Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

La màgia de les petites coses. Estelle Laure

magiapetitescosesHi ha situacions que cap adolescent hauria de viure. Lucille és una noia de disset anys que tenia un futur per davant però, de la nit al dia, aquestes prometedores expectatives es comencen a ensorrar degut a que el seu pare està internat en un hospital mental, la seva mare porta setmanes sense donar senyals de vida i ara, de sobte, es troba fent-se càrrec no només de si mateixa sinó també de la casa i de la seva germana petita Wren. Malgrat això, la Lucille fingeix que tot va bé, estudia i treballa per pagar totes les factures que se li vénen a sobre per poder aconseguir evitar que els serveis socials s’assabentin que viuen sense cap adult al seu càrrec, i només pot comptar amb la seva amiga Eden; però molt aviat també haurà de conviure amb un sentiment d’estima que no sap si podrà ser correspost. No obstant això, dins d’aquest caos que se li ve a sobre, Lucille descobrirà que sempre passen coses bones, que sempre hi ha persones disposades a ajudar i que de tot se surt, només cal saber apreciar i gaudir de la màgia de les petites coses de la vida.
 
estelle laureLa màgia de les petites coses és una bonica història de superació per poder gaudir de tot allò positiu que ofereix la vida quan tota la resta està del revés. Per fer aquesta travessia cal tenir una protagonista forta i lluitadora, amb uns personatges secundaris que omplin aquesta petita història de de conflicte envers uns esdeveniments que fan reflexionar sobre les coses quotidianes de la vida, i fan creure en l’esperança d’alguna cosa millor, amb la promesa que tot sortirà bé i que no hi ha res que no es pugui superar si es mantenen l’esperança, la força, la il·lusió i la convicció que la màgia existeix i es compon de la bondat de les persones que ens envolten. I a uns àngels que li deixen menjar, li netegen la casa i li arreglen el jardí a la jove protagonista… La seva autora és Estelle Laure, té un Màster en escriptura infantil i juvenil per la Universitat de Belles Arts de Vermont i és llicenciada en Arts escèniques.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Automatitzant el futur

robotsEl seu autor és Martin Ford, fundador d’una empresa de desenvolupament de programari de Silicon Valley, que manté la idea de que mentre la tecnologia segueixi el seu desenvolupament accelerat i les màquines comencin a encarregar-se d’elles mateixes, es necessitaran menys persones per treballar. D’acord amb aquesta premissa el perill hi serà mentre continuï el progrés, ja que tant les ocupacions d’alt nivell com els de nivell mitjà s’evaporaran i el resultat podria ser una desocupació massiva i una major desigualtat, així com la implosió de l’economia basada en el consum serà cada cop més evident. En canvi, el present mostra els conflictes econòmics actuals, el que es dóna entre productivitat i compensació salarial, la caiguda de les rendes del treball i el creixement del benefici de les empreses en el PIB, l’enfonsament de la classe mitjana, l’augment de la desigualtat i l’impacte asimètric de la tecnologia, aquest que fa que es redueixin els salaris en el sector econòmic que aplica els avenços tecnològics i encareix la resta.

riserobots

El auge de los robots, novetat a la biblioteca, mostra un futur apocalíptic i fomenta la possibilitat real de viure els pocs anys de vida feliç que ens queda, ja que en un parell de dècades la propera generació s’haurà de disputar els darrers treballs que quedin, degut a que les empreses i determinades famílies seran cada vegada més riques i es plantejarà un futur en què ja no es treballarà per viure i l’economia podrà emprar tota la seva energia en oci, creativitat i innovació.
La robòtica s’expandeix, el parany de la pobresa s’estableix, el treball escasseja, els salaris minven, i el perill immediat serà que en pocs anys les classes mitjanes consumiran el total de les seves rendes. Aquest és un anàlisis que s’implementa en la tecnologia present, i en la propera de futur que amenaça a una societat cada cop més empobrida i sense recursos, però en canvi s’entreveu la paradoxa que mentre la robòtica destruirà molt teixit laboral ajudarà a cuidar al mateix temps dels ancians ja que les poblacions de tots els països industrialitzats, així com les de moltes nacions en vies de desenvolupament, estan envellint ràpidament.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Brooklyn

brooklyn_posterEstrenada a primers de 2015 en el Festival de Cinema Independent de Sundance, la pel·lícula Brooklyn ha anat recollint des d’aleshores excel·lents crítiques i un bon grapat de premis, en gran part gràcies a la feina de la seva protagonista, Saoirse Ronan. El film irlandès, novetat aquesta setmana a la Joan Oliva, va estar nominat als Òscar d’enguany en el categories de millor pel·lícula, guió adaptat i actriu protagonista i va aconseguir el premi BAFTA a la millor pel·lícula britànica.

Brooklyn ha estat dirigida per John Crowley responsable, entre d’altres, de títols com ara Intermission (2003), ¿Hay alguien ahí? (2009) o Circuito cerrado (2013) i està basada en la novel·la del mateix nom de l’escriptor irlandès Colm Tóibín. 161_brooklyn-(edicio-de-butxaca)La història està centrada en la vida de la jove irlandesa Eilis Lacey (Saoirse Ronan) que, a mitjan de segle XX i davant de la manca d’oportunitats en el seu Enniscorthy natal, pren la decisió de viatjar tota sola a Nova York, deixant enrere la seva mare vídua i la seva germana gran. A Nova York, treballarà en uns grans magatzems, estudiarà comptabilitat als vespres i s’enamorarà, fins que un problema familiar greu la farà triar entre la seva antiga vida i l’actual.

Colm Tóibín (1955) és un escriptor, periodista i crític literari irlandès, considerat un dels novel·listes contemporanis més importants del seu país. Ha estat tres cops seleccionat per al Premi Booker i amb Brooklyn va ser reconegut amb el Premi Costa (un dels més preuats premis literaris a Gran Bretanya). També és autor d’altres novel·les com, per exemple, Nora Webster (2014), El Testament de Maria (2012), El faro de Blackwater (1999) i Un llarg hivern (2007).

ColmToibin_rodonaColm Tóibín a les biblioteques de VNG.

Tràiler de la pel·lícula Brooklyn:

DVD

  • Brooklyn
  • Llibres

  • Brooklyn (Colm Tóibín)
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La casa cantonera, Sílvia Alcántara

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 9 de novembre

    Comencem la sessió tot excusant l’absència d’Anna Mª Montané, clubaire fidel, per problemes de visió, i de la Soledad Marsal. Les primeres opinions són molt favorables sobre la segona novel·la de l’autora famosa per Olor de colònia. Carme Lavall diu que la va llegir en un viatge a Barcelona d’anada i de tornada, la mida justa, i que li va fer molt bona impressió, tant els personatges, com l’argument, com l’estil, de frases curtes. Una de les idees que domina la novel·la, i que ens cita tot seguit, és aquesta: “Dels pecats dels pares els fills en van geperuts”.

    crisalideAna Jiménez hi coincideix: li ha agradat molt el retrat dels personatges, d’aquesta família on no hi ha cap mena d’afecte, sinó molta rancúnia, i on tot s’articula al voltant de la Vicenta, la mare, que escampa el seu domini al voltant del Ramon, el marit, la Irene, la filla gran, i la Marina, la filla petita. Potser per contrast, ella s’enamora d’algú dominant, en Gregori. Els únics personatges que es comporten com a bones persones són en Ramon, que s’acaba suïcidant, i la Roseta, que no és de la família.

    Trenquem els elogis a la novel·la amb l’opinió de l’Enriqueta Olivar, diu que l’ha trobada fluixeta i que no la recomanaria. Així com Olor de colònia, raona, tenia una trama vibrant, en un espai ben marcat com la colònia tèxtil, en aquesta novel·la l’autora sembla jugar amb l’ambigüitat, tant de l’estil com de les localitzacions. L’autora assegura que ha volgut parlar sobre la gelosia, i la nostra lectora troba que la gelosia entre les germanes és una conseqüència lógica de l’actitud de la mare, i aquest és l’eix de l’obra.

    Rosa Raventós diu que, tanmateix, a ella li ha agradat, i que el problema entre les germanes és que no hi va haver gens de caliu. Troba que la novel·la respon més a la dita “quan una cosa comença malament, també hi acaba”.

    Dolors Juan coincideix amb l’opinió més negativa. Malgrat que la novel·la té un inici original, troba que després la sorpresa s’esvaeix, i que hi ha un excés d’esdeveniments en una obra tan curta. També veu una forma mig caòtica de presentar-ho, un seguit de desgràcies i desavinences que es justifiquen per la casualitat. En resum, seria un llibre que conté totes les eines per ser interessant, però no ho aconsegueix.

    olor de coloniaPaquita Puig comparteix el seu parer: massa drama, diu, encara que li han agradat alguns detalls realistes que evoquen l’ambient de l’època: les cadires de boga espellifades, un test dentat…

    La Maria Teresa Ventosa remarca que li ha agradat molt el principi, així com la descripció del poble. També l’ambient de la casa on acaba de morir la Vicenta el veu molt ben reflectit: l’olor, la foscor. Pel que fa al diàleg, en canvi, de vegades se li ha fet perdedor.

    Mari Carmen Quintana troba que el llenguatge és arcaïtzant, de vegades, i que el veritable fil de la novel·la, com s’ha dit, no és la gelosia, sinó la mare manipuladora. D’aquí vénen els problemes entre les germanes (en realitat, germanastres). La novel·la és un teixit de records i rancúnies que giren al voltant d’allò secret, d’allò tancat.

    Evelia Casado diu que troba una mica decepcionant la vida dels personatges. Va estar a punt de deixar la lectura, però va fer un esforç i la va seguir: volia seguir el fil de la trama, veure què passava al final. Analitza tot el que passa com el resultat d’una família molt separada, ja que els pares fomenten les diferències entre les filles. També troba una mica inversemblant tot el que passa en el cobert, un espai recurrent.

    Rosa Llop coincideix a dir que no li ha agradat gaire, ja que és una narració molt embolicada, on el tema de la gelosia no deixa de ser una conseqüència lògica de les vivències de les dues germanes.

    Maria José Fonollosa té la sensació d’haver llegit un drama rural, propi de la tradició de la literatura catalana. Se li ha fet fàcil de llegir, ja que totes les peripècies es van revelant a poc a poc. Veu molt important el paper de la Roseta, l’única que els ajuda desinteressadament, mentre que en canvi en Gregori només sedueix la Irene per fer-li mal a la mare. Remarca la intriga al voltant de la carta que en Gregori li escriu a la Vicenta, la mare.

    portada_els dies sense gloriaAnna Masferrer també ha quedat sorpresa pel personatge de la Roseta, una veïna “digna d’estudi”: extraordinària, discreta, que no tan sols ho tapa tot, sinó que cuida la vella i també es preocupa per les filles. Llança la idea que potser ho fa perquè no pot tenir fills, “és eixorca”.

    Mercè Porta també remarca el personatge de la Roseta, i coincideix amb les critiques. Creu que la novel·la s’excedeix amb la trama de les relacions, i que no hi ha una autèntica evolució dels personatges: tal com comença, acaba. Tant la Irene com la Marina segueixen atrapades en el seu món. Coincideix a dir que el tema de la gelosia no és el central, tal com volia l’autora, ja que queda desdibuixat per les vivències de tots plegats.

    Gemma Capdet explica que ja l’havia llegida, però que n’ha fet una segona lectura ràpida per confirmar la impressió inicial: desestructurada, on tant a la Marina com a la Irene els falta algun sentiment. Elogia, però, l’inici, la primera frase, que a algunes lectores també els havia recordat la Crónica de una muerte anunciada de Gabriel García Márquez.

    Remarquem que valdrà la pena de llegir la darrera novel·la de Sílvia Alcántara, Els dies sense glòria, i concloem la tertúlia amb un debat tan animat sobre els pros i contres de la novel·la que fins i tot ens vénen a demanar que abaixem una mica el to de veu…Som massa apassionades!

    L’AUTORA
    Sílvia Alcàntara

    Sílvia Alcàntara i Ribolleda neix a Puig-reig (Berguedà) l’any 1944, i als sis mesos d’edat la seva família es trasllada a la Colònia Vidal, una colònia tèxtil situada al marge del Llobregat. Als catorze anys es posa a treballar a la fàbrica, i més tard inicia els estudis de comerç, que li permeten trobar una feina d’administrativa i traslladar-se a Terrassa. Sempre conscient de la seva manca de formació lingüística en català, a l’inici de la democràcia pren la determinació d’estudiar-lo i s’inscriu als cursos de Normalització Lingüística. Al mateix temps que aprèn la seva llengua, s’interessa per l’escriptura i comença a compondre narracions, algunes d’elles premiades en diversos certàmens locals. Aquests petits èxits l’esperonen a escriure més, i tan bon punt a principis de la dècada de 1990 es crea l’Aula de Lletres s’hi matricula i, durant tres anys, perfila les tècniques d’escriptura. En acabat entra a treballar a la mateixa escola, on realitza tasques administratives. Després, l’escola es trasllada a l’Ateneu Barcelonès.

    silvia alcantaraTot i el desengany de les dues primeres novel·les, que resten inèdites, Sílvia Alcàntara aconsegueix publicar, a Edicions de 1984, la novel·la Olor de Colònia (2009). El relat, que reconstrueix la vida d’una colònia tèxtil catalana pels volts de 1950, produeix un gran impacte en el panorama català per la seva maduresa i qualitat literàries. Amb aquesta novel·la, que esdevé un èxit de vendes, Sílvia Alcàntara rep els premis Qwerty Btv (2009), Regió7 de Cultura (2009), Joaquim Amat-Piniella (2010) i és finalista del premi Llibreter (2009).

    El 2012 Olor de colònia és adaptada per a la televisió, en format de minisèrie, dirigida per Lluís Maria Güell. L’any 2011 publica, a Edicions de 1984, la seva segona novel·la, La casa cantonera, en què explora el tema de la gelosia fraternal i de parella i els secrets d’una família en un poble miner inconcret del Beguedà, la comarca on va néixer. El 2016 apareix la seva tercera novel·la, Els dies sense glòria, en què l’autora narra els orígens i la vida de la Glòria, des de la dècada de 1930 fins al 2003, i que representa una generació a la qual el progrés ha anat cremant la terra a cada passa empenyent-la del camp a la ciutat, del poble al bloc de pisos. Una generació que es va veure tenallada per les necessitats dels pares i després per les dels fills.

    Després d’iniciar-se en el món literari català amb un debut tan exitós, Sílvia Alcàntara compagina l’ensenyament de tècniques d’escriptura a l’Ateneu Terrassenc amb la preparació de noves ficcions. També és presidenta de l’associació cultural terrassenca “Un munt de mots”.

    L’OBRA
    La casa cantonera

    Dues germanes es retroben per repartir-se les poques coses que en morir els ha deixat la mare. Feia més de vint anys que no es veien. Una veïna de tota la vida les acompanya per les resclosides estances de la casa i els petits objectes els desperten els records.

    El vincle de la vida passada s’imposa com un malson al seu desig de fugir, de tornar al món quotidià conegut i controlat. Retingudes per preguntes que mai no s’han respost, queden atrapades en una teranyina asfixiant. L’empremta de la mare ressorgeix i il·lumina els racons foscos de les seves vides.

    portada_la casa cantoneraSílvia Alcàntara basteix una novel·la com una torrentada on els sentiments tèrbols i els desitjos profunds es mostren sense traves i on la serenitat només arriba amb l’acceptació dels sentiments oposats de l’ànima.

    Josep Cots, el seu editor, defineix l’autora com “una escriptora potent amb una gran capacitat de fabulació i domini del llenguatge”. “Cada llibre és com ha de ser –matisa Alcàntara–; jo pensava que seria més llarg tenint en compte tot el que volia explicar, però vaig optar per un estil concís, frases curtes, triar els adjectius de manera que t’estalvien una pàgina… i ha quedat més curt del previst”. A banda de deixar-se arrossegar per la necessitat que pot provocar escriure una novel·la (“quan escric sóc tot cor, tripes: m’hi aboco sencera”), hi ha una cosa que Alcàntara té clar: “Sempre em pregunto què vull explicar abans de començar i, en aquest cas, volia parlar de la gelosia, un sentiment que tots hem patit però mai confessem; gelosia de parella, però també entre germans,amics,veïns…”La gelosia, per tant, és l’energia sentimental que posa en marxa el motor d’una novel·la en què l’autora “té l’habilitat de mostrar el desenllaç de bon començament i després va desfilant com s’ha arribat fins a aquell punt”.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Aixequem les mans

    vihAixequem les mans contra la prevenció. Aquest és el missatge d’enguany en el Dia Mundial del SIDA que es celebra aquest dijous, 1 de desembre. Aquesta campanya té l’objectiu d’explorar els diferents aspectes de la prevenció del virus de la immunodeficiència humana (VIH) i com afecten determinats grups com les adolescents i dones joves, així com també les poblacions clau i les persones que viuen amb el SIDA. Al mateix temps pretén sensibilitzar sobre la importància de la infecció per VIH, de les seves conseqüències i de la necessitat d’incrementar les mesures per frenar-la. És una oportunitat per demanar a les institucions, organitzacions, empreses i la ciutadania la seva implicació en les mesures de prevenció i control, així com en garantir l’accés al tractament i la no discriminació a les persones que viuen amb la malaltia. El problema persisteix quan en el darrers cinc anys la disminució de noves infeccions s’ha estancat produint-se un nou escenari que convida a multiplicar les prevencions.

    surtdubtesEl virus del VIH infecta les cèl·lules del sistema immunitari, alterant o anul·lant la seva funció. La infecció produeix un deteriorament progressiu del sistema immunitari, amb la consegüent immunodeficiència. Es considera que el sistema immunitari és deficient quan deixa de poder complir la seva funció de lluita contra les infeccions i malalties. La definició pròpiament del Sida s’aplica als estadis més avançats de la infecció per VIH i es defineix per la presència d’alguna de les més de vint infeccions oportunistes o de càncers relacionats. El VIH es pot transmetre per les relacions sexuals vaginals, anals o orals amb una persona infectada, la transfusió de sang contaminada o l’ús compartit d’agulles, xeringues o altres instruments punxants. Així mateix, pot transmetre de la mare al fill durant l’embaràs, el part i la lactància. El SIDA segueix sent un dels més greus problemes de salut pública del món, especialment en els països subdesenvolupats i de precarietat econòmica.

    L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú realitzarà aquest mateix dijous a l’ambulatori Vilanova II CAP Jaume I la campanya Surt de dubtes, on es podrà realitzar una prova ràpida del VIH, gratuïta i confidencial. També hi haurà durant bona part del dia un Punt de Salut amb material informatiu i de prevenció, situat a la Rambla Principal, durant el matí (12 a 15h) i també la tarda (16.30 a 19h) per a col·laborar amb el Dia Mundial de la lluita contra la SIDA que es celebra en la mateixa data arreu del món.

    Acción acelerada
    #PrevencionVIH

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Cuidad de polvo. Romano De Marco

    dimarcoMarc Tanzi estava considerat el millor policia de Milà però un dia desafortunat el va conduir a la presó, posteriorment es van convertir en uns anys de mendicitat i l’exili voluntari, fins que, per fi, es va rehabilitar i va tornar a casa. Mentre la seva vida flueix ara per camins tranquils, un desconegut li demana que col·labori amb una investigació no autoritzada. La seva missió consisteix a infiltrar-se en la pitjor presó d’Itàlia per aconseguir que parli un comptable de la màfia i infligir d’aquesta manera un cop dur a la ndrangheta, que controla el tràfic de cocaïna a Milà.

    Tanzi accepta, tot i que el seu amic i antic company, Luca Betti, li prega que no ho faci, tement que pugui caure de nou en arpes dels seus dimonis interns.

    Mentrestant, una nova organització criminal pretén agafar el lloc prominent envaint el mercat amb green inferno, un metamfetamina amb efectes col·laterals devastadors. La guerra s’inicia amb un sagnant atracament al centre de Milà i fer front a l’escalada de violència no és fàcil, sobretot fent-ho entre rius de pols blanca, traïcions i jocs de poder, Marc, Luca i la nova cap de la brigada antiatracos, Laura Damiani, unes ànimes turmentades en una ciutat perduda, segueixen el seu propi camí fins que el destí els reuneix en un final carregat de tensió.

    logo blog genere negre_AMB LLETRESRomano De Marco va néixer l’any 1965, viu entre Abruzzo, Mòdena i Milà, alterna la seva activitat com a escriptor amb el seu treball com a responsable de seguretat d’una de les majors entitats de crèdit italianes. Va fer la seva aparició en l’escena literària amb quaranta-quatre anys i la seva Ferro i fuoco, a la qual va seguir amb Milano a mà armata, i pel qual va obtenir el premi Lomellina in giallo al 2012. També obtindria un reconeixement per A casa del diavolo , finalista del premi Nebbia Gialla un any després. A l’any següent va repetir el mateix premi de finalista amb la seva primera novel·la Desaparecida. A més cal destacar que és autor de diversos contes a la premsa italiana.

    Llibres

    Ciudad de polvo

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Marte (The Martian)

    marte_caratulaMarte (The Martian), novetat aquesta setmana a la Joan Oliva, és l’adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà Andy Weir. El tret diferencial de la novel·la de Weir és que, tot i tractant-se d’un autor sense gaire formació científica -podem catalogar-lo sense equivocar-nos com a autodidacta- la seva novel·la ha estat reconeguda per la seva rigurositat científica.

    Editada pel mateix Weir, el llibre es va fer públic per primera vegada en el blog personal de l’autor de manera gratuïta i capítol a capítol. L’èxit entre els internautes van empènyer Weir a publicar el llibre a Amazon (a 99 centaus de dòlar) i, en poc temps, les vendes de la versió de pagament havien superat les gratuïtes. No és d’estranyar que l’editorial Random House i la totpoderosa 20th Century Fox compressin els drets d’una història tan versemblant, sobretot tenint en consideració que l’autor no és cap científic, sinó un jove autodidacta que al llarg de tres anys va anar recopilant informació a través de Google i a través de llibres sobre viatges espacials. L’any 2011, Weir acomplia el somni de publicar la seva novel·la i el passat 2015, s’estrenava la pel·lícula.

    Andy Weir

    Imatge de Mart a la pel·lículaA The Martian, la tripulació de l’Ares 3 ha de deixar el planeta vermell a corre-cuita per una tempesta de sorra. En la fugida, un dels astronautes hi quedat atrapat i els seus companys el donen per mort. Es tracta de Mark Watney, interpretat per Matt Damon, personatge que haurà de fer servir les seves habilitats científiques i tècniques per sobreviure-hi, tot esperant que la NASA descobreixi que encara és viu.

    A banda de Matt Damon, també participen en el film Jessica Chastain (que ja va coincidir amb Damon a Interstellar), Chiwetel Ejiofor, Kate Mara, Jeff Daniels, Kristen Wiig i Sean Bean.

    imatge real de MartTot i partir d’una premissa impossible que el mateix Weir ha reconegut, ja que la baixa pressió atmosfèrica no permetria una tempesta de sorra a Mart com la que origina la història, els entesos en la matèria han lloat molts d’altres aspectes de la història, com ara la recreació dels paisatges marcians, allunyats de l’irreal color vermell amb què l’associem. Tothom ha acceptat aquesta tempesta com una llicència que fa servir Weir per deixar tot sol el personatge protagonista i originar la trama.

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVD

  • Marte
  • Llibres

  • The Martian
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Les ciutats intel·ligents

    futurecities

    Les Smart cities són ciutats que utilitzen la tecnologia moderna per millorar l’espai urbà per millorar la interacció amb els ciutadans i d’aquesta forma augmentar la qualitat de vida. Es tracta d’una ciutat intel·ligent que aplica les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) amb l’objectiu de proveir-la d’una infraestructura que garanteixi un desenvolupament sostenible, un increment de la qualitat de vida dels ciutadans, una major eficàcia dels recursos disponibles i sempre amb una participació ciutadana activa per aconseguir ser sostenibles a través d’un equilibri en els àmbits econòmics, socials i mediambientals.

    Una ciutat intel·ligent és aquella que aposta per sistemes eficients aplicats a les seves infraestructures. La innovació tecnològica és la clau per desenvolupar projectes que permetin optimitzar la distribució d’energia, gestionar els residus de manera més neta, reduir el consum de les llars, organitzar millor la circulació dels vehicles. Alguns exemples són les tecnologies que milloren el flux del trànsit, l’enllumenat eficient mitjançant energia solar, o la construcció d’habitatges equipats amb sistemes que permeten estalviar en calefacció o refrigeració.

    La integració de la utilització de les tecnologies de les TIC en l’evolució d’una ciutat no només suposarà millores notables en la provisió dels serveis, sinó que constituirà en si mateixa una via sostenible per al desenvolupament econòmic i social en el funcionament de les ciutats i, per tant, de l’economia de les persones. Les ciutats intel·ligents aprofiten tot el potencial dels avenços tecnològics per estalviar costos i per aconseguir més eficiència, també serviran per proveir nous serveis econòmics i socials, i també per reduir la seva petjada ambiental, estimular la innovació local i avançar cap a noves formes d’organització en els complexos sistemes en temps real que s’han convertit les ciutats.

    Ciudades inteligentes: mapas, datos y smart citizens

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El síndrome de Jerusalén. Juan Bolea

    boreaLa síndrome de Jerusalem parteix d’una investigació real, com acostuma a fer l’escriptor Juan Bolea en la seva ja dilatada trajectòria literària, i es transforma aviat en un thriller a partir d’un joc literari amb intriga, amb sospitosos, que camina cap a un final policíac on hi ha desenllaç on totes les pistes conduiran al protagonista Florián Falomir, un detectiu d’origen armeni contractat per aclarir el robatori d’una talla de la Verge en un petit poble de Terol amb destinació a Jerusalem. I és aquí, en aquesta part del món en què estan les principals icones de les tres religions més rellevants, on apareix una dels personatges que són part de l’autor, la inspectora Martina de Santo.

    Per a la construcció de la novel·la, Bolea s’ha documentat àmpliament sobre les experiències sobrenaturals més recents, com les aparicions de Garabandal a l’any 1961 o les del santuari de Medjugorje a Bòsnia Hercegovina. L’autor afirma que és una novel·la que té una elaboració llarga, que s’ha cuinat a foc lent, perquè he anat acumulant molt material, que té a veure amb experiències místiques i religioses. La ciutat de Jerusalem va ser construïda en temps del Rei David fa més de 3000 anys i posteriorment del rei Salomó va edificar-hi el primer temple. En l’Edat Mitjana va ser escenari de les Croades. És una ciutat que arrossega milers de turistes i pelegrins cada any que visiten llocs com el Mur dels Laments, l’Església del Sant sepulcre i la Mesquita d’Al-Aqsa.

    logo blog genere negre_AMB LLETRESAlguns dels pelegrins que visiten Terra Santa entren en un estat d’èxtasi i eufòria que pot arribar a ser patològic. Cada any arriben a la Ciutat Santa i a altres llocs sagrats d’Israel qui busquen aquesta experiència sobrenatural. Alguns d’ells acaben patint una rara malaltia coneguda com a síndrome de Jerusalem, trastorn mental que manifesta amb deliris. Són una minoria, un parell de turistes al mes, persones aparentment equilibrades que se senten tan aclaparats pel poder i l’atmosfera mística del lloc que entren en una mena d’èxtasi mental distanciant-se de la realitat. Es diu que els símptomes es afecten per igual a jueus, cristians, musulmans i a altres creences i es manifesten al dia següent de la seva arribada quan experimenten una ansietat inexplicable que els fa apartar-se dels altres i els porta a realitzar actes de purificació.

    Llibres

  • Un asesino irresistible
  • Crímenes para una exposición
  • Parecido a un asesinato
  • El síndrome de Jerusalén
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El piano bilingüe

    zabirachedEs tracta d’una història autobiogràfica de Zenia Abirached ambientada en el Beirut de finals dels anys cinquanta i principis del seixanta, plena de gent amable però atípica, en la que es mostra una ciutat a punt d’iniciar una guerra civil, i que s’inspira en els esforços del seu besavi per crear d’un piano bilingüe. Abdalah Kamanja vo fer possible tocar amb un piano occidental tons orientals, desenvolupant-se una ironia sobre la qual es construeix l’obra gràfica com és que el piano oriental mai arriba a construir-se en sèrie perquè no suscita prou interès fins unes dècades més tard. L’aspecte més destacat resideix en el desplegament gràfic de Abirached, i la seva manera de plasmar la música i el llenguatge al dibuix, que constitueixen la nota més original d’aquesta novetat.
     
    porientalZenia Abirached retrata el Líban abans de la guerra i els seus intents per ser un pont entre Occident i Orient, utilitzant la història de la seva família i la metàfora del piano. El país i molts dels seus habitants persegueixen el somni de ser un punt de trobada entre cultures i entre idiomes. La pròpia autora, molts anys després, intenta plasmar el seu sentiment libanès i francès però sense voler renunciar a cap de les seves identitats ni de les seves llengües, malgrat que ella sí va créixer durant la guerra civil i el món li ha posat cada vegada més difícil. L’autora construeix una història amable i fresca, que fuig del drama i aborda directament idees polítiques, tot i que no evita esmentar la guerra o el xoc entre cultures, constituint un autèntic homenatge al multi-culturalisme.

    La senzillesa del llenguatge i els dibuixos només reforça les poques paraules que deambulen pels sumptuosos dissenys de El piano oriental, que lluny de ser programat, ballen al llarg de les pàgines, de vegades de forma discreta, de vegades brillant. Les lletres són com notes disperses a les vinyetes i no es necessita més que escoltar les il·lustracions que estan parlant per acompanyar al lector entre les reflexions sobre la doble nacionalitat, els vincles entre l’est i l’oest, o sobre els estats d’ànim dels expatriats libanesos.

    La música dibujada que une Oriente y Occidente

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »