Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: ELS NOUS CLUBS

La casa dels cants, Maria Rosa Nogué

LA TERTÚLIA
Dimecres 14 de juny

Aquest curs 2016-17, el tercer de la meva estada al capdavant del Club La Crisàlide, em vaig atrevir a tirar endavant una idea que va llançar a l’aire, com qui no vol la cosa, la Gemma Capdet: “Maria Rosa, ja ho saben aquestes senyores que tens una novel·la per a adults, “La casa dels cants”(Ed. Barcanova, 2010)?” Van demanar-me de llegir-la, així que ho vaig consultar amb la Teresa Forcadell, la directora de la Biblioteca Joan Oliva. Em va dir que sí, de seguida, amb l’únic problema que potser no n’hi hauria prou exemplars. Així que (ara que la meva novel·la està d’oferta, 6€), en vaig comprar 20 i els vaig donar a la Joan Oliva. Vam quedar de fer una sessió extra, fora de programa, però que al final la Teresa Forcadell va insistir perquè formés part del cicle, ja que havia fet la donació.

Palau-de-la-Musica-Catalana-Xl

Vam programar la novel·la per al mes de juny, encara que el curs se sol tancar el mes de maig, i per postres, el dia assenyalat, el 7 de juny, va coincidir amb l’examen de piano del meu fill gran, que fa 5è de Grau Professional. Un altre cop, doncs, canvi de data: 14 de juny. I, tanmateix, van venir gairebé totes les lectores, i les que no van poder es van excusar i fins i tot em van fer un comentari (Evelia Casado, María Jesús Alonso, Maria Teresa Ventosa). Què més es pot demanar?

Doncs bé, molts comentaris. Vam trencar el format tradicional de la roda d’intervencions, per deixar pas a les preguntes lliures, mentre ens anàvem cruspint unes catànies obsequi de la Rosa Raventós (que el curs vinent deixarà el Club, a causa del dolor i de les múltiples activitats que ja fa). Jo també n’havia portat unes altres, o sigui que fou una sessió calòrica…No vaig prendre notes, però recordo tot el que em van dir. Ana Jiménez em va felicitar, va dir que se li havia fet molt amena i l’havia omplert de ganes de visitar el Palau de la Música Catalana.

crisalideMercè Porta va explicar que l’havia començada a llegir abans d’hora, per por de no arribar a temps, i que en una setmana se l’havia cruspida. Moltes lectores van comentar que era llarga però no feixuga, i els vaig agrair l’elogi. La Mercè Porta em va preguntar pel final de la novel·la, si era volgudament que la presència maligna de la Clara es queda vagarejant pel Palau, i li vaig dir que sí. També va endevinar quin era el meu alter ego de cantaire en la novel·la: la Mireia.

La María José Fonollosa va elogiar també les descripcions del Palau de la Música i l’aspecte vivencial del present que enllaça amb el passat, com també Mari Carmen Quintana, Enriqueta Olivar, Rosa Llop i Rosa Raventós.

Anna Maria Montané va parlar de la passió per la música que es desprèn de la novel·la, i de les cites poètiques i culturals que hi són presents.

Marta Gómez també va dir que li havia agradat molt, que li havia fet pensar en el Palau de la Música i veure’l d’una altra manera, així com la Gemma Capdet, que ja l’havia llegida quan va sortir i va ser la causant de tot aquest embolic, en el bon sentit, és clar! No hi ha més gran plaer per a una escriptora que poder parlar del seu llibre amb unes lectores atentes i amigues.

Soledat Marsal també em va dir que l’havia llegida molt de gust, i Dolors Juan en va fer una anàlisi afectuosa, aguda i encertada, com sempre.

casa dels cantsI l’autora, què hi diu? Emocionada, no vaig parar de xerrar en tota la sessió, a l’inrevés del que és habitual, i els vaig acabar fent un resum de les meves novel·les: la novel·la breu que va guanyar el premi del Diari de Vilanova l’any 2000, “Els Sonets a Anaïs”, la juvenil de la qual ara he fet una segona part: “La noia del descapotable” (2009) i ara “La noia del creuer” (2017). També els vaig parlar de la novel·la negra que va guanyar el premi Bellvei d’enguany, “No arriba la mort”, que sortirà al febrer del 2018 (Ed. Gregal).

I de la que estic acabant…La MariCarmen Quintana em va preguntar si tenia algun tema que em cridés la inspiració. De tema, en tinc un, li vaig dir, més aviat un propòsit: recuperar el temps passat, aconseguir que el que he viscut, el que hem viscut, trobi una fixació en la literatura. I de motiu d’inspiració, un: la ciutat de Venècia. “Què t’inspira, la decadència?”, em va dir la MariCarmen. Ostres, dit així, sona estrany, oi? Però potser sí, ben mirat, potser la plenitud on es comença a albirar una nota de davallada, l’heroi que comença el seu declivi, l’amor que no és un cor vermell travessat per una fletxa, sinó que té les seves marques de veritat i de saviesa, m’inspiren més que no pas el creixement eufòric.

Bon estiu, Teresa, Esther, Fanny, bibliotecàries que ens ajudeu i acompanyeu. Bon estiu, lectores, i a veure si l’any vinent arrepleguem també algun lector!

L’AUTORA
Maria Rosa Nogué

Sóc de la collita del 65. Sempre m’ha agradat escriure, llegir, fer música, ensenyar, aprendre…Ja de petita, volia ser professora i escriptora. Del 1983 al 1988, vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i tot seguit els Cursos de Doctorat, dirigits per Joaquim Molas. Als 18 anys vaig començar a impartir Cursos de Català per a Adults, i el 1991 en vaig ser coordinadora al Centre de Normalització Lingüística, tot just creat. L’any 1992 vaig treure el títol de Professora de Piano. El 1993 vaig guanyar les oposicions de Professora de Llengua i Literatura Catalanes. Havia aconseguit ser professora. Però, i l’escriptora?

Maria Rosa NoguéL’any 1991 l’Ajuntament vilanoví va publicar el meu primer conte, El Regal, amb il·lustracions de Glòria Fort. L’any 1999 vaig escriure la narració de la cantata El Follet Valent (Catalunya Cultura), composta per Núria Juanet, sobre idea original i cançons de Clara Ripoll. L’any 2000 vaig guanyar el Certamen de Novel·la Breu del Diari de Vilanova i la Geltrú, i des del 2001 hi col·laboro amb una columna d’Opinió, “Les hores i els dies”.

L’any 2006 vaig entrar de professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on faig Narrativa. El 2009 sortí publicada la meva novel·la juvenil La noia del descapotable (Ed.62, Estrella Polar), ambientada a l’Institut Joan Benaprès de Sitges, i el 2010 la novel·la per a adults La casa dels cants (Ed. Barcanova), al voltant del món de l’Orfeó Català i del Palau de la Música. El 2015 vaig escriure El secret d’en Bec Llarg, il·lustrat per Sebastià Serra (El Cep i la Nansa Edicions). Des del curs 2014-15 m’encarrego del Club de Lectura La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva. El 2017 sortirà publicada la meva segona novel·la juvenil, La noia del creuer (Ed. Voliana), i la novel·la guanyadora del I Premi Bellvei Negre, No arriba la mort (Ed. Gregal).

L’OBRA
La casa dels cants

La casa dels cants és una bella faula moderna. De fet, sempre partim d’uns referents. La casa dels cants parteix tant de la imaginació creativa de l’autora (desplegada en les pàgines del seu llibre com els bells mosaics modernistes del Palau) com de la seva experiència com a cantaire a l’Orfeó Català durant una pila d’anys. Això li va permetre viure la música des de dins –és a dir: fent música–, i conèixer d’una manera privilegiada el Palau de la Música, la casa dels cants, com va anomenar-lo Joan Maragall. Com a abonada als concerts setmanals de l’orquestra del Palau durant més de 20 anys, poc m’ha costat imaginar la presència de la fada de la història (en dos temps històrics que queden entrellaçats per aquesta mena de musa) que s’explica a La casa dels cants. orfeo-catala-antoni-bofill_16241Com a oïdora de música en aquest indret, tinc interioritzades la fesomia intemporal de les muses, la llum canviant dels vitralls, el tacte llisquent de les roses de ceràmica, la corprenedora bellesa de claraboia solar al mig de la sala de concerts. Així doncs, m’he situat ben bé com a casa, com molts de vosaltres podreu fer quan llegiu la novel·la, i reconèixer en les pàgines de La casa dels cants les històries que es disparen amb el soroll de les fustes en caminar, o la sensació d’escalada etèria vers mons desconeguts quan pujava les escales cap al pis de dalt. Gràcies a l’habilitat narradora de Maria Rosa Nogué, he pogut conviure d’una forma sensible amb les aparicions de la fada-fantasma encapsada intemporalment en el Palau de la Música, i que tants maldecaps proporciona als familiars que la pateixen. Ja se sap que les ànimes en pena són ànimes en pena fins que no s’alliberen de la presó on han quedat atrapades, sovint a causa d’una mort traumàtica, com és el cas. I ja no dic res més. Qui vulgui saber la història i deixarse atrapar per l’enjòlit, que llegeixi el llibre.
(Article de Teresa Costa-Gramunt, publicat al Diari de Vilanova i la Geltrú)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Collita de Gènere Negre i Policíac 2016

La Xarxa de biblioteques negres formada per les biblioteques Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú, La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, Montbau de Barcelona i Biblioteca Districte 6 de Terrassa, presenta la seva publicació col·lectiva amb el millor del gènere políciac.

La Collita 2016 recull la novel·la negra i policíaca publicada durant l’any anterior i una relació de festivals, jornades i congressos fets durant l’any, una relació dels premis de novel·la negra atorgats durant els anteriors mesos, i la llista de les vint-i-cinc novel·les negres més prestades durant l’any 2016.

Altres guies de la Xarxa de Biblioteques Municipals

Podeu consultar aquí totes les anteriors guies de Collita de Gènere Negre.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Hem fet 5 anys…Benvinguts, Llibr@venturers!

edat del lloroL’edat del lloro posa punt i final al curs 2016-2017 del Club de Lectura Juvenil de la Joan Oliva. Ens trobem, els nois i noies del club, aquest darrer dissabte per compartir les nostres impressions sobre el llibre, per fer balanç de les 8 lectures que hem compartit aquests mesos i per celebrar que hem fet 5 anys…i els que han de venir!

IMG_20170610_155855La Rita és la protagonista absoluta de L’edat del lloro, una nena de 12 anys que vol un germà normal! Sí, com ho llegiu, vol que en Quim torni a ser el germà que era abans, el que li deia cuc fastigós, rata de claveguera i insecte esquifit. Sí, potser no hauria de trobar a faltar aquestes “dolces” paraules, però és que, des que en Quim interpreta el paper de Bernat Balcells a la tele i s’ha convertit en l’ídol de les adolescents, la Rita s’ha convertit en la germana invisible. I això és molt pitjor que ser un cuc fastigós. O almenys aquest és el parer de la Rita.

A partir d’aquí, tots els esforços de la Rita aniran dirigits a aconseguir que en Quim deixi d’estar engolit per la fama d’en Bernat Balcells i torni a ser, només, el seu germà gran. No serà pas fàcil, però, aconseguir-ho i la vida de la Rita, dia rere dia, s’anirà embolicant d’allò més. I si voleu saber quines aventures viurà la Rita, no dubteu a llegir L’edat del lloro i no podreu parar de riure!

I arribats al final d’aquest curs, us mostrem a continuació els 8 llibres que hem llegit i que ens han fet riure i reflexionar a parts iguals:

la petita coral de la senyoreta collignon matilda_portada Ala_de_corb Cartes d'amor de 0 a 10
Silvestre-cat com-un-llebrer 102240_Cub_Vacances edat del lloro

En aquesta darrera trobada del club, no podíem deixar passar que aquest curs hem fet 5 anys i que han estat moltes les tardes de dissabte que hem passat parlant sobre llibres. Us donem les gràcies a tots els nois i noies que hi heu participat i ens retrobarem al setembre, amb l’estrena del nostre nou nom. A partir del proper curs, el club de lectura per a nois i noies de 10 a 12 anys de la Joan Oliva serà el Club de Lectura Llibr@venturers.

Logo llibre@venturers definitiu

Com podeu veure a les fotografies, ens ho vam passar d’allò més bé!!!! I amb motiu de l’aniversari del club, els seus membres van rebre una samarreta commemorativa. Ells són uns veritables Llibr@venturers. I tu, encara no?

IMG_20170610_165409 IMG_20170610_172402

Llibres

  • La petita coral de la senyoreta Collignon
  • Matilda
  • Ala de Corb
  • Cartes d’amor de 0 a 10
  • El senyor Silvestre
  • Com un llebrer
  • Vacances alla romana de la senyoreta Strauss i els seus amics
  • L’edat del lloro
  • No podem més que desitjar-vos bon estiu i molta lectura!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un home de paraula, Imma Monsó

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 3 de maig

    Habituals lectores de novel·les, avui comentarem una obra plantejada des de la no-ficció, una obra que neix d’un dol sincer i prolongat, el de l’escriptora Imma Monsó arran de la mort prematura del seu marit.

    Maricarmen Quintana comença la roda de paraules definint l’obra com una reflexió sobre la vida, que enganxa, malgrat que té una estructura repetitiva. Observa que l’autora mitifica el seu marit, al mateix temps que s’infravalora.

    crisalideEvelia Casado també comenta que el llibre l’ha enganxat força, encara que, com diu la dita “Dios nos libre del día de las alabanzas”. Així, el Cometa, l’absent, el protagonista de l’obra, és dibuixat com un home amb una vida molt plena, entre amics, que més aviat es deixa estimar per ella, la qual l’idealitza i es nodreix de la vida d’ell. Observa que tots dos duen un nivell de vida molt alt, amb grans viatges.

    Rosa Llop, que malauradament va perdre el seu marit tot just fa un any, i de manera inesperada, comenta emocionada que hi ha massa semblances entre el cas del llibre i el seu com per poder-ho analitzar amb fredor. Tots dos matrimonis estaven molt units, la pèrdua és prematura, el dol és terrible i també provenen de Lleida, com expressa l’Imma Monsó. La nostra taula resta en silenci davant de l’enyor profund que manifesta la Rosa, i Dolors Juan, també vídua recent, lamenta no tenir el do d’Imma Monsó per poder fer un relat similar del seu marit.

    Maria José Fonollosa es pregunta si estem davant d’una biografia o d’una ficció, ja que el tractament narratiu és similar al de la novel·la, i realment no se’n explica tot del protagonista, sinó, sembla, només les parts més admirables.

    María Jesús Alonso coincideix a assenyalar la gran dependència de l’autora envers del Cometa, i la idealització que manifesta durant tot el llibre. Veu l’obra, en part, com un desfogament, però també en valora la reflexió al voltant del dol, i anota aquesta reflexió: “Es posible vivir sin memoria pero es imposible vivir sin olvido”. dublinesosLi ha agradat, també, l’estructura, els capítols A o B segons tracti una temàtica o una altra. Hi veu una novel·la d’amor, per l’estil narratiu i les distàncies que crea entre els personatges. Així mateix, reflecteix amb molta delicadesa els tòpics sobre el pèsam. Li crida l’atenció la lluita confessa de l’autora contra el tedi, i la seva dificultat per al diàleg filosòfic amb el seu marit, el Cometa, que li retreu la falta de “logos”.

    Dolors Juan reflexiona sobre el títol, “Un home de paraula”: honest i, al mateix temps, comunicador. Valora la cita que fa l’autora d’una obra cimera, Dublinesos, de James Joyce. Considera l’obra un exhaustiu relat sobre el personatge absent, que es llegeix fàcilment malgrat les repeticions, i que ve a representar una mort dignificada.

    Marta Gómez valora l’originalitat de l’estructura, i la capacitat d’una persona que, amb el do de la paraula, és capaç de fer sentir i reconèixer el valor d’una altra. També hi veu l’amor-devoció, on “tu quedes anul·ada mentre enalteixes l’altre”. Veu, tanmateix, en aquesta parella, un gran respecte per la llibertat de tots dos, i li agrada com reflecteix la varietat de gustos: en la literatura, en la música. Troba molt bé alguns detalls realistes, com la manera com l’autora i la seva filla corren a rebre el Cometa quan senten el soroll de la porta. Considera que pot ser un llibre terapèutic, tant per a l’autora com a d’altres persones.

    Mercè Porta el troba un llibre sincer, escrit des de l’ànima, que no és sentimentaloide, encara que hi hagi molt sentiment. la farmacia del olvidoLa història d’amor que explica és la d’un Amor Absolut, on l’admiració fa que la persona estimada atregui com un imant. Així ho diu l’autora amb una imatge molt clàssica: és una dona que “posa tots els ous al mateix cistell”. Pel que fa al dol, li agrada la idea que el sofriment es pot “contenir”, però no “superar”, i constata que el comparteixen amb la filla, incorporant el pare el la vida diària. Mercè Porta fins i tot ha buscat la identitat real del Cometa, el filòsof Rogelio Moreno, i n’ha trobat el llibre que apareix a la “novel·la”: La farmacia del olvido. Ho tindrem en compte.

    Segueix la Rosa Raventós, que el troba un llibre real i ben escrit. Considera que ella està molt pendent d’ell, i que treu molt de profit dels seus ensenyaments vitals.

    Ana Jiménez també l’ha trobat un llibre personal i sincer. Destaca les 3 parts: malaltia, dol i tria de la manera com el vol recordar, marcada en aquest cas per la facilitat d’escriure. Considera que, malgrat la idealització del personatge, dóna la sensació que d’alguna manera era ella qui aconseguia portar-lo a ell al seu terreny, i, per tant, acabava tenint el domini de la situació, encara que semblés el contrari.

    Enriqueta Olivar hi està d’acord, creu que ella és molt llesta. Sent adoració per la parella, però no se sent infravalorada, sinó que és molt forta. Per això ens explica que, abans de conèixer el Cometa, s’havia enamorat de molts homes, però de seguida hi perdia l’interès. Ell, en canvi, és molt llegit, culte i ric de paraules, i també un “bon vivant”. Ella el va portant al seu terreny. Li agrada la cita de Juan Rulfo, i els noms amb què s’anomenen els uns als altres: ella és la Lot, l’autora.

    Finalment, Anna Maria Montané ens diu que li ha agradat moltíssim, ja que ens parla d’un amor etern, infinit, i d’una obra que ens demostra que, mentre existeixi el record, la persona no morirà mai.

    L’AUTORA
    Imma Monsó

    Nascuda a Lleida (1959), va estudiar Filologia Francesa a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en Lingüística aplicada a les universitats d’Estrasburg i Caen. La seva trajectòria com a narradora comença el 1996, amb el llibre de contes Si és no és, que va rebre el Premi Ribera d’Ebre de Narrativa. Aquell mateix any publicà la novel·la No se sap mai. Imma MonsóL’any 1998 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana de Novel·la i Cavall Verd de la Crítica Catalana per Com unes vacances. El 2001 publica la novel·la Tot un caràcter i més tard es dedica al gènere del conte i la narració curta, que havia estat la seva primera opció. Durant els últims anys han vist la llum dos llibres d’aquest gènere, Millor que no m’ho expliquis (2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). També ha publicat un estudi en clau irònica sobre les semblances entre el poble català i el japonès, Hi són però no els veus (2004).

    Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, a les editorials Tusquets, Alfaguara, RBA i Planeta. També en aquesta llengua, lectors i crítica han dispensat una molt favorable acollida a la seva narrativa. Igualment té obra traduïda al francès, italià, portuguès, hongarès, neerlandès i anglès.

    El 2007 guanya el Premi Internacional Terenci Moix al millor llibre de l’any de ficció, per Un home de paraula. El 2009 publica la novel·la Una tempesta. El 2012 guanya el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes per la novel·la La dona veloç, guardonada també amb el Premi El Setè Cel de Salt, el 2013.

    L’OBRA
    Un home de paraula

    L’any 2004, a Imma Monsó se li va morir el seu home, amb qui havia conviscut durant setze anys. Ella, obrera de la paraula, va començar a escriure, volia capturar cada moment, cada sentiment, tot el procés del dol. Era una manera de fixar el record, però no era encara el projecte de cap llibre. Durant tres anys va escriure i reescriure. Amb els mesos, la perplexitat va començar a ser el motor d’aquesta escriptura que s’anava convertint en procés literari.

    un home de paraulaMonsó va trobar una manera de parlar d’ell, de la seva existència i de la seva pèrdua, estructurant cada capítol en dues parts: la A, sobre la història d’amor que van viure, un Amor Absolut diu ella, i la B, sobre el procés del dol, de la pèrdua. ‘Parlar d’ell, de la vida amb ell, de la vida sense ell’, diu. I també: ‘A d’afecte, A d’alegria, A d’arraulir-se al seu costat. B de bàrbar, B de brutal, B de buit. B de brotar de nou’.

    Tots els fets que Imma Monsó reprodueix en el llibre són reals, però l’autora reclama que Un home de paraula es tracti com una novel·la. El to és sorprenent: crea un distanciament però també hi ha calidesa, un to que li permet parlar sense ennuegar-se però que fa ennuegar el lector/a.

    Hi destaca la capacitat d’observació psicològica, amb la construcció d’un narrador omniscient per sobre de dos personatges que, en realitat, són ella mateixa i la persona estimada; amb una combinació de distanciament i d’implicació que ha trobat, segurament, el punt mitjà. Un treball de distanciament del qual, entre altres, hi ha la petja als noms ficticis que utilitza per referir-se als tres personatges principals; com si, de fet, els convertís encara més en personatges: el Cometa per al company mort, la Lot per a ella mateixa, i la Píulix per a la filla de tots dos. I aquest és, sense dubte, un dels encerts de l’obra, allò que l’allunya definitivament del mer despullament sentimental. Perquè, segurament, Imma Monsó ha escrit l’obra que ella necessitava, però passada pel filtre estilístic, literaturitzada, fins convertir-la en una obra sobre el coneixement personal i l’aprenentatge de la persona que s’estima, sobre la vida i algunes possibles maneres d’afrontar-la. : “De tota manera, mai no sabré què ni com hauria estat aquest dol en altres circumstàncies. Si, per exemple, no hi hagués hagut tantes pàgines per llaurar. Si, per exemple, no m’hagués obstinat a confiar, malgrat tot, en el poder de les paraules”.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Vacances alls romana de la senyoreta Strauss i els seus amics, Jordi Folck

    _151_f9f2c0f1Què hi fan tot un grapat de mascotes en el luxós balneari Dolce Farniente de Roma? Doncs passar-hi uns dies de descans i luxe gaudint de menjars exquisits, tractaments de bellesa, desfilades de moda i molt de personal al seu servei. I és que no hi ha res com ser l’animal de companyia d’una persona de la noblesa…i què dir si ets una gosseta estrella del cinema. Que tots els afalacs i tots els capricis són pocs per a tu.

    102240_Cub_VacancesAixí és com la senyoreta Strauss, una poddle vienesa; l’Stevenson, un golden retriever anglès; la Margaret, una dalmata francesa; en capità Haddock, un dogo americà i en Constantí, un gat devon rex rus, coincideixen a la capital italiana amb intenció de passar-hi uns dies de descans. Però res més allunyat de la realitat. Als pocs dies d’instal·lar-s’hi, la senyoreta Strauss desapareix. I és que no tothom s’estima tant com sembla aquests adorables animalons…Però els seus companys de quatre potes no ho dubtaran ni un moment i engegaran el que ells denominen l’Operació Strauss. Aquestes sí que se seran unes veritables vacances alla romana.

    Jordi Folck (Reus, 1961) és un autor realment polifacètic que no només ha publicat una vintena de llibres, sinó que també ha exercit de professor de creativitat a diferents universitats catalanes, ha treballat com a actor en diferents sèries de televisió i en anuncis i ha exposat les seves fotografies. Folck és llicenciat en Periodisme i Publicitat.

    Els nois i noies del Club de Lectura Juvenil ens tornarem a veure el dia 10 de juny!

    Llibres

  • 666 calaixos
  • Àngels, dimonis i calaveres
  • L’Avi calavera i jo
  • La dona vestida de negre
  • La guerra dels xiclets
  • Llibre de l’apocalipsi: draconis ladonis
  • Llibre d’encanteris de la Vella Taràndula
  • El manuscrit de les bèsties
  • Ningú és un zombi
  • L’única i veritable llegenda de Sant Jordi contada pel drac
  • Vacances alla romana de la senyoreta Strauss i els seus amics
  • Vols fer el favor d’apujar-te els pantalons?
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La dansa de la gavina, Andrea Camilleri

    BANNER-560

    Andrea Camilleri, l’autor

    Andrea Camilleri va néixer el 1925 a Porto Empedocle, província d’Agrigent, Sicília.

    Andrea_Camilleri_2L’any 1944 s’inscriu a la Facultat de Lletres però no finalitza els seus estudis. Comença a publicar contes i poesies i s’afilia al Partit Comunista.

    Entre 1948 i 50 estudia direcció teatral a l’Acadèmia d’Art Dramàtic Silvio d’Amico i comença a treballar com a director, principalment d’obres de Luigi Pirandello i Samuel Beckett. El 1958 comença a ensenyar al Centre Experimental de Cinematografia de Roma. Durant diversos anys va treballar en diverses produccions de la RAI, ocupant-se tant de tasques de guió com de direcció.

    Les seves primeres novel·les van passar sense pena ni glòria. El 1978 publica El curs de les coses i resulta un fracàs absolut. Leonardo Sciascia l’anima a continuar, i el 1980 publica El fil de fum, on ambienta l’acció per primera vegada a la localitat portuària (i fictícia) de Vigata.

    A la dècada dels 90 va recollir el seu primer èxit literari gràcies a La Temporada de Caça (1992), un èxit prorrogat amb la seva sèrie dedicada a l’inspector Salvo Montalbano. Aquest personatge és un homenatge a Manuel Vázquez Montalbán, creador d’un altre cèlebre detectiu Pepe Carvalho.

    camilleri-montlabán1

    Actualment viu a Roma. Està casat des de 1957 amb Rosetta Dello Siesto, té 3 filles i 4 néts.

    El 2013 va ser guardonat amb el IX Premi Pepe Carvalho.

     
    La dansa de la gavina, el llibre

    La dansa de la gavina és el 22 lliurament de les aventures del comissari Salvo Montalbano qui, entrat en la cinquantena, viu cada dia més angoixat pels efectes de l’edat i el desencant.

    dansa de la gavinaL’insomni l’ha tornat a treure del llit. A l’alba, amb una tassa de cafè a la mà, surt a la terrassa per contemplar el mar i assisteix a un solitari i lúgubre espectacle: a la sorra, una gavina malalta, o potser ferida, sembla executar una estranya coreografia abans de caure fulminada, com si la vida es resistís a abandonar el seu cos per sempre.

    La imatge suscita en el comissari els mateixos sentiments fúnebres i insidiosos que en els últims temps han enterbolit la seva ment, i li sembla una mena de premonició. I ho és.

    Logo_Oliva NegraLes vacances que Montalbano tenia previst gaudir al costat de Livia es frustren quan Fazio, la inestimable mà dreta del comissari, senzillament desapareix del mapa. No ha tornat a casa, el seu telèfon és en línia i només se sap que anava a trobar-se amb algú al port. Els seus companys es temen el pitjor, i la visió del seu estimat Fazio ferit, o potser mort, mortifica a Montalbano de tal manera que no repararà en esforços per trobar-lo.

    En un altre subtil toc d’humor del seu genial creador, els esdeveniments de la dansa de la gavina transcorren prop del lloc on s’està rodant un episodi de la famosa telesèrie sobre Montalbano. Per descomptat, el comissari evita a tota costa creuar-se amb l’actor que l’interpreta, que és molt més jove i atractiu, encara que difícilment tan irresistible per a les dones com ell.

    Camilleri_MontalbanPer saber-ne més

     
    4 de maig, la tertúlia

    La dansa de la gavina de l’escriptor Andrea Camilleri ha estat el títol escollit per acomiadar-nos del club L’Oliva Negra aquest curs 2016-2017.

    Estatua-de-Montalbano-en-Porto-Empedocle2I ha estat una bona elecció si ens atenem a la unanimitat de les puntuacions:

    Antònia, 8; Esther, 9; Joan, 8; Evelia, 8; Joana, 8.5; Dolors, 7; Josefa, 8; Inés Luz, 7; Julio, 5; Carme, 7; Soledad, 8; Pilar, 8; Fernanda, 8; Victoria, 9; Montserrat, 8; José Antonio, 8; Carme, 8; Olga, 8; Eulàlia, 7.

    És a dir, que és una obra que ha agradat molt, tant pel que fa a l’escriptura d’Andrea Camilleri de qui s’ha assenyalat que se li nota l’ofici de guionista ja que la novel·la es visualitza fàcilment, i també per l’abundància de diàlegs i l’excel·lent descripció dels diferents personatges, tot i que els girs de la trama han fet trontollar el seguiment de la trama a uns pocs clubaires.

    Han destacat el gest de complicitat cervantí en esmentar que a l’illa s’està rodant una sèrie de televisió que té l’inspector com a protagonista, i de la qual el propi Montalbano és sabedor, com D. Quixot se sap protagonista de la publicació d’una primera part de les seves aventures. I sobretot els ha impressionat la magnífica descripció de l’escena de la casa on s’ha produït el crim.

    casa montalbanoSobre el protagonista, Salvo Montalbano han destacat la humanitat del personatge i la fidelitat cap als seus companys, un grup divers i amb unes personalitats molt marcades que l’inspector respecta fins al límit, per exemple amb l’estrambòtic Catarella que el porta de corcoll amb les seves explicacions. I els clubaires han trobat sensacional el recurs dels diàlegs, o més aviat discussions, de Montalbano amb el seu alter ego Montalbano 2.

    Bé, i en finalitzar la sessió ens vam permetre una estona d’esbarjo i bon humor, que tot no ha de ser tan negre, i vam gaudir d’un bon berenar i d’un brindis amb cava per aquestes bones estones que hem passat i per les que passarem, segur, el proper curs.

    IMG-20170505-WA0001

    Fins aviat!!!

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    Massa felicitat, Alice Munro

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 5 d’abril

    Avui ens encarem a la lectura d’un llibre de narracions, 10 relats de diferents extensions, l’últim dels quals entraria en el gènere de novel·la breu (60 pàg.), si hagués estat el propòsit de l’autora. De fet, serà un dels interrogants d’aquesta sessió: quin és el propòsit de l’autora? Fet un petit mostreig previ, hi ha força lectores que es queixen de la duresa de les històries i diuen que no les han pogut llegir de tanta crueltat com contenen. Tenen raó: en la primera, “Dimensions”, tres nens són assassinats pel seu pare que, lluny de penedir-se’n, creu que els ha vist al cel i en vol convèncer la seva esposa. Donem preferència a les lectores que han pogut llegir-los tots, els hagin agradat o no.

    Alice MunroComença a parlar Ana Jiménez, que, al contrari de l’opinió general, l’ha llegit de grat i creu que és un llibre per rellegir. Elogia el to col·loquial amb què són narrats aquests drames; la manera com es dóna la informació més cruenta, en un to delicat, i destaca que totes les protagonistes siguin dones. Parlem també de “Forats-fondos”, on el protagonista, un sense-sostre, s’ha adaptat a una realitat diferent: la lectora comenta que n’ha vist de veritat, al carrer, creu que és ben versemblant.

    Dolors Juan ha preparat el seu comentari tot fent un petit resum i una valoració de cadascun dels deu contes. Més aviat els ha trobat desconcertants, amb un final obert en moltes ocasions, per exemple en el primer conte, Dimensions.

    Rosa Llop ha tingut la disciplina de llegir-los, però no li han agradat gens: els ha trobat uns relats centrats en l’absurd de l’existència, d’un to molt dur, que en ocasions ni tan sols tenen un sentit.

    Mercè Porta hi coincideix, creu que la majoria de personatges tenen un rerefons patològic i no creu que la literatura s’hagi de recrear en aquest aspecte fosc de les persones.

    Intervé Anna Mª Montané, que ens fa un comentari centrat en la possibilitat que les vivències de l’autora, canadenca, en un marc de diversitat de races i d’idiomes (entre Quebec i Toronto) hagi volgut fer aquest retrat de la humanitat que l’envolta, tot mostrant sense jutjar. Arribades en aquest punt, els proposo un joc: posarem a la pissarra una llista de pros i contres, i mirarem què pesa més en la balança.

    sonya-kovalevsky-1850-1891-grangerA part de les lectores que ja hem esmentat, la Maricarmen Quintana, la Maria José Fonollosa, la Rosa Raventós, la Carme Lavall, la Maria Teresa Ventosa, l’Enriqueta Olivar, l’Evelia Casado, la Paquita Puig i la Soledat Marsal coincideixen a opinar que en la llista dels “contres” del recull hi ha la mirada, massa dura i cruel, com de vidre, sobre l’ànima humana. També es fa esment d’algun conte que, en principi, no se sap per què hi és (“Fusta”), més aviat sembla que sigui pel gust de parlar de diferents tipus d’arbre i mostrar com s’obren i quines vetes ofereixen a l’hora de fer-ne fusta. Parlem també del conte “Coses de nenes”, on dues amigues ofeguen una nena “especial” en el decurs d’un campament d’estiu.

    La Carme Lavall observa que l’escena està narrada sense detalls escabrosos. Els recordo una escena similar en el clímax de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, una autora que sens dubte coincideix en certs aspectes amb Alice Munro en el tipus de mirada acerada. També parlem de la segona història, “Algunes dones”, on un senyor agonitzant es troba gairebé intimidat per la masatgista, Roxanne.

    Enriqueta Olivar destaca, per la seva singularitat, la narració llarga que dóna títol al recull, Massa felicitat. És una biografia de la matemàtica russa Sofia Kovalevski, una dona pionera, que va descobrir les matemàtiques com un terreny idoni per desplegar la seva intel·ligència abstracta i la seva imaginació. Es va haver de casar per poder sortir de Rússia i estudiar amb els genis matemàtics del seu temps. El conte recull els seus últims dies i les seves últimes paraules, que foren, precisament, Massa felicitat. Maricarmen Quintana recorda que el seu nom, Sofia, fou donat en honor seu a un cràter de la Lluna.

    He de dir que en aquesta sessió especial, sense roda formal de paraula, ha estat més difícil anotar les intervencions de cadascuna. Ens hem descontrolat una mica, i sens dubte ha mancat l’ordre habitual en les intervencions. Però també ha estat una sessió molt viva i molt rica, i hem arribat a un acord: l’obra ens pot haver agradat o no, però no ens ha deixat pas indiferents! I una conclusió: som unes lectores parladores i apassionades.

    Quedem per al 5 de maig, amb l’obra Un home de paraula, d’Imma Monsó.

    L’AUTORA
    Alice Munro

    Alice Ann Munro, de naixement Alice Ann Laidlaw (Wingham, Ontàrio, 10 de juliol del 1931), és una escriptora de contes canadenca que escriu en anglès. premi nobelVa rebre el Premi Nobel de Literatura del 2013 i el Premi Booker del 2009.

    La ficció dels contes de Munro se situa al seu país natal del comtat d’Huron (Canadà), al sud-oest de la província canadenca d’Ontàrio. Les seves “accessibles i commovedores històries” exploren les complexitats humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç. La seva obra ha fet de Munro “un dels nostres (canadencs) més grans escriptors de ficció contemporanis”o, com diu Cynthia Ozick, “la nostra Txékhov”. El 2013, Munro rebé el Premi Nobel de Literatura per la seva obra com a “mestra del conte modern”.

    L’OBRA
    Massa felicitat

    Infanticidis, enverinaments, robatoris, automutilacions, suïcidis, caigudes gairebé mortals… Qualsevol diria que Alice Munro, en el recull Massa felicitat, s’ha passat a la literatura sensacionalista. Les aparences enganyen: la violència està en aquests 10 contes per convertir-se en el cor ferit de la trama, que Munro decideix acariciar i operar sense assegurar-nos que la víctima es curarà. crisalideTracta la violència d’una manera naturalista i necessària, com si el més atroç (vegeu el magnífic relat ‘Dimensions’) fos inevitable. El que és inevitable és ‘normal’, i la ‘normalitat’ amb què introdueix aquesta catarsi, que canviarà el full de ruta del relat, sorprèn el lector, acostumat a l’emotiu, tranquil detallisme de l’anomenada Txékhov canadenca. El més admirable de Massa felicitat és la manera com aquesta violència –que pot estar fora de camp, en forma d’un adulteri que es cou al mateix espai domèstic (‘Ficció’), o que pot esclatar com un crit velat, en forma de violació no reconeguda (‘El tall de Wenlock’)– varia el destí dels seus personatges sense caure en la redempció epifànica ni en la condemna moralista. Sembla que els contes de Munro no s’acabin: no és que els seus finals siguin oberts sinó que els seus protagonistes segueixen el seu camí, i es converteixen lentament en un punt que es fon amb l’horitzó. Com si després d’haver entrat en detalls, de gravar amb la microcàmera de les paraules l’objecte més banal –i per això més significatiu–, el llenguatge abandonés la seva matèria primera a la més lànguida o tenebrosa de les seves sorts. massa felicitatMunro explora l’etern femení sense fer concessions de gènere. En molts relats les dones surten mal parades: sovint no saben calibrar la distància entre el que esperen de la vida i el que rebran. O de vegades expliquen, vagament indiferents, un fet terrible que escandalitzaria molta gent. Són més intel·ligents que els homes, més apassionades i més perilloses. Fins i tot en el memorable relat ‘Cara’, narrat des d’un punt de vista masculí, la dona apareix com l’oportunitat perduda, la que va agafar la paella pel mànec marcant-se la cara sense miraments per a assemblar-se més al seu objecte estimat, que va néixer amb un capritx. A Massa felicitat, Munro torna al gènere del ‘basat en fets reals’ que va posar en pràctica a ‘La vista desde Castle Rock’. Si a ‘Tres roses grogues’ Raymond Carver es conformava observant l’agonia de Txékhov per compondre una sentida elegia, Munro concentra en 60 pàgines l’atribolada vida de Sofia Kovalevski, novel·lista i matemàtica russa, per assajar una meditació sobre el seu personatge favorit, aquella dona que es debat entre la submissió a les normes virils i la reivindicació del seu lloc a l’univers. No és difícil reconèixer en els trets de Kovalevski l’ADN de l’arquetip Munro: l’heroïna que, presa de la seva sensibilitat, ha après a respectar la seva visió del món. I quina meravellosa visió del món tindrem si ens enfilem sobre aquests bellíssims contes! (Sergi Sánchez, El Periódico, 2011)

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Com un llebrer, Roddy Doyle

    com-un-llebrerLa Mary està en un moment molt important de la seva vida, decisiu, podríem dir. Amb dotze anys i a les portes de l’adolescència, amb la seva millor amiga Ava que ha anat a viure a una altra zona de Dublín i, especialment, amb la seva àvia materna, l’Emer, a l’hospital, molt a prop del moment en què la deixarà per sempre. I és que la Mary haurà de conviure amb la mort per primera vegada a la seva vida i no serà aquesta una situació de bon portar.

    Però no hi estarà tota sola la Mary, ni de bon tros. La noia forma part d’una família de dones fortes i, de manera sobtada i durant unes màgiques hores, quatre de les seves generacions s’hi trobaran per mirar enrere i revisar d’on venen, per tal d’agafar empenta i encarar tot el que està per venir, que serà molt, de ben segur. Roddy Doyle, l’autor del llibre, fent ús del recurs dels flashbacks ens farà recórrer dècades de la història de la família formada per la Mary, la Scarlett, l’Emer i la Tansey. Néta, mare, àvia i besàvia, respectivament, que protagonitzen moments ben tendres i d’altres, molt divertits.

    I els llebrers, no ens en podem pas oblidar! Però si vols saber el paper que juguen en tota aquesta història, hauràs de llegir-te el llibre que dissabte vam comentar els nois i noies del Club de Lectura Juvenil de la Joan Oliva.

    com-un-llebrer_rodonaPrimeres pàgines.

    Roddy Doyle va néixer a Dublín l’any 1958. Abans de dedicar-se a temps complet a l’escriptura, Doyle va treballar com a mestre d’anglès i de geografia. Roddy-DoyleActualment, és un dels escriptors irlandesos de més prestigi internacional.

    La seva producció literària va des de la novel·la fins a la narració breu, passant pels guions cinematogràfics i els llibres per a públic infantil. L’any 1993 va ser guardonat amb el Premi Booker per la novel·la Paddy Clarke Ha Ha Ha i, de la mà del director britànic Stephen Frears, dues de les seves novel·les han arribat a la gran pantalla amb molt d’èxit: Cafè irlandès (1993) i The van (1996). El realitzador Alan Parker va ser l’encarregat de l’adaptació cinematogràfica d’una altra novel·la de Doyle, The commitments (1991).

    Llibres

  • Com un llebrer
  • Mientras tanto…una aventura
  • Rover salva el Nadal
  • Rover salva la Navidad
  • La venjança dels mofetes
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Sang vessada, Åsa Larsson

    BANNER-560

    Åsa Larsson, l’autora

    Åsa Elena Larsson va néixer a Uppsala (Suècia) el 1966, però es va criar a Kiruna, una localitat del nord situada a la província de Lapland en què l’escriptora sueca ambienta les seves novel·les. asa larssonActualment viu a Mariefred amb el seu marit i els seus dos fills.

    Va estudiar dret a Uppsala i durant un temps va exercir com a advocada tributària a Estocolm.

    Durant la seva baixa maternal va començar a aficionar-se a la literatura, buscant entreteniment i diversió. La seva vida era estable i tenia la seva feina com a advocada, però confessa que tenir el seu primer fill li va fer percebre el món de manera diferent i necessitar un veritable canvi, que va buscar dins del seu cap.

    Va ser llavors quan va començar a sorgir en ella una gran dedicació per la lectura i l’escriptura i va decidir traslladar al paper les històries que imaginava.

    Els seus llibres han aconseguit l’èxit gairebé immediatament, han estat publicats en més de vint països amb una enorme acceptació entre el públic, a més de rebre bones crítiques.

    Durant la seva curta carrera com a escriptora ha rebut el Premi de l’Associació d’Escriptors Suecs de Novel·la Negra 2003 a la millor òpera prima per Aurora Boreal, el Premi a la millor Novel·la Negra de Suècia 2004 per Sang vessada, i la Ploma de Plata de la Fira del Llibre de Bilbao 2010 per Aurora Boreal.

     

    Sang vessada, el llibre

    És estiu a Suècia, quan brilla el sol de mitjanit i el llarg hivern ha estat oblidat. 9788466411202En aquest temps màgic, una sacerdotessa luterana, Mildred, és trobada morta amb signes de tortura en la ciutat de Kiruna.

    Mildred era una declarada feminista, una lluitadora estimada i odiada per igual. Està clar que no tots en Kiruna accepten que una dona sigui sacerdot, però tres mesos després del brutal assassinat la policia segueix sense tenir una pista.

    Rebecka Martinsson torna a Kiruna, el lloc on va créixer, a realitzar una gestió per al bufet d’advocats d’Estocolm en el qual treballa. No obstant això, aviat es veu embolicada en aquest misteriós cas: Anna-Maria Mella, la policia local de Kiruna i encarregada de la investigació, acudeix a Rebecka buscant ajuda; sap que només ella és capaç de desemmascarar la fosca veritat que amaguen els habitants d’aquesta gèlida ciutat.

    Kjellander___Sjoberg_Kiruna_aerialEn aquesta novel·la, Åsa Larsson obliga a la seva protagonista, Rebecka Martinson, una jove advocada que no ha aconseguit recuperar-se del impacte d’haver matat tres homes per protegir dos nens, a enfrontar-se a la realitat de les dones maltractades en una obra on la soledat i la dificultat de triar el camí correcte són els temes de fons.

    Larsson construeix de nou un univers de personatges complexos on les dones lluiten per defensar el seu espai a Kiruna, un petita ciutat més enllà del Cercle Polar, on els homes són els que manen.

    AVT_sa-Larsson_4111Per saber-ne més…

     

    6 d’abril, la tertúlia

    Sang vessada no ha estat un llibre fàcil per als clubaires.

    oliva 300-loguilloLes opinions han estat força radicals. Hi ha a qui li ha entusiasmat el llibre, i n’hi ha que no l’ha pogut ni acabar.

    Aquestes són les puntuacions:

    Antònia, 7; Evelia, 5; Joana, 8; Dolors, 6; Josefa, 6; Inés Luz, 9; Carme, 4; Soledad, 7; Ana Mª, 7; Pilar, 9; Victoria, 7; José Antonio, 8; Carme, 7; Olga, 6.

    Els partidaris han assenyalat que és més que una obra de gènere negre, destacant la seva prosa acurada, que indaga eficientment en la psicologia dels personatges i que transcendeix una profunda comprensió de les debilitats humanes, una tolerància que no deixa de mostrar els defectes i prejudicis de la suposadament avançada societat nòrdica. Per una altra banda, destaquen les magnífiques descripcions i la gran exaltació del paisatge i la natura que fa l’autora.

    I els detractors l’han trobat avorrida, sense emoció, opinant que la història i la investigació en si tenen poca força, i que el tema de l’assassinat es pren de forma molt lleugera.

    Hotel de gel a JukkasjärviAixò sí, pràcticament tots els lectors han estat d’acord en que no és una novel·la d’investigació, però aborda una varietat de temes espinosos: les dones com a líders de l’església, el masclisme, el feminisme, la caça, les persones amb retard mental, l’homosexualitat i la rigidesa de les convencions socials en el món tancat d’una petita localitat com és Kiruna.

    També han posat de relleu que no hi ha un únic protagonista, sinó que ho és tot el poble, que d’alguna manera tots podrien estar implicats i que la resolució de l’assassinat esdevé gairebé per casualitat.

    La història de Potes Daurades, una lloba que ha arribat a la zona, en general pensen que és una metàfora de la vida de la víctima, la sacerdotessa Mildred.

    La propera sessió de L’Oliva Negra tindrà lloc dijous 4 de maig. En aquesta propera reunió, comentarem la novel·la La dansa de la gavina, d’Andrea Camilleri.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    Arsène Lupin gentleman cambrioleur. Maurice Leblanc

    Je ne sais pas pourquoi, mais beaucoup de gens croient que j’ai fréquenté Arsène Lupin autrefois…Son portrait ? Comment pourrais-je le faire ? Vingt fois j’ai vu Arsène Lupin, et vingt fois c’est un être différent qui m’est apparu…ou plutôt, le même être dont vingt miroirs m’auraient renvoyé autant d’images déformées, chacune ayant ses yeux particuliers, sa forme spéciale de figure, son geste propre, sa silhouette et son caractère. Maurice Leblanc

    arsene_lupinChers lecteurs/lectrices,

    La dernière lecture que nous ferons et qui va nous servir comme clôture de la saison 2016/2017 va se faire en commun avec le Club de lecture facile en français de la bibliothèque Joan Oliva i Milà. C’est un plaisir d’une part, réunir les deux groupes de lecteurs en français et commenter dans une ambiance conviviale quelques-unes des aventures d’Arsène Lupin (un des personnages littéraires les plus représentatifs du roman dénommé populaire) et d’autre part, pour promouvoir la collection du genre policier en tant que centre d’intérêt de la bibliothèque ainsi que les livres de lecture en français facile qui favorisent l’auto-apprentissage de la langue française et que la bibliothèque met à disposition de tous ses usagers.

    Chaque membre s’emportera un livre de Maurice Leblanc écrivain considéré l’un des principaux de la première vague du roman policier français, né à Rouen en 1864 et qui se consacre à la littérature après ses études de droit quand il monte à Paris et écrit en tant que journaliste au Gil Blas ou Figaro. C’est une époque où il existe une grande concurrence entre les nombreux journaux et la popularité du roman-feuilleton est très à la mode. L’éditeur de presse Pierre Lafitte en 1905 lui propose de collaborer avec la publication mensuelle Je sais tout puis l’anime à continuer et quelques mois plus tard annonce à ses lecteurs friands de nouvelles péripéties qu’il va publier la série La vie extraordinaire d’Arsène Lupin «œuvre sensationnelle, appelée à un retentissement énorme».

    Il arrive très souvent que dans la littérature, les personnages crées par leurs auteurs sont bien plus connus qu’eux-mêmes et persistent bien au-delà de leurs morts dans l’imaginaire collectif. C’est le cas de Sherlock Holmes d’Arthur Conan Doyle universellement connu ou Hercules Poirot d’Agatha Christie. En France nous avons une place réservée à Rouletabille ou Chéri-Bibi de (Gaston Lerroux), Fantômas de (Marcel Allain) ou Arsène Lupin de (Maurice Leblanc) et nous pouvons comparer les influences que les uns sur les autres ont eu et bien entendu rechercher d’autres héros littéraires qui pourraient nous servir à élaborer une liste.

    gentelman.phpJe vous joins ici-bas une interview très intéressante et divulgatrice du biographe et auteur de deux dictionnaires sur l’écrivain et son personnage : Jacques Derouard, apparue à l’occasion du centenaire Arsène Lupin au magazine L’express. Par ailleurs et si vous voulez en savoir davantage sur le travail littéraire de cet auteur de roman policier, d’aventures et d’anticipation je vous recommande de cliquer sur ce document aci.

    Chaque club lira trois des six nouvelles fondatrices où sont narrés quelques épisodes du célèbre Arsène Lupin, gentleman-cambrioleur que l’auteur a écrit sur ce personnage de fiction qui a fait 100 ans en l’an 2004 et que nous, lecteurs d’aujourd’hui, nous ferons le plaisir de récréer dans une version adaptée en français facile par Catherine Barnoud et Michel Laporte. Un club lira les nouvelles Le coffre-Fort de Madame Imbert ; La Perle noire et L’arrestation et l’autre club lira celles du Collier de la reine ; Herlock Sholmes arrive trop tard et L’écharpe de soie rouge. Toutes elles ingénieuses et révélatrices du passé de Lupin?

    Comme d’habitude, lecteurs et lectrices prenez bien vos notes, faites une lecture critique, initiez-vous dans la « lupinologie », recomposez et comparez les personnages, et un conseil de bonne amie qui ne vous veut que du bien : au rendez-vous du 19/05/2017 à 16h30, venez au cas où…sans bijoux!

  • Arsène Lupin
  • Vingt-six questions à … Jacques Derouard
  • Etreat: Journees Lupiniennes 2016
  • Esther Bruna.
    Club de Francès.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »