Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per juny, 2018

Almudena Grandes a Vilanova i la Geltrú

almudena2-kiVE-U50833202821BgC-624x385@Burgosconecta

L’escriptora Almudena Grandes visitarà la nostra ciutat el proper dijous 5 de juliol. A partir de les 19h la trobareu a la Llibreria Llorens signant els seus llibres.

Almudena Grandes (Madrid, 1960) va estudiar geografia i història a la Universitat Complutense de Madrid, i al poc de llicenciar-se va començar a treballar escrivint textos per a enciclopèdies.

La seva primera novel·la publicada va ser Las edades de Lulú (1989), obra eròtica que va guanyar el XI Premi La Sonrisa Vertical i va ser portada al cinema per Bigas Lluna l’any següent. La novel·la va tenir un gran èxit i ha estat traduïda a més de 19 idiomes.

Les seves novel·les Te llamaré Viernes, Malena es un nombre de tango, Atlas de geografia humana, Los aires difíciles, Castillos de cartón, El corazón helado i Besos en el pan, juntament amb els volums de contes Modelos de mujer i Estaciones de paso, l’han convertit en un dels noms més consolidats i de major projecció internacional de la literatura espanyola contemporània.

MUJER_734834195 descarga 51CnJ70EZkL._SX331_BO1,204,203,200_ 9788490661918

Diverses de les seves obres han estat portades al cinema, i han guanyat, entre d’altres, el Premi de la Fundació Lara, el Premi dels Llibreters de Madrid i el dels de Sevilla, el Rapallo Carige i el Prix Méditerranée.

L’any 2010 va publicar Inés y la alegria (Premi de la Crítica de Madrid, el Premi Iberoamericà de Novel·la Elena Poniatowska i el Premi Sor Juana Inés de la Creu), primer títol dels sis que te previst publicar de la sèrie Episodis d’una Guerra Interminable.

El títol general és un homenatge al precursor d’aquella mescla d’història i ficció, els Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, un autor que Almudena Grandes admira profundament.

La sèrie ha seguit amb els títols El lector de Julio Verne (2012), Las tres bodas de Manolita (2014) i Los pacientes del Doctor García (2017) s’ambienta entre els anys 1939 i 1964, retratant la postguerra franquista i el començament del aperturisme. En els propers anys, veurem publicats també La mare de Frankenstein i Mariano en el Bidasoa, que tancarà el cicle.

9788483832530 2141307841 9788483838457 portada_los-pacientes-del-doctor-garcia_almudena-grandes_201706020951

Almudena Grandes és columnista habitual del diari El País i tertuliana dels programes de la Cadena SER.

Trobareu les seves obres a les Biblioteques de Vilanova: Almudena Grandes

Us deixem el booktrailer de la seva darrera novel·la.

No hi ha comentaris

Premi Llibreter 2018

576_1530097876premi_llibreter2018

Permagel, d’Eva Baltasar i publicat per Club Editor, i Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa i publicat per Edicions del Periscopi, han sigut proclamades vencedores de la 19a edició dels premis Llibreter.

El premi al millor àlbum il·lustrat ha sigut per a Frank. La increïble història d’una dictadura oblidada, de Ximo Abadía, publicat per Dibbuks.

9788473292269 COBERTA_TEORIA-DE-LOBLIT_ALTA-692x1024 Portada_Frank

Però des de la biblioteca, volem destacar una de les novetats importants del premi Llibreter 2018, que ha sigut la incorporació de dues noves categories premiades, cosa que confirma el reconeixement del sector de la literatura infantil i juvenil.
En la categoria de literatura catalana, el premi al millor llibre infantil i juvenil ha sigut per a No llegiré aquest llibre, de Jaume Copons i Òscar Julve  publicat per La Galera, i en la categoria d’altres literatures ha sigut reconeguda La mona de l’assassí, de Jakob Wegelius publicat per Viena Edicions.

9788424661670No llegiré aquest llibre és una novel·la gràfica dins una novel·la gràfica, que tracta el món dels llibres i la lectura d’una manera intel·ligent, gamberra i divertida.

En Juls no vol llegir el llibre que li ha donat la seva mestra, però no hi té res a fer. De molt mal humor, comença a llegir i, a mesura que avança la lectura, critica tot el que li molesta del llibre: els recursos que utilitzen els autors, els personatges, la lletra…

No para de queixar-se fins que la Lia, la protagonista del llibre que llegeix, surt del paper i li diu quatre coses. Quin caràcter!

Jaume Copons va començar a escriure per a Barri Sèsam mentre feia de professor. En els darrers quinze anys ha escrit novel·les, contes, cançons, teatre, programes i sèries de televisió.

Òscar Julve és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Col·labora habitualment amb diverses editorials, revistes, estudis de disseny, agències de publicitat i productors audiovisuals. És també professor de secundària en a l’àrea de dibuix.

3251_cobertamonaLa mona de l’assassí de és una història d’aventures. la protagonista i narradora del llibre és una mona que ha de demostrar que el seu amic és innocent d’un crim del qual ha estat acusat injustament.

La mona, com veureu a la novel·la, no parla, però sí que sap escriure (i molt bé!) i té moltes més habilitats (per exemple, és una gran jugadora d’escacs i una mecànica excel·lent) que l’ajudaran a arribar fins on sigui per demostrar la innocència del seu amic. La història comença a Lisboa, al barri de l’Alfama, a ritme de fado, passa per tot el Mediterrani i arriba fins a l’Índia, on la Sally Jones, que és com es diu la mona, trobarà respostes.

Jakob Wegelius és escriptor i il·lustrador. Va estudiar literatura i filosofia i es va graduar a la Facultat d’Arts i Disseny l’any 1996. Els seus llibres s’han traduït a més de quinze idiomes i ha estat premiat amb diversos guardons, entre els quals el prestigiós Premi Maria Gripe el 2009.

Trobareu totes les obres premiades a les Biblioteques de Vilanova!

No hi ha comentaris

‘Historia de lo trans’ de Susan Stryker

diaEl 28 de juny es commemora el Dia per l’Alliberament de lesbianes, Gais, homes i dones Transsexuals i Bisexuals.

Es commemoren els fets esdevinguts el 28 de juny de 1969 a Nova York, quan la població LGTB va sortir al carrer arran d’una batuda de la policia al bar gai de Stonewall Inn. La comunitat LGTB va sortir al carrer a mostrar el seu rebuig i es va produir un fort enfrontament, que va acabar amb detencions i ferits greus. La reacció de suport a les persones agredides va ser immediata: milers de gais, lesbianes, transsexuals i simpatitzants es manifestaren solidàriament, i van contribuir, així, al naixement del Gay Liberation Front.

El 28 de juny de 1969 marca l’inici de l’activisme LGTBI. En poc temps es van fundar organitzacions que defensaven els drets dels col·lectius LGTB tant als Estats Units com a altres països. El 28 de juny de 1970 va tenir lloc la primera marxa de l’orgull gai a Nova York i Los Angeles per commemorar l’aniversari dels conflictes. Altres ciutats van imitar la iniciativa iportada actualment el Dia per l’Alliberament LGTBI es commemora arreu del món.

La diada es celebra com a jornada festiva i reivindicativa amb la qual es demana la plena igualtat jurídica i social per a les persones LGTBI, així com la tolerància per la diversitat d’orientació sexual. És el dia de la celebració del sentiment de dignitat de les persones LGTBI i predominen els ja tradicionals símbols de les persones LGTBI: els triangles roses i la bandera amb els colors de l’arc de Sant Martí, creada per l’artista Gilbert Baker i exhibida per primera vegada a San Francisco durant una desfilada celebrada el 1978.

El 26 de juny del 1977 unes quatre mil persones es van manifestar a la rambla de Barcelona. Va ser la primera manifestació LGTBI a l’estat espanyol i va ser convocada pel Front D’alliberament Gai de Catalunya. Des de l’any 2009, a Catalunya se celebra, també, el Pride una marxa festiva a la manera de les desfilades de l’orgull LGBT.

A Vilanova i la Geltrú el dijous 28 de juny es llegirà el manifest de la Diada Internacional per l’Alliberament LGTBI a les 12:15 a la plaça de la Vila.

Historia de lo trans, la novetat d’avui, presenta, a través d’una visió crítica i decolonial, els moments clau d’un moviment polític i cultural que ha qüestionat les bases del feminisme i els marcs conceptuals de les lluites LGTB. En aquest recorregut trobem biografies apassionants dels i les protagonistes de les lluites trans, inserides en la història de la teoria dels gèneres, i ens mostra com han anat modelant el nostre relat global.

susan strykerAquí es narren les batalles que s’han lliurat des del cos; en el llenguatge, l’acadèmia, les lleis, la medicina i també als carrers, amb episodis com la revolta de Stonewall o els disturbis de la cafeteria Compton’s. Escrit per l’activista i teòrica nord-americana transsexual Susan Stryker, en aquest assaig no es eludeixen tampoc les interseccions de raça, classe social, migracions o diversitat funcional.

Susan Stryker va obtenir el títol de doctorat en Història dels EUA a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, el 1992 i ha contribuït a modelar el debat sobre temes relacionats amb el transgènere durant més de 25 anys.   Aquests són els documents sobre la transsexualitat que podreu trobar a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat.

No hi ha comentaris

Hem votat! Cartells, pancartes, murals i banderes de l’1-0

portadaLa campanya del referèndum de l’1 d’octubre no hauria estat possible sense l’enginy, l’esforç, l’entusiasme, la il·lusió i la feina de milers i milers de catalans que la varen fer a hores lliures i sense esquivar cap risc, que hi varen posat temps, diners i infraestructura. El fotògraf Ernest Costa va decidir voltar per tot el país fotografiant aquest esforç ciutadà. A Hem votat! deixa constància dels cartells, dels murals, de les pintades, de les samarretes, de les pancartes i sobretot de la crida i dels lemes amb què van fer possible el referèndum de l’1 d’octubre. Sabem que tot aquest material és efímer i que, com ja va dir Joan Fuster, «tota política que no fem nosaltres, la faran els altres en contra nostra».

El llibre que us presentem avui en edició bilingüe català/anglès és un document gràfic que testimonia les planes que s’estan escrivint aquests dies, unes planes que deixaran petja.

Les fotografies es presenten ordenades per capítols, dedicats a cartells i pancartes (enganxats i instal·lats en tanques, parets, cotxes, entre arbres, als balcons…), murals (hi ha treballs de gran qualitat artística, al marge del seu significat polític), pintades (des de les més simples fins a la conversió de passos de vianants en estelades), banderes (en portaven alguns gegants i se’n van penjar en indrets com la cinglera de Castellfollit de la Roca), samarretes (s’hi van estampar no només estelades o el típic “Independència”, sinó que en una foto hi veiem fins i tot la lletra d’Els segadors) i establiments privats i edificis oficials compromesos amb el sobiranisme (estelades en botigues, façanes de fàbriques i ajuntaments, campanars d’esglésies…). El mateix dia de les votacions es resumeix gràficament en un capítol en què junt amb els cartells, el protagonisme passa a la gent, bé protegint un col·legi electoral, bé fent temps escoltant un concert improvisat. Completen el recull unes imatges, obra d’altres autors, de la càrrega policial a Sant Julià de Ramis que va impedir que hi votés el president, així com el moment en què Puigdemont diposita la papereta a Cornellà del Terri.

Complementen el material gràfic textos, en català i anglès, del president de l’ACM, Miquel Buch; la presidenta de l’AMI, Neus Lloveras; el president d’Òmnium, Jordi Cuixart; els expresidents del Parlament Ernest Benach, Joan Rigol i Núria de Gispert; l’escriptor Miquel Aguirre, Xavier Cortadellas i Judit Pujadó.

Ernest Costa i Savoia (Bescanó, 1940). Els records més Fontcoberta: Entrevista Al fotògraf paisatgista Ernest Costa i Savoia.antics que conserva tenen a veure amb la sentor dels pollancres, amb el xipolleig dins l’aigua o amb la fredor de la neu. Tot un presagi de cap on apuntarien amb més claredat els seus sentits i de la passió que aviat tindria per practicar un excursionisme obert a totes les eventualitats, sense l’esclavatge d’horaris ni de recorreguts fèrriament establerts.
De l’any 1967 ençà intervé en la realització d’una trentena de muntatges audiovisuals. Els darrers han estat Un país per descobrir (2007) i De l’aigua al sequer (2009). L’any 1987 presenta el primer llibre, Viatges amb els pastors transhumants. A part de la col·lecció de guies A Espaiet, Arola Editors li ha publicat A peu per la tardor i l’hivern (2006) i A peu per la primavera i l’estiu (2007). Darrerament ha participat en l’obra col·lectiva Oficis i feines d’abans, Pla de l’Estany (2010) i ha fet les fotografies d’Alinyà, muntanya viva (2012). El 2008 se li lliurà el VII Premi Flama de la Llengua i el 2011 se l’ha reconegut amb el Premi APPEC. Des de 1963 és membre del Centre Excursionista de Catalunya.
Ha col·laborat a Descobrir Catalunya, el Temps, Presència, Avui, el Periódico, Compartir, Muntanya, El Pla de l’Estany, les Garrotxes, Alberes, Catalunya Ràdio, TV2, etc.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat també trobareu el llibre Operació urnes: el relat de l’operatiu clandestí que va fer possible el referèndum de l’1-O, de Laia Vicens i Xavi Tedó amb pròleg d’Antoni Bassas.

logo departament cultura

 

Amb el suport del Departament de Cultura

 

 

No hi ha comentaris

‘Paraisos perdidos, la infancia en 50 películas’ de Jordi Pitactoste Verdejo

0468459338264a558f6b95a437d1ccd0Aquesta setmana trobareu a la secció de cinema el llibre Paraísos perdidos. La infància en 50 películas. Publicada dins de la col·lecció Filmografies Essencials, una sèrie cuinada per la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) que repassa la història del cinema a través dels seus gèneres, en Jordi Picatoste Verdejo realitza un profund estudi de les pel·lícules protagonitzades per nens.

El repàs és didàctic i erudit, i la llista de films triats combina clàssics amb perles a descobrir. De lectura àgil i amena, proposa un recorregut lliure per la història del gènere.

El cinema de la infància és, en si mateix, un macrogènere pel qual cineastes de tot el món han mirat cap al seu passat més enyorat amb intenció de recuperar-ho. I és que la infància no és només territori dels nens.

El recorregut fílmic que ens presenta aquest llibre enfoca el seu interès tant en els més petits i el seu món particular com en la relació dels adults amb la seva pròpia infantesa. La nostàlgia pel paradís perdut contrasta amb la incomprensió mútua entre l’univers infantil i l’adult.

Així, el cinema ha mostrat mil i una cares dels infants: víctimes o botxins, de vegades tots dos; lliures o en captivitat; protegits o protectors; presos de la realitat o refugiats en la fantasia; mirall de les misèries d’individus i societats…

La imatge que el cinema ens ofereix de la infància ens mostra com veu la societat als seus membres més joves en un moment històric determinat, de la mateixa manera que també ens revela la mirada dels infants envers la societat en la qual han de créixer.

Des de pel·lícules mudes com El chico de Charles Chaplin, fins a Estiu 1993 de la catalana Carla Simón, passant per la cinematografia iraniana, que és la que ha produït els millors retrats infantils en els darrers trenta anys, i esdevé particularment interessant en la manera com els vailets han estat utilitzats per tal de burlar la censura i mostrar, metafòricament, els defectes i les carències del sistema de valors del país.

jordi picatosteJordi Picatoste Verdejo (Barcelona, 1980) és llicenciat en Periodisme i Comunicació Audiovisual, té un màster en guió de cinema i televisió.

Com a periodista cinematogràfic ha cobert els festivals nacionals i europeus més importants per a mitjans com La Vanguardia, ABC, Catalunya Ràdio, Diari Ara, Fotogramas, Mondo Sonoro…

Ha elaborat materials didàctics sobre anàlisi de films i història del cinema per Drac Màgic i textos de la col·lecció de DVD per Alfred Hitchcock. Aquest és el seu primer llibre.

A l’espai cinema us hem preparat una selecció de pel·lícules protagonitzades per infants.

Us deixem amb el tràiler de la pel·lícula d’Abbas Kiarostami ¿Dónde està la casa de mi amigo?

No hi ha comentaris

Records de guerra

portadaAvui us presentem un recull d’entrevistes fetes a familiars de persones de Sitges, Ribes i Vilanova que varen viure, sofrir i patir episodis traumàtics durant la guerra civil. La seva autora ens diu que el seu objectiu és rescatar de l’oblit uns bocins de vida que poden contribuir a l’estudi de la nostra història local i comarcal. Es tracte de Records de guerra, d’Àngels Parés.

Escrit des de la memòria oral, Àngels Parès ha anat recollint -i contextualitzant amb el suport documental d’arxius i llibres- testimonis de la gent que va viure el període guerra o que té coneixement directe dels fets que narra. Ha escollit dotze episodis que abracen des de l’esclat de la República viscuda per l’alcalde de Sant Pere de Ribes, fins a l’exili i la mort als camps de concentració nazis o la repressió interior del franquisme, passant per les experiències al front i a la rereguarda.

Dotze relats colpidors perquè reflecteixen la duresa d’una guerra i les conseqüències posteriors, la repressió en el cas dels perdedors. El llibre recull testimonis de Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Sitges, en aquesta edició dotze, però en podrien ser molts més, que l’autora anuncia portarà en un segon volum.

Àngels Parés i Corretger (1957, Sitges) és llicenciada en Geografia i àngels parésHistòria i Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Catedràtica d’ensenyament secundar, exerceix de professora en un institut de la comarca del Garraf.

Inicia els seus estudis i treballs de recerca sobre Sitges mentre estudia a la Facultat de Geografia i Història. També ha fet investigacions sobre les Arts i els seus representants comarcals. Els sues darrers temes d’investigació es centren en la República, la Guerra Civil i la immediata postguerra, i fruit d’això és el llibre que us presentem avui.

 

Àngels Parés té diverses publicacions que podreu trobar a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú.

 

 

No hi ha comentaris

La Soledad de Anquetil

portadaAvui al Racó Ciclista de la biblioteca us presentem com a novetat un assaig sobre un altre dels grans del ciclisme, La Soledad de Anquetil, de Paul Fournel.

 

Jacques Anquetil (Mont-Saint-Aignan, 1934 – Rouen, 1987) va ser un dels grans ciclistes de tots els temps. No només per la seva fulgurant palmarès -cinc Tours, dos Giros i una Vuelta, i un bon nombre de clàssiques i altres curses per etapes-, sinó perquè el seu estil independent i aguerrit preconitza el ciclisme modern.
Amb tot això, la seva endogàmica i tòrrida vida sentimental, i les seves polèmiques declaracions a la premsa, com quan afirmava sense embuts que es dopava («cal ser un imbècil o un hipòcrita per imaginar-se que un ciclista professional que corre dos-cents trenta-cinc dies l’any pot aguantar sense estimulants»), li van conferir una aura de fascinació, ignomínia i misteri a parts iguals.
Si a la França de principis dels seixanta el país sencer es dividia entre els seguidors de Raymond Poulidor -el etern segon- i els d’Anquetil –l’enfant terrible, el dandi-, Paul Fournel ho tenia clar. L’escriptor de Sant-Étienne, actual president del OuLiPo, el Talleranquetilde Literatura Potencial en el qual han militat autors de la talla de Raymond Queneau, Georges Perec o Italo Calvino, va ser de molt jove un acèrrim fan del Caravelle i aspirava a seguir la estela del campió muntat amb la seva flamant bicicleta verda.
La solitud d’Anquetil, el seu personalíssim retrat del ciclista escrit des de la maduresa però evocant aquells anys de fascinació infantil, suposa un exercici de suplantació i imaginació portentós, alhora que un intent per desvetllar les claus del seu misteri com a ciclista i com persona.
Aquest assaig, que va obtenir el Premi Jules Rimet i el Premi Lire al Millor Llibre Esportiu de l’Any, és una bellíssima i lírica aproximació a un dels grans genis del ciclisme i al misteri que el va envoltar, que encara avui persisteix, molts anys després de la seva sobtada mort als cinquanta-tres anys.

 

Paul Fournel va néixer el 20 de maig de 1947 a Sant-Étienne. paul_fournelDesprés del seu pas per l’École Normale Supérieure de Saint-Cloud, es va dedicar a la investigació i a l’ensenyament, tot i que és com a editor -de Hachette o de Ramsey, entre altres prestigioses editorials- i escriptor on troba la seva veritable vocació.
De la mà de Raymond Queneau entra el 1972 a l’OuLiPo, el Taller de Literatura Potencial, grup d’experimentació literària «a la recerca de formes i estructures noves» del que seria secretari i, des de 2003, president.
Fournel ha escrit novel·les, poemes, llibres infantils, un dietari, relats, assaigs, i fins i tot un diccionari de ciclisme. La solitud d’Anquetil (2012), el seu personal retrat del gran ciclista francès, va obtenir el Premi Jules Rimet al Millor Llibre de l’Any i el Premi Lire al Millor Llibre Esportiu de l’Any, i va ser adaptat al teatre.

 

No hi ha comentaris

El mapa del tiempo

portada arquitectoEl passat dilluns va tenir lloc l’última trobada de la temporada del club de Ciència-ficció, on es va comentar el llibre “L’Arquitecte d’Atmosferes” de l’escriptor Alberto Trinidad establert a Sitges, que hi va ser present.

El llibre transmet una sensació de claustrofòbia que va agradar a una part del participants, tot i que alguns no va poder acabar el llibre per la sensació precisament per aquesta sensació. Parlem d’un relat amb tints foscos i personatges durs que poden arribar a commoure. Alguns es van sentir molt propers amb els personatges immersos la bogeria o fregant els seus límits, en la cerca d’un sentit de la vida a través de la seva descodificació.

És una narració influenciada pel surrealisme, per l’existencialisme, per escriptors com Kafka i per la psicoanàlisi. Reflecteix d’una forma molt encertada els anys vuitanta al nostre país, quan vivíem la revolució del maig del 68 i tots aquells neguits de rebel·lia. Una novel·la de personatges al voltant dels quals es va construint un món propi, un puzle inacabat, que intenta ser diferent i tallar de soca-rel amb tota realitat buida que acabi empresonant-los.

Tot això amb un llenguatge carregat de poesia i metàfores, doncs cal no oblidar que l’autor també escriu poesia. Per a Alberto Trinidad la literatura ha de transformar l’entorn, construir un sentit a la teva pròpia existència, tota vegada que creu que la identitat és necessari narrar-la.

L’obra: El mapa del tiempo
Londres, 1896. Innumerables invents alteren cop i unportada mapa altre la faç del segle fent creure a l’home que la ciència és capaç d’aconseguir l’impossible. I els seus èxits semblen no tenir límits, com demostra l’aparició de l’empresa de Viatges Temporals Murray, que obre les seves portes disposada a fer realitat el somni més cobejat de la humanitat: viatjar en el temps, un anhel que l’escriptor HG Wells havia despertat un any abans amb la seva novel·la La màquina del temps.
Tot d’una, l’home del segle XIX té la possibilitat de viatjar a l’any 2000, com fa Claire Haggerty, qui viurà una història d’amor a través del temps amb un home del futur.
Però no tots volen veure el demà. Andrew Harrington pretén viatjar al passat, a 1888, per salvar la seva estimada de les urpes de Jack l’Esbudellador.
I el mateix H.G. Wells patirà els riscos dels viatges temporals quan un misteriós viatger arribi a la seva època amb la intenció d’assassinar-per publicar la seva novel·la amb el seu nom, obligant-lo a emprendre una desesperada fugida a través dels segles. Però, què passa si canviem el passat? Pot reescriure la Història? Félix J. Palma planteja aquestes preguntes a El mapa del temps.
Mentre el jove Andrew Harrington es prepara per suïcidar-se a la mateixa habitació on Jack l’Esbudellador va cometre l’últim i més salvatge dels seus crims: l’esquarterament de Casa Kelly, prostituta de Whitechapel i núvia d’Andrew. No obstant això, el seu cosí Charles ho evita in extremis ensenyant-li una escapatòria per a l’infern en què viu des de la mort de la seva estimada: viatjar en el temps per acabar amb Jack abans que assassini a Casa.
Així arrenca la primera de les tres parts que componen aquesta fantàstica novel·la i que orbiten al voltant d’un personatge singular: l’escriptor H.G. Wells, un dels pares de la ciència ficció i escriptor de novel·les immortals com La màquina del temps, L’home invisible i La guerra dels mons.

L´autor: Félix J. Palma
felix j palmaFélix Jesús Palma Macías, conegut com Félix J. Palma (Sanlúcar de Barrameda, Cadis, 1968) ha estat unànimement reconegut per la crítica com un dels escriptors més brillants i originals de l’actualitat.
Escriptor espanyol, Félix J. Palma és un reconegut contista que amb el seu pas a la novel·la s’ha fet creditor de premis com el XL Ateneu de Sevilla per El mapa del temps.
Col·laborador de nombroses publicacions i dedicat en principi a la literatura fantàstica o meravellosa, Palma ha aconseguit grans reconeixements per la seva mestria en el relat, com demostra el Premi Tiflos, el Gabriel Aresti o el Alberto Llista.
D’entre les seves antologies caldria destacar Els aràcnids, Premi Iberoamericà de relats 2003, o El vigilant de la salamandra (1998), que va aconseguir l’aplaudiment unànime de la crítica.
Quant al seu pas per la novel·la, en la seva narrativa destaquen obres com La formiga que va voler ser astronauta o Els corrents oceànics, que es va fer amb el Premi Luis Berenguer i la Trilogia victoriana, formada per El mapa del temps (XL Premi Ateneu de Sevilla, 2008), El mapa del cel (2012), i El mapa del caos que l’han consagrat com a novel·lista i que s’ha publicat en més de 25 països, ha obtingut nombrosos guardons i ha aparegut en la llista de Best Sellers del New York Times.
Al marge dels seus textos literaris, Félix J. Palma va crear el suplement cultural “Mosaic” i va col·laborar com a articulista en el Diari de Cadis i el Diari de Sevilla. També ha escrit guions per a còmics.
En l’actualitat es dedica a l’escriptura i a tasques com a assessor editorial i la seva última novel·la publicada, escrita al costat de l’escriptora Maria Fortea, ha estat L’amor no és res de l’altre món (2016).

No hi ha comentaris

El compositor del mes de juny: Giacomo Puccini

Giacomo-Puccini El proppassat 8 de juny els assistents a al cicle Liceubib varen assistir al Gran Teatre del Liceu a la representació de l’òpera Manon Lescaut del compositor italià Giacomo Puccini. És aquest, doncs, el músic que destaquem aquest mes de juny. Giacomo Antonio Domenico Michele Secondo Puccini (Lucca, Gran Ducat de Toscana, 22 de desembre de 1858 – Brussel·les, 29 de novembre de 1924) fou un dels més grans compositors d’òpera italians que visqueren entre el segle XIX i el XX. Hereu de la gran tradició lírica italiana, però al mateix temps obert a altres corrents i estils propis del canvi de segle, Puccini es va convertir en el gran dominador de l’escena lírica internacional de la seva època. No va ser un creador prolífic: sense comptar algunes escasses peces instrumentals i algunes religioses compostes en la seva joventut, 12 òperes conformen el gruix de la seva producció, xifra insignificant en comparació amb les dels seus predecessors, però suficient per fer d’ell un autor clau del repertori operístic i un dels més apreciats i aplaudits pel públic.

Giacomo Puccini va néixer en el si d’una família algun dels seus membres hi havia ocupat, des del segle XVIII, el lloc de mestre de capella de la catedral de Lucca. A la mort del seu pare, Michele, el 1863, el petit Giacomo, tot i no haver demostrat un especial talent músic, va ser destinat a seguir la tradició familiar, de manera que va començar a rebre lliçons del seu oncle Fortunato Magi, amb resultats poc esperançadors. Va ser a l’edat de quinze anys quan el director de l’Institut de Música Pacini de Lucca, Carlo Angeloni, va aconseguir despertar el seu interès pel món dels sons. Puccini es va revelar llavors com un bon pianista i organista la presència dels quals disputaven els principals salons i esglésies de la ciutat.

En 1876, l’audició a Pisa de l’òpera Aida de Verdi va constituir una autèntica revelació per a ell; sota la seva influència, va decidir dedicar tots els seus esforços a la composició operística, encara que això impliqués abandonar la tradició familiar. Els seus anys d’estudi en el Conservatori de Milà li van confirmar en aquesta decisió. Li villi, la seva primera òpera va ser estrenada el 1884 amb un èxit més que apreciable. Amb la seva tercera òpera, Manon Lescaut, Puccini va trobar ja la seva pròpia veu. L’estrena de l’obra va suposar la seva consagració, confirmada pel seu posterior treball, La bohème, una de les seves realitzacions més aclamades. El 1900 va veure la llum l’òpera més dramàtica del seu catàleg, Tosca, i quatre anys més tard l’exòtica Madama Butterfly.

El seu estil, caracteritzat per combinar amb habilitat elements estilístics de diferents procedències, ja estava plenament configurat. En ell la tradició vocal italiana s’integrava en un discurs musical fluid i continu en el qual es diluïen les diferències entre els diferents números de la partitura, a la vegada que es feia un ús discret d’alguns temes recurrents, a la manera de Wagner. A això cal afegir el personal i inconfusible sentit melòdic del seu autor, una de les claus de la gran acceptació que sempre ha tingut entre el públic. No obstant això, malgrat el seu èxit, després Madama Butterfly Puccini es va veure impel·lit a renovar un llenguatge que amenaçava amb convertir-se en una simple fórmula. Amb La fanciulla del West va iniciar aquesta nova etapa, caracteritzada per concedir més importància a l’orquestra i per obrir-se a harmonies noves, de vegades en els límits de la tonalitat, que revelaven l’interès del compositor per la música de Claude Debussy i Arnold Schönberg. En la mateixa senda, el músic de Lucca va promoure la renovació dels arguments de les seves òperes, es va distanciar dels temes convencionals tractats per altres compositors i va advocar per un major realisme.

Totes aquestes novetats van contribuir al fet que les seves noves òperes, entre elles les que integren Il Trittico, no arribessin, malgrat la seva qualitat, el mateix grau de popularitat que les seves obres anteriors. La seva última òpera, la més moderna i arriscada de totes les va escriure, Turandot, va quedar inconclusa a la seva mort. La tasca de donar-li cim, a partir dels esbossos deixats pel mestre, va correspondre a Franco Alfano. Aquestes són totes les obres de Giacomo Puccini que trobareu a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat.

No hi ha comentaris

‘Parla la paraula’, la novetat del mes infantil de la biblioteca Armand Cardona

Parla la ParaulaLa novetat del mes de juny de la sala infantil de la biblioteca Armand Cardona Torrandell, ve signada per Mar Benegas, amb il.lustracions de Miriam Morales, editada per Nandibú, el segell infantil de Pagès Editors.

El llibre ens parla de les lletres i la seva història, de llibre i biblioteques al mateix temps que vol ser un homenatge als lectors i a tots aquells que obrin i comparteixin amb passió les pàgines d’aquest llibre.

Gràcies a les paraules i al llenguatge som humans. És el que ens diferencia de la resta dels animals: la comunicació. Les paraules ens serveixen per pensar i construir el món, per entendre’ns i explicar-nos, per aprendre i conèixer el que ens envolta.

Dins d’aquest llibre hi trobarem respostes sorprenents: d’on ve la lletra A? Com es feien els llibres quan no hi havia paper? Saps que hi va haver èpoques que cremaven a qui llegia? Com ha canviat una biblioteca des dels temples egipcis fins als nostres dies? Com seria escriure sobre pedres o closques de tortuga? D’on surt el nostre alfabet?

Sin_título-12

Saps que hi ha escriptures que no en tenen alfabet? Què va fer Alexandre el Gran pels llibres? Per què són tan importants les biblioteques públiques? Saps què és un espai públic? I un astrolabi? Què has de fer si vols viure entre llibres? Com es fa un llibre en l’actualitat? I antigament? Per què, en algunes èpoques i en alguns indrets, escriure llibres representava un perill mortal?

gorro-orejas-marMar Benegas és formadora i conferenciant especialitzada en poesia, animació a la lectura i creativitat. El seu treball s’adreça a persones adultes i al públic infantil. Realitza cursos i conferències a Espanya i a d’altres països.

Ha treballat en escoles, centres de professorat i innovació pedagògica, col·legis oficials i associacions professionals de bibliotecaris, universitats, fundacions i altres institucions.

Col·laboradora de diferents iniciatives i espais de creació cultural vinculats a la lectura i la poesia; durant 6 anys va coordinar les visites escolars de la Biblioteca Provincial de València.

Actualment és directora de les Jornades d’Animació a la Lectura, Escriptura i Observació (JALEO), que dirigeix ​​per la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de València, en col·laboració amb altres institucions. Els seus llibres han estat publicats (i traduïts) a la Xina, el Brasil, Corea, Itàlia o França.

Un llibre per a persones curioses de totes les edats!

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »