmeralda Valero. Cornelia, que de vegades se sent mischling (mestissa), navega entre les dues aigües de la seva herència que es visualitza en petits i grans contrastos: des dels polvorons davant del pa especiat, fins l’expressió sense embuts del dolor davant la contenció alemanya.

    El títol de la novel·la al·ludeix a la desubicació que pateixen els immigrants. En el cas de la primera generació, es deu en moltes ocasions a que l’estada a Alemanya es suposava molt breu. La majoria volien passar uns anys treballant fora i després tornar. Alguns ho van fer, però molts altres s’han passat quinze, vint o trenta anys vivint de manera provisional, enyorant el que van deixar, que ja no existeix, i sense arrelar enlloc.

    El carrer Zeil, la via més comercial de la ciutatLa segona generació, té altres problemes. Generalment, el més important és la identitat. Els seus pares no tenen dubtes sobre això. Porten diverses dècades vivint a Alemanya, però són espanyols, italians, turcs, etc. Els fills, que, o bé han nascut a Alemanya o arribar a aquest país de molt petits i s’han socialitzat a Alemanya, ho tenen més difícil. Sobretot si provenen d’un matrimoni mixt.

    A Frankfurt, on conviuen més de 170 nacionalitats, totes les combinacions són possibles. Segons com siguin les seves experiències al país, el grau d’integració de la seva família, o el cercle d’amistats en què es mouen, se sentiran més o menys identificats amb alguna de les seves cultures.

    Així succeeix amb Cornelia i amb el seu germà Manuel. Ell se sent espanyol, ella alemanya. Però al llarg de la novel·la, anirà descobrint que aquesta identitat en què se sentia tan segura no era tan ferma com ella pensava. D’aquí ve la seva insistència en que ella és alemanya i que sobretot ha sortit al seu pare.

    A Con anuncio l’agència de publicitat Frankfurt Baumgard & Holder està sent amenaçada per dur a terme una campanya de promoció de la ciutat de Frankfurt duta a terme per l’ajuntament de la ciutat.

    El centre financerTot comença amb uns anònims i pintades en els cotxes dels publicistes amb missatges racistes, el que fa pensar a la policia en grups radicals de la ciutat. Un cas més dins de la comissaria, que en principi està en un segon pla mentre investiguen un cas de desaparició d’una prostituta moldava.

    Fins que apareix el primer mort, el que podria ser el personatge més rellevant al capdavant de l’agència de publicitat que investiguen. Serà llavors quan Cornelia s’instal·la com observadora i tots els esforços de la comissaria giren entorn d’aquest cas, estudiant diferents possibilitats com la rivalitat entre agències, grups radicals que tracten de defensar una Alemanya neta, i que no estan d’acord amb la cara de la ciutat que les agències volen mostrar…

    Tot això deixa al descobert el rerefons més fosc de la capital financera d’Europa, el seu costat més bonic i el més miserable, un collage que li dóna personalitat.

    L’aeroport de FrankfurtA En caida libre, Cornelia Weber-Tejedor ens porta a les entranyes de l’aeroport de Frankfurt, on s’infiltra com a empleada de la neteja entre els més de 70.000 empleats que treballen diàriament en aquest fascinant eixam per on cada mes circulen més de cinc milions de persones.

    Un accident fortuït a l’aeroport ha posat en alerta la policia de Frankfurt. Quelcom d’estrany succeeix en el major aeroport de càrrega del món i un dels més transitats d’Europa, i tot sembla indicar que es tracta d’un tèrbol assumpte de drogues.

    Rosa Ribas explica que els llibres de Weber-Tejedor li exigeixen molt esforç i planificació. Encara que ella coneix la trama des del principi li costa dosificar, saber quan la comissària, i alhora el lector, hi descobriran alguna cosa. Té ja una idea per a la quarta novel·la, que farà viatjar a la comissària fins a Allariz, a Galícia.

    També vol explicar per què Cornelia, una dona amb una carrera universitària, va decidir ser policia. És possible que no es limiti als cinc llibres, potser siguin set, però mai sis o vuit que són números que la agraden menys, el que té clar és que mai trivilizará la sèrie.

    Frankfurt am Main

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Roy Grace i Brighton, entre el passat i el present

    El Brighton Pier

    Peter James va néixer el 1948, a Brighton, Sussex, Anglaterra. Brighton, als anys cinquanta i seixanta tenia una imatge lamentable, infestada de delinqüents i criminals. Si algú li preguntava d’on era, sempre deia Sussex en lloc d’admetre que havia nascut a Brighton.

    De nen, la seva novel·la preferida era Brighton Rock, de Graham Greene. Després de llegir-la a l’edat de 12 anys, somiava amb arribar a escriure una novel·la ambientada al seu poble. Pensava que era l’entorn perfecte per a un escriptor de novel·la negra.

    Després de viure alguns diversos anys a Amèrica del Nord, on va treballar com a guionista i productor de cinema, va tornar a Anglaterra per dedicar-se a l’escriptura, sobretot policiaca.

    Situació de BrightonEl 2006 va publicar Una mort senzilla, primera de la sèrie protagonitzada per Roy Grace, comissari del Departament d’Investigació Criminal de Brighton i Hove. James opina que no podia trobar un escenari millor, ja que Brighton té l’aire d’una ciutat que està constantment ajudant a la policia en les seves investigacions.

    Roy Grace, el personatge creat per Peter James, està basat en David Taylor, un detectiu real de Sussex. Té 39 anys a l’inici de la saga. Va ingressar en el cos amb 20 anys, va començar com a policia de barri al centre de Brighton i va passar una breu temporada a antivici on va conèixer traficants i petits delinqüents que de vegades col·laboren amb ell.

    L’estació de BrightonCondueix un vell Alfa Romeo. Té un peix anomenat Marlon. Beu i fuma de forma intermitent. Té el nas aixafat i tort a causa d’una baralla en els seus dies de patrulla. Creu una mica en poders sobrenaturals, mèdiums… i no se n’està d’acudir-ne quan ho creu necessari, el que li comporta algun problema amb la seva cap, la comissària Alison Vosper, anomenada la número 27, un plat agredolç, tan semblant al seu tarannà, que serveixen al restaurant de menjar xinès de la ciutat que hi ha prop de l’estació.

    Escolta els Beatles, Miles Davis o Sophie Ellis-Bextor. Llegeix als grans filòsofs i un dels seus llibres preferits és The Occult, de Colin Wilson. També li apassiona instruir-se constantment en nous mètodes policials per ser més eficaç en la seva tasca, com la tècnica d’observar els ulls per saber si l’interrogat menteix, un sistema prou eficaç que ha après gràcies al seu interès en la programació neurolingüística.

    Té al seu despatx una col·lecció de tres dotzenes d’encenedors clàssics. Juga una partida setmanal al pòquer amb companys i ex policies. Utilitza un vell rellotge Seiko, regal de la seva dona Sandy, desapareguda de sobte el 1998, en estranyes circumstàncies sense deixar rastre. Roy va fer tot el possible per trobar-la, fins i tot anar a mèdiums. Encara pensa que algun dia tornarà. En un principi, Sandy sembla ser l’única dona que Roy ha estimat, tot i que de mica en mica comença a enamorar-se de Cleo Morey, l’atractiva cap del Departament de Patologia Anatòmica.

    Van veure Sandy a una plaça de MunichEn un moment donat, uns amics creuen haver vist, a Sandy a Munic, ciutat fins on es desplaçarà el comissari desitjós de posar fi al misteri que l’obliga a pensar, cada vegada que s’enfronta a un nou assassí, que potser la seva dona porti tot aquest temps segrestada, que jegui morta sota terra des de llavors o fins i tot que se n’anés amb un altre home per iniciar una nova vida. Els dubtes respecte a aquesta desaparició martiritzen a Roy Grace, no li permeten passar pàgina i posen en perill la seva nova relació amb Cleo Morey.

    Roy Grace dirigeix un equip de gent capaç i preparada, tot i que també ha de fer front a interessos polítics i companys malintencionats i incompetents. El sergent Glenn Branson, cinèfil, alt, negre i calb com una bola, és el seu millor amic, company de treball, de pub i ocasionalment de pis a causa dels seus problemes matrimonials. Eleanor Hodgson, la seva secretària o ajudant de suport a la gestió. Joe Tindall, científic. Frazer Theobald, patòleg. Dennis Pouds, cap de premsa de la policia de Sussex. La sergent Bella Moy, sempre menjant rajoles de xocolata Maltesers. L’agent principiant Emma-Jane Boutwood. El guapo inspector Cassian Pewe. L’horrible Norman Potting amb el seu aspecte descurat i insinuacions sexuals, un personatge redimit en fer descobriments per mitjà del seu diligència.

    El passat a BrightonDe vegades, a Grace li agrada anar al museu de la ciutat i contemplar els gravats i les aquarel·les de les èpoques passades de Brighton, dels temps del vell moll i cotxes de cavalls, quan els homes es passejaven amb barrets de copa i usaven bastons amb empunyadures de plata. Però mirant al seu voltant se n’alegra de viure al segle XXI i a Brighton and Hove, que s’ha transformat en una de les ciutats més de moda al planeta.

    La platja de Brighton amb les seves típiques casetesUn dels plaers de Brighton és la seva vitalitat. Amb només 250.000 habitants, la ciutat és una vasta combinació de moltes coses. És a prop de Londres, però té una costa magnífica i està envoltada per alguns dels paisatges més bells del món.

    Situada al sud de Londres, Brighton ofereix platja i bon clima, cosa molt difícil de trobar a les Illes Britàniques. Arribar-hi és ben fàcil ja que està ben comunicada per carretera i per tren amb la capital. Té un llarg passeig marítim i una platja, que encara que no és de sorra fina, és ideal per oblidar que estàs en la freda Gran Bretanya.

    La adormida vila de pescadors de Brighton es va fer famosa a finals del fegle XVIII quan el príncep regent George (després rei Jordi IV) va encarregar a John Nash el Pavelló Reial d’inspiració índia com sumptuosa residència d’oci i descans. És notable pel seu aspecte oriental exòtic dins i per fora.

    El pavelló reialEl seu interior és un encreuament delirant d’estils asiàtics. No hem d’oblidar que en el període en què va ser construït Gran Bretanya estava estenent el seu domini per Àsia formant lun gran imperi colonia. La recerca de nous repertoris decoratius en fonts allunyades de la tradició clàssica, la llibertat creativa i l’incipient ús del ferro fan d’aquesta construcció un reflex fidel de les tendències del moment. Aquest magnífic palau va ser venerat per la societat moderna Regency i segueix sent un distintiu de la ciutat. També és la llar d’algunes de les millors col·leccions i exemples de l’estil chinoise a Gran Bretanya.

    El Pavelló està format de diversos cossos i coronat per cúpules bulboses, torres i minarets entre els quals sobresurt la cúpula central. Hi s’harmonitzen elements xinesos, islàmics i hindús el que li dóna aquest aspecte exòtic.

    Una de les típiques postals victorianes de Brighton són els molls amb les seves atraccions. El Brighton Pier és conegut com el Pleasure Pier (Moll d’Esbarjo), i és un gran centre recreacional on es pot trobar de tot, des de llocs de menjar ràpid, bars, restaurants, discoteques i fins a un parc d’atraccions.

    El Brighton Pier

    És un dels molls més antics i llargs del món. Mesura aproximadament 524 metres, i la seva construcció original data de finals del segle XIX, per l’arquitecte Richard Moore, sent obert al públic el maig de 1899. Antigament comptava amb un auditori/teatre que va ser reemplaçat per l’actual una galeria comercial fàcilment reconeguda com la gran cúpula del moll.

    El Brighton Pier il·luminatAl final de la construcció també té diverses atraccions infantils, com una cascada, un tobogan gegant i dues muntanyes russes, a més d’un conjunt de museus i incloent també diversos espectacles infantils a l’aire lliure.
    El
    Brighton Pier
    és tot un símbol de la ciutat i la seva silueta al costat del mar forma un bell paisatge sobretot de nit amb les seves llums brillant sobre l’aigua.

    El West Pier (Moll Oest) ja no és accessible des de la riba a causa de la caiguda de la passarel·la que l’unia amb la terra. El 2003 la sala de concerts del Moll va patir un incendi per causes desconegudes. L’esquelet del West Pier En l’actualitat, el moll és pràcticament inexistent i només es pot veure l’esquelet del que alguna vegada va ser el moll més famós del món. En el seu lloc està previst construir el i360, una torre d’observació de 183 metres. La moderna torre ha estat dissenyada pels mateixos arquitectes del London Eye a Londres.

    I per acabar de resseguir els passos de Roy Grace, no podem deixar de visitar North Laine, un fabulós laberint de carrerons serpentejants, ple de pintoresques botigues , restaurants i cafès.

    Ideal per passejar i explorar-lo mandrosament. Sovint es troben músics amenitzant els carrers, el que ens permetrà descansar prenent un cafè i gaudir de la història als sons de jazz en viu.

  • Roy Grace a la Biblioteca Roy Grace a la Biblioteca
  •  

    El pavelló reial


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Kharitos i Grècia, entre el passat i el present

    Panoràmica d’Atenes

    La novel·la negra dels darrers anys acostuma a incidir en les cada vegada més importants tensions socials, la degradació laboral, el buit existencial, la desmesurada cobdícia dels individus i la creixent debilitat de les institucions. Factors que, tots plegats, han conduït a la crisi que patim.

    Un exemple el tenim en els llibres de l’escriptor grec Petros Márkaris que aborden els clàssics temes de la novel·la negra, com són la corrupció, les diferències entre justícia i llei o la mesquinesa dels poderosos, sense deixar de banda el poder del sector econòmic i la capacitat per moure les coses a la seva conveniència.

    Les novel·les del comissari Kostas KharitosA través de les investigacions de Kostas Kharitos, comissari de la Direcció de Seguretat de l’Àtica, que transcorren entre taurons financers, peixos grossos de la política, immigrants espantats i gent corrent, ens fa un recorregut dels últims anys de la història recent de Grècia.

    El comissari és testimoni de l’accelerada transformació d’un país que ha passat en pocs lustres d’una dictadura militar a una democràcia “tutelada” per partits i grups de poder, i d’una societat encara tradicional en molts aspectes a una altra que es modernitza a marxes forçades i deixa massa valors en el camí.

    La seva mirada sobre l’Atenes contemporània és irònica i escèptica, i les seves opinions, contundents i políticament incorrectes. Kharitos sempre anomena les coses pel seu nom, fins i tot per riure-se’n de les ànsies internacionalistes de la Grècia post-olímpica i, per criticar la gestió de la greu crisi econòmica que afecta al món occidental.

    A primera vista, Kostas Kharitos no és un home dotat de molts encants: malhumorat, cridaner, intransigent… Tot i no sentir-se especialment orgullós, ha acceptat el seu passat a la policia durant la Junta Militar dels Coronels, que sempre va ser sospitosa d’avenir-se amb el poder dels militars i que comptava amb una llarg historial de repressions. Per a aquella policia va haver de treballar Kharitos, fill d’un carrabiner, i allí va conèixer a companys sense pietat i enemics amb noblesa. D’aquesta època li ha quedat el seu bon amic Zisis, un comunista assidu visitant de les presons on el comissari exercia d’auxiliar de tortures. Dues postures irreconciliables del món en el passat, que s’adonen que comparteixen idèntica desorientació en el present.
     

    Kostas KharitosEls trets que més ressalten del protagonista són, d’una banda, la seva lucidesa i escepticisme davant la sospitosa prosperitat del seu país i, d’altra, la seva afició als diccionaris. De mica en mica se’ns va fent simpàtic perquè conserva un fons d’integritat, ingenuïtat i honradesa malgrat tot el que ha viscut.

    Està casat amb Adrianí, addicta a la televisió i gran cuinera. Una dona de fort caràcter que no li estalvia discussions ja que les seves visions del món són radicalment oposades. Adrianí representa en certa manera els convencionalismes, pero és un pou de saviesa popular i d’instint de supervivència que potser és ara mateix la millor basa de què disposa la gent per encarar el que se’ns ve a sobre.
     

    La seva filla Katerina és la seva debilitat i el símbol de la millor inversió que va fer aquesta generació seduïda pels cants de sirena del consumisme: l’educació de la seva descendència i el replantejament del paper de la dona. La coneixem com a estudiant en les primeres novel·les i més endavant com Doctora en Dret. El seu nòvio i més endavant marit és Fanis, metge que va salvar a Kharitos de morir infartat.

    GrèciaEl fabulós paisatge descrit per Màrkaris es completa amb una sèrie de secundaris impecables: el polièdric Guikas, el seu cap immediat, que es mou com una anguila pel empantanegat mar del joc de poder en el departament i en les relacions amb la premsa i els polítics, Kula, antiga secretària de Guikas, ara en l’equip de Kharitos amb els policies ajudants Dermitzakis i Vlasópulos, el forense Staurópulos, el cap de policia científica Fakidis, el de la policia antiterrorista Stazakos, Sotirópulos, periodista de cròniques de successos…

    Kharitos recorre els carrers d’una Atenes pre i post-olímpica a bord del seu ranquejant Mirafiori, una prova de la seva honradesa i sentit comú: mentre mitja Grècia va en cotxes nous que no poden permetre’s, ell s’aferra al seu vell vehicle, que es converteix en un personatge per dret propi. Les seves xacres exasperen al comissari, però se les arregla per portar-lo a través dels atapeïts carrers d’Atenes, ciutat sobredimensionada i sempre a la vora de l’infart circulatori, amb llargues caravanes, clàxons i insults.

    AtenesAl segle XIX, quan es va construir la capital al voltant de l’Acròpolis, Atenes tenia només 12.000 habitants, ara passa dels quatre milions, la tercera part dels ciutadans de Grècia. L’Atenes que veiem a través dels ulls de Kharitos és precisament la que sorgeix arran de la incorporació de Grècia a la Comunitat Europea i, de forma especial, de les Olimpíades. En pocs anys, la ciutat ha perdut el seu tarannà provincià a mig camí entre Europa i Àsia que la caracteritzava per esdevenir una gran capital, plena de grans edificis, hotels de disseny, botigues luxoses i restaurants cars, fruit d’una bombolla especulativa que no responia a una bonança econòmica generalitzada i de la qual només semblen haver gaudit una petita minoria.

    Atenes de nitPodem seguir-lo amb ritme cinematogràfic des que surt de casa cada matí fins que se’n va a dormir a la nit. De forma gairebé obsessiva, igual que esmicola la societat grega contemporània, ens dissecciona l’itinerari de cada un dels seus trajectes des del carrer Aristokleous, al barri d’Analipsis on viu, a la Direcció Central de Policia a l’Avinguda Alexandras però també a qualsevol altre punt de la ciutat.

    A Atenes val la pena portar a sobre un exemplar de Defensa cerrada, on una vegada i una altra, recorre pràcticament tots els barris de la capital grega, patint gairebé sempre terribles embussos per molt que canviï la seva estratègia de circulació. Si arribar al seu treball pot resultar una odissea en algunes ocasions, assolir els pobles de la costa es transforma en una proesa heroica.

    Però, contràriament al que es podria pensar, Atenes és una ciutat molt recomanable per passejar. Té molt per veure i disposa d’un dels carrers de vianants més llargs d’Europa que permet recórrer els llocs arqueològics més importants de la ciutat: el Temple de Zeus Olímpic, l’Àgora i l’Acròpolis, vissible des de qualsevol punt de la ciutat.

    Al conjunt de l’Acròpolis s’accedeix a través d’una empinada rampa i unes escales que ens acosten als majestuosos Propileus, deixant a la dreta el Temple d’Atenea Niké, l’Atenea victoriosa, i a l’esquerra la Pinacoteca. Les dues estructures principals eren el Partenó, “la residència d’Atenea Partenos”, literalment la residència de les joves, i l’Erecteión, obert als quatre vents a la banda nord de la Acròpoli, un temple en honor a Atenea Polias, Posidó i Erecteo, rei mític de la ciutat.

    Un carrer típic a PlákaJust a sota, trobarem el conjunt històric de Pláka, conegut també com el barri dels Déus, amb els seus estrets carrers enllosats plens de botigues, restaurants i tavernes a l’aire lliure. És un plaer passejar al llarg de les precioses residències neoclàssiques, de colors càlids i brillants que rivalitzen amb la profusió de buganvílies.

    MonastirakiMolt a prop, el barri de Monastiraki, juntament amb Pláka un dels més més antics i característics de la ciutat d’Atenes. El seu destí sembla irremeiablament vinculat al comerç i a l’artesania. Amb els seus carrers estrets i places asimètriques i petits edificis d’influència otomana i bizantina, és el lloc on cada diumenge al matí van els atenesos a l’immens Pazari o mercat de les puces, que invaeix tots els carrers del barri, a comprar o vendre alguna cosa.

    La plaça SyntagmaI al centre, la plaça Syntagma, és un dels llocs més concorreguts i populars d’Atenes. A qualsevol hora del dia és plena de gent, asseguda als bancs o passejant. En els seus quioscs es pot comprar de tot.

    forma rectangular i és el punt d’inici d’avingudes importants d’Atenes: Amalias, Vassilissis Sofias, Eleftheriou Venizelou, Stadiou, i Ermou, el principal carrer comercial d’Atenes.
     

    Poques vegades surt Kharitos d’Atenes, i quan ho fa és sempre per qüestions familiars: unes vacances amb Adrianí, el doctorat de Katerina a Tessalònica, el segrestament del vaixell on viatjaven la seva filla i el seu gendre a Creta

    MykonosA Defensa cerrada ens trobem al comissari i a la seva dona a Mykonos d’on surt a cor que vols degut a un terratrèmol. Segons la mitologia, l’illa va ser nomenada així per l’heroi Mykono, fill d’Apol·lo, per tant és l’illa de la llum. D’aire molt típic, compta amb unes bellíssimes carrerons ben estrets i costeruts amb cases cúbiques i blanquíssimes amb esglaons, portes i finestres de fusta, balcons de colors intensos, a més, dels seus molins de vent i les seves esglésies petites i luxoses.
     
    I a Accionista mayoritario, Kharitos es veu obligat a deixar la seva ciutat per dues qüestions oposades, la primera és per viatjar fins a TessalònicaTessalònica per acompanyar a la seva filla el dia que defensa la seva tesi doctoral.

    Tessalònica és la segona ciutat de Grècia i una de les principals destinacions universitàries del país. Des de les muralles, la vista panoràmica que es té de la ciutat és, simplement, magnífica. Tessalònica s’estén a dreta i esquerra. Es remou inquieta, agitada pel bullici dels seus carrers i dels jardins dels campus, que rares vegades es troben solitaris. La llum del dia es reflecteix constantment en els telèfons mòbils i les ulleres de sol dels estudiants.
     

    Poc després, per celebrar el seu doctorat, Katerina, acompanyada de Fanis, s’embarca en un ferri a l’illa de Creta per realitzar un creuer. Tot d’una, el vaixell és segrestat per un comando terrorista. Costa cretenseEl Greco, així es diu el vaixell, porta entre els passatgers, a part de ciutadans grecs, que són la majoria, a nord-americans, britànics, russos, espanyols… però res no se sap dels segrestadors. Així que el comissari i la seva dona es dirigeixen a Creta per ser a prop de totes les negociacions.

    Creta
    és coneguda per la seva bellesa natural i el seu variat paisatge, amb muntanyes imponents, profundes gorges i nombroses coves que desemboquen al mar. La costa sud de Creta, amaga petits pobles pesquers, on només podem accedir-s’hi per mar. El lloc ideal per fondejar un vaixell segrestat.

    En el següent títol Muerte en Estambul, Kharitos fa de turista a Turquia i, com sempre, per a desesperació d’Adrianí, les coses s’embolicaran. Però no travessarem fronteres…

    Kostas Kharitos a la BibliotecaKostas Kharitos a la Biblioteca

    Atenes des del mar


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Pàgina Següent »