Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: CL Teatre

Dia Mundial del Teatre

taula

columna 1Avui, com cada 27 de març des de 1961, es celebra el Dia Internacional del Teatre per iniciativa de l’Institut Internacional del Teatre. Entre molts d’altres actes, cada any una personalitat de reconegut prestigi llegeix un manifest que reflexiona sobre la situació actual del teatre.

“El teatre té una vida tan pròspera que desafia l’espai i el temps; les seves peces més contemporànies es nodreixen dels èxits de segles passats, i fins i tot els repertoris més clàssics es tornen moderns i vitals cada vegada que es representen de nou. (…)
El teatre reneix sempre de les seves cendres, mudant només les seves convencions anteriors en les seves noves formes: així és com es manté viu. (…)

Només cal dir que l’escenari és una escena nua d’un temps indeterminat, tot el que necessita és un actor. O una actriu. Què van a fer? Què diran? ¿Parlaran? El columna 2públic espera, ho sabrà, perquè sense el públic no hi ha teatre, mai ho oblideu. Una sola persona és ja una audiència. Però esperem que no hagin massa seients buits! (…)”

Aquest són fragments del manifest d’aquest any, que ha estat llegit per l’actriu Isabelle Huppert. En aquesta pàgina trobareu sencer el manifest d’aquest any i tots el manifestos anteriors.

A Vilanova i la Geltrú actualment hi ha dos espais escènics on és present una programació de teatre estable, El Principal i el Círcol Catòlic, amb la seva pàgina web actualment en obres. Però la ciutat n’ha tingut més, començant per edificis singulars com La Sala (1804), actualment Centre d’Art Contemporani, o el Teatre Apol·lo, de planta circular amb estructura de fusta i una esplèndida caixa escènica que malauradament va ser destruït per un incendi el 2 de febrer del 2005, després de més de quatre dècades en desús. I sense oblidar teatres més moderns i de gran aforament com el teatre-cinema Bosc…

La ciutat també ha contribuït a l’elenc català d’actors amb figures destacades com Sergi López, Toni Albà, Dafnis Balduz, Guillem Albà, … i tants d’altres, moltes vegades formats a partir de grups amateurs locals.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu més informació sobre el mon del teatre, en un índex de més de 350 obres de 118 temes diferents.

No hi ha comentaris

Coses nostres

El director d’un teatre públic i un reputat crític es troben per parlar de les “seves coses”. En el transcurs de la conversa hi apareixen diversesdirector i crític qüestions: Com i qui determina la qualitat artística? La premsa crea tendències? La critica té prejudicis? L’èxit o el fracàs d’un espectacle pot dependre del tractament que li dóna la premsa? Es pot comprar, un crític? Quina ha de ser la funció del teatre públic? Sense ajudes públiques el teatre desapareixeria? Les arts escèniques estan trobant el llenguatge adequat per l’espectador del segle xxi? O per contra, esdevenen una expressió artística cada vegada més anacrònica?
Tots dos homes es necessiten. Arribaran a algun tipus de pacte?

La conversa entre tots dos és la base de l’obra Coses nostres, l’opera prima de l’actor Ramon Madaula amb la que va aconseguir el premi PortadaJosep Ametller. Madaula anuncia que és una obra que no li farà “guanyar amics”, perquè és un “examen de consciència de la producció teatral” i una crítica al seu “punt feble: com es distribueixen els diners públics, cosa que es fa de manera arbitrària”. Ha decidit passar-se a l’escriptura per “canalitzar les queixes”.

Aquesta reflexió es plasma en la conversa entre els dos únics personatges de l’obra, que representen dos alter ego del director. “M’he desdoblat i intento estar d’acord amb cada cosa que diuen i fan, però són dues posicions contràries”, assegura Madaula.

‘Coses nostres’, segons l’actor i director, neix del neguit de saber quin criteri fem servir per determinar la qualitat artística. “No he arribat a cap fórmula que ens ajudi a destriar com posar nota a un espectacle o a un artista, però he descobert que, potser, el més important és qui té coses a dir i qui no”, explica.

L’any passat el mateix autor del text va estrenar l’obra teatral, que va dirigir, interpretada pels actors Albert Pérez i Raimon Molins.

Ramon Madaula i Canadell (Sabadell, 12 de novembre del 1962) és un actor de teatre, cinema i televisió.Ramon Madaula
Començà la seva carrera fent teatre d’aficionats a Sabadell, amb Jordi Boixaderas, Anna Boell i Carles Sabater. Posteriorment, estudià a l’Institut del Teatre de Barcelona i s’hi titulà en interpretació el 1984. Ha representat obres de teatre amb directors com Joan Lluís Bozzo, Ariel García Valdés, Josep Maria Flotats, Lluís Pasqual i Mario Gas. En el camp de la televisió, ultra un dels papers protagonistes a Ventdelpla amb Emma Vilarasau, també ha protagonitzat la sèrie Crims amb la mateixa actriu; i ha tingut papers rellevants en les sèries de TV3 Estació d’enllaç i Digui, digui. En el camp del cinema, ha aparegut en pel·lícules dels directors Jordi Cadena, Ventura Pons, Francesc Bellmunt, Vicente Aranda, Carles Mira, entre d’altres.
La PorAl llarg de la seva carrera La Teranyinaha estat premiat diverses vegades: Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques 2007 per El Llibertí. Premi “Sabadellenc 2007″. Premi Butaca 2004 al millor actor per Calígula. Premi de l’”Associació d’Actors Professionals” com a millor actor de cine per La teranyina el 1991 i com a millor actor secundari en teatre per El viatge (1990).

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú també podreu trobar els enregistraments en DVD dels treballs de Ramon Madaula La Por i La Teranyina.

No hi ha comentaris

Tricicle de la Z a la A

portadaAmb 35 anys de trajectòria teatral a l’esquena, El Tricicle ha trobat ara el moment de recollir les seves anècdotes i vivències, salpebrades amb bromes internes, reflexions de tot tipus i molts apunts sobre el seu que fer teatral al llibre Tricicle. De la Z a la A.

A través de gairebé tres-centes pàgines els tres membres del grup, Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir han donat forma a aquesta mena d’”enciclopèdia del codi Tricicle” sempre des d’un punt de sortida clarament humorístic i amb aquest contrapunt de fer les coses sempre amb ànim irreverent. I per mostra, el començar aquest diccionari per la lletra Z i acabant amb la A.

Així, al llarg del llibre s’explica com Artur Mas, quan encara no era president, va rebre “per error” unes plantofades de Joan Gràcia quan feia el paper de boxejador i “va veure com les ulleres li sortien disparades a causa d’un cop de dreta mal calculat”, o com quan dalt de l’escenari la funció decau i un d’ells diu ‘Pim-pam‘, tots tres s’activen i es donen “marxa”.

Així mateix, els tres membres aprofiten l’obra també per repassar comptes pendents, com ara el fet que encara no han cobrat el percentatge de taquilla per la pel·lícula ‘Palace’, fet que atribueixen a “un error i qualsevol dia d’aquests rebrem un xec“.

Una enciclopèdia que conté tota la trajectòria del famós grup teatral en petites dosis. Des de l’agosarament del començament dels tres amics, el moment en que Chicho Ibáñez Serrador els porta a la televisió i els fa visibles, o la seva presentació davant de milions d’espectadors de tot el món a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, fins a la personalitat dels components del grup, les anècdotes que rodegen la seva feina i els seus viatges, la seva manera d’enfocar la feina de còmics, el seu sentit cívic, les seves manies, les seves relacions, les seves esperances i els petits fracassos que encara fan més brillant el seu triomf.

tricicle
No és un llibre ni psicològic ni transcendental“, concreta Carles Sans, “però inclou tècniques per a vestir-se de pressa o per saber trobar el punt just d’energia per sortir a escena“. La relació entre els membres del grup és llarga, 35 anys són més que suficients per assolir una sincronia entre companys de gresca i d’ofici. Tot i això, l’elaboració d’aquest llibre ha fet surar alguns secrets ocults durant tot aquest temps. “Hem descobert percepcions que teníem els uns sobre els altres, és com si li demanessis a la teva esposa que escrivís un llibre sobre tu“.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu també l’enregistrament en DVD de la seva obra Terrifici.

No hi ha comentaris

Memòries trobades en una furgoneta

portadaAl llarg de quaranta anys, la companyia Dagoll Dagom ha viscut d’explicar històries, alimentar fantasies, fer riure i fer plorar… una feina ben noble i tan antiga com la vida. La companyia dirigida per Joan Lluís Bozzo ho ha fet sempre apostant per la qualitat i els nous llenguatges, però buscant també un públic ampli i divers. Han viatjat per tota la península, acumulant vivències i anècdotes que retraten un país en evolució. Els anys d’Antaviana, Glups i La Nit de Sant Joan són excepcionals, amb personatges com el mateix Bozzo, el gran Pepe Rubianes i l’inimitable Jaume Sisa, sense oblidar tampoc ‘estrelles invitades’ com Pere Calders, Albert Boadella, Vázquez Montalbán, i tanta altra gent del món de l’espectacle.

Avui us presentem el llibre Memòries trobades en una furgoneta, de Joan Lluís Bozzo, en el qual relata els primers anys i els primers espectacles de la companyia Dagoll Dagom. En aquest primer volum recordarà els primers espectacles de la companyia: que són ‘No hablar en clase’ (1977), ‘Antaviana’ (1978), ‘Nit de Sant Joan’ (1981) i ‘Glups’ (1983). El nom del primer llibre ‘Memòries trobades en una furgoneta’ apel·la als seus anys de furgoneta. “Van ser uns anys de carretera i manta, i vam creuar la península Ibèrica en totes direccions i a vegades de punta a punta dues vegades cada setmana. Són centenars de milers de quilòmetres fent aquests quatre espectacles que poden sumar més 2.000 funcions”, diu Bozzo.

El director de Dagoll Dagom ja està preparant la segona part d’aquestes memòries que portarà per títol ‘Viatge al centre del musical’, on s’endinsarà en el record dels espectacles ‘Mikado’ (1986), ‘Mar i cel’ (1988) i ‘Flor de Nit’ (1992).

En aquest vídeo Joan Lluís Bozzo ens parla del llibre:

És impossible escriure la crònica de què ha estat el teatre català i espanyol d’aquests darrers quaranta anys sense reservar un espai molt rellevant a Dagoll Dagom. Amb aquest nom estrambòtic, l’origen del qual ens revela el llibre, es van reunir una colla de joves que volien fer teatre a començaments dels anys setanta. Els components han anat canviant, tot i que alguns com el mateix Bozzo en formen part gairebé des del començament, però l’aventura ha resistit el pas dels anys.

Joan Lluís Bozzo va entrar a formar part de Dagoll DagomDagoll-Dagom-Lluis-Bozzo-ACN l’any 1978. La companyia ja existia però estava passant un mal moment, ja que els seus fundadors es plantejaven anar per nous camins. La seva incorporació va ser, doncs, l’inici d’una segona etapa que encara no ha acabat. Alguns dels resistents que es van quedar, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, encara hi són ara, i tot tres han sabut tirar endavant una de les companyies que ha fet història voluntàriament al nostre país. Sí, voluntàriament, perquè s’hi han jugat bous i esquelles per fer teatre en català. O no és cert que si Mar i Cel fos una Broadway Production, encara estaria en cartell sense parar des del primer dia?

A les biblioteques municipals de la ciutat també podreu trobar aquests treballs de Juan Lluís Bozzo.

No hi ha comentaris

Fedra, de Jean Racine

fedra 2

Avui dijous i demà divendres és programada al Teatre Principal de la ciutat l’obra Fedra, de Jean Racine. Produïda pel Teatre Romea, ha estat traduïda i dirigida per Sergi Belbel, i és interpretada per Emma Vilarasau, Lluís Soler, Mercè Sampietro, Jordi Banacolocha, Xavier Ripoll, Queralt Casasayas I Gemma Martínez. L’obra està escrita i interpretada en vers alexandrí.
Fedra és la filla de Minos i Pasífae, germana d’Ariadna. El seu germà Deucalió la va oferir en matrimoni a Teseu quan aquest regnava a Atenes, encara que ja estava casat amb l’amazona Antíop. Durant el banquet nupcial es produí un atac de les amazones.
fedraSegons el mite, Fedra i Teseu van tenir dos fills: Acamant i Demofont, però Fedra es va enamorar del fill que Teseu havia tingut amb Antíop: Hipòlit. El jove, que detestava les dones, va refusar els favors que la seva madrastra li sol·licitava. Fedra, tement que Hipòlit expliqués a Teseu les seves insinuacions, va estripar-se el vestit, va trencar la porta de la seva habitació i va afirmar que Hipòlit havia intentat violar-la. Teseu ple de ràbia, però no volent matar el seu fill amb les seves pròpies mans, va recórrer a Posidó, el qual li havia promès satisfer tres desitjos. Fent cas a Teseu, el déu va enviar un monstre marí que, sortint de les onades quan Hipòlit conduïa un carro a la vora del mar, va espantar als cavalls i va provocar la mort del jove. Fedra, a causa dels remordiments i la desesperació, es va penjar.
Sobre aquest mite diversos autors han escrit tragèdies, des d’Eurípides al segle V aC passant per Sèneca, Robert GarnierJean Racine, Miguel de Unamuno, Matthew Maguire i fins a Salvador Espriu el passat segle.
La Fedra de Racine està basada en la tragèdia d’Hipòlit d’Eurípides, que narra el mite de Fedra, però també es nodrí de la tragèdia de Sèneca i de Garnier. Sèneca composa en aquesta tragèdia un dels personatges femenins més atractius del teatre de l’Antiguitat: una dona independent, forta i decidida que, malgrat les seves virtuts, acaba sent víctima de la seva irrefrenable passió humana. En aquesta ocasió està meravellosament interpretada per l’actriu Emma Vilarasau.

No hi ha comentaris

El grito en el cielo. La Zaranda. Teatro Inestable de Andalucía la Baja

e lgrito en el cielo

La companyia La Zaranda, Teatro Inestable de Andalucía la Baja, fa més de trenta anys que va emprendre el seu camí teatral realitzant una intensa tasca de creació que li ha valgut un gran prestigi internacional. La seva trajectòria té com a constants teatrals els objectes, l’expressionisme visual, la depuració de textos i la creació de personatges límits, i com a mètode de treball, un rigorós procés de creació en comunitat. La Zaranda, com a sedàs que preserva l’essencial i rebutja l’inservible, desenvolupa una poètica teatral que, lluny de fórmules estereotipades i efímeres, s’ha consolidat en un llenguatge propi que sempre intenta evocar la memòria i convidar a la reflexió.

Al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú, durant la temporada febrer-juny del 2010 van presentar el seu treball Futuros Difuntos, i la temporada març-juny del 2011 el muntatge Nadie lo quiere creer (La patria de los espectros). Aquest diumenge dia u de març a les set de la tarda tornen al Principal per presentar-nos la seva darrera obra, El grito en el cielo.

cartell El gritoAquest muntatge el varen començar a preparar en residencia artística a la Biennale di Teatro de Venècia, i el varen estrenar al Festival Temporada Alta de Salt-Girona. La història que ens expliquen és aquesta: presoners de l’herència genètica, els historials mèdics i el consum estadístic que administra el seu temps, uns cossos desnonats acabar dipositats en un magatzem d’òrgans deteriorats sense possible regeneració. Una confortable i asèptica avantsala de la mort. No obstant això d’aquestes vides reduïdes a mecanismes orgànics no han pogut abolir totalment la contraindicació de somiar. Alguns decideixen escapar de l’acte final de la seva destinació, intentant una fugida de la defunció mèdicament certificada cap a la llegendària font de l’eterna joventut. Un viatge de tornada a la vida, recuperant el dolor com a dimensió humana i també el goig de la llibertat perduda. Viure a la intempèrie de l’ànima.

El grito en el cielo, d’Eusebio Calonge presenta a uns éssers desvalguts, al final dels seus dies, reduïts simplement a cossos, a òrgans, a historials mèdics que, però, no es resignen a la defunció pautada que els tenen assignada i busquen com sigui una fugida. Personatges extraviats que no han perdut l’esperança, que intenten escapar d’una situació que els empresona i emprenen un viatge de retorn a la llibertat, a la vida. Aquí una vegada més, amb el seu humor cru, amb imatges poderoses, amb una posada en escena que amb quatre elements transforma els espais, la Zaranda commou i colpeja, torna a donar una lliçó de teatre parlant d’un món deshumanitzat que aniquila qualsevol tipus de transcendència. L’expressionisme visual de La Zaranda té una relació molt directa amb la memòria dels materials, restes d’antics naufragis. Ara s’acosten a uns cossos desnonats pels historials mèdics i l’herència genètica per reivindicar la capacitat del somni com a clau de llibertat. L’humor negre i tendre de La Zaranda burxa en la dimensió humana del dolor i ens convida a la reflexió sobre la vellesa i la mort. És per aquest teatre autèntic que La Zaranda posa El grito en el cielo.

El germen de l’obra va néixer a l’agost a la Biennal de Venècia, on la companyia va ser convidada en residència artística, al final de la qual va mostrar un assaig obert al públic. Des de llavors, el procés de creació ha seguit en la seva nau de Jerez, on l’obra ha anat creixent, canviant, polint per emprendre el camí que inicià al Teatre de Salt.

Després de la funció trobada amb La Zaranda dins l’espai Escola de l’espectador, al mateix teatre, conduïda per Maite Guisado, periodista de TVE especialista en arts escèniques. Una valuosa oportunitat de conèixer aquesta companyia andalusa de més d’aprop.

Us recordem que a les biblioteques municipals de la ciutat hi ha tot una secció dedicada a obres de teatre.

No hi ha comentaris

‘Expedient K’: producció vilanovina al Círcol Maldà

expedientkDemà dissabte 24 torna al Círcol Maldà l’obra Expedient K que està basada en l’obra de Franz Kafka Carta al pare i que ha estat adaptada per Susanna Garcia-Prieto, dirigida per Alex D. Capo i que compta en el paper protagonista amb l’actor vilanoví Dafnis Balduz. L’estrena es va fer el 2013 al Teatre Principal de Vilanova, que va donar suport a la producció.

“El Carles un tècnic de so i DJ ocasional, a qui els seus amics anomenen K, ha aconseguit, per error, una feina molt peculiar: enregistrar psicofonies. Sí, sí, veus de fantasmes.
Després de recórrer alguns camps de concentració per tota Europa, inclòs el de Terezin, la feina el porta a un estrany castell, en una illa prop de Creta que pertany a la família Reichel. Família amb un tèrbol passat al costat del nazis.
Què enregistrarà? Què és un gòlem? Com les gastaven els nazis a Terezin? Què hi fa en Franz perdut en una obra de fantasmes? I sobretot, on és el lavabo?”

Expedient-KExpedient K és el nom amb el qual es coneix la carta que Kafka va escriure al seu pare Hermann, criticant la seva conducta envers ell i explicant una relació de poder claustrofòbica que constrenyia a Kafka i el feia tenir una por terrible a la figura del seu pare. Kafka va lliurar la carta a la seva mare perquè ell a li donés a son pare. Ella, un cop la va llegir, va decidir no fer ho. I així, la relació entre Kafka i el seu pare va quedar sense resoldre.
La carta va ser publicada després de la mort de Kafka pel seu amic Max Brod sota el títol Carta al pare i la podeu trobar a les Biblioteques VNG.

Carta al pareFranz Kafka va nàixer el 3 de juliol de 1883 a Praga i morí per causa de la tuberculosi al sanatori de Kierling (Àustria) l’any 1924. Els 41 anys de la seva vida i la seva obra van aportar a la literatura universal una de les seves veus més destacades i la més representativa de l’Escola de Praga.
Graduat en lleis i jueu de formació germànica, en la seva maduresa va viure el naixement de la República Txecoslovaca i la commoció de la Primera Guerra Mundial. La seva obra, entre la que destaca la famosa Metamorfosi, no va adquirir notorietat fins que ell ja havia desaparegut.

Per veure aquesta obra hi ha descomptes amb el carnet de les Biblioteques públiques i preus molt especials si reserveu l’entrada a través de la web del Círcol Maldà.

A les Biblioteques VNG, a banda d’aquesta obra, també podeu trobar gran part de la producció de l’escriptor txec:

No hi ha comentaris

Llegir el Teatre: any 1

Amb la lectura d’aquestes dues darreres obres, El joc de l’amor i de l’atzar de Pierre de Marivaux i Fronteres de Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé, s’ha donat per finalitzada aquesta primera temporada del club de lectura Llegir el teatre que s’ha desenvolupat a la biblioteca.

Llegir el teatreLlegir el teatre és un projecte que va sorgir la tardor del 2013 amb la voluntat de contribuir a la formació dels espectadors per refinar-ne la qualitat de recepció, i propiciar un major grau d’exigència artística i d’implicació ciutadana respecte al fet teatral i cultural en general.
El projecte és fruit de la col·laboració entre el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el TNC i Transversal-Xarxa d’activitats Culturals.

Al llarg d’aquesta primera temporada els participants en el club han llegit i comentat les següents obres que podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú:

  • Fum (2013) de Josep Maria Miró
  • Fronteres (2014) [Santa Cecília de Borja a Saragossa de Rafael Spregelburd; Frontex de Falk Richter; Geografia de Lluïsa Cunillé]

Coincidint amb la cloenda de Llegir el teatre el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura ha publicat una bibliografia bàsica dedicada l’art teatral i la literatura dramàtica dels últims anys destinada a facilitar la millora del fons de les biblioteques públiques. El repertori s’adreça als responsables de gestionar les col·leccions de les biblioteques i a les persones interessades en la cultura teatral, a més de suposar un reforç al projecte ‘Llegir el teatre: clubs de lectura’ amb el TNCa impulsat pel mateix Servei.

Teatre d'avuiLes propostes de lectura, que inclou només obres disponibles al mercat, ha estat elaborada per bibliotecàries de diversos serveis especialitzats en la matèria: la Biblioteca Horta-Can Mariner de Barcelona s’ha ocupat de la teoria i la tècnica teatral; el Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre ha fet la tria de la literatura dramàtica i dels recursos digitals; i el grup de treball “Biblioteques i cinema” del Cobdc ha triat les pel·lícules.
A continuació podeu consultar o descarregar-vos la guia Teatre d’avui: bibliografia bàsica

El Club de lectura Llegir el Teatre se’n va de vacances i tornarà passat l’estiu. Bones vacances a tothom!!!

No hi ha comentaris

Llegir el teatre: ‘Fronteres’

En aquesta ocasió els membres del Club de lectura Llegir el Teatre comentaran la lectura ‘Fronteres’ que recopila tres obres que el Teatre Nacional de Catalunya ha encarregat a tres noms destacats de la dramatúrgia contemporània per explorar el concepte de «frontera» des de les seves respectives poètiques.

El resultat és una trilogia que reuneix en un sol espectacle les veus de l’argentí Rafael Spregelburd, l’alemany Falk Richter i la catalana Lluïsa Cunillé.

L’obra es podrà veure a la Sala Petita del 14 de maig al 8 de juny de 2014.

Santa Cecília de Borja a Saragossa de Rafael Spregelburd

En una universitat d’una petita ciutat a la frontera entre França i Bèlgica, un catedràtic francès i una professora belga discuteixen sobre com conceptualitzar la «restauració» de l’Ecce Homo de Borja segons els cànons de l’art contemporani. L’apassionament d’aquesta controvèrsia plantejada per Spregelburd aconseguirà fer esclatar tota mena de fronteres, artístiques, lingüístiques o geogràfiques.

Frontex de Falk Richter

En un modern barri emmurallat per protegir-se d’un exterior inestable i perillós, una parella discuteix sobre el desencís laboral de l’home de la casa, el qual corre el risc de provocar l’expulsió imminent d’aquest paradís de la tranquil·litat. Amb aquest text, Falk Richter posa l’accent sobre els perills d’esclavatge laboral que poden amagar-se darrere el món que ara estem construint.

Geografia de Lluïsa Cunillé

En una carretera secundària, una dona ajuda el seu marit a carregar unes maletes plenes de bitllets de 500 euros perquè el cotxe elèctric de l’home ha fet pana a mig camí cap a la frontera. Amb aquest punt de partida, Cunillé examina els danys col·laterals de la corrupció, a través de la devastació moral d’una dona que vol recuperar el sentit de la seva vida i de la seva feina com a mestra de geografia i història en un institut.

El Club de lectura Llegir el Teatre es tornarà a trobar el dimarts 27 de maig a les 18:30h. Esteu convidats a participar-hi!

No hi ha comentaris

Llegir el Teatre: ‘El cantador’ de Serafí Pitarra

En aquesta ocasió els membres del club de lectura Llegir el Teatre comentaran la lectura ‘El cantador’ de Serafí Pitarra, dirigida per en Xicu Masó.

L’obra es podrà veure a la Sala Tallers del TNC del 2 al 13 d’abril i és la primera obra que treballarà la Jove Companyia del Teatre Nacional, grup que neix en complicitat amb l’Institut del Teatre per tal d’investigar i sistematitzar els codis interpretatius d’un actor «clàssic» català. La companyia estarà formada cada any per una selecció d’alumnes recentment graduats, que assajaran un text paradigmàtic de l’epicentre patrimonial de la temporada. Posteriorment, es presentarà l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya i arreu del territori.

Subtitulada «Gatada cavalleresca en dos actes, en vers i en català del que ara es parla», es tracta d’una paròdia del drama romàntic El trovador d’Antonio García Gutiérrez, gran èxit del teatre espanyol de 1836 que inspiraria el llibret d’Il trovatore de Giuseppe Verdi. El cantador va ser escrit l’any 1864 en col·laboració amb Pau Bunyegas, pseudònim de Conrad Roure, una altra figura imprescindible per entendre el renaixement teatral i cultural del moment.

Situada al segle XV, El cantador representa la venjança de la gitana Magdalena i del seu fill secret, el cantador Don Manric, sobre la família de Don Nunyo, la qual havia fet cremar la mare de Magdalena per bruixeria. L’enemistat de Don Nunyo i Don Manric, que es disputen l’amor de Donya Leonor, desembocarà en una rivalitat còmica que agafarà camins absolutament aliens a les nocions d’honra i honor promogudes pels codis narratius del teatre en castellà.

Serafí Pitarra és el pseudònim del dramaturg, poeta i empresari teatral Frederic Soler i Hubert (1839-1895). Fill d’un fuster, va quedar orfe de pare i mare molt jove i es traslladà a viure amb un oncle rellotger que li ensenyà la professió, que combinà amb la seva afició al teatre. Als quinze anys va debutar com a actor en una companyia d’afeccionats, i s’anà fent popular en els cercles artístics com a actor, còmic i poeta. La seva primera obra, Per un casament, la va acabar el 1856. La seguí Don Jaume el Conqueridor, escrita aquest mateix any, paròdia d’una obra en castellà d’Antoni Altadill. Va ser llavors quan va començar a utilitzar el pseudònim que el va fer famós.

La primera etapa de l’obra dramàtica de Soler es caracteritza per la sàtira i la paròdia del mateix gènere teatral i dels esdeveniments de l’època Gràcies a l’èxit de les seves obres, Soler va acabar sent empresari i director artístic del Teatre Romea, on va crear una companyia especialitzada en obres en català: la Secció Catalana. La seva segona etapa com a dramaturg la seva obra fa un gir cap al conservadorisme. Soler es va mostrar contrari a la república i va advocar per la Restauració.

A més de la seva faceta com a dramaturg, Soler també va practicar la poesia. Va guanyar en tres ocasions els Jocs Florals i el 1875 va ser investit com a Mestre en Gai Saber. 

El Club de lectura Llegir el Teatre es tornarà a trobar el dijous 24 d’abril a les 18:30h. Esteu convidats a participar-hi!

 

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »