Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per juliol, 2017

Centenari del naixement de Glòria Fuertes

31412613671_78fa7cb5be_o

Aquest estiu reviurem la poesia de Gloria Fuertes, una de les autores més estimades entre els infants, doncs el 28 de juliol es commemora el centenari del seu naixement.

Gloria Fuertes va néixer al madrileny barri de Lavapiés l’any 1917 i a més de ser una de les representants femenines de la poesia social a Espanya, va conrear la literatura infantil i juvenil amb enorme èxit.Va viure la Guerra Civil, per això en gran part de la seva obra apareix la denúncia als conflictes armats i especialment al sofriment que ocasionaven als nens.

Després de la guerra, Gloria comença a treballar com a redactora en revistes infantils i és aquí on neixen alguns dels seus famosos personatges.

Comença una gran etapa per a ella: s’estrenen algunes de les seves obres de teatre i es comença a relacionar amb grans figures de la literatura espanyola, guanya premis per les seves obres, imparteix classes a Estats Units…

A partir de mitjans dels anys 70 va col·laborar activament en diversos programes infantils de Televisió Espanyola, com “Un globo, dos globos, tres globos” o “La cometa blanca” que li van donar molta popularitat.

Explicava que va aprendre a llegir amb tres anys i que amb ja escrivia i dibuixava els seus primers contes i tot i que és coneguda com “la poetessa dels infants” també va escriure una extensa obra per a adults, formant part del postisme, moviment sorgit a finals dels anys 40 que buscava desmitificar la realitat per la via de l’humor, explorar possibilitats del llenguatge i destruir prejudicis. Era antibel·licista, ecologista quan la defensa de la natura no era una preocupació i feminista.

Los Juguetes son para Jugar a Jugar
(de verdad)

No para Jugar a Matar (de mentira)
Las pistolas (ni de agua)
El revólver (ni de broma)
La escopeta (ni tocarla)
Los juguetes para todo
Y las armas para nada.

Els versos de la Gloria Fuertes estan plens de frases fetes, proverbis, col.loquialismes i jocs de paraules, al·literacions, anàfores…Sota una aparent senzillesa i innocència, els seus poemes infantils amaguen missatges molt més profunds i reivindicatius del que semblen. Una característica de l’escriptora és l’element autobiogràfic, ja que per conèixer la seva vida n’hi ha prou amb llegir la seva obra, de fet, deia: “No m’importa que tots us adoneu que això que us explico m’ha succeït”.

gloria-fuertes-01

Durant tot el 2017 es duran a terme diverses activitats per recordar l’escriptora, impulsades per la fundació que porta el seu nom. A Madrid es van poder veure dues exposicions relacionades amb la poetessa, una exposició al Centre Cultural Villa de Madrid  i una mostra bibliogràfica a la Biblioteca Nacional. La Universitat Complutense de Madrid també la recorda programant un curs monogràfic sobre la seva figura entre les seves activitats estivals.

I per acabar, sabíeu que l’empresa d’aviació noruega Norwegian, ha triat l’últim dels avions que acaba de posar en marxa, un Boeing 737-800, de 186 places, per portar la imatge de Gloria Fuertes a la seva cua? Serà un dels 81 avions que l’empresa identifca amb un personatge de la història, les arts o les ciències, com ja va fer amb Roald Dahl, Roald Amundsen o Greta Garbo, entre d’altres.

gloria_fuertes

A les Biblioteques de Vilanova trobareu molts dels seus llibres de poesia: Gloria Fuertes 

Us deixem amb un episodi del programa de La2 de RTVE  ‘La mitad invisible’ dedicat a l’escriptora i centrat en un poema sobre la seva vida: ‘Nota autobiogràfica’

No hi ha comentaris

‘Riallades’ de Pot Petit a la Festa Major de Vilanova i la Geltrú

El-pot-petit-1024x610

Un concert amb bateria, teclat, guitarra i veu adreçada a tota la família és la proposta dels pabordes de la Festa Major, a càrrec de Pot Petit que ens presentaran el seu darrer disc “Ritmes i Rialles”.

El grup neix el 2009 d’unes ganes de fer i de comunicar, i de les ganes de crear espectacles i concerts de qualitat, on els nens i nenes acompanyats de les seves famílies puguin gaudir d’espectacles creats i dissenyats especialment per a ells, on es combinen la música, els titelles, el teatre, l’humor i danses.  bateria, teclat, guitarra i veu.

Pot Petit està integrat per Siddartha Vargas, Helena Bagué, Olga Bernardo, Albert Dondarza, Pau Oliver Bover, Sergi Casademont i Josep Rovira, provinents del camp de l’educació, de l’audiovisual, de la música, del teatre, de la dansa i de la interpretació musical, entre d’altres.

Actualment podem escoltar dos discs amb cançons pròpies i originals “Canta amb el Pot Petit” 2012 i “Ritmes i Rialles” finalista com a millor disc per a públic familiar als Premis Enderrock del 2015.

00105110916797___P1_600x600       9a82472d8f386d564d3c0c783f7eeb199050990a

Trobareu la música d’aquest grup a les sales infantils de les Biblioteques de Vilanova: Pot Petit

El concert familiar tindrà lloc el proper dilluns 31 de juliol, a les 19h, a la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú.

Us deixem amb el videoclip de la seva cançó ‘El lleó vergonyós’.

2 comentaris

Camarón de la Isla, 25 anys de la seva mort.

foto portada

El dia 2 de juliol va fer 25 anys de la mort de José Monge Cruz, Camarón de la Isla. L’artista és un nom imprescindible per comprendre el cante jondo de la segona meitat del segle XX. Se’l considera un dels millors cantaores de flamenc de tots els temps i, segons l’opinió de molts, un revolucionari del cant que va contribuir, al costat d’Enrique Morente, a fer renéixer d’un gènere que travessava una greu crisi, transformant-lo des de dins, encara que respectant les seves essències més genuïnes. La seva figura, que ha traspassat les fronteres del flamenc, així com la seva mort primerenca i les mostres del seu art que han quedat gravades, han propiciat la creació d’una llegenda al voltant de la seva persona que s’ha estès per tot el món.

Camarón de la Isla erapaco-lucia-camaron-isla nascut a San Fernando, província de Cadis, el 1952. Va ser el setè dels vuit fills d’un ferrer gitano, Luis Monje, que va morir sent ell un nen, i d’una cistellera, Juana. El seu malnom, “Camarón”, hi va posar un oncle seu, tota vegada que el seu cabell ros i la seva pell clara no encaixava amb l’estereotip d’un noi “calé”, sinó més aviat una gambeta. Va sentir des de nen l’afició pel món dels toros, però va veure que no era la seva i es va inclinar pel cant, un fet habitual en la seva família (el seu pare entonava bé), on es veneraven figures com La Perla de Cadis o El Chaqueta.

De fet, va ser considerar un nen prodigi, tota vegada que el seu cant causava l’admiració de tot aquell que l’escoltés. Amb set anys cantava en els trens i autocars que anaven de l’illa de San Fernando a Chiclana o Jerez, al costat del seu company Rancapino, i les seves dots flamenques es van afermar en les innombrables festes flamenques que la seva família solia preparar. El seu pas per l’escola va ser molt breu, doncs molt aviat va començar a treballar en la ferreria del seu pare, alhora que cantava per guanyar alguns diners amb el qual contribuir a la minsa economia familiar.

la leyenda del tiempoEl 1968 va iniciar una ampliació i renovació del seu llenguatge musical i a partir de 1979 va intensificar els seus esforços per fer de l’art flamenc un gènere més assequible per al públic en general. Malgrat les crítiques dels més puristes, Camarón opinava que no tenia sentit cantar alguna cosa que ja havien fet altres “com un disc” si no li podia donar una mica de si mateix, que és el que ell feia. El seu disc La leyenda del tiempo és, d’entre els seus dinou magnífics LP ‘s, el més destacable per la gran innovació que va suposar la seva aparició en el cante jondo.

Al principi de la seva carrera professional està lligat al guitarrista Paco de Lucia, amb qui va gravar vuit discos. Camarón tenia la idea d’apropar el cant a un públic poc acostumat al flamenc convencional, introduint instrumentacions i innovacions estilístiques que sonessin “millor” per al públic jove, amb la intenció que fos un art més creatiu.

Són famoses, en aquest sentit, les idees que expressés en una entrevista: “El flamenc està fet, però sobre el fet es pot seguir creant sense enganyar, sense mistificar. Per què hem de fer tots la soleá exactament igual, com si fóssim un disc? Si jo puc afegir alguna cosa pròpia, enriquir-la, sense desvirtuar el que és el cante por soleá, per què no ho he de fer?”. El canvi experimentat va ser tan profund que fins i tot canviar la seva imatge; abandonà, així, la cantarella “De la Isla” en el seu nom, va presentar el seu disc amb una portada diferent a les anteriors, més “moderna”, i va lluir una barba que ja el va acompanyar per sempre.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu alguns dels discos de Camarón de la Isla. També trobareu les biografies Camarón de la Isla: el dolor de un príncipe, de Francisco Peregil; i Camarón de la Isla, 1969-1992: entre tradición y evolución, de Mercedes García Plata. I amb la novel·la Pistola y cuchillo, de Montero Glez, entrem amb el gran cantaor en la Venda de Vargas, un petit temple flamenc, transfigurat en lloc sagrat, on Camarón, malalt i sense resignar-se a morir, haurà de prendre una de les decisions més dures de la seva vida.

No hi ha comentaris

Corto Maltès: Feliç i aventurer aniversari!!!

1499701201_016310_1499704489_sumario_grande“El meu nom és Corto, Corto Maltès. Vaig néixer a Malta, el 10 de juliol de 1887, o al menys això és el que m’han explicat. De la meva infantesa recordo una bandera plena de creus i una barba roja, la del meu pare. La meva mare? Una gitana de Sevilla.”

Aquesta és la presentació del Corto Maltès, el personatge de còmic que celebra aquest estiu el seu cinquanta aniversari. A principis del mes de juliol de 1967 es publicà la primera entrega de La balada de la mar salada, a la revista Sergent Kirk.

En algun lloc del Pacífic Melanesi, un catamarà salva a un home a la deriva. Aquest es troba crucificat a un improvisat bot i es tracta de Corto Maltès. Però per al comandant Rasputín aquesta no és més que la segona captura del dia. Ell ja ha recollit anteriorment a dos joves supervivents: Pandora Groovesnore i el seu cosí Caín, pels quals espera cobrar una bona recompensa ja que pertanyen a una adinerada família d’Austràlia.

Corto Maltès i Rasputín formen part d’un grup de pirates, comandats per un misteriós home anomenat “El Monjo”. Aquests, es veuen immersos en els inicis de la Primera Guerra Mundial, en acceptar convertir-se en corsaris de l’Imperi Alemany.

“En aquests 50 anys s’ha convertit en un personatge molt important de la cultura europea”, explica Juan Díaz Canales, l’autor madrileny que al costat de Rubén Pellejero va rebre l’encàrrec de ressuscitar a Corto Maltès.

tumblr_ma8pt6Ypr11r5rgvdo1_1280Després de la mort d’Hugo Pratt (1927-1995) es va produir un llarg silenci durant el qual, a diferència d’altres herois, ningú va reprendre les aventures del marí errante.

El nou còmic, Sota el sol de mitjanit, va crear unes enormes expectatives, però la seva publicació en 2015 va rebre el beneplàcit dels vells lectors i va enganxar a una nova generació de fans i el proper setembre es publicarà una nova història de Corto, Equatoria, també signada per Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero.

Corto, que significa tímid, fou creat pel dibuixant venecià Hugo Pratt, l’any 1967 i el personatge està considerat “de culte” de la millor novel.la gràfica europea, però també un autèntic mite literari del segle XX.

Mariner i viatger, irònic, d’amples patilles i arracada el lòbul esquerra, combina l’aspecte i el caràcter mediterrani amb la cultura anglosaxona, sempre acompanyat d’una cigarreta eterna, símbol d’uns temps on els herois podien fumar i ha esdevingut una icona única.

Corto es gravà amb una navalla una nova línia de la vida perquè la que tenia no li agradava i si algú intenta llegir-li la bonaventura respon: “No vull conèixer el meu futur perquè aleshores no m’interessaria viure’l”.

el-tornillo-de-klaus-revista-de-cine-corto-maltes-el-hombre-en-movimiento

Ens trobem davant d’un antiheroi que prefereix la llibertat i la fantasia abans que riquesa, un modern Ulisses capaç de fer-nos viatjar als indrets més fascinants del món.

Era impensable imaginar al mariner entre telèfons mòbils i xarxes socials, però han passat cinquanta anys i segueix aquí, esperant una nova aventura.

Captura 01207711101_g 01207710201_g

A què esperes a conèixer al Corto o a continuar navegant amb ell?

Trobareu aquest i altres còmics de Corto Maltes a les Biblioteques de Vilanova: Corto Maltés

Us deixem amb la pel·lícula d’animació de La balada de la mar salada, produïda l’any 2002 per Canal + França.

No hi ha comentaris

Las Sinsombrero.

La història mereix ser explicada sencera.

portada“Qui són Las Sinsombrero? Són aquelles dones que entre els anys 20 i 30 trenquen amb les normes morals, socials i culturals establertes en una Espanya molt castrant on no tenien drets. Irrompen en l’espai públic per recuperar aquests drets, però ja no els posen en dubte, els accepten com a propis, perquè no es plantegen en cap moment que l’espai públic o creatiu no els pertanyi.” Aquesta és la resposta que dona Tània Balló, autora del llibre Las Sinsombrero. Sin ellas, la historia no está completa, que us presentem avui.

Aquest llibre recupera la memòria i els avatars de diverses dones, artistes i pensadores de la generació del 27, el llegat de les quals resulta determinant a la història, igual que el dels seus companys pertanyents a aquesta ineludible generació literària.

Dones que es van treure el barret, aquest cotilla intel·lectual que les relegava al paper d’esposes i mares, i van participar sense complexos en la vida intel·lectual espanyola entre els anys vint i trenta.

Entre elles destaquen escriptores, artistes dones plàstiques, dramaturgues i pensadores: Rosa Chacel, Ernestina de Champourcín, Marga Gil Röesset, María Teresa León, Maruja Mallo, Concha Méndez, Ángeles Santos, María Zambrano, Josefina de la Torre …

Dones lliures i trencadores també en les seves vides privades, apassionades i apassionants, que es van anticipar, i van fer possible les dones d’avui, tot i la urpada de la Guerra Civil que va acabar amb tants somnis de llibertat i igualtat.

El llibre forma part d’un projecte multidisciplinari amb un objectiu clar, conscienciar de la necessitat de recuperar i divulgar la memòria d’aquelles dones que durant la primera meitat del segle XX a Espanya van trencar les normes socials i culturals que les predestinava a una vida com “àngel de la llar “. Forma part del projecte el documental del mateix títol amb producció i codirecció de tània Balló amb Serrana Torres i Manuel Jiménez-Nuñez.

Tània Balló (Barcelona, 1977) és productora i directora de cinema. Va estudiar al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i va cursar un postgrau sobre Documental, Recerca i Desenvolupament a la Universitat de Nova York.

tània

Els seus primers projectes van ser dues obres col·lectives, 200 km. (2003), presentada al Festival de Sant Sebastià, i Entre el dictador y yo (2005), un film on diversos directors nascuts després de la mort de Franco reflexionen sobre la seva memòria perduda. Produeix també el film argentí Infancia clandestina (2013), de Benjamín Àvila, llargmetratge de ficció estrenat a Cannes.
Després de Las Sinsombreo, el seu següent film documental, Oleg, dirigit per Andrés Duque, va ser estrenat a la secció oficial del Festival de Rotterdam 2016.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu totes aquestes obres que parlen de la generació del 27.

No hi ha comentaris

Les pel·lícules de The Beatles

A-Hard-Day’s-Night

Aquest mes de juliol la Biblioteca Armand Cardona dedica un homenatge als mítics The Beatles ja que se celebren 50 anys de la publicació de Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, l’àlbum que va marcar un abans i uns després a la seva carrera musical.

Fins al 21 de juliol podeu veure al vestíbul de la Biblioteca l’exposició amb diferents objectes sobre la banda de Liverpool que ens han cedit diversos col·lecionistes privats.

A banda de vendre milions de còpies dels seus àlbums, The Beatles també van voler fer carrera als cinemes i van rodar tres pel·lícules on els protagonistes eren ells mateixos. Les seves dues primeres incursions al món del cinema van anar de la mà de Richard Lester, un dels noms més destacats del Free Cinema britànic, la nova ona de cineastes que van desafiar les convencions dels seus precedents i van obrir el camí a un tipus de cinema diferent.

51JQAgckwoL._SY445_ 41J43Qley-L._SY300_ 41E2GJ9Q1VL

El 10 de juliol de 1964 s’estrenava als cinemes ¡Qué noche la de aquel dia!. La pel·lícula té l’aspecte d’un fals documental i descriu un parell de dies de la vida del grup quan decideixen trencar totes les regles: saltar-se el programa, ignorar les seves obligacions i assaborir la llibertat. Però, per a això, hauran de fugir de les seves admiradores, esquivar als periodistes i desobeir als seus mànagers.

Només un any després, el 1965 s’estrena la segona col·laboració de The Beatles amb Lester. Help! ja no és un retrat del grup de moda, sinó una pel·lícula trash amb tocs de ciència ficció i un surrealisme fora del normal.

Una secta hindú es disposa a sacrificar una donzella a la Deessa Kali. Com és costum, la seva pell és tenyida de vermell i se li col·loca el sagrat anell de la deessa que l’assenyala com el sacrifici, no obstant això al moment en què seria immolada descobreixen que l’anell no està, ja que la jove va resultar ser fanàtica dels Beatles i els va enviar l’anell com a regal, acabant accidentalment encallat a la mà dreta de Ringo Starr, el bateria. Ja que l’anell és el que assenyala al sacrifici per a la deessa, ara el summe sacerdot ha indicat que com Ringo ho porta és ell qui ha de ser sacrificat, per la qual cosa es mobilitzen a Anglaterra per concretar la cerimònia.

La darrera incursió al cinema de The Beatles va ser Yellow Submarine (1968), una pel·lícula animada basada en la cançó de la banda amb el mateix títol. Va ser dirigida per l’animador canadenc George Dunning, i els mateixos Beatles apareixen al final de la pel·lícula.

Pepperland és un alegre paradís musical sota el mar, protegida per la Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. Un lloc que és atacat per sorpresa pels Blue Meanies (Malines Blaus o “Maleïts Blaus”), els qui odien la música. El seu atac consisteix a tancar a la banda en una bombolla, paralitzen als ciutadans i convertir-ho tot en color blau.

L’ancià alcalde de Pepperland envia al Jove Fred en un abandonat submarí groc per buscar ajuda. Fred arriba a Liverpool, on segueix al deprimit Ringo i el persuadeix perquè els ajudi. Ringo procedeix a reunir als seus amics John, George, i finalment Paul. Els cinc viatgers parteixen a Pepperland en el submarí groc, passant a través de diferents mars.

A les Biblioteques de Vilanova trobareu aquestes tres pel·lícules de The Beatles però també altres documentals, concerts o pel·lícules sobre ells com Backbeat o paròdies com The Rutles, realitzada pels Monty Python.

Captura 61aYwkfQqFL._SY445_ 51EaFmQvXpL 51N4TS05P6L rutles-front-cover1

 

No hi ha comentaris

El Tingladu. Les nostres mans, el nostre capital.

portada

 

horaris

 

 

Amb aquest lema el festival El Tingladu torna amb força per celebrar la seva 10a edició a partir d’aquest dijous dia 20 de juliol i fins diumenge dia 23. Les actuacions són d’accés lliure i gratuït al recinte ubicat al Parc de Baix-a-mar. Tot i això, disposarà de tots els serveis habituals en qualsevol esdeveniment d’aquestes característiques. En aquest sentit, a banda de les barres on se serviran refrescos i begudes com El Globu, també hi haurà la possibilitat de sopar sense sortir de El Tingladu amb ofertes diverses tant per part de l’organització com de les caravanes de menjar que se situaran al mateix parc.

 

 

De tots els participants, aquest són els artistes dels que trobareu discografia a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat:

 

Manel. Jo competeixo, tu competeixes, ell competeix, nosaltres competim, vosaltres competiu i ells són els Manel, els collons d’amos del pop català. I punt. No cal que dissimuleu que tots us sabeu les seves lletres.

Mala Rodríguez. La rapera andalusa és una dels convidades internacionals d’aquest any. Habitualment amb un perfil de reivindicació feminista i desenfadada, la Mala Rodríguez ha col·laborat amb artistes de tot arreu. El seu últim disc d’estudi es titulava Bruja (2013).

Quimi Portet. Icona Pop. Més que acceptable intèrpret de música moderna. Departament de Propaganda i Manipulació de la plebs (abjecta i adotzenada). Va haver de cancel·lar la seva actuació de l’any passat a El Tingladu a causa de la pluja en una nit que prometia de valent al costat de Joan Miquel Oliver i Xarim Aresté.

Oques Grasses. El seu tercer treball You Poni (2016) va confirmar-los com una de les bandes més festives i populars dels Països Catalans. Amb lletres que són capaces de no dir res i dir-ho tot al mateix temps, hi actuaran per tercera vegada després del seu debut el 2015 i de fer el relleu a Manu Chao al multitudinari concert de presentació de l’any 2016.

Tomeu Penya. El cantant mallorquí és incombustible, porta quasi 40 anys actuant. El novembre de 2012 tragué el seu 25è àlbum “És per tu”, al qual la cançó “Es soports de sa nostra bandera” defensa la llengua catalana i els costums de les illes referint-se així a la bel·ligerància del govern del PP de José Ramón Bauzá. El seu darrer disc és Arruix! (2013).

Aspencat. La banda valenciana continua la gira del disc Tot és ara. La combinació d’electrònica, ska i reggae és tant o més potent que el contingut de les seves lletres. Un crit a rebel·lar-se contra les injustícies que ens envolten cada dia.

Adrià Puntí. La clau de girar el taller, d’Adrià Puntí, va ser el millor disc de l’any 2015, segons els Premis Enderrock de la crítica. L’àlbum, amb 13 cançons, va significar per a Puntí el trencament d’un silenci de 10 anys sense editar discos.

Joana Serrat. Prové de Vic però escoltar el seu estil folk d’arrel americana amb tocs de pop i en anglès ens transporta ràpidament a l’altra banda de l’oceà. Al seu últim àlbum Cross The Verge torna a desplegar tota la seva qualitat artística sense complexes.

The Pinker Tones. L’actual xou familiar que ofereixen, Rolf & Flor, és un espectacle acústic i alternatiu on s’enllaça la narració d’un conte amb peces musicals pròpies.

La Brigada. La Brigada va néixer l’any 2007 a Vilanova i la Geltrú. El seu últim disc es va anomenar Incerta glòria (2012), en part un homenatge a la novel·la de Joan Sales que recentment ha estat adaptada als cinemes. Anteriorment ja van editar La obligació de ser algú (2008) i Les paraules justes (2010). Després de diverses temporades sense pujar als escenaris, els vilanovins han tornat als assajos per reunir-se de nou a El Tingladu.

Lluís Gavaldà i Trau. Interpretaran algunes de les cançons més mítiques del pop internacional des dels Beatles, als Kinks o els Beach Boys. Es tracta d’un espectacle per a tots els públics que té l’objectiu d’apropar les cançons que es consideren la llavor de la música actual.

A més a més, el festival comptarà amb artistes internacionals com TALCO, una bona dosi de festa i reivindicació amb bandes dels Països Catalans molt populars com ZOO, SMOKING SOULS i EL DILUVI, i els espectacles de LEO BASSI i GUILLEM ALBÀ & LA MARABUNTA. MIQUEL DEL ROIG serà un any més el protagonista per posar el punt i final a El Tingladu.

foto 1

foto 3

foto 2

No hi ha comentaris

‘Il trovatore’, Òpera a la fresca

20170714102001-1El divendres 21 de juliol a les 22h, la Plaça de la Vila acollirà la segona retransmissió en directe d’òpera dins el cicle organitzat pel Gran Teatre del Liceu, Liceu a la fresca, organitzat per l’Auditori Eduard Toldrà.

Aquesta és la segona projecció que es podrà veure a la ciutat, ja que el passat 30 de juny ja es va poder veure a la Plaça de la Vila la retransmissió en directe de l’Òpera Madama Butterfly de Giacomo Puccini des del Teatro Real de Madrid.

En aquesta edició el Liceu a la fresca arriba a tota Espanya després de l’èxit assolit la temporada passada a Catalunya. Deu ciutats fora de Catalunya –Bilbao, Granada, Las Palmas, Màlaga, Pamplona, Santiago de Compostela, Sevilla, Valladolid, Elda i Alaior- formen part ja d’aquesta pionera iniciativa a Espanya gràcies a la participació activa en el projecte de l’Obra Social “la Caixa”.

El Liceu a la fresca es podrà gaudir a més de 150 municipis catalans i una quinzena de ciutats espanyoles.

Divendre es podrà veure una nova producció de l’obra de Verdi ‘Il trovatore’, que es representa al Liceu entre el 17 i 29 de juliol sota la direcció d’escena de Joan Anton Rechi i la direcció musical de Daniele Callegari.

Els desastres de la guerra de Francisco de Goya serveixen d’inspiració per a aquesta inèdita posada en escena, amb la qual el director andorrà ha volgut donar protagonisme especial a l’artista aragonès i a la regió on es van pintar aquests gravats. La figurinista Mercè Paloma i el videocreador Sergio Gracia han treballat de la mà de Rechi per ambientar la història de Cammarano i Bardare en un context de batalla que “aporta més versemblança a la història”.

img_ebernal_20151009-183316_imagenes_lv_terceros_il-kNPE-U421096195372QAE-992x558@LaVanguardia-Web

L’escenografia es converteix així en “un gran quadre de Goya” que és testimoni d’una batalla entre dos bàndols, el del Conde de Luna i el de Manrico. Rechi converteix a Goya en un espectador d’excepció d’aquest conflicte de Il trovatore, i fins i tot en un personatge més, un narrador o trobador que amb els seus pinzells va desgranant aquesta tragèdia d’amor, venjança, guerra i mort. Les videocreaciones de Sergio Gracia de l’estudi Project 2 han permès que les pintures del geni aragonès es barregin amb la història original, mitjançant animacions dels gravats i projeccions sobre els tuls que coronen l’escena.

Dos repartiments de luxe encapçalen aquesta coproducció del Liceu i l’Òpera d’Oviedo, que en la seva terna protagonista compta amb els barítons Artur Ruciński i George Petean com Conde de Luna, les sopranos Kristin Lewis i Tamara Wilson com Leonora o els tenors Marco Berti i Piero Pretti com Manrico.

il_trovatore_8._a._bofill

Il trovatore ens situa a Saragossa, on som testimonis de l’enamorament del trobador Manrico i Leonora. El Conde de Luna, que també la pretén, va perdre al seu germà petit raptat per Azucena, mare de Manrico. Aquesta és capturada pel comte i torturada; Manrico intenta salvar-la, però és capturat. Leonora intercedeix davant el comte oferint-se ella mateixa com la seva esposa, però acaba suïcidant-se. Llavors Luna mata a Manrico, i Azucena revela, poc abans de morir també, que el trobador era el germà perdut del comte.

Aquesta òpera en quatre actes, llibret de Salvadore Cammarano i Emanuele Bardare i música de Giuseppe Verdi es va estrenar per primera vegada el 19 de gener de 1853 en el Teatre Apollo de Roma. Un any més tard, el 20 de maig de 1854, arribava per primera vegada a Barcelona, al Liceu, on es va poder veure per última vegada el 30 de desembre de 2009 i on s’ha representat un total de 275 vegades.

A les Biblioteques de Vilanova podreu trobar aquesta i moltes altres òperes de Verdi.

Us deixem amb una de les àries més conegudes de l’òpera, el coro di zingari (el cor dels gitanos) en una representació a l’Arena de Verona dirigida pel cineasta Franzo Zeffirelli.

No hi ha comentaris

Poema. Rafael Argullol

portadaAvui us presentem com a novetat l’últim llibre  publicat de Rafael Argullol, Poema.

Des l’u de gener de 2012 fins l’u de gener de 2015, dia a dia durant tres anys, Argullol es proposa en aquest llibre un exercici, a l’hora vital i literari: escriure diàriament un fragment. “Després de publicar uns trenta llibres, necessitava tornar a experimentar la meva pròpia relació amb l’escriptura, i saber quina és la meva situació a la vida, què he avançat en el camí de la veritat, com vaig anar conquerint les incerteses”, explica. Després subratlla: “Ha estat un repte molt físic. Escriure cada dia, estant sa o malalt, enmig de dificultats o sense, sigui com sigui “.

En els versos del primer dia hi ha una bassa flotant i un riu gelat, i “els zíngars corejant una cançó interminable”; els que obren l’últim fragment diuen: “Arribarà el dia / en què pugui veure / amb el tendre ull del cavall / i amb l’afilat ull del gat (…)”, i acaben amb una rotunda afirmació: “Toca viure sense por. Toca viure “.

Dia a dia es va construint així l’obra, a manera de captura d’instants, com reflexos de vida, de la Vida amb majúscules. La crida de la bellesa, l’evocació, la por, la recerca, l’amor construeixen aquest text extraordinari, profundament bell, profundament humà, que ens convida a viatjar, de la mà del seu autor, al misteri que tots som. Així neix Poema, un llibre ple de llibres que proposa al lector un horitzó i una companyia íntima.

Rafael Argullol Murgadas (Barcelona, 1949), narrador, poeta i assagista, és catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts a la Facultat d’Humanitats dequadern la Universitat Pompeu Fabra. És autor de més de trenta llibres en diferents àmbits literaris. Entre ells: poesia (Disturbis del coneixement, Duel a la Vall de la Mort, L’esmolador de ganivets), novel·la (Lampedusa, L’assalt del cel, Descendeix, riu invisible, La Razón del mal, Transeuropa, Davalú o el dolor) i assaig (l’atracció de l’abisme, l’Heroi i l’Únic, la fi del món com a obra d’art, Aventura: Una filosofia nòmada, Manifest contra la servitud,
Maleïda perfecció. Escrits sobre el sacrifici i la celebració de la bellesa). Com escriptura transversal més enllà dels gèneres literaris ha publicat: Caçador d’instants, rafael argullolEl pont del foc, Enciclopèdia del crepuscle, Breviari de l’aurora, Visión desde el fondo del mar. Les seves últimes publicacions són Tractat eròtic-teològic (2016), El meu Gaudí espectral. Una narració (2015) i Passió del déu que va voler ser home (2014).

Ha estudiat Filosofia, Economia i Ciències de la Informació a la Universitat de Barcelona. Va estudiar també a la Universitat de Roma, al Warburg Institute de Londres ia la Universitat Lliure de Berlín, doctorant-se en Filosofia (1979) a la seva ciutat natal. Va ser professor visitant a la Universitat de Berkeley. Ha impartit docència en universitats europees i americanes i ha donat conferències a ciutats d’Europa, Amèrica i Àsia. Col·laborador habitual de diaris i revistes, ha vinculat amb freqüència la seva faceta de viatger i la seva estètica literària. Ha intervingut en diversos projectes teatrals i cinematogràfics. Ha guanyat el Premi Nadal amb la seva novel·la La raó del mal (1993), el Premi Assaig de Fons de Cultura Econòmica amb Una educació sensorial (2002), i els premis Cálamo (2010) i Ciutat de Barcelona (2010) amb Visió des del fons del mar.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu totes aquestes obres de Rafael Argullol.

No hi ha comentaris

La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme.

portadaEl noucentisme català entre la renaixença i el marxisme. Aquest és el subtítol de l’assaig La voluntat i la quimera, de Jordi Casassas, catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona, i Premi Carles Rahola d’assaig 2016, que us presentem avui com a novetat a la Biblioteca.

El noucentisme ha exercit una funció central en la nostra particular trajectòria contemporània. Per a l’historiador, el noucentisme constitueix un dels tres elements culturals i polítics clau en la nostra història recent, amb el romanticisme i el marxisme, entesos com tres cosmovisions, tres grans visions del país i del lloc que aquest ocupa al món, i a les corresponents polítiques a què han donat vida i amb què s’han adaptat a la realitat canviant.

Jordi Casassas és conscient que reduir-ho tot a aquesta triple successió d’hegemonies és un perill, però, “tot i així, penso que aquest reduccionisme podrà ser útil per entendre més bé la dinàmica general, cultural i política de l’espai català, aquella que al cap i a la fi dóna sentit als discursos individuals i als posicionaments col·lectius”.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra. El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local.

El llibre ressegueix les diferents etapes del moviment noucentista de finals del segle XIX fins a ben entrada la segona dècada del XX, n’assenyala els principals protagonistes i les principals aportacions teòriques a dreta i esquerra i els elements comuns i les principals plataformes d’intervenció, com la revista noucentista La Cataluña, que va esdevenir el mitjà d’expressió del grup en el seu pas, després del trasbals de la Setmana Tràgica, cap a la nova figura d’intel·lectual professional o funcionari de l’entramat institucional i cultural creat pel dirigent catalanista Enric Prat de la Riba, veritable eix vertebrador i catalitzador d’una generació noucentista que aspirava a manar i a influir en la Catalunya del segle XX.

Jordi Casassas i Ymbert (Barcelona, 1948) és un casassashistoriador i catedràtic català. Des d’abril de 2014 presideix l’Ateneu Barcelonès. Doctorat en història contemporània el 1977 amb la tesi «Jaume Bofill (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política», ocupa la càtedra de la mateixa matèria a la Universitat de Barcelona des de 1990. Considerat un intel·lectual d’ideologia catalanista, va ser codirector del Diccionari d’Historiografia Catalana i de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català. Per la seva obra, El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats, va rebre el Premi Ramon Trias Fargas 2004. També és autor, entre altres obres, de Les identitats a la Catalunya contemporània i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), El futur del catalanisme (1997), Intel·lectuals, professionals i portadespolítics a la Catalunya contemporània (1850-1920) (1989) i La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (1983). És també director de la revista “Cercles. Revista d’Història Cultural”, portaveu del Grup d’Estudis d’Història Cultural i dels Intel·lectuals (GEHCI) vinculat a la Universitat de Barcelona des de 1989. Forma part, com a membre numerari, de l’Institut d’Estudis Catalans.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu aquestes obres de Jordi Casassas i totes aquestes sobre el Noucentisme i Catalunya.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »