Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: ELS NOUS CLUBS

Los muertos no tienen amigos, Luis Gutiérrez Maluenda

BANNER-560

Luis Gutiérrez Maluenda, l’autor

Luis Gutiérrez Maluenda va néixer a Barcelona el 1945. llgutierrez12Va estudiar enginyeria industrial, màrqueting i després de treballar com gestor de grans comptes en el sector informàtic, va decidir abandonar-ho tot per escriure novel·les de gènere negre.

És conegut gràcies a les seves novel·les Putas, diamantes y cante jondo, finalista del premi Millor Primera Novel·la del 2005 atorgat per l’Associació Brigada 21; Música para los muertos, que constitueix un homenatge als grans clàssics del gènere i va ser nomenada Novel·la del Mes per Ràdio Euskadi i la revista Miscel·lània, i 806 Sólo para adultos, finalista del premi Yo escribo.com.

Ha publicat també assaigs i contes en diferents mitjans culturals, com les revistes El coloquio de los perros i Prótesis.

mapAficionat al jazz i al blues, Luis Gutiérrez Maluenda va publicar l’assaig Jazz y blues en la novel·la negra americana i va donar una sèrie de conferències sobre aquest tema a diverses universitats espanyoles: Universitat Politècnica de Catalunya, Universitat de Salamanca i Universitat Autònoma de Barcelona.

Complementa el seu temps assistint com a convidat a conferències i taules rodones entorn al seu tema preferit: novel·la negra, jazz i blues.

Actualment resideix al barri de Sant Andreu, afirma que la seva gran passió segueix sent la lectura i s’inspira per escriure passejant pel casc antic de la capital catalana.

 

Los muertos no tienen amigos, el llibre

El detectiu Basilio Céspedes viu al barceloní barri del Poblesec on no és conegut pel seu nom real sinó pel de Humphrey, malgrat que ell no es considera un tipus dur, només beu quan la vida el supera i és poc amic de cabarets.

los-muertos-no-tienen-amigosLa seva especialitat són els divorcis i investigacions d’estar per casa, fins que una trucada telefònica del comissari d’homicidis Jareño el treu del llit en plena nit perquè acudeixi al dipòsit de cadàvers a fi d’identificar el cos d’un suposat veí seu, un homosexual abatut a trets.

Una segona mort, en aquest cas en la persona d’una dona de la neteja que treballava al mateix local nocturn que l’anterior, animen Humphrey a indagar pel seu compte, proporcionant dades suficients a Jareño i al seu subordinat, el sergent García, per demanar o no una ordre judicial de registre… oliva 300-loguillo i com res sembla unir les dues víctimes a excepció de la seva relació amb un antre nocturn, és important accedir-hi i esbrinar què s’amaga després rere l’evident i poc comprensible motiu d’un crim: drogues i prostitutes sense papers n’hi ha a tot arreu, ha d’existir quelcom més, prou important per cometre dos assassinats…

El detectiu compta amb el suport no oficial del sergent García i el d’una “madame” antiga prostituta i amiga que és una enciclopèdia actualitzada en temps real de qualsevol cosa que passa al barri.

Al marge d’aquesta investigació, Humphrey també es veu embolicat en una trama que amenaça amb la mort d’un altre conegut en mans del capo mafiós de la zona, patriarca d’una família de gitanos.

23905203Per saber-ne més…

 

9 de març, la tertúlia

En aquesta ocasió, el club l’Oliva Negra ha tingut un convidat d’excepció, i no ha estat un altre que Luis Gutiérrez Maluenda, autor de Los muertos no tienen amigos, el llibre que hem llegit per aquesta sessió, a més de Música para los muertos, títol que es podia llegir opcionalment.

serie noirEls assistents han tingut l’oportunitat de canviar impressions amb un escriptor entusiasta del gènere negre del qual ens ha explicat l’origen del seu nom, que li ve de la Serie Noir de l’editorial francesa Gallimard, que va reunir els principals autors americans i francesos de novel·la policíaca i publicava sempre els seus llibres amb la coberta de color negre.

Davant del recel d’algun dels clubaires sobre la cruesa del llenguatge que utilitza, Luis Gutiérrez Maluenda ha defensat que és una de les característiques diferencials del gènere negre amb el gènere policíac, tal com es pot veure amb els clàssics nord-americans com Dashiell Hammett, Raymond Chandler o Chester Himes, dels quals ell és un àvid lector i admirador.

Ha afegit que uns altres trets propis del gènere negre són l’atmosfera, el ritme dinàmic per no dir vertiginós, una posada en escena d’imatges ben definides i, sobretot, el protagonisme del detectiu privat arquetípic, al qual considera un perdedor, contraposat als protagonistes actuals que acostumen a ser inspectors o comissaris, per a ell uns guanyadors, ja que compten amb l’avantatge de pertànyer al sistema.

1238246054_5121c6da8da0266dca3d1110.18593952_stdTambé ha destacat la importància que té per a ell la utilització de l’humor. Citant Raymond Chandler, pensa que la millor manera d’exposar esdeveniments violents és a través de l’humor. I per una altra banda, personalment pensa que els lectors de gènere negre volen entretenir–se, no passar–ho malament.

A la pregunta sobre el seu sistema de treball, ha manifestat que no segueix cap ritme ni cap ordre. Afirma que no serveix per seguir uns horaris fixos, que això l’incapacitaria per escriure, però que per altra banda escriu molt sovint, té com una vintena de llibres al calaix, esperant a ser publicats.

I si ens cenyim a l’opinió dels clubaires sobre Los muertos no tienen amigos, la seva puntuació mitjana ha estat d’un 7. L’han trobat un llibre molt amè i molt fàcil de seguir. Els dos únics punts desfavorables que han manifestat un parell dels lectors ha estat el llenguatge i la inversemblança d’alguna situació.

I ara, un parell de fotos de la trobada amb l’autor:

IMG_20170309_173803 IMG_20170309_150643

La propera sessió de L’Oliva Negra tindrà lloc dijous 6 d’abril. En aquesta propera reunió, comentarem la novel·la Sang vessada, d’Asa Larsson.

Sofia de Ruy-Wamba
L’Oliva Negra

1 comentari

El senyor Silvestre, Silke Lambeck

El senyor Silvestre és un personatge ben peculiar. És algú a qui qualsevol de nosaltres seria feliç de conèixer. I per què? Doncs perquè al seu costat tot sembla ser màgic. És, per aquest motiu, que en Maurici sent una connexió especial amb el seu nou veí.

il·lustració Senyor Silvestre 2En Maurici tot just acaba d’arribar a una nova ciutat amb els seus pares i el seu germà petit, en Tomàs. Tot és nou: la ciutat, els companys de classe, el veïnat i tot plegat se li està fent molt costerut. Però és que alguns dels seus companys d’escola, com l’Esteve Caparrós i en Martí Borràs, li esta fent molt difícil la seva adaptació. I què em de dir d’en Rabiüt, el cap del despatx de la mare? La seva actitud intransigent està alterant la vida quotidiana de la família d’en Maurici. Mai no havia estat tan difícil poder marxar uns dies de vacances!

L’aparició gairebé màgica del senyor Silvestre arriba en el moment just i en Maurici no té cap dubte de voler formar-ne part. És així com coneixerà la Pipa Cortès, l’elefant Ciceró o l’Alfons Camps.

El senyor Silvestre és el primer dels tres títols de la col·lecció escrita per Silke Lambeck (1964). Nascuda a Essen (Alemanya) l’any 1964, va estudiar Germanística i Ciències Teatrals. Des de 1995, ha treballat a diversos diaris i revistes alemanys. La seva feina periodística va ser reconeguda, l’any 2001, amb el Premi Theodor-Wolff-Preis.

Silvestre_rodonaPrimeres pàgines.

Col·lecció de llibres protagonitzats pel senyor Silvestre:

Silvestre-cat retorn-de-silvestre-alta on_es_el_senyor_silvestre_alta

Cal destacar del llibre, com no, les boniques il·lustracions de Karsten Teich (1967), també nascut a Alemanya i que des de 2001 il·lustra llibres infantils.

El senyor Silvestre és el llibre que vam comentar dissabte en el Club de Lectura Juvenil de la Joan Oliva.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Guanyadors del 5è Concurs de Microrelats NegrOliva

negrolivaEl jurat del Concurs format per Gregori Dolz Kerrigan, director de l’Editorial Alrevés; Mª Rosa Nogué, escriptora i conductora del Club de lectura La Crisàlide de la biblioteca; Rosana Lluch Millan, filòloga i gerent de la llibreria Llorens Llibres, Veri Pena Montfort, libretera a la Llibreria La Mulassa, i Xavier Vernetta, escriptor han decidit que els guanyadors del 5è Concurs de Microrelats NegrOliva d’aquesta edició de l’any 2017 són:

1r El carrer fosc de David Dot Cervera.
2n Escolto el cant del cu-cut de Carme Vila Rovira.
3r Un crim ben triat de Iris Borda García.

Enhorabona al guanyadors/es!.

El lliurament de premis està previst pel proper dijous, 30 de març a les 20h a la Sala Infantil de la biblioteca Joan Oliva i Milà. En aquesta acte, obert a tothom, es farà lliurament dels premis als guanyadors del concurs, a càrrec dels membres del jurat i amb la participació de l’Escola de Música Freqüències. Hi esteu convidats!

El 5è Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa, Editorial Alrevès i Libelista. La participació en aquesta edició ha comptat amb 60 microlats. Volem agrair a tots els concursants la seva participació en aquest concurs literari.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Robe de marié. Pierre Lemaitre

Ce matin-là, comme beaucoup d’autres, elle s’est réveillée en larmes et la gorge nouée alors qu’elle n’a pas de raison particulière de s’inquiéter. Dans sa vie, les larmes n’ont rien d’exceptionnel : elle pleure toutes les nuits depuis qu’elle est folle. Le matin, si elle ne sentait pas ses joues noyées, elle pourrait même penser que ses nuits sont paisibles et son sommeil profond. Pierre Lemaitre.

Chers lecteurs/lectrices,

rmarieeCertains de vous se souviendront du sort dur et réaliste que subissent deux des personnages représentant des poilus au retour de la Grande Guerre et de la fantastique escroquerie qu’ils commettent dans le livre intitulé Au revoir là-haut de Pierre Lemaitre que nous avions lu un été. L’auteur pour ce titre a d’ailleurs été lauréat du prestigieux prix Goncourt 2013.

Ce mois-ci au Club, nous lisons un autre livre de cet écrivain et scénariste français pour le cinéma et la télévision, qui depuis plusieurs années s’impose comme l’un des meilleurs romanciers actuels français de romans policiers et à suspense ou (thriller) et a été couronné par de nombreux prix et reconnu par le public et la critique.

Né en 1951 cet ancien enseignant de littérature française, américaine et culture générale débute sa carrière de romancier en 2006 rendant hommage à la littérature policière avec un roman intitulé Travail soigné, titre pour lequel il reçoit le Prix du premier roman polar du Festival de Cognac et qui le motive à se spécialiser dans ce genre et devenir un écrivain à succès dont ses romans sont traduits dans plusieurs langues et notamment en catalan chez Bromera. Ce roman fait partie de sa Tétralogie Verhoeven (commandant de police de la Brigade Criminelle de Paris) suivi d’Alex (2011) Sacrifices(2012) et Rosy & John.

images (1)Robe de marié (2009), est son deuxième roman policier publié chez Calmann-Lévy et qui a reçu le prix du meilleur polar francophone en 1998. Pour cette machiavélique et perverse histoire il commente qu’il s’est inspiré de l’essai psychiatrique L’effet pour rendre l’autre fou qu’il avait lu pendant ses études de Harold Frederic Searles et en a saisi l’idée de fond.

Le résultat offrant une intrigue bien construite, simple mais efficace maintenant l’intérêt du lecteur jusqu’au bout et rendant d’une certaine façon hommage à Alfred Hitchcock.

L’histoire:

Sophie, une jeune femme de 30 ans souffre petit à petit de troubles de mémoire suite à la mort de son mari et sombre dans la folie se convertissant en une tueuse en série qui ne garde aucun souvenir de ses actes…

Par ailleurs je vous affiche à continuation un lien du Centre de Cultura Contemporània de Barcelona car Pierre Lemaitre le 17/05/2017 à 19h commentera son roman policier Alex au Club de lectura de los Amigos del CCBB.

Alex de Pierre Lemaitre

Esther Bruna.
Club de Francès.

No hi ha comentaris

La tercera verge, Fred Vargas

BANNER-560

Fred Vargas, l’autora

Fred Vargas és el pseudònim utilitzat per la historiadora i escriptora francesa Frédérique Audoin-Rouzeau per signar la seva obra literària dedicada a la novel·la detectivesca i d’intriga.

Fred i Jo VargasNascuda a París l’any 1957, va créixer envoltada d’intel·lectuals. El seu pare, l’escriptor surrealista Philippe Audoin, la va obligar a llegir de petita als grans clàssics dels segles XVII al XIX, mentre, ella llegia literatura policíaca d’amagat.

És llicenciada en Història i Arqueologia. Ha treballat en el Centre Nacional d’Investigació Científica Francès des de 1988 i posteriorment a l’Institut Pasteur, si bé és coneguda mundialment per la seva faceta d’escriptora de novel·les policíaques, tasca que va començar el 1986.

Les seves trames es desenvolupen a París, i tenen com a protagonista el comissari en cap Jean-Baptiste Adamsberg i el seu equip. En algunes de les seves obres, mostra els seus coneixements sobre l’Edat Mitjana, com a bona especialista que és.

Les seves novel·les han rebut nombrosos premis, entre ells el Prix mystère de la critique (1996 i 2000), el Gran premi de novel·la negra del Festival de Cognac (1999), el Trofeu 813, o el Giallo Grinzane (2006), i han estat traduïdes a múltiples idiomes amb un gran èxit de vendes.

A més, part de l’obra de Vargas ha estat adaptada al cinema i a la televisió.

 

La tercera verge, el llibre

Com a totes les novel·les protagonitzades pel comissari Adamsberg, a La tercera verge ens hi trobem amb tota classe d’elements irracionals. La tercera vergeEn aquest cas amb el fantasma d’una monja de segle XVIII, sepultures profanades, pocions màgiques que asseguren la vida eterna, cérvols morts d’una forma salvatge, personalitats dissociades i una ombra misteriosa que llisca en la foscor.

Amb tot això es trobarà el comissari Adamsberg en aquesta inquietant novel·la. La resolució d’aquest complicat trencaclosques podria tornar boig a qualsevol, però no a Adamsberg. El comissari aconseguirà descobrir la veritat, encara que això li costi no la raó sinó el cor.

A més a la seva brigada hi ha una nova incorporació, el peculiar tinent Veyrenc, que recita versos de Racine, no ha arribat per casualitat.

gatAixí s’inicia aquesta novel·la en la qual res està clar durant moltes pàgines i en la qual es barregen diferents històries i escenaris, molts personatges, pistes falses, receptes medievals… tot plegat rajoles trencades en el mosaic que només es veu en tota la seva esplendor després del punt final.

A destacar, les peripècies d’un gat gros i mandrós pels carrers de París, mentre un helicòpter el segueix, confiant que rastrejarà una víctima.

Una novel·la ben construïda i ben explicada, una història amb ritme i uns diàlegs divertits que és capaç de mantenir la nostra atenció fins a un final sorprenent i totalment inesperat.

Fred VargasPer saber-ne més…

 

9 de febrer, la tertúlia

La tercera verge ha estat un llibre molt controvertit.

Hi ha qui l’ha trobat molt ben escrita i molt ben plantejada, hi ha que li ha costat arribar a la segona part, i també hi ha qui no ha pogut arribar a llegir-la…

oliva 300-loguilloLes puntuacions mostren la diversitat d’opinions:

Núria, 7; Antònia, 7; Esther, 8; Joan, 5; Evelia, 7; Joana, 8; Dolors, 2; Josefa, 8; Inés Luz, 8; Carme, 6; Josep Mª, 6; Soledad, 6; Ana Mª, 8; Pilar, 7; Joana, 8; Victoria, 7; Montserrat, 3; José Antonio, 8; Carme, 7; Olga, 8; Eulàlia, 8.

Excepte tres dels clubaires, que han estat incapaços d’acabar la novel·la, la resta dels lectors han reconegut l’estil singular, molt sui generis, d’una autora que construeix històries xocants amb uns personatges singulars, un equip extravagant format per individus, cadascun amb les seves peculiaritats, que de tan estrafolaris com són semblen extrets de la vida real.

ParisEn general l’han trobat una història força sinistra i increïble, que reuneix diferents trames que al final convergeixen, però fins arribar a aquest moment s’obren tants fronts: robatoris, fantasmes, cérvols assassinats, un gat mandrós, dobles personalitats… I hi ha tanta urgència a resoldre cada tema, que no es veu com podran redreçar les coses. Això sí, tothom ha estat d’acord és que ha sabut lligar perfectament el final.

També han estat d’acord en que potser hi ha autors de novel·la negra millors, més ortodoxos, més escrupolosos en el seu seguiment de les normes, més transparents, però no n’hi ha cap tan original, tan magistral en el seu maneig de diàlegs, en la seva construcció de personatges, en la seva forma de fer que l’insòlit i fins i tot un xic surrealista adquireixi carta de naturalesa.

La propera sessió de L’Oliva Negra tindrà lloc dijous 9 de març. En aquesta ocasió, comptarem amb la presència de l’autor Luis Gutiérrez Maluenda per parlar del seu llibre Los muertos no tienen amigos.

Sofia de Ruy-Wamba
L’Oliva Negra

No hi ha comentaris

Cartes d’amor de 0 a 10, Susie Morgenstern

Arribem a l’equador del Club de Lectura Juvenil de la Joan Oliva amb Cartes d’amor de 0 a 10, de l’escriptora nord-americana Susie Morgenstern.

Cartes d'amor de 0 a 10I parlem de l’Ernest, de la Victoire, de La Carta, de l’amor -en totes les seves variants-, de la solitud, de l’enyorança d’allò que no has tingut mai i del descobriment d’una nova manera de viure quan ja penses que res de nou arribarà a la teva vida, tot i que només tinguis 10 anys. Però és que l’Ernest, el nostre protagonista, transita (perquè viure no se’n pot dir d’allò) per una existència impròpia d’un noi de 10 anys.

“No saltironava, no s’afanyava, l’Ernest no tenia pressa. Els deu anys de la seva vida havien passat sense córrer, en la quasi immobilitat d’una vellesa més que precoç”

Així, dia rere dia, amb la sola companyia de la seva àvia, la Précieuse, fins que un cop d’aire fresc s’instal·la al seu costat per no separar-se’n: la Victoire. Sense demanar permís, la Victoire i tota la seva família, faran trontollar la monòtona existència de l’Ernest i a partir de llavors, res no serà igual. Perquè com diu l’Ernest:“…s’ha de viure…abans de ser mort.”

Plouc-amerloque-et-ambassadrice-de-la-litterature-francaiseCartes d’amor de 0 a 10, va ser finalista de l’11è Premi Atrapallibres. La seva autora, Susie Morgenstern, va néixer als Estats Units l’any 1945, però ja fa molt de temps que està instal·lada a França. Va estudiar a la Universitat tant als Estats Units com a Israel i ha treballat com a professora d’anglès a la Universitat de Niça. Des de l’any 1978, desenvolupa una carrera d’allò més prolífica escrivint i il·lustrant llibres infantils. Ha estat guardonada amb un bon nombre de premis literaris i, posant la cirereta al pastís, l’any 2005 va ser reconeguda amb l’Ordre de les Arts i les Ciències, distinció que concedeix el Ministeri de Cultura Francès.

A les biblioteques de VNG, hi podeu trobar aquests llibres de Susie Morgenstern:

Cartes d'amor de 0 a 10 com enamorar-se sense prendre mal 109072-05CU-151.ps, page 1 @ Preflight ( 109072-05CU-151.indd )

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Charlotte. David Foenkinos

Devais-je être présent ? Devais-je romancer son histoire ? Quelle forme mon obsession devait-elle prendre ? J’ai cité ou évoqué Charlotte dans plusieurs de mes romans. J’ai tenté d’écrire ce livre tant de fois(…) Je commençais, j’essayais puis j’abandonnais(…) J’éprouvais la nécessité d’aller à la ligne pour respirer. Alors j’ai compris qu’il fallait l’écrire ainsi. Foenkinos.

Chers lecteurs/lectrices,

descarga (1)L’auteur qui nous occupe ce mois-ci n’est autre que David Foenkinos, écrivain né à Paris en 1974, très populaire en France et considéré comme un incontournable de sa génération. En fin de saison 2015/2016, nous avions lu au Club, son roman La délicatesse (Prix Conversation 2010), livre abordant avec simplicité les expériences vitales des personnes dans notre société, et qui d’ailleurs avait donné suite à un débat animé entre tous les assistants. Cette fois-ci nous lirons un autre de ses romans qui traite un thème tout à fait différent.

Diplômé en lettres à l’Université de la Sorbonne et formé en musicien de jazz, David Foenkinos est aussi un grand passionné d’art et c’est au cours d’une exposition de peintures à Berlin que l’œuvre expressionniste et autobiographique de Charlotte Salomon le fascine à tel point qu’il rêve d’écrire sa biographie et pendant des années fera des recherches sur la vie et l’œuvre de cette artiste à fin de retracer sa vie.

dfoenkinosLe résultat de son travail prend la forme d’une biographie romancée où Foenkinos, en restituant la vie d’autrui, se cherche dans «la figure de l’autre» et nous livre un récit où il se met lui-même en scène faisant part à son lectorat de sa fascination pour la protagoniste.

L’écrivain, pour représenter Charlotte, l’héroïne éponyme de son roman, procède par évocation et utilise comme recours littéraire le vers libre, à la manière d’un poème, des phrases courtes, des points à la ligne après chaque phrase, des figures de style qui laissent affleurer sa propre sensibilité à propos de la vie de cette jeune artiste allemande juive exterminée dans une chambre à gaz du camp d’Auschwitz.

Il se base sur Leben oder Theater? (Vie où Théâtre?) la merveilleuse œuvre picturale autobiographique de Charlotte Salomon qui mélange plusieurs disciplines comme sont la peinture, l’écriture et la musique et qui interroge le sens de l’existence et la vocation de l’art.

Charlotte a obtenu un très fort succès de librairie et a remporté le prix Renaudot et le prix Goncourt des lycéens l’an 2009.

L’histoire:

Charlotte est une jeune artiste juive qui se démarque dans le domaine des arts par un style propre. Elle tombe éperdument amoureuse du professeur de chant de sa belle-mère et immortalisera cet amour, les horreurs perpétrés à l’égard des juifs et le tragique destin de sa famille à travers son art quand elle quitte l’Allemagne pour rejoindre ses grands-parents réfugiés en France…

  • Vie? Ou théâtre?
  • Charlotte Salomon (1917-1943
  • La historia de Charlotte Salomon
  • Esther Bruna.
    Club de Francès.

    4 comentaris

    Germà de gel, Alícia Kopf

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 8 de febrer

    La sessió d’avui té una “clubaire infiltrada”, l’Imma Martínez, la nostra bibliotecària itinerant. Ella ens proposà la lectura del Premi Documenta 2015, Germà de gel, que serà el títol escollit per debatre amb l’autora a la Trobada Comarcal de Clubs d’enguany, el 2 de juny, a Sant Pere de Riudebitlles. Som el primer club que la comenta, i assisteix a la trobada per veure què els ha semblat.

    La primera a trencar el gel, valgui la redundància (i que consti que avui ja tenim calefacció, i la sala molt calenteta!) és MªJesús Alonso. Per poder llegir amb ple coneixement de causa, s’ha comprat el llibre en la versió castellana, traduït per la pròpia autora. Defineix aquesta obra com una barreja de novel·la, assaig i documental, on s’arriba a identificar els ideals dels exploradors polars (com deia Scott, es tracta de sentir-se viu) amb la vida interior, amb la necessitat vital. L’estil és peculiar i original, una barreja de muntatge, de joc entre la forma i les reflexions, i no es pot llegir de pressa, cal assaborir-ne la intensitat. enhanced-13891-1451573062-1L’experiència d’aquesta lectora com a mestra de nens discapacitats, durant dos anys, l’ha portada a sentir-se pròxima amb el germà autista que dóna títol a aquesta novel·la. Hi veu una gran necessitat d’escriure i de mostrar-se; sovint, els pares s’aboquen tant als fills amb problemes que els altres queden a la intempèrie, com sembla una mica el cas de la protagonista. És una obra on també hi ha dibuixos, on es parla molt de fred i de soledat, que es pot viure tant als pols deserts com a les urbs sobrepoblades. MªJesús destaca una pregunta de l’autora: “En quin moment de la història la dona va començar a respirar?”.

    A Mercè Porta aquesta obra no li ha entusiasmat, però el troba un llibre original i interessant. Destaca l’alternança entre la narració documental i les vivències i reflexions. Creu que l’autora es pregunta el per què del tipus de relacions que manté amb la família, els amics, etc., però no hi veu resposta. La manera d’expressar-se, dura i freda, s’adiu amb la manca de passió en relació amb la recerca polar, que es limita a transcriure. En canvi, les reflexions li han agradat molt: “Jo voldria ser allà mirant cap enfora, en lloc d’aquí, mirant cap endins”.

    MªJosé Fonollosa l’ha trobat un llibre difícil de classificar (diari? Document?), que no li ha agradat gaire: per la manera de descriure les coses, pel que transmet, encara que reconeix el mèrit de la documentació i d’algunes bones reflexions.

    Marta Gómez diu que li ha agradat, perquè reflecteix amb encert el moment interior de la protagonista, un caos dintre de l’ordre. Hi troba a faltar un fil conductor, sobre tot en la primera part. De vegades li sembla una reflexió en veu alta. Hi veu una certa connexió amb l’ànima artística de la seva filla, ja que Belles Arts és una carrera on s’obren moltes direccions.

    crisalideEvelia Casado l’ha llegit com un llibre gairebé dual: d’una banda, la informació sobre el Pol Nord, pròpia d’un tractat científic-històric; de l’altra banda, com un diari personal, on s’utilitza la informació sobre els pols com un recurs metafòric per al tancament que propicia la malaltia, l’autisme. Es pregunta per què escriu així, i el troba, en resum, un llibre personal i atípic.

    Rosa Llop admet que és un llibre que no li ha agradat, on li ha costat d’entrar: d’una banda, la informació sobre els pols és una cosa ja sabuda; de l’altra, la part més personal no li ha acabat d’interessar.

    Anna Mª Montané, que ja torna a llegir, amb una certa dificultat, ha llegit la part inicial i la final, i malgrat que al principi li ha costat d’entrar en la història, hi ha trobat un llenguatge poètic i metafòric. Cita una dedicatòria de l’autora: “Al meu germà de gel, que no és de gel”, i hi veu la identificació amb els herois de les expedicions polars. Troba que l’autora aconsegueix anar fins al moll de l’os de la persona, fins a la columna vertebral, i trobar així un punt comú entre nosaltres i tots els éssers vivents. Per a ella, el tema de la novel·la és la recerca d’algun tipus de connexió.

    Maricarmen Quintana comenta que és un llibre original, però que no l’ha enganxada. Troba bé la metàfora entre l’autisme i les expedicions polars, però hi troba problemes d’estil i d’estructura.

    Ana Jiménez comenta que és un llibre a tres bandes: d’una banda el documental, l’altra el germà i després la protagonista, que expressa en una mena de diari les dificultats de relació amb la família, la parella i els amics. Finalment, parla també del viatge a Islàndia. Li sembla un llibre escrit de diferents maneres, que difícilment encaixa en un gènere concret.

    Rosa Raventós l’ha llegit com un llibre molt diferent dels altres, però que li ha agradat. La protagonista es veu una noia molt solitària, a la recerca de la seva identitat.

    9788499758022Maria Teresa Ventosa diu que li ha agradat “a trossos”, però hi troba un estil dur, sec, fred, massa escuet. Tanmateix, s’hi reflecteix el patiment.

    Enriqueta Olivar el defineix com un llibre que, en un 60%, podria ser un treball de recerca universitària, i en el 40% restant la biografia d’una noia moderna. En general, hi veu poca expressivitat. Excusen la seva presència la Dolors Juan i la Gemma Capdet, operada de cataractes, i trobem a faltar també Paquita Puig, Joana Díaz, Soledad Marsal, Anna Masferrer i Carme Lavall. Esperem retrobar-les el mes vinent.

    Finalment, l’Imma Martínez, que ens fa fotografies i anota també per a la seva entrada en el blog, diu que aquest llibre sembla formar part del projecte Articantartic, i ens anima a parlar amb l’autora el dia 2 de juny a Riudebitlles. Encara falta temps! Per part meva, recordo la presentació del llibre “A la colònia hidràulica i altres contes, de Sílvia Romero, que presentaré jo mateixa, dimarts 14, a la Llibreria Llorens.

    L’AUTORA
    Alicia Kopf

    Alicia Kopf (àlies d’Imma Ávalos Marquès, Girona 1982) és una escriptora i artista multidisciplinària gironina. Llicenciada en Belles Arts, graduada en Teoria literària i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona (2010) i diplomada en estudis avançats (2007), treballa amb vídeo, escriptura i dibuix. Alicia KopfTambé treballa com a professora al Grau de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i ha col·laborat amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Ávalos fa servir el pseudònim d’Alícia Kopf des de 2006. Aquest nom artístic va néixer a Alemanya, quan va fer un projecte on es veien una sèrie d’escorços d’una cercant un cap, fins que una visió general mostrava que la dona cercava el seu propi cap. Alícia Kopf és doncs una al·legoria d’algú que cerca, però no el conill blanc d’Alícia, sinó la seva pròpia identitat. En la seva obra artística actual s’interessa pel concepte d’exploració, enllaçant l’èpica de les històriques conquestes polars amb elements personals i autoreferencials.

    El Germà de gel va guanyar el Premi Documenta (2015), el Premi Llibreter (2016), ha estat escollit el millor llibre de ficció 2016 en català pels crítics de La Vanguardia, i també és el llibre triat per a la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura, que tindrà lloc el 2 de juny a Sant Pere de Riudebitlles, amb presència de l’autora

    L’OBRA
    Germà de gel

    Aquest llibre és el diari de recerca d’una dona que s’obsessiona per les expedicions polars. És sobretot un relat sobre la resistència. A les seves pàgines hi circulen Scott, Amundsen, Cook, Shackleton i el seu vaixell Endurance, Louis Boyd, però també Virgina Woolf i Wilfredo Prieto. Germà de gel_portadaI, sobretot, hi passeja una dona que s’assembla molt a la pròpia Kopf –ara bé, aquí la cosa es complica, perquè Alicia Kopf és també un pseudònim–a qui agrada llegir Bolaño, Franzen i Zweig, que admira admira Duras, Némirovsky i Yourcenar.

    A través de la imatge d’aquestes expedicions i del gel, la narradora duu a terme una investigació de caire poètic apropiant-se de documents, del relat històric, que poc a poc va convertint-se en una exploració introspectiva. La seva narrativa té un estil fresc que raja com les cascades del desglaç i amara al lector –que no pot parar de llegir–, xop com si estigués prenent un bany al llac de sota. És una veu intel·ligent, fragmentada –el llibre s’estructura en breus capítols–trencada i dolguda a vegades, freda i documental en d’altres. El gel hi apareix com una metàfora de moltes cares: li serveix per parlar d’art, però també de relacions familiars –el complex vincle amb la mare, i el germà autista.

    L’autora ho considera una espècie d’exercici d’autoexploració articulat al voltant d’una imatge que, de cop, va començar a intrigar-la, a obsessionar-la. Però no hem de confondre autora amb narradora: la que hi ha dins del llibre és una noia que s’assembla força a la Kopf, però que es transforma a través del modelatge literari i que, seguint amb la metàfora blanca, només deixa entreveure allò que el desglaç ha fet sorgir a la llum del dia. Admet que la persona que hi ha escrivint el diari de Germà de gel és una part d’ella –la noia que s’amaga sota el nom d’Alicia Kopf–, però “és aquell jo del gel”, apunta. Reflexiona sobre l’ús de la primera persona: “a mi el que m’atrau molt al llegir és que quan l’escriptor diu jo, llegeixo jo, per tant aquesta experiència la visc d’una manera lingüística en primera persona i si el que busco en la literatura com a lectora és passar una experiència d’un altre pel meu propi filtre (que evidentment projecta coses que l’escriptor no voldria) doncs aquest és el sentit d’aquesta primera persona”. zepelin norgeEls escriptors que li interessen són aquells que bolquen experiències en allò que escriuen per tal que l’escriptura sigui viva, “em refereixo a coneixement passat pel cos si és que vols il·luminar alguna mena de zona no explorada. Diguem que si tu parteixes d’una ficció basada en arquetips això té altres utilitats, i també pot ser vàlid i pot funcionar, però en el meu cas la meva manera de treballar és reutilitzant les meves experiències modificades per la forma (perquè evidentment no tot el que hi explico ha de ser veritat)”. Al llibre hi ha un fragment que parla sobre això (“Iceblink”) en el que s’hi afirma: “Les narracions en tercera persona són tanques de seguretat. Els narradors omniscients, pura arrogància”. Unes frases més enllà, s’hi reivindica la narració com “aquella destral amb què trencar el mar gelat que ens habita”.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La caverna, José Saramago

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 11 de gener

    La primera sessió del nou any 2017 ens reuneix al voltant d’una novel·la de gran voltatge literari: La caverna, de José Saramago. A la sala blava del Club, on s’ha espatllat la calefacció, miro les lectores i em pregunto si hauran tingut temps de llegir una obra com aquesta enmig de les vacances de Nadal. Comencem la roda, i respiro tranquil·la: no només l’han llegida, les que han pogut, perquè tenim clubaires amb problemes de visió (l’Anna Mª Montané, que ens ve a veure encara que no pugui llegir, i l’Enriqueta Olivar, operada de fa poc), sinó que els ha agradat molt.

    jose-saramagoL’Ana Jiménez inicia el comentari, tot dient que li ha entusiasmat aquest llibre on hi ha de tot: simbolisme, tocs de ciència ficció, una història realista i unes observacions extraordinàries del narrador, encara que potser el millor de tot és l’estil narratiu, d’una gran personalitat.

    La Rosa Raventós destaca la relació entre el pare, Cipriano Algor, i la filla, Marta Algor, on es mostra amb gran finor la complicitat, l’afecte i el respecte. Només el final l’ha trobat una mica complicat.

    Mª Jesús Alonso explica que n’ha fet una lectura ràpida; al principi, les descripcions no l’han seduïda; sí, en canvi, que li ha agradat la capacitat d’anàlisi de la societat actual, i una sèrie de reflexions que no deixen indiferent. Hi ha un raonament continu en la prosa de Saramago; és una manera d’escriure molt intensa i reflexiva. També els diàlegs són originals, amb una puntuació específica (amb absència de puntuació, en realitat és un joc que es basa en les majúscules), i a ella li ha agradat especialment la presentació que fa dels personatges. Parla de la relació entre pare i filla, i entre sogre i gendre: es parlen de vostè, hi ha senyals d’una altra època.

    A Marta Gómez, aquesta primera lectura de Saramago per part seva li ha agradat molt: l’ha trobat fascinant, captivador. Fins i tot hi ha trobat ecos del Quixot, en el personatge idealista, fora d’època, del protagonista, i de García Márquez. Hi veu un missatge inquietant, ja que la societat que descriu no és tan allunyada de la nostra: els treballadors són tractats com un número, el que deixa de ser útil és escombrat sense miraments. També comenta la fusió dels centres comercials i els parcs temàtics, així com la difusió de determinades consignes. En resum, l’ha trobat un narrador molt original. Com que ella ha fet ceràmica creativa, a més, s’ha vist ben reflectida en aquesta família de terrissaires que la modernitat aboca a l’abisme.

    MUERTE SARAMAGOA la Mª José Fonollosa li ha agradat la manera de descriure, amb un vocabulari molt ric, degut també a la bona traducció de Pilar del Río, segona esposa de l’escriptor, que el va acompanyar fins a la mort. Es pregunta si el missatge de la història és massa pesimista, i creu que no, perquè realment estem vivint problemes similars als narrats. D’altra banda, li ha entusiasmat la fluidesa de l’estil i la forma. Creu que es podria fer una analogía amb la visió del futur de Georges Orwell a 1984.

    Dolors Juan reconeix que ha passat un Nadal preciós gràcies, en part, a la lectura d’aquesta novel·la, que ha viscut com una descoberta fantàstica. Els diàlegs, la història del gos, la llibertat d’estil, li han agradat molt. També hi veu semblances amb García Márquez i fins i tot Camilo José Cela, dos autors també guardonats amb el premi Nobel, per exemple en la proliferació de noms i cognoms. Cita una frase de les moltes que ha subratllat: “Ni la juventud sabe lo que puede, ni la vejez puede lo que sabe”.

    L’Evelia Casado, una gran lectora, no ha tingut temps aquesta vegada, però amb el que estem dient li han vingut ganes de conèixer aquest autor.

    La Paquita Puig ens comenta que li ha agradat moltíssim: li sembla un autor sincer, fluid, que no s’ha d’esforçar perquè la prosa li surti amb aquesta naturalitat. Subratlla la bondat i la moralitat de l’autor. Destaca una frase: “El cervell està a la punta dels dits”.

    La Rosa Llop ho ha trobat un relat fabulós, que li ha agradat molt. Tothom té pensaments, aquí; fins i tot el gos, l’Encontrado! Pel que fa a l’eliminació de guionets en els diàlegs, no li ha entusiasmat, potser perquè ha estat molts anys professora.

    L’Anna Masferrer tampoc ha pogut fer la lectura, però sens dubte en gaudirà quan tingui temps.

    crisalideLa MªTeresa Ventosa diu que el llibre l’ha enganxada. Destaca les relacions entre pares i fills, la descripció del matrimoni de la filla, el moment en què es posen a fer les figuretes que han de substituir la vaixella que els rebutja el Centre Comercial, i també els comentaris savis, plens d’experiència, de Cipriano, aixi com la descripció de les relacions amb la vídua Isaura Estudiosa. Cita un comentari que fa Cipriano de Marcial, el gendre: “era de los desasosegados de nacimiento”.

    Carme Lavall l’ha trobat un llibre molt filosòfic, d’algú que tal com pensa, escriu. En ocasions se li ha fet un text massa farragós, però valora la reflexió que fa sobre la societat que construïm.

    Per a la Soledad Marsal, en resum, aquest llibre, que li ha agradat molt, és un cant a la llibertat.

    I així ens acomiadem fins al febrer, tot esperant que al nostre Club de Lectura, a part de l’entusiasme, l’anàlisi i el sentit crític, també hi puguem trobar la calefacció!

    L’AUTOR
    José Saramago

    José de Sousa Saramago (Azinhaga, Portugal, 1922- Lanzarote, 2010) fou un escriptor portuguès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1998. Va néixer a la població d’Azinhaga el 1922. El 1924, la seva família es va traslladar a Lisboa, on el seu pare va començar a treballar de policia. Als dotze anys, va iniciar els estudis a l’Escola Industrial de Lisboa, estudis que no va poder finalitzar en no poder seguir pagant la matrícula. jose-saramago (1)Aquest fet provocà que el jove Saramago entrés a treballar en una ferreria mecànica, sense oblidar, però, la seva nova passió: la lectura. Va canviar de feina i entrà a formar part de l’administració de la Seguretat Social. Posteriorment, entrà a treballar en una companyia d’assegurances i simultaniejà les seves col·laboracions com a periodista al Diário de Notícias, un periòdic d’abast nacional, però del qual, per raons polítiques, ben aviat en fou expulsat. Crític literari de la revista Seara Nova, va formar part de la primera direcció de l’Associació Portuguesa d’Escriptors.

    Membre del Partit Comunista Portuguès des del 1969, va patir persecució i censura durant els anys de la dictadura d’António de Oliveira Salazar. Posteriorment, va sumar-se a la Revolució dels Clavells, que va portar la democràcia a Portugal l’any 1974. Des del 1976, es dedicà exclusivament al seu treball literari. El 1998, es va casar amb la periodista i traductora espanyola Pilar del Río, qui va traduir les seves obres al castellà. Saramago acabà compartint la seva residència entre Lisboa i l’illa de Lanzarote (Illes Canàries), on morí el 18 de juny del 2010 als 87 anys.

    L’OBRA
    La caverna

    Les seves obres destaquen per la denúncia dels mals de la societat actual, portant a l’extrem algun dels casos per analitzar què passaria i posar-ho en relleu. Sempre hi ha algun protagonista que s’oposa a deixar-se anar, és l’arquetip de l’heroi. Pel que fa a l’estil, usa frases llargues, amb un estil de puntuació propi. El 1944 inicià l’escriptura de la seva primera novel·la, Terra do pecado (Terra del pecat, 1947), que no va tenir gens d’èxit. La seva segona novel·la, Claraboia, no pogué ni tan sols publicar-la. Aquest fet provocà que abandonés la literatura durant vint anys.

    “Senzillament no tenia res a dir i quan no es té res a dir el millor és callar.”

    josesaramago_ premio NOBELLa seva primera gran novel·la fou Levantado do chão (1980), un retrat fresc i vívid de les condicions de vida dels treballadors de la població de Lavre, situada a la regió d’Alentejo. Amb aquest llibre, Saramago aconseguí trobar la seva veu pròpia, amb l’estil gairebé poètic que el caracteritza.

    La novel·la O Evangelho Segundo Jesus Cristo (L’Evangeli segons Jesucrist, 1991) el catapulta a la fama a causa d’una polèmica sense precedents a Portugal (que es considera una república laica), quan el govern en veta la presentació al Premi Literari Europeu d’aquell any, al·legant que “ofèn els catòlics”. Com a acte de protesta, Saramago abandona Portugal i s’instal·la a l’illa de Lanzarote. El 1995, publica Ensaio sobre a cegueira (Assaig sobre la ceguesa) i el 1998 és guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una obra que amb paràboles sustentades per la seva imaginació, compassió i ironia, La Cavernaens permet contínuament observar una nova realitat il·lusòria, esdevenint el primer autor en llengua portuguesa a rebre aquesta distinció.

    Juntament amb les dues novel·les anteriors – Assaig sobre la ceguesa i Tots els noms- La Caverna forma un tríptic en què l’autor deixa escrita la seva visió del món actual, de la societat humana tal com la vivim. En definitiva: no canviarem de vida si no canviem la vida. Mitjançant un estil molt particular (absència de signes d’interrogació/exclamació, diàlegs diferenciats únicament per comes i majúscules inicials) Saramago transmet una “història social”. Mitjançant l’exemple d’una família tradicional -encapçalada per Cipriano Algor, terrissaire de 64 anys i vidu des de fa 3-, es mostra l’evolució d’una societat ja postindustrial en què els treballs artesanals tenen cada vegada un paper més insignificant i on un gran centre comercial (en aquest cas denominat: el centre), els alts tenen la capacitat de decidir sobre tot, concentra la gran majoria del capital. Així Cipriano i la seva família, que viuen en una zona rural, hauran d’enfrontar–adaptar-se a les noves necessitats de la societat.

    Per entendre millor l’essència de l’obra és interessant la següent cita de l’autor:

    “La caverna ha estat escrita perquè la gent surti de la caverna.“

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    5è Concurs de Microrelats de Gènere Negre

    generenegrejomLa Biblioteca Joan Oliva i Milà, amb la col·laboració de l’Editorial Alrevés, Llorens Llibres, La Mulassa i Libelista, organitza el 5è Concurs de Microrelats NegrOliva. A partir d’aquest dijous, 26 de gener i fins al diumenge, 19 de febrer a la mitjanit de 2017 (ambdos inclosos) es podran enviar els microrelats a l’adreça electrònica: microrelatsjoanoliva@vilanova.cat, indicant l’assumpte Concurs NegreOliva i les dades de participació que s’inclouen en les bases. Es podran enviar tants microrelats com es vulgui però només es podrà optar a un premi final.

    Aquest concurs té com a objectiu fomentar la creació literària i la lectura, i difondre el centre d’interès de Gènere Negre de la biblioteca. L’edat per participar és a partir de 18 anys. La biblioteca editarà un punt de llibre per Sant Jordi 2017 amb el títol i l’autor dels tres microrelats guanyadors que es repartiran entre els usuaris de la biblioteca.

    Bases de participació del Concurs de Microrelats Negroliva 2017

    IMG_20160129_112640El primer premi dels concurs NegrOliva consistirà en un lector de llibres electrònics Libelista i una ruta cultural per a dues persones. El segon premi consisteix en una ruta cultural per a dues persones. Tots tres guanyadors tindran com a premi un lot de llibres gentilesa de les llibreries de la ciutat La Mulassa i Llorens Llibres.

    El jurat estarà format per Gregori Dolz Kerrigan, director de l’Editorial Alrevés; Mª Rosa Nogué, escriptora, conductora del club de lectura La Crisàlide, de la biblioteca; Rosana Lluch Millan, filòloga, gerent de la lliberia Llorens Llibres; i Veri Pena Montfort, llibretera a la Llibreria La Mulassa, i Xavier Vernetta, escriptor.

    Microrelats guanyadors del Concurs NegrOliva 2016

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »