Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CLUBS LECTURA

Petit Pays. Gaël Faye

Le génocide est une marée noire, ceux qui ne s’y sont pas noyés sont mazoutés à vie. Gaël Faye.

L’auteur:

Né en 1982 au Burundi , à Bujumbura, franco-rwandais, Gaël Faye arrive en France dans le département d’Yvelines en pleine adolescence suite au déclenchement de la guerre civile du pays. gael-fayeIl fait des études de commerce et obtient un master de finances puis travaille pendant une période en tant qu’analyste financier à Londres , un monde professionnel qu’il abandonne bien vite pour se dédier à la carrière artistique qui l’identifie vraiment.

Il est influencé par les littératures créoles, le soul, jazz, samba, rumba congolaise… et devient compositeur et interprète de rap. Il forme avec Edgard Sekloka, franco-camerounais, le duo Milk Coffee and Sugar en hommage à l’une des discipline du hip-hop, le MCing2 et sort un album en 2010.

Par contre celui de “Pili Pili sur un croissant au beurre” où il évoque l’exil enregistré en 2013 en solo entre Bujumbura et Paris est son premier album et obtient un grand succès.

Il réside actuellement au Rwanda avec sa femme et ses enfants.

Le livre:

Dans le livre Petit Pays qui nous occupe ce mois-ci, Faye Gaël situe comme contexte historique le génocide des tutsi au Rwanda vue depuis le regard d’un enfant de 11 ans, au Burundi. Dès les premières pages la question identitaire se pose habilement. petit-pays-gael-faye-soiree-litteraire-madrid-club-bookL’auteur fait évoluer son personnage Gaby pour bien connecter l’histoire qu’il raconte et maintient tout le long du livre les dialogues internes avec lui-même ou externes avec les autres personnages et l’Histoire qui ne peut rester dans l’oubli.

Je prends comme exemple parmi d’autres que j’aurai pu choisir, celui d’Yvonne, sa mère qui est en cours de séparation de son père, entrepreneur français installé au Burundi pendant son service militaire qui dit « Mon pays c’est le Rwanda ! Je suis une réfugiée… c’est ce que j’ai toujours été aux yeux des Burandais » ou celui d’Innocent « Il n’y a que les blancs et les Zaïrois pour manger des crocodiles ou des grenouilles. Jamais vous ne verrez un Burundais digne de ce nom toucher aux animaux de la brousse. Nous sommes civilisés, nous autres ! » . Je vous recommande et renvoie au lien affiché ici-bas qui éclaire le contexte de ce livre. ICI

19437414_1587873601263716_1461740301940674673_nC’est donc dans le contexte du métissage, du racisme, des méfaits de la colonisation, de la lutte fratricide et l’exil que l’auteur se soucie de faire émerger l’Histoire à travers une écriture simple et directe. Dans une interview à France Culture il dit qu’il a écrit ce roman « (…) beaucoup plus en souriant qu’en pleurant. Parce que j’ai réussi à faire surgir un monde qui a disparu, qui reste dans la mémoire, dans les souvenirs de personnes qui ont vécu cette époque-là. Au fil de l’écriture, j’ai ressenti des choses comme dans une séance de spiritisme. J’ai ressenti de vieilles sensations. Je n’ai pas ressenti de douleur. Je l’ai même atténuée. La guerre, la souffrance est pour moi atténuée, non seulement par le regard de l’enfant, mais même dans les descriptions. Ce qui s’est passé dans ces régions-là a atteint des sommets de violence et d’horreur que même la littérature ne pourrait pas décrire. Et j’ai essayé – comme le personnage met la violence à distance, moi-même en tant qu’écrivain à ce moment-là – j’ai essayé de mettre le plus longtemps cette violence à distance et de ne pas trop la décrire ».

Il a essayé et y est bien arrivé en remportant tout d’abord le prix du roman FNAC puis celui du Goncourt des Lycéens en 2016 et nous l’en félicitons notamment, car c’est son premier roman.

L’histoire:

L’enfance insouciante, tranquille et heureuse de Gaby, au Burundi en 1992, né d’un père français et d’une mère rwandaise et vivant dans un confortable quartier d’expatriés à Bujumbura se voit bousculer petit à petit suite à tous les changements violents du conflit ethnique prenant place dans son entourage…

Gaël Faye, à la recherche du temps perdu
Les voix du monde
Gaël Faye, chouchou des prix littéraires

Esther Bruna
Club de Francès

No hi ha comentaris

Manual per a dones de fer feines, Lucia Berlin

LA TERTÚLIA
Dimecres 4 d’octubre

Primera sessió del Club La Crisàlide, quarta temporada en què tinc l’honor de ser-ne la conductora, de compartir la tertúlia literària de la Sala Blava de la Joan Oliva amb una colla de bones lectores –i algun lector-en aquesta estona robada a les obligacions i a la rutina per concentrar-nos en allò que ens alimenta: la literatura, la cultura, la lectura compartida. La directora, Teresa Forcadell, rep com sempre les clubaires i ens convida a sentir-nos com a casa. Fetes les presentacions, comencem: algunes cares noves –Mary Carmen Paredes, Teresa Rodríguez, Patricia Lewis, Lluïsa Guerrero, M.Mercè Caba- i algunes baixes, que acomiadem des d’aquí amb l’esperança de reveure’ns: Anna Maria Montané, Maria Carmen Quintana, Gemma Capdet, Rosa Raventós i Carme Lavall.

Lucia BerlinI anem per feina: inaugurem el curs amb el Manual per a dones de fer feines, recull de narracions de Lucia Berlin, una autora nordamericana pràcticament desconeguda a casa nostra fins a l’edició i traducció d’aquest llibre que fou un èxit fulgurant i ens va desvelar una mirada que no coneixíem, crua, realista, irònica, sobre la societat americana a partir dels anys 50. Comença el comentari l’Ana Jiménez, a qui li ha agradat molt aquest llibre autobiogràfic, on es veu el retrat d’una dona lluitadora, que parla d’activitats comunes en el dia a dia, i sap com embellir-les en relatar-les. Li ha recordat la mirada d’Alice Munro, i creu que és apropiada una de les cites de la contraportada per definir el seu estil: “Leerla es desconcertante y maravilloso, doloroso e inolvidable”.

Lluïsa Guerrero també hi veu un fons biogràfic, ja que narra en primera persona, amb una estructura una mica embolicada i un cert humor negre, les anècdotes d’una dona que parla del sofriment, de l’alcoholisme, de dures vivències de la infantesa, com els abusos de l’avi. L’ha trobat interessant.

Per a MªJesús Alonso, es tracta d’uns relats entre bells i dolorosos, escrits amb un estil peculiar (per exemple, els rètols que es reprodueixen en majúscules), que ens permeten una mirada especial sobre les coses quotidianes, ja que l’autora té una gran capacitat d’observació. Així, per exemple, veiem l’ambient d’una casa nadalenca, o de l’espera a la sala d’urgències. També ens transmet la curiositat per altres cultures i formes de vida (els indis natius, Mèxic), i la capacitat de la narradora de moure’s en diferents móns, amb continus trasllats, canvis de vida i de feina (ajudant de dentista, netejadora, professora, etc.), així com de parlar-nos de la seva relació amb la família i els amics.

Per a Mary Carmen Paredes, el llibre ha estat un descobriment; li ha agradat molt la capacitat de l’autora de mostrar-nos amb naturalitat les coses més increïbles.

crisalideMercè Porta, en canvi, admet que la lectura de la primera narració, en què la narradora –una nena- accedeix a l’ordre del seu avi que li tregui totes les dents que li quedaven, en el seu saló de dentista, la va fer escruixir tant que no es va veure amb ànims de continuar.

El mateix li va passar a la Marta Gómez, encara que l’havia començat amb il·lusió perquè l’autora havia nascut al mateix any que la seva mare, el 1936; a les narracions hi va trobar un món de desconcert i caos, una mirada massa crua i cruel.

També per a la Paquita Puig i la Maria Teresa Ventosa la narració de l’avi dentista es va convertir en una barrera, encara que la Teresa destaca que la narradora sempre manté un aire vital.

A l’Enriqueta Olivar, en canvi, li ha agradat l’estil, malgrat reconèixer la tristor del recull. La narradora va tenir una vida molt difícil, amb una infantesa trista, molt influenciada per la mala conducta de l’avi i de la mare; tanmateix, és una dona intel·ligent, que descriu molt bé com li toca adaptar-se als canvis de situació, com quan el marit l’envia a Mèxic.

La Dolors Juan, que va néixer en una data pròxima a la de l’autora (1932), ha fet un acurat resum de cada narració (43) i recomana a les lectores que facin el pas de seguir endavant amb aquest recull, que val la pena. Ella hi ha trobat una literatura espontània, fresca, on la narradora ens mostra fragments del seu món. Destaca les descripcions tan precises de les flors, i també la narració de successos fascinants, per bé que tristos i estranys, com en la narració “Mi hijito”, en què una mare adolescent acaba ofegant el seu fill, o la relació amb la germana que pateix un càncer terminal. És un recull, diu, distret i emocionant.

A l’Evelia Casado, diu, al principi li va agradar, però després d’algun somriure també li va desvetllar una amargor progressiva. Troba una forma d’escriure planera, que enganxa, i que revela una dona de caràcter, que a pesar de les dificultats sap reconduir la seva vida.

A la Rosa Llop li ha costat d’acabar aquests relats, encara que els ha trobat ben escrits, no li agrada el retrat del món que ens transmet.

La Patricia Lewis els ha trobat uns relats variats, que parlen d’una dona molt moderna i compassiva, d’una autora que sap fixar-se en els personatges sense importància social (com l’indi que es troba a la bugaderia), i parlar-ne des del sentiment. També elogia les descripcions de ciutats com El Paso, les referències a Chile o a Mèxic, així com l’ambient del col·legi de monges, que a ella mateixa, que és sudamericana, li recorda referències comunes.

Lucia Berlin_2A la Mercè Caba li ha agradat la manera de relatar que té l’autora, a qui veu com una dona dura, valenta, plena d’esperit de superació, que la porta fins i tot a vèncer l’alcoholisme. Aprecia l’estil, que destaca per les frases curtes.

La Teresa Rodríguez parla també d’alguna narració que transmet autèntica felicitat, com la que explica les primeres pràctiques de submarinisme en el mar del Carib, plena de bellesa i de realisme. Destaca que l’autora, a pesar del seu alcoholisme i vicissituds personals, era també una dona culta, que va ser professora d’universitat.

La Soledat Marsal diu que li ha costat d’entrar-hi, però que després li han agradat aquestes narracions, entre curioses i dramàtiques, sempre molt humanes, especialment en la narració que parla de les dues germanes.

Després de fer esment de la pròxima Convenció de Literatura Fantàstica i de Ciència-Ficció (25/26 novembre, Vilanova i la Geltrú) i de la possibilitat d’acudir el 13 de novembre a la Biblioteca Cardona Torrandell a una trobada amb l’autor David Cirici, per parlar del seu llibre Zona prohibida, ens acomiadem fins al pròxim 8 de novembre, per comentar la novel·la A la platja de Chesil, d’Ian Mc Ewan.

L’AUTORA I L’OBRA
Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines

Quan, acabat el segle XX, semblava tancada també la llista dels grans contistes nord-americans del segle: Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Truman Capote, Paul Bowles, Raymond Carver, Alice Munro, Lydia Davis… heus aquí que apareix un nom nou, amb una obra escassa –setanta-set contes en total– però que enlluerna a tothom i conquereix sense disputa un lloc entre els grans. Es tracta de Lucia Berlin, traspassada el 2004, i de qui, fins aleshores, gairebé ningú no havia sentit parlar. Va ser l’agost del 2015 quan “un dels secrets més ben guardats d’ Amèrica” (en paraules d’un crític) va sortir a la llum. portada llibre manual per a dones de fer feinesPerquè un dels segells més poderosos dels Estats Units, Farrar Straus and Giroux, va publicar Manual per a dones de fer feines / Manual para mujeres de la limpieza, una selecció dels seus millors contes. Per sorpresa de tothom el llibre es va situar tot just acabat de sortir en el segon lloc de la llista dels més venuts del The New York Times. En poques setmanes havia venut més del que van vendre, al llarg de trenta anys, tots els seus llibres ante¬riors junts. Però qui era Lucia Berlin?

Moltes coses. I aquesta és una de les claus que explica la riquesa, la varietat dels seus contes. Lucia era filla d’un enginyer de mines i d’una dona freda, racista i alcohòlica (així la descriu en molts dels seus relats). Va passar la infantesa de ciutat minera en ciutat minera a Idaho, Montana i Arizona. Després, el seu pare se’n va anar a la guerra i Lucia, la seva mare i la seva germana es van quedar a El Paso (Texas), on Lucia va assistir, becada, a una escola de monges, on era l’única protestant; a més, com que la seva mare preferia l’ampolla a les seves filles, Lucia vivia pràcticament amb la família siriana del costat (ho narra al conte Silenci). Va tenir, com es pot veure, moltes oportunitats per observar les diferències culturals per religió o origen social o geogràfic, i fins i tot per imaginar què hauria estat la seva vida en una altra comunitat, per exemple, si la seva família hagués mort en un terratrèmol i ella s’hagués quedat a viure amb els amics sirians (Tornar a casa). Amb l’adolescència va venir una nova mudança, a Santiago de Xile, i amb ella, una metamorfosi: de nena nord-americana de classe mitjana sense més, Lucia es va trobar convertida en una senyoreta de la classe alta xilena, alumna d’una exclusiva escola privada, que dividia el seu temps, els caps de setmana, entre les festes de l’alta societat, amb ball i sopars de sis plats, i visites als abocadors i barraques en companyia d’una professora nord-americana, mig missionera, mig revolucionària (el conte en el qual ho narra, Bons i dolents, és magistral, i el personatge de la professora, inoblidable). Va estudiar després –volia ser escriptora, o periodista– a la Universitat de Califòrnia, on entre d’altres va tenir com a professor Ramón J. Sender.

Lucia Berlin_3Diversos trasllats (“he de portar unes dues-centes mudances a sobre”, diu en un dels contes), casaments, divorcis i fills després, trobem Lucia a Nova York, vivint, per falta de recursos econòmics, en un edifici d’oficines on s’apaga la calefacció de nit: era tot suposadament alegre, despreocupat i liberal, amb molt jazz, nomadisme, sexe i copes (el tipus de vida retratada per Kerouac o Ginsberg). Però Lucia i els seus dos fills havien de dormir vestits amb roba d’esquí. El pare, com tants en aquella època d’una llibertat sexual acabada d’estrenar les conseqüències de la qual, tot i això, pagaven elles més que ells, havia tocat el dos.

Als trenta-dos anys, Lucia Berlin tenia en el seu historial tres matrimonis desfets, quatre fills al seu càrrec i un alcoholisme amb què lluitaria tota la vida… Això sense comptar amb problemes de salut greus i crònics: doble escoliosi, que l’havia obligat a portar una cotilla ortopèdica durant anys, problemes respiratoris… El que no tenia era una professió, ni ingressos regulars. De manera que va haver de posar-se a treballar en el que va poder: recepcionista en la consulta d’un ginecòleg, ajudant d’infermeria a la sala d’urgències d’un hospital, i fins i tot dona de fer feines (encara que li costava de trobar feina perquè les senyores, explica, desconfien de les candidates “instruïdes”). Tot això i més (el seu pas per centres de desintoxicació, les seves freqüents visites a Mèxic, on vivia la seva germana…) ho reflecteix en els seus relats, el valor dels quals rau en aquesta àmplia gamma d’experiències, moltes d’elles rarament abordades en literatura –poques escriptores o escriptors han treballat atenent malalts terminals o netejant cases–, però sobretot en la veu de l’autora.

Una veu, com assenyala Lydia Davis al pròleg, irresistiblement càlida, propera, feta d’esperit d’observació, empatia, alegria de viure, humor: “No m’importa explicar-li a la gent coses terribles si puc fer-les divertides”, apunta ella mateixa. Els seus models eren Txékhov, per la humanitat, Katherine Mansfield, per la capacitat de trobar bellesa fins i tot en el més vulgar, Paul Bowles, per la l’agudesa a percebre i entendre les diferències culturals.

Però, sens dubte, Lucia Berlin va aconseguir trobar la seva pròpia veu, avui retrobada per a totes les lectores i els lectors.

(Laura Freixas)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Ja torna a ser aquí…el club de lectura Llibr@venturers!

A3_Club de lectura Llibr@venturers 2017-2018Sí, sí, ja torna a estar en marxa el club de lectura per a nois i noies de 10 a 12 anys de la Joan Oliva! Com? Que no ho sabies? Doncs aquest és el nostre sisè any i, com sempre, arrenquem amb el nou curs escolar i ens anirem veient un cop al mes. I així, una rere l’altra, compartirem vuit lectures fins al proper mes de maig.

L’objectiu del Club de Lectura Llibr@venturers és, a banda de fomentar el gust per la lectura entre els més joves, promoure la tertúlia entre els nostres joves participants i entre tots i totes enriquir-nos tot parlant d’un llibre.

Les trobades tenen lloc un dissabte al mes a les 16.30 h de la tarda i van començar el passat dissabte 30 de setembre, amb una sessió de presentació. Aquest dia vam posar en comú quins llibres ens agrada llegir i vam fer un cop d’ull als vuit títols que llegirem els propers mesos. I els nois i noies participants van marxar amb l’exemplar del primer llibre que comentarem: L’Aprenent de bruixot i Els Invisibles de Jordi Sierra i Fabra.

El calendari de lectures és divers. Podeu consultar-lo fent clic aquí.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Clubs de Lectura a la biblioteca Joan Oliva

El proper divendres 1 de setembre, la Biblioteca Joan Oliva obre el període d’inscripció dels Clubs de Lectura. La inscripció és un tràmit presencial així doncs, si hi esteu interessats, haureu de passar per la biblioteca a formalitzar-la.

Els Clubs de Lectura que us oferim són els que us indiquem a continuació:

Logo_La CrisàlideClub de Lectura La Crisàlide: Conduït per la Mª Rosa Nogué, la Crisàlide es reuneix un dimecres al mes de 17.30 h a 19 h. Les dates de trobada previstes enguany són: 4 octubre, 8 novembre, 13 desembre, 10 gener, 7 febrer, 7 març, 4 abril i 9 maig.

Club de Lectura en Francès: Consolidat des de fa molts anys dins de l’oferta de clubs de lectura de la Joan Oliva, CLFJOMel Club de Lectura en Francès va dirigit a persones que tinguin un elevat coneixement de la llengua francesa, que serà l’idioma vehicular de l’activitat. La seva conductora és l’Esther Bruna i el tercer divendres de cada mes de 16.30 h a 18 h és el dia triat per les sessions. Les dates previstes són 20 octubre, 17 novembre, 15 desembre, 19 gener, 16 febrer, 16 març, 20 abril i 18 maig.

Logo_Oliva NegraClub de Lectura L’Oliva Negra: La Joan Oliva és una de les 4 biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona especialitzada en gènere negre i policíac. Ara fa dos cursos, la Joan Oliva va posar en marxa un club de lectura d’aquest gènere i en aquest període de temps ja s’ha convertit en una activitat indiscutible. La seva conductora és la Sofia de Ruy-Wamba i un dijous al mes de 17.30 h a 19 h, el dia que porten a terme les sessions. El calendari previst inclou aquestes dates: 5 octubre, 9 novembre, 14 desembre, 11 gener, 1 febrer, 8 març, 5 abril i 3 maig.

Logo llibre@venturersI per als més petits, el Club de Lectura Llibr@venturers: Dirigit a nois i noies de 10 a 12 anys, el Club de Lectura Llibr@venturers és conduït per Fanny Guinart. Les trobades tenen lloc un dissabte al mes de 16.30 h a 17.30 h amb aquestes dates en el seu calendari: 30 setembre, 28 octubre, 25 novembre, 16 desembre, 20 gener, 17 febrer, 17 març, 14 abril i 12 maig.

Enguany, el cost d’inscripció en concepte de préstec interbibliotecari és de 7,5€ per a La Crisàlide, 12 € per al club de lectura en Francès i 6 € per a L’Oliva Negra.

Logo_Club de LF en catalàI una mica més endavant, també podreu inscriure-vos en els dos Clubs de Lectura Fàcil que ofereix la biblioteca. A partir del 2 d’octubre, obrim les inscripcions per al Club de Lectura Fàcil en Català, que té previstes les trobades dilluns a les 17 h. Aquest club que la biblioteca Joan Oliva fa en col·laboració amb el Servei de Català del Garraf i Vilanova i la Geltrú és conduït per Fanny Guinart (les sessions dels dies 6 novembre, 4 desembre i 15 gener) i Lourdes Escrigas (els dies 5 març, 16 abril i 7 maig).

Logo_Club de LF en francèsA partir del 20 de novembre, us podreu inscriure en el Club de Lectura Fàcil en Francès conduït també per L’Esther Bruna. Les persones inscrites en aquest club es troben el tercer dimarts de mes a les 16.30 h (16 gener, 20 febrer, 20 març, 17 abril i 18 maig). Igual que el curs passat, la darrera sessió del 18 de maig aplegarà de manera conjunta els membres del Club de Lectura Fàcil i els del Club de Francès.

Tots els clubs tenen places limitades així que, si hi esteu interessats, passeu per la Joan Oliva a partir de divendres 1 de setembre!

Si feu clic aquí us podeu descarregar la informació de tots els clubs de lectura.

A continuació, algunes fotos dels clubs de lectura del curs passat:

CLFJOM TLF 2017 Club de LF en català

IMG-20170505-WA0001 Llibr@venturers

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La casa dels cants, Maria Rosa Nogué

LA TERTÚLIA
Dimecres 14 de juny

Aquest curs 2016-17, el tercer de la meva estada al capdavant del Club La Crisàlide, em vaig atrevir a tirar endavant una idea que va llançar a l’aire, com qui no vol la cosa, la Gemma Capdet: “Maria Rosa, ja ho saben aquestes senyores que tens una novel·la per a adults, “La casa dels cants”(Ed. Barcanova, 2010)?” Van demanar-me de llegir-la, així que ho vaig consultar amb la Teresa Forcadell, la directora de la Biblioteca Joan Oliva. Em va dir que sí, de seguida, amb l’únic problema que potser no n’hi hauria prou exemplars. Així que (ara que la meva novel·la està d’oferta, 6€), en vaig comprar 20 i els vaig donar a la Joan Oliva. Vam quedar de fer una sessió extra, fora de programa, però que al final la Teresa Forcadell va insistir perquè formés part del cicle, ja que havia fet la donació.

Palau-de-la-Musica-Catalana-Xl

Vam programar la novel·la per al mes de juny, encara que el curs se sol tancar el mes de maig, i per postres, el dia assenyalat, el 7 de juny, va coincidir amb l’examen de piano del meu fill gran, que fa 5è de Grau Professional. Un altre cop, doncs, canvi de data: 14 de juny. I, tanmateix, van venir gairebé totes les lectores, i les que no van poder es van excusar i fins i tot em van fer un comentari (Evelia Casado, María Jesús Alonso, Maria Teresa Ventosa). Què més es pot demanar?

Doncs bé, molts comentaris. Vam trencar el format tradicional de la roda d’intervencions, per deixar pas a les preguntes lliures, mentre ens anàvem cruspint unes catànies obsequi de la Rosa Raventós (que el curs vinent deixarà el Club, a causa del dolor i de les múltiples activitats que ja fa). Jo també n’havia portat unes altres, o sigui que fou una sessió calòrica…No vaig prendre notes, però recordo tot el que em van dir. Ana Jiménez em va felicitar, va dir que se li havia fet molt amena i l’havia omplert de ganes de visitar el Palau de la Música Catalana.

crisalideMercè Porta va explicar que l’havia començada a llegir abans d’hora, per por de no arribar a temps, i que en una setmana se l’havia cruspida. Moltes lectores van comentar que era llarga però no feixuga, i els vaig agrair l’elogi. La Mercè Porta em va preguntar pel final de la novel·la, si era volgudament que la presència maligna de la Clara es queda vagarejant pel Palau, i li vaig dir que sí. També va endevinar quin era el meu alter ego de cantaire en la novel·la: la Mireia.

La María José Fonollosa va elogiar també les descripcions del Palau de la Música i l’aspecte vivencial del present que enllaça amb el passat, com també Mari Carmen Quintana, Enriqueta Olivar, Rosa Llop i Rosa Raventós.

Anna Maria Montané va parlar de la passió per la música que es desprèn de la novel·la, i de les cites poètiques i culturals que hi són presents.

Marta Gómez també va dir que li havia agradat molt, que li havia fet pensar en el Palau de la Música i veure’l d’una altra manera, així com la Gemma Capdet, que ja l’havia llegida quan va sortir i va ser la causant de tot aquest embolic, en el bon sentit, és clar! No hi ha més gran plaer per a una escriptora que poder parlar del seu llibre amb unes lectores atentes i amigues.

Soledat Marsal també em va dir que l’havia llegida molt de gust, i Dolors Juan en va fer una anàlisi afectuosa, aguda i encertada, com sempre.

casa dels cantsI l’autora, què hi diu? Emocionada, no vaig parar de xerrar en tota la sessió, a l’inrevés del que és habitual, i els vaig acabar fent un resum de les meves novel·les: la novel·la breu que va guanyar el premi del Diari de Vilanova l’any 2000, “Els Sonets a Anaïs”, la juvenil de la qual ara he fet una segona part: “La noia del descapotable” (2009) i ara “La noia del creuer” (2017). També els vaig parlar de la novel·la negra que va guanyar el premi Bellvei d’enguany, “No arriba la mort”, que sortirà al febrer del 2018 (Ed. Gregal).

I de la que estic acabant…La MariCarmen Quintana em va preguntar si tenia algun tema que em cridés la inspiració. De tema, en tinc un, li vaig dir, més aviat un propòsit: recuperar el temps passat, aconseguir que el que he viscut, el que hem viscut, trobi una fixació en la literatura. I de motiu d’inspiració, un: la ciutat de Venècia. “Què t’inspira, la decadència?”, em va dir la MariCarmen. Ostres, dit així, sona estrany, oi? Però potser sí, ben mirat, potser la plenitud on es comença a albirar una nota de davallada, l’heroi que comença el seu declivi, l’amor que no és un cor vermell travessat per una fletxa, sinó que té les seves marques de veritat i de saviesa, m’inspiren més que no pas el creixement eufòric.

Bon estiu, Teresa, Esther, Fanny, bibliotecàries que ens ajudeu i acompanyeu. Bon estiu, lectores, i a veure si l’any vinent arrepleguem també algun lector!

L’AUTORA
Maria Rosa Nogué

Sóc de la collita del 65. Sempre m’ha agradat escriure, llegir, fer música, ensenyar, aprendre…Ja de petita, volia ser professora i escriptora. Del 1983 al 1988, vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i tot seguit els Cursos de Doctorat, dirigits per Joaquim Molas. Als 18 anys vaig començar a impartir Cursos de Català per a Adults, i el 1991 en vaig ser coordinadora al Centre de Normalització Lingüística, tot just creat. L’any 1992 vaig treure el títol de Professora de Piano. El 1993 vaig guanyar les oposicions de Professora de Llengua i Literatura Catalanes. Havia aconseguit ser professora. Però, i l’escriptora?

Maria Rosa NoguéL’any 1991 l’Ajuntament vilanoví va publicar el meu primer conte, El Regal, amb il·lustracions de Glòria Fort. L’any 1999 vaig escriure la narració de la cantata El Follet Valent (Catalunya Cultura), composta per Núria Juanet, sobre idea original i cançons de Clara Ripoll. L’any 2000 vaig guanyar el Certamen de Novel·la Breu del Diari de Vilanova i la Geltrú, i des del 2001 hi col·laboro amb una columna d’Opinió, “Les hores i els dies”.

L’any 2006 vaig entrar de professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on faig Narrativa. El 2009 sortí publicada la meva novel·la juvenil La noia del descapotable (Ed.62, Estrella Polar), ambientada a l’Institut Joan Benaprès de Sitges, i el 2010 la novel·la per a adults La casa dels cants (Ed. Barcanova), al voltant del món de l’Orfeó Català i del Palau de la Música. El 2015 vaig escriure El secret d’en Bec Llarg, il·lustrat per Sebastià Serra (El Cep i la Nansa Edicions). Des del curs 2014-15 m’encarrego del Club de Lectura La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva. El 2017 sortirà publicada la meva segona novel·la juvenil, La noia del creuer (Ed. Voliana), i la novel·la guanyadora del I Premi Bellvei Negre, No arriba la mort (Ed. Gregal).

L’OBRA
La casa dels cants

La casa dels cants és una bella faula moderna. De fet, sempre partim d’uns referents. La casa dels cants parteix tant de la imaginació creativa de l’autora (desplegada en les pàgines del seu llibre com els bells mosaics modernistes del Palau) com de la seva experiència com a cantaire a l’Orfeó Català durant una pila d’anys. Això li va permetre viure la música des de dins –és a dir: fent música–, i conèixer d’una manera privilegiada el Palau de la Música, la casa dels cants, com va anomenar-lo Joan Maragall. Com a abonada als concerts setmanals de l’orquestra del Palau durant més de 20 anys, poc m’ha costat imaginar la presència de la fada de la història (en dos temps històrics que queden entrellaçats per aquesta mena de musa) que s’explica a La casa dels cants. orfeo-catala-antoni-bofill_16241Com a oïdora de música en aquest indret, tinc interioritzades la fesomia intemporal de les muses, la llum canviant dels vitralls, el tacte llisquent de les roses de ceràmica, la corprenedora bellesa de claraboia solar al mig de la sala de concerts. Així doncs, m’he situat ben bé com a casa, com molts de vosaltres podreu fer quan llegiu la novel·la, i reconèixer en les pàgines de La casa dels cants les històries que es disparen amb el soroll de les fustes en caminar, o la sensació d’escalada etèria vers mons desconeguts quan pujava les escales cap al pis de dalt. Gràcies a l’habilitat narradora de Maria Rosa Nogué, he pogut conviure d’una forma sensible amb les aparicions de la fada-fantasma encapsada intemporalment en el Palau de la Música, i que tants maldecaps proporciona als familiars que la pateixen. Ja se sap que les ànimes en pena són ànimes en pena fins que no s’alliberen de la presó on han quedat atrapades, sovint a causa d’una mort traumàtica, com és el cas. I ja no dic res més. Qui vulgui saber la història i deixarse atrapar per l’enjòlit, que llegeixi el llibre.
(Article de Teresa Costa-Gramunt, publicat al Diari de Vilanova i la Geltrú)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Collita de Gènere Negre i Policíac 2016

La Xarxa de biblioteques negres formada per les biblioteques Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú, La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, Montbau de Barcelona i Biblioteca Districte 6 de Terrassa, presenta la seva publicació col·lectiva amb el millor del gènere políciac.

La Collita 2016 recull la novel·la negra i policíaca publicada durant l’any anterior i una relació de festivals, jornades i congressos fets durant l’any, una relació dels premis de novel·la negra atorgats durant els anteriors mesos, i la llista de les vint-i-cinc novel·les negres més prestades durant l’any 2016.

Altres guies de la Xarxa de Biblioteques Municipals

Podeu consultar aquí totes les anteriors guies de Collita de Gènere Negre.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Hem fet 5 anys…Benvinguts, Llibr@venturers!

edat del lloroL’edat del lloro posa punt i final al curs 2016-2017 del Club de Lectura Juvenil de la Joan Oliva. Ens trobem, els nois i noies del club, aquest darrer dissabte per compartir les nostres impressions sobre el llibre, per fer balanç de les 8 lectures que hem compartit aquests mesos i per celebrar que hem fet 5 anys…i els que han de venir!

IMG_20170610_155855La Rita és la protagonista absoluta de L’edat del lloro, una nena de 12 anys que vol un germà normal! Sí, com ho llegiu, vol que en Quim torni a ser el germà que era abans, el que li deia cuc fastigós, rata de claveguera i insecte esquifit. Sí, potser no hauria de trobar a faltar aquestes “dolces” paraules, però és que, des que en Quim interpreta el paper de Bernat Balcells a la tele i s’ha convertit en l’ídol de les adolescents, la Rita s’ha convertit en la germana invisible. I això és molt pitjor que ser un cuc fastigós. O almenys aquest és el parer de la Rita.

A partir d’aquí, tots els esforços de la Rita aniran dirigits a aconseguir que en Quim deixi d’estar engolit per la fama d’en Bernat Balcells i torni a ser, només, el seu germà gran. No serà pas fàcil, però, aconseguir-ho i la vida de la Rita, dia rere dia, s’anirà embolicant d’allò més. I si voleu saber quines aventures viurà la Rita, no dubteu a llegir L’edat del lloro i no podreu parar de riure!

I arribats al final d’aquest curs, us mostrem a continuació els 8 llibres que hem llegit i que ens han fet riure i reflexionar a parts iguals:

la petita coral de la senyoreta collignon matilda_portada Ala_de_corb Cartes d'amor de 0 a 10
Silvestre-cat com-un-llebrer 102240_Cub_Vacances edat del lloro

En aquesta darrera trobada del club, no podíem deixar passar que aquest curs hem fet 5 anys i que han estat moltes les tardes de dissabte que hem passat parlant sobre llibres. Us donem les gràcies a tots els nois i noies que hi heu participat i ens retrobarem al setembre, amb l’estrena del nostre nou nom. A partir del proper curs, el club de lectura per a nois i noies de 10 a 12 anys de la Joan Oliva serà el Club de Lectura Llibr@venturers.

Logo llibre@venturers definitiu

Com podeu veure a les fotografies, ens ho vam passar d’allò més bé!!!! I amb motiu de l’aniversari del club, els seus membres van rebre una samarreta commemorativa. Ells són uns veritables Llibr@venturers. I tu, encara no?

IMG_20170610_165409 IMG_20170610_172402

Llibres

  • La petita coral de la senyoreta Collignon
  • Matilda
  • Ala de Corb
  • Cartes d’amor de 0 a 10
  • El senyor Silvestre
  • Com un llebrer
  • Vacances alla romana de la senyoreta Strauss i els seus amics
  • L’edat del lloro
  • No podem més que desitjar-vos bon estiu i molta lectura!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un home de paraula, Imma Monsó

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 3 de maig

    Habituals lectores de novel·les, avui comentarem una obra plantejada des de la no-ficció, una obra que neix d’un dol sincer i prolongat, el de l’escriptora Imma Monsó arran de la mort prematura del seu marit.

    Maricarmen Quintana comença la roda de paraules definint l’obra com una reflexió sobre la vida, que enganxa, malgrat que té una estructura repetitiva. Observa que l’autora mitifica el seu marit, al mateix temps que s’infravalora.

    crisalideEvelia Casado també comenta que el llibre l’ha enganxat força, encara que, com diu la dita “Dios nos libre del día de las alabanzas”. Així, el Cometa, l’absent, el protagonista de l’obra, és dibuixat com un home amb una vida molt plena, entre amics, que més aviat es deixa estimar per ella, la qual l’idealitza i es nodreix de la vida d’ell. Observa que tots dos duen un nivell de vida molt alt, amb grans viatges.

    Rosa Llop, que malauradament va perdre el seu marit tot just fa un any, i de manera inesperada, comenta emocionada que hi ha massa semblances entre el cas del llibre i el seu com per poder-ho analitzar amb fredor. Tots dos matrimonis estaven molt units, la pèrdua és prematura, el dol és terrible i també provenen de Lleida, com expressa l’Imma Monsó. La nostra taula resta en silenci davant de l’enyor profund que manifesta la Rosa, i Dolors Juan, també vídua recent, lamenta no tenir el do d’Imma Monsó per poder fer un relat similar del seu marit.

    Maria José Fonollosa es pregunta si estem davant d’una biografia o d’una ficció, ja que el tractament narratiu és similar al de la novel·la, i realment no se’n explica tot del protagonista, sinó, sembla, només les parts més admirables.

    María Jesús Alonso coincideix a assenyalar la gran dependència de l’autora envers del Cometa, i la idealització que manifesta durant tot el llibre. Veu l’obra, en part, com un desfogament, però també en valora la reflexió al voltant del dol, i anota aquesta reflexió: “Es posible vivir sin memoria pero es imposible vivir sin olvido”. dublinesosLi ha agradat, també, l’estructura, els capítols A o B segons tracti una temàtica o una altra. Hi veu una novel·la d’amor, per l’estil narratiu i les distàncies que crea entre els personatges. Així mateix, reflecteix amb molta delicadesa els tòpics sobre el pèsam. Li crida l’atenció la lluita confessa de l’autora contra el tedi, i la seva dificultat per al diàleg filosòfic amb el seu marit, el Cometa, que li retreu la falta de “logos”.

    Dolors Juan reflexiona sobre el títol, “Un home de paraula”: honest i, al mateix temps, comunicador. Valora la cita que fa l’autora d’una obra cimera, Dublinesos, de James Joyce. Considera l’obra un exhaustiu relat sobre el personatge absent, que es llegeix fàcilment malgrat les repeticions, i que ve a representar una mort dignificada.

    Marta Gómez valora l’originalitat de l’estructura, i la capacitat d’una persona que, amb el do de la paraula, és capaç de fer sentir i reconèixer el valor d’una altra. També hi veu l’amor-devoció, on “tu quedes anul·ada mentre enalteixes l’altre”. Veu, tanmateix, en aquesta parella, un gran respecte per la llibertat de tots dos, i li agrada com reflecteix la varietat de gustos: en la literatura, en la música. Troba molt bé alguns detalls realistes, com la manera com l’autora i la seva filla corren a rebre el Cometa quan senten el soroll de la porta. Considera que pot ser un llibre terapèutic, tant per a l’autora com a d’altres persones.

    Mercè Porta el troba un llibre sincer, escrit des de l’ànima, que no és sentimentaloide, encara que hi hagi molt sentiment. la farmacia del olvidoLa història d’amor que explica és la d’un Amor Absolut, on l’admiració fa que la persona estimada atregui com un imant. Així ho diu l’autora amb una imatge molt clàssica: és una dona que “posa tots els ous al mateix cistell”. Pel que fa al dol, li agrada la idea que el sofriment es pot “contenir”, però no “superar”, i constata que el comparteixen amb la filla, incorporant el pare el la vida diària. Mercè Porta fins i tot ha buscat la identitat real del Cometa, el filòsof Rogelio Moreno, i n’ha trobat el llibre que apareix a la “novel·la”: La farmacia del olvido. Ho tindrem en compte.

    Segueix la Rosa Raventós, que el troba un llibre real i ben escrit. Considera que ella està molt pendent d’ell, i que treu molt de profit dels seus ensenyaments vitals.

    Ana Jiménez també l’ha trobat un llibre personal i sincer. Destaca les 3 parts: malaltia, dol i tria de la manera com el vol recordar, marcada en aquest cas per la facilitat d’escriure. Considera que, malgrat la idealització del personatge, dóna la sensació que d’alguna manera era ella qui aconseguia portar-lo a ell al seu terreny, i, per tant, acabava tenint el domini de la situació, encara que semblés el contrari.

    Enriqueta Olivar hi està d’acord, creu que ella és molt llesta. Sent adoració per la parella, però no se sent infravalorada, sinó que és molt forta. Per això ens explica que, abans de conèixer el Cometa, s’havia enamorat de molts homes, però de seguida hi perdia l’interès. Ell, en canvi, és molt llegit, culte i ric de paraules, i també un “bon vivant”. Ella el va portant al seu terreny. Li agrada la cita de Juan Rulfo, i els noms amb què s’anomenen els uns als altres: ella és la Lot, l’autora.

    Finalment, Anna Maria Montané ens diu que li ha agradat moltíssim, ja que ens parla d’un amor etern, infinit, i d’una obra que ens demostra que, mentre existeixi el record, la persona no morirà mai.

    L’AUTORA
    Imma Monsó

    Nascuda a Lleida (1959), va estudiar Filologia Francesa a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en Lingüística aplicada a les universitats d’Estrasburg i Caen. La seva trajectòria com a narradora comença el 1996, amb el llibre de contes Si és no és, que va rebre el Premi Ribera d’Ebre de Narrativa. Aquell mateix any publicà la novel·la No se sap mai. Imma MonsóL’any 1998 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana de Novel·la i Cavall Verd de la Crítica Catalana per Com unes vacances. El 2001 publica la novel·la Tot un caràcter i més tard es dedica al gènere del conte i la narració curta, que havia estat la seva primera opció. Durant els últims anys han vist la llum dos llibres d’aquest gènere, Millor que no m’ho expliquis (2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). També ha publicat un estudi en clau irònica sobre les semblances entre el poble català i el japonès, Hi són però no els veus (2004).

    Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, a les editorials Tusquets, Alfaguara, RBA i Planeta. També en aquesta llengua, lectors i crítica han dispensat una molt favorable acollida a la seva narrativa. Igualment té obra traduïda al francès, italià, portuguès, hongarès, neerlandès i anglès.

    El 2007 guanya el Premi Internacional Terenci Moix al millor llibre de l’any de ficció, per Un home de paraula. El 2009 publica la novel·la Una tempesta. El 2012 guanya el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes per la novel·la La dona veloç, guardonada també amb el Premi El Setè Cel de Salt, el 2013.

    L’OBRA
    Un home de paraula

    L’any 2004, a Imma Monsó se li va morir el seu home, amb qui havia conviscut durant setze anys. Ella, obrera de la paraula, va començar a escriure, volia capturar cada moment, cada sentiment, tot el procés del dol. Era una manera de fixar el record, però no era encara el projecte de cap llibre. Durant tres anys va escriure i reescriure. Amb els mesos, la perplexitat va començar a ser el motor d’aquesta escriptura que s’anava convertint en procés literari.

    un home de paraulaMonsó va trobar una manera de parlar d’ell, de la seva existència i de la seva pèrdua, estructurant cada capítol en dues parts: la A, sobre la història d’amor que van viure, un Amor Absolut diu ella, i la B, sobre el procés del dol, de la pèrdua. ‘Parlar d’ell, de la vida amb ell, de la vida sense ell’, diu. I també: ‘A d’afecte, A d’alegria, A d’arraulir-se al seu costat. B de bàrbar, B de brutal, B de buit. B de brotar de nou’.

    Tots els fets que Imma Monsó reprodueix en el llibre són reals, però l’autora reclama que Un home de paraula es tracti com una novel·la. El to és sorprenent: crea un distanciament però també hi ha calidesa, un to que li permet parlar sense ennuegar-se però que fa ennuegar el lector/a.

    Hi destaca la capacitat d’observació psicològica, amb la construcció d’un narrador omniscient per sobre de dos personatges que, en realitat, són ella mateixa i la persona estimada; amb una combinació de distanciament i d’implicació que ha trobat, segurament, el punt mitjà. Un treball de distanciament del qual, entre altres, hi ha la petja als noms ficticis que utilitza per referir-se als tres personatges principals; com si, de fet, els convertís encara més en personatges: el Cometa per al company mort, la Lot per a ella mateixa, i la Píulix per a la filla de tots dos. I aquest és, sense dubte, un dels encerts de l’obra, allò que l’allunya definitivament del mer despullament sentimental. Perquè, segurament, Imma Monsó ha escrit l’obra que ella necessitava, però passada pel filtre estilístic, literaturitzada, fins convertir-la en una obra sobre el coneixement personal i l’aprenentatge de la persona que s’estima, sobre la vida i algunes possibles maneres d’afrontar-la. : “De tota manera, mai no sabré què ni com hauria estat aquest dol en altres circumstàncies. Si, per exemple, no hi hagués hagut tantes pàgines per llaurar. Si, per exemple, no m’hagués obstinat a confiar, malgrat tot, en el poder de les paraules”.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Vacances alls romana de la senyoreta Strauss i els seus amics, Jordi Folck

    _151_f9f2c0f1Què hi fan tot un grapat de mascotes en el luxós balneari Dolce Farniente de Roma? Doncs passar-hi uns dies de descans i luxe gaudint de menjars exquisits, tractaments de bellesa, desfilades de moda i molt de personal al seu servei. I és que no hi ha res com ser l’animal de companyia d’una persona de la noblesa…i què dir si ets una gosseta estrella del cinema. Que tots els afalacs i tots els capricis són pocs per a tu.

    102240_Cub_VacancesAixí és com la senyoreta Strauss, una poddle vienesa; l’Stevenson, un golden retriever anglès; la Margaret, una dalmata francesa; en capità Haddock, un dogo americà i en Constantí, un gat devon rex rus, coincideixen a la capital italiana amb intenció de passar-hi uns dies de descans. Però res més allunyat de la realitat. Als pocs dies d’instal·lar-s’hi, la senyoreta Strauss desapareix. I és que no tothom s’estima tant com sembla aquests adorables animalons…Però els seus companys de quatre potes no ho dubtaran ni un moment i engegaran el que ells denominen l’Operació Strauss. Aquestes sí que se seran unes veritables vacances alla romana.

    Jordi Folck (Reus, 1961) és un autor realment polifacètic que no només ha publicat una vintena de llibres, sinó que també ha exercit de professor de creativitat a diferents universitats catalanes, ha treballat com a actor en diferents sèries de televisió i en anuncis i ha exposat les seves fotografies. Folck és llicenciat en Periodisme i Publicitat.

    Els nois i noies del Club de Lectura Juvenil ens tornarem a veure el dia 10 de juny!

    Llibres

  • 666 calaixos
  • Àngels, dimonis i calaveres
  • L’Avi calavera i jo
  • La dona vestida de negre
  • La guerra dels xiclets
  • Llibre de l’apocalipsi: draconis ladonis
  • Llibre d’encanteris de la Vella Taràndula
  • El manuscrit de les bèsties
  • Ningú és un zombi
  • L’única i veritable llegenda de Sant Jordi contada pel drac
  • Vacances alla romana de la senyoreta Strauss i els seus amics
  • Vols fer el favor d’apujar-te els pantalons?
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La dansa de la gavina, Andrea Camilleri

    BANNER-560

    Andrea Camilleri, l’autor

    Andrea Camilleri va néixer el 1925 a Porto Empedocle, província d’Agrigent, Sicília.

    Andrea_Camilleri_2L’any 1944 s’inscriu a la Facultat de Lletres però no finalitza els seus estudis. Comença a publicar contes i poesies i s’afilia al Partit Comunista.

    Entre 1948 i 50 estudia direcció teatral a l’Acadèmia d’Art Dramàtic Silvio d’Amico i comença a treballar com a director, principalment d’obres de Luigi Pirandello i Samuel Beckett. El 1958 comença a ensenyar al Centre Experimental de Cinematografia de Roma. Durant diversos anys va treballar en diverses produccions de la RAI, ocupant-se tant de tasques de guió com de direcció.

    Les seves primeres novel·les van passar sense pena ni glòria. El 1978 publica El curs de les coses i resulta un fracàs absolut. Leonardo Sciascia l’anima a continuar, i el 1980 publica El fil de fum, on ambienta l’acció per primera vegada a la localitat portuària (i fictícia) de Vigata.

    A la dècada dels 90 va recollir el seu primer èxit literari gràcies a La Temporada de Caça (1992), un èxit prorrogat amb la seva sèrie dedicada a l’inspector Salvo Montalbano. Aquest personatge és un homenatge a Manuel Vázquez Montalbán, creador d’un altre cèlebre detectiu Pepe Carvalho.

    camilleri-montlabán1

    Actualment viu a Roma. Està casat des de 1957 amb Rosetta Dello Siesto, té 3 filles i 4 néts.

    El 2013 va ser guardonat amb el IX Premi Pepe Carvalho.

     
    La dansa de la gavina, el llibre

    La dansa de la gavina és el 22 lliurament de les aventures del comissari Salvo Montalbano qui, entrat en la cinquantena, viu cada dia més angoixat pels efectes de l’edat i el desencant.

    dansa de la gavinaL’insomni l’ha tornat a treure del llit. A l’alba, amb una tassa de cafè a la mà, surt a la terrassa per contemplar el mar i assisteix a un solitari i lúgubre espectacle: a la sorra, una gavina malalta, o potser ferida, sembla executar una estranya coreografia abans de caure fulminada, com si la vida es resistís a abandonar el seu cos per sempre.

    La imatge suscita en el comissari els mateixos sentiments fúnebres i insidiosos que en els últims temps han enterbolit la seva ment, i li sembla una mena de premonició. I ho és.

    Logo_Oliva NegraLes vacances que Montalbano tenia previst gaudir al costat de Livia es frustren quan Fazio, la inestimable mà dreta del comissari, senzillament desapareix del mapa. No ha tornat a casa, el seu telèfon és en línia i només se sap que anava a trobar-se amb algú al port. Els seus companys es temen el pitjor, i la visió del seu estimat Fazio ferit, o potser mort, mortifica a Montalbano de tal manera que no repararà en esforços per trobar-lo.

    En un altre subtil toc d’humor del seu genial creador, els esdeveniments de la dansa de la gavina transcorren prop del lloc on s’està rodant un episodi de la famosa telesèrie sobre Montalbano. Per descomptat, el comissari evita a tota costa creuar-se amb l’actor que l’interpreta, que és molt més jove i atractiu, encara que difícilment tan irresistible per a les dones com ell.

    Camilleri_MontalbanPer saber-ne més

     
    4 de maig, la tertúlia

    La dansa de la gavina de l’escriptor Andrea Camilleri ha estat el títol escollit per acomiadar-nos del club L’Oliva Negra aquest curs 2016-2017.

    Estatua-de-Montalbano-en-Porto-Empedocle2I ha estat una bona elecció si ens atenem a la unanimitat de les puntuacions:

    Antònia, 8; Esther, 9; Joan, 8; Evelia, 8; Joana, 8.5; Dolors, 7; Josefa, 8; Inés Luz, 7; Julio, 5; Carme, 7; Soledad, 8; Pilar, 8; Fernanda, 8; Victoria, 9; Montserrat, 8; José Antonio, 8; Carme, 8; Olga, 8; Eulàlia, 7.

    És a dir, que és una obra que ha agradat molt, tant pel que fa a l’escriptura d’Andrea Camilleri de qui s’ha assenyalat que se li nota l’ofici de guionista ja que la novel·la es visualitza fàcilment, i també per l’abundància de diàlegs i l’excel·lent descripció dels diferents personatges, tot i que els girs de la trama han fet trontollar el seguiment de la trama a uns pocs clubaires.

    Han destacat el gest de complicitat cervantí en esmentar que a l’illa s’està rodant una sèrie de televisió que té l’inspector com a protagonista, i de la qual el propi Montalbano és sabedor, com D. Quixot se sap protagonista de la publicació d’una primera part de les seves aventures. I sobretot els ha impressionat la magnífica descripció de l’escena de la casa on s’ha produït el crim.

    casa montalbanoSobre el protagonista, Salvo Montalbano han destacat la humanitat del personatge i la fidelitat cap als seus companys, un grup divers i amb unes personalitats molt marcades que l’inspector respecta fins al límit, per exemple amb l’estrambòtic Catarella que el porta de corcoll amb les seves explicacions. I els clubaires han trobat sensacional el recurs dels diàlegs, o més aviat discussions, de Montalbano amb el seu alter ego Montalbano 2.

    Bé, i en finalitzar la sessió ens vam permetre una estona d’esbarjo i bon humor, que tot no ha de ser tan negre, i vam gaudir d’un bon berenar i d’un brindis amb cava per aquestes bones estones que hem passat i per les que passarem, segur, el proper curs.

    IMG-20170505-WA0001

    Fins aviat!!!

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »