Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CINEMA

El otro lado de la esperanza

otro lado de la esperanzaJa fa molt de temps que el cinema del director Aki Kaurismäki és un reflex de la seva mirada desencantada cap al món que ens envolta, això sí, sense perdre el seu particular sentit de l’humor. Aquest estil particular, que ja destil·laven films com ara Un hombre sin pasado, Luces del atardecer o El Havre, ha fet del cinema d’aquest director finlandès un gènere en si mateix.

Kaurismäki és, per a molts, un dels millors directors europeus actuals i, fidel al seu peculiar estil i segell inconfusible, després d’alguna altra trilogia, tanca amb El otro lado de la esperanza una “trilogia de dos”, que va iniciar el 2011 amb El Havre. La raó de ser de la curiosa trilogia binària és exposar les vergonyes europees, posant a la vista de tothom el drama dels refugiats i de la immigració il·legal.

El otro lado de la esperanza té l’escenari a Helsinki, com sol ser habitual en els films d’aquest director, i dos són els seus protagonistes principals: Primer, en Khaled, un jove que fugint de la guerra a Síria, sense present i sense futur, arriba a Finlàndia amagat en un vaixell de càrrega. I, segon, en Wikström, un home entrat en la cinquantena que decideix fer un gir a la seva vida quan es divordia i obre un restaurant. La situació legal de Khaled empitjora en el moment que les autoritats finlandeses li deneguen la seva sol·licitud d’asil, decisió que el converteix en il·legal i no fa més que dificultar qualsevol possibilitat d’obrir-s’hi camí. Quan en Wikström coneix en Khaled a la porta del seu restaurant, prendrà la decisió d’oferir-li feina.

1488304006-600x424_b5b78619-esperanza-1

El otro lado de la esperanza és un drama social amb to agredolç, en què l’autor s’allunya de qualsevol ideologia política i s’apropa, com sol ser habitual en el seu cinema, més cap a l’empatia i la solidaritat.

El film va ser guardonat amb l’Ós de Plata de la Berlinale al Millor Director i amb el Gran Premi Fripresci 2017 (Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica).

Tràiler de la pel·lícula:

DVD

  • El otro lado de la esperanza
  • El Havre
  • Nubes pasajeras
  • Ja podeu reservar El otro lado de la esperanza a la biblioteca Joan Oliva!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    Goodbye Berlín

    goodbye berlinLa novel·la Goodbye Berlín, de l’escriptor alemany Wolfgang Herrndorf, es va convertir en tot un bestseller al seu país als pocs mesos de la seva publicació l’any 2010. Com a colofó a aquest éxit de públic, el llibre va ser guardonat amb el Premi Nacional de Literatura Juvenil a Alemanya l’any 2011. Malauradament, la prematura mort de Herrndorf amb només 48 anys el passat 2013, no ha permès que l’autor fos testimoni de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la, que ha arribat de la mà del director alemany, d’origen turc, Fatih Akin. El film Goodbye Berlín continua amb l’èxit del llibre original i va ser reconegut amb el Premi Públic Jove 2017 de l’Acadèmia de Cinema Europeu i aquesta setmana és novetat a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    La pel·lícula Goodbye Berlín és una mena de road movie adolescent, que transita entre la comèdia i el drama, protagonitzada per dos nois de 14 anys, que si algun tret tenen en comú és que cap dels dos ha trobat encara el seu lloc en el món. En Maik (interpretat per Tristan Göbel) i en Tschik (interpretat per Anard Batbileg) són companys d’institut. En Maik, de família rica, té per endavant un estiu en solitari. La seva mare està ingressada en una clínica de desintoxicació pel seu alcoholisme i el seu pare, de presumpte viatge de negocis amb la companyia de la seva jove secretària. Per la seva banda, en Tschik (que, per cert, és el títol original tant de la novel·la com de la pel·lícula) és un immigrant rus que no sembla encaixar enlloc, ni tampoc dona senyals que aquest fet li faci res. Al bell mig de la canícula estival, en Tschik es presenta a casa d’en Maik amb un cotxe robat, un Lada de color blau, i tots dos iniciaran el viatge de la seva vida per paissatges alemanys.

    Tràiler de la pel·lícula:

    El director del film, Fatih Akin, ha dirigit d’altres pel·lícules que també podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques Municipals de VNG: Contra la pared, Cruzando el puente, El padre, Soul kitchen i Goodbye Berlín.

    1493395388_946713_1493395538_noticia_fotograma

    Per a tots aquells, que aprofitant l’estrena en dvd de la pel·lícula, vulgueu llegir la novel·la en què s’ha basat, també podeu agafar-la en préstec a la XBMVNG. Fent clic aquí, hi podreu llegir les primeres pàgines del llibre.

    Llibres

  • Goodbye Berlín
  • DVD

  • Goodbye Berlín
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    El guardián invisible, la pel·lícula

    el_guardian_invisible-726992780-largeLa coneguda com a Trilogia de Baztan, formada per les novel·les El guardián invisible, Legado en los huesos i Ofrenda a la tormenta, van convertir l’escriptora Dolores Redondo en tota una autora supervendes, esdevenint el fenomen literari dels darrers anys. El passat 2017, arribava l’adaptació cinematogràfica del primer dels títols, que ja podeu reservar a la biblioteca Joan Oliva.

    Fidel adaptació de la novel·la, El guardián invisible ha estat dirigida per Fernando González Molina, tot un expert, si fem cas de la seva filmografia, a adaptar llibres per a la gran pantalla. Primer, va dirigir 3 metros sobre el cielo (2010) i, dos anys més tard, Tengo ganas de ti (2012), ambdues basades en les novel·les homònimes de Federico Moccia. No han estat aquestes dues novel·les les seves úniques adaptacions cinematogràfiques. El 2015 va dirigir Palmeras en la nieve, basada en la novel·la de Luz Gabás.

    El guardián invisible està protagonitzada per Marta Etura, en el paper de la inspectora en cap d’homicidis de la Policia Foral de Navarra Amaia Salazar que, encarregada d’un cas d’assassinat d’una adolescent que ha aparegut morta a la riba del riu Baztan, torna al seu poble natal, Elizondo, el lloc que fa anys va deixar enrere. El film, com el llibre, transcorre a partir de 2 fils argumentals: la investigació policial i el retorn dels fantasmes del passat de la protagonista, una dona de caràcter fort i independent.

    Si en algun aspecte hi estan d’acord aquells que han vist la pel·licula, és que el director ha sabut captar l’atmosfera asfixiant i gairebé sobrenatural dels paisatges de la Vall de Baztan que es descriuen en la novel·la, amb una pluja gairebé tan protagonista com els personatges de la trama.

    Els aficionats al gènere del thriller, no poden deixar de veure aquesta pel·lícula amb una Marta Etura/Amaia Salazar en una carrera contra rellotge per descobrir l’assassí i per fugir del seu propi passat.

    Tràiler de la pel·lícula:

    TRILOGIA DEL BAZTAN

    Si voleu llegir les primeres pàgines, feu clic sobre les imatges:

    el guardián invisible_dolores redondo legado en los huesos ofrenda en la tormenta

    DVD

  • El guardián invisible
  • Llibres

  • El guardián invisible
  • Legado en los huesos
  • Ofrenda en la tormenta
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    Novetats de Cinema: Langosta i Passengers

    LangostaDues són les novetats de cinema que destaquem en aquest article i que ja podeu reservar a la Joan Oliva: Langosta i Passengers.

    Langosta és la primera producció internacional del director de cinema grec Yorgos Lanthimos, protagonitzada per Colin Farrell i Rachel Weisz, que li va valdre el Premi del Jurat del Festival de Cannes i el Premi a Millor Guió del Festival de Cinema Europeu.

    La pel·lícula, que va de la ciència ficció al cinema romàntic, ens situa en un món distòpic en el qual el fet de no tenir parella esdevé un delicte. Tant és si el fet d’estar solter o soltera és una decisió voluntària o sobrevinguda, el cas és que en aquesta societat és obligatori tenir parella. Així doncs, quan algú, per exemple, ha quedat vidu o vídua o ha estat abandonat per la seva parella, com li passa al personatge d’en David (Collin Farrell), disposa de 45 dies per trobar-ne una de nova. I per aconseguir-ho, durant aquests 45 dies els solters estaran allotjats en un hotel de luxe, el “Gran Hotel Non Sense”. En cas que no tinguin èxit en la seva tasca, els solters seran convertits en l’animal que ells mateixos havien triat en arribar a l’establiment. D’aquí, la llagosta que dona títol al film i que és l’animal triat pel personatge interpretat per Colin Farrell.

    Langosta esdevé una reflexió sobre les relacions romàntiques en la societat actual i un crit a favor de la llibertat. Entre la filmografia de Yorgos Lanthimos, no hi podem deixar de destacar Canino (2009), nominada a l’Òscar 2010 com a Millor Pel·lícula de parla No Anglesa.

    Tràiler de Langosta:

    passengersLa segona de la novetats de cinema a la Joan Oliva és Passengers, film dirigit per Morten Tyldum, realitzador de l’oscaritzada The imitation game (Descifrando el enigma).

    A Passengers, la Humanitat decideix sortir a buscar nous planetes per colonitzar. El viatge no serà fàcil i, de fet, la seva durada és de 120 anys. És per aquest motiu, que els 5000 passatgers de la nau Avalon fan el trajecte és un estat d’hivernació o de son induït fins a l’arribada al nou planeta. Així discorre el trajecte fins que la topada amb un meteorit origina una fallada tècnica que desperta, contra tot pronòstic i 90 anys abans de la data prevista, un dels passatgers, el jove tècnic Jim (interpretat per Chris Pratt). Davant de la seva terrible perspectiva de futur, viure i morir tot sol a bord de l’Avalon, en Jim decideix despertar una jove periodista, companya de viatge, per posar fin a la seva solitud. Es tracta de l’Aurora, interpretada per Jennifer Lawrence, que va decidir formar part de l’expedició per escriure’n la història. A partir d’aquest moment en què en Jim decideix despertar la seva companya per acabar amb la seva solitud, però condemnant-la a una fi dramàtica com la seva, s’inicia un dilema moral al voltant de l’ètica de la seva actuació.

    Tràiler de Passengers:

    DVD

  • Langosta
  • Passengers
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    El Viajante

    Caratula_El Viajante

    El film El Viajante, del director iraní Asghar Farhadi, és una de les novetats de cinema d’aquesta setmana a la Joan Oliva. La pel·lícula ha estat internacionalment reconeguda, entre d’altres, amb l’Òscar com a Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa 2017. Tot i la importància d’haver guanyat l’Òscar, la pel·lícula va aconseguir bastant més ressó pel fet que el seu director no va anar a la cerimònia a recollir el guardó. I tot perquè tant ell com d’altres membres de l’equip, com l’actriu Taraneh Alidoosti, van cridar al boicot com a rebuig al veto migratori de l’administració Trump cap a set països de majòria musulmana. En el seu lloc, va ser una enginyera de la NASA d’origen iraní qui va recollir l’estatueta i qui va pronunciar aquestes paraules: “La meva absència té a veure amb el respecte que sento per la gent del meu país i per la dels altres sis països que han estat víctimes d’una falta de respecte. D’aquesta manera es divideix el món. Els directors de cinema creen empatia i uneixen

    No era la primera vegada que un film de Farhadi guanyava l’Òscar en la mateixa categoria. Ja l’havia aconseguit, el 2011, amb Nader y Simin, una separación, que també va ser reconeguda amb l’estatueta al Millor Guió Original.

    El Viajante és un thriller dramàtic amb una parella d’actors protagonistes. Emad i Rana formen part d’una companyia teatral i conviuen en un edifici que ara corre perill d’ensorrament. Davant d’aquest imminent perill, un membre de la companyia de teatre els ofereix un nou pis per traslladar-s’hi. Ells hi accepten i la mudança es fa de manera molt ràpida. Tant, que encara queden al pis coses de l’antiga llogatera. Un vespre, la Rana és assaltada al nou pis i, a partir d’aquest moment, res no serà igual entre tots dos. Ella mai no s’atrevirà a denunciar per por d’una societat que criminalitza la víctima. Ell començarà a fer créixer dins seu un clar sentiment de venjança, obviant el trauma amb què conviu la seva parella.

    El títol de la pel·lícula té a veure amb l’obra que la parella protagonista interpreta al llarg de tota la història: Muerte de un viajante, d’Arthur Miller.

    Al llarg d’aquest 2018, Asghar Farhadi té prevista l’estrena de Todos lo saben, una pel·lícula protagonitzada per Penélope Cruz i Javier Bardem com a parella protagonista i que també comptarà amb la participació de Ricardo Darín, Eduard Fernández, Bárbara Lennie, Inma Cuesta i Elvira Mínguez.

    DVD

  • El Viajante
  • Nader y Simin, una separación
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    Doña Clara (Aquarius). Kleber Mendonça Filho

    Una de les últimes novetats que, recentment, la biblioteca ha incorporat al seu fons és la pel·lícula Doña Clara.

    Una de les últimes novetats que, recentment, la biblioteca ha incorporat al seu fons és la pel·lícula Doña Clara. Es presenta un personatge femení, la Clara, una dona de 65 anys a qui agrada la música. Jubilada, vídua i mare de tres fills que ja són grans. Treballa com a crítica musical i passa la major part del seu temps redejada de llibres i discos al seu apartament del barri de Boa Viagem, a Recife, en un edifici anomenat Aquarius. En aquest lloc hi ha viscut des de la seva joventut i durant tres dècades, és ple de records familiars, memòries de moments feliços i cicatrius de lluites guanyades o perdudes. És l’única resident que queda a l’edifici, ja que una empresa constructora vol ensorrar-lo per construir un nou bloc d’habitatges. La guerra de la Clara contra els especuladors es desenvolupa en diferents batalles que van augmentant a mesura que transcorre el film. Però la Clara no és una persona normal, posseeix el do de viatjar en el temps.

    Cal dir que distribuïdora espanyola va decidir canviar el títol original Aquarius, nom de l’edifici residencial on transcorre l’acció, pel nom de la protagonista Doña Clara, que interpreta l’actriu Sonia Braga. Però el que pot semblar un no sentit, qui visiona la pel·lícula pot arribar a pensar que podria ser que l’edifici Aquarius i Doña Clara siguin el mateix personatge. I preguntar-nos: quant poden arribar a dir les coses que ens han acompanyat tota la vida?
     
    sonia braga Sonia Braga és una famosa actriu brasilera de seixanta-set anys. Es va iniciar en el món de la interpretació de ben joveneta treballant a la TV.
     
    A nivell internacional es va conèixer pel seu treball a Doña Flor i els seus dos marits, dirigida per Bruno Barreto i adaptada d’un dels llibres més importatns de l’escriptor Jorge Amado. El mateix Barreto, la dirigeix a Gabriela, Cravo i Canela al costat de Marcello Mastroianni.
     
    Robert Redford la dirigeix l’any 1988 a la pel·lícula Un lugar llamado Milagro i el 1990 és Clint Eastwood qui li dona ordres al film El principiante. Participà a El beso de la mujer arañal’any 1995 amb William Hurt, per la qual fou nominada per primera vegada als Globus d’Or. Els anys 1989 i 1995 tornaria a ser nominada per aquest premi pel seu treball a Presidente por accidente, de Paul Mazursky, i Estación ardiente, de John Frankensheimer.
     
    L’any 1996 torna al cinema brasiler amb Tieta de Agreste de la qual també fou productora. Després d’aquest treball torna als Estats Units i el 1998 va rodar la minisèrie Four Corners. Ha participat en sèries com Sexo en Nueva York, Ley y Orden i CSI: Miami.
     
    Sonia Braga ha estat nominada també als Premis Bafta i als Emy. L’any 2014 va rebre el Premi Platino de Honor del Cine Iberoamericano en reconeixement a la seva trajectòria professional. I l’any passat, 2017, va rebre el Premio Platino a millor interpretació femenina per la seva actuació a la pel·lícula Aquarius o Doña Clara.
     
    A casa nostra la vam conèixer per ser la protagonista de la sèrie brasilera Dancin Days de l’any 1978.
     
    Esperem que Doña Clara us agradi!
     

    Logo Generalitat

     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Òscar 2018. Millor Pel·lícula

    La 90a edició dels Òscar ja és a tocar. El proper diumenge 4 de març (cap a les 6 del matí de dilluns 5 de març a Catalunya) descobrirem la Millor Pel·lícula de 2017 a ulls de l’Acadèmia de Hollywood. Esperem no haver de recordar aquest moment per un error com el que l’any passat van protagonitzar Warren Beatty i Faye Dunaway, entregant erròniament l’Òscar a La la land i no pas a la veritable guanyadora, Moonlight. Tot i que el lapsus es va resoldre en pocs segons, l’anècdota va ser ràpidament qualificada com una de les equivocacions històriques de tota la història dels Òscar. Enguany, les nou pel·lícules candidates són:

     
    Call me by your name call-me-by-your-name-posterarriba a la cerimònia del Òscar, per a molts, com a film de culte. Directors com ara Pedro Almodóvar o Barry Jenkins han lloat la qualitat de la pel·lícula. Per al director manxec és, sens dubte, la millor pel·lícula de 2017 i el seu jove protagonista, Timotée Chalamet, la revelació de la temporada. Tot i això, la possibilitat d’aconseguir l’estatueta a Millor Pel·lícula té una clara dificultat: l’any passat, per primera vegada en 89 anys, una pel·lícula amb una trama exclussivament LGTB va guanyar l’Òscar. Considerant el temps que l’Acadèmia ha trigat a fer aquest pas, les opcions minven per a un film com Call me by your name sobre la relació amorosa entre dos homes.

    Els dos joves protagonites són Elio (interpretat per Timotée Chalamet), que passa l’estiu de 1983 a la casa del segle XVII que els seus pares tenen al nord d’Itàlia, i Oliver (a qui dona vida Armie Hammer), el jove becari americà que arriba per ajudar el pare d’Elio.

    Dirigida per Luca Guadagnino, la pel·lícula tanca la trilogia del desig d’aquest director, formada per Yo soy el amor (2009) i Cegados por el sol (2015). A banda de a Millor Pel·lícula, la pel·lícula té 3 nominacions més: Millor Guió Adaptat (a partir de la novel·la d’André Aciman), Millor Actor (Timotée Chalamet) i Millor Cançó.

     

    El instante més oscuroEl-instante-mas-oscuro ens situa a l’Europa de 1940 quan les tropes nazis avançaven inexorablement i feia només vint-i-cinc dies que Winston Churchill havia susbtituït Neville Chamberlain com a primer ministre britànic. En aquell moment històric, Churchill va haver d’enfrontar-se a les reticències del seu propi partit i a l’actitud escèptica del rei Jordi VI i es va negar a acceptar la derrota, a rendir-se o a signar cap tractat de pau amb Hitler.

    Amb una magistral interpretació de Gary Oldman com a Churchill, que li pot fer aconseguir el seu primer Òscar, el film acumula 6 nominacions: Millor Pel·lícula, Actor Protagonista (Oldman), Fotografia, Vestuari, Maquillatge i Disseny de Producció.

    El guió ve de la mà d’Anthony Mccarten (guionista també de La teoría del todo), que adapta el seu propi llibre El instante más oscuro: Winston Churchill en mayo de 1940.

     

    Dunkerquedunkirk-poster_reference rememora un altre episodi històric coetani del de El instante más oscuro. En aquesta ocasió, és l’anomenada Operació Dinamo la que ha triat el director Christopher Nolan per tractar el tema de la Segona Guerra Mundial.

    I què va ser l’Operació Dinamo? Doncs una complicadíssima operació de salvament de centenars de milers de soldats aliats, al juny de 1940, que van quedar atrapats a les platges franceses de Dunkerque amb les tropes nazis pressionant al darrere. El primer ministre Winston Churchill va enviar “tot allò que surés” a creuar els cinquanta quilòmetres del Canal de la Manxa que separaven Anglaterra de la platja de Dunkerque. En total, prop d’un miler d’embarcacions de tot tipus: iots, barques de pesca i bots salvavides van posar rumb a Dunkerque i van aconseguir rescatar uns 300.000 soldats britànics, francesos i belgues.

    La pel·lícula acumula 8 nominacions: Millor Pel·lícula, Director (Nolan), Fotografia, So, Efectes de So, Disseny de Producció, Banda Sonora i Muntatge.

     

    Déjame salirDéjame salir és l’òpera prima del director Jordan Peele, una cinta classificada en el gènere de terror, però que tots aquells que la vegin, descobriran que va molt més enllà. Els protagonistes de la pel·lícula són Chris (a qui dona vida l’actor Daniel Kaluuya) i Rose (Allison Williams), una parella que, després d’uns mesos de relació, va a visitar els pares de la noia perquè el coneguin. Els futurs sogres coneixeran, per primera vegada, la parella de la seva filla, encara sense saber que el noi és negre. Els pares són, segons la Rose, molt oberts i no tindran cap mena de problema pel fet que ells siguin blancs i el futur gendre, negre…o això sembla.

    Prototip de la família blanca de classe alta i d’esquerres, els pares de la Rose faran, aparentment, tots els esforços perquè en Chris s’hi senti a gust, però el noi no acaba de veure l’aigua clara tan bon punt arriba a casa dels sogres. El director Jordan Peele ha fet servir el gènere de terror (freqüentment, més inquietud que no pas por) per portar a terme Déjame salir, una reflexió sobre el racisme als Estats Units. El film opta a 4 estatuetes: Millor Pel·lícula, Director (Jordan Peele), Guió Original i Actor Protagonista (Daniel Kaluuya).

     

    Lady Birdlady_bird és la pel·lícula independent que podria donar la campanada en aquesta 90a edició dels Òscar. Amb un pressupost d’allò més minso, la directora Greta Gerwig ha fet una pel·lícula lloada per la crítrica de tots aquells festivals per què ha passat.

    Protagonitzada per la jove Christine Mc Pherson (que es fa dir Lady Bird), interpretada per Saoirse Ronan, la pel·lícula transita entre la comèdia i el drama i ens situa a la ciutat de Sacramento (Califòrnia) l’any 2002. Allà, hi viu Lady Bird, en el que és el seu darrer any d’institut, amb la ferma intenció de fugir de tot allò i començar una nova vida a Nova York, si és que aconsegueix plaça a la universitat que ella vol. Amb una relació més aviat complicada amb la seva mare, a qui dona vida Laurie Metcalf, la pel·lícula tracta temes coma ara el futur laboral, els problemes econòmics, l’amistat i la relació mare-filla en una època tan convulsa com l’adolescència.

    Passi el que passi el proper dia 4 de març, la pel·lícula ja és una triomfadora i una de les cintes a destacar del passat 2017. A hores d’ara, ja ha guanyat el Globus d’Or a la Millor Pel·lícula de Comèdia o Musical i el de Millor Actriu per a Saoirse Ronan. El film opta a 5 Òscar: Millor Pel·lícula, Actriu Protagonista (Saoirse Ronan), Actriu Secundària (Laurie Metcalf), Millor Guió Original i Millor Director.

     

    El hilo invisiblePaul Thomas Anderson podria, per fi, endur-se l’Òscar a Millor Pel·lícula per El hilo invisible, una de les nous cintes candidates en la propera cerimòmia del 4 de març.

    La pel·lícula ha suposat el retrobament del director amb Daniel Day-Lewis, amb qui ja havia treballat a Pozos de Ambicición (2007) i que, en aquesta ocasió, s’ha posat en la pell d’un prestigiós modista londinenc de mitjan segle XX. El personatge, fictici, és Reynolds Woodcock: meticulós, metòdic, perfeccionista, gairebé fins a extrems malaltissos… que dirigeix amb la seva germana Ciryl (Lesley Manville) una de les més importants cases de moda europees, fins que apareix la jove Alma (Vicky Krieps), que esdevindrà la seva musa i farà trontollar tot el seu món.

    Paul Thomas Anderson pretenia tractar el tema de l’artista i el seu procés creatiu. D’entrada, no tenia decidit situar-ho en el món de la moda, fins que va caure en les seves mans una biografia del modist espanyol Cristóbal Balenciaga, de qui Christian Dior va dir que era “el mestre de tots nosaltres”. Allà va sorgir la idea per a El hilo invisible, una reflexió sobre el món de la moda als anys 50.

    El hilo invisible és la novena pel·lícula del director nord-americà, autor de títols com ara Boogie nights (1997), Magnolia (1999), Pozos de Ambición (2007), The master (2012) i Puro vicio (2014). Enguany, la cinta opta a 6 Òscar: Millor Pel·lícula, Millor Actor (Day-Lewis), Millor Actriu Secundària (Lesley Manville), Millor Director, Millor Banda Sonora i Millor Vestuari.

     

    Los archivos del PentágonoLos archivos del Pentágono és la primera incursió d’Steven Spielberg en el món del periodisme. I ho fa amb una crònica de l’intent de l’administració Nixon per restringir la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa recollida en la primera esmena de la Constitució nord-americana.

    El film es pot considerar la preqüela de la reconeguda Todos los hombres del presidente, d’Alan J. Pakula, això sí, en aquesta ocasió fent-hi el reconeixement que no es va fer en la pel·lícula de 1976 cap a la figura de Katharine Graham. Graham va ser, després del suïcidi del seu marit, la primera dona editora del Washington Post i el seu paper va ser fonamental en l’escàndol del Watergate. Ara, Spielberg reconeix la seva figura i la del director del diari, Ben Bradlee, en uns fets que van tenir lloc uns anys abans de l’escàndol que desencadenaria en la dimisió del president Nixon.

    Any 1971. The New York Times inicia la publicació d’uns arxius classificats del Pentàgon sobre la Guerra del Vietnam. El Washington Post hi donaria suport i tots dos diaris destaparien un seguit de documents que demostrarien que diferents presidents nord-americans sabien, des de bon començament, que la Guerra del Vietnam estava perduda i, tot i això, van permetre la mort de desenes de milers de soldats nord-americans i mig milió de vietnamites, bona part civils.

    Spielberg ha apostat per dos pesos pesants de la indústria de Hollywood per donar vida a Katharine Graham (Meryl Streep) i a Ben Bradlee (Tom Hanks). La pel·lícula és candidata a Millor Pel·lícula i Meryl Streep, candidata a Millor Actriu Principal.

    A les biblioteques de VNG hi podeu trobar l’autobiografia de Katharine Graham, Una historia personal, guardonada amb el Pullitzer el 1998.

     

    La forma del aguaLa-forma-del-agua, la darrera pel·lícula del director mexicà Guillermo del Toro, acumula 13 nominacions als Òscar d’enguany. Un genys menyspreable reconeixement a l’alçada de pel·lícules com ara Mary Poppins, El señor de los anillos: la comunidad del anillo o Lo que el viento se llevó que també van tenir 13 nominacions i, a només una del rècord absolut de 14 nominacions que fins ara només han aconseguit 3 títols: La la land (2016), Titanic (1997) o Eva al desnudo (1950).

    El film, de moment, acumula premis per al seu director. El últims, el Globus d’Or i el BAFTA, a l’espera del que succeirà el proper 4 de març al Dolby Theatre de Hollywood.

    La història ens situa l’any 1963 als Estats Units, en plena Guerra Freda. L’Elisa, una noia del servei de neteja d’unes instal·lacions del govern, descobreix una criatura amfíbia que mantenen en complet secret i a qui sotmeten a tot tipus d’experiments. Entre l’Elisa (interpretada per Sally Hawkins) i la criatura s’establirà una relació d’amor.

     

    Tres anuncios a las afuerasTres-anuncios-en-las-afueras tanca la llista de nou pel·lícules candidates a l’Òscar a Millor Pel·lícula d’enguany. Les espectatives de triomf són elevades, tenint en compte que la cinta ja ha estat guardona amb el Globus d’Or a Millor Pel·lícula de Drama i el BAFTA com a Millor Pel·lícula i Millor Pel·lícula Britànica.

    La pel·lícula està protagonitzada per l’actriu Frances Mc Dormand, en el paper de Mildred Hayes, una dona d’uns cinquanta anys la filla adolescent de la qual va ser violada i assassinada uns mesos enrere. Davant del que ella considera la inacció de la polícia a l’hora de resoldre el cas, la Mildred decideix llogar tres anuncis en una carretera als afores de la ciutat per cridar l’atenció sobre el cas. Els dos agents de policia locals estan interpretats per Woody Harrelson i Sam Rockwell.

    Tres anuncios en las afueras és una comèdia negra dirigida per Martin Mc Donagh, director, entre d’altres, de Escondidos en Brujas (2008) i Siete psicópatas (2012), que opta a 7 Òscar: Millor Pel·lícula, Millor Actriu (Frances Mc Dormand), Actors de Repartiment (Rockwell i Harrelson), Guió Original, Banda Sonora i Muntatge.

    El proper diumenge sortirem de dubtes i sabrem quina de les 9 pel·lícules aconsegueix l’Òscar.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Òscar 2018. Millor Actor

    La categoria a Millor Actor està farcida de noms il·lustres de la interpretació i, sens dubte, la presència de Timothée Chalamet entre els cinc candidats és bona mostra dels aires de renovació que tanta falta fan en l’Acadèmia. Timothée ChamaletDe moment, el “guardó” al més jove de tots cinc, ningú no li pot treure al novaiorquès, d’origen francès, Timothée Chalamet (1995).

    La seva carrera no ha començat tot just ara, però la crítica s’ha rendit davant de la seva interpretació del jove Elio a Call me by your name, des de la seva estrena al Festival de Sundance ara fa un any. Basada en la novel·la homònima d’André Aciman, Call me by your name narra la història d’amor entre el jove Elio i Oliver, el nou assistent del seu pare, que apareix un estiu de 1983 a la residència familiar al nord d’Itàlia. A banda de la nominació com a Millor Actor, el film suma tres candidatures més: Millor Pel·lícula, Guió Adaptat i Millor Cançó.

    Enguany, la presència als Òscar de Chalamet arriba per partida doble, ja que també formar part del repartiment d’una altra de les pel·lícules favorites, Lady Bird.

    El noi de moda a Hollywood acaba de rodar a les ordres de Woody Allen, A rainy day in New York, a l’espera de saber si el seu nom s’inscriu amb lletres d’or a l’Acadèmia.

     

    En el punt oposat, hi ha Daniel Day-Lewis. Amb una llarga carrera com a intèrpret, Sir Daniel Day-Lewis és l’actor amb més estatuetes com a Millor Actor. N’ha guanyat 3, pels seus papers a Mi pie izquierdo (1997), Pozos de Ambición (2007) i Lincoln (2012) i, enguany, és un ferm candidat a guanyar-ne la quarta. I, segons sembla, la seva darrera oportunitat de fer-ho ja que ha anunciat la seva retirada del món de la interpretació. Daniel Day-LewisSi bé és cert que no és la primera vegada que deixa la seva carrera (a finals dels anys 90 del segle passat també ho va deixar tot per aprendre a fabricar sabates artesanes com a aprenent del mestre Stefano Bemer), ara sembla que, malauradament, va de debó. La seva absència serà una gran pèrdua pel cinema ja que, per a molts, Day-Lewis és el millor actor de la seva generació i un dels millors de la història del cinema.

    Enguany, ha estat la seva interpretació de Reynolds Woodcock a El hilo invisible la que ha estat seleccionada pels membres de l’Acadèmia com una de les cinc millors de 2017. De nou sota la direcció de Paul Thomas Anderson, amb qui ja va treballar a Pozos de Ambición, Day-Lewis interpreta al perfeccionista i metòdic Reynolds Woodcock, un important i reconegut modista fictici de la dècada dels cinquanta que vestia membres de la reialesa, actrius de primer nivell i senyores de l’alta societat, en general. El personatge, inspirat en Balenciaga entre d’altres, sembla estar fet a la mida del meticulós actor, que ja ha fet mostres del seu particular sistema per preparar els personatges: sense anar més lluny, va aprendre txec, llengua de Milan Kundera, quan preparava La insoportable levedad del ser (tot i que la pel·lícula es feia en anglès).

    El hilo invisible aspira a guanyar 6 Òscar, entre els quals, Millor Pel·lícula i Director.

     

    Daniel+KaluuyaEl britànic Daniel Kaluuya (1989) és un dels cinc candidats a aconseguir l’Òscar a Millor Actor. El primer pla de l’actor amb llàgrimes als ulls, és un dels impactant fotogrames d’una de les pel·lícules revelació de la temporada. Déjame salir és una de les pel·lícules de terror més lloades dels darrers anys i la interpretació de Daniel Kaluuya hi té molt a veure. Dirigida per l’actor i director Jordan Peele, Déjame salir explica la història d’una parella formada per un noi afroamericà (Kaluuya) i una noia blanca (Allison Williams) que visiten els pares d’ella a fi que el noi conegui els seus futurs sogres. El que comença amb tot de facilitats, acabarà esdevenint un malson per al noi.

    Daniel Kaluuya havia participat a pel·lícules com ara Sicario, de Dennis Villeneuve.

    Déjame salir opta a 4 Òscar: Millor Actor, Millor Pel·lícula, Millor Director i Guió Original.

     

    Més de trenta anys de carrera professional són els que avalen l’actor britànic Gary Oldman, al llarg dels quals ha participat en pel·lícules de renom, com ara, JFK (1991), Amor a quemarropa (1993), Drácula de Bram Stocker (1993) o El caballero oscuro (2008). Gary OldmanLa seva qualitat interpretativa està fora de tot dubte, tot i això, mai no ha guanyat cap Òscar, així que enguany s’hi podria estrenar. Fins ara, només ha estat nominat en una ocasió, per la seva tasca a El topo (2011). En la propera cerimònia dels Òscar, opta a Millor Actor per la seva participació a El instante más ocuro, interpretant un personatge històric tant reconeixible com és el primer ministre britànic Winston Churchill. I no un Churchill qualsevol, sinó el que, enfrontant-se als seus mateixos companys de partit, va evitar que Anglaterra signés la pau amb l’Alemanya nazi l’any 1940.

    Per posar-se en la pell de Churchill, Oldman va haver de sotmetre’s a quatre hores diàries de maquillatge, sense deixar de banda l’any de preparació del seu personatge i els quatre mesos d’assajos previs. I tot amb l’objectiu que l’actor desapareixés per complet i aparagués només el personatge, com ja ho havia fet en el Drácula de Bram Stocker o en Hannibal. De moment, El instante más oscuro ja li ha fet guanyar el Globus d’Or a l’espera del que succeixi el proper 4 de març.

     

    Denzel Washington ha rebut la seva vuitena nominació a l’Òscar per la seva feina a Roman J. Israel. DEnzel WashingtonN’ha guanyat 2, fins ara. Com a Millor Actor per Training Day i com a Millor Actor Secundari per Tiempos de Gloria.

    Roman J. Israel és un thriller sobre la corrupció del sistema judicial de Los Ángeles en què Washington interpreta un activista dels drets humans que, en el moment que mor el seu mentor, veu trontollar tota la seva escala de valors. La nominació de Denzel Washington és l’única que ha obtingut el film.

    La indiscutible qualitat de Denzel Washington, que ha deixat palesa en films com ara Fences
    (2016), American gangster (2007), El coleccionista de huesos (1999), Philadelphia (1993) o El informe pelícano (1993), el fa un ferm candidat al premi.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Òscar 2018. Millor Actriu

    Les actrius nominades a la millor actriu en aquesta edició de 2018 són:

  • Sally Hawkins, per La forma del agua
  • Sally Hawkins Sally Hawkins és l’actriu principal de la pel·lícula que en aquesta edició està nominada a més estatuetes de l’Òscar.
    Va néixer a prop de Londres on va viure la seva infantesa. Es graduà en la Real Academia d’Art Dramàtic de Londres.
    A nivell professional, s’inicià en el teatre amb títols com: Mort accidental d’un anarquista, Romeo i Julieta, El jardí dels cirerers, Molt soroll per res, Somni d’una nit d’estiu, Misconceptions i Country Music. També va participar en una adaptació de David Her de La casa de Bernarda Alba, al Royal National Theatre, i en sèries de televisió: Casuality i Doctors.
    També ha posat la veu a nombroses sèries de ràdio com: Concrete Cow, de la qual fou guionista, Ed Reardon’s Week, Think the Unthinkable, Cash Cows, War with the Newts i The Party Line.
    La seva primera interpretació en el cinema va ser Todo o nada, en la qual donava vida a la Samantha, una jove sense feina que vivia en un barri de classe baixa i que s’anava apropant al món de la prostitució. Va treballar en dues pel·lícules de Woody Allen: El somni de Cassandra i Blue Jasmine.

    A La forma del agua, Sally Hawkins interpreta a l’Elisa, una noia que no pot parlar a causa d’un accident infantil i que treballa de netejadora en un laboratori governamental durant la Guerra Freda, l’any 1963. Allí traslladen una misteriosa criatura a la qual bategen amb el nom ‘The asset’. Aquest fet canviara la seva vida, ja que malgrat no poder-se comunicar verbalment sorgeix una relació molt especial.
     
     

  • Frances McDormand, per Tres anuncios a las afueras
  • Frances McDormand Frances McDormand va néixer als Estats Units. Filla de mare soltera, fou adoptada per una família originària del Canadà i seguidors de la congregació Los Discípulos de Cristo, la qual cosa els feia traslladar de lloc molt freqüentment.
    El seu primer treball com a actriu fou l’any 198 amb Awake and Sing i el debut en el cinema a Blood Symple, l’any 1984. I ha seguit fins a l’actualitat. Ha estat dirigida pels germans Cohen: Blood Symple, Raising Arizona, Miller’s Crossing, Barton Fink, Fargo (guanyadora de l’Òscar a millor actriu), The man who wasn’t there…, altres directors: Sam Raimi, Ken Loach, Wes Anderson…
    És una de les actrius que ja passen dels seixanta i que recentment va dir en una entrevista al ‘New York Times’ que: “Todo el mundo se viste como un adolescente. Se tiñe el pelo. Le preocupa tener una cara sin imperfecciones”. Ella no hi ha estat mai d’acord amb aquesta actitud de moltes actrius, ja que no ha quadrat mai amb els seus esteriotips de bellesa, i el que li agrada és actuar i no l’atenció pública que es guanya elles.

    Per aquesta pel·lícula, Frances McDormand, ha guanyat ja dos premis: Globus d’or a la millor actriu dramàtica i Premi del sindicat d’actors a la millor actriu. El seu paper és el d’una mare que s’omple de coratge per trobar el culpable de la mort de la seva filla, i que s’enfronta a la policia, la qual no li fa cas, ja que sembla que estiguin més interessats a torturar afroamericans.
    Cal afegir que ahir, divuit de febrer, rebia el premi BAFTA 2018 (British Academy Film Awards) a la millor actriu protagonista.
     
     

  • Margot Robbie, per Yo, Tonya
  • Margot Robbie Margot Robbie ha fet, recentment, unes declaracions a Digital Spy durant la promoció de la pel·lícula a la Gran Bretanya, que demostren que aconseguir el paper de la teva vida no és tan fàcil com hom pot pensar. “No creo que nadie me hubiese dado este papel si no lo hubiese buscado, y no estaba dispuesta a esperar diez años para que alguien me ofreciese un papel así”, afirmava i assegurava que no l’haurien escollit si no hagués estat que ella era la productora del projecte.
     
    Margot Robbie i el seu marit, Tom Ackerley, van produir Yo, Tonya a través de la seva pròpia empresa de producció, LuckyChap Entertainment, i l’any 2016 aconseguiren signar un acord amb la Warner Bros per produir llargmetratges. “Fue un guión difícil de hacer y encontramos un montón de desafíos: nunca te van a dar una tonelada de dinero por algo tan poco convencional”, assegura l’actriu. “Es un guión de la época, que abarca cuatro décadas y nos llevó un gran, aunque increíble, trabajo producir esto. Arriesgamos mucho con una apuesta así, pero ha dado sus frutos”.
     
    Margot Robbie no és la primera actriu que s’estrena en l’àmbit de la producció. Cada vegada hi ha més dones de la industria del cinema que aposten per produir films sobre dones i dirigides per dones, per donar pas i més presència al sector femení a Hollywood. Es pot esmentar a dues actrius, Reese Witherspoon i Nicole Kidman, les quals van produir una sèrie de HBO, Big little Lies, que també protagonitzen.
     
    Yo, Tonya narra la vida de la patinadora Tonya Harding, que es va convertir en la segona esportista capaç de completar el salt triple axe. Però, la seva vida va canviar quan la seva principal rival als Jocs Olímpics de Lillehammer fou víctima d’un atac per part d’un atacant a sou que cercava trencar-li el genoll.
     
     

  • Saoirse Ronan, per Lady Bird
  • Saoirse Ronan nascuda a Nova York també té la nacionalitat irlandesa. És l’actriu més jove d’aquesta edició dels Òscar. Va començar a la televisió amb un petit paper a la sèrie The Clinic , l’any 2003 i a Proof, els anys 2004-2005. Saoirse_Ronan_September_2015 A nivell internacional es va donar a conèixer al film Atonement, dirigida per Joe Wright i va obtenir un gran èxit de crítica. Va ser nominada al seu primer Òscar.
     
    El paper que fa Saoirse Ronan és d’una noia, Christine McPherson, que es fa dir Lady bird i que va canviant d’institut. Aquest personatge és una especie d’alter ego de Gerwig, la directora, la qual ha reconegut que per escriure el guió es va basar amb els seus records de pubertat.
    La noia va a un col·legi catòlic de prestigi, té una família de classe mitjana l’economia de la qual s’ha vist colpejada per la crisi. El pare, Tracy Letts, és programador informàtic i l’acomiaden de la feina. El seu germanastre Miguel, Jordan Rodrigues, ha acabat els estudis però continua vivint a la llar familiar amb la seva promesa, Marielle Scott. I la mare, Marion, interpretada per l’actriu Laurie Metcalf, és una psiquiatra que ha de treballar doble torn a l’hospital de la ciutat. La precarietat econòmica farà sorgir les discussions entre mare i filla.
     
    Entre la directora i l’actriu es va crear una gran complicitat durant la filmació de Lady bird, que opta a cinc estatuetes: millor pel·lícula, millor directora, millor actriu principal, millor actriu de repartiment i millor guió original.
     
     

  • Meryl Streep, per Los archivos del Pentágono
  •  
    A Los archivos del Pentágono, Meryl Streep fa el paper de Katherine Graham, la primera dona que va presidir The Washington Post. La història d’una dona que troba la seva veu al mateix temps que ho fa un país en crisi.
    L’any 1971, la premsa d’USA plantà cara a la Casa Blanca en difondre els documents del Pentàgon que descobriren dècades de secrets i mentides sobre la guerra del Vietnam. Tom Hanks, fa de Ben Bradlee, el director. Meryl_Streep_February_2016
    Aquest és un gran paper per a una actriu que suma la seva 21a candidatura a l’Òscar, i que potser s’emporta l’estatueta a casa. Spielberg va reclutar l’equip després de passar hores i hores veient la televisió.
    Hanks i Streep treballen amb música als rodatges, i en aquest cas, Streep va preferir escoltar la biografia de Graham, llegida per ella mateixa, per trobar la veu del seu personatge. “Em va donar una major intimitat amb Katharine”, recorda l’actriu.
     

  • I què us podem dir de nou d’aquesta actriu que no s’ha aturat de treballar i de protagonitzar mil i una pel·lícules?
  • És coneguda la seva capacitat d’imitar un gran nombre d’accents, des del danès/anglès a Out of Africa de l’any 1985, l’anglès britànic a La mujer del teniente francès, del 1981, Plenty del 1985 i La dama de hierro del 2011 i en aquest darrer film a més va afegir l’estil retòric de Margaret Thatcheranterior a ser primera ministra, amb el canvi de to i pronunciació quan va arribar al càrrec; de l’italià, A Paririe Home Companion del 2006, l’irlandès a Tallo de hierro, del 1987 o del Bronx de Nova York a La duda del 2008. A la pel·lícula La decisión de Sofia va estudiar alemany i polonès perquè el seu paper parlava amb fluïdesa les dues llengües i l’accent era polonès.
     
    Ha treballat amb directors com: Woody Allen, Fred Zinnemann, Robert Benton, Sidney Pollack, Clint Eastwood, Spielberg, Robert Redford, Stephen Frears, entre molts d’altres.

  • Amb seixanta-vuit anys, és l’actriu viva amb més Òscars, en posseeix tres.
  • Aquesta pel·lícula opta a dues estatuetes: millor pel·lícula i millor actriu principal.
     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Òscar 2018. Millor Direcció

    Les pel·lícules que opten a l’estatueta a millor direcció aquest any 2018 són:

  • Christopher Nolan, per Dunkerque
  • Christopher Nolan Christopher Nolan, fill de pare anglès i mare d’Estats Units, va nèixer a Londres. A part de dedicar-se a la direcció de pel·lícules, també escriu guions, produeix i edita. Ha estat nominat tres vegades a l’Òscar: l’any 2002, millor guió original per Memento i l’any 2011, millor pel·lícula i millor guió original per Inception. La majoria dels seus films tracten temes relacionats amb la psicologia: la memoria, els somnis.
     
    La seva primera pel·licula va ser Following de l’any 1998. La història versa sobre un escriptor obsessionat amb el seguiment a altres persones. En aquells temps encara estudiava a la universitat i molts dels seus companys hi apareixen. Amb Memento, el seu segon llargmetratge, es va donar a conéixer a nivell internacional. Es basa en un relat curt escrit pel seu germà, Jonathan Nolan.
     
    La seva última pel·lícula Dunkerque és la que opta a l’Òscar per millor direcció. Se centra en l’evacuació, l’any 1940, després de la derrota de França davant l’Alemanya nazi, de més de 300.000 soldats britànics, francesos i belgues.
     

  • Jordan Peele, per Déjame salir
  • jordan peele Jordan Peele és actor, comediant, director i guionista dels Estats Units. Fill de mare blanca i pare negre. Get Out, en anglès, o Déjame salir, en castellà, és la seva primera pel·lícula que escriu, dirigeix i produeix. És un film emmarcat dins del gènere de terror que explica la història d’una parella, negre ell blanca ella, que decideixen passar un cap de setmana a casa d’ella i així aprofiten per fer les presentacions dels pares. Però el que s’inicia amb un comportament massa tranquil, acaba amb un seguit de descobriments que el porten a saber una veritat inimaginable.
    Aquesta pel·lícula opta a l’Òscar a millor pel·lícula, millor actor principal i millor guió original.
     
    Es va iniciar a la televisió com a actor a la sèrie MADTV, des del 2003 al 2008, de la qual també fou guionista.
     
     

  • Greta Gerwig, per Lady Bird
  • Greta gerwig Greta Gerwig va néixer als Estats Units no fa massa anys.
    L’any 2012 va participar a la pel·lícula de Woody Allen, To Rome with Love, en la qual interpretava el paper de Sally, una jove estudiant. També va coescriure i va protagonitzar la pel·lícula Frances Ha, que es presentà per primera vegada al Telluride Film Festival. La pel·lícula s’estrenà als cinemes el 17 de maig de 2013.
     
    L’any passat va presentar la pel·lícula Lady Bird, de la qual és directora i escriptora.
    I de què va la història? ‘Lady bird’ és com es fa anomenar una jove estudiant que es trasllada al nord de California per passar el seu últim any d’institut. Allí intentarà de trobar-se a ella mateixa sense l’ombra protectora de la seva mare.
     
    Altres Òscar als quals opta: millor pel·lícula, millor actriu principal, millor actriu de repartiment i millor guió original. En total cinc premis.
     
     

  • Paul Thomas Anderson, per El hilo invisible
  • Paul Thomas Anderson Paul Thomas Anderson s’ha fet famós per fer pel·lícules amb repartiments corals i històries entrellaçades molt complexes, com és el cas de Boogie Nights (1997) i Magnolia (1999). Forma part de la primera generació dels “directors de videocassette”, directors com són Quentin Tarantino, Richard Linklater i Kevin Smith que van créixer veient centenars de pel·lícules en vídeo.
    El temes que tracten les seves pel·lícules són: les relacions familiars, el destí, la predestinació amorosa i el paper dels mitjans de comunicació a la vida actual. Una de les característiques de la seva manera de treballar és que usa pocs talls i això provoca que els travelings siguin molt llargs. El so i la música són molt importants.
     
    La història que relata El hilo invisible se situa a Londres, als anys cinquanta. Reynolds Woodcock és un famós “modisto” i amb Cyril, la seva germana, són el centre de la moda britànica amb més glamur. Ell vesteix la reialesa, les estrelles de cinema i altres senyores de l’alta societat. Les dones passen per la seva vida sense deixar emprempta, fins que apareix una jove cambrera, Alma, que esdevindrà la seva musa i amant. La vida d’aquest home trontollarà…
     
    Altres Òscar als quals opta: millor pel·lícula, millor actor principal, millor actriu de repartiment, millor banda sonora i millor vestuari.
     
     

  • Guillermo del Toro, per La forma del agua
  • Guillermo del Toro Guillermo del Toro és un dels directors mexicans més coneguts. A més de dirigir, també és guionistra i productor. Ha dirigit adaptacions de còmics, Hellboy i Blade II, fins a pel·lícules de terror i fantasia històrica, de de les quals se situen a l’Espanya de la Guerra Civil Espanyola i el període immediatament posterior, durant el règim dictatorial del general Francisco Franco: El espinazo del diablo i El laberinto del fauno. En aquestes pel·lícules els protagonistes són nens petits i la temàtica és mostrar la relació entre el terror i la fantasia de viure sota un règim fascista.
    L’estètica i l’ambientació és espectacular: tètric i angoixant, situacions màgiques i fantàstiques, la simbologia dels monstres i els éssers fantàstics, fascinació pels insectes, la rellotgeria, les màquines i els engranatges, llocs foscos, coses que encara no han nascut… Aquest és el món que envolta Guillermo del Toro.
     
    A La forma del agua es narra una història d’amor una mica peculiar: una noia i un home/amfibi. Opta a tretze estatuetes de l’Òscar.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »