Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: ELS NOUS CLUBS

Juste avant le bonheur, Agnès Ledig

Manon était là pour le test de grossesse. Elle était là pour les écographies. Là aussi pour se faire écrabouiller l’avant-bras à l’accouchement. Et puis pour sécher les larmes de baby blues, et par extension du blues tout court auquel Julie a succombé quelquefois. Agnès Ledig

Chers lecteurs/lectrices,

portadaJuste avant le bonheur est le deuxième livre, vendu à plusieurs dizaines de milliers d’exemplaires de la romancière Agnès Ledig récompensé par le prix Maison de la Presse en 2013. Elle a écrit également Marie d’en haut (2011), Pars avec lui (2014), On regrettera plus tard (2016). L’écriture de ses livres lui a servi de baume et à la fois de puissant outil de communication car elle traite des thématiques telles que le deuil ou la résilience, qui sont censées toucher le lecteur de façon plus ou moins personnelle.

C’est sans doute grâce à sa profession de sage-femme où elle entretient un rapport étroit avec la vie et ses tournants qu’elle a pu écrire un livre si simple à comprendre. Dans Juste avant le bonheur il faut s’accrocher très fort à la vie quoiqu’il en soit, il n’y a pas de choix. D’une lecture très facile, elle a voulu mettre en valeur le terme de coalescence à l’incipit et lui a donné le sens de “rapprochement de personnes sensibles et meurtries dont le contact entraine une reconstruction solide de chaque élément à travers le tout qu’ils forment“.

2485052Ainsi défilent ses personnages meurtris, confrontés aux difficultés de la vie, ils se rencontrent, s’entraident et se soutiennent afin de surmonter les épreuves qui surviennent. La chaleur humaine, l’attention et les papouilles, l’empathie, la solidarité, la sincérité parmi la longue liste des vertus les plus nobles de l’être humain sont présentes tout au long de ce récit de vies entrecroisées. Savoir écouter l’ingénu que nous portons tous en nous et comprendre que “la vie est moins douloureuse quand on y joue comme dans une cour de récré et qu’on se raccroche aux réconforts simples” est une proposition que fait Ledig à son lecteur.

Vous avez de fortes chances de rejoindre “le mystère du pays des larmes” où “les étoiles qui savent rire” de notre cher Saint Exupéry si vous vous laissez “apprivoiser” par les personnages et les évènements en vous posant les mêmes questions et en vous mettant à leur place. Je vous laisse le blog de l’auteur ici-bas.

Esther Bruna
Club de Francès

No hi ha comentaris

L’últim gat birmà, Rosa Moya

I de la llunyana Birmània, què en sabeu? I dels gats sagrats? Doncs en Charlie Parker no en sabia gaire cosa fins que el destí el va fer ensopegar amb un gat sagrat birmà, en Hsaya. No va ser fàcil, però, que en Hsaya i en Charlie coincidissin. De fet, ningú no el creia quan en Charlie assegurava que sentia els miols d’un gat que no els deixaven dormir nit rere nit.

gat birmà

Sort de la Mary, la seva millor amiga, que tot i no acabar de veure clar això de les qualitats màgiques d’en Hsaya, sempre és al costat del seu amic i aquesta no en serà una excepció.

A molts quilòmetres de distància del barri londinenc de Westminster on viu en Charlie, el monjo Hui Gen no perd l’esperança de trobar en Hsaya. És el cuidador d’aquesta raça sagrada i se’n feia càrrec del Hsaya i de cinc cadells més al monestir de Mandalay. No pot entendre com en Hsaya pot haver desaparegut de cop i volta i que ningú no en sàpiga res. O potser sí que hi ha algú que en sap més del que diu? Potser a la llunyana Birmània i el bell mig de Londres no tothom és el que sembla…

l'últim gat birmà_rodonaPrimeres pàgines.

L’autora de L’Últim gat birmà és la Rosa Moya, una escriptora nascuda a Puigcerdà a qui la seva passió per la llengua la va portar a estudiar Filologia Espanyola. il·lustracioGràcies a aquesta decisió, va començar a treballar en l’àmbit editorial. Des de 2006, és també autora dels seus propis llibres com ara El libro secreto del ratoncito Pérez, El món màgic de les sirenes, Una fabulosa aventura de piratas i L’últim gat birmà.

També s’ha encarregat d’adaptar autors clàssics de la literatura universal com, per exemple, Mark Twain i Edgar Allan Poe.

I per a tots aquells que valoreu i força les il·lustracions, no us podeu perdre les que acompanyen el llibre que hem comentat en la darrera sessió del Club de Lectura LLibr@venturers i que són obra de Luciano Lozano.

Si voleu saber tots els llibres de Rosa Moya que tenim a les biblioteques de VNG, feu clic aquí.

Us deixem amb la recomanació d’una de les llibr@ventureres…Us hi animeu?

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Irène, Pierre Lemaitre

BANNER-560

El dia 9 de novembre va tenir lloc la darrera sessió del Club de Gènere Negre L’Oliva Negra. En aquesta ocasió, Irène de Pierre Lemaitre va ser el llibre que van comentar els clublaires.

Pierre Lemaitre, l’autor

Pierre Lemaitre va néixer a París el 19 d’abril de 1951. Sembla que va ser un nen ploraner. A estones feliç, però trist la major part del temps. Potser això es degui a que la relació amb la seva mare va ser complicada. Sovint, quan li pregunten per què sòl retratar mares difícils en les seves novel·les, contesta que al món hi ha mares bones, però cal trobar-les. De fet, Pierre Lemaitre va passar la seva joventut entre Aubervilliers i Drancy, a casa de familiars.

Va formar-se com a psicòleg i pedagog. Durant molts anys va exercir com a professor de formació professional d’adults, ensenyant-los literatura, cultura general i comunicació. Així va ser com va conèixer Pascaline, la seva dona, una bibliotecària que va ser alumna seva en aquelles classes. Ella el va animar a deixar-ho tot per escriure. Va ser qui va encendre la metxa.

Pierre-Lemaitre-rencontre-avec-le-Goncourt-2013Es declara un home tardà en tots els aspectes. Va publicar la seva primera novel·la als 56 anys, va ser pare per primera vegada als 59, va guanyar el Premi Goncourt als 61 i va casar–se amb Pascaline acabats de complir els 60.

Escriure ha estat la seva obsessió des de sempre. Escriu a totes hores. Només deixa de fer-ho quan la seva dona l’avisa per dinar o sopar, o quan fan algun pla en família o amb amics. Acostuma a ser bastant bromista i té força sentit de l’humor, a part dels seus explosius rampells de mal geni, per exemple quan interrompen les seves estones dedicades a la lectura.

L’èxit el va agafar tan desprevingut que la seva dona va haver de posar en ordre la seva vida. Un dia li va dir: “Hem de replantejar-nos les coses. Els nostres ritmes són diferents, ens estem allunyant i correm el perill de convertir-nos en dos estranys”, i li va proposar ser la seva assistent. Lemaitre va accedir, encara que amb una certa prevenció. Però assegura que ha funcionat de meravella: “M’he convertit en un objecte en mans de la meva dona, la qual cosa m’encanta. Ella dirigeix la meva vida, selecciona les entrevistes que faig, llegeix tots els meus manuscrits i els corregeix, es reuneix amb el meu agent i revisa els contractes, i això em permet concentrar tota la meva energia en escriure”.

Abans de guanyar el Premi Goncourt 2013 amb la seva novel·la Ens veiem allà dalt, ja era un escriptor de renom en el gènere de la novel·la policíaca. Amb Irène (Premi a la Primera Novel·la Policíaca del Festival de Cinema Policíac de Cognac, considerada Millor Novel·la Negra de l’Any per El Periódico de Catalunya i guanyadora del Premi Sant Climent) va iniciar la sèrie protagonitzada pel comandant Camille Verhoeven, que inclou Àlex (guanyadora del Dagger Award 2013 al costat de Fred Vargas i del Premi de Lectors de Novel·la Negra de Livre de Poche 2012 i un dels llibres de l’any segons el Financial Times, en curs d’adaptació al cinema per James B. Harris, amb guió del propi Lemaitre), Rosy & John i Camille (guanyadora del Dagger Award 2015).

lemaitre-rodóPer saber-ne més…

Irène, el llibre

És el primer volum d’una tetralogia protagonitzada per l’inspector cap de la brigada criminal parisenca Camille Verhoeven. Una novel·la molt elaborada, amb un ritme trepidant des del principi i plena de girs argumentals.

Pierre Lemaitre ha sabut construir magistralment els seus personatges, tant els principals com els secundaris. La genialitat d’aquest llibre és que les posades en escena dels crims no han sortit de la imaginació de Pierre Lemaitre, sinó que les ha agafat prestades d’obres de famosos escriptors d’aquest gènere literari. Barreja autors que a ell li han agradat amb les necessitats pròpies de la història, per donar forma a la trama.

oliva 300-loguilloDilluns set de abril de 2003 es descobreix el macabre assassinat de dos joves en un departament a la zona de Courbevoie a París. La decoració molt sui generis del departament i la col·locació de les víctimes li suggereixen a Camille que tot s’ha realitzat seguint una representació teatral i amb una escenografia molt cuidada. També li crida l’atenció una petjada estampada amb sang de les víctimes en una de les parets i mana que la rastregin en els sistemes policíacs. Descobreixen que les víctimes eren dos joves prostitutes de nom Evelyne Rouvray i Josiane Debeuf, prostitutes i que la petjada està relacionada amb un cas d’homicidi no resolt ocorregut el 2001, el cas Tremblay. En aquest cas la víctima, identificada com Manuela Constanza era també una jove prostituta d’origen espanyol.

Camille reflexiona, sospita i comprova la seva teoria sobre aquests tres primers crims. Li costa molt convèncer als seus tres col·laboradors, al seu cap, el comissari Le Guen, i a la pragmàtica jutgessa Deschamps, la magistrada assignada a la investigació, que tots dos casos reprodueixen els crims de dues novel·les paradigmàtiques del gènere policial: els crims de Courbevoie són copiats dels crims narrats en la novel·la American Psycho de l’autor nord-americà Bret Easton Ellis, publicada el 1991 i el crim de Tremblay és l’escenificació del crim de la novel·la The Black Dahlia, de James Ellroy, publicada el 1987.

La policia de Glasgow a Escòcia, informa que la mateixa petjada va ser trobada en l’assassinat d’una jove. I ja sense sorpresa es reconeix que aquest crim és la reproducció del crim de la novel·la Laidlaw de l’escriptor escocès William McIlvanney. Un quart crim més sense resoldre resulta ser la còpia de Roseanne dels escriptors suecs Sjöwall i Wahlöö.

Gairebé sense pistes a seguir, Camille ha de demanar ajuda a persones alienes a la policia: en concret, un llibreter de vell i un professor de literatura, experts ambdós en novel·la negra. Alhora, ha de lidiar amb la premsa que li assetja ferotgement. Especialment un incisiu periodista de Le Matin de nom Philippe Buisson de Chevesne, de qui es diu que no és el millor periodista però sí molt tenaç per cobrir crims brutals, comença a publicar articles dirigits específicament a Camille en els que sobresurt la informació precisa i detallada de les seves investigacions.

IreneEstem davant d’una novel·la negra en la qual es dóna prou importància al que personal; no només interessen els crims, la investigació policial i el detenir als culpables, sinó qui els duen a terme. I, sobretot, Camille, que és el protagonista d’aquesta i de les altres novel·les.

La novel·la resulta molt visual, és molt fàcil “veure” el que Lemaitre ens explica. Per al bo i per al dolent, ja que hi ha algunes escenes dures i que podrien ferir la sensibilitat d’alguns no acostumats a aquests temes.

Lemaitre utilitza un narrador omniscient que des de fora i focalitzant en Camille ens va explicant els avenços de la recerca. És d’aquells novel·les negres que tenen tant ritme que és difícil separar-les del thriller.

És Irene novel·la negra o és thriller? Suposo que la resposta correcta seria dir que les dues coses perquè negra ho és sense cap dubte però té un ritme endimoniat que l’apropa, si no ho fica de ple, al més típic dels thrillers.

L’autor maneja perfectament la tensió narrativa, dosificant la informació, fent dubtar contínuament al lector, oferint girs, voltes i revoltes i, per descomptat, moltes sorpreses. I, no només això, també emoció.

I deixant enrere Irène, L’Oliva Negra s’acomiada fins al proper 14 de desembre per comentar Día de perros d’Alicia Giménez Bartlett.

Sofia de Ruy-Wamba
L’Oliva Negra

No hi ha comentaris

A la platja de Chesil. Ian McEwan

LA TERTÚLIA
Dimecres, 15 de novembre

Segona sessió del Club, que celebrem una setmana després del previst, a causa de les convulses circumstàncies polítiques del nostre país…A la sala d’audiovisuals del primer pis, envoltats d’ordinadors, saludem dos clubaires que encara no havien vingut mai: Ramon Also (el nostre home a la tertúlia!) i Pepi Mota.
 
Comencem el comentari de l’excel·lent novel·la breu “A la platja de Chesil”, d’Ian McEwan, La platja... un dels millors autors britànics de la seva generació, que se sol citar al costat de Kazuo Ishiguro, premiat enguany amb el Nobel, i de Julian Barnes.
 
Comença la roda la Teresa Rodríguez, que ha quedat enamorada de la novel·la fins al punt que l’ha llegida dues vegades. L’ha trobada una obra de gran sensibilitat, on Florence, la protagonista, desvetlla tota la seva passió per la música, que en canvi li manca en la relació amb el seu futur marit. Frustrada la relació amorosa poc després, i a causa, de la nit de noces, ella seguirà tenint la música, mentre que ell es quedarà tot sol.
 
María Jesús Alonso fa una anàlisi molt aguda, que incideix en algunes preguntes que desvetlla la novel·la i que queden per respondre. Per exemple, per què les dones amb perfil de bones professionals que apareixen en la novel·la han de ser al mateix temps fredes i distants? Quina relació hi hagué entre la Florence i el seu pare? Remarca una cita: “Ser jove és un obstacle social”, i creu que s’han de tenir en compte tant el moment històriic com les diferències socials, així com que tots els personatges són persones cultes, educades, a qui costa de relacionar-se íntimament.
 
Mª Lluïsa Guerrero creu que tots dos protagonistes tenen un problema: a ella li costa obrir-se, i ell és molt tímid. Hi ha una gran manca de comunicació, que s’accentua per les pors d’ella, però també les d’ell: tots dos són verges. Destaca la bona descripció tant de l’home com de la dona, tenint en compte que es tracta d’un autor.
 
Ana Jiménez explica que li ha agradat, encara que el principi se li va fer bastant feixuc. Destaca la falta de comunicació, tant dels nuvis com també dels seus pares: així, per exemple, la mare de la Florence mai no la tocava, no l’abraçava, mentre que el pare se l’enduia de viatge, en un paper que resta confús.
 
Ramon Also ens explica una anècdota real de l’Espanya dels anys 70, en què un advocat contava com l’havien anat a visitar dos joves acabats de casar per preguntar-li què havien de fer per consumar el matrimoni, ja que la manca absoluta d’educació sexual podia produir aquests tràngols.
 
Rosa Llop creu que és un tema molt interessant i valent de tractar en una novel·la. Li ha agradat molt. En destaca també el fet que hi hagi una trama amb suspense, entre que explica les seves vides i ens va mostrant l’abans i el després d’aquesta nit fatídica per a ells.
 
crisalide Josefa Fonollosa el troba un llibre remarcable per les seves descripcions, tant de paisatges com de personatges. Destaca també el tractament d’aquesta amistat que podia haver estat llarga i asexual, però que no arriba a ser un amor eròtic clàssic, com exigeix la societat.
 
MªTeresa Ventosa també diu que li ha agradat, i que creu que els dos joves casats podrien haver prosperat si haguessin tingut més ajuda, sobretot ella.
 
Mercè Porta explica que li ha agradat força. Al marge del tema central, el tancament absolut de la Florence envers la sexualitat i, en canvi, el ferm desig d’ell de fer-li l’amor, essent tots dos verges, la Mercè remarca la gran sensibilitat en el tractament del tema, així com l’habilitat literària en el moment de fer descripcions, com per exemple el soroll del mar que se sent des de l’habitació de l’hotel, i que converteix el mar en un altre personatge. També parla dels pares d’ell; la mare artista, amb problemes mentals, i el pare ajudant.
 
L’Enriqueta Olivar diu que li ha enganxat, amb un únic problema: els talls massa secs de què es val l’autor per passar del present al passat, i retornar al present. Pel que fa a la parella, creu que la Florence no té prou confiança en el seu recent marit. També destaca el diàleg final.
 
La Paquita Puig la troba una novel·la bona per a tots els temps. Creu que els protagonistes haurien pogut seguir junts si s’haguessin pogut comunicar més, si ella li hagués tingut confiança o si ell hagués pogut acceptar la seva proposta (que ell tingués altres amants, ja que ella no s’hi veia amb cor). Destaca que ell és molt bon noi, un bon gendre que ha de fer tots els papers per caure bé; això ho troba ben real.
 
La Pepi Mota coincideix en què els falla la falta de confiança. Tots dos tenen por de la intimitat, encara que la noia té aversió al contacte sexual, mentre que ell el desitja amb fervor.
 
Mary Carmen Paredes l’ha trobat una novel·la breu però intensa, li ha agradat molt. Tot passa només en una nit, però és una nit crucial. Destaca l’escena de la baralla a la platja, així com el personatge de la mare d’ell.
 
Patricia Lewis coincideix enn trobar-la una novel·la molt intensa, on es proporciona una visió molt introspectiva de cada personatge, la qual cosa ens fa comprendre el perquè d’aquest matrimoni frustrat.
 
Dolors Juan, lectora entusiasta d’Ian McEwan (ens recomana el seu darrer títol, “Closca de nou”), creu que aquest autor sempre va més enllà dels atguments, en les seves històries. En aquesta novel·la, hi veu l’estimació idealitzada, el refús del contacte i la vulnerabilitat del cos, de part de la Florence; aspectes que ell menysprea amb la paraula fatídica, “frígida”: la lluna de mel es transforma en lluna de fel.
 
Evelia Casado, per concloure, creu que tot el problema els ve de la incapacitat per sincerar-se, mentre que ella precipita el final en proposar-li una solució que no era l’adequada.
 
I ens acomiadem fins al 13 de desembre, si no hi ha res de nou, en què comentarem “El temps de les cireres” de Montserrat Roig.
 
Sobre Ian McEwan
 
Ian McEwan és considerat un dels cinquanta millors escriptors britànics de l’actualitat. Estudià llengua anglesa a la Universitat de Sussex i escriptura creativa a la Universitat East Anglia. Ha obtinguts diversos premis: Whitbread, Man Booker, Shakespeare, James Tait Back Memorial. Ian
 
És un actiu defensor dels drets humans, l’ecologisme, entre d’altres.
 
Ha escrit novel·les, entre les quals: Jardín de Cemento (1978), El placer del viajero (1981), Niños en el tiempo (1987), Expiación (2001), Sábado (2005), La platja de Chesil (2007), Cáscara de nuez (2016); relats; algun conte infantil i adaptacions cinematogràfiques d’alguns dels seus llibres: Jardín del cemento, Expiación
 
 
Llibres Llibres d’en McEwan que podeu trobar a les biblioteques VNG.
 
 
Maria Rosa Nogué
La Crisàlide
 
Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

L’écume des jours. Boris Vian

“Maintenant, les feuilles des arbres étaient grandes et les maisons quittaient leur teinte pâle pour se nuancer d’un vert effacé avant d’acquérir le beige doux de l’été. Le pavé devenait élastique et souple sous les pas et l’air sentait la framboise. Il faisait encore frais mais on devinait le beau temps derrière les fenêtres aux vitres bleuâtres. Des fleurs vertes et bleues poussaient le long des trottoirs, et la sève serpentait autour de leurs tiges minces avec un léger bruit, humide comme un baiser d’escargots.” Boris Vian
 
Chers lecteurs/lectrices,
 
Le roman que vous vous emportez ce mois-ci est le plus connu de l’écrivain français Boris Vian né en 1920 à Ville –d’Avray , considéré de nos jours comme un roman culte de la littérature française bien qu’il n’eut aucun succès de son vivant. Cette édition du Livre de Poche enrichie des annotations de Gilbert Pestureau , éclaire le contexte littéraire ainsi qu’un glossaire des néologismes et l'ecume des jours l’explication des pratiques de la langue utilisée par l’auteur.
 
Publié en 1947, L’écume des jours est une œuvre qui s’inscrit dans le renouvèlement du genre romanesque marquant l’époque d’après-guerre et qui se caractérise par une écriture en apparence désinvolte, absurde et pleine d’éléments surréalistes mais qui décèle l’angoissante présence de la dégradation physique, la mort et le désarroi de l’homme et sa condition. La musique de jazz très en vogue dans les années 1940 occupe une place importante dans le récit, Vian fait une critique du monde du travail, de la guerre et de la religion et une parodie du philosophe Jean Paul Sartre et du courant existentialiste.
 
Il est recommandé au lecteur/lectrice d’être attentif à l’écriture particulière, moderne et cinématographique de la langue chez Vian pour se laisser emporter par son invraisemblance afin de bien saisir l’histoire. La fantaisie verbale, les jeux de mots et les termes inventés sont la base de cette tragique histoire d’amour entre Colin et Chloé, considéré par son ami Raymond Queneau comme « le plus poignant des romans d’amour contemporains ».
 
L’auteur
Boris Vian obtient son baccalauréat en philosophie, option mathématiques et entre à l’École centrale de Paris en 1939 puis travaille en tant qu’ingénieur à l’Association française de normalisation. Il se rend compte qu’il possède un talent pour la musique de jazz en fréquentant les cafés de Saint-Gernain-des-Prés, quartier des artistes et des philosophes à Paris où il anime ces endroits de la vie intellectuelle et culturelle en jouant de la trompette. Il a écrit des romans, des poèmes, comédies musicales, adaptations musicales de ses romans, scénarios de films, opéras, critique musical. Il a collaboré dans la revue fondée par Jean-Paul Sartre en 1945 Les temps modernes ainsi qu’au journal Combat dirigé par Albert Camus. Boris Vian
 
Il publie plusieurs romans sous le pseudonyme de Vernon Sullivan qui suivent la tradition du roman noir américain comme Les morts ont tous la même peau ou J’irai cracher sur vos tombes (1946) qui obtient un succès immédiat en 1947 à cause de sa violence et obscénité, mais dont il sera condamné par la suite pour outrage aux moeurs en 1950. Et il publie des romans sous le nom de Boris Vian comme L’automne à Pékin (1947) ou L’herbe rouge entre autre. Il a composé pour Juliette Gréco et pour Serge Regiani.
 
J’affiche un lien ici-bas de son œuvre et biographie si vous souhaitez en savoir davantage à son propos et vous annonce aussi que du 16/01/2018 au 10/03/2018, au Théâtre de la Huchette à Paris aura lieu une reprise de l’Écume des jours.
 
L’histoire
Colin est un jeune homme riche et snob, insouciant qui va faire la connaissance de Chloé à une fête qu’organise son amie Isis, en tomber amoureux, se marier. Une maladie fera irruption dans leur vie l’obligeant à reformuler tous ses principes…
 
VIDÉO
 

 
Biographie de Boris Vian
 
Biblioteca Joan Oliva i Milà.

1 comentari

L’aprenent de bruixot i Els Invisibles

aprenent de bruixot i els invisibles_portadaQuè series capaç de fer per ajudar un bon amic? Segur que moltes coses, encara que aquest amic no estigui, diguem-ne, gaire viu. Sobre el valor de l’amistat i sobre molts temes més vam debatre la tarda de dissabte els nois i noies del Club de Lectura Llibr@venturers, de la biblioteca Joan Oliva i Milà. I és que la primera lectura que hem compartit, L’aprenent de bruixot i Els Invisibles, ens ha donat molt de joc per a la tertúlia.

El nostre protagonista té només 12 anys, però malgrat ser tan jove, ja sap què és tenir una vida difícil. És en Mortimer Shaw, un noiet que va créixer en un orfenat i que des de fa uns anys viu i treballa amb l’enigmàtic professor Haggath. invisibles_LT_01_ac_72Tot és un secret al voltant d’aquest professor, que més que professor és bruixot i que treballa en l’elaboració de pocions i encanteris d’allò més misteriosos. Tot transcorre més o menys plàcidament fins que un petit accident, només 3 gotetes de res, desencadena uns efectes no previstos.

És llavors quan passat i present conflueixen i Els Invisibles (que fa uns quants anys que van deixar enrere la infantesa) tornen a reunir-se per ajudar un dels seus membres, l’Horace. Potser encara no és gaire tard per fer justícia i descobrir qui amaga un secret inconfesable…

Si encara no has llegit L’aprenent de bruixot i Els Invisibles, fent clic sobre de la imatge hi podràs llegir les primeres pàgines del llibre:

aprenent de bruixot i els invisibles_portada rodonaPrimeres pàgines.

Jordi Sierra i Fabra és l’autor de L’aprenent de bruixot i Els Invisibles, llibre que va ser distingit l’any 2016 amb el Premi Edebé de Literatura Infantil. Sierra i Fabra és un autor d’allò més prolífic, tant per a infants, joves i adults. Fent clic aquí hi podeu consultar tots els títols d’aquest autor disponibles a les biblioteques de VNG.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Petit Pays. Gaël Faye

Le génocide est une marée noire, ceux qui ne s’y sont pas noyés sont mazoutés à vie. Gaël Faye.

L’auteur:

Né en 1982 au Burundi , à Bujumbura, franco-rwandais, Gaël Faye arrive en France dans le département d’Yvelines en pleine adolescence suite au déclenchement de la guerre civile du pays. gael-fayeIl fait des études de commerce et obtient un master de finances puis travaille pendant une période en tant qu’analyste financier à Londres , un monde professionnel qu’il abandonne bien vite pour se dédier à la carrière artistique qui l’identifie vraiment.

Il est influencé par les littératures créoles, le soul, jazz, samba, rumba congolaise… et devient compositeur et interprète de rap. Il forme avec Edgard Sekloka, franco-camerounais, le duo Milk Coffee and Sugar en hommage à l’une des discipline du hip-hop, le MCing2 et sort un album en 2010.

Par contre celui de “Pili Pili sur un croissant au beurre” où il évoque l’exil enregistré en 2013 en solo entre Bujumbura et Paris est son premier album et obtient un grand succès.

Il réside actuellement au Rwanda avec sa femme et ses enfants.

Le livre:

Dans le livre Petit Pays qui nous occupe ce mois-ci, Faye Gaël situe comme contexte historique le génocide des tutsi au Rwanda vue depuis le regard d’un enfant de 11 ans, au Burundi. Dès les premières pages la question identitaire se pose habilement. petit-pays-gael-faye-soiree-litteraire-madrid-club-bookL’auteur fait évoluer son personnage Gaby pour bien connecter l’histoire qu’il raconte et maintient tout le long du livre les dialogues internes avec lui-même ou externes avec les autres personnages et l’Histoire qui ne peut rester dans l’oubli.

Je prends comme exemple parmi d’autres que j’aurai pu choisir, celui d’Yvonne, sa mère qui est en cours de séparation de son père, entrepreneur français installé au Burundi pendant son service militaire qui dit « Mon pays c’est le Rwanda ! Je suis une réfugiée… c’est ce que j’ai toujours été aux yeux des Burandais » ou celui d’Innocent « Il n’y a que les blancs et les Zaïrois pour manger des crocodiles ou des grenouilles. Jamais vous ne verrez un Burundais digne de ce nom toucher aux animaux de la brousse. Nous sommes civilisés, nous autres ! » . Je vous recommande et renvoie au lien affiché ici-bas qui éclaire le contexte de ce livre. ICI

19437414_1587873601263716_1461740301940674673_nC’est donc dans le contexte du métissage, du racisme, des méfaits de la colonisation, de la lutte fratricide et l’exil que l’auteur se soucie de faire émerger l’Histoire à travers une écriture simple et directe. Dans une interview à France Culture il dit qu’il a écrit ce roman « (…) beaucoup plus en souriant qu’en pleurant. Parce que j’ai réussi à faire surgir un monde qui a disparu, qui reste dans la mémoire, dans les souvenirs de personnes qui ont vécu cette époque-là. Au fil de l’écriture, j’ai ressenti des choses comme dans une séance de spiritisme. J’ai ressenti de vieilles sensations. Je n’ai pas ressenti de douleur. Je l’ai même atténuée. La guerre, la souffrance est pour moi atténuée, non seulement par le regard de l’enfant, mais même dans les descriptions. Ce qui s’est passé dans ces régions-là a atteint des sommets de violence et d’horreur que même la littérature ne pourrait pas décrire. Et j’ai essayé – comme le personnage met la violence à distance, moi-même en tant qu’écrivain à ce moment-là – j’ai essayé de mettre le plus longtemps cette violence à distance et de ne pas trop la décrire ».

Il a essayé et y est bien arrivé en remportant tout d’abord le prix du roman FNAC puis celui du Goncourt des Lycéens en 2016 et nous l’en félicitons notamment, car c’est son premier roman.

L’histoire:

L’enfance insouciante, tranquille et heureuse de Gaby, au Burundi en 1992, né d’un père français et d’une mère rwandaise et vivant dans un confortable quartier d’expatriés à Bujumbura se voit bousculer petit à petit suite à tous les changements violents du conflit ethnique prenant place dans son entourage…

Gaël Faye, à la recherche du temps perdu
Les voix du monde
Gaël Faye, chouchou des prix littéraires

Esther Bruna
Club de Francès

2 comentaris

Manual per a dones de fer feines, Lucia Berlin

LA TERTÚLIA
Dimecres 4 d’octubre

Primera sessió del Club La Crisàlide, quarta temporada en què tinc l’honor de ser-ne la conductora, de compartir la tertúlia literària de la Sala Blava de la Joan Oliva amb una colla de bones lectores –i algun lector-en aquesta estona robada a les obligacions i a la rutina per concentrar-nos en allò que ens alimenta: la literatura, la cultura, la lectura compartida. La directora, Teresa Forcadell, rep com sempre les clubaires i ens convida a sentir-nos com a casa. Fetes les presentacions, comencem: algunes cares noves –Mary Carmen Paredes, Teresa Rodríguez, Patricia Lewis, Lluïsa Guerrero, M.Mercè Caba- i algunes baixes, que acomiadem des d’aquí amb l’esperança de reveure’ns: Anna Maria Montané, Maria Carmen Quintana, Gemma Capdet, Rosa Raventós i Carme Lavall.

Lucia BerlinI anem per feina: inaugurem el curs amb el Manual per a dones de fer feines, recull de narracions de Lucia Berlin, una autora nordamericana pràcticament desconeguda a casa nostra fins a l’edició i traducció d’aquest llibre que fou un èxit fulgurant i ens va desvelar una mirada que no coneixíem, crua, realista, irònica, sobre la societat americana a partir dels anys 50. Comença el comentari l’Ana Jiménez, a qui li ha agradat molt aquest llibre autobiogràfic, on es veu el retrat d’una dona lluitadora, que parla d’activitats comunes en el dia a dia, i sap com embellir-les en relatar-les. Li ha recordat la mirada d’Alice Munro, i creu que és apropiada una de les cites de la contraportada per definir el seu estil: “Leerla es desconcertante y maravilloso, doloroso e inolvidable”.

Lluïsa Guerrero també hi veu un fons biogràfic, ja que narra en primera persona, amb una estructura una mica embolicada i un cert humor negre, les anècdotes d’una dona que parla del sofriment, de l’alcoholisme, de dures vivències de la infantesa, com els abusos de l’avi. L’ha trobat interessant.

Per a MªJesús Alonso, es tracta d’uns relats entre bells i dolorosos, escrits amb un estil peculiar (per exemple, els rètols que es reprodueixen en majúscules), que ens permeten una mirada especial sobre les coses quotidianes, ja que l’autora té una gran capacitat d’observació. Així, per exemple, veiem l’ambient d’una casa nadalenca, o de l’espera a la sala d’urgències. També ens transmet la curiositat per altres cultures i formes de vida (els indis natius, Mèxic), i la capacitat de la narradora de moure’s en diferents móns, amb continus trasllats, canvis de vida i de feina (ajudant de dentista, netejadora, professora, etc.), així com de parlar-nos de la seva relació amb la família i els amics.

Per a Mary Carmen Paredes, el llibre ha estat un descobriment; li ha agradat molt la capacitat de l’autora de mostrar-nos amb naturalitat les coses més increïbles.

crisalideMercè Porta, en canvi, admet que la lectura de la primera narració, en què la narradora –una nena- accedeix a l’ordre del seu avi que li tregui totes les dents que li quedaven, en el seu saló de dentista, la va fer escruixir tant que no es va veure amb ànims de continuar.

El mateix li va passar a la Marta Gómez, encara que l’havia començat amb il·lusió perquè l’autora havia nascut al mateix any que la seva mare, el 1936; a les narracions hi va trobar un món de desconcert i caos, una mirada massa crua i cruel.

També per a la Paquita Puig i la Maria Teresa Ventosa la narració de l’avi dentista es va convertir en una barrera, encara que la Teresa destaca que la narradora sempre manté un aire vital.

A l’Enriqueta Olivar, en canvi, li ha agradat l’estil, malgrat reconèixer la tristor del recull. La narradora va tenir una vida molt difícil, amb una infantesa trista, molt influenciada per la mala conducta de l’avi i de la mare; tanmateix, és una dona intel·ligent, que descriu molt bé com li toca adaptar-se als canvis de situació, com quan el marit l’envia a Mèxic.

La Dolors Juan, que va néixer en una data pròxima a la de l’autora (1932), ha fet un acurat resum de cada narració (43) i recomana a les lectores que facin el pas de seguir endavant amb aquest recull, que val la pena. Ella hi ha trobat una literatura espontània, fresca, on la narradora ens mostra fragments del seu món. Destaca les descripcions tan precises de les flors, i també la narració de successos fascinants, per bé que tristos i estranys, com en la narració “Mi hijito”, en què una mare adolescent acaba ofegant el seu fill, o la relació amb la germana que pateix un càncer terminal. És un recull, diu, distret i emocionant.

A l’Evelia Casado, diu, al principi li va agradar, però després d’algun somriure també li va desvetllar una amargor progressiva. Troba una forma d’escriure planera, que enganxa, i que revela una dona de caràcter, que a pesar de les dificultats sap reconduir la seva vida.

A la Rosa Llop li ha costat d’acabar aquests relats, encara que els ha trobat ben escrits, no li agrada el retrat del món que ens transmet.

La Patricia Lewis els ha trobat uns relats variats, que parlen d’una dona molt moderna i compassiva, d’una autora que sap fixar-se en els personatges sense importància social (com l’indi que es troba a la bugaderia), i parlar-ne des del sentiment. També elogia les descripcions de ciutats com El Paso, les referències a Chile o a Mèxic, així com l’ambient del col·legi de monges, que a ella mateixa, que és sudamericana, li recorda referències comunes.

Lucia Berlin_2A la Mercè Caba li ha agradat la manera de relatar que té l’autora, a qui veu com una dona dura, valenta, plena d’esperit de superació, que la porta fins i tot a vèncer l’alcoholisme. Aprecia l’estil, que destaca per les frases curtes.

La Teresa Rodríguez parla també d’alguna narració que transmet autèntica felicitat, com la que explica les primeres pràctiques de submarinisme en el mar del Carib, plena de bellesa i de realisme. Destaca que l’autora, a pesar del seu alcoholisme i vicissituds personals, era també una dona culta, que va ser professora d’universitat.

La Soledat Marsal diu que li ha costat d’entrar-hi, però que després li han agradat aquestes narracions, entre curioses i dramàtiques, sempre molt humanes, especialment en la narració que parla de les dues germanes.

Després de fer esment de la pròxima Convenció de Literatura Fantàstica i de Ciència-Ficció (25/26 novembre, Vilanova i la Geltrú) i de la possibilitat d’acudir el 13 de novembre a la Biblioteca Cardona Torrandell a una trobada amb l’autor David Cirici, per parlar del seu llibre Zona prohibida, ens acomiadem fins al pròxim 8 de novembre, per comentar la novel·la A la platja de Chesil, d’Ian Mc Ewan.

L’AUTORA I L’OBRA
Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines

Quan, acabat el segle XX, semblava tancada també la llista dels grans contistes nord-americans del segle: Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Truman Capote, Paul Bowles, Raymond Carver, Alice Munro, Lydia Davis… heus aquí que apareix un nom nou, amb una obra escassa –setanta-set contes en total– però que enlluerna a tothom i conquereix sense disputa un lloc entre els grans. Es tracta de Lucia Berlin, traspassada el 2004, i de qui, fins aleshores, gairebé ningú no havia sentit parlar. Va ser l’agost del 2015 quan “un dels secrets més ben guardats d’ Amèrica” (en paraules d’un crític) va sortir a la llum. portada llibre manual per a dones de fer feinesPerquè un dels segells més poderosos dels Estats Units, Farrar Straus and Giroux, va publicar Manual per a dones de fer feines / Manual para mujeres de la limpieza, una selecció dels seus millors contes. Per sorpresa de tothom el llibre es va situar tot just acabat de sortir en el segon lloc de la llista dels més venuts del The New York Times. En poques setmanes havia venut més del que van vendre, al llarg de trenta anys, tots els seus llibres ante¬riors junts. Però qui era Lucia Berlin?

Moltes coses. I aquesta és una de les claus que explica la riquesa, la varietat dels seus contes. Lucia era filla d’un enginyer de mines i d’una dona freda, racista i alcohòlica (així la descriu en molts dels seus relats). Va passar la infantesa de ciutat minera en ciutat minera a Idaho, Montana i Arizona. Després, el seu pare se’n va anar a la guerra i Lucia, la seva mare i la seva germana es van quedar a El Paso (Texas), on Lucia va assistir, becada, a una escola de monges, on era l’única protestant; a més, com que la seva mare preferia l’ampolla a les seves filles, Lucia vivia pràcticament amb la família siriana del costat (ho narra al conte Silenci). Va tenir, com es pot veure, moltes oportunitats per observar les diferències culturals per religió o origen social o geogràfic, i fins i tot per imaginar què hauria estat la seva vida en una altra comunitat, per exemple, si la seva família hagués mort en un terratrèmol i ella s’hagués quedat a viure amb els amics sirians (Tornar a casa). Amb l’adolescència va venir una nova mudança, a Santiago de Xile, i amb ella, una metamorfosi: de nena nord-americana de classe mitjana sense més, Lucia es va trobar convertida en una senyoreta de la classe alta xilena, alumna d’una exclusiva escola privada, que dividia el seu temps, els caps de setmana, entre les festes de l’alta societat, amb ball i sopars de sis plats, i visites als abocadors i barraques en companyia d’una professora nord-americana, mig missionera, mig revolucionària (el conte en el qual ho narra, Bons i dolents, és magistral, i el personatge de la professora, inoblidable). Va estudiar després –volia ser escriptora, o periodista– a la Universitat de Califòrnia, on entre d’altres va tenir com a professor Ramón J. Sender.

Lucia Berlin_3Diversos trasllats (“he de portar unes dues-centes mudances a sobre”, diu en un dels contes), casaments, divorcis i fills després, trobem Lucia a Nova York, vivint, per falta de recursos econòmics, en un edifici d’oficines on s’apaga la calefacció de nit: era tot suposadament alegre, despreocupat i liberal, amb molt jazz, nomadisme, sexe i copes (el tipus de vida retratada per Kerouac o Ginsberg). Però Lucia i els seus dos fills havien de dormir vestits amb roba d’esquí. El pare, com tants en aquella època d’una llibertat sexual acabada d’estrenar les conseqüències de la qual, tot i això, pagaven elles més que ells, havia tocat el dos.

Als trenta-dos anys, Lucia Berlin tenia en el seu historial tres matrimonis desfets, quatre fills al seu càrrec i un alcoholisme amb què lluitaria tota la vida… Això sense comptar amb problemes de salut greus i crònics: doble escoliosi, que l’havia obligat a portar una cotilla ortopèdica durant anys, problemes respiratoris… El que no tenia era una professió, ni ingressos regulars. De manera que va haver de posar-se a treballar en el que va poder: recepcionista en la consulta d’un ginecòleg, ajudant d’infermeria a la sala d’urgències d’un hospital, i fins i tot dona de fer feines (encara que li costava de trobar feina perquè les senyores, explica, desconfien de les candidates “instruïdes”). Tot això i més (el seu pas per centres de desintoxicació, les seves freqüents visites a Mèxic, on vivia la seva germana…) ho reflecteix en els seus relats, el valor dels quals rau en aquesta àmplia gamma d’experiències, moltes d’elles rarament abordades en literatura –poques escriptores o escriptors han treballat atenent malalts terminals o netejant cases–, però sobretot en la veu de l’autora.

Una veu, com assenyala Lydia Davis al pròleg, irresistiblement càlida, propera, feta d’esperit d’observació, empatia, alegria de viure, humor: “No m’importa explicar-li a la gent coses terribles si puc fer-les divertides”, apunta ella mateixa. Els seus models eren Txékhov, per la humanitat, Katherine Mansfield, per la capacitat de trobar bellesa fins i tot en el més vulgar, Paul Bowles, per la l’agudesa a percebre i entendre les diferències culturals.

Però, sens dubte, Lucia Berlin va aconseguir trobar la seva pròpia veu, avui retrobada per a totes les lectores i els lectors.

(Laura Freixas)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Ja torna a ser aquí…el club de lectura Llibr@venturers!

A3_Club de lectura Llibr@venturers 2017-2018Sí, sí, ja torna a estar en marxa el club de lectura per a nois i noies de 10 a 12 anys de la Joan Oliva! Com? Que no ho sabies? Doncs aquest és el nostre sisè any i, com sempre, arrenquem amb el nou curs escolar i ens anirem veient un cop al mes. I així, una rere l’altra, compartirem vuit lectures fins al proper mes de maig.

L’objectiu del Club de Lectura Llibr@venturers és, a banda de fomentar el gust per la lectura entre els més joves, promoure la tertúlia entre els nostres joves participants i entre tots i totes enriquir-nos tot parlant d’un llibre.

Les trobades tenen lloc un dissabte al mes a les 16.30 h de la tarda i van començar el passat dissabte 30 de setembre, amb una sessió de presentació. Aquest dia vam posar en comú quins llibres ens agrada llegir i vam fer un cop d’ull als vuit títols que llegirem els propers mesos. I els nois i noies participants van marxar amb l’exemplar del primer llibre que comentarem: L’Aprenent de bruixot i Els Invisibles de Jordi Sierra i Fabra.

El calendari de lectures és divers. Podeu consultar-lo fent clic aquí.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Le vieux nègre et la médaille. Ferdinand Oyono

Il réalisa qu’il était dans une situation étrange. Ni son grand-père, ni son père, ni aucun membre de son immense famille ne s’étaient trouvés placés, comme lui, dans un cercle de chaux, entre deux mondes, le sien et celui de ceux qu’on avait d’abord appelés les “fantômes” quand ils étaient arrivés au pays. Lui, il ne se trouvait ni avec les siens ni avec les autres. Ferdinand Oyono.

clfChers lecteurs, lectrices,

La littérature africaine francophone est à l’honneur pour démarrer la neuvième session du Club de lecture en français de la bibliothèque Joan Oliva i Milà. D’une part, en première lecture, Ferdinand Oyono, un des premiers romanciers africains qui met en scène la vie quotidienne dans la société africaine à l’époque coloniale puis, en deuxième lecture, Gaël Faye qui nous situera dans les années 9o en nous racontant la vie de Gaby au Burundi lorsque commence à s’installer la guerre à Rwanda.

Deux livres intéressants et différents au point de vue écriture et époque, sélectionnés parmi tous ceux que nous aurions pu choisir bien entendu, et parmi tous ceux que nous n’aurons pas la possibilité ou l’occasion de lire. Le domaine de la lecture étant un univers bien immense, j’espère, dans tous les cas que ce choix vous plaira et que nous en ferons ensemble un bon commentaire.
Né le 14 septembre 1929 à N’Goulemakong, près d’Ebolowa (Cameroun), Ferdinand Oyono est l’auteur de trois ouvrages. En 1956 il publie Une vie de boy et Le vieux nègre et la médaille et en 1960 Chemin d’Europe, trois romans où il traite avec précision et énergie la problématique coloniale du peuple soumis.

Oyono, dans le Le vieux nègre et la médaille a mis en scène un personnage principal, le vieux Meka, habitant de la ville de Doum et l’histoire symbolique de la remise d’une médaille qui va lui être livrée en personne par le grand «Chef des Blancs» afin de décrire la réalité sociale et coloniale de cette époque d’une façon bien explicite. Le lecteur découvrira le drame psychologique souffert, le besoin impérieux de faire rejaillir ses racines africaines, ses superstitions, ses coutumes et «balayer comme un raz de marée des années d’enseignement et de pratiques chrétiennes», lui qui a perdu ses fils à la guerre et embrassé la mission catholique avec grande fierté.

oyonoOyono apporte dans ce tout petit livre une série de thèmes qui veulent enrichir un débat qui mène à réfléchir tels que la nature des rapports existant entre les colons et les indigènes, celle des indigènes entre eux (Nkdo n’a pas suivi la conversion et a encore cinq femmes et pense aller briser les pattes de l’antilope pour la sixième fois…), l’hypocrisie (les discours plein de fraternité), le racisme (le Chef des Blancs prend une médaille différente à celle de Pipiniakis le grec…), la vieillesse, l’alcoolisme etc, le livre grouille d’exemples.
 
Le parcours académique et professionnel de Leopoldo Ferdinand Oyono a été long et brillant. Il obtient son certificat d’études primaires au Cameroun et continue ses études secondaires et supérieures en France. Il poursuit ses études à la Faculté de Droit à la Sorbonne et à l’Ecole Nationale d’Administration (section diplomatique) et commence sa carrière de diplomate en 1959. Il devient Ambassadeur Représentant du Cameroun dans divers postes (Nations Unies à New York, en Algérie, en Libye, en Grande-Bretagne, Scandinavie…) et à partir de 1987 participe à de nombreux gouvernements de son pays et assure la charge de différents ministères comme les Affaires étrangères ou la Culture au sein du gouvernement camerounais. Dans le lien affiché ici-bas vous pouvez en savoir beaucoup plus de cet humaniste reconnu et distingué décédé le 10 juin 2010.

  • Centre de formation pour le développement et la solidarité internationale
  • Un recorregut per la literatura africana
  • La littérature d’Afrique noire
  • Oralité, tradition, champ littéraire africain
  • VIDÉO:
    Obsèques officielles F. L. OYONO

    Biblioteca Joan Oliva Milà.

    4 comentaris

    Pàgina Següent »