Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per novembre, 2015

‘Charlotte’ de David Foenkinos

EAL10760Charlotte Salomon és una pintora alemanya d’origen jueu que va morir al camp de concentració d’Auschwitz a l’edat de 26 anys. Aquesta artista ha tingut obsessionat l’escriptor francès David Foenkinos durant 8 anys, els que ha trigat a escriure aquesta biografia novel·lada.

A més a més de l’excepcional vida de Salomon, curta però plena de tragèdia, Foenkinos sorprèn a la novel·la per la forma usada en escriure-la, amb frases curtes que es succeeixen en forma de vers.

La novel·la ens explica com la Charlotte, nascuda en una família lletrada, passa la seva infantesa a Berlín, marcada per la mort de la seva mare. Aviat, amb l’ascens dels nazis, Charlotte és exclosa de gairebé totes les esferes socials. Gràcies, però, al seu talent excepcional, li permeten inscriure’s a l’Acadèmia de Belles Arts. Però la Charlotte decideix abandonar Berlín després de viure una relació amorosa que deixarà en ella una petjada definitiva.

Fugint dels nazis, es refugia en el sud de França al costat dels seus avis, els qui custodien un secret que Charlotte no ha de conèixer. Allí compon la seva fascinant autobiografia, una obra única que, ja aguaitada pel perill, decideix posar en lloc segur en una maleta que lliura al seu metge, a qui confessa: “És tota la meva vida”.

charlotte_grandparents  Salomon-Charlotte

Charlotte ha guanyat el prestigiós premi Renaudot, ha sigut finalista del Goncourt i ha venut gairebé 400.000 còpies a França.

A més a més, el llibre ha servit per portar a l’actualitat el nom i l’obra de Salomon que s’ha exposat durant aquests 2015 a Villefranche-sur-Mer, el poble on va viure amb els seus avis i Niça i s’ha publicat el llibre ¿Vida o teatro?, un enorme volum que la mateixa Charlotte va deixar preparat abans de morir amb gouache, aquarel·les, texts autobiogràfics i peces musicals.

photo-foenkinosDavid Foenkinos va néixer a París l’any 1974. Va estudiar lletres en la Universitat de la Sorbona i es va formar com a músic de jazz. És autor de diverses novel·les, entre les quals destaca La delicadesa (2011), que ha suposat la seva consagració internacional: guardonada amb deu premis (entre els quals destaquen el Premi dels Lectors de Télégramme, el Premi An Avel o el Premi 7ème Art) i única novel·la finalista de tots els grans premis literaris francesos (Goncourt, Renaudot, Médicis, Fémina, Interallié…), ha estat publicada en més de trenta països i ha estat portada a la pantalla gran pel mateix autor i el seu germà, Stéphane Foenkinos, amb la interpretació d’Audrey Tautou i François Damiens.

Aquí us podeu descarregar la fitxa d’aquest mes: Charlotte de David Foenkinos

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca Armand Cardona comentarem aquesta lectura el dissabte 19 de desembre a les 18h. Esteu convidats a participar-hi!

Us deixem amb l’entrevista que l’autor va concedir al programa de RTVE Pàgina 2 amb motiu de la publicació de la novel·la.

No hi ha comentaris

25 anys de “Senderos de traición”, del grup Heroes del Silencio

portada discAquest any es compleix el vint-i-cinquè aniversari del disc “Senderos de traición”, del grup Heroes del Silencio, i per aquest motiu ha estat reeditat, acompanyat d’un DVD del concert que van oferir a l’Hipòdrom de Madrid el 22 de juny de 1991 davant 120.000 persones, al costat dels grups Gabinet Caligari i El Último de la Fila.

Aquest és el segon àlbum d’estudi de la banda, que el va considerar el millor disc de la seva carrera i on la crítica va començar a donar-los més suport. Era un disc completament introspectiu i molt en concordança amb l’època, fent una fusió de sons entre el Rock gòtic, el Pop i el Hard rock.

Les lletres comencen a ser més profundes, explotant més a fons els sentiments, la ira, la frustració, la tristesa, la malenconia,…

Va ser el seu primer número un a Espanya i el primer àlbum que va entrar en les llistes de vendes a Alemanya. Al número d’agost de 2009, en l’edició espanyola de la revista Rolling Stone, “Senderos de traición” va ser considerat com el segon millor disc de rock espanyol.

Aquest és el vídeo de la cançó “Entre dos tierras”, del concert del 22 de juny de 1991 abans esmentat, inclosa a l’àlbum:

 

Héroes del Silencio fou un grup espanyol de rock radicat a Saragossa, Heroes del silencioformat inicialment per Juan Valdivia (guitarra solista) i Enrique Bunbury (veu i guitarra rítmica), i completat amb Joaquín Cardiel (baix) i Pere Andreu (bateria), a mitjan els anys 80. Van experimentar un gran èxit a Espanya i Hispanoamèrica, així com en diversos països europeus, incloent Alemanya, Bèlgica, Suïssa, França i Itàlia, convertint-se en un dels grups més reeixits de la història del rock en espanyol. Després de dotze anys en què van vendre més de sis milions de discos a més de trenta-set països, i en els quals van oferir més de mil concerts, la banda es va separar en 1996.

A les biblioteques municipals de la ciutat podreu trobar, a més a més de Senderos de traición, aquests treballs de la banda Heroes del Silencio:

+ Rarezas (1998)
+ Parasiempre (1996)
+ Avalancha (1995)
+ El Espíritu del vino (1993)

No hi ha comentaris

Ignasi Terraza Trio ‘imagina Miró’ a l’Auditori Eduard Toldrà

portada imaginat miroDemà divendres a les 21:00 hores a l’Auditori Eduard Toldrà de la ciutat s’ha programat un espectacle de jazz, La Suite Miró, una interpretació molt personal de quadres de Joan Miró.
Imaginant Miró és el nou espectacle d’Ignasi Terraza Trio, on el jazz i la pintura es donen la mà en una sèrie de peces inspirades en els quadres del pintor Joan Miró compostes per Ignasi Terraza i interpretades pel seu trio.
El procés creatiu inclou el contrapunt que ofereixen les imatges del vídeo artista David Cid (col·laborador habitual de La Fura dels Baus) que a través del contrast de llum i foscor, ens proposa un diàleg entre imaginació i realitat.
Imaginat Miró proposa a l’espectador que faci de pintor, imaginant el quadre mentre escolta la seva descripció, d’una forma poètica i suggerent, i a continuació, deixi volar la imaginació perquè aquestes imatges es transformin i prenguin vida escoltant la música de Terraza.
El concert convida a participar de l’art d’una manera molt diferent, i amb ell es vol també sensibilitzar el públic en general sobre l’ús de les eines d’accessibilitat per a persones amb discapacitat visual en museus i instal·lacions culturals.

Amb aquest vídeo podreu fer un tastet del que oferirà el concert de divendres:

A més a més, l’Auditori Eduard Toldrà se suma a la celebració dels 40 anys de la Fundació Joan Miró. Mostrant l’entrada del concert a les taquilles de la Fundació us oferiran la possibilitat de visitar-la gratuïtament.

Ignasi Terraza és un dels pianistes de jazz més destacats a l’Estat espanyol amb una gran projecció internacional.ignasi-terraza
L’any 2009 va ser distingit amb el primer premi del Jacksonville International Jazz Piano Competition als Estats Units, amb una amplia discografia de més de 25 referències editades al nostre país, França, Suïssa i Japó, de les quals 5 amb el seu trio. Ha acompanyat figures de la talla de Frank Wess, Lou Donaldson, Benny Goldson, John Faddis, Jesse Davis… i en el seu trio ha comptat amb músics com Bobby Durham, Jeff Hamilton, Gregory Hutchinson o Pierre Boussaguet. Actua habitualment als circuits europeus i ha actuat en gires per Amèrica del Sud i l’est d’Àsia.
El seu estil parteix de la tradició del jazz amb influències com Oscar Peterson i Ahmad Jamal, entre altres, amb el rerefons de la música clàssica europea, per a desenvolupar una veu pròpia amb un so molt personal ple de virtuosisme, en una música on destaquen la força rítmica del swing i la sensibilitat de la seva expressió.
Nascut a Barcelona el 1962, quedà cec a l’edat de 9 anys, i al poc temps descobreix el piano. La seva facilitat per a improvisar va fer que aviat se sentís atret pel jazz. Cursà els seus estudis de piano clàssic al Conservatori de Barcelona, al mateix temps que s’inicia de forma autodidacta en el jazz tocant amb l’acompanyament de discos. El 1980 començà a actuar en clubs de la seva ciutat.
Paral·lelament assisteix a la Universitat Politècnica, on més tard es llicencia en Informàtica, essent la primera persona cega al Estat espanyol en obtenir aquesta qualificació. Durant uns anys combina el seu temps entre la dedicació professional a la informàtica i la seva creixent presència als escenaris jazzístics fins que, finalment, l’any 1991 decideix dedicar-se plenament a la música.

portades_IgnasiTerraza
A les biblioteques municipals de la ciutat podreu trobar diversos treballs on ha participat Ignasi Terraza:

* In a sentimental Groove – Ignasi Terraza Trio (2006)

* Joan Chamorro presenta Andrea Motis – Chamorro-Terraza & friends featuring Bobby Gordon (2010)

* El 25 de desembre swing, swing, swing! – Cor Vivaldi & Ignasi Terraza Trio (2012)

* Live at Jamboree Barcelona – Andrea Motis & Joan Chamorro Quintet featuring Scott Hamilton (2013)

* A Film about kids and music – Sant Andreu Jazz Band (2014)

No hi ha comentaris

La niña perdida

portadaNingú no sap qui és Elena Ferrante, i els seus editors procuren mantenir un silenci absolut sobre la seva identitat. Algú ha arribat a sospitar que sigui un home (concretament el pseudònim d’un escriptor italià, Domenico Starnone), altres diuen que va néixer a Nàpols per traslladar-se després a Grècia i finalment a Torí.

És una autora que no concedeix entrevistes i és gelosa de la seva intimitat. Ha guanyat premis com el Oplonti o el Procida Elsa Morante, però no ha acudit a les cerimònies de lliurament.

La majoria de crítics la saluden com la nova Elsa Morante, una veu extraordinària que ha donat un tomb a la narrativa dels darrers anys. El que Ferrante va voler que se sabés d’ella està en un petit llibre titulat Frantumaglia on es recullen una entrevista i uns apunts personals sobre la seva manera d’entendre l’escriptura.

El llibre que us presentem avui, La niña perdida, és el quart volum d’una tetralogia de la que ja se’n han publicat tres, La Amiga estupenda, Un Mal nombre i Las Deudas del cuerpo. La sèrie és protagonitzada per dues amigues, Lina i Elena, dues dones que van néixer a mitjan segle xx a Nàpols i des de petites van ser compartint una amistat complexa, amb moments de dubte o absència, però sempre còmplice.

En aquest volum les dues protagonistes Lina i Elena són ja adultes i porten sobre les seves espatlles una vida plena d’esdeveniments, descobriments, caigudes i “renaceres”. Totes dues han lluitat per sortir del seu barri natal, una presó de conformisme, violència i de lligams difícils de trencar. Elena s’ha convertit en una escriptora de fama, ha deixat Nàpols, s’ha casat i separat, ha tingut dues filles i ara torna a Nàpols per seguir a un amor de joventut que s’ha materialitzat en la seva nova vida.
Lila ha romàs a Nàpols més involucrada en la vida familiarLEE1960013W00001-34 i en les seves relacions amb la màfia però s’ha inventat una sorprenent carrera d’empresària informàtica i exerceix més que mai el seu paper de líder del barri a l’ombra, cosa que el durà desencontres amb els germans Solara.
Però la novel·la narra, sobretot, una relació d’amistat, on les dues dones, dos pols oposats d’una mateixa força, es troben, s’allunyen, influeixen l’una en l’altra, s’envegen i s’admiren. A través de noves proves que hauran de superar, descobreixen en si mateixes i en l’altra nous aspectes de la seva personalitat i de la seva amistat. I mentrestant, la història d’Itàlia va transcorrent…
Elena és la senyora culta, Lina és en aparença la dona de barri, ignorant i poc disposada al refinament, però la intel·ligència pura i la intuïció estan del costat de Lina. Els fets es precipiten quan, de sobte, un bon dia la filla de Lina desapareix: ¿assassinat, rapte, mort? Ningú ho sap, i el barri murmura.
Des de llavors, Lina ja no és la mateixa i la bogeria aguaita. Tots -els homes, les dones, el paisatge, la ciutat sencera de Nàpols- es amb-s’aboquen en testimonis del duel d’una mare que no sap plorar i un bon dia també desapareixerà, retornant el lector a les primeres pàgines d’aquesta saga.

 
portades

Les novel·les de les dues amigues tenen la intriga d’un thriller, la trama d’un culebró, el context sociopolític d’una novel·la realista i uns passatges al·lucinats propis de la literatura fantàstica. És tots aquests gèneres i cap d’ells. Ferrante parla sobre els alts i baixos de l’amistat, la maternitat, el sexe, la relació amb el cos i l’abisme del domèstic. Hi ha poques obres que hagin tractat la condició femenina amb tanta profunditat i lucidesa.

L’autora afirma que s’ha mantingut en l’anonimat perquè el llibre, un cop acabat no necessita l’autor, i perquè ha volgut per alliberar-se de la “ansietat de la notorietat”. Se sent millor sense formar part d’un “cercle de gent que se senten triomfadors”. En les poques declaracions que ha donat Ferrante, descobrim que va inspirar les seves novel·les napolitanes en una llarga i complicada amistat que va entaular en la infància. És natural pensar que Elena, la narradora de les seves novel·les i també escriptora, és una veu autobiogràfica, i que l’escriptora es manté a l’ombra per poder acostar-se al inconfessable sense haver de retre comptes a ningú. Escriure el que no pot dir. Aquesta identificació entre personatge i autor és el que Ferrante ha volgut evitar, i per ara s’ha sortit amb la seva.

No hi ha comentaris

Tardor de sèries: Fargo

fargo-season-one-dvd-cover-24Aquesta setmana podreu trobar com a novetat la primera temporada de la sèrie Fargo, creada per Noaw Hawley, escriptor i productor responsable d’altres sèries com Bones.

Inspirada en l’univers fictici creat pels germans Coen a la pel·lícula del mateix títol estrenada el 1996, la sèrie no és una còpia de la pel·lícula però si manté nombrosos elements en comú amb ella com la temàtica policíaca, l’humor negre i l’ambient de violència. Els Coen han participat com a productors exectius.

Fargo es va estrenar al canal FX el juliol de 2014 i va renovar per una segona temporada que es va estrenar el 14 d’octubre de 2015. A Espanya s’ha pogut veure al Canal Plus.

Al gener de 2006, el psicòpata criminal Lorne Malvo (Billy Bob Thornton) arriba a Bemidji, Minnesota, on exerceix una gran influència sobre el venedor de segurs Lester Nygaard (Martin Freeman).

Tant arriben a connectar que Lester li explica tots els seus problemes amb Sam Hess, un pinxo d’institut que abusava d’ell quan eren adolescents i que encara segueix molestant-ho. En explicar els seus problemes, Lorne Malvo proposa a Lester assassinar a Sam per resoldre’ls, cosa al que Lester no diu ni sí, ni no. Poc després Sam Hess apareix assassinat en una sala de cites mentre estava amb una prostituta.

e74

Mentrestant, a la seva casa, la seva dona no solsament critica el seu treball, sinó també la seva forma de ser i d’actuar, per la qual cosa en un arravatament de bogeria l’assassina. No sabent què fer amb el cadàver, Lester crida a en Malvo perquè l’ajudi a fer desaparèixer les proves. Abans que arribés l’assassí, apareix el cap de policia de la ciutat que acaba assassinat per Malvo en descobrir el cadàver de la dona de Nygaard. La nova policia Molly Solverson (Allison Tolman) i el policia de control animal Gus Grimly (Colin Hanks) treballen junts per resoldre aquests assassinats en els quals a poc a poc es van involucrant Malvo i Nygaard.

fargo3

La sèrie ha estat considerada la revelació de la temporada passada i ha guanyat diversos premis, entre ells, dos Globus d’Or com a millor minisèrie i millor actor de minisèrie per Billy Bob Thorton, i tres premis Emmy per millor minisèrie, millor direcció i millor càsting.

Us deixem amb el tràiler d’aquesta temporada.

No hi ha comentaris

Las vidas de Grace

posterShort Term 12 és un centre d’acollida per a nens menors de divuit anys que provenen de famílies conflictives i que es troben en perill d’exclusió social. Fa les funcions d’una casa mentre l’Estat decideix què fer amb ells. Grace (Brie Larson) és una jove cuidadora que somia, «viu» i treballa al centre, gairebé com si fos la seva pròpia llar. L’arribada a la institució d’una adolescent amb problemes d’integració, Jayden (Kaitlyn Dever), farà que Grace revisqui el seu passat replantejant el present.
Aquest és l’argument de la commovedora pel·lícula “índie” que us presentem avui, Las vidas de Grace, amb la que es donà a conèixer internacionalment el hawaià Destin Daniel Cretton.
Basada en el curtmetratge que ell mateix va dirigir el 2008, Cretton desplega en aquest film una fluïda posada en escena hiperrealista, al servei d’uns actors excel·lents que omplen d’humanitat un script d’enorme intensitat dramàtica, habitat per uns personatges molt propers, res estereotipats, en els perfils abunden els grisos, i conviuen les ombres i les llums en inestable harmonia.Destin Cretton
Las vidas de Grace és un bon exemple del tipus de pel·lícula que en un festival aconsegueix el Premi del Públic més que el del jurat. És un drama amb rerefons social centrat en un centre d’acollida per a adolescents amb problemes familiars. Cretton va partir de la seva pròpia experiència després del seu pas per un centre d’acollida en què va treballar dos anys a San Diego, abans de dedicar-se al cinema. Amb la cinta s’acosta a aquest escenari espinós des de la perspectiva de dos dels professionals que hi treballen: la Grace del títol i Mason, el seu company sentimental, una parella conscienciada amb el món que els envolta. Al contrari que el seu nuvi, Grace és incapaç de separar la seva vida laboral de la seva vida privada, i en això té molt a veure el seu propi passat. La protagonista acaba projectant en una de les noies noves que entra al centre seus propis traumes infantils …
fotogramaLa pel·lícula és un drama, però el paper de l’humor és molt important. Només amb l’humor es pot suportar tanta desgràcia. La cinta comença amb una història graciosa que protagonitza el mateix Mason, acaba amb una altra i enmig assistim al gaudi de Grace i Mason dins d’un castell inflable. El riure ens acluca els ulls i impedeix que surtin les llàgrimes. A més de fer una pel·lícula per a la indústria de l’entreteniment, el realitzador hawaià no dubta a denunciar un sistema tutelar americà mancat de unes mínimes garanties de seguretat per a aquests joves que estan en un limbe social. Posa en dubte l’enorme burocràcia d’aquests sistemes, i que es premiï més el títol (el que s’ha après) que el do personal (el viscut).
A les biblioteques municipals de la ciutat podreu trobar més pel·licules amb rerefons social.
Aquest és el tràiler de Las vidas de Grace.

No hi ha comentaris

El retorn de Corto Maltés: ‘Bajo el sol de medianoche’

01207740101_gCorto Maltès torna a les llibreries quan es compleixen 20 anys de la mort del seu creador, Hugo Pratt.

La seva nova aventura es titula Bajo el sol de medianoche i compta amb el guió de Juan Díaz Canales i els dibuixos de Rubén Pellejero.

És la primera aventura de Corto Maltès en 27 anys i, òbviament, també la primera que no porta la firma de Pratt, que va deixar dit que no li desagradava la possibilitat que algú prengués el relleu del personatge.

El nou àlbum del personatge s’ha publicat simultàniament en francès, italià, holandès i, de la mà de Norma Editorial, en català i castellà. Una tirada global de 300.000 exemplars (prop de la meitat a França, 10.000 a Espanya) que converteixen el llançament en un dels esdeveniments de l’any en el món del còmic.

pell-canalesBajo el sol de medianoche transcorre el 1915 als paisatges nevats de l’àrtic, entre Alaska i el Canadà. L’escriptor que va convertir aquestes terres en escenari literari, Jack London, és un dels personatges del còmic, tot i que no arriba a fer-hi acte de presència. L’autor d’ Ullal Blanc envia una carta a Corto Maltès per demanar-li un favor: fer arribar un missatge personal a un vell amor de joventut, Waka Yamada, ex-prostituta japonesa que va lluitar pels drets de les dones a Alaska. A canvi, London ofereix la promesa d’aventures i un tresor.

Pel camí, Corto es troba amb altres personatges reals: l’explorador afroamericà Matthew Henson, que va arribar al pol Nord al mateix temps que Robert Peary tot i ser menystingut pel seu color de pell, i el promotor de boxa i mercenari al servei dels russos Joe Boyle, que va ser espia i amant de la reina de Romania.

Pratt va crear Maltès l’any 1967. Segons l’autor, aquest mariner errant va néixer el 10 de juliol de 1887 a La Valletta (Malta). El seu pare era un mariner britànic i la seva mare era una gitana sevillana, que es deia “la nena de Gibraltar”. La seva residència oficial és a L’illa d’Antigua, a les Antilles, però la seva residència preferida es troba a Hong Kong. Corto Maltès va viure bona part de la seva infantesa a Còrdova.

corto

La primera aparició de Corto es dóna en el títol “La balada del mar salada” però on Corto Maltès és recollit de l’aigua pel seu amic Rasputín. En aquest conte, narrat pel propi oceà Pacífic, el protagonista ens dóna una petita pista dels seus orígens.

Però anteriorment a aquesta aventura van succeir altres fets i en Corto havia estat a Xina, a Etiòpia, a la Patagonia i a molts altres llocs del món durant fets històrics de gran magnitud.

prattHugo Pratt (1927-1995) va passar la seva infantesa a Venècia en un ambient familiar molt cosmopolita doncs els seus avis tenien orígens anglesos, jueus i turcs. Als deu anys es va traslladar a Etiòpia, on el seu pare, militar, estava destinat. Allà va estar internat a un camp de refugiats i va viure els pitjors moments de la II Guerra Mundial.
En acabar la guerra, tornà a Venècia on començà a treballar com a dibuixant per revistes, però el seu esperit nòmada el portà a viure a Buenos Aires uns anys i també a Londres, abans de tornar a Itàlia definitivament l’any 1962.

Les aventures de Maltés tenen una gran influència dels viatges i la cultura del mateix Pratt. En total va escriure i dibuixar dotze àlbums amb les aventures d’en Corto i molts altres còmics, novel·les.

Podeu trobar els còmics de Corto Maltes i altres d’aquest autor a la comicteca de la Biblioteca: Hugo Pratt

Us deixem amb una entrevista amb els autors de Bajo el sol de medianoche: Juan Díaz Canales i Ruben Pellejero.

No hi ha comentaris

‘Sol Invictus’ el retorn de Faith No More

portadaSol invictus és el setè àlbum d’estudi de la banda de rock californiana Faith No More, el primer en 18 anys, quan van donar per finalitzada la seva etapa com a grup. Aquesta setmana trobareu aquest compacte a la secció de novetats de l’espai de música.

Després de molts rumors i especulacions, Faith No More va anunciar el 2009 que es tornaven a reunir i iniciaven una gira mundial denominada The Second Coming Tour. Aprofitant l’avinentesa es va publicar el doble àlbum recopilatori The Very Best Definitive Ultimate Greatest Hits Collection i el grup ha estat tocant a grans festivals i estadis dels cinc continents des d’aleshores.

Tot i que el grup va afirmar que no continuarien junts després de la gira, finalment van incloure noves cançons com ‘Motherfucker’ o ‘Superhero’ als concerts que van fer a Londres el juliol de 2014.

Al novembre d’aquell any van editar un single especial en vinil i finalment al maig de 2015 van editar el disc complert. Sol invictus ha estat produït pel seu baixista, Billy Gould, i editat sota el seu propi segell Reclamation Recordings.

Dustin Rabin Photography, Faith No More, FNM, Dustin Rabin

L’àlbum navega entre la duresa dels seus tres primers àlbums i les melodies que els van portar a l’èxit massiu amb els tres darrers. Entre les seves deu cançons no trobem temes èpics com els que els van fer famosos als anys ’90 però el conjunt sona a Faith No More. Un retorn que fa sentir que mai han marxat del tot.

Faith No More és una banda de rock formada a San Francisco l’any 1982. Els seus membres eren Billy Gould (baixista), Mike Bordin (bateria), Roddy Bottum (teclats), Jim Martin (guitarra) i Chuck Mosley (cantant).

La formació va enregistrar dos àlbums We Care a Lot (1985) i Introduce Yourself (1987) on barrejaven estils com rock alternativo, funk, hardcore i el hip hop amb les guitarres heavey metal d’en Martin.

L’any 1988 Mosley va deixar la banda i el seu lloc com a cantant va ser ocupat el carismàtic Mike Patton. El seu primer álbum amb Patton The Real Thing (1989) els va portar a l’èxit amb cançons com ‘Epic’.

El 1992 van editar la seva obra mestra, Angel Dust, on canvien d’estil i s’allunyen de les bases rítmiques del seu àlbum anterior. De l’àlbum sorgeixen clàssics com ‘Midlife Crisis’ o ‘Everything’s ruined’ i la versió de ‘Easy’de Lionel Richie. Després de la gira corresponent, el guitarrista Jim Martin va ser acomiadat després i els darrers dos àlbums abans de deixar el grup van ser enregistrats per guitarristes diferents.

La baixada de les vendes dels seus discs i la multitud de projectes paral·leles dels membres de la banda els van portar a anunciar la seva dissol·lució a l’abril de 1998.

Durant els anys que no han estat junts tots han continuat el món de la música, però la carrera més destacada continua sent la del seul polifacètic líder. Mike Patton ha continuat enregistrant discs i actuant en directe amb tot un seguit de bandes com són Mr. Bungle, Tomahawk, Fantômas, Lovage o Peeping Tom, entre d’altres.

Però potser el seu projecte més personal ha estat la gira Mondo Cane, on acompanyat per una orquestra de trenta músics ha revisitat clàssics de grans músics italians com Gino Paoli, Ennio Morricone o Ornella Vanoni entre d’altres.

No hi ha comentaris

Historia de la màfia: Cosa Nostra, N’dranchetta, Camorra. Del 1860 al presente

portadaEl llibre que us presentem avui, Historia de la màfia: Cosa Nostra, ‘Ndranchetta, Camorra. Del 1860 al presente, vol ser la història definitiva de les tres màfies italianes. Se’ns explica el seu drama, amb la particularitat que creua el relat del camorrista napolità amb el del mafiós sicilià i el del ‘Picciotto’ calabrès. Camorra, Cosa Nostra, ‘Ndrangheta: d’on van sortir, què és el que les diferencia, com van construir els seus mites, per què el seu èxit … Un recorregut fascinant des de 1860 fins a l’actualitat.

La màfia siciliana, la Cosa Nostra, no és l’única societat criminal perillosa d’Itàlia. El país alberga dues màfies importants: la Camorra napolitana i, en la pobra i aïllada regió de Calàbria, la misteriosa ‘Nrangheta, que s’ha convertit en la més poderosa de l’actualitat.

Des que van aparèixer, les tres màfies han corromput les institucions italianes, retallat les opcions vitals dels seus conciutadans, eludit la justícia i establert la seva rendible intermediació com a alternativa als tribunals. Però cadascuna d’aquestes germandats té els seus propis mètodes, els seus rituals salvatges i la seva brutalitat característica. Cadascuna està perfectament adaptada per a corrompre i explotar el seu propi entorn, alhora que col·labora, aprèn i lluita amb les altres màfies. L’ombra del crim organitzat enfosqueix tot un país consumit pel deute, la paràlisi política i la corrupció rampant.

Història de la màfia busca els orígens d’aquesta malaltia en les arrels de la unificació italiana i mostra com la violència política va incubar grupuscles criminals entre els almoiners de Palerm, els pudents ravals de Nàpols i les inhòspites llogarets de muntanya calabreses. Aquesta és una obra d’ambició sorprenent, que compta per primera vegada la història entrecreuada de les tres màfies des dels seus orígens fins a l’actualitat.

John Dickie és una autoritat internacional en la història del crim PD*64832214organitzat. En aquest llibre combina la investigació en arxius amb una narració apassionant i una lúcida anàlisi per explicar un ecosistema criminal únic, i aconseguir l’obra definitiva sobre la màfia en tota la seva extensió.

«La narració es precipita impulsada per la classe de prosa musculosa que associem a la ficció d’alt calat. Una història estimulant.» «Emocionant i ben escrita, funciona com una versió vuitcentista de Los Soprano.» Aquestes són algunes de les critiques que ha rebut el llibre.

John Dickie és historiador i periodista. En l’actualitat, és professor titular d’Estudis Italians en l’University College de Londres, i autor de nombrosos llibres i articles sobre Itàlia i els italians. Amb la publicació de la Cosa Nostra va demostrar ser un dels majors experts mundials sobre història de la màfia italiana. També és autor de Delizia, un deliciós repàs a la història del menjar italià.

A les biblioteques públiques de la ciutat podreu trobar diversos documents sobre la màfia italiana, pel·lícules, novel·les i d’altres llibres sobre la història de la màfia.

No hi ha comentaris

Mozart i la música clàssica de la mà de Bernat Dedéu

Segur que si us dic que dimecres el Bernat Dédeu ens parlarà de la Simfonia número 40 en Sol menor, K550 de Wolfgang Amadeus Mozart us deixa freds… però de ben segur que si cliqueu en el vídeo que teniu a continuació la vostra consideració canvia:

Doncs això mateix, aquest dimecres 18 de novembre a les 19h a la biblioteca Armand Cardona gaudirem amb la sapiència i el saber fer del músic i filòsof Bernat Dedéu que ens parlarà al voltant d’aquesta coneguda obra del famós compositor austríac.
15 simfonies imprescindiblesLa xerrada està organitzada en col·laboració amb el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i amb l’Escola i Conservatori Municipal de Música Mestre Montserrat. L’acte serà presentat pel professor de l’Escola i Conservatori Joan Manel Chouciño. Es tracta d’una de les simfonies de música clàssica imprescindible per conèixer i l’activitat forma part d’un cicle de 15 (Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Brahms, Schumann, Mendelssohn, Txaikovski, Dvořák, Mahler, Sibelius, Elgar, Xostakóvitx, Copland i Els simfonistes catalans) que el propi Bernat Dedéu ha ofert i que s’han pogut escoltar a la biblioteca Nacional de Catalunya amb motiu de l’Any de les biblioteques.

Bernat Dedéu (Barcelona, 1979), és filòsof, escriptor i músic. Excolumnista de El Punt, a l’actualitat participa en diverses tertúlies d’actualitat política en mitjans com BTV o Catalunya Ràdio. També és vocal de la Junta i Gestor de Música l’Ateneu Barcelonès. Ha escrit crítica musical i operística a El País, Ópera Actual, Diari Avui, 440 Clàssica, i col·labora habitualment a l’anuari del Gran Teatre del Liceu. Organitza un festival de Música a l’Ateneu Barcelonès format per residents i acaba de fundar Fake Concerts, una productora de concerts a espais singulars. Està escrivint la tesi doctoral sobre Mozart, Don Giovanni y la filosofia del segle XVIII.

En el següent enllaç podeu consultar els diferents enregistraments que del petit geni nascut a Salzburg disposem a les Biblioteques VNG:

Igualment, amb motiu d’aquesta activitat, inclosa dins el cicle de xerrades de música clàssica 15 simfonies imprescindibles, les Biblioteques VNG publiquem una selecció de recursos relacionats amb la música clàssica: Els clàssics de la clàssica
Es tracta d’una selecció dels principals compositors que al llarg dels darrers cinc segles han existit, i per fer-ho s’han seguit els diferents períodes de la música: barroca, clàssica, romàntica i contemporània. També hi ha un apartat pels músics catalans i espanyols, a més d’un recull bibliogràfic per saber-ne més.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »