Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per octubre, 2014

Armand Cardona i la literatura: exposició a la biblioteca Cardona Torrandell

Armand Cardona i la literaturaA la biblioteca Armand Cardona Torrandell es pot visitar fins el 10 de gener de 2015 l’exposició Armand Cardona i la literatura. Aquesta mostra pretén fer palesa l’estreta relació que hi ha entre la literatura i la pintura en l’obra de Cardona i la profunda influència que la primera va tenir en ella. Per això s’han seleccionat 19 pintures, quadres, escenografies i fins i tot cartells, que estan directament relacionats amb llibres i textos presents en aquestes obres.

La majoria de llibres que s’inclouen en aquesta exposició es troben dins de la biblioteca personal del pintor que està dipositada a la biblioteca Armand Cardona i són fruit d’algunes de les plomes més representatives de la literatura del segle XX: Salvador Espriu, Charles Baudelaire, Bertolt Brecht, Camilo José Cela, Santiago Rusiñol, Georg Büchner, Gabriel Ferrater, Vladimir Maiakovski, Antonio Machado, Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Pablo Neruda o André Breton entre d’altres.

Les obres exposades també formen part del bagatge cultural del segle passat i de com Cardona captava aquesta influència i la reflectia en la seva obra: Ronda de mort a Sinera, Les flors del mal, La bona persona de Sezuan, Rol de cornudos, L’auca del senyor Esteve, Woyzech, Campos de Castilla, La república del silenci o Djamila Boupacha.

'Armand Cardona i la literatura' a la biblioteca Cardona

Tot plegat permetrà al visitant de l’exposició realitzar un passeig per alguns dels períodes més representatius de la pintura d’Armand Cardona, amb obres que van des de l’any 1964 fins al 1985, i aproximar-se a cicles tan rellevants com el dels Amants, el de les Revolucions, les Mirades, les Numàncies, o les més representatives escenografies.

L’exposició s’emmarca en la voluntat de preservar el llegat i la memòria del pintor Armand Cardona que té per objectiu la Biblioteca que porta el seu nom, i és per aquest motiu que s’organitza aquesta acurada mostra, amb la intenció de retre-li, una vegada més, un particular homenatge.

'Teoria dels cossos' de Gabriel Ferrater

Com a complement a l’exposició també s’organitzen al llarg del mes de novembre tota una sèrie d’activitats:

A l’espai de les Biblioteques VNG a Pinterest podeu veure imatges d’aquesta exposició:

Armand Cardona i la literatura - Pinterest

Més informació: Armand Cardona i la literatura

No hi ha comentaris

Les receptes de Semproniana.

les-receptes-de-semproniana
Ada Parellada va obrir el restaurant Semproniana als vint-i-cinc anys, amb el seu marit, Santi Alegre, i en Joan Pluvinet, l’amic cuiner de Granollers i amb qui ha fet el text del llibre que us presentem avui. Cassoles noves, il·lusió desbordant, feina a carretades i un xic d’inconsciència s’han anat transformant en ofici asserenat al llarg dels vint anys que fa que encenen els fogons cada matí. Ho celebren amb el recull de receptes que més estimen: els plats amb que van estrenar el restaurant, els que més han agradat, els més agosarats, els més tradicionals i els més dolços.

L’autora va néixer a Granollers a finals dels anys seixanta, a la millor universitat de cuina que mai podria haver anat a raure, casa els seus pares i avis, la Fonda Europa. La cuina, les aromes i els plats s’han envoltat des del dia que va treure el nas en aquest món. Ha fet de la gastronomia el seu ofici, tant a Semproniana, que va obrir el 1993 com impartint tallers de cuina, sobretot als infants i les famílies, i també escrivint receptaris i, fins i tot, una novel·la. Aquí podreu consultar el seu blog de cuina.

En declaracions a El 9 Nou l’Ada ens explica què podrem trobar al llibre Les receptes de Semproniana: “És un llibre que no té cap secret, i que ha estat relativament fàcil de fer. M’he limitat a recollir algunes de les receptes que s’han cuinat al llarg d’aquests anys al Semproniana, tant les que ja no es fan com les que encara perduren”, comenta la restauradora de Granollers. El resultat és un centenar de receptes, la meitat acompanyades amb fotografies de Meritxell Arjalaguer, i totes amb el seu comentari pertinent, sobre quan es va fer, com es feia, sobre alguns dels seus aliments o el perquè l’ha inclòs al llibre.

Entre els plats explicats s’hi pot trobar, per exemple, el tradicional braç de gitano, el reconegut pastís de xocolata Delirium Tremens o l’arròs de Venere, amb formatge de maó i sobrassada, “al qual hi ha molta gent enganxada”. Són plats amb els quals van estrenar el restaurant, els que més han agradat, els més agosarats, els més tradicionals o els més dolços. El braç de gitano, recorda Parellada, va començar com una lassanya i després es va transformar en caneló. “Ara en fem una versió reduïda”. En aquests 20 anys, afegeix Parellada, s’han hagut d’anar adaptant i introduint canvis a la carta per anar adaptant-se als gustos de la gent. “Hem de pensar que no tots els plats són per sempre. La gent es cansa de menjar un mateix tipus de plat. Sense perdre l’essència hem d’anar canviant”, considera la restauradora, que es mostra contenta de poder continuar oberts 20 anys després. “La crisi fa molt mal, però ens ha ajudat a rejovenir-nos, a tornar a fer coses que havíem fet en els inicis”.

Aquest és el vídeo de la presentació del llibre:

En aquest enllaç trobareu els llibres de l’Ada Parellada que tenim a les biblioteques municipals de la ciutat.

No hi ha comentaris

En la setmana de la Gamba… Camarón a la #bacardona

Camarón de la Isla: el dolor de un principeMés enllà de la ‘gràcia’ del títol la veritat és que qualsevol moment és bo per recuperar la figura i l’obra d’un mestre de la musica com va ser el cantaor Camarón de la Isla. Aquesta setmana a la biblioteca Armand Cardona presentem la darrera aproximació biogràfica de la mà de Francisco Peregil: Camarón de la Isla: el dolor de un principe.

Es tracta de la reedició d’un llibre aparegut el 1993 que en aquesta ocasió inclou un epíleg inèdit de Silvia Perez que explora l’evolució del mite d’ençà als nostres dies. L’autor proposar un recorregut pels ambients que va viure l’artista: els paisatges de la seva infantesa, els ‘tablaos’ on triomfà en el món del cant, els escenaris dels seus darrers dies,…

Tal i com es diu en la seva ressenya aquest llibre “se lee como una juerga  flamenca. En la lista de invitados aparecen noctívagos de vocación, artistas del hambre, guardaespaldas afanados, guitarristas virtuosos, promotores de poco escrúpulo, estilistas de presidio, aduladores que persiguen una migaja del genio, y algunos, más bien pocos, amigos verdaderos. Y, como anfitrión de todo esto, Camarón de la Isla”.

En aquest mateix sentit els que conegueren més íntimament el cantant també el retraten amb paraules com les de Paco de Lucía: “Era tan perfecto que parecía una máquina. Hablo como músico. Porque a los aficionados les gusta, pero no saben por qué les gusta. No saben por qué llegaba donde llegaba. La afinación que tenía cantando era la de un instrumento. Eso no lo he escuchado nunca. A naba todas las frases, y cada nota de los giros. Y luego esos tercios largos que hacía, que parecía que no iba a llegar, con un pecho muy chiquitito, con tres paquetes de tabaco… Y llegaba al final del tercio que yo a veces me ahogaba de verlo”.

Camarón de la IslaJosé Monge Cruz “Camarón de la Isla” va néixer a San Fernando (Cadis) el 1950 i ja des de molt petit cantava a les ventes properes a la seva localitat natal en festes privades. Es va fer professional als 16 anys amb les companyies flamenques de Miguel de los Reyes i Dolores Vargas. Després d’una temporada al tablao de Torres Bermejas (Madrid), gravà el seu primer disc acompanyat per la guitarra de Paco de Lucía. Amb un gran impacte sobre la música flamenca, va ser contractat per actuar als festivals flamencs més importants com a primera figura.
Entre la seva discografia, amb més de 15 enregistraments, destaquen àlbums com Cada vez que nos miramos (1970), Soy caminante (1974), Castillo de arena (1977), Como el agua (1981), Viviré (1984) o Soy gitano (1989).

Francisco Peregil (Nerva, Huelva, 1967) treballa com a corresponsal a Sud-amèrica per al diari El País, pel que ha cobert vàries catàstrofes o desastres naturals produïts a països com Afganistan (2001), Irak (2003), Pakistan (2005), Itàlia (2009) o Haití (2010) i Líbia (2011). En els darrers vint anys ha escrit vàries novel·les, una de les quals, Era tan bella, va ser menció especial al premi Nadal 2001. A Libros del K.O. també ha publicat Estamos bien en el refugio los 33, sobre els miners xilens que en 2010 varen quedar tancats a l’interior de la mina San José.

Una gran aproximació per saber el que va representar Camarón en el món del flamenc és aquest reportatge que el programa de La2 ‘Rito y geografía del cante’ li va dedicar l’any 1973:

No hi ha comentaris

‘El guardián invisible’ de Dolores Redondo

Dolores Redondo va començar escrivint relats curts i contes per a El guardian invisibleinfants. El 2009 va aparèixer la seva primera novel·la, Els privilegis de l’àngel, i dos anys més tard començà a treballar en la ‘Trilogia de Baztán’, una obra que ella defineix com una mateixa novel·la dividida en tres parts. Ambientada a la vall de Baztán i als seus boscos ombrívols i misteriosos, la integren El guardián invisible (2013), Legado en los huesos (2013) i Ofrenda a la tormenta (2014).

Els tres fan referència a sengles figures de la mitologia basco navarresa, que apareixen en cada un dels llibres. El ‘basajuan’, ésser protector del bosc i dels animals, a la primera. El ‘tarttalo’, similar a un ciclop d’enorme grandària que amuntega els ossos de les seves víctimes a l’entrada de la cova, a la segona. I a la divinitat basca ‘Mari’, personificació de la mare terra i de la natura, a la tercera.

El guardián invisible va ser un fenomen editorial amb la seva traducció a més de quinze idiomes i la venda dels seus drets cinematogràfics al mateix productor que va apostar per la trilogia Millennium, de Stieg Larsson. En aquest primer llibre la protagonista de la saga, una jove inspectora d’homicidis, Amaia Salazar, treballarà en la resolució d’uns assassinats rituals d’unes adolescents, que apareixen mutilades al bosc. Ella és una inspectora foral, preparada a Virgínia, que ha incorporat les tècniques de l’FBI, i que, tanmateix té un passat fosc i turmentat que és decisiu en la trama del llibre.

En Legado en los huesos la inspectora Salazar, embarassada, assisteix al judici contra Jason Medina, acusat de violar, mutilar i matar a la filla adolescent de la seva dona imitant els assassinats del cas basajaun. El judici es cancel·la quan l’acusat apareix mort amb una nota dirigida a Amaia, un missatge curt i inquietant: TARTTALO.

La darrera part de la trilogia veurà la llum a finals de novembre d’aquest mateix any sota el títol Ofrenda en la tormenta, i la podreu trobar a les Biblioteques VNG.

Dolores RedondoDolores Redondo (Donostia-Sant Sebastià, 1969) va estudiar dret i restauració gastronòmica, i durant alguns anys es dedicà a diferents negocis. Va començar escrivint relats curts i contes per a infants. El 2009 va aparèixer la seva primera novel·la, Els privilegis de l’àngel, i dos anys més tard començà a treballar en la ‘Trilogia de Baztán’. Actualment viu a la ribera Navarra.

A les Biblioteques de VNG podreu trobar els següents llibres de l’autora: Dolores Redondo a les Biblioteques VNG

Podeu descarregar-vos la fitxa de la lectura aquí: ‘El guardián invisible’ de Dolores Redondo

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca Armand Cardona comentarem aquesta lectura el 29 de novembre les 17:30h. Esteu convidats a participar-hi!

No hi ha comentaris

Expedient Warren, The Conjuring

Expediente_Warren_The_Conjuring

‘Expediente Warren: The Conjuring’ és una pel·lícula de terror de 2013 de James Wan. Explica la terrorífica història de la família Perron que, a la dècada dels 70, van afirmar haver contactat amb esperits tant bondadosos com malvats al seu domicili de l’estat de Rhode Island. Les seves presumptes trobades sobrenaturals van ser estudiades i investigades per Ed i Lorraine Warren, dues persones contractades per la família Perron, amb molta experiència en casos paranormals i veterans en matèria espiritual. Tots dos van descobrir molt aviat que les aparicions estaven relacionades amb l’esperit d’un nen i una misteriosa caixa de música.

James Wan, especialista en cinema de terror i suspens, és l’encarregat de dirigir aquesta pel·lícula de nacionalitat francesa i nord-americana que està basada en fets reals d’una investigació duta a terme pels parapsicòlegs Lorraine i Ed Warren a principis de 1970 a la granja familiar de la família Perron a Harrisville, Rhode Island. Andrea Perron tenia tan sols onze anys quan es va mudar a la granja, coneguda com la finca d’Arnold, amb els seus pares i els seus quatre germanes menors. Ella va ser la responsable d’escriure un llibre sobre les experiències paranormals aterridores de la seva família a la casa des de 1970-1980 anomenada “Casa de la Foscor, Casa de la Llum: La veritable història”. Andrea guardar totes les experiències durant tres dècades fins que finalment es va decidir publicar el seu primer treball, que marca el primer llibre d’una sèrie de tres parts que narra la terrible història de la seva família, vivint en una casa plena d’esperits en el solitari paisatge Rhode Island.

El seu repartiment inclou un elenc d’actors entre els quals es troben Vera Farmiga, Mackenzie Foy, Patrick Wilson i Joey King.

A les biblioteques municipals de Vilanova i la Geltrú podreu trobar la pel·lícula ‘Expediente Warren: The Conjuring‘ en format de vídeo i de disc òptic (BD) i també podreu trobar altres obres de terror de James Wan fent clic aquí.

No hi ha comentaris

‘L’illa del tresor’ de Robert Louis Stevenson

L'illa del tresorDiumenge a la tarda, a les 18:30h, es representa dins la programació de tardor de la Xarxa Vilanova l’obra L’illa del tresor, basada en el llibre de R. L. Stevenson. Una bona oportunitat per apropar-nos a un dels clàssics de la literatura infantil i juvenil de tots els temps.

L’illa del tresor és un dels grans clàssics de la literatura d’aventures i va ser escrita per Stevenson el 1883 (va ser publicada per entregues en la revista infantil Young Folks entre 1881-82 amb el títol The Sea Cook, o Treasure Island).
Narra les aventures de Jim Hawkins, un jove intrèpid, en la seva expedició a la recerca d’un tresor a bord del vaixell la Hispaniola, governat per pirates, entre els quals destaca John Silver.
Aquesta fascinant història de pirates ha estat adaptada en nombroses ocasions a diferents mitjans, tan literaris com cinematogràfics, teatrals i, fins i tot, a videojocs.

robert_louis_stevensonRobert Louis Stevenson va néixer a Edimburg (Escòcia) el 1850. La seva biografia el va influir a l’hora d’escriure les seves obres: els seus pares, el seu país, però sobretot els seus problemes de salut que l’obligarien a viatjar per tot el món, marcarien per sempre la seva literatura.
Amb la finalitat de trobar climes més benignes que milloressin el seu estat de salut, va fer un gran nombre de viatges que, de fet, l’apartarien del seu país natal fins a la seva mort. Una estada a França el va portar a conèixer la seva esposa, Fanny Vandergrif Osbourne, a qui seguiria fins al seu país natal, els Estats Units. Tot aquest bagatge personal es reflectiria en la seva obra que, a banda de L’illa del tresor, va donar grans clàssics de la literatura com Dr. Jekyll i Mr. Hyde, La flecha negra, En los mares del sur o El señor de Balantry.

L'illa del tresor amb VeusVeusAquesta adaptació, de la mà de la Companyia Veus Veus i recomanada per a nens de 6 a 14 anys, comença amb l’arribada de Billy Bones a la posada Admiral Benhow. Aquesta posada és propietat dels pares de Jim Hawkins. El mariner demana a Jim que l’avisi si veu a un home amb una cama de fusta i confia a Jim la importància del cofre que guarda a la seva habitació. Uns dies després mor el mariner i Jim i la seva mare fugen amb les monedes i uns papers que hi ha al cofre. En Jim contacta amb el doctor Livesey i John Trelawney, per explicar-los la història. Dedueixen que els papers són el mapa d’un tresor i decideixen llogar un vaixell i una tripulació per buscar-lo.

A les Biblioteques de VNG podeu trobar un gran nombre d’obres de l’autor:

No hi ha comentaris

La cuina de 1714 Historia i receptes.

La cuina de 1714 Història i receptes

Al 1714, a les cases i palaus catalans menjaven gairebé el mateix que avui. Tant el segle XVII com el XVIII, malgrat el creixement de l’agricultura i l’inici de la industrialització, les diferències socials eren extremes, amb grans menjars i refinament entre la gent rica, i poc menjar i fins i tot fam entre la gent pobra, especialment entre els pagesos. Malgrat aquestes circumstàncies, la societat barcelonina de 1700 estava molt alimentada, i fins i tot el poble tenia accés a aliments refinats i molt preuats com els dolços i la xocolata, perquè de fet n’hi havia per a tots els pressupostos, des dels més exquisits fins als més assequibles.

Tot això i molt més és el que se’ns explica al llibre La cuina de 1714 Historia i receptes de Jaume Fàbrega, historiador especialitzat en història de la cuina, professor i periodista, i que ha escrit una seixantena de llibres de gastronomia.

A l’entrevista concedida VilaWeb que podeu consultar aquí Jaume Fàbrega explica que el llibre té dues parts. La primera és una introducció històrica força llarga on explica dues coses importants. D’una banda, la cuina del 1714 és molt similar a la cuina medieval, que va ser la més important de l’Europa d’aquell temps. Aquesta cuina es caracteritzava per les barreges de dolç i salat. En aquesta època es crearen les fruites farcides de carn, que encara es fan en algunes comarques. També es feien molts agredolços i s’utilitzaven moltes espècies i moltes cremes. D’una altra banda, en aquest moment també es crea la cuina moderna, el que avui entenem per cuina catalana, amb la introducció de productes provinents d’Amèrica. Es crea el sofregit tal com el coneixem avui, l’allioli, plats com el fricandó, els estofats, els guisats, els suquets de peix o peix amb suc… Per tant, la cuina del 1714 és una cuina molt interessant perquè hi trobem els plats clàssics de la cuina catalana que encara fem avui i els més medievals i barrocs, uns plats que també semblen moderns perquè utilitzaven espècies i agredolços, que avui identifiquem amb la cuina d’autor.

En aquest enllaç trobareu els 27 llibres d’aquest autor que les biblioteques municipals posem a la vostra disposició.

No hi ha comentaris

‘True detective’ & ‘Galveston’ = Nic Pizzolatto

True detectiveNic Pizzolato és un dels noms del moment. Al fet d’haver aconseguit els elogis de crítica i públic amb la sèrie True detective, de la qual ha estat el creador, guionista i productor executiu, s’uneix el fet de publicar-se al nostre país la versió traduïda de Galveston, la seva primera novel·la.
Els usuaris de la biblioteca Armand Cardona estan d’enhorabona doncs durant aquesta setmana es presenten ambdós documents com a novetat i a partir del divendres 24 d’octubre ja estaran a la seva disposició.

A True detective el punt de partida és d’allò més habitual en els thrillers: dos policies investiguen, a partir de l’aparició del cadàver d’una noia, el que creuen són uns assassinats en sèrie. Això és l’únic que té de convencional la sèrie; a partir d’aquí la història segueix de la mà dels investigadors Martin Hart (Woody Harrelson), i Rust Cohle (Matthew McConaughey) que, amb continus salts en el temps, narren la investigació que varen iniciar 17 anys abans, el 1995, mentre són sotmesos a interrogatoris en una comissaria l’any 2012.
A mida que els capítols avancen i es veuen obligats a tornar una i altra vegada al un món que pensaven haver deixat enrere per sempre, el desenvolupament de la investigació i el coneixement mutu els ensenya que l’obscuritat resideix a ambdós costats de la llei.

True detectiveTots els capítols d’aquesta sèrie de l’HBO han estat produïts per les mateixes mans, cosa gens habitual en el gènere, doncs Cary Fukunaga s’ha encarregat de la direcció i Nic Pizzolatto dels guions. Aquest fet li dona una continuïtat narrativa i estètica que repercuteix molt positivament en una obra com aquesta, que a mida que avança va esdevenint un trencaclosques de difícil resolució.

GavelstonGalveston és un relat sòrdid i poètic, violent i líric, salvatge i commovedor. Suposa una fugida endavant que trenca motlles amb lo establert amb una història trepidant, ambientada en paisatges desolats i protagonitzada per personatges que fugen tot i saber que estan condemnats, antiherois que ho han perdut tot excepte la dignitat.
Rebuda amb lloances d’arreu: “el millor noir que he llegit en la última dècada”, Dennis Lehane, o “un deliri incandescent d’una bellesa transcendent i impressionant [...] recorda només els millors exemples del gènere”, The New York Times.

La novel·la, publicada als Estats Units el 2010, aborda la història del texà Roy Cady un cowboy que porta uns anys exercint de mató professional a Nova Orleans. La seva vida dona un gir radical el dia que li diagnostiquen un càncer avançat. De sobte, els seus punts de referència es trastoquen i el relleu de la realitat cobra una nova dimensió. Davant la sospita que el seu cap, l’extorsionador Stan Ptitko, vulgui treure-se’l de sobre, Roy inicia una frenètica cursa cap a un horitzó desconegut.

Nic PizzolattoNascut a Nova Orleans, Nic Pizzolatto es va criar a la zona costera de Luisiana. A banda de la seva participació en la sèrie True detective, ha publicat relats en revistes com The Atlantic, Oxford American, The Missouri Review, The Iowa Review i Best American Mystery Stories i ha estat finalista dels National Magazine Awards. El seu primer llibre va ser la col·lecció de relats Between Here and the Yellow Sea, publicada als Estats Units el 2006.

No hi ha comentaris

La cámara indiscreta. Tesoros ciematográficos de Magnum Photos

la_camara_indiscreta

L’agència Magnum Photos, que Capa i Cartier-Bresson van fundar el 1947 com la primera cooperativa fotogràfica de la història, és una de les més importants del món. La seva creació va marcar una fita en el desenvolupament del fotoperiodisme en unir els conceptes de reporter i artista.

El llibre La cámara indiscreta. Tesoros ciematográficos de Magnum Photos és el catàleg de l’exposició que es va fer aquest estiu a la Sala Canal de Isabel II de Madrid. Recull al voltant de 116 fotografies preses per 17 fotògrafs de la prestigiosa agència, on immortalitzen moments i escenes dels actors i actrius més famosos de l’època, com Charlton Heston, Elizabeth Taylor o Marilyn Monroe fora dels estudis de rodatge, en les situacions més pintoresques, fent broma, mantenint alguna conversa amb els tècnics i directors, o prenent-se un merescut descans, en molts casos aliens a les càmeres fotogràfiques que els estaven immortalitzant.

Sens dubte la major atracció i interès d’aquestes fotografies està en la possibilitat de veure com es comportaven els famosos actors fora dels estudis de cinema, despullats per uns instants del personatge al qual interpretaven, desconnectats i relaxats, sent ells mateixos i poder ser testimoni dels moments més insòlits i curiosos d’aquests.

Actors i actrius tan coneguts com Elizabeth Taylor, John Wayne, Orson Welles, Charlie Chaplin, Marilyn Monroe, Gregory Peck, Clarke Gable, James Dean, Katharine Hepburn, Buster Keaton, Montgomery Clift, Dustin Hoffman, Charlton Heston, John Malkovich, Natalie Wood, Romy Schneider o Anthony Perkins retratats mentre rodaven grans films de la història del cinema com El planeta dels simis, Moby Dick, Rebel sense causa, la temptació viu a dalt, l’últim estiu, el Álamo, Candilejas, l’important és estimar, Mort d’un viatjant i diversos títols més.

No hi ha comentaris

Marco Pantani: glòria i tragèdia del ciclisme

Un hombre en fuga: Marco PantaniUn hombre en fuga: gloria y tragèdia de Marco Pantani és el títol del nou llibre que incorporem aquesta setmana al Racó Ciclista de la biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú i que ha estat editat per Cultura Ciclista.

Poques figures de l’esport de les dues rodes exemplifiquen tan clarament el que s’ha viscut en el ciclisme en els darrers anys; una muntanya russa plena de pujades i baixades, d’espectacle i escàndols, que en el cas de Marco Pantani, el Pirata, té un dels seus màxims i, malauradament, més dramàtics exemples.

Nascut en el si d’una família humil de la costa adriàtica, la biografia del millor escalador de tots els temps sembla treta d’un conte infantil sobre un príncep del poble. Nascut a Cesenatico el 13 de gener de 1970, es va donar a conèixer als aficionats al ciclisme el 1994 en una etapa mítica del Giro d’Itàlia que transitava pel Mortirolo i que tenia a Miguel Indurain como ‘capitano’. A partir d’aquí s’inicià una cursa ascendent que el duria a aconseguir el Giro i el Tour de 1998.

Pel camí tot un reguitzell de victòries en etapes de muntanya, com no!, a les més emblemàtiques cimes: la ja esmentada d’Aprica (1994), Alpe-d’Huez (1995 i 1997), Morzine (19979, Plan di Montecampione (1998), Plateau de Beille i Les Deus Alpes (1998), Oropa i Madonna di Campiglio (1999) o Mont Ventoux i Courchevel (2000).

pantani_imatgesEl 1999 un control sanguini que va donar un “valor fora de la norma” (com es coneixien els valor anòmals en els controls d’hematòcrit) a només dos dies de finalitzar el seu segon Giro d’Itàlia triomfal va suposar la fi d’una carrera marcada pels clars i obscurs, per les victòries èpiques i les inoportunes caigudes. Llavors s’inicià el declivi d’un mite que, presa del descrèdit, la persecució i l’autodestrucció, l’abocaria a un tràgic final el 14 de febrer de 2004.
Una vida de pel·lícula que s’ha vist cristal·litzada en el projecte que va veure la llum el passat mes de maig sota el títol The accidental death of a cyclist.

Manuela Ronchi, la que va ser la seva manager, amiga i confident durant 5 anys, amb la col·laboració del periodista del Corriere della Sera Gianfranco Josti, ens apropa a l’experiència vital del que, en paraules del seu company Dani Clavero, “mai he conegut un esportista amb unes qualitats físiques tan bones com les de Marco. Estava fet per volar a les muntanyes del món, era com si hagués nascut per pujar i donar un espectacle que ningú mai ha pogut igualar”.

Aquest any es compleix el 10è aniversari de la seva mort, i si bé notícies aparegudes recentment han despertat sospites sobre la seva desaparició, originalment relacionada al suïcidi, els amants del ciclisme el recordarem per tantes i tantes pujades que vàrem gaudir amb la seva companyia, com per exemple la que tancarà aquesta notícia i que representa una de les ascensions més mítiques a l’Alpe-d’Huez, la de 1995:

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »