Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: BIBLIOVIATGES

Biblioviatges: Egipte

El Cairo

El primer a decidir en el viatge a Egipte és si volem fer més dies de creuer, més dies a El Cairo, si anem una setmana, o allargar el viatge si el pressupost ens ho permet i visitar també altres indrets com el Mar Roig. Decidiu passar més dies o menys, el més important en la planificacio del viatge és anar primer a El Caire i després gaudir del meravellós creuer pel riu Nil. Amb això ja us assegureu una part d’èxit en el viatge.

Agafar l’avió i arribar al nostre destí: El Cairo (en àrab, القاهرة Al-Qāhira “la forta”, “la victoriosa”) que és la capital d’Egipte. El primer que us trobareu si aneu caminant pels carrers de la ciutat és la sensació d’angoixa que produeix el tràfic dels cotxes totalment desordenat.

El Khan al-KhaliliPels més agosarats us recomanem perdre’s pels estrets carrerons del Vell Caire i El Caire Islàmic amb les seves antigues cases i edificis poden proporcionar hores de fascinant entreteniment als visitants. El Khan al-Khalili, el principal mercat de la ciutat amb els seus comerciants de sedes i espècies i cairotes de totes les professions i condicions socials, és un dels millors llocs per amarar del colorit ambient de la ciutat. El Museu Egipci d’Antiguitats està situat prop de la plaça central, Midan Tahrir. Al nord es troba Bulaq, un barri amb interessants mesquites i zones medievals que s’estén al llarg de la riba del Nil.

Les famoses piràmides s’aixequen a Gizeh allunyades de la metrópoli però perfectament visibles des bona part de la ciutat. Les dues illes del Nil són altres dels llocs que val la pena explorar. La de Roda comprèn el barri residencial de Manial en el seu extrem nord, mentre que la de Gezira, la més gran de les dues, està dividida en dos barris: Gezira, amb l’Òpera i els seus museus d’art, i Zamalek, llar de diplomàtics, estrangers rics, luxoses viles i bars i restaurants de moda.

Ha arribat el moment d’agafar l’avió i marxar abandonant la bogeria de la capital i dirigir-nos cap a la tranquil·litat dels grans espais que ens ofereix el curs del riu Nil. Un cop iniciada la navegació comprendrem perquè el viatge a Egipte és diferent de qualsevol altre, poc a poc s’aniran descobrint els diferents indrets que ens amaga milers d’anys d’història i que es troben entre Aswan i Luxor.

Abu SimbelA Aswan es pot visitar la presa del riu Nil que genera l’electricitat al país i és aquí on va ser la font de pedra de granit que els faraons van utilitzar per als seus temples. La següent parada és Kom Ombo amb el seus dos temples, un dedicat al deu Horus i l’altre al deu Sobek, deu del cocodril. En aquest punt del viatge no podem perdre l’oportunitat de desplaçar-nos fins al llac Nàsser, es molt recomanable fer-ho en avió, on trobarem una de les construccions més meravelloses que s’hagin fet mai, es tracta del majestuós temple d’Abu Simbel dedicat a Ramses II.

LuxorContinuant la travessia pel Nil, en arribar a Edfu descobrirem el temple d’Horus, deu del falcó. Es segurament el temple més antic millor conservat d’Egipte. La següent parada és Luxor on podrem visitar el temple de Karnak, la Vall dels Reis i naturalment també el temple de Luxor. Es tracta d’unes construccions d’una alçada que impressiona només arribar-hi i amb una gran diversitat de monuments que ens farà emocionar al trobar-nos tan a prop de la veritable història antiga.

Una recomanació per finalitzar: viatjar a Egipte suposa un canvi climàtic molt gran i una pujada de temperatures considerable, aquells que no vulguin suportar una calor extrema no hauran de fer-ho els mesos d’estiu i més forts de la primavera. Gener i febrer són els mesos ideals per viatjar a un país famós per la seva antiga civilització i per alguns dels seus impressionants monuments que segur no ens deixaran indiferents.

La Biblioteca Nacional i Arxius (en àrab Donar el-Kotob) a El Cairo és considerada una de les més antigues biblioteques d’Orient i una de les més grans del món, amb milers d’antigues col·leccions que inclouen llibres escrits a mà, exemplars rars de l’Alcorà recollits en les mesquites, etc…
A finals del segle XIX, la idea d’instal·lar una biblioteca nacional d’Egipte va néixer i està basada en les recomanacions d’Ali Pasha Mubarak a Jedive Ismail, i va obrir-se al públic el 24 de setembre de 1870. El 1970 la seva col·lecció va ser traslladada a Ramlet Bulak, a la Cornisa del Nil.
Veure plànol d’El Cairo

Llibres

  • El amargo don de la belleza
  • El árbol de la vida
  • El Arpista ciego : una fantasía del reinado de Tutankamón
  • La Batalla de Kadesh
  • El camino de fuego
  • La conspiración del mal
  • La dama de Abu Simbel
  • La Dona prudent
  • La egipcia
  • El egiptólogo
  • La espada resplandeciente
  • El faraón negro
  • El fill de la llum
  • La gran concubina d’Amon
  • El gran secreto
  • La herida de la esfinge
  • La hija del rey de Egipto
  • La justicia del visir
  • El mestre de Kheops
  • No digas que fue un sueño
  • La novela de una momia
  • La pirámide asesinada
  • Un señor muy respetable
  • Sinhué, el egipcio
  • Tormenta sobre Alejandría
  • Tutankamón
  • La vieja sirena
  • Guies viatge

  • Crucero del Nilo con Cairo y Mar Rojo
  • Egipto
  • Egipto
  • Egipto
  • Egipto
  • Egipto
  • El Cairo: cosmoplita y amable
  • Egipto: el enigmatico país de las piramides
  • Egipto: seducidos por la historia
  • En busca de la eternidad
  • Las “Islas de Dios” : viaje por los oasis de Egipto
  • Nubia: el país del fin del mundo
  • Egipto: crucero a vela por el Nilo hacia los misterios de Luxor
  • Los tesoros de Luxor y el Valle de los Reyes
  • DVDs

  • Egipto
  • CDs

  • Entre Nil et Gange
  • Aeini a-leek
  • Egyptian raï

  • Les Grands Compositeurs
  • Gypsies of the Nile
  • Sabla tolo III
  • The Sword dance & other mysterious pieces
  • Infantil

  • Norte de África
  • 6 historias de Egipto
  • Contes a la vora del Nil
  • En Pere Joan i l’Invisible a la màquina del temps
  • L’ull de la mòmia
  • Les piràmides de Gizeh

    Bones festes!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Biblioviatges: Parc Nacional Kruger a Sudàfrica

    El parc Kruger és la llar d’un nombre impressionant d’espècies

    Parc Nacional KrugerEl Parc Nacional Kruger és la reserva natural més gran del continent africà. Té més o menys la mateixa mida i forma de Gal·les, cobreix 18.989 km² i s’estén per 350 km de nord a sud i 60 km d’est a oest. És part del Parc Transfronterer del Gran Limpompo, un parc de la pau que vincula al Parc Nacional Kruger amb el Parc Nacional Gonarezhou a Zimbabwe i al Parc Nacional Limpompo a Moçambic. Els canyons del parc Kruger han estat nomenats Reserva de la Biosfera per la Unesco.

    De Safari pel KrugerEl Kruger pot presumir de ser la reserva de vida salvatge més extensa i antiga de l’Àfrica. Era l’any 1898 quan el llavors president sud-africà, Paul Kruger, es va fixar l’objectiu de frenar els caçadors blancs i els traficants d’ivori que estaven delmant la fauna de la zona.

    Més safari pel KrugerActualment és un dels pocs parcs africans on és fàcil organitzar safaris al teu aire. Qui ho desitgi, pot creuar amb el seu vehicle privat (hi ha agències de lloguer a Skukuza) qualsevol de les portes d’accés del parc (es paga una entrada molt barata) i disposar-se a l’aventura amb la condició de complir una sèrie de normes bàsiques, com no abandonar el cotxe, no sortir-se dels 2.000 quilòmetres de camins que travessen el parc i abandonar el safari abans de les sis de la tarda.

    Als campaments es pot dormir, menjar, comprar, aparcar l’auto caravana -un mitjà bastant popular per explorar el Kruger- i, sens dubte, gaudir d’un contacte més directe amb la naturalesa.

    Ja coneixem la reserva natural més gran d’Àfrica, ara intentarem acostar-nos una mica el país que l’envolta: Sud-àfrica.

    Johannesburg

    Sud-àfrica va ser un país marcat molt cruelment per les regles de l’apartheid imposades per la població blanca d’origen europeu després de la II Guerra Mundial. A l’any 1990, després d’un llarg període de resistència per part de diversos moviments antiapartheid (sobre tot el Congrés Nacional Africà), el govern del Partit Nacional va fer un primer pas cap a la negociació abolint la prohibició del Congrés Nacional Africà i altres organitzacions polítiques d’esquerres, i alliberant Nelson Mandela després de 27 anys a presó.

    La legislació de l’Apartheid va ser gradualment substituïda dels texts estatutaris i es van dur a terme les primeres eleccions multiracials el 1994. El Congrés Nacional Africà (ANC) les va guanyar amb una gran majoria, i des de llavors s’ha mantingut en el poder i el país sudafricà ha esdevingut un país molt escollit per visitar-lo.

    Sud-àfrica està dividida en nou províncies, amb les seves respectives capitals, totes elles amb moltes peculiaritats, ciutats increïbles, paisatges fabulosos, on destaquen les ciutats de Cape Town, capital legislativa, a la província de Cap Occidental, o la província de Gauteng, on és la ciutat de Johannesburg. A més també podem visitar la ciutat de Pretòria, capital administrativa, a la ciutat de Tshwane, o altres indrets destacats com Bloemfontein, capital judicial, o altres ciutats on es troben els ports més importants de Sud-àfrica, el nexe d’unió entre l’Atlàntic i l’Índic, amb llocs com Port Elisabeth, Mossel Bay o East London.

    Cape Town

    Els sud-africans parlen 11 idiomes oficials i els més utilitzats són tres: el zulu, el xhosa i l’afrikaans. No obstant això, les llengües més utilitzades són l’anglès entre els sud-africans i l’afrikáans que deriva de l’holandès més comú en els mestissos i descendents d’holandesos.

    Cultura sudafricanaLa cultura de Sud-àfrica és molt àmplia i la mateixa ha anat enriquint amb el pas del temps als diferents sectors de la societat tals com l’art, la música, el credo, costums i la gastronomia del país. A pesar d’haver estat influïda per la cultura occidental, Sud-àfrica sempre ha mantingut les antigues tradicions africanes.

    Viure a sud-africaLa societat sud-africana és multirracial, per això al moment de diferenciar l’origen d’algú ha de tenir-se molta cura, existeixen descendents de afrikáners i de britànics, a qui no els fa cap gràcia que se’ls confongui. Actualment el mestissatge en les àrees urbanes ha promogut la desaparició de la cultura però encara existeixen tradicions importants.

    Fins l’1 de novembre de 1999, per raons històriques, a Sud-àfrica havia dues biblioteques nacionals, la Biblioteca de Sud-àfrica, fundada el 1818, a Ciutat del Cap, i la Biblioteca Estatal, fundada el 1887, a Pretòria.

    Durant la dècada de 1990 les dues biblioteques es van unir per formar la Biblioteca Nacional de Sud-àfrica, amb dos seus, a Ciutat del Cap i a Pretòria. La nova institució es va constituir l’1 de novembre de 1999, i realitza una doble funció com a biblioteca pública i biblioteca nacional, així com un centre d’informació bibliogràfica.
    Veure plànol de Pretòria

    Llibres

  • Nelson Mandela, l’últim home-déu a Sud-Àfrica. Alfred Bosch
  • Exhibició impúdica. Tom Sharpe
  • La Edad de hierro. J.M. Coetzee
  • El Factor humà : Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació. John Carlin
  • Historia de Sudáfrica : el primer hombre, la última nación. R.W. Johnson
  • L’edat de ferro. J.M. Coetzee
  • Guies

  • Sudáfrica
  • Sudàfrica
  • Cinema

  • Apartheid : un futuro incierto
  • El Asesinato de Martin Luther King y la liberación de Nelson Mandela
  • Música

  • The Definitive Collection. Miriam Makeba
  • Kazet. The Mahotella Queens
  • How far have we come? Pops Mohamed
  • Infantil

  • La Tortuga valenta : un conte de Sud-Àfrica. Enregistrament vídeo
  • Mandela : el rebelde que dirigió a su nación a la libertad. Ann Kramer
  • Aquesta és la darrera entrada d’aquest estiu a Biblioviatges. Esperem que us hagi agradat les ciutats i els països que hem anat visitant tots plegats durant aquestes darreres setmanes. Marxem, si ens deixen els animals…

    De safari

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Biblioviatges: Ontario

    Hivern a Westlake Park, Toronto

    OntarioEl francès Étienne Brûlé va ser el primer europeu a explorar la regió d’Ontario, la més poblada de Canadà i també la més gran després de Quebec. L’any 1613 va arribar a la marge sud del riu Ottaw. L’origen del seu nom deriva del llac del mateix nom, el llac Ontario, nom donat pels iroqueses, que significa “llac bell” o “aiguas brillants”.

    El litoral d’Ontario té 3840 km. Aquesta xifra augmenta a 8452 km si comptem totes badies, estuaris i illes banyats pels Grans Llacs, que cobreixen prop de la meitat de la seva superfície. La província té més de 250000 llacs i més de 100000 km de rius.

    Les regions d’Ontario


    • Les Planes de la Badia de Hudson que s’estenen al llarg del nord de la província i es caracteritzen pel seu terra rocós i pobre, gairebé impermeable.
    • L’Escut Canadenc, abasta l’est d’Ontario, el sud de la badia de Hudson i el nord del llac Superior i del llac Huron, i que s’estén fins al centre-est de la província, amb un terreny accidentat, i amb presència de petits rierols i llacs i vastos boscos boreals.
    • Les Planes dels Grans Llacs, al sud del llac Huron, a l’est del riu St Clair, al nord del llac Erie i al sud del Escut Canadenc. És la regió més habitada. A destacar és la presència de les Cascades del Niagara.
    • Les Planes de Sant Llorenç, la menor de les quatre regions, al sud-est de l’Escut Canadenc i al nord del riu Sant Llorenç.

    El 1841, La Canadà Baixa, avui Quebec, i la Canadà Alta, avui Ontario, es van unir per formar la Província de Canadà. El 1857, la Reina Victòria va designar la ciutat d’Ottawa com la Capital permanent del Canadà. 10 anys després la mateixa reina va presidir la proclamació de la Independència de Canadà a través de la British North America Act, començant així la història del Canadà com a nació independent i sobirana.

    Ottawa és la capital del Canadà però també és una de les ciutats canadenques més boniques i més tranquil·les. Ottawa té de tot per a residents i visitants per igual: excel·lents museus, galeries d’art, el Centre Nacional de les Arts

    A la frontera entre els EUA i Canadà, en la confluència amb el llac Ontario, el Sant Llorenç és sembrat d’illes de totes mides, que s’estenen uns 80 km. L’arxipèlag s’anomena Mil Illes. En total hi ha 1865 illes, algunes de més de 100 quilòmetres quadrats àrea, mentre que altres són petits illots que hi ha aus marines migratòries. El nombre d’illes va ser determinat segons el criteri, indicant que qualsevol illa ha d’estar sobre el nivell de l’aigua durant els 365 dies de l’any, ha de contenir almenys un arbre o arbust i com com a mínim 1 metre quadrat.

    Toronto, la capital de la província d’Ontario és la ciutat més gran i important del Canadà. La població de la ciutat és de 2,5 milions d’habitants, però l’àrea metropolitana de Toronto té una població de 5,8 milions. És considerada el motor econòmic del Canadà, amb influència regional, nacional i internacional, i el centre financer i cultural del país, i és una de les ciutats més segures de Nord-Amèrica.

    Toronto és famosa per la Torre CN, amb 553 m d’alçària. La ciutat es considera el centre de la cultura canadenca anglòfona i compta amb importants museus com el Real Museu d’Ontario .

    A la frontera Estats Units-Canadà, es troben les cascades del Niagara, formades fa uns 12000 anys, i descobertes per Louis Hennepin el 1678. Les aigües han erosionat les roques toves i la pedra calcària de l’escarpament de Niagara, a una velocitat de 1 metre per any. Avui en dia, cauen a 11 km del seu punt d’origen! Comprenen tres salts d’aigua diferenciats: la cascada de la Ferradura o canadenca (en anglès Horseshoe Falls o Canadian Falls), a la província d’Ontario; la cascada nord-americana o American Falls, a l’estat de Nova York; i la més petita, la cascada del Vel de Núvia o Bridal Veil Falls. Encara que no tenen una gran alçada són molt àmplies, i són les més voluminoses d’Amèrica del Nord, per passar per elles tota l’aigua dels Grans Llacs. El nom de Niagara deriva d’una paraula de la tribu índia iroquesa que significa “tro d’aigua”. A l’hivern, el gel petrificat en les caigudes són un espectacle sorprenent.

    Parcs nacionals d’OntarioEl Sistema de Parcs d’Ontario va començar la seva llarga història amb la creació de l’Algonquin Park el 1983. Avui compta amb més de 260 parcs. Encara que alguns no són operatius tots estan envoltats d’un impressionant paisatge i sorprenents vistes i una notable presència d’aus migratòries i altres animals: Sauble Falls, Rock Point, Bon Echo, Kap-Kig-Iwan, Llac Superior, Sleeping Giant, Darlington, Wasaga Beach…

    Molts dels parcs són Patrimoni de la Humanitat, i cobreixen tot tipus de climes i vegetacions. La fauna i la flora són abundants i en molts dels parcs hi ha zones per acampar. Alguns són molt inhòspits i només per excursionistes.

    En l’actualitat, hi ha dos grups d’idiomes aborígens a Ontario: l’algonquià, parlat per les tribus de l’Algonquin i ojibwa, i l’iroquès, parlat pels iroquesos. La cultura francesa segueix formant una part molt representativa d’Ontario. Les successives onades d’immigrants han continuat enriquint la cultura de la província i les seves ciutats són microcosmos del món en la seva vasta varietat ètnica. En l’actualitat, a Ontario hi ha més de 80 cultures.


    La Toronto Public Library (Biblioteca Pública de Toronto) és el major sistema de biblioteques públiques del Canadà i el segon més dinàmic (per quantitat de visites) del món després de la Biblioteca Pública de Hong Kong. Consta de 99 biblioteques que van fusionar-se l’any 1998 i compta amb un patrimoni de 11 milions de documents, incloent llibres, publicacions periòdiques i material audiovisual.

    Juntament amb la ficció i no ficció d’interès general, hi ha nombroses col·leccions especials per satisfer les múltiples necessitats idiomàtiques i socials de la regió.
    Veure el plànol de Toronto

    Llibres

  • Quebec, de poble a país. Josep Sort i Jané
  • Parques nacionales de Canadá. Blake Maybank y Peter Mertz
  • Guies

  • Montreal y Toronto
  • Cinema

  • Live in Montreal. Betty Carter
  • Música

  • La Tondeuse. Dendelion
  • Toronto #025. Deep Dish
  • Infantil

  • La Nena que li agradaven massa els llumins. Gaétan Soucy
  • Niagara Falls

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Biblioviatges: Quebec

    Panoràmica de la ciutat de Quebec

    Quebec, la província més extensa de Canadà va ser habitada primer pels algonquins, els hurons, els iroquesos i els inuits. El primer explorador francès a Quebec, Jacques Cartier, va desembarcar a la península Gaspè l’any 1534 i va prendre la regió en nom de França. A mitjans del segle XVI, Canadà va ser declarada província francesa. Els britànics van entrar en conflicte el 1670 i les hostilitats entre els dos colonitzadors va portar finalment al Tractat de París el 1763, quan França va entregar Canadà a Gran Bretanya. Les dues cultures dins del Canadà van continuar lluitant fins que la creixent força dels EUA necessitar un front més unit. El 1867 La Llei dels Anglesos d’Amèrica del Nord (Llei BNA) va donar a llum a la moderna i autònoma Canadà. Han estat 400 anys d’història marcats per fites: trobades amb els pobles amerindis, batalles entre francesos i anglesos i terribles epidèmies que han anat forjant la seva pròpia idiosincràsia.

    Quebec al CanadàSituat al nord-est del continent americà, Quebec té una superfície superior a tres vegades la mida de França, amb gairebé 6000 km de litoral marítim. La seva geografia és molt vasta i diversa, i també ho és el seu clima: les regions del nord i el Quebec central, amb un clima àrtic i subàrtic, i el Quebec meridional i occidental, amb estius calents i humits i hiverns freds.

    La província del Quebec està dividida en 22 regions turístiques, cadascuna de les quals ofereix, per la seva geografia, història i cultura, una imatge particular de Quebec.

    De Tadoussac a Niàgara FallsLa regió meridional està recorreguda pel Sant Llorenç, un dels grans rius del planeta, que compta amb una gran varietat de paisatges: una plana fluvial fecunda, grans extensions de boscos, taigà i tundra en què hi ha més d’un milió de llacs i milers de rius.

    El Sant Llorenç està considerat com una de les grans vies navegables del món. A més, el seu estuari és conegut pel gran nombre d’espècies de mamífers marins, ocells i peixos que es troben allà durant tot l’any.

    Des de la punta de Gaspésie fins a Montreal, una carretera voreja cadascuna de les seves riberes i permet explorar un litoral de vegades muntanyós, algunes vegades campestre, altres vegades salvatge. A Tadoussac, a més de gaudir del recorregut dels incomparables fiords del riu Saguenay fins al llac de St Jean, podrem observar balenes i d’altres mamífers marins.


    Seguint el curs del riu, arribarem a la capital de la província, Quebec, situada a la confluència dels rius Sant Llorenç i Sant Carles. La ciutat va ser fundada per l’explorador francès Samuel de Champlain l’any 1608 que li va donar el nom de Quebec utilitzat pels nadius i que vol dir “on el riu s’estreny”. La part més antiga de Quebec es divideix en dues zones: la Haute-Ville, situada sobre un promontori rocós anomenat Cape Diamond, que manté l’antiga atmosfera europea, i la Basse-Ville, que es troba en les riberes dels rius i és el centre econòmic de la ciutat, amb modernes edificacions. Les muralles, construïdes entre 1823 i 1832, envolten gran part de la zona antiga del Quebec i estan dominades per una ciutadella.

    Quebec és la seu de la Universitat Laval, els Arxius Nacionals, el Museu del Seminari, el Museu del Quebec, el Conservatori de Música, el Gran Teatre, el Museu de la Civilització, el Palau Montcalm i el Teatre Capitol. El 1985 el districte històric va ser declarat per la UNESCO Patrimoni cultural de la Humanitat.

    A la confluència dels rius Sant Llorenç i Ottawa, ens apareix Montreal, una ciutat cosmopolita amb una població que té majoritàriament el francès com a llengua materna. Fundada pel francès Paul Chomedey l’any 1642, ofereix una equilibrada barreja d’estils arquitectònics antics i moderns. Des de la Place d’Armes es pot admirar el seminari del Sant Suplici, la basílica de Notre Dame i altres grans edificis d’oficines, com el Banc de Montreal o el Banc Nacional. Al costat d’aquesta plaça, es pot veure l’antic Montreal, amb restes arquitectòniques com el Maison Saint Gabriel i el castell de Ramezay, d’estil francès, avui convertit en museu. Altres museus gairebé imprescindibles són el Museu d’Art Contemporani i el Museu de les Belles Arts. El sector comercial, al centre de la ciutat, gran part del qual es va construir sota terra per protegir als comerciants dels durs hiverns, conté més de 1600 establiments i 200 restaurants.

    Els parcs nacionals del QuebecA més de les ciutats, el Quebec compta amb 27 parcs nacionals. Cadascun amb la seva pròpia personalitat a causa de la seva ubicació, la flora i la fauna, i tots ells compten amb una diversitat sorprenent dels llocs naturals i paisatges. Els parcs nacionals de Gatineau de Mont-Tremblant, de la Mauricie, de Jacques Cartier, de la Gaspésie… Aquests espais protegits són un exemple perfecte de la geografia de múltiples facetes del Quebec.

    El més gran dels parcs del Quebec és el Parc Nacional de Mont-Tremblant (1500 km2), mentre que el menor, el de Miguasha a Gaspésie, tot just fa 87 ha? En aquest últim parc hi ha un extraordinari museu on s’exposen fòssils de peixos que van existir fa 370 milions d’anys.

    Quebec ha desenvolupat una cultura plena de vida, contemporània i oberta al món, una cultura que se situa a la cruïlla de les tendències europees i americanes. Compta amb una formidable xarxa de creadors en totes les disciplines, que s’imposen cada vegada més en l’escenari internacional.

    La literatura també permet expressar-se i afirmar-se a la cultura quebequesa. Nombroses editorials publiquen anualment milers de llibres que es difonen en importants salons i en una àmplia xarxa de biblioteques públiques.

    La Gran Biblioteca de Quebec, ubicada a Montreal, es va inaugurar l’abril de 2005. És un ampli i multifuncional espai de 33000 m2, amb més de 4 milions de documents que ocupen uns 80 quilòmetres de prestatgeries. El seu fons està format per la col·lecció patrimonial del Quebec, amb prop d’un milió d’obres, complementat amb la col·lecció de Saint-Sulpice d’unes 78000 obres, algunes datades de la dècada de 1760 i incloent els llibres de les biblioteques personals de figures com Louis-Joseph Papineau i Louis-Hippolyte Lafontaine. L’organització supervisa onze centres en nou ciutats.
    >Veure plànol de Montreal

    Llibres

  • Quebec, de poble a país. Josep Sort i Jané
  • Parques nacionales de Canadá. Blake Maybank y Peter Mertz
  • Guies

  • Montreal y Toronto
  • Cinema

  • Live in Montreal. Betty Carter
  • Música

  • La Tondeuse. Dendelion
  • Toronto #025. Deep Dish
  • Infantil

  • La Nena que li agradaven massa els llumins. Gaétan Soucy
  • El parc d’Algonquin a la tardor

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Biblioviatges: Londres

    Parlament de Londres

    Londres és una ciutat de contrastos, una ciutat on existeixen les discoteques i clubs més moderns i innovadors del món, el classicisme dels seus taxis i autobusos de dues plantes complementen a una ciutat dotada amb unes infraestructures magnífiques, amb possiblement la salvedat del metro que juntament amb París, no està al nivell d’altres ciutats punteres d’Europa. Londres més que una ciutat sembla un conjunt de diferentas urbs superposades una a sobre d’altra, amb diferents micro ciutats que comparteixen un mateix espai físic amb un mateix nom, per la qual cosa viatjar a Londres suposa viure experiències tan diferents i intenses que difícilment no podran ser igualades amb la visita a qualsevol altra ciutat del món.

    London EyeL’abadia de Londres, el Parlament amb la seva torre, el Big Ben, i el London Eye al voltant del riu Tamèsis són els reclams turístics per excel-lència a la ciutat. Es tracta de tres pilars essencials de la ciutat.

    El London Eye suposa l’atracció més visitada de la capital anglesa, des de l’aire es pot tenir una visió aèrea de bona part de Londres però és recomanable tenir un coneixement previ de la ciutat per gaudir plenament de les vistes.

    El Parlament de Londres és la institució legislativa suprema al Regne Unit. És bicameral, incloent una càmera alta, anomenada Càmera dels Lords, i una càmera baixa, anomenada Càmera dels Comuns. L’abadia de Westminster és l’església més coneguda de Londres i des de 1987 és classificada com a patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

    Menció especial mereixen els habitants de Londres, sempre respectuosos, educats i amables amb el visitant, que fan sentir-se com si fos a la seva pròpia casa, una cosa sempre complicada en una gran ciutat i on conviuen diferents ètnies i orígens culturals perfectament integrats, el que fa de Londres la ciutat cosmopolita per excel·lència.

    D’aquí dos anys la capital anglesa tindrà la responsabilitat d’acolllir els Jocs Olimpics d’Estiu i tot el món es reunirà al voltant d’ella per enlluernar-se amb els seus magnífics i preciosos espais, la seva manera de viure i sobretot descobrir una mega ciutat oberta al món.

    Els parcs de Londres són per si sols un motiu per voler venir a visitar aquesta ciutat. Gràcies al clima que té la capital anglesa els seus parcs són una delícia ja que sempre la seva vegetació aquesta florida; a més gràcies a la dedicació dels anglesos els seus parcs sempre estan nets i cuidats; d’aquesta forma cuiden permanenment els seus inquilins: oques, esquirols, anecs,… són present al voltant dels seus llacs.

    Kensignton PalaceUn parc destaca per damunt dels altres: Kensington Garden. Aquest parc serà recordat per sempre per ser el preferit de Diana de Walles. Aquí es pot visitar encara, però ja com a museu, la darrera residència de la princesa: Kensington Palace on ella sortia a correr i a passejar durant els seus darrers anys a Londres.

    Des de 1689 fins a 1760 aquesta va ser la residència real, on van viure Guillermo III amb la seva esposa María. Va ser el palau preferit de la reialesa fins que el 1762 Jorge III decidís traslladar-se al Buckingham Palace.

    Buckingham PalaceBuckingham Palace és la residència oficial de la Reina d’Anglaterra, està obert als visitants únicament vuit setmanes a l’any, durant l’estiu. Es la residencia oficial de los soberanos británicos en Londres desde 1837. Les cambfes del palau es troben luxosament decorades amb alguns dels més grandiosos tresors de la Col·lecció Real i competeixen amb l’atractiu que fa que moltes persones omplin les portes d’accés per veure la famosa canvi de guardia real.

    Davant del palau s’obre un espai verd amplíssim on conviuen el parc més gran de la ciutat: Hyde Park i també Green Park on els londinencs hi passen les seves estones lliure per desconnectar del ritme frenétic de la gran ciutat de Londres.

    Trafalgar SquareTrafalgar Square i Picadilly Circus són dos llocs emblemàtics i d’obligada visita a Londres. La primera és una plaça del centre de Londres, construïda per commemorar la Batalla de Trafalgar en la qual l’armada britànica va vèncer a les armades francesa i espanyola davant les costes de Cadis, Espanya. Én aquesta plaça es reuneixen tots els visitants que arriben a la ciutat. Al fons de la plaça i pujant les escales ens trobem el National Gallery, l’entrada de la plaça es custiodada per l’almirant Nelson que va derrotar a les tropes de Napoleó.

    Picadilly CircusPiccadilly Circus és una plaça situada al cor de Londres, en l’encreuament de quatre carrers principals: el carrer Regent, Shaftesbury, Covent i Piccadilly Circus. Aquest carrer és en part per als vianants i un lloc favorit de la gent per a congregar-se abans d’anar a la zona comercial i de lleure dels voltants on es troben a poca distància els barris de Soho, Chinatown, o Leicester Square.

    Un altre atractiu de la ciutat són els seus ponts que atravessan el riu Tàmesis. El més conegut és Tower Bridge situat a la zona antiga de Londres on tenia el seu lloc la ciutat amurallada. En aquest districte de City of London es pot visitar la Torre de Londres on es pot contemplar el que va ésser la magnífica fortificació medieval de la ciutat.

    Finalment, una essència de la vida a Londres són els seus atractius pubs amb música en directe i un ambient molt particular, aquesta és dins del Regne Unit i Irlanda l’essència de l’oci dels seus habitants. Habitualment, cada pub té la seva pròpia clientela regular: persones que viuen en les proximitats, treballadors de la zona, amics del propietari o propietària o del seu personal, donant-se el cas de persones provinents de llocs més retirats. Però sempre es troba un bon ambient.

    La British Library, la Biblioteca Nacional del Regne Unit, és una de les més grans del món. El seu patrimoni conté llibres, mapes, diaris, partitures, patents, manuscrits, segells… disposats en 625 km de prestatgeries que creixen 12 km cada any, amb un espai de lectura per a 1.200 lectors.

    Entre les col·leccions especials, conformades al llarg dels més de 250 anys de la biblioteca, hi ha un quadern de notes de Leonardo da Vinci, material de l’any 300 aC, una Carta Magna, prop de 50 milions de patents, 310 mil volums de manuscrits, des de Jane Austen a James Joyce, partitures de Händel als Beatles, així com més de 260.000 títols de diaris i més de quatre milions de mapes.
    Veure plànol de Londres

    Llibres

  • A oscuras
  • La novela de Londres
  • Londres
  • Londres
  • Retratos de tinta
  • Guies

  • Londres. Guirama Espiral, 2010
  • Londres. Anaya Touring, 2010
  • Londres en 2 días
  • Infantil

  • La Carlota visita Londres
  • Londres para niños: adivinanzas, juegos…
  • Tower Bridge

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Kenya

    Capvespre a Kenia

    Kenya és l’essència d’Àfrica. Un gresol d’ètnies i cultures ja que compta amb pobles que provenen d’arreu del continent des de fa més de 1000 anys. Al contrari del que se sol pensar, aquestes múltiples ètnies han cohabitat de manera pacífica fins a la colonització.

    El territori està travessat per la Gran Vall del Rift, una sèrie de valls encadenats que formen part d’una fractura de prop de 5000 km de longitud. Dins d’aquest sistema hi ha nombroses elevacions escarpades, amb enormes volcans com les muntanyes Kenya, Elgon i Kilymanjaro, a l’altre costat de la frontera de Tanzània, i depressions en forma de profundes valls que alberguen llacs com el Victoria o el Turkana, que molts consideren el bressol de la humanitat.

    La Gran Vall del Rift

    Nairobi, la capital, és el centre econòmic, administratiu i cultural de Kenya i una de les ciutats de més accelerat desenvolupament d’Àfrica. Situada en una regió en altres temps freqüentada per pastors massai, es va fundar a finals de 1890, com campament ferroviari britànic a la línia ferroviària Mombasa-Uganda. Des 1899-1905 va servir com a capital provincial britànica. El 1905 la ciutat va esdevenir la capital del protectorat britànic de l’Àfrica Oriental (anomenada Colònia de Kenya des de 1920 fins 1963). I el 1963 va passar a ser capital de la Kenya independent. La ciutat més important de la costa és Mombasa, principal port marítim de Kenya, fundada cap al segle VIII per comerciants àrabs.

    Mapa de KenyaSituat a la costa centre-oriental d’Àfrica, el país no té uniformitat geogràfica. Es distingeixen quatre regions principals d’est a oest:

  • Una zona costanera baixa, relativament estreta i de 420 km de llargada.
  • La regió del Rift Valley (part de la gran fossa tectònica africana que s’estén des de la mar Roja fins al llac Malawi), de 50 a 80 km d’amplària, ocupada en part pels llacs Turkana, i Victòria.
  • Un altiplà al nord-centre, que puja suaument fins als 2.000 metres i en el qual hi ha el desert de Chalbi.
  • Un altre altiplà, a l’oest, separat de l’anterior per la fossa tectònica. A banda i banda s’alcen els cims volcànics dels monts Kenya (5.199 m i 5188 m) i Elgon (4.321 m).

    Safari fotogràfic


    Safari, paraula que ve del swahili “kusafiri”, evoca imatges sorprenents de la fauna salvatge. A Kenya per la diversitat d’entorns i cultures els safaris fotogràfics són d’allò més atractiu. Recorren paratges naturals que permeten accedir al regne animal més característic d’Àfrica: lleons, elefants, lleopards, búfals, rinoceronts… Sense oblidar les aus: flamencs, cigonyes, pelicans, estruços, estornells, voltors…

    A això cal afegir els seus grans parcs nacionals que ens recorden les pel·lícules amb escenes i paisatges que ens són familiars:
    P.N. del Mont Kenya. La combinació de l’altitud i la proximitat a l’equador ha propiciat una vegetació única. Encara que no destaca per la varietat de fauna, és un bon lloc per explorar les “terres altes”.
    P.N. Aberdares. Cascades i vistes sorprenents acompanyen búfals i elefants.
    Llac Nakuru. Un paradís ornitològic. Destaquen els milions de flamencs roses de les seves riberes.
    Reserva Nacional Masai Mara. Un dels millors llocs per veure els “cinc grans”: lleó, búfal, lleopard, elefant i rinoceront.
    P.N. de Amboseli. Espectacular per les manades d’elefants que es mouen sota el Kilimanjaro.

    Moltes de les primeres institucions culturals de Kenya estan a Nairobi o Mombasa. A Nairobi hi ha el Museu Nacional de Kenya, que mostra una exposició dels antics habitants de l’Àfrica, el Karen Blixen Museum, als afores de la ciutat, el concorregut mercat municipal i el Teatre Nacional de Kenya. A Mombasa hi ha el Museu Fort Jesus, un museu d’història a l’interior d’un fort portuguès del segle XVI i el Museu Kitale que està dedicat a la Ciència i la Història.

    La dansaLes tribus natives (més de 70), les seves llengües, els seus costums i la seva cultura són molt arrelades en la societat d’aquest país. Encara avui dia la tribu és encara l’aspecte més important de la identitat kenyata. Entre aquestes tribus destaquen els massai, els més representatius. Aquesta tribu viu ara igual que fa 1000 anys, aliena a tots els canvis i l’evolució, sense cap dubte, una de les civilitzacions que més sorprenen en el món.

    La música juga un paper important en la vida kenyana. La percussió és el punt comú de totes les músiques tradicionals ètniques, i el ritme i la dansa són essencials. La música dels llacs es coneix com Benga i la música de les costes ha de les seves arrels a la cultura swahili. Cada regió disposa del seu propi estil i les danses se sumen als espectacles musicals.

    La cultura de Kenia és muy diversa, per les enormes diferències existents entre els diferents grups ètnics que conviuen al país. Gairebé tots els grups ètnics africans de Kenya tenen les seves pròpies llengües (unes seixanta), algunes d’elles molt relacionades entre si i conserven una llarga tradició oral i escrita, sobretot en anglès i swahili, els dos idiomes oficials del país.

    En mig del caos de la ciutat de Nairobi trobem l’espectacular Biblioteca McMillan Memorial. Hi ha en general unes poques persones a l’interior llegint, estudiant o investigant. Sempre és molt tranquil·la, un lloc excel·lent, per a l’estudi. Construïda el 1931 com una institució privada, es va convertir en una institució pública després de ser adquirida per l’Ajuntament de Nairobi el 1962. A partir de l’any 2002, la biblioteca va acollir a més de 275.000 volums, incloent-hi una col·lecció africana. També es poden admirar els mobles de la famosa escriptora Karen Blixen.
    Veure plànol de Nairobi

    Llibres

  • Memòries de l’Àfrica. Isak Dinesen
  • Las Minas del rey Salomón. Henry R. Haggard
  • Guia dels ocells de l’Àfrica Oriental. Nicholas Drayson
  • Un baile en Nairobi. Nicholas Drayson
  • Per l’Àfrica de l’Índic: Kenya, Tanzània, Botswana, Zimbabwe i Abissínia
  • Guies

  • Kenia
  • Cinema

  • Memorias de África
  • Las nieves del Kilimanjaro
  • Mogambo
  • Música

  • Memorias de África. B.S.O.
  • Gorillas in the Mist. M. Jarre
  • Lambarena: Bach to Africa
  • Infantil

  • Wangari i els arbres de la pau: una història real de l’Àfrica. Jeanette Winter
  • I va dir l’avi massai. Begoña Esteban
  • Viatge a l’Àfrica. Maria Rosa Solé Planas
  • Lila y el secreto de la lluvia. David Conway
  • El paradís dels safaris

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Biblioviatges: La Toscana

    Vista de Florència

    La regió de la Toscana és coneguda per la bellesa dels seus paisatges, el seu ric llegat artístic i l’enorme influència que ha tingut sobre la cultura. No en va és considerada com el veritable lloc de naixement del Renaixement italià, i ha estat la llar d’algunes de les persones més importants en la història de les arts i les ciències.

    Plànol de la ToscanaD’aquell extraordinari període, la Toscana conserva els màxims testimonis. Grans obres de l’arquitectura civil i religiosa, escultures i obres pictòriques d’extraordinari valor artístic. La regió compta amb diversos museus, la majoria dels quals es troben a Florència.

    Però la Toscana no és només Florència. Es també Siena amb la Piazza dei Campo, on cada estiu té lloc el famós Palio. A la província de Siena també destaquen Montepulciano i Pienza, joies de l’art renaixentista, i San Gimignano, amb les seves famoses torres i cases amb torrasses. I Pisa, coneguda arreu del món per la seva torre inclinada, Carrara, amb la seva catedral recoberta amb l’apreciat marbre que pren el nom de ciutat, i Lucca, Pistoia, Arezzo, Grosseto, Livorno, Prato

    Sis localitats toscanes han estat designades Patrimoni de la Humanitat: el centre històric de Florència (1982), el centre històric de Siena (1995), la piazza dei Miracoli de Pisa(1987), el centre històric de San Gimignano (1990), el centre històric de Pienza (1996) i Val d’Orcia (2004). D’altra banda, Toscana té més de 120 espais naturals protegits.

    I sobretot el seu paisatge: el típic, únic, dolç i càlid paisatge toscà. Com podeu veure, són innombrables les belleses naturals d’aquesta Regió:

    I sense oblidar les meravelloses illes. L’arxipèlag toscà està constituït per set illes principals i alguns illots menors compostos de roques, inclosos en gran part dins del Parc Nacional de l’Arxipèlag Toscà. L’illa principal és la d’Elba. Al nord es troben l’illa de Capraia i l’illa de Gorgona. Al sud de l’illa d’Elba es troben l’illa de Pianosa, l’illa de Montecristo i l’illa del Giglio. Tot un paradís per descobrir:

    Per als amants de la cultura italiana, la Toscana és un lloc ideal, ja que gaudeix d’un patrimoni artístic i cultural immens, expressat en les nombroses esglésies de la regió, palaus, galeries d’art, museus, pobles i places. Artísticament, Florència és un dels centres més importants del món, tant que sovint és anomenada la capital de l’art d’Itàlia. A la Toscana van viure pintors com Giotto, considerat el pare de la pintura italiana, així com Arnolfo i Andrea Pisano, renovadors de l’arquitectura i l’escultura, Brunelleschi, Donatello i Masaccio, avantpassats del Renaixement, Ghiberti, Filippo Lippi, Fra Angelico, Botticelli, Paolo Uccello i els que sens dubte, van ser els dos artistes més importants de l’època: Miquel Àngel, el pintor polifacètic, escultor, home de lletres i arquitecte, i Leonardo da Vinci, l’igualment polifacètic, pintor, enginyer, arquitecte, escultor, músic i poeta.

    El Ponte Vecchio

    Diuen que el novel·lista francès Stendhal va visitar Florència el 1817, tractant de no perdre’s ni un detall per al seu diari. Va passar tot un dia admirant esglésies, museus i galeries d’art i es va commoure a cada pas amb el malbaratament magnífic de cúpules, frescs, estàtues i façanes. Però de sobte, en entrar a la majestuosa església de Santa Croce, es va sentir estabornit, amb palpitacions, vertigen, angoixa i una sensació d’ofec que el va obligar a sortir per prendre aire. El metge li va diagnosticar “sobredosi de bellesa” i des de llavors aquest símptoma es coneix com “Síndrome de Stendhal”. L’escriptor havia descobert un mal que afecta a milions de viatgers de tot el món i de tots els temps cada vegada que trepitgen Florència: és tan bella que atordeix els sentits.

    Toscana té una literatura de renom i presumeix de diversos famosos escriptors i poetes. El toscà és la base de la llengua italiana, adoptat per ser el dialecte en què van escriure les seves obres grans autors italians com Dante Alighieri que amb La divina comedia creà el model que es convertiria en un estàndart per a l’italià modern, i Francesco Petrarca, Giovanni Boccaccio, Nicolau Maquiavel, que li donaren l’autoritat de ser la llengua literària de la península itàlica.

    La Biblioteca Nacional Central de Florència és una una de les dues biblioteques centrals d’Itàlia, juntament amb la Biblioteca Nacional Central de Roma. Fundada el 1714 quan Antonio Magliabecchi, un famós erudit italià, va llegar la seva col·lecció completa de llibres, des 1743 es requereix que una còpia de cada obra publicada a la Toscana es cedeixi a la biblioteca. Originalment coneguda com la Magliabechiana, la biblioteca es va obrir al públic el 1747. El 1885, va ser rebatejada com Biblioteca Nacional Central de Florència, o BNCF. Des de 1870, ha recollit les còpies de totes les publicacions italianes.
    Veure plànol de Florència

    Llibres

  • Toscana, Florència. Sergio Romano
  • En un lugar de la Toscana. D.L. Smith
  • A la Toscana. Sergi Belbel
  • Florencia de los Médicis. Luis Racionero
  • Museus de Florència. Emma Micheletti
  • Florencia. David Leavitt
  • Amor y muerte en Florencia. Sarah Dunant
  • Les Màscares de Florència. Rosa Planas
  • Uffizi, Florencia. Elena Ginanneschi
  • La Encantadora de Florencia. Salman Rushdie
  • Sangre de abril : Florencia y la conspiración contra los Médicis. Lauro Martines
  • La Ciutat del lliri roig : Florència o La il·lustre follia dels Mèdici. Josep Valls
  • Los Médicis : nuestra historia. Lorenzo de Medici
  • Guies

  • Florencia y Toscana. Jim Jepson
  • Florencia y Toscana
  • Florencia y Toscana
  • Toscana : Florencia, Pisa, Siena : Lucca, San Gimignano, Volterra…
  • Música

  • Cieli di Toscana. Andrea Bocelli
  • Tosca. Giacomo Puccini
  • Cinema

  • Bajo el sol de la Toscana
  • Florencia
  • Belleza robada
  • Paisatge de la Toscana

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    3 comentaris

    Biblioviatges: Sant Petersburg

    Panoràmica de Sant Petersburg

    Sant Petersburg és la segona ciutat de Rússia en importància. Fundada pel tsar Pere el Gran el maig de 1703 amb la intenció de convertir-la en la nova finestra de Rússia a Europa. Des de llavors es va convertir en capital de l’imperi rus durant més de dos-cents anys fins que després de la Revolució Russa la capitalitat del País va passar a Moscou.

    Els noms de la ciutat seguien els canvis polítics. Plànol del centre de Sant PetersburgL’original Sant Petersburg (1703-1914) era en l’honor de l’apòstol Sant Pere. En esclatar la Primera Guerra Mundial, el tsar Nicolau II el va canviar per Petrograd (1914-1924) que vol dir el mateix però en rus. Després de la mort de Lenin és va anomenar Leningrad (1924-1991). I finalment, l’any 1991 es va organitzar un referèndum entre la població i per la decisió de la majoria, li van tornar seu nom històric. Col·loquialment els seus habitants li diuen Peterburg o més familiarment “Piter”.

    Situada en el delta del riu Neva, la ciutat és essencialment una sèrie d’illes i canals units per més de 300 ponts magnífics (22 llevadissos), una característica que li ha valgut el sobrenom del “La Venècia del nord ” o la “Ciutat amb 101 illes“.

    Sant PetersburgAmb profusió de palaus, catedrals, avingudes i parcs, Sant Petersburg és encantadora sota una manta de brillant neu d’hivern i fabulosa a la primavera quan els gels del Neva es trenquen i flueixen per la ciutat. Però el seu moment de més bell esplendor el té durant els mesos juny i juliol quan la llum del sol no arriba a posar-se sota la línia d’horitzó i la ciutat queda sota el vel màgic de les “nits blanques”.

    Imprescindibles de visitar són la Fortalesa de Pere i Pau, el nucli on es va començar la ciutat, la Catedral de Sant Pere i Sant Pau, amb les tombes dels tsars russos, la Catedral de Sant Isaac, la més grandiosa de les esglésies de la ciutat amb una alçada de 101,5 metres, l’Església del Salvador sobre la sang vessada, construïda al lloc de l’assassinat del tsar rus Alexandre II, la Plaça del Palau, immensa plaça front all Palau d’Hivern, la principal residència dels tsars, l’Avinguda Nevsky, centre neurològic de la ciutat, i els ponts que creuen el riu des d’on es pot gaudir de vistes espectaculars, o la Plaça del Senat amb el “Genet de Bronze“.

    Sant Petersburg és coneguda com el tresor cultural de Rússia i el museu a l’aire lliure. El simple fet de caminar pels seus carrers i deambular per les seves vies fluvials fàcilment podria considerar-se com una experiencia cultural en si mateixa. No en va el seu centre històric està classificat com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

    Aquí es troben més de 140 museus, entre les quals cal destacar el Museu Hermitage i el Museo Estatal Rus. Cuna dels compositors Txaikovski, Musorgskij, Shostakovich i Stravinsky, Sant Petersburg compta amb una excel·lent Orquestra Filarmònica formada el 1882, sense oblidar el Teatre Mariinsky (anteriorment conegut com Kirov).

    Una visita virtual pel Museu Hermitage

    Sant Petersburg també va nodrir l’esperit de moltes cèlebres figures de la poesia i la prosa que hi van viure. El jove Aleksandr Pushkin es va convertir, en opinió de molts, en el pare de la literatura russa contemporània. I no oblidem a Dostoyevski, a qui sol catalogar-se entre els millors novel·listes de tota la història.

    La Biblioteca Nacional de Rússia, fundada el 1795 per ordre de Caterina II, va ser concebuda no com a magatzem de llibres, sinó com “una font de l’educació pública”. És va inaugurar amb el nom de Biblioteca Pública Imperial el 2 de gener de 1814. Després de la revolució, va passar a anomenar-se Biblioteca Pública de Rússia. La Biblioteca Nacional de Rússia ara és una de les grans bibloteques del món. Conté la col·lecció més important dels llibres en rus. Actualment en els seus fons es guarden uns 34 milions d’exemplars, molts dels quals són únics i valuosíssims.
    Veure mapa de Sant Petersburg

    Llibres

  • Historias de San Petersburgo, Nikolai V. Gogol
  • Viaje a Rusia, Joseph Roth
  • Rusia y sus imperios, 1894-2005, Jean Meyer
  • La Rusia de los zares, Alejandro Muñoz-Alonso
  • Rusia, Simon Richmond
  • Raquel, Andrei Guelàssimov
  • El Manual del debutante ruso, Gary Shteyngart
  • Viaje a Rusia, Joseph Roth
  • El Príncipe del viento, Leonid Yusefovich
  • La Casa Rusia, John le Carré
  • Mentre visqui un sol poeta, Aleksandr S. Puixkin
  • Lolita, Vladimir Nabokov
  • Guies

  • Moscu, San Petersburgo, Kiev
  • San Petersburgo
  • San Petersburgo
  • San Petersburgo, Mara Vorhees
  • Cinema

  • Doctor Zhivago
  • Teléfono rojo volamos hacia Moscú
  • El Acorazado Potemkin
  • Lolita
  • Música i audiollibres

  • Sinfonía nº 2: Pequeña Rusia, Tchaikovsky
  • La Consagración de la primavera, Stravinsky
  • Quadres d’una exposició, Musorgskij
  • Sinfonía nº 7 “Leningrado”, Shostakovich
  • La Tempestad de nieve [Audiollibre], Alexander Pushkin
  • El capote [Audiollibre], Nikolai Gogol
  • Los Hombres que están de más… y otros cuentos [Audiollibre], Anton Chéjov
  • Infantil

  • El Peixet d’or : conte rus
  • Els Tres pans : conte rus
  • Nataixa i la bruixa : conte popular rus
  • La Reina Rodamón a Rússia, Montse Ganges, Pep Montserrat
  • Un Pollastre amb quatre potes i altres contes de la Rússia Blanca
  • Nits blanques a Sant Petersburg

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Biblioviatges: Berlin

    

    Porta de Brandeburgo

    Brandenburger Tor és una antiga porta d’entrada a Berlín i un dels principals símbols tant de la ciutat com d’Alemanya. No es tracta d’un arc del triomf, sinó que era l’accés, a tall de propileos, al “Nou Berlín” de l’època. Està situada en el centre actual de la ciutat, a la Plaça de París, formant el final de l’avinguda Unter donin Linden i marcant el començament del gran parc Tiergarten. En les proximitats també es troben el Reichstag i la Potsdamer Platz.

    La Porta va ser construïda el 1789 en estil classicista i està decorada amb una quadriga portada per la Deessa Eirene i amb figures que mostren la pau. Malgrat que la Porta es basa en la pau, de sempre s’ha associat a la Guerra i ha estat l’emblema de Napoleón, que es va endur la quadriga a França en senyal de victòria, i ha vist passar les desfilades militars socialistes, passant per ser un símbol en la separació d’Alemanya.

    És tan fort el simbolisme que té la porta de Brandeburgo que ha passat a formar part de la monedes d’Euro de la Union Europea. Des d’aquest punt surten cada dia visites guiades gratuïtes en castellà per conèixer d’una forma diferent i molt recomanable la ciutat de Berlín amb la seva història i també altres indrets d’interès turístic.

    Postdamer PlatzAlexanderplatz és la gran plaça ubicada en l’àrea cèntrica de Berlín, a prop del riu Spree i el Palau de la República, entre altres edificis històrics. Originalment es deia Ochsenmarkt o mercat del bou, un dels centres neuràlgics de la ciutat com Potsdamer Platz. Aquesta és l’indret més futurista d’una ciutat en constant evolució dels seus grans espais on hi ha zones comercials, d’oci i d’entreteniment formant un conjunt de colors, llums i modernitat conegut com a Sony Center. En aquesta plaça es porta a terme el Festival de Cinema de Berlín, més conegut com la Berlinale; on es fa lliurament dels óssos d’or.

    FarnsehturmEl Fernsehturm és una torre de televisió ubicada en el centre de Berlín, és tracta de la torre més alta existent a l’Europa de l’Est. És un punt de referència molt conegut, proper a l’Alexanderplatz. La torre va ser construïda el 1969 per la desapareguda República Democràtica Alemanya (la RDA) i la seva imatge va ser usada des de llavors pel govern de la República Democràtica d’Alemanya com un símbol de Berlín Oriental. Des d’ella es poden veure fàcilment tots els districtes del centre de Berlín i continua sent un símbol de la ciutat.

    Berlín Est és el nom del sector soviètic de Berlín que es va formar després de la Segona Guerra Mundial, en contraposició a Berlín Oest, format pels tres sectors restants, cadascun sota la tutela d’un dels aliats occidentals: sector americà, sector britànic i sector francès. Totes les ambaixades d’aquests països són presents davant de la porta de Brandeburgo.

    Mur de BerlinAquesta divisió de la ciutat va desaparèixer amb la caiguda del mur de Berlin que separava i dividia la ciutat. El mur de la vergonya com era anomenat formava part de la frontera entre les dues Alemanya i separà Berlín Oest de Berlín Est i de l’RDA del 13 d’agost de 1961 al 9 de novembre de 1989. És el símbol més conegut de la Guerra freda i de la divisió d’Alemanya.

    L’antiga zona on hi havia el mur encara es pot reconèixer, avui, especialment per grans esplanades com les que es troben al carrer Bernauer Straße i al llarg del carrer Alte Jakobstraße. Els amples traçats entre les dues línies de mur es coneixen avui dia com Mauerstreifen. Al centre de la ciutat, però, a aquests terrenys se’ls va donar ben aviat uns altres usos.

    El fragment més conegut que es conserva del mur voreja el riu Spree entre l’estació Ostbahnhof i el pont Oberbaumbrücke. Formava part de la línia de mur més propera al costat oriental. L’any 1990 es va convocar una trobada d’artistes internacionals perquè el pintessin; ara es coneix com a East Side Gallery i gaudeix de la condició de patrimoni protegit. Un altre fragment del mur es troba al carrer Niederkirchnerstraße, prop del parlament regional.

    Va ser fundada el 1661 com la Biblioteca del Príncep Elector a Colonia del Spree. Durant la Segona Guerra Mundial tot el seu contingut (en aquell temps al voltant de tres milions de llibres i altres materials) va ser amagat en 30 monestirs, castells i mines abandonades. Una part de les seves col·leccions van tornar a la seu original després de 1945. En 1954 va ser nomenada Biblioteca Estatal Alemanya per la República Democràtica Alemanya. Des de la seva reunificació l’1 gener de 1992, l’actual Staatsbibliothek zu Berlin – Preußischer Kulturbesitz ofereix un servei en dues seus al districte de Mitte, Av Unter den Linden, 8 (est) i al carrer Potsdamer Strasse 33 (oest).
    Veure mapa de Berlin

    Llibres

  • L’amant de Brecht
  • Una princesa a Berlin
  • Cronicas Berlinesas
  • Viatge a l’URSS i als dos Berlins
  • Guies de viatge

  • Berlin. Primera Plana, 2010.
  • Berlin. Anaya Touring. 2010
  • Berlin. El País-Aguilar, 2008
  • Còmic

  • Berlin. Ciudad de humo: una novela gráfica
  • Berlin. Ciudad de piedras: una novela gráfica
  • Per finalitzar volem destacar l’església del Kaiser Guillermo, o més popularment coneguda com Gedächtniskirche (església del record), és un més dels testimonis vius que continuen dempeus a la ciutat de Berlín, com a record de la Segona Guerra Mundial.

    Les seves pedres d’església luterana, ennegrides pel pas del temps i sobretot pel foc, es retallen contra el cel a la seva torre, encara alçada, però rota per un passat que s’ha congelat en ella per recordar les bombes que van arrasar la ciutat de Berlín.

    Gedächtniskirche

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Biblioviatges: Tòquio

    Vista de Tòquio

    TòquioEl 1457 el shogun Ōta Dōkan va construir el Castell d’Edo, que va donar nom a l’àrea que rodejava al castell. Edo esdevingué centre polític del Japó el 1603, quan Tokugawa Ieyasu va establir el seu govern feudal. Unes dècades més tard, Edo s’havia convertit en una de les ciutats més poblades del món. Amb la Restauració Meiji del 1868, l’emperador es va mudar de Kioto al castell Edo, convertint-lo en el Palau Imperial del Japó i va decretar que la ciutat fos la nova capital alhora que li canviava el nom d’Edo per Tòquio (Capital de l’Est). La ciutat va ser devastada per un terratrèmol el 1923 i pels bombardejos el 1945, les dues vegades per renéixer de les cendres.

    Un dels elements més emblemàtics de Tòquio és la Tōkyō Tawa, acabada de constuir l’any 1958, que es troba al barri de Minato. La torre mesura 332,6 metres d’altura, 8,6 més que la Torre Eiffel.

    En l’actualitat Tòquio és un dels centres urbans més importants del planeta, i la seva regió metropolitana una de les més modernes i atractives del món.

    L’àrea coneguda tradicionalment con la ciutat de Tòquio està conformada per 23 Barris Especials (tokubetsu-ku) que amb el temps han anat desenvolupant la seva pròpia personalitat. Per als viatgers, la selecció acostuma a concentrar-se en els més populars:

    Ginza és la zona més famosa de compres de luxe i oci de la ciutat, amb nombroses botigues, boutiques, galeries d’art, restaurants, clubs nocturns i cafès.

    Barris de TòquioShinjuku és zona d’oficines durant el dia i de marxa nocturna. És el barri dels gratacels, incloent l’espectacular edifici de l’Ajuntament de Tòquio, dues torres bessones obertes als turistes. Es pot pujar al pis 45 per veure la ciutat i la muntanya Fuji en dies clars.

    Akihabara, la ciutat de l’electrònica, els videojocs, el manga i l’anime i tot el que l’envolta. Un paradís per als amants de les últimes novetats. També es troben centenars de botigues de còmics i regals amb productes inspirats en còmics japonesos.

    Asakusa, un dels districtes més colorits i interessants. És el Tòquio més popular. Es va desenvolupar al voltant del Temple Senso-ji i s’ha convertit en una de les parts més vibrants de la ciutat. Des d’Asakusa, és possible arribar fins al riu Sumidagawa que travessa la ciutat, i fer un creuer fins a desembocar a la badia de Tòquio.

    Shibuya és l’epicentre de la moda juvenil japonesa. Centenars de comerços de moda i de tot tipus de gadgets, fan d’aquest barri un basar imprescindible per comprar records “nipons”. A la seva estació es pot veure la famosa estàtua del gos Hachiko, que anava diàriament a esperar el seu amo malgrat que ja havia mort. Molt a prop, al parc Yoyogi solen situar-se els caps de setmana les noies “Harajuku”, famoses per les seves estètiques extremes i impossibles, una de les cares del Japó modern.

    Roppongi Hill és una zona amb bars d’ambient, restaurants i clubs nocturns. També ha guanyat renom com a centre cultural gràcies a la presència de diversos museus d’art.

    Chiyoda és un districte amb molts atractius. El principal és el Palau Imperial del Japó, també conegut com Koky, que es pot visitar dos dies a l’any (l’aniversari de l’emperador i Any Nou). Els jardins de l’ala est, però, estan oberts al públic. A Chiyoda també hi ha la Dieta del Japó, (Kokkai) l’òrgan màxim de poder estatal. El seu bell edifici va ser construït el 1936.

    Amagats darrera els gratacels, trobarem antics santuaris sintoistes. El temple més venerat de Tòquio el trobem a Asakusa. El Senso-ji, fundat l’ any 628 per consagrar una estatueta d’or del Bodhisattva Kannon (la personificació budista de la infinita compassió), que, segons una llegenda, va ser trobada per dos pescadors al riu Sumida. El Kaminarimon (Porta del tro ) és famós per la seva enorme llanterna de paper vermell i estàtues guardianes.

    Els temples

    Un altre dels temples memorables és el de Meiji, a Shibuya. Construït el 1920, aquest santuari sintoista està dedicat a l’emperador Meiji, que va ser acreditat amb l’obertura del Japó al món exterior.

    Segell temple

    I no oblideu anar preparats amb minillibretes, ja que en molts temples o llocs turístics hi ha sempre un segell perquè el pogueu estampar com a record..

    Segell temple

    Tòquio és considerat com el centre cultural del Japó. El Teatre Nacional, l’Orquestra Filharmònica del Japó, són alguns dels millors exemples que la ciutat té per oferir culturalment. Hi ha moltes prestigioses galeries i museus que val la pena visitar: el Museu Nacional d’Art Modern, el Museu d’Art Contemporani, l’Hara Museu o el Watari Museu d’Art Contemporani, L’Exposició de l’Aigua, Keiichi Tanaami…

    Tòquio alberga nombroses biblioteques. La més important és la Biblioteca Nacional de la Dieta, “Kokuritsu Kokkai Toshokan”, localitzada al barri de Chiyoda a Tòquio i també amb una altra instal·lació a Kyoto. És la successora de tres col·leccions diferents: la biblioteca de la Cambra dels Pars, la biblioteca de la Cambra de Representants, i la Biblioteca Imperial. Va obrir les seves portes l’any 1948, i amb els seus més de dos milions de llibres, 50.000 títols de revistes i més de 1.500 diaris, reuneix la major col·lecció de textos del país. A més, té la major col lecció de textos en llengües estrangeres al Japó.
    Veure mapa de Tòquio

    Llibres

  • La tierra pura, Alan Spence
  • Tòquio Blues, Haruki Murakami
  • Estupor i tremolors, Amélie Nothomb
  • Tòquio : tot sol a la gran ciutat, Graham Marks
  • Cien años del cine japonés, Donald Richie
  • El menjar al Japó
  • La cocina japonesa
  • La Cocina japonesa: 200 recetas originales. Ingredientes esenciales, Kimiko Barber
  • Crònica japonesa : per terres del sol ixent a cor obert, Nicolas Bouvier
  • El Espíritu del agua : cuentos tradicionales japoneses
  • Memòries d’una geisha, Arthur Golden
  • El Monasterio de Yokohama, Charles Haquet
  • Pagodes i gratacels : un viatge al Japó, J. N. Santaeulàlia
  • La sirena de los ojos dorados, Michel Girin
  • Guies de viatge

  • Tokio
  • Ciudades del mundo. Tokio
  • Tokio, Kioto
  • Tokio. Lonely Planet
  • Japón
  • Còmic

  • Tokio es mi jardín, guió Benoît Peeters y Frédéric Boilet
  • La Biblia de Dragon Ball, Vicente Ramírez
  • Pel·lícules

  • Japón: memorias de un imperio secreto
  • Japón
  • Los Secretos del sushi
  • La Vida secreta de las geishas
  • Hiroshima, mon amour
  • Antropología del paisaje : climas, culturas y religiones , Tetsuro Watsuji
  • Arte japonés, Tomoko Sato
  • Zatoichi: el samurai ciego
  • Lost in translation
  • Dolls
  • Takeshis
  • Infantil

  • La Flor del cirerer : llegendes japoneses
  • Tap Tàpera i el senyor Tufa al Japó, Lewis York
  • Els amants papallona, Benjamin Lacombe
  • Takao : jo sóc del Japó, Anna Gasol Trullols
  • Contes del Japó
  • Panoràmica del Fuji

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »