Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CLUBS LECTURA

Juste avant le bonheur, Agnès Ledig

Manon était là pour le test de grossesse. Elle était là pour les écographies. Là aussi pour se faire écrabouiller l’avant-bras à l’accouchement. Et puis pour sécher les larmes de baby blues, et par extension du blues tout court auquel Julie a succombé quelquefois. Agnès Ledig

Chers lecteurs/lectrices,

portadaJuste avant le bonheur est le deuxième livre, vendu à plusieurs dizaines de milliers d’exemplaires de la romancière Agnès Ledig récompensé par le prix Maison de la Presse en 2013. Elle a écrit également Marie d’en haut (2011), Pars avec lui (2014), On regrettera plus tard (2016). L’écriture de ses livres lui a servi de baume et à la fois de puissant outil de communication car elle traite des thématiques telles que le deuil ou la résilience, qui sont censées toucher le lecteur de façon plus ou moins personnelle.

C’est sans doute grâce à sa profession de sage-femme où elle entretient un rapport étroit avec la vie et ses tournants qu’elle a pu écrire un livre si simple à comprendre. Dans Juste avant le bonheur il faut s’accrocher très fort à la vie quoiqu’il en soit, il n’y a pas de choix. D’une lecture très facile, elle a voulu mettre en valeur le terme de coalescence à l’incipit et lui a donné le sens de “rapprochement de personnes sensibles et meurtries dont le contact entraine une reconstruction solide de chaque élément à travers le tout qu’ils forment“.

2485052Ainsi défilent ses personnages meurtris, confrontés aux difficultés de la vie, ils se rencontrent, s’entraident et se soutiennent afin de surmonter les épreuves qui surviennent. La chaleur humaine, l’attention et les papouilles, l’empathie, la solidarité, la sincérité parmi la longue liste des vertus les plus nobles de l’être humain sont présentes tout au long de ce récit de vies entrecroisées. Savoir écouter l’ingénu que nous portons tous en nous et comprendre que “la vie est moins douloureuse quand on y joue comme dans une cour de récré et qu’on se raccroche aux réconforts simples” est une proposition que fait Ledig à son lecteur.

Vous avez de fortes chances de rejoindre “le mystère du pays des larmes” où “les étoiles qui savent rire” de notre cher Saint Exupéry si vous vous laissez “apprivoiser” par les personnages et les évènements en vous posant les mêmes questions et en vous mettant à leur place. Je vous laisse le blog de l’auteur ici-bas.

Esther Bruna
Club de Francès

No hi ha comentaris

Irène, Pierre Lemaitre

BANNER-560

El dia 9 de novembre va tenir lloc la darrera sessió del Club de Gènere Negre L’Oliva Negra. En aquesta ocasió, Irène de Pierre Lemaitre va ser el llibre que van comentar els clublaires.

Pierre Lemaitre, l’autor

Pierre Lemaitre va néixer a París el 19 d’abril de 1951. Sembla que va ser un nen ploraner. A estones feliç, però trist la major part del temps. Potser això es degui a que la relació amb la seva mare va ser complicada. Sovint, quan li pregunten per què sòl retratar mares difícils en les seves novel·les, contesta que al món hi ha mares bones, però cal trobar-les. De fet, Pierre Lemaitre va passar la seva joventut entre Aubervilliers i Drancy, a casa de familiars.

Va formar-se com a psicòleg i pedagog. Durant molts anys va exercir com a professor de formació professional d’adults, ensenyant-los literatura, cultura general i comunicació. Així va ser com va conèixer Pascaline, la seva dona, una bibliotecària que va ser alumna seva en aquelles classes. Ella el va animar a deixar-ho tot per escriure. Va ser qui va encendre la metxa.

Pierre-Lemaitre-rencontre-avec-le-Goncourt-2013Es declara un home tardà en tots els aspectes. Va publicar la seva primera novel·la als 56 anys, va ser pare per primera vegada als 59, va guanyar el Premi Goncourt als 61 i va casar–se amb Pascaline acabats de complir els 60.

Escriure ha estat la seva obsessió des de sempre. Escriu a totes hores. Només deixa de fer-ho quan la seva dona l’avisa per dinar o sopar, o quan fan algun pla en família o amb amics. Acostuma a ser bastant bromista i té força sentit de l’humor, a part dels seus explosius rampells de mal geni, per exemple quan interrompen les seves estones dedicades a la lectura.

L’èxit el va agafar tan desprevingut que la seva dona va haver de posar en ordre la seva vida. Un dia li va dir: “Hem de replantejar-nos les coses. Els nostres ritmes són diferents, ens estem allunyant i correm el perill de convertir-nos en dos estranys”, i li va proposar ser la seva assistent. Lemaitre va accedir, encara que amb una certa prevenció. Però assegura que ha funcionat de meravella: “M’he convertit en un objecte en mans de la meva dona, la qual cosa m’encanta. Ella dirigeix la meva vida, selecciona les entrevistes que faig, llegeix tots els meus manuscrits i els corregeix, es reuneix amb el meu agent i revisa els contractes, i això em permet concentrar tota la meva energia en escriure”.

Abans de guanyar el Premi Goncourt 2013 amb la seva novel·la Ens veiem allà dalt, ja era un escriptor de renom en el gènere de la novel·la policíaca. Amb Irène (Premi a la Primera Novel·la Policíaca del Festival de Cinema Policíac de Cognac, considerada Millor Novel·la Negra de l’Any per El Periódico de Catalunya i guanyadora del Premi Sant Climent) va iniciar la sèrie protagonitzada pel comandant Camille Verhoeven, que inclou Àlex (guanyadora del Dagger Award 2013 al costat de Fred Vargas i del Premi de Lectors de Novel·la Negra de Livre de Poche 2012 i un dels llibres de l’any segons el Financial Times, en curs d’adaptació al cinema per James B. Harris, amb guió del propi Lemaitre), Rosy & John i Camille (guanyadora del Dagger Award 2015).

lemaitre-rodóPer saber-ne més…

Irène, el llibre

És el primer volum d’una tetralogia protagonitzada per l’inspector cap de la brigada criminal parisenca Camille Verhoeven. Una novel·la molt elaborada, amb un ritme trepidant des del principi i plena de girs argumentals.

Pierre Lemaitre ha sabut construir magistralment els seus personatges, tant els principals com els secundaris. La genialitat d’aquest llibre és que les posades en escena dels crims no han sortit de la imaginació de Pierre Lemaitre, sinó que les ha agafat prestades d’obres de famosos escriptors d’aquest gènere literari. Barreja autors que a ell li han agradat amb les necessitats pròpies de la història, per donar forma a la trama.

oliva 300-loguilloDilluns set de abril de 2003 es descobreix el macabre assassinat de dos joves en un departament a la zona de Courbevoie a París. La decoració molt sui generis del departament i la col·locació de les víctimes li suggereixen a Camille que tot s’ha realitzat seguint una representació teatral i amb una escenografia molt cuidada. També li crida l’atenció una petjada estampada amb sang de les víctimes en una de les parets i mana que la rastregin en els sistemes policíacs. Descobreixen que les víctimes eren dos joves prostitutes de nom Evelyne Rouvray i Josiane Debeuf, prostitutes i que la petjada està relacionada amb un cas d’homicidi no resolt ocorregut el 2001, el cas Tremblay. En aquest cas la víctima, identificada com Manuela Constanza era també una jove prostituta d’origen espanyol.

Camille reflexiona, sospita i comprova la seva teoria sobre aquests tres primers crims. Li costa molt convèncer als seus tres col·laboradors, al seu cap, el comissari Le Guen, i a la pragmàtica jutgessa Deschamps, la magistrada assignada a la investigació, que tots dos casos reprodueixen els crims de dues novel·les paradigmàtiques del gènere policial: els crims de Courbevoie són copiats dels crims narrats en la novel·la American Psycho de l’autor nord-americà Bret Easton Ellis, publicada el 1991 i el crim de Tremblay és l’escenificació del crim de la novel·la The Black Dahlia, de James Ellroy, publicada el 1987.

La policia de Glasgow a Escòcia, informa que la mateixa petjada va ser trobada en l’assassinat d’una jove. I ja sense sorpresa es reconeix que aquest crim és la reproducció del crim de la novel·la Laidlaw de l’escriptor escocès William McIlvanney. Un quart crim més sense resoldre resulta ser la còpia de Roseanne dels escriptors suecs Sjöwall i Wahlöö.

Gairebé sense pistes a seguir, Camille ha de demanar ajuda a persones alienes a la policia: en concret, un llibreter de vell i un professor de literatura, experts ambdós en novel·la negra. Alhora, ha de lidiar amb la premsa que li assetja ferotgement. Especialment un incisiu periodista de Le Matin de nom Philippe Buisson de Chevesne, de qui es diu que no és el millor periodista però sí molt tenaç per cobrir crims brutals, comença a publicar articles dirigits específicament a Camille en els que sobresurt la informació precisa i detallada de les seves investigacions.

IreneEstem davant d’una novel·la negra en la qual es dóna prou importància al que personal; no només interessen els crims, la investigació policial i el detenir als culpables, sinó qui els duen a terme. I, sobretot, Camille, que és el protagonista d’aquesta i de les altres novel·les.

La novel·la resulta molt visual, és molt fàcil “veure” el que Lemaitre ens explica. Per al bo i per al dolent, ja que hi ha algunes escenes dures i que podrien ferir la sensibilitat d’alguns no acostumats a aquests temes.

Lemaitre utilitza un narrador omniscient que des de fora i focalitzant en Camille ens va explicant els avenços de la recerca. És d’aquells novel·les negres que tenen tant ritme que és difícil separar-les del thriller.

És Irene novel·la negra o és thriller? Suposo que la resposta correcta seria dir que les dues coses perquè negra ho és sense cap dubte però té un ritme endimoniat que l’apropa, si no ho fica de ple, al més típic dels thrillers.

L’autor maneja perfectament la tensió narrativa, dosificant la informació, fent dubtar contínuament al lector, oferint girs, voltes i revoltes i, per descomptat, moltes sorpreses. I, no només això, també emoció.

I deixant enrere Irène, L’Oliva Negra s’acomiada fins al proper 14 de desembre per comentar Día de perros d’Alicia Giménez Bartlett.

Sofia de Ruy-Wamba
L’Oliva Negra

No hi ha comentaris

A la platja de Chesil. Ian McEwan

LA TERTÚLIA
Dimecres, 15 de novembre

Segona sessió del Club, que celebrem una setmana després del previst, a causa de les convulses circumstàncies polítiques del nostre país…A la sala d’audiovisuals del primer pis, envoltats d’ordinadors, saludem dos clubaires que encara no havien vingut mai: Ramon Also (el nostre home a la tertúlia!) i Pepi Mota.
 
Comencem el comentari de l’excel·lent novel·la breu “A la platja de Chesil”, d’Ian McEwan, La platja... un dels millors autors britànics de la seva generació, que se sol citar al costat de Kazuo Ishiguro, premiat enguany amb el Nobel, i de Julian Barnes.
 
Comença la roda la Teresa Rodríguez, que ha quedat enamorada de la novel·la fins al punt que l’ha llegida dues vegades. L’ha trobada una obra de gran sensibilitat, on Florence, la protagonista, desvetlla tota la seva passió per la música, que en canvi li manca en la relació amb el seu futur marit. Frustrada la relació amorosa poc després, i a causa, de la nit de noces, ella seguirà tenint la música, mentre que ell es quedarà tot sol.
 
María Jesús Alonso fa una anàlisi molt aguda, que incideix en algunes preguntes que desvetlla la novel·la i que queden per respondre. Per exemple, per què les dones amb perfil de bones professionals que apareixen en la novel·la han de ser al mateix temps fredes i distants? Quina relació hi hagué entre la Florence i el seu pare? Remarca una cita: “Ser jove és un obstacle social”, i creu que s’han de tenir en compte tant el moment històriic com les diferències socials, així com que tots els personatges són persones cultes, educades, a qui costa de relacionar-se íntimament.
 
Mª Lluïsa Guerrero creu que tots dos protagonistes tenen un problema: a ella li costa obrir-se, i ell és molt tímid. Hi ha una gran manca de comunicació, que s’accentua per les pors d’ella, però també les d’ell: tots dos són verges. Destaca la bona descripció tant de l’home com de la dona, tenint en compte que es tracta d’un autor.
 
Ana Jiménez explica que li ha agradat, encara que el principi se li va fer bastant feixuc. Destaca la falta de comunicació, tant dels nuvis com també dels seus pares: així, per exemple, la mare de la Florence mai no la tocava, no l’abraçava, mentre que el pare se l’enduia de viatge, en un paper que resta confús.
 
Ramon Also ens explica una anècdota real de l’Espanya dels anys 70, en què un advocat contava com l’havien anat a visitar dos joves acabats de casar per preguntar-li què havien de fer per consumar el matrimoni, ja que la manca absoluta d’educació sexual podia produir aquests tràngols.
 
Rosa Llop creu que és un tema molt interessant i valent de tractar en una novel·la. Li ha agradat molt. En destaca també el fet que hi hagi una trama amb suspense, entre que explica les seves vides i ens va mostrant l’abans i el després d’aquesta nit fatídica per a ells.
 
crisalide Josefa Fonollosa el troba un llibre remarcable per les seves descripcions, tant de paisatges com de personatges. Destaca també el tractament d’aquesta amistat que podia haver estat llarga i asexual, però que no arriba a ser un amor eròtic clàssic, com exigeix la societat.
 
MªTeresa Ventosa també diu que li ha agradat, i que creu que els dos joves casats podrien haver prosperat si haguessin tingut més ajuda, sobretot ella.
 
Mercè Porta explica que li ha agradat força. Al marge del tema central, el tancament absolut de la Florence envers la sexualitat i, en canvi, el ferm desig d’ell de fer-li l’amor, essent tots dos verges, la Mercè remarca la gran sensibilitat en el tractament del tema, així com l’habilitat literària en el moment de fer descripcions, com per exemple el soroll del mar que se sent des de l’habitació de l’hotel, i que converteix el mar en un altre personatge. També parla dels pares d’ell; la mare artista, amb problemes mentals, i el pare ajudant.
 
L’Enriqueta Olivar diu que li ha enganxat, amb un únic problema: els talls massa secs de què es val l’autor per passar del present al passat, i retornar al present. Pel que fa a la parella, creu que la Florence no té prou confiança en el seu recent marit. També destaca el diàleg final.
 
La Paquita Puig la troba una novel·la bona per a tots els temps. Creu que els protagonistes haurien pogut seguir junts si s’haguessin pogut comunicar més, si ella li hagués tingut confiança o si ell hagués pogut acceptar la seva proposta (que ell tingués altres amants, ja que ella no s’hi veia amb cor). Destaca que ell és molt bon noi, un bon gendre que ha de fer tots els papers per caure bé; això ho troba ben real.
 
La Pepi Mota coincideix en què els falla la falta de confiança. Tots dos tenen por de la intimitat, encara que la noia té aversió al contacte sexual, mentre que ell el desitja amb fervor.
 
Mary Carmen Paredes l’ha trobat una novel·la breu però intensa, li ha agradat molt. Tot passa només en una nit, però és una nit crucial. Destaca l’escena de la baralla a la platja, així com el personatge de la mare d’ell.
 
Patricia Lewis coincideix enn trobar-la una novel·la molt intensa, on es proporciona una visió molt introspectiva de cada personatge, la qual cosa ens fa comprendre el perquè d’aquest matrimoni frustrat.
 
Dolors Juan, lectora entusiasta d’Ian McEwan (ens recomana el seu darrer títol, “Closca de nou”), creu que aquest autor sempre va més enllà dels atguments, en les seves històries. En aquesta novel·la, hi veu l’estimació idealitzada, el refús del contacte i la vulnerabilitat del cos, de part de la Florence; aspectes que ell menysprea amb la paraula fatídica, “frígida”: la lluna de mel es transforma en lluna de fel.
 
Evelia Casado, per concloure, creu que tot el problema els ve de la incapacitat per sincerar-se, mentre que ella precipita el final en proposar-li una solució que no era l’adequada.
 
I ens acomiadem fins al 13 de desembre, si no hi ha res de nou, en què comentarem “El temps de les cireres” de Montserrat Roig.
 
Sobre Ian McEwan
 
Ian McEwan és considerat un dels cinquanta millors escriptors britànics de l’actualitat. Estudià llengua anglesa a la Universitat de Sussex i escriptura creativa a la Universitat East Anglia. Ha obtinguts diversos premis: Whitbread, Man Booker, Shakespeare, James Tait Back Memorial. Ian
 
És un actiu defensor dels drets humans, l’ecologisme, entre d’altres.
 
Ha escrit novel·les, entre les quals: Jardín de Cemento (1978), El placer del viajero (1981), Niños en el tiempo (1987), Expiación (2001), Sábado (2005), La platja de Chesil (2007), Cáscara de nuez (2016); relats; algun conte infantil i adaptacions cinematogràfiques d’alguns dels seus llibres: Jardín del cemento, Expiación
 
 
Llibres Llibres d’en McEwan que podeu trobar a les biblioteques VNG.
 
 
Maria Rosa Nogué
La Crisàlide
 
Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

L’aprenent de bruixot i Els Invisibles

aprenent de bruixot i els invisibles_portadaQuè series capaç de fer per ajudar un bon amic? Segur que moltes coses, encara que aquest amic no estigui, diguem-ne, gaire viu. Sobre el valor de l’amistat i sobre molts temes més vam debatre la tarda de dissabte els nois i noies del Club de Lectura Llibr@venturers, de la biblioteca Joan Oliva i Milà. I és que la primera lectura que hem compartit, L’aprenent de bruixot i Els Invisibles, ens ha donat molt de joc per a la tertúlia.

El nostre protagonista té només 12 anys, però malgrat ser tan jove, ja sap què és tenir una vida difícil. És en Mortimer Shaw, un noiet que va créixer en un orfenat i que des de fa uns anys viu i treballa amb l’enigmàtic professor Haggath. invisibles_LT_01_ac_72Tot és un secret al voltant d’aquest professor, que més que professor és bruixot i que treballa en l’elaboració de pocions i encanteris d’allò més misteriosos. Tot transcorre més o menys plàcidament fins que un petit accident, només 3 gotetes de res, desencadena uns efectes no previstos.

És llavors quan passat i present conflueixen i Els Invisibles (que fa uns quants anys que van deixar enrere la infantesa) tornen a reunir-se per ajudar un dels seus membres, l’Horace. Potser encara no és gaire tard per fer justícia i descobrir qui amaga un secret inconfesable…

Si encara no has llegit L’aprenent de bruixot i Els Invisibles, fent clic sobre de la imatge hi podràs llegir les primeres pàgines del llibre:

aprenent de bruixot i els invisibles_portada rodonaPrimeres pàgines.

Jordi Sierra i Fabra és l’autor de L’aprenent de bruixot i Els Invisibles, llibre que va ser distingit l’any 2016 amb el Premi Edebé de Literatura Infantil. Sierra i Fabra és un autor d’allò més prolífic, tant per a infants, joves i adults. Fent clic aquí hi podeu consultar tots els títols d’aquest autor disponibles a les biblioteques de VNG.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Petit Pays. Gaël Faye

Le génocide est une marée noire, ceux qui ne s’y sont pas noyés sont mazoutés à vie. Gaël Faye.

L’auteur:

Né en 1982 au Burundi , à Bujumbura, franco-rwandais, Gaël Faye arrive en France dans le département d’Yvelines en pleine adolescence suite au déclenchement de la guerre civile du pays. gael-fayeIl fait des études de commerce et obtient un master de finances puis travaille pendant une période en tant qu’analyste financier à Londres , un monde professionnel qu’il abandonne bien vite pour se dédier à la carrière artistique qui l’identifie vraiment.

Il est influencé par les littératures créoles, le soul, jazz, samba, rumba congolaise… et devient compositeur et interprète de rap. Il forme avec Edgard Sekloka, franco-camerounais, le duo Milk Coffee and Sugar en hommage à l’une des discipline du hip-hop, le MCing2 et sort un album en 2010.

Par contre celui de “Pili Pili sur un croissant au beurre” où il évoque l’exil enregistré en 2013 en solo entre Bujumbura et Paris est son premier album et obtient un grand succès.

Il réside actuellement au Rwanda avec sa femme et ses enfants.

Le livre:

Dans le livre Petit Pays qui nous occupe ce mois-ci, Faye Gaël situe comme contexte historique le génocide des tutsi au Rwanda vue depuis le regard d’un enfant de 11 ans, au Burundi. Dès les premières pages la question identitaire se pose habilement. petit-pays-gael-faye-soiree-litteraire-madrid-club-bookL’auteur fait évoluer son personnage Gaby pour bien connecter l’histoire qu’il raconte et maintient tout le long du livre les dialogues internes avec lui-même ou externes avec les autres personnages et l’Histoire qui ne peut rester dans l’oubli.

Je prends comme exemple parmi d’autres que j’aurai pu choisir, celui d’Yvonne, sa mère qui est en cours de séparation de son père, entrepreneur français installé au Burundi pendant son service militaire qui dit « Mon pays c’est le Rwanda ! Je suis une réfugiée… c’est ce que j’ai toujours été aux yeux des Burandais » ou celui d’Innocent « Il n’y a que les blancs et les Zaïrois pour manger des crocodiles ou des grenouilles. Jamais vous ne verrez un Burundais digne de ce nom toucher aux animaux de la brousse. Nous sommes civilisés, nous autres ! » . Je vous recommande et renvoie au lien affiché ici-bas qui éclaire le contexte de ce livre. ICI

19437414_1587873601263716_1461740301940674673_nC’est donc dans le contexte du métissage, du racisme, des méfaits de la colonisation, de la lutte fratricide et l’exil que l’auteur se soucie de faire émerger l’Histoire à travers une écriture simple et directe. Dans une interview à France Culture il dit qu’il a écrit ce roman « (…) beaucoup plus en souriant qu’en pleurant. Parce que j’ai réussi à faire surgir un monde qui a disparu, qui reste dans la mémoire, dans les souvenirs de personnes qui ont vécu cette époque-là. Au fil de l’écriture, j’ai ressenti des choses comme dans une séance de spiritisme. J’ai ressenti de vieilles sensations. Je n’ai pas ressenti de douleur. Je l’ai même atténuée. La guerre, la souffrance est pour moi atténuée, non seulement par le regard de l’enfant, mais même dans les descriptions. Ce qui s’est passé dans ces régions-là a atteint des sommets de violence et d’horreur que même la littérature ne pourrait pas décrire. Et j’ai essayé – comme le personnage met la violence à distance, moi-même en tant qu’écrivain à ce moment-là – j’ai essayé de mettre le plus longtemps cette violence à distance et de ne pas trop la décrire ».

Il a essayé et y est bien arrivé en remportant tout d’abord le prix du roman FNAC puis celui du Goncourt des Lycéens en 2016 et nous l’en félicitons notamment, car c’est son premier roman.

L’histoire:

L’enfance insouciante, tranquille et heureuse de Gaby, au Burundi en 1992, né d’un père français et d’une mère rwandaise et vivant dans un confortable quartier d’expatriés à Bujumbura se voit bousculer petit à petit suite à tous les changements violents du conflit ethnique prenant place dans son entourage…

Gaël Faye, à la recherche du temps perdu
Les voix du monde
Gaël Faye, chouchou des prix littéraires

Esther Bruna
Club de Francès

2 comentaris

Manual per a dones de fer feines, Lucia Berlin

LA TERTÚLIA
Dimecres 4 d’octubre

Primera sessió del Club La Crisàlide, quarta temporada en què tinc l’honor de ser-ne la conductora, de compartir la tertúlia literària de la Sala Blava de la Joan Oliva amb una colla de bones lectores –i algun lector-en aquesta estona robada a les obligacions i a la rutina per concentrar-nos en allò que ens alimenta: la literatura, la cultura, la lectura compartida. La directora, Teresa Forcadell, rep com sempre les clubaires i ens convida a sentir-nos com a casa. Fetes les presentacions, comencem: algunes cares noves –Mary Carmen Paredes, Teresa Rodríguez, Patricia Lewis, Lluïsa Guerrero, M.Mercè Caba- i algunes baixes, que acomiadem des d’aquí amb l’esperança de reveure’ns: Anna Maria Montané, Maria Carmen Quintana, Gemma Capdet, Rosa Raventós i Carme Lavall.

Lucia BerlinI anem per feina: inaugurem el curs amb el Manual per a dones de fer feines, recull de narracions de Lucia Berlin, una autora nordamericana pràcticament desconeguda a casa nostra fins a l’edició i traducció d’aquest llibre que fou un èxit fulgurant i ens va desvelar una mirada que no coneixíem, crua, realista, irònica, sobre la societat americana a partir dels anys 50. Comença el comentari l’Ana Jiménez, a qui li ha agradat molt aquest llibre autobiogràfic, on es veu el retrat d’una dona lluitadora, que parla d’activitats comunes en el dia a dia, i sap com embellir-les en relatar-les. Li ha recordat la mirada d’Alice Munro, i creu que és apropiada una de les cites de la contraportada per definir el seu estil: “Leerla es desconcertante y maravilloso, doloroso e inolvidable”.

Lluïsa Guerrero també hi veu un fons biogràfic, ja que narra en primera persona, amb una estructura una mica embolicada i un cert humor negre, les anècdotes d’una dona que parla del sofriment, de l’alcoholisme, de dures vivències de la infantesa, com els abusos de l’avi. L’ha trobat interessant.

Per a MªJesús Alonso, es tracta d’uns relats entre bells i dolorosos, escrits amb un estil peculiar (per exemple, els rètols que es reprodueixen en majúscules), que ens permeten una mirada especial sobre les coses quotidianes, ja que l’autora té una gran capacitat d’observació. Així, per exemple, veiem l’ambient d’una casa nadalenca, o de l’espera a la sala d’urgències. També ens transmet la curiositat per altres cultures i formes de vida (els indis natius, Mèxic), i la capacitat de la narradora de moure’s en diferents móns, amb continus trasllats, canvis de vida i de feina (ajudant de dentista, netejadora, professora, etc.), així com de parlar-nos de la seva relació amb la família i els amics.

Per a Mary Carmen Paredes, el llibre ha estat un descobriment; li ha agradat molt la capacitat de l’autora de mostrar-nos amb naturalitat les coses més increïbles.

crisalideMercè Porta, en canvi, admet que la lectura de la primera narració, en què la narradora –una nena- accedeix a l’ordre del seu avi que li tregui totes les dents que li quedaven, en el seu saló de dentista, la va fer escruixir tant que no es va veure amb ànims de continuar.

El mateix li va passar a la Marta Gómez, encara que l’havia començat amb il·lusió perquè l’autora havia nascut al mateix any que la seva mare, el 1936; a les narracions hi va trobar un món de desconcert i caos, una mirada massa crua i cruel.

També per a la Paquita Puig i la Maria Teresa Ventosa la narració de l’avi dentista es va convertir en una barrera, encara que la Teresa destaca que la narradora sempre manté un aire vital.

A l’Enriqueta Olivar, en canvi, li ha agradat l’estil, malgrat reconèixer la tristor del recull. La narradora va tenir una vida molt difícil, amb una infantesa trista, molt influenciada per la mala conducta de l’avi i de la mare; tanmateix, és una dona intel·ligent, que descriu molt bé com li toca adaptar-se als canvis de situació, com quan el marit l’envia a Mèxic.

La Dolors Juan, que va néixer en una data pròxima a la de l’autora (1932), ha fet un acurat resum de cada narració (43) i recomana a les lectores que facin el pas de seguir endavant amb aquest recull, que val la pena. Ella hi ha trobat una literatura espontània, fresca, on la narradora ens mostra fragments del seu món. Destaca les descripcions tan precises de les flors, i també la narració de successos fascinants, per bé que tristos i estranys, com en la narració “Mi hijito”, en què una mare adolescent acaba ofegant el seu fill, o la relació amb la germana que pateix un càncer terminal. És un recull, diu, distret i emocionant.

A l’Evelia Casado, diu, al principi li va agradar, però després d’algun somriure també li va desvetllar una amargor progressiva. Troba una forma d’escriure planera, que enganxa, i que revela una dona de caràcter, que a pesar de les dificultats sap reconduir la seva vida.

A la Rosa Llop li ha costat d’acabar aquests relats, encara que els ha trobat ben escrits, no li agrada el retrat del món que ens transmet.

La Patricia Lewis els ha trobat uns relats variats, que parlen d’una dona molt moderna i compassiva, d’una autora que sap fixar-se en els personatges sense importància social (com l’indi que es troba a la bugaderia), i parlar-ne des del sentiment. També elogia les descripcions de ciutats com El Paso, les referències a Chile o a Mèxic, així com l’ambient del col·legi de monges, que a ella mateixa, que és sudamericana, li recorda referències comunes.

Lucia Berlin_2A la Mercè Caba li ha agradat la manera de relatar que té l’autora, a qui veu com una dona dura, valenta, plena d’esperit de superació, que la porta fins i tot a vèncer l’alcoholisme. Aprecia l’estil, que destaca per les frases curtes.

La Teresa Rodríguez parla també d’alguna narració que transmet autèntica felicitat, com la que explica les primeres pràctiques de submarinisme en el mar del Carib, plena de bellesa i de realisme. Destaca que l’autora, a pesar del seu alcoholisme i vicissituds personals, era també una dona culta, que va ser professora d’universitat.

La Soledat Marsal diu que li ha costat d’entrar-hi, però que després li han agradat aquestes narracions, entre curioses i dramàtiques, sempre molt humanes, especialment en la narració que parla de les dues germanes.

Després de fer esment de la pròxima Convenció de Literatura Fantàstica i de Ciència-Ficció (25/26 novembre, Vilanova i la Geltrú) i de la possibilitat d’acudir el 13 de novembre a la Biblioteca Cardona Torrandell a una trobada amb l’autor David Cirici, per parlar del seu llibre Zona prohibida, ens acomiadem fins al pròxim 8 de novembre, per comentar la novel·la A la platja de Chesil, d’Ian Mc Ewan.

L’AUTORA I L’OBRA
Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines

Quan, acabat el segle XX, semblava tancada també la llista dels grans contistes nord-americans del segle: Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Truman Capote, Paul Bowles, Raymond Carver, Alice Munro, Lydia Davis… heus aquí que apareix un nom nou, amb una obra escassa –setanta-set contes en total– però que enlluerna a tothom i conquereix sense disputa un lloc entre els grans. Es tracta de Lucia Berlin, traspassada el 2004, i de qui, fins aleshores, gairebé ningú no havia sentit parlar. Va ser l’agost del 2015 quan “un dels secrets més ben guardats d’ Amèrica” (en paraules d’un crític) va sortir a la llum. portada llibre manual per a dones de fer feinesPerquè un dels segells més poderosos dels Estats Units, Farrar Straus and Giroux, va publicar Manual per a dones de fer feines / Manual para mujeres de la limpieza, una selecció dels seus millors contes. Per sorpresa de tothom el llibre es va situar tot just acabat de sortir en el segon lloc de la llista dels més venuts del The New York Times. En poques setmanes havia venut més del que van vendre, al llarg de trenta anys, tots els seus llibres ante¬riors junts. Però qui era Lucia Berlin?

Moltes coses. I aquesta és una de les claus que explica la riquesa, la varietat dels seus contes. Lucia era filla d’un enginyer de mines i d’una dona freda, racista i alcohòlica (així la descriu en molts dels seus relats). Va passar la infantesa de ciutat minera en ciutat minera a Idaho, Montana i Arizona. Després, el seu pare se’n va anar a la guerra i Lucia, la seva mare i la seva germana es van quedar a El Paso (Texas), on Lucia va assistir, becada, a una escola de monges, on era l’única protestant; a més, com que la seva mare preferia l’ampolla a les seves filles, Lucia vivia pràcticament amb la família siriana del costat (ho narra al conte Silenci). Va tenir, com es pot veure, moltes oportunitats per observar les diferències culturals per religió o origen social o geogràfic, i fins i tot per imaginar què hauria estat la seva vida en una altra comunitat, per exemple, si la seva família hagués mort en un terratrèmol i ella s’hagués quedat a viure amb els amics sirians (Tornar a casa). Amb l’adolescència va venir una nova mudança, a Santiago de Xile, i amb ella, una metamorfosi: de nena nord-americana de classe mitjana sense més, Lucia es va trobar convertida en una senyoreta de la classe alta xilena, alumna d’una exclusiva escola privada, que dividia el seu temps, els caps de setmana, entre les festes de l’alta societat, amb ball i sopars de sis plats, i visites als abocadors i barraques en companyia d’una professora nord-americana, mig missionera, mig revolucionària (el conte en el qual ho narra, Bons i dolents, és magistral, i el personatge de la professora, inoblidable). Va estudiar després –volia ser escriptora, o periodista– a la Universitat de Califòrnia, on entre d’altres va tenir com a professor Ramón J. Sender.

Lucia Berlin_3Diversos trasllats (“he de portar unes dues-centes mudances a sobre”, diu en un dels contes), casaments, divorcis i fills després, trobem Lucia a Nova York, vivint, per falta de recursos econòmics, en un edifici d’oficines on s’apaga la calefacció de nit: era tot suposadament alegre, despreocupat i liberal, amb molt jazz, nomadisme, sexe i copes (el tipus de vida retratada per Kerouac o Ginsberg). Però Lucia i els seus dos fills havien de dormir vestits amb roba d’esquí. El pare, com tants en aquella època d’una llibertat sexual acabada d’estrenar les conseqüències de la qual, tot i això, pagaven elles més que ells, havia tocat el dos.

Als trenta-dos anys, Lucia Berlin tenia en el seu historial tres matrimonis desfets, quatre fills al seu càrrec i un alcoholisme amb què lluitaria tota la vida… Això sense comptar amb problemes de salut greus i crònics: doble escoliosi, que l’havia obligat a portar una cotilla ortopèdica durant anys, problemes respiratoris… El que no tenia era una professió, ni ingressos regulars. De manera que va haver de posar-se a treballar en el que va poder: recepcionista en la consulta d’un ginecòleg, ajudant d’infermeria a la sala d’urgències d’un hospital, i fins i tot dona de fer feines (encara que li costava de trobar feina perquè les senyores, explica, desconfien de les candidates “instruïdes”). Tot això i més (el seu pas per centres de desintoxicació, les seves freqüents visites a Mèxic, on vivia la seva germana…) ho reflecteix en els seus relats, el valor dels quals rau en aquesta àmplia gamma d’experiències, moltes d’elles rarament abordades en literatura –poques escriptores o escriptors han treballat atenent malalts terminals o netejant cases–, però sobretot en la veu de l’autora.

Una veu, com assenyala Lydia Davis al pròleg, irresistiblement càlida, propera, feta d’esperit d’observació, empatia, alegria de viure, humor: “No m’importa explicar-li a la gent coses terribles si puc fer-les divertides”, apunta ella mateixa. Els seus models eren Txékhov, per la humanitat, Katherine Mansfield, per la capacitat de trobar bellesa fins i tot en el més vulgar, Paul Bowles, per la l’agudesa a percebre i entendre les diferències culturals.

Però, sens dubte, Lucia Berlin va aconseguir trobar la seva pròpia veu, avui retrobada per a totes les lectores i els lectors.

(Laura Freixas)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Ja torna a ser aquí…el club de lectura Llibr@venturers!

A3_Club de lectura Llibr@venturers 2017-2018Sí, sí, ja torna a estar en marxa el club de lectura per a nois i noies de 10 a 12 anys de la Joan Oliva! Com? Que no ho sabies? Doncs aquest és el nostre sisè any i, com sempre, arrenquem amb el nou curs escolar i ens anirem veient un cop al mes. I així, una rere l’altra, compartirem vuit lectures fins al proper mes de maig.

L’objectiu del Club de Lectura Llibr@venturers és, a banda de fomentar el gust per la lectura entre els més joves, promoure la tertúlia entre els nostres joves participants i entre tots i totes enriquir-nos tot parlant d’un llibre.

Les trobades tenen lloc un dissabte al mes a les 16.30 h de la tarda i van començar el passat dissabte 30 de setembre, amb una sessió de presentació. Aquest dia vam posar en comú quins llibres ens agrada llegir i vam fer un cop d’ull als vuit títols que llegirem els propers mesos. I els nois i noies participants van marxar amb l’exemplar del primer llibre que comentarem: L’Aprenent de bruixot i Els Invisibles de Jordi Sierra i Fabra.

El calendari de lectures és divers. Podeu consultar-lo fent clic aquí.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Clubs de Lectura a la biblioteca Joan Oliva

El proper divendres 1 de setembre, la Biblioteca Joan Oliva obre el període d’inscripció dels Clubs de Lectura. La inscripció és un tràmit presencial així doncs, si hi esteu interessats, haureu de passar per la biblioteca a formalitzar-la.

Els Clubs de Lectura que us oferim són els que us indiquem a continuació:

Logo_La CrisàlideClub de Lectura La Crisàlide: Conduït per la Mª Rosa Nogué, la Crisàlide es reuneix un dimecres al mes de 17.30 h a 19 h. Les dates de trobada previstes enguany són: 4 octubre, 8 novembre, 13 desembre, 10 gener, 7 febrer, 7 març, 4 abril i 9 maig.

Club de Lectura en Francès: Consolidat des de fa molts anys dins de l’oferta de clubs de lectura de la Joan Oliva, CLFJOMel Club de Lectura en Francès va dirigit a persones que tinguin un elevat coneixement de la llengua francesa, que serà l’idioma vehicular de l’activitat. La seva conductora és l’Esther Bruna i el tercer divendres de cada mes de 16.30 h a 18 h és el dia triat per les sessions. Les dates previstes són 20 octubre, 17 novembre, 15 desembre, 19 gener, 16 febrer, 16 març, 20 abril i 18 maig.

Logo_Oliva NegraClub de Lectura L’Oliva Negra: La Joan Oliva és una de les 4 biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona especialitzada en gènere negre i policíac. Ara fa dos cursos, la Joan Oliva va posar en marxa un club de lectura d’aquest gènere i en aquest període de temps ja s’ha convertit en una activitat indiscutible. La seva conductora és la Sofia de Ruy-Wamba i un dijous al mes de 17.30 h a 19 h, el dia que porten a terme les sessions. El calendari previst inclou aquestes dates: 5 octubre, 9 novembre, 14 desembre, 11 gener, 1 febrer, 8 març, 5 abril i 3 maig.

Logo llibre@venturersI per als més petits, el Club de Lectura Llibr@venturers: Dirigit a nois i noies de 10 a 12 anys, el Club de Lectura Llibr@venturers és conduït per Fanny Guinart. Les trobades tenen lloc un dissabte al mes de 16.30 h a 17.30 h amb aquestes dates en el seu calendari: 30 setembre, 28 octubre, 25 novembre, 16 desembre, 20 gener, 17 febrer, 17 març, 14 abril i 12 maig.

Enguany, el cost d’inscripció en concepte de préstec interbibliotecari és de 7,5€ per a La Crisàlide, 12 € per al club de lectura en Francès i 6 € per a L’Oliva Negra.

Logo_Club de LF en catalàI una mica més endavant, també podreu inscriure-vos en els dos Clubs de Lectura Fàcil que ofereix la biblioteca. A partir del 2 d’octubre, obrim les inscripcions per al Club de Lectura Fàcil en Català, que té previstes les trobades dilluns a les 17 h. Aquest club que la biblioteca Joan Oliva fa en col·laboració amb el Servei de Català del Garraf i Vilanova i la Geltrú és conduït per Fanny Guinart (les sessions dels dies 6 novembre, 4 desembre i 15 gener) i Lourdes Escrigas (els dies 5 març, 16 abril i 7 maig).

Logo_Club de LF en francèsA partir del 20 de novembre, us podreu inscriure en el Club de Lectura Fàcil en Francès conduït també per L’Esther Bruna. Les persones inscrites en aquest club es troben el tercer dimarts de mes a les 16.30 h (16 gener, 20 febrer, 20 març, 17 abril i 18 maig). Igual que el curs passat, la darrera sessió del 18 de maig aplegarà de manera conjunta els membres del Club de Lectura Fàcil i els del Club de Francès.

Tots els clubs tenen places limitades així que, si hi esteu interessats, passeu per la Joan Oliva a partir de divendres 1 de setembre!

Si feu clic aquí us podeu descarregar la informació de tots els clubs de lectura.

A continuació, algunes fotos dels clubs de lectura del curs passat:

CLFJOM TLF 2017 Club de LF en català

IMG-20170505-WA0001 Llibr@venturers

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La casa dels cants, Maria Rosa Nogué

LA TERTÚLIA
Dimecres 14 de juny

Aquest curs 2016-17, el tercer de la meva estada al capdavant del Club La Crisàlide, em vaig atrevir a tirar endavant una idea que va llançar a l’aire, com qui no vol la cosa, la Gemma Capdet: “Maria Rosa, ja ho saben aquestes senyores que tens una novel·la per a adults, “La casa dels cants”(Ed. Barcanova, 2010)?” Van demanar-me de llegir-la, així que ho vaig consultar amb la Teresa Forcadell, la directora de la Biblioteca Joan Oliva. Em va dir que sí, de seguida, amb l’únic problema que potser no n’hi hauria prou exemplars. Així que (ara que la meva novel·la està d’oferta, 6€), en vaig comprar 20 i els vaig donar a la Joan Oliva. Vam quedar de fer una sessió extra, fora de programa, però que al final la Teresa Forcadell va insistir perquè formés part del cicle, ja que havia fet la donació.

Palau-de-la-Musica-Catalana-Xl

Vam programar la novel·la per al mes de juny, encara que el curs se sol tancar el mes de maig, i per postres, el dia assenyalat, el 7 de juny, va coincidir amb l’examen de piano del meu fill gran, que fa 5è de Grau Professional. Un altre cop, doncs, canvi de data: 14 de juny. I, tanmateix, van venir gairebé totes les lectores, i les que no van poder es van excusar i fins i tot em van fer un comentari (Evelia Casado, María Jesús Alonso, Maria Teresa Ventosa). Què més es pot demanar?

Doncs bé, molts comentaris. Vam trencar el format tradicional de la roda d’intervencions, per deixar pas a les preguntes lliures, mentre ens anàvem cruspint unes catànies obsequi de la Rosa Raventós (que el curs vinent deixarà el Club, a causa del dolor i de les múltiples activitats que ja fa). Jo també n’havia portat unes altres, o sigui que fou una sessió calòrica…No vaig prendre notes, però recordo tot el que em van dir. Ana Jiménez em va felicitar, va dir que se li havia fet molt amena i l’havia omplert de ganes de visitar el Palau de la Música Catalana.

crisalideMercè Porta va explicar que l’havia començada a llegir abans d’hora, per por de no arribar a temps, i que en una setmana se l’havia cruspida. Moltes lectores van comentar que era llarga però no feixuga, i els vaig agrair l’elogi. La Mercè Porta em va preguntar pel final de la novel·la, si era volgudament que la presència maligna de la Clara es queda vagarejant pel Palau, i li vaig dir que sí. També va endevinar quin era el meu alter ego de cantaire en la novel·la: la Mireia.

La María José Fonollosa va elogiar també les descripcions del Palau de la Música i l’aspecte vivencial del present que enllaça amb el passat, com també Mari Carmen Quintana, Enriqueta Olivar, Rosa Llop i Rosa Raventós.

Anna Maria Montané va parlar de la passió per la música que es desprèn de la novel·la, i de les cites poètiques i culturals que hi són presents.

Marta Gómez també va dir que li havia agradat molt, que li havia fet pensar en el Palau de la Música i veure’l d’una altra manera, així com la Gemma Capdet, que ja l’havia llegida quan va sortir i va ser la causant de tot aquest embolic, en el bon sentit, és clar! No hi ha més gran plaer per a una escriptora que poder parlar del seu llibre amb unes lectores atentes i amigues.

Soledat Marsal també em va dir que l’havia llegida molt de gust, i Dolors Juan en va fer una anàlisi afectuosa, aguda i encertada, com sempre.

casa dels cantsI l’autora, què hi diu? Emocionada, no vaig parar de xerrar en tota la sessió, a l’inrevés del que és habitual, i els vaig acabar fent un resum de les meves novel·les: la novel·la breu que va guanyar el premi del Diari de Vilanova l’any 2000, “Els Sonets a Anaïs”, la juvenil de la qual ara he fet una segona part: “La noia del descapotable” (2009) i ara “La noia del creuer” (2017). També els vaig parlar de la novel·la negra que va guanyar el premi Bellvei d’enguany, “No arriba la mort”, que sortirà al febrer del 2018 (Ed. Gregal).

I de la que estic acabant…La MariCarmen Quintana em va preguntar si tenia algun tema que em cridés la inspiració. De tema, en tinc un, li vaig dir, més aviat un propòsit: recuperar el temps passat, aconseguir que el que he viscut, el que hem viscut, trobi una fixació en la literatura. I de motiu d’inspiració, un: la ciutat de Venècia. “Què t’inspira, la decadència?”, em va dir la MariCarmen. Ostres, dit així, sona estrany, oi? Però potser sí, ben mirat, potser la plenitud on es comença a albirar una nota de davallada, l’heroi que comença el seu declivi, l’amor que no és un cor vermell travessat per una fletxa, sinó que té les seves marques de veritat i de saviesa, m’inspiren més que no pas el creixement eufòric.

Bon estiu, Teresa, Esther, Fanny, bibliotecàries que ens ajudeu i acompanyeu. Bon estiu, lectores, i a veure si l’any vinent arrepleguem també algun lector!

L’AUTORA
Maria Rosa Nogué

Sóc de la collita del 65. Sempre m’ha agradat escriure, llegir, fer música, ensenyar, aprendre…Ja de petita, volia ser professora i escriptora. Del 1983 al 1988, vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i tot seguit els Cursos de Doctorat, dirigits per Joaquim Molas. Als 18 anys vaig començar a impartir Cursos de Català per a Adults, i el 1991 en vaig ser coordinadora al Centre de Normalització Lingüística, tot just creat. L’any 1992 vaig treure el títol de Professora de Piano. El 1993 vaig guanyar les oposicions de Professora de Llengua i Literatura Catalanes. Havia aconseguit ser professora. Però, i l’escriptora?

Maria Rosa NoguéL’any 1991 l’Ajuntament vilanoví va publicar el meu primer conte, El Regal, amb il·lustracions de Glòria Fort. L’any 1999 vaig escriure la narració de la cantata El Follet Valent (Catalunya Cultura), composta per Núria Juanet, sobre idea original i cançons de Clara Ripoll. L’any 2000 vaig guanyar el Certamen de Novel·la Breu del Diari de Vilanova i la Geltrú, i des del 2001 hi col·laboro amb una columna d’Opinió, “Les hores i els dies”.

L’any 2006 vaig entrar de professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on faig Narrativa. El 2009 sortí publicada la meva novel·la juvenil La noia del descapotable (Ed.62, Estrella Polar), ambientada a l’Institut Joan Benaprès de Sitges, i el 2010 la novel·la per a adults La casa dels cants (Ed. Barcanova), al voltant del món de l’Orfeó Català i del Palau de la Música. El 2015 vaig escriure El secret d’en Bec Llarg, il·lustrat per Sebastià Serra (El Cep i la Nansa Edicions). Des del curs 2014-15 m’encarrego del Club de Lectura La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva. El 2017 sortirà publicada la meva segona novel·la juvenil, La noia del creuer (Ed. Voliana), i la novel·la guanyadora del I Premi Bellvei Negre, No arriba la mort (Ed. Gregal).

L’OBRA
La casa dels cants

La casa dels cants és una bella faula moderna. De fet, sempre partim d’uns referents. La casa dels cants parteix tant de la imaginació creativa de l’autora (desplegada en les pàgines del seu llibre com els bells mosaics modernistes del Palau) com de la seva experiència com a cantaire a l’Orfeó Català durant una pila d’anys. Això li va permetre viure la música des de dins –és a dir: fent música–, i conèixer d’una manera privilegiada el Palau de la Música, la casa dels cants, com va anomenar-lo Joan Maragall. Com a abonada als concerts setmanals de l’orquestra del Palau durant més de 20 anys, poc m’ha costat imaginar la presència de la fada de la història (en dos temps històrics que queden entrellaçats per aquesta mena de musa) que s’explica a La casa dels cants. orfeo-catala-antoni-bofill_16241Com a oïdora de música en aquest indret, tinc interioritzades la fesomia intemporal de les muses, la llum canviant dels vitralls, el tacte llisquent de les roses de ceràmica, la corprenedora bellesa de claraboia solar al mig de la sala de concerts. Així doncs, m’he situat ben bé com a casa, com molts de vosaltres podreu fer quan llegiu la novel·la, i reconèixer en les pàgines de La casa dels cants les històries que es disparen amb el soroll de les fustes en caminar, o la sensació d’escalada etèria vers mons desconeguts quan pujava les escales cap al pis de dalt. Gràcies a l’habilitat narradora de Maria Rosa Nogué, he pogut conviure d’una forma sensible amb les aparicions de la fada-fantasma encapsada intemporalment en el Palau de la Música, i que tants maldecaps proporciona als familiars que la pateixen. Ja se sap que les ànimes en pena són ànimes en pena fins que no s’alliberen de la presó on han quedat atrapades, sovint a causa d’una mort traumàtica, com és el cas. I ja no dic res més. Qui vulgui saber la història i deixarse atrapar per l’enjòlit, que llegeixi el llibre.
(Article de Teresa Costa-Gramunt, publicat al Diari de Vilanova i la Geltrú)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Collita de Gènere Negre i Policíac 2016

La Xarxa de biblioteques negres formada per les biblioteques Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú, La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, Montbau de Barcelona i Biblioteca Districte 6 de Terrassa, presenta la seva publicació col·lectiva amb el millor del gènere políciac.

La Collita 2016 recull la novel·la negra i policíaca publicada durant l’any anterior i una relació de festivals, jornades i congressos fets durant l’any, una relació dels premis de novel·la negra atorgats durant els anteriors mesos, i la llista de les vint-i-cinc novel·les negres més prestades durant l’any 2016.

Altres guies de la Xarxa de Biblioteques Municipals

Podeu consultar aquí totes les anteriors guies de Collita de Gènere Negre.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »