Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


La niña perdida

portadaNingú no sap qui és Elena Ferrante, i els seus editors procuren mantenir un silenci absolut sobre la seva identitat. Algú ha arribat a sospitar que sigui un home (concretament el pseudònim d’un escriptor italià, Domenico Starnone), altres diuen que va néixer a Nàpols per traslladar-se després a Grècia i finalment a Torí.

És una autora que no concedeix entrevistes i és gelosa de la seva intimitat. Ha guanyat premis com el Oplonti o el Procida Elsa Morante, però no ha acudit a les cerimònies de lliurament.

La majoria de crítics la saluden com la nova Elsa Morante, una veu extraordinària que ha donat un tomb a la narrativa dels darrers anys. El que Ferrante va voler que se sabés d’ella està en un petit llibre titulat Frantumaglia on es recullen una entrevista i uns apunts personals sobre la seva manera d’entendre l’escriptura.

El llibre que us presentem avui, La niña perdida, és el quart volum d’una tetralogia de la que ja se’n han publicat tres, La Amiga estupenda, Un Mal nombre i Las Deudas del cuerpo. La sèrie és protagonitzada per dues amigues, Lina i Elena, dues dones que van néixer a mitjan segle xx a Nàpols i des de petites van ser compartint una amistat complexa, amb moments de dubte o absència, però sempre còmplice.

En aquest volum les dues protagonistes Lina i Elena són ja adultes i porten sobre les seves espatlles una vida plena d’esdeveniments, descobriments, caigudes i “renaceres”. Totes dues han lluitat per sortir del seu barri natal, una presó de conformisme, violència i de lligams difícils de trencar. Elena s’ha convertit en una escriptora de fama, ha deixat Nàpols, s’ha casat i separat, ha tingut dues filles i ara torna a Nàpols per seguir a un amor de joventut que s’ha materialitzat en la seva nova vida.
Lila ha romàs a Nàpols més involucrada en la vida familiarLEE1960013W00001-34 i en les seves relacions amb la màfia però s’ha inventat una sorprenent carrera d’empresària informàtica i exerceix més que mai el seu paper de líder del barri a l’ombra, cosa que el durà desencontres amb els germans Solara.
Però la novel·la narra, sobretot, una relació d’amistat, on les dues dones, dos pols oposats d’una mateixa força, es troben, s’allunyen, influeixen l’una en l’altra, s’envegen i s’admiren. A través de noves proves que hauran de superar, descobreixen en si mateixes i en l’altra nous aspectes de la seva personalitat i de la seva amistat. I mentrestant, la història d’Itàlia va transcorrent…
Elena és la senyora culta, Lina és en aparença la dona de barri, ignorant i poc disposada al refinament, però la intel·ligència pura i la intuïció estan del costat de Lina. Els fets es precipiten quan, de sobte, un bon dia la filla de Lina desapareix: ¿assassinat, rapte, mort? Ningú ho sap, i el barri murmura.
Des de llavors, Lina ja no és la mateixa i la bogeria aguaita. Tots -els homes, les dones, el paisatge, la ciutat sencera de Nàpols- es amb-s’aboquen en testimonis del duel d’una mare que no sap plorar i un bon dia també desapareixerà, retornant el lector a les primeres pàgines d’aquesta saga.

 
portades

Les novel·les de les dues amigues tenen la intriga d’un thriller, la trama d’un culebró, el context sociopolític d’una novel·la realista i uns passatges al·lucinats propis de la literatura fantàstica. És tots aquests gèneres i cap d’ells. Ferrante parla sobre els alts i baixos de l’amistat, la maternitat, el sexe, la relació amb el cos i l’abisme del domèstic. Hi ha poques obres que hagin tractat la condició femenina amb tanta profunditat i lucidesa.

L’autora afirma que s’ha mantingut en l’anonimat perquè el llibre, un cop acabat no necessita l’autor, i perquè ha volgut per alliberar-se de la “ansietat de la notorietat”. Se sent millor sense formar part d’un “cercle de gent que se senten triomfadors”. En les poques declaracions que ha donat Ferrante, descobrim que va inspirar les seves novel·les napolitanes en una llarga i complicada amistat que va entaular en la infància. És natural pensar que Elena, la narradora de les seves novel·les i també escriptora, és una veu autobiogràfica, i que l’escriptora es manté a l’ombra per poder acostar-se al inconfessable sense haver de retre comptes a ningú. Escriure el que no pot dir. Aquesta identificació entre personatge i autor és el que Ferrante ha volgut evitar, i per ara s’ha sortit amb la seva.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari