Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: CL Ciència-Ficció

El mapa del tiempo

portada arquitectoEl passat dilluns va tenir lloc l’última trobada de la temporada del club de Ciència-ficció, on es va comentar el llibre “L’Arquitecte d’Atmosferes” de l’escriptor Alberto Trinidad establert a Sitges, que hi va ser present.

El llibre transmet una sensació de claustrofòbia que va agradar a una part del participants, tot i que alguns no va poder acabar el llibre per la sensació precisament per aquesta sensació. Parlem d’un relat amb tints foscos i personatges durs que poden arribar a commoure. Alguns es van sentir molt propers amb els personatges immersos la bogeria o fregant els seus límits, en la cerca d’un sentit de la vida a través de la seva descodificació.

És una narració influenciada pel surrealisme, per l’existencialisme, per escriptors com Kafka i per la psicoanàlisi. Reflecteix d’una forma molt encertada els anys vuitanta al nostre país, quan vivíem la revolució del maig del 68 i tots aquells neguits de rebel·lia. Una novel·la de personatges al voltant dels quals es va construint un món propi, un puzle inacabat, que intenta ser diferent i tallar de soca-rel amb tota realitat buida que acabi empresonant-los.

Tot això amb un llenguatge carregat de poesia i metàfores, doncs cal no oblidar que l’autor també escriu poesia. Per a Alberto Trinidad la literatura ha de transformar l’entorn, construir un sentit a la teva pròpia existència, tota vegada que creu que la identitat és necessari narrar-la.

L’obra: El mapa del tiempo
Londres, 1896. Innumerables invents alteren cop i unportada mapa altre la faç del segle fent creure a l’home que la ciència és capaç d’aconseguir l’impossible. I els seus èxits semblen no tenir límits, com demostra l’aparició de l’empresa de Viatges Temporals Murray, que obre les seves portes disposada a fer realitat el somni més cobejat de la humanitat: viatjar en el temps, un anhel que l’escriptor HG Wells havia despertat un any abans amb la seva novel·la La màquina del temps.
Tot d’una, l’home del segle XIX té la possibilitat de viatjar a l’any 2000, com fa Claire Haggerty, qui viurà una història d’amor a través del temps amb un home del futur.
Però no tots volen veure el demà. Andrew Harrington pretén viatjar al passat, a 1888, per salvar la seva estimada de les urpes de Jack l’Esbudellador.
I el mateix H.G. Wells patirà els riscos dels viatges temporals quan un misteriós viatger arribi a la seva època amb la intenció d’assassinar-per publicar la seva novel·la amb el seu nom, obligant-lo a emprendre una desesperada fugida a través dels segles. Però, què passa si canviem el passat? Pot reescriure la Història? Félix J. Palma planteja aquestes preguntes a El mapa del temps.
Mentre el jove Andrew Harrington es prepara per suïcidar-se a la mateixa habitació on Jack l’Esbudellador va cometre l’últim i més salvatge dels seus crims: l’esquarterament de Casa Kelly, prostituta de Whitechapel i núvia d’Andrew. No obstant això, el seu cosí Charles ho evita in extremis ensenyant-li una escapatòria per a l’infern en què viu des de la mort de la seva estimada: viatjar en el temps per acabar amb Jack abans que assassini a Casa.
Així arrenca la primera de les tres parts que componen aquesta fantàstica novel·la i que orbiten al voltant d’un personatge singular: l’escriptor H.G. Wells, un dels pares de la ciència ficció i escriptor de novel·les immortals com La màquina del temps, L’home invisible i La guerra dels mons.

L´autor: Félix J. Palma
felix j palmaFélix Jesús Palma Macías, conegut com Félix J. Palma (Sanlúcar de Barrameda, Cadis, 1968) ha estat unànimement reconegut per la crítica com un dels escriptors més brillants i originals de l’actualitat.
Escriptor espanyol, Félix J. Palma és un reconegut contista que amb el seu pas a la novel·la s’ha fet creditor de premis com el XL Ateneu de Sevilla per El mapa del temps.
Col·laborador de nombroses publicacions i dedicat en principi a la literatura fantàstica o meravellosa, Palma ha aconseguit grans reconeixements per la seva mestria en el relat, com demostra el Premi Tiflos, el Gabriel Aresti o el Alberto Llista.
D’entre les seves antologies caldria destacar Els aràcnids, Premi Iberoamericà de relats 2003, o El vigilant de la salamandra (1998), que va aconseguir l’aplaudiment unànime de la crítica.
Quant al seu pas per la novel·la, en la seva narrativa destaquen obres com La formiga que va voler ser astronauta o Els corrents oceànics, que es va fer amb el Premi Luis Berenguer i la Trilogia victoriana, formada per El mapa del temps (XL Premi Ateneu de Sevilla, 2008), El mapa del cel (2012), i El mapa del caos que l’han consagrat com a novel·lista i que s’ha publicat en més de 25 països, ha obtingut nombrosos guardons i ha aparegut en la llista de Best Sellers del New York Times.
Al marge dels seus textos literaris, Félix J. Palma va crear el suplement cultural “Mosaic” i va col·laborar com a articulista en el Diari de Cadis i el Diari de Sevilla. També ha escrit guions per a còmics.
En l’actualitat es dedica a l’escriptura i a tasques com a assessor editorial i la seva última novel·la publicada, escrita al costat de l’escriptora Maria Fortea, ha estat L’amor no és res de l’altre món (2016).

No hi ha comentaris

El Arquitecto de Atmósferas

A la darrera reunió del Club de Lectura de Ciència Ficció es va treballar el llibre El conte de la criada, de Margaret Atwood.el-cuento-de-la-criada
Del llibre, editat en l’any 1986, se n’ha fet una pel·lícula, una obra teatral, una òpera i una sèrie per a televisió de gran èxit l’any 2017.
En aquest llibre l’autora ens presenta una societat que podríem considerar distòpica (mons imaginaris indesitjables) tot i que l’escriptora considera que ella escriu ficció especulativa (relats imaginaris basats en fets reals que podrien arribar a succeir). Una de les seves normes és no incloure a les seves obres res que els homes no hagin fet ja alguna vegada en algun lloc. Per això, si cap, és més inquietant la lectura d’aquest llibre.
Novel·la construïda amb flasbacks, descripcions minucioses, (el món està en els petits detalls) i pensaments de la protagonista que pretén cridar l’atenció sobre diversos temes com una crítica a la societat, el (mal)tractament a les dones, la idea que l’horror més terrible pot tornar-se quotidià, la resiliència (capacitat de l’ésser humà per sobreviure), el debat sobre el cos de la dona, l’avortament, el ventre de lloguer , la utilització dels nadons robats com a arma, el fanatisme religiós, control i vigilància contra la dissidència, dones contra dones com guardianes de la moral, el nacionalisme disfressat de solució, etc. creant una atmosfera d’opressió.
Una ciència ficció de gran actualitat.

L´Obra : El Arquitecto de Atmósferas.

portadaL’arquitecte de Atmosferes és el programa de ràdio que un singular i turmentat personatge utilitzarà per dur a terme una transcendental teràpia.

Tres dels seus oients, cada un d’ells subjecte a una curiosa i particular col·lecció dominant emocionalment les seves vides, es veuran inevitablement atrets per l’esdevenir d’aquesta teràpia.

L’arquitecte d’Atmosferes és una enigmàtica història de sentiments i actituds extrems que barreja la solitud infinita d’un ésser que ja no vol ser humà amb l’opressió de la bogeria en un psiquiàtric, la indolència agra d’una relació de parella que s’esgota i la histèria d’una biòloga que sent una trucada orgànica impossible.

L’arquitecte d’Atmosfera està ple de pessimisme, de por a la humanitat, al contacte amb els altres.

Una fascinant narració que a mesura que avança creix en intensitat fins veure abocada a un impetuós final.

El llibre, narrat en primera persona per la protagonista, ens transporta a un món cruel i ple de dubtes per a uns ulls que ho veuen per primera vegada.

La història transcorre pausada però sense descans pàgina a pàgina mentre el lector aprèn, descobreix i experimenta amb la pròpia Inge tot el que aquest erm i els seus habitants han d’oferir … i explicar.

 

L´autor: Alberto Trinidad

Alberto Trinitad va néixer a Barcelona el 25 de novembre de 1975, i des de fa alguns anys viu a Sitges. S’ha llicenciat en Filologia Hispànica i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada.Alberto_Trinidad

Quan era molt petit el primer que recorda és que volia ser de gran i era mag, inventor o un científic boig a l’estil del Doctor Bacterio. Estava obsessionat amb fabricar una màquina del temps. Més tard va descobrir que la forma més còmoda i eficaç que tenia per ser mag o inventor era a través de l’escriptura.

És autor de l’obra de teatre infantil On és la il·lusió ?, representada al CEIP Pau Casals del Vendrell per un grup de nens entusiastes, que li van produir un fort impacte emocional, i de les següents novel·les publicades: Minories d’un, l’arquitecte de Atmosferes, el Cirurgià del Cel (denominada pel propi autor com la seva obra pòstuma) i Alba, ningú i tu, i d’altres vuit que romanen recloses en un calaix de la seva ordinador.

Escriu poesia des de 1991, però només ha publicat un llibre en aquest gènere Taquigrafia del silenci (2017), una antologia dels seus últims poemaris.

A més va col·laborar en i va dirigir alguns programes de ràdio durant la seva joventut més primerenca, es dedica professionalment al món de l’edició i actualment col·labora amb una secció fixa (Territoris de fugida) a la revista cultural digital Lectures Submergides, on realitza una peculiar singladura sense retorn possible a través dels inabastables territoris de l’art.

Fins a la data ha visitat els poetes Roberto Juarroz, Vicente Huidobro i Leopoldo María Panero.

No hi ha comentaris

El conte de la criada, de Margaret Atwood

A la darrera reunió del Club de Lectura de Ciència Ficció es va treballar el llibre “Cenital” d’Emilio Bueso. És un llibre publicat a l’any 2012, sobre la destrucció de l’actual civilització si ens quedéssim sense petroli.
CenitalLa narració es desenvolupa en diverses escenaris; el primer és un bloc que va anunciant la situació, un altre fixant l’acció en 2014 en un món destruït, i encara un tercer situat en una futura ecovila, on els seus habitants recorden com han arribat fins allà.
“Cenital” es pot inscriure al subgènere de la literatura del pànic, és bastant negatiu i pessimista. Descriu la fi del model de societat actual, el bluf de les energies renovables i de la nostra vida fonamentada en la il·lusió d’una seguretat impossible.
Totes les qüestions que van sorgir van ser al voltant de la idea de catastrofisme, i de si realment arribaríem a tal grau de involucionisme a la terra.
Es va posar sobre la taula la idea de possibles noves tecnologies que poden estar desenvolupant-se i que no es donen a conèixer per interessos polítics o econòmics, la nostra preocupació pel medi ambient, els peak oil, etc.
Finalment, una pregunta: què fa una adolescent llegint ciència ficció en una classe lliure? Doncs preguntar sobre tots aquests temes.
Això és la Ciència Ficció, qüestionar-ho tot, dubtar, preguntar i anar més enllà.

Per a la propera sessió del Club, es prepara el llibre El conte de la criada, de Margaret Atwood.

L´Obra: El conte de la criada
La distòpia creada per Margaret Atwood el 1985 torna a estar d’actualitat arran de l’estrena de la sèrie. el cuento de la criada
Els Estats Units ha passat a ser una teocràcia fanàtica. Després assassinar al president i dissoldre les cambres, els nous líders aniran reduint progressivament els drets de les persones fins a establir un nou sistema de classes. La societat que origina aquest cop d’estat serà batejada com a República de Gilead i en ella, es limitarà el paper de les dones, deixant a aquelles que no són esposes dels Comandants, relegades a les tasques de la llar (les Martes) i la reproducció (les Criades).
Aquelles que per edat o rebel·lia no encaixen en cap d’aquests dos serveis, passen a ser considerades No-dones i són desterrades, usades com a mà d’obra en un entorn contaminat que disminueix la seva esperança de vida.
La història és narrada per Defred, una de les Criades que, embolicada en el seu hàbit vermell, és sotmesa a violacions revestides de cerimònia. Les dones són ara un mitjà i no tenen la llibertat de decidir, fins i tot sobre els seus propis cossos L’autora va començar a escriure la novel·la quan vivia a Berlín. Era 1984 i encara existia el Mur que dividia Alemanya.
En la introducció del llibre, Atwood compte com durant les seves visites a l’altra banda del Teló d’Acer va experimentar “la cautela, la sensació de ser objecte d’espionatge, els silencis, els canvis de tema, les formes que trobava la gent per transmetre informació de manera indirecta “. Aquesta atmosfera opressiva i a estones psicòtica, on les intencions de tots són posades en dubte, és un dels aspectes que El conte de la criada retrata. S’hi percep l’angoixa i l’anhel del que va ser, però sobretot, Atwood descriu amb mestratge com l’ésser humà és capaç d’adaptar-i acabar per assumir una realitat injusta.

L´autora: Margaret Atwood
Margaret Atwood (Ottawa, Canadà, 1939) és una escriptora canadenca, Considerada una de les més destacades novel·listes i poetes del panorama actual. Molt aficionada a la lectura des de nena, es va graduar en Arts al Victoria College de la Universitat de Toronto i posteriorment va cursar estudis de postgrau en el Radcliff College de Cambridge (Massachussets) i a la Universitat de Harvard.
Ha estat professora de Literatura Anglesa en diverses universitats canadenques, entre les quals es troben la British Columbia a Vancouver, la Sir George Williams a Mont-real i la de York a Toronto. Dedicada per complet a l’escriptura des de 1972, ha estat presidenta de la Unió d’Escriptors del Canadà (1981-1982) i del Centre Canadenc del PEN Club Internacional d’escriptors (1984-1986).
Autora molt prolífica, va obtenir reconeixement internacional amb la publicació de la seva novel·la La dona comestible (1969), a la qual van seguir Ressorgir (1972), Donya Oracle (1976), Life Before Man (1980), Ull de gat (1988) i La núvia lladre (1993). La trama de les seves obres se centra freqüentment en la figura de la dona, la seva maduresa i els canvis de rol sexual.Margaret_Atwood
És també una consumada poetessa, gènere en el qual va començar amb dinou anys i en el qual recorre a referències mitològiques, culturals, literàries i pictòriques, com a Double Persephone (1961), The Circle Game (1964) i Procedures for Underground (1970) . En You are Happy (1974) i Two-Headed Poems (1978) va revelar el seu interès per la literatura social: en el primer va explorar l’opressió de la dona i en el segon el conflicte latent al Canadà entre dues cultures i dues llengües. Aquestes preocupacions tornarien a aparèixer en True Stories (1981), Interlunar (1984) i Morning in the Burned House (1995).
Així mateix, algunes de les seves novel·les s’han adaptat al cinema i al teatre, com La dona comestible (1969), El conte de la criada (1985), també convertida en òpera, Alias Grace (1996) i L’assassí cec (2000), entre d’altres. La novel·la Oryx i Crake (2003), The Penelopiad (2005), The Year of the Flood (2009) i Maddadam (2013), la col·lecció de relats The Tent (2006) i el llibre de poesia The Door (2007). Pel que fa a la temàtica de les seves obres, és molt variada; treballa des de la crítica literària a la novel·la realista, passant per la ciència ficció –terme amb el qual no se sent res còmodament, fins a la literatura compromesa en defensa dels drets de la dona.
L’obra més coneguda és El conte de la criada (1985), amb la qual va rebre premis com el Arthur C. Clark o el Los Angeles Prize. Entre les seves novel·les destaquen, a més Alias Grace, i Ull de gat, finalistes del Premi Booker, un guardó que va obtenir amb L’assassí cec, la seva desena novel·la. Ha publicat també Finalment, el cor (2016). Ha rebut així mateix el Governor General’s Award, l’Ordre de les Arts i les Lletres, el Premi Montale, el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres, el Premi Nelly Sachs, el Premi Giller, el National Arts Club Literary Award, el Premi Internacional Franz Kafka i el Premi de la Pau del Gremi dels Llibreters Alemanys.

No hi ha comentaris

Cenital, d’Emilio Bueso

A la darrera sessió del club de lectura de ciència ficció de la biblioteca van treballar el llibre “Aquells i aquelles d’allà no sóc jo” de l’escriptor Pau Escribano.portada anterior
Al llarg de la trobada es van tractar temes suggerits per la lectura, com la teletransportació i els èxits produïts fins ara, dels forats negres, dels dimonis de Hawking i de Maxwell, de les lleis de la termodinàmica, de l’antimatèria, etc.
També es va comentar l’ètica dins de la ciència: el poder i els interessos dels diners dins de la investigació, i del que podria arribar a fer un investigador per a figurar en un descobriment que podria canviar les nostres vides.
Va sortir la idea de la deshumanització en el món, el canvi climàtic, el fet de no ser ningú ni existir si no tens feina, del control que tenen tant els governs com els interessos monetaris de cada moviment que realitzem en la nostra quotidianitat …
Finalment, es va comentar el fet que qualsevol esdeveniment, per petit que sigui, pot fer aflorar una part de la nostra personalitat amagada, i convertir-nos en persones totalment diferents.
Com poden veure, llegint ciència ficció es pot parlar de molts i diversos temes.

Per a la propera sessió el club treballarà el llibre Cenital, d’Emilio Bueso

L’obra: Cenital
Cenital és la crònica d’un malson anunciada. La fi del petroli és a prop i amb ell la fi de la civilització tal com la coneixem.Cenital Tots els nostres sistemes, tant socials com econòmics, es vindrien a baix i llavors, ai amics, campi qui pugui. La solució? Modificar les nostres vides, tornar a la prehistòria (o gairebé) i sobreviure en petits nuclis, petits llogarets ecològiques i autosostenibles, perquè la fi ha arribat.
Destral s’erigeix com un líder gairebé messiànic, primer a Internet, proclamant el que està a punt de succeir i més tard com a cap de Cenital, un petit llogaret. No obstant això, la lluita per la supervivència no serà gens fàcil i l’arribada d’una parella a les portes del llogaret suposarà el començament d’un nou malson.
Cenital juga amb les nostres pors més profunds i realistes, aquests que no tenen res de sobrenatural i que poden succeir en qualsevol moment.
La novel·la juga amb diverses línies temporals. D’una banda, hi ha les entrades al blog de Destral, que ens va advertint de la que se’ns ve a sobre; d’altra banda, tenim l’acció real de la novel·la, des que la parella arriba a la porta de Cenital fins al desenllaç. A més, va intercalant capítols en els quals ens explica la vida de cada un dels membres del llogaret.
Una història en la qual descobrirem el que és Cenital, un reducte on aquells que van veure venir la fi del món com el coneixem s’han reunit per poder subsistir i on coneixerem, saltant d’un personatge a un altre, la història tant d’ells com de la construcció d’aquesta espècie de edèn que en realitat es converteix en una petita presó, on ni dins ni fora, hi ha una llibertat completa.
El directe, l’absència d’artificis i enganys que ens portin a plantejar-nos que l’autor juga amb nosaltres, els discursos de Destral – protagonista absolut -, la vida fora i dins del recinte, la sensació de viure la podridura, l’abisme, el cataclisme convertit en frases que ataquen el lector, en definitiva, un joc rodó en la relació llibre – lector que aprofita les millors imatges possibles per captar la nostra atenció i que no ens desviem amb detalls innecessaris.
Tot el que aquí es compti té una raó, té un per què, encara que això ho hàgim de posar nosaltres, en una mena d’experiència que ens dóna peu a reflexionar sobre els avatars d’aquest món i en què Emilio Bueso posa a l’ésser humà com a subjecte en proves d’una realitat que està més a prop del que ens pensem.
Emilio Bueso trama una novel·la realista, o pessimista si es prefereix, de rabiosa actualitat. Cenital se situa en algun punt limítrof de la província de Castelló, entre 2007 i 2014.

L’autor: Emilio Bueso
Neix a Castelló, el 1974. Va cursar estudis d’enginyeria i vaEmilio Bueso ser professor de Sistemes Operatius de la Universitat Jaume I de Castelló entre el 2003 i el 2011. Treballa com a responsable de tecnologia d’una institució interuniversitària, tasca que compagina amb l’escriptura. És enginyer de sistemes.
La seva trajectòria com a autor arrenca en el realisme brut per submergir-se en la narrativa de terror i ciència ficció. Ha guanyat diferents premis, entre els quals destaca el Premi Celsius a la millor novel·la fantàstica de ciència ficció o terror, que es lliura cada any a la Setmana Negra de Gijón, per la seva novel·la Diàstole el 2012 i Cenital el 2013, les seves dues obres més destacades. Bueso ha guanyat premis com el Domingo Santos de relat, atorgat per l’AEFCFT, i va publicar la seva primera novel·la, Noche Cerrada, en 2007, que ha conreat publicant els seus relats en Ahora intenta dormir (Valdemar, 2015) i signant novel·les com Diástole (Salto de Página, 2011), Cenital (Salto de Página, 2012) i Extraños Eones (Valdemar, 2014).
Membre fundador de l’associació Nocte, va començar a publicar a cavall entre el realisme brut i el gènere fantàstic. Es va estrenar en el format llarg amb Noche Cerrada (Verbigràcia, 2007). Diástole (2011), Cenital (2012) i Esta noche arderá el cielo (2013), totes publicades a Salto de Página, ho van consagrar com un dels valors més ferms de la ciència ficció espanyola.

No hi ha comentaris

Aquell d’allà no sóc jo

El proppassat dilluns dia 19 el Club de Lectura de Ciència Ficció es va reunir, i ens comenta Victoria Ortiz, responsable del club de lectura de Ciència Ficció, que s’introduïren a l’univers “Corvovers” de Marc Pastor, a través de la seva obra Farishtaportada
Segons ens explica, Marc Pastor crea un univers on viure a cadascun dels seus llibres, que es poden llegir independentment però amb gestos de complicitat amb la resta de la seva obra. Aquest gest pot ser un personatge, una situació, escenaris d’altres llibres i que fins i tot pot canviar el final d’una altra obra.
Qui és Farishta? És la protagonista, una noia jove, que de vegades ens sorprèn per la seva maduresa. Amb ella recorrerem el camí d’aquestes prop de 500 pàgines i ens fan viatjar a través d’aventures, fantasia i creixement personal, situant-se en una illa, escenari significatiu, present a un altre dels seus llibres, BIOSKO.
De què ens parla aquest llibre? De la soledat, de l’arrelament, dels orígens, de les relacions pares-fills, de què seríem capaços de fer per un fill, de l’adopció, de clons, de viatges en el temps, de plagues …
“Tots necessitem saber d’on venim per poder avançar”. Aquesta frase reflecteix un dels grans temes d’aquesta història. Està estructurada en tres grans parts, escrita en forma de diari introduint diaris, informes, notes, etc, amb diferents textures, colors de les pàgines, tipografies i plena de referències musicals que ens van arribant de la mà dels protagonistes i que és un mitjà de comunicació entre ells.
“És millor que no sàpigues res del teu futur, o no podràs escapar d’ell”. Els viatges en el temps, el gran tema, un temps no lineal explicat pel continuum de les seves pròpies lleis, on no es pot modificar més que petits detalls del passat i s’ha de complir la resistència, la coherència i la proporció.
Un llibre que va començar a escriure el mateix dia que va néixer el seu fill i que comença amb una frase d’un diari trobat en un cadàver “crec que aquest any serà un bon any”

Per a la propera sessió del club, el 12 de març de 2018, el llibre que s’ha triat és “Aquell d’allà no sóc jo”, de Pau Escribano.

L’obra: Aquell d’allà no sóc jo
portadaSom en un futur proper no especificat, potser al final del segle XXI. El Marc Garcia és un pilot d’avions a l’atur que viu a Barcelona. L’invent de la teletransportació ha deixat pràcticament obsolet l’ús dels avions, i els aeroports s’han anat convertint en teleports.
Això és un invent de la World Teleport Company presidida per un sonat anomenat Albert Grey. Aparentment tot és molt xulo per la senzilla raó de que ara ets aquí i a l’instant ets a Nova York. Només té un petit (gran!) defecte… però no us l’explicarem.
Vidu, el Marc té una filla única, la Carla, amb qui manté una relació complicada i distant. La noia viu a Nova York i ell és a punt d’instal·lar-se amb ella perquè ja no es pot ni pagar el lloguer. Utilitzarà la teletransportació per primera vegada, cosa que li fa pànic.
Però en l’operació alguna cosa surt malament i el Marc es veu immers en una aventura frenètica en què hi ha implicada la principal empresa que controla el sistema de la teletransportació, la World Teleport Company (WTC).
La novel·la s’estructura en tres blocs, que són els tres dies en què passa l’acció, més un epíleg final. En Marc viurà tres dies d’autèntica bogeria, en què s’haurà de desempallegar de totes les seves pors, recórrer fins a tot a la violència extrema per defensar la seva família i despullar un secret que pot suposar una sacsejada a nivell mundial.
Pau Escribano construeix un relat força cinematogràfic en la seva concepció i plasmació narrativa, amb capítols curts. La novel·la té ritme, acció, persecucions i girs argumentals constants que sorprenen i mantenen l’atenció del lector. Vibrant, àgil i dinàmica que es llegeix pràcticament en una tarda. Com a obra primerenca, és fogosa i sorprenent.

L’autor: Pau Escribano
Pau Escribano és un jove nascut a Vilanovapau escribano i la Geltrú (1981), llicenciat en Comunicació Audiovisual.
Té 36 anys i ha dirigit ‘Crackòvia’, el programa de Televisió de Catalunya líder d’audiència indiscutible en la seva franja dels dilluns a la nit.
Pau Escribano és un periodista que ha fet ràdio, televisió, s’ha atrevit amb els curtmetratges i, darrerament, fins i tot ha col·laborat amb un espectacle teatral.
Aquest currículum tan farcit va començar als 17 anys a Canal Blau FM. El seu estil va agradar i van passar a col·laborar al ‘Fent amics’ de TV3, on enviaven idees. També van col·laborar regularment al programa de ràdio ‘El Terrat’ i van presentar-ne una edició estival. El següent pas va ser al programa ‘A pèl tour’, de TV3 junt amb Carles Sánchez. Tot seguit va ser guionista de ”Una altra cosa’. Volia ser director de cine. Com el 99 per cent de la gent que ha fet comunicació audiovisual.
La seva primera experiència com a director va arribar durant dos anys al late show de Localia. Quan el programa va acabar, ‘Polònia’ el va fitxar com a guionista. Des de la seva segona temporada dirigeix ‘Crackòvia’, un dels èxits més consolidats de la programació de TV3.
Ha dirigit un curtmetratge amb Sergi López com a actor i també ha escrit part de les cançons del musical ‘La família irreal’, o “Dins la cova”. També són seus els curtmetratges: “Primer Contacte” i “L’Encenedor Quàntic”. El primer sobre un astronauta i el segon sobre un noi que viatja des del futur.
I en literatura: “Aquell d’allà no sóc jo” = un thriller futurista. I el seu denominador comú? La ciència ficció, el futur, l’univers i el sentit de l’humor.

No hi ha comentaris

Farishta, de Marc Pastor

Victoria Ortiz, responsable del club de lectura de Ciència Ficció de la biblioteca ens fa un resum de la trobada d’aquest dilluns del club. En aquesta ocasió s’ha comentat el llibre “Llàgrimes a la pluja” de l’escriptora Rosa Montero. Aquesta escriptora és un dels casoslogo en què un escriptor de mainstream escriu ocasionalment literatura de ciència ficció. Rosa Montero es va plantejar aquest llibre i la seva continuació “El pes del cor” com un regal per ella, tota vegada que crea un món propi on pot marxar de vacances periòdicament i, a més, parla del seu protagonista Bruixa com el personatge més fort dins de la seva producció literària. A la trobada van sortir diversos temes: la mort a través de la por a la dissolució de la personalitat en el no res. Això pot implicar una acceptació d’un clon o d’un ésser artificial on, si aboquéssim totes les nostres idees i records, continuaríem sent nosaltres? La idea de la necessitat de la memòria per a la nostra maduresa, encara que sigui falsa. O no són falses totes les nostres memòries? El rebuig al diferent de qualsevol tipus, la nostra por a l’altre que crea situacions d’odi i guerres. Serem alguna vegada capaços d’acceptar al diferent i arribar a sentir la nostra igualtat? L’art com a reflex de les diferents societats i el mercat de l’art. Els problemes mediambientals i, si paguem per l’aigua, l’energia, etc., quan començarem a pagar per l’aire? Existeixen ja zones amb l’aire més net on ja viuen les classes privilegiades? El gran món de la literatura de ciència ficció que ens fa fer preguntes i qüestionar el nostre món i societat.

Per a la propera sessió del club, el 19 de febrer a les 18:30 h, el llibre que s’ha triat és Farishta, de Marc Pastor.

L’obra: Farishta
portadaFarishta  és una novel·la de ciència ficció que beu de moltíssimes influències diferents, però podríem definir-la com un Lost amb viatges en el temps
Som a 1993. Farishta, sense res a la lligui al món, acceptarà una misteriosa oferta de treball per anar-se’n durant una llarga temporada al “complex Sannikov”, una mena de centre turístic a la Polinèsia francesa, on una sèrie de famílies viuen voluntàriament aïllades de la resta del món. Es tracta, doncs, d’un retir a la solitud remota, al qual no tothom és capaç d’acostumar. Allà, Farishta coneixerà Manse, pel qual se li revelarà en breu una potent atracció romàntica. Són els capítols que ens poden fer pensar que estem llegint una obra juvenil. No és el cas, però. És cert que el primer terç de l’obra transcorre amb un ritme més aviat pausat i que l’evolució de la relació Farishta-Manse i el coneixement íntim de les famílies és l’eix central. Però a poc a poc també se’ns van presentant alguns interrogants. Entreveiem el misteri que s’oculta després de la pàtina d’aparent normalitat d’aquelles famílies, que voluntàriament han renunciat a viure en societat per estar, aïllades, en aquelles illes al cul del món. Per què persones d’èxit renuncien a tot per ser-hi? Què hi ha darrere de la misteriosa organització Iefremov-Strugatski?
No és fins que comencem a estar una mica empalagats de la relació Farishta-Manse que gira hàbilment el rumb i ens endinsa en una altra aventura, molt menys convencional. És llavors, quan es fa evident que estem llegint un thriller fantàstic, que ens trobem amb sensacions conegudes. Amb les velles, i bones, sensacions conegudes. L’arxipèlag ja no és només un arxipèlag, és un experiment, una presó, un portal a l’inexplicable. Una font de misteris que posarà a prova la nostra imaginació i que inevitablement ens convidarà (ens desafiarà) a imaginar solucions possibles als paranys parades per l’autor.
Del punt de vista narratiu, focalitzat en una jove (la Farishta del títol), que moltes vegades s’expressa a través d’un diari o dels seus gustos musicals, ens porta irremissiblement al món de les inseguretats i els anhels d’una adolescent tardana. És clar que no és una adolescent convencional i que ja ha conegut com se les gasta la vida. Farishta és doblement òrfena: sent molt petita va perdre als seus pares biològics a l’Afganistà i, anys més tard, es va quedar sense els pares adoptius a causa d’un accident aeri. La solitud, el desarrelament i els orígens seran els temes clau de l’obra, al voltant dels quals reflexionarà amb brillantor de l’autor.

L’autor: Marc PastorMarc Pastor
Nascut a Barcelona el 12 d’octubre de 1977. Membre del cos dels Mossos d’Esquadra, el 2007 es donà a conèixer amb la novel·la Montecristo, que narra les aventures bèl·liques d’uns republicans espanyols fugits del camp de concentració de Mauthausen que s’enfronten a Himmler. El 2008 publicà La mala dona, sobre el personatge històric d’Enriqueta Martí, Vampir del carrer de Ponent, amb la qual obtingué el premi Crims de Tinta. Posteriorment ha publicat les novel·les L’any de la plaga (2010), Bioko (2013) i Farishta (2017).
Ha escrit una trilogia al voltant de les seves obsessions infantils: els nazis (Montecristo), els vampirs (La Mala Dona) i els extraterrestres (Lany de la plaga), i ara està immers en una altra trilogia, aquest cop sobre tres illes: una a Guinea Equatorial (Bioko), una altra a la Polinèsia francesa (Farishta) i un western modern ambient a Madagascar encara per escriure.

No hi ha comentaris

Lágrimas en la lluvia

Avui 11 de desembre el Club de Lectura de Ciència-Ficció comença a treballar la novel·la Làgrimas en la lluvia, de Rosa Montero.

L´Obra: Lágrimas en la lluvia

portadaLa novel·la ens situa als Estats Units de la Terra, més concretament a Madrid, l’any 2109, quan augmenta el nombre de morts de replicants o tecnohumanos, que embogeixen de sobte. La detectiu Bruna Husky és contractada per descobrir què hi ha darrere d’aquesta onada de bogeria col·lectiva en un entorn social cada vegada més inestable. Mentre, una mà anònima transforma l’arxiu central de documentació de la Terra per modificar la Història de la humanitat.
Agressiva, sola i inadaptada, la detectiu Bruna Husky es veu immersa en una trama d’abast mundial mentre s’enfronta a la constant sospita de traïció dels que es declaren els seus aliats amb la sola companyia d’una sèrie d’éssers marginals capaços de conservar la raó i la tendresa enmig del vertigen de la persecució.
Rosa Montero narra una recerca en un futur imaginari, coherent i poderós, i ho fa amb passió, acció vertiginosa i humor, eina essencial per a comprendre el món. En aquest futur, alguns dels principals problemes actuals de la humanitat segueixen presents: Els pols ja s’han fos amb la consegüent desaparició de les més importants ciutats costaneres i d’alguns dels països els territoris amb prou feines superaven el nivell del mar. La ingent contaminació ha provocat que cadascú pagui segons la qualitat de l’aire que respira. La crisi afecta a nivell mundial sense que els polítics facin res eficient per solucionar-la. I així successivament…
Amb aquest futur també podem veure com l’ésser humà no aprèn dels errors del passat. ¿Els sonen partits extremistes que segueixen una jerarquia de puny de ferro i que tracten de cometre un genocidi contra els que gairebé no poden defensar-se? O una carrera per veure qui pot construir abans un astre artificial, sent uns participants conservadors aferrats a la religió i els altres, uns individus que busquen la societat perfecta?
Una novel·la de supervivència, sobre la moral política i l’ètica individual; sobre l’amor, i la necessitat de l’altre, sobre la memòria i la identitat.

L’autor: Rosa Montero

Rosa Montero va néixer a Madrid el 1951. Periodista i escriptora espanyola, va cursar estudis de Filosofia i Lletres i Ciències de la Informació.

La seva vocació per l’escriptura va rosa monterocomençar des de molt petita: víctima de la tuberculosi, amb prou feines podia fer res més que llegir i escriure les seves pròpies històries. El que va començar com un joc aviat es va convertir en una manera de vida.
Després de la universitat va passar a treballar en el diari Pueblo i a col·laborar amb diferents revistes, com Garbo o Hermano Lobo. D’aquí va passar al diari El País, on des de 1980 exerceix com a directora d’El País Semanal. En aquest mateix any, Rosa Montero va rebre el Premi Nacional de Periodisme.
La seva primera novel·la va ser Crònica del desamor (1979), però el seu primer gran èxit li va arribar amb Te trataré com una reina (1983), que la va fer pujar als primers llocs de les llistes de vendes.
El 1997 va guanyar el Premi Primavera per La hija del caníbal, llibre que va ser el més venut d’aquest any, i es va distribuir de manera internacional.
En l’actualitat segueix exercint com a directora del suplement d’El País amb el seu estil entre la literatura i el periodisme. Les seves últimes novel·les han variat des de la ciència ficció – Lágrimas a la lluvia – a una barreja entre novel·la íntima i biografia novel·lada – La Ridícula idea de no volver a verte -.

No hi ha comentaris

Trobada amb David Cirici

P1030136

El passat 13 de novembre, els membres del Club de Lectura de Ciència Ficció van participar a una trobada amb l’autor David Cirici per comentar el seu llibre Zona prohibida.

La trobada s’emmarcava dintre de les activitat paral·leles de la CATCON 17: I Convenció Catalana de Ciència Ficció i Fantasia que organitza la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia i es celebra aquest cap de setmana a Neapolis.

L’escriptor ens va comentar que quan escriu pensa en el seu públic, en aquest cas joves, i que el seu llibre els protagonistes són joves perquè així se sentin identificats amb la història que s’explica.

És un llibre que reflexiona sobre el control de la població, el control sobre l’educació, un llibre que parla sobre la violència, sobre el que seria una dictadura. Cirici, volia reflectir un món on les relacions humanes són molt intenses i on no es creu en el futur tot és present, un món com l’actual.

Llibre escrit en primera persona perquè resulti més ambigu i el lector vagi descobrint aquest món alhora que el seu protagonista.

La idea de partida va ser una escola totalment automatitzada i el fet de posicionar a uns adolescents completament sols al món i veure les seves reaccions.

Trobareu aquest llibre i d’altres d’en David Cirici a les Biblioteques de Vilanova.

Us deixem amb una entrevista que Fanbooks va realitzar a l’autor amb motiu de la publicació del llibre.

No hi ha comentaris

Testimoni de Narom

Pel proper 8 de gener el Club de Lectura de Ciència-Ficció està treballant la novel·la Testimoni de Narom, de Miquel Barceló i Pedro Jorge Romero.

L’obra: Testimoni de Narom
portadaNarom és un planeta on els humans s’hi van establir fa molts anys i una religió conta que fa molt temps, abans que els humans s’hi establissin, hi havia els naromites, els habitants autòctons del planeta. Aquesta religió té molt pocs adeptes, però la xicota del protagonista (el narrador) surt a la recerca d’aquests naromites en un canvi d’estació, que és l’únic moment en el que, segons la llegenda, se’ls pot trobar. Però durant aquests canvis d’estacions, la vida a fora (perquè els humans fan vida subterrània) és impossible degut a les tempestes fortíssimes de vent i de pluja que ho arrenquen i ho destrueixen tot al seu pas. El protagonista es fa el valent i segueix els passos de la seva xicota. El que no s’espera és el que hi tro
Narra la història d’un dels colons humans del inhòspit planeta Geria. Geria està castigada per uns fenòmens atmosfèrics periòdics i devastadors. L’única manera de sobreviure és en ciutats subterrànies. Durant les inimaginablement poderoses tempestes que assolen el planeta és impossible sobreviure a l’exterior, segons creu tothom excepte els cercadors, els qui creuen en una absurda religió que els porta a sortir a l’exterior durant les tempestes a la recerca dels mítics gerios, suposats pobladors originals del planeta.

Els autors:

Miquel BarcelóMiquel Barceló García (Mataró, 1948) és doctor en informàtica, enginyer aeronàutic i diplomat en energia nuclear. A més, és editor, traductor i escriptor, especialitzat en el gènere de la ciència-ficció.

En el vessant professional, dirigeix i coordina el programa de doctorat sobre sostenibilitat, tecnologia i humanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya. Catedràtic EU, ha estat, durant molts anys, professor a la Facultat d’Informàtica de Barcelona, des de la seva creació (el 1976), concretament al Departament d’Enginyeria de Serveis i Sistemes d’Informació de la UPC.

Com a editor, la seva carrera ha estat lligada a Ediciones B, on ha dirigit la col·lecció NOVA, especialitzada en relats i novel·les de ciència-ficció. En moltes ocasions, Barceló inclou en els llibres que edita en aquesta col·lecció un article introductori. L’any 1996 l’Asociación Española de Fantasía y Ciencia Ficción li va concedir el Premio Gabriel A la labor de una vida. Ha estat l’editor del fanzine KANDAMA, promotor dels premis UPC de Ciència-Ficció i director de la col·lecció Nova de Ciencia-Ficción d’Ediciones B.Miquel-Barceló Pedro Jorge Romero
Autor de diversos articles i assaigs científics, llibres de text i nombrosos articles de divulgació científica; també ha escrit contes, novel·les i assaigs de ciència ficció. Fins ara, ha publicat dues novel·les, totes dues escrites amb Pedro Jorge Romero, Testimoni de Narom (1998), guanyadora del Premi Jules Verne (Andorra),que va ser ampliada i publicada en castellà amb el títol El otoño de las estrellas i el Tríptico de Dios (2001). Així mateix és autor de Ciencia ficción: Guía de lectura (1990), la nova edició de la qual, revisada i ampliada, va aparèixer 2015.

Pedro Jorge Romero Pedro Jorge Romero va néixer a Lanzarote el 1967 i resideix des de fa anys a Santiago de Compostel·la. És Físic, tot i que es dedica professionalment a la informàtica ia la traducció de llibres, principalment de ciència ficció.
Durant molts anys va ser un gran aficionat a aquest gènere i un dels seus assagistes més brillants. També va ser l’editor de No ficció, una revista no comercial dedicada a l’assaig i posteriorment, al costat de Joan Manel Ortiz, Ricard de la Casa i José Luis González, va formar Interface Grup Editor i va estar publicant la revista BEM durant 75 números entre 1990 i 2000 , guanyant durant aquest temps cinc premis Ignotus en la categoria de millor revista.
Com a editor va crear i va administrar L’arxiu de Nessus, un lloc hispà de referència sobre la ciència ficció i fantasia, que va guanyar el Premi Ignotus 2000 a la millor producció audiovisual, però abans de crear aquest lloc ja va ser un dels pares i editors d’una altra referència de la ciència ficció, el fanzine BEM.

No hi ha comentaris

Futurs imperfectes

portadaAvui us presentem el que és, probablement, el recull de contes més complet de la literatura de ciència-ficció escrita en català, Futurs imperfectes. Antologia. Aquest volum presenta la panoràmica històrica de la literatura de ciència-ficció escrita en català, des del final del segle XIX fins al 2006, amb una tria antològica preparada per Antoni Munné-Jordà, especialista en aquest gènere. En aquest recull hi trobarem contes d’autors com Pompeu Gener, Joaquim M. Nadal, Antoni Ribera, Pere Calders, Sebastià Estradé, Pere Verdaguer, Màrius Lleget, Manuel de Pedrolo, Lluís Busquets i Garbulosa, Roser Cardús, Esteve Freixa, Avel·lí Artís-Gener, Joan Crexell, Víctor Mora, Josep Albanell o Montserrat Galícia.

A part d’escollir els contes de la present antologia, Munné-Jordà ens introdueix al gènere en un estudi preliminar que passa per orientar al lector sobre l’inici del gènere de la Ciència-Ficció repassant els principals autors internacionals fins a mitjans del passat segle. Però el punt fort d’aquest estudi és l’anotació del que s’ha publicat en català des de finals del s. Segle XIX. Aquesta informació és enorme i difícil de digerir, i mereixeria un assaig per a ella sola. Aquest estudi d’A. Munné- Jordà no és apte per tots els públics doncs la quantitat de llibres i contes referenciats, cadascú en el seu context (La primitiva ciència-ficció, La ciència-ficció en la dictadura, La normalització, La consolidació i L’organització) és prou gran com per sentir-nos uns analfabets en la matèria.

De la selecció de comtes que fa Munné-Jordà us volem destacar, per ordre cronològic, els següents:

El primer conte, “La darrera paraula de la ciència” (1875) de Jordi Sardà és una sàtira a l’obra Frankenstein, de Mary Shelley. Un cant en contra de la ciència. És interessant comprovar com podia preocupar un tema com aquesta a l’època.

Seguint amb les sàtires, trobem també “Un somni futurista espaterrant” (1910) de Pompeu Gener. En aquest cas la víctima és la religió. L’autor barreja elements del cosmos i del catolicisme més integral per fer una burla a aquest últim. Amb tocs d’anarquia i fins i tot de nacionalisme.

De Pere Calders ens presenta una reflexió al voltant de la paranoia de la Guerra Freda a “L’espiral” (1956); una bona idea tractada de forma surrealista al voltant de la fi de la civilització. Un científic té al seu abast la destrucció del món pitjant un sol botó. Però li cal vigilància per què no el premi indegudament. I al vigilant també li cal ser vigilat perquè no elimini al científic per error. I a aquest també li cal ser vigilat a la vegada… i així fins a l’infinit. Divertit i amb sentit de denúncia ens porta a pensar en aquella màxima de Qui vila als vigilants?

“Darrer comunicat a la Terra” (1973) de Manuel de Pedrolo ha estat el conte escollit (podria haver estat qualsevol de la seva extensa bibliografia) per representar-lo a Futurs Imperfectes. Es tracta d’una història força curta amb els viatges en el temps com a eix vertebrador, un tema que Pedrolo havia tracta també en altres relats.Antoni Munné-Jordà

Una de les visions més originals ens ve de la mà d’Esteve Freixa i Baqué amb “Cabòries (Memòries d’una rata d’Skinner)” (1980). Un conte sota la perspectiva d’una rata de laboratori que filosofa sobre la seva existència i la dels seus.

“Domesticació de la memòria” (1980) d’Avel·lí Artís-Gener és un altre relat en clau d’humor. Aquest cop amb final divertit. Ens narra la reversió de la memòria a partir d’un comprimit que porta a recordar allò que tenim emmagatzemat a l’ADN.

Víctor Mora ens planteja un problema més acord amb els cànons dels vuitanta i noranta a “La computadora incriminada” (1981). Un conte sobre les implicacions dels ordinadors en la guerra nuclear.

Ja al 1985, ens arriba el conte “Suïcidi d’Estat” de Josep Albanell. Una història més llarga i elaborada que toca elements tan interessants com la telepatia, la biologia etc. També amb un rerefons d’implicacions polítiques que recorda òbviament l’opressió del franquisme a casa nostra.

I per últim destaquem un conte d’una autora molt actual, Montserrat Galícia, amb qui fem un salt temporal increïble que ens trasllada al 2006 amb un relat, “Resurrecció” que s’endinsa dins els corrents de l’space opera i l’aventura. Un personatge principal que se’n duu tot el protagonisme i que l’autora perfila molt bé és la comandant d’una milícia que ocupa un planeta i que veu com un antic amant és condemnat injustament.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu més obres d’Antoni Munné-Jordà, i més de 150 referències de ciència ficció.

logo departament cultura

Amb el suport del Departament de Cultura

 

 

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »