Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Submissió

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes. Pel juny està preparant la lectura de la novel·la Submissió, de Michel Houellebecq.

L’obra: Suabmissió
portadaEn aquesta línea de provocació i denuncia inclement, el 2015 publica Submissió: la fabulació d’una elecció presidencial que porta a la presidència de la República Mohammed Ben Abbes, candidat de Fraternitat Musulmana, després d’un acord republicà amb conservadors i socialistes per barrar el pas a Marine Le Pen, i la normalitat amb què l’islamisme de rostre humà aconsegueix l’acceptació de la ciutadania. Una faula que va ser interpretada per la premsa com un joc de miralls que afavoria el Front Nacional, perquè incidia en les pors i els fantasmes que alimenten l’extrema dreta. Just quan Houellebecq iniciava la promoció del llibre, es van produir els atemptats de París. I Submissió va quedar colgat sota l’allau de la indignació i de la mobilització nacional. Houellebecq, la seva vanitat és incontenible, va anunciar que prenia distància i deixava París per un temps. Curiosament és el mateix que fa el narrador de la novel·la davant la imminència d’una jornada electoral conflictiva: fuig.
La novel·la planteja amb cruesa dos temes: la submissió, de què Rediger, esdevingut el nou responsable de la Sorbona convertida en universitat islàmica, fa la glossa: “La idea sorprenent i simple, mai expressada abans amb tanta força, que el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta”. Aquesta és, segons Rediger, la força de l’islam, “que accepta el món tal com és”. I aquesta és la base de l’èxit de la implantació de Mohammed Ben Abbes a la societat francesa.
Michel Houellebecq no fa més que plantejar l’eterna qüestió de la servitud voluntària, de la facilitat amb què la ciutadania accepta renunciar a llibertats a canvi de seguretat, en tots els sentits, començant per la pautada organització dels dies i les hores. El segon tema és la denúncia de l’estat de coses que ha fet possible l’ascens de Ben Abbes. “¿Hem d’estar orgullosos d’un sistema que cada cop s’assembla més al repartiment de poder entre dos gangs rivals?” Alguns consideren que aquesta crítica de Houellebecq a la democràcia bipartidista afavoreix el discurs del Front Nacional; altres l’assenyalen com l’home més clarivident i honest del panorama literari francès.
Com ja hem dit, Submissió va arribar a les llibreries franceses el dia de l’atemptat contra Charlie Hebdo i Houellebecq, acusat d’islamofòbia, va afirmar: «No prenc partit, no defenso cap règim. He accelerat la història, però no puc dir que sigui una provocació, perquè no dic coses que consideri falses només per posar nerviosos els altres.» Més enllà de la polèmica, Submissió és una novel·la de «política ficció», una faula pertorbadora en què coexisteixen intuïcions poètiques, efectes còmics i una melancolia fatalista.
«Divertida, impertinent i desesperada, Submissió amaga una lliçó inaudita. Menys escandalosa del que s’ha dit i més subtil del que sembla» (Sébastien Lapaque, Le Figaro).
«No és només un escriptor de sàtires, sinó un escriptor de sàtires “sincer”, francament entristit pels disbarats de la història i per la bogeria humana, i això és més inusual» (Adam Gopnik, The New Yorker).

L’autor: Michel Houellebecq
Michel Houellebecq, el nom real del qual es Michel Thomas, va néixer a Saint-Pierre (França) el 26 de febrer de 1956. És un poeta, novel·lista, assagista i director de cinema reconegut tant per la qualitat literària com la provocació de les seves obres.Michel-houellebecq
Les seves novel·les Les Particules élémentaires i Plateforme són fites de la nova narrativa francesa de finals del segle XX i començaments del XXI. Ambdues li van donar reconeixement literari, però també fama de provocador per les seves opinions políticament incorrectes sobre diversos temes de la França actual. D’altra banda, se’l considera una alenada d’aire fresc dins de la literatura francesa contemporània.
Els seus pares es van desentendre d’ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s’hi va estar fins a complir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna. Posteriorment el van internar a l’escola Henri Moissan de Meaux, on va descobrir a Lovecraft als 16 anys.
El 1975 es va matricular a l’Institut National Agronomique Paris-Grignon, on obtingué el diploma d’enginyer agrònom el 1978 amb una especialització en ecologia. A l’institut va fundar l’efímera revista literària Karamazov per a la qual escriu alguns poemes i participa en el rodatge d’una pel·lícula titulada Cristal de souffrance. El 1980 es va casar amb la germana d’un amic. Després es va matricular a l’École Nationale Supérieure Louis Lumière, en la secció de cinematografia, i obtingué el diploma el 1981. El mateix any naixia el seu fill Étienne. Més endavant es va divorciar, cosa que li provocà una depressió profunda que el va portar a fer una estada en un centre psiquiàtric.
El 1991 publicà la biografia de Lovecraft, Contre le monde, contre la vie i començà a treballar en l’Asemblea Nacional Francesa com a tècnic informàtic. Aquest mateix any aparegué Rester vivant i seguidament un primer recull de poemes, La poursuite du bonheur, que passen desapercebuts. Els seus temes anticipen el que serà tractat en les seves novel·les següents: la solitud existencial, la denúncia del liberalisme, l’amor i la intimitat dels individus.
La seva primera novel·la va ser Extension du domaine de la lutte. Sense promoció ni publicitat, es va difondre per mitjà del boca-orella. Va ser adaptada al cinema francès per Philippe Harel el 1999, i a la televisió danesa per Jens Albinus el 2002.
El 1998 es va tornar a casar amb Marie-Pierre Gauthier, a la qual havia conegut el 1992.
La següent novel·la, Les partícules elementals, que apareix el 1998 a França i és traduïda i publicada en català el 1999, va tenir, en canvi, una àmplia cobertura mediàtica a causa de l’expulsió del seu autor de la revista literària de tendències esquerranes Perpendiculaire, de la qual formava part, a causa de les seves idees ambigües. Houllebecq va respondre amb tota contundència a Le Monde, generant una polèmica de la qual en va treure gran notorietat. La novel·la va esdevenir a l’instant un clàssic del nihilisme. Va merèixer el Premi IMPAC 2002. Les Particules élémentaires es va adaptar al cinema amb la pel·lícula alemanya Elementarteilchen, dirigida per Oskar Roehler.
La següent novel·la, Plateforme, de 2001, amb moltes escenes de sexe i una aprovació implícita de la prostitució i el turisme sexual, que conté crítiques explícites de l’Islam i la fe musulmana, li va merèixer l’acusació de racista i va augmentar la seva notorietat. La novel·la, La Possibilité d’une île, del 2005, va tenir a França una massiva campanya publicitària i nombroses polèmiques, en particular per la seva aproximació al tema de la clonació humana.
El 2010 va rebre el premi Goncourt per la novel·la La Carte et le territoire i el “J’ai lu”, el 2012. I la seva obra no s’aturà fins al moment, en el camp de la narrativa, la poesia i l’assaig.
Houellebecq dóna gran importància també a la seva obra d’assagista. Ha escrit articles per Les Inrockuptibles, Perpendiculaire, L’Atelier du Roman, Immédiatement, i altres publicacions internacionals. Les seves obres i opinions són molt crítiques amb el pensament políticament correcte i amb les conseqüències del maig del 68. Tot això el va posar en el punt de mira de diversos mitjans de comunicació, que el van acusar de misogin, decadent i reaccionari, però contràriament al que pretenien, només van fer augmentar la seva popularitat i les vendes dels seus llibres.
Aclamat pels seus incondicionals com el millor escriptor francès viu, i injuriat pels seus detractors (des de puritans religiosos fins a notables progressistes) com a pornògraf, misogin i racista, res d’això evita que cada nou llibre seu sigui àmpliament comentat en revistes literàries, es vengui per milions i es tradueixi a nombroses llengües.

No hi ha comentaris

Flavita Banana, premi Gat Perich 2018

Captura

El jurat de la 20a edició del Premi Internacional d’Humor Gat Perich ha distingit la humorista gràfica Flavita Banana, pseudònim de l’asturiana, resident a Barcelona, Flàvia Álvarez-Pedrosa, amb el guardó.

El Premi Internacional d’Humor Gat Perich és un guardó que s’atorga en memòria de Jaume Perich des de 1996 per reconèixer la important tasca social dels professionals de l’humor.

Creat un any després de la mort del Perich per iniciativa del dibuixant Fer i la família de Jaume Perich, des de l’any 2006 començà a atorgar-se a professionals de l’humor d’altres disciplines que no fos l’humor gràfic.

Enguany també han distingit Judit Martín (L’Hospitalet de Llobregat, 1976), coneguda per la seva participació en el programa Polònia de TV3 i per interpretar La Vane en el programa Versió RAC1 de Toni Clapés, i la revista El Jueves per celebrar els 40 anys.

La Flavita Banana realitza unes senzilles però potents vinyetes en blanc i negre que ens demostren la realitat de les relacions humanes, vincles emocionals replets de contradiccions i sentiments oposats a força de molt humor i ironia, que ens inciten a la reflexió.

flaviadentro-635x480

Una visió femenina del nostre món i, en particular, el de les dones que ens acosta a les, sovint, realitats tragicòmiques de les relacions amoroses, ruptures i diverses situacions quotidianes.

Podeu trobar les seves vinyetes setmanalment a la revista S Moda, i mensualment a Orgullo y Satisfacción i Revista Mongòlia.

Exposición_Flavita_Banana_Archivos_Estelares_176434253150686

Flavita Banana ha publicat tres llibres: Curvy, editat per Lumen i publicat en 2016 i on participava com il·lustradora, Las cosas del querer, el seu primer llibre com autora (Lumen, 2017) i Archivos Estelares (Astiberri, 2018), un llibre recopilatori amb les seves millors vinyetes. Trobareu els seus llibres a la #comicteca de la Biblioteca Armand Cardona: Flavita Banana

cosas archivosestelares

També trobareu les seves vinyetes a Instagram i Facebook.

Us deixem amb la participació de la Flavia a l’Astiberri Show 2017 amb Broja Crespo i Dario Adanti.

No hi ha comentaris

La casa de la frontera

Només en indrets com aquest l’experiència humana supera el vertigen de la por, perquè aquí el temps no passa, i la immortalitat és al fons del got. És aquesta la modesta aportació que han ofert al món, durant cent trenta anys, les cinc generacions de la casa de la frontera.’

portadaLes fronteres són territoris propicis per a l’especulació literària. I, dintre d’aquesta categoria, els punts de pas fronterer tenen una càrrega d’emotivitat afegida, perquè solen ser indrets de concentració i de límit. Llocs on un seguit de coses que comencen es combinen amb unes altres que s’acaben, generalment en un lapse de temps reduït.
La ratlla fictícia que separa dos països és, per tant, un espai quasi màgic, de memòria fràgil i fugissera que pot semblar incompatible amb un edifici i amb la idea de perdurabilitat que porta associada.

La casa de la frontera és un establiment situat al barri de la duana de Puigcerdà, al bell mig de la ratlla amb França. Des del 1892, quan dos cerdans la van comprar per instal·lar-hi un hostal que pertany a la família Grau.
El dia de la jubilació, mentre apaga per darrera vegada les neveres i els llums de la botiga, la Carme repassa la vida de la seva família –des dels rebesavis fins els fills- i recorda sense nostàlgies la història d’aquesta casa fronterera. Un lloc de pas, on s’hi han encreuat molts destins –aventurers, fugitius o exiliats- i que enmig d’un paisatge imponent, ha estat testimoni d’alguns dels episodis més rellevants que han transformat la Cerdanya i tot el país des de finals del segle XIX fins ara: des de l’última carlinada, la Setmana Tràgica fins a la Guerra Civil, la misèria de la postguerra, l’auge del turisme o la perforació del túnel del Cadí.

Amb una reconstrucció històrica ben travada, movent-se entre el present i el passat, i jugant amb una doble perspectiva de realitat i ficció, Rafael Vallbona ha escrit un fresc del segle XX, una novel·la coral que manté la intriga i l’emoció per una terra i uns personatges que han deixat la seva petja en la història. Aquest és el llibre que us presentem avui, el Premi BBVA Sant Jordi 2017.

Rafael Vallbona i Sallent (Barcelona 1960). Escriptorrafael vallbona i periodista. Autor de més de cinquanta llibres de tota mena entre novel·les, no ficció, poemaris i llibres de viatges; alguns dels quals han estat traduïts, i altres han estat premiats amb l’Amat Piniella i el Néstor Luján de novel·la històrica, l’Ernest Udina de periodisme, el Columna jove i el Ramon Muntaner de novel·la juvenil, el Ferran Canyameres de novel·la negra, el Cadaqués a Rosa Leveroni o els Jocs Florals de Barcelona de poesia, entre d’altres.

Col·laborador habitual a premsa, ràdio i televisió, és també professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Viu al Maresme.

Fins ara Rafael Vallbona havia aparegut en aquest bloc per llibres i presentacions relacionades amb el Racó Ciclista de la Biblioteca. Ara tenim l’oportunitat de conèixer aquesta novel·la, una més de les quaranta obres d’aquest autor que trobareu a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú.

 

logo departament cultura

 

Amb el suport del Departament de Cultura

 

 

No hi ha comentaris

Nick Cave, viatge a la foscor

Nick-Cave-4

Com a clàssic modern que és, Nick Cave ha utilitzat diferents màscares al llarg de les seves més de quaranta anys de carrera: la de punk díscol, la de crooner de la nit fosca de l’ànima, la de poeta romàntic finisecular, la de predicador vehement…

Un gloriós armari de disfresses que, posats en fila tots ells, desemboquen en certesa: l’australià és el més gran artista rock en actiu.

No obstant això, en el seu últim àlbum, Skeleton Tree, cauen totes les caretes. Adéu als personatges, hola a la persona. Fins ara representació, benvinguda confessió. Un treball endolat, d’una sinceritat que fa mal, en el qual Nick Cave abandona la vida d’artista per convertir-se en l’artista de la vida, doncs l’àlbum és una obra inevitablement marcada per la recent mort accidental del seu fill adolescent.

Li ha costat més d’un any reunir el coratge necessari per portar aquest repertori als escenaris. No és estrany: interpretar aquestes cançons davant del públic és un repte artístic i confessional que segur li buidarà tant a ell com a nosaltres.

A banda d’amb els seus The Bad Seeds, Cave ha col·laborat amb molts artistes i ha enregistrat dos àlbums amb el seu projecte Grinderman.

rs-248281-GettyImages-150610256

Com a artista polifacètic que és, també ha publicat diversos llibres amb lletres, notes, poemes…però també dues novel·les Y el asno vió al ángel i La muerte de Bunny Munro.

Nick Cave també és habitual a les pantalles. Ha composat bandes sonores de pel·lícules com La carretera, El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford o Comancheria amb el seu inseparable Warren Ellis, i també algunes de les seves cançons han estat incloses a bandes sonores de pel·lícules popular com Una cuestión de tiempo o la sèrie Peaky Blinders, entre d’altres.

51tandu2qrl HellHighSndt theroad_bso-copia

Cave, també ha fet alguna aparició a la pantalla. Va aparèixer actuant en directe a El cielo sobre Berlín de Wim Wenders o interpretant a un músic que canta ‘The ballad of Jesse James’ al western El asesinato de Jesse James… o una petita escena amb Brad Pitt al film de Tom DiCillo, Johnny Suede.

I la seva enigmàtica figura també ha sigut objecte d’inspiració en altres obres, com el documental 20000 dias en la tierra (2014), que segueix el seu procés creatiu durant 24h, o el còmic Nick Cave: Mercy on me (ECC, 2018) el que explora com l’univers líric de Cave travessa la seva biografia, on l’autor barreja la trajectòria vital i les cançons de Cave en un relat dens i generós, ple de derives al·lucinades a la recerca del misteri creatiu de l’australià.

Podreu veure a Nick Cave a l’escenari Mango del Parc del Fòrum dijous 31 de maig al marc del festival Primavera Sound. A l’espai música us hem preparat una exposició amb tot el material d’en Nick Cave que podeu trobar a la biblioteca

Us deixem amb una de les cançons més commovedores del seu darrer àlbum.

No hi ha comentaris

Fuego persa

portadaAvui us presentem Fuego persa, l’apassionant història de les Guerres Mèdiques que van canviar la història d’Occident, explicades en una obra de divulgació, un assaig lleuger més que no pas una obra acadèmica.

A principis del segle V a. C., Occident va estar a punt de desaparèixer. La major màquina de guerra que la història havia conegut fins a la data, el poderós Imperi persa, es va fixar en les petites ciutats gregues per continuar la seva expansió militar. Si els perses triomfaven, acabarien amb la democràcia, la filosofia i la ciència grega, i amb això arrencarien d’arrel la civilització occidental de la faç de la terra. Enfront d’ells, només un grapat d’hoplitas, inferiors en nombre i enfrontats per les enemistats locals entre Atenes i Esparta. L’emperador Darío estava segur de la victòria: continuaria la tasca del gran Ciro i el seu imperi dominaria tot Europa. Després de tot, l’Imperi persa mai havia estat derrotat, i no serien aquells occidentals rebels i primitius els primers a fer-ho … o sí?

L’obra fa un repàs de la formació i consolidació del poder dels Medes i els Perses, com es va edificar i com es va mantenir l’anomenat Imperi Persa. I és que és aquest Imperi el que marca les pautes del llibre i no a l’inrevés: No tenim una història de Grècia a la que aviat irrompen els invasors perses. Tenim un Imperi Persa que es troba amb una delegació d’Esparta portant unes exigències que van fer riure al Rei de Reis, i com una altra ciutat grega anomenada Atenes promou la rebel·lió a les costes d’Àsia Menor.

hoplitaI arribats a aquest punt, l’autor ens trasllada a Grècia, amb tot el material preparat per, després posar-nos al dia en els antecedents grecs, narrar el gran conflicte: la visió global de la guerra, amb les seves causes i efectes que es poden veure des de múltiples angles.
A més, un ampli ús de les fonts clàssiques, que esquitxen tota l’obra, i la investigació sobre el terreny de l’autor durant els seus viatges per Grècia ens permet sentir-nos com si ens estiguéssim jugant la pell en Platea o Salamina.
I això que les batalles no són un exercici d’èpica sinó més aviat d’història militar clàssica, amb raonaments allà on les fonts no s’aclareixen o tenen punts foscos, com són els tripijocs a dues bandes de Temístocles durant la Batalla de Salamina o la caòtica batalla de Platea.
Veiem desfilar per les seves pàgines a desenes de personatges com Arístides el Just, Milcíades, Jerjes, Leònides, Darío, Èsquil, Mardoni, Pausanias i molts altres, i arribarem gairebé a saber com pensaven llegint unes poques pàgines sobre ells. La descripció d’aquests personatges i dels fets esdevinguts durant les disputes entre grecs i perses ens donen una excel·lent composició històrica d’una de les tom-hollandèpoques més decisives de la història antiga d’Europa.

Tom Holland, nascut en 1968, és un escriptor britànic d’obres literàries i acadèmiques sobre temes com el vampirisme i la història. Va néixer a prop d’Oxford i es va educar a prop de Salisbury, Regne Unit. Es va titular a Anglès i Llatí al Queen’s College de Cambridge, i poc després va estudiar a la Universitat d’Oxford, realitzant un treball sobre Lord Byron abans d’interrompre els seus estudis de postgrau i traslladar-se a Londres. Ha adaptat a clàssics com Heròdot, Homer, Tucídides i Virgili per al canal radiofònic 4 de la BBC. Les seves novel·les tenen elements supernaturals i de terror, i estan ambientades en el passat històric. També és l’autor de tres obres històriques que han rebut bones crítiques: Rubicón: Els últims anys de la República romana, Foc persa i Mil·lenni. Actualment viu a Londres amb la seva dona, les seves dues filles i el gat.

logo departament cultura
Amb el suport del Departament de Cultura

 

 

No hi ha comentaris

‘El rincón más oculto’ de Laura Segura

La universitat… Diuen que és la millor etapa de la vida i on coneixes a les veritables amistats que perduraran. Serà veritat?

Valentina, Leo, Olga, Alan, Bianca i Uriel ens ho diran.

Ells són un grup d’amics que es coneixen en la Facultat de Filologia. Cadascun amb les seves diferències i similituds respecte als altres, però, sobretot, amb una història que explicar a les seves espatlles.

Les aparences enganyen, gens és el que sembla. I algú té un secret a ocultar…

Una trama en la qual el lector trobarà romanç, desengany, misteri, drama, tragèdia… T’atreveixes a descobrir-la?

Aquesta és la sinopsi de El rincón más oscuro, primera novel·la de la vilanovina Laura Segura, publicada per Ediciones Brisa del Sur.

La Biblioteca Armand Cardona acollirà la presentació del llibre dissabte 2 de juny a les 18:30 h.

Laura Segura va néixer el 24 d’octubre de 1997 a Vilanova i la Geltrú, Barcelona.

Des de molt petita, ja va albergar indicis del que seria una futura passió per la lectura i l’escriptura. Gràcies a la seva mare, va descobrir el món dels llibres i la immensitat de llocs als quals, amb tan sols una petita lectura, poden fer viatjar a la seva ment.

El seu amor per l’escriptura l’hi deu a la seva àvia i als seus concursos de contes, en els quals cadascuna escrivia un i després feien servir al seu avi com a jutge perquè dictaminés quin era el millor.

Misteriosament, sempre resultava guanyadora…

Actualment, la Laura estudia el grau d’Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona i espera que això, conjuntament a la publicació d’aquest primer llibre, suposi un primer pas per tenir un futur replet de literatura.

Podeu seguir la Laura al seu blog El susurrar de las palabras.

 

No hi ha comentaris

English Book Club: Cathedral

The novel: Cathedral

portada“Cathedral” is the title of a collection of short stories published in 1983. It was the first story written after finishing What We Talk About When We Talk About Love and it is considered as one of the most relevant exemples of the “dirty realism”.
Dirty realism stories are about middle-class characters and the disappointments, heartbreaks, and harsh realities of their ordinary lives. Many of Carver’s short stories, including “Cathedral,” are prime examples of the dirty-realist style.
Carver finishes “Cathedral” with a “zero ending”. A zero ending is an ending that doesn’t neatly tie up the strands of a story. It may not even seem like an ending—in some cases, the writer may seem to have left off in the middle of a thought or idea. Instead of tacking on a florid conclusion that leaves everyone satisfied, Carver often stops his stories abruptly, at the moment when his characters are faced with a stark realization, glimmer of hope, or wall of confusion.
However, controversy arose over the nature of Carver’s writing—and even his lasting literary reputation—in the early 21st century. It was revealed that his long-time editor, Gordon Lish, had drastically changed many of Carver’s early stories. While Lish’s significant involvement in Carver’s writing had long been suspected, the extent of his editing became public knowledge when, in 2007, Carver’s widow, the poet Tess Gallagher, announced that she was seeking to publish the original versions of the stories in What We Talk About When We Talk About Love (which appeared as Beginners in the U.K. and also as part of the Library of America’s Raymond Carver: Collected Stories [both 2009]). Lish was shown to have changed characters’ names, cut the length of many stories (over 75 percent of the text in two cases), and altered the endings of some stories. However, most of Carver’s famously terse sentences were his own, as was the hallmark bleak working-class milieu of the short stories.

The author: Raymond Carver

Raymond Clevie Carver (May 25, 1938, Clatskanie, Oregon — August 2, 1988, Port Angeles, Washington)raymond-carver was an American short-story writer and poet whose realistic writings about the working poor mirrored his own life.
He married a year after finishing high school and supported his wife and two children by working in several jobs. He became seriously interested in a writing career after taking a creative-writing course at Chico State College in 1958. His short stories began to appear in magazines while he studied at Humboldt State College (B.A., 1963). Carver’s first success as a writer came in 1967 with the story “Will You Please Be Quiet, Please?,” and he began writing full-time after losing his job as a textbook editor in 1970. The highly successful short-story collection Will You Please Be Quiet, Please? (1976) established his reputation.
Carver began drinking heavily in 1967 and was repeatedly hospitalized for alcoholism in the 1970s, while continuing to turn out short stories. After conquering his drinking problem in the late 1970s, he taught for several years at the University of Texas and at Syracuse University, and in 1983 he won a literary award whose generous annual stipend freed him to again concentrate on his writing full-time.
In his short stories Carver chronicled the everyday lives and problems of the working poor in the Pacific Northwest. His blue-collar characters are crushed by broken marriages, financial problems, and failed careers, but they are often unable to understand or even articulate their own anguish. Carver’s stripped-down, minimalist prose style is remarkable for its honesty and power. He is credited with helping revitalize the genre of the English-language short story in the late 20th century.
He died of lung cancer at age 50.

No hi ha comentaris

‘Súper sorda’ de Cece Bell

thumbMaeva Young continua amb la seva línia de novel·les gràfiques adreçades a joves entre 12 i 16 anys amb Super sorda de l’autora i il·lustradora nord-americana Cece Bell.

El còmic és autobiogràfic i l’autora ens explica com va ser adaptar-se a una nova condició, la sordesa quan la Cece va perdre l’oïda als 4 anys a causa d’una meningitis.

Al llarg de les pàgines del còmic veiem com la Cece s’ha d’adaptar a la seva nova vida. Ha de portar un audiòfon i anar a una escola especial per sords on, a banda d’escriptura o matemàtiques, l’ensenyaran a llegir els llavis per poder comprendre millor a la gent quan parla.

Però quan ja s’està adaptant a la seva nova situació, la seva família canvia de casa i de ciutat!

I ara toca adaptar-se a una nova escola, amb nous professors i companys i tot això ho ha de fer acompanyada pel Phonic Ear, un audiòfon enorme i súper potent que ha de fer servir durant les classes i que porta amagat sota la samarreta perquè li fa vergonya.

mugcecebell_youngAmb el Phonic Ear no només escolta als professors quan donen la lliçó sinó que els pot sentir quan estan a la sala de mestres, mentre mengen o fins i tot, quan van al lavabo! D’aquesta manera la Cece farà servir l’aparell per convertir-se en una súper heroïna amb súper-oïda i passa de tenir una discapacitat a tenir un súper poder.

Però sorda o amb súper oïda, la Cece es continua veient diferent dels seus companys i això la fa sentir-se molt sola i passa les estones mortes mirant la televisió, malgrat que no pot entendre bé el que diuen fins que…descobreix els subtítols!

A poc a poc va fent amics, la Laura, que és massa dominant i que s’apropa a ella perquè diu que és rara; la Ginny, amb la qual comparteix gustos i aficions però que li parla molt alt i molt a poc a poc o la Bonnie, que li parla amb signes tot i que a ella no li agrada que ho facin perquè vol passar desapercebuda.

De mica en mica la Cece va esquivant tots aquests obstacles i aconseguirà fer servir el seu ‘súper poder’ per obtenir el que més desitja, amics de veritat que l’aprecien per ella mateixa.

La Cece Bell va començar a explicar les seves històries a un blog i després de llegir les novel·les gràfiques de Raina Telgemeier, Sonrie i Hermanas, també publicades per Maeva Young, va decidir que era el millor format per expressar el que volia, doncs les bafarades li permetien posar el que escoltava, o no, el personatge i de quina manera.

descarga

La Cece s’ha representat al còmic com un conill. Aquesta metàfora visual li permetia expressar perfectament com se sentia: tenir unes enormes orelles que no funcionen i portar uns aparells que cridaven molt l’atenció, quan ella no volia destacar.

Amb aquesta novel·la gràfica, la Cece Bell va aconseguir el Premi Newbery, el Premi ALSA/YALSA a la millor novel·la gràfica i el Premi Eisner de còmic al millor àlbum per nois i noies entre 8 i 12 anys.

Us deixem amb un vídeo de l’autora explicant la seva història.

No hi ha comentaris

El Arquitecto de Atmósferas

A la darrera reunió del Club de Lectura de Ciència Ficció es va treballar el llibre El conte de la criada, de Margaret Atwood.el-cuento-de-la-criada
Del llibre, editat en l’any 1986, se n’ha fet una pel·lícula, una obra teatral, una òpera i una sèrie per a televisió de gran èxit l’any 2017.
En aquest llibre l’autora ens presenta una societat que podríem considerar distòpica (mons imaginaris indesitjables) tot i que l’escriptora considera que ella escriu ficció especulativa (relats imaginaris basats en fets reals que podrien arribar a succeir). Una de les seves normes és no incloure a les seves obres res que els homes no hagin fet ja alguna vegada en algun lloc. Per això, si cap, és més inquietant la lectura d’aquest llibre.
Novel·la construïda amb flasbacks, descripcions minucioses, (el món està en els petits detalls) i pensaments de la protagonista que pretén cridar l’atenció sobre diversos temes com una crítica a la societat, el (mal)tractament a les dones, la idea que l’horror més terrible pot tornar-se quotidià, la resiliència (capacitat de l’ésser humà per sobreviure), el debat sobre el cos de la dona, l’avortament, el ventre de lloguer , la utilització dels nadons robats com a arma, el fanatisme religiós, control i vigilància contra la dissidència, dones contra dones com guardianes de la moral, el nacionalisme disfressat de solució, etc. creant una atmosfera d’opressió.
Una ciència ficció de gran actualitat.

L´Obra : El Arquitecto de Atmósferas.

portadaL’arquitecte de Atmosferes és el programa de ràdio que un singular i turmentat personatge utilitzarà per dur a terme una transcendental teràpia.

Tres dels seus oients, cada un d’ells subjecte a una curiosa i particular col·lecció dominant emocionalment les seves vides, es veuran inevitablement atrets per l’esdevenir d’aquesta teràpia.

L’arquitecte d’Atmosferes és una enigmàtica història de sentiments i actituds extrems que barreja la solitud infinita d’un ésser que ja no vol ser humà amb l’opressió de la bogeria en un psiquiàtric, la indolència agra d’una relació de parella que s’esgota i la histèria d’una biòloga que sent una trucada orgànica impossible.

L’arquitecte d’Atmosfera està ple de pessimisme, de por a la humanitat, al contacte amb els altres.

Una fascinant narració que a mesura que avança creix en intensitat fins veure abocada a un impetuós final.

El llibre, narrat en primera persona per la protagonista, ens transporta a un món cruel i ple de dubtes per a uns ulls que ho veuen per primera vegada.

La història transcorre pausada però sense descans pàgina a pàgina mentre el lector aprèn, descobreix i experimenta amb la pròpia Inge tot el que aquest erm i els seus habitants han d’oferir … i explicar.

 

L´autor: Alberto Trinidad

Alberto Trinitad va néixer a Barcelona el 25 de novembre de 1975, i des de fa alguns anys viu a Sitges. S’ha llicenciat en Filologia Hispànica i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada.Alberto_Trinidad

Quan era molt petit el primer que recorda és que volia ser de gran i era mag, inventor o un científic boig a l’estil del Doctor Bacterio. Estava obsessionat amb fabricar una màquina del temps. Més tard va descobrir que la forma més còmoda i eficaç que tenia per ser mag o inventor era a través de l’escriptura.

És autor de l’obra de teatre infantil On és la il·lusió ?, representada al CEIP Pau Casals del Vendrell per un grup de nens entusiastes, que li van produir un fort impacte emocional, i de les següents novel·les publicades: Minories d’un, l’arquitecte de Atmosferes, el Cirurgià del Cel (denominada pel propi autor com la seva obra pòstuma) i Alba, ningú i tu, i d’altres vuit que romanen recloses en un calaix de la seva ordinador.

Escriu poesia des de 1991, però només ha publicat un llibre en aquest gènere Taquigrafia del silenci (2017), una antologia dels seus últims poemaris.

A més va col·laborar en i va dirigir alguns programes de ràdio durant la seva joventut més primerenca, es dedica professionalment al món de l’edició i actualment col·labora amb una secció fixa (Territoris de fugida) a la revista cultural digital Lectures Submergides, on realitza una peculiar singladura sense retorn possible a través dels inabastables territoris de l’art.

Fins a la data ha visitat els poetes Roberto Juarroz, Vicente Huidobro i Leopoldo María Panero.

No hi ha comentaris

‘Una tripulació molt especial’ de Pilar Galve, a l’Hora del Conte de la biblioteca Armand Cardona

UTME_portada_V03-212x300Amb motiu del Dia Mundial de la Malaltia de Crohn, dissabte 19 de maig a les 12h a la Biblioteca Armand Cardona, l’actiu Carme Jariod ens explicarà el conte de Pilar Galve, Una tripulació molt especial, que ha estat il·lustrat per Gal.la Pont i Thais G. De Alberdi.

El MarSal és un nen com qualsevol altre que li agrada jugar al parc, tocar l’ukelele i menjar arròs a la cubana, espaguetis a la bolonyesa i truita francesa… però quan els Immunogots es trastoquen, no pot fer res d’això, la panxa li fa mal i llavors ha d’anar corrents al vàter a fer una bona xocolata desfeta.

Per sort, el MarSal no està sol, hi ha una tripulació d’un vaixell i un pirata que sempre està al peu del canó per fer que aquests éssers tan misteriosos tornin a recuperar el seny.

Aquest conte neix d’una necessitat vital i creativa que va sorgir quan l’autora començava a pair el diagnòstic de la malaltia de crohn del seu primer fill.

Volia crear una història que l’ajudés a entendre i normalitzar la malaltia, on ell fos el protagonista i se sentís en tot moment acompanyat de qui més l’estima.

A la vegada també volia fer una mena de petit homenatge a aquells professionals de la salut que sempre estan a l’alçada quan es necessiten, acompanyant i tenint cura d’aquests malalts i les seves famílies.

A més, aquesta narració s’ha d’entendre com un projecte social, ja que els drets d’autor d’aquest llibre es destinaran al projecte: Implicacions de la disbiosi en l’aparació i perpetuació de la malaltia inflamatòria intestinal pediàtrica, dirigit pel Dr. Oscar Segarra Cantón, de la Unitat de Gastroenterologia, Hepatologia i Suport Nutricional del Servei de Pediatria, de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.

La malaltia de Crohn és una afectació crònica de l’aparell digestiu que es caracteritza per presentar inflamació en algun punt del tracte intestinal. Aquesta inflamació provoca dolor, diarrea i presència de sang i moc a les femtes.

Per poder publicar aquest conte s’està realitzant una campanya de micromecenatge a través de la plataforma Edita.cat, una plataforma dedicada a la publicació de projectes editorials de forma senzilla i col·lectiva, amb el recolzament constant de l’editorial El Cep i la Nansa.

Podeu col·laborar fins al 16 de juny!

Benvinguts i benvingudes a Una tripulació molt especial!

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »