Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: Llibresfera

Hygge, la receta de la felicidad: cómo disfrutar más con lo que ya tenemos

“Hygge” és un concepte 100% danès. El significat és entre acollidor i còmode, i per als danesos això significa passar temps amb la família i els amics, encendre espelmes al vespre i beure una tassa de cafè o una beguda calenta. Els danesos busquen sempre la calidesa en les seves llars, descriuen la paraula “hygge” com “la sensació de benestar més intensa, el sentir-se en pau amb el seu entorn més proper i sentir la calor i el plaer de gaudir d’un lloc amb encant”.

portadaAvui us volem presentar com a novetat a la biblioteca el llibre Hygge, la receta de la felicidad: cómo disfrutar más con lo que ya tenemos, de Marie Tourell Søderberg. Aquest llibre és una mirada a tot el que hygge representa. Descobriràs com incorporar-lo a la teva vida amb petits consells per aconseguir una atmosfera agradable, i així el teu dia a dia estarà ple de moments hygge. Quan sentis en clau hygge ja no et caldrà la seva traducció.

Els darrers mesos arreu es parla molt de hygge. Tot d’una, tothom s’interessa per aquesta estranya paraula que pocs (si no són nòrdics) saben pronunciar. Serà perquè connecta amb una forma d’entendre i viure la vida a la que tots en el fons aspirem? ¿Potser perquè diuen que el hygge tanca el secret de la felicitat? El que està clar és que «hygge» és la nova tendència de moda.

Dinamarca és el país més feliç del món, segons un informe anual que l’ONU porta fent des de 2012. Molts apunten, més enllà del seu escandinau Estat de benestar, al fet que el secret de la seva felicitat és el hygge.

hyggeNo hi ha una única definició per la paraula hygge. Cadascun la tradueix de la manera que vol o li sembla més adequada. Té més a veure amb l’ambient i l’experiència que amb les “coses”. Consisteix en estar amb les persones que estimem. Una sensació de llar. Sentir-nos segurs, protegits del món, i permetre’ns baixar la guàrdia. Ja sigui tenint una conversa sense fi sobre les petites o grans coses de la vida -o només estar a gust en companyia de l’altre en silenci- o senzillament gaudint una tassa de te tot sol.

En el que sí coincideixen tots els danesos és que es tracta d’una sensació bonica, una manera de viure i que hauria de expandir-se a tot el món.TourellSoderbergMarie

Marie Tourell Soderberg és una actriu danesa, nascuda a Copenhaguen. És un estel de Nordic Noir i ha participat en nombroses pel·lícules i sèries de televisió, d’entre els personatges que ha interpretat destaca el paper principal en la sèrie històrica 1864. És una veritable entusiasta de l’hygge.

 

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu més llibres que parlen de la realització personal, la qualitat de vida, i en resum, de la felicitat.

 

 

No hi ha comentaris

Testimoni de Narom

Pel proper 8 de gener el Club de Lectura de Ciència-Ficció està treballant la novel·la Testimoni de Narom, de Miquel Barceló i Pedro Jorge Romero.

L’obra: Testimoni de Narom
portadaNarom és un planeta on els humans s’hi van establir fa molts anys i una religió conta que fa molt temps, abans que els humans s’hi establissin, hi havia els naromites, els habitants autòctons del planeta. Aquesta religió té molt pocs adeptes, però la xicota del protagonista (el narrador) surt a la recerca d’aquests naromites en un canvi d’estació, que és l’únic moment en el que, segons la llegenda, se’ls pot trobar. Però durant aquests canvis d’estacions, la vida a fora (perquè els humans fan vida subterrània) és impossible degut a les tempestes fortíssimes de vent i de pluja que ho arrenquen i ho destrueixen tot al seu pas. El protagonista es fa el valent i segueix els passos de la seva xicota. El que no s’espera és el que hi tro
Narra la història d’un dels colons humans del inhòspit planeta Geria. Geria està castigada per uns fenòmens atmosfèrics periòdics i devastadors. L’única manera de sobreviure és en ciutats subterrànies. Durant les inimaginablement poderoses tempestes que assolen el planeta és impossible sobreviure a l’exterior, segons creu tothom excepte els cercadors, els qui creuen en una absurda religió que els porta a sortir a l’exterior durant les tempestes a la recerca dels mítics gerios, suposats pobladors originals del planeta.

Els autors:

Miquel BarcelóMiquel Barceló García (Mataró, 1948) és doctor en informàtica, enginyer aeronàutic i diplomat en energia nuclear. A més, és editor, traductor i escriptor, especialitzat en el gènere de la ciència-ficció.

En el vessant professional, dirigeix i coordina el programa de doctorat sobre sostenibilitat, tecnologia i humanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya. Catedràtic EU, ha estat, durant molts anys, professor a la Facultat d’Informàtica de Barcelona, des de la seva creació (el 1976), concretament al Departament d’Enginyeria de Serveis i Sistemes d’Informació de la UPC.

Com a editor, la seva carrera ha estat lligada a Ediciones B, on ha dirigit la col·lecció NOVA, especialitzada en relats i novel·les de ciència-ficció. En moltes ocasions, Barceló inclou en els llibres que edita en aquesta col·lecció un article introductori. L’any 1996 l’Asociación Española de Fantasía y Ciencia Ficción li va concedir el Premio Gabriel A la labor de una vida. Ha estat l’editor del fanzine KANDAMA, promotor dels premis UPC de Ciència-Ficció i director de la col·lecció Nova de Ciencia-Ficción d’Ediciones B.Miquel-Barceló Pedro Jorge Romero
Autor de diversos articles i assaigs científics, llibres de text i nombrosos articles de divulgació científica; també ha escrit contes, novel·les i assaigs de ciència ficció. Fins ara, ha publicat dues novel·les, totes dues escrites amb Pedro Jorge Romero, Testimoni de Narom (1998), guanyadora del Premi Jules Verne (Andorra),que va ser ampliada i publicada en castellà amb el títol El otoño de las estrellas i el Tríptico de Dios (2001). Així mateix és autor de Ciencia ficción: Guía de lectura (1990), la nova edició de la qual, revisada i ampliada, va aparèixer 2015.

Pedro Jorge Romero Pedro Jorge Romero va néixer a Lanzarote el 1967 i resideix des de fa anys a Santiago de Compostel·la. És Físic, tot i que es dedica professionalment a la informàtica ia la traducció de llibres, principalment de ciència ficció.
Durant molts anys va ser un gran aficionat a aquest gènere i un dels seus assagistes més brillants. També va ser l’editor de No ficció, una revista no comercial dedicada a l’assaig i posteriorment, al costat de Joan Manel Ortiz, Ricard de la Casa i José Luis González, va formar Interface Grup Editor i va estar publicant la revista BEM durant 75 números entre 1990 i 2000 , guanyant durant aquest temps cinc premis Ignotus en la categoria de millor revista.
Com a editor va crear i va administrar L’arxiu de Nessus, un lloc hispà de referència sobre la ciència ficció i fantasia, que va guanyar el Premi Ignotus 2000 a la millor producció audiovisual, però abans de crear aquest lloc ja va ser un dels pares i editors d’una altra referència de la ciència ficció, el fanzine BEM.

No hi ha comentaris

Selecció de novetats – novembre

SelNovetats

Aquesta és la selecció de novetats, corresponent al mes de novembre que inclou, com sempre, documents dels diferents fons de la Biblioteca: adults i infantil, música, cinema i còmics.

portades 1

Entre les novetats per adults trobareu el llibre Billete al fin del mundo: la historia del Transiberiano, de Christian Wolmar. El Transsiberià és la línia de tren més llarga del món, amb 9.000 km entre Moscou i Vladivostok, travessant alguns dels paisatges més àrids del planeta. Tot i les dificultats es va construir en molt poc temps i va fer que Sibèria no fos només coneguda com a lloc de desterrament i penúries.

Pel que fa a la literatura us recomanem El Càtar proscrit, de Jaume Clotet. Un cavaller occità lluita per preservar la memòria i l’honor d’uns homes i unes dones perseguits pels croats francesos: els càtars. Frares arrogants i nobles despietats conflueixen en la vida d’un nen destinat a ser el rei més gran de la corona catalana i toparan amb la determinació d’uns cavallers sense terres ni possessions però amb el desig de justícia ben viu a les seves ànimes.

A la secció infantil us presentem La festa del pollastre, de Núria Albertí. Un pollastre tocat de l’ala vol organitzar una festa, però a qui podria convidar? A un tigre de bengala? A una bruixa en moto? A un rossinyol? A qui podria convidar? Història pensada per a infants primers lectors, escrita en lletra de pal i lletra lligada i amb paraules destacades en color per tal d’afavorir la memòria.

portades 2

De les novetats de còmics us destaquem El pupitre de al lado, de Takuma Morishige. Qui no s’ha avorrit alguna vegada a classe? Seki ha fet de la necessitat de distreure’s durant la lliçó, tot un art. Tot això portarà de cap a la seva companya Yokoi qui, malgrat els seus esforços per que Seki deixi de jugar i pari atenció a classe, acabarà sempre fascinada per l’originalitat dels seus passatemps.

Pel que fa a la música us proposem escoltar el disc 45 cerebros y 1 corazón, de Maria Arnal i Marcel Bagés. Això és el que es van trobar entre els 104 cadàvers apareguts a una fossa comuna de la Guerra Civil trobada a La Pedreja (Burgos), troballa que va impressionar tant la MA i el MB que van titular així aquest disc de debut, que gira entorn la memòria història de l’esquerra i de dignificar la figura dels vençuts.

Per últim, a la secció de cinema us presentem El rey tuerto, de Marc Crehuet. Dues amigues, Lidia i Sandra, que porten molt temps sense veure’s, decideixen organitzar un sopar de parelles per així conèixer als seus respectius nuvis: David, un policia antidisturbis, i Ignasi, un documentalista social que va perdre un ull per culpa d’una bola de goma que li va copejar en una manifestació.

Aquí us podeu descarregar el full amb les novetats del mes de novembre de 2017.

No hi ha comentaris

La vida sense la Sara Amat

Durant el mes de novembre el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig.

L’obra: La vida sense la Sara Amat
portadaEl llibre narra una història aparentment senzilla, gairebé minimalista. Un dia, mentre una colla de nens i nenes juguen a cuca amagar, una nena, la Sara Amat, s’amaga tan bé, que ja no torna a aparèixer. Per a tot el poble, la Sara ha estat segrestada o ha fugit voluntàriament. Ja no hi és. Per a tots, menys per al Pep de Can Sabater que viu uns dies iniciàtics mentre vetlla pel secret de la Sara.
La novel·la es podria definir com una història d’amor entre adolescents desiguals (la Guerra i la Pau) o, millor, com la descripció d’un salt en l’evolució de la infantesa a l’adolescència. El procés de fer-se gran, de madurar, si és que aquest terme és aplicable a una etapa de la vida tan estrident i cantelluda com l’adolescència, és segurament el tema o un dels dos temes cabdals del llibre: aquesta passa que s’ha de donar per cabussar-se a l’aigua, aquesta porta (física i mental) que s’ha de creuar, i que costa tant perquè la por paralitza.
Els encerts literaris d’aquesta novel·la, que sembla autobiogràfica, però que no ho és ben bé, són múltiples: una original veu narrativa, tan autèntica que et duu a pensar que et trobes enfront una de les obres actualment anomenades d’autoficció; el magistral dibuix dels personatges, tant els principals com els secundaris; la tria dels elements metaliteraris, les novel·les Guerra i pau i Platero y yo, que són usats com a símbols; un estil de narració que flueix amb la frescor de l’oral i la mestria del llenguatge més literari, i, per acabar, el mèrit segurament més valuós per a la majoria de lectors i lectores: l’interès, la gran capacitat d’enganxar i emocionar.
Aquesta novel·la aparentment senzilla, d’un autor pràcticament desconegut, va sorprendre i emocionar el jurat del Premi Sant Jordi 2015. Ara, sorprèn i emociona a la majoria de lectors i lectores.

L’autor: Pep Puig
Pep (Pepe) Puig i Ponsa neix a Terrassa, el 4 d’abril de 1969 (curiosament, o no, com el Pep de can Sabater).
De jove estudia al Escolapis dePep_Puig Terrassa, on ja guanya alguna Calassanç, el premi dels concursos literaris escolars i juga a futbol amb el FC Terrassa.
Llicenciat en Educació Física, exerceix com a professor d’Educació Física, Ioga i Pilates i és instructor de gimnàstiques posturals .
El 2005 publica la seva primera novel·la, L’home que torna (Empúries), que guanya el premi FNAC Jove i és rebut amb entusiasme, per la crítica i el públic. La segueixen Les llàgrimes de la senyoreta Marta (Empúries), el 2007 i Veus (Empúries), el 2010, formant part de la cinquantena de joves autors (menors de 45 anys) antologats per Lolita Bosch.
L’any 2015 publica L’amor de la meva vida de moment (L’Altra Editorial), un recull de contes, un dels qual, Clara Bou, ja conté la llavor del que serà el seu gran èxit en forma de novel·la: La vida sense la Sara Amat, guanyadora del 56è Premi Sant Jordi, 2015, i publicada per Proa l’any 2016.
L’autor, que viu actualment a la Nou de Gaià, un poblet del Camp de Tarragona, entre vinyes i garrofers, i que no es prodiga molt pels cercles literaris, i té un fill, Nil, al qual dedica el llibre guardonat.
Manté una relació literària de fidelitat amb Eugènia Broggi, l’editora, primer a Empúries i després a l’Altra Editorial.
Literàriament es confessa deutor d’Estellès, Vinyoli, Papasseit, Calders i J.Rulfo.

No hi ha comentaris

Presentació de Cartografías. Revista de pensamiento.

revista Cartografias

Aquest dissabte 4 de novembre a les 12 hores la Biblioteca Armand Cardona Torrandell es farà la presentació de Cartografias. Revista de pensamiento.

marge esquerraEl Grup de Filosofia del PortadaGarraf presenta el número 1 d’aquesta revista en format digital, acompanyats del filòsof i escriptor Ramon Surroca Nouvilas. La presentació serà a cura d’Ester Astudillo i J. Miguel García, membres del Grup.

L’activitat consistirà en una sessió de debat en viu dels filòsofs del Garraf sobre un tema perenne, les relacions entre la filosofia i la literatura.

Segons expliquen el components del Grup, l’edició de la revista de pensament Cartografías és el resultat de la col·laboració entre diversos dels components del Grup de Filosofia del Garraf. La majoria son docents de filosofia de la comarca, tot i que alguns ni resideixen ni treballen, ni ensenyen filosofia, ni tan sols ensenyen, tota vegada que alguns són estudiants. Els uneix la filosofia i el Garraf, i es troben en algun bar, alguna cantonada, diversos i oblidadissos dels punts de partida i d’etiquetes. Molt succintament son: Josefina Aranda Armengod, Ester Astudillo, Fèlix de Castro, Wenceslao Galán, Carmen Gallego Cruz, J. Miguel García, Núria González, Jordi Moreno, Félix Pardo, Josep Pradas, Pilar Ruiz Gimeno, i Alín Salom.

El Grupo de Filosofía del Garraf va iniciar el seu camí en el món virtual fa tot just quatre anys, el 30 d’octubre de 2013. Per aconseguir apropar la filosofia a tot aquell que senti la necessitat de saber sobre ella, i als que no.

El filòsof i escriptor Ramon Surroca i Nouvilas ramon-surrocaneix a Barcelona el 1966. Als onze anys es fa soci de la biblioteca popular del seu barri. Durant els vuit anys següents visita aquesta biblioteca amb molta assiduïtat i sens dubte les lectures que allà fent són determinants en la seva vocació literària. Es llicencia en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona el 1990. És membre de la Societat Catalana de Filosofia i treballa des de 1991 com a professor de filosofia en el batxillerat. Ha col·laborat en la desapareguda revista Lateral i en l’espai de ràdio Ciutat Oberta, de ràdio Badalona.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu més de 600 documents sobre filosofia que us poden interessar.

No hi ha comentaris

Futurs imperfectes

portadaAvui us presentem el que és, probablement, el recull de contes més complet de la literatura de ciència-ficció escrita en català, Futurs imperfectes. Antologia. Aquest volum presenta la panoràmica històrica de la literatura de ciència-ficció escrita en català, des del final del segle XIX fins al 2006, amb una tria antològica preparada per Antoni Munné-Jordà, especialista en aquest gènere. En aquest recull hi trobarem contes d’autors com Pompeu Gener, Joaquim M. Nadal, Antoni Ribera, Pere Calders, Sebastià Estradé, Pere Verdaguer, Màrius Lleget, Manuel de Pedrolo, Lluís Busquets i Garbulosa, Roser Cardús, Esteve Freixa, Avel·lí Artís-Gener, Joan Crexell, Víctor Mora, Josep Albanell o Montserrat Galícia.

A part d’escollir els contes de la present antologia, Munné-Jordà ens introdueix al gènere en un estudi preliminar que passa per orientar al lector sobre l’inici del gènere de la Ciència-Ficció repassant els principals autors internacionals fins a mitjans del passat segle. Però el punt fort d’aquest estudi és l’anotació del que s’ha publicat en català des de finals del s. Segle XIX. Aquesta informació és enorme i difícil de digerir, i mereixeria un assaig per a ella sola. Aquest estudi d’A. Munné- Jordà no és apte per tots els públics doncs la quantitat de llibres i contes referenciats, cadascú en el seu context (La primitiva ciència-ficció, La ciència-ficció en la dictadura, La normalització, La consolidació i L’organització) és prou gran com per sentir-nos uns analfabets en la matèria.

De la selecció de comtes que fa Munné-Jordà us volem destacar, per ordre cronològic, els següents:

El primer conte, “La darrera paraula de la ciència” (1875) de Jordi Sardà és una sàtira a l’obra Frankenstein, de Mary Shelley. Un cant en contra de la ciència. És interessant comprovar com podia preocupar un tema com aquesta a l’època.

Seguint amb les sàtires, trobem també “Un somni futurista espaterrant” (1910) de Pompeu Gener. En aquest cas la víctima és la religió. L’autor barreja elements del cosmos i del catolicisme més integral per fer una burla a aquest últim. Amb tocs d’anarquia i fins i tot de nacionalisme.

De Pere Calders ens presenta una reflexió al voltant de la paranoia de la Guerra Freda a “L’espiral” (1956); una bona idea tractada de forma surrealista al voltant de la fi de la civilització. Un científic té al seu abast la destrucció del món pitjant un sol botó. Però li cal vigilància per què no el premi indegudament. I al vigilant també li cal ser vigilat perquè no elimini al científic per error. I a aquest també li cal ser vigilat a la vegada… i així fins a l’infinit. Divertit i amb sentit de denúncia ens porta a pensar en aquella màxima de Qui vila als vigilants?

“Darrer comunicat a la Terra” (1973) de Manuel de Pedrolo ha estat el conte escollit (podria haver estat qualsevol de la seva extensa bibliografia) per representar-lo a Futurs Imperfectes. Es tracta d’una història força curta amb els viatges en el temps com a eix vertebrador, un tema que Pedrolo havia tracta també en altres relats.Antoni Munné-Jordà

Una de les visions més originals ens ve de la mà d’Esteve Freixa i Baqué amb “Cabòries (Memòries d’una rata d’Skinner)” (1980). Un conte sota la perspectiva d’una rata de laboratori que filosofa sobre la seva existència i la dels seus.

“Domesticació de la memòria” (1980) d’Avel·lí Artís-Gener és un altre relat en clau d’humor. Aquest cop amb final divertit. Ens narra la reversió de la memòria a partir d’un comprimit que porta a recordar allò que tenim emmagatzemat a l’ADN.

Víctor Mora ens planteja un problema més acord amb els cànons dels vuitanta i noranta a “La computadora incriminada” (1981). Un conte sobre les implicacions dels ordinadors en la guerra nuclear.

Ja al 1985, ens arriba el conte “Suïcidi d’Estat” de Josep Albanell. Una història més llarga i elaborada que toca elements tan interessants com la telepatia, la biologia etc. També amb un rerefons d’implicacions polítiques que recorda òbviament l’opressió del franquisme a casa nostra.

I per últim destaquem un conte d’una autora molt actual, Montserrat Galícia, amb qui fem un salt temporal increïble que ens trasllada al 2006 amb un relat, “Resurrecció” que s’endinsa dins els corrents de l’space opera i l’aventura. Un personatge principal que se’n duu tot el protagonisme i que l’autora perfila molt bé és la comandant d’una milícia que ocupa un planeta i que veu com un antic amant és condemnat injustament.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu més obres d’Antoni Munné-Jordà, i més de 150 referències de ciència ficció.

No hi ha comentaris

¿Por qué a los patos no se les enfrían los pies?

Avui us presentem com a novetat un llibre de divulgació científica, ¿Por qué a los patos no se les enfrían los pies?. L’autora del llibre és Helen Czerski, i la seva traductora Ana Pedrero Verge.

portadaLa nostra llar, la Terra, és un mon caòtic, mutable i està ple d’objectes que toquem i modifiquem tots els dies, gairebé sense adonar-nos. Però són precisament aquests escenaris quotidians en què ens hem de fixar si volem saber què fa que l’engranatge de l’univers funcioni.

Com viatja l’aigua des de les arrels d’una sequoia fins a la copa? Com aconsegueixen els ànecs mantenir els peus calents quan caminen sobre gel? Per què la llet, al tirar-la al te, s’assembla tant a un remolí de núvols de tempesta? En una època de teoria de cordes, dinàmica de fluids i biofísica, pot semblar que la ciència del nostre món només és per a especialistes i acadèmics. No és així, insisteix Helen Czerski, i en aquest llibre explora els patrons i connexions que il·lustren les teories més grans en els objectes i experiències quotidianes més petites. Vinculant el que fa que els pops de popcorn arribin als vents antàrtics, les taques de cafè a les proves de sang o les ampolles de quetxup als extraterrestres a l’espai, cada fil que tires del teixit de la vida quotidiana us mostra alguna cosa nova sobre els patrons complexos del nostre món. Czerski, d’una manera propera i audaç, comparteix els seus sorprenents coneixements tot aixecant el vel de la familiaritat d’allò que és quotidià. És probable que després de llegir aquest llibre no tornem a mirar res amb els mateixos ulls.

Helen Czerski és físic, en primer lloc, però ha adquirit algunes altres etiquetes en el camí: oceanògrafa, presentadora, autora, i entusiasta de les bombolles. Va néixer i es va criar prop de Manchester al nord-oest d’Anglaterra, i va passar la seva infància jugant pels canals i al llarg de les antigues vies de ferrocarril de la primera Revolució Industrial. Les matemàtiques i la ciència (especialment la física) sempre es van sentir com si es tractés d’un enfocament a llarg termini, i va estudiar Ciències Naturals (Física) al Churchill College, Cambridge, on va optenir un doctorat en física d’explosius experimentals, motivada per l’oportunitat d’utilitzar fotografia d’alta velocitat per explorar encara més el món físic.

Després del seu doctorat, va mirar al seu voltant un altre tema que li permetria continuar construint aquest tipus d’experiment, però amb una aplicació en el món natural. Va ser quan va descobrir les bombolles i els oceans. La Institució Scripps d’Oceanografia de San Diego va ser la seva porta a aquest món, seguida d’un postdoc a la Graduate School of Oceanography de Rhode Island. I després va tornar al Regne Unit per iniciar el seu propi programa de recerca sobre la física de les bombolles oceàniques, primer a la Universitat de Southampton i després a la seva casa acadèmica actual, University College London.

Helen està especialmentHelen+Czerski entusiasmada amb la física del món quotidià i els oceans. Observar el cosmos és molt important per a la nostra consciència del nostre lloc a l’univers, però la gran majoria de les regles que fan que l’univers s’assequi es vegi al nostre voltant en la nostra vida quotidiana. Estima jugar amb el món i animar els altres a tenir confiança en la seva capacitat per explorar-la i pensar-ne també. I els oceans són el cor del motor de la Terra, el sistema d’atmosfera, roques, gel, vida i oceà que conformen el nostre sistema de suport a la vida planetària. Més enllà de la pura ciència, Helen està fascinada per la relació entre les civilitzacions humanes i els oceans, i com aquestes grans extensions de blau han format i influenciat l’estructura de la societat humana.

Ediciones Paidós va ser fundada el 1945. Amb més de dos mil títols en el catàleg actual, és una de les editorials de referència a en l’àmbit de les ciències humanes i socials. Les seves col·leccions de filosofia, política, psicologia, història, pedagogia, comunicació, cinema i divulgació científica es complementen amb unes exitoses sèries adreçades a tots els públics sobre temes d’autoajuda, guies per a pares, salut i divulgació general.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu més de 230 referències d’Editorial Paidós.

No hi ha comentaris

Manuel de cabanyes, Poemes essencials

Can Cabanyes, és una residència senyorívola molt ben conservada. L’ombra romàntica d’un dels avantpassats de la casa, el poeta Manuel de Cabanyes, vaga per les estances.” Josep Pla. Guia de Catalunya.

portadaAvui us presentem com a novetat un llibre de poemes que és la selecció i traducció que ha fet Oriol Pi de Cabanyes dels poemes del seu avantpassat, el poeta de Vilanova, que deia Víctor Balaguer, Manuel de Cabanyes, amb el seus Poemes essencials.

Una traducció per facilitar, al lector d’avui, una major comprensió dels poemes originals de Manuel de Cabanyes, editat pel Consell Comarcal del Garraf a cura d’El Cep i la Nansa Edicions. El llibre es compon de dues parts. Els Poemes, que en formen el cos principal, i una part introductòria subscrita pel traductor Oriol Pi de Cabanyes.

Traduït però sense desvirtuar-ne l´essència. Traduir és una operació literària, on el més important és servir de la millor manera possible la comunicació entre l´autor i qui rep el seu missatge. Manuel de Cabanyes va morir jove i havent escrit uns versos que testimonien fins a quin punt es va avançar manifestant-se en favor d´una poesia lliure de servituds i de convencions formals, en lluita contra la hipocresia i contra la barbàrie, contra tot esclavatge i en favor dels ideals més humans. Dos-cents anys després, ja despullat de tanta retòrica, el poeta sembla així retrobar-se amb el seu jo més autèntic…

Quant als Poemes, primer apareixen traduïts al català els Preludis de la meva lira i, a continuació, sota el títol Altres poemes,manuel s’inclouen 6 poemes sencers i 2 poemes incomplets, sense cap ordre cronològic ni temàtic. La versió catalana de Pi de Cabanyes ens delecta amb els poemes de més fama i qualitat, cisellats amb molta cura, vers per vers i aconsegueix allò que desitjava el poeta, que els versos siguin sense rima concordant, que siguin aspres i enèrgics i que siguin lliures.

Tot i que es perd una part de la sonoritat original, el traductor, per altra banda, ajuda el lector per obtenir una millor comprensió, en especial en els temes polítics com els de la repressió i la llibertat, i així el lector descobrirà que el poeta defensa la justícia en pau i llibertat.

Abans d’arribar als Poemes, però, trobem la part introductòria, que està estructurada en dos apartats: primer una Notícia biogràfica resumida que facilita la ubicació del poeta, tant en la seva època com en la seva solitud i tristesa existencial, per tal d’entendre millor el missatge dels poemes; i després, una explicació argumentada dels motius pels quals el traductor ha decidit portar a terme aquesta versió catalana, que de fet és una introducció a les característiques del llenguatge i estil del poeta, per tal de justificar les dificultats tant del text original castellà com de la mateixa traducció.

I encara cal dir que el traductor adjunta al costat dels poemes unes notes o comentaris, que ajuden a comprendre millor els referents històrics i culturals, molt allunyats del nostre present, que d’una altra manera passarien inadvertits; i encara, per acabar, afegeix una bibliografia específica sobre el poeta Cabanyes, per als qui vulguin saber-ne més.

oriol

Oriol Pi de Cabanyes i Almirall, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1950. Va guanyar als 17 anys el primer premi de periodisme jove convocat per Serra d’Or i va publicar a vint anys el seu primer llibre, Vilanova i la Geltrú en la guerra del francès. El 1973 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana i el de la Crítica Serra d’Or amb Oferiu flors als rebels que fracassaren. Ha escrit altres novel·les, llibres de contes, proses memorialístiques (Llibre d’hores, 1980) i de viatges (Pel bell nord glaçat, Premi Sant Joan 1995), així com llibres d’estudi (La Renaixença) i d’assaig (Repensar Catalu-nya, Premi Josep Vallverdú, 1989), i la trilogia de llibres il·lustrats Cases senyorials de Catalunya (1990), Cases modernistes de Catalunya (1992) i Castells habitats de Catalunya (1999). Ha estat professor de l’Institut de Batxillerat Manuel de Cabanyes i de les Universitats de Tarragona i Montpeller, director del Museu Victor Balaguer i el primer director de la Institució de les Lletres Catalanes.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu totes aquestes obres de Manuel de Cabanyes, i aquestes de l’Oriol Pi de Cabanyes.

No hi ha comentaris

Blooming Duo & Òscar Dalmau. Quilòmetre Zero

Aquest divendres dia 20 l’Auditori Eduard Toldrà de la ciutat ha programat l’espectacle Quilòmetre Zero, amb Blooming Duo & Òscar Dalmau.

Esther PinyolEl comunicador Òscar Dalmau, gran amant de la música catalana del S.XX, juntament amb el duet Blooming duo format per l’Esther Pinyol a l’arpa i en Ferran Carceller a la marimba, anirà descobrint tots els secrets i curiositats del repertori català especialment compost per aquest duet que ja és referència a Catalunya. Un concert especial i màgic, on l’arpa i la marimba es troben i s’uneixen a la inconfusible veu i el talent comunicatiu de l’Òscar Dalmau.

Blooming Duo, amb la unió de l’arpa i la marimba, constitueix una formació certament ben poc habitual. El duo, que va actuar per primera vegada el maig del 2012, està format per Esther Pinyol Grífols, arpista (Vilanova i la Geltrú, 1990) i Ferran Carceller Amorós, percussionista (Castelló de la Plana, 1985).

El nom té el seu orígen en el títol d’una de les primeres peces que van incorporar al seu repertori “El peixet de Bloomington” de Feliu Gasull, una peça escrita originàriament per a guitarra i arpa que l’autor ha transcrit especialment per a ells. Blooming etimològicament fa referència a florir i volia indicar el “paradís de flors” que per als seus fundadors era el paisatge on s’hi instal·laven i on començaven el seu devenir vital; com si diguérem aquest és el marc d’inici d’un projecte musical que ha nascut amb harmonia i èxits en concursos i que albira un futur esperançador ple de prometences.Ferran Carceller

Esther Piñol i Grífols ha cursat els estudis superiors d’arpa amb l’arpista titular de l’OBC, Magdalena Barrera, a l’Escola Superior de Música de Catalunya sent la primer arpista que es gradua en aquesta modalitat d’instrument a l’ESMUC. El seu projecte final de carrera “L’arpa impressionista” ha merescut la qualificació de matrícula d’honor.

Ferran Carceller Amorós inicia els estudis musicals als vuit anys al Conservatori Professional “Mestre Tàrrega” de Castelló, on cursa els graus elemental i mitjà (LOGSE) amb la modalitat de percussió amb el professor Vicent Vinaixa. El 2003 fa 1r de Composició al Conservatori Superior de Castelló i el 2004 comença els estudis superiors de Percussió a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) amb els professors Miquel Bernat, Gratiniano Murcia, Lorenzo Ferrándiz i George Elie-Octors. Complementa la seva formació participant en diversos cursos i classes magistrals amb professors com Steven Schick, Nick Woud, Jean Geoffroy, Cristian Diersten, Sisco Aparici, i Gustavo Gimeno.

Òscar Dalmau i Alcaine és un comunicador català que treballa a la ràdio, la televisió i DJ esporàdic sota el pseudònim de “Phil Musical”. Va començar la seva trajectòria a la Ràdio a Ona Popular de Sants, on va dirigir el programa Rap a Sac, amb setze anys, i posteriorment va començar a estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, però al cap de sis mesos va deixar-ho i es va matricular a Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, on finalment es va llicenciar. Allà va conèixer qui seria la seva inseparable parella laboral Òscar Andreu, més coneguts com els Òscars. Als inicis va col·laborar amb en Manel Fuentes en els programes La noche… con Manel Fuentes i cia, i Amb Manel Fuentes a TV3 i el programa de Catalunya Ràdio Problemes domèstics, reconegut amb un Premi Ondas.

oscar-dalmauHa treballat col·laborant amb l’equip del programa de TV3 Polònia, així com amb Crackòvia, tots dos de la productora Minoria Absoluta, i amb el programa radiofònic Minoria absoluta a RAC 1 on hi va participar activament.

En l’actualitat codirigeix el programa de RAC 1 La competència, on posa veus a diferents personatges, i també s’encarrega dels guions. El programa va rebre un Premi Ondas a millor programa de ràdio l’any 2013.

El seu llibre d’humor Abcdari per a adults, amb la col·laboració de Pilarín Bayés, el podeu trobar en català i castellà a la Xarxa de Biblioteques municipals de la ciutat.

No hi ha comentaris

Lluís Plandiura. El gran col·leccionista

portadaAvui us presentem el llibre Lluís Plandiura. El gran col·leccionista, publicat per Edicions de La Garriga Secreta aquest mes de març. És la primera aproximació biogràfica de qui va ser el més gran col·leccionista de la primera meitat del segle XX i, per tant, un personatge clau en la història de l’art de Catalunya.

El treball ha estat escrit i dirigit per l’enginyer, professor i membre de l’associació La Garriga Secreta, Manel Vilar.

Lluís Plandiura i Pou (1882-1956), amb arrels familiars a la Garriga i propietari d’un negoci de productes colonials a Barcelona i de tres fàbriques de sucre a Motril, durant la seva vida va fer quatre grans col·leccions d’art. La més important incloïa 1.869 valuosíssimes peces romàniques i gòtiques, i també obres de pintors contemporanis que es van fer artísticament grans al seu costat. L’any 1932, Plandiura va vendre la col·lecció a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona, una operació que dotava de qualitat el Museu d’Art de Catalunya i que retornava al país part del seu patrimoni artístic. Anys abans s’havia encarregat de vendre als Estats Units els murals romànics de Santa Maria de Mur, actualment conservats al Museu de Belles Arts de Boston.

La gran col·lecció que Plandiura guardava a la Lluis_Plandiuraseva casa museu del carrer de la Ribera de Barcelona, a tocar del Born, la formaven 175 peces medievals romàniques i gòtiques de gran importància en l’art català i prop de 400 obres d’artistes moderns com Casas, Vayreda, Llimona, Galwey, Nonell, Nogués, Mir, Picasso, Manolo… Tot el paquet de murals, retaules, pintures, escultures i ceràmiques sumaven un total de 1.869 peces que van bastir de prestigi i qualitat les migrades col·leccions de què disposava aleshores el Museu d’Art de Catalunya, ara dit MNAC.

Acabada la guerra va començar una nova col·lecció que va anar portant a la casa que s’havia fet a la plaça de l’Església de la Garriga. A la Garriga hi havia obres de Zurbaran, Picasso, Clarà, Manolo, Casas, Rusiñol, Mir, Nonell, i algun retaule d’Huguet, entre moltes altres obres. Set anys després de la seva mort, tota aquesta col·lecció es va vendre l’any 1963 als Maragall de Sala Parés.

L’autor del llibre explica que “Sense tenir pràcticament estudis relacionats amb l’art, va tenir molta capacitat de veure què era bo i què no ho era, segons els seus criteris personals. Quan veia una obra que li feia peça, s’hi llançava, i no estalviava esforços per aconseguir-la”. “La fal·lera de Plandiura pel col·leccionisme l’havia portat a situacions desagradables”, explica l’autor al llibre sobre la pintura El mercat, de Xavier Nogués: “Plandiura volia de totes totes posseir aquell quadre, però la Isabel [Isabel Escalada, la segona dona del pintor] no se’n volia desprendre a cap preu. Aprofitant una visita a casa del pintor, Plandiura li va agafar el quadre. Conscient de la malifeta, la va voler compensar amb un immens ram de roses acompanyat d’un moneder molt car, uns regals que ella no va voler acceptar. Malgrat els precs i les súpliques de la Isabel, Plandiura no li va tornar mai la pintura”.

El llibre Lluís Plandiura. El gran col·leccionista, de tapa dura, té 144 pàgines i 118 fotografies tant del propi Lluís Plandiura com de les moltes obres d’art que van passar per les seves mans. El treball està prorrogat per l’historiador de l’art Francesc Fontbona, i compta amb un epíleg escrit per Marià Castells Plandiura, net del protagonista, que s’hi aproxima des de l’àmbit familiar.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »