Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: ELS NOUS CLUBS

Vacances alls romana de la senyoreta Strauss i els seus amics, Jordi Folck

_151_f9f2c0f1Què hi fan tot un grapat de mascotes en el luxós balneari Dolce Farniente de Roma? Doncs passar-hi uns dies de descans i luxe gaudint de menjars exquisits, tractaments de bellesa, desfilades de moda i molt de personal al seu servei. I és que no hi ha res com ser l’animal de companyia d’una persona de la noblesa…i què dir si ets una gosseta estrella del cinema. Que tots els afalacs i tots els capricis són pocs per a tu.

102240_Cub_VacancesAixí és com la senyoreta Strauss, una poddle vienesa; l’Stevenson, un golden retriever anglès; la Margaret, una dalmata francesa; en capità Haddock, un dogo americà i en Constantí, un gat devon rex rus, coincideixen a la capital italiana amb intenció de passar-hi uns dies de descans. Però res més allunyat de la realitat. Als pocs dies d’instal·lar-s’hi, la senyoreta Strauss desapareix. I és que no tothom s’estima tant com sembla aquests adorables animalons…Però els seus companys de quatre potes no ho dubtaran ni un moment i engegaran el que ells denominen l’Operació Strauss. Aquestes sí que se seran unes veritables vacances alla romana.

Jordi Folck (Reus, 1961) és un autor realment polifacètic que no només ha publicat una vintena de llibres, sinó que també ha exercit de professor de creativitat a diferents universitats catalanes, ha treballat com a actor en diferents sèries de televisió i en anuncis i ha exposat les seves fotografies. Folck és llicenciat en Periodisme i Publicitat.

Els nois i noies del Club de Lectura Juvenil ens tornarem a veure el dia 10 de juny!

Llibres

  • 666 calaixos
  • Àngels, dimonis i calaveres
  • L’Avi calavera i jo
  • La dona vestida de negre
  • La guerra dels xiclets
  • Llibre de l’apocalipsi: draconis ladonis
  • Llibre d’encanteris de la Vella Taràndula
  • El manuscrit de les bèsties
  • Ningú és un zombi
  • L’única i veritable llegenda de Sant Jordi contada pel drac
  • Vacances alla romana de la senyoreta Strauss i els seus amics
  • Vols fer el favor d’apujar-te els pantalons?
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La dansa de la gavina, Andrea Camilleri

    BANNER-560

    Andrea Camilleri, l’autor

    Andrea Camilleri va néixer el 1925 a Porto Empedocle, província d’Agrigent, Sicília.

    Andrea_Camilleri_2L’any 1944 s’inscriu a la Facultat de Lletres però no finalitza els seus estudis. Comença a publicar contes i poesies i s’afilia al Partit Comunista.

    Entre 1948 i 50 estudia direcció teatral a l’Acadèmia d’Art Dramàtic Silvio d’Amico i comença a treballar com a director, principalment d’obres de Luigi Pirandello i Samuel Beckett. El 1958 comença a ensenyar al Centre Experimental de Cinematografia de Roma. Durant diversos anys va treballar en diverses produccions de la RAI, ocupant-se tant de tasques de guió com de direcció.

    Les seves primeres novel·les van passar sense pena ni glòria. El 1978 publica El curs de les coses i resulta un fracàs absolut. Leonardo Sciascia l’anima a continuar, i el 1980 publica El fil de fum, on ambienta l’acció per primera vegada a la localitat portuària (i fictícia) de Vigata.

    A la dècada dels 90 va recollir el seu primer èxit literari gràcies a La Temporada de Caça (1992), un èxit prorrogat amb la seva sèrie dedicada a l’inspector Salvo Montalbano. Aquest personatge és un homenatge a Manuel Vázquez Montalbán, creador d’un altre cèlebre detectiu Pepe Carvalho.

    camilleri-montlabán1

    Actualment viu a Roma. Està casat des de 1957 amb Rosetta Dello Siesto, té 3 filles i 4 néts.

    El 2013 va ser guardonat amb el IX Premi Pepe Carvalho.

     
    La dansa de la gavina, el llibre

    La dansa de la gavina és el 22 lliurament de les aventures del comissari Salvo Montalbano qui, entrat en la cinquantena, viu cada dia més angoixat pels efectes de l’edat i el desencant.

    dansa de la gavinaL’insomni l’ha tornat a treure del llit. A l’alba, amb una tassa de cafè a la mà, surt a la terrassa per contemplar el mar i assisteix a un solitari i lúgubre espectacle: a la sorra, una gavina malalta, o potser ferida, sembla executar una estranya coreografia abans de caure fulminada, com si la vida es resistís a abandonar el seu cos per sempre.

    La imatge suscita en el comissari els mateixos sentiments fúnebres i insidiosos que en els últims temps han enterbolit la seva ment, i li sembla una mena de premonició. I ho és.

    Logo_Oliva NegraLes vacances que Montalbano tenia previst gaudir al costat de Livia es frustren quan Fazio, la inestimable mà dreta del comissari, senzillament desapareix del mapa. No ha tornat a casa, el seu telèfon és en línia i només se sap que anava a trobar-se amb algú al port. Els seus companys es temen el pitjor, i la visió del seu estimat Fazio ferit, o potser mort, mortifica a Montalbano de tal manera que no repararà en esforços per trobar-lo.

    En un altre subtil toc d’humor del seu genial creador, els esdeveniments de la dansa de la gavina transcorren prop del lloc on s’està rodant un episodi de la famosa telesèrie sobre Montalbano. Per descomptat, el comissari evita a tota costa creuar-se amb l’actor que l’interpreta, que és molt més jove i atractiu, encara que difícilment tan irresistible per a les dones com ell.

    Camilleri_MontalbanPer saber-ne més

     
    4 de maig, la tertúlia

    La dansa de la gavina de l’escriptor Andrea Camilleri ha estat el títol escollit per acomiadar-nos del club L’Oliva Negra aquest curs 2016-2017.

    Estatua-de-Montalbano-en-Porto-Empedocle2I ha estat una bona elecció si ens atenem a la unanimitat de les puntuacions:

    Antònia, 8; Esther, 9; Joan, 8; Evelia, 8; Joana, 8.5; Dolors, 7; Josefa, 8; Inés Luz, 7; Julio, 5; Carme, 7; Soledad, 8; Pilar, 8; Fernanda, 8; Victoria, 9; Montserrat, 8; José Antonio, 8; Carme, 8; Olga, 8; Eulàlia, 7.

    És a dir, que és una obra que ha agradat molt, tant pel que fa a l’escriptura d’Andrea Camilleri de qui s’ha assenyalat que se li nota l’ofici de guionista ja que la novel·la es visualitza fàcilment, i també per l’abundància de diàlegs i l’excel·lent descripció dels diferents personatges, tot i que els girs de la trama han fet trontollar el seguiment de la trama a uns pocs clubaires.

    Han destacat el gest de complicitat cervantí en esmentar que a l’illa s’està rodant una sèrie de televisió que té l’inspector com a protagonista, i de la qual el propi Montalbano és sabedor, com D. Quixot se sap protagonista de la publicació d’una primera part de les seves aventures. I sobretot els ha impressionat la magnífica descripció de l’escena de la casa on s’ha produït el crim.

    casa montalbanoSobre el protagonista, Salvo Montalbano han destacat la humanitat del personatge i la fidelitat cap als seus companys, un grup divers i amb unes personalitats molt marcades que l’inspector respecta fins al límit, per exemple amb l’estrambòtic Catarella que el porta de corcoll amb les seves explicacions. I els clubaires han trobat sensacional el recurs dels diàlegs, o més aviat discussions, de Montalbano amb el seu alter ego Montalbano 2.

    Bé, i en finalitzar la sessió ens vam permetre una estona d’esbarjo i bon humor, que tot no ha de ser tan negre, i vam gaudir d’un bon berenar i d’un brindis amb cava per aquestes bones estones que hem passat i per les que passarem, segur, el proper curs.

    IMG-20170505-WA0001

    Fins aviat!!!

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    Massa felicitat, Alice Munro

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 5 d’abril

    Avui ens encarem a la lectura d’un llibre de narracions, 10 relats de diferents extensions, l’últim dels quals entraria en el gènere de novel·la breu (60 pàg.), si hagués estat el propòsit de l’autora. De fet, serà un dels interrogants d’aquesta sessió: quin és el propòsit de l’autora? Fet un petit mostreig previ, hi ha força lectores que es queixen de la duresa de les històries i diuen que no les han pogut llegir de tanta crueltat com contenen. Tenen raó: en la primera, “Dimensions”, tres nens són assassinats pel seu pare que, lluny de penedir-se’n, creu que els ha vist al cel i en vol convèncer la seva esposa. Donem preferència a les lectores que han pogut llegir-los tots, els hagin agradat o no.

    Alice MunroComença a parlar Ana Jiménez, que, al contrari de l’opinió general, l’ha llegit de grat i creu que és un llibre per rellegir. Elogia el to col·loquial amb què són narrats aquests drames; la manera com es dóna la informació més cruenta, en un to delicat, i destaca que totes les protagonistes siguin dones. Parlem també de “Forats-fondos”, on el protagonista, un sense-sostre, s’ha adaptat a una realitat diferent: la lectora comenta que n’ha vist de veritat, al carrer, creu que és ben versemblant.

    Dolors Juan ha preparat el seu comentari tot fent un petit resum i una valoració de cadascun dels deu contes. Més aviat els ha trobat desconcertants, amb un final obert en moltes ocasions, per exemple en el primer conte, Dimensions.

    Rosa Llop ha tingut la disciplina de llegir-los, però no li han agradat gens: els ha trobat uns relats centrats en l’absurd de l’existència, d’un to molt dur, que en ocasions ni tan sols tenen un sentit.

    Mercè Porta hi coincideix, creu que la majoria de personatges tenen un rerefons patològic i no creu que la literatura s’hagi de recrear en aquest aspecte fosc de les persones.

    Intervé Anna Mª Montané, que ens fa un comentari centrat en la possibilitat que les vivències de l’autora, canadenca, en un marc de diversitat de races i d’idiomes (entre Quebec i Toronto) hagi volgut fer aquest retrat de la humanitat que l’envolta, tot mostrant sense jutjar. Arribades en aquest punt, els proposo un joc: posarem a la pissarra una llista de pros i contres, i mirarem què pesa més en la balança.

    sonya-kovalevsky-1850-1891-grangerA part de les lectores que ja hem esmentat, la Maricarmen Quintana, la Maria José Fonollosa, la Rosa Raventós, la Carme Lavall, la Maria Teresa Ventosa, l’Enriqueta Olivar, l’Evelia Casado, la Paquita Puig i la Soledat Marsal coincideixen a opinar que en la llista dels “contres” del recull hi ha la mirada, massa dura i cruel, com de vidre, sobre l’ànima humana. També es fa esment d’algun conte que, en principi, no se sap per què hi és (“Fusta”), més aviat sembla que sigui pel gust de parlar de diferents tipus d’arbre i mostrar com s’obren i quines vetes ofereixen a l’hora de fer-ne fusta. Parlem també del conte “Coses de nenes”, on dues amigues ofeguen una nena “especial” en el decurs d’un campament d’estiu.

    La Carme Lavall observa que l’escena està narrada sense detalls escabrosos. Els recordo una escena similar en el clímax de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, una autora que sens dubte coincideix en certs aspectes amb Alice Munro en el tipus de mirada acerada. També parlem de la segona història, “Algunes dones”, on un senyor agonitzant es troba gairebé intimidat per la masatgista, Roxanne.

    Enriqueta Olivar destaca, per la seva singularitat, la narració llarga que dóna títol al recull, Massa felicitat. És una biografia de la matemàtica russa Sofia Kovalevski, una dona pionera, que va descobrir les matemàtiques com un terreny idoni per desplegar la seva intel·ligència abstracta i la seva imaginació. Es va haver de casar per poder sortir de Rússia i estudiar amb els genis matemàtics del seu temps. El conte recull els seus últims dies i les seves últimes paraules, que foren, precisament, Massa felicitat. Maricarmen Quintana recorda que el seu nom, Sofia, fou donat en honor seu a un cràter de la Lluna.

    He de dir que en aquesta sessió especial, sense roda formal de paraula, ha estat més difícil anotar les intervencions de cadascuna. Ens hem descontrolat una mica, i sens dubte ha mancat l’ordre habitual en les intervencions. Però també ha estat una sessió molt viva i molt rica, i hem arribat a un acord: l’obra ens pot haver agradat o no, però no ens ha deixat pas indiferents! I una conclusió: som unes lectores parladores i apassionades.

    Quedem per al 5 de maig, amb l’obra Un home de paraula, d’Imma Monsó.

    L’AUTORA
    Alice Munro

    Alice Ann Munro, de naixement Alice Ann Laidlaw (Wingham, Ontàrio, 10 de juliol del 1931), és una escriptora de contes canadenca que escriu en anglès. premi nobelVa rebre el Premi Nobel de Literatura del 2013 i el Premi Booker del 2009.

    La ficció dels contes de Munro se situa al seu país natal del comtat d’Huron (Canadà), al sud-oest de la província canadenca d’Ontàrio. Les seves “accessibles i commovedores històries” exploren les complexitats humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç. La seva obra ha fet de Munro “un dels nostres (canadencs) més grans escriptors de ficció contemporanis”o, com diu Cynthia Ozick, “la nostra Txékhov”. El 2013, Munro rebé el Premi Nobel de Literatura per la seva obra com a “mestra del conte modern”.

    L’OBRA
    Massa felicitat

    Infanticidis, enverinaments, robatoris, automutilacions, suïcidis, caigudes gairebé mortals… Qualsevol diria que Alice Munro, en el recull Massa felicitat, s’ha passat a la literatura sensacionalista. Les aparences enganyen: la violència està en aquests 10 contes per convertir-se en el cor ferit de la trama, que Munro decideix acariciar i operar sense assegurar-nos que la víctima es curarà. crisalideTracta la violència d’una manera naturalista i necessària, com si el més atroç (vegeu el magnífic relat ‘Dimensions’) fos inevitable. El que és inevitable és ‘normal’, i la ‘normalitat’ amb què introdueix aquesta catarsi, que canviarà el full de ruta del relat, sorprèn el lector, acostumat a l’emotiu, tranquil detallisme de l’anomenada Txékhov canadenca. El més admirable de Massa felicitat és la manera com aquesta violència –que pot estar fora de camp, en forma d’un adulteri que es cou al mateix espai domèstic (‘Ficció’), o que pot esclatar com un crit velat, en forma de violació no reconeguda (‘El tall de Wenlock’)– varia el destí dels seus personatges sense caure en la redempció epifànica ni en la condemna moralista. Sembla que els contes de Munro no s’acabin: no és que els seus finals siguin oberts sinó que els seus protagonistes segueixen el seu camí, i es converteixen lentament en un punt que es fon amb l’horitzó. Com si després d’haver entrat en detalls, de gravar amb la microcàmera de les paraules l’objecte més banal –i per això més significatiu–, el llenguatge abandonés la seva matèria primera a la més lànguida o tenebrosa de les seves sorts. massa felicitatMunro explora l’etern femení sense fer concessions de gènere. En molts relats les dones surten mal parades: sovint no saben calibrar la distància entre el que esperen de la vida i el que rebran. O de vegades expliquen, vagament indiferents, un fet terrible que escandalitzaria molta gent. Són més intel·ligents que els homes, més apassionades i més perilloses. Fins i tot en el memorable relat ‘Cara’, narrat des d’un punt de vista masculí, la dona apareix com l’oportunitat perduda, la que va agafar la paella pel mànec marcant-se la cara sense miraments per a assemblar-se més al seu objecte estimat, que va néixer amb un capritx. A Massa felicitat, Munro torna al gènere del ‘basat en fets reals’ que va posar en pràctica a ‘La vista desde Castle Rock’. Si a ‘Tres roses grogues’ Raymond Carver es conformava observant l’agonia de Txékhov per compondre una sentida elegia, Munro concentra en 60 pàgines l’atribolada vida de Sofia Kovalevski, novel·lista i matemàtica russa, per assajar una meditació sobre el seu personatge favorit, aquella dona que es debat entre la submissió a les normes virils i la reivindicació del seu lloc a l’univers. No és difícil reconèixer en els trets de Kovalevski l’ADN de l’arquetip Munro: l’heroïna que, presa de la seva sensibilitat, ha après a respectar la seva visió del món. I quina meravellosa visió del món tindrem si ens enfilem sobre aquests bellíssims contes! (Sergi Sánchez, El Periódico, 2011)

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Com un llebrer, Roddy Doyle

    com-un-llebrerLa Mary està en un moment molt important de la seva vida, decisiu, podríem dir. Amb dotze anys i a les portes de l’adolescència, amb la seva millor amiga Ava que ha anat a viure a una altra zona de Dublín i, especialment, amb la seva àvia materna, l’Emer, a l’hospital, molt a prop del moment en què la deixarà per sempre. I és que la Mary haurà de conviure amb la mort per primera vegada a la seva vida i no serà aquesta una situació de bon portar.

    Però no hi estarà tota sola la Mary, ni de bon tros. La noia forma part d’una família de dones fortes i, de manera sobtada i durant unes màgiques hores, quatre de les seves generacions s’hi trobaran per mirar enrere i revisar d’on venen, per tal d’agafar empenta i encarar tot el que està per venir, que serà molt, de ben segur. Roddy Doyle, l’autor del llibre, fent ús del recurs dels flashbacks ens farà recórrer dècades de la història de la família formada per la Mary, la Scarlett, l’Emer i la Tansey. Néta, mare, àvia i besàvia, respectivament, que protagonitzen moments ben tendres i d’altres, molt divertits.

    I els llebrers, no ens en podem pas oblidar! Però si vols saber el paper que juguen en tota aquesta història, hauràs de llegir-te el llibre que dissabte vam comentar els nois i noies del Club de Lectura Juvenil de la Joan Oliva.

    com-un-llebrer_rodonaPrimeres pàgines.

    Roddy Doyle va néixer a Dublín l’any 1958. Abans de dedicar-se a temps complet a l’escriptura, Doyle va treballar com a mestre d’anglès i de geografia. Roddy-DoyleActualment, és un dels escriptors irlandesos de més prestigi internacional.

    La seva producció literària va des de la novel·la fins a la narració breu, passant pels guions cinematogràfics i els llibres per a públic infantil. L’any 1993 va ser guardonat amb el Premi Booker per la novel·la Paddy Clarke Ha Ha Ha i, de la mà del director britànic Stephen Frears, dues de les seves novel·les han arribat a la gran pantalla amb molt d’èxit: Cafè irlandès (1993) i The van (1996). El realitzador Alan Parker va ser l’encarregat de l’adaptació cinematogràfica d’una altra novel·la de Doyle, The commitments (1991).

    Llibres

  • Com un llebrer
  • Mientras tanto…una aventura
  • Rover salva el Nadal
  • Rover salva la Navidad
  • La venjança dels mofetes
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Sang vessada, Åsa Larsson

    BANNER-560

    Åsa Larsson, l’autora

    Åsa Elena Larsson va néixer a Uppsala (Suècia) el 1966, però es va criar a Kiruna, una localitat del nord situada a la província de Lapland en què l’escriptora sueca ambienta les seves novel·les. asa larssonActualment viu a Mariefred amb el seu marit i els seus dos fills.

    Va estudiar dret a Uppsala i durant un temps va exercir com a advocada tributària a Estocolm.

    Durant la seva baixa maternal va començar a aficionar-se a la literatura, buscant entreteniment i diversió. La seva vida era estable i tenia la seva feina com a advocada, però confessa que tenir el seu primer fill li va fer percebre el món de manera diferent i necessitar un veritable canvi, que va buscar dins del seu cap.

    Va ser llavors quan va començar a sorgir en ella una gran dedicació per la lectura i l’escriptura i va decidir traslladar al paper les històries que imaginava.

    Els seus llibres han aconseguit l’èxit gairebé immediatament, han estat publicats en més de vint països amb una enorme acceptació entre el públic, a més de rebre bones crítiques.

    Durant la seva curta carrera com a escriptora ha rebut el Premi de l’Associació d’Escriptors Suecs de Novel·la Negra 2003 a la millor òpera prima per Aurora Boreal, el Premi a la millor Novel·la Negra de Suècia 2004 per Sang vessada, i la Ploma de Plata de la Fira del Llibre de Bilbao 2010 per Aurora Boreal.

     

    Sang vessada, el llibre

    És estiu a Suècia, quan brilla el sol de mitjanit i el llarg hivern ha estat oblidat. 9788466411202En aquest temps màgic, una sacerdotessa luterana, Mildred, és trobada morta amb signes de tortura en la ciutat de Kiruna.

    Mildred era una declarada feminista, una lluitadora estimada i odiada per igual. Està clar que no tots en Kiruna accepten que una dona sigui sacerdot, però tres mesos després del brutal assassinat la policia segueix sense tenir una pista.

    Rebecka Martinsson torna a Kiruna, el lloc on va créixer, a realitzar una gestió per al bufet d’advocats d’Estocolm en el qual treballa. No obstant això, aviat es veu embolicada en aquest misteriós cas: Anna-Maria Mella, la policia local de Kiruna i encarregada de la investigació, acudeix a Rebecka buscant ajuda; sap que només ella és capaç de desemmascarar la fosca veritat que amaguen els habitants d’aquesta gèlida ciutat.

    Kjellander___Sjoberg_Kiruna_aerialEn aquesta novel·la, Åsa Larsson obliga a la seva protagonista, Rebecka Martinson, una jove advocada que no ha aconseguit recuperar-se del impacte d’haver matat tres homes per protegir dos nens, a enfrontar-se a la realitat de les dones maltractades en una obra on la soledat i la dificultat de triar el camí correcte són els temes de fons.

    Larsson construeix de nou un univers de personatges complexos on les dones lluiten per defensar el seu espai a Kiruna, un petita ciutat més enllà del Cercle Polar, on els homes són els que manen.

    AVT_sa-Larsson_4111Per saber-ne més…

     

    6 d’abril, la tertúlia

    Sang vessada no ha estat un llibre fàcil per als clubaires.

    oliva 300-loguilloLes opinions han estat força radicals. Hi ha a qui li ha entusiasmat el llibre, i n’hi ha que no l’ha pogut ni acabar.

    Aquestes són les puntuacions:

    Antònia, 7; Evelia, 5; Joana, 8; Dolors, 6; Josefa, 6; Inés Luz, 9; Carme, 4; Soledad, 7; Ana Mª, 7; Pilar, 9; Victoria, 7; José Antonio, 8; Carme, 7; Olga, 6.

    Els partidaris han assenyalat que és més que una obra de gènere negre, destacant la seva prosa acurada, que indaga eficientment en la psicologia dels personatges i que transcendeix una profunda comprensió de les debilitats humanes, una tolerància que no deixa de mostrar els defectes i prejudicis de la suposadament avançada societat nòrdica. Per una altra banda, destaquen les magnífiques descripcions i la gran exaltació del paisatge i la natura que fa l’autora.

    I els detractors l’han trobat avorrida, sense emoció, opinant que la història i la investigació en si tenen poca força, i que el tema de l’assassinat es pren de forma molt lleugera.

    Hotel de gel a JukkasjärviAixò sí, pràcticament tots els lectors han estat d’acord en que no és una novel·la d’investigació, però aborda una varietat de temes espinosos: les dones com a líders de l’església, el masclisme, el feminisme, la caça, les persones amb retard mental, l’homosexualitat i la rigidesa de les convencions socials en el món tancat d’una petita localitat com és Kiruna.

    També han posat de relleu que no hi ha un únic protagonista, sinó que ho és tot el poble, que d’alguna manera tots podrien estar implicats i que la resolució de l’assassinat esdevé gairebé per casualitat.

    La història de Potes Daurades, una lloba que ha arribat a la zona, en general pensen que és una metàfora de la vida de la víctima, la sacerdotessa Mildred.

    La propera sessió de L’Oliva Negra tindrà lloc dijous 4 de maig. En aquesta propera reunió, comentarem la novel·la La dansa de la gavina, d’Andrea Camilleri.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    Arsène Lupin gentleman cambrioleur. Maurice Leblanc

    Je ne sais pas pourquoi, mais beaucoup de gens croient que j’ai fréquenté Arsène Lupin autrefois…Son portrait ? Comment pourrais-je le faire ? Vingt fois j’ai vu Arsène Lupin, et vingt fois c’est un être différent qui m’est apparu…ou plutôt, le même être dont vingt miroirs m’auraient renvoyé autant d’images déformées, chacune ayant ses yeux particuliers, sa forme spéciale de figure, son geste propre, sa silhouette et son caractère. Maurice Leblanc

    arsene_lupinChers lecteurs/lectrices,

    La dernière lecture que nous ferons et qui va nous servir comme clôture de la saison 2016/2017 va se faire en commun avec le Club de lecture facile en français de la bibliothèque Joan Oliva i Milà. C’est un plaisir d’une part, réunir les deux groupes de lecteurs en français et commenter dans une ambiance conviviale quelques-unes des aventures d’Arsène Lupin (un des personnages littéraires les plus représentatifs du roman dénommé populaire) et d’autre part, pour promouvoir la collection du genre policier en tant que centre d’intérêt de la bibliothèque ainsi que les livres de lecture en français facile qui favorisent l’auto-apprentissage de la langue française et que la bibliothèque met à disposition de tous ses usagers.

    Chaque membre s’emportera un livre de Maurice Leblanc écrivain considéré l’un des principaux de la première vague du roman policier français, né à Rouen en 1864 et qui se consacre à la littérature après ses études de droit quand il monte à Paris et écrit en tant que journaliste au Gil Blas ou Figaro. C’est une époque où il existe une grande concurrence entre les nombreux journaux et la popularité du roman-feuilleton est très à la mode. L’éditeur de presse Pierre Lafitte en 1905 lui propose de collaborer avec la publication mensuelle Je sais tout puis l’anime à continuer et quelques mois plus tard annonce à ses lecteurs friands de nouvelles péripéties qu’il va publier la série La vie extraordinaire d’Arsène Lupin «œuvre sensationnelle, appelée à un retentissement énorme».

    Il arrive très souvent que dans la littérature, les personnages crées par leurs auteurs sont bien plus connus qu’eux-mêmes et persistent bien au-delà de leurs morts dans l’imaginaire collectif. C’est le cas de Sherlock Holmes d’Arthur Conan Doyle universellement connu ou Hercules Poirot d’Agatha Christie. En France nous avons une place réservée à Rouletabille ou Chéri-Bibi de (Gaston Lerroux), Fantômas de (Marcel Allain) ou Arsène Lupin de (Maurice Leblanc) et nous pouvons comparer les influences que les uns sur les autres ont eu et bien entendu rechercher d’autres héros littéraires qui pourraient nous servir à élaborer une liste.

    gentelman.phpJe vous joins ici-bas une interview très intéressante et divulgatrice du biographe et auteur de deux dictionnaires sur l’écrivain et son personnage : Jacques Derouard, apparue à l’occasion du centenaire Arsène Lupin au magazine L’express. Par ailleurs et si vous voulez en savoir davantage sur le travail littéraire de cet auteur de roman policier, d’aventures et d’anticipation je vous recommande de cliquer sur ce document aci.

    Chaque club lira trois des six nouvelles fondatrices où sont narrés quelques épisodes du célèbre Arsène Lupin, gentleman-cambrioleur que l’auteur a écrit sur ce personnage de fiction qui a fait 100 ans en l’an 2004 et que nous, lecteurs d’aujourd’hui, nous ferons le plaisir de récréer dans une version adaptée en français facile par Catherine Barnoud et Michel Laporte. Un club lira les nouvelles Le coffre-Fort de Madame Imbert ; La Perle noire et L’arrestation et l’autre club lira celles du Collier de la reine ; Herlock Sholmes arrive trop tard et L’écharpe de soie rouge. Toutes elles ingénieuses et révélatrices du passé de Lupin?

    Comme d’habitude, lecteurs et lectrices prenez bien vos notes, faites une lecture critique, initiez-vous dans la « lupinologie », recomposez et comparez les personnages, et un conseil de bonne amie qui ne vous veut que du bien : au rendez-vous du 19/05/2017 à 16h30, venez au cas où…sans bijoux!

  • Arsène Lupin
  • Vingt-six questions à … Jacques Derouard
  • Etreat: Journees Lupiniennes 2016
  • Esther Bruna.
    Club de Francès.

    No hi ha comentaris

    Isaac Asimov, 25è aniversari

    Un 6 d’abril, però de 1992, moria un dels més grans divulgadors de ciència-ficció de tots els temps. Avui fa 25 anys de la mort d’Isaac Asimov.

    Isaac Asimov va néixer l’any 1920 a Petrovichi (Rúsia) en el si d’una família jueva. Al seu país natal hi va estar molt poc temps ja que la família va anar a viure als Estats Units quan l’Isaac tenia només tres anys. isaac-asimovIntal·lats inicialment al barri de Brooklyn (Nova York), el petit Isaac va demostrar interès i extraordinàries capacitats per a la ciència des de la infantesa. De fet, els pares van modificar la data de naixement del nen a fi que entrés abans d’hora a l’escola. Amb només 15 anys, Isaac Asimov va iniciar els seus estudis universitaris i l’any 1939, amb només 19 anys, va graduar-se en Química a la Universitat de Columbia. La seva formació no acabaria aquí i, al llarg dels anys, es va llicenciar també en Ciències i va aconseguir el Doctorat en Filosofia i Bioquímica.

    Lector voraç, des de petit ja escrivia relats i, en contra del desig dels seus pares que volien que es dediqués a la medicina, Issac Asimov va començar a escriure “seriosament” l’any 1937 (amb 17 anys). Es en aquell moment quan escriu el conte Tirabuzón cósmico. La seva primera novel·la veuria la llum l’any 1950: Un guijarro en el cielo.

    La seva intensa formació científica no va ser debades, ja que la ingent producció literària d’Asimov (amb més de 500 obres publicades) va desenvolupar-se fonamentalment en l’àmbit científic, aconseguint un perfecte equilibri entre literatura i ciència. Divulgador també de temes mitològics, històrics, matemàtics o sociològics, Asimov és, per a molts, el pare de la ciència ficció moderna, en general i de la robòtica, en particular.

    Tres lleis robòtica

    El llegat d’Asimov s’associa ràpidament amb la robòtica i, en gran mesura, amb les tres lleis de la robòtica, formulades per primera vegada per l’autor l’any 1942, dins del relat El círculo vicioso, el qual acabaria formant part del conegut Yo, robot (1950). Posteriorment, aquestes lleis, que servirien a l’autor per plantejar intensos dilemes filosòfics i morals, anirien apareixen en tots els seus llibres de robòtica i, a més a més, multitud d’autors s’hi han anat referint en les seves pròpies obres.

    Fundación Martin A. La Regina segunda-fundacion

    Cal destacar, com no, entre els llibres d’Asimov, la Trilogia de la Fundació, escrita entre el 1951 i 1953 i de la qual formen part més de 10 títols, tot i que han estat tres els que conformen el seu nucli: Fundación (1950), Fundación e imperio (1952) i La segunda fundación (1953).

    L’obra d’Asimov és un clàssic del gènere i les adaptacions per a la televisió i el cinema que se n’han fet no són poques. En són un exemple, les adaptacions de El hombre bicentenario (1999) i de Yo, robot (2004). Aturat, de moment, es troba el projecte de la HBO per portar a la televisió l’adaptació de Fundación, el primer llibre la trilogia amb Jonathan Nolan com a possible guionista i productor.

    Tràiler de la pel·lícula El hombre bicentenario:

    Tràiler de la pel·lícula Yo, robot:

    A les biblioteques de VNG hi podeu trobar un bon grapat de títols d’Asimov per agafar en préstec. Si encara no n’heu llegit cap, podeu passar per la biblioteca i triar el títol que més us agradi.

    isaac_asimov_rodonaIsaac Asimov a la XBMVNG.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Jane Eyre, Charlotte Brontë

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 8 de març

    Aquesta sessió hauria omplert de goig, sens dubte, Charlotte Brontë, l’autora de Jane Eyre: és extraordinària la popularitat i la vigència d’aquesta novel·la que la majoria de clubaires ja han llegit, algunes dues i tres vegades, que també han vist en pel·lícula i que tenen previst d’anar a veure al Teatre Lliure, on ja s’han esgotat les entrades.

    Charlotte BrontteComença el comentari la Marta Gómez, que en destaca l’actualitat en el tema de la igualtat de la dona, així com la capacitat de descriure.

    La Carolina Orriols en valora el llenguatge, excel·lent, molt ric (obra també de la traductora, M. Dolors Ventós), les referències de la trama al passat anglès colonial (Jamaica) i l’empatia que suscita la protagonista, en contrast amb els personatges despòtics, com John, que vol ser missioner.

    L’Enriqueta Olivar, que demanà un exemplar amb lletra més gran, trobà que la traducció de Jordi Arbonès no tenia la mateixa gràcia que la de M.Dolors Ventós. Destaca la personalitat de Jane Eyre, una dona lliure, independent, inconformista, i cita un passatge en concret on es queixa que els homes, “els nostres germans de vida”, se’n riuen de les dones que volen fer el mateix que ells: sortir de casa, aprendre…També parla de la mort de Helen Burns, que la va fer emocionar.

    Mª José Fonollosa l’ha trobada una obra molt interessant: els personatges, les descripcions de les cases, el paisatge…També en destaca els diàlegs, d’una gran naturalitat. Troba, però, que Jane Eyre hauria pogut tenir un destí millor que el sr. Rochester, un home més gran que ella, antipàtic i, ara, cec i tolit. La majoria de lectores, però, troba que justament perquè n’està enamorada no el pot deixar, ara que la necessita.

    L’Anna Mª Montané el troba un llibre molt humà, que destaca els sentiments, els valors i l’amistat. Destaca també el recurs d’adreçar-se a un “tu, lector”, que tot d’una t’apropa a la història. Considera que és un llibre que trenca motllos, i que té moments molt emocionants, com el cant a la fe i les descripcions poètiques.

    La Carme Lavall explica que va llegir aquest llibre als 15-16 anys, i que en recordava sobre tot la història d’amor i el patiment a l’internat. Ara, però, n’ha valorat també el retrat d’una dona independent, que sap fugir fins i tot del destí còmode que li oferia el sr. Rochester, perquè ella en el fons sap que no estava bé fer veure que es casava amb un home ja casat. Jane Eyre dóna amor a tothom: a la seva amiga malalta, Helen Burns, que conforta quan està a punt de morir-se; a la sra. Fairfanks, a la nena Adèle i també al sr. Rochester, fins i tot quan perd la vista i un braç.

    janeeyre_cartellM Teresa Ventosa troba que potser el final de Jane Eyre és massa llarg i dramàtic, sobre tot l’episodi en què Jane es refugia a casa d’en John, el futur missioner. Li agrada l’episodi de la dona boja, que crea intriga, i també el moment en què el sr. Rochester es disfressa de bruixa per endevinar els sentiments de Jane.

    Mercè Porta explica que Jane Eyre és una de les seves obres de referència. L’ha llegida vàries vegades, l’ha vista per televisió i està a punt d’anar-la a veure al teatre. Li agrada molt aquesta història sobre com una dona òrfena, pobra i insubmissa pot sobrevire i reeixir en l’Anglaterra victoriana, gràcies a la formació, la fe en si mateixa i la fidelitat als valors. Remarca els contrastos entre Jane, fràgil i petita, i Edward Rochester, abrupte i desagradable, però molt sensible; la serenor de Jane i la impulsivitat d’Edward. Destaca la capacitat de descriure els paisatges sota el fred i la pluja, la influència en els personatges segons l’hora del dia, i en general la resumeix com una novel·la feminista, trencadora, plena de crítica social, encara que tingui deixos de novel·la romàntica i fins i tot gòtica.

    Evelia Casado troba que aquesta novel·la reflecteix molt bé l’època, i en fa una anàlisi molt completa, des dels contrastos entre l’adolescència de Jane Eyre i els seus cosins de part de pare, a la casa on l’acullen (problemàtiques de Georgia i John, tots dos mimats), fins a l’orfenat on va a parar, com qui diu, “del foc a les brases”, encara que troba una professora que la comprèn i l’ajuda, Mrs. Temple. Destaca també la hipocresia que exhibeixen personatges com el director de l’orfenat de Lowood, el sr. Brocklehurst, que no torna a acostar-s’hi des que s’inicia l’epidèmia de tifus que acaba amb la meitat de les alumnes, mentre que Mrs. Temple, valenta, té a la seva habitació la Helen Burns, malalta de tuberculosi. Finalment, des que troba Mr. Rochester tot “topant” amb ell, Jane Eyre coneixerà l’amor que la durà a salvar-lo, la nit de l’incendi, a ser la seva dona de confiança i finalment, després de múltiples obstacles, a ser la seva muller.

    crisalideRosa Llop expressa que, d’acord amb tot el que ja s’ha dit, a ella també li ha agradat molt, i pel que fa a les descripcions i paisatges, sembla que visquessis allí.

    L’Ana Jiménez destaca el retrat de la Jane Eyre com d’un personatge excepcional, ja que, essent dona, lletja i pobra, aconsegueix mantenir els seus valors i ser independent. Fins i tot al final, quan Rochester li demana que renunciï als seus principis, ella no hi cau i emprèn una dramàtica fugida, on va a parar a casa d’un cosí germà fanàtic. Però després, quan rep l’herència de l’oncle de Jamaica per a ella sola i decideix de repartir-la, la reconciliació amb les cosines i el cosí esdevé un fet.

    MªJesús Alonso explica que l’havia llegida de jove, sobre tot la part romàntica, i que també ara l’ha valorada d’una manera diferent: un personatge complex, entre la ironia i la sinceritat, que lluita per la llibertat i té una gran capacitat de transmetre. Tots els personatges són importants, i, al capdavall, ens fan reflexionar sobre què és el que val, a la vida: no pas les riqueses o la carrera, sinó la cultura, l’amor i els valors.

    Rosa Raventós hi coincideix, diu que li ha agradat molt; la Soledad Marsal ha trobat que té molta força. Gemma Capdet i Dolors Juan, que no han pogut venir per problemes de salut, també ens han fet saber que l’han llegida i que la consideren una obra clau.

    I ens acomiadem fins al 5 d’abril, on tornarem al segle XX de la mà d’una Premi Nobel de Literatura, la canadenca Alice Munro.

    L’AUTORA
    Charlotte Brontë

    Charlotte Brontë (Thornton, 21 d’abril de 1816-Haworth, 31 de març de 1855) fou una novel·lista i poeta anglesa i la més gran de les tres germanes Brontë. La seva novel·la més coneguda és Jane Eyre. La rígida disciplina imposada pel seu pare, un pastor anglicà, i la prematura mort de la seva mare i de dues de les seves germanes van perfilar la narrativa d’aquestes escriptores: Emily (1818), autora de la cèlebre Cims borrascosos (1847), Anne (1820), autora de La llogatera de Wildfell Hall, i especialment Charlotte (1816), dominada per la sensibilitat i la fantasia romàntiques.

    La publicació de Jane Eyre (1847), que va tenir un gran èxit, va consagrar Charlotte com a escriptora després que la seva primera novel·la, The professor, publicada pòstumament el 1856, fos rebutjada per diversos editors. hermanas_bronte_mujerdespuesdelos40Altres obres d’aquesta escriptora són Shirley (1849) i Villette (1853).

    Les tres germanes Brontë publicaven els seus poemes i novel·les, en un inici, anònimament sota noms masculins, però els seus contes van atraure ràpidament l’atenció, no sempre per a bones crítiques. Tanmateix, només Charlotte, amb Jane Eyre, aconseguí tenir èxit. Aviat van començar a escriure plegades històries més elaborades, influenciades per un pare culte i la confrontació entre germanes i mare. Els tràgics destins personals, així com la seva precocitat, van contribuir enormement a la seva reputació i, per extensió, a la dels seus familiars més propers. Després de la seva desaparició, i fins i tot durant la vida del seu pare, va aparèixer un culte que s’estén més enllà d’Anglaterra. La seva llar, la casa parroquial d’Haworth, s’ha transformat en un museu que s’ha convertit en lloc de pelegrinatge, acollint cada any centenes de milers de visitants d’arreu del món.

    L’OBRA
    Jane Eyre

    Jane Eyre és la primera novel·la publicada per Charlotte Brontë. Fou publicada per primera vegada el 16 d’octubre de 1847.

    portada Jane EyreExplica la història d’una jove que ha de lluitar per sobreviure i trobar la seva posterior realització sense ajuda de diners, família ni privilegi de classe, un argument que tornarem a trobar a la seva novel·la Villette (1853). L’òrfena Jane està atrapada entre dos impulsos, amb freqüència contradictoris. Per un costat, és estoica, modesta i abnegada; per l’altre, és una persona apassionada, independent, disconforme i rebel davant la injustícia que sembla trobar per tot arreu.

    De nena, Jane Eyre pateix primer com a pupil·la de la seva tia, la rica senyora Reed i la seva abusiva família, i després sota el règim cruel i opressiu de l’escola Lowood, on finalment l’envia la tia. Com a jove institutriu de Thorfield Hall, les qüestions de classe frustren el seu camí cap al veritable amor amb el senyor Rochester, amb qui ha forjat una profunda relació mentre cuida de la seva filla il·legítima. No obstant això, la classe no és la principal barrera a la seva unió –i en qualsevol cas, els dos personatges menyspreen els seus dictats-, sinó el fet que ell ja tingui una esposa, encara que sigui una infame boja, tancada a les golfes (la criolla Bertha Mason, de Jamaica). La situació de Bertha s’ha vist com a contrapunt de la de Jane, a més de plantejar preguntes sobre la representació de les dones en les novel·les del segle XIX. Nombroses coincidències i desitjos complerts porten finalment a la resolució del romàntic argument central, però Jane Eyre segueix a favor de les dones intel·ligents i amb aspiracions en el context asfixiant i patriarcal de la Gran Bretanya victoriana.

    Una de les darreres adaptacions cinematogràfiques de l’obra de Charlotte Brontë:

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Microrelats guanyadors del Concurs NegrOliva 2017

    olivanAvui dijous, a les 20 hores, es realitza a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del 5è Concurs de Microrelats NegrOliva, en un acte obert a tothom, amb la presència, com és habitual en les darreres edicions, de l’Escola de Música Freqüències.

    Aquesta edició del Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa, Editorial Alrevès i Libelista. La participació en aquesta edició ha comptat amb 60 microrelats.

    Els guanyadors del Concurs de Microrelats NegrOliva 2017 són:

    El carrer fosc de David Dot Cervera.
    Escolto el cant del cu-cut de Carme Vila Rovira.
    Un crim ben triat de Iris Borda García.
     

    Publicació dels relats guanyadors del 5è Concurs de microrelats NegrOliva:

    PRIMER CLASSIFICAT: David Dot Cervera per El carrer fosc

    El cotxe hagués atropellat la noia del vestit tubular de color marró amb farbalans pulverulents a partir de la cintura, si jo no l’hagués retinguda; i, el conductor, per la seva part, no hagués frenat a temps. Ara es recupera de l’ensurt, asseguda a la vorera, amb les cames estirades i l’esquena repenjada a la paret. Està molt pàl·lida. El conductor implicat, que ha aparcat el vehicle, sense deturar-ne el motor, uns dos metres enllà del punt exacte de l’accident, sembla que ha vingut a interessar-se per l’estat de la transeünt afectada; però les intencions són unes altres. Sense dir ni una paraula, el desconegut allarga el braç i engrapa el collaret que havia restat al descobert quan jo havia afluixat el fulard i havia desbotonat un botó de l’abric de la noia. També li arrabassa dos anells. Estupefacte, aquesta vegada trigo a reaccionar. Em poso dempeus massa tard, quan l’home tanca d’un cop contundent la porta del vehicle i arrenca. No he pogut retenir-ne la matrícula ni tampoc us sabria el descriure. Gairebé atònit, prefereixo concentrar-me en les atencions de socors. Tan sols han passat trenta segons, però me n’adono que algú ha tingut temps de prendre-li la bossa de mà, l’abric i fins i tot les botes. No sé dir-vos si, abans d’aquesta segona acció rapaç, la noia duia arracades. Un vianant que fuig carrer amunt i la certesa que algú s’ha escapolit davant meu, rere un portal del mateix carrer, són la resposta. Estic esfereït. Molt a poc a poc, comença a tornar en si. I, malgrat tot el que està succeint, dedico uns segons a contemplar-la. És una dona preciosa, formosa, jove i de cuixes perfectes. Ara estic embadalit. La despullo i tot seguit no dubto en anar a llençar la roba al contenidor del carreró. Quan retorno al punt on s’ha esdevingut l’accident, tal com havia previst, la noia, que ha recuperat la consciència, accepta trasbalsada la meva oportuna gavardina per cobrir-se de la nuesa dels males ànimes que la deuen haver assaltat… Faig cara de circumstàncies, em mostro perplex, comprensiu, actuo com si fos la primera vegada que trepitgés aquest lloc indigne.

    concurs

    SEGON CLASSIFICAT: Carme Vila Rovira per Escolto el cant del cu-cut

    Ja és l’hora. Les passes suaus dels teus peus sobre la gespa humida ronronegen, cada nit, un cant harmoniós a la meva oïda atenta. Has aprés a entrampar les ombres del camí, sempre còmplices dels amors furtius.
    Encara no arribes. Cada minut m’emmetzina el pensament el temor a la teva absència. Miro per la finestra, plou fi, i la meva mà estreny la seda del vestit que sé que t’enamora. Ha descobert el nostre secret?
    Ja ets aquí. Sento la teva presència a l’esquena, avui jugues a lladre? Però què fas, per què em cenyeixes el mocador al coll amb tanta força? Em fas mal, m’ofegues. Ai, que són aquestes manasses d’home?
    Ha arribat la meva hora, ho sé. Abans, digue’m, botxí: també l’has mort, a ella?
    La pluja mulla les taulades.
    Canta el cu-cut.

    concurs

    TERCER CLASSIFICAT: Iris Borda García per Un crim ben triat

    L’inspector Morino baixa del cotxe del millor humor. L’acaben d’avisar d’un assassinat, o això és el que haurien fet si la víctima no seguís encara amb vida.
    Entra, disposat a gaudir de l’espectacle. Un agent li explica que la víctima està adormit dins un cub de vidre tancat hermèticament. Als vidres hi ha escrit: «Si aquest violador es treu els ulls, es talla els genitals i aguanta les següents setanta-dos hores amb vida, el deixaré sortir. També pot intentar fugir.»
    -I per què no hem trencat els vidres? -pregunta l’inspector Morino, tot i que ja saber la resposta.
    -Estan connectats a explosius, senyor.
    A l’inspector Morino li costa contenir un somriure. Allò és bellesa; els seus homes haurien d’aprendre a respectar una bona ment criminal com la que havia ideat tot allò. No és que no puguin salvar-lo, sinó que, a més a més, estan convidats a l’espectacle, i l’inspector Morino agafa lloc a primera fila.
    -Està mort de totes maneres -diu-. Ningú aguanta setanta-dos hores dessagnant-se i viu per explicar-ho. Alguna idea de qui ha fet això?
    No, és clar que no. I no hi ha pistes perquè l’inspector Morino és minuciosament bo a la seva feina. Quan va dur aquell paio allà, es va ben assegurar de no deixar cap rastre forense. I ara estava a punt de matar al fill de puta que va violar a la seva petita, i ho faria mentre es forjava una coartada de foc. Quan va segrestar a la seva filla i se la va endur a una furgoneta, li va deixar triar entre arrancar-se els ulls o follar amb ell. Inclús el més ruc hauria endevinat què escolliria. L’inspector Morino també sabia què triaria el fill de puta, i tot i agradar-li la idea de veure’l arrancant-se els ulls, es podia conformar a veure’l explotar.
    L’home desperta de cop. Els seus crits s’escolten apagats darrere els vidres, però no cal escoltar-los per intuir la seva desesperació. Observa al seu voltant, intentant entendre on és i què hi fa allà, i sense parar-se a llegir les instruccions, salta cap a terra i trenca un dels vidres a cops de puny.
    L’inspector Morino ja ha indicat als seus agents que es retirin uns metres per evitar que els afecti l’explosió. Ara no amaga el seu somriure: no sols està a punt d’estrenar-se dins el món de l’assassinat, sinó que cap dels seus agents està movent un dit per salvar al fill de puta.

    concurs

    Enhorabona als guanyadors i guanyadores!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    2 comentaris

    Los muertos no tienen amigos, Luis Gutiérrez Maluenda

    BANNER-560

    Luis Gutiérrez Maluenda, l’autor

    Luis Gutiérrez Maluenda va néixer a Barcelona el 1945. llgutierrez12Va estudiar enginyeria industrial, màrqueting i després de treballar com gestor de grans comptes en el sector informàtic, va decidir abandonar-ho tot per escriure novel·les de gènere negre.

    És conegut gràcies a les seves novel·les Putas, diamantes y cante jondo, finalista del premi Millor Primera Novel·la del 2005 atorgat per l’Associació Brigada 21; Música para los muertos, que constitueix un homenatge als grans clàssics del gènere i va ser nomenada Novel·la del Mes per Ràdio Euskadi i la revista Miscel·lània, i 806 Sólo para adultos, finalista del premi Yo escribo.com.

    Ha publicat també assaigs i contes en diferents mitjans culturals, com les revistes El coloquio de los perros i Prótesis.

    mapAficionat al jazz i al blues, Luis Gutiérrez Maluenda va publicar l’assaig Jazz y blues en la novel·la negra americana i va donar una sèrie de conferències sobre aquest tema a diverses universitats espanyoles: Universitat Politècnica de Catalunya, Universitat de Salamanca i Universitat Autònoma de Barcelona.

    Complementa el seu temps assistint com a convidat a conferències i taules rodones entorn al seu tema preferit: novel·la negra, jazz i blues.

    Actualment resideix al barri de Sant Andreu, afirma que la seva gran passió segueix sent la lectura i s’inspira per escriure passejant pel casc antic de la capital catalana.

     

    Los muertos no tienen amigos, el llibre

    El detectiu Basilio Céspedes viu al barceloní barri del Poblesec on no és conegut pel seu nom real sinó pel de Humphrey, malgrat que ell no es considera un tipus dur, només beu quan la vida el supera i és poc amic de cabarets.

    los-muertos-no-tienen-amigosLa seva especialitat són els divorcis i investigacions d’estar per casa, fins que una trucada telefònica del comissari d’homicidis Jareño el treu del llit en plena nit perquè acudeixi al dipòsit de cadàvers a fi d’identificar el cos d’un suposat veí seu, un homosexual abatut a trets.

    Una segona mort, en aquest cas en la persona d’una dona de la neteja que treballava al mateix local nocturn que l’anterior, animen Humphrey a indagar pel seu compte, proporcionant dades suficients a Jareño i al seu subordinat, el sergent García, per demanar o no una ordre judicial de registre… oliva 300-loguillo i com res sembla unir les dues víctimes a excepció de la seva relació amb un antre nocturn, és important accedir-hi i esbrinar què s’amaga després rere l’evident i poc comprensible motiu d’un crim: drogues i prostitutes sense papers n’hi ha a tot arreu, ha d’existir quelcom més, prou important per cometre dos assassinats…

    El detectiu compta amb el suport no oficial del sergent García i el d’una “madame” antiga prostituta i amiga que és una enciclopèdia actualitzada en temps real de qualsevol cosa que passa al barri.

    Al marge d’aquesta investigació, Humphrey també es veu embolicat en una trama que amenaça amb la mort d’un altre conegut en mans del capo mafiós de la zona, patriarca d’una família de gitanos.

    23905203Per saber-ne més…

     

    9 de març, la tertúlia

    En aquesta ocasió, el club l’Oliva Negra ha tingut un convidat d’excepció, i no ha estat un altre que Luis Gutiérrez Maluenda, autor de Los muertos no tienen amigos, el llibre que hem llegit per aquesta sessió, a més de Música para los muertos, títol que es podia llegir opcionalment.

    serie noirEls assistents han tingut l’oportunitat de canviar impressions amb un escriptor entusiasta del gènere negre del qual ens ha explicat l’origen del seu nom, que li ve de la Serie Noir de l’editorial francesa Gallimard, que va reunir els principals autors americans i francesos de novel·la policíaca i publicava sempre els seus llibres amb la coberta de color negre.

    Davant del recel d’algun dels clubaires sobre la cruesa del llenguatge que utilitza, Luis Gutiérrez Maluenda ha defensat que és una de les característiques diferencials del gènere negre amb el gènere policíac, tal com es pot veure amb els clàssics nord-americans com Dashiell Hammett, Raymond Chandler o Chester Himes, dels quals ell és un àvid lector i admirador.

    Ha afegit que uns altres trets propis del gènere negre són l’atmosfera, el ritme dinàmic per no dir vertiginós, una posada en escena d’imatges ben definides i, sobretot, el protagonisme del detectiu privat arquetípic, al qual considera un perdedor, contraposat als protagonistes actuals que acostumen a ser inspectors o comissaris, per a ell uns guanyadors, ja que compten amb l’avantatge de pertànyer al sistema.

    1238246054_5121c6da8da0266dca3d1110.18593952_stdTambé ha destacat la importància que té per a ell la utilització de l’humor. Citant Raymond Chandler, pensa que la millor manera d’exposar esdeveniments violents és a través de l’humor. I per una altra banda, personalment pensa que els lectors de gènere negre volen entretenir–se, no passar–ho malament.

    A la pregunta sobre el seu sistema de treball, ha manifestat que no segueix cap ritme ni cap ordre. Afirma que no serveix per seguir uns horaris fixos, que això l’incapacitaria per escriure, però que per altra banda escriu molt sovint, té com una vintena de llibres al calaix, esperant a ser publicats.

    I si ens cenyim a l’opinió dels clubaires sobre Los muertos no tienen amigos, la seva puntuació mitjana ha estat d’un 7. L’han trobat un llibre molt amè i molt fàcil de seguir. Els dos únics punts desfavorables que han manifestat un parell dels lectors ha estat el llenguatge i la inversemblança d’alguna situació.

    I ara, un parell de fotos de la trobada amb l’autor:

    IMG_20170309_173803 IMG_20170309_150643

    La propera sessió de L’Oliva Negra tindrà lloc dijous 6 d’abril. En aquesta propera reunió, comentarem la novel·la Sang vessada, d’Asa Larsson.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    1 comentari

    Pàgina Següent »