Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Ricard III

Aquesta primavera l’actor Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats per William Shakespeare, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals per representar en escena l’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra.

ricardEl monarca Ricard III només va regnar durant poc més de dos anys, però la història i la literatura han guardat multitud de detalls sobre la seva figura. Era un tipus prim, de complexió petita, amb una espatlla més alt que un altre i que va morir cosit a cops d’espasa i ferides de guerra que li van produir la mort en la Batalla de Bosworth en l’any 1485, quan només comptava trenta dos anys d’edat. Els textos de l’època descriuen que el seu cos sense vida va ser portat i enterrat a l’església i convent medieval de Grey Friars, situada a l’actual ciutat de Leicester.

Va ser l’últim rei anglès a morir en batalla i la seva figura ja és immortal, entre d’altres motius, pel seu turbulent ascens al tron a l’any 1483, després de la mort del seu germà Eduard IV, que ha engrandit al personatge en l’àmbit històric i en els escenaris. La seva baralla oberta contra la família de la reina consort, Elisabeth, així com la tèrbola i encara desconeguda història que envolta la desaparició dels seus nebots, Eduardo i Ricardo, no són per menys. La seva mort va suposar el final de la dinastia Plantagenet, posteriorment coneguda com a Casa de York, després de tres segles de regnat; i amb ella va donar començament el període de regnat dels Tudor, amb Enric VII com a primer monarca després de guanyar la Guerra de les Dues Roses.

lhomarL’actor Lluís Homar, intèrpret de Ricardo III, va crear a mitjans dels anys setanta el Teatre Lliure, on tant ha representat obres de William Shakespeare o Molière, com d’altres importants autors teatrals. En la mateixa dècada, Homar va debutar al poc temps en el cinema amb La plaça del Diamant (1982), una pel·lícula co-protagonitzada per Sílvia Munt. La seva carrera cinematogràfica no va adquirir regularitat fins a finals dels anys vuitanta, època en la qual va ser dirigit per Agustí Villaronga o per Vicente Aranda en Si te dicen que caí a l’any 1989. El seus papers cinematogràfics en aquests darrers anys han fet créixer el seu prestigi fins arribar a guanyar el Goya al millor actor de repartiment pel seu treball a Eva a l’any 2011.

Así murió Ricardo III

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

El baile de las luciérnagas. Kristin Hannah

El baile de las luciérnagas és la darrera novel·la de l’autora supervendes Kistin Hannah. El llibre arriba precedit de l’èxit de l’anterior títol de l’escriptora, El ruiseñor, Premi Goodreads com a Millor Novel·la de Ficció Històrica, publicada a més de trenta països i de la qual ha venut més d’un milió i mig d’exemplars.

portada El ruiseñorEl ruiseñor, ens fa retrocedir a la França a punt de ser ocupada pels nazis l’any 1939 i les seves protagonistes són dues dones, les germanes Rossignol que han crescut separades, de caràcter antagònic i que, cadascuna a la seva manera, tracta de sobreviure als horrors de la guerra.

Ambientada en un poble francès fictici, Carrileau, la Vianne veu com el seu marit marxa al front mentre ella i la seva filla es queden totes soles esperant l’imminent arribada de l’exèrcit alemany. Un capità nazi requisa casa seva i la Vianne hi haurà de conviure a contracor. Per la seva banda, la Isabelle, la germana més apassionada, decideix afegir-se a la Resistència on serà coneguda amb el sobrenom que dóna títol al llibre.

La trama d’El ruiseñor s’estén fonamentalment entre els anys 1939 i 1944, amb alguna pinzellada l’any 1995 amb una narradora de qui l’autora mantindrà la incògnita fins al final. La novel·la és per a molt, un homenatge a totes aquelles persones anònimes que, durant la Segona Guerra Mundial, es van sacrificar pel bé comú.

portada El ruiseñor_portadaPrimeres pàgines.

Aquest mes, és novetat a la biblioteca Joan Oliva, El baile de las luciérnagas, que comparteix amb l’anterior novel·la de Hannah, la presència de dues protagonistes femenines.

portada El baile de las luciernagasEn aquest cas, les protagonistes són dues noies de catorze anys, la Tully i la Kate i la història arrenca l’any 1974. El llibre està dividit en quatre grans parts, cadascuna dedicada a una dècada (els setanta, vuitanta, noranta i el nou mil·leni), que porten per títol el nom d’una cançó de l’època (començant per Dancing Queen, d’ABBA, i acabant amb A moment like this, de Kelly Clarkson).

kristin-hannahLa Kate i la Tully no poden ser més diferents. La primera, pràcticament invisible socialment, té una família que se l’estima i l’avergonyeix a parts iguals. La segona és maca, intel·ligent…ho té tot per ser la més popular de l’institut, tot i que arrossega la ferida provocada per haver crescut sense la presència de la seva mare, una dona addicta a les drogues. Malgrat les diferències que les separen, ambdues noies es faran amigues inseparables i la novel·la es anirà mostrant com evolucionen les seves vides i la seva amistat durant trenta anys.

portada El baile de las luciernagas_portadaPrimeres pàgines.

Tot i que el nom de Kristin Hannah ha aconseguit ressò internacional a partir de la publicació de El ruiseñor, ja ha publicat una vintena de títols des que l’any 1990 en publiqués el primer. Va néixer l’any 1960 a Califòrnia i va estudiar Dret.

Llibres

  • El ruiseñor
  • El baile de las luciérnagas
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El lagarto negro. Edogawa Rampo

    llangardaixEdogawa Ranpo és el pseudònim del patriarca de la novel·la detectivesca i de misteri japonesa, amagant el seu nom real Hirai Taro, per oferir un merescut tribut a l’Edgar Alan Poe. L’autor de El lagarto negro és un escriptor de novel·les i contes de misteri, mostrant-se com un home que va néixer abans del seu temps i ho demostra amb la seva obra: una feina realitzada a força de fantasia, d’exploració dels racons sexuals de l’individu, de girs inesperats propis d’un número de màgia que han espirat nostre temps. És també un escriptor d’ombra allargada, que arriba fins a Yasutaka Tsutsui com a referent d’un dels autors de ciència ficció més famosos de Japó amb una obra que es reconeix per un humor negre de contingut satíric. Hirai Taro segueix aquesta dinàmica però sempre amb el sexe com a forma de transport suburbà de l’ànima.

    Primeres pàgines Lagarto negro, El_135X220

    Es mostra com un autor gairebé necrofílic, que hauria fet les delícies dels productors de Hollywood pel seu domini dels girs més inesperats i inversemblants que un lector pugui imaginar, i sempre amb una vampiressa cruel i plenament sexuada de fons en forma de pèrfida i sensual Madame Midorikawa, quinta essència de la femme fatale, sobrenomenada Lagarto neegro per l’espectacular tatuatge que llueix en el seu braç, i que s’enfrontarà a Kogoro Akechi, un detectiu enginyós i invencible, que utilitzarà, com la pròpia dama, tots els trucs d’il·lusionisme que un pugui imaginar en la seva pugna per Sanae, una bella hereva i un diamant únic.

    logo blog genere negre_AMB LLETRESL’obra es va publicar a l’any 1934 però encara vuit dècades després la seva lectura deixa ben a les clares les raons que van fer d’aquest relat criminal el més famós de la cultura japonesa moderna. El seu argument submergeix al lector a través d’una lladre de joies tan mortal com bella, mostrant un duel de disfresses de diabòlica intel·ligència i, per sobre de tot, una enorme habilitat per descarregar els sorprenents cops d’efecte al voltant del seu argument sense perdre l’essència de Edogawa Rampo en la seva capacitat d’inundar el relat detectivesc de tensió amorosa.

    Un sherlock japonés de los años 30

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’algoritme de l’edat

    agebetL’expert en computació Grigory Antipov ha desenvolupat un programari d’aprenentatge profund, és a dir, un conjunt d’algoritmes en aprenentatge automàtic, per solucionar un problema dels sistemes anteriors, que permetien canviar les cares de diferents maneres, però sense mantenir les característiques personals de l’individu. En canvi, ara la tècnica no només envelleix rostres joves, sinó que crea versions més joves de les cares grans.

    El sistema es va entrenar amb cinc mil cares en cada grup, preses de la base de dades Internet Movie i Wikipedia i després etiquetats amb l’edat de la persona. D’aquesta manera, la màquina aprèn els trets característics en cada franja etària i els aplica en altres cares perquè semblin tenir l’edat determinada. Antipov afirma que la seva tècnica podria ser utilitzada per equips de seguretat i intel·ligència per identificar criminals buscats per la policia o a persones que han estat desaparegudes durant molts anys.

    generacopmsEls investigadors del Laboratori de Biologia Computacional de Xangai, encapçalats per Jing-Dong Han, van fer a l’any 2015 una teoria explicant per què a la gent li costa tant treball ocultar la seva edat, tot i que pugui estar-se hores al gimnàs, gastar-se un dineral al cirurgià plàstic i cuidar-se diàriament amb el menjar saludable. Aquesta investigació va determinar empíricament que hi ha quatre mesures de l’estructura facial que resulten fatalment delatores de l’edat.

    Tres d’elles creixen amb el pas dels anys i es poden detectar en l’amplitud de la boca, l’amplada del nas i la distància entre la boca i el nas. I la quarta es és més difícil de precisar ja que es tracta de la latitud entre les comissures dels ulls. Amb base en aquests descobriments, i en l’anàlisi de trescentes imatges facials de persones entre els 17 i els 77 anys, aquest grup va desenvolupar un algoritme de reconeixement facial que endevina l’edat de qualsevol persona amb un mínim marge d’error. Fins i tot, afirmen la possibilitat de detecció d’un òptim estat de salut a través l’edat facial, que s’ha comprovat com un millor indicador de salut de l’individu que les anàlisis de sang.

    How old do I look?
    Three-dimensional human facial morphologies as robust aging markers

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Los muertos no tienen amigos, Luis Gutiérrez Maluenda

    BANNER-560

    Luis Gutiérrez Maluenda, l’autor

    Luis Gutiérrez Maluenda va néixer a Barcelona el 1945. llgutierrez12Va estudiar enginyeria industrial, màrqueting i després de treballar com gestor de grans comptes en el sector informàtic, va decidir abandonar-ho tot per escriure novel·les de gènere negre.

    És conegut gràcies a les seves novel·les Putas, diamantes y cante jondo, finalista del premi Millor Primera Novel·la del 2005 atorgat per l’Associació Brigada 21; Música para los muertos, que constitueix un homenatge als grans clàssics del gènere i va ser nomenada Novel·la del Mes per Ràdio Euskadi i la revista Miscel·lània, i 806 Sólo para adultos, finalista del premi Yo escribo.com.

    Ha publicat també assaigs i contes en diferents mitjans culturals, com les revistes El coloquio de los perros i Prótesis.

    mapAficionat al jazz i al blues, Luis Gutiérrez Maluenda va publicar l’assaig Jazz y blues en la novel·la negra americana i va donar una sèrie de conferències sobre aquest tema a diverses universitats espanyoles: Universitat Politècnica de Catalunya, Universitat de Salamanca i Universitat Autònoma de Barcelona.

    Complementa el seu temps assistint com a convidat a conferències i taules rodones entorn al seu tema preferit: novel·la negra, jazz i blues.

    Actualment resideix al barri de Sant Andreu, afirma que la seva gran passió segueix sent la lectura i s’inspira per escriure passejant pel casc antic de la capital catalana.

     

    Los muertos no tienen amigos, el llibre

    El detectiu Basilio Céspedes viu al barceloní barri del Poblesec on no és conegut pel seu nom real sinó pel de Humphrey, malgrat que ell no es considera un tipus dur, només beu quan la vida el supera i és poc amic de cabarets.

    los-muertos-no-tienen-amigosLa seva especialitat són els divorcis i investigacions d’estar per casa, fins que una trucada telefònica del comissari d’homicidis Jareño el treu del llit en plena nit perquè acudeixi al dipòsit de cadàvers a fi d’identificar el cos d’un suposat veí seu, un homosexual abatut a trets.

    Una segona mort, en aquest cas en la persona d’una dona de la neteja que treballava al mateix local nocturn que l’anterior, animen Humphrey a indagar pel seu compte, proporcionant dades suficients a Jareño i al seu subordinat, el sergent García, per demanar o no una ordre judicial de registre… oliva 300-loguillo i com res sembla unir les dues víctimes a excepció de la seva relació amb un antre nocturn, és important accedir-hi i esbrinar què s’amaga després rere l’evident i poc comprensible motiu d’un crim: drogues i prostitutes sense papers n’hi ha a tot arreu, ha d’existir quelcom més, prou important per cometre dos assassinats…

    El detectiu compta amb el suport no oficial del sergent García i el d’una “madame” antiga prostituta i amiga que és una enciclopèdia actualitzada en temps real de qualsevol cosa que passa al barri.

    Al marge d’aquesta investigació, Humphrey també es veu embolicat en una trama que amenaça amb la mort d’un altre conegut en mans del capo mafiós de la zona, patriarca d’una família de gitanos.

    23905203Per saber-ne més…

     

    9 de març, la tertúlia

    En aquesta ocasió, el club l’Oliva Negra ha tingut un convidat d’excepció, i no ha estat un altre que Luis Gutiérrez Maluenda, autor de Los muertos no tienen amigos, el llibre que hem llegit per aquesta sessió, a més de Música para los muertos, títol que es podia llegir opcionalment.

    serie noirEls assistents han tingut l’oportunitat de canviar impressions amb un escriptor entusiasta del gènere negre del qual ens ha explicat l’origen del seu nom, que li ve de la Serie Noir de l’editorial francesa Gallimard, que va reunir els principals autors americans i francesos de novel·la policíaca i publicava sempre els seus llibres amb la coberta de color negre.

    Davant del recel d’algun dels clubaires sobre la cruesa del llenguatge que utilitza, Luis Gutiérrez Maluenda ha defensat que és una de les característiques diferencials del gènere negre amb el gènere policíac, tal com es pot veure amb els clàssics nord-americans com Dashiell Hammett, Raymond Chandler o Chester Himes, dels quals ell és un àvid lector i admirador.

    Ha afegit que uns altres trets propis del gènere negre són l’atmosfera, el ritme dinàmic per no dir vertiginós, una posada en escena d’imatges ben definides i, sobretot, el protagonisme del detectiu privat arquetípic, al qual considera un perdedor, contraposat als protagonistes actuals que acostumen a ser inspectors o comissaris, per a ell uns guanyadors, ja que compten amb l’avantatge de pertànyer al sistema.

    1238246054_5121c6da8da0266dca3d1110.18593952_stdTambé ha destacat la importància que té per a ell la utilització de l’humor. Citant Raymond Chandler, pensa que la millor manera d’exposar esdeveniments violents és a través de l’humor. I per una altra banda, personalment pensa que els lectors de gènere negre volen entretenir–se, no passar–ho malament.

    A la pregunta sobre el seu sistema de treball, ha manifestat que no segueix cap ritme ni cap ordre. Afirma que no serveix per seguir uns horaris fixos, que això l’incapacitaria per escriure, però que per altra banda escriu molt sovint, té com una vintena de llibres al calaix, esperant a ser publicats.

    I si ens cenyim a l’opinió dels clubaires sobre Los muertos no tienen amigos, la seva puntuació mitjana ha estat d’un 7. L’han trobat un llibre molt amè i molt fàcil de seguir. Els dos únics punts desfavorables que han manifestat un parell dels lectors ha estat el llenguatge i la inversemblança d’alguna situació.

    I ara, un parell de fotos de la trobada amb l’autor:

    IMG_20170309_173803 IMG_20170309_150643

    La propera sessió de L’Oliva Negra tindrà lloc dijous 6 d’abril. En aquesta propera reunió, comentarem la novel·la Sang vessada, d’Asa Larsson.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    1 comentari

    Una història de pits

    tetasLa historia de mis tetas és una novel·la gràfica autobiogràfica on l’autora ens explica diferents moments de la seva vida, posant focus important en els seus pits. A Jennifer Hayden la van diagnosticar amb càncer de mama als quaranta i pocs anys, i aquí va ser on va pensar que potser podria explicar la seva vida centrant-se en el paper que els seus pits han exercit en ella. Els seus pits van ser els petits protagonistes d’una adolescència acomplexada, el centre de les seves primeres relacions amoroses i van tenir un paper enorme durant la maternitat. Fins que de cop van començar a pretén representar sentiments, de l’esperança i la por, l’orgull i la vergonya d’una supervivent que narra les seves peripècies amb enginy, sarcasme i un sentit de l’humor hilarant.

    És complicat parlar d’una malaltia d’aquestes característiques sense posar-se tristos o dramàtics, però no obstant això, aquí tenim un bon intent, on la història aconsegueix robar-li protagonisme a la malaltia; una narració autobiogràfica sobre ella i els seus pits, no sobre la pròpia malaltia en primer lloc. El càncer forma part d’un tot, res més, i per tant el tracta amb ironia i molt lloable sentit de l’humor, sense deixar-se acovardir. Jennifer Hayden és una supervivent del càncer, i ha volgut compartir amb aquestes vinyetes la seva visió del que ha suposat el tractament per a ella, i com la va transformar en una dona més forta i amb més sentit d’allò que és més important a la vida.

    jhaydenPerò aprofundint en la seva lectura aquesta auto-memòria gràfica no és cent per cent real, sinó que Hayden ha canviat alguns noms amb l’objectiu de protegir a algunes de les persones del seu entorn que apareixen a les vinyetes, fins i tot malgrat tenir dos germans, ha preferit dir que només té un per proporcionar una major simplicitat dramàtica” a l’obra, tot i que els noms de les seves mascotes si són reals, per apropar-se més a la seva veritat emocional.

    Una veritat que va dibuixar directament a ploma, sense llapis i sense guió, perquè volia sorprendre’s cada dia amb el que anava descobrint de si mateixa. Amb un estil que tendeix cap a la línia curta del underground americà, i una seriació contínua de quatre vinyetes per pàgina, Hayden es va enfrontar amb aquest treball a la seva primera obra de llarga extensió després de dedicar-se durant molts anys a il·lustrar llibres per a nens.

    Entrevista a Jennifer Hayden

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El senyor Silvestre, Silke Lambeck

    El senyor Silvestre és un personatge ben peculiar. És algú a qui qualsevol de nosaltres seria feliç de conèixer. I per què? Doncs perquè al seu costat tot sembla ser màgic. És, per aquest motiu, que en Maurici sent una connexió especial amb el seu nou veí.

    il·lustració Senyor Silvestre 2En Maurici tot just acaba d’arribar a una nova ciutat amb els seus pares i el seu germà petit, en Tomàs. Tot és nou: la ciutat, els companys de classe, el veïnat i tot plegat se li està fent molt costerut. Però és que alguns dels seus companys d’escola, com l’Esteve Caparrós i en Martí Borràs, li esta fent molt difícil la seva adaptació. I què em de dir d’en Rabiüt, el cap del despatx de la mare? La seva actitud intransigent està alterant la vida quotidiana de la família d’en Maurici. Mai no havia estat tan difícil poder marxar uns dies de vacances!

    L’aparició gairebé màgica del senyor Silvestre arriba en el moment just i en Maurici no té cap dubte de voler formar-ne part. És així com coneixerà la Pipa Cortès, l’elefant Ciceró o l’Alfons Camps.

    El senyor Silvestre és el primer dels tres títols de la col·lecció escrita per Silke Lambeck (1964). Nascuda a Essen (Alemanya) l’any 1964, va estudiar Germanística i Ciències Teatrals. Des de 1995, ha treballat a diversos diaris i revistes alemanys. La seva feina periodística va ser reconeguda, l’any 2001, amb el Premi Theodor-Wolff-Preis.

    Silvestre_rodonaPrimeres pàgines.

    Col·lecció de llibres protagonitzats pel senyor Silvestre:

    Silvestre-cat retorn-de-silvestre-alta on_es_el_senyor_silvestre_alta

    Cal destacar del llibre, com no, les boniques il·lustracions de Karsten Teich (1967), també nascut a Alemanya i que des de 2001 il·lustra llibres infantils.

    El senyor Silvestre és el llibre que vam comentar dissabte en el Club de Lectura Juvenil de la Joan Oliva.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Guanyadors del 5è Concurs de Microrelats NegrOliva

    negrolivaEl jurat del Concurs format per Gregori Dolz Kerrigan, director de l’Editorial Alrevés; Mª Rosa Nogué, escriptora i conductora del Club de lectura La Crisàlide de la biblioteca; Rosana Lluch Millan, filòloga i gerent de la llibreria Llorens Llibres, Veri Pena Montfort, libretera a la Llibreria La Mulassa, i Xavier Vernetta, escriptor han decidit que els guanyadors del 5è Concurs de Microrelats NegrOliva d’aquesta edició de l’any 2017 són:

    1r El carrer fosc de David Dot Cervera.
    2n Escolto el cant del cu-cut de Carme Vila Rovira.
    3r Un crim ben triat de Iris Borda García.

    Enhorabona al guanyadors/es!.

    El lliurament de premis està previst pel proper dijous, 30 de març a les 20h a la Sala Infantil de la biblioteca Joan Oliva i Milà. En aquesta acte, obert a tothom, es farà lliurament dels premis als guanyadors del concurs, a càrrec dels membres del jurat i amb la participació de l’Escola de Música Freqüències. Hi esteu convidats!

    El 5è Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa, Editorial Alrevès i Libelista. La participació en aquesta edició ha comptat amb 60 microlats. Volem agrair a tots els concursants la seva participació en aquest concurs literari.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La ciudad de los espejos. Alexis José Aneas

    ciudad-espejos SevillaSegle XVIMonestir de San Isidoro del Campo, són els temes al voltant dels quals es desenvolupa la trama d’aquesta novel·la, novetat d’aquesta setmana.
     
    ‘La ciudad de los espejos’ explora alguns dels esdeveniments i llocs més amagats de la Sevilla del segle XVI; un apassionant recorregut pels submons de l’heretgia i de la Inquisició i que comença amb els estranys successos que van passar al monestir de San Isidoro del Campo, pels voltants de la ciutat i que segueix l’entramat d’una història plena de misteris.
     
    Esta novela trancurre por los lugares más recónditos de la Sevilla del siglo XVI y explora algunos de los acontecimientos acaecidos en ese tiempo. Un apasionante recorrido por los submundos de la herejía y la Inquisición, que parte de los extraños sucesos que ocurrieron en el monasterio de San Isidoro del Campo, en las inmediaciones de la ciudad, y sigue el entramado de una historia repleta de vértigo y misterio.
     
    Com diu el narrador al preàmbul, va ser una trucada telefònica el que va canviar la seva vida: “Jamás olvidaré la noche del viernes 9 de abril de 1992. Aquella tarde recibí una llamada telefónica que cambió mi vida, y desde entonces albergo un secreto con el que, sinceramente, no sé qué hacer. (…) Saqué con cuidado su contenido: envueltas en cuero, como si de una cartera se tratase, mis ojos contemplaron una colección de cartas en un estado sorprendentemente bueno (…) Nos sentamos y leímos juntos las cartas. Pasamos toda la madrugada diccionario en mano, y no tardamos mucho tiempo en darnos cuenta de que nuestras elubrucaciones eran acertadas. El mapa nos señalaba el monasterio de san Isidoro del Campo como el lugar donde el fiscal de la Inquisición ocultó un documento antiguo, un papiro religioso.”
     
    El llibre està dividit en tretze capítols cadascun dels quals s’inicia amb proverbis i frases de diversos personatges dels segles XVI i XIX, així en el cap. 2: “Son los tiempos tales que se debe mirar hazer libros” d’Antonio de Araoz; cap. 3: “Siempre favorezcan mucho las cosas de la Santa Inquisición contra la herética pravedad” extret del testament de la Reina Isabel la Católica; CAP. 6: “No es plata lo que se envía a España; es sudor y sangre de los indios…” Fray Domingo de Santo Tomás.
    És curios el fet que el preàmbul s’intercala entre els capítols: temps present amb temps passat.
     

    1r capítol Llibres

     
    2deedf3Alexis José Aneas, nascut a Jerez de la Frontera, és un apassionat de la història, de l’escriptura, de la medicina natural i de la nutrició. És, a més, autor d’altres escrits, entre els quals destaquen dues obres de caràcter històric: la novel·la ‘La carta vainilla’ i un dossier amb el títol de ‘Simulacrum’.
     
    ‘La carta vainilla’ narra la relació entre un nen, fill de militar, i la petita Cèlia, filla d’un venedor de gelats anarquista durant els anys trenta del segle passat a Jaén. I anys més tard…
    La-Carta-VainillaLa novela narra las vivencias entre un niño, hijo de un militar, y la pequeña Celia, hija de un heladero anarquista durante los años treinta del siglo pasado en la ciudad de Jaén. Ambos dieron inicio a una amistad libre de los prejuicios de la época, compartiendo espacios y juegos, hasta que el estallido de la Guerra Civil quebrara definitivamente los encuentros, dando paso a una serie de rencores y odios que a modo de rescoldos perennes ahogaron los agradables recuerdos. Y, pasaron los años… Pero, en el verano del año dos mil, nuestro protagonista –un hombre de 78 años- recibe una llamada telefónica…
     
    A ‘Simulacrum’ Un paseo por los jardines del pasado, l’acció s’inicia a Jaén, un 5 de novembre de 2005. A mitjanit i pels voltants de la catedral es troba el cadàver enverinat d’un vell… Començarà una història de misteris, serveis secrets i una enigmàtica recerca. La clau es troba a Andalusia, entre Jaén i Càdis.
    Jaén, 25 de noviembre de 2005.- Sobre la medianoche, (…) un camarero entrega a Miguel, un joven abogado jiennense una carta dirigida a él. El contenido de la misma lo vinculará al fallecido, y dará comienzo a una intrépida investigación para esclarecer la identidad del anciano, así como el verdadero asesino.
    Pero la trama se complica, y junto con la ayuda de su pasante Rosa, se verán envueltos en un entresijo de misterios, servicios secretos y una enigmática búsqueda. Para desenredar la madeja es imprescindible conocer el pasado, en especial, el proceso inquisitorial del Conde Cagliostro y un viaje secreto que el mismísimo Napoleón efectuó …

     
    Si voleu veure el que diu el mateix autor sobre ‘La ciudad de los espejos’ només cal que cliqueu l’enllaç que segueix.
     
     

     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Robe de marié. Pierre Lemaitre

    Ce matin-là, comme beaucoup d’autres, elle s’est réveillée en larmes et la gorge nouée alors qu’elle n’a pas de raison particulière de s’inquiéter. Dans sa vie, les larmes n’ont rien d’exceptionnel : elle pleure toutes les nuits depuis qu’elle est folle. Le matin, si elle ne sentait pas ses joues noyées, elle pourrait même penser que ses nuits sont paisibles et son sommeil profond. Pierre Lemaitre.

    Chers lecteurs/lectrices,

    rmarieeCertains de vous se souviendront du sort dur et réaliste que subissent deux des personnages représentant des poilus au retour de la Grande Guerre et de la fantastique escroquerie qu’ils commettent dans le livre intitulé Au revoir là-haut de Pierre Lemaitre que nous avions lu un été. L’auteur pour ce titre a d’ailleurs été lauréat du prestigieux prix Goncourt 2013.

    Ce mois-ci au Club, nous lisons un autre livre de cet écrivain et scénariste français pour le cinéma et la télévision, qui depuis plusieurs années s’impose comme l’un des meilleurs romanciers actuels français de romans policiers et à suspense ou (thriller) et a été couronné par de nombreux prix et reconnu par le public et la critique.

    Né en 1951 cet ancien enseignant de littérature française, américaine et culture générale débute sa carrière de romancier en 2006 rendant hommage à la littérature policière avec un roman intitulé Travail soigné, titre pour lequel il reçoit le Prix du premier roman polar du Festival de Cognac et qui le motive à se spécialiser dans ce genre et devenir un écrivain à succès dont ses romans sont traduits dans plusieurs langues et notamment en catalan chez Bromera. Ce roman fait partie de sa Tétralogie Verhoeven (commandant de police de la Brigade Criminelle de Paris) suivi d’Alex (2011) Sacrifices(2012) et Rosy & John.

    images (1)Robe de marié (2009), est son deuxième roman policier publié chez Calmann-Lévy et qui a reçu le prix du meilleur polar francophone en 1998. Pour cette machiavélique et perverse histoire il commente qu’il s’est inspiré de l’essai psychiatrique L’effet pour rendre l’autre fou qu’il avait lu pendant ses études de Harold Frederic Searles et en a saisi l’idée de fond.

    Le résultat offrant une intrigue bien construite, simple mais efficace maintenant l’intérêt du lecteur jusqu’au bout et rendant d’une certaine façon hommage à Alfred Hitchcock.

    L’histoire:

    Sophie, une jeune femme de 30 ans souffre petit à petit de troubles de mémoire suite à la mort de son mari et sombre dans la folie se convertissant en une tueuse en série qui ne garde aucun souvenir de ses actes…

    Par ailleurs je vous affiche à continuation un lien du Centre de Cultura Contemporània de Barcelona car Pierre Lemaitre le 17/05/2017 à 19h commentera son roman policier Alex au Club de lectura de los Amigos del CCBB.

    Alex de Pierre Lemaitre

    Esther Bruna.
    Club de Francès.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »