Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: TEATRE

La PND arriba a Vilanova amb l’Estol + Many

LEstol-Roser-Lopez-Espinosa-migratoris_1877822247_47341741_1500x1001Dissabte 18 arriba al Teatre Principal  la Producció Nacional de Dansa una peça de gran format escènic, que s’integra dins del Pla d’Impuls de la Dansa 2016-2017 del Departament de Cultura i que està de gira per diferents municipis del territori  amb l’objectiu de visibilitzar, compartir i apropar a públics més amplis els creadors de dansa del país.
La PND presenta un programa doble de la mà dels coreògrafs Roser López Espinosa (amb “L’estol”) i Thomas Noone (amb “Many”).

Lowland.Roser_Lopez_Espinosa.Mirabelwhite.webLa Roser López Espinosa ha estat formada a la MTD d’Amsterdam, va rebre la beca danceWEB de Viena, i ha treballat amb coreògrafs catalans com Àngels Margarit o Cesc Gelabert, i Katie Duck i Marta Reig a Holanda. Des de 2006, també desenvolupa la seva pròpia obra com a creadora, que li ha valgut el reconeixement amb diversos premis, com el Primer Premi de Solos de Masdanza, i és regularment present als escenaris internacionals. Ha estrenat al Mercat de les Flors, i ha estat convidada a crear peces per a companyies internacionals, als Països Baixos o a Suècia. També ha dirigit creacions a Amsterdam i a Mèxic. És artista associada al centre de creació La Caldera a Barcelona, professora a diversos centres de formació, i imparteix cursos a festivals internacionals. El seu treball de creació s’ha programat a festivals internacionals d’Europa i Amèrica Llatina, així com a Egipte, Canadà i Japó. La seva creació per a la PND, “L’estol“, pren com a partida el viatge de migració de les aus i el desig de volar. Se centra en l’entramat de cossos i de complicitats possibles dins del grup per avançar plegats i aconseguir un objectiu comú: volar a través d’immensos paisatges. Es tracta d’un viatge en grup que ens parla de l’animalitat del cos i del moviment, de l’esforç i la resistència, la bellesa i l’esperit de llibertat.

thomas noone 2Pel que fa a Thomas Noone  és un coreògraf amb un estil físic, atlètic i poètic que s’ha convertit en el segell de les seves creacions. Resident al SAT! Teatre, treballa amb la seva companyia des de 2001 i també com a coreògraf convidat per a companyies internacionals. Ha creat una vintena d’espectacles amb Thomas Noone Dance i ha col·laborat amb entitats com el festival Grec o el Mercat de les Flors. La companyia gira regularment per Catalunya, Espanya, Europa, Amèrica del Sud i altres països com ara Corea o el Líban. També ha creat peces per a companyies de Suècia, França, Alemanya, Xile o Gran Bretanya. És director artístic del festival Dansat i assessor de dansa de la programació regular del SAT! Teatre. L’any 2011 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona.
La seva creació per a la PND, “Many“, és una peça abstracta on la narrativa sorgeix del mateix moviment i organització del grup. El fil conductor és la dinàmica del moviment i la música, que porta a l’espectador des del principi fins al final. La temàtica se centra en l’individu versus el grup, quan lluitem per a destacar o intentem desaparèixer entre la massa. La paradoxa de voler ser individu però no voler patir la vulnerabilitat de l’ésser solitari, o agonitzar entre l’homogeneïtat per beneficiar-se de l’anonimat del grup.

Podeu fer un tast de la PND en el següent vídeo.

Les biblioteques de la XBM de Vilanova i la Geltrú aprofitem l’arribada de la PND a la ciutat per fer difusió del fons que tenim sobre dansa a través d’aparadors culturals i exposicions de fons. Els documents que s’exposaran estaran disponibles a les dues biblioteques. D’entre aquests volem destacar-ne un, és el quart volum de la col·lecció “Danza y pensamiento” impulsada pel Mercat de les Flors, l’Institut del Teatre y el Centro Coreográfico Gallego, escrit pel professor Roberto Fratini ( Milà, 1972. Doctor en Arts Escèniques per la Universitat de Barcelona, docent de Teoria de la Dansa al Conservatori Superior de Dansa de Barcelona, dramaturg i assagista. Les seves peces han estat representades en els principals festivals de dansa europeus i ha obtingut diversos premis, entre ells el Prix de la Société des Auteurs Français, el Grand Prix de l’Association des critiques de danse français, amb Caterina Sagna, i el premi Ciutat de Barcelona per la Dansa amb Germana Civera. Ha estat guanyador del premi FAD Sebastià Gasch l’any 2013).
Amb el títol “A contracuento: la danza y las derivas del narrar” l’autor proposa mostrar i rehabilitar la narració de la dansa relacionant-la amb el conte (en la seva forma originària, el mite) i ho fa dialogant amb diferents protocols del saber i del fer, de l’art figuratiu a la filosofia del segle XX, a la física i a la biologia.

Per saber el que les biblioteques de Vilanova i la Geltrú tenen sobre dansa cliqueu aquí.

Biblioteca Joan Oliva

Llibres

No hi ha comentaris

Una família normal. Marta Buchaca

foto-2014-242x300 Marta Buchaca és una jove dramaturga barcelonina que ha escrit, dirigit i guanyat més d’un premi per les seves obres de teatre.
L’olor sota la pell‘ de l’any 2005, va guanyar el V Premi Joaquim Bartrina i es va estrenar a la Sala Beckett. ‘Emergència‘ és la següent, de l’any 2006, i va quedar finalista en el III Premi Fundació Romea de textos teatrals. I segueixen: ‘En conserva‘, any 2007 i ‘Plastilina‘, amb la qual guanyà el XXXV Premi de teatre Ciutat d’Alcoi i va ser accèssit del Premio Marqués de Bradomín 2007, la qual es va estrenar a la Sala Beckett i s’ha representat a Guatemala i al Salvador. A l’any 2009 presenta ‘Les nenes no haurien de jugar a futbol‘ el Festival Grec i que ella mateixa dirigeix. Se n’han fet produccions a Grècia, Xipre i Croàcia. L’any 2010 forma part del projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya, on estrena ‘A mi no em diguis amor‘.
El mes de setembre de 2011 estrena ‘L’any que ve serà millor‘, escrita juntament amb Mercè Sarrias, Carol Lopez i Victòria Spunzberg al Teatre Villarroel de Barcelona (20 setembre 2011- 8 gener de 2012) i al Teatro Bellas Artes de Madrid (Gener 2012 i Agost-Setembre-Octubre 2012.)
Litus‘ es representa durant dos mesos amb gran èxit de públic i crítica a la Sala Flyhard de Barcelona i fa temporada a l’ Espai Lliure del Teatre Lliure des de Setembre fins a Novembre de 2012. L’obra ha estat nominada als premis Butaca com a millor espectacle de petit format. El muntatge guanya el primer premi Postfunció a la millor obra de l’any 2012.
L’any 2014 estrena ‘Losers‘ a la Sala Villarroel de Barcelona dirigida per ella mateixa Abril-juny 2014). L’any 2015-2016 l’obra s’estrena al Teatro Bellas Artes de Madrid i fa gira per Espanya.

Una família normal‘, escrita l’any 2016 guanya el XI PREMI DE TEATRE PALANCA I ROCA.

9788490267110_04_g-e23f8ca1 I de què va ‘Una família normal‘?
Del present, del passat, del futur… de la relació entre quatre personatges: dos germans, noi i noia, la seves parelles, el pare… i de les diferents visions que en tenen del que han viscut i viuen a nivell familiar.
De la meva infància abans d’aquell dia, en tinc imatges molt concretes. Sobretot, de la meva mare. Una nit que vam dormir juntes perquè el meu pare era de viatge i em va deixar menjar crispetes al seu llit mentre vèiem la meva pel·li preferida a la tele del menjador, que ella havia posat a la seva habitació. Un matí que vam agafar un patinet a Palamós tots quatre i ella es va tirar de cap més de vint vegades i no parava de riure, i m’agafava per la mà i ens tiràvem juntes de bomba i ens trencàvem de riure. La mama sempre reia. Al papa, des d’aquell dia, no l’he vist riure mai més.’
 
Podeu llegir la primera escena si cliqueu aquí.
 
Les seves obres s’han vist a Croàcia, Guatemala, Venezuela, El Salvador, Grecia, República Checa, Xipre, EEUU i Canadà.
 

L-OLOR-SOTA-LA-PELL A-MI-NO-EM-DIGUIS-AMOR LITUS PLASTILINA-03 las-niñas-no-deberían-jugar-al-futbol-200x300

 
LlibresEls llibres a les biblioteques VNG.
 
 
Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Un suicidi anunciat a escena

sarahkaneLa tardor és sinònim de retorn als hàbits de cada any i un d’ells és el retorn de les programacions teatrals arreu del país. Una representació continua aquest mes d’octubre a Reus la seva gira des de fa un temps. Es tracta de Psicosi de les 4:48, de la dramaturga anglesa Sarah Kane, un dels espectacles més aclamats per la crítica amb el premi BBVA de Teatre l’any 2016. Aquest text va ser escrit quan l’autora patia una depressió profunda i convida a l’espectador a explorar la regió de la ment que la majoria d’éssers humans desitjaria no haver de visitar mai, però de la qual moltes persones no poden escapar quan l’ombra de la mort plana per damunt de l’escenari. El repte dels lectors de la darrera obra de Sarah Kane és deixar de buscar a l’autora entre les paraules de la peça i transportar el text cap a la seva pròpia realitat; això ajudarà a reconèixer la por que senten i els impulsos que els mouen en relació amb un acte autodestructiu que sovint es prefereix ignorar.

annaalarcon Dos germans d’uns trenta anys tornen a casa de la mare per passar-hi un cap de setmana. En arribar, es troben que la mare hi té instal·lat un noi de la seva edat que l’ajuda a escriure un llibre sobre la Fundació que van posar en marxa els pares d’uns i altres fa vint-i-cinc anys. Els dos germans es queden una mica perplexos i es pregunten… per què la seva mare ha escollit com ajudant el fill d’algú amb qui el pare no tenia bona relació? El metge, fermat al món de la lògica, dóna medicaments, i la pacient, impacientment escolta la llista de medicaments, posologies i les fredes i racionals promeses que mai no arriben a bon port.

La incomunicació entre els dos mons és palpable. El fracàs de la ciència, evident. El missatge de la malalta també evident, i doblement dolorós, per no escoltat, no vol sentir-se estimada. Una sobredosi d’amor sol·licita i ningú no la sap escoltar. Quin deliri tan cruel, quina gàbia tan fosca, quin desconsol tan infinit i sense remei. Dolor, incomprensió i més dolor. Un dolor que sua i es fa més gran, més terrible i monstruós si la pacient és sensible i s’adona dels seus propis mals. Un focus de llum que valdria més que estàs apagat. No tinc ganes de morir. Cap suïcida no n’ha tingut mai, crida Kane. Ningú no escolta.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Ara comença tot, Lluís Homar

I és ara quan tot just començo a entendre quin sentit té tot plegat i que intueixo cap on vull anar. És per això que potser és un bon moment per aturar-me i mirar enrere. Perquè si miro enrere no és per fer balanç de res ni per recrear-me en el passat, sinó perquè és la manera que he trobat de dir en veu alta que és realment ara quan comença tot“.

portada_ara-comenca-totAra comença tot va néixer gràcies a la insistència de Jordi Portals, periodista de formació que treballa com a guionista de televisió des de fa dues dècades. Un WhatsApp dirigit a Lluís Homar (després en vindrien uns quants més) amb una frase extreta de Leonci i Lena, una de les primeres obres que Homar va interpretar al Teatre LLiure, va encendre l’espurna de tot plegat.

Terra_baixaAmb una gran dosi d’entusiasme en reserva” era la frase que va saber captar l’atenció de Lluís Homar, que de fet no tenia en perspectiva fer cap llibre autobiogràfic. L’entesa entre Homar i Portals va ser total i van acordar trobades setmanals en què xerrarien de les angoixes, les alegries, de les pors, dels fracassos i dels èxits de l’actor, amb quaranta anys de carrera professional a l’esquena. Fruit d’aquestes converses va veure la llum aquest any Ara comença tot, coincidint gairebé amb l’estrena del Ricard III que l’actor va interpretar a la Sala Gran del TNC. La tasca, reconeix Homar, no ha estat fàcil. Però hi va acceptar amb la condició que el llibre resultant fos útil tant per a ell mateix com per a aquelles persones que el llegissin.

la plaça del diamantVa triar, segurament no a l’atzar, el Teatre dels LLuïsos d’Horta per escriure el pròleg del llibre. Coincidint amb el 150 aniversari del teatre, va anar-hi a interpretar Terra Baixa, l’adaptació en què ell sol fa quatre papers (en Manelic, el Sebastià, la Marta i la Nuri) i que va estrenar la temporada passada dirigit per Pau Miró. En aquell mateix teatre “va iniciar una vida consagrada a l’ofici d’actor” interpretant també en Manelic amb només 17 anys. I l’any 90, dirigit per Fabià Puigserver i al Mercat de les Flors, interpretava de nou el personatge central de Terra Baixa. I és que l’obra d’Àngel Guimerà i, especialment el personatge del Manelic, han estat un fet determinant en la seva carrera.

Lluís-Homar-Goya-EvaLluis Homar (Barcelona, 1957) va formar part de l’equip fundador del Teatre Lliure l’any 1976. Allà hi va interpretar més de 30 espectacles i en va ser director artístic durant 6 anys. L’any 2006 va guanyar el Premi Nacional de Teatre per la seva interpretació en l’obra L’home de teatre.

A banda de la seva llarga trajectòria teatral, també té una important carrera cinematogràfica amb més de cinquanta pel·lícules. El seu debut en el cinema va ser l’any 1981 amb La Plaça del Diamant, l’obra de Mercè Rodoreda, al costat de Sílvia Munt. L’any 2012 va guanyar el premi Goya i el premi Gaudí pel seu paper a la pel·lícula Eva.

Llibres

  • Ara comença tot
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Práctica de la danza. Liane Simmel

    ‘La práctica de la danza’ és un llibre en el qual la Dra. Liane Simmel ofereix coneixements mèdics aplicats a aquesta disciplina, l’anàlisi dels moviments i les ciències esportives que representen la base per al comportament responsable i la seva interacció diària.
     
    Dividit en dotze capítols s’inicia amb el que compon la base corporal: esquelet, teixits, musculatura i sistema nerviós; 9788499105420 segueix amb l’anatomia de la columna vertebral; la pelvis, com a centre; la cadera, una articulació conseqüent; l’estabilitat de les cames depèn del genoll, unitat coordinadora; el peu, la base; espatlles i braços, estabilitat malgrat la mobilitat; per continuar amb l’ànima, amb l’alimentació, etc.

    La idea d’escriure aquest llibre sorgí quan ella era ballarina i el metge li digué: “Si continuas bailando, acabarás en una silla de ruedas”. No va rebre cap altra explicació, cap tipus de suport de com podria continuar ballant. Va ser aleshores quan li hauria agradat comptar amb una obra pràctica sobre medicina de la dansa.
     
    Com ella diu a la introducció: “Bailar es algo más que aprender unos pasos. La danza no se reduce únicamente a aspectos físicos y, sin embargo, el cuerpo es el instrumento del bailarín. Conservarlo sano, reconocer a tiempo las sobrecargas y prevenir las lesiones son condiciones imprescindibles para bailar durante mucho tiempo y sin molestias.(…) Pese a todos los esfuerzos, algunos de les ejercicios no se pueden entender bien sin una adecuada preparación personal. Por ello es esencial la paciencia. Ciertos movimientos resultan completamente extraños al cuerpo; se precisa tiempo para suprimir patrones de movimiento arraigados y automatizar otros nuevos. La idea del movimiento, su imagen, lo que sucede en el interior del cuerpo, ayuda a la búsqueda de la forma ‘ideal’ del movimiento.”

    blogSlider_TWE_Simmel1 Els ballarins destaquen a l’escenari i a la vida quotidiana. La seva posició alçada irradia ‘autoestima’. La flexibilitat de la columna i de la caixa toràcica és fonamental per a la dansa, com també ho són l’estabilitat i la força dinàmica de la musculatura del tronc. Des del cap fins al còccix, la cadena s’estén al llarg de les trenta-tres vèrtebres que conformen la columna.
    Frases com “Estírate; tienes que colocar la espalda como si te hubieras tragado un palo” han acompanyat diverses generacions de ballarins i encara segueixen vigents en moltes acadèmies. Els conceptes per aconseguir una esquena resistent són l’autoelongació i la mobilitat de la columna.
     
    Després de cada capítol trobareu consells del que s’ha de fer i del que no. Acompanyat de fotos i dibuixos que il·lustren gran part dels moviments i de les referències a l’anatomia que hi descriu.
     

    Llibres El llibre a les biblioteques vng.

     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Ricard III

    Aquesta primavera l’actor Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats per William Shakespeare, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals per representar en escena l’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra.

    ricardEl monarca Ricard III només va regnar durant poc més de dos anys, però la història i la literatura han guardat multitud de detalls sobre la seva figura. Era un tipus prim, de complexió petita, amb una espatlla més alt que un altre i que va morir cosit a cops d’espasa i ferides de guerra que li van produir la mort en la Batalla de Bosworth en l’any 1485, quan només comptava trenta dos anys d’edat. Els textos de l’època descriuen que el seu cos sense vida va ser portat i enterrat a l’església i convent medieval de Grey Friars, situada a l’actual ciutat de Leicester.

    Va ser l’últim rei anglès a morir en batalla i la seva figura ja és immortal, entre d’altres motius, pel seu turbulent ascens al tron a l’any 1483, després de la mort del seu germà Eduard IV, que ha engrandit al personatge en l’àmbit històric i en els escenaris. La seva baralla oberta contra la família de la reina consort, Elisabeth, així com la tèrbola i encara desconeguda història que envolta la desaparició dels seus nebots, Eduardo i Ricardo, no són per menys. La seva mort va suposar el final de la dinastia Plantagenet, posteriorment coneguda com a Casa de York, després de tres segles de regnat; i amb ella va donar començament el període de regnat dels Tudor, amb Enric VII com a primer monarca després de guanyar la Guerra de les Dues Roses.

    lhomarL’actor Lluís Homar, intèrpret de Ricardo III, va crear a mitjans dels anys setanta el Teatre Lliure, on tant ha representat obres de William Shakespeare o Molière, com d’altres importants autors teatrals. En la mateixa dècada, Homar va debutar al poc temps en el cinema amb La plaça del Diamant (1982), una pel·lícula co-protagonitzada per Sílvia Munt. La seva carrera cinematogràfica no va adquirir regularitat fins a finals dels anys vuitanta, època en la qual va ser dirigit per Agustí Villaronga o per Vicente Aranda en Si te dicen que caí a l’any 1989. El seus papers cinematogràfics en aquests darrers anys han fet créixer el seu prestigi fins arribar a guanyar el Goya al millor actor de repartiment pel seu treball a Eva a l’any 2011.

    Así murió Ricardo III

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Art, de Miquel Gorriz

    art_goyaLa relació de tres amics de fa molts anys canvia quan Sergi, un amant de l’art contemporani que veu el quadre com una gran inversió en bellesa i prestigi, decideix gastar-se dos centenars de milers d’euros en una obra d’art. Amb el pretext molt encertat d’un quadre tot blanc, només blanc, apareixeran més aviat que tard les desavinences de tres amics de l’ànima, que progressivament van traient i retraient-se els draps bruts. En la interpretació de l’obra hi ha una crítica de l’esnobisme de l’art contemporani, però sobretot es pretén aprofundir en els valors de l’amistat, així com de la dificultat de posar-se en la pell de l’altre. Es tracta d’una obra teatral de diàlegs enginyosos a càrrec de Francesc Orella, és Marc; Lluís Villanueva com a Sergi, i Pere Arquillué que interpreta el paper de l’Ivan. Tots tres a través de la banalitat mercantil de l’art contemporani i d’una situació absolutament anodina furguen en els esvorancs de les relacions humanes i construeixen una comèdia aparentment lleugera que es converteix en una profunda i complexa radiografia sobre l’amistat.

    mgorrizEn Sergi és un personatge apassionat pel món de l’art contemporani que reivindica el seu dret de discrepar, el seu dret d’haver-se comprat un quadre blanc per una gran quantitat de diners. El personatge d’en Marc encarna la figura de l’acusador, del descregut intransigent que no té cap problema per dir-li que el que s’ha comprat és una despesa incomprensible i que el fet que s’hi hagi gastat tants diners el fa emprenyar de mala manera. Finalment el paper de l’Ivan és el de conciliador, una mica bonhomiós i massa tolerant, empàtic, desmanyotat i simpàticament divertit i dissortat però inclinat a la concòrdia perquè no hi apareguin escletxes en la seva relació perenne de confiança i respecte cap als seus companys ara que està a punt de canviar la seva vida.
     
    Es tracta de la primera versió a Barcelona d’un dels grans èxits del teatre francès dels darrers vint anys. El seu director Miquel Gorriz no es perd en detalls banals en el seu transcurs argumental, decideix anar al gra i deixa enrere les innecessàries meandres intel·lectuals que no son imprescindibles per el transcurs de l’obra. Dirigeix ​​Art com el que és, una excel·lent comèdia sobre la fragilitat de les relacions humanes, no deixant-se atrapar pel joc d’enganys que proposa Yasmina Reza i presenta meravellosament una excusa argumental que motiva els personatges i el flux d’una història a través d’un debat sobre l’art contemporani, que en realitat no té gens de rellevància.

    Secretos de ART(ista)

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Victòria

    victoriatnc

    Aquesta setmana s’estrena al Teatre Nacional de Catalunya l’obra Victòria. Amor, por i corrupció són els eixos principals de la nova obra del dramaturg Pau Miró, en una trama amb aire de tragèdia clàssica ambientada a la Barcelona de la postguerra de principis dels anys cinquanta. El muntatge, que es podrà veure fins el 12 de juny a la Sala Gran de l’equipament barceloní, explica la història d’una dona al mig d’un triangle amorós en un context de lluita política clandestina.

    L’argument submergeix l’espectador en la postguerra a través del personatge de Victòria, una dona de la qual la seva consciència social desperta arran de la mort del seu marit. L’únic que queda d’ell és el negoci que tenien, una barberia del Raval, llavors conegut com a Barri Xinès. Però el local té poc futur en una època dominada per una moral rància, cures i militars. Ara arriba el moment de prendre partit, caldrà triar entre la vida acomodada al costat de les idiologies oficials o donar un pas endavant i apropar-se al món prohibit, aquell que mai pensava endinsar-se abans de necessitar-ho. Aquesta trama ha estat recreada amb cura a partir de la utilització de referents literaris com Juan Marsé, Mercè Rodoreda o les cròniques de Néstor Luján sobre la vaga de tramvies.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    400è aniversari Miguel de Cervantes

    LOGO-CERVANTES-HORIZONTAL-1024x639

    2016 és un any de celebració per al món de les lletres d’arreu. No en va, enguany commemoren el 400 aniversari de la mort de dos dels escriptors més universals: Miguel de Cervantes i William Shakespeare.

    cervantes_miguelSi bé la llegenda situa la mort d’ambdós escriptors un 23 d’abril de 1616, la realitat és que Cervantes va morir tot just un dia abans (el 22 d’abril de 1616) i l’escriptor anglès, entre el 23 d’abril (segons el calendari julià) i el 3 de maig (si fem servir el gregorià) del mateix any. La diferència és mínima i la casualitat va voler que dues figures indiscutibles de la literatura desapareguessin gairebé alhora. Per aquest motiu, aquest 2016 centenars d’activitats s’encarregaran de lloar tots dos autors.

    restes_cervantesQuant a l’escriptor castellà, algunes veus com la del director de l’Institut Cervantes van voler alertar, a finals de l’any passat, del secretisme amb què semblaven portar-se els preparatius de l’any del 4t centenari. Malgrat això, a hores d’ara l’any Cervantes té ja més de 200 projectes aprovats. I, al llarg de l’any, s’hi aniran actualitzant.

    Tota la informació relativa al 4t centenari està recollida en el web que s’ha posat en marxa per a aquesta efemèride: 400cervantes.es. Podeu consultar el programa oficial fent clic aquí.

    L’objectiu primer dels actes commemoratius d’enguany és fer arribar al gran públic la figura de Cervantes, de qui és coneix, universalment, El Quixot, però no tant l’autor i la seva època.

    Enllaços d’interès:

  • Web oficial 4t centenari Cervantes
  • Programa Oficial
  • Exposició Miguel de Cervantes a la Biblioteca Nacional
  • Instituto Cervantes
  • Museu Casa Natal de Cervantes
  • Web oficial 4t centenari Shakesperare
  • La figura de Cervantes va tornar a estar d’actualitat l’any passat amb la troballa de les restes de l’autor. Descobertes a primers de 2015 al convent de les Trinitàries de Madrid, després de tres mesos d’investigacions es donava per certa la presència de restes de Cervantes en aquest lloc.

    Com que qualsevol moment és bo per llegir o rellegir l’obra de Miguel de Cervantes, aquests són els llibres de l’autor que podeu agafar en préstec a les biblioteques de VNG.

    588-cervantes-01Cervantes a les biblioteques de VNG.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Al nostre gust

    anostregustAquesta setmana s’estrena a la Biblioteca de Catalunya un espectacle de creació a partir de textos de Molière, Ibsen, Mouawad o Shakespeare sota la direcció del dramaturg Oriol Broggi, que va dirigir anteriorment l’obra teatral Incendis amb un èxit aclaparador. En aquesta ocasió ens proposa una obra que li venia molt de gust fer a través de la figura de Shakespeare. Quan va començar a treballar Al nostre gust el va travessar la idea de fer un mescladís amb diferents textos de l’insigne dramaturg. L’espectador es deixarà dur per les paraules, les grans protagonistes d’aquest espectacle on se sap com es comença però no com s’acaba. Es tracta d’un entreteixit sensacional de desenes de textos teatrals en el qual es poden anar rastrejant com a espectadors els interessos i les dèries d’un director amb una gran ambició escènica. Els actors realitzen una posada en escena sense fissures, amb espurnes constants de genialitat, però al servei d’una idea teatral que cerca portar a l’espectador a la reflexió al voltant de la vida, de la mort, del teatre. Tot esdevé un immens absurd divertiment, però quina forma més magnífica de divertir-se. La mirada poètica cap al fet teatral i la paraula mai s’esvaeix i per tant no hi ha un argument al qual aferrar-se.

    oriolroggiUn home discuteix amb un client. Què vol oferir-li? Només allò que desitja. La nit com la ficció empara espais i personatges que semblen sorgits del no-res, i de mica en mica l’escenari s’omple d’actors que són personatges i de personatges que són actors, i avancen pel bosc i tots plegats es perden amb Rosencrantz i Guildenstern, amb Di Filippo contant passes per un escenari, amb Txèkhov, amb Handke, amb l’amic Eleuteri d’Espriu i molts d’altres. Les paraules ens arrosseguen i ens porten molt més lluny del que podríem imaginar, a un espai nou, a una història nova, on l’art i la vida es citen i el resultat sempre és sorprenent. En l’escenari apareix la idea dels límits i la lluita entre allò que es vol ser i allò que realment ens convertim; entre allò que desitjàvem i allò que finalment aconseguim; entre allò que tant ens hem esforçat i el que finalment aconseguim. La realitat i el desig. La ficció i la vida.

    El teatre és una mentida preciosa

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »