Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: ESCRIPTORS VIATGERS

El turista desnudo, de Lawrence Osborne

turistnudeL’escriptor britànic Lawrence Osborne va buscar un lloc que no hagués estat ofert encara per una agència de viatges, i ho va viure per explicar la seva experiència en El turista desnudo, un assaig sobre l’intent de buscar un lloc del món que no hagi estat encara colonitzat per les agències de viatges. Finalment va trobar la seva destinació en la jungla de Papua Nova Guinea, Però abams va decidir fer un pas més en la seva experiència, alhora d’arribar-hi, faria una sèrie de parades per algunes de les ciutats més turístiques d’Àsia com Dubai, Bali, o Bangkok. L’escriptor viatger realitza una narració amb una aclaparadora bateria de recursos que van des de l’humor a l’erudició, passant per la reflexió, en una barreja de periodisme i divulgació que atraparà al lector. Al mateix temps que explica les seves tribulacions en primera persona, il·lustra amb detalls de la història de l’art de viatjar,a través d’exemples que demostren la seva perícia interactuant amb l’entorn que va descobrint.
 
losborneTot i saber que per molt lluny que un vagi sempre hi haurà un tour operator esperant-ho, busca un lloc allunyat de la civilització a l’illa de Papua Nova Guinea, començant per una de les destinacions més contaminats de la Terra, com és Dubai, després les illes Andaman, semi derruïdes pel tsunami i en procés de reconstrucció com les noves Maldives, també Tailàndia, vista com una enorme ciutat de la salut i del fitness, per a concloure en una immensa illa entre cels verds, rius vermells i volcans en erupció, on Lawrence Osborne es trobarà nu i feliç enmig d’una orgia tribal, no sense abans haver sabut transmetre al lector la seva irresistible mania de viatjar a tot arreu, en un món que ‘està transformant en una terrible caricatura de les pròpies fantasies del viatger. L’autor persegueix la recerca d’un viatge original constatant que el desig de viatjar segueix intacte però l’objecte d’aquest desig ha deixat d’existir.

Des que he estat en països hostils, ja no em sento foraster en cap. Ja no vaig a l’estranger. ¡Això és un vestigi de l’època de les diligències! Com a molt, pot ser que vagi a un lloc nou. I allà veig el que ja havia intuït. Però no puc informar al respecte; únicament puc dir com va ser l’experiència per a mi. Lawrence Osborne.

Es tracta d’un llibre inèdit en Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Demaneu-lo en préstec

¿Ha matado el turismo low cost a la literatura de Viajes?

Llibres

El turista desnudo

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La ruta de les rates

casanaziLes rutes de les rates, també anomenades Ratlines, eren les vies d’escapament utilitzades pels alts càrrecs nazis per abandonar Europa sense ser detinguts després de la Segona Guerra Mundial. Tenien com a destinació, principalment, països com Argentina o Xile. Les rutes més famoses eren a Roma, per això, potser, sigui més desconegut el fet que a Galícia també operar la xarxa que facilitava la sortida de criminals des del nord-oest de la península Ibèrica

La casa del nazi és el nou thriller entre l’imaginat i el real sobre la fugida a través de Galícia, sota mà franquista, dels nazis després de la caiguda del Tercer Reich. El fiscal superior de Justícia de Galícia rep un paquet que conté, a més d’una carpeta amb notícies de diverses morts disseminades per tota Galícia i sense relació aparent una novel·la misteriosa. En aquesta, un taxista amb ànima de detectiu i lector empedreït accepta el delicat encàrrec d’un ambiciós polític i empresari gallec, que li proposa la missió de desentranyar un suposat passat nazi amb el qual seus enemics poden relacionar.

xquirogaLa narració es mou entre la recerca present i la història passada, des de novembre de l’any 1935 fins a octubre de 1948, jugant amb la realitat i la ficció. L’escenari principal és Galícia, que comparteix protagonisme amb la resta de personatges, amb els seus llogarets, els seus pazos, els seus monestirs i els misteris que comporten la Ribeira Sacra.

L’escriptor i filòleg Xabier Quiroga es va donar a conèixer en el món literari a partir de l’any 2002 amb la seva obra Atrapado en el fango, pel que va rebre el seu primer premi. A l’any 2009 va obtenir el Premi de la Crítica per El cabo del mundo, guardó que repetiria sis anys després per l’obra literària Zapatillas rotas. La seva darrera novel·la, La casa nazi, no és una llibre històric com una pinzellada del seu argument pugui semblar, sinó que és un thriller amb tints històrics i també una inestimable crítica social. Aquesta obra de l’escriptor gallec ha estat guanyadora del Premio Arzobispo de San Clemente.

Primeres pàgines casanazi

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Escriptors viatgers i llibres de viatges

Un món per descobrirEls viatges han estat sempre font inesgotable d’inspiració literària. En l’antiguitat van servir als escriptors per establir la comunicació amb els lectors socials. Servien per portar notícies als ciutadans que no tenien la possibilitat de viatjar per terres estranyes i trobar les meravelles que els viatgers comptaven.

Però què és realment un escriptor viatger? Un escriptor que viatja o un viatger que escriu? El desig de conèixer mons desconeguts per a les majories, establir contacte amb pobles de costums diferents, obtenir nous coneixements, realitzar les més variades gestes, tornar i explicar-ho. Potser aquests serien els motius que mouen a l’escriptor viatger, per bé que viatjar i narrar després el què s’ha viscut és una cosa gairebé innata a l’ésser humà.

La llarga història dels llibres de viatges podria començar a L’Odissea d’Homer (s.VIII–s.VII a.C.), un poema èpic que narra el complicat retorn a casa d’Ulisses després de la guerra de Troia. Ulisses inverteix una dècada en arribar a la seva llar, a l’illa d’Ítaca, on l’esperaven la seva dona, Penèlope, i el seu fill, Telèmac.

Alguns dels exemples més antics de literatura de viatges són L’Eneida de Virgili al segle I a.C. o la Descripció de Grècia de Pausànies al segle II d.C. Tot i que la dels escriptors viatgers hauria iniciar-se amb el pare de la Història i del Periodisme, el grec Heròdot (segle V a.C.), aquest viatger insaciable que va recórrer extenses regions d’Orient i Occident, i que en les seves cròniques no només va recollir importants dades sobre la geografia i la història, Xu Xiakesinó que va ser capaç d’interpretar la realitat que presenciava des d’un punt de vista més aviat literari que li va costar la crítica de molts dels seus coetanis. A més del seu innegable valor històric, les obres d’aquests autors van servir de font i estímul als literats des de l’Antiguitat al Renaixement.

La literatura de viatges també es va fer popular durant la Dinastia Song (960–1279) de la Xina medievall. Autors com Fan Chengda i Xu Xiake incorporaven una gran quantitat d’informació geogràfica i topogràfica als seus escrits.

Així mateix, el gènere de viatges era força comú en la literatura àrab medieval. Els llibres que van descriure dels seus viatges al llarg del món conegut Ibn Jubayr (1145–1214) o Ibn Battuta (1304–1377) qui, després de 29 anys de viatges, va instal·lar-se a la ciutat de Fes al 1353 i va dictar el seu Diari de ruta, A través del Islam, són una font d’informació fantàstica sobre el Mediterrani, l’Orient i l’Àfrica del segle XIV, sobre les cultures locals, costums, personatges, paisatges, i, en especial, mercaderies i tot tipus de productes que descriuen.Ibn Battuta

En l’Edat Mitjana el món conegut pels europeus s’engrandeix i per tant les cròniques dels viatgers també. Bona mostra són Descriptio Cambria, de Gerald de Gales que tan bé descriu la història i geografia galesa, o l’obra que inaugura aquest gènere dins de la literatura espanyola a Embajada a Tamorlán de Ruy González de Clavijo, crònica d’un viatge que van fer els enviats del rei Enric III a la trobada de l’emperador asiàtic Tamorlán.

Marco Polo Ara bé, el clàssic incontestable de la literatura de viatges és el Llibre de les meravelles del món de Marco Polo.

El mercader i explorador venecià Marco Polo va néixer el 1254. El seu primer viatge a la Xina, en companyia del seu pare i el seu germà, el va obligar a creuar Armènia, Pèrsia, Padir i el desert de Gobi. Després de tornar a Venècia, va iniciar un segon viatge a Xina, on va arribar a ser conseller de l’emperador Kublai Kan. Un cop tornat a Venècia i empresonat pels genovesos, va dictar el seu llibre a l’escriba Rustichello de Pisa el seu extraordinari recorregut a través de la Ruta de la Seda.

Només he explicat la meitat del que he vist!, amb aquesta frase Marco Polo resumia l’impacte de l’explorador en el seu viatge a la Xina.

En aquest punt s’ha de diferenciar entre el llibre de viatges novel·lat i el llibre de viatges real, un gènere que es va desenvolupar en particular a partir del segle XVIII. El francès Alexandre de Laborde va escriure una monumental enciclopèdia de viatges que després va ser ampliada per l’espanyol Pedro Estala en una popular gran col lecció de 43 volums: El viajero universal o noticia del mundo antiguo y nuevo, obra recopilada de los mejores viajeros, traducida al castellano y corregido el original e ilustrado con notas por don Pedro Estala (Madrid, 1795-1801).

Jonathan Swift i el seu GulliverUn clar exemple d’escriptor de llibres de viatges novel·lats és l’escriptor irlandès Jonathan Swift, autor de Els Viatges de Gulliver (1726) que narra els viatges fantàstics de Gulliver, i és alhora una sàtira dels costums anglesos de l’època de l’autor i de la naturalesa humana en general, i una paròdia del gènere literari de les narracions de viatges de l’època.

Anys després, el 1863, Jules Verne va publicar el primer dels seus 60 Viatges extraordinaris. La sèrie, perllongada durant gairebé 40 anys, inclouria títols com Viatge al centre de la Terra, De la Terra a la Lluna, La volta al món en 80 dies, Vint mil llegües de viatge submarí

Escriptors del segle XIXEl Romanticisme i la ciència propicien grans viatges en el segle XIX,dels quals queden excel·lents fruits literaris: Herman Melville amb el seu Typee: Una ullada a la vida polinèsia, R.L. Stevenson amb Un viatge interior, Mary Kingsley amb Viatges per Àfrica Occidental , Alexis de Tocqueville amb Viatge a Amèrica, Gustave Flaubert amb Flaubert a Egipte, Joseph Conrad, Charles Darwin amb El viatge del Beagle, Alí Bei (Domènec Badia) amb Voyages d’Ali-Bey el Abbasi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807, John Byron, T. E. Lawrence, el famós Lawrence d’Aràbia, amb Els set pilars de la saviesa, Mark Twain amb Seguint la línia de l’Equador

Escriptors del segle XXEn el segle XX la literatura de viatges canvia de to perquè la majoria dels escriptors viatgers d’èxit viatgen pel gust de viatjar. El viatge és una aventura i els escriptors escriuen el que han vist i les experiències que el viatge els hi ha aportat: Karen Blixen amb Memòries d’Àfrica, Ernest Hemingway amb París era una festa, Alberto Moravia, amb Una idea de l’Índia, André Gide amb Voyage al Congo, Javier Reverte amb la seva Trilogia d’Àfrica, Ryszard Kapuscinski amb Viatges amg Heròdot, Juan Goytisolo amb De la Ceca a la Meca, Peter Mayle amb Un any a la Provença, Claudio Magris amb El viatjar infinit, Ignacio Carrión amb India. Vagón 14-24, Gabriel Pernau amb A la Xina amb bicicleta, Xavier Moret amb Amèrica, Amèrica, i tants d’altres…

En definitiva, bé es pot dir que el tema del viatge és un tòpic reiterat en la literatura universal. L’evocació de la travessa vista, viscuda i posteriorment plasmada en algun tipus d’escrit o narració, seguirà acompanyant-nos. Una mostra d’això són els nombrosos llibres de viatge que s’editen en l’actualitat, dels quals molts són elaborats per veritables professionals de l’art de viatjar, i que ofereixen un ampli ventall de possibilitats per als que volen conèixer el món.

No oblidem que per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre.

Llibres de viatges

Llibres

  • A Jerusalem. Josep Piera
  • A l’encontre d’altres cultures: viatge a l’Índia, la Xina i la Indoxina. J. Maluquer; fotografies de M. R. Margalef
  • A la sombra del baobab: viaje en busca de las raíces de África. Xavier Moret
  • A la Xina amb bicicleta. Gabriel Pernau
  • A la recerca d’El Quemado : un viatge mític per terres mexicanes. Maria Botey Pascual
  • A peu per Extremadura : las Villuercas i los Ibores. Josep M. Espinàs
  • A peu per Galícia : de la Ulloa a Val de Camba. Josep M. Espinàs
  • A peu per Múrcia : Valle de Ricote. Josep M. Espinàs
  • Adiós a China : un viaje por el gigante asiático. Suso Mourelo
  • Al país de la reina de Sabà : per la ruta de les caravanes del Iemen. Carmen Rohrbach
  • Un Altre tomb, si us plau! : un viatge pel mal i pel bé del nostre temps. Tiziano Terzani
  • Los Árabes del mar : tras la estela de Simbad : de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar. Jordi Esteva
  • Argèlia sense pors : vivències d’una viatgera nòmada. Rosa Vendrell Miret
  • Atrapats al gel: la llegendària expedició a l’Antàrtida de Shackleton. Caroline Alexander
  • La Aventura de viajar : historias de viajes extraordinarios. Javier Reverte
  • El Cáucaso, entre leyendas y kaláshnikov. Marc Morte
  • La Ciutat del lliri roig : Florència o La il·lustre follia dels Mèdici. Josep Valls
  • Los Confines del mundo: 100 mapas que cambiaron la percepción de la tierra. Jeremy Harwood
  • Crònica japonesa : per terres del sol ixent a cor obert. Nicolas Bouvier
  • Las Damas de Oriente : grandes viajeras por los países árabes / Cristina Morató
  • Darwin : el viaje del Beagle. James Taylor
  • La Descripció del món : llibre de les meravelles. Marco Polo
  • Desviació a Santiago. Cees Nooteboom
  • Diario del viaje de un naturalista alrededor del mundo. Charles R. Darwin
  • Diario de un lobo. Mariusz Wilk
  • Diarios de Corea : viaje a la última frontera de la guerra fría. Bruno Galindo
  • Ébano. Ryszard Kapuscinski
  • En mares salvajes : un viaje al Ártico. Javier Reverte
  • En Noruega. León Lassa
  • En tierra extraña, en tierra propia : anotaciones de viaje. Lorenzo Silva
  • El Esnobismo de las golondrinas. Mauricio Wiesenthal
  • Grandes exploradores. pròleg de Miguel de la Quadra-Salcedo
  • Guia del Transiberiano. Marc Morte
  • Hacia rutas salvajes. Jon Krakauer
  • La Huella de Babur : a pie por Afganistán. Rory Stewart
  • Iberia: la puerta iluminada. Manuel de Lope
  • India, vagón 14-24. Ignacio Carrión; il·lustracions d’Alfredo
  • El Libro de los hielos. Eduardo Martínez de Pisón, Sebastián Álvaro
  • El Meu Iran : la cova d’Ali Babà al basar d’Esfahan. Anna M. Briongos
  • El món en dotze postals. Joan B. Campos
  • El món sobre rodes. Albert Casals i Serradó
  • Per l’Àfrica de l’Índic : Kenya, Tanzània, Botswana, Zimbabwe i Abissínia. J. Maluquer; fotografies de M. R. Margalef
  • Per terres d’Al·là : viatge a l’altra riba de la Mediterrània. Gabriel Pernau
  • El Río de la luz : un viaje por Alaska y Canadá. Javier Reverte
  • La Ruta blava : viatge a les mars del Sud. Josep Maria de Sagarra
  • Shangrilá : viaje por las fronteras chino tibetanas. Pedro Ceinos Arcones
  • Sempre l’oest : la volta al món sense avió i sense mapa. J.M. Romero
  • 7 desiertos con un par de ruedas. Sergio Fernández Sosa
  • Treinta días en Sidney : una crónica desaforada. Peter Carey
  • Ubuntu : estimada terra africana. Nicolás Valle
  • Viaje a las Islas Occidentales de Escocia. Samuel Johnson
  • Viaje por Sudamérica. Ernesto Che Guevara
  • Viatge màgic a l’Àfrica. Jordi Llompart
  • Els viatges. Ibn Battuta
  • Viatge a Portugal. José Saramago
  • Els Viatges al Nou Món. Cristòfor Colom
  • El viatjar infinit. Claudio Magris
  • La Vida errante : diarios de viaje por el Mediterráneo. Guy de Maupassant
  • Infantil

  • De viatge. Il·lustracions: Violeta Monreal; textos: Meritxell Martí
  • Gran atlas de los exploradores. Anita Ganeri, Andrea Mills
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Javier Reverte

    Javier Reverte camí de l’Àrtic

    Periodista i escriptor, Javier Martínez Reverte ha viatjat pels cinc continents, en un intens treball que el va connectar amb la crònica d’esdeveniments polítics i bèl·lics però que també li va permetre la recopilació del valuós material i el descobriment de paisatges i gents diferents per la seva obra.

    Riu CongoUn viatge d’una durada de molts anys, coneixent gent i paisatges i plasmant totes les seves experiències tant en llibres i novel·les com en literatura de viatges, amb la fascinant visió del continent negre. Per a Javier Reverte el viatjar és fugir de la monotonia i conèixer gent i paisatges. La fascinació del viatge li ve des de petit, quan les novel·les i pel·lícules d’aventures li van captivar per sempre amb aquestes terres d’homes, de colors i de sabors. El lector, al costat de Reverte se sent navegar per falues ​​omanites a l’Índic o remuntant el riu Congo en una temible nit en què els militars aguaiten.

    El Congo és el riu més gros de ponent de l’Àfrica Central. Amb una llargada de 4.380 km és el segon riu més llarg de l’Àfrica just per darrera del Nil a Egipte. El seu recorregut té lloc, en la seva major part, dins del territori de la República Democràtica del Congo, on llevat del tram final, on forma frontera entre aquest estat i la República del Congo i, als darrers 50 km, amb Angola.

    El riu Congo travessa en dues ocasions l’equador i és fàcilment navegable en seccions de gran distància, en particular entre Kisangani i el llac Malebo. En aquest llac que suposa un eixamplament del riu, es troben les capitals Kinshasa i Brazzaville. Una mica més a l’oest de Kinshasa el corrent s’estreny i cau per una cadena de cataractes creades per una sèrie de canons profunds, conegudes com les cataractes Livingstone.

    Llac Malebo

    Viatger incansable, Reverte ha obtingut un gran èxit de vendes amb els seus llibres de viatges, i, en particular, amb la seva Trilogia d’Àfrica , formada per El sueño de África, Vagabundo en África i Los caminos perdidos de África, en la qual combina els seus experiències directes amb referències històriques sobre les terres que visita, explicant a través del passat la situació del present.

    També ens ha deixat altres obres de notable èxit, com la Trilogía de Centroamérica, tres històries que transcorren a Nicaragua, Guatemala i Hondures; els llibre de viatges amb el títol El corazón de Ulises que està ambientat a Grècia, Turquia i Egipte; o El rio de la desolación, sobre un viatge pel Amazones que va estar a punt de costar-li la vida a causa de la malària, i també els poemaris Metrópoli i El volcà ferit, i assajos històrics centrats en la figura de Pere Páez, missioner jesuïta a Etiòpia durant el segle XVII.

    Antiga GuatemalaGuatemala és una de les destinacions turístiques preferides pels motxillers, amb una gran varietat de paisatges, que van diversificant a mesura que s’avança en el viatge. Una de les regions més populars és Rio Dulce, que es troba situat a la costa oriental del país. Un altre racó és Platja Blanca, d’esplèndides sorres blanques i aigües color turquesa. Moltes platges com aquesta encara tenen una única via d’accés ja que la jungla costanera és molt espessa. Un altre dels llocs per visitar és Antiga, una ciutat situada a les muntanyes centrals de Guatemala, envoltada pels volcans Aigua, Foc i Acatenango.

    Honduras està banyada en el nord pel mar Carib i la del sud per l’oceà Pacífic. En el Golf de Fonseca, al sud-oest, hi ha moltes illes amb volcans. Els grans valls fèrtils de les terres baixes situades al costat del mar Carib es dediquen majoritàriament al cultiu de plàtans. La major part de la població es concentra en la meitat occidental del país. També està bastant poblada la zona al voltant de Puerto Cortés, que s’estén des del llac Yojoa cap al nord fins arribar al mar Carib.

    Managua

    Per la seva banda, Nicaragua té dos grans llacs : el Llac de Managua o Llac Cocibolca. La zona del Pacífic del país es caracteritza per ser la regió volcànica i lacustre del país. La zona de l’Atlàntic del país és una gran extensió coberta de grans boscos, presentant-se grans rius que corren per les seves terres. Entre els principals rius trobem: Coco, Wawa, Kukalaya, Prinzapolka, Bambana, Gran de Matagalpa, Kurinwás o Amagat.

    Capvespre a AlaskaA l’any 2006 apareix la seva obra La aventura de viajar. Historias de viajes extraordinarios, on narra la seva vida com a viatger, des de les excursions infantils, passant per les cròniques de guerra que el van portar per tot el món. A l’any 2009 publica a El rio de la luz el seu viatge per Alaska i Canadà, seguint el camí de la febre de l’or i les peripècies d’autors com Jack London.

    El Parc nacional de Denali és una de les zones verges més importants del continent. En ell poden trobar tot tipus d’exemplars de la flora i fauna com el moltó d’Alaska, el caribú, l’ant, l’ós grizzly o el llop.

    El clima presenta diferents tipus, segons la regió. La costa occidental posseeix un clima oceànic, mentre que la resta de l’estat presenta un clima continental i àrtic. En Juneau, la capital, i en la meitat sud-est el clima és oceànic, mentre que és àrtic en la meitat nord. En general, aquesta zona és la més humida i càlida, alhora, d’Alaska amb suaus temperatures a l’hivern i alts nivells de precipitació al llarg de l’any.

    Les muntanyes del Pacífic ocupen tota la costa meridional, mentre que a la regió interior s’estén el riu Yukon amb els seus afluents en unes vastes altiplans. La zona àrtica septentrional, per la seva banda, està ocupada per la cadena muntanyosa de Brooks.

    Brooks

    La seva darrera obra publicada fins ara porta el títol de En mares salvajes (2011). Un viatge a l’Àrtic, i en ella descriu el seu viatge a través del Pas del Nord-oest, la ruta marítima del nord canadenc que uneix el oceà Atlàntic amb el Pacífic a través d’aigües àrtiques .

    La definició de la seva obra es apareix constantment en els seus llibres de viatges que es caracteritzen per aproximar al lector amb naturalitat i tendresa als paisatges, rostres i històries que el Reverte viatger troba en el camí, barrejant-los amb acurades notes històriques, que persegueixen posar el lector en el context adequat, i amb puntuals reflexions filosòfiques i polítiques que no ens deixen indiferents.

    Llibres

  • La aventura de viajar: historias de viajes extraordinarios
  • Trilogia de Centroamérica
  • Barrio cero
  • Los caminos perdidos de África
  • Corazón de Ulises: un viaje griego
  • En mares salvajes: un viaje al Ártico
  • El médico de Ifni
  • La noche detenida
  • El ojo sentimental
  • El río de la desolación
  • El rio de la luz: un viaje por Alaska y Canadá
  • El sueño de África: la busqueda de los mitos blancos del continente negro
  • Vagabundo en África
  • Juneau

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pierre Loti, l’escriptor impressionista

    Pierre Loti, pintat per Henri RousseauPierre Loti, nascut sota el nom de Julien Viaud a Rochefort el 1850, va ser oficial de marina, gran viatger i novel·lista. La seva professió li va permetre viatjar per tot el món, circumstància que marca la seva obra, ambientada en llocs exòtics.

    En el seu millor moment Pierre Loti va ser sens dubte el millor escriptor descriptiu del dia a dia. En l’exactitud delicada amb la que reprodueix les formes no familiars, colors, sons i perfums, no tenia rival. Els seus majors èxits van ser obtinguts en la mena de confessió, a mig camí entre la realitat i la ficció, que va assajar en els seus primers llibres. Malgrat les seves limitacions Pierre Loti es manté, en el mecanisme de l’estil i la cadència, com un dels escriptors francesos més originals i més perfecte de la segona meitat del segle XIX.

    Pierre Loti, oficial de la Marina FrancesaL’octubre de 1867, Pierre Loti va entrar a l’Escola Naval de Brest, i un cop embarcat va descobrir Alger i Amèrica del Sud. A finals de 1871, va arribar a Tahití on va escriure El matrimoni de Loti. A Tahití, la reina Pomaré, impressionada per les seves dots com oficial de la marina, li va donar el sobrenom Loti, nom d’una flor tropical, que ell adoptaria com a pseudònim a partir 1876.

    El 1877 va ser enviat a Istanbul com a instructor de la Marina Turca, quedant fascinat per Turquia on va conèixer a Hatice, bella i taciturna odalisca d’ulls verds amb qui va viure una gran passió. Hatice era una jove
    Hatice circasiana que pertanyia a l’harem d’un dignatari turc. Van viure una gran història d’amor: abans de la partida de Loti, Hatice havia fet amb les seves joies un anell que va oferir al seu amant. Més tard, quan Loti va tornar a Constantinoble, va recercar desesperadament a la seva estimada, però va descobrir que ella havia mort de pena. Per a ella va escriure el 1879 Aziyade, una de les històries d’amor més belles mai escrites, i també Fantôme d’Orient, escrit el 1892. Alguns crítics fan referència a la possible homosexualitat de Pierre Loti i diuen que Hatice era realment un home jove.

    En tot cas, Pierre Loti buscava a través de les dones exòtiques una certa puresa primitiva capaç de regenerar el món occidental.

    Gravat de Senegal al segle XIXEl 1881, va ser ascendit a tinent de vaixell i va publicar la seva primera novel·la signada com a Pierre Loti Le Roman d’un spahi, on registra les aventures de la malenconia d’un soldat senegalès. El 1883 va participar a la campanya de Tonkin i va escriure fil per randa la història de la presa d’Hué Trois Journées de guerre en Annam, que va aparèixer a les columnes de Le Figaro, i li comportà les crítiques del govern que li retreien que denunciés la ferocitat i la crueltat dels soldats francesos.

    Pierre Loti arriba el 1885 a Nagasaki, on es casarà amb una japonesa de 18 anys Okané-San, batejada com Kikou-San (Madame Chrysanthème). Aquest matrimoni només dura la seva estada a Nagasaki i el 21 d’octubre de 1886 es casa amb Blanche Franc de Ferrière, d’una notable família bordelesa amb qui tindrà el seu fill legítim Samuel Loti-Viaud. Aquest mateix any, Loti publica el seu gran èxit Pêcheur d’Islande sobre la vida entre els pescadors bretons, en el qual Loti adapta algunes de les tècniques impressionistes de pintors contemporanis, sobretot de Monet, a la prosa, i es converteix en un clàssic de la literatura francesa.

    Casa de Pierre Loti a HendaiaL’any 1894 coneix a Crucita Gainza, una jove d’origen basc. Lloga una casa a Hendaia que es dirà Bakhar-Etchea (la casa solitària), que Crucita no hi habitarà mai, ja que l’escriptor la instal·la a Rochefort on donarà a llum quatre infants, que constituirà la “família basca”.

    L’any 1899 compra la casa dels seus avantpassats a l’illa de Oléron, on Pierre Loti va passar la seva primera joventut, i diferents moments de la seva vida. L’anomena “la casa de les àvies”, i al seu jardí serà enterrat 25 anys després.

    Temple de Confuci a PequinEl 1899 i 1900 Loti va visitar l’Índia britànica, per tal de descriure el que va veure, el resultat va aparèixer el 1903 en L’Inde (sans les Anglais).

    Durant la tardor de 1900 va anar a Xina formant part de l’expedició internacional enviada per combatre la Boxer Rebellion. L’escriptor va descriure el que va veure després del setge de Beijing el Les derniers Jours de Pekin (1902).

    Cafè Pierre Loti a IstanbulDesprés es trasllada durant vint mesos a Istanbul per preparar Vers Ispahan (1904). El 1910, s’hi instal·la novament, lluitant contra el desmantellament de l’Imperi Otomà cobejat per les potències occidentals i publica La Turquie agonisante, que malgrat els seus punts de vista orientalista, va rebre una recepció crítica positiva per part dels intel·lectuals turcs. Al turó d’Eyup, a les rodalies de la ciutat, encara es pot visitar el cafè dedicat al novel·lista, on hi anava per inspirar-se, amb una extensa terrassa sota els arbres des d’on es contemplen les millors vistes de la Banya d’Or.

    El 1921 va sofrir una hemiplegia i va morir a Hendaya el 10 juny de 1923. Després d’un funeral d’Estat, va ser enterrat al jardí de la “casa de les àvies” a Saint-Pierre d’Oléron.

    Avui es conserva encara la seva casa natal de Rochefort on l’escriptor donava festes memorables. Va transformar l’estructura en un lloc teatral al qual van ser convidats alguns grans noms de la seva època. Allà poden trobar-se, uns al costat d’altres, els estils gòtic, renaixentista, oriental i de l’Extrem Orient. Actualment, la Maison de Pierre Loti és un museu obert als visitants. Màgica i exòtica, es pot trobar l’atmosfera d’escriptor de viatges apassionats.

    Llibres

  • Novela de un spahi; Pescador de Islandia; Ramuncho; Aziyadé
  • Peregrino de Angkor ; seguido de fragmentos del Diario íntimo (1901)
  • La India : sin los ingleses ; seguido de fragmentos del Diario íntimo (1900)
  • Los últimos días de Pekín
  • Panoràmica d’Istanbul


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Karen Blixen

    Karen BlixenNascuda el 1885 a Rungstelund davant del estret d’Oresund al nord de Copenhague, el seu autèntic nom era baronessa Karen Christence Blixen-Finecke i es va casar amb el seu cosí suec el baró Von Blixen-Finecke.

    Va viatjar a Kenya on es va establir en una granja i conreant cafè encara que sense èxit. Es va separar del seu marit després de vuit anys de matrimoni i va seguir en la plantació fins a 1930 que va tornar a Dinamarca a la mort, en un accident d’avioneta, del seu amant el caçador Denys Finch-Hutton.

    L’escriptora danesa Karen Blixen ha estat qui més ha contribuït a popularitzar Kenya a tot el món. A través del seu conegut llibre Memòries d’Àfrica, signat amb el pseudònim d’Isak Dinesen, on explica la seva experiència de 17 anys al país africà.

    Els anys que Karen viu a l’Àfrica són anys decisius per a la història d’aquest país, i el seu testimoni i vivències es tornen claus per entendre la transició dramàtica que es va viure en aquella regió entre una època, la Victoriana, i la seva successora i antagònica, la època d’entreguerres. Entre els tresors que va deixar a Àfrica, la seva casa museu que porta el seu nom és de visita obligada a Nairobi.

    Safari a KenyaNairobi es troba entre les ciutats de Kampala i Mombasa. Com residència és al costat del vora oriental de la Vall del Rift, els terratrèmols i tremolors de menor importància es presenten ocasionalment. Els turons de Ngong, situat a l’oest de la ciutat, és l’accident geogràfic més important de la zona de Nairobi.

    La muntanya de Kenya es troba al nord de Nairobi i el Kilimanjaro és cap al sud-est. Ambdues muntanyes són visibles des de Nairobi en un dia clar. El riu Nairobi i els seus afluents travessen a través del Comtat de Nairobi. El galardonat com a Nobel de la Pau, Wangari Maathai ha lluitat ferotgement per salvar els indígenes del bosc Karur al nord de Nairobi, que estava sota amenaça de ser reemplaçats per habitatges i altres infraestructures.

    A Kenya, el clima sol ser humit-tropical en general, encara que tendeix a ser més tropical a la costa i més àrid a l’interior del país. Les pluges cauen durant tot l’any, però sobretot en el mes d’abril. Anar a Kenya sense fer safari és com visitar Cuzco a Perú i no anar a Macchu Picchu, visitar Egipte i no anar a les Piràmides de Gizeh, o Sao Paulo sense veure el Crist. Et sorprendran els llacs del Rift Valley i les planes de Tsavo.

    Rift Valley

    Un viatge a Kenya, és com sentir-se en el començament de la vida, per això la seva qualificatiu de Bressol de la Humanitat. Viure envoltat de la natura a flor de pell, amb platges i paisatges bonics, sorprenents animals i moltes coses per descobrir. Per als qui els agrada l’aventura, evidentment Kenya és el lloc ideal.

    Van transcorrer quinze anys sense que Karen Blixen publiqués un altre llibre de relats de certa envergadura, no va ser fins a l’any 1944 on surt la novel.la d’intriga Venjadors angelicals sota el pseudònim de Pierre Andrézel i a l’any 1952 amb El banquet de Babette i El tercer conte del cardenal.

    RungstedlundA l’any 1952 aconsegueix un dels seus somnis com és visitar els Estats Units, el país que la veurà triomfar com a escriptora i a on dedica els seus esforços a la creació de la Fundació Rungstedlund.

    Aquesta institució es va establir per crear a la propietat familiar de l’escriptora una reserva d’aus i perquè l’edifici principal de la finca es destinés a fins culturals i científics quan Karen ja no estaria, i és així com porta funcionant des de la seva mort a l’any 1962.

    El seu primer llibre de narracions, Set contes gòtics (1934), s’endinsava, amb una prosa subtil i elegant, en el terreny del sobrenatural, una constant en la seva obra. Memòries d’Àfrica (1937), en canvi, narra amb emoció i nostàlgia les seves vivències a Kenya, els èxits i fracassos de la seva plantació, i la seva tristesa en abandonar el senzill estil de vida africà que tant va admirar, elements tots ells que continuen presents en la pel.lícula Memòries d’Àfrica, basada en diversos dels seus contes. La seva única novel·la, Els venjadors angèlics (1944), va ser publicada sota el pseudònim Pierre Andrézel i en ella es descriuen d’una manera legòric els sofriments de Dinamarca durant l’ocupació alemanya en la II Guerra Mundial. Entre els últims treballs de Karen Blixen es troben Contes d’hivern (1942), un altre conjunt d’històries sobre el sobrenatural, i Ombres en l’herba (1960), petits textos descriptius de la vida a l’Àfrica. L’autora mateixa va escriure les versions angleses de tots els seus llibres.

    La seva darrera obra porta el títol d’Ehrengard, publicada pòstumament el 1962, és l’últim conte d’envergadura que Isak Dinesen va arribar a completar i un dels més extensos de tots va escriure al llarg de la seva vida. Es va convertir en la culminació cronològica de tota la seva obra, sigui per això el seu conte més acabat i també el més descarat, el més desconcertant, el més enganyós d’alguna manera. Quan ho va escriure és obvi que Isak Dinesen havia arribat a l’últim arabesc, al darrer estadi de l’escriptura de contes: aquell en el qual resulta imperceptible la frontera entre la literalitat i la ironia, aquell en què el que s’ha dit es pot entendre tant al peu de la lletra que fa només entre línies.

    Kikuyu

    Kenya és un país posseïdor d’una gran varietat d’ètnies. Qüestió que d’una banda ha afavorit a la riquesa cultural, i de l’altra, va ser sempre motiu de disputes polítiques que moltes vegades es van cobrar milers de víctimes. La fusió d’aquestes diverses races, ha deixat un color especial a cada regió, amb importants ritus culturals i manifestacions artístiques i gastronòmiques de tot tipus.

    El grup ètnic més important de Kenya és el Kikuyu, aglomerant a més del 30 per cent de la població. La seva arribada al país es remunta a molts segles enrere i al principi van saber agrupar-se en les rodalies del Mont Kenya. Sent la seva gent aguerrida per naturalesa, va ser l’ètnia més combativa per aconseguir la independència de la colonització britànica. Les seves aportacions van des de la pintura, la literatura i, sobretot, importants ritus de danses.

    Llibres

  • Memories de l’Àfrica
  • Set contes gòtics
  • Sombras en la hierba
  • Ehrengard
  • Nairobi

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Ryszard Kapuscinski, el viatger que se submergia en l’entorn

    Ryszard KapuscinskiSi Heròdot va dedicar les seves millors pàgines a explicar als atenesos com vivien pobles tan allunyats com els perses o els fenicis, Kapuscinski va sortir de la seva pàtria per descobrir històries llunyanes. Com Heròdot, Kapuscinski era curiós, observador i sempre disposat a escoltar. I com ell escrivia a mà. Sempre a mà.

    Des del seu primer viatge com a corresponsal no es va separar mai d’un exemplar de la Història d’Heròdot a la qual tornava una i altra vegada (podem imaginar-nos el vell volum, amorosament trescat), i al seu voltant va reflexionar en el seu últim treball.

    Entre un moment i un altre, Kapuscinski va sobreviure a 27 revolucions, va informar 12 vegades des del front i va ser condemnat a mort en quatre ocasions.

    Ryszard Kapuscinski va néixer 4 de març de 1932 a la població de Pinsk, molt a l’est de Varsòvia, que en aquell moment formava part de Polònia i que avui dia està integrada a Bielorússia. Era la part més pobra de Polònia i possiblement d’Europa. Una terra desgraciada, de pocs recursos i d’una gran escassetat. D’aquesta manera quan va començar a viatjar arreu del món com a corresponsal de guerra, visitant les revolucions ocorregudes a Àfrica, Llatinoamèrica i Europa, Kapuscinski ja tenia una sensibilitat especial per explicar el que veia i li permetia aprofundir en els problemes del Tercer Món, la fam, la misèria, així com de l’autoritarisme i el despotisme. Era com tornar als escenaris de la seva infantesa.

    Poblat a NigeriaCom a corresponsal, Kapuscinski va destacar pel seu treball a l’Àfrica, on va ser testimoni de la caiguda del colonialisme en les dècades dels 60 i 70. Va cobrir les revolucions de Nigèria (1966), Etiòpia (1974) i Angola (1975), entre d’altres.

    Amb pocs mitjans, jugant-se la vida i la salut, Kapuscinski no es va conformar amb els estereotips o les versions oficials, que permeten als periodistes enviar cròniques sense ni tan sols sortir de l’hotel sinó que s’endinsava en els barris més pobres i s’hi instal·lava. Va viatjar a llocs que no són notícia per a nosaltres, i per rutes que només transiten els nadius africans, acostant-se a la realitat de les persones més humils, descrivint el que veia amb una mirada humana, en la qual s’endevina el desig de comprendre i ajudar.

    Vista nocturna de Luanda, capital d’AngolaMentrestant, anava ordenant les seves notes i inventant un gènere: el reportatge total. Una espècie de crònica literària on l’autor enllaça viatges, vivències, poemes, tradicions que escolta i on no roman impassible davant el que està explicant. Kapuscinski va passar del text concís i objectiu de les agències al llibre del reportatge literari. No només es veia atret per la gent i cultures dels altres països, sinó que també per la seva literatura. Abans d’un viatge estava setmanes llegint literatura del lloc de destinació.

    A començaments dels anys seixanta, va escriure llibres d’un gran nivell literari, caracteritzats per un sofisticat estil narratiu, que barrejava al periodista i a l’historiador. Va assolir un estil molt personal amb el que d’una forma simple era capaç de reflectir situacions d’elevada complexitat política i social, com la dels conflictes africans.

    Té una vintena de llibres publicats en els quals relata els diferents conflictes que ha viscut. Potser la seva obra més suggerent és L’Imperi, un viatge en tres temps a una Unió Soviètica en vies d’enderroc que va sorprendre a una Europa encara commocionada per la caiguda del Mur. Kapuscinski va recórrer en tren les estepes siberianes, va visitar les ruïnes dels camps de repressió estalinista i va endevinar algunes de les claus del que s’acostava.

    Llac Tana a EtiòpiaAbans havia publicat L’emperador, una mordaç faula sobre l’absolutisme que narrava el contrast entre el luxe de la intrigant cort de l’emperador d’Etiòpia Hali Selassie i la miserable vida dels seus súbdits. Una de les seves escenes descriu com els diplomàtics suportaven amb estoïcisme com el gos del monarca els pixava les sabates al saló del tron.

    Un bon llibre per introduir-se en el món de Kapuscinski és Eben. Potser no sigui el millor, però sí que és un dels més amens per la quantitat de “aventures” que s’hi narren. A Eben Kapuscinski ens relata una gran quantitat de situacions viscudes per ell en els anys en què va estar de corresponsal en diferents zones d’Àfrica, que coincideixen amb l’època de la descolonització. Ens parla de persones amables i hospitalàries, que tot i no tenir res per menjar, acullen l’estranger blanc a casa i es mostren amables amb ell. Aquestes mateixes gents li expliquen com va arribar la seva tribu a aquest lloc, quantes setmanes es van passar caminant gairebé sense un objectiu fix, i li ensenyen a sobreviure en aquelles terres on tan difícil és fer-ho. Allà on va, Kapuscinski troba persones que l’ajuden a arribar a altres llocs, li diuen a qui ha de dirigir-se i com ho ha de fer si vol aconseguir el favor d’aquesta persona.

    Kapuscinski, una visió d’ÀfricaEscriu al pròleg d’Eben: “He viscut uns quants anys a l’Àfrica. Hi vaig anar per primera vegada el 1957. Després, al llarg de quaranta anys, he tornat cada vegada que es presentava l’ocasió. Vaig viatjar molt. Sempre he evitat les rutes oficials, els palaus, les figures importants, la gran política. Tot el contrari: preferia pujar a camions trobats per casualitat, recórrer el desert amb els nòmades i ser hoste dels camperols de la sabana tropical. La seva vida és un martiri, un turment que, no obstant, suporten amb una tenacitat i un ànim sorprenents”.

    Està clar que la història d’Àfrica és complexa, però llegint a Kapuscinski podrem entendre la seva realitat. Aquestes són les seves paraules:

    “Aquest continent és massa gran per descriure’l. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos heterogeni i d’una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem “Àfrica”. En la realitat, excepte pel nom geogràfic, Àfrica no existeix“.

    Kapuscinski sempre viatjava sol i sempre tornava al seu atrotinat àtic de Varsòvia, on escrivia envoltat de fotos, postals, retalls de diari, paraules i llibres en tots els idiomes. El seu darrer llibre va ser justament Viatges amb Heròdot, una obra de difícil classificació. Mescla de reportatge, estudi etnogràfic i antropològic, llibre de viatges pel temps i la història.

    A Varsòvia va morir el 23 de gener de 2007 d’una greu malaltia. Segur que tenia al costat el seu breviari: la Història d’Heròdot.

    Llibres

  • Crist amb la carrabina al coll
  • Ébano
  • Encuentro con el otro
  • La jungla polaca
  • Un dia més de vida
  • Viatges amb Heròdot
  • Paisatge africà


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Rudyard Kipling

    Rudyard KiplingJoseph Rudyard Kipling (Bombay, 1865 – Londres, 1936) va ser un dels escriptors en llengua anglesa més populars a les acaballes del segle XIX i les primeries del segle XX. L’escriptor Henry James va dir d’ell amb una frase que s’ha fet cèlebre: “Kipling em colpeix personalment com el màxim exponent del geni humà (que no només vol dir una fina intel·ligència) que mai he conegut“.

    Es considerat com un dels principals innovadors en l’art de la narració curta; els seus llibres per a infants han esdevingut clàssics de la literatura juvenil; i la millor part de la seva obra s’expressa amb un to narratiu lluminós i versàtil que el fa únic.

    A l’estiu de 1883, Kipling havia visitat per primera vegada Shimla , coneguda estació de muntanya i capital estiuenca de l’Índia. Aleshores era una pràctica establerta que el virrei de l’Índia i el seu govern s’hi traslladaren durant sis mesos i per tant la ciutat esdevenia el “centre del poder i també del plaer”.

    Shimla es troba just al nord de Delhi, a uns 400 km i és una de les més conegudes ciutats dels Pre-Himàlaies. Aquesta ciutat abunda en riquesa natural i es troba enmig de les altes nevades muntanyes de l’Himàlaia, envoltat de llacs i exuberants pastures verdes que semblen d’una perfecció com si un artista ho hagués pintat. Encara conserva el seu encant colonial i això crea un ambient que no es troba en cap altre lloc a l’Índia.

    Shimla

    Shimla és una destinació turística que pot visitar durant tot l’any. Els estius són calorosos amb nits fresques i agradables mentre que els hiverns són esgarrifosos i les temperatures poden caure per sota de zero.

    El 9 de març de 1889, Kipling va deixar l’Índia per viatjar en primer lloc a San Francisco, via Singapur, Hong Kong i Japó.

    San FranciscoLa ciutat de San Francisco pot ser una bona tria per visitar una ciutat modesta però que no deixa de ésser una fabulosa i cultural meca de la costa oest.

    Entre el millor de la ciutat hi ha el fet de poder estar al matí en un museu i per la tarda en una muntanya. Hi ha tant atraccions culturals psicodèliques com activitats estimulants a l’aire lliure. Es pot conèixer l’obra de Jackson Pollock al Museu d’Art Modern al matí i després, a la tarda, es pot anar a observar les sequoies gegants de Muir Woods.

    Sant Francisco està plena de barris diversos, des dels bars hippies de Haight-Ashbury fins la colorida arquitectura victoriana de Castro District, un barri marcadament homosexual, passant per Japantown i Chinatown. Cada un d’ells, té una aparença i unes vibracions diferents.

    Singapur és el paradigma de la riquesa al sud-est asiàtic. El centre financer més important de la regió i un dels països més avançats del planeta. No obstant això, a Singapur encara perduren les ancestrals costums de les cultures xinesa, hindú i islàmica. Un còctel que també compta amb accentuat gust britànic.

    Singapur

    És una ciutat-estat que es debat contínuament entre la tradició i la modernitat. Entre els lluents gratacels del districte financer i els petits temples de Chinatown, Little India o Arab Street. Entre els gegantins centres comercials que converteixen la megalòpolis en una destinació de shopping de primer ordre, i les petites botigues dels ethnic quarters, o barris de les diferents minories que componen la ciutat.

    Si us podeu escapar a Xina no podeu tornar sense haver estat a la ciutat de Hong Kong. Visitar la ex-colònia britànica ens oferirà una visió totalment diferent de la Xina tradicional. Hong Kong és un dels motors econòmics de la Xina i la seva ciutat més moderna.

    Hong Kong

    Es diu d’ella que és una ciutat que no dorm, es tracta d’una metropoli amb desenes de visites d’oci i culturals, amb desenes de mercats i mercats de carrer i amb un skyline que deixa en segon pla al de ciutats com Nova York. La imatge que ofereix la Badia Victòria il·luminada i contemplar l’espectacle Symphony of Lights és una de les raons de pes per viatjar i gaudir Hong Kong.

    Començant per San Francisco, Kipling també va viatjar cap al nord d’Estats Units, concretament a Portland, Seattle, Washington; i a Victòria i Vancouver al Canadà. Entrant de nou als Estats Units va viatjar al Parc Nacional de Yellowstone; Salt Lake City; i, cap a l’est, a Omaha, Nebraska i Chicago; després a un tranquil poble indi al Riu Monongahela; i finalment a Elmira, Nova York, on va conèixer Mark Twain, sentint-se meravellat per la seva presència.

    La ciutat d’Elmira va ser fundada el 1864, és una ciutat situada al comtat de Chemung a l’estat nord-americà de Nova York i no s’ha de confondre amb les dues existents al Canadà amb el mateix nom, així com també d’altres als EEUU als estats de California, Michigan, Indiana i Misouri.

    Catedral de LiverpoolDesprés va creuar l’Atlàntic, arribant a Liverpool l’octubre de 1889 per fer el seu debut en el món literari londinenc amb una excel·lent acollida.

    El nom de Liverpool evoca imatges de la seva gloriosa història marítima, el seu patrimoni musical sense igual, dos dels grans equips de la primera divisió anglesa com el Liverpool i l’Everton, i dues catedrals majestuosament diferents.

    A més de diversos llocs emblemàtics com The Cavern que no cal deixar de veure si voleu visitar aquesta ciutat del nord-oest d’Anglaterra que viu des de l’any 2008 un apassionant renaixement, iniciat per l’èxit del seu any com a capital europea de la cultura.

    Llibres

  • El llibre de la selva
  • Poemas
  • Precisament així : històries per als nens i per als qui estimen els nens
  • Richard Kipling: 1907
  • Els Gossos rojos i L’ankus del rei
  • Kim
  • Contes senzills
  • Capitans valents
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Gabriel Pernau, una sortida cap a l’exterior

    Els viatgesDes de l’antiguitat fins el segle XIX els viatges van tenir principalment finalitats pràctiques, com ara obrir noves vies comercials, descobrir nous territoris, la diplomacia, realitzar estudis científics… I des que existeixen, els escriptors han viatjat, probablement, ni més ni menys que altres. No obstant això, no han viatjat de la mateixa manera, ni per al mateix propòsit. Al principi, els seus llibres eran una mena de crònica, un mitjà per comunicar als lectors els descobriments dels que marxaven a llocs desconeguts o dels que hi havia poques notícies.

    Al segle XX la literatura de viatges canvia de to perquè la major part dels viatgers-escriptors d’èxit viatgen pel gust de viatjar. El viatge és una aventura i els que en senten la necessitat escriuen per explicar el que han vist i les experiències que el viatge els ha aportat i ofereixen punts de vista diferents i de vegades enriquidors.

    Molts d’ells són fantasiosos, no penetren en la veritable idiosincràsia dels països que visiten. Altres, en canvi, fan gala d’un gran poder d’observació i anàlisi i aprofundeixen realment en la identitat i problemàtica d’un país.

    Aquest estiu, des del bloc us volem oferir una petita mostra d’escriptors viatgers de diferents èpoques i diferents estils, però tots ells veritables professionals de l’art de viatjar, que ofereixen un ampli ventall de possibilitats per als que volen conèixer el món.

    Gabriel PernauQuantes maneres hi ha de viatjar? Es viatja per fugir d’un passat o d’una ciutat, per satisfer set de coneixement, fins i tot per esport. Precisament, la idea de realitzar grans viatges per senders i camins secundaris sedueix a qualsevol ciclista. Aquest és el cas del periodista i escriptor Gabriel Pernau nascut a Barcelona l’any 1964.

    Escriptor prolífic, Gabriel Pernau ha escrit diversos llibres relacionats amb temes com la immigració, la repressió franquista o l’esport: El somni català, Les veus de la presó, Barcelona i el cotxe, cent anys d’amor i odi, Locos por el Tour, Catalunya a pinyó fix, Barcelona amb bicicleta, Sportman, Descobrint Montilla, La Fabulosa història de la Sra. Wang.

    A més Gabriel Pernau és una mena de cicló que viatger que ha volgut plasmar les seves experiències en els seus llibres de viatges: A la Xina amb bicicleta, Tot Cuba amb bicicleta i Per terres d’Al·là.

    A la Xina amb bicicleta

    “Viatjar és, per definició, una sortida cap a l’exterior. Però, pel que vaig veient, és també un recorregut interior que et porta a trobar-te a tu mateix i a valorar el que tens.”
    (Dia 58, al Uzbekistan)

    A la Xina amb bicicleta. Recorregut

    Des de petit, Gabriel Pernau havia somiat amb un gran viatge i, el 1996, es va animar a recórrer amb bicicleta la ruta de la seda per la seva variant menys freqüentada. El punt de partida era Istanbul, el pla, creuar tot un seguit de repúbliques: Azerbaidjan, Turkemenistan, Uzbekistan, Kirguizistan, Kazakhstan, per arribar ja a la Xina la ciutat de Xi’an i després a Pequin.

    Gran MurallaEnrere quedaven deserts d’extremada aridesa, ports d’alta muntanya, controls fronterers desesperants, ciutats mítiques com Samarcanda i una multitud de trobades inesperades amb l’hospitalitat (o la inhospitalitat, segons casos) que un aventurer amb bicicleta pot suscitar al seu pas per alguns els racons més oblidats del planeta.

    A Pernau el prenen per espia, li posen tots els inconvenients per obtenir visats, però aconsegueix superar els ports més alts de muntanya, travessar els deserts, i fer amistat amb els desconeguts que el conviden a menjar i a dormir a casa seva. Aquest llibre acaba convertint-se en un gran retaule d’un món quotidià, vist per dins, que no té res a veure amb els nostres costums. I no hi falta aquell punt d’humor amb què l’aventurer europeu es mira ell mateix.

    Un viatge gairebé increïble: 4 mesos, 7.145 quilòmetres, 8 països. Amb bicicleta. Tot per realitzar un vell somni infantil.

    Tot Cuba amb bicicleta

    …”Llavors recorren a la seva inesgotable imaginació i enginy, capaç de fer realitat el miracle de convertir el pan en peixos”. (Dia 7, a Mayarí-Holguín)

    Tot Cuba amb bicicleta. Recorregut

    A la tardor de 1998 Gabriel Pernau va decidir creuar Cuba de cap a cap amb la mateixa bicicleta que li havia portat dos anys abans per la Ruta de la Seda.

    Santiago de CubaEl seu objectiu era defugir les destinacions més trillades i submergir-se en la vida quotidiana de l’interior de l’illa. Des de Santiago de Cuba, per on acabava de passar l’huracà Georges, fins a les platges de Maria la Gorda, que trobaria amenaçades pel Mitch, l’esperaven gairebé 2.000 quilòmetres de descobriments i experiències.

    La profusió d’aromes i colors del tròpic, el paisatge exuberant, les restes encara visibles del passat colonial i, sobretot, les xerrades als modests habitatges on l’allotjaven, o els comentaris espontanis captats al vol, anirien configurant al llarg del camí una amplíssima panoràmica d’una realitat que desborda amb la seva riquesa tant els clixés polítics com els eslògans turístics.

    Per terres d’Al·là

    “Einstein ja ho deia: la vida és com anar amb bicicleta; cal seguir avançant per no perdre l’equilibri.” (Marmara Ereglisi-Istanbul)

    Per terres d’Alà. Recorregut

    L’any 2003, inspirat per la cançó de Joan Manuel Serrat Mediterráneo va fer el viatge d’Algesires a Istanbul, amb bici i transports locals.

    IstanbulVa recórrer el Marroc, Algèria, no va poder aconseguir el visat per Líbia i va haver de saltar amb avió al Caire. Es va endinsar al desert de Sinai, arribant al golf d’Aqaba a Jordània. Després va creuar el desert de Wadi Run i va arribar a Petra amb bici. Un cop a Israel, va intentar passar a Palestina però no li van deixar perquè a frontera es van espantar de les alforges que penjaven de la seva bicicleta. Llavors va anar cap a Damasc i després a Beirut. Finalment va aconseguir la seva meta, Istanbul.

    Un llibre àgil i entretingut que ens acosta a la realitat quotidiana d’unes societats que estan de dramàtica actualitat.

    “Viatges amb el propòsit de no modificar ni influir en la gent i acabes descobrint que els teus esforços per no deixar petjada son en va”.

    Llibres

  • A la Xina amb bicicleta
  • Tot Cuba amb bicicleta
  • Per terres d’Al·là
  • Viatjar amb bicicleta


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris