Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CÒMIC

Els quaderns de l’Esther

estherLa protagonista d’aquesta història és una nena que es diu Esther, té 10 anys, ulls grans i un serrell bonic. A punt de començar 4t de Primària a la seva escola de París, es pregunta cada dia per milers de qüestions que li preocupen una nena de la seva edat: l’amistat, l’embaràs de la seva mare, els atacs terroristes, els jerseis de coll alt, les malalties. Aquest còmic, novetat a la biblioteca, és el primer lliurament de la nova sèrie de novel·les gràfiques de Riad Sattouf, autor de El arabe del futuro.

Los cuadernos de Esther. Historia de mis 10 años enfoca un retret al món adult com és no conèixer als nostres nens. Aquesta teoria es basa principalment en l’existència de diferent teories al voltant del comportament dels més petits, a on la família els col·loca etiquetes, els jutja, gairebé sempre els malinterpreta, els pressiona i fins i tot els intoxica, però malauradament, la qüestió principal es que mai s’escolta de veritat el que han de dir, en una etapa molt important, a on cada infància és única i es construeix sota els condicionants socials i culturals d’un moment capdal de la seva vida. El seu autor, Riad Sattouf, utilitza la innocència del personatge per parlar de tot allò que no s’aconsegueix canviar, fent recordar al lector la complexitat d’aquests anys en què tot és tan nou i en perspectiva alhora tan vell.

esther2El seu argument principal neix de les converses amb la filla de deu anys d’uns amics, mantenint intacte el desig de l’autor de posar l’essència de l’arguemnt en la visió dels nostres petits sobre el món adult; però afegint-hi una intenció d’apropar al lector a la visió pre-adolescent del món a través d’una petita parisenca que adora al seu pare, detesta al seu germà i té un fosc objecte de desig amb forma d’iPhone. El seu dia a dia i les seves petites històries serviran per dissenyar una radiografia fidel, divertida i desoladora de la infantesa en els països desenvolupats, on el consumisme, el patriarcat i els mitjans de comunicació tenen un paper amb massa pes en l’equació.

Primeres pàgines esther

Còmic

  • L’àrab del futur: una joventut a l’Orient Mitjà
  • Los cuadernos de Esther
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un barri difícil

    palosdeciegoLes dificultats no són més que un símptoma quotidià de l’existència a La Esquina del Gato, un dels barris més complicats de San Juan de Aznalfarache, escenari d’un còmic de caràcter dramàtic però revestit de thriller, carregat d’elements autobiogràfics i amb un ingredient fonamental que serveix de motor narratiu com és la violència, sempre present, fins i tot quan no es pot veure, com una constant implícita i latent que es deixa notar al llarg de tota la història. El seu protagonista principal és Jesús que després d’un temps i un bon grapat de males decisions, torna al seu barri buscant retrobar-se amb Irene, una antiga núvia de joventut que no ha pogut oblidar, mentre pensa en sortejar les travetes que la marginalitat i les picabaralles ràncies li oferiran en el seu retorn.

    El dibuix afilat i vibrant de Israel Gómez retrata una barriada decadent i que fa pudor a podridura moral i estancament social, una autèntica ciutat del pecat on cada individu intenta sobreviure on pot amb el seu present i el seu passat. El seu autor ha perfeccionat una manera de fer que li permet ser intens sense caure en la grandiloqüència, la seva forma de construir personatges deixa aquesta sensació d’intranquil·litat que li recorre el cos a qualsevol quan transita per carrers dubtosos a hores intempestives, on cada cantonada pot ser un problema i quan cada minut pot oferir-te un ensurt inesperat. En el ventall de vides trencades que és Palos de ciego hi ha una mena de costumisme gens complaent que ràpidament es torna en un cert tipus de denúncia social, la qual exposa però no jutja. Hi ha també secrets, rivalitats, comptes per ajustar i veritats que potser no ho siguin tant. El veritable atractiu d’aquesta història gràfica és que aconsegueix acoblar tot això amb una excel·lent capacitat de planificació i desenvolupament i amb un gran talent per traçar persones creïbles a partir d’arquetips de personatges.

    viny

    El Irra decideix retratar al seu barri en la seva primera novel·la gràfica perquè en el món som més pobres que rics i sent que té l’obligació de donar a conèixer la realitat dels barris d’extraradi, sense caure en moralismes, ni en maniqueismes de bons i dolents. Com ell mateix manifesta el problema del meu barri no és la gent que viu en ell, sinó l’oblit que pateix de les institucions. Es defineix com dibuixant de còmics autodidacta, va estudiar dibuix publicitari a l’Escola d’Art de Sevilla i durant dos anys consecutius va ser premiat pel programa Desencaja, l’esdeveniment andalús de còmic de l’Institut Andalús de la Joventut (IAJ) per a la història curta De la piedra viene el hombre i El trastero leal. També va produir a l’any 2014 amb el seu germà la sèrie de ciància ficció F$P.

    Còmic

    Palos de ciego

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Rainer Maria Rilke

    rilkeEl poeta i novel·lista austríac Rainer Maria Rilke va néixer a Praga a l’any 1875. La seva infància va transcórrer en un mitjà familiar ple de conflictes. En 1896, després d’abandonar l’escola militar per problemes de salut, va prendre cursos de literatura, història de l’art i filosofia a les universitats de Munic i Berlín. Dedicat de ple a la literatura, va viatjar per diversos països d’Europa, però quan va fixar la residència a París el 1902, ja era reconegut com el més important escriptor en llengua alemanya a partir de les seves obres escrites en la primera dècada de segle XX: Nous poemes , Rèquiem i la novel·la Els quaderns de Malte Laurids Brigge.

    A través del còmic Yo, Rilke, la seva autora Laura Pérez Vernetti, explica la peripècia bibliogràfica del personatge, sintetitzada de forma brillant, sense que falti cap de les circumstàncies veritablement importants que van concórrer en la existència del poeta txec, introduint de forma magistral en la trama de la historieta, alguns dels poemes de Rainer Maria Rilke.

    perez_vernetti_blogEs tracta de la biografia dibuixada d’aquest gran poeta que va reflectir en la seva vida i va mostrar en la seva obra la crisi del subjecte per situar-se i expressar el món, produïda a fi del segle XIX. Està considerat, fruit d’una època de canvi en els llenguatges de l’art, un element cabdal de desvetllament d’aquesta crisi cultural, utilitzant una narració molt senzilla però amb un bell dibuix que mostren part dels seus viatges, les seves depressions, les seves relacions amb algunes de les dones que el van estimar, i fins i tot el van protegir o finançar. També s’endinsa en la seva amistat amb Rodin, Lou Andreas Salomé i molts més intel·lectuals del seu temps.

    Còmic

  • Yo, Rilke
  • Pessoa & CIA
  • Sarà Servito: un fresco de una sociedad orgullosamente entregada a su declive
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mai, tindré vint anys

    20anysAquesta història gràfica basada en els avis del dibuixant Jaime Martín s’inicia amb un dinar familiar al camp, que permet a l’autor reflexionar sobre les reaccions dels seus avis davant coses aparentment innòcues com els jocs de guerra dels seus néts. Però al mes de març de l’any 1936, més concretament a la ciutat de Melilla, poques setmanes després que el Front popular guanyés les eleccions de febrer de 1936. Pocs dies després de conèixer aquesta notícia es va produir el primer intent de cop d’estat per intentar que no arribessin al poder, mentre el país era un autèntic polvorí en una situació insostenible que no va trigar a esclatar la dramàtica contesa. La Guerra Civil i les seves conseqüències ocupen bona part del protagonisme de la història, però el seu autor aconsegueix que per sobre de tot sobresurtin les persones a través de la jove Isabel, àvia de l’autor, qui a la tendra edat de dinou anys i el dia abans de fer vint anys, aquí es troba el motiu del títol d’aquest còmic Jamás, tendré 20 años, va veure com denunciada per un dels seus veïns, suposadament ja que no és una cosa que es digui però si es deixa entreveure, Isabel veu com les autoritats van a casa seva per com a molts altres ho van patir, sense previ avís i sense motius aparents però amb una incertesa evident.

    ICULT COMIC JAMAS TENDRE 20 ANOS DE JAIME MARTINIsabel vivia amb els seus pares, en un entorn tremendament humil. Treballava en el servei domèstic d’un coronel lleial a la república, encara que la seva passió era la costura. No hi havia après a llegir, però això no li impedia tenir inquietuds intel·lectuals i freqüentar els debats del petit cercle que conformaven els seus amics, els anarquistes de Melilla. En els mateixos dies Jaime, l’avi del dibuixant Jaime Martín, s’havia allistat com a voluntari a la columna Karl Marx, que havia sortit de Barcelona per lluitar al front d’Aragó contra els feixistes.

    Poc després d’arribar al front, va rebre una carta que li informava del precari estat de salut de la seva mare. Va tornar ràpidament a casa i allí va trobar a Isabel, la neboda de la seva veïna, a la qual no coneixia, cuidant de la seva mare. La por, el valor i l’esperança conformen els records del seu avi, qui va aconseguir escapar diverses vegades de la mort.

    A través de les vinyetes del còmic destaca la forma en què l’autor ha recreat l’experiència bèl·lica del protagonista a través de les seves fictícies cartes a Isabel, que li serveixen de fil conductor per anar narrant els esdeveniments mitjançant els quadres de text inclosos en les vinyetes. Quan va acabar la guerra, encara desolat, va poder tornar a casa. L’esperaven Isabel i la repressió que anava a implantar el règim de Franco.

    ‘Jamás tendré 20 años’, mejor obra en el Salón del Cómic

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un segle d’Anime!

    anime-AnimeL’anime és el terme que agrupa els dibuixos animats de procedència japonesa. Han passat més de cent anys des que es va realitzar el primer producte animat al Japó i en l’actualitat és un dels formats principals en terres nipones amb centenars de títols anuals. Anime! Anime!. 100 años de animación japonesa recopila tota la informació sobre la història de la indústria de l’animi, des dels estudis més coneguts als directors més rellevants a través d’un segle de robots, fantasia i aventures. En un ampli repàs sobre els diferents estudis d’animació com P.A Works, Toei Aniamtion o Tms entertainment, passant per autors més destacats d’aquest segle como Yasuhiro Yoshiura, Kouhei Tanaka o Masao Maruyama entre d’altres.

    En tot projecte d’animació la figura principal és la del director general per a organitzar i escriure els primers guions de la història gràfica. Entre les seves tasques principals es troba supervisar el treball dels dissenyadors, concretant els diferents elements segons l’enfocament inicial del projecte.

    El paper del director d’animació anirà dirigit a mantenir la coherència dels dibuixos amb el seu moviment a partir dels diferents fotogrames claus com són l’inicial i final de cada escena. Quan es completen els fotogrames clau d’un tall, cal completar-ho dibuixant els fotogrames de intercalat per aconseguir que el moviment sigui fluid; un cop finalitzat el procés de muntatge dels fotogrames per configurar els diferents plànols i escenes, l’episodi passa a postproducció per editar el so, la música, l’enregistrament de veus i el revelat final del metratge. En el moment de la finalització de la gravació dels efectes de so, la sincronització dels diàlegs i la neteja de possibles sorolls, es durà a terme l’edició final del vídeo per enviar el producte final a les cadenes de televisió que han adquirit la llicència del muntatge audiovisual.

    L’anime és un fenomen cultural i d’entreteniment que avui dia gaudeix de gran popularitat a nivell internacional, es un art que està vinculat al manga com a historietes japoneses, el cosplay amb l’ús de disfresses o altres disciplines i tendències. Els personatges amb ulls molt grans, llavis fins i cabell estrany, així com l’expressivitat dels rostres dels personatges. constitueixen un dels trets més sortints d’aquest tipus de dibuix respecte a l’animació occidental.

    Llibres

  • Como dibujar Manga
  • Guia de técnicas de Anime
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Història d’un ostatge

    Ser ostatge és pitjor que estar a la presó. A la presó, saps per què ets allà i en quina data sortiràs. Quan ets ostatge, ni tan sols tens aquestes referències. No tens res. Christophe André.

    escaparChristophe André, membre d’una ONG mèdica a la regió del Caucas, és segrestat en Txetxenia durant la seva primera missió humanitària, des de aleshores passa els dies tancat en una habitació buida, tirat sobre un llardós matalàs i encadenat a un radiador. Ni tan sols arriba a tenir síndrome d’Estocolm, ja que amb prou feines té tracte amb els seus segrestadors, als qui només veu un parell de vegades al dia i que en no parlar el seu idioma impedeix establir qualsevol tipus de relació. El dibuixant francès Guy Delisle autor de Pynogyang, Shenzhen, Crónicas birmanas i Crónicas de Jerúsalen, decideix en aquesta història gràfica fer una narració en primera persona, a força de monòlegs interiors, per transmetre’ns les sensacions, dubtes, temors, paranoies i somnis del sofert protagonista. Després nombroses trobades amb la víctima en la vida real, Guy Delisle decideix explicar la punyent experiència del captiveri que va viure Christophe i de quina forma va passar tots aquells cent onze dies en mans dels seus segrestadors.

    guy-delisle

    Tot i la cruesa de la trama, els dibuixos de Delisle no estan carregats d’odi ni de reflexions polítiques; es centra en el que li passa al captiu, no posa l’ull a criticar o fer entendre les motivacions dels seus segrestadors. De fet, fins a cert punt, en algun moment, la seva pobresa i el món criminal en la que es veuen forçats a viure podria arribar a explicar semblants comportaments. Es mostra també la cara interna dels segrestadors, però els reflecteix complexos, humans, sense banalitzar-los evidentment, però tampoc els demonitza com es podria imaginar. La pèrdua de vida que suposa viure-la en el mateix forat, privat de llibertat es reflecteix en un dibuix cada vegada més concret, sense escenes melodramàtiques, tan sols un evident però exasperant pas del temps. I amb ell, l’angoixa autèntica, la de la incertesa, que fa efecte en qualsevol cervell, que aniquila la voluntat de qualsevol esperança.

    La cárcel de las viñetas

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Lamia

    Lamia és una figura de la mitologia grecoromana. Antecedent de la vampiressa moderna, era una de tantes amants humanes de Zeus de la qual Hera estava gelosa. Va acabar matant als seus fills i convertint-la en un monstre meitat dona i meitat serp. Les mares gregues la usaven com a home del sac per espantar als nens. Les làmies són també personatges que apareix en el folklore de diverses cultures com ibera, basca, búlgara…. Però jo em quedo amb aquesta grecoromana. Rayco Pulido Rodríguez.

    lamiaA la Barcelona de 1943 l’assassí més sanguinari que ha vist la ciutat camina solt. Maurici Herr Doktor, detectiu privat poc convencional, aparcarà la seva agenda per donar caça al criminal. Per ara els seus clients hauran d’esperar, entre ells, la Laia. Ella te trenta-dos anys i, tot i ser orfe, ara té tot el que sempre ha desitjat, però la seva vida no deixa de ser una mentida. Lamia parla d’una societat al complet de l’Espanya de postguerra instal·lada en les falses aparences, en les enveges soterrades, en els egoismes clamorosos i en els afanys inconfessables.

    La Laia treballa com a redactora en el programa de ràdio preferit per les senyores de l’època, El Consultori d’Elena Bosch, un espai dirigit per membres de l’Església, que busca fomentar els bons costums a través d’adoctrinar les dones en el respecte a seus marits i el sofriment en el matrimoni.
     
    Lamia està protagonitzada per una jove guionista de Ràdio Barcelona que busca al seu marit desaparegut mentre amaga el que sembla ser un grapat de secrets més ben foscos. És aquesta una història a la qual li agrada jugar amb les falses aparences, a través de l’engany permanent i marcada per uns personatges tèrbols i una protagonista tan enigmàtica com aparentment desequilibrada.

    rycopulidoEn el transcurs de les seves vinyetes, a través del dibuix en blanc i negre, es descriu una època sinistra on la dona té un paper gairebé instrumental, un alè de reivindicació feminista recorre tot el còmic, que la condemna a l’ostracisme si gosa desafiar mínimament els seus deures familiars. Un ambient habitat per degenerats, veïnes xafarderes, guardians de la moral diversos, membres eclesiàstics podrits pel seu propi poder, indigents estranys, mitjans de comunicació controlats per l’Església i fins a un detectiu dubtós que no dubta a recórrer a la hipnosi per aconseguir els seus propis objectius.

    El canari Rayco Pulido és un artista sòlid i original, lloat per la crítica i nominat a premis per Nela, candidata a Millor Obra Nacional al Saló del Còmic de Barcelona 2013 i també per Lamia en els premis del Salón del Cómic de Barcelona a la categoría de Millor obra nacional de 2016.

  • Como se hizo Lamia
  • 50 cómics esenciales de 2016
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Coraline

    coralineduoEl trasllat de domicili de la jove Coraline és el principi d’aquest còmic basat en l’obra literària de Neil Gaiman que explica la història d’una jove que obre una porta secreta en la seva nova casa i descobreix una segona versió de la seva vida. A primera vista, la realitat paral·lela és curiosament semblant a la seva vida de veritat, encara que molt millor. Però quan la seva increïble i meravellosa aventura comença a prendre un caire perillós i la seva altra mare intenta mantenir-la al seu costat per sempre, Coraline haurà de recórrer a la seva determinació i coratge, a l’ajuda dels veïns i a un gat negre amb el do de la parla per salvar els seus autèntics pares, a uns nens fantasmes i tornar a la seva veritable casa.

    coralineEls esdeveniments es precipiten i un dia, la nena descobreix una porta totalment tapiada que separa el seu apartament amb una altra part de l’enorme casa. Coraline sent una estranya connexió amb aquesta porta, el que li resulta sorprenent i alhora aterridor, ja que no hi ha cap manera de travessar-la i res que pugui interessar a l’altre costat. La cosa canvia un matí que la nena es queda sola i avorrida a casa i decideix tornar a obrir la porta. En fer-ho s’adona que els maons han desaparegut i que una foscor immensa amenaça amb engolir-la. Decidida, guanya la curiositat i acaba per creuar la porta i la foscor que la persegueix fins arribar a l’altre costat, on descobreix un lloc idèntic al que ha deixat enrere, com una rèplica modificada.

    Còmics

    Coraline

    Llibres

    Coraline

    DVD

    Coraline

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Una història de pits

    tetasLa historia de mis tetas és una novel·la gràfica autobiogràfica on l’autora ens explica diferents moments de la seva vida, posant focus important en els seus pits. A Jennifer Hayden la van diagnosticar amb càncer de mama als quaranta i pocs anys, i aquí va ser on va pensar que potser podria explicar la seva vida centrant-se en el paper que els seus pits han exercit en ella. Els seus pits van ser els petits protagonistes d’una adolescència acomplexada, el centre de les seves primeres relacions amoroses i van tenir un paper enorme durant la maternitat. Fins que de cop van començar a pretén representar sentiments, de l’esperança i la por, l’orgull i la vergonya d’una supervivent que narra les seves peripècies amb enginy, sarcasme i un sentit de l’humor hilarant.

    És complicat parlar d’una malaltia d’aquestes característiques sense posar-se tristos o dramàtics, però no obstant això, aquí tenim un bon intent, on la història aconsegueix robar-li protagonisme a la malaltia; una narració autobiogràfica sobre ella i els seus pits, no sobre la pròpia malaltia en primer lloc. El càncer forma part d’un tot, res més, i per tant el tracta amb ironia i molt lloable sentit de l’humor, sense deixar-se acovardir. Jennifer Hayden és una supervivent del càncer, i ha volgut compartir amb aquestes vinyetes la seva visió del que ha suposat el tractament per a ella, i com la va transformar en una dona més forta i amb més sentit d’allò que és més important a la vida.

    jhaydenPerò aprofundint en la seva lectura aquesta auto-memòria gràfica no és cent per cent real, sinó que Hayden ha canviat alguns noms amb l’objectiu de protegir a algunes de les persones del seu entorn que apareixen a les vinyetes, fins i tot malgrat tenir dos germans, ha preferit dir que només té un per proporcionar una major simplicitat dramàtica” a l’obra, tot i que els noms de les seves mascotes si són reals, per apropar-se més a la seva veritat emocional.

    Una veritat que va dibuixar directament a ploma, sense llapis i sense guió, perquè volia sorprendre’s cada dia amb el que anava descobrint de si mateixa. Amb un estil que tendeix cap a la línia curta del underground americà, i una seriació contínua de quatre vinyetes per pàgina, Hayden es va enfrontar amb aquest treball a la seva primera obra de llarga extensió després de dedicar-se durant molts anys a il·lustrar llibres per a nens.

    Entrevista a Jennifer Hayden

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’art infinit d’Hergé

    herge

    Les aventures de Tintin constitueixen una obra d’art i, en conseqüència, el seu autor Herge ja és considerat un gran artista. L’art és sobretot una producció de signes literaris, entre d’altres expressions, que trasbalsa la visió d’una determinada època. La principal característica d’una obra d’art és la de proporcionar present perpetu a partir d’un producte final. El fenomen de Tintin és relativament recent, però revesteix la seva importància a les vertiginoses cotitzacions obtingudes pels dibuixos originals de Herge. També ha obres paral·leles de l’obra a càrrec de sociòlegs, filòsofs, assagistes i altres teòrics apassionats del personatge de Tintín.

    herge_y_el_arteA Hergé y el arte es realitza una recorregut pels orígens familiars de Hergé i els motius que el van conduir a crear al mític personatge que va captivar als lectors de finals de segle XX i ha creat legions de seguidors en aquest nou segle. Pierre Sterckx ha realitzat una excepcional recerca d’informació a partir dels arxius del Musée Hergé a Louvain-laNeuve per poder repassar l’estil d’Hergé des dels seus incipients dibuixos fins a la culminació del personatge. A més, repassa ampliamant els artistes que van influir en les creacions d’Hergé com van ser Fontana, Poliakoff, Warhol o Lichtenstein.

    Un dels reclams més curiosos d’aquesta obra tan visual és l’apartat de la pintura, potser un dels aspectes menys coneguts de la biografia de Georges Remi es troba en la revelació seus gustos artístics; l’evolució de la seva col·lecció personal d’art i la seva admiració per Joan Miró, entre molts altres creadors com el mateix Holbein, convertint-se en un apassionat col·leccionista d’obres pictòriques. En aquest llibre, Sterckx aborda també la fase en què un Hergé ja consagrat en el còmic, a principis dels anys seixanta, va decidir iniciar una carrera com a pintor, per al que va contractar com a professor a l’artista abstracte belga Louis Van Lin.

    Las aventuras de Tintin a la biblioteca tintinmilu

    Sterckx, mort a l’any 2015 poc abans de la publicació de l’edició francesa del llibre, s’ha convertit d’aquesta forma en un testament artístic, a través de la dissecció dels dibuixos, els traços, enquadraments i perspectives del dibuixant belga, màxim exponent de Tintin, l’amic que tots els seus lectors voldrien tenir, un periodista que recorre el món vivint fantàstiques aventures, mostrant-se bona persona i valent com pocs, amic dels seus amics, i sempre acompanyat de Milú, el gos més conegut del món, vivint aventures acompanyat dels seus personatges, autèntic mostrari de la personalitat i de la fauna humana d’arreu del món.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »