Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Sidonie 20 anys

unnamed-3-1-800x445

Els Sidonie estan de celebració. Fa 20 anys que van començar a actuar junts i per commemorar-ho celebren una gira especial que va començar el passat mes de març al Let’s Festival.

Es tracta d’una sèrie de concerts que recorrerà les primeres sales en les quals Marc Ros, Axel Pi i Jesús Senra van tocar quan editaven els seus primers discos. Aquesta gira especial farà un repàs a tota la seva discografia i serà en format trio.

Sidonie són un grup espanyol de pop, rock psicodèlic i rock alternatiu originari de Barcelona fundat en 1997.

El grup es van donar a conèixer gràcies a un concurs de joves talents de l’Hospitalet on van signar un contracte amb una petita discogràfica independent catalana anomenada Bip Bip Records. Durant l’estada en aquesta companyia discogràfica van publicar diversos treballs com les maquetes: Dragonfly i Roja, però la que els portà a l’èxit fou l’homònima Sidonie, d’on van treure diverses cançons com a sintonia publicitària, com per exemple (‘Sidonie Goes To Moog’, per als anuncis de la cadena FNAC.

Poc després van fitxar amb Sony Records amb quin han publicat la resta dels seus àlbums. Primer va ser Shell Kids (2003), on cantaven en anglès, i a partir de Fascinado (2005) i El incendio (2009) van passar a cantar en castellà.

Amb el seu darrer àlbum d’estudi El peor grupo del mundo (2016) van arribar a situar un dels singles del disc, Carreteras infinitass en el top 10 de la llista dels 40 Principals.

Vint anys donen per moltes anècdotes…Per exemple, la vegada que van tocar davant de només set persones, a Stuttgart; les dues peticions de mà que han presenciat damunt de l’escenari; la frustració de veure com sovint es quedaven a les portes de guanyar un premi; però també la satisfacció d’haver actuat al Hyde Park de Londres.

Aquest estiu, Sidonie ha presentat ‘Maravilloso’, un nou tema en el qual han fusionat estils i sons. La banda defineix la cançó com una “mescla inaudita de Georgie Dann i Nacho Vegas” i és que el grup confessa que els ha sortit “una cançó de xiringuito” i conviden al seu públic a “escoltar-la menjant fregits, bevent sangria i traient-se la sorra de sobre” perquè “l’estiu ja va arribar i la festa va començar”.

Podeu trobar tota la seva discografia a les Biblioteques de la Xarxa de la Diputació de Barcelona: Sidonie

Us deixem amb el videoclip de la cançó ‘Siglo XX’.

No hi ha comentaris

Robert Redford

redford_crop1533613681932.jpg_1970638775

El mític actor i director nord-americà Robert Redford ha anunciat que es retira del món del cinema en una recent entrevista a una publicació del seu país.

A punt de complir 82 anys, l’intèrpret considera que ja ha arribat el moment de jubilar-se. Amb l’estrena de la seva última pel·lícula, The Old man and the gun, en la qual encarna a un cèlebre lladre de bancs, aprofita per acomiadar-se de la seva carrera com a actor, tot i que deixa oberta la possibilitat de continuar treballant com a director.

Redford va néixer a Santa Mònica i va estudiar a l’institut Van Nuys de Los Angeles (Califòrnia), en el qual va formar part de l’equip de beisbol i on va conèixer Natalie Wood. Als 18 anys va caure en l’alcoholisme, potser pel fet de la mort de la seva mare.

Més tard va estudiar pintura a l’Institut Pratt de Brooklyn i va viatjar per Europa; a la tornada, va fer classes d’escenografia teatral i interpretació a l’American Academy of Dramatic Arts de Nova York i va decidir-se per l’actuació.

A finals dels anys ’50 va començar a actuar a la televisió, on va participar en sèries com Perry Mason o La dimensió desconeguda. També va participar en obres teatrals, on destaca la seva actuació a Descalzos por el parque de Neil Simon, paper que repetiria a la pel·lícula del mateix títol rodada l’any 1967 amb Jane Fonda.

CBS_PERRY_MASON_096_CONTENT_CIAN_611696_1928_1280x720_502366787640_612770_640x360 

Redford ha participat en pel·lícules de gèneres diversos com Las aventuras de Jeremiah Johson, El gran Gatsby, Los tres dias del Cóndor, Todos los Hombres del presidente o la premiada Memorias de África.

Redford va conèixer en Paul Newman l’any 1968 quan va co-protagonitzar amb ell el western Dos Hombres y un destino, on interpretaven als mítics pistolers Butch Cassidy i Sundance Kid. A aquella pel·lícula es va forjar una amistat que va durar fins a la mort de Newman l’any 2008.

Junts van protagonitzar un altre clàssic del cinema de timadors, El golpe, realitzada per George Roy Hill l’any 1973. El film va guanyar el Premi Òscar a la Millor Pel·lícula.

resizer

L’any 1980, Redford s’estrena com a director amb la pel·lícula Gente corriente. La pel·lícula va ser un èxit de crítica i públic i va rebre el Premi Òscar al Millor Director. La pel·lícula va obtenir quatre estatuetes en total.

Redford ha dirigit nou llarmetratges, dels quals destaquem Un lugar llamado milagro, Quiz show, Leones por corderos o La conspiración, que és la darrera pel·lícula que va dirigir l’any 2010.

Redford està vinculat a l’estat de Utah, d’on era originària la seva primera dona, i als anys ’60 va comprar els terrenys d’unes pistes de ski als quals va posar el nom de Sundance, en homenatge al seu personatge de la pel·lícula Dos Hombres y un destino.

Allà va impulsar la creació del Sundance Institute i del Festival de Cinema de Sundance. Una iniciativa que pretenia unir creadors per fomentar projectes de cinema independents.

El Festival es celebra les dues darreres setmanes de gener a Park City, prop de Salt Lake City, la capital de l’estat.

A l’espai de cinema us hem preparat una selecció amb moltes de les seves pel·lícules, tant com actor com a director.

Us deixem amb el tràiler del seu darrer treball, pendent d’estrena.

No hi ha comentaris

La transparencia del tiempo

Avui us presentem la darrera novel·la policíaca que ha publicat Leonardo Padura,portada La transparencia del tiempo, amb el seu personatge Mario Conde. Desordenat, freqüentment borratxo, descontent i desencantat, com arrossegant una melangia, Conde és un policia de l’Havana que hagués volgut ser escriptor i que sent solidaritat pels escriptors, bojos i borratxos. Possiblement el detectiu més famós de l’Amèrica Llatina.

En aquest llibre un Mario Conde a punt de fer seixanta anys, i que se sent més en crisi i més escèptic que habitualment amb el seu país, li arriba de manera inesperada l’encàrrec d’un antic amic de l’institut, Bobby, que li demana ajuda per recuperar l’estàtua d’una verge negra que li han robat. Conde descobreix que aquesta peça és molt més valuosa del que li han dit, i el seu amic ha de confessar-li que prové del seu avi espanyol, que, fugint de la Guerra Civil, la va portar des d’una ermita del Pirineu català. Als baixos fons de l’Havana, Comte troba un sospitós al qual acaben matant. Amb l’assassinat d’un altre còmplice, Conde descobreix una inesperada trama de galeristes i col·leccionistes estrangers interessats en la talla medieval, i s’ensopega inevitablement amb la policia d’homicidis de l’Havana…

Amb tot això, en capítols intercalats, La transparència del temps també explica l’epopeia al llarg dels segles de l’estàtua, una verge negra portada amb l’última croada a una ermita del Pirineu per un tal Antoni Barral, i serà un altre Antoni Barral qui la salvi i es vegi obligat a embarcar com a polissó rumb a l’Havana.

Leonardo Padura (l’Havana, 1955) va treballar com a Leonardo_paduraguionista, periodista i crític, fins a aconseguir el reconeixement internacional amb la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades pel detectiu Mario Conde: Pasado perfecto, Vientos de cuaresma, Máscaras, Paisaje de otoño, Adiós, Hemingway, La neblina del ayer y La cola de la serpiente, traduïdes a nombrosos idiomes i mereixedores de premis com el Cafè Gijón, el Dashiell Hammett, el Premio de las Islas i el Brigada 21. També ha escrit La novela de mi vida, el llibre de relats Aquello estaba deseando ocurrir i El hombre que amaba a los perros, una trepidant reconstrucció de les vides de Trotski i Ramon Mercader, traduïda a deu idiomes, venuts seus drets al cinema i mereixedora, entre altres, del Premi de la Crítica a Cuba. El 2012, Padura va rebre el Premi Nacional de Literatura de Cuba. La seva última novel·la, Herejes, ha merescut el Premio de Novela Historica Ciutad de Zaragoza i ha estat finalista dels premis francesos Médicis i Fémina. El 2015 va rebre el Premi Princesa d’Astúries de les Lletres.

Moltes d’aquestes obres de Leonardo Padura les trobareu a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú.

No hi ha comentaris

Maria Aurèlia Capmany, centenari del seu naixement

logo-any-capmanyAvui es compleixen 100 anys del naixement d’una de les creadores més polifacètiques del nostre país, Maria Aurèlia Campamany.

Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 1918-1991), escriptora, pedagoga i política. Col·laboradora habitual a la premsa, a la ràdio i a la televisió, va destacar, també, pel seu activisme cultural i polític, per la seva lluita incansable a favor de la llibertat i la igualtat de la dona, àmbit en què va esdevenir pionera a Catalunya i referent per a les generacions posteriors.

Va ser presidenta del PEN (1979-1983), regidora de Cultura i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona (1983-1991) i membre de la Diputació de Barcelona (1983-1991).

La carrera literària de Maria Aurèlia Capmany, que abasta tots els gèneres literaris, es va iniciar amb la novel·la Necessitem morir (1952), a la qual seguiren, entre d’altres, Betúlia (1956), El gust de la pols (1963), Un lloc entre els morts (1967), Feliçment, jo sóc una dona (1969), Quim/Quima (1970) o Lo color més blau (1982).

L’any 1960 va fundar, amb Ricard Salvat, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on va impartir classes i va dirigir representacions teatrals. Com a dramaturga, destaquen Vent de garbí i una mica de por (1967), Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1970), L’ombra de l’escorpí (1974), entre altres textos.

03-teatre-c

Armand Cardona Torrandell era íntim amic i col·laborador de Ricard Salvat i va conèixer i treballar ocasionalment amb Maria Aurèlia Capmany. Aquesta va publicar un breu article sobre l’exposició de Cardona, 50 màscares per un Carnaval, que va tenir lloc a la Galeria Pic el febrer de 1974.

Dins el gènere de l’assaig, Capmany va excel·lir amb obres com La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), La joventut és una classe? (1969) o amb l’assaig literari Salvador Espriu (1972). Les seves memòries estan recollides als volums Mala memòria (1987) i Això era i no era (1989).

04-assaig

Va obtenir diversos premis i reconeixements, com el Premi Joanot Martorell (1948), el Premi Sant Jordi de novel·la (1968), el Premi de la Crítica Serra d’Or de Teatre (1972) i de literatura infantil i juvenil (1982), el Premi del Ministeri d’Afers Estrangers Italià (1979) i la Creu de Sant Jordi (1982).

L’ambició literària i l’experimentació incessant, juntament amb el compromís amb la seva col·lectivitat, esdevenen dues de les constants de Capmany, una dona polifacètica i transgressora que és, sens dubte, una de les escriptores i intel·lectuals catalanes més importants del segle xx.

Per commemorar l’aniversari del seu naixement, s’han programat tot un seguit d’activitats per tota Catalunya,  de les quals destaquem l’exposició itinerant “Això era i no era: Maria Aurèlia Capmany entre nosaltres” que es podrà veure a diversos indrets de Catalunya fins al febrer dels 2019, l’espectacle ‘Carme Sansa diu i canta Maria Aurèlia Capmany’, la jornada pedagògica que es celebrarà a l’Espai Betúlia a l’octubre i el simposi que organitza l’IEC i l’Ateneu Barcelonès al novembre.

carme-sansa-article

Trobareu moltes de les seves obres i també llibres que parlen sobre la seva figura al nostre catàleg.

Us deixem amb una entrevista biogràfica a l’escriptora Maria Aurèlia Capmany a l’espai Personatges de TVE de 1977, dirigit per Montserrat Roig.

No hi ha comentaris

Indispensables de Grup Còmic

logo

El Grup de còmic i biblioteques del COBDC presenta per vuitè cop Els indispensables de Grupcòmic, on els membres del grup han escollit els 10 títols que els han semblat més rellevants entre l’editat durant el 2017.

Volem significar que l’ordre no té rellevància i els presentem alfabèticament.

La selecció té la voluntat de ser un reconeixement testimonial a partir de la perspectiva que dóna el nostre col·lectiu professional, el bibliotecari. Estem orgullosos de fer aquesta petita aportació singular i lliure, agraïts a un mitjà que tant plaer ens aporta.

labaladadelnorte2La balada del Norte 2 d’Alfons Zapico

Oviedo, 1934. Una vaga general revolucionària esclata la nit del 5 d’octubre i sumeix a tot el país en un profund caos. Tristán Valdivia, que havia tornat malalt des de Madrid a la casa paterna, busca refugi a la capital, mentre els revoltats avancen arrasant tot al seu pas. La ciutat roman en silenci, fins que de sobte se sent un soroll a la llunyania. És la dinamita dels miners… L’enfrontament està servit.

 

cubierta_el_club_del_divorcio_vol1_WEBEl club del divorcio 1 de Kazuo Kamimura

La jove Yûko, regenta un bar on treballen dones divorciades que intenten sobreviure com poden malgrat l’estigma social que pesa sobre el seu estat civil. Guardonat amb el Premi del Patrimoni del Festival Internacional de la Bande Dessinée de Angoulême 2017, aquest emotiu díptic descriu el dia a dia d’una cap, amfitriona i dona divorciada en el Japó dels anys setanta del passat segle.

 

equatoriaCorto Maltes: Equatòria de Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero

Corto Maltes es troba a la seva estimada Venècia seguint les passes de Preste Juan, un monarca llegendari. Es creu que els seus dominis estaven poblats d’amazones, unicorns i tota classe de prodigis. No obstant això, el seu major tresor era un mirall a través del qual podia observar qualsevol part del regne. La cerca d’aquest objecte màgic portarà a Corto a recórrer un continent africà agitat pel colonialisme europeu de començaments del segle XX.

 

informe brodeckEl informe de Brodeck de Manu Larcenet

Brodeck, que acaba de sortir d’un camp de concentració, torna al seu poble, prop de la frontera amb Alemanya. Una nit arriba a l’hostal quan els homes del poble acaben de cometre un brutal assassinat. Llavors l’obliguen a escriure un «informe» sobre el succés amb la idea que se’ls «comprengui i perdoni».

 

jessica jones desatadaJessica Jones: Desatada de Brian Michael Bendis

Després de més d’una dècada, Jessica Jones torna a tenir sèrie pròpia. Des de llavors, molts han ocultat els seus secrets, i només una dona tan especial com ella pot descobrir-los. Recerques Alias ha tornat a obrir i el seu primer cas podria ser el més perillós de tots. El fabulós equip creatiu que ho va començar tot torna per oferir-te la col·lecció que no voldràs perdre’t.

 

zerocalcareKobane Calling de Zerocalcare

A Kobane Calling acompanyem a Zerocalcare en els seus viatges per Turquia, l’Iraq i Síria fins al cor del Kurdistan, travessant zones d’intens conflicte bèl·lic. L’estil de l’autor italià i la seva mirada personal es concentren a la ciutat de Kobane i la lluita del poble kurd contra l’Estat Islàmic, allunyant-se de la crònica impassible dels informatius per situar cada vinyeta en el paisatge natural i humà de la franja de Rojava.

 

Piruetas de Tillie Walden

Durant 10 anys el patinatge artístic ho va significar tot per a Tillie Walden. El patinatge era una peça clau de la seva identitat, un refugi segur on desconnectar de l’estrès del col·legi, l’assetjament escolar i la família. Amb el pas del temps, es va interessar per l’art i es va enamorar de la qual seria la seva primera xicota, i va començar a qüestionar-se com encaixava el patinatge artístic amb la resta de la seva vida.

 

poncho fuePoncho fue de Sole Otero

Lu i Santi es coneixen per un amic comú. Se citen, s’entenen, riuen, es besen i passen a complementar-se. Comencen a compartir, fan algun pla de futur, tenen sexe a tota hora i en qualsevol part i cadascun sembla comprendre les necessitats de l’altre. Però el temps corre, emergeixen les diferències i les discussions es fan freqüents.

 

tatuajeTatuaje de Manuel Vázquez Montalbán, Hernán Migoya i Bartolome Seguí

El cos d’un home nu apareix un dia a la platja de Vilassar de Mar. Un tatuatge gravat en la seva pell és l’única pista: “He nascut per revolucionar l’infern”. Carvalho és l’encarregat d’esbrinar la seva identitat. Una recerca que el portarà dels carrers de Barcelona als canals d’Ámsterdam en aquesta primera aventura d’una de les sagues de gènere negre més famoses de la literatura contemporània.

 

sostienepereiraSostiene Pereira de Pierre-Henry Gomont, segons la novel·la d’Antonio Tabucchi

Lisboa, 1938. El periodista cultural Pereira, obès, vidu i taciturn, viu embolicat en la nostàlgia del seu passat i pensa que no hi ha res més important que la literatura. Viu totalment aliè al que està passant al seu país i a Europa, on ha esclatat la guerra civil espanyola i on el feixisme creix per tot arreu. Fins que la seva trobada amb un jove activista capgirarà la seva vida.

No hi ha comentaris

‘A banda i banda del límit’ d’Antoni Munne-Jordà

34_Banda_i_banda“No va ser cap casualitat. Havia de ser així. La primera vegada que el vaig veure, just arribada jo a la vila, a la cercavila de la festa Major, tan ben proveït, amb la minga de la bandera alçada i a l’altra mà aquell as de bastos que feia presagiar una bona mà de morter amagada sota el faldellí, capitanejant la colla del ball de bastons, el bròquil em va començar a suquejar…”

Així comença el conte “La festa Major de la Neus” d’Antoni Munné-Jordà inclòs al llibre A banda i banda del límit publicat pel Cep i la Nansa Edicions.

Dimecres 1 d’agost a les 20 h, al local social de l’Agrupació de Balls Populars de Vilanova i la Geltrú (c/Major 73) tindreu l’oportunitat d’assistir a una audició interpretada del conte.

L’activitat comptarà amb la participació de l’autor, l’actriu Anna Cabanes i els actors Ignasi Gimeno i Carles Serra.

A banda i banda del límit, recull set contes i quatre relats breus escrits entre 1970 i 2017.

Sis són inèdits, quatre publicats en revistes o volums de difusió reduïda, i un publicat a Internet. Tots plegats, alhora que un ventall temporal de quasi cinquanta anys en la pràctica de l’autor, ofereixen un mostrari d’interessos literaris i d’exercicis d’estil.

Hi trobarem des d’assaigs d’ècfrasi —la representació amb paraules d’allò que es percep amb altres sentits, com la pintura o la música—, el document apòcrif d’un fet històric inexistent —tot i que meticulosament documentat—, la tècnica del muntatge paral·lel, aproximacions heterodoxes a gèneres populars com el policíac, l’eròtic i el realisme social, fins a provatures diverses en la tècnica del microconte.

I tot situat en llocs i temps allunyats o ben domèstics i contemporanis.

Munné JordàAntoni Munné-Jordà (Barcelona 1948) és escriptor i llicenciat en història de l’art. Dirigeix la col·lecció Porpra i plata de Pagès Editors.

La seva trajectòria laboral ha anat lligada a la revista Serra d’Or de la qual ha estat corrector i redactor.

Molt interessat en la ciència-ficció, una gran part de la seva obra s’inscriu en aquest gènere, del qual avui ja n’és un referent.

A les Biblioteques de Vilanova trobareu aquesta i altres de les seves obres: Antoni Munné – Jordà

Us deixem amb un petit reportatge sobre l’autor i la seva obra.

No hi ha comentaris

Emily Brontë i ‘Cims borrascosos’

emily-bronte

Avui es compleixen 200 anys del naixement d’Emily Brontë, autora de la novel·la Cims borrascosos, tot un clàssic de la literatura anglesa. Inicialment, però, gairebé no va interessar els lectors i va desconcertar els crítics per la seva complexitat psicològica i estructural, per la intensitat del sentiment i la brutalitat dels personatges.

Va néixer el 30 de juliol de 1818 a Thorton (Yorkshire). Es va criar a la vicaría de la població de Haworth, on el seu pare era pastor, amb les seves germanes menors Charlotte i Anne i el seu germà Patrick.

El reverend Brontë els va permetre a les seves filles desenvolupar-se intel·lectual i artísticament i els va donar llibertat per llegir tot allò que els interessés i els va pagar classes de música, dibuix i idiomes. Tenia grans expectatives posades en el futur del seu fill, però també va impulsar la formació de les seves filles, costum gens habitual a l’època.

De ben jovenets, Emily i els seus germans van sentir ganes d’escriure i van concebre un món propi i fantàstic.

Emily era talentosa i somniadora i mai no va reeixir en les seves relacions amb el món exterior. Va treballar un temps com a institutriu i va passar una temporada a Brusel·les amb la seva germana Charlotte, però finalment retornà a Hawort i va dedicar la resta de la seva vida a les feines domèstiques, les passejades pel camp i l’escriptura.

bronte02_3529925b

Les tres germanes van autoeditar les seves poesies i, posteriorment, les seves novel·les: Jane Eyre de Charlotte, Cims borrascosos de l’Emily i Agnes Grey de l’Anne, totes tres sota pseudònims masculins.

Els seus darrers anys els va dedicar a cuidar del germà alcohòlic i el seu pare.

9788496863583Cims borrascosos és l’única novel·la que va escriure Emily Brontë. Aquesta novel·la romàntica que narra la història d’amor entre Catherine Earnshaw i Heathcliff. Mostra fins a on pot menar una passió contrariada i el desencadenament d’emocions mal dirigides.

La narració va a càrrec d’en Lockwood, un inquilí de Heathcliff, i de Nellie Dean, la criada dels Earnshaw,. L’acció arrenca a finals del segle XVIII, quan el petit Heathcliff arriba a Wuthering Heights, la casa ombrívola dels Earnshaw, i continua fins passada la mort dels dos protagonistes principals.

L’autora respecta el parlar vulgar de la gent del poble i no maquilla les coses innobles de la vida a ulls victorians (sordidesa, sensualitat, violència, passió, vicis…). El títol de la novel·la ja resulta aspre i el nom propi del protagonista també hi fa referència: “heath” significa erm i “cliff”, cingle.

Per escriure-la, Emily es va inspirar en el paisatge erm, ventós i boirós que aïllava del món la rectoria d’Haworth, en les històries sobre espectres i apareguts que la criada dels Brontë els explicava, en les rudes narracions dels paisatges de Yorkshire i, tal vegada, en el record d’un vell amor desigual i prohibit (Robert Clayton). A més, s’aprecia la influència de Byron i de la novel·la gòtica.

S’ha adaptat al cinema en diverses ocasions a la televisió, i també al teatre. Actors i actrius com Laurence Olivier, Timothy Dalton, Raph Fiennes, Tom Hardy, Merle Oberon o Juliette Binoche van representar a en Heathcliff i la Cathy. A la darrera versió dirigida per Andrea Arnold el 2011, Heathcliff és de raça negra, per accentuar la distància ètnica i social entre ell i la societat victoriana que el rebutja.

La influència que ha tingut la novel·la en artistes posteriors es tanta que, fins i tot se’n va fer una cançó. La cantant britànica Kate Bush va compondre ‘Wuthering Heights’ després de llegir la novel·la i veure la mini-sèrie de la BBC i el tema es va convertir en el seu single debut l’any 1978 i va arribar a ser número de les llistes d’èxits durant quatre setmanes.

Els irreverents Monty Python també van voler retre homenatge a aquests personatges i amb el seu iconoclasta sentit de l’humor van fer per la seva popular sèrie ‘The Monty Python’s Flying Circus’ ‘La versió amb senyals de Cims Borrascosos’.

No hi ha comentaris

El club dels 27

club-27

El passat dilluns 23 de juliol es complien 7 anys de la mort de la cantant britànica Amy Winehouse, la darrera artista en incorporar-se al tristament denominat Club dels 27.

El 27 Club o Forever Club, en anglès és un terme que fa referència a un grup d’influents músics de rock i blues, entre altres estils musicals, que van morir als 27 anys, majoritàriament a causa d’abusos d’alcohol, drogues, i en altres casos, suïcidis o accidents.

Brian Jones. Guitarra de The Rolling Stones. Va ser trobat ofegat a la piscina de casa seva amb grans quantitats d’alcohol i altres drogues a l’organisme el juliol de 1969, poc després que la seva xicota el deixés per en Keith Richard i els Stones el fessin fora del grup. Es desconeix si va ser un accident o un suïcidi.

Jimi Hendrix. Considerat com un dels guitarristes elèctrics més influents de la història de la música popular i com un dels músics més cèlebres del segle XX. Va morir el setembre de 1970. Es va ofegar amb el seu propi vòmit, causat per una sobredosi de pastilles per a dormir, mentre dormia. Es desconeix si va ser un accident o un suïcidi.

Janis Joplin. Va ser una cantant de rock and roll i blues. La seva veu i el seu esperit rebel la convertiren en una de les artistes més estimades del moviment contracultural de la dècada del 1960. Va morir l’octubre del 1970 per una sobredosi d’heroïna i altres drogues.

Jim Morrison. Va ser un poeta, cantant i líder, autor de les cançons i director dels videoclips de The Doors gran influència en la rebel·lia rockera. Va morir el juliol de 1971 a París d’una fallada cardíaca a la banyera de casa seva, quan es prenia un bany. Mai li van fer cap autòpsia, motiu pel qual es desconeix l’origen de la fallada. Probablement està relacionat amb el seu habitual consum excessiu d’alcohol i altres drogues.

Kurt Cobain. Cantant i guitarrista, autor de les cançons i líder de Nirvana, banda creadora d’un nou estil de rock i un dels primers a afinar la guitarra en re#. Es va suïcidar l’abril de 1995, en un moment vital al qual es medicava contra la depressió i prenia drogues recreatives. Es va tirar un tret al cap amb una escopeta.

Amy Winehouse. Cantant i compositora d’imatge icònica. Va obrir el camí per a un corrent de revivalisme soul encara avui en voga. La seva vida va estar marcada per l’abús de l’alcohol i altres drogues, inestabilitat emocional i anorèxia nerviosa. Va morir el juliol de 2001 a causa de l’alcohol.

Aquests són els membres més coneguts d’aquest club una mica macabre, però n’hi ha d’altres. El primer va ser Robert Johnson, guitarrista de blues. Les causes de la seva mort mai han estat clares, però la llegenda diu que va fer un pacte amb el diable per ser el millor guitarrista de blues de la història.

A l’espai de música hem preparat una selecció de la seva música.

Us deixem amb el tràiler del documental 27: Gone too soon que intenta comprendre per què aquestes estrelles particulars són tan mitificades i celebrades, i per què, efectivament, les seves vides van acabar quan ho van fer.

No hi ha comentaris

Revista Descobrir Catalunya: Vilanova marinera

portadaAl número d’agost de la revista Descobrir Catalunya trobareu un article titulat Vilanova marinera: Una passejada pel barri de Baix a Mar. L’article l’obre una fotografia impressionant de la Platja de la República amb tot de persones fent txi-kung i donant la benvinguda al nou dia. Baix a Mar, un barri, una gent, una manera de fer i de viure. Una passejada per la façana marítima Vilanova i la Geltrú ens convida a viatjar als molls i al port de pescadors, a descobrir la seva arquitectura popular i els jaciments dels primers pobladors o a cuinar el peix a la manera tradicional. Són les memòries vives d’un barri que ha anat transformant-se amb el pas dels anys però que conserva un patrimoni material i immaterial que vol continuïtat.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu força documentació sobre la marina de Vilanova i la Geltrú, us n’hem seleccionat un tast:

Alguns exemples són La Vilanova i la Geltrú desapareguda: des de baix a mar de l’Anna Lleó Albà, les Memòries de Baix a Mar del Josep Ayza, les Metàfores vilanovines de baix a mar de Ton Sanabra Illa, Baix a mar vist per Salvador Pujadas: 1911-1993, i Baixamar i la seva gent, 1979-2014, de la Rosa Maria Farriol.barques grogues

La revista de l’Associació de Veïns del Barri de Mar La Veu de Mar també la podeu consultar a les biblioteques.

A la gastronomia pròpia de Vilanova i la Geltrú tenen un paper molt destacat els plats de la cuina de la platja, i dels llibres i articles sobre aquesta cuina que trobareu a la Xarxa us volem destacar Mariners i terraires: apunts sobre la cuina de Vilanova i la Geltrú de Joan Collel (Pere Tàpias) i Francesc Murgadas, editat pel Centre d’Estudis de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer el 1987, i l’edició de El Mèdol (Tarragona) de 1996. Les Receptes dels pescadors de la platja de Vilanova i la Geltrú, que són una publicació de l’Institut Setmana del Mar. El 2003 la Diputació de Barcelona, dins la col·lecció De la terra al rebost: un passeig gastronòmic per la província de Barcelona va publicar Sípia: l’estrella de Vilanova i la Geltrú. El darrer llibre que us volem destacar en el tema gastronòmic és La Vilanova i la Geltrú de Mar: -de la via per avall- ranxos i ranxaires, de Antoni Miquel Cerveró, Ferran Ferrer Margalef, Josep Gámez i Font.

vida marineraSi esteu interessats en la pesca i els pescadors de Vilanova i la Geltrú, la llotja del peix, la Confraria i les dones en aquest àmbit, també tenim documents que en parlen.

I, es clar, si parlem de Baix a Mar no podem deixar de parlar del Port de Vilanova i la Geltrú.

A ponent de la platja, al peu del turó de Sant Gervasi, hi ha el jaciment arqueològic ibèric i romà de Darró. Sobre aquesta primera Vilanova també trobareu documentació a les Biblioteques de la ciutat.

I, finalment, si parlem de llibres on el protagonisme és el Barri de Mar, no podem deixar d’esmentar Les Barques grogues: Vinaròs 1950-Vilanova i la Geltrú 1954, un relat novel·lat que Josep Ayza Rosales fa d’una família de pescadors durant els anys de la dictadura del general Franco Bahamonde, i el llibre La Vida marinera a Vilanova i la Geltrú de Xavier Garcia amb pròleg de Miquel Coll i Alentorn.

No hi ha comentaris

‘Dins el riu, entre els joncs’ d’Antoni Munné-Jordà

portadaAquesta setmana us presentem la darrera novel·la de l’escriptor Antoni Munné Jordà.

Un dels episodis més controvertits del Franquisme va ser la División Azul, un dels fracassos militars i polítics més sonats de la dictadura. Segona Guerra Mundial, any 1941: el govern franquista envia una unitat d’infanteria a lluitar amb l’exèrcit alemany, amb l’objectiu d’enderrocar la Unió Soviètica.

A Catalunya, les crides per anar a lluitar contra els comunistes no van tenir gaire èxit, però al voltant d’un miler de catalans es van unir a la causa. Però de tots aquests voluntaris que es van allistar a la División Azul el juny del 1941 se n’ha parlat ben poc.

Antoni Munné Jordà ho fa a Dins el riu, entre els joncs, publicat per l’editorial Males Herbes, la primera novel·la que tracta de la División Azul des d’un punt de vista català. Una obra corprenedora que ens mostra la cruesa extrema que es vivia al front de la 2a Guerra Mundial, i les simpaties, avui en dia inconfessables, d’alguns intel·lectuals catalans cap al que estava passant a alemanya.

L’escriptor es posa a la pell de tres joves d’idearis diferents que van decidir allistar-se a la Divisió d’Infanteria de la Wehrmacht i lluitar al costat de Hitler en una guerra devastadora.

El llibre, minuciosament documentat, permet entreveure les circumstàncies que van empènyer a alguns nois catalans a fer costat a l’Alemanya nazi en front de la Rússia comunista. També s’hi fan evidents els motius pels quals, a la tornada preferien esborrar-ne el record.

Munné Jordà es va apropar per primer cop a aquest tema amb la novel·la Entre Sant Peters i Sant Pau, on feia una reflexió sobre la difícil integració a la societat de personatges com els que coneixerem amb aquesta novel·la, i sobre les conseqüències de tot això en la generació següent.

La novel·la ha estat inspirada pel mateix pare de l’autor, la fotografia del qual trobem a la coberta del llibre. A través dels recorreguts vitals dels seus personatges, l’autor es qüestiona i fa qüestionar els lectors per què alguns nois catalans, i fins i tot catalanistes, van fer costat a l’Alemanya nazi enfront de la Rússia comunista.

Munné JordàAntoni Munné-Jordà (Barcelona 1948) és escriptor i llicenciat en història de l’art. Dirigeix la col·lecció Porpra i plata de Pagès Editors. La seva trajectòria laboral ha anat lligada a la revista Serra d’Or de la qual ha estat corrector i redactor. Molt interessat en la ciència-ficció, una gran part de la seva obra s’inscriu en aquest gènere, del qual avui ja n’és un referent.

A banda, ha estat un dels difusors del gènere a Catalunya amb diverses iniciatives, com ara les antologies Narracions de ciència-ficció (1985) i Temps al temps (1990). El 1997 fundà amb Jordi Solé i Camardons la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia.

Dirigí també uns anys l’editorial Pleniluni, dedicada al gènere, i dins de l’Editorial Pagès, el 2000 impulsà la col·lecció Ciència-ficció, dirigida per ell mateix. A banda, ha escrit una vintena de llibres entre narrativa, narrativa infantil i juvenil i assaig literari.

Munné Jordà presentarà el llibre dimecres 25 de juliol a les 19.30 h al Foment Vilanoví acompanyat de cineasta i historiadora Isona Passola.

 

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »