Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per maig, 2017

‘El diario de la princesa’ de Carrie Fisher

9788466661737Aquesta setmana trobareu com a novetat a l’espai de cinema El diario de la princesa’.

Quan Carrie Fisher va descobrir els diaris que havia escrit durant el rodatge de la guerra de les galàxies, la primera pel•lícula de la trilogia Star Wars, es va sorprendre al descobrir uns ingenus poemes d’amor i unes càndides reflexions que amb prou feines reconeixia.

Avui Carrie Fisher ha passat a la història com a actriu i icona pop, però el 1976 solament era una noia de dinou anys bojament enamorada del seu company a la pantalla, Harrison Ford. Fisher i Ford van tenir una aventura durant el rodatge que no ha sortit a la llum pública fins ara, quan ja s’han complert 40 anys de l’estrena de la pel·lícula que els va convertir a tots dos en icones cinematogràfiques.

La parella d’actors es va retrobar amb els seus personatges al rodatge de la setena pel·lícula de la saga galàctica.

Amb extractes dels seus quaderns manuscrits, El diario de la princesa és el record íntim i revelador d’allò que va succeir dins i fora d’un dels sets de rodatge més famosos de tots els temps.

Carrie-Fisher-mantuvo-un-romance-con-Harrison-FordPerò Fisher també reflexiona sobre la fama i l’absurd d’una vida inventada per la reialesa de Hollywood. La sinceritat de les seves paraules converteix aquest llibre en les commovedores memòries de la inoblidable princesa Leia Organa.

Carrie Fisher va morir el passat mes de desembre a Los Àngeles després de patir un atac de cor a l’avió que portava de tornada del rodatge de la vuitena part de La Guerra de les Galàxies.

La Carrie és filla del cantant Eddie Fisher i l’actriu Debbie Reynolds. Té un germà menor, l’actor Todd Fisher, i els seus avis paterns van ser immigrants jueus procedents de Rússia. Durant la seva infantesa va aparèixer en algunes pel·lícules de la seva mare fins que va debutar al cinema amb un paper a la pel·lícula Shampoo (Hal Ashby, 1975) on seduïa al personatge que interpretava Warren Beatty.

Després va venir el gran èxit de La Guerra de les Galàxies, va lluitar contra la dependència de les drogues i l’alcohol i va viure un breu matrimoni amb el cantant Paul Simon. La seva carrera cinematogràfica es va ressentir considerablement i a partir de llavors va treballar com a actriu secundària, en comèdies tals com Cuando Harry encontró a Sally… (1989), Sibling Rivalry (1990) i Soapdish (1991).

Fisher va exercir també d’escriptora, publicant en 1987 la novel3la semiautobiográfica Postales desde el filo. El 1990 el director Mike Nichols li va encarregar el guió per a l’adaptació al cinema del seu llibre, amb Meryl Streep en el paper de Carrie i Shirley MacLaine en el paper de la seva mare en una època de la seva vida.
Fisher va seguir escrivint i va publicar altres novel·les com Surrender the Pink i Delusions of Grandma.

186747_1_585d98b9eb4d9

L’any 2008 va publicar la seva autobiografia Wishful drinking. El llibre estava basat en un monòleg que ella mateixa va interpretar a Broadway i que el 2010 es va convertir en un documental emès al canal HBO.

Us deixem amb un homenatge que li van fer des de la franquícia de Star Wars.

No hi ha comentaris

English Book Club: ‘Strangers on a train’ by Patricia Highsmith

220px-StrangersOnATrainStrangers on a train, is a psychological thriller novel by Patricia Highsmith about two men whose lives become entangled after one of them proposes they ‘trade’ murders. He then goes ahead and fulfills his end of the imaginary bargain, leading to fatal consequences for both.

It was adapted as a film in 1951 by director Alfred Hitchcock. It has since been adapted in whole or in part for film and television several times. The novel was adapted for radio in 2004 by Craig Warner, and adapted for the stage in 2013.

Architect Guy Haines wants to divorce his unfaithful wife, Miriam, in order to marry the woman he loves, Anne Faulkner. While on a train to see his wife, he meets Charles Anthony Bruno, a psychopathic playboy who proposes an idea to “exchange murders”: Bruno will kill Miriam if Guy kills Bruno’s father; neither of them will have a motive, and the police will have no reason to suspect either of them. Guy does not take Bruno seriously, but Bruno kills Guy’s wife while Guy is away in Mexico.

Bruno informs Guy of his crime, but Guy hesitates to turn him in to the police. He realizes that Bruno could claim Guy’s complicity in the planned exchange murders; however, the longer he remains silent, the more he implicates himself. This implicit guilt becomes stronger as in the coming months Bruno makes appearances demanding that Guy honor his part of the bargain. After Bruno starts writing anonymous letters to Guy’s friends and colleagues, the pressure becomes too great, and Guy murders Bruno’s father.

Patricia Highsmpatricia highsmith2ith (1921-1975) was an American novelist and short story writer, known for her psychological thrillers, which led to more than two dozen film adaptations.

Strangers on a Train, her first novel, has been adapted for stage and screen numerous times, notably by Alfred Hitchcock in 1951. Highsmith wrote 22 novels, including her series of five novels with Tom Ripley as protagonist, and many short stories. Existentialism is the literary movement that most influenced her writing, with “Dostoyevsky and Gide through Camus and Sartre” among her favorite authors.

Published under the pseudonym of “Claire Morgan”, Highsmith wrote the first lesbian novel with a happy ending, The Price of Salt, republished 38 years later as Carol under her own name.

Highsmith was born Mary Patricia Plangman in Fort Worth, Texas. In 1927, Highsmith, her mother and her adoptive stepfather, artist Stanley Highsmith, whom her mother had married in 1924, moved to New York City.

Many of Highsmith’s novels were set in Greenwich Village, where she lived at 48 Grove Street from 1940 to 1942, before moving to 345 E. 57th Street.

Highsmith had a troubled personal life. She endured cycles of depression, some of them deep, throughout her life. She was an alcoholic who, allegedly, never had an intimate relationship that lasted for more than a few years, and she was seen by some of her contemporaries and acquaintances as misanthropic and hostile.

A lifelong diarist, Highsmith left behind eight thousand pages of handwritten notebooks and diaries. She never married or had children. Highsmith died from lung cancer in Locarno, Switzerland.

Here you can see the trailer Hitchcock’s adaptation of the novel.

The English Book Club will take a summer break and will meet again in October!

No hi ha comentaris

Colla castellera de la canalla lectora

COLLACASTELLERAEl dissabte 10 de juny afigures 2 la Biblioteca  Armand Cardona es farà el taller Colla castellera de la canalla lectora, una activitat que vincula el coneixement del món casteller i la lectura, adreçada als infants entre 7 i 12 anys.

En col·laboració amb Bordegassos de Vilanova, els participants hauran de llegir prèviament El llibre més alt dels castells, de Raquel Sans i Francisco Montoya, que podran agafar en préstec a la Biblioteca.
Durant el taller els infants participants faran un joc de preguntes sobre la lectura realitzada. L’encert en les respostes permeten anar aixecant castells amb figures llibreunes peces especials, les de Cims Barcelona.

És un taller gratuït, i cal d’inscriure’s prèviament a la Biblioteca en el seu horari habitual.

Els objectius principals del projecte són, d’una banda, fer difusió entre els infants del fet casteller i els seus valors, així com ampliar el coneixement de les nostres tradicions; i, d’una altra banda, aprofitar la literatura castellera per infants per dur a terme una acció de promoció de la lectura.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu més contes infantils sobre castellers, així com un ampli fons documental del fet casteller.

No hi ha comentaris

Els 40 anys de ‘El Jueves’

El jueves n2087-Libros4.comEl passat 24 de maig, el setmanari d’humor satíric El Jueves, la revista que sale los miércoles, va publicar un número especial de 108 pàgines per commemorar els seus 40 anys d’història

El primer número va aparèixer el 27 de maig de 1977 i per les seves pàgines han desfilat els dibuixos dels millors noms de la tira còmica: Ivà, Perich, Óscar, Kim i molts més.

La revista va ser creada per José Ilario i editada per Editorial Formentera, distingint-se dels altres setmanaris humorístics de l’època per presentar un format similar a les revistes franceses Hara Kiri i Charlie Hebdo i per la seva major proporció d’historietes. Aviat, la revista va deixar el seu to costumista per passar a la crítica directa i mordaç, sobretot de temes polítics, actitud que els ha portat a implicar-se en diversos processos judicials i polèmiques durant aquests anys.

Durant els anys ’90 es va produir una renovació generacional i es van incorporar a la revista autors joves, ara reconeguts, com Manel Fontdevila i Albert Monteys, entre d’altres.

A la portada d’aquest número commemoratiu hi apareixen alguns dels personatges habituals de la revista felicitant-se per la fita. El bufó, símbol de El Jueves, fa broma que la publicació, actualment dirigida per Guille Martínez-Vela, “ha durat més que la dictadura de Franco”, tot i que “menys que el franquisme”, segons contesta la caricatura de Mariano Rajoy.

oscar monteys baixa fontdevila

Les sèries habituals de la revista viatjaran en el temps per explicar-nos els successos més importants dels últims 40 anys d’Espanya. Robocracia tractarà sobre el fallit cop d’estat del 23-F, Ángel Sefija ens recordarà la fi de la mili, Pablo Arkada s’enfrontarà a les despulles de Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona…

A més a més, han recuperat per l’ocasió alguns dels seus personatges i autors més carismàtics. Óscar ens explica com li va al Professor Cojonciano en la seva jubilació. Kim ens porta una nova aventura de Martínez el Fatxa, exiliat a Veneçuela. I JL Martín recupera per última vegada al seu mític Déu.

makinavaja martinez NaWiupG

I això no és tot! A l’especial trobareu algunes pàgines de noves aventures de Makinavaja i La Puta Mili gràcies a Ricardo Pelegrina i a Jardí & Ariño que han acceptat el retpe d’homenatjar al mestre Ivà. Com reaccionarà Arensivia quan li arribin uns reclutes podemitas? I el Maki quan surti de la presó i s’enfronti a la correcció política? El resultat és sorprenent!

A les Biblioteques de Vilanova trobareu aquesta publicació periòdica i a la Còmicteca de la Biblioteca Armand Cardona trobareu moltes de les seves sèries i personatges mítics en àlbums recopilatoris: El Jueves

Us deixem amb un vídeo que va preparar la revista per anunciar el seu número 2000 que podeu trobar al seu canal de Youtube.

No hi ha comentaris

Elisabet Raspall Quintet. Vital

“Per a mi és Vital: de suma importància, la meva vida, la meva activitat, meu instint, la meva força… seguir creant, animada i optimista, amb il·lusió… seguir compartint emocions, amistat i música amb els músics, i amb el públic i seguidors, moments únics i irrepetibles on assaborim tots plegats la màgia amorosa i única de la Música, la màgia de viure i compartir!!.” Elisabet Raspall

vitalAquest divendres 26 de maig a les nou del vespre la pianista vilanovina Elisabeth Raspall presenta el seu nou disc, “Vital” (Raspall Records RR005), en el vintè aniversari del seu primer disc, Triangles (Fresh Sound New Talent, 1997) a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú.

Vital és un projecte que ha estat enregistrat el juliol del 2016, en formació de quintet. L’onzè treball de la seva discografia pròpia amb música original. Eficàcia comunicativa, elegància i creativitat amb sabor mediterrani i influències brasileres són presents en el darrer treball de la pianista i compositora. Un jazz que es pensa i que fa pensar; bell, cristal·lí, humit, melancòlic,…. Aquest és el jazz d’Elisabet Raspall.

Tal i com va dir l’actor Pep Tosar —de qui la pianista va posar música al seu espectacle sobre Txèkhov—, Elisabet Raspall sempre ha tingut el que creu que és principal en un músic: personalitat, un so i un caràcter musical reconeixible entre la resta. La vitalitat que transmet en els seus temes et donen unes ganes de viure que ens arriben a fer sentir que, possiblement, el món encara no està perdut del tot.

A més de Raspall al piano i a la composició, l’acompanyen a l’escenari el saxo tenor i soprano Chris Cheek, el trompeta Benet Palet, el contrabaix Pep Pérez Cucurella, i el bateria Marc Miralta.

Elisabeth Raspall comença a estudiar  música molt jove a Foment Vilanoví. Després d’això, succeeix al  Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, on va obtenir el Diploma Professional,Elisabeth i va obtenir el Grau Superior al Taller de Músics de Barcelona. Més tard, als EUA, amb una beca, va estudiar música contemporània al Berklee College of Music, on es va graduar en Música Professional, i assistit a nombrosos seminaris de jazz a Barcelona, al Seminari Internacional d’Escoles de Jazz a Dublín, i en diferents festivals de jazz.

Ha estudiat amb Tete Montoliu, Lluís Vidal, Albert Bover, Iñaki Salvador, Álvaro, Fred Hersch, Barry Harris, George Cables, Zé Eduardo, Jean-Pierre Dupuy, Silvia Goes i altres … Va treballar en diferents títols en diferents canals de televisió a Espanya, i obres de teatre. Raspall combina la activitat professional amb l’ensenyament. Actualment ella està treballant com a pianista a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Es va convertir en una pianista molt buscada en l’escena musical a Barcelona. Podem trobar-la amb el cantant Errol Woiski, en Diferents bandes de música com Diego Brothers, o amb la seva pròpia banda, on queda ben reflectit la seva capacitat creativa, tocant les seves pròpies composicions, sota diferents influències. Elisabeth ha gravat 11 CDs amb les seves pròpies composicions originals i altres com una col·laboració. També ha guanyar diversos premis concedits per la Associació de Músics de Jazz de Catalunya, i per Ràdio 4, RNE a Catalunya.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu tots aquests treballs d’Elisabeth Raspall.

No hi ha comentaris

El intruso, mi vida en clave de intriga

Tots ens equivoquem, però desencadenar la Tercera Guerra Mundial hauria suposat un error considerable. [...] En el transcurs de la meva vida he escapat pels pèls de la ira d’un traficant d’armes a Hamburg, he estat metrallat per un MiG durant la guerra civil nigeriana i he anat a parar a Guinea Bissau durant un sagnant cop d’Estat. Em va aturar la Stasi, em van complimentar els israelians, l’IRA va precipitar un trasllat sobtat d’Irlanda a Anglaterra, al que també va contribuir una atractiva agent de la policia secreta txeca (bé, la seva intervenció va ser una mica més íntima). I això només per començar. Tot això ho vaig veure des de dins. Però, tot i així, sempre em vaig sentir com un intrús. Frederick Forsyth

portadaAl llibre que us presentem avui, El intruso, mi vida en clave de intriga, el mestre del suspens internacional Frederick Forsyth, descriu la història més fascinant de totes les que ha escrit: la seva. Emocionant, com les seves novel·les, l’autobiografia de Forsyth és una mirada sincera a una vida plena de riques experiències que han estat en moltes ocasions font d’inspiració per als seus aclamats thrillers, tots ells best-sellers internacionals.

Primer va ser pilot, després periodista, però Frederick Forsyth es va decantar finalment per la ficció i ha arribat a ser un dels escriptors de thriller més lloats del nostre temps. Frederick Forsyth és un dels mestres i pioners del thrillers de política ficció internacional, que es van convertir en una lectura addictiva per a diverses generacions.A Odessa ens va submergir en una laberíntica trama per ajudar a escapar i iniciar una nova vida fora d’Europa a criminals nazis. A Els gossos de la guerra ens va portar fins al món dels mercenaris contractats en l’opulenta Europa per intervenir en les devastadores guerres de països africans. Chacal, potser el seu llibre més rodó, ens mostrava amb precisió mil·limètrica com un assassí professional prepara un atemptat contra el president francès De Gaulle burlant tots els sistemes de seguretat: inoblidable l’escena en què burla el setge policial a la zona protegida camuflant el fusell de precisió en el tub buit d’una crossa amb la que es fa passar per minusvàlid.

Aquí ens relata la seva vida, fascinant, apassionant … Una mirada personal a una vida tan exòtica que sembla irreal. És expilot de la RAF i periodista d’investigació, va modernitzar el gènere del thriller quan va publicar Chacal, una novel·la que combina a la perfecció la documentació periodística amb un estil narratiu àgil i ràpid. Un periodista mai hauria unir-se a la classe dirigent, per temptadors que siguin els afalacs. El nostre treball consisteix a demanar comptes al poder, no en associar-nos amb ell. En un món cada vegada més obsessionat amb els déus del poder, els diners i la fama, el periodista i l’escriptor han de guardar distància, com un ocell en una barana, observar el món, fixar-se, sondejar, a la gent, comentar coses però mai sumar-s’hi. En resum, s’han de convertir en intrusos.

Frederick Forsyth (Kent, Anglaterra, ?????????????????1938) és un escriptor supervendes especialitzat en el thriller. Ha treballat de periodista, pilot i comentarista a part de la seva tasca com a autor. Els seus llibres destaquen per l’estil senzill, la trama àgil i l’abundant documentació tècnica i històrica, que aporta versemblant a les seves històries. Predominen els personatges lligats al crim, la política, l’espionatge i els moviments de les grans corporacions, usualment mostrant els costats més foscos del capitalisme. Es defineix com a euroescèptic.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu més obres de Frederick Forsyth.

No hi ha comentaris

Cocina esencial sin gluten

portadaAvui us presentem un llibre pràctic de nutrició i receptes sense gluten, que ofereix tant propostes sofisticades com plats per al dia a dia, amb estratègies alternatives per crear plats sense gluten i sense perdre la textura ni el gust. Cocina esencial sin gluten, de Phil Vickery’s.

Encara que estigui diagnosticat d’intolerància al gluten, pot seguir gaudint del menjar, com ho demostren les 175 delicioses receptes que hi apareixen. Entre les aquestes s’inclouen pizzes, pastissos, pasta, pancakes, gofres, creps, pans, galetes, … De fet, qualsevol cosa que ja pensava que no podria tornar a menjar, com panets de llavors, brioixos, quiche de porros i gruyère, fideus thai senzills, llaços amb pernil, pèsols, alfàbrega i parmesà, pastís de mousse de xocolata, bunyols de ricota, pancakes esponjoses amb peres, ametlles i taronja o galetes amb nous de pecán farcides de crema de xarop d’auró.

La nutricionista Gemma Bes, que ha dissenyat i elaborat els plats, ofereix en aquest llibre diversos consells i solucions per tractar la celiaquia sense que el canvi d’hàbits alimentarisf1 alteri completament la nostra forma de vida. Bes també incideix en temes com la detecció de la malaltia, el diagnòstic, els nous hàbits i l’ajuda psicològica per afrontar un canvi d’alimentació tan radical. A més analitza la importància, a nivell general, de cuidar el nostre intestí (entès com a segon cervell).

El llibre inclou menús setmanals de fàcil elaboració per incorporar a la nostra rutina, llistes de la compra per a celíacs amb què estalviar temps i diners, suculentes receptes elaborades per Tomeu Caldentey (xef guardonat amb una estrella Michelin) per cuinar plats tan saludables com imaginatius, i fins i tot un apartat sobre begudes, postres, sucs i pa, un aliment aparentment prohibit per als celíacs.

El gluten és una proteïna que es troba als cereals blat, ordi, sègol, civada, espelta, kamut® i triticale. La celiaquia és un trastorn sistèmic de base autoimmune de caràcter permanent en individus genèticament predisposats, induït per la ingesta de gluten que provoca una atròfia de les vellositats de l’intestí prim que afecta la capacitat d’absorbir els nutrients dels aliments

Es pot manifestar a qualsevol edat i pot presentar símptomes o no. No existeix un símptoma característic, el que dificulta molt el seu diagnòstic. Hi ha persones que pateixen pèrdua de pes, en alguns nens es pot donar retard en el creixement, també pot produir vòmits, diarrees, distensió abdominal, anèmia ferropènica, alteracions del caràcter, infertilitat…

Sense títol
Alguns celíacs només presenten un d’aquests símptomes, altres, els que denominem asimptomàtics, no arriben a presentar cap d’aquests, encara que la ingesta de gluten també els afecta danyant l’aparell digestiu.

Si us interessa el tema, a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu més obres que parlen de dietes sense gluten.

No hi ha comentaris

‘De tripas y corazón’ de Pozla

Portada_DeTripasYCorazonAquesta setmana a la còmicteca de la Biblioteca trobareu una novetat molt especial, una obra autobiogràfica d’un autor francès que tracta un tema molt delicat i desconegut.

Des de molt petit, Pozla ho passava malament: fortíssims dolors de panxa, diarrees contínues, malestar general… Una infinitat de símptomes i molèsties que li van fer vagar de metge en metge durant anys sense donar amb el diagnòstic correcte.

Després de ser hospitalitzat d’urgència en 2011 amb 29 anys, descobreixen que sofreix la malaltia de Crohn i ha de sotmetre’s a una delicada operació quirúrgica.

En aquest moment recorre al dibuix com analgèsic i com a mitjà per canalitzar les seves profundes emocions, plasmant aquest viatge en un quadern en blanc.

Aquestes il·lustracions formen part de la novel·la gràfica que us presentem, De tripas y corazón, una obra en la qual Pozla decideix explicar-nos-ho tot, per donar a conèixer una patologia de la qual no s’atreveix a parlar ningú i donar testimoniatge d’un quotidià desesperançador, del que avui pot parlar amb tranquil·litat.

Si la temàtica és crua, el discurs és sempre divertit, el to despreocupat i és fàcil empatitzar amb aquest personatge prim i amb ulleres grosses. L’obra es tanca amb alguns trucs d’alimentació molt útils en una societat cada vegada més afectada per les al·lèrgies alimentàries.

AVT_Pozla_5217Pozla és el pseudònim de Rémi Zaarour (1982, Amiens), un artista que ve del Street Art i de la pintura. Ha participat en nombroses exposicions i compta amb diverses col·laboracions de gran renom (Alexone, Moke, revista Hey !…).

És també autor de còmic des de la publicació de Monkey Business (dos volums amb Ankama Editions). Format a la famosa escola d’animació dels Gobelins de París, és també director, animador (Lascars, El gat del rabí, Ernest i Célestine) i dissenyador.

Amb De Tripas y corazón va guanyar el Premi Especial del Jurat del passat Festival Internacional de Còmics d’Angoulême.

El còmic ha estat editat a Espanya per l’editorial madrilenya Dibbuks. El passat mes de març la llibreria Malpaso va organitzar una exposició d’originals de l’autor i la presentació del còmic.

Des de la còmicteca de la Cardona vam enviar una corresponsal que va poder entrevistar l’autor.

Entrevista a Pozla

1. Realment ningú va sospitar de que es podia tractar de la malaltia de crohn fins arribar als 30 anys? Si vas estar simptomàtic des dels 18 em sembla increïble… i trist.

Detectar la malaltia i fer un diagnòstic és força difícil en la malaltia de Crohn. En efecte, han calgut 10 anys d’anar amunt i avall perquè se’m diagnostiqui finalment aquesta malaltia. Jo penso que, en gran part, això és degut a que els metges no van escoltar els meus símptomes ni els meus dolors i m’havien posat a la casella “psicosomàtica”. Una casella que utilitzen fàcilment quan els pacients no encaixen en cap altra.

2. El resultat del teu periple es veu reflectit en una una novel.la gràfica que no només commou i ens arrenca molts somriures sinó que també sensibilitza sobre la malaltia de crohn i sobre un tema tabú com el de la caca. Creu que en aquest sentit s’ha avançat o encara queda camí per recórrer?

Jo penso que la malaltia fa por a la societat, tots som futurs malalts potencials i, en el fons, es tracta de la por a la mort. És, per tant, un tema que és preferible deixar ben lluny de nosaltres, un tema al qual és dur de plantar-hi cara. Tanmateix, tots coneixem algú proper o dins el nostre cercle d’amistats que pateix una malaltia crònica, un càncer, o una altra…

A més, a l’Occident (o a França en tot cas), cal que tot sigui net, esterilitzat, llis, com un anunci de xampú. Tot el que surt del cos s’ha de proscriure! La saliva, les burilles, la suor, els mocs, l’esperma, els pixats, la merda … Tot això ha d’amagar-se mentre que cadascun de nosaltres s’hi troba constantment. Aquesta hipocresia sobre el cos fa patir a molts de nosaltres i no sembla que hagi de canviar aviat.

IMG_4951B

3. Amb la seva experiència, quin és el balanç que fa de la medicina convencional. I de l’alternativa?

Jo penso que el problema és no combinar aquests dos tipus de medicines! La medicina occidental en particular no vol veure coses simples com l’alimentació, per exemple, fet que em sembla d’allò més absurd, particularment en una malaltia digestiva!

Penso que és aleshores que el pacient ha de prendre el control del seu tractament, informar-se, esdevenir expert en el seu àmbit i buscar el que hi ha de bo una mica per tot arreu per posar totes les possibilitats de la seva part. No cal tirar-se pedres a la teulada, la medicina occidental m’ha salvat! Ofereix tractaments químics de qualitat, però sembla essencial anar a l’origen del problema i sanejar el cos, contaminat pel nostre estil de vida industrial. D’altra banda, és aquest estil de vida el que provoca aquest tipus de malaltia? S’ha provat que el nombre de malalts és molt més ampli en els països molt industrialitzats …

4. A més a més, amb aquest treball vas guanyar un premi reconegut, l’Especial del Jurat del Festival d’Angouleme. Creus que a la teva vida ha hagut un abans i un després de guanyar aquest premi?

El que ha canviat veritablement la meva vida és fer aquest llibre! El premi no ha canviat gran cosa per ell mateix. És veritat que ha suposat una gran diferència entre l’anonimat pel qual he passat mentre he viscut tot aquest recorregut, i el reconeixement del sector del Còmic amb aquest premi. Millor encara, m’han invitat a fer conferències en l’àmbit mèdic i, particularment, en congressos sobre el dolor! És el fet de fer aquest llibre el que m’ha permès de sortir reforçat de tota aquesta merda.

IMG_4945B

5. Quines tècniques has utilitzat a “De tripas y corazón”?

He utilitzat totes les tècniques que tenia al meu voltant: retoladors, llapis de colors, tinta xinesa, aquarel•la, post its, collage… Tenia necessitat de tot aquest ventall de tècniques per expressar el ventall de sensacions que volia representar.

6. Dolor, frustració, ràbia, por, però també esperança… podríem dir que els retoladors i el teu sentit de l’humor són el teu salvavides. Creus que per “parir” algo així, tot aquest torrent emocional associat a la malaltia cal viure’l en primera persona?

No veig com hauria pogut fer aquest llibre si no hagués viscut el que explico. En primer lloc, alguns dibuixos s’han fet en viu, durant hospitalitzacions i dolors i, per tant, són el testimoni d’un moment precís. En segon lloc, per explicar aquesta història m’ha calgut anar a buscar en profunditat i trobar les sensacions físiques que he atravessat per poder-les escopir sobre el paper. Segurament és per això que algunes persones es reconeixen en aquests dibuixos, he plasmat en imatges el que molts d’ells no poden expressar. Jo disposava d’una eina fabulosa, el dibuix.

7. Per acabar: la paraula “futur” què et suggereix?

Quan estava en el més profund del meu recorregut per la malaltia, el futur estava completament tapat. No m’hauria imaginat mai viure en harmonia amb la malaltia uns quants anys després, en pau amb la meva història. Per mi, el futur és la família fent un pícnic sobre una tovallola sota un arbre en plena natura, un ukelele per un cantó i una llibreta per l’altre, una guerra de pessigolles amb els meus fills, riure entre amics, i molts projectes de llibres…

Podeu llegir la versió original en francès aquí: Entrevista Pozla en francès

Les fotografies són del també autor de còmics i il·lustrador arrelat a Barcelona Sophian Cholet.

2 comentaris

50 palos… y sigo soñando

portadaAvui us presentem el llibre 50 palos… y sigo soñando, on Pau Donés, superat el càncer però amb la seva presència sempre amenaçant, s’ha proposat donar compte d’una vida intensa, plena de grans èxits i de sonors fracassos.

50 palos no és una biografia, perquè les biografies fan olor de mort, diu Pau Donés. Així que si hi ha cap manera d’entendre aquest llibre és com una reflexió, una xerrada amistosa que s’allarga fins a la matinada i en què Pau explica els seus millors moments, però també dels pitjors. Del suïcidi d’una mare, del fracàs amorós, d’una carrera amb alts i baixos que quan de sobte repunta queda interrompuda per un diagnòstic atroç, càncer de còlon. Però no és aquest lloc per laments ni per a la malenconia. Perquè aquest és un llibre optimista, com la música de Jarabe de Palo, com la filosofia que regeix la vida de Pau. Aquest és un llibre tendre, honest, divertit i àcid, fins i tot. I emotiu. Una resposta a totes les preguntes que tants periodistes mai li van fer o que si li van fer no va voler respondre i que ara, davant la perspectiva d’una nova vida, s’ha proposat escriure.

50 palos’ són 50 capítols sense un ordre “editorial” lògic, on el Pau Donés, líder del grup Jarabe de Palo explica episodis de la seva vida acabant, en molts d’ells, amb la lletra d’alguna de les seves cançons que, com es pot veure després de la seva lectura, és la forma més ràpida, més condensada i millor amb la que el músic s’expressa. Aquests 50 textos que neixen dels seus 50 anys i de l’experiència d’un càncer semblen en ocasions la voluntat de deixar el testimoni d’una vida una mica més enllà d’unes cançons. La contradicció, almenys per a mi com lector del llibre, és que després d’haver llegit aquests comentaris, d’haver llegit la narració dels seus fets vitals, la sensació que et deixa és de que per a conèixer la seva vida bastava amb les seves cançons.

El càncer ha donar al Pau Donés la calma que necessitava, tanta que fins i tot ha tingut temps d’escriure un llibre. Ja no passarà mesos i mesos dins l’espiral de les gires, sense atendre a ningú fins i tot ni a sí mateix; ja no passarà mesos i mesos tancat a un estudi sense atendre a la muntanya, als gossos, a la vegetació, al mar, a la vida; ja no passarà mesos i mesos dedicat única i exclusivament a l’escenari perquè com ell mateix diu al llibre aquest estil de vida portat a terme durant tant de temps segur que té la flacade vuelta i vueltamolt a veure amb el que ell anomena el “cranc”; ja no passarà mesos i mesos absent; no, no els passarà així però sí els passarà,
esperem que sí, d’una altra forma: més present, més aquí, més amb ell mateix i els demés. El Pau segueix amb nosaltres, no sabem per quant de temps després de la recaiguda, però ara s’ha convertit en llibre i això, aquí podem estar segurs, sí que durarà per sempre. “50 palos … i segueixo somniant”.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu també els discs La Flaca i De vuelta y vuelta.

No hi ha comentaris

El fill que vull tindre

el fill que vull tindre

Quin fill volia tindre el meu pare?
Quin fill voldria tindre jo?
Quin iaio voldria que fóra jo per al seu fill?
Quin pare haguera volgut tindre el meu fill?

Quan era xiquet m`era impossible imaginar-me a mi mateix com sóc hui. Estic a mig camí. Allunyat ja d`aquell xiquet que botava als bassals d`un descampat i massa lluny encara del iaio que seré algun dia i al que hui sóc incapaç de comprendre. Tinc una inquietant sensació d`estar al mig, d’estar molestant amb el meu obsessiu sentiment de responsabilitat.

Aquest dissabte a les 8 del vespre es podrà veure al Teatre Principal “El fill que vull tindre”, un espectacle de la companyia valenciana El Pont Flotant, que a casa nostra farà participar activament el grup de teatre de Compex i l’Escotilló Jove grup de teatre. El projecte participatiu cerca la implicació de gent gran i joves per parlar de la temàtica de l’obra: la relació entre avis, pares, fills, mestres, i l’educació en general.

“El fill que vull tindre” és el recull escènic del diàleg intergeneracional sorgit durant les sessions d’un taller de creació escènica al voltant del valor, la dificultat i l’esforç que requereix educar. Conflictes, pors, desitjos… Una dramatúrgia teixida amb el fil del temps, no exempta d’autocrítica, d’humor, tendresa i ironia. Un tribut de pares a fills i de fills a pares, malgrat els retrets. Present, passat i futur es troben en escena per contar-nos històries que parlen de la vida, de com estimem els nostres fills i els nostres pares, i de com ens costa comunicar-nos.

El pont flotant és una companyia de teatre valenciana estable que neix l’any 2000 com a grup d’investigació sobre la tècnica de l’actor. Ja van visitar el Teatre Principal l’any 2010 amb l’obra “Com a pedres”. Els seus resultats són fruit d’un treball de creació col·lectiu, caracteritzat per una clara voluntat de reflexió sobre noves formes de comunicació i expressió teatral contemporània. La companyia fa un treball de creació magnífic, que poques vegades es pot veure a Catalunya. L’espectacle es va estrenar a la passada Fira de Tàrrega amb molt bona acollida.

Després de la representació, el Principal proposa una trobada dels espectadors amb la companyia per conèixer el procés de creació d’aquesta companyia valenciana, caracteritzat per la voluntat de recerca i reflexió entorn les noves formes de comunicació i d’expressió teatral.

escoles que canvienAprofitem per presentar-vos de la darrera novetat al Fons Escola de Pares de la Biblioteca, el llibre de Cèsar Bona Les escoles que canvien el món.

Hi ha escoles que estan canviant l’educació. No són a Finlàndia ni a Suècia, són aquí. Unes són rurals i altres públiques, algunes tenen alumnes d’infantil i de primària, altres, a més, de secundària, de batxillerat o d’FP, però totes són «escoles Changemarker» i estan preparades per liderar una autèntica transformació educativa.

César Bona ha viatjat a set ciutats i pobles seguint el camí d’algunes de les escoles que lluiten perquè cada nen i cada nena tingui l’oportunitat de convertir-se en un agent de canvi. Aquests centres compten amb alumnes motivats, mestres compromesos i pares còmplices. cesar bonaEscoles excel·lents des d’un punt de vista acadèmic, amb un projecte integral en el qual el respecte, la creativitat, la imaginació, el treball en equip, l’empatia, la interacció amb el barri i amb la societat són el millor camí per completar l’ensenyament de les assignatures tradicionals.

L’autor ha entrevistat a mestres, pares i alumnes i ens narra, amb una veu personal i propera, els projectes que estan duent a terme, el que han aconseguit i com tots nosaltres, sigui quina sigui la nostra edat, podem aportar-hi molt. No hem d’oblidar que els nens no són els adults del demà, són els habitants del present. Si reforcem la seva creativitat natural, la seva imaginació desbordant, i treballem l’empatia, la solidaritat i el respecte, poden canviar el món. No en el futur, sinó ara.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat també trobareu el llibre La Nova educació: els reptes i desafiaments d’un mestre d’avui, i d’altres obres que parlen de la pedagogia.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »