Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Au plaisir de vous revoir et bon été

Chers lecteurs, lectrices

eiffelDans la joie et la bonne humeur a eu lieu le 14/06/2016 la dernière séance de la saison 2015-2016 du Club de lecture en français de la bibliothèque Joan Oliva i Milà où chacun de nous a pu partager chaque mois ses expériences lectrices, son interprétation particulière des auteurs et des romans choisis et réfléchir sur certains aspects des lectures proposées.
Cette année et si nous devions faire un hit-parade de nos lectures entre nos lecteurs avisés et chosisir deux livres d’entre les neuf que nous avons lus , Léon l’Africain et Thérèse Desqueyroux seraient les mieux placés.

Un Club de lecture réunit beaucoup d’éléments et ceux de réfléchir et débattre sont certainement le plus enrichissant qui se dégage de nos réunions mensuelles et une des façons d’entretenir une bonne relation entre réalité et fiction et ainsi en interpréter le monde.
Je vous affiche une photo en souvenir que nous a faite avec plaisir un jeune étudiant de la bibliothèque et bien qu’il manque certaines personnes qui n’ont pas pu venir, je leur envoie une salutation virtuelle.

CAM00141

Je vous souhaite un très bon été et mon désir est que vous réserviez un temps précieux et unique à vos lectures.
Pour cela je vous passe un lien d’intérêt et d’actualités littéraires et vous avance aussi qu’à la rentrée nos réunions auront lieu le vendredi de chaque mois à 16h30 et qu’au moment de l’inscription, en septembre, vous vous emporterez le livre de notre premier rendez-vous.

La grande librairie

Je vous attends prochainement à la rentrée et vous annonce aussi que le 25/07/2016 à 19h nous nous retrouverons ce qui en ont le désir à Barcelone et comme d’autres années à une nouvelle représentation d’une oeuvre de Shakespeare au Parc de l’Estació del Nord , je vous passe le lien pour que vous en sachiez davantage

Parking Shakespeare

À très bientôt!

Esther Bruna.
Club de Francès.

No hi ha comentaris

Bud Spencer

bspencerNascut a Nàpols el 31 d’octubre de 1929 amb el nom de Carlo Pedersoli, l’actor va tenir una vida on va triomfar en l’esport com a nedador i a la pantalla amb els seus èpics cops de puny al costat del seu inseparable company de baralles Terence Hill. El seu físic imponent va trucar a les portes de la interpretació en els seus principis com va ser Quo Vadis? (1951). Encara que el seu primer paper important va ser el de l’agressiu Nando de la pel·lícula de Mario Monicelli amb el títol d’Un eroe dei nostri tempi (1955). Però aquesta incursió a la gran pantalla va ser efímera en un primer moment ja que va decidir deixar Itàlia i va tornar a Sud-Amèrica, on va treballar com a obrer de la construcció per un temps abans de tornar per provar fortuna amb la música, col·laborant amb artistes com Ornella Vanoni.

Però només va trigar uns pocs anys a tornar a fer cinema i ho va fer amb el títol Dio perdona … ma io no (1967) que va marcar la seva filmografia posterior on va triomfar amb el personatge de Hutch Bessy, començant a forjar la llegenda del gegant de bon cor amb facilitat per l’enuig. La seva trobada posterior amb el genial Terence Hill va ser el que el va catapultar a la fama donant lloc a un autèntic gènere cinematogràfic de culte amb pel·lícules com I quattro dell’Ave Maria (1968), La collina degli stivali (1969) o El chiamavano Trinità (1970). Altres pel·lícules mítiques de l’actor, no ambientades en el llunyà oest, van ser Chi trova un amico, trova un tesoro (1981); Miami Supercops (1985); Altrimenti ci arrabbiamo (1974), Banana Joe, o Botte vaig donar Natale.

La filmografia de Bud Spencer inclou més de setanta aparicions com a actor, el que conforma una prolífica carrera d’un treballador incansable. L’última vegada que es va poder veure en pantalla va ser en la sèrie italiana I delitti del Cuoco (2010), posant fi a una trajectòria artística en què també va exercir com a cantant, autor de cançons o escriptor, i en la que va coquetejar amb la política en l’any 2005. Onze anys després, concretament el dilluns, 27 de juny a la tarda, Bud Spencer, llegendari actor italià, moria a les 18.15 hores en un hospital de Roma. S’acomiada així a la vida d’una de les cares de la comèdia cinematogràfica més mítiques dels anys setanta i vuitanta. Arrivederci Carlo!

Bud Spencer, una vida de acción y spagguetti western

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Showarma i Els Falafels

notenimporNo tenim por és un projecte musical liderat pel que fóra bateria dels mítics Dusminguets durant deu anys (1995-2004) Martí Vilardebò, que aquí compon i canta envoltat de quatre músics amb un bon bagatge per construir plegats un so original i característic.

Elements és el disc de debut de Showarma i els Falafels, és tracta d’un disc intens, transversal i ple de col·laboracions. Showarma i els Falafels son cinc músics amb una idea comú que després de les maquetes de Mar (2010), Terra (2011), i Cel (2014) van irrompre fort durant la passada tardor amb un treball que va començar a néixer fa prop de set anys, però que no va ser fins fa pocs mesos que es va presentar finalment al públic.

Els integrants d’aquest grup català el formen la veu i la guitarra de Martí Vilardebó acompanyada de Cesc Pascual, amb Albert Rafart, ex-bateria de Gertrudis; el guitarrista Ivan Vergés, germà d’Èric Vegés, component de Els Catarres; i el teclista Jofré Dodero. A través de la seva compenetració aconsegueixen facturar unes cançons que arriben ràpidament a l’espectador. És swing i és reggae, però també porta l’essència del rock aconseguint una barreja plena de condiments que proporcionen allò que es considera diferent però alhora proper.

Elements és una suma ampliada de les tres maquetes inicials del grup i que ha acabat reunint cançons en bona part inèdites que es faran sentir amb força aquest estiu arreu del país. Aquest àlbum és el resultat del treball sincronitzat d’un grup de gent, mogut per una única idea i un únic sentiment. El grup parteix de la necessitat de vestir unes lletres i ho fa amb un ritme mogut embolicat amb unes textures i un aire sempre popular, a partir de textos viscuts en primera persona que sent cada vocal però també cada nota del repertori, expressant aquesta via terapèutica amb una comunicació sincera plena de sentiment.

Cds

  • Elements
  • No tenim por
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    John Banville

    portrait of John BanvilleOliver Orme és, en boca del mateix Banville, un dels pitjors monstres que ha creat. Ego en estat pur, que entén l’amor com un acte narcisista d’amor a un mateix, protagonitza La guitarra blava, que és novetat aquesta setmana a la Joan Oliva. Ens trobem davant d’una novel·la dividida en tres parts que comença amb un “Anomeneu-me Autolycus“, en clar homenatge a l’“Anomeneu-me Ismael”, mític començament del Moby Dick de Herman Melville.

    Oliver Orme és un pintor en hores baixes. Fins ara, la seva vida era tot confort i seguretat, al costat de la seva parella, la Glòria. la guitarra blavaAra, però, la inspiració l’ha abandonat i es troba en un moment de bloqueig artístic. Quan tot salta pels aires, Orme es dedica a robar. És un lladre diferent, ja que roba pel plaer eròtic de fer-ho. A més a més, s’encén en ell l’espurna del desig cap a la Polly, la dona del seu amic Marcus i hi inicia una relació extramatrimonial. En cap cas es tracta d’amor, Orme només s’estima a ella mateix. La Polly no és res més que una altra possessió. I quan la situació arribi al límit, Orme fugirà a la desesperada i deixarà, a la vista de tothom, com és de cobard i d’infantil un individu que, fins a aquell moment, ho tenia tot sota control.

    Banville, en La guitarra blava, explora la complexitat de les relacions humanes així com el procés de creació artística i és, segons el mateix autor, una de les novel·les més difícils que ha escrit. Emana claredat, sorprenent venint d’un autor amb fama de difícil a qui tothom no s’atreveix a llegir. Aquesta claredat no és pas improvisada. Banville reconeix que per aconseguir aquest efecte de frases senzilles s’hi ha estat tres anys.

    la guitarra blava_portada_rodonaPrimeres pàgines.

    John Banville és, per a molts, una figura clau de la literatura contemporània. De fet, són mots el que no entenen per què no ha rebut el premi Nobel. De premis, però, n’ha rebut molts d’altres: el Booker, el Kafka i, tot just ara fa un parell d’any, el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres.

    De ben jove, va viatjar arreu del món gràcies a la seva feina en una companyia aèria. Va viure als Estats Units a finals de la dècada dels seixanta i, de tornada a Irlanda, va treballar com a periodista. El seu primer llibre, una recopilació de relats, es publicava l’any 1970. Des d’aleshores, n’ha publicat un gran nombre: Kepler (1981), Copérnico (1984), El libro de las pruebas (1989), El intocable (19979, Eclipse (200), El mar (2005) o Llum antiga (2012) en són un exemple.

    26/11/2013  Irish Book AwardsJohn Banville© Patrick Bolger Photography 2013John Banville a les biblioteques de VNG.

    Des de el 2007, escriu també novel·la negra sota el nom de Benjamin Black. Aquell any publicava la primera de les novel·les que ha escrit el seu àlter ego: El secreto de Christine.

    John Banville com a Benjamin Black

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Elena Ferrante

    Un silenci absolut, al voltant de la identitat d’Elena Ferrante, és el tret que primer crida l’atenció d’un dels fenòmens editorials dels darrers temps. Ningú no sap del cert qui és l’autora (o autor) de la tetralogia de què tothom parla. cronicas del desamorPerquè, fins i tot, hi ha qui ha especulat que darrere del pseudònim Ferrante hi hagi un home. A hores d’ara, l’única cosa que sembla certa és que Ferrante és dona, napolitana i major de seixanta anys. ¿L’alter ego d’una escriptora famosa que fa servir l’anonimat per escriure novel·les més íntimes? No ho sabem. El que sí és cert és que l’anonimat, operació de màrqueting o no, ha funcionat.

    La tetralogia que està en boca de tots és la col·lecció Dos amigas. Però, anem per parts, perquè el ressò d’Elena Ferrante es va iniciar amb tres relats publicats per separat a Itàlia, si bé a Espanya han arribat recollits en un sol volum: Crónicas del desamor.

    Crónicas del desamor engegava, de manera modesta, l’èxit de Ferrante. Tres històries íntimes protagonitzades per dones: El amor molesto (1992), Los días del abandono (2002) i La hija oscura (2006). Delia és la protagonista d’El amor molesto. Amb 42 anys haurà de fer front a la mort de la seva mare, que ha aparegut ofegada. Olga, protagonista de Los días del abandono, acaba de ser abandonada, de cop i volta i sense gaires explicacions, pel seu marit. Totes dues, Delia i Olga, evitaran, d’entrada, enfrontar-se a elles mateixes tot i que, finalment, ho hauran de fer. I, per últim , la Leda, protagonista de La hija oscura en què Ferrante s’endinsa en la vida plena de retrets, cap a ella mateixa, del personatge.

    SÈRIE: DOS AMIGAS

    La amiga estupenda NC.indd Un mal nombre NC.indd Las deudas del cuerpo NC.indd La nina perdida NC.indd

    El que ha catapultat Ferrante a la fama, però, són els quatre títols que conformen la col·lecció Dos amigas, que narra la història d’amistat entre Elena Greco Lenù i Raffaella Cerullo Lila des de la infantesa, en el seu Nàpols natal de postguerra, fins a l’actualitat. Lenù i Lila, nascudes el mateix mes i el mateix any, tenen tot el protagonisme d’aquests quatre volums que es poden considerar un únic llibre: La amiga estupenda, Un mal nombre, Las deudas del cuerpo i La niña perdida.

    L’editorial La Campana ha publicat en català els dos primers volums de la quatrilogia: L’amiga genial i Història del nou cognom i publicarà, al llarg de 2016, els dos darrers títols.

    amiga genial HISTÒRIA-DEL-NOU-COGNOM

    A les biblioteques de VNG hi pots trobar la col·lecció Dos amigas.

    Llibres

  • La amiga estupenda
  • Un mal nombre
  • Las deudas del cuerpo
  • La niña perdida
  • L’amiga genial
  • Història del nou cognom
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Soles negros. Ignacio del Valle

    solesnegros_Soles negros trasllada al lector de la ciutat de Berlín de 1945 en el qual transcorria la primera part, a l’Espanya de la postguerra, per investigar la mort d’una nena. A partir d’aquí, el lector es trobarà amb una trama poderosa i alhora brutal que va desgranant a poc a poc les circumstàncies que van portar a l’assassinat de la jove, amb una tensió que aconsegueix mantenir-se al llarg de tota la investigació amb pocs instants de descans.

    D’aquesta forma el lector s’endinsa en una de les facetes més fosques del règim de Franco, com va ser el robatori de nens a presoneres republicanes i la seva posterior venda a famílies afins al règim. Amb tota la seva infraestructura i els respectius alts càrrecs implicats.

    Gènere negreIgnacio del Valle, posa veu a una de les nenes que va patir aquesta destinació en mans del Auxilio Social, i és en aquest moment quan es fica en la pell de la nena en que crea els millors passatges es poden trobar trobar en aquesta novel·la. La primera part, El tiempo de los emperadores extraños, va ser publicada a l’any 2009 i comença en el moment que un grup de dicisionarios de la II Guerra Mundial descobreix el cadàver d’un soldat sepultat fins a la cintura en un llac gelat, juntament amb desenes de cavalls que han corregut la mateixa sort. Tot fa suposar que es tracta d’un accident, tot fins que un dels soldats, l’encarregat de custodiar-fins que arribin els infermers, descobreix que ha estat degollat. A partir d’aquest moment la novel·la és un retrat del surrealisme de la guerra, on la investigació del crim es barreja amb els interessos particulars d’alts comandaments, les vicissituds de la guerra, l’ombra de la maçoneria i tot això mentre el front de Leningrad s’està desintegrant progressivament.

    Primeres pàgines solesnegros

    Aquests dos llibres demostren com els autors espanyols de novel·la negra volen aconseguir aprofundir en els límits del gènere amb una galeria de personatges molt diferents, combinats amb escenaris peculiars i fins i tot afegint moments històrics complexos. El capità Arturo Andrade, el protagonista de Soles negros, treballa en el servei d’informació de l’Exèrcit, i ha arribat fins aquí després d’un episodi molt tèrbol durant la Guerra Civil. Ignacio del Valle reflecteix magníficament l’ambient miserable, en l’econòmic i el moral, de la societat espanyola en aquests anys negres a través d’uns personatges guiats tan sols per l’instint de supervivència i d’altres que aprofiten la seva posició per enriquir-se o acumular poder amb què millorar la seva posició. Només uns pocs idealistes, que disten molt de ser únicament això, romanen en peu mentre es va destapant una xarxa de corrupció a gran escala.

    Un capitán justiciero

    Llibres

  • Busca mi rostro
  • Los demonios de Berlin
  • Soles negros
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Hiperpaternitat

    Llibres

    hiperpaternitatHi va haver un temps no molt llunyà en què als nens no se’ls feia gaire cas, es considerava que el distreure era tasca dels nens, no dels pares, i que serien capaços d’aconseguir-sols. Al segle XXI, les famílies han evolucionat fins al punt que els fills s’han convertit en el centre de les mateixes a partir d’una criança basada en estar sempre sobre dels fills, anticipant als seus desitjos i resolent tots els seus problemes.
    Encara que exercida amb la millor intenció, la hiperpaternidad s’està portant per davant aspectes tan vitals en el desenvolupament dels fills com l’adquisició d’autonomia, la capacitat d’esforç i el temps per jugar. El model de criança basat en una constant atenció i grans expectatives pel que els fills fan, estudien, porten, tenen, o aconsegueixen, no funciona. Una de les seves conseqüències més comunes és l’aparició espontània de l’avorriment, no han après la capacitat d’entretenir-sols.

    Aquesta nova generació de nens, en estar tan estructurats des de molt petits, es avorreixen amb sorprenent facilitat. La manca d’autonomia que deriva d’una educació sobreprotectora pot derivar en una baixa tolerància a la frustració. I en aquest món, la baixa tolerància cap a no aconseguir els objectius pot tenir conseqüències serioses, que poden derivar en adolescents conflictius, amb símptomes d’ansietat, que poden arribar a deprimir perquè la vida els resulta insuportable.

    Deixem de preguntar-ho tot als nens

    Bloc

    Educació, aprenentatge, família, escola, llibres,… son alguns dels temes que tracta Pilar Castellanos, mestra i educadora, amb una llarga experiència en aquest àmbit que li ha permès tenir un ampli coneixement per l’elaboració d’aquest blog destinat a pares i docents.

    El blog de Teacher

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    30 anys de Borges

    No soy ni un pensador ni un moralista, sino sencillamente un hombre de letras que refleja en sus escritos su propia confusión y el respetado sistema de confusiones que llamamos filosofía, en forma de literatura. Jorge Luís Borges

    borgesJorge Luís Borges va néixer un 24 d’agost de 1899 a Buenos Aires, és fill de professor, va estudiar a Ginebra i va viure durant una breu temporada a Espanya relacionant-se amb els escriptors ultraistes. El 1921 va tornar a Argentina, on va participar en la fundació de diverses publicacions literàries i filosòfiques com Prisma, Proa i Martín Fierro.
    En aquesta època va escriure poesia lírica centrada en temes històrics del seu país, que va quedar recopilada en volums com Fervor de Buenos Aires (1923), Luna de enfrente (1925) o Cuaderno San Martín (1929).

    En la dècada dels anys trenta, a causa d’una ferida al cap, va començar a perdre la visió fins a quedar completament cec. Tot i això, va treballar a la Biblioteca Nacional durant deu anys i, més tard, va arribar a convertir-se en el seu director (1955-1973). Va conèixer a Adolfo Bioy Casares i va publicar amb ell Antologia de la literatura fantástica (1940). La seva obra posterior Ficciones (1944) està considerada com un dels millors exponents en el relat curt i un exemple perfecte de l’obra borgiana. Els contes són en realitat una mena d’assaig literari amb un sol tema en el qual l’autor fantasieja des de la subjectivitat; es tracta doncs d’una ficció presentada amb la forma del conte en el qual les paraules són importantíssimes per la ficció amb què Borges tracta els fets reals.

    En 1955 va ser nomenat acadèmic del seu país i el 1960 la seva obra era valorada universalment com una de les més originals de l’Amèrica Llatina. A partir de llavors se succeeixen els premis i les consideracions, a l’any 1961 comparteix el Premi Fomentor amb Samuel Beckett, i el 1980 rep el Premio Cervantes amb Gerardo Diego. Va ser censurat per romandre a l’Argentina durant les dictadures militars de la dècada de 1970, encara que mai va donar suport a la Junta militar. Amb la restauració democràtica el 1983 es va tornar més escèptic. Va morir a Ginebra, el 14 juny 1986.

    borgesTrenta anys després de la seva mort l’obra de Borges no només es manté intacta, sinó que creix i reviu en les noves generacions, però segueix sent un referent per tots aquells que acullen la idea de la cultura llatinoamericana d’avui en dia és bona part creació seva. Borges va fer veure que no era obligatori ser mexicà ni colombià en cada llibre, i així la nova generació de novel·listes com Jorge Volpi o Ignacio Padilla es van sentir lliures d’escriure ficcions amb personatges d’altres mons.

    Altres escriptors van anar cap a fronteres literàries més llunyanes. Un d’ells va ser Roberto Bolaño des del seu primer llibre La literatura nazi a Amèrica (1993). En la literatura argentina, César Aira és probablement l’autor que més segueix un camí proper a Borges amb el seu llenguatge senzill i concís, però posat al servei d’alguna cosa més. Aquesta forma d’escriure te el seu propi món, i en ell està sobretot aquesta profunda llibertat que Borges va promulgar i va obtenir per a l’escriptura. Les novel·les de Aira semblen sentir la nostàlgia del conte, són precises, rigoroses i implacables, un altre tret en el qual es pot reconèixer l’empremta de Borges.

    Jorge Luís Borges

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mad Max: la trilogia

    L’any 1979 s’estrenava la primera de les pel·lícules protagonitzades per Max Rockatansky, l’alter ego a la gran pantalla del famós actor i director Mel Gibson. Parlem de Mad Max, la primera d’una sèrie de pel·lícules que, per a molts, són tot un clàssic del cinema d’acció i ciència-ficció.

    Quan Gibson va protagonitzar per primera vegada el personatge de Max Rockatansky era un desconegut i va ser triat gairebé per atzar per fer la pel·lícula. A partir d’aleshores, va protagonitzar també les dues pel·lícules que van seguir la sèrie Mad Max i molts altres èxits com a actor, director i productor. Aquesta setmana, a la biblioteca Joan Oliva, tenim a com novetat la trilogia original: Mad Max (1979), Mad Max 2, el guerrero de la carretera (1981) i Mad Max 3, más allá de la cúpula del trueno (1985).

    Mad-Max mad max 2 Mad max - mas alla de la cupula del trueno

    Tota aquesta sèrie de pel·lícules sobre un futur post apocalíptic tenen la mateixa signatura, la del seu director: l’australià George Miller, responsable també trenta anys després de Mad Max, furia en la carretera, estrenada l’any passat amb Tom Hardy, en el paper de Max Rockatansky, i Charlize Theron, en el de Furiosa. Si alguna tret caracteritza el món Mad Max és la recreació d’un futur caòtic, en què impera el desordre i la manca de llei i s’hi multipliquen les lluites per aconseguir combustible i aigua, materials que hi escassegen. Entre aquest caos imperant, només la Patrulla de la Força Central, de què Max Rockatansky formar part inicialment, s’encarregarà de mantenir l’ordre.

    Mad_Max_Destacada

    La cantant Tina Turner va participar com a actriu a Mad Max 3 en el paper de Tía Ama i, com no, en la seva banda sonora. El seu We don’t need another hero queda per al record:

    DVD

  • Mad Max: trilogia
  • Cds

  • Mad Max, furia en la carretera (banda sonora)
  • Si vols tornar a veure aquests clàssics cinematogràfics o descobrir-los per primer cop, no ho dubtis i fes la reserva a la Joan Oliva!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El signo del dragón, Ricardo Alía

    el signo del dragón_ricardo alíaAmbientada en la seva Donòstia natal, Ricardo Alía acaba de publicar el primer volum d’una trilogia de gènere negre que suposa el seu debut literari. Aquest primer llibre, que enceta l’anomenada Trilogía del Zodíaco, és El signo del dragón, novetat aquesta setmana a la biblioteca Joan Oliva. El altres dos volums, que ja té escrits, tenen prevista publicació el setembre d’enguany, El vuelo de la serpiente, i el gener de 2017, El salto del caballo. Tot i que tots tres llibres tenen una trama compartida que anirem descobrint amb la lectura de la trilogia al complet, cadascuna de les novel·les té una història principal pròpia que comença i acaba de manera separada.

    Ricardo Alía explica clarament el perquè del quan, el com i l’on de la trama d’El signo del dragón. logo blog genere negre_AMB LLETRESEl lloc li era del tot conegut a l’autor. L’escenari dels crims és la Facultat de Ciències Químiques de Donòstia, on Alía va cursar els seus estudis. És aquí on apareix el cos decapitat d’un estudiant de batxillerat amb què s’inicia la investigació, capitanejada per dos personatges: Max Medina, un ex-policia nacional de 42 anys reconvertit en ertzaina a qui li agrada treballar tot sol i Erika López, la seva nova companya, acabada de sortir de l’acadèmia. Quant al moment històric en què situa l’acció, l’any 2012, l’autor va tenir clar que havia de ser un cop anunciada la fi de la violència d’ETA. No volia que els policies encarregats de la investigació fossin destorbats per d’altres trames que no fos la central de la novel·la. I pel que fa al com, Alía va tirar de coneixements sobre química per completar la història, així com de l’assessorament d’un amic que té relació professional amb l’àmbit polícíac. Tot per embolcallar de versemblança la història.

    Al costat dels personatges de Max Medina i Erika López, l’autor hi situa d’altres que participaran en la investigació: Joshua O’Neill, un agent de la policia científica d’origen irlandès, pragmàtic i minuciós; els germans bessons forenses Kepa i Arkaitz Galarza i Álex Pérez, comissari en cap de l’Ertzainza.

    libros-portada-el-signo-del-dragon_rodonaPrimeras pàgines.

    Booktrailer d’El signo del dragón:

    Ricardo Alía va néixer a Donòstia l’any 1971. Reconeix dues grans passions: els escacs i la literatura. Va arribar a competir internacionalment en campionats d’escacs, però va deixar de banda aquesta activitat per acabar els estudis de Química a la Universitat del País Basc. Posteriorment, es va traslladar a Barcelona on encara viu. Al llarg dels anys ha anat escrivint una mica en secret i ara s’ha decidit a treure a la llum els seus primers llibres. A banda de la Trilogía del Zodíaco, que ara publica, en té escrit un altre dedicat al món dels escacs: El piano envenenado.

    Llibres

  • El signo del dragón
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »